Els EUA són diferents

Veiem que totes les agències de notícies, sobretot Associated  Press, han proclamat Joe Biden guanyador 4 dies després de l’elecció. Sens dubte és veritat però cal fer notar que a cada estat les eleccions depenen del Secretaris d’Estat i que un candidat ha guanyat només quan prou estats ho han declarat per garantir la seva majoria, cosa que generalment passa en unes setmanes (i ningú se’n preocupa). Però Biden ha guanyat. Pel que fa als recomptes, que en aquest cas no importen perquè te mes estats dels que calen, a Geòrgia és automàtic quan la diferència és mínima; a alguns estats es pot demanar però cal pagar; altres estats ho fan de franc.

El Col·legi Electoral

Què fan els estats quan l’elecció ja s’ha acabat? El lector quedarà sorprès de llegir-ho. Al principi al S XVIII els electors comissionats eren triats pel seu parlament estatal com a homes de seny que sabrien què calia fer. No va durar gaire. En l’actualitat com tothom sap estan lligats al resultat electoral del candidat guanyador.  Com es trien? Generalment cada govern estatal tria senyors o senyores respectables que reben les ordres de per qui han de votar segons els resultats de l’elecció. Fins ara en aquest sistema, hi ha hagut sempre electors “faithless” (infidels) que prefereixen seguir la seva consciència enlloc de la voluntat popular. No van aconseguir canviar mai res, però ara fa un any el Tribunal Suprem Federal va acabar amb ells: tots els comissionats estaven sota l’obligació d’obeir les instruccions cosa que clarifica que no serveixen de res. Es reuneixen cap al 10 o 12 de Desembre a la seva capital, fan el diguem-ne vot i el seu Secretari d’Estat fica els vots a un sobre i els envia a Washington, on el Vicepresident sortint es presentarà al nou Senat  acabat d’elegir  el dia dels Reis, 6 de Gener, obrint els sobres, llegint el contingut en veu alta, i fent el resultat oficial. En Pence haurà de proclamar en persona que ell i Trump han estat derrotats. Tot això és una mica com quan els Anglesos posen al Parlament servidors amb vestits antics. Si paguen i els entreté… Tot allò que fan els electors està predeterminat.

Què passa quan cap candidat ha tret 50% o n’hi ha 2 amb el 50%? Ha estat el cas tres vegades. En aquesta circumstància l’elecció passa a la Cambra de Representants (anomenada la Casa) on cada estat té només un vot (o sigui que si l’estat té 30 diputats al Congrés, s’ho han de fer entre ells i decidir a quí atorguen el vot únic de l’estat). El Vice-president, en canvi, ha de ser elegit pel Senat. Aquest drama ha passat històricament tres vegades, la darrera en 1876, que va acabar amb l’elecció del Republicà Rutherford Hayes contra el Demòcrata Samuel Tiden DOS dies abans de la presa de possessió. El cas era infernalment complicat. Tingué lloc pocs anys després de la Guerra Civil i els Republicans hereus de Lincoln manaven a Washington mentre que els antics estats confederats amb majoria del Partit Demòcrata seguien ocupats militarment amb autogovern limitat. El problema es va presentar perquè els dos partits feien interpretacions molt diferents de l’elecció i alguns estats enlloc d’una sola llista d’electors, n’havien enviat dues diferents que no podien resoldre el conflicte. Es tractava sens dubte d’un greu conflicte polític que fou resolt in extremis: els Republicans van renunciar a l’ocupació militar del Sud sense haver arribat a establir-hi lleis  antiracistes i discriminatòries que haurien prohibit la segregació i discriminació. Rutherford Hayes fou elegit a l’esquena de la població negra del Sud.

Les enquestes tornen a fallar (en part)

Una altra qüestió en la boca de tothom, seria perquè les enquestes de totes les moltes companyies van fallar en gran part: Biden ha guanyat per poc (tot i obtenint més d’un milió d’advantatge al vot popular), però els Demòcrates han fet poca via al Senat sense reprendre (de moment, perquè queden eleccions de repesca) la majoria i han perdut alguns escons a la Casa. Com a conseqüència, Biden ni podrà augmentar els impostos ni fer una reforma ferma de l’Assegurança de Malaltia. El 2016 la pífia fou molt pitjor, però el 2018 les prediccions de les enquestes van ser gairebé perfectes. Què ha passat? Els professionals n’hauran de parlar a fons però molta gent diu que tenen un model d’estat caducat. Diuen per exemple que a un barri de certa ciutat hi ha molts evangèlics que voten per la dreta, a un altre barri son negres o jueus que voten pels demòcrates, que a certes ciutats petites tothom se sent republicà,… Interpreten les trucades telefòniques que fan com confirmació o avís que el barri està canviant i ho projecten a tot el país. Però els EUA estan canviant molt. A més els telèfons mòbils creen un problema mal resolt.

