Els EUA són diferents

Dades
Les coses no van bé.
La segona ona, abans concentrada al sud i l’oest de la Unió, va anar avençant molt de pressa per tots els estats  centrals i és evident que ja està ensenyant les urpes als estats atlàntics, on tots recordem la tragèdia patida per Nova York fa tan poc temps. Un lloc neuràlgic inesperat és la Ciutat de El Paso a la frontera de Texas, on han d’enviar els malaltes a hospitals remots i ja es veuen, com fa mesos a Nova York, els camions refrigerats fent de funerària. Les estadístiques diuen que fins ara han mort uns 245.000 ciutadans, hi ha cada dia uns 1.200 morts (el percentatge de defuncions és molt millor sortosament que durant la primera ona). Abans d’ahir van comptar uns 182.000 nous casos (la xifra s’ha doblegat en una setmana) i el país ja té 10.9 milions de casos i uns 70.000 malalts hospitalitzats i en una setmana hem afegit a la llista un milió de nous casos. Al Canadà semblen igual de preocupats i de Mèxic més val no parlar.

Què hem fet malament? Hi ha gent que diu que la culpa sempre és del govern central per no haver pres i exercit tota l’autoritat com volia fer el Sr. Sánchez en honor de la sagrada unitat d’Espanya. Això és impossible a aquest país: només els governadors poden manar confinaments, tocs de queda, obrir o tancar escoles. Trump, dient a la TV que ell era molt poderós, ho va intentar i el van fer callar. A vegades ni això: el nostre governador de Maryland fa uns mesos, veient que les coses havien millorat, va manar a tot l’estat entrar en la Fase 3 i obrir totes les escoles. El nostre comtat, anomenat Montgomery, es va negar a obeir en absolut. Cap de les dues coses! La població hi va estar d’acord. Com pot saber gent llunyana què cal fer? Fa un parell de dies el governador ha fet marxa enrere imposant noves restriccions. Ja està tancant moltes de les escoles que va obrir.

Aquí precisament el govern federal és qui ho ha fet pitjor, en gran part gràcies al Sr. Trump i seus acòlits. Com és el seu costum va imposar a l’administració del Center for Disease Control (CDC) i a la Food and Drug Administration (FDA), els prestigiosos vigilants de la Salut Pública, empleats titella que vigilessin i censuressin tot  allò que els científics volien publicar. Després va començar a barallar-se i contradir el Dr. Fauci i la Dra Brinx, les figures independents més importants de la Sanitat, Trump va acabar anunciant que tant els científics com en Fauci eren idiotes (sic). Va anunciar que es feien massa tests i per això feia la falsa impressió que l’epidèmia estava empitjorant. De fet, deia ell, estem tombant la cantonada (sic). No obstant la seva greu malaltia que va sobreviure gràcies a la qualitat d’assistència mèdica que pocs ciutadans reben, va començar a cridar que calia recuperar la llibertat i obrir-ho tot perquè el Covid no era res sinó un refredat com la grip (que per cert mata entre 6,000 i 16,000 americans cada hivern) i que calia alliberar-se, acostumar-se i resumir vida normal als bars, a les esglésies, a les platges, als esports. I els 250,000 morts què? Ah, son coses que passen va respondre. Seguint aquesta filosofia, ell i els seus empleats a la Casa Blanca (on molts es van contagiar) apareixien en públic sense màscara. Va fer saber que  només els demòcrates se la posaven. I el que fou pitjor: a les darreres setmanes de la campanya organitzava mítings massius de partidaris sense mascareta ni guardar distància, tots cridant. Molts dels seus governadors i seguidors feien el mateix. Així és com el desastrós repunt actual es va posar en marxa.

El Dr. Fauci (un homenet de 80 anys)  no obstant les amenaces de comiat no va callar i va seguir repetint allò que tots els llibres de text de l’epidemiologia repeteixen per malalties respiratòries: màscares, separació social, evitar aglomeracions i locals mal ventilats, rentar les mans i usar desinfectants. Ell, no obstant va advertir: per molt que la gent segueixi aquestes recomanacions, la malaltia no se’n anirà, però esdevindrà menys perillosa amb menys hospitalitzacions i morts.

