Els EUA són diferents

A mi em fan por els terratrèmols. Només n’he viscut un i era molt fluix. Em va espantar no perquè em posés en cap mena de perill personal sinó perquè em va fer viure íntimament la feblesa del nostre gènere. Resulta que quan la Terra en té prou de nosaltres, no passem de ser com formiguetes caminant per una superfície que el planeta pot sacsejar, eliminar i destruir tant i com vol.  Igual que els gossos quan  volen sacsejar alguna cosa a la pell que els molesta. I no tenim cap recurs i poques defenses. No és que els homes no siguem res, però som poca cosa.

El sisme del què vull parlar no és el més fort registrat mai (l´honor se l’emporta un altre a mig segle XX a Xile) però potser és el més notable. No se sap quanta gent va morir o va ser ferida, però probablement van ser pocs . En parlarem més abaix. Aquest cataclisme és recordat per les coses extraordinàries que van passar, no pas per les víctimes que va causar.

New Madrid

New Madrid en els nostres dies És una ciutat petita de poca importància a l’estat de Missouri, al sud dels EUA. En aquell temps era part del Territori de Luisiana i havia estat fundada a la vora del Riu Mississipi prop de Tennessee. Perquè ens entenem, la ciutat coneguda més pròxima seria Memphis, Tennessee (on juguen els Grizzlies dels germans Gasol) però en aquell temps Memphis encara hi era.

Al territori vivien molts més indígenes que blancs. Gairebé tots els europeus eren agricultors, pioners que havien abandonat el marc atlàntic fundacional dels EUA i havien començat l’expansió cap a l’Oest oberta per la navegació del Mississipi. Entre ells hi havia immigrants, i un d’ells devia provenir d’una certa vila al Sud-oest d’Europa , però no en queda cap constància. Vivien a cases de fusta construïdes per ells mateixos. Els pioners eren gent dura i valenta. Corrien els temps de la fi de les guerres napoleòniques.

Aquell any de 1811, els indis i molts blancs estaven molt preocupats pels signes celestials rebuts avisant d’un gran desgràcia que s’apropava : un cometa molt brillant i gran amb una cua molt maca que va durar mesos i un eclipsi de sol. Ningú sabia interpretar-los, però segur que eren  senyal dolents.

El sisme comença abans de Nadal

Era exactament el 18 de Desembre a les 8:15 del matí hora local quan els residents van percebre els primers sacseigs d’un terratrèmol d’intensitat 8 a l’escala Richter. No sabien encara el martiri que els esperava durant els tres mesos pròxims. Les pèrdues humanes foren limitades gràcies a la poca població i a les cases de fusta que són elàstiques i no són tan perilloses quan s’ensorren com les de pedra o ciment. El desastre més gran del que queda constància fou la destrucció d’un poblat indígena per un tsunami originat al Mississipi. Tots els residents van morir ofegats.

Hi ha descripcions notables del succés. Un home explicava que  ell i la seva dona es pensaven que havien tret fora de la casa tots els nens, però van notar que el més petit de tots s’havia quedat al bressol. El sostre ja estava ensorrat però el pare s´hi va tornar a ficar a buscar el nen. Li fou impossible caminar les quatre passes de distancia degut a les vibracions. Al final va arribar al bressol arrossegant-se per terra. Van quedar poques parets dempeus des del començament de la tragèdia.

Avisant que els mals temps només acabaven de començar, després d’unes hores de calma a les 16:15, el segon terratrèmol, encara més fort (Richter 8.2) es va fer sentir. Diuen que aquest va durar dos dies sencers sense interrupció. Els pioners eren gent dura acostumada a aguantar les vicissituds de la vida capaços d’adaptar-se a tot i és per això que molts se´n van sortir vius. Les properes setmanes foren dolentes. Diuen que en les 14 setmanes que va durar es van registrar uns 2000 sismes separats. El cop de gràcia va arribar el 17 de Febrer amb un super terratrèmol escala 8.8, el pitjor de tots que va destruir les poques coses que quedaven i gairebé esborrar New Madrid del mapa. Sobretot va canviar visiblement la geografia local.

New Madrid estava al Sud profund, però el sacseig dels tres sismes es va notar fins a la Casa Blanca, on el President Madison espantat va interrompre la feina a l’Oficina Oval, i fins i tot a Nova York i Los Angeles, on les vibracions van fer repicar les campanes de les esglésies  totes soles  i diuen que fins al Québec. L’àrea total coberta pel sacseig van ser uns dotze milions de qm2 (L’estat espanyol per comparació en té una mica més de mig). Apart de la destrucció total de moltes cases, els supervivents van tenir el privilegi d’observar esdeveniments extraordinaris que ningú més al món ha pogut veure. Vet aquí uns exemples de la senadura de la terra:

El riu Mississipi va canviar la direcció del fluix de l’aigua dues vegades de N-S a S-N i l’inrevés.

Al Mississipi es van formar (i desfer) dues cascades d’aigua enormes

El llit del Mississipi es va desplaçar fortament i així s’ha quedat.

El nivell de l’aigua al riu va pujar i baixar metres manta vegada en pocs minuts.

Els locals van observar la desaparició d’un petit estany local: el fons es va aixecar ràpidament transformant-se en un petit turó i vessant tota l’aigua a l’exterior. Seria interessant si avui en dia algú pogués filmar una cosa semblant.

Geysers, sortidors amb aigua calenta i sofre van aparèixer a molts llocs.

Un gran sand blow es va formar. Això és un sortidor de sorra provinent de la profunditat que puja enlaire a molts metres i cau a terra com una pluja. Així és com es formen les platges, de les qual en queda una en els nostres dies a New Madrid.

Una sinuositat del Mississipi va quedar segrestada donant lloc a un llac nou prou gran per sortir als mapes que encara existeix.

Un problema considerable eren les escletxes profundíssimes (fault lines, falles) que apareixien a tot arreu, una mica com la superfície de la terra escalfada i seca, però profundes. La més llarga va arribar a tenir 140 qm i encara hi es. Quedar separat de tothom de sobte per una escletxa al terra d’una amplada de metres és un problema considerable i calia fer alguna cosa. Quan els pioners es van adonar que totes les falles anaven del N al S, van començar a tallar arbres preventivament d’Est a Oest per fer-los servir de ponts.

Sembla extraordinari, però molts blancs i indis van aguantar i sobreviure . Què passaria avui en dia en una situació semblant? Evacuarien la població?  Es pot repetir això? I tant que es pot repetir, però és poc probable.

Hi ha sismes i sismes…

No tots són iguals, i New Madrid fou un dels que són rars i generalment molt greus (a l’India en va haver un altre del mateix tipus encara pitjor).

La major part part de terratrèmols tenen lloc quan dues plates tectòniques xoquen una amb l’altra.  Si penetrem els 250 m més superficials de la nostra terra, que no és gaire, arribem a les plates, que són 12 illes enormes que floten damunt un material fluid però molt pastós i que es desplacen sobre aquest líquid. Tots els llibres de geologia descriuen que les plates es mouen a la gran velocitat de 2.5 cm per any, que és exactament la velocitat de creixement de les ungles humanes (ho diuen geòlegs; a qui se li va acudir la comparació?) La cosa és una mica com els autos elèctrics de xoc dels parcs d’entreteniment. 2.5 cm per any no sembla que sigui anar molt de pressa, però el problema és que les plates tenen una massa tan gran que no s’aturen per la col·lisió sinó que segueixen empenyent com si res. A la vora de dues plates que han xocat, doncs, es magatzema energia elàstica, la qual al final es desferma d’alguna manera empenyent terra i altres materials cap amunt amb gran violència. El resultat en són els volcans, els geysers, les falles i els terratrèmols.

