Els EUA són diferents

Aquesta història tingué lloc a la ciutat de Dallas. En 1970 dues advocades joves, feministes i progressives d’aquesta ciutat, Sarah Weddington i Linda Coffee, contra tota probabilitat van anar als tribunals federals exigint l’eliminació de la llei texana que prohibia l’avortament excepte en cas de perill de mort. Tres anys després van guanyar al Tribunal Suprem. Van triar com a exemple de la injustícia i com a titular nominal del procés una dona anomenada Norma McCorvey, que acaba de morir prop de Dallas fa uns dies als 69 anys. La Norma, ja embarassada de cinc mesos, va firmar un document jurat assegurant que havia demanat una terminació i li havia estat negada degut a la llei. Com que no era cas d’exposar-la a l’opinió pública, li van canviar el nom per “Jane Roe“, un nom genèric americà per una dona de nom desconegut. La queixa i el procés estaven dirigits contra el Fiscal General de Dallas, Henry Wade, que pel seu càrrec tenia l’obligació de defensar les lleis de l’estat de Texas.
El cas ROE CONTRA WADE havia nascut i faria mundialment famosos els dos noms oposats. Potser per sempre.

Les accions legals van durar tres anys i la Norma no va ser informada de res ni fou invitada a cap sessió dels tribunals. Es va assabentar del resultat llegint el diari i per deu anys, en vista de les reaccions violentes li va semblar prudent no donar la cara. El seu embaràs va acabar en el naixement d’una nena que va donar per adopció. Curiosament, no se sap que hagués tingut mai un avortament.

Biografia de Norma McCorvey, feta famosa com a “Jane Roe”
La Norma fou una pobre nena molt desgraciada, víctima de condicions socials dolentes i de la misèria. Fou una nena no desitjada i mal tractada, filla de pares divorciats i una mare alcohòlica. Als deu anys fou enxampada robant diners a una gasolinera i ficada a una institució per delinqüents juvenils. Fou alliberada per la intervenció d’un parent que la va endur a casa seva només per violar-la a plaer fins que ella es va escapar, per casar-se als 16 anys, ja engrescada amb alcohol i drogues. Es guanyava la vida fent feina domèstica o de cambrera a restaurants. Després del divorci, va quedar embarassada tres vegades per homes diferents (potser per violació). Després del primer part va dur la filleta a la seva mare i va desaparèixer, seguint amb les drogues i l’alcohol. A la tornada fou arrestada per haver abandonat un bebè. Ja alliberada, va firmar papers permetent a la mare que adoptés la criatura, que era neta seva. Va donar el segon i tercer fill per adopció. Havia estat sempre bisexual i arribada a la maduresa va triar una dona lesbiana com a companyona fins la seva mort.

Deu anys després hi va haver grans moviments feministes en defensa del “Roe vs Wade” i va decidir revelar-se per enjoiar la glòria (encara que no havia fet res tret de firmar un paper i de fet només havia estat utilitzada). Ho va pagar car. Els enemics violents de la dreta religiosa la van perseguir. Va rebre escopinades a la cara, insults i amenaces i algú va disparar trets de carabina a la seva finestra. No obstant això, va pujar a la plataforma a una manifestació de 300,000 dones presidida per la Gloria Steinem amb Jane Fonda i Glenn Close i va escriure un llibre una mica vulgar que probablement no s’hauria hagut de publicar, trobant feina de consellera a una clínica d’avortaments per a dones pobres a Dallas.

Una cosa extraordinària va tenir lloc. Jane Roe es va passar a l’adversari. Els Baptistes que bloquejaven i molestaven les dones que volien entrar, van llogar un local al costat mateix de la clínica on Norma treballava i un Pastor va començar a parlar amb ella i la va convertir a la causa contra els avortaments. Va ser batejada seguint el ritus dels Baptistes i va esdevenir una “nascuda per segona vegada” esdevenint una militant activa protestant contra la causa anterior i va escriure un segon llibre, aquesta vegada contra les morts de bebès. Després d’algun temps, va determinar que els Baptistes eren massa donats a confrontació i fins i tot violents (hi ha hagut assassinats de metges per ser assassins de bebès) i va abandonar aquesta denominació per fer-se Catòlica, una església que també s’oposava als avortaments però de forma més tranquil·la. Al final de la seva carrera va anar a diverses manifestacions contra Obama, anomenant-lo “assassí de babies”.