Duració de l’escrutini

Perquè ha durat tant la tabulació dels vots a alguns estats on la diferència entre els candidats era molt menuda? Resulta que Biden havia suportat fermament l’ús de les mascaretes i la separació social, aconsellant els seus partidaris que evitessin les aglomeracions dels col·legis electorals i votessin o per correu o a una bústia (drop-in) especial; Trump en canvi es feia el macho, repetia que la pandèmia no era res, només una insignificant grip, i convocava manifestacions i mítings de masses sense cap protecció (cosa que sens dubte ha contribuït al brutal rebrot actual amb 120,000 nous casos cada dia). Volia un vot presencial, no pas per correu, del seus republicans. Com a conseqüència la majoria de vots demòcrates van ser per correu i els votants en persona foren republicans. El dimarts al vespre, els resultats del vot presencial lògicament afavorien a Trump que per això volia que algun jutge prohibís o llancés a les escombraries tots els vots per correu, un disbarat horrorós i impossible perquè votar és un dret sacrosant intocable de tots els ciutadans i el vot per correu és legal als 50 estats. Així i tot, Trump segueix afirmant sense proves que tot el vot per correu és una estafa dels Demòcrates i que en realitat és ell qui ha guanyat.

Imavineu-vos una ciutat relativament petita, capital d’un estat, on els funcionaris i empleats del servei d’eleccions estaven acostumat als vots presencials ja tabulats presentats per ordinadors i potser uns milers de vots pef correu. Aquest cop van rebre millions de sobres. Tots havien de ser oberts manualment. Dintre hi havia un segon sobre amb el jurament firmat del votant, on calia comparar la firma amb l’arxiu, obrir el sobre, treure i desplegar la butlleta, assegurar-se que no hi hagués errors, escanejar-la i arxivar-la. Molts es queixaven que a més les butlletes hagin esdevingut llarguíssimes, ocupant dues fulles de paper als dos costats: president, senador, representant, governador, diputats estatals, jutges, ministre de justícia, tres o quatre referèndums… Tot això en la presència d’observadors hostils que molestaven fent preguntes, amenaçant i a vegades tocant coses. Jo crec que ho van fer molt bé malgrat el retràs. A Filadèlfia, capital de Pennsilvàni, el Secretari d’Estat va ampliar el personal a tres torns de 62 empleats. Les autoritats i treballadors dels estats, inclosos els republicans estaven molt irritats per les queixes de frau i estafa de Trump i volien que expliqués com es podia fer un frau en vista de les mesures de seguretat sense que ningú en sabés res. I a la sortida hi havia la policia, grups cridaners i amenaçadors amb armes de foc.

S’ha acabat el malson del Govern Trump?

Em sap greu haver de dir que no ho crec, que el pais ha tingut l’experiència d’una mena de govern neofeixista elegit, mentider, cruel, autoritari, corrupte, inflexible, dominant. Per a aquest home el poder extraordinari que tenia no era una eina per protegir i millorar el país, sinó una joguina per satisfer la seva vanitat usat sense informar-se de les conseqüències.

Els votants mes forts han estat els treballadors blancs tant industrials com agrícoles. Hi ha partits a Europa que es pensen que la classe treballadors vota sempre pels anomenats socialistes, pero prefereixen els altres. Potser passarà igual a Europa si Vox, AfD o Action Nationale arriben algun dia al poder solitari. Saludeu sens dubte el mèrit de la Constitució i el sistema americà que ho han liquidat, no obstant els disturbis que encara semblen possibles pel carrer i els intents de venjança que Trump anuncia. La bona reputació es una d’aquelles coses que nomes es poden perdre una vegada i la d’Amèrica, fins ara el model lluminós de la democràcia mundial sens dubte ha patit. Tornarà Amèrica a ser reconeguda políticament com la potencia hegemònica que te la vocació de ser?