Al començament fa uns mesos va dir una cosa memorable: el problema consta de dues fases, una de confinament i una altra de recuperació. Si la gent no vol observar les restriccions inicials, no tindran ni una primera ni una segona bona fase. Que sembla ser com ha passat als EUA i a Espanya. Voldria afegir per compte meu una cosa que els metges diuen sovint: mentre hi ha vida, hi ha esperança. Cal aguantar i seguir els consells. No serveix de res i és perillós repetir que en tenim prou. La pandèmia és un desastre molt gran d’abast universal. Ningú en té la culpa, pero tothom ha rebut.

Ajuts

Hi ha gent que estan guanyant diners amb la situació, molts altres que poden seguir treballant i aguanten i un munt de persones senzilles que estan vivint en perill de bancarrota i desnonament. Als EUA tenim prop de 8 milions en aquesta situació, molts d’ells incapaços de pagar el lloguer o l’hipoteca, que fan cua per obtenir menjar gratis. És evident que aquests treballadors, molts havent viscut de salaris mínims, necessitaven ajut del govern federal abans que s’esgotessin els subsidis d’atur que paguen els estats. La Cambra de Representants va aconseguir preparar un pressupost generós per gairebé tres bilions (aritmètics, no americans) de dòlars: tots els ciutadans adults individuals per sota d’un cert nivell d’ingressos rebrien un xec per 1,300 dòlars i si havien treballat un suplement de 600 $ per damunt dels subsidi d’atur. A més van destinar molts diners per als petits empresaris i autònoms (que en part van anar a parar a companyies amigues de Trump que no ho necessitaven). Com que el problema no s’acabava, van fer un segon rescat, aquesta vegada menys generós. Però els Republicans del Senat van tancar l’aixeta quan la Cambra Baixa va intentar fer un tercer rescat, dient que el dèficit era inacceptable. El termini manat per aturar el pagament de lloguers i hipoteques ja ha passat, probablement amb moltes desgràcies. És evident que cal fer un nou rescat immediatament, però hi ha hagut l’elecció, i ara tots els parlamentaris estan a casa i fins el 20 de gener no hi haurà cap govern efectiu.

Les festes a domicili

D’aquí pocs dies als Estats Units tenim la Festa Anual d’Acció de Gràcies on tothom que té una casa prou gran invita tota la família i a algun estranger si en troba. Sembla que com és una festa només per família i amics i coneguts, és segura. S’equivoquen molt els qui ho pensen i obliden que hi ha molta gent infectada sense saber-ho, nens inclosos. De fet el més probable és que la ventilació sigui insuficient i que les finestres estiguin tancades si fa fred. El consell de la Salut Pública és mantenir les mascaretes posades tant com es pugui, obrir les finestres, mirar de tenir taules separades i distribuir la gent tant com es pugui per la casa. Es un avis nou.

Els Vaccins

Evidentment seran molt benvinguts però només milloraran la situació sense restablir la normalitat. Per acabar amb el virus caldria tenir antivirals efectius a més dels vaccins, que no protegeixen mai el 100 %. Potser sí que certs grups en perill puguin rebre algun vaccí (quin, hi ha més de cent candidats al món) a finals d’any però sembla impossible una vacunació massiva abans de la primavera o l’estiu, en el millor cas. Pfizer ha anunciat que han acabat la Fase 3 del seu producte i que tenen 90% de resposta positiva, però no han ensenyat res, només ho diuen. Per sort el Dr Fauci també sembla creure que aquest vaccí està bé, però ara ho han de sotmetre a l’anàlisi de la FDA, a veure si estan d’acord. Demanaran sens dubte una aprovació urgent immediata. La rebran? Hi ha molta gent que tenia por que agències infiltrades per Trump manessin alguna cosa perillosa i ara molts no es fien i diuen que no es vacunaran. La regla és que la FDA demani dos mesos sencers després de l’anàlisi estadístic abans d’aprovar res, per assegurar-se que no hi ha efectes secundaris dolents, però si s’aprova d’urgència cal tenir una opinió d’un grup independent d’experts i aleshores  autoritzen esperar només un mes.

Diuen que un segon vaccí també americà de Moderna associada amb un laboratori alemany està a punt d’arribar i Fauci també diu que en té una opinió favorable. Molt més complicada és la situació del famós vaccí innovador d’Oxford fabricat per Astra-Zeneca, en aquest moment entusiàsticament suportat a la Índia. Per descomptat, cap companyia informa el públic de res, però la premsa va reportar que hi havia hagut dos casos de myelitis transversa, una malaltia neurològica autoimmune que pot tenir moltes causes, inclosos els vaccins. La companyia va anunciar que no tenia res a veure amb el vaccí, cosa perfectament possible, però ara fa uns dies es va conèixer que un metge voluntari de 28 anys acabava de morir al Brasil després de prendre el vaccí. Sens dubte, podria ser mala sort i no tenir cap relació amb el vaccí però és un problema.

