Els EUA són diferents

Ja només falta un mes per l’elecció i els dos candidats estan intentant publicar i fer notar al públic febleses de l’altre, cosa molt seriosa que podria canviar el resultat. La Sra. Harris pateix dues acusacions: 1) que l’economia fou millor sota Trump que en els darrers anys i 2) que la senyora era el “Tsar de la Immigració” responsable per la frontera mexicana i ho va deixar empitjorar tot. Parlant de la immigració, és veritat que va augmentar però era Biden i no Harris qui manava. El President la va enviar a una missió a petits països d’origen com ara Guatemala o El Salvador a veure si podia convèncer alguna firma a obrir-hi fàbriques, cosa que hauria estat be però fou un fracàs i fou Biden qui era responsable de tot. A més cal recordar que Trump segueix insultant els migrants que arriben no sols de Mèxic sinó de tot el món (lladres, escapats de presó, violadors de dones, assassins, contrabandistes de drogues i animals perillosos per a la personalitat i tradicions dels EUA) i diu que en faria deportar milions fins i tot agafant-los pel carrer.

L’assumpte de l’economia és molt més difícil d’explicar, encara que els trumpistes atribueixin a Biden i la pobre Sra. Harris coses que pocs governs saben o poden controlar i que de fet el país va millorar durant el mandat de Biden no obstant tot. Però que és l’Economia? En principi una ciència complicada que s’estudia a les Universitats i atorga Diplomes de Llicenciat, Masters o Doctor a més de perspectives de trobar bones feines, però no és pas d’això del que parlen en Trump, la gent pel carrer i els polítics. La gent de la classe baixa o mitjana son precisament el més sensibles a la paraula “economia” com ells l’entenen i com els afecta. Hi veuen els mals sous que cobren, alguna vegada (poc sovint) les dificultats trobant nova feina, la terrible inflació que ha fet pujar tant els preus del menjar i no sempre permet el que volen o estaven acostumats a comprar, que han de comprar menys amb molts nens a qui falten coses essencials, per a molts a qui falta una bona assegurança de malaltia el preu estrambòtic dels medicaments, hospitals i metges (que ha dut a la mort sense necessitat molta gent pobre), els sous de milions que malgrat tot això es fan pagar moltíssims Consellers Delegats (mentre els ingressos dels treballadors milloren molt poc i cauen darrere la inflació), el preu dels habitatges, tant pisos com cases, que està pujant molt i sovint acaben en desnonaments, el preu dels cotxes i la gasolina (que en aquest país a la majoria de llocs son necessitats), problemes a les escoles dels nens, pujades als transports públics, rebaixes d’impostos als rics i pujades amagades als pobres, odis polítics entre la dreta feixistoide de Trump i els altres, abusos policials… D’això en diuen “economia”. Moltes d’aquestes coses en realitat han de ser atribuïdes al temps de Trump, i no de Biden, afegint-hi el menysteniment total de l’escalfament global i la ràbia contra els cotxes elèctrics. La gent no obstant tenen poca memòria i accepten que el darrer govern sigui culpable de tot el que està passant. De fet, només els bancs centrals i no pas el govern poden fer baixar la inflació, el nombre d’aturs als EUA és increïblement baix, uns 4%, els sous han pujat una mica més que sota Trump (però no compensen per la inflació i de fet els capitostos que cobren milions també reben millores quan els sous pugen i la distància entre els dos grups s’allarga encara més). Per intentar trobar un pis a tothom, cosa de la que Trump no parla, la Kamala voldria distribuir diners pagant fins i tot a qui compri una casa per primera vegada i també intentaria bastir edificis a territoris de propietat federal. No sé. Han fet moltes entrevistes a gent d’aquesta indústria i tots se’n riuen sense fer-ne cas.

Hi ha moltes coses que sense dubte han empitjorat en els darrers 30 o 40 anys i ara la gent viu pitjor que fa algun temps. En aquells anys feliços molts treballadors eren propietaris de la casa on vivien, cobraven bons sous, tenien feina segura, autos i un gran estil de vida que era l’enveja de tot el món i deixava sempre els visitants amb la boca oberta. Hom es pregunta quina és la causa de la deterioració. Potser l’abús, avarícia i manca de responsabilitat de la classe elevada. Cal estudiar els sous que reben: no es poden comptar els molys llocs on el Cap guanya més d’un milió de $ i fins i tot costa poc trobar els llocs on guanyen més de cinc i és fàcil també trobar companyies on el Boss rep 15 o 20 milions a l’any amb casos individuals molt per damunt, no sols en Elon Musk amb els seus 500 milions/any. Ni cal dir que aquestes persones són totalment irresponsables, perquè no s’ho mereixen i han creat un món separat on es tracta sobretot de guanyar més i més dòlars sense acceptar cap responsabilitat social i pagant als empleats allò que cal perquè no es morin de fam i segueixin presentant-se a treballar i guanyant diners per la casa. La seva pobresa creixent no sembla important, pero n’és i molt.  La separació entre els grups augmenta. I són els milionaris els qui paguen els diners que fa falta tenir per guanyar qualsevol elecció al Congrés i els parlamentaris beneficiats no poden oblidar a qui li deuen tot.

La cosa es repeteix a moltes branques de negoci, amb gent amb sous multimilionaris similars a la cimera. Les companyies farmacèutiques son dignes de menció perquè els preus als EUA són inconcebiblement més cars que a qualsevol altre nació o continent. És veritat que aquestes companyies tenen èxits notables que salven vides, però sovint demanen milers de dòlars al mes per medicaments que cal prendre per tota la vida, més de cent-mil $ per mes en algun cas especial. Es veu que hi ha malalties que és millor evitar. Fa poc un periodista va entrevistar un director farmacèutic nòrdic que ven a molts països un medicament molt bo: el preu als EUA era VUIT vegades més alt del que costa als països europeus més cars. Aquest senyor hauria sobreestimat el nombre de vaques de munyir que tenim aquí. El preu dels medicaments és tan brutal que fa trontollar pels milers de milions annuals  els fonaments de MEDICARE, l’assegurança de malaltia federal pels qui tenim més de 65 anys (que en general no trobaríem mai una assegurança privada). Cal afegir que l’ambició del Cap de guanyar més d’un o dos milions també s’ha estès a les Assegurances de Malaltia privades, cadenes de farmàcia i sobretot als Hospitals, on un Director d’un Hospital important pot guanyar 4 o 5 milions. Per ara el sou mig de la majoria de metges nord-americans, que són els qui treballen de debò, s’ha quedat en els $320 – 350,000, encara que super-especialistes en guanyen molt més. Cal afegir que molts metges independents han de cobrir despeses, però n’hi ha molts, cada dia més que treballen per companyies privades les quals s’encarreguen de tot i el sou es final. Pel que fa a les infermeres titulades, la majoria semblen estar per ara als $95.000.

A molts els sembla que aquesta actitud de la classe dirigent ha dividit la societat entre 1) riquíssims que només volen diners i 2) pobres que només voldrien sobreviure, menjar bé, tenir un pis decent, educar els fills i potser fer alguna vacança. Abans molts podien tenir tot això i ara ja no, i la divisió sembla empitjorar-se i no es veu cap remei. La Borsa trontolla però acaba sempre pujant i els números de l’economia seriosa pugen molt bé.

Tornant a l’Elecció, en Trump s’havia passat més d’un any mofant-se cada dia més amb mots grollers i insultants dirigits al President Biden, un home encarat amb una desfeta seguríssima que tothom llevat d’ell veia.

Trump anunciava tranquil·lament com atacaria certes limitacions constitucionals, es carregaria jutges, castigaria i potser enviaria a la presó molts enemics, i expulsaria milions d’immigrants sense contemplacions. La Kamala Harris era una antiga Fiscal (com a Fiscal General de l’estat era al mateix temps la Ministra de Justícia de Califòrnia), va esdevenir Senadora federal per un parell d‘anyets, era poc coneguda o respectada fora de Califòrnia, famosa també per seves equivocacions i les absurditats i malentesos que a vegades repetia. En Trump s‘hi va seguir rient molt al començament però aviat es va quedar congelat. La dona sortida del no res miraculosament va començar a guanyar partidaris per tot el país i va aprendre moltes coses, potser de Biden o dels nous empleats electorals que envolten tots els candidats.  Parla amb un accent una mica estrany que aquest autor no reconeix, però parla bé, com un bon fiscal davant del jutge, sempre amb respecte, sense insults o crits, sempre dient la veritat i amb conducta ordenada i a més amb pietat i simpatia pels pobres del món i per la classe baixa on ella va néixer. I ho fa sempre rient o somrient, sempre, un cas únic. Molta gent li retreia que haver estat fiscal no era cap títol per exercir l‘ofici de President i que hi havia massa coses que ella no entenia i per això li feia por donar entrevistes. Ella va respondre seguint estudiant, escoltant i aprenent dels seus col·laboradors. En Trump va encetar com ella els seus quatre anys horribles sense saber res sobre el governament dels EUA.

En l’actualitat, Harris ha pres el lideratge a les enquestes de molts (no tots) els professionals i sens dubte és la candidata preferida amb més avantatge, però tots els professionals electorals adverteixen que la distància de Harris pel davant de Trump és massa petita per sentir-se assegurada. O sigui que ja veurem i tant de bo…. Sobretot, prou Trump. És curiós recordar què va passar amb en Trump: primer va guanyar contra pronòstic a la Hillary Clinton i quatre anys després va perdre també contra pronòstic contra en Biden. No és pas sort allò que molts li desitgem.

Joan Gil

Tags: Diferencies en sou, Donald J Trump, Elecció, Elecció presidencial, Kamala Harris

Seria possible? No ho semblava. Un xicot desconegut de 20 anys, registrat com a republicà i sense cap indicació d’activitat o interessos polítics va arribar a milímetres d’assassinar el candidat Trump, un candidat protegit per un verdader exèrcit d’agents de Servei Secret, FBI, policia local i probablement altra gent i envoltat d’una multitud d’adoradors entusiastes, tots amb el barret roig marcat Feu Amèrica Gran Una Altra Vegada (MAGA en anglès). Una cosa que tots els policies saben, és que cal vigilar els teulats de les cases a prop d’un lloc on home important passa. En aquest cas, el Servei Secret havia determinat que era la responsabilitat de la policia municipal local que ho va ignorar. A uns 150 metres de Trump hi havia la teulada d’un edifici no-habitable. Espectadors van veure com s’hi enfilava un noi amb una metralladora i van avisar policies perifèrics fora del recinte del míting,  que els van ignorar. En Thomas Mathew Crooks, un noi de només 20 anys. que havia acabat High School dos anys abans,que literalment semblava no haver fet res dolent o polític en tota la seva vida, va prendre posició al teulat amb un fusell semiautomàtic d’assalt AR amb un canó llarg, una arma molt poderosa propietat del seu pare i comprada legalment. Va apuntar al cap de Trump que estava parlant al pòdium darrera una verdadera muralla que cobria mig cos i va disparar, la primera vegada tres trets. Només un va aconseguir tocar l’orella dreta de Trump a milímetres del crani, que es va cobrir de sang. Trump va fer un gest i es va tirar per terra darrere el podi. Una veu desconeguda va avisar cridant  “Tirador, a terra!” Efectivament als pocs segons uns quants agents del Servei Secret es van llençar damunt el cos de Trump darrere el podi cobrint-lo. El tirador va girar la seva arma començant a disparar sobre espectadors a l’espai principal. Veient la seva família en perill, un bomber a l’audiència es va posar davant la família per protegir-los cobrint-los amb el seu cos i va caure mort en l’acte. A més, dos altres assistents foren ferits greument. En aquell moment, un franctirador del Servei Secret va abatre en Thomas Crooks amb un sol tret. Tornant al podium, acabat el perill, els policies havien aconseguit aixecar Trump darrere el podium. La seva expressió era terrible, amb sang sortint de l’orella i cara descomposta.  Cridava  “Lluiteu, lluiteu!” amb el puny dret alçat. El van endur cap a un gran cotxe negre (no una ambulància) que havia entrat fins prop del pòdium, on van pràcticament arrossegar la víctima. Pel breu camí, el grup havia estat envoltat per una massa de trumpistes cridant i amenaçant. Al final els del SS van aconseguir ficar en Trump assegut al costat del conductor i van marxar. Una altra escena de por es va originar fora. Hi havia entre els espectadors un grup de periodistes que instintivament s’havien agrupat i es van trobar envoltats per un grup de trumpistes enrabiats cridant que amb les seves mentides i persecució de Trump (que el consideren una mena d’enviat del cel per salvar el país) eren els periodistes qui tenien la culpa del crim. Després d’un breu episodi de silenci after totes les ràdios i televisions havien informat el país, les comunicacions socials van començar a repetir com Trump era la víctima de vilificació, persecució i calúmnies dels demòcrates i l’”esquerra radical” (com diu sempre en Trump referint-se a Biden i la seva gent).