Els arguments del Tribunal Suprem
Les dues advocades a l’arrel de Doe vs Wade van donar dues justificacions per la seva querella:
1) violació del dret a la intimitat (“privacy” explicat més abaix) i
2) violació de la igualtat de drets.
El primer dels dos arguments guanyaria el dia.

La “privacy” dels Americans és només en part igual a la nostra “intimitat“, que inclou només coses com ara la prohibició de fer públics secrets o coses confidencials d’una persona, o fer publicitat per destruir injustament la reputació d’algú o apropiar-se del nom o fotografia d’una altra persona.

La “privacy” en canvi inclou en primer lloc “la interferència intrusiva i no desitjada en els nostres afers personals” Hi ha coses molt personals que només l’afectat té el dret de decidir, diguin el que diguin els altres, per exemple si hom vol casar-se i amb qui, quina professió tria, si vol acceptar una religió o no, i moltes altres coses. El concepte religiós del pecat cau dintre aquest grup. I aquí tornem a la dona embarassada. Una de dues coses ha de decidir: si termina l’embaràs o si el continua fins el naixement i NINGÚ fora de la dona té cap dret a decidir per ella. Per això l’avortament no es pot prohibir. Què és això que l’estat mani a una dona tenir un fill? Si és moral o no o contrari a la religió ho ha de decidir la dona per ella sola.

El dret a la “privacy” no està formulat a la Constitució dels EUA, però hi apareix en esperit i intenció moltes vegades, com els Suprems han determinat. La noció fou introduïda explícitament a la jurisprudència americana pel famós justícia Brandeis, jutge del Suprem, en 1890 i identificat com un Dret Natural. Igualment la privacy està inclosa a la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

El Tribunal Suprem dels EUA (els Americans per costum en diuen així enlloc de Federal) va decidir seguint aquest argument per 7 a 2 el 22 de gener de 1973 i el Justícia Blackmun va escriure l’opinió molt explícita del Tribunal. Es tractava d’embarassos “que no eren desitjats per una o més raons com conveniència, planificació familiar, economia, desinterès per fills, la vergonya de la il·legitimitat…” Això és seguit per la bomba “Qualsevol dona té dret a un avortament si ho demana i troba un metge disposat a fer-ho”. I encara més clar: “La majoria del Tribunal manté aquest punt de vista: durant el període abans que el fetus esdevingui viable, la Constitució del EUA valora la conveniència, disposició emocional o capritx de la mare putativa més que la vida o vida potencial del fetus” Wow!

Va afegir, no obstant que a mesura que el fetus creix cap a la viabilitat, que podria arribar a les 20 0 22 setmanes, l’estat podria adquirir un interès legítim en la seva protecció i que lleis en aquest sentit serien permissibles, cost que va obrir un fenomenal forat per atacs dels adversaris. Hi ha molts estats que han imposat regulacions abusives que fan difícil o impossible l’avortament. El Sr Vicepresident Pence com a Governador d’Indiana ha estat un dels lluitadors més temibles, creatius i inflexibles inventant barreres per fer molt difícils o impossibles els avortaments. Que Déu preservi la vida del President Trump.

Els Suprems havien abrogat només la llei de Texas, però les feministes tenien un segon procés en marxa al Tribunal dels EUA a Geòrgia, exigint l’eliminació de les lleis contra terminacions de l’embaràs que tenien 24 estats. Aquest tribunal havia dubtat, però després de llegir l’argumentació del Suprem, van anular en l’acte les 24 lleis i a més van declarar que l’ordre s’estenia a tots els estats de la Unió. L’avortament havia quedat legalitzat.