AFEGIT 16 de Novembre:

Gran sensació: Moderna pot ja demanar a la FDA que s’aprovi el seu vaccí. Està clar que caldrà esperar a veure què expliquen a la FDA , però era un projecte conjunt amb l’Institut Nacional dirigit per Fauci que tothom veu optimísticament. Comparat amb el vaccí similar de Pfizer del divendres passat, aquest té sobretot l’avantatge de no necessitar congelació extrema per ser magatzemat perquè a diferència del Pfizer conté preservatius. Els dos mètodes requereixen dues injeccions separades per un interval més llarg amb el producte de Moderna.

Voldria afegir una cosa. Tots dos vaccins estan preparats injectant un mRNA manipulat per tal que el cos produeixi una proteina similar a una altra que existeix de forma natural a les puntxes de la closca del virus, enganyant al cos humà fent-li  creure que està infectat i que li cal produir anticossos que donguin immunitat. Si això funciona serà la primera vegada, un avenç històric, una tècnica que algun dia podria fer realitat somnis ara inimaginables. La ciència espectacular ha sortit de col.laboracions amb dos laboratories independents, un als EUA, un altre a Alemanya  dirigits respectivament per dues personalitats que podrien acabar rebent conjuntament un Premi Nobel. Però caldrà esperar i veure si és que la nova tècnica tan difícil del mRNA funcioni de debò sense problemes perquè tot això és molt complicat

Joan Gil

Tags: Covid epidemia, Mascareta, President Trump, Reunions, Vaccins

Hom prefereix parlar-ne poc, però avui 21 de Maig el nombre total de morts als EUA arriba gairebé als 94,000 (amb 1.5 milions de positius); al món son respectivament prop dels 330,000 i 5.03 milions (coneguts). L’objectiu d’aquest apunt és comentar les declaracions fetes fa pocs dies d’un senador federal trumpista, un grup actualment majoritari al seu partit republicà. Aquesta gent, com en Trump, només es preocupen del desastre econòmic i volen reobrir-ho tot immediatament per fer negoci. Per sort a diferència del Sr. Sánchez, Trump no té autoritat per fer-ho.

Va declarar aquest senador que ens preocupem massa de l’epidèmia. Tot plegat què passa? La grip, una pandèmia anual hivernal té una mortalitat del 0.1% i ningú en fa cas. La major part dels malalts pateixen només de malaltia lleu i la mortalitat es queda en sols  0.1% fins arribar als 65 anys, (jo crec que vol dir els que estem jubilats) quan comença a apujar molt més, empitjorant per damunt dels 75 (tocat, parla de mí). Com que aquests no treballem (probablement volia dir per un sou), no hi ha cap raó per tancar les fàbriques i els restaurants. Tornem a la vida “normal”.

En aquests casos, jo prefereixo comptar fins 1,000 abans de respondre. Ens acaba de dir que els vells només fem nosa. Em limitaré a notar que aquest home no entèn les estadístiques.  És cert que els que som grans estem en més perill que els joves, però:

1) La qüestió de la mortalitat més alta dels que som grans si enxampem la grip (que l’hivern passat va causar 20,000 morts als EUA) no ha estat mai ben investigada abans de l’epidèmia actual, quan tants metges i hospitals famosos han vist el problema repetit amb el Covid. Ara un parell de coses s’han aclarit: la immensa majoria de gent gran que acaben a la UCI pateixen d’una de tres condicions: a) obesitat, b) diabetis o c) hipertensió arterial. Aquestes tres son molt freqüents en la gent gran. Molts dels qui no tenen res d’això tenen un risc menor.

2) Altres grups també pateixen als EUA una mortalitat alta: els hispans, els negres i els indígenes nord-americans, en particular els de la nació Navajo, a més de persones de qualsevol orígen nacional de nivell socioeconòmic baix. L’explicació potser val només als EUA, però val la pena llegir-la: el sistema sanitari americà, difícil d’entendre i d’explicar, és desastrós i la gent pobre, aturada o amb feines dolentes no tenen assegurança ni diners per anar al metge i no hi van. La seva obesitat, diabetis i hipertensió no son ni diagnosticades ni tractades. Per això estan en perill.