I aquest noi que per milímetres no va aconseguir assassinar en Trump? Si la seva arma hagués estat equipada amb un telescopi sens dubte hauria tingut èxit. Ningú ho sap, ningú ha entés res. Fou un estudiant de High School més aviat mediocre, i amb pocs amics. Molts altres estudiants es mofaven d’ell per la forma com es vestia però Mathew Crooks no en feia cas. Un cop graduat, va trobar feina fins aquell dia la cuina d’una residència d’ancians o no hi va haver queixes. Ni una sola vegada havia publicat entrades socials polítiques ni tan sols tenia comptes socials (un noi de 20 anys!),  ni expressat opinions partidistes de cap mena. A més de registrar-se com a votant republicà (!)  i dir a vegades que ell era conservador, havia enviat una donació de $15 a un grup demòcrata. I això és tot. Doncs, perquè? Dels pares ningú ha dit res. Li van trobar al cotxe un artefacte que la policia va considerar una bomba, però sembla que no ho era, ni al cotxe ni a la casa dels pares. No havia estat tractat mai per cap malaltia psiquiàtrica. Tenia un telèfon protegit amb una clau que la Policia no va poder trencar, però ara ho està provant el laboratori del FBI i sens dubte algú ho aconseguirà. En aquest moment, ningú pot entendre ni remotament sospitar perquè tot això va passar.

Aquest autor, personalment, sospitaria una connexió o similaritat amb els episodis d’assassinats de gent innocent i nens d’escola per tiradors suicides solitaris que tant està preocupant a molts ciutadans. No sembla que el Congrés estigui disposat a publicar lleis limitant l’accés a armes tan perilloses com fusells semiautomàtiques d’assalt que són exclusivament armes de guerra i que cap ciutadà normal necessita per res ni hauria de tenir el dret de comprar. La gent i les autoritats no entenen bé el gran problema de les malalties mentals i es pensen que tot es podria arreglar amb més psiquiatres. Hi ha hagut fins i tot projectes de llei promovent clíniques i consultes psiquiàtriques. Sens dubte, algun dels molts tiradors contra gent civil o nens eren víctimes d’alguna malaltia diagnosticable. Jo penso que aquesta tragèdia absurda acabarà ajudant la reelecció de Trump, i per mi està al mateix grup dels tirotejos contra gent innocent que tant s’han multiplicat i estant fent patir a molta gent.

Joan Gil

AFEGIT 26 Juliol. En les primeres investigations, algun company d‘escola va afirmar que Thomas Matthew havia estat un estudiant mediocre. No sembla ser veritat. Era particularment bo en Matemàtiques i Ciències i va guanyar a un concurs de l‘escola un premi de $500.

Era membre d‘un club de tir especialitzat en llargues distàncies. En Thomas el dia del crim va obtenir el fusell del pare dient-li que volia anar a tirar al club. El pare diuen que va notar que havia desaparegut massa temps amb el fusell i va trucar la policia

A l‘àrea en la perifèria però fora del recinte del míting hi havia molt espectadors sense entrada, uns quants dels quals van observar el noi pujant a la teulada amb un fusell i van avisar els policies. Un d‘ells es va enfilar al damunt i va topar de nasos amb el tirador. Diuen que era un policia federal avisat pels Sectets. Aquest policia es va retirar prudentment. Als pocs segons, el tirador va obrir foc contra Trump.

AFEGIT 19 de Juliol. La investigació segueix però res indica una motivació política o conspiració. Seria igual com un dels horribles tirotejos fets per gent malalta del cap amb suicidi garantit. Però la Policia explica coses interessants. El lloc tancat amb cadires pel míting estava molt ben guardat però al darrera de la tanca entre aquest lloc i la casa on va estar el tirador hi havia molta gent curiosa i la policia local hi havia posat policies però cap als teulats. Una hora abans de l’incident el tirador havia estat reconegut per la Policia Secreta perquè anava envoltant la tanca amb un rangefinder (measurant distàncies com es fa al golf) i un magnetòmetre (perquè?). Volien anar a buscar-lo però va desaparèixer entre el públic de curiosos, per reaparèixer uns 19 minuts més tard quen ja s’estava enfilant a la teulada. Al Congrés hi ha qui està demanant el comiat de la directora del Servei Secret.

Final Afegit: Ahir 20 de Juliol per primera vegada el Servei Secret va anunciar que el tirador havia estudiat el pòdium amb un dron trobat al seu cotxe hores abans. I que el seu telèfon, ja accessible, només tenia anuncis i televisió sobre Trump i algun cop Biden i TV reportatges d’alguns tirotejos, com ara un que va matar nens. La conclusió sembla ser que l’atac no fou polític, sinó possiblement l’obra d’un xicot malalt.

 

Joan Gil

Tags: Armes auroritzades, Assassinations, Donald J Trump, Servei Secret, Thomas Crooks

Fàcil de respondre: és l’home més famòs del món, a punt de tornar a guanyar la presidència dels EUA. Però entenen tots els lectors qui és i d’on ha sortit?
El dilluns passat, després de guanyar el vot del Caucus de l’estat agrícola d’ Iowa amb 3 milions de residents amb una victòria increïble i sense precedents per més de 50%, Trump es preparava a fer el seu discurs. Abans de la seva entrada una veu coneguda, (la d’un home ja mort) va pronunciar un discurs acabat d’escriure per l’IA: “Donem gràcies a Déu per haver posat a la Casa Blanca el President Trump perquè pogués seguir treballant ajudant-nos”. Cal saber que una de les grans columnes de suport que Trump té és la religiositat profunda dels protestants, sobretot Baptistes del Sud, membres de petites comunitats independents que són  lliures de triar el seu lideratge i pastors. En Trump religiós? Ha estat membre de 4 ó 5 religions diferents, no és gens devot (sinó un pecador) ni va a cap església. Ell afirma que l’església i la religió estan perseguides pel govern i els liberals. Així passa en moltes de les seves coses basades en la mentida, l’habilitat oratòria, l’engany, l’habilitat extraordinària per organitzar, el seu ús del popular de les masses i els grups feixistes, els seus diners, l’obediència de polítics poderosos…

Donald Trump va nàixer a Queens (ciutat de NY) en Juny de 1946 (tindria 78 anys quan entri a la Casa Blanca, si hi entra), fill de dos immigrants europeus, un pare alemany i una mare escocesa, dintre d’una família nombrosa. Diuen que va patir molt veient com un germà gran que ell estimava moria de jove d’alcoholisme i per això va deixar de beure per sempre més. Son pare va fundar una companyia d’urbanitzacions i noves constructions basada segons sembla en discriminació, molt exitosa i el noi va entendre que els forts guanyaven sempre com es mereixien i els febles perdien com també es mereixien. Ja de molt petit va començar a jugar amb el pare els jocs financers dubtosos però habilíssims que esdevindrien la fundació del seu futur financer. Ja d’adult, va demanar que el pare el fiqués al negoci. El pare dubtava que en fos capaç però va acabar dient-li que anés a treballar a un hotel de luxe mig enfonsat que tenia a una paret de l’estació de tren Grand Central, a veure què podia fer. En Donald, sense haver-ho intentat mai i molt jove, s’en va sortir amb una rehabilitació racional fantàstica que va deixar bocabadat al pare. Gran competència en urbanitzacions i developaments, com també en finances fosques i perilloses amb companyies i grans bancs (com la Deutsche Bank), on va anar per un seguit de moltes victòries i ruines catastròfiques, de les quals sempre en sortia guanyador. Fer negocies amb ell era sempre molt perillós però ell acabava sempre fent-se més i més ric i famós.

Primer es va casar amb una dona txeca molt intel-ligent i competent amb qui va tenir tres fills. S’hi va divorciar per casar-se despres d’un escàndol amb una senyoreta local amb qui va tenir un quart fill, divorciant-se als set anys, per casar-se finalment amb una model eslovena amb qui va portar al món un cinquè fill. Els escàndols i la reputació de playboy i les aparicions a la premsa van anar en augment. El seu nom, que es podia utilitzar pagant era sempre escrit en lletres negres o llums i el cobrava molt car. Anava fent coses per entretenir-se com comprar un nou equip de football d’una nova lliga hostil a la NFL oficial (que ell va intentar en va adquirir) i una companyia d’aviació. I seguia fent-se més i més ric amb les seves propietats i camps de golf que apareixien a molts llocs dels EUA. I va dirigir i actuar en persona a un programa de TV molt exitòs per molts anys. Va fundar una Universitat Urbanística que era una estafa i el govern li va fer vendre.

Un punt particularment dur és el seu cruel tracte de les famílies immigrades sense papers: detenció pels carrers, separació dels nens i de fet empresonament i mal tracte dels nens i amenaces dient que tots els migrants són traficants de drogues, terroristes o violadors.

I ara arribem al punt central: l’interessava la política? A partir de certa edat, sí. I molt. Va afiliar-se per turn amb els dos partits principals i molts de petits i va començar a fer declaracions a la premsa i en públic exposant els seus foscos plans. Una vegada va comprar una pàgina sencera del New York Times explicant la seva filosofia, però no tenia encara cap seguiment ni cap partit. Certes idees seves van ser rebudes amb burles, com quan va escriure al candidat George H Bush oferint-se de Vicepresident, cosa que Bush va explicar rient a molts llocs. Però Trump no va plegar. Ben al contrari. I al final va arribar la fatal (per a molta gent) confrontació amb la Sra Hillary Clinton, una dona corrupta (com el seu marit gràcies a una obra de caritat africana on havien fet més de 80 milions), d’ambicions enormes amb poca justificació per aspirar a la presidència, que, malgrat els esforços del marit Bill, fou incomprensiblement derrotada per Donald Trump. Aleshores va començar el verdader drama.

Hom diria que per a un foraster seria molt difícil entrar i dominar un partit molt vell i civilitzat com el Republicà, fundat pel mateix Abraham Lincoln, però Trump dominava un poder analític perfecte i va entendre que molt, sovint tot, depenia dels diners, a molts estats o districtes sovint milions, que calien per fer-se reelegir als 6 anys (els senadors) o 2 anys (els Representants). La reelecció depenia de l’habilitat d’obtenir diners segurs (per a la reelecció, no pas per a la butxaca) i en Trump en tenia molts, i també molts bons amics milionaris amb inclinacions similars. Els elegits poc a poc van caure a les seves urpes això sí, sempre amb la condició d’obeir i mai boicotejar-lo. Poc a poc fins al dia d’avui, només una petita minoria es va resistir. Trump contra totes les prediccions i amb l’ajut de grups racistes i antisemítics va acabar dominant el Partit Republicà com ningú havia aconseguit mai.

D’entrada a la Casa Blanca, va començar firmant ordres executives (decrets) ja preparades destruint projectes de protecció ambiental, aprovant oleoductes a travès de terres indígenes, fi de protecció a minories, i sobretot plans per acabar per sempre amb la llei d’assegurança de malaltia anomenada Obamacare, quasi l’única disponible de malaltia per a milions de ciutadans, escrita i publicada amb gran orgull per Obama. Trump exigia una llei d’annulació immediata escrita pel Congrés, però no deia mai com s’hauria de substituir perquè Obamacare hauria de desaparèixer sense replaçament. Ell només assegurava que hi hauria una nova assegurança molt més bona i barata, però no explicava mai com, i és dificilíssim de veure i no hi treballava ningú. Va fallar per un sol vot d’un Senador molt honrat, però Trump encara diu que tornarà a intentar-ho si és reelegit.

Va embraçar les discussions de la pandèmia del COVID sense saber de què parlava, contradient i boicotejant els experts de la Salut Pública americana i de la WHO (de la que va sortir) i al final dubtant el dret a analítics dels malalts i la necessitat de la reclusió (cosa aviat apresa per molts radicals de la dreta a tot el món). Ell en sabia molt més i fins i tot va arribar a recomanar un medicament inútil, en el què milers de malalts van creure. Va enxampar un COVID molt dolent ell mateix i va acabar hospitalitzat a l’Hospital Militar a Bethesda. Va ser seguit de brots a la Casa Blanca.

En política exterior, va esdevenir bon amic de Putin, el qual sens dubte el va ajudar amb els seus equips d’ordinadors i hackers a guanyar l’elecció. Va insultar en públic la OTAN i sota voce va indicar que podria separar-se’n (com molts esperen que faci si és reelegit). Va visitar un cementiri militar americà de la Guerra Mundial a França comentant que els morts per Amèrica eren desgraciats perdedors i que ell preferia els guanyadors (ell va aconseguir evitar anar al Vietnam). Va iniciar una política d’hostilitat contra la Xina (que Biden encara enduriria més enlla) i es va “enamorar” del dictador nord-coreà amb qui es va trobar dues vegades. Trump volia que Nord-Corea abandonés les bombes atòmiques sense prometre res abans ni fer res i els coreans es van amoscar i es van retirar. A Trump els estats totalitaris no el molesten gens. El President hongarès mateix el va anar a visitar a la Florida.

La cosa que Trump tambė va deixar molt clara era que la primera obligació de qualsevol persona elevada a un càrrec important era obeir-lo a ell sempre i incondicionalment a qualsevol preu. Si li deien que una ordre era il·legal o inconstitucional la seva inclinació era cridar advocats per demostrar que ell tenia l’autoritat per reinterpretar o canviar-ho tot. El desventurat Fiscal General Barr (ministre federal de Justícia) fou qui més va patir al final sota els insults i amenaces de Trump que li exigia que el declarés guanyador de l’elecció. Durant les manifestacions negres del Black Lives Matter Trump va intentar que l’exèrcit federal es desplegués als carrers de les ciutats contra les manifestacions de negres, generalment pacífiques. Li van respondre que era impossible, que els militars no podien fer-ho perquè estava prohibit.