Però també existeixen altres sismes molt diferents, com el de New Madrid. El problema en aquest segon cas no és la col·lisió de dues illes de plates, sinó una falla interna, una escletxa a l’interior d’una plata. Els dos costats de l’escletxa es belluguen de forma separada acumulant energia frustrada, la qual al final es desferma igual que abans. El problema per als geòlegs és que la situació de les vores de les plates és coneguda, sobretot als llocs on les muntanyes s’acosten a l’aigua de mar, però les escletxes amagades dintre una plata no són fàcils de reconèixer des de dalt. La que va causar New Madrid sí que és coneguda i s’anomena Realfoot Fault. És més llarga que Catalunya.

Casos concurrents interessants

Per passar l’estona, el primer cas que voldria presentar és un altre cop  la història del gran cometa de cua visible a tot el món que tots els Americans van relacionar amb el sisme. Començant amb els Evangelis, el món té la intenció de fer interpretacions apocalíptiques del significat dels cometes.  Els càlculs trigonomètrics orbitals són massa avorrits i difícils d’entendre. Com que és difícil veure connexions entre la mecànica celestial i les plates tectòniques i aquests fenòmens ja no són tan misteriosos com abans, jo personalment he arribat a la conclusió que aquest cometa no va sortir per anunciar el gran sisme de 1811-12, que s’acostava sinó la fi de Napoleó Bonaparte i el seu imperi. Queda publicat.

El segon cas ja és molt més interessant i instructiu. La navegació pel Mississipi fou essencial per a l’obertura de l’Oest.  Va ser el Governador Grau de la Luisiana sota dominació colonial espanyola qui va introduiir els pagaments de peatges pel dret d’entrar o sortir del riu a Nova Orleans, una exigència molt lucrativa. Pel riu es transportava de tot, inclosos passatgers en aquells moments en barques planes que seguien la corrent o es movien amb rems. Però el gran Robert Fulton acabava d’ inventar el motor de vapor d’aigua, que ho canviaria tot acceleraria l’època industrial. El primer vaixell a vapor que apareixeria al riu Mississipi (de fet el primer als EUA)  fou lliurat al jove i dinàmic comerciant i capità de vaixell Nicholas Roosevelt, de Pittsburgh. L’havia designat en Fulton en persona i es movia gràcies a dues rodes molt grans als costat. Tenia només dues cabines per passatgers, una per homes i una per dones. L’home era jove i alegre i el va voler estrenar bé la nova era i al mateix temps anunciar-se. Va embarcar al Setembre de 1811 tota la seva família amb la dona tan jove que estava a punt de donar a llum la segona criatura i va tirar riu abaix des de Pittsburgh amb la intenció d’arribar en dos o tres mesos a Nova Orleans. En Nicholas Roosevelt volia que el seu nen nasqués a un lloc maco i tranquil, comprar i vendre coses el camí, ensenyar el vaixell, carregar carbó on es pogués, gaudir del paisatge, acceptar algun viatger per trajectes curts, visitar amics i companys de navegació pel camí i casar com a capità un dels seus homes amb la núvia que també estava invitada.  Quina vida tan feliç!!

Potser hauria anat tot perfectament si no fos perquè a mitjan mes de Desembre el vaixell estava prop de New Madrid. Els navegadors van veure el que passava a la vora i va notar com de sobte el nivell de l’aigua pujava i baixava, amb canvis de direcció. I van començar a baixar coses estranyes per l’aigua, com piles de serps mortes, estris domèstics, fusta, troncs d’arbres abandonats, etc.

Van atracar a una illa i el Capità Roosevelt va manar que allà es quedaven fins que la cosa s’aclarís. Tenien un gos que els avisava cada vegada que s’acostava un nou sotrac. Des d’aleshores es diu que els animals senten arribar els terratrèmols abans que els homes, que probablement és veritat. Al vespre la senyora Roosevelt, ja mare per segon cop, es va queixar de sorolls a l’exterior. El marit no li va fer cas, però l’endemà, amb el llum va resultar que l’illa on havien estat amarrats havia desaparegut. En Roosevelt deia que devien haver navegat durant la nit però el pilot se li va emprenyar, dient que reconeixia algunes coses a les vores del riu i que estaven al mateix lloc. I que ell plegava, que fins ara no havia vist desaparèixer cap illa de sobte i que tot això passava de rosca.

També van tenir problemes amb els indígenes. Al final un home indi els va explicar  de què anava i perquè els indis semblaven tan hostils: algun científic blanc havia dit que el terratrèmol passava perquè el cometa havia caigut al riu (!!!) i els indis veien en el fum i les espurnes sortint del vaixell una al·lusió al cometa i es pensaven que que aquell monstre tan estrany tenia tota la culpa dels sisme. Unes quantes vegades durant les seves breus visites a terra per buscar combustible i menjar, en Nicholas i els seus companys es van haver de salvar de bandes d’indis hostils corrent a tota velocitat de tornada al vaixell. Fins i tot el van arribar a empaitar amb piragües darrera el vaixell de vapor. Sembla que podien remar tan de pressa com el vaixell anava, però el que els faltava era la constància. No aguantaven per tanta distància com l’enginy de vapor. El Capita Roosevelt, la família, els navegants i fins i tot el vaixell es van salvar i van poder tornar a Pittsburgh per explicar-lo.

En les bones pel·lícules segur que aquests incidents haurien acabat a trets, amb els blancs de guanyadors, però els pioners i els indis tenien massa seny. Ja n´hi havia prou amb aquell sisme absurd que canviava la geografia de la terra i no volia acabar-se mai

Saluts

JOANOT

Tags: Indis Americans, Mississipi, Sisme, terratrèmol, Vaixells de Vapor

A ca la NBA

El Palau d’Esports més famós del món, l’anomena sempre l’empresa propietària i probablement és veritat. Me’n recordo perquè inesperadament un vell amic que feia temps que no veia, m’envia un e-mail dient-me que li sobra una entrada i preguntant-me si voldria anar amb ell a veure un partit de la NBA, entre els New York Knicks, que no van gaire bé aquest any i els Los Angeles Clippers, que encara van pitjor. Accepto immediatament. El meu amic B. que és de la mateixa professió que jo, és un home mundialment famós, del què m’enorgulleix ser amic. És molt alt, gairebé un gegant i com és natural entre gegants, de jove havia jugat al bàsquet d’afeccionats.

És una llauna entrar al Palau, perquè està bastit damunt un pont damunt les agulles de l’Estació de Tren de Pennsylvania, que vol dir que la pista de joc es troba a un primer pis molt alt. Els espectadors amb entrades bones utilitzen escales mecàniques i ascensors, però el poble comú ha de pujar moltes escales i fer exercici esportiu abans d’arribar al seient. Tenen pocs acomodadors i molta gent està despistada. En B. ho sap tot: amb alegria dirigeix el tràfic prop d’on seiem. M´ho explica tot: el locutor és una estrella antiga dels Knicks, com ara el Mike Jordan i seu allí. Assenyala amb el dit però ell veu molt millor que jo. Tot seguit m’ensenya orgullosament una foto que duu a la cartera amb ell tot sol amb el Mike Jordan. M’explica com s’ho va fer, però no l’entenc. Assenyala entre els espectadors alguns altres homes famosos de la ciutat que venen cada partit, sovint cada vegada amb una senyoreta diferent molt ben vestida. Ens mirem els fulls amb estadístiques que ens han donat a l’entrada i en B. m’explica com llegir les abreviacions. Tenen un jugador italià que funciona a mitges. La gran sensació avui és el debut d’un gran jugador que havia estar sense poder jugar degut a una lesion greu per tres anys i ningú el volia contractar, però els Knicks han decidit provar i donar-li una oportunitat. I n’hi ha un altre que viu al costat de la seva casa i sovint el saluda de lluny o quan es troben pel carrer. Sí home, ja sé que els jugadors de la NBA també guanyen molts diners.