3) Una diferència notable amb la grip és el cas dels nens, exposats a un perill considerable sota la grip. Al començament del Covid hom deia que això no passa amb aquest virus i que es nens ni s’encomanen ni encomanen ningú. Ai, las, tant debò fos veritat! A més, recentment els intensivistes americans han descrit la síndrome de Kawasaki en nens, una molt mala notícia. És una malaltia poc coneguda dels vasos sanguinis que pot ser i de fet ja ha estat mortal en tres casos. L’estat de Nova York ho està investigant: ja tenen 87 casos confirmats i 157 sota investigació. El problema, no reconegut fins ara, és rar però no té res d’insignificant. Cal reconèixer no obstant que la freqüència del contagi en nens és menor amb el Covid que amb la grip, però el perill existeix.

4) Hi ha molta gent al món que son joves i van al metge però que també pateixen d’hipertensió arterial, diabetis i obesitat, alguns més sota control que altres. I aquests també estan exposats a acabar a la UCI i els ventiladors. A més a la feina han transmès la infecció a molta gent.

Com hom pot veure, els vellets no som pas els únics en perill de rebre, però dissortadament hi ha gent han perdut (si el van tenir mai) el sentit de solidaritat i justícia social i son el producte d’una societat concentrada en guanys econòmics i més d’una vegada oberta a la indiferència i crueltat. Avui el nombre de sol.licituds de pagament per atur ha arribat als 38.6 milions (en 9 setmanes). No s’havia vist d’ençà de la Gran Depressió. I cada dia més companyies es declaren en fallida. Com serà el futur?

AFEGIT 22 de Maig: El CDC, autoritat suprema de la Salut Pública, acaba d’anunciar que la mortalitat global del Covid-19 és 0.4%, o sigui 4x més que la grip, encara  que a certs “hot spots” localment podria ser més alta.

El meu comtat, a diferència de l’estat segueix tancat per la proximitat del Districte on les coses no van bé. I si els Washingtonesos decidessin en massa venir a Bethesda a seure a un bar o dinar?

Joan Gil

Tags: Covid epidemia, diabetis, gent gran malalta, hipertensió, Kawasaki síndrome, obesitat

Tret d’alguna situació extrema, com la que tothom va viure a Nova York i probablement a Califòrnia, el confinament al lloc on visc i probablement a la majoria dels estats de la Unió Nord-Americana no ha arribat als extrems vistos a les ciutats europees. El més important, gairebé l’única demanda seriosament feta, fou la distanciació social a sis peus (més de 1.8 m) que sí que ha estat observada. Les mascaretes eren exigides a l’interior de les botigues obertes com els supermercats i es veuen irregularment, pel carrer. Però sempre ha estat permès sortir lliurement del pis a passejar o fer exercici tot sol o amb família i nens, sempre que el grup fos de menys de vuit. No hi havia ni denúncies, ni detencions, ni multes, i la policia no feia o deia res sinó per dissoldre grups de més de 8 persones o respondre a provocacions, per exemple dels trumpistes i l’extrema dreta en general, que veu el confinament com una violació de drets fonamentals. Van detenir dos Pastors d’una comunitat baptista (sovint la dreta religiosa trumpista) per haver convocat una reunió religiosa de molta gent. De cotxes pel carrer, se’n veuen menys que abans però les imatges desolades de ciutats europees només s’han vist a pocs llocs, com ara Nova York.

El cas extraordinari de la prohibició de Sánchez per als nens de sortir al carrer s’està comentant molt (i molt desfavorablement) pels mitjans de comunicació que hi veuen un abús que podria tenir conseqüències psiquiàtriques.

Les condicions de la Salut Pública per trencar el confinament

Allò que han dit ben clar és que caldria esperar fins14 dies de baixada de la corba de nous infectats, i que en molts casos podria acabar en un repunt. En qualsevol cas la separació social, que ha provat ser molt exitosa ha de ser mantinguda i cal enviar inspectors a llocs de treball a veure com se separen els treballadors.. I el govern ha de proveir dues coses en grans quantitats:

1) un test diagnòstic digne de confiança amb pocs falsos negatius, cosa que per ara no obstant les millores gairebé ningú pot oferir.