Arribant a la mentida més repel·lent d’aquest home que en aquest moment segueix repetint-la,  provocant l’entusiasme, els crits d’alegria  i de gratitud enganyada de la gent senzilla,  ell repetia que sota el seu mandat l’economia havia florit i els treballadors havien millorat molt durant els seus anys, mentre que amb Biden l’economia americana s’havia ensorrat i havia causat la inflació i l’atur (quin ?). Exactament el contrari és cert. En primer lloc, si l’economia és bona o dolenta rarament depèn del govern, però sota Trump no va passar mai de regular, mentre que Biden ha sabut evitar una recessió cantada per tothom i la Fed, el banc nacional, sembla haver dominat i millorat molt la inflació mundial, sempre responsabilitat del banc central i no pas del Govern. Dient que volia reduir el dèficit, Trump va reduir els impostos de les grans companyies i de la gent molt rica, sense millorar cap salari dels treballadors. Ara en canvi sota Biden els sous dels treballadors han millorat molt. Al final Trump havia augmentat sense raó el dèficit federal en un 1 trilió de $ americà (un bilió aritmètic) fins fer pujar el total a 52% damunt del seu pressupost anterior. Molts diuen que de fet el deute va augmentar en 3 o 4 trilions. Qui sap. Repetia els jocs financers que feia abans. Al final tot s’arregla. A Trump no el va preocupar mai. I la gent pobre no va rebre res, mentre els sous dels supermilionaris van tocar el cel. Com es de fàcil mentir descaradament, si es fa de forma repetida i consistent. Em recorda molt allò que va escriure tan cínicament en Lope de Vega: “Pues el pueblo es necio/ es justo hablarle en necio/ para darle gusto.” Prou que ho sabien gent com Hitler, Franco o Mussolini, que predicaven falses veritats.

Pel que fa al “frau” electoral dels Demòcrates, és una mania molt vella de Trump. Ell ho ha anat dient cada vegada que els Demòcrates guanyaven des de fa molt de temps. Va començar fa més de 10 o 15 anys. En particular, ho va repetir moltes vegades després de les victòries d’Obama i ja s’ho tenia preparat amb la de Biden. Perquè ho fa? Repetició és la millor forma de convèncer a la majoria de gent. Avui en dia, sembla que un 35% dels Republicans afectes diuen que sí, que fou un frau ben fet dels Demòcrates i que ho volen repetir. Amb aquesta bandera Trump serà reelegit si ho és. Quan ell guanya no hi ha mai frau electoral.  Val la pena.

Tornem al vespre a Iowa, durant la seva gloriosa coronació. Repasem les coses que ha anat dient. La missió fonamental de tots els nomenats a càrrecs és la seva lleialtat incondicional i no tolerarà res més. Ell utilitzarà el Fiscal General i el Departament de Justícia per castigar tots els Demòcrates, sobretot Biden, per haver-lo perseguit amb mentides només per odi i set de venjança, i que tots anirien a la presó. Faria un Consell de Guerra al General que sense voler obeïr, li va prohibir treure els militars federals al carrer contra els manifestants negres. Aboliria immediatament la llei de l’Obamacare. Tornaria a promoure la producció petroliera (del clima en canvi sembla que no vol parlar). Que deixaria clar que la primera funció bàsica dels seus empleats és la defensa absoluta dels seus programes. Que ell acabaria amb la política econòmica infame de Biden i tornaria els treballadors a la prosperitat. Que acabaria amb les guerres estrangeres (potser l’única cosa que està bé). Que acabaria amb la guerra d’Ucraïna en poques hores. Que seguiria suportant els israelites com sempre. Que acabaria amb els canvis de sexe i matrimonis gays, contraris a les lleis de Déu. De detalls no en donava mai cap.

Pot ser elegit malgrat els gairebé infinits processos civils i criminals tant a Estats com a tribunals federals? La resposta és que sí, amb alguns petits dubtes. El fotrà molt la sentència del Tribunal estatal a Nova York per enganys i mentides als bancs sobre la valoració de les seves propietats. Ja ha estat condemnat i podria haver de pagar uns 170 milions de multa a més d’haver de disoldre i tancar tots els negocis i propietats a l’estat de NY i l’arruinaria. Amb indemnitzacions per violacions a dones només ha de pagar uns quants milions de res. La queixa que la Constitució prohibeix acceptar un càrrec a un subversiu que ha atacat el govern després i no obstant haver jurat  el càrrec,  serà desestimada pel Tribunal Suprem Federal (amb 3 dels 9 jutges nomenats per ell). L’afirmació que ell no pugui ser perseguit per res fet quan era President (immunitat absoluta pel President en funcions) serà rebutjada pels Suprems, però no passa res. Un jutge li va preguntar si això de la immunitat li permetria assassinar un adversari amb impunitat. L’acusació criminal de l’estat de Georgia per intentar falsificar els resultats electorals, serà perduda per Trump però hi haurà apel·lacions abans de l’elecció (i s’autoindultarà ell mateix després de ser president). El mateix amb el judici federal per la revolta amb morts i ferits del 6 de Gener al Capitoli, que també perdrà sense conseqüències. Per cert, l’FBI va aconseguir identificar unes 1.500 persones entre els atacants i va portar als tribunals més de 800 persones, moltes d’elles rebent petites sentències, però uns quants amb sentències molt fortes. En el cas dels documents secrets misteriosament enduts per Trump a casa seva, no se sap gran cosa. Es tracta de saber si els va utilitzar o no per profit i és un cas molt difícil. Moltes persecucions, molts diners en joc, tot patit amb el suport incondicional dels milers d’homes i dones que salten per l’aire entusiàsticament quan el veuen, que diuen que aquests processos són una persecució maligna de Biden com Trump mateix ha explicat i que el suporten incondicionalment digui qualsevol cosa que digui. I que és l’únic que parla clarament sense embuts, i l’únic en qui creuen.

AFEGIT: Algú m’ha preguntat perquè no hi va haver també una primària demòcrata a IOWA com és habitual. Resposta senzilla: perquè el President Biden, un home molt tossut i únic candidat demòcrata no ho va tolerar ni a IOWA ni el pròxim dimarts a New Hampshire, perquè s’oposa totalment a que aquests estats petits insignificants obrin l’elecció i no es va voler presentar. A IOWA ha organitzat un vot per papereta el pròxim 3 de Febrer. A New Hampshire la llei no li permet, però aquest estat té una cosa curiosa: mentre que els votants registrats com Republicans o Demòcrates només poden votar per candidats del seu partit, en canvi tots els Independents sense afiliació, que són la majoria de la població, poden votar per qui vulguin i Biden els ha demanat que escriguin a mà el seu nom a la papereta. Per segona vegada només hi haurà primària Republicana, i l’elecció començarà seriosament de debò un mes després a Carolina del Sud, amb els dos partits.

NOTA Final, sobre la Pronunciació del mot “TRUMP”. Per favor, deixeu de dir “Tramp” perquè fa mal a les orelles. Les vocals són sempre un problema per a estrangers, però es diu “TROMP”, obrint l’”o” una mica més del que es fa en català.

Joan Gil

AFEGIT: Em permeteu, si us plau, recordar que tinc escrits quatre llibres en Anglès, tots atribuïts a Joan Gil: “Laia’s Takeover”, “Drama in the Upper East Side”, “All Hail King Ramir” (biografia novel·lada de Ramir II d’Aragó, l’home que va ajuntar Catalunya amb Aragó) i “After the Water Level Rose” (sobre la inundació de les ciutats de la costa per l’escalfament a primers del segle XXII venidor amb sis contes addicionals). Es poden trobar impressos o per internet a molt bon preu a molts venedors de llibres electrònics, com Amazon i companyia. Animeu-vos. Segur que ja hi ha molta gent que pot llegir Anglès.

 

Tags: Campanya, Donald J Trump, Eleccions Americanes 2024, Mentides politiques

És una veritat molt evident i indiscutible que a tothom li semblava que el nostre règim polític als EUA era tan segur que no podria mai  estar en perill, però ara resulta que ens van haver d’advertir:  “Sense eleccions lliures i universals no hi ha cap democràcia”, cosa que un sector considerable de la població no sembla acceptar.

Poc a poc anem entenent com va començar i com molta gent va acceptar un històric petit conflicte amb la tecnologia sense saber-ne les conseqüències terribles. Va començar en 2001 en l’elecció d’un successor a Bill Clinton. El Vicepresident Al Gore i el candidat republicà GW Bush van acabar l’elecció empatats però amb un problema: l’estat de la Florida no podia publicar un resultat (que assenyalaria qui havia guanyat i esdevindria el nou President) degut a un conflicte interpretant les perforacions de les targetes perforades d’IBM que les noves màquines interpretaven (o no interpretaven bé). La que es va armar! Tots els polítics van descendre a la Florida amb diners i amb els millors advocats.Va durar molts dies amb manifestacions i insults fins que, com tothom sabia, el Tribunal Suprem federal va intervenir i acabar decidint:  el poble americà havia triat GW Bush.

Era veritat això? Era un resultat triat per la majoria? Ningú havia considerat la possibilitat que una elecció fos decidida sobre la base de les perforacions a la targeta. Encara hi ha qui ho dubta però Al Gore ho va acceptar en silenci, com calia. Ningú es podia imaginar que la idea que les eleccions no eren sempre segures amb la conseqüència lògica que no eren l’única forma d’assolir el poder, es va estendre entre els sectors polítics de dreta radical que poc a poc anaven guanyant influència. El bateig de la idea el va celebrar l’encara poc conegut Donald J Trump immediatament després de la reelecció del President Obama: aquest resultat fou una estafa electoral organitzada pels Demòcrates, que altrament seria impossible d’entendre. Trump va organitzar una absurda campanya afirmant que Obama havia nascut a Kenya i era nacionalitzat, que vol dir que no podia aspirar a la Presidència. La Casa Blanca va fer allò que era lógic: va ensenyar el certificat de naixement d’Hawai, tant la forma breu com la llarga, i un petit diari amb data que havia publicat  el seu nom en la llista de naixements recents a Hawai. No va servir de res. Els atacs de Trump van seguir amb indiferència. Documents es poden falsificar i la veritat és relativa. Com va dir una assistenta a la Casa Blanca anys després, a més de la realitat hi ha sempre una realitat alternativa. Eren molt oberts, deien les coses com ells les veien. Una mentida no és cap mentida si hi ha gent que s’ho empassa i ajuda. Com deia Lope de Vega: “El vulgo es necio/ y pues lo paga/es justo hablarle en necio/ para darle gusto.”

Ja durant l’elecció de Trump ell difondria la idea que els Demòcrates eren perversos i totpoderosos i que podien falsificar resultats d’una elecció, es va anar estenent. La dreta extremista anava perfeccionant les característes secretes esfereïdores dels Demòcrates, que eren tots pedòfils. Hi va haver un atac armat a una Pizzeria de Washington exigint alliberar els nens petits que el grup de la Hillary Clinton havia raptat i amagava al sòtan d’aquest restaurant (que per cert no tenia sòtan) segons informacions als mitjans i les xarxes.  Es creu el lector que això va passar? S’ho hauria de creure perquè fou exposat a molts diaris. Sentit comú i racionalitat havien desaparegut al mateix temps que la credulitat havia assolitat un nivell difícil d’acceptar en la nostra espècies. Trump havia trobat el camí: les eleccions ja no el preocupaven, perquè hi havia formes alternatives de mantenir-se o guanyar el poder. Important era només que ell fos qui sabia què calia fer, com abans d’ell gent com Hitler, Mussolini o Franco havien pensat i dit. Trump afirmà repetidament que només un frau electoral el podria treure de la Casa Blanca. No hi havia cap dubte, ni es necessitaven proves. Era com una veritat religiosa. Seria ell qui intentaria el frau.

Quan esdevingué evident que Trump havia perdut, per primera vegada en la història d’aquesta nació es va negar a acceptar-ho trencat una bona tradició que tenia més de 200 anys Una vegada ell havia dit a un espantat antic governador que pensava ajornar l’elecció potser per un any. Els seus addictes i servidors pagats van presentar 62 demandes judicials basades en el jutjament de Trump però sense proves. Algunes foren rebutjades pels jutges amb burletes i al Tribunal Suprem igual. Trump va fer una trucada fatal al Secretari d’Estat de Georgia demanant com un favor que li afegís els vots que necessitava. El funcionari va rebutjar però va tenir el seny d’enregistrar i fer sentir en directe la conversa a un advocat. Però Trump ja havia decidit i segueix afirmant en públic en els nostres dies que tot fou un “Steal” (robatori). El Comitè d’Investigacions de la Cambra de Representants ha demostrat amb testimonis públics que fins i tot els seus propis representants i oficials li havien negat el suport. Trump va intentar substituir-los amb els ninots sense qualificacions que anava trobant, sobretot un creient desconegut sense qualificacions per servir per unes setmanes com a Fiscal General i anunciar que hi havia indicis de frau electoral, cosa que el verdader Fiscal General es negava a fer. Va arribar a intentar en dues ocasions fer sortir al carrer soldats federals (no de la Guàrdia Nacional sota les ordres dels Governadors) a atacar i arrestar manifestants i finalment va intentar l’atrocitat de fer soldats federals entrar a tots el Col·legis electorals i treure’n les màquines usades pels Demòcrates per fer el “frau” (la companyia que va construir aquestes màquines computeritzades ha presentat una querella per difamació). Tot era absurd. Hi ha també rumors que Trump havia discutit amb generals altres coses molt anticonstitucionals que més val no anomenar. En qualsevol cas al Pentàgon s’havien preparat per resistir en cas que Trump volgués nomenar algun titella al front de la casa. Evidentment aquest senyor estava parlant d’una insurrecció. Però els militars com molts ciutadans havien jurat protegir la Constitució contra enemics interns i externs.