Els arguments dels adversaris
Es troben a les files de la comunitat protestant dels Baptistes, fortíssima al Sud i moltes altres parts de la Unió que practiquen una metodologia molt agressiva i perillosa i no cedeixen mai. L’Església Catòlica hi participa plenament però sense violència. En temps del Papa Wojtyla, l’oposició militant a l’avortament era un dels criteris que ajudaven a ser bisbe o cardenal i els nous nomenats sovint apareixien en públic per primera vegada fent sermons fervorosos en contra i intentant manobres polítiques, cosa que sembla haver acabat amb el Papa Francesc, que manté la doctrina però ha acabat amb l’obsessió.

L’argument que tenen és sempre el mateix: que la nova vida comença a la concepció i que qualsevol avortament és un assassinat d’un bebè i per tant els metges que ho fan són criminals que a vegades es mereixen la mort.

Jo diria que la vida, fàcil de reconèixer però impossible de definir, només es va iniciar a la terra d’un cop per tots fa molts milions d’anys i ha estat transmesa d’un individu a l’altre i d’una espècie a l’altre sense interrupció, o sigui que ni s’ha acabat mai ni pot començar de nou. Totes les cèl·lules del cos, incloses les dels òrgans que treu un cirurgià són tan humanes com un ou fecundat però cal un grau d’organització considerable i un cervell que funcioni fins que es pugui parlar d’un nou individu, cosa que arriba només amb la viabilitat.

El cas de l’avortament ara ja des de fa més de 40 anys ha causat una interminable divisió dintre del poble americà en tot: vida comunitària, religió, política, eleccions, programes de ràdio i televisió i no hi ha indicis que s’estigui acabant. Els Republicans insisteixen en massa en nomenar un nou jutge suprem disposat a abolir el Roe vs Wade, que serà difícil però no impossible.

Joan Gil

Per més informació llegiu l’article “As Jane Roe, she symbolized abortion divide” al NYTimes del 19 Febrer 2017 que conté moltes referències i d’on he tret algunes dades.

Tags: Avortaments, Dallas, Jane Doe, Tribunal Suprem dels EUA

Voldria començar amb una de les dites més famoses de la molt famosa heroïna feminista Gloria Steinem, que per cert ja ha complert els 80 anys i segueix donant entrevistes: “Les dones tenen una tria: o són feministes o són masoquistes” Si algú s’hi interessa pot trobar fàcilment (llegint anglès) informacions sobre la lluita històrica des de finals del segle XIX fins arribar a l’esmena constitucional de 1920 que establia el dret de les dones a votar i ser elegides. Ara sembla remot, inimaginable, però això va arribar a Europa i naturalment a l’Estat molt més tard que als EUA. Fins i tot a Suïssa les dones només van començar a votar els anys 70. Els historiadors expliquen que el problema sovint va sortir del concepte de matrimoni sorgit de les lleis familiars, que establien la parella com a una unitat sota l’autoritat absoluta marital. Als EUA per molts anys les dones solteres no podien tenir comptes bancaris, ni llogar habitatges, ni tenir targetes de crèdit i patien limitacions considerables amb herències i propietats. I quan buscaven feina, podien topar amb preguntes fatals sobre les obligacions familiars. Algunes d’aquestes limitacions segueixen en força a certs països musulmans, sobretot si són wahhabites. I jo recordo que quan jo era petit, a Catalunya les dones també s’havien de cobrir el cap i havien de dur faldilles que cobrissin els genolls i mànegues fins el colze, i si no, no podien entrar a cap església.