2) Un sistema eficaç de “contact tracking” que vol dir entrevistadors humans que van a preguntar als nous malalts amb quines persones han estat recentment més de 30 minuts en contacte (i sotmetent-les a quarantena). Això  ha estat sempre una arma principal dels epidemiòlegs per lluitar contra una epidèmia i no s’havia fet encara. En aquest moment ja molts estats estan reclutant i entrenant centenars i milers de persones per fer de “trackers”, una feina sens dubte perillosa i mal rebuda per molta gent.

Afluixarà el virus durant l’estiu com fan els altres coronavirus ja coneguts? No ho sap ningú, però tots els epidemiòlegs coincideixen que el Covid19 tornarà a la tardor i que no hi haurà encara cap vacuna.

La solidaritat territorial

Els diaris han explicat com a molts llocs certs polítics han aprofitat l’oportunitat per augmentar el seu poder i ambicions. Una cosa així ha fet el Sr Sànchez, sortint-se inoportunament amb la “unidad de España” i apropiant-se una autoritat per manar i dirigir coses  de les quals no tenia coneixement, ni competència, ni un equip d’assessors. Enlloc d’ajudar, ho ha empitjorat tot. Un ministre enviant notes a una Comunitat dient que una certa cosa només la pot manar ell? Ja sap de què parla?

Als Estats Units, en canvi, dirigits en part pel Governador Cuomo  de NY, hem vist la importància de la solidaritat ciutadana i veïnal, dels contactes amb les autoritats locals i les respostes escaients, la identificació dels problemes i la denunciació de dificultats o males actuacions. Com podrien ser els problemes de NY els mateixos de Luisiana? Cuomo és un home molt viu, exigint del govern federal més tests i més ventiladors, evitant confrontacions directes amb la persona boja i irresponsable a la Casa Blanca, però denunciant mentides. Alguns estats han compartit equipaments i coses que no es necessitaven de moment, han format lligues regionals per procedir conjuntament al desconfinament. Al Sr Trump se li va acudir afirmar que la seva autoritat era tan gran que seria ell qui manaria el desconfinament. Li van respondre en l’acte que estudiés la Constitució perquè això corresponia als estats. L’endemà va declarar que “autoritzaria” els estats a fer com volguessin. Li van respondre que no els calia cap autorització. Es va consolar retirant les subvencions a l’OMS i amenaçant el Servei de Correus amb retirar les subvencions si no quadripliquen el preu dels seus serveis.

Tancar les escoles fou un problema complicat. Als governadors els semblava que eren ells qui ho havien de fer, però molts alcaldes, com DeBlasio a NY, defensaven que els districtes escolars son municipals i independents. No tots els estats han tancat les escoles.

El President Trump fa pallassades i sembla ensorrar-se finalment

Va començar a fer rodes de premsa diàries que al començament transmetien totes les cadenes de TV i ara només poques estacions fan. Deia constantment coses que no eren veritat, com que hi havia gràcies als seus esforços prou tests per tothom que els volgués i protecció per tots els sanitaris, mentre les queixes sobre això s’alçaven per tot el país. Donava contractes molt cars a companyies privades dient que era un model de cooperació entre el sector privat i el govern. Feia declaracions absurdes sobre el virus que els especialistes havien de corregir en l’acte. Exigia que tots els col·laboradors comencessin agraint-li el lideratge i felicitant-lo pels èxits imaginaris. Les preguntes dels pocs periodistes invitats  acabaven a crits amb insults i parlava sense respondre. Al final va arribar la més gran de les seves bestieses: fer recomanacions mèdiques de tractament a malalts crítics. Primer va recomanar i manar un estudi clínic de la quinidina, referent-se a un article francès absurd que cap revista americana hauria publicat. Resulta que aquest medicament causa arrítmies cardíaques i hi ha hagut morts. I fa dos dies, després de sentir un expert explicar com a l’exterior el virus era destruït per la llum, la radiació UV, el sabó i els productes antisèptics de la neteja com ara el Lysol, va anunciar al món que potser injectant Lysol podria ajudar als malalts netejant la superfície del pulmó (!!!!!) Horroritzada la firma que fa el Lysol va publicar a internet una nota anunciant que el seu producte no pot ser ni injectat ni begut en cap cas.

