02 oct. 2020
La policia i el racisme als EUA
El lector sens dubte ha vist o llegit cròniques de les manifestacions i incidents provocats per abusos greus de les autoritats policials contra ciutadans negres, que representen una violació molt greu dels seus drets civils. Ja fa anys que es queixen d’això, però se’n parla poc i els policies no son generalment castigats. En canvi, les seves víctimes son sovint acusades de crims, us de drogues i amenaces contra les quals els policies havien de defensar-se. Fou l’assassinat cruel i absurd de George Floyd que va servir de gota final a un vas d’aigua que ja estava molt ple.
La immensa majoria de les manifestacions desfermades per l’incident eren i segueixen sent pacífiques, però sempre s´hi barreja gent diferent que inicia focs, trencades de vidres i robatoris. A més la policia sovint recorre a la provocació, atacant gent pacífica i acusant-los de violència quan es defensen (un truc ben conegut pels guàrdies civils i la policia nacional espanyola)
El President Trump reacciona
Essent com ha estat sempre un partidari del supremacisme blanc i un amic dels grups d’extrema dreta que ataquen els manifestants antiracistes, va anunciar que tots els incidents eren accions subversives de l’extrema esquerra radical dels socialistes del partit demòcrata… i els anarquistes. No parlava mai de la discriminació racial ni sembla creure-hi.
Se li va acudir que ell imposaria llei i ordre amb desplegaments militars. Li van explicar que la Constitució no ho permet si no és que els governadors ho demanin abans. Washington DC en canvi no és cap estat sinó una mena d’alcaldia sotmesa als dictats del govern federal. Una gran manifestació molt pacífica es va formar al voltant de la Casa Blanca. Ell, dient que grups violents el volien amenaçar, va fer venir soldats i la guàrdia nacional que va atacar els manifestants amb violència, gasos i bales de goma obrint pas a Trump fins que somrient ell, la família i els amics van poder arribar a una vella església protestant, al portal de la qual es va fotografiar enlairant una Bíblia negra amb una creu que la seva filla es va treure d’una bossa molt cara. L’endemà, entenent que havia estat enganyat i havia atacat manifestants legítims, el cap de l’estat major va aparèixer a la TV demanant perdó.
Però Trump va seguir intentant desplegar l’exèrcit a estats, primer a Portland (Oregon) i després a Seattle (estat de Washington). Va cridar els militars i els va dir que volia invocar la Llei d’Insurreccions dels segle XVIII per enviar l’exèrcit a ciutats triades per ell. Els militars li van respondre que la llei no estava justificada (no era Espanya i es tractava d´una lluita civil legitima, cap sedició) i que no i que no.
Portland és una ciutat molt gran i maca i les manifestacions han passat dels 100 dies consecutius. Enrabiat pel boicot dels militars i enrabiat (si no rabiós com ell és) va organitzar a corre cuita una força policial inexistent amb un uniforme estrany i policies manllevats d’altres tasques federals com immigració, buró d’armes de foc, anti-drogues i alguns més i els va enviar a Portland sense avisar ningú dient que els manifestants volien cremar l’edifici federal (??) Al mateix temps va començar a amenaçar Seattle (on els manifestants havien pres uns quants blocs de carrer i abolit la policia). Chicago i Nova York també foren amenaçats amb fer el mateix. Els crits de protesta i les amenaces d’advocats el van obligar a recular.
Víctimes negres de l’abús policial
Els incidents gairebé bé sempre s’originen en un delicte petit seguit per protestes del detingut que que condueix la policia a l’ús de violència extrema i mort d’un negre. Això ha passat tantes vegades, que verdaderament n’hi ha prou perquè rarament passa a blancs o membres d’altres races, sinó nomes a negres. L’argument de la policia és sempre el mateix: que entre els negres hi ha més crim i violència. Potser és veritat, però això no esta arrelat en la raça sinó que és el resultat de les condicions de vida i les necessitats mai satisfetes dels barris negres que no es resol matant gent pel carrer a trets.
Fa poc, uns policies es van equivocar pel carrer detenint un cotxe amb una família negra i tres nens petits. L’inevitable vídeo ensenyava el matrimoni tirat per terra emmanillat amb les criatures cridant desesperadament. És que la placa de cotxe que buscaven era d’un altre estat. Dispensi, pero perquè aquest tractament tan brutal? La família no havia fet absolutament res.