La primera meitat del partit és avorrida. Jo he vist retransmissions de bàsquet per tele manta vegada i no se m´havia acudir mai que el que passa durant les pauses comercials al local és molt més interessant que el joc o els anuncis que es veuen a casa. Hi ha grans pantalles de TV, signes lluminosos, surten les anomenades “cheer leaders”, de fet un grup de ballarines professionals de música rock molt moguda vestides de biquini, es fan concursos esportius entre els espectadors, llencen samarretes empaquetades a l’audiència amb canons d’aire comprimit, dirigeixen moviments col.lectius de l’audiència, ensenyen a la TV missatges de gent popular i famosa. Apareix  Michael Jackson a les pantalles i la gent fa com un gemec de dolor per la seva pèrdua, seguit per aplaudiment entusiàstic. No dura gaire, perquè tot seguit treuen un nano d´uns dotze anys que va una imitació burlesca d’en Jackson. Tots rebentem a riure. A la mitja part, un jove fa el teatre de la declaració amb proposta de matrimoni a la seva companyona. Ella accepta amb llàgrimes, es posa l’anell, es fan un petó i tothom aplaudeix. Serà que estan tots a favor del matrimoni? En B. m’explica que un cop a Washington va veure una versió alternativa molt més divertida: un empleat de la companyia de molt bon aspecte va fer una declaració a una senyoreta que seia al costat seu… la qual no havia vist mai ni coneixia de res abans del partit. La dóna, enrabiada, després d’escridassar-lo va acabar fugint per les escales del palau enmig de les rialles generalitzades. El joc segueix essent avorrit, encara que inesperadament els Knicks acaben guanyant. I el nou jugador esdevé el millor del vespre. Cap al final, evidentment l’empresa intenta rebaixar el to. Les ballarines surten més tapades i anuncien pels altaveus que ja no es ven cervesa. Amb el preu que tenia, que se la quedin. Tot plegat ha estat un espectacle fabulós de llum, llamps, sons, trons, entreteniment general, música frenètica, ball i humor indescriptible. Era impossible resistir l’atmosfera de celebració i alegria de viure. El bàsquet, per a mi se´l podien quedar, perquè era la part més fluixa de l’espectacle.

Al MSGhan tingut lloc tants esdeveniments de significança en tots els esports, per exemple fou la seu de tres convencions presidencials demòcrates i una de republicana, el marc inoblidable de la festa d’aniversari del President JK Kennedy amb la Marilyn Monroe, vestida en una túnica tan ajustada que no podia caminar, cantant el “Happy birthday, Mr President…”. Aquest MSG avui és la seu de tres equips esportius professionals, els Knicks de la NBA, les Liberty de la WNBA (bàsquet per a dones) i dels Rangers de la NHL (hoquei sobre gel), a més de tenir un canal de cable propi, el MSG.  I tot això és propietat de Cablevision, la companyia de cable més gran del país. És com si fos un cartel que origina els espectacles i els distribueix al públic.

Però perquè es diu Madison Square Garden?

El Madison Square Garden neix a la Plaça Madison

Un empresari al S. XIX va construir a la Pl. Madison un local cobert per fer-hi espectacles esportius, probablement el primer del món. No va tenir gens d’èxit. L’edifici era lleig, molt fred a l’hivern. La Plaça Madison, que va acabar donant el nom a la institució,  és molt gran i està a la intersecció triple de la Cinquena Avinguda amb Broadway i el Carrer 23. Avui en dia és famosa per l’edifici que sembla una planxa de vapor antiga (el Flatiron). I també pel parc tan maco i tan gran al mig, on els nadius dels Països Catalans podem admirar l’estàtua del gran Almirall Farragut, fill d’una família de Ciutadella, fundador de la flota de Guerra nord-americana, que un dia, dempeus a la proa del seu vaixell i entrant en batalla, va respondre als qui l’avisaven temorosos que hi havia mines a l’aigua amb el famós (traducció lliure meva) “A fer punyetes les mines i endavant a tot vapor!” Els nens Americans ho aprenen a l’escola.

A molta gent li semblava que la idea del Madison Square esportiu  era bona, malgrat el fracàs econòmic i que calia tornar a provar amb un edifici millor i més gran. El famós arquitecte Stanford White, dissenyador dels palaus dels rics es va encarregar construir el segon local al mateix lloc en el seu estil peculiar Beaux Arts (que ha deixat empremta a Nova York), amb una torre que semblava la Giralda I amb un teatre-jardí amb restaurant a la terrassa, el Garden de Madison Square. El lloc aviat esvindria molt famós, sobretot el Garden, com veurem abaix. Per entendre perquè, cal parlar de Stanford White

El gran arquitecte novaiorquès Stanford White mor assassinat al Garden el 25 de juny de 1906

En White s’havia format sota la influència de l’art neoclàssic present a tants monuments arquitectònics d’un Imperi creixent amb voluntat de fer-se conèixer com eren ja els EUA. Hi va afegir elements decoratius originals macos, però sovint una mica carregats, que en qualsevol cas encisaven les grans famílies que pagaven per les seves residencies principesques d’aquells temps. De White només sobreviuen dues peces, una d’elles l’Arc del Triomf de Washington Square (l’altre a Brooklyn) però queden moltíssims exemples del seu estil arquitectònic notable i de la seva escola. En White no era cap Gaudí però va escriure un full a la història de la ciutat

Tenia un problema, que potser no a tothom li semblarà un problema, però n’és  quan algú en fa un gra massa. I que tothom sap que és perillós. Vivia obsessionat pels seus interessos sexuals, sovint dirigit a noies massa joves i s´ho permetia tot. No obstant estar casat i tenir un fill, les seves disbauxes i festes escandaloses eren famoses a la ciutat. Una de les seves contribucions a la cultura del país fou la invenció del gran pastís que s’obre al mig d’una festa d´homes, deixant sortir una noia mig despullada que hi estava amagada a l’interior. Tot això es va fer públic i fou explicat en gran detall al judici sensacional pel seu assassinat. Mantenia un pis a la torre del MSG on oficialment treballava dia i nit, que probablement sí que ho feia, però també ensenyava als visitants un famós gronxador de vellut vermell que oferia a les seves visitants femenines i tota mena de joguines del gènere. Hi ha qui diu que el seu niu secret estava al voltant de la cantonada, ocupant dos pisos sencers, a una casa enderrocada fa poc i no a la Giralda. Però altrament l’Stanford White era un bon home que es portava sempre bé i era molt generós tant amb les amigues com amb els amics.

El 25 de juny feia un temps preciós. Al Jardí al vespre s’estrenava una revista musical. Les taules estaven ocupades per gent rica que es divertien. El Sr White, ja un home de 52 anys molt digne i respectat, va aparèixer tot sol i va ocupar la seva taula de sempre al costat de l’escenari. Un home absurdament vestit amb un abric negre malgrat la calor va aparèixer. Es va acostar a la taula d’en White amb cara de pocs amics i després de dir-li alguna cosa, es va treure una pistola i va disparar tres vegades a la cara. En White va caure mort en l’acte. En aquell temps les bromes pesades en públic estaven de moda. Els homes es van posar a riure i les dones a xisclar divertides. Fins que algú va veure la sang i la pólvora a la cara de White.

Henry K Thaw, l’assassí que era un dels homes més rics d’Amèrica

Doncs Henry Thaw de Pittsburgh era l’hereu d’una fortuna immensa feta pel seu pare a la indústria minera i de transports. Era un dels anomenats “robber barons” originals, un nom que ho diu tot. Era un home de mal caràcter, inclinat a explosions de ràbia freqüents i perilloses. Havia estudiat dret a Harvard però un dia es va barallar amb un cotxer-taxista a Boston i el va empaitar pel carrer amb una escopeta de caça. Ell va explicar que no tenia importància perquè l’escopeta no estava carregada però el Degà el va expulsar de la Universitat.

I perquè aquest assassinat? En White sabia molt bé qui era aquesta senyor, però s´hi va tractar  poc, no era conscient de cap conflicte i probablement morí sense entendre el cas. Perquè fer un disbarat tan gran? Tractant-se de White, cherchez la femme, cosa molt fàcil en aquest cas.