Els esdeveniments del 6 de Gener, dia quan el Vicepresident al davant del Congrés tenia la clara obligació d’obrir les cartes dels 50 estats informant dels resultats del vot i declarar oficialment que Biden havia guanyat i havia de ser President. Pence havia exercit les seves funcions de Vicepresident en el servei fidelíssim de Trump però en aquest cas es va negar a violar la  Constitució substituïnt les notificacions oficials amb altres falses preparades per grups radicals Trumpistes enviats per Correu. Això fou massa per Pence. Hauria estat un crim gravíssim mereixedor d’empresonament. Aviat manifestacions amb una forca disposats a penjar-lo com a traïdor van aparèixer a l’exterior del Capitoli, amb crits demanant la seva mort.

La rebel·lió, invasió del Capitoli amb gent violenta arribada de tota la nació, violació d’oficines, entrada al Senat, les fugues necassàries de tots els legisladors, les morts de policies (5 persones van morir) i uns 150 policies van declarar haver estat ferits. El servei secret, amagat amb Pence a un sòtan temien que els agressors el matessin. El Sr Trump havia fet abans de l’esdeveniment un discurs provocador animant la seva gent, que ell estimava tant, a anar al Capitoli a fer-lo reelegir. Va intentar posar-se al davant de la marxa insurreccionista ell mateix agredint els agents del Servei Secret que ho van impedir gairebé per força. Com haurien pogut protegir el President en un tal lloc? Mentre tant els insurreccionistes  ja havien passat les primeres barreres i entrat al Capitoli per força. El telèfon de la Casa Blanca no parava de sonar demanat que Trump aparegués a la TV retirant la seva gent, però Trump seia davant un receptor de TV al seu menjador i no deia ni feia res, fins que els seus funcionaris gairebé el van forçar a fer-ho amb un discurs preparat. L’incident al Capitoli havia estat molt ben preparat per grups de militants violents distribuïnt i dirigint la gent. Com que hi ha càmeres de TV per tot arreu, el FBI va jurar que farien pagar a tothom, perquè evidentment havien participat en un acte de sedició amb intent de substituir el cap d’estat, violat i amenaçar el Vicepresident, molts (gairebé tots) els congressistes i molts empleats i funcionaris. No puc recordar ara quanta gent fou buscada, detinguda, jutjada i ficada a la presó perquè havien participat en un acte de sedició violent. Sí, això sí que era una verdadera sedició que fins i tot el cap corrent del PSOE hauria qualificat com una disrupció de l’ordre públic no greu sinó gravíssima amb víctimes i amenaces. Els ciutadans que van intentar votar a casa nostra aquell Primer d’Octubre no havien fet res d’això i ningú  tenia el dret de parlar de sedició, i menys encara, de detenir i enviar a la presó ningú.

Quina lliçó cal treure d’aquest horror? Els Republicans, encara dominats per Trump van començar a dir que tot havia estat una expressió política protegida per la Constitució i que eren patriotes, o fins i tot turistes que volien visitar el Capitoli  (!!!) Repetint una mentida als addictes per absurda que sigui pot conduir a convertir-la en una bandera intocable. I que molts partits al món podrien haver entès la lliçó, i acceptar la violència com a mitjà d’assolir el poder. No importa si és veritat o no, només que s’hi cregui. Cal vigilar certs partits perquè molts repeteixen acusacions falses. Acabarà Trump a la presó? No ha pasat mai i molta gent té por degut al nombre de seguidors.

No puc tancar aquest apunt sense recordar una odiosa atrocitat pronunciada a Madrid en 1936 per un personatge feixista, que em van fer aprendre de memòria a una classe de Formación Política : Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas. 

 

Joan Gil

https//Joangil.pubsitepro.com

 

 

Tags: Donald J Trump, ESTATS UNITS D’AMERICA, Feixisme, Maquines de votar, sedició, Vots

Coses que cal saber per entendre la situació

El vot del primer dimarts de Novembre no és cap vot federal, perquè això no existeix: el Congrés federal només va fixar la data ja fa molts anys, però es tracta de 50 eleccions separades fetes segons les lleis i procediments estatals (51 si comptem Washington DC, que no és cap estat). Aquí parlarem de l’elecció presidencial només però la butlleta conté un llistat llarguíssim de càrrecs per elegir, com 33 senadors (un terç), tots els representants a la Cambra Baixa (l’anomenada Casa dels Representants, més de 400), i a alguns estats es fan coincidir també les eleccions locals: governador, ministre de justícia, representants i senadors a l’assemblea estatal, caps de policia, jutges de tota mena, altres càrrecs i sovint referèndums locals. Les dues Cambres Federals, el Senat i la Casa de Representants no han estat mai ni poden ser dissoltes. El seu termini (2 anys pels representants i 6 pels senadors) comença i acaba automàticament  el 3 de Gener cada dos anys.

Un problema molt complicat que s’ha discutit molt és que el President no és elegit per majoria popular sinó pels estats a través d’un Col·legi Electoral, com exigeix la Constitució. El nombre d’electors de cada estat depèn de la seva població i és sempre igual als dos senadors federals que tots tenen, més el representants que toquin segons la població amb un mínim d’un. Hi ha doncs estats i la capital Washington que tenen tres electors, el mínim, i estats com Califòrnia o Nova York amb cinquanta-tants. Aquesta situació condiciona moltes coses. Hi ha estats on el resultat del vot popular és tan clar i segur que els candidats gairebé no hi fan campanya (com ara Nova York o Califòrnia). La lluita electoral es confina als estats sense majories clares (diguem la Florida, Arizona, Wisconsin, Pennsilvània) que son els relativament  pocs llocs on els candidats lluiten i els seus electors poden decidir qui guanyarà. Que el vot electoral superi el popular ja ha passat moltes vegades. Pels pares fundadors al segle XVIII, el federalisme era molt important i no es fiaven del seny individual. El lector pot afegir-se a la discussió interminable sobre el tema.

El Partit Republicà intenta suprimir els vots tant com pot

Això va començar després de la guerra civil. Els republicans de Lincoln havien guanyat, però això no volia dir que veiessin els negres com iguals i els van denegar o fer difícil votar. Després de la mort de Kennedy, el President Lyndon Johnson va fer aprovar la llei de drets civils seguida d’una segona llei electoral que establia clarament el dret dels negres a votar. Fou una gran victòria pels lluitadors dels Drets Civils.

Però fins al dia d’avui el problema no s´ha resolt. Caldria molt espai per explicar-ho, però hi ha moltes formes de fer la punyeta amb lleis estatals perquè només pocs negres puguin votar. Perquè ho fan? Potser per racisme, qui ho sap, però sobretot perquè l’experiència demostra que contra menys gent voti, millors son els resultats republicans. I perquè? Ells diuen sempre que perquè hi ha frau massiu (!) i encara que no puguin donar exemples, ho segueixen dient. Trump immediatament després de la seva elecció va començar a cridar que la Clinton havia tingut milions de vots més que ell degut a frau massiu dels Demòcrates. Quines  proves tenia? Cap. Era una mentida absurda que tots els responsables d’eleccions negaven. Però Trump segueix repetint-ho.

Les enquestes i els plans postelectorals de Trump

Els resultats actuals (publicats diàriament per molts diaris son aclaparadors, gairebé sense precedent: Trump serà apallissat. Hi ha qui recorda que això també ho deien de la Hillary Clinton, però és que ara la diferència entre els dos candidars és cinc vegades més gran. Com s’ho pren en Trump? Molt malament i amenaçant. Cal recordar que molts epidemiòlegs avisen contra les llargues cues i les aglomeracions de votants als col·legis electorals. Per evitar-ho, la majoria d’estats han introduït el vot per correu opcional. Les enquestes demostren que la majoria de trumpistes menystén i infravalora l’epidèmia i volen anar a votar en persona; els demòcrates en canvi  tenen por del virus i votaran pel correu. Però el Sr Trump dirà, com ja ha anunciat que el vot per correu és un frau massiu del Partit Demòcrata (!), enviarà advocats i assistents a presenciar el recompte de vots per correu fent anul·lar paperetes per petits defectes tant com puguin i Trump recorrerà  al Tribunal Suprem, on amb la nova jutgessa ell guanyarà i es farà proclamar president (com va passar amb Al Gore, que el Tribunal, aturant un recompte va declarar perdedor contra George Bush). És un disbarat fenomenal però ja té un exèrcit d’advocats preparant-se i han demanat per escrit a tots els estats quines mesures anti-frau prenen (moltes, no hi ha hagut mai un problema digne de ser recordat). En Trump anuncia de fet de forma anticipada que Biden vol guanyar fent una estafa massiva i que ell ho resoldrà (!!!!!)

Com es vota

En primer lloc, cal estar registrat com votant que és molt fàcil. Cal firmar un paper jurant que el sol·licitant és ciutadà dels EUA i cal triar i declarar si hom és demòcrata, republicà o independent, cosa que permet participar a la majoria de primàries. Hi ha alguns estats on les primàries son obertes i hom pot votar al partit que vulgui, però només a un. A partir d’això, tot és diferent segons l’estat on hom  viu.

Quan jo vivia a Nova York només hi havia un vot el dia oficial com a Catalunya i els votants havien d’anar al local designat. A altres estats actualment la gent pot anar al local que vulguin sempre que sigui al comtat (districte) on viuen.

Ja des de fa anys hi ha quatre estats que van suprimir completament el vot presencial simplement per fer-ho més fàcil i atraure més votants. Eren tots a l’Oest, Oregon, Utah, Colorado i un altre que no puc recordar. Tots els votants registrats reben la butlleta per correu i poden tornar-la omplerta sigui per correu, sigui dipositant-la a certes bústies d’acer especials vigilades i molt difícils d’obrir. No hi ha hagut mai queixes de frau. Que jo sàpiga fins al dia d’avui uns 12 milions d’Americans ja han votat.

Vaig tenir oportunitat de veure una altra novetat a Texas: el vot avençat. Les urnes s’han de tancar el 3 de novembre, però qui diu que no es puguin obrir abans? Texas obria un nombre limitat de locals dues setmanes abans, alguns oberts cada dia, altres durant el cap de setmana o altres dates segons el lloc on estiguessin. Això resolia molts problemes amb per exemple obligacions laborals, malalties, mal temps… S’hi veien als locals sobretot dones amb fills i ancians. És difícil d’entendre perquè això no sembla haver arribat a Europa. Ara, per esquivar el virus, molts estats que no ho feien han posat en marxa el sistema amb èxit impressionant. Al meu veïnat de Virginia aquests locals es van obrir un mes abans de l’elecció i cada dia tenen cues d’hores mai vistes. A Georgia igual. Segur que el nombre de votants haurà augmentat molt, que es del què es tractava. Al meu estat, Maryland, tots els locals per qui vulgui fer vot presencial s’obriran el dia 26 d’octubre, evidentment una setmana abans del 3 de novembre. Tots els locals tindran també una bústia per dipositar-hi els formularis del vot per correu i estalviar-se les cues.

Pel que fa al vot  enviat per correu que Trump segueix repetint que és una estafa cal dir que ja es reconeixia als temps de la Revolució en 1776 i que l’exèrcit l’ha facilitat sempre als soldats. Tots els estats han reconegut sempre el vot per absència justificat i sol·licitat. Ara amb el virus molts estats han fet aquest vot electiu, per tothom que vulgui sense haver de donar explicacions. De fet envien a tots els votants la petició per fer-ho. A Maryland es pot demanar per Internet.

El meu estat ho farà tot: vot presencial tradicional, vot presencial avençat, vot per correu o usant una bústia especial. Els altres estats faran com vulguin, com es el seu dret. Que cap votant es queixi de falta d’oportunitats.

Una cosa és segura: a la nit del 3 de novembre no es proclamarà cap president. Els col·legis electorals es reuneixen a la capital dels seus estats el 20 de desembre. Fa poc, el Tribunal Suprem va prohibir els electors anomenats faithless, o sigui els que després de ser elegits per votar per un candidat s’ho pensen i decideixen triar un altre. Envien el resultat dels vots al Senat, on el 6 de gener el vicepresident sortint davant del nou Senat entrant obre els 51 sobres i proclama el nom dels nous President i Vice-President. En aquest moment, l’espectacle fabulós de l’elecció presidencial queda tancat i el jurament dels nous líders te lloc el 20 de gener.