Les Lleis de Drets Civils
El President Johnson va aconseguir fer aprovar pel seu Congrés, tan hostil contra ell com ara contra Obama, les memorables lleis de drets civils per acabar amb la segregació racial, cosa que Kennedy probablement no hauria aconseguit mai. Es tractava principalment de reconèixer els drets de la població negra, cosa rebuda amb hostilitat extrema per certs parlamentaris del Sud. Al final, en un dels títols, hi havia un llistat de les minories que quedaven protegides sota la nova llei: la discriminació per raça, edat, religió, origen nacional, salut etc quedava prohibida. Però no deia res de les dones, i va anar de poc que es quedessin fora. Un senador ximple, representant del Sud ho va evitar. Cegat per la fúria, va insistir que s’afegís al llistat la discriminació per raó de gènere. Perquè? Per mofar-se, perquè tothom que ho llegís entendria com era de ridícul i absurd tot el títol i tot el llistat de gent protegida. S’equivocava.

El problema dels fills
Hi havia en els dies que van seguir una dona amb set fills casada amb un alcohòlic poc treballador que no posava el pa a la taula. La dona havia de treballar de cambrera a un restaurant barat i se les passava molt morades. Algú li va dir que una companyia de la indústria de la defensa prop d’on vivia buscava treballadors i que pagaven bé. La dona es va presentar a l’oficina a sol·licitar feina. Li van preguntar si tenia fills petits. Sí, dos o tres encara eren petits. Doncs ho sentien molt, però no podien prendre-la. Va insistir en omplir una sol·licitació, però ni això van acceptar perquè no la voldrien en cap cas. Tornada a casa, la pobre dona molt enrabiada i sense pensar-s’ho gens, va escriure una carta de protesta al President Johnson. I quina sorpresa! La resposta vingué del Departament de Justícia Federal dient-li que tenia tota la raó. Per querellar-se necessitava un advocat personal però el cos legal del Departament quedava a la seva disposició. La raó era precisament la Llei de Drets Civils. La dona va prendre un advocat de drets civils i es va querellar. Va perdre en primera instància i també en apel·lació. Als jutges els semblava que les restriccions eren raonables. Però la llei com estava escrita deia quelcom diferent i com tothom esperava van acabar al Tribunal Suprem Federal que li va donar la raó. Moltes coses van canviar en aquell moment. De sobte, tenir fills ja no podria ser un problema sense solució.

La lluita fracassada per l’esmena constitucional dels drets iguals
Fou un episodi una mica trist però que partia d’un principi equivocat que no anava enlloc: la comparació amb els drets dels homes que veia la situació de les dones simplement com un greuge comparatiu. Deien que volien tots els mateixos drets que els homes gaudien. Oi que sona bé? Però era absurd. Per ser veritat, hauria calgut que homes i dones tinguessin les mateixes funcions i responsabilitats, mentre que tothom pot assenyalar diferències entre la funció social i personalitat d’homes i dones. Si eren diferents, podrien ser necessàries i acceptables lleis diferents. De fet, la classe obrera es va alçar gairebé unànimement en contra: les treballadores casades que eren esposes i mares necessitaven protecció que l’esmena semblava excloure. I tothom que en sentia parlar, se sortia amb bromes i xistes pujats de to i exemples grotescs. Al final fou un moviment conservador femení que es va carregar l’intent. El text de l’esmena, que el Senat dels EUA, sota pressió, va acabar aprovant pels 2/3 de majoria necessaris deia “La igualtat de drets sota la llei no serà negada ni retallada degut al gènere” Però per canviar la Constitució, l’esmena hauria hagut de ser ratificada també per 2/3 dels parlaments estatals. No hi van arribar i l’esmena va morir per sempre.