La  muller de Harry Thaw era una jove ben coneguda al món de l’espectacle, anomenada Evelyn Nesbit. Era molt maca i semblava sempre com si fos molt joveneta.De fet tenia una mica  més de vint anys. Apart de Thaw, tothom sabia que havia estat una de les amants de White per molt temps, el qual l’havia compartit amb el gran actor John Barrymore. Diuen que quan van començar, l’Evelyn tenia només 16 anys. En Thaw era poc sociable, no parlava gaire amb la gent i tothom li tenia por pel mal caràcter i el to amenaçador amb el que parlava sempre. Curiosament sembla que es va prendre l’Evelyn per una verge angelical que no havia mort una mosqueta. La noia no  volia saber res d’ell al començament perquè també li tenia por, però en Thaw era molt persistent i va arribar a convèncer la seva mare a Pittsburgh. Tenia molts diners. Després del casament  se la va endur de viatge a Paris. A en White tot això li va semblar bé i fins i tot va regular a la noia  $500 de comiat, que era una fortuna.

Arribats a París, en Thaw va fer a la seva dóna una escena terrible a l’Hotel. Era una verge? Volia saber-ho tot. Com és que havia hagut d’anar al metge dues vegades per “appendicitis”? Horroritzada, l’Evelyn va respondre que quan nomes tenia 16 anys en White l’havia seduït amb el gronxador de vellut, li havia donat xampany barrejat amb estupefaents i l’havia violat. Què perquè havia seguit anant amb ell després d’un crim tan gran? És que vivia a la misèria i havia estat deshonrada per un home malvat i poderós! Això sí, havia patit molt.

Segons les circumstàncies, mentides es poden valorar de forma diferent. Sovint són una forma raonable d’aclarir l’aire, resoldre un problema i resumir vida normal. Aquesta mentida en canvi li costaria la vida a Stanford White.

Hi ha una altra versió de la motivació. El Garden estava decorat amb la famosa estàtua daurada de la deessa Diana la Caçadora, despullada, una de les millors obres del gran escultor Auguste Gaudens, que es pot admirar avui en dia al Museu Metropolità d’Art. En Thaw sembla que creia que la model havia estat la seva muller i el martiritzava que en White la tingués exposada en públic. En qualsevol cas, no era veritat. Tots els que tenien coneixement de les circumstàncies de l’estàtua ho van negar sempre.

Els rics guanyen sempre

Fatalment el procés havia d’esdevenir un espectacle de circ molt gran. Naturalment la família Thaw havia triat els millors advocats defensors i el fiscal de Nova York en canvi havia jurat que en Thaw acabaria a la presó. Fàcil de dir…

Entretant en Harry Thaw quedava tancat a les Tombes, la presó judicial a 100 Centre Street, que segueix al mateix lloc i on moltes vegades l’acció de Law and Order té lloc. En Harry s´hi passava el temps com pertanyia a un home tan ric. Es feia dur els àpats de Delmonico, un dels Restaurants més cars i famosos de la ciutat i havia cridat a Tiffany perquè li decorés la cel.la amb mobles i quadros i obres d’art.

Les línies de les dues parts eren clares. Els defensors insistien en acusar el difunt de perversitat comesa contra una menor innocent i delicada. I el fiscal  explicava a tothom la veritat sobre el passat de la poc innocent Evelyn Nesbit. Una de les coses divertides era que el fiscal va trucar a donar testimoni unes quantes amigues de la Nesbit, que es van presentar amb els vestits alegres escotats i de color roig de la professió, contrastant amb el vestit negre de matrona de societat que duia ara la Nesbit. El defensor es va queixar, però el jutge el va ignorar. I els diaris es van divertir. El judici “del segle” va acabar sense sentència, amb un jurat dividit. La majoria considerava que Thaw era un criminal, la minoria que estava malament del cap i havia estat enganyat per una donota amb moltes penques. Poc temps després un segon judici el va absoldre del crim declarant-lo malalt del cap. El jutge va manar que el tanquessin a un manicomi per criminals. En Thaw hi va anar amb un tren especial al que havia invitat tots els amics i amigues, amb begudes, cambrers, música i àpats de luxe. El manicomi no li feia gens de por. És clar que no. Al poc temps va fugir al Canadà. El fiscal, molt enrabiat, que es veia com el dit justicier de Déu, el va fer detenir al Canadà i va aconseguir l’extradició. Però el fiscal ja havia perdut. En Thaw havia esdevingut un heroi popular. La gent reia i aplaudia només de sentir el seu nom. Al poc temps quedava en llibertat i va viure feliçment per molts anys. No se sap que tornés a assassinar a ningú.

Desprès, què?

Tot va acabar bé.

El nom Madison Square Garden havia esdevingut molt conegut a tot el país i no era cas de llençar-lo i perdre´l simplement perquè el tercer MSG fou construït a un altre lloc lluny de la Pl. Madison. A la tercera va la vençuda, diuen. I tant! La boxa i el hoquei sobre gel van fer la fortuna dels nous empresaris d’aquell tercer MSG. Quan van construir el quart MSG al lloc actual, ningú va ni pensar en canviar el nom.

Evelyn Nesbit va tenir un problema amb diners. En el temps del judici ja estava embarassada i aquest vegada no va tornar a tenir cap apendicitis, però en Harry Thaw, que havia dit tantes vegades que Evelyn era una nena angelical i innocent, va negar la paternitat del noi. L’Evelyn va tornar a pujar a l’escena amb molts problemes econòmics, mirant d’explotar el seu nom. Quan parlava del crim, al començament repetia la història de la violació, però al final va acabar dient que l’Stanford White havia estat un bon home que es preocupava per ella i la va ajudar molt. Després d’uns anys tothom va començar a oblidar i la gent es va atipar d’ella. Al final en Thaw va afluixar i li va passar una petita pensió perquè tires endavant. Així s’acabaria la història si no fos perquè dos escriptors notables es van recordar d’ella. Primer la novel·la “La noia del gronxador de vellut vermell”, d’un autor poc conegut a Catalunya i després l’escriptor novaiorquès EL Doctorow que la va fer heroïna i protagonista principal de la seva millor obra “Ragtime”.

La pel·lícula del mateix títol , que algú deu haver vist, va guanyar un Oscar al millor film.

Costes les de Llevant, platges les de Lloret, deia el compositor. Escàndols, els de Nova York…

JOANOT

Tags: Evelyn Nesbit, General, Madison Square Garden, NBA, Stanford White

Jo sento una gran feblesa per les orquestres grans, que en el cas de Carnegie Hall també vol dir les grans orquestres. Carnegie Hall no té orquestra pròpia des de fa molts anys, però els millors artistes del món fan cua per venir a tocar. Els Filharmònics de Viena, aquest cop dirigits pel gran Daniel Barenboim tornen a donar tres concerts com cada any. Tant de debò pogués anar als tres, però almenys una vegada he d’anar-hi.

A Àustria, els Filharmònics, una de les orquestres més velles i importants del món, són una institució pública importantíssima amb un estil propi, molt esplèndid i luxuriós, dedicada sobre tot a enaltir i protegir els grans moments de la tradició vienesa. Fins i tot la gent comú del carrer parla dels seus problemes. Si passa alguna cosa o es tornen a barallar amb algú, és perfectament possible que surtin a la primera plana dels diaris. Diuen que els professors titulars guanyen d’entrada com a mínim uns 150,000 Euros. Però ser admès no té res de fàcil. Com diem els catalans, hi ha bufetades.

Daniel Barenboim

En Barenboim és el Director titular de la Deutsche Oper Unter Den Linden, i de la Staaskapelle de Berlín, però increïblement troba el temps per passejar-se pel món. Molta gent el va veure a la TV al Concert d’Any Nou fent bromes amb els músics que se n’anaven de l’escenari. No és que sigui una cosa nova perquè li ha agradat fer el pallasso sempre, però ara es veu que està decidit a encetar una nova carrera de còmic. Un home com ell pot fer com vulgui i tothom li riurà les gràcies.

