Els EUA són diferents

Un desastre inesperat pot revelar tots els problemes amagats d’un país, les injustícies socials, els equilibris inestables, les tensions amagades a punt d’explotar, el descontent amb el govern. També obre una oportunitat per a polítics ambiciosos per establir dictadures com Orban a Hongria, Duterte a les Filipines i el Sr Sánchez, il·legítimament  prenent el poder a les Comunitats per satisfer els seus somnis tronats d’Unitat, sense entendre que cada regió té problemes i necessitats i recursos diferents que només els locals poden entendre i resoldre. Prou que les conseqüències estan a la vista.

El President Trump havia començat dient que el problema del virus xinès era un truc demòcrata per fer-lo caure a les eleccions; quan li van dir que ja hi havia 15 malalts als EUA, va respondre que desapareixerien ràpidament o que la malaltia era tan poca cosa com un grip. Ara ja s’ha vist obligat a canviar d’opinió, almenys en públic, encara que els seus tuits segueixen exposant la mateixa amargor i cinisme de sempre. Ara dona conferencies de premsa diàries, on tots els participants han de començar donant-li gràcies pel seu (inexistent) fantàstic lideratge, expressant barbaritats, falses promeses i mentides que els experts al grup es veuen obligats a negar. Quin espectacle! Només el Governador de Nova York Andrew Cuomo està guanyant la batalla de la popularitat amb la seva lluita i lideratge.

Fa més d’una setmana el Congrés, molt espantat per la possibilitat d’una gran Depressió a nivell mundial, va aprovar un rescat grandiós de 2.2 bilions de dòlars, només que no van aprovar al mateix temps una llei d’implementació, deixant-lo en mans del Departament del Tresor. Els restaurants i petits empresaris tenien dret a anar a a un banc i demanar un préstec garantit pel govern federal, que en molts casos no hauria de ser re pagat i tot començaria ahir 3 d’abril. Milers i milers d’empresaris estaven esperant ahir al matí entrant als bancs, telefonant i buscant l’internet però les normatives federals no van aparèixer fins la mitjanit del 2 al 3 d’abril. No cal imaginar-se com va anar tot.

Cada contribuent rebria immediatament 1,300 $ en efectiu, potser el mateix 3 d’abril. Meravellós! Però resulta que només els contribuents que tenen un compte bancari registrat amb l’agència tributària (IRS) rebran els diners en les pròximes setmanes. En canvi, els pobres desgraciats que no tenen comptes bancaris hauran d’esperar potser uns mesos i fer tràmits. Al final, sí que rebran els diners. Probablement.

Per tot arreu hi ha hagut acomiadaments, perquè fora dels queviures i medicines no es ven res als EUA. La darrera setmana es van inscriure degut a l’atur 3,2 milions de ciutadans; aquesta setmana ho van fer 6.2 (!!!!) arribant a un total prop dels 10 milions. El pronòstic es que aviat n’hi haurà 20 milions. La TV ha fet entrevistes entre aquesta gent, treballadors i classe mitja. Tots explicaven el mateix: cues llarguíssimes als locals, temps d’espera al telèfon de 4 o 5 hores, per res, internet webs on no es podia entrar, Es palpava la desesperació. Molts vivien d’un sou setmanal, sense estalvis i ho perdien tot: lloguer, assegurança de malaltia, estalvis, menjar,… Quant de temps duraria la crisi? Els tornaria a prendre l’empresa (si seguia existint)?

Quant de temps duraria? El Dr Fauci en privat sembla que diu que potser finals d’abril, o més probablement de maig. Al Secretari del Tresor Mnchin se li va escapar comentar que potser fins juny. Qui li havia dit? Fauci avisa que el pic es reconeix quan els nou casos consistentment baixen, cosa que hauria de ser seguida per una disminució de les morts si és veritat, però avisa del perill d’obrir les portes i tornar a la vida normal després de passar el pic. Això causaria amb seguretat un segon brot que podria ser encara pitjor.

Com va el confinament? La policia diu que a molts llocs el nombre de trucades per abús domèstic (el “machismo” com diuen els espanyols) ha augmentat un 20%. Segons els xinesos el nombre de divorcis augmenta al final. Només les queixes per abús infantil han disminuït, probablement perquè les víctimes troben difícil queixar-se.

