03 oct. 2024
L’Economia, Kamala i el President Biden abans de l’Elecció
Ja només falta un mes per l’elecció i els dos candidats estan intentant publicar i fer notar al públic febleses de l’altre, cosa molt seriosa que podria canviar el resultat. La Sra. Harris pateix dues acusacions: 1) que l’economia fou millor sota Trump que en els darrers anys i 2) que la senyora era el “Tsar de la Immigració” responsable per la frontera mexicana i ho va deixar empitjorar tot. Parlant de la immigració, és veritat que va augmentar però era Biden i no Harris qui manava. El President la va enviar a una missió a petits països d’origen com ara Guatemala o El Salvador a veure si podia convèncer alguna firma a obrir-hi fàbriques, cosa que hauria estat be però fou un fracàs i fou Biden qui era responsable de tot. A més cal recordar que Trump segueix insultant els migrants que arriben no sols de Mèxic sinó de tot el món (lladres, escapats de presó, violadors de dones, assassins, contrabandistes de drogues i animals perillosos per a la personalitat i tradicions dels EUA) i diu que en faria deportar milions fins i tot agafant-los pel carrer.
L’assumpte de l’economia és molt més difícil d’explicar, encara que els trumpistes atribueixin a Biden i la pobre Sra. Harris coses que pocs governs saben o poden controlar i que de fet el país va millorar durant el mandat de Biden no obstant tot. Però que és l’Economia? En principi una ciència complicada que s’estudia a les Universitats i atorga Diplomes de Llicenciat, Masters o Doctor a més de perspectives de trobar bones feines, però no és pas d’això del que parlen en Trump, la gent pel carrer i els polítics. La gent de la classe baixa o mitjana son precisament el més sensibles a la paraula “economia” com ells l’entenen i com els afecta. Hi veuen els mals sous que cobren, alguna vegada (poc sovint) les dificultats trobant nova feina, la terrible inflació que ha fet pujar tant els preus del menjar i no sempre permet el que volen o estaven acostumats a comprar, que han de comprar menys amb molts nens a qui falten coses essencials, per a molts a qui falta una bona assegurança de malaltia el preu estrambòtic dels medicaments, hospitals i metges (que ha dut a la mort sense necessitat molta gent pobre), els sous de milions que malgrat tot això es fan pagar moltíssims Consellers Delegats (mentre els ingressos dels treballadors milloren molt poc i cauen darrere la inflació), el preu dels habitatges, tant pisos com cases, que està pujant molt i sovint acaben en desnonaments, el preu dels cotxes i la gasolina (que en aquest país a la majoria de llocs son necessitats), problemes a les escoles dels nens, pujades als transports públics, rebaixes d’impostos als rics i pujades amagades als pobres, odis polítics entre la dreta feixistoide de Trump i els altres, abusos policials… D’això en diuen “economia”. Moltes d’aquestes coses en realitat han de ser atribuïdes al temps de Trump, i no de Biden, afegint-hi el menysteniment total de l’escalfament global i la ràbia contra els cotxes elèctrics. La gent no obstant tenen poca memòria i accepten que el darrer govern sigui culpable de tot el que està passant. De fet, només els bancs centrals i no pas el govern poden fer baixar la inflació, el nombre d’aturs als EUA és increïblement baix, uns 4%, els sous han pujat una mica més que sota Trump (però no compensen per la inflació i de fet els capitostos que cobren milions també reben millores quan els sous pugen i la distància entre els dos grups s’allarga encara més). Per intentar trobar un pis a tothom, cosa de la que Trump no parla, la Kamala voldria distribuir diners pagant fins i tot a qui compri una casa per primera vegada i també intentaria bastir edificis a territoris de propietat federal. No sé. Han fet moltes entrevistes a gent d’aquesta indústria i tots se’n riuen sense fer-ne cas.
Hi ha moltes coses que sense dubte han empitjorat en els darrers 30 o 40 anys i ara la gent viu pitjor que fa algun temps. En aquells anys feliços molts treballadors eren propietaris de la casa on vivien, cobraven bons sous, tenien feina segura, autos i un gran estil de vida que era l’enveja de tot el món i deixava sempre els visitants amb la boca oberta. Hom es pregunta quina és la causa de la deterioració. Potser l’abús, avarícia i manca de responsabilitat de la classe elevada. Cal estudiar els sous que reben: no es poden comptar els molys llocs on el Cap guanya més d’un milió de $ i fins i tot costa poc trobar els llocs on guanyen més de cinc i és fàcil també trobar companyies on el Boss rep 15 o 20 milions a l’any amb casos individuals molt per damunt, no sols en Elon Musk amb els seus 500 milions/any. Ni cal dir que aquestes persones són totalment irresponsables, perquè no s’ho mereixen i han creat un món separat on es tracta sobretot de guanyar més i més dòlars sense acceptar cap responsabilitat social i pagant als empleats allò que cal perquè no es morin de fam i segueixin presentant-se a treballar i guanyant diners per la casa. La seva pobresa creixent no sembla important, pero n’és i molt. La separació entre els grups augmenta. I són els milionaris els qui paguen els diners que fa falta tenir per guanyar qualsevol elecció al Congrés i els parlamentaris beneficiats no poden oblidar a qui li deuen tot.