L´he vist moltes vegades en persona, però la darrera vegada,fa unes setmanes, va ser a la sala de projeccions del Symphony Space  a la Upper West Side, on feien (per només $25) la transmissió directa de l’apertura de l’Scala de Milà, amb una nova Carmen interessantíssima cantada per una mezzo soprano nova georgiana de la cantera local que tenia una veu fabulosa. El bon Daniel Barenboim sortia al començament dels actes dirigint les obertures i   el qual sabent-se davant la càmera no podia resistir la temptació de fer el ximple amb al·lusions a la seva edat avençada. La primera actuació extramusical fou la qüestió de la banqueta d’esquena al públic on seia. Després d’instal·lar-s´hi va començar a fer cara d’estar incòmode amb els pantalons i la cua del frac, estirant-los, i després, com si el molestés alguna cosa al darrere va començar a fer bellugar en cercles la part inferior del seu cos fregant contra la cadira com si el molestés alguna cosa. El públic novaiorquès, consistnt en gran part de jubilats, perquè la transmissió en directe era a migdia hora local, va esclatar en rialles. Noi, quina sensibilitat tan fina. Llàstima que aquesta mitja part no es veiés a Milà. Després al començament de la darrera obertura, l’orquestra va començar a tocar tota sola i en Barenboim va fer com si estigués dormit i no ho sentís. Quan l’orquestra inesperadament va pujar, en Barenboim, fent cara d’espantat va obrir els ulls i bellugar el bastó. Un altre cop, els espectadors locals no van poder resistir. El públic a Milà, està clar tampoc veia res d’això. Quan aquest senyor (per a mi el conductor i pianista més gran que hi ha) surt al programa, alguna cosa passarà. No m´ho havia pensat mai que la Carmen fos una òpera còmica.

Carnegie Hall, ple de gom a gom

Com de costum. Hi ha sempre gent del país dels intèrprets.  Aquest vespre, a més del japonès, francès i italià (i angès) se sentia molt l’alemany amb el divertit accent austríac. Davant meu seu un matrimoni gran amb un accent austríac terrible que parla amb una altra senyora americana . Els accents són sempre terribles. Només les orquestres poden tenir un so personal i distingit. Feu cas de qui us parla…

Quin miracle! M´han venut una butaca al rengle B, el segon, una miqueta a l’esquerra. Fa anys vaig veure una vegada en James Levine, el Director del Met, assegut a aquest lloc amb la seva dona. Ara podré veure en Barenboim a un pam de nassos i amb l’angle podré també veure la seva cara quan està dirigint d’esquena al públic. Super!, com diuen els Americans.

Vigilen

A la meva esquerra seu una una senyora americana d’uns cinquanta que no diu res però es queda dormida. Al final, oh horror, comença a roncar en veu baixa. El senyor de la dreta i uns de darrere se la miren espantats. Jo també tinc por. En Barenboim la podria sentir. I si es gira, es pensa que sóc jo i em tira la batuta pel cap? Estem massa a prop. Hauria hagut de considerar els perills. El soroll augmenta, amenaçador. Per sort la música també i ho tapa. És com una cursa. Qui guanyarà? El programa em rellisca de la mà. Els seients són més aviat estrets i incòmodes. Va a parar a la faldilla de la bella dorment. M’atreveixo a recuperar-lo o no? M’agradaria poder demanar altres opinions abans d’actuar, però no es pot parlar. Som-hi, m’atreveixo. Avanço la mà lentament cap a la senyora. Sorpresa! Un mig segon abans que la meva mà hi arribés, la mà dreta de la senyora se m’adelanta, pren el programa i me’l ofereix sense bellugar ni dir res més. Noi, no ho hauria dit mai. Em recupero. Em porto la mà al nas. Ara és el senyor de la dreta qui gira el cap, visiblement espantat, en la meva direcció. Es temia que anava a burxar-me el nas. No, senyor no, que jo em vaig educar a una escola molt bona a Barcelona i ja sóc gran.

Serà el primer atac de paranoia? Quan en Barenboim entrava, els seus ulls passejant-se per l’audiència es van fixar en els meus per un segon, com si em reconeixés. L´he vist moltes vegades, potser hauria d’anar a saludar-lo a la mitja part.

Hi ha també senyores professores a Viena?

Noi, quina pregunta! Però els Filharmònics són molt especials. Quan hi ha una vacant a la plantilla titular, en general aquesta feina tan cobejada la donen a un músic que ja coneixen per haver fet suplències i els professors es presenten a les audicions i després voten entre ells a qui volen prendre. La direcció es guardaria molt de contrariar-los. I als professors no els agrada tenir dones a l’orquestra. A moltes orquestres es veuen més dones que homes però a Viena es veu que no hi ha res a fer. Fa anys al final en van admetre unaper primera vegadaen laseva història centenària, cosa que va sortir a tots els diaris (fins i tot al NYTimes) com una sensació. L’última vegada que els vaig veure, en tenien tres de dones, però no se sap mai si eren titulars o suplents. Abans de començar, quan els músics ja estan asseguts, sento com el senyor austríac del davant li explica la història a la seva muller. Caram, és austríaca i no ho sabia? El senyor diu que avui n´ha contat dues. No és veritat. Em fico a la conversa en alemany, cosa que els sorprèn. No senyor. N´hi ha quatre, tres violins i un clarinet. Però probablement toquen igual de bé, no s’amoïni. .Amb aquesta informació tan crucial, la parella es tranquil·litza. Em donen les gràcies. El nombre total de músics varia segons la peça que toquen, però jo crec que deuen ser al voltant dels 80. És curiós que passi això a Àustria, que és una mena de cosí germà dels alemanys i que a Alemanya sigui on viuen les dones més alliberades del continent. Que provin a fer-ho això a Berlín.

Ser músic pot ser perillós

Veig un senyor jove que toca el cello i seu al darrer rengle de l’orquestra, davant meu. Té al davant la partitura que comparteix amb un altre cello. En Barenboim dirigeix de memòria, però aquest senyor és encara jove i es veu que no pot. Sovint només toca les cordes de l’instrument amb la mà esquerra, però a vegades colpeix les  cordes amb l’arc, com si fos un martell i alguna vegada, ben poques, frega amb l’arc. De sobte…. Ai, ai, pobret. S´ha empatollat amb la mà i l’arc o potser no pagava prou atenció a la partitura, però ha anat a girar el full i l’arc ha tocat lleugerament el pedestal i ha fet soroll. L´he sentit perfectament. Era poquet, però m’estranyaria que el gran home no l’hagués sentit també. El músic se´l mira espantat però Barenboim l’ignora. El jove fa com si s’estigués concentrant però segueix mirant el Director de reüll. Es veu que no passa res, però hi ha el descans… Deu ser un substitut. Ai, quan votin per tu…

El segon incident no l’entenc. No sé de què va.  No en sé prou de música. El públic no ho pot veure, però jo estudio la cara de Barenboim  girat a l’orquestra i les coses que fa. De sobte se’l veu molt enfadat. Amb la mà dreta segueix dirigint però la seva mà esquerra ha quedat immòbil en l’aire, els cinc dits separats i rígids, en un caire clarament amenaçador, apuntant en una direcció. No puc veure qui és que l’ha ofès perquè no està a léndavant, però la mà acusadora segueix immòbil. Ja passaran comptes. Al final, oh horror, la seva boca s’obre i diu alguna cosa en veu baixa de cara al pecador, amb ulls mig tancats de ràbia. Què deu haver fet el desventurat senyor? I ara on ha anat a parar aquell vellet petit i grassó tan simpàtic que feia tanta broma?

En Barenboim segueix dirigint, alguna vegada amb els llavis. Els forma com una O, com si s’admirés, i el to puja. Fa relliscar el llavi superior sobre l’inferior i la música baixa…  Noi, quin poder tan gran.  Quan jo ho provo  no passa res.