Ja ha passat dues vegades que el Col·legi Electoral no ha donat la majoria a cap candidat. En aquest cas, el President hauria de ser elegit per la Cambra de Representants, cosa bastant complicada. Perquè? La Constitució especifica que l’elecció s´ha de fer donant un sol vot per cada estat. Els representants s’ho han de fer entre ells i decidir. Califòrnia envia al Congrés 54 diputats i s’han de posar d’acord abans d’atorgar un sol vot. Aquest model demostra clarament com els pares fundadors volien que el President fos sempre triat pels estats.

Potser algú es pregunta què passaria si tant el President com el Vice estiguessin incapacitats o morts, considerant que és impossible fer una elecció anticipada. En aquest cas l’Speaker (president) de la Cambra de Representants esdevindria President en funcions. I si això també fallés, seria l’hora del President pro tem del Senat (el verdader president diari del Senat triat pels senadors). O sigui que ni fem eleccions especials ni ens podem quedar sense cap d’estat

Afegit dissabte 17: A 17 dies de l’elecció acaben d’anunciar que ja han votat per anticipat 22 milions de ciutadans. Les darreres enquestes publicades avui diuen que Biden lidera nacionalment amb 10-15 punts d’avantatge. Al meu petit estat de Maryland, on viuen tants funcionaris federals, en Biden lidera amb 30 punts. El lector recordarà la famosa dita de les rates que abandonen el vaixell. El Partit Republicà podria perdre inesperadament la majoria a les dues cambres. Els candidats i molts governadors i republicans prominents ja li han girat l’esquena. Trump, menystenint com sempre l’epidèmia, segueix organitzant mítings sense mascareta ni separació. Riu feliç quan és aclamat. El NYT ha informat que té un deute personal de 420 milions (!). Hi ha qui sospita, sense proves, que podria estar relacionat amb la trama de la Deutsche Bank.

Joan Gil

 

Tags: Donald J Trump, Eleccions Americanes, ESTATS UNITS D’AMERICA, Vot avençat, vot per correu

El video dels Demòcrates

Acabem de veure els dos congressos de partit electorals dels Estats Units, dos esdeveniments sense cap utilitat. En general quan diversos candidats es presenten a una elecció, cap guanya més del 50% i cal convocar una reunió per tal que els candidats negociïn i es posin d’acord, cosa que podria requerir molts vots, una vegada a primers del segle  XX més de cent vots durant tot un mes. Però des de fa molts anys, un dels candidats guanya sempre les primàries i el congrés no passa de ser propaganda avorrida, una mena de coronació. Aquest any fou molt diferent degut a la pandèmia. Els dos partits ens van presentar dues produccions dirigides, escrites i fetes per professionals de la tele, sovint sorprenents.

El video (sis hores en tres vespres) dels demòcrates fou el més innovant. Particularment interessant i divertit fou l’anomenat Roll Call, quan els delegats de cada lloc (50 estats, el Districte de Colúmbia i les 7 colònies-territoris que no poden votar pel President però sí que fan primàries) tot plegat 58, han d’anunciar el resultat de les primàries locals, que ja tothom coneix. Van fer 58 breus videos locals amb algun paisatge del lloc i algun ciutadà local que havia de parlar abans de presentar els resultats. En tres o quatre llocs fou un indi: a Dakota del Sud un Sioux, a Nou Mèxic un indi de l’ètnia Pueblo amp vestit tradicional. Tots van començar dient alguna cosa en la seva pròpia llengua abans de canviar a l’anglès sense accent. Només al de Puerto Rico se li va acudir parlar en castellà amb subtítols, cosa que irrita molt als Americans. Un grup indígena de les Marianes va acabar cantant alegrement “hi, hi, hi”. Després encara sortirien una altra dona Sioux i el cap de la nació Navajo. A alguns videos del Roll Call van sortir gent coneguda o del partit local. Commovedor fou el video de Wyoming protagonitzat pel pare i la mare del xicot inoblidable gay que fou maltractat a un bar i deixat per morir lligat a un pal a un lloc abandonat, filmat al lloc de la tragèdia, que es pot visitar. La senadora Amy Klobuchar de Minnesota, una dona molt simpàtica, va llegir els resultats del seu estat davant un pont sobre el riu que comunica la seva capital de Minneapolis amb la ciutat besona de Saint Louis i referint-se a les divisions que patim, va assenyalar el pont dient que Joe Biden sabria com creuar-lo. També cal dir que a altres estat ensenyaven gent comú treballadora, moltes dones, molts negres i alguns orientals. A l’estat de Washington, els resultats els va llegir una dona immigrant vietnamita. Els Demòcrates ens van van voler dir que som un país cada dia més divers, que no té res de dolent i que cal acceptar-ho.

Hi havia prou videos, tots molt ben escrits i dirigits, per omplir tres dies. Vam veure breument l’ex-congressista d’Arizona Gabrielle Giffords, que en 2011 estava fent un mitin a l’aire lliure darrere un supermercat a la ciutat de Tucson quan un boig se li acostar disparant-li un tret al cap. Està casada amb un dels dos famosos astronautes americans bessons, anomenats Kelly. La dona s’havia recuperat molt però era evident que no podia moure el costat dret i parlava amb dificultat cosa que no li va impedir denunciar la violència demanant la conciliació i el perdó. Va tocar l’Amèrica, Amèrica a un trombó. Va fer plorar visiblement almenys a dues presentadores de la TV pública. A altres videos gent normal blanca i negra van descriure com ells havien patit per la manca d’assegurança de malaltia i pels salaris baixos. Fou un resum dels pitjors problemes del país explicats pels qui en pateixen les conseqüències, cosa molt convincent. En canvi no van fer referències directes a la tragèdia dels centreamericans detinguts a la frontera de Mèxic.

Com no podia ser d’altra manera, també hi va haver atacs directes contra Trump, però sempre en to civilitzat i racional. El premi en aquest departament se l’enduen els dos Obamas sobretot la Michelle, que va explicar simplement que Trump havia dirigit l’epidèmia tan malament perquè és incompetent. Trump la va fulminar amb Tuits immediats escrits en majúscules. La Tamala Harris (molt millorada per especialistes de la cosmètica) i el ja vellet Joe Biden (77 anys) també van llegir bé els seus discursos. El de Biden fou curiós perquè anava alternant molt bé entre el drama present a la nació i el seu passat personal tràgic amb la mort de la primera dona i dos fills. El vaig trobar efectiu. Deu tenir un bon escriptor.

Tot això era molt maco i estava bé, però i la política? Sobretot la divisió entre l’esquerra al voltant de Bernie Sanders i la dreta (centre, en diuen ells) del Comitè Nacional Demòcrata en control del partit? La primària es va acabar quan el partit va reconèixer que malgrat els vint-i-tants candidats, en Sanders com fa quatre anys estava a punt de guanyar i es van mobilitzar com fa quatre anys per evitar-ho, aquest cop amb trucades de telèfon d’Obama per imposar Biden, un home molt gran i amb l’aspecte i veu vacil·lant  d’una persona de molta edat amb mal aspecte, mal orador (quan no pot llegir un text) i de passat legislatiu molt dubtós. Fa quatre anys molts progressistes, enrabiats per la imposició de Hillary Clinton, van votar amb la majoria de la classe treballadora per Trump. Aquest cop haurien volgut veure molt més temps al video  a l’Alexandria Osorio-Cortez, la congressista pel Bronx que entre altres coses per un temps es va guanyar la vida servint begudes a la barra d’un bar i ara està esdevenint el cap visible de l’esquerra nord-americana. Li van atorgar només un minut. Els seus havien perdut la lluita contra el Partit Demòcrata.

El video de Trump i els seus acòlits (no necessàriament del Partit Republicà)

Una setmana després, la diferència amb el congrés dels Republicans sota el dit de Donald Trump no podia ser més gran. L’home que fa uns mesos molts veiem com a guanyador en Novembre, ha caigut estrepitosament. El seu problema principal és personal. Amics seus i certa família (una neboda i un enregistrament per àudio d’una germana que fou una jutgessa federal) a més de llibres d’antics col·laboradors destituïts per haver-lo desobeït l’han exposat. És un home amb un narcisisme patològic que necessita adulació i submissió totals, un mentider molt fals, un misogin faldiller, un home odiós, cruel i venjatiu que a la Casa Blanca no considerava mai l’interès del poble sinó les seves demostracions i exercicis de poder gairebé absolut,  que demanava lleialtat personal a ell de tots els funcionaris, que no volia escoltar explicacions o problemes sinó que donava ordres absurdes sobre coses que no entenia. A la neboda li fa gràcia que ara digui que és molt religiós i que per això  està contra l’avortament i els homosexuals com vol la dreta religiosa, els anomenats evangèlics que controlen molts vots.

Particularment  greus son les seves intervencions socials sempre a favor dels supremacistes blancs i contra els negres. El 93% de les manifestacions diàries a moltes ciutats contra la discriminació racial són pacífiques però ell parla de violència, foc, robatoris i destrucció a les ciutats, que ell voldria salvar amb ajut militar i amb repressió violenta. Creu que tot és el resultat de maquinacions criminals del Partit Demòcrata i de l’extrema esquerra, anarquisme i violència de Joe Biden (!). En Biden, davant les càmeres va preguntar Jo un extremista d’esquerres? De debò?  (Really? va dir) Verdaderament….

Té una relació especial amb la cadena de TV Fox de Murdoch, on apareix molt sovint amb video o per telèfon o donant entrevistes. Sovint ha discutit problemes polítics amb els presentadors i Trump seguit els seus consells. Fox és la cadena americana més vista. Altrament Trump diu que tots els altres mitjans com el NYTimes, Washington Post, CNN i molts més menteixen amb fake news i mantenen enganyat el poble americà per destruir-lo a ell i evitar que treballi pel bé del poble que l’ha votat.  Creu molt en les conspiracions, sobretot ara en la QAnom sorgida a Facebook. Diu que el govern verdader d’Amèrica (deep state en diuen) que Trump està prop d’exposar consisteix de Demòcrates pedòfils planejant la destrucció i conquesta total del país. Una partidària d’aquesta ximpleria (que a mí em recorda les burrades que el poble jueu ha hagut d’aguantar per segles) està a punt de ser elegida al Congrés a un estat del Sud. Seria interminable llistar aquí les mentides i atrocitats que aquest home ha dit. Del Senador molt conservador John McCain, un verdader heroi nacional, aviador abatut i empresonat per anys durant la guerra del Vietnam, Trump deia que no li agradava perquè prefereix gent que guanya a gent que es deixa capturar. Es va negar a anar al seu funeral com altres ex-presidents van fer. Hom podria omplir pàgines! Una periodista li va preguntar perquè havia dit que el Covid no era res, quan ara ja prop de $190,000 Americans han mort. Va respondre que les coses son com son. Quan li van dir que Correus estava a punt de suspendre pagaments, va respondre que quadrupliquessin el preu dels segells. L’altre dia va dir que volia sortir de l’OTAN. Un col·laborador va explicar que volia fer una nova explosió atòmica. Segueix repetint que a les eleccions (com la de la Hillary) hom fa estafes terribles (mai demostrat ni afirmat per gent seriosa) i que ara amb el vot per correu voldran fer el mateix. Alguns temen que despres de perdre, al·legui que hi ha hagut una estafa electoral i que es negui a sortir de la Casa Blanca. Molts advocats han pres l’amenaca molt seriosament i s’estan preparant.

El video republicà fou allò que calia esperar: una desfilada d’aduladors absurds i de familiars que capgiraven la veritat, tots ells aprovats pel Donald, amb mentides sobre l’extrema esquerra demòcrata dirigida per Biden anunciant violència, foc, sang i destrucció per tot Amèrica.

Com anirà el vot?

Les enquestes de moment, com va passar amb la Hillary Clinton, diuen que Biden guanyarà per molts punts i de fet molts Republicans prominents ja s’han girat contra ell i votaran per Biden. Però cal recordar que hom guanya per vots electorals, no pas populars, i hi ha una minoria al país que creu en Trump i el segueix sense discriminació o critica, i sovint no saben res de les ciutats i creuen que els mitjans menteixen. Aquests no canvien mai d’opinió. Voldria un català mirar de convèncer els del “A por ellos” o la Guardia Civil que volem la independència? O potser en Pedro Sánchez? Això és molt semblant i per aquesta raó hi ha ansietat i una mica de por al país i hi ha qui no pot dormir tranquil. Aquest cop, amargada, la majoria de progressistes ja han declarat que no hi ha més remei que votar per Biden. I esperar quatre anys mes.

Afegit 5 agost 2020:

Ahir al poc temps d’acabar aquest apunt, moltes televisions i ràdios van anunciar que la prestigiosa revista ATLANTIC acabava de publicar que Trump s’havia referit als soldats ferits o morts com “suckers” i “losers”. Aquestes dues paraules son als EUA greument ofensives i designen amb menysteniment gent inútil que no serveix de res. Penseu en les mares dels soldats morts, en els lisiats a cadires de rodes o amb cames artificials. Semblava un suicidi polític. Deixeu-me explicar els fets: El 2018 Trump havia viatjat a França i fou invitat al gest obligatori de visitar un cementiri de soldats americans morts a la I Guerra Mundial. S’hi va negar a anar dient tres coses: 1) que plovia molt i anar en helicòpter seria perillós (que els pilots ja van veure com un insult); 2) que la pluja faria malbé el pentinat especial que usa per amagar la calba; i 3) que els morts eren una colla de “suckers and losers”. En altres ocasions ell ja havia dit en públic que li agraden només els guanyadors i no els qui perden o son fets presoners.