Joan Gil

Tags: col·legi electoral, Donald Trump, eleccions EUA, Joe Biden, Recompte de vots

El vot anticipat ja arriba a prop dels 76 milions de votants sis dies abans del dia final. Tant Trump com Biden ja han votat. A alguns estats (Texas!) els votants adelantats ja superen el nombre total de votants fa quatre anys i molts optimistes vaticinen una participació rècord. Sembla molt bé, oi? Potser no del tot perquè la situació fa pensar que els hackers estrangers (russos) que van intervenir a la darrera elecció han aconseguit el seu objectiu: crear una divisió interior i uns perills desconeguts d’ençà de la Guerra Civil, afeblir i malferir la imatge dels Estats Units com a llar d’una democràcia exemplar i paladí de la llibertat. Jo no crec que hi hagi veritable por de disturbis, però sí que hi ha una certa angoixa i preocupació, que molts compartim.

El Sr Trump, sense proves ni documentació i contra les explicacions de tots els responsables, ja va anunciar fa anys que la Sra Clinton no obstant la seva derrota al Col·legi Electoral havia obtingut la majoria de vots populars gràcies a una estafa massiva. No obstant votar ell mateix per correu, afirma que el vot postal exposa sempre una estafa massiva del Partit Demòcrata i ha anunciat clarament que ell només pot perdre la reelecció si ha un frau massiu demòcrata contra ell, perquè el poble l’adora. De fet en els quatre anys el seu suport electoral derivat dels treballadors blancs industrials i agrícoles amb poca educació no ha passat mai, ni pujat ni baixat del 30% passés el que passés. Diuen sempre que l’economia està be però en  aquest moment hi ha milions d’aturats fent cua per rebre menjar gratis.

Hi ha ja en aquest moment 300 querelles judicials republicanes a tribunals estatals i federal contra el vot per correu, perquè diuen naturalment que permetria un frau electoral, cosa absurda que no hi ha raó per creure. Els trumpistes semblen tenir milers de voluntaris per anar a vigilar col·legis electorals a evitar fraus, o més ben dit, a mirar d’intimidar. Fins ara només Michigan ha fet una llei prohibint entrar amb armes de foc a un local electoral. En el moment d’obrir els “ballots” (les butlletes electorals) hi haurà advocats a tot arreu per fer anul·lar ballots per petits errors (usant tinta blava enlloc de negre, fer una marca fora dels cercles i cosetes així) i comparar la firma obligatòria amb la que hi ha arxivada, una mesura sovint exitosa, que necessita temps… i discussions