Programa

Els programes dels Filharmònics no sempre són fàcils, però avui comencen amb la Pastoral (la sisena simfonia) de Beethoven. Això és un goig molt gran per a tothom, sense qualificatius. Qui diu que l’art de debò no està a l’abast de la gent senzilla sense estudis? Noi, quins solistes té aquesta orquestra! Sentint aquesta simfonia deliciosa, ho veiem tot, els pastors saltant alegrement entre els camps verds, la tempesta amb trons i llamps, la reunió i el cant al costat de la riera…

Molt ben fet, Daniel.

La segona peça és el Liebestod, una adaptació orquestral molt popular de la obertura i l’escena final de Tristan i Isolda. Aquesta òpera té una història curiosa. En Wagner no tenia ni cinc (vivia explotant dones grans que l’admiraven) i se li va acudir que podia aprofitar-se de l’anomenada que ja tenia escrivint una òpera senzilleta sobre un tema popular que fos barata de representar. Però  el Tristan va acabar essent una de les seves obres més complexes i a vegades difícils i va trigar sis anys per trobar qui li estrenés.

Però a Israel encara no volen  saber res ni escoltar en Wagner perquè era un antisemita molt gran. Això sí que és veritat. Ho va deixar ben clar per escrit. En molts altres sentits en Wagner era una mala bèstia però així i tot l’home ja fa molt de temps que és mort i les seves obres són el que són. En Barenboim, un jueu argentí que sempre ha estat a favor d’una resolució justa del problema palestí, un dia dirigint l’Orquestra Nacional Israeliana va posar una composició de Wagner al programa. Hi va haver l’explosió d’invectives i articles insultants de diari que eren d’esperar. En Barenboim només va anunciar que hi hauria una discussió amb el públic dirigida per ell abans de tocar, cosa que va fer. Després de sentir tota mena de crits i protestes al final no es van posar d’acord i ell va dirigir la peça. Alguns van sortir de la sala. Wagner fou interpretat a Israel per primera vegada.

Al final del programa, Barenboim fa la seva gràcia

L’últim component del programa era un recull de composicions orquestrals dodecafòniques d’Arnold Schönberg. És una història molt complicada. La gent sovint no pot aguantar ni la música atonal ni la dodecafònica, totes dues inventades pel vienès Schönberg, un gran mestre de la teoria musical. Ara bé: els músics de carrera insisteixen que Schönberg fou l´home més original, creatiu i meritori del segle XX i insisteixen a tocar-lo per fer-nos empassar-lo tant si volem com si no. De fet els tres concerts dels Filharmònics d’aquest any acaben amb peces de  Schönberg, que els vienesos veuen com part integral de la seva herència. És una mica com quan la mare vol fer prendre una purga als nens, que se l´han de prendre perquè es bona per a la salut tant si volen com si no. Hi ha gent que es pensa que la música de Schönberg i els seus còmplices és moderna. Estan de broma: ja té uns cent anys d’edat i la baralla no s’acaba. M’ha alegrat molt que el crític del NYTimes també s’ha sortit amb els cent anys, perquè jo ho dic sovint. Alguns compositors van aconseguir programar un concert exclusiu (“el concert de l’escàndol”) a una de les millors sales de Viena al voltant dels anys 20′. El públic justament enrabiat posant-se dempeus i enfilant-se a les cadires va interrompre la funció i alguns ciutadans ofesos van empaitar els compositors (si se´n podia dir així) fora del temple de la música pels carrers de Viena. M´hi afegeixo espiritualment. No es va resoldre res ni s´ha resolt encara.

Com passa sempre, durant la interpretació uns quants espectadors se´n van anar a mig concert, uns altres abans i hi va haver al final molt poc aplaudiment. En Barenboim va saludar, com ho fa sempre, una mica irritat i indiferent. No li agraden les ovacions ni les necessita. De sobte va assenyalar a l’orquestra que volia tocar una peça extra, un encore. I girant-se cap al públic, va dir en un anglès molt correcte: “I ara vull tocar una peça per enrabiar tots els que s’en van anar a mig Schönberg que s´ho perdran: Una polka vienesa de Johann Strauss”

Encara va acabar bé

JOANOT

Tags: Arnold Schönberg, Carnegie Hall, Daniel Barenboim, música, Nova York

Hi ha gent que té mala memòria de la cacera de bruixes i la histèria anticomunista promoguda pel Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Cambra de Representants (amb en Richard Nixon) i després pel Comitè McCarthy del Senat. Van fer molt de mal, tot plegat per res. Si veieu les pel·lícules de Hollywood d’aquell temps fetes per gent que tenien molta por, ja veureu el problema: presentaven històries d’una ama de casa completament normal, que fins i tot repartia galetes amb llet al nens del veïnat, però que era una comunista amagada, amb el cervell sota el control del partit. Un dia, la dona rebia una trucada telefònica anònima, feia cara de dolenta o de boja davant la càmera, treia una pistola amagada, assassinava per ordres del Partit el seu marit i fills i intentava matar el Governador de l’Estat amb la intenció d’implantar la tirania comunista als Estats Units i enderrocar la Constitució. Al final, algun ciutadà heroic i creient en  Déu salvava la pàtria i la comunista era morta a trets com un gos. Noi, quin realisme! Peró cal afegir que així ho veien el McCarthystes. I molta altra gent pel mon, per difícil que sembli creure-s’ho.

Aquesta idea tan popular, que tots els militants comunistes havien sofert un rentat de cervell i eren com robots automàtics molt perillosos sotmesos cegament a les ordres criminals del Partit per establir-ne el terror universal, va arribar a estar molt estesa. Fins i tot a Catalunya es deia. Si hagués estat possible aconseguir-ho, això de poder dominar a distància la voluntat dels membres per fer-los obeir fins i tot contra al seva voluntat, segur que a l’Stalin (i molts altres cap s de partit en els nostres dies) li hauria interessat. Un amic em deia que li semblava mentida que els polítics a vegades gosen dir coses que no poden ser veritat i que això és una ximpleria que els desprestigiaria. No sé. En aquells temps la CIA va anar al campus de la Universitat de Pensilvània a Filadèlfia i amb l’ajut d’un professor van distribuir ocultament LSD a estudiants que no en sabien res per veure si els podien fer obeir i seguir ordres. Al final van haver de pagar molts diners en concepte d’indemnització, però el cas demostra que hom pot escriure o dir en públic qualsevol beneiteria i per absurda que sigui, sempre hi ha algú que s’ho creu.

En va haver molts de comunistes als EUA que en general eren simplement intel·lectuals i joves angoixats pel drama humà de la misèria durant la Gran Depressió que es reunien per parlar i a vegades feien manifestacions o escrivien articles, com era el seu dret ciutadà sota la Constitució, en un temps quan la Unió Soviètica era una aliada dels EUA contra el feixisme. Però la famosa conspiració comunista per subvertir el govern dels EUA de la què la dreta sempre parlava no va existir mai i la histèria, de la que molts es van aprofitar, va fer mal a molta gent  que es van veure perseguits i inscrits a la llista negra establerta pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. La posició demagògica dels McCarthystes a l’opinió publica era tan forta i estesa que les bestieses que deien es prenien com articles de fe. I als periodistes els semblava prudent callar i participar en el joc, si tenien família per alimentar. Voldria recordar en aquest apunt com i amb quin coratge i nervi van actuar a la ciutat de Nova York dos antics amics, grans homes de bàndols oposats: Elia Kazan i Arthur Miller.

Elia Kazan

Aquest director, el millor de meitat del segle XX als EUA era un grec nascut a la Turquia, immigrat de nen amb els pares i que va anar a l’escola a Nova York. Aviat va esdevenir  primer un actor notable, co-fundador a Nova York de l’escola del famós “Mètode Stanislavsky” que va arrasar el món de la interpretació, després un director d’escena genial que va estrenar a Broadway i dur a la fama mondial Tennessee Williams (A Streetcar named Desire) i Arthur Miller  (Death of a Salesman) i un Director de film que va guanyar ell mateix tres Oscars al millor director però va dirigir pel·lícules que en van guanyar 21 i van ser nominades per més de 40. Com és que no té una estàtua enlloc i que tanta gent el va odiar a mort intensament fins a la seva mort? Ai, la política!