Un Justícia del Tribunal Suprem Federal canta les quaranta
Els feministes gairebé sempre perdien al Suprem i sempre utilitzaven l’argument ridícul que volien tenir els mateixos drets que tenen els homes. Al final, un dia, un dels Jutges que acabaven de tombar un cas, els hi va explicar en una opinió separada que va escriure. En llenguatge simplificat, ell va dir que a la Constitució hi havia un principi present en tot el text que ho inspirava tot: el dret sacrosant a la “privacy” (una paraula que vol dir molt més que el català “intimitat”). La privacy envolta completament cadascun dels ciutadans amb drets inalienables que ningú pot tocar. Un nadó arriba al món, obre els ulls i respira. I diu que pren possessió de tots els seus drets atorgats per la Constitució i que ningú li pot negar res dient que és una dona. Aquest punt de vista era molt diferent de repetir que volien el mateix que els homes tenen i els feministes finalment en van prendre notícia. El camí que semblava tancat havia quedat ben obert per guanyar reivindicacions. Els Jutges Suprems, seriosos com són, no van poder estalviar-se burletes quan els feministes van tornar la pròxima vegada. I ja no dieu que les dones són iguals als homes? No hem trobat enlloc la comparació amb els homes. Us ho heu descuidat? I ara ja no ho repetireu mai més? preguntaven ses senyories. No. Seria l’argument de la “privacy” que aviat guanyaria la victòria enorme, gairebé inimaginable del Roe vs Wade en l’assumpte dels avortaments.

Roe vs Wade
El Tribunal Suprem no va escriure opinions sobre la natura o implicacions morals de l’avortament, que no eren un problema seu, ni el van recomanar ni de fet el van legalitzar: només va prohibir que els diferent estats el prohibissin. Un cop acceptat el principi intocable de la privacy atorgada per la Constitució a tots els ciutadans i ciutadanes, el cas era clar: una dona queda embarassada i ha de triar una de dues opcions: o continuar l’embaràs o interrompre’l. Una de les dues coses ha de passar. I la dona és l’única que pot decidir. No es pot tolerar que el govern o l’estat decideixin per ella, encara menys quan hi ha perill a la vida o salut de la mare. Des del punt de vista del pensament llibertari, fermament introduït als EUA, el cas és igualment contundent: quan l’avortament és legal ningú pot ser obligat a fer res que no vulgui; quan està prohibit, en canvi, el govern mana a la dona seguir embarassada i tenir un fill. Si hi ha un problema moral, no l’ha de resoldre cap polític.

Tags: Avortaments, drets civils, Igualtat de les dones

Un ciutadà circulava pels carrers d’un barri pobre de Fort Worth quan va veure un nen d’uns 2-3 anys caminant tot sol pel centre del carrer  L’home va trucar la policia i un cotxe patrulla es va presentar. Als policies  els va semblar que la pobre criatura estava massa bruta i semblava mal alimentada i van decidir trucar l’Agència de Protecció de Menors. Les inspectores d’aquesta agència, que té molta autoritat, són dones d’edat madura que ho saben i entenen tot sobre la vida familiar entre la gent humil. El primer que van fer, fou canviar el panyal, cosa que probablement no s’havia fet en 2 o 3 dies. Dintre hi havia insectes i escarabats. Mentre tant, els policies  ja havien trobat la mare. Era una prostituta adicta a les drogues. Va explicar que ella tenia quatre nens i que havia sortit al matí amb la canalla a prendre la fresca i es veu que s’havia descuidat un a fora. Les agents de Protecció de Menors li van prendre en l’acte els quatre nens i se’ls van endur. Això ho vaig veure pocs dies abans de Nadal a una tele local. I ara què passarà? Les agents presentaran el cas a un Jutge de Família, demanant que el jutge cancel.li la potestat paterna de la mare i entregui els quatre nens a la custòdia de l’Estat. Si està d’acord, com que no hi ha orfanatges, l’agència donarà els nens a una “foster mother”, una dona que a canvi d’un modest pagament, s’encarrega dels nens. No és fàcil de suggerir alternatives, però el sistema funciona malament (amb tantes excepcions com volgueu). Els nens dintre el sistema reben un tractament similar als residents d’una pensió. Tenen vestits, una mica de menjar a la taula, a vegades van a l’escola, on no aprenen res, però ningú els estima ni es preocupa d’ells ni vol escoltar els seus problemes,  i ho aprenen tot pel carrer. En general, creixen amargats i amb resentiments contra tothom. La majoria acaben a les capes ínfimes de la societat, potser treballant de peons, o es fan criminals i acaben a la presó.