Fonts de la tensió al mateix temps

• L’endèmia viral perquè tothom en té prou i hi ha moltes manifestacions i incidents contra les restriccions. El Sr Trump engresca als qui no creuen que el coronavirus sigui important. Tot plegat es una petita grip (que no és veritat) no obstant els gairebé 225,000 morts (“les coses son com son,” va dir ell). Trump (i la seva muller i fill petit) van patir la infecció i se’n van sortir (Trump va estar molt greu) i per això no cal preocupar-se. Allibereu- vos del Virus xinès com diu ell. Gairebé ningú pateix del Coronavirus, potser només el 1% que l’enxampen (que tampoc és veritat). Els mitjans publiquen només fake news i exageracions. Hi ha tants nous casos perquè es fan massa tests, que caldria aturar. Els metges com el Dr Fauci i els científics son idiotes (sic). Simplement caldria acostumar-se i tornar a la vida normal. S’ho inventen els seus enemics per poder fer vot postal i cometre un frau contra ell.
• Els disturbis racials. Ja ha passat moltes vegades però aquest cop és diferent perquè molts blancs s’hi han afegit. Trump diu que les manifestacions les promou i organitza el Partit Demòcrata amb extremistes, socialistes i anarquistes (no diu mai          comunistes, potser per deferència a Putin) El cas de Filadèlfia avui fa dos dies: un malalt mental ja diagnosticat va crear un incident i els pares van trucar que necessitaven una ambulància, però cinc policies es van presentar abans de l’ambulància i el malalt els va amenaçar amb un ganivet. Els policies van obrir foc i el van mataramb cinc trets. Era necessari? Els policies havien estudiat a una acadèmia de Policia. No havien après cap forma civilitzada de reduir un malalt violent amb un ganivet casolà sense matar-lo a trets? Perquè no duien tasers? Perquè van disparar cinc vegades davant la mare, quan un sol tret a un òrgan no vital hauria servit? Hi ha ciutats que han posat en marxa sistemes socials de resposta millors i sense policies… ni assassinats.
• i pitjor: els grups supremacistes pro-trumpistes organitzats i violents que ja han intervingut de forma criminal en manifestacions i estan amenaçant. Els agrada envestir amb un cotxe gran manifestacions pacifiques. Fa uns dies, l’FBI va arrestar un grup armat d’homes molt gran que volia raptar la Governadora Gretchen Wittmer de Michigan (una dona notable que Biden havia considerat com a Vicepresidenta), jutjar-la i executar-la. El plan estava a punt ser executat i se sospiten casos similars en altres llocs. A Michigan ja van entrar una vegada al Capitoli estatal amb armes. Al carrer sovint es presenten com a voluntaris que volen ajudar la policia contra els negres. Diuen que el jurament de la Constitució que tots han fet obliga a protegir contra enemics tant estrangers com nacionals (és veritat) i ells han jurat fer-ho. Trump s’ha negat a prometre que acceptarà el resultat de l’elecció. Preguntat sobre un grup sobiranista que acabava de fer una bestiesa il·legal va respondre que diria a aquest grup “stand down but stand ready” (“plegueu per ara però seguiu preparats”) Ell diu que afavoreix Llei i Ordre contra els disturbis negres, amb morts i incendis, provenint sens dubte de l’esquerra radical demòcrata de Biden (Biden d’esquerres!!!). Em recorden que el Dictador Franco atribuïa tots els atacs estrangers al Comunisme i la Internacional Socialista potser amb ajut de la Maçoneria. L’FBI i el Departament de Seguretat Interna (Homeland Security) diuen que la majoria d’actes terroristes als EUA son atribuïbles als grups supremacistes blancs i no pas als musulmans. A ningú se li ha acudit dir que Trump o el seu partit controlin o coordinin els actes d’aquesta gent, com Hitler donant ordres a la SA o la dreta espanyola carca de la 2a República als pistolers Falangistes. Sense cap obligació. les milícies supremacistes segueixen i discuteixen tot allò que surt de la boca de Trump, que parla directament al seus partidaris visitant i donant entrevistes a la Cadena de Televisió Fox i a presentadors de ràdio de la Dreta més extremista. És com els Catòlics escoltant i prenent nota de totes les directius del Papa. Em recordo d’una declaració exemplar que un professor feixista em va fer aprendre de memòria: “Si el resultado de las urnas fuere peligrosmente contrario a los destinos de España, las reduciremos con el acero caliente de nuestras pistolas al último lugar del menosprecio” Que Trump diu vulgaritats, insults i grolleries de mala educació?   És simplement perquè no té por de dir les coses com son. Segons un altre grup, QAnon, Trump esta lluitant contra un deep state dirigit per demòcrates pedòfils i bevedors de sang (sic) que atacaran la Casa Blanca si Trump es reelegit. (No és cap broma: HO DIUEN DE DEBÒ ALS WEBS SOCIALS). Fa poc una Representant fou elegida al Congrés repetint aquesta bestiesa. Els qui diuen aquestes coses tan increïbles son els mateixos que tracten de “fake news” els articles del NY Times o del CNN. Trump va dir una vegada que els diaris son els enemics del poble.

Què passarà doncs després del 3 de Novembre? Jo crec que no passarà res greu i que Biden el 20 de gener entrarà a la Casa Blanca com ha passat les darreres 50 i tantes vegades Però sí que hi haurà topades desagradables i perilloses, perquè el país, gràcies en part a l’ajut de Putin està dividit entre dos grups amargats que ni tan sols volen parlar amb l’altre costat. Si, com molts esperem, els Dems augmenten la majoria a la Cambra de Representants i prenen la majoria al Senat, hi haurà topades molt dures, molt diferents d’allò que la Constitució preconitza. El pais trigarà molt de temps a estar unit.

AFEGIT, 1 Novembre 2020:

Avui diumenge es tancaran a tots o gairebé tots estats els vots adelantats. Sembla que acabaran amb 96 milions de vots (!!!) que son 2/3 del total de vots en 2016. Fins ara el  nombre màxim de vots ja fa anys eren 150 milions. En tindrem més aquest any? Difícil de   predir. Molta gent tenia por de les acumulacions el dimarts Ja  veurem

Joan Gil

Tags: aldarulls negres, eleccions EUA, grups supremacistes, Vots anticipats

Diferències entre els sistemes europeu i nord-americà

Als EUA els pronosticadors (“pollsters”) se les passen molt morades, excepte potser en les eleccions locals quan l’elecció és només entre dues persones al mateix districte. Un dels problemes és el pes enorme dels estats relacionat amb el federalisme. A Catalunya és molt més fàcil: diguem que 40% dels ciutadans triaran el Partit A, el qual en traurà uns 40 diputats i podria formar govern i ja està. Si fos tan senzill aquí! Diuen que aquest any el nombre d’enquestes ha caigut verticalment pels desenganys fa dos anys.