L’ex-comunista Kazan es penedeix i denuncia els seus companys

És que un home de la intel·ligència de Kazan s’interessava de debò per la política o només volia seguir treballant i estava disposat a ballar qualsevol música que toquessin? Ell havia estat membre fundador d’un grup teatral molt progressiu a Nova York, el Group Theatre, tots els membres del qual eren simpatitzants o militants comunistes, inclòs l’Elia Kazan mateix. El Comitè d’Activitats Antiamericanes ja havia fitxat aquest grup com a subversiu i perillós. En qualsevol cas, el Comitè inquisitorial ja tenia els noms de tothom quan van cridar a Elia Kazan a donar testimoni.

El gran director es va baixar els pantalons confessant els seus errors passats i demanant perdó. I a diferència de molts altres que havien callat orgullosament davant les acusacions disbaratades, va repetir o confirmar de fet o donat els noms dels seus companys comunistes al grup teatral, tots amics i col·laboradors de molts anys, demanant-ne el càstig, la depuració i la inscripció a la llista negra. A més hi va afegir dos noms més (i això sí que molta gent s’ho va prendre malament) que havia reclutat pel comunisme ell mateix! Aquests s’ho van passar molt malament: foren denunciats, insultats, difamats i se’ls va fer impossible trobar feina.  En Zero Mostel, un gran actor còmic jueu  va filmar molts anys després una pel·lícula interpretant una víctima del “blacklisting” que acaba suïcidant-se quan ja no pot mantenir la seva família. Va passar més d’una vegada. Si a algú l’interessa, el nom dels inscrits a la llista negra es pot trobar a la Wikipedia principal.

L’odi de Hollywood contra Elia Kazan fou profund i silenciós. No se’n podia parlar en públic. Molts anys després, el 2002 quan a punt de morir se li va concedir un Òscar en reconeixement de la seva carrera, encara hi va haver manifestants amb pancartes al carrer fora del teatre demanant el seu cap pel que havia fet i per les vides i carreres que havia destruït, després de prop de 50 anys.

Arthur Miller respon

El  més prudent era tancar la boca hermèticament i mirar d’escapar-se sense fer soroll, però no seria pas l’escriptor teatral Arthur Miller qui seguiria aquest consell. Cal saber que Miller i Kazan havien estat amics íntims, col·laboradors freqüents que s’entenien perfectament. Com queda dit abans, en Kazan havia dirigit les estrenes a Broadway de All my sons i The Death of a Salesman i estava a punt de filmar un llibret d’Arthur Miller. Artísticament, aquests dos genis ho compartien tot.

Però en Miller era un intel·lectual d’esquerres orgullós que no va poder pair les activitats de Kazan ni les denúncies difamatòries d’antics amics. Arthur Miller era novaiorquès,nascut al carrer E110, prop d’on està ara l’Hospital de Mount Sinai. Els seus javien estat gent benestant, jueus polonesos immigrats, que s’havien arruïnat completament durant la crisi del 1929 i en Miller havia crescut molt pobre. L’última vegada que Miller i Kazan van parlar, ja després de les denúncies, en Miller es va acomiadar de mala manera i va anar a Salem MA a investigar un incident de bruixes que havia passat al segle XVII (veieu més abaix què en volia fer). No tornarien a trobar-se ni a parlar mai més, no obstant haver estat amics íntims per molts anys i no obstant viure en Kazan a Manhattan i en Miller a Connecticut, un Estat que és una mena de suburbi molt ric de la gran ciutat.

Arthur Miller passa a l’atac en públic: Les Bruixes de Salem

En general ser crític teatral a uns dels diaris o revistes de Nova York és una feina molt agradable i de molt prestigi. Imagineu-vos l’horror i la consternació d’aquests dissortats periodistes quan van assistir a l’estrena a Broadway de The Crucible  (traduïda a les llengües ibèriques com a Les bruixes de Salem). L’obra reprodueix un episodi més o menys autèntic de la primera època colonial a Massachussetts entre cristians integristes fanàtics. Un grup de nenes, per amagar una cosa que havien fet i per por de ser castigades, s’inventen que certes dones del poble tenien tractes amb el dimoni i havien proferit maleficis secrets per fer morir i patir als ciutadans creients del poble. La gent i l’Església s’ho creuen: persones innocents són perseguides, torturades i executades per una mena de tribunal de la inquisició, víctimes d’una mentida absurda i de la histèria generalitzada.

Suor freda va cobrir les fronts dels crítics. Calia ser totxo per no entendre què estava dient en Miller. Quin desgraciat! I ara ell què volia que escriguessin als diaris? És que els crítics tenien família i fills i una feina per protegir. No hi havia dret. L’endemà, els crítics unànimement van fer com si fossin retardats mentals: era una obra històrica interessant, parlant dels problemes de la societat d’immigrants i d’actituds religioses ja superades i sense importància i prou. No calia parlar-ne mai més. L’obra no va tenir gaire èxit a Broadway però fou traduïda i representada a tot el món. A Barcelona la van fer en castellà al Teatre Comèdia, a la cantonada Passeig de Gracia/Gran-via. La censura del règim es veu que tampoc ho entenia. En qualsevol cas, l’expressió “Cacera de Bruixes” havia entrat i quedaria per sempre  per sempre al discurs polític. The Crucible no es la millor obra de Miller però segueix sent molt famosa i ha estat represa sovint tant a l’escena com a la pantalla.

Kazan respon i arrasa als Òscars: On the Waterfront

En Kazan es veu que es va prendre malament la bufetada que li havien administrat les bruixes i va voler respondre en la mateixa moneda. On the Waterfront, un nom que no he sabut mai com es va traduir a l’estat, és una de les millors pel·lícules de tots els temps, una obra mestra sobretot personalment de Kazan com a director i de Marlon Brando com a actor. En Brando va dir sempre que va tenir molt dubtes abans de participar per la seva ideologia  però ell havia estat educat a l’escola del “Mètode” (que era l’art d’expressar emocions amb participació de la veu i de tots els moviments del cos) mig creada per Kazan i es pensava (amb tota la raó) que hi hauria oportunitats per a ell. En Marlon era un jove molt pràctic.

El film, rodat al port de Newark a Nova Jersey, davant de Nova York però a l’altre vora del riu Hudson, en part amb comparses reals, explicava la història d’un xicot crescut al si del Sindicat d’Estibadors (treballadors de càrrega de vaixells al Port), que estava dominat per una mena de màfia criminal (cosa que verdaderament passava amb aquest sindicat). Els membres del sindicat li recorden que tant ell com la seva família són companys de tota la vida, crescuts junts, que el seu sistema està basat en la lleialtat de la que tots viuen i que li calia callar encara que no vulgués participar en els crims. Amb grans sacrificis i voluntat de ferro, en Brandon els planta cara i va a la policia i a declarar al jutjat a ensorrar-los jugant-s’ho tot. Més clar, aigua…

L’Elia Kazan es va quedar descansat després de dir això. Com està escrit més amunt, l’èxit fou grandiós. En Brandon va quedar consagrat com el gran actor de “mètode”. Hi ha qui el veu com el millor actor de tots els temps, sense especificacions. Fou capaç d’anar-se del pisset petit on vivia a l’edifici de Carnegie Hall (prop de Robert Redford) i va encetar una carrera gloriosa a Hollywood.

Arthur Miller torna a la càrrega: A View from the Bridge

No ha estat mai una de les millors obres de Miller, potser perquè fou escrita i estrenada a corre-cuita, primer en un acte, després en dos però va demostrar la voluntat indomtable de l’escriptor,. L’obra, ara convertida en una dels òperes americanes mes exitoses dels anys recents i crec que ara fins i tot en una pel·lícula a punt de ser estrenada, explica la història d’un xicot a Brooklyn que pateix la temptació de voler separar-se de la seva gent i anar-se’n per sempre a través del pont cap a Manhattan, però que al final tria la lleialtat als companys de tota la vida i es queda amb ells. Explicat sense embuts.