L’elecció s’està acostant. Quan Obama i el Partit Demòcrata van fer el seu cop per destrossar la campanya de l’esquerrà Bernie Sanders (que no volien de cap manera) i imposar Joe Biden com a candidat (com fa 4 anys van imposar Hillary Clinton), molts vam pensar que la reelecció de Trump estava assegurada. Ell comptava sempre amb la majoria al Col.legi Electoral gràcies a l’existència de grups trumpistes de dreta, sovint racistes i sobiranistes, a certs estats i tenia sempre un suport popular del 48% que durava anys i no canviava mai independentment de les barbaritats o crueltats que feia. Potser la sugerència d’administrar injeccions de Lysol als malalts greus li costarà cara. Queda no obstant la qüestió econòmica. Els estats de la Unió com molts dels estats europeus, estan arruïnats pel cost dels hospitals i la pèrdua d’ingressos i volen ajut federal per evitar la fallida que sembla inevitable. Mitch O’Connell, líder republicà al Senat, ha respost que no, que es declarin en bancarrota si volen, cosa que la lei federal efectivament permeti com el territori (colònia) de Puerto Rico va haver de fer sense rescat. El problema econòmic és gravíssim. En tres setmanes s’han registrats més de 26 milions aturats i les cues per obtenir donacions de bosses amb queviures duren hores. Molta gent que les rep sembla avergonyida perquè eren treballadors. No havia passat des de la Gran Depressió.

Crec que Europa respondrà el mateix a Itàlia i l’Estat espanyol.

Joan Gil

Tags: Bancarrota, Covid epidemia, covid19, Desconfinament, Donald Trump

A més de les pèrdues personals relatades a la salut, prou que se senten per tot el món les queixes i preocupacions per l’atur i la situació individual de moltes persones i companyies, tant grans com petites. El cas es pot formular molt simplement: una gran part del món ha deixat de treballar i això ha de desfermar per força una cadena de pèrdues i fallides comercials amb ruïna dels governs per falta d’impostos i un atur desastrós. Gairebé tots els economistes donen per fet que entrarem en una recessió i fins i tot hi ha qui parla d’una depressió com la dels anys 1930. El Sr. Trump és un home sense pietat, mentider, llibertí, cruel i narcisista però s’equivoca qui pensi que és estúpid. Interessat sobre tot en l’economia i els diners, el seu equip va ser entre els primers que van reconèixer l’amenaça que s’acostava. El Congrés ja havia aprovat i ell firmat dues lleis i ordres executives concedint alguns beneficis importants però limitats. Ara fa unes dues setmanes es va sortir amb la proposta de llei pel millorament de la situació econòmica més gran i car de la història dels EUA i potser del món, injectant un total de 2.2 bilions (milions de milions) regalats a les víctimes del virus que més estan patint. I a les grans companyies.

Tothom es pensava que la proposta, rebuda amb entusiasme pels dos partits (quin miracle), seria aprovada immediatament, però cal recordar que els partits no poden donar ordres als seus diputats o senadors, els quals responen dels seus actes només als ciutadans que els van elegir. La proposta incloïa (i inclou) 500.000 milions com a ajut a les companyies privades (diguem línies d’aviació, Boeing, vaixells que fan creuers, bancs i coses semblants), però SENSE CONDICIONS i sota la discreció del Secretari del Tresor Mnuchin (ministre de finances). Al Senat això va desfermar una indignació molt forta, perquè durant la crisi bancaria de 2008 el Govern Obama també va donar subvencions sense condicions a molts bancs, que les van utilitzar per comprar accions seves a Wall Street (apujant la vàlua de les accions individuals propietat dels directors), pagar primes als consellers delegats per l’èxit obtingut i van ajudar molt poc els pobres desgraciats que anaven perdent habitatges. Els senadors van insistir molt en posar condicions aquest cop i establir un comitè de supervisió. El segon problema el va causar l’admirat Bernie Sanders, que va opinar que els beneficis oferts als aturats i petites companyies eren insuficients, comparats amb l’oferta als multimilionaris. Cal saber que per una tradició fosca però antiga del Senat nord-americà, un Senador que pensi que un projecte de llei seria una desgràcia intolerable, o potser la fi del món, té el dret sacrosant de vetar-lo tot sol i diuen que en Bernie va amenaçar fer això mateix. Li van fer petites concessions.