Enquestes (“polls”) només van bé amb els sistemes amb llistes de partit com a Catalunya, però no quan els diputats o senadors són triats individualment. Els elegits o candidats al Congrés Federal (la Cambra de Representants, popularment nomenada “la Casa” http://house.gov) o el Senat (http://www.senate.gov) han de fer campanya pel seu compte amb molt poca cooperació del Comitè Central del Partit i sense programa coordinat. Aquest any, mentre que els Trumpistes tenen un pla, els Demòcrates estan dividits entre un grup considerable de progressius i de “moderats centristes”, (massa semblants als Republicans, una mica com el PSOE amb el PP) i apart de pronunciar-se i denunciar els abusos, perills i mentides de Trump, no fan sinó promeses vagues.

La participació electoral és sovint feble i els votants han de registrar-se voluntàriament. Si no és durant l’elecció presidencial, la participació rarament arriba als o passa del 40% i a vegades, sobretot quan no s’elegeix un President com aquest any) molt menys. Aquest any sembla una excepció. Hi ha cues a tots els collegis anticipats. A la Florida, ahir ja havien votat 1.500.000 ciutadans, 6 dies abans de la final. Diuen que als estats on hi ha vot anticipat ja han votat uns 38 (!!) milions, en molts casos més del doble de l’elecció fa dos anys. En general, aquest col·legis van tancar ahir divendres al vespre. Ara sols queda la gran final el dimarts.

El nombre de Representants està fixat per llei amb un màxim i un mínim i en aquest moment tenen el màxim de 435 escons. Els membres de la Casa han de ser renovats cada dos anys, sempre el primer dimarts de Novembre de cada any parell. Cada deu anys cal fer un cens i els estats han de crear districtes amb el mateix nombre de votants. Noteu que els Representants són directament triats pel poble i que els estats amb més població envien molts més Representants al Congrés que els estats petits o amb pocs residents.

El Senat americà és molt diferent dels senats ridículs i inútils que hi ha  a certs països. Cadascun dels 50 estats, tingui la superfície i els residents que vulgui, envia per separat sempre dos senadors a Washington, per un total de 100. Tenen un mandat de sis anys i en cada vot general cal elegir o reeligir-ne el 33%. Aquest sistema revela el caràcter profundament federal de la Unió, que fou fundada pels 13 estats independents sortits de la Revolució antimonàrquica que va dur a la independència el 1716. La Constitució final va decidir preservar la personalitat, atribucions i drets dels estats, que perdien la independència pero seguirien sent lliures i sobirans. Serien els estats qui governaria la Unió. El problema és que aquest sistema afavoreix molt els estats petits. Un estat minúscul com Rhode Island o gran però amb pocs habitants com Montana o Wyoming té els mateixos dos vots al Senat com Nova York,  Califòrnia o Illinois. Des del punt de vista de la legislació, les dues cambres són idèntiques. Si no es poden posar d’acord sobre una llei, hi ha un anomenat “parlamentari” professional, no elegit, que convoca i dirigeix un comitè de negociació. Però el Senat té atribucions que la Casa no té, com nomenar i confirmar (i en certs casos destituir) tots els membres del Govern, els ambaixadors, tots els jutges federals i també sentenciar i expulsar el President en cas d’un impeachment) Hom sovint considera el Senat com la cambra més poderosa de les dues, encara que totes dues són iguals i titulars de la sobirania dels EUA.

El cas de les reeleccions

Sense saber-ho no es pot entendre el resultat. No es tracta MAI de saber com volen votar la majoria de ciutadans. Si 60% es declaressin demòcrates, per exemple, vol dir que aquest partit prendria 60% dels escons a la Casa? De cap manera!

