Els EUA són diferents

Demà s’acaba l’any i potser es l’hora de recordar altres coses que també estan en perill de desintegració. I el patiment dels presos polítics s’acabara? Rebran Espanya i la nova dinastia Borbon-Franco una bona lliçó de com aquests problemes es poden tractar de forma civilitzada i democràtica? Haurien de superar la seva actitud històrica anticonstitucionalista i condemnar els seus avantpassats. Com gosen recórrer ara a pseudo-constitucionalismes hipòcrites?

El problema del Regne Unit

Com el nom diu, el Regne Unit es la suma agregada de diverses nacions que podrien rebel·lar-se. Fins després de la Guerra Mundial, el país era un imperi enorme, com no n’hi ha hagut mai cap altre al mon, la superpotència mes gran. Anglaterra feia com una mena de gran Castella (però democràticament). Sobtadament en pocs anys el Regne Unit va esdevenir un modest país insular amb gravíssims problemes socials i econòmics. Es van arruinar. Amb el dramàtic resultat de l’elecció recent dirigida per Boris Johnson per tal d’assolir el Brexit, a més del seu èxit personal, tres nacions encloses al Regne Unit podrien donar el pit.

Els llenguatges gaèlics o cèltics

Són llengües indoeuropees reconegudes per la UE. Famoses per ser tan difícils d’aprendre i pronunciar, n’hi ha unes quantes, però hom pot simplificar:

1) El Gaèlic parlat per sectors de la població irlandesa es lingüísticament similar al gaèlic parlat al nord de l’Escòcia. Tinc entès que es poden entendre mútuament, però tant si poden com si no, en els ulls d’un lingüista son la mateixa llengua.

2) Al país de Gales, en canvi, parlen un gaèlic dràsticament diferent i molt antic.

No obstant el grau de penetració variable, sovint modest,  amb l’anglès ja son tres idiomes diferents.

Escòcia

Els admirats bons amics escocesos ja donen per fet que d’aquí poc temps repetiran el referèndum i molts observadors creuen que podrien  guanyar. Ells volen quedar-se la Unió Europea, no obstant ser obligats a sortir-se’n ara degut al Brexit imminent. Quan intentin entrar tots sols, sense Regne Unit,  seran tractats igual com vam haver de patir els Catalans? Ja ho veurem. Jo crec que serien ben rebuts si el cas es presentés.

Irlanda del Nord

La frontera tan especial que separa la República Irlandesa de l’Ulster ha estat sempre el problema més greu i important del Brexit. Si Johnson fa un mal pas, la violència podria ressorgir. Cal recordar que els Catòlics del Nord tenen dret a votar com si visquessin a la República i envien diputats triats per ells al Parlament de Dublín i a ningú se li ha acudit dir que això sigui unconstitucional. La situació tràgica amb la violència de la IRA Provisional liderada per Gerry Adams que existia i que el mediador nord-americà Mitchell va aconseguir resoldre amb el Pacte del Divendres Sant, ha canviat molt. Els unionistes s’han mig ensorrat i perdut la majoria i ja fa anys que degut a la confrontació no poden o volen formar govern. En canvi els Catòlics son més nombrosos i poderosos que mai. El referèndum que ells voldrien no seria per fer-se independents sinó per unir-se amb la República Irlandesa, unificant la illa després de segles de lluita.

Gales

La gent en sap poc. Jo recomanaria els interessats l’episodi sisè de la tercera temporada de la sèrie de Netflix  La Corona. La reina envia el seu fill i hereu Carles a Gales per ser proclamat oficialment Príncep de Gales. Però la reina no ho fa pas estil espanyol. Mana a Carles anar primer a una universitat galesa a estudiar la llengua i fer el discurs ceremonial davant tot el govern britànic i el poble local televisat exclusivament en llengua galesa. Aquí en canvi, el príncep de Girona no es va dignar. Van triar de mestre per a Carles un professor que era republicà i fortament Nacionalista. Sense dir res, Carles va parlar amb la gent, es va informar i afegí al discurs expressions de simpatia pel poble galès que patia per no tenir autoritat per fer com els ciutadans voldrien per ser mestres del seu destí. Els nacionalistes acaben de guanyar fa unes setmanes amb bona majoria. Cal afegir no obstant que fins ara no han dit res d’independència, però  ja veurem com es prenen la situació si els Escocesos trenquen amb el Regne Unit.