Curiosament els polítics al poder semblen haver ignorat el perill immens per a la pau social creat pels sous miserables de milions d’empleats amb un conseller delegat cobrant milions. Aquesta gent, molts empleats del Walmart o Amazon, no obstant estar empleats sovint havien de recórrer a l’assistència pública, sobretot si tenien família amb nens. El menjar i el lloguer i els vestits els havien de pagar amb el salari setmanal i no tenien reserves. Els nens a molts estats segueixen rebent esmorzars i dinars gratis (a Nova York fins i tot sopars si ho demanen) gràcies als estats i a les butxaques de milionaris misericordiosos. Hi ha anomenats Bancs de Menjar com el Food Bank de NY que alimenta la població pobre de la ciutat. Avui han dit que a molts dels seus centres de distribució tenien cues de 600 persones tot el dia. I com que a Amèrica a molts llocs fins i tot els pobres necessiten cotxe hem vist avui a la TV cues de cotxes de més d’un quilòmetre per recollir paquets amb menjar.

Les escoles estan tancades a gairebé tot arreu i com queda dit, la majoria de nens pobres poden menjar a altres llocs. Però què aprenen? Molts districtes escolars han establert programes per internet, però estaven preparats per a fer-ho? Tenen l’equipament que cal? I tenen totes les famílies connexions rapides a l’internet? Tenen tots els nens accés a ordinadors? Si no, què aprenen?

En el dia d’avui hi ha 42 dels 50 estats amb ordres de confinament. A vuit hi ha administracions republicanes que, com en Trump, estan massa preocupades per les conseqüències econòmiques d’un atur comercial gairebé total i es neguen a fer-ho. El dimarts pròxim hi haurà una elecció primària dels dos parits a Wisconsin. El governador va convocar ahir el seu parlament per demanar permís per ajornar el vot i fer-ho per correu només. Els diputats republicans li van negar el permís. No calia exagerar. El problema es que el virus havia estat concentrat fins ara a pocs llocs, sobretot a NY, l’estat de Washington i Califòrnia, però ara s’ha estès a tos els voltants de NY, fins Nova Jersey i Connecticut, i ha aparegut a la Florida i seguirà avençant, tant si els republicans ho volen o no. La policia o la guàrdia nacional no fan com a Europa. Tècnicament hi ha multes i penes de presó, però els policies es limiten a dissoldre grups de gent, preguntar on volen anar els cotxes i vianants i explicant la llei. Fa dos dies, dos Pastors de comunitats religioses baptistes (sovint part de la molt reaccionària dreta religiosa, sempre trumpista) van convocar assembles de feligresos a les seves capelles. Com que això era una provocació que hauria pogut costar un focus greu de la malaltia, la policia va arrestar els dos Pastors.

Encara que hauria estat inimaginable que el govern federal volgués prendre el control de tots els estats, com ha fet Sànchez, sí que tenia l’obligació d’oferir ajut en certes coses i en Trump ha fallat. En els darrers anys, tots els articles d’us comú havien estat manufacturats  a la Xina, cosa intolerable al parer de molta gent. Quan els estats van intentar comprar equip de protecció com màscares, túniques, ulleres, i sobretot ventiladors, va resultar que no n’hi havia perquè el mercat interior xinès els havia esgotat per us propi. El governador Cuomo va deixar caure que ell havia arribat a oferir diners extra, però ni així. Ara que els xinesos s’han recuperat i no necessiten tota la seva producció, estan venent i fins i tot regalant equipament a Nova York. Els federals havien activat la Llei del Subministre en Temps de Guerra, que autoritzava al president a manar a fabriques fer coses necessàries. Trump diu que ell va preferir demanar favors i que GM ja li havia promès que farien ventiladors però en dues setmanes no havien fet res i al final va manar l’ordre. Ara dues fabriques estan fent ventiladors d’un model ja aprovat.

L’Escola de Salut Pública de la Universitat Johns Hopkins  de Baltimore (fundada pel Sr Bloomberg) fa les estadístiques i compta els morts a tot el món. Avui, dissabte 4 d’abril, a mitja tarda, als EUA hi havia prop de 300,000 casos i de 8,000 morts. Probablement a hores d’ara el Sr Trump ja ha tret la conclusiu que no era cap “hoax” (mala broma) dels Demòcrates.