La majoria de membres del Congrés en general volen ser reelegits després de només 2 anys de servei. Tots han de mantenir una oficina amb empleats al districte, han de respondre correus, anar a town meetings a parlar dels problemes que hi ha i justificar els seus vots, respondre preguntes del seus constituents sovint mirar de trobar diners federals per fer obres o eliminar problemes locals. Si és que no ho ha fet malament i no s’ha empatollat amb res o ha acceptat diners foscs, és pràcticament segur que serà reelegit amb molt poca campanya. L’altre partit sovint no pot trobar una persona de prestigi per fer el ridícul inevitable. En un cas actual local similar els Demòcrates no podien trobar ningú per competir amb la reelecció segura del nostre Governador Abbott. Només desconeguts es van presentar a la primària, que va guanyar una pobra dona anomenada Lupe Valdez que havia estat sheriff de Dallas. No hi ha ni competició ni dubtes. En el cas dels representants que esperen ser reelegits amb poca o cap campanya aquest any, representen prop dels 400 escons dels dos partits ocupats per gent que en principi se sent molt segura, encara que hom no sap mai i hi ha hagut sorpreses. Sempre hi ha algun risc. Prop d’on visc al Nordest de Dallas hi ha un congressista veterà molt poderós a Washington. Inesperadament li va sortir un altre candidat poc conegut, un senyor més jove, negre i progressiu i ara està a punt o en perill gravíssim de perdre l’escó. No se sap mai.

La lluita electoral es concentra només en els escons en disputa perquè l’ocupant s’ha mort o es jubila, o en té prou o ha fet un disbarat molt gran. O també perquè al seu districte hi ha hagut una immigració forta de gent diferent que podrien ser de l’altre partit. A la ciutat de NY rarament vèiem propaganda electoral perquè gairebé tots els votants eren demòcrates, mentre que a altres llocs en disputa els anuncis de TV es veuen contínuament. Els pollsters professionals dels dos partits són els qui detecten immediatament a quins districtes existeix una situació competitiva que podria canviar la balança de poder a Washington. Aquesta vegada per primera vegada el nombre de dones presentant-se i volent votar ha pujat espectacularment. Hom parla de gairebé totes les dones educades dels suburbis que odien en Trump. Hi ha sempre un esforç molt gran per fer anar a votar també els negres i mexicans, pero és molt difícil i els esforços han fallat moltes vegades. Els llatinoamericans venen de països hom no pot esperar res de bo del govern. Potser aquests els insults grollers de Trump ajudaran.

Pronòstic: la Casa dels Representants

Per guanyar la majoria els Demòcrates necessiten 23 escons i és a aquests districtes competitius on es concentra la lluita. El pronòstic actual és que els Demòcrates guanyaran entre 20 i 35 escons. En necessiten 23 per recuperar la majoria i totes les enquestes els afavoreixen. Per estar-ne segur, cal esperar fins el dimarts.

Pronòstic: el Senat

Aquest any, dissortadament uns 10 republicans en escons no competitius es presenten a la reelecció, molts d’estats pobres o agriculturals on la població afavoreix Trump. Avui entre reeleccions segures, i senadors en funcions que no s’han de presentar, els Republicans ja compten gairebé de segur amb 49 escons i els Demòcrates només amb 45. Els estats en joc ja estan identificats. Amb 50 escons, els vots quedarien empatats pero el Vicepresident pot aplicar el seu vot de qualitat i els Republicans també guanyarien , o sigui que els Demòcrates per prendre control en necessitarien 51. Veiem cada dia a la TV i als diaris els pronòstics als 6 estats que estan en joc. Misteriosament en Trump s’ha presentat 4 vegades a fer campanya a l’insignificant estat de Montana que té menys d’un milió d’habitants on un senador republicà se les passa negres. Tot sembla indicar que els republicans probablement guanyaran un o dos senadors extra. Però hi ha sorpreses. Fins al dimarts al vespre no s’ha perdut res.

La lluita electoral es concentra en uns pocs llocs.

M’havia descuidat: els dos temes principals que preocupen més són l’assegurança de malaltia i la immigració il·legal. Fa anys Obama va escriure una llei d’immigració molt ben preparada però els Republicans boicotejaven sense discussió totes les seves iniciatives. L’economia és bona però el nivell de vida dels treballadors ha caigut i segueix essent més baix que als anys 70′. Els aranzels de Trump afavoreixen alguns estats però perjudiquen altres.

Darrer dia: l’emoció i la magnitud i les cues amb 38 milions de vots anticipats als estats on es permet, les mobilitzacions per fer votar, else nous votants entre joves  i dones no s’havien vist mai. Acabo de veure un pollster del famós Cook Report anunciant que els Demòcrates guanyaran 40 o 50 escons a la Casa però que el Senat no es pot vaticinar afavorint els Republicans. Diuen que els independents decidiran. Fins demà no sabrem res.

Joan Gil

Tags: Cambra de Representants, eleccions EUA, Reelecció, Senat dels EUA