Joan Gil

 

Tags: American Elections, American Primaries, Donald J Trump, Joseph Biden, Mentides, Tensió racial

El respectat Anthony Fauci ja va dir que en els seus gairebé 40 anys al seu Institut (ara ell en té gairebé 80) no havia vist mai un virus com aquest SARS-CoV-2 que ens està martiritzant ara. Ningú recorda un virus tan altament infecciós com aquest. El SARS1 original, molt més greu, només esdevenia infecciós el segon dia de la malaltia, cosa que facilitava molt la feina dels rastrejadors. Però ara amb milers de noves infeccions cada dia, què poden fer els millors rastrejadors? A més, la infecció és transmesa per gent que no saben que estan infectats i no semblen malalts. Hi ha rebrots sense causa evident. Altres virus causaven sempre la mateixa malaltia clínica, però el d’ara no sempre, sinó que acaba semblant una malaltia diferent afectant diferent òrgans i no sols el pulmó, com ara el cervell i el sistema circulatori. La grip causa cada any la mort de milers d’ancians però el virus d’ara afecta també gent entre els 19 i els 50 anys. Particularment sensible és el cas dels nens. La gent com els trampistes exigien que les escoles obrissin immediatament al.legant que els nens no s’infecten, cosa que ha resultat falsa. Algun camp d’estiu ha acabat malament amb molts casos i una escola americana que acabava d’obrir (la majoria obren a l’agost) va haver de tancar el primer dia per un cas en un nen. Això no ha impedit a Trump i els seus seguir exigint l’obertura i amenaçant a qui no vulgui, repetint la mentida que els nens son immunes. La majoria de protestes venen dels mestres i la seva unió, i n’hi que fins i tot fan broma distribuint formularis per fer testament. Una mestra duia un cartell anunciant que des de la sepultura no podia seguir ensenyant. Està clar que hi ha països on no ha passat gran cosa després d’obrir les escoles però son sempre llocs on la corba d’infeccions és plana, sobretot prop del 2% del màxim. Aquí en aquest moment la corba és molt vertical a la majoria d’estats, sobretot al Sud i Califòrnia. La majoria de districtes escolars a l’Est es neguen a obrir. Al meu Estat el Governador ha prohibit a qualsevol escola pública, religiosa o privada obrir abans d’Octubre. Algunes ja han dit que van pel 1. Febrer.

Van preguntar a Fauci perquè hi ha hagut un rebrot tan tràgic i brutal al Sud. Ell va respondre que quan el govern va donar l’ordre de confinar-se, de fet nomes el 50% o menys dels llocs on gent treballa a poca distancia van ser tancats i que l’autorització de reobrir va arribar massa d´hora. Potser algú a Catalunya ho pot aprendre. A més d’això (Fauci no ho hauria pogut dir mai) Trump seguia contradint les propostes de la Salut Pública, incitant amb Tweet a obrir-ho tot en nom de la llibertat, intentant organitzar mítins i manifestacions de masses i oposant l’ús de mascaretes. Deia que els qui diuen mascaretes eren enemics seus. Ara, en vista del desastre (uns 152,000 morts, hospitals plens a Houston, Phoenix i Nova Orleans, camions refrigerats guardant morts) ha canviat el to en aparicions públiques però segueix dient el contrari on pot.

 

Quan el Doctor Trump vol ensenyar com tractar la malaltia

El disbarat de recomanar la Cloroquina va sortir, com la majoria de les ximpleries que diu, d’un web ultraconservador possiblement d’Elon Musk, que jo vaig veure en directe a la tele. Va dir que ell n’estava convençut i que no s’equivocava mai. Va obligar les autoritats americanes a organitzar assaigs clínics molt cars que han demostrat en estudis “cecs” (pacients reben la substancia o un placebo sense saber quin i al final es comparen els resultats) ensenyant que aquesta substancia no serveix de res, excepte que alguns es moren d’una arrítmia cardíaca. Però Trump hi torna. Fa uns dies una dona rara a Texas que sembla ser metge (i altrament avisa dels efectes nocius dels mals esperits i dimonis sobre la salut humana) va treure a Facebook un article dient que la Cloroquina és molt bona, cosa que Trump va repetir. Algun dimoni li va fer dir. Només el remsidivir i els esteroids són útils, però només en malalts greus.

Però dies després de la Cloroquinada, es va sortir amb una altra, que jo també vaig veure en viu: que perquè no injectaven als malalts un  desinfectant de cuina (Lysol) mirant de netejar els virus. El fabricant molt espantat va publicar anuncis a tot arreu explicant que no es pot fer i que ningú havia aprovat aquest us. Un metge que fes això no sols perdria la llicència sinó que podria ser acusat d’assassinat.

L’Institut de Malalties Infeccioses del NIH dirigit per Fauci ha investit molts centenars de milions en grups estudiant productes antivirals, cosa molt difícil, i també vaccins que és gairebé igual de difícil, només que en aquest cas molts experts son “moderadament” optimistes.

Els Vaccins

Vet aquí quelcom que el món verdaderament necessita, almenys un bon vaccí. Sempre hi ha hagut més d’un grup intentant fer vacunes contra malalties, només que aquesta vegada n’hi ha uns 160 grups de diferents reputacions per tot el món. Fins ara les apostes eren pel grup d’Oxford dirigit per Sarah Gilbert, ara adoptat per Astra-Zeneca. Trump ha concedit a aquesta  firma una donació a fons perdut de més de mil milions perquè muntin una fàbrica sense saber si l’assaig clínic “cec” en progrés tindrà èxit o no, comprant en exclusiva molts milions del vaccí (i la resta del mon què?) Per si algú s’hi interessa l’acudit prometedor de la Sra Gilbert fou agafar un virus  del refredat comú trobat en certs simis i afegir-hi la proteïna existint a la punta de les punxes del virus dolent, cosa que resultaria en una mena de virus inofensiu disfressat que estimularia producció d’anticossos i cel·lular immunorespostes contra el SARS-CV-2 actual. Tothom ho ha seguit amb un cert entusiasme i ara estan reunint 30,000 voluntaris americans per un estudi en fase 3, que seria definitiu i podria acabar abans de final d’any. Darrerament, no obstant, algú ha fet notar que el nombre de virus a la gola i vies respiratòries dels humans i monos examinats no sembla disminuir. Ja veurem. Tampoc expliquen com han pogut fer legalment una fase 3 sense publicar com van anar les fases 1 i 2, les primeres injeccions d’una substància artificial per assegurar-se de si un humà la tolera (o es mor) i a quina dosi. En general es fa amb voluntaris pagats, sovint ingressats per tests diaris. No ho han explicat, però la impressió és que ho van fer amb una barreja d’humans i monos. Si espereu que ho expliquin, jo us recomanaria una bona cadira.

Altres vaccins-candidats van al dirigits contra el mRNA, el missatger contingut a la cèl·lula humana normal, que el virus troba dintre la cèl·lula infectada i  rapta per fer-ne una còpia perversa que li serveix i necessita per replicar-se, creant l’ARN propi dels fragments, com qui resol un trencaclostes Involuntàriament enredat, el cos començaria a lluitar contra SARS-CV-2. Ningú sap per quant temps i hi ha qui suggereix que potser dos mesos. El govern nord-americà va comprar primer el candidat de Pfizer i ara ja un altre més per quantitats enormes de diners per assegurar-se’n els drets exclusius.

Com acabarà tot això? Les autoritats americanes exigeixen que el vaccí sigui eficaç almenys en 80% dels casos, però alguns grups parlen només del 50%. I tots els experts diuen que sempre ha costat anys per fer un vaccí bo i que sempre passen coses. Com acabarà? Hi haurà potser 3,4, 5 o 6 vaccins diferents? Haurà comprat el Govern Americà tots els vaccins? Potser la UE pugui fer-ho també, però què faran els Africans i Llatinoamericans?

Una pregunta va aconseguir enervar el Dr Fauci, un home molt tranquil i ben educat. Els Russos i Xinesos semblen estar assajant ja nous vaccins a l’Àfrica. La Salut Pública és molt sensible al reconeixement dels drets humans. Fauci va respondre que confiava que no estiguessin administrant vaccins sense haver-se assegurat que són segurs i eficaços amb estudis clínics “cecs” en fases 1, i 2 previs. Cal saber que fa uns anys certes companyies per defugir la vigilància sanitària dels països rics havien anat a l’Àfrica a fer estudis amb materials perillosos no assajats com cal, només a veure què passa, i que la gent pobra no son conillets d’índies. A diferència dels nous medicaments que s’administren a gent malalta, els vaccins son per gent sana que no ha de ser exposada a cap perill. En el cas dels vaccins, abans es feia un “challenge” exposant els parcipants intencionament a veure si enxampaven  la malaltia o no. En el nostre cas, seria èticament intolerable perquè no hi cap tractament contra la infecció causada per aquest coronavid.

Els Llibres sobre Trump

Acaben de sortir dos de nous, cosa que ell va intentar prohibir. El primer i més perillós  fou el de John Bolton, un antic polític i funcionari molt agressiu i militarista, ex-Conseller de Seguretat Nacional de Trump que es va barallar amb ell i fou acomiadat. El llibre, escrit per un home tan intel·ligent i poderós com odiat a Washington, és una venjança que no obstant sembla dir veritats. Molta gent riu divertida quan dos individeus com aquests trenquen els plats. Presenta Trump com un home dominant, incompetent i autoritari però completament ignorant de la política que no entén res ni té paciència per escoltar quan li volen explicar. Informat de les opcions sota la seva autoritat fa una tria sense conèixer les conseqüències o preocupar-se per l’interès de la nació. Trump ha intentat fer un assaig nuclear com a espectacle  per espantar enemics i trenca acords internacionals sense raó, per caprici. Quan ell diu que vol negociar, el que fa és presentar un ultimàtum i amenaçar amb represàlies i venjança si no és obeït. Quan ha de triar un nou funcionari, li exigeix “lleialtat” (vol dir obediència) incondicional. Diu que ell és “un geni estable”. No tolera que ningú el contradigui i castiga durament per fer-ho. Vol eliminar totes les lleis i ordres executives de l’odiat Obama sense entendre què manaven. Diu de les manifestacions diàries dels afro-americans que són incitacions de l’esquerra radical, dels terroristes i anarquistes i que tots son vàndals. Quan li van explicar que no podia enviar soldats a les ciutats excepte a Washington, va formar un cos i va enviar agents federals de la immigració, la lluita anti-drogues i les armes il·legals sense permís local ni notificacions. Una esmena constitucional federal diu que el dret d’expressió lliure i d’associació dels ciutadans (vol dir manifestacions polítiques) és intocable, però ell ha fet disparar bales de goma i gasos lacrimògens i ha apalissat i detingut gent com va fer la Guàrdia Civil a Catalunya. No hi havia cap llei regulant allò que Trump va intentar a Portland, que va acabar empitjorant-lo tot. La ciutat ha aconseguit fer retirar a aquesta gent.

El segon llibre és d’una neboda barallada (que pretén haver estat robada per fa família. Dissortadament per Trump, ella treballa com a psicòloga clínica de carrera i aconsegueix presentar una imatge horrible d’un home malalt amb un narcisisme malaltís, mentider. necessitat d’adulació permanent, dominant, misogínic però llibertí, avariciós (que ella anomena ”l’home més perillós del món”

Falten exactament tres mesos per l’elecció.

Joan Gil

AFEGIT, 5 agost:

Es veu que això de produir vaccins en vista de la voluntat de Trump de pagar milers de milions per assegurar-se en exclusiva  productes encara no testats ni aprovats, té molt d’èxit. Cada dia firmen més farmacèutiques i el govern paga. He perdut el compte. Ahir en Fauci va deixar caure en públic una cosa molt sorprenent: encara que la FDA no aprova mai cap vaccí que no garanteixi com a mínim el 80 % d’èxit, potser aquesta vegada hom podria acceptar el 50-60% (!!!) només per vaccins que donin almenys 1 any d’immunitat i podrien ser útils, comparats amb no tenir res com ara. Ai, com estan el caient els estàndards de seguretat que tant ens havien protegit. Tant debò un d’aquests vaccins-candidats tan ansiats i ben pagats per anticipat sigui efectiu. Malament rai, si no.

 

Tags: Anthony Fauci, Coronavirus, Donald J Trump, john Bolton, Vaccins

És probable i comprensible que els lectors Catalans estiguin molt més preocupats pels problemes sanitaris i econòmics que pateixen que pel munt de drames existents al EUA. Comencem per la pandèmia.