Quan aquest autor era petit, la gent es moria sovint al seixanta-tants anys i si algú arribava als setanta, ja era molt vellet però mireu: potser l’any 1940 (quan jo també vaig néixer) fou un bon any. Nancy Pelosi, la presidenta de la Cambra Baixa i cap de l’oposició, va complir els 80 anys fa una setmana; Anthony Fauci, que sembla ser l’epidemiòleg mes famós i respectat del mon, els farà al Desembre. Bernie Sanders nomes te 78 anyets i Joe Biden  77. Qualsevol d’aquests dos compliria els 80 a la Casa Blanca, com el Sr Trump si és reelegit, cosa molt possible i fins i tot probable. Deien als anys 1970 que el mon pertanyia als joves i ningú volia saber res del vellets. La nostra generació va experienciar una primavera dues vegades.

Joan Gil

AFEGIT 5 abril 2020 (diumenge de Rams). Fa menys de 24 hores no n’hi havia tants, però ara ja arribem als 360,000 casos confirmats i unes 9,300 morts. En aquest moment, els dos homes amb més credibilitat als EUA son el Dr. Anthony Fauci i el Governador de NY Andrew Cuomo, que estan introduïnt una nova tècnica fins ara desconeguda pels polítics: dir sempre la veritat i reconèixer els errors quan en fan. La fallida més gran de la Salut Pública al començament de la crisi  fou no usar la prova diagnòstica de la WHO, sinó un test desenvolupat pel Centre de Control de Malalties americà, que per error donava massa falsos negatius, una taca en el seu magnífic historial que no oblidaran. El Sr Trump es va passar setmanes repetint que no hi havia cap problema i que tothom que volgués podia fer-se la prova, que no era veritat I tothom denunciava amargament. M’ha interessat sentir dir aquest matí a un corresponsal de TV3 que en vista del seu èxit molta gent demana que Cuomo es presenti a les primàries per President, cosa que sembla impossible. La raó és el descontent amb la candidatura de Joe Biden que té un historial fosc amb moltes coses negatives i de qui els trumpistes es burlen contínuament dient que te “deficiències cognitives” que vol dir que és senil. Virtualment tots els progressius americans estaven a favor de Bernie Sanders, que el Comitè Nacional Demòcrata ha fet caure com van fer fa quatre anys. Biden es un candidat abocat a un desastre electoral molt gran. A més, està essent oblidat durant l’epidèmia i sembla que no te gran cosa a dir. Per part seva, els republicans segueixen oposant-se a la idea de fer totes les eleccions que queden per correu, sense acceptar el vot o les sessions parlamentaries telemàtiques. Com en Trump, creuen que cal tornar a la normalitat i reactivar l’economia. El Congrés, en canvi, està preparant un segon paquet d’activació, aquest cop dirigit a fer obres públiques (infrastructura) i tornar a enviar diners als ciutadans.

Tags: Consequencies, Crisi econòmica, Epidèmia, Estats Units

Als EUA hi ha des de fa més d’un any un 9.1% d’aturats (que són uns 16 milions) i no hi ha perspectives de millora, la crisi econòmica empitjora, la gent perd el dret a pensions, uns 4 o 5 milions de cases han estat o seran desnonades (ara en queden 1 milió), les guerres continuen després de 10 anys i ningú entén perquè, el Congrés fa escenes vergonyoses  d’òpera còmica i fanatisme ideològic sense arreglar res, el President ha trencat totes les promeses que va fer, les retallades empitjoren l’atur… i sobre aquest intolerable rerefons, els consellers delegats de grans companyies es paguen més de 20 milions a l’any, hi ha hagut un manager de fons que va guanyar fa poc més de mil milions en un any, els banquers segueixen pagant 10 i 20 milions als bons empleats… Oi que n’hi ha prou? És com si fos un malson molt dolent!