Un altre cas que no he pogut oblidar: quan vaig arribar als EUA fa molts anys encara quedaven alguns edificis equipats amb un incinerador de brossa (ara prohibit per raons de contaminació ambiental). Una noia molt joveneta acabava de donar llum a un bebé i, acabat l’embaràs volia reprendre la vida alegre i despreocupada d’abans. Els seus amics li van organitzar una festa de retorn i ella va pensar que buscaria un cangur i hi aniria. Però no va trobar ningú i ja li havien dit que no es pot deixar tot sol un nen petit. Desesperada, va llançar el nadó a l’incinerador i va anar a la festa.

En el contexte d’avortaments, hom parla sovint dels perills d’una terminació d’embaràs feta per avortadors incompetents. Quan jo era estudiant, tots els metges del servei havien diagnosticat una dona ingressada com a víctima d’un mal avortament. Vaig parlar amb ella unes quantes vegades. Tenia quatre fills ja, un pis massa petit i molts pocs diners però negava en absolut estar embarassada ni haver tingut un avortament. En els temps de la dictadura, això es castigava molt durament, i per això la malalta va seguir negant-ho fins la mort, que no va trigar gaire a arribar. Vaig anar a la Secció forense de la sala d’autòpsies del Clínic perquè jo no em volia creure que fos un avortament. Sí que n’era! El metge forense ens va ensenyar una matriu completament destroçada per algun instrument groller no identificat. Ens va dir que no recordava cap avortament tan mal fet com aquell.

Aquí als EUA els grups del complexe político-religiós de l’extrema dreta, sempre obsessionats per l’avortament, repeteixen continuament que la vida comença el moment de la concepció. Quan s’havia acabat? La vida a la Terra és una propietat que  es va originar un cop per tots fa molts milions d’anys i s’ha anat transmetent de pares a fills. Fins ara ningú ha aconseguit crear vida ni és fàcil entendre de què depén.

Tres històries verdaderes per recordar que amb el neixement d’una criatura no s’ha acabat res, sinó que un procés llarguíssim que canvia la vida dels pares i imposa continues obligacions, acaba de començar. Els éssers humans necessitem molts anys abans d’arribar a ser capaços de viure tots sols. Naixem amb un cervell que no passa del 10% del d’un adult  i seguim sent indefensos i irresponsables fins ser declarats adults uns 18 anys després. Seria interessant demanar a una mare un llistat de les coses que ha hagut de fer per educar els seus fills i els sacrificis que ha hagut de fer. I tot això es fa de bon grat si els pares estimen al nen, si l’han acceptat, fins i tot si l’han volgut. I jo em pregunto si les dones que consideren un avortament estan disposades i tenen una posició que els permeti acceptar aquesta responsabilitat tan gran i de tant significat social. Es pot creure que ho faran bé? S’estimaran el nen? O el faran créixer en un infern? Cal considerar la indefensió total dels nens contra mals tractes. Hi va haver recentment a l’estat espanyol un govern que es preocupava molt de la violència familiar, però només parlava de les dones. Potser es pensaven que els homes que maltracten dones no fan res als nens.

És evident que el propòsit primari dels instints i activitats sexuals és la reproducció. Potser pels nostres avantpassats i pels Neanderthals era l’únic objectiu però els homes moderns som éssers molt complicats amb estructures emocionals i intel.lectuals molt complexes que tenim una visió molt més àmplia, que sense negar la funció reproductiva, tampoc hi està sempre lligada. La gent que es nega a reconèixer això, no veuen la desproporció entre un encontre de poca importància i l’obligació d’estimar i educar un fill, patir per ell, ajudar-lo a l’escola i gastar molts diners pels pròxims 18 anys.

JOANOT 

Tags: Avortaments, Estats Units, Extrema Dreta Religió, Foster Mothers, nens, violència