Un dels primers casos recordats fou el d’Eric Garner, que els policies volien arrestar per vendre cigarretes pel carrer. Va protestar i un policia el va escanyar passant-li el colze davant la gola escanyant-lo. Com anys després en Floyd, va morir gemegant que no podia respirar.
Tamir Rice era un nen de 12 anys que estava a un parc amb una pistola de joguina quan algú que l´havia vist va trucar la policia. Un agent el va matar a trets.
Walter Scott anava en cotxe que la policia va aturar. Va intentar fugir i el van matar a trets per l’esquena.
Altor Sterling. La policia va aturar el seu cotxe i va intentar fugir a peu. Un policia va cridar que estava buscant una pistola i l’altre agent el va matar.
Ahmaud Arbery, era un negre de 25 anys fent pacíficament jòguing per un barri residencial quan un ex-policia blanc amb el seu fill, tots dos armats, van decidir que havia vingut a robar. Quan Ahmaud indignat els va girar l’esquena i va resumir el jòguing, el van matar amb un tret de fusell per l’esquena.
El cas de Breonna Taylor, una noia molt honrada i treballadora, empleada de tècnica de laboratori a un hospital, de 26 anys, estava dormint a casa seva un vespre al costat del seu company. Van arribar al carrer, ja de nit, tres homes armats de paisà, que eren policies amb ordres d’entrar a una casa sense avís previ i detenir tothom. Sembla que també s’havien equivocat de lloc. L’amic de Breonna tenia una pistola, cosa absolutament legal a un país on la majoria d’estats permeten defensar-se contra invasors del domicili, i va sentir com obrien la porta violentament i va veure que entraven tres homes amb armes automàtiques. Va disparar ferint un dels policies a la cama i els policies van respondre disparant 30 trets sense apuntar per la foscor. La Breonna va morir en l’acte.
I per descomptat el cas del desventurat George Floyd que després d’aguantar indefens, emmanillat i per terra el peu d’un policia per 8 minuts cridant “No puc respirar” a Minneapolis, va morir.
Fa uns dies la policia va emmanillar i tirar per terra un malalt mental despullat que havia causat problemes. El van fer caure a terra emmanillant-lo i li van cobrir el cap amb una caputxa perquè no pogués escopir. Dissortadament va vomitar que tampoc es podia fer. Va arribar mig asfixiat a l´hospital, on va morir.
La policia es va presentar per una baralla a una festa causada probablement per un home que estava intentant ficar-se al seu cotxe, on seia la dona amb dos nens. A un policia li va semblar que estava buscant una pistola i li va disparar cinc trets a l’esquena davant tota la família. Se´n va sortir amb vida pero s´ha quedat a una cadira de rodes.
La immunitat dels policies responsables
Després d’aclarir que la majoria de policies no fan aquestes coses, cal considerar perquè els que sí que les fan no son gairebé mai castigats o empresonats, sovint ni tan sols acomiadats. Com de costum, hi ha moltes causes:
-L’abús dels tasers (les pistoles elèctriques) contra qualsevol que protesti. Vàrem veure fa poc com un policia havia disparat un tàser deu vegades contra un presoner que es resistia.
-La percepció reforçada cada vespre a la televisió que els negres son perillosos.
-Hi ha entre els policies gent psicopàtica i cruel que gaudeixen l’exercici del seu poder
-Molts militars tornats de la guerra troben feina a la policia pero confonen les confrontacions militars contra l’enemic amb els conflictes que hi ha a una societat civil lliure i democràtica
-Les lleis d’immunitat policial que molts estats i municipis tenen.
-Les moltes societats benèfiques protectores que protegeixen indiscriminadament amb defensors ben pagats qualsevol excés policial
-La metodologia: quan passa un desastre com ara el de Floyd, les autoritats sempre diuen que cal esperar que la investigació estigui completa abans de fer jutjaments imprudents. El judici triga dos anys, la gent va oblidant i els defensors van dient coses: que la víctima era una persona molt perillosa, que era un addicte de drogues, que s’havia vist un objecte de metall què semblava una arma, i que en definitiva tot havia estat una autodefensa justificada. I se’n surten i continuen de policies.
-Absurdament al meu parer el govern federal (començant amb Obama) ha estat venent o regalant equip militar de surplus als cossos de policia. És intolerable perquè la guerra i els desacords civils interns son coses massa diferents. No necessitem vehicles armats per res.
Joan Gil
–
.