El desastre, que els economistes anomenen la crisi Lehman per la gran companyia que va caure al començament, fou causat o desfermat o posat en marxa per l’estafa dels derivatius basats en hipoteques, per la qual certes persones o instutucions van guanyar uns quants milers de milions sense que ningú hagi anat a la presó fins ara. Vaig sentir fa uns dies com un ciutadà va preguntar l’Obama com era possible que aquesta gent no hagi estat portats a la justícia. I el gran President va respondre que hi ha coses que podrien ser immorals però no pas il-legals. Que s´ho torni a pensar.

L’estafa dels derivatius a final dels anys 90

Per mi és l’estafa més agosarada i important mai feta. En aquell temps els banquers buscaven desesperadament formes d’augmentar el rendiment de les inversions a qualsevol preu, tant si creaven riquesa com si jugaven amb comptabilitats creatives i pagaven salaris apocalíptics a qui sabés com fer-ho.

De primer i amb l’ajut del President Bush que volia que Amèrica fos una societat de propietaris, on tots els ciutadans tenien casa pròpia, van rebaixar les condicions per obtenir una hipoteca. Jo em recordo dels anuncis a la TV: Que necessites diners per pagar factures, o per comprar un cotxe, o per obtenir la residència dels teus somnis, o per pagar factures mèdiques? Si tens una casa, truca´ns i et donarem una hipoteca! No demanaven prova de nivell d’ingressos, ni bon crèdit: es pensaven que amb l’amenaça de desnonament el banc ja estava prou cobert. I això que aquí a tots els Estats hi ha hagut sempre dació en pagament! Que aquesta bestiesa acabaria amb milions de desnonaments a la taula a la primera crisi econòmica , no se´ls havia acudit!

Els banquers sempre han venut hipoteques a inversors particulars, que és un  negoci honest que no canvia per res els termes del contracte. Aquesta vegada, però, se´ls va acudir crear nous instruments d’inversió de vàlua molt més alta, derivats de les hipoteques (d’aquí el nom de derivatius). Enlloc de simplement llistar les hipoteques a cada inversió com s’havia fet sempre, les van agrupar en cistelles d’una forma complicadíssima que ningú entendria i sense considerar el risc diferent de cada hipoteca. I després encara van inventar segons derivatius basats en  els primers seguint fórmules matemàtiques difícils d’esbrinar, que encara s’entenien menys. I finalment els anomenats “credit swaps”, una assegurança dels valors, que més aviat era una aposta sobre coses de vàlua desconeguda.

Un català de seny preguntaria que com era possible que inversors professionals compressin valors sense entendre què són ni com estan protegits? Simplement això va passar perquè els oferien gairebé tots els bancs, inclosos llocs com Goldman Sachs, Citibank, Chase, etc. I tots deien que eren coses molt sofisticades desenvolupades per genis de la inversió que estaven completament protegides contra fallida. I la famosa agència Standard & Poor va examinar els papers i van certificar que eren segurs i de primeríssima qualitat, o altrament aquests bancs tan llests no els oferirien. (NB: Poc temps després que S&P rebaixés el crèdit dels EUA, fiscals federals van iniciar una investigació criminal per saber com S&P havia fet precisament aquesta certificació de les hipoteques, aparentment sense entendre què eren)

El desastre va començar amb la gent que durant una crisi periòdica sense gaire importància no van poder seguir pagant les hipoteques. L’assegurança va saltar en l’acte i els bancs no van poder pagar interessos, ni redimir els certificats d’inversió. Va resultar que totes les grans companyies d’inversió i pensions tenien una part considerable del seu capital enfonsat dintre aquests papers mullats, que ara ni pagaven ni es podien vendre (assets tòxics, en deien) i que havien esdevingut una burla. Degut a això, moltes companyies estaven en fallida o a punt. La resta és història. El Govern els va salvar a tots, excepció feta dels ciutadans que perdrien la casa. I el govern no va permetre als fiscals investigar res

Noteu, no obstant, que algú s’havia embutxacat els milers de milions que els inversors havien pagat per aquests productes sense vàlua. On han anat a parar aquests diners? Potser com l’Obama diu, hi ha coses que només són immorals però no il-legals. Però molts ens pensem una altra cosa. L’estafa més gran de la història del país, tolerada pel Govern!