Tot això son coses que cal anar seguint amb interès. En qualsevol cas, el Govern britànic no té les eines meravelloses „constitucionals“ de les que disfrutaven Rajoy i Sánchez, el seu company del PSOE, quan es van posar d’acord sense objeccions per suprimir els drets civils de 9 milions de ciutadans i empresonar uns quants dels nostres millors polítics. I fins ara el PSOE no ha millorat res ni demanat perdó i aconseguirà quedar-se a la Moncloa sense pagar lloguer.

Desitjant un Bon i Millor Any per a tothom us saluda des de Washington DC el vostre

Joan Gil

Tags: Anglaterra, BREXIT, Gales, Irlanda del Nord, llengua gaèlica, Regne Unit

Per acabar amb el misteri i ajudar als qui no s’interessen pels problemes de pronunciació que tenen els estrangers amb l’anglès, vet aquí la solució:
La pronunciació catalana que s’acosta més a l’original és sens dubte TROMP, amb O, no pas A. Ara bé: les vocals són sempre diferents i constitueixen el problema més greu dels accents i falsa pronunciació. Per mirar d’arreglar-ho, jo recomanaria pronunciar la O, però fent-ho obrint la boca més del que l’obrim normalment els catalans per dir O.
Crec que el signe fonètic és [o].

Per cert, Trump acaba de nomenar el que serà el seu futur chief of staff, que a Europa probablement seria anomenat el Ministre de la Presidència i potser encara més, perquè és el segon home a l’executiu nord-americà. (El Vicepresident no pinta res). El terrible nom: REINCE PRIEBUS. Ja hi ha fins i tot webs amb la seva pròpia veu explicant la pronunciació. En català aproximadament seria RÀINS PRÍBUS que és sorprenentment fàcil. Potser a la ràdio en faran versions originals i creatives.

Regles de pronunciació
De fet, la veritat és que desgraciadament pels Professors i estudiants no n’hi ha cap. Tot està regulat pel costum i la voluntat popular.

Les llengües europees, català inclòs, tenen regles de pronunciació generalment segures: hom llegeix un mot desconegut i gairebé sempre sap exactament com pronunciar-lo. No pas en anglès. Els professors donen guies aproximades, però la regla suprema és el poble. Llegiu un llibre de fonètica: “Pronunciació correcta és la de les persones que localment tenen l’anomenada de pronunciar bé”. Per descomptat els diccionaris normatius (als EUA el Merriam-Webster, però sobretot el gloriós Diccionari Oxford llarg, que molta gent respecta com autoritat suprema, ensenyen en parèntesi les pronunciacions acceptades, però usant dissortadament els signes fonètics internacionals, que no tothom pot llegir). Els diccionaris senzills com el que el lector deu tenir a la taula, en canvi sovint usen alfabet corrent, que és més fàcil però fals, només una aproximació. La veritat final és que per estar segur cal preguntar a un que en sàpiga i que cal mirar sempre la pronuncia ió que diu el diccionari.Jo voldria saber, perquè les emissores de ràdio i TV enlloc de malpronunciar no fan abans una trucada a l’adjunt cultural del Consolat Americà més pròxim? Estic segur que respondria.

El cas mig tràgic de “OO”
Hi ha llibres que diuen que es pronuncia U. És una informació molt incompleta, sovint falsa. “OO” té cinc pronunciacions reconegudes, 2 o 3 freqüents i altres rares. “U” és sens dubte la més freqüent, només que arriba a les orelles en dues versions que en anglès són molt diferents: una “u” molt llarga (moon, food) i una altra molt breu com una estampida (book, good, cook) que no es poden confondre si hom vol ser entès.

En altres casos, “oo” es pronuncia com una “o” molt llarga seguida d’una R breu: floor, door, poor. Em recordo amb horror de “l’Standard and PUR” radiofònic i televisiu absurd que encara ens segueix martiritzant les orelles. Es diu “POOO(r)”, en cap cas PUR.

La pitjor “oo” és la dels dos mots sempre usats com exemple: blood, flood. Seguríssim que no és ni Blut (que seria alemany) ni Flud. Els Nord-americans pronuncien bastant clarament una A, més o menys com “Blat” i “Flad” però he trobat webs que ho fan d’una forma molt més difícil amb una vocal que és impossible de reproduir en català, però se sembla sempre bastant a l’A, que seria la millor aproximació.

Finalment, per gent instruïda, hi ha les paraules tècniques com “Coordinate o Cooperate” que es pronuncien com ho fem nosaltres.

Un cas curiós que potser molts estrangers no entenen, és el de la paraula “route” (ruta o carretera). Hi ha americans que diuen “rut” i altres que prefereixen “raut” com jo. Tots tenim raó. Estin segur que a Espanya no es toleraria mai.