1. Estadístiques d’ahir 24 de juliol  al vespre: Nombre total de casos, 4.2 milions de diagnòstics ferms; expressat com casos per cent mil residents, uns 1,200. Nous casos diagnosticats a la Unió Nord-Americana ahir, més de 40,000, amb Luisiana i Nova Orleans excedint el rècord de Nova York fa mesos, seguits a poca distància per Houston a Texas. Ja a molts llocs els llits d’hospital estan plens i ja es veuen camions frigorífics magatzemant morts. Cal afegir que en l’opinió del CDC (Centre de la Salut Pública Americana) els números reals serien entre 5 i 12 vegades més alts. Total nombre de morts, per damunt dels 140,000. El grup d’estats nord-atlàntics presidit per la lluita exemplar del Governador Cuomo, està entre bé i gairebé molt bé, mentre el desastre queda centrat principalment als estats de mitja Amèrica i el Sud, que van seguir els consells repetits de Trump, en defensa de les seves llibertats constitucionals contra confinament i mascareta es van negar a fer el confinament o el van trencat aviat reobrint-ho gairebé tot, com per exemple Luisiana, Arizona i Geòrgia. Trump va arribar a dir que tothom que duia mascareta estava contra ell (ara ha canviat d’opinió). Tony Fauci gairebé va perdre la veu demanant que no ho fessin. Trigaran molt a sortir-se’n i per descomptat estan arrossegant molts innocents. Trump serà recordat i no sols per la seva immortal recomanació  d’injectar desinfectant de cuina als malalts greus. Estudis preliminars d’anticossos demostren una gran variabilitat de resultats segons el lloc,  entre 5% a un bon estat i un 27% a Nova York. O sigui que la immunitat col·lectiva (un 60%) que volien al Regne Unit i Suècia no existeix enlloc. Encara pitjor: hom sospita que la immunitat després de la recuperació dura només 2 mesos. Una altra novetat: abans hom repetia que només la gent gran acabava necessitant cura intensiva, però ara sembla que molts malalts greus estan entre 30 i 40 anys.

2. Les discussions sobre la re-obertura de les escoles s’han endurit molt. Sobretot els mestres estan molt preocupats. Algú ha mirat de fer broma: potser caldria fer-los vestir com astronautes o infermeres de cura intensiva a l’hospital. Un grup està exigint que els advocats del sindicat ajudin de franc a escriure testaments. Fins fa poc deien que els nens no contagien. No es veritat del tot. Fa dos dies una agència de notícies va anunciar (article encara no validat per cap revista mèdica) que algú havia estudiat nadons i nens de mesos entre la població del comtat de Nueces (capital Corpus Christi) a Texas a la costa del Golf de Mèxic. Resulta que van trobar 85 infants molt joves positius, alguns dels quals van esdevenir simptomàtics i un va morir. Un article xinès sembla descriure una cosa semblant. Encara que no estiguin malalts, sembla evident que molts nens poden transmetre el virus. En Trump no vol deixar córrer la seva insistència en reobrir totes les escoles en agost. La decisió correspon exclusivament als governs estatals, que sovint han passat l’autoritat als comtats, ciutats i districtes escolars locals, perquè malgrat Trump el país segueix essent una democràcia.  La majoria de grans districtes ja han dit que NO almenys pel semestre d´hivern. El sindicat de mestres també està en contra. Molts mestres diuen que prendrien una excedència, pagada o no, o es jubilarien abans de tornar.

3. Pocs diaris en parlen, però manifestacions gairebé diàries contra el racisme continuen tenint lloc ja per 40 o 50 dies consecutius a moltes ciutats del país. En general són molt pacífiques però alguna vegada hi ha hagut destrosses, més aviat petites, excepte pels enderrocaments d’estàtues de recistes, conquistadors i sobretot de Colom. A un lloc van llençar Colom a l’aigua. Trump fa acusacions falses tractant-los de terroristes, extremistes, i ara “anarquistes”. Deu haver vist algunapel·lícula amb anarquistes. Va anunciar que volia restablir “llei i ordre” que no estaven amenaçades enlloc segons les autoritats i premsa locals, enviant unitats de l’exèrcit federal a acabar amb les manis. Ja li van explicar que (a diferència d’Espanya i la Guàrdia Civil) això estava prohibit a tot arreu excepte al Districte de Washington, que no és cap estat i queda en les mans i el poder del govern federal. De fet un article de la Constitució anuncia que ciutadans tenen llibertat absoluta d’expressar en veu alta la seva voluntat i associar-se amb qui vulguin mentre sigui pacífic. Vol dir que a diferència d’Espanya una manifestació pacífica és intocable. Durant la mani més gran a la capital, Trump va manar a tropes federals vestides d’antiavalots dispersar una multitud pacífica per permetre-li anar en peu amb els seus lacais de la Casa Blanca a una vella església anglicana per fer-se fotos. La seva filla va obrir una borsa molt cara i en va treure una Bíblia amb tapes de cuiro i guarniments daurats i Trump va somriure per la seva gran victòria, mentre demòcrates pacífics jeien per terra o es recuperaven de les bales de goma i els gasos. Fou un assalt intolerable contra drets de ciutadans innocents i pacífics. Molts militars, avergonyits, van demanar perdó a periodistes i el cap de l’Estat Major fins a la tele. Li havien explicat malament de que anava.

Veient, doncs, que fora de Washington DC no li estava permès utilitzar l’exèrcit, a algú al seu voltant se li va acudir una altra idea: hi ha agències federals civils que sí que estan sota el govern federal i tenen armes: els”marshalls” federals que fan coses com protegir els jutges federals o buscar fugitius de presó; l’oficina d’armes de foc i alcohol; la policia de fronteres; i l’agència anti-drogues il·legals (DEA). El secretari en funcions del Department Federal de Seguretat Interior (HOMELAND SECURITY) en va dur a Portland uns centenars de gent d’aquesta, la ciutat més gran d’Oregon i els van treure al carrer sense avisar l’ajuntament ni dur cap identificació. De fer com que son un cos divers, es va inventar uniformes amb la cara coberta que ningú va reconèixer. Fins i tot van arrestar gent ficant-la a un cotxe no marcat com si fos un rapte i van atacar els manifestants amb gasos, porres, boles de pebre de forma anònima. La reacció a tots els estats fou de verdadera ràbia i estupefacció, mentre moltes queixes i denúncies van anar als tribunals. Els primers jutges, un estatal i un federal, no van voler fer res. No hi ha precedents. Ahir les manifestacions van empitjorar i els emmascarats del Homeland van tornar a sortir. Els manifestants es van protegir amb cadenes de mares agafades pel braç i una altra de veterans de l’exèrcit amb medalles al pit. L’alcalde aparèixer ambun micròfon entre els manifestants… rebent una bomba de gasos lacrimògens en persona. Trump insisteix que enviarà aquesta gent a qualsevol ciutat… si els jutges ho permeten. Els governs de molts estats se senten ultratjats i amenaçats. Ja veurem què diu el Congrés.

Quan Donald John s’ensorra

Fins que va arribar el virus i l’antiracisme esdevingué un problema,Trump tenia moltes probabilitats de ser reelegit contra Biden, un candidat extraordinariament fluix imposat des de l’ombra per Obama. Ara tot ha canviat i la tossuderia i arrogància i, sens dubte, la mala fe de Trump l’han endut a la vora del precipici. Ell, contra l’opinió dels seus ajudants, ha decidit seguir sent el mateix que va guanyar fa 4 anys amb el suport de la classe obrera blanca poc educada. Ara es pensa que pot invocar la Llei i Ordre contra els negres, seguir essent clara però discretament racista i suprimacista  blanc, seguir afirmant que ha creat una gran economia, i seguint proclamant-se religiós (!!) gracies a la seva misogínia i  lluita contra els drets reproductius i les queixes  les dones. Li queden tres mesos i una setmana abans del jutjament.

AFEGIT Juliol 26, 2020. El divendres vam arribar als 73,500 nous casos a tota la Unió i ahir dissabte als 66,300 (el rècord durant els temps de Nova York fou 75,697) Les defuncions van passar ahir de 145,000 i ja hi ha camions refrigerats amb cadàvers a moltes ciutats del Sud. L’huracà Hanna ha tocat prop de Corpus Christi, un lloc molt afectat pel virus. Els negres, hispans i indígenes són els que més en pateixen. En la qüestió cabdal del vaccí, Trump ha signat contractes segons sembla a fons perdut tant si el vaccí és aprovat o no, per milers de milions amb Astra-Zeneca, que defensa el vaccí d’Oxford i a Pfizer amb un altre vaccí candidat. El cel ens protegeixi si no hi ha vaccí, però tots els experts avisen que no és segur. A més aquestes fàbriques subvencionades faran milions de dosis (en dues injections) pel mercat exclusivament americà. Som uns 350 milions. Què faran a la UE? Un vaccí diferent? I els països subdesenvolutats què?

Joan Gil

Tags: Coronavirusals EUA, Donald J Trump, Joe Biden, Manifestacions civils pacífiques, Mestres d’escola, Racisme, Reobertura

Aques país té uns 340 milions de residents. Ahir un estat va arribar als 26,000 nous casos i el total pel dia passa molt dels 40,000. El total de morts fins avui son 135,213. Com a introducció cal saber quea diferència de molts països europeus l’epidèmia del SARS-CoV-2 a 27 dels 50 estats no sols no està controlada sinó que empitjora visiblement cada dia, sobretot en aquest moment a Califòrnia, a Texas,(sembla haver una tragèdia a Houston) a Arizona i a Louisiana, degut a la desobediència dels ciutadans a les recomanacions del CDC i del NIH, i també a l’engrescament del Sr Trump amb els seus tweets: ALLIBEREU Luisiana, LLIBERTAT per Arizona, etc. Ell comptava amb el benestar econòmic per guanyar la reelecció i ara, amb una recessió inevitable i greu, tot s’esfuma amb el retorn dels confinaments i tancaments. A Houston i Arizona els hospitals ja estan plens. No s’ho pren bé. Segueix repetint que el virus no és res i que caldria obrir-lo tot i tornar a treballar. Aquest home sempre ha acomiadat en l’acte qualsevol funcionari que gosés contradir-lo, com ara clarament fa la Sanitat Pública. De moment ha prohibit a Fauci i al Director del CDC acceptar invitacions per parlar a laTelevisió, però ells sempre tenen els webs i les converses per Skype amb video. En qualsevol cas, l’admirable Tony Fauci té gairebé 80 anys i no ha de tenir por de res. Representa la ciència i fa com cal fer.

Aquesta situació que podria durar mesos com va passar a Nova York posa un problema molt difícil a les escoles públiques. Com a exemple relevant, Harvard, el MIT de Boston i totes les Universitats estatals de Califòrnia han anunciat que aquesta tardor no hi haurà classes presencials, només telemàtiques. En Trump, furiós, ha anunciat que tots els estudiants estrangers matriculats a un curs per internet perdran el visat i hauran de ser deportats. Harvard ja ha posat un plet contra el Govern.

I en un ambient així, què han de fer les escoles? Ahir Trump va anunciar que totes les escoles americanes han de reobrir. Ell sap que no té cap autoritat per manar això, però fa xantatge: pressionarà els governadors i si algú es nega li tallarà les subvencions. El governador de NY ja li ha contestat. Molts dubten que pugui imposar sancions. Avui tots els diaris parlen del problema.

Els estats tenen sistemes escolars bastant diferents però en general hi ha districtes escolars dirigits per un superintendent a les ciutats o comtats, els quals formen part d’un Consell o Agrupació a la seva capital, que intenta coordinar. Hi ha fins i tot a algun estat districtes que poden imposar i cobrar impostos de tots els residents. El president del consell dels orgullosíssims “districtes escolars independents” de Texas ha explicat molt bé el problema. Com de costum Trump ha parlat d’una cosa que ell no entèn sense preguntar els seus funcionaris i ha près una iniciativa per ràbia. Cada dia en fa una de nova, perquè te molta ràbia pel seu ensorrament a les enquestes i ha entès que la fi s’acosta.

1. Evidentment els interessos tant dels nens com dels pares estarien servits amb una re-obertura immediata de totes les escoles, si es pogués fer amb seguretat. A més, hi ha molts menuts que necessiten l’esmorzar i el dinar gratis que donen les escoles i ara viuen de les obres de caritat.

2. Si hi hagués lògica, en vista de la falta de guarderies, les escoles s’haurien hagut d’obrir ABANS que les fàbriques. Què haurien de fer els pares si els nens es queden sols a casa?

3. Tothom vol seguir els consells clars de la Sanitat Pública: distanciament i mascareta, només que es mes fàcil de dir que de fer. A España fan un “ordeno y mando” al BOE i tothom se les ha d’arreglar com pugui, però aquí la gent interessada almenys pot parlar.

4. Diuen que cal reduir el nombre de nens a cada classe, però què faran si no hi ha prou espai? Moltes escoles estaven ben plenes abans del virus amb massa alumnes a cada classe. I ara què?

5. Moltes escoles rurals tenen edificis vells on hi ha finestres pero cap aire condicionat i a l’estiu ningú pot aguantar la calor amb mascareta. La ventilació és dolenta, que era precisament el problema dels bars, cinemes i locals nocturns que van haver de ser tancats. A més, a moltes zones rurals els alumnes es passen molt de temps (fins 45 minuts) al bus escolar. Com es fa el distanciament a l’autobús?  I què passa en els menjadors i durant els jocs durant l’esbarjo?