Ciutadans del 99% aixequen el cap

En aquest país hi ha discussions polítiques constants a la TV i al Congrés, però és que només s’escolten els interessos de l’1% poderós i dels problemes del 99% ningú en vol sentir parlar. És la famosa democràcia horitzontal, i no la democràcia vertical que voldríem Quan el moviment “Occupy Wall Street” aparegué, la primera demanda era ficar a la presó els culpables de la crisi. Ells deien que representen el 99% de la població que no guanya un mínim $200,000 per any (que vol dir els rics que volen seguir disfrutant de les reduccions d’impostos mentre el 99% s’enfonsa en la misèria). El 17 de Setembre van anunciar que volien acampar davent de Wall Street i eren un grapat d’activistes. La policia sense prendre´ls seriosament els va dir que a Wall Street no podien acampar perquè les ordinances municipals prohibeixen dormir al carrer o a parcs municipals. Però si volien podien anar a fer-ho al Zuccotti Park, a la cruïlla de Broadway i Liberty Street, de fet una comunicació molt ampla i un jardí entre Ground Zero i Broadway. El lloc no podria ser millor, molt més que les portes de Wall Street. Estava a un parell de minuts de Wall Street, molt a prop de l’Ajuntament amb molt tràfic de peatons. Seria fàcil trobar-los

Recordant Carod-Rovira

En Carod ja va escriure a aquest diari un dia sobre els indignats de la Pl. Catalunya que els recomanava anar a pixar a Espanya. És un tema molt seriós. Fins ara no tenen lavabos portàtils però al començar els organitzadors van recomanar anar al McDonald´s i al Burger King del costat. Hi ha un tercer local, un restaurant. El propietari es va enfadar perquè venien a dutxar-se pràcticament i li trencaven coses i va tancar la porta. En l’actualitat ja han muntat un sistema molt original de depuració d’aigües i el jardí i els vianants només veuen aigua fresca i neta anant a les plantes.

Tenen un generador elèctric principalment pels ordinadors que mantenen tants webs i videos com estan sortint a l’Internet i les convocatòries a manifestacions gairebé diàries, un centre de premsa i editen un diari, el Wall Street Journal dels Ocupants.

Ni cal dir que tenen adversaris, però la gran sorpresa és el grau de suport que han trobat entre la població tant local com d’altres ciutats. Hi vaig anar abans d’ahir i la majoria són joves bastant ben vestits i agradables, amb moltes dones i alguns vellets, que tenen pancartes, una cafeteria organitzada (he sentit avui que ja poden servir 500 àpats a migdia), grups de mims, zona de premsa. Jo caminava molt poc a poc per la gentada al costat d’un senyor molt ben vestit amb una cartera. De sobte l’home va dir en veu alta: Ja era hora! (“What took so long!“, un comentari molt Americà que se sent molt aquests dies) Els manifestants han esdevingut l’expressió del pensament popular que ja no pot aguantar les coses tan com van i ja en tenen prou de guerres, atur, mal govern, polítics falsos, mentides i amenaces a la Seguretat Social i l’assegurança de malaltia mentre els qui manen cobren milions. A mí em recorda molt el que passa a un altre país mediterrani.

El moviment s’estén

Poc a poc, cada dia hi havia més gent al parc i els participants estaven sempre disposats a parlar amb la gent. Un dea que era un ex-estudiant de gairebé 30 anys que no havia pogut treballar mai, una altra que no podia alimentar els fills, un tercer que havia perdut el pis, molts que no trobaven feina i estaven desesperats i que el Govern volia tallar les subvencions. Us passeu de ratlla, senyors del 1%.

La direcció del moviment és per ara molt democràtica. Fan manifestacions periòdiques a diferents llocs de la ciutat. Fa uns dies van topar amb una barrera policial inesperada. Els caps es van comunicar per walkie-talkies i van votar a favor de tirar endavant. La decisió fou comunicada a tothom, tot i donant a qui no volgués ser detingut l’oportunitat de marxar. En l’actualitat repeteixen sempre que no volen confrontar la policia, perquè això no té res a veure amb els seus motius, els fa perdre força i amaga el propòsit. Cap violència i cal obeir la policia! El dia que jo hi vaig anar, feiner, havien organitzat una manifestació al vespre. L’organització fou impressionant. Van formar-se tres columnes a tres llocs diferents que van marxar cap a la central al Zuccotti Park i van sortir d’allí cap al seu objectiu. Eren entre 10 i 15,000 persones.