La cosa es repeteix a moltes branques de negoci, amb gent amb sous multimilionaris similars a la cimera. Les companyies farmacèutiques son dignes de menció perquè els preus als EUA són inconcebiblement més cars que a qualsevol altre nació o continent. És veritat que aquestes companyies tenen èxits notables que salven vides, però sovint demanen milers de dòlars al mes per medicaments que cal prendre per tota la vida, més de cent-mil $ per mes en algun cas especial. Es veu que hi ha malalties que és millor evitar. Fa poc un periodista va entrevistar un director farmacèutic nòrdic que ven a molts països un medicament molt bo: el preu als EUA era VUIT vegades més alt del que costa als països europeus més cars. Aquest senyor hauria sobreestimat el nombre de vaques de munyir que tenim aquí. El preu dels medicaments és tan brutal que fa trontollar pels milers de milions annuals els fonaments de MEDICARE, l’assegurança de malaltia federal pels qui tenim més de 65 anys (que en general no trobaríem mai una assegurança privada). Cal afegir que l’ambició del Cap de guanyar més d’un o dos milions també s’ha estès a les Assegurances de Malaltia privades, cadenes de farmàcia i sobretot als Hospitals, on un Director d’un Hospital important pot guanyar 4 o 5 milions. Per ara el sou mig de la majoria de metges nord-americans, que són els qui treballen de debò, s’ha quedat en els $320 – 350,000, encara que super-especialistes en guanyen molt més. Cal afegir que molts metges independents han de cobrir despeses, però n’hi ha molts, cada dia més que treballen per companyies privades les quals s’encarreguen de tot i el sou es final. Pel que fa a les infermeres titulades, la majoria semblen estar per ara als $95.000.
A molts els sembla que aquesta actitud de la classe dirigent ha dividit la societat entre 1) riquíssims que només volen diners i 2) pobres que només voldrien sobreviure, menjar bé, tenir un pis decent, educar els fills i potser fer alguna vacança. Abans molts podien tenir tot això i ara ja no, i la divisió sembla empitjorar-se i no es veu cap remei. La Borsa trontolla però acaba sempre pujant i els números de l’economia seriosa pugen molt bé.
Tornant a l’Elecció, en Trump s’havia passat més d’un any mofant-se cada dia més amb mots grollers i insultants dirigits al President Biden, un home encarat amb una desfeta seguríssima que tothom llevat d’ell veia.
Trump anunciava tranquil·lament com atacaria certes limitacions constitucionals, es carregaria jutges, castigaria i potser enviaria a la presó molts enemics, i expulsaria milions d’immigrants sense contemplacions. La Kamala Harris era una antiga Fiscal (com a Fiscal General de l’estat era al mateix temps la Ministra de Justícia de Califòrnia), va esdevenir Senadora federal per un parell d‘anyets, era poc coneguda o respectada fora de Califòrnia, famosa també per seves equivocacions i les absurditats i malentesos que a vegades repetia. En Trump s‘hi va seguir rient molt al començament però aviat es va quedar congelat. La dona sortida del no res miraculosament va començar a guanyar partidaris per tot el país i va aprendre moltes coses, potser de Biden o dels nous empleats electorals que envolten tots els candidats. Parla amb un accent una mica estrany que aquest autor no reconeix, però parla bé, com un bon fiscal davant del jutge, sempre amb respecte, sense insults o crits, sempre dient la veritat i amb conducta ordenada i a més amb pietat i simpatia pels pobres del món i per la classe baixa on ella va néixer. I ho fa sempre rient o somrient, sempre, un cas únic. Molta gent li retreia que haver estat fiscal no era cap títol per exercir l‘ofici de President i que hi havia massa coses que ella no entenia i per això li feia por donar entrevistes. Ella va respondre seguint estudiant, escoltant i aprenent dels seus col·laboradors. En Trump va encetar com ella els seus quatre anys horribles sense saber res sobre el governament dels EUA.
En l’actualitat, Harris ha pres el lideratge a les enquestes de molts (no tots) els professionals i sens dubte és la candidata preferida amb més avantatge, però tots els professionals electorals adverteixen que la distància de Harris pel davant de Trump és massa petita per sentir-se assegurada. O sigui que ja veurem i tant de bo…. Sobretot, prou Trump. És curiós recordar què va passar amb en Trump: primer va guanyar contra pronòstic a la Hillary Clinton i quatre anys després va perdre també contra pronòstic contra en Biden. No és pas sort allò que molts li desitgem.
Joan Gil