El Senat va aprovar el darrer cap de setmana la versió millorada que sorprenentment els Republicans i Trump seguien aprovant i fou enviada a la Casa dels Representants, regida per la gran Nancy Pelosi (que aquest mes ha esdevingut octogenària però ningú ho diria). El problema era que la majoria de Representants havien fugit de Washington. Si haguessin volgut fer canvis, hauria calgut retornar el projecte al Senat, negociar amb els Senadors i tornar a començar. Al final La Sra Pelosi va aconseguir fer tornar i reunir uns quants membres que vivien aprop i va fixar el vot per ahir. Un altre problema molt gran va aparèixer: el Sr. Massie, un Representant republicà de fe llibertària (com els anarquistes però d’extrema dreta), enemic de mort de la major part d’accions del govern i que no volia tolerar pagaments a individuals o companyies finançat amb impostos, va exigir, com era el seu dret,  un roll call, una exigència que tots els Representants estiguessin presents i s’identifiquessin. Això era impossible degut a malalties i el virus i molts havien tornat a estats llunyans. Indignadíssima, la jerarquia va fer tornar a Washington per avió, tren o cotxe prou representants per fer un quòrum que va negar la solicitud i tots van votar dempeus amb veu alçada aprovant la llei. Trump va signar molt poca estona després i la llei d’autorització ja és vigent.

Les Subvencions

1. Com que l’agència tributària federal (Internal Revenue Service o IRS) té els noms i adreces de tothom que va omplir una declaració d’impostos els anys 2018 i 2019 revelant quants diners cadascú havia guanyat, tots els adults, casats o solters, guanyant menys de 75,000 $/any rebran una transferència bancària o xec federal els dies venidors per 1,200 $. Si té o tenen fills 500 $ addicionals per cada menor. Un matrimoni amb dos fills rebria un pagament únic (per ara) de 3,400 $. Hi ha qui diu que és injust amb els pares o mares no casats amb fills, que no en tindrien prou. No es pregunta la nacionalitat ni surt enlloc a la declaració d’impostos. Els il·legals ho rebran només si han pagat impostos, que probablement la majoria no fan.
2. Ajut als aturats, que cobraran 13 setmanes més de les ja establertes i a més per 4 mesos un suplement de  600 $/setmana. Per primera vegada aquests beneficis s’estenen als qui treballen tots sols, com artistes, o escriptors (que jo crec que son allò que a Catalunya s’anomena “autònoms”)
3. Com que un problema nacional gravíssim és el deute contret per molts estudiants per tal de pagar les matrícules dels Colleges i escoles professionals i obtenir un diploma, aquest deute no es perdona però per 6 mesos no caldrà pagar res sense exposar-se a multes ni a interès afegit.
4. Es dediquen 377 mil milions en préstecs garantits pel govern federal que s’obtindran sense problemes dels bancs i segons com, no caldrà repagar, per ajudar les petites companyies i llocs com restaurants, bars, hotels, cinemes, negocis familiars,…
5. 100 mil milions a hospitals i altres participants en la lluita contra el CoVid (encara que no fa res per reduir les primes de l’assegurança individual ni pels 30 milions d’americans sense assegurança). Diuen que el preu mitjà d’una hospitalització amb intubació i ventilador puja als 70,000 $ o més encara i aquest aspecte no queda resolt. És el problema interior més greu i sense resoldre del país, molt discutit durant les campanyes electorals.
6. Els 500 mil milions que Trump volia regalar sense condicions (oficialment en general in forma de préstecs, cosa que ningú es creu) a les grans companyies afligides per l’epidèmia, potser incloses les de Trump. Ara hi han posat condicions i supervisió. A més, es preveu que les companyies retornin al govern federal part de la subvenció en forma d’accions, que sens dubte el Tresor dels EUA posaria en venda en l’acte, quedant-se amb els diners.
7. També hi ha 150 mil milions per a pagaments directes als estats proporcionals a la  seva població, i també per a ciutats amb més de mig milió de residents.

I això sembla ser tot. Potser cal afegir que previsions per aturar els desnonaments, pujades de lloguer i la tallada del subministre d’electricitat o aigua no hi son, però el govern federal no té cap autoritat sobre res d’això i molts estats ja ho han decretat. La gran pregunta és si n’hi haurà prou per estalviar-nos una recessió greu.

I a Europa què? Farà la Unió Europea una cosa semblant o permetrà als membres fer-la? A diferència dels EUA, els membres de la UE no poden imprimir diners.

Saluts des de Washington DC

Joan Gil

Tags: Atur, Covid epidemia, Recessió, Subvencions federals