Sensació

El suport anava augmentant però també aquesta setmana va passar una altra cosa: alguns dels sindicats novaiorquesos s’hi van afegir! Si això hagués passat a Catalunya? Què fan els Sindicats? A més d’oferir milers d´homes i dónes disciplinats i disposats a marxar, van donar diners, experiència i organització. I ara sí que els Ocupants han esdevingut un problema.

L’establiment s’amosca

Al començament ningú en volia fer cas, però ara tot ha canviat. les emissores de ràdio i els programes de notícies de la TV en parlen constantment. L’alcalde diu que li recorda la guerra del Vietnam (que va veure les darreres sublevacions populars al país) però que està en contra. La policia diu que estan acampats a un lloc de propietat privada que no ha demanat l’evacuació. A la ciutat hi ha molts parcs privats. Es perquè quan un empresari obté permís per construir un edifici molt alt, la ciutat a canvi li exigeix construir, mantenir i obrir al públic un parc amb arbres, plantes, bancs i cadires. La ciutat prohibeix dormir als seus parcs, però si és un lloc privat no hi ha res a fer. Cada dia se sent més i més gent que demostren comprensió i simpatia pel moviment. La gent del Tea Party, els Republicans i la majoria de polítics de carrera ja estan insultant i amenaçant. Als talk shows de la ràdio, els presentadors de dreta ja poc a poc s’estan pensant com enfocar el problema. I els diaris es preocupen. Com acabarà? Es veuran obligats a ficar a la presó els banquers? El New York Times, al començament era hostil, però ja han capgirat el to dels comentaris. Potser han votat els periodistes! Molta gent ja no poden aguantar més.

Mentretant, la ciutat viu i en Frank Gehry satisfà un somni de joventut

A més de  dues torres del World Trade Center ara ja en fase molt avançada de construicció, una gran novetat ha estat l’obertura de l’edifici que Frank Gehry ha enllestit. En Gehry que abans del museu a una ciutat d’Euskadi era conegut als cercles d’arquitectes però no era cap celebritat, ja té molts anys. Però ell segueix treballant i sempre havia dit que volia construir un gratacels però és que viu a Califòrnia on s’en fan pocs. Va voler fer un projecte molt gran a Brooklyn que va acabar malament per complicacions polítiques. Però ara sí, ja ha obert una torre d’uns 80 pisos molt interessant a quatre passes de l’Ajuntament i de Ground Zero. La torre descansa sobre un edifici vermell de quatre pisos, molt més ample que la torre, que és una escola pública. Curiosament té grans finestres de vidre i des del carrer es veu la Cafeteria i alguns llocs d’estudi dels nens d’escola. En general les Escoles no volen distraccions, però ara sembla que va molt bé i tot està canviant. A un dels quatre costats, la paret blanca de la torre és completament llisa, als altres tres costats és ondulant, formant una mena de serps que pugen i contenmen balcons i finestres. Sortint del metro a l’ajuntament, la torre és tan gran i està tan a prop que sorprèn i gairebé espanta

NB: He sentit a alguns mitjans catalans i espanyols anomenar “indignats” a aquest grup novaiorquès. Malgrat les diferències notables, com l’organització i el suport sindical, sens dubte la motivació, l’horror de la gent davant d’un món que s’empitjora visiblement, amb retalls del nivell de vida, amb polítics dolents i cap direcció, la certesa que els nostres fills ho tindran pitjor que nosaltres, amb el terror pensant que un home podria fer-se vell sense haver trobat mai feina, tot això té molt en comú amb els indignats. El nom en canvi no s’imposarà mai aquí. La traducció literal és indignants, però no és un mot popular ni ben entès, ni és fàcil d’usar. Per ara són els Ocupants, tant a Nova York com a les altres ciutats on el moviment s’escampa.

Un salut des de Nova York

JOANOT

Tags: Bancs, Crisi econòmica, Hipoteques, Nova York, Occupy New York, Occupy Wall Street