I com ho ha de saber tot això un pobre català? Doncs estudiant, llegint amb cura el diccionari i preguntant. Quan jo estudiava alemany em recordo que degut a l’arbitrarietat dels gèneres en la llengua calia sempre aprendre una paraula nova precedida de l’article que correspon, “der, die, das” (com per exemple, “el lluna, la sol, lo nen”). Amb l’anglès per sort no hi ha gèneres, però cal estudiar i aprendre la pronunciació de cada paraula. Amb el temps, l’estranger, com els nens americans, desenvolupa una mena d’intuició analògica per reconèixer la pronunciació de certs grups de lletres.

I amb els noms propis?
Això sí que pot ser un problema considerable. Pel que fa al primer nom, els registres civils americans ho permeten absolutament tot, fins i tot noms inventats i faltes d’ortografia intencionals o apòstrofs (com fan a vegades els negres) excepte noms polítics o obscens que prohibeixen per protegir el nadó. A més, fa un segle, els funciionaris d’immigració americanitzaven a l’arribada cognoms estrangers que trobaven massa difícils, però ara ja no ho deixen fer i els estrangers de tot el món segueixen arribant. El principi és que cal respectar la pronunciació triada pel titular. Quan l’immigrant es nacionalitza, si vol deixen canviar el nom. Quan el NYTimes publica un nom estrany, hi escriuen al costat entre parèntesi una transcripció fonètica en alfabet comú.

Què fa un ciutadà americà quan topa amb una paraula que no sap pronunciar? Ho vaig preguntar a dos companys universitaris, persones molt educades. Van respondre tots dos el mateix (després de mirar insegurament amb els ulls tota l’habitació, per veure si hi havia algú que en sabés més). En un cas així, intenten recordar una paraula similar que coneguin i n’adopten la pronunciació.

Els Anglesos i els Americans
Jo saludo entusiàsticament els anglesos per no haver canviat mai el nom d’Anglès a Britànic com han fet altres (Castellà-Espanyol) i haver creat pel món la llengua franca més poderosa. I han tolerat les llengües gaèl·liques d’origen celta encara parlades. Un problema per a estudiants estrangers és que parlen en moltes variants i dialectes, que per a mi almenys poden ser difícils d’entendre. Us imagineu un estranger confrontat amb el castellà que parlen andalusos o extremenys? És aquest dialecte allò que els estrangers haurien d’aprendre? Les persones poc educades i humils són sempre el problema pitjor. A mí m’interessen personalment les primeres pel·lícules que Alfred Hitchcock va fer al Regne Unit abans de venir als EUA i en tinc bones còpies però confesso que la llengua parlada em fa patir.

Els Americans parlen allò que clarament és un dialecte anglès que ara s’està estenent pel món com a nova Llengua Franca, com abans fa segles el llatí, el grec koinè i L’arameu. La nova llengua franca no és l’anglès d’Anglaterra sinó el dialecte nord-americà. Considerant el tamany del país i la varietat dels residents, és verdaderament extraordinari que hagi aconseguit mantenir la unitat lingüística que té. Els nens aprenen a l’escola que l’anglès és l’element central que lliga i cementa aquesta nació d’emigrants. Potser, diu algú, no hi hauria EUA sense llengua anglesa i veuen el cas potser més intensament que els catalans parlant de la a llengua. Això no vol dir que no hi hagi accents i variants regionals que no són cap problema. Un cas una mica diferent és el dialecte que alguns grups d’Afro-Americans parlen a certs barris negres, que no és sempre fàcil d’entendre per estrangers. Recorda el lector la famosa sèrie televisiva The Wire que estava ambientada sobretot en barris negres a Baltimore? Jo personalment necessitava els subtítols, però els Americans nadius més o menys ho entenien. Acabo de veure el primer episodi d’una nova sèrie televisiva que ensenya les vides de dues dones negres grans i ben educades a una ciutat. Al començament una de les dues es presenta com a nova mestre a una classe de nens negres i fa un petit discurs d’entrada en la línia habitual d’aquestes coses fins que una nena l’interromp: “I vostè perquè parla com una dona blanca?” Ho recordaré. Sens dubte s’entenien perfectament. Els presentadors de ràdio i TV parlen sempre amb l’accent dels estats centrals americans, ben acceptat per tothom. I l’assessor lingüista és una oficina importantíssima.

Però d’Anglès només n’hi ha un i val molt la pena estudiar-lo, ara com demà.

Joan Gil

Tags: Anglaterra, Anglès, Estats Units, Pronunciació anglesa