6. Cal desinfectar-ho tot amb més empleats, però qui els pagarà? Diu que necessitaran separadors de plàstic? Qui els ven i els sap muntar i qui paga?

7. Potser el problema més difícil és que molts mestres tenen por que totes les mesures siguin insuficients. Els nens no son gaire contagiosos pero la família si. Que fa un nen si la família es posa malalta? Hi ha mestres que s´han jubilat durant l’estiu, altres que no volen tornar i ningú nou s´ha presentat. D’on treuen els mestres per fer classes més petites? El Sindicat dels Mestres està expressant molta preocupació per la seguretat. Això s’hauria de decidir localment segons la situació, però avui s’han declarat 50,000 nous casos, i ja van 3 milions! Trump només es pensa que això l’ajudaria a ser reelegit. Els sindicats dels mestres semblen estar en contra. Voldrien naturalment re-obrir, però només quan es pugui fer amb seguretat, no pas al mig d’un rebrot tan greu.

8. Molts d’aquests problemes només es poden arreglar amb diners. El Congrés ha aprovat un ajut de nomes 180 milions que fa riure o plorar. En caldrien 1,500 milions

En Trump sovint diu coses davant les càmeres de TV que el retraten. Ha dit que ell, és un “geni estable” “que sempre té raó” i que “és molt poderós”. La seva neboda, que és una psicòloga clínica titulada el caracteritza en el seu llibre com un narcisista greu i psicopàtic. Fins ara, tenia totes les de guanyar la reelecció però l’epidèmia i la revolta contra el racisme l’han ensorrat de forma catastròfica i he decidit lluitar de forma bruta suportant el supremacisme blanc i menystenint la importància  del virus, com la seva base (classe treballadora blanca poc educada) sembla voler.

Molts esperem amb ansietat el dia de l’elecció, el primer dimarts de novembre, a menys de quatre mesos d’avui. Lluirà el sol i els ocells cantaran.

AFEGIT 10 juliol 2020: Responent a la campanya de Trump per fer reobrir Immediatament les escoles i universitats, l’Acadèmia Americana de Pediatria ha publicat que ells (naturalment) reconeixen la importància de l’escola per al desenvolupament infantil, però que això no vol dir que les escoles s’hagin d’obrir quan hi ha un perill sinó quan les circumstàncies ho permetin.

Joan Gil

 

 

 

Tags: districtes escolars, Donald J Trump, Epidèmia, Escoles i pandèmia

El President Trump ha aconseguit establir un domini total i absolut del Partit Republicà i de la seva administració. Quan tria una persona, li exigeix lleialtat absoluta i obediència incondicional. Si un parlamentari del seu partit presenta objeccions (cosa que ha passat però ja no passa) és eliminat quan arriba el temps de la reelecció. Tots rels candidats han de guanyar una primària i els trumpistes durs es presenten en massa als col·legis electorals, assegurant-se que només el candidat aprovat pugui ser elegit. El Partit Republicà és molt antic, era el de Lincoln i representava la tendència conservadora legítima necessària per l’alternança de poder, mentre que ara, inesperadament, ha esdevingut un cau implacable de supremacistes, capitalistes sense control i gent cruel i autoritària. Pel que fa als membres de l’administració, Trump acomiada sense contemplacions a qualsevol que gosi contradir-lo. Es pensa que ell és la llei i que la Constitució enlloc de limitar i definir el seu poder li permet fer com vulgui. L’emperador Romà Calígula deia que ell era l’únic home lliure de l’imperi.

L’epidèmia actual li ha donat una oportunitat d’exhibir la seva personalitat. S’ha sabut que la Xina havia notificat els EUA del perill a primers de gener del 2020. El NYTimes ha descobert i publicat una carta que un col·laborador trumpista seu anomenat Navarro li va enviar el gener avisant molt explícitament del perill inevitable que s’acostava. Trump ho va menystenir tot fent burles, insults i no va preparar res, sinó que va desfer un Comitè presidencial encarregat de vigilar la situació sanitària del món. Ara encarat molt reluctantment amb un desastre que ja no pot negar i preocupat sobretot per la greu situació econòmica, només pensa en reactivar l’economia tornant a fer treballar tothom. Ho va dir be clar fa una setmana: per Pasqua volia veure les esglésies plenes (i l’endemà tothom a fer feina). Fauci (veieu més abaix) li va respondre que només el virus fa el calendari. Uns quants estats governats per republicans i més aviat rurals compartien l’escepticisme presidencial, veient-ho tot com una exageració i negant-se a manar un confinament o preparar res.

El Sr Trump va començar a fer conferencies de premsa televisades amb membres del seu Comitè del virus, dirigit pel Vicepresident, l’home que havia negat que el tabac causés càncer i que com a governador d’Indiana havia bloquejat la distribució d’agulles netes per combatre una epidèmia de SIDA. Altres membres son una senyora amb un doctorat, coneguda com a especialista de la salut i investigadora que havia tingut fins ara bona reputació, la qual sovint iniciava les seves presentacions, dedicades a les estadístiques, saludant el President i agraint-li l’extraordinari lideratge. Altres membres que parlaven farien el mateix. Es veu que aquesta senyora té un nét infectat amb el virus, però diu que no va a visitar-lo per evitar el perill de transmetre el virus al President. No sé si el Caudillo Franco gaudia de tanta lleialtat. Altra gent eren el Surgeon General, que no deia res interessant i al final el cap de FEMA (l’agència federal que existeix per abastir i salvar la gent després d’un desastre, com ara un huracà, un tornado o una inundació, que afirmava que la seva agència ho podia fer tot subministrant protecció, proves i ventiladors a tot arreu on es necessitessin. Es veu que s’ho creia.

Però de qui debò volia parlar es del Dr. Anthony Fauci, Director de l’Institut d’Al·lèrgia i Malalties Infeccioses del NIH (que està darrere del meu pis). Aquí hi ha una gran diferència. En Fauci, un senyor petit i prim, de gairebé 80 anys, és un home amb un historial fantàstic de contribucions científiques de gran importància, per exemple sobre el virus del SIDA i les malalties autoimmunes, com el Lupus o l’Artritis Reumàtica. No sols ha sabut situar-se fora de l’escandalosa actuació del seus col·legues trumpistes, sinó que en el seu llenguatge clar i seré ha dit i explicat sempre la veritat i l’estat de coses. Tota la premsa el reconeix com la primera i més sincera autoritat en la matèria. Novaiorquès de naixement (parla encara amb una mica d’accent de Brooklyn) ha passat la seva carrera exclusivament al NIH. Fins i tot es va casar amb una infermera també del NIH i ha rebutjat moltes ofertes amb sous milionaris. És un orador amb una serenitat i domini de la llengua extraordinaris. Ha hagut d’escoltar moltes bestieses presidencials i els periodistes li fan comentar, que és un compromís, però no es doblega mai. Ell domina la llengua anglesa: sense referir-se mai al President ni citar-lo, ho explica tot d’una forma que contradiu les declaracions presidencials. Diuen que Trump està molt enrabiat i voldria treure’l. Fauci ha quedat exposat a molts perills i amenaces dels trumpistes furiosos: ara necessita una escorta de seguretat les 24 hores.

És difícil sumariar les absurditats falses que Trump afirma, fins i tot quan no està fent referències polítiques: ell deia cada dia que el problema de la falta de proves diagnòstiques estava resolt, mentre que tots els governadors les demanaven a crits; deia que tot el personal sanitari ja tenia protecció, però els governadors i els metges i treballadors es queixaven del contrari. Es burlava dels governadors que exigien ventiladors i no els podien comprar: els governadors exageraven i en volien masses.

La llei de producció en temps de guerra, ja activada, li permetia manar a les fàbriques que produïssin coses necessàries, però ell els demanava favors que no li concedien. És clarament evident que els productes fabricats (ventiladors i protecció pel cos sanitari) caldria donar-los a la FEMA federal per un preu raonable i negociat per ser distribuïts als estats que els necessitaven, però no: va decidir que un cop fabricat, les companyies ho venguessin tot al mercat lliure. Immediatament tots els estats i la FEMA van començar a competir i barallar-se pels articles i els preus van pujar pel cel sens dubte amb gran satisfacció pels propietaris, sempre trumpistes. Ara sembla que s’ha arreglat i els usuaris van rebent coses necessàries. Poc a poc, però en temps.

Probablement la qüestió més grotesca és que un dia Trump es va posar a defensar l’ús d’un medicament anomenat hydroxyquinidina, aprovat contra la malària i també pel lupus i la febre reumàtica, per a la prevenció i tractament de la infecció amb el Covid. Pot imaginar algun lector el Sr Quim Torra o Sánchez surtint a la tele aconsellant la gent i els metges com tractar la malaltia? En Trump no té por de res: va afegir que tenia un bon “feeling” (sentiment) i que ell sempre tenia raó. Sembla que la idea va sortir de diferent webs de l’extrema dreta i fou promoguda per Elon Musk (el de Tesla) i alguns altres locutors de ràdio, basant-se en un article absurd publicat a una revista francesa. El Sr Trump va afegir orgullosament que ja hi havia una distribució de 23 milions de píndoles a la disposició dels pacients. El problema és que no hi hagut assaigs clínics (ara la Food and Drug Administration sota pressió n’ha organitzat un), que la substancia és perillosa sense supervisió medica i que als experts els sembla molt improbable que serveixi de res. A més, malalts que pateixen de lupus i necessiten aquest medicament ara no el troben. Personalment em costa feina creure que això ha passat. Ara s’ha barallat amb el Primer Ministre indi que ho havia dubtat. I està amenaçant amb tallar les subvencions a la WHO (OMS) perquè ha fallat. Ell no, mai.

Els intercanvis entre Trump i els pocs periodistes a les Conferències de premsa posen malalt o fan riure. En general el senyor tria per fer preguntes només periodistes que ell coneix, ignorant sempre els del NYTimes, el Washington Post, CNN o la Televisio Pública. Així i tot la sessió degenera en crits, gent parlant al mateix temps, ell negant-se a respondre o canviant el tema. Algú va intentar preguntar a Fauci si estava d’acord amb el President en l’assumpte de la quinina, però Trump li va tallar la paraula, dient que ja havia fet masses preguntes mentre Fauci al seu costat somreia sense dir res.

Hi ha moltes cadenes i emissores de TV. Al començament de la crisi transmetien les conferencies de premsa de Trump però ara pocs ho fan. En canvi els governadors de molts estats sobretot Cuomo de NY, surten en viu sovint emocionats a la TV i expliquen com van les coses sense fer propaganda política ni mentir.

Hom no sap què dir en aquesta situació. El país s’ha dividit en dos bàndols irreconciliables, amb Trump controlant totalment un dels dos i l’altre fatalment dividit entre els progressius que suportaven Bernie Sanders i els del molt problemàtic Joe Biden. Com acabarà? Ja veurem com es farà l’elecció. Els Republicans es neguen a acceptar el vot per correu i ningú sap com estarà el virus al Novembre. Podria haver un rebrot del virus. A més, el cas és molt complicat perquè no hi ha cap vot federal, sinó 50 vots diferents a 50 estats sota lleis locals. Els federals tenen l’obligació constitucional de defensar i protegir el dret al vot i les llibertats personals, però no a dir a cap estat com s’han d’organitzar la votació.

AFEGIT 10 Abril 2020
6,3 nous milions de treballadors van intentar sol.licitar subvencions per atur aquesta setmana portant el total a uns 10,6 milions. Hi ha molta gent que no pot comprar menjar i a certs barris a NY només la meitat dels residents han pagat el lloguer o la hipoteca aquest mes. Ningú ha cobrat els 1,300 $ per persona, encara que diuen que els qui tenen compte corrent podrien rebre’ls la setmana que ve. Els que esperen un xec hauran de seguir esperant. Pocs petits negocis han rebut els préstecs bancaris garantits promesos per la llei. Els posen a la llista d’espera. Els bancs segueixen dient que no tenen instruccions clares del govern federal. El Banc Federal ha estès un nou crèdit de 2,3 bilions als bancs perquè no deixin de pagar i donar crèdits. I el Congrés estudia un altre nou paquet d’ajut per altres 2 bilions però els Dems i Republicans no es posen d’acord. I finalment, els Republicans estan demanant que Trump aturi les seves Conferències diàries que li estan fent mal. I tant. Son pallassades i mentides que no fan gràcia.

AFEGIT. 13 Abril 2020
El tema d’aquest punt, l’absurditat de les rodes de premsa llargues diàries del President envoltat dels seus titelles (amb l’excepció Fauci), ha estat notada per molts diaris i també per personalitats del Partit Republicà (!). No caldria fer-ho cada dia, hauria de ser breu i limitat al tema sense divagacions ni insults al diari. La resposta de Donald Trump? Està allergant la duració de les trobades i intensificant els seus insults, opinions personals, política i provocacions. Aquest senyor, com el Caudillo, el Duce i el Führer no tolera disensió.

Joan Gil

Tags: Coronavirus, covid-19 epidèmia, Donald J Trump, eleccions, Partit Republicà