Esdeveniment inesperat: Marilyn Monroe entra en acció i salva a Arthur Miller

A Hollywood la Marilyn, un gran símbol sexual era el prototip de les dones rosses ben desenvolupades i tontetes que nomes sabien fer bé una cosa que no anomenaré. Però potser caldria recordar que el paper de tonta era només el que la Marilyn Monroe feia davant les càmeres de cinema. La Marilyn, ja en els seus trenta-tants, havia estat una noia pobre amb molt poca educació formal, però cal distingir entre falta d’instrucció i estupidesa o banalitat que són dues coses molt diferents. Ella tenia els seus principis i els seus neguits. Es va dir sempre, tant si es veritat com si no, que en els bons temps de l’amistat entre Elia i Arthur ella era compartida per tots dos i que els tres s’entenien molt bé.

Al poc temps de l’estrena de la View  from the Bridge, en Miller estava arruïnat i ensorrat i no trobava feina. Vivia de fet dels diners de la Marilyn, que sense dubtar un segon s’havia posat al seu costat malgrat el perill transparent. L’hora de passar comptes amb el descarat Arthur Miller s’acostava i Miller va rebre l’ordre de presentar-se davant Comitè d’Activitats Antiamericanes. Va acceptar amb la condició que no li demanessin noms i es va presentar acompanyat inesperadament per la Marilyn que feia gràcies i guinyols a tothom i la sessió esdevingué un circ. Quin homenot era aquell Arthur Miller! Tothom vivia terroritzat pel Comitè, que podia fer tant de mal però en Miller es va presentar a burlar-se d’ells en públic davant les càmeres de TV i els micròfons de ràdio. El cas havia d’acabar molt malament perquè ell no estava disposat a col·laborar en res. El Comitè tenia el poder d’enviar-lo a la presó. Li havien promès que no demanarien noms, però es exactament el que van fer amb gran indignació d’Arthur Miller que es va negar a cantar res. Arthur Miller, que sense els diners de la Monroe ni tan sols tenia els mitjans de defensar-se perquè era gairebé indigent, fou sentenciat a un mínim de 30 dies de presó i a la llista negra. Va apel·lar a un jutge però la cosa es veia tan negra com la llista a la què havia quedat inscrit.

Marilyn, Marilyn, temptació i somni de tants homes! Per casualitat la Marylin estava divorciada en aquell moment, i es van casar tots dos a Nova York. A partir d’aquest moment els agents de relacions públiques de la Monroe van prendre la direcció del contraatac mediàtic. La primera conferència de premsa semblava com si hagués anat malament. La Monroe va repetir somrient i fent petonets  com s’estimava a l’Arthur i que anirien de lluna de mel al Carib i serien tan feliços. Els periodistes se’n burlaven, dient que potser passarien la lluna de mel a la presó, si el Comitè ho permetia. Però la Marilyn, que seguia pagant tots els comptes, sabia molt bé el que feia i com fer-ho. Es va limitar a seguir interpretant el mateix paper d’estrella tonteta i enamorada: donava entrevistes explicant com tots dos s’estimaven i quant la feien patir per coses que no tenen res a veure. Una vegada i una altra i una altra… L’opinió pública al final va començar a girar-se contra el Comitè i a favor de la parelleta de coloms.  En aquest clima, el jutge va donar la raó en tot a Arthur Miller que no va anar a la presó. El seu nom fou esborrat de  la llista.  Ningú va haver d’anar a la presó. Al Comitè també li va semblar que més valia aquesta sortida, que ja tenien altres preocupacions.

En Miller i la Monroe no van durar gaire. Van anar a Hollywood a filmar la pel·lícula The Misfits escrita per ell i interpretada per ella. El rodatge va esdevenir un malson. El film fou dolent en tots els sentits i tot va acabar malament. Es van divorciar aviat. Dinou mesos després la Marilyn Monroe es va suïcidar quan encara era  jove i estava en tractament psiquiàtric.

Conclusions

A diferència d’altres apunts que he escrit en aquest bloc, aquesta vegada no hi ha finals inesperats. La cosa es va acabar com queda dit abans. Al final els McCarthystes i el Comitè van caure, la guerra freda i la histèria anticomunista també es van aturar i els membres de la llista negra que van sobreviure van tornar a treballar. La llista negra, una violació gairebé inconcebible de procés degut i de tots els drets constitucionals, havia estat feta pel Govern i fou pública i oficial fins que un jutge la va declarar  il·legal manant que quelcom que la observés quedaria obligat a pagar indemnitzacions econòmiques als llistats. Alguns es van recuperar, però no pas tots i havien passat desgràcies personals que no es podien resoldre.  I les ames de casa sota control del Partit amb designis secrets d’assassinar el President dels EUA també van desaparèixer de la pantalla. Només el Manchurian Candidate ha sobreviscut fins als nostres dies.

Com cal jutjar l’Elia Kazan? Perquè va denunciar i vilificar amics i companys de tota la vida ensorrant-los i posant-los en una situació tan greu? És que era un home de dretes i es pensava de debò que els denunciats representaven un perill per a les llibertats públiques i polítiques del poble Americà, com pretenia el Comitè? Potser la bestiesa era massa grossa per a un home amb el seu intel·lecte. Com podia ser ell tant de dretes si havia militat lliurement al Partit Comunista per anys i fins i tot havia reclutat gent? Era un vulgar oportunista? Ric i poderós com era, havia de tenir tanta por del Comitè? La natura humana es molt difícil de copsar. Al món a vegades hi ha topades molt fortes que fan mal a gent innocent. Quan el conflicte s’acaba, resulta sempre que gent innocent van patir per res, que molts van prendre partit per coses que no eren importants i es van emocionar i van acabar lluitar per causes sense mèrit. La política sempre ha estat molt més emocional que racional. Ves a saber que creu la gent! Una raó molt gran per adherir-se al pacifisme.

Que parlin tant com vulguin els poderosos però que no facin guerres. Els morts no ressusciten. Els poderosos segueixen vivint i maldant

BON ANY 2010

us desitja de tot cor

JOANOT

Al Nord, Central Park acaba al carrer 110th, que és el primer del Harlem oficial. Hi ha molts turistes, probablement enganyats per històries de com eren abans les coses, que tornen a casa explicant a tothom que la visita a Harlem va ser molt perillosa i que van veure escenes de misèria i opressió indescriptibles.

No és veritat en els nostres dies. Harlem és el barri negre, encara que cap al Sud cada dia hi ha més senyals de “gentrificació” que aquí vol dir invasió per gent acomodada que millora el barri i fa apujar els preus, forçant la gent pobre al carrer. L’assumpte de les relacions racials a aquesta ciutat, sempre tan progressiva i oberta, és una cosa complicada que ni vull ni podria descriure aquí. Cal viure a Nova York molts anys per entendre-ho. Però a mi m’agrada passejar pels carrers de Harlem. He trobat sempre que col·lectivament i en general els negres són gent més alegre i divertida i llampant que molts altres. I el Nord de Central Park és un pulmó magnífic per als nens, els vellets i els joves del barri. I caminar per Harlem és menys perillós que fer-ho pel Raval: amb sentit comú no ha de passar res. El crim ara ja fa temps que és molt baix a la ciutat, sobretot a Manhattan.

A l’Est de Central Park Nord

Voldria recomanar a tothom el Conservatory Garden  que ha sortit a tants films i escenes publicitàries, un oasi meravellós de serenitat i bellesa, probablement el meu lloc predilecte a l’illa. L’entrada està a la Cinquena Avinguda  a l’altura del carrer 105th, al nord de l´Hospital de Mount Sinai i del Museu de la Ciutat. S´hi entra per una gran porta de ferro, treta d’una mansió enderrocada a un altre lloc, i consisteix en dos jardins, Nord i Sud, cadascun amb una font centrada per estàtues delicioses i voltat de plantes florals i jardins molt ben cuidats per voluntaris. Entre els dos jardins hi ha una gespa verda amb una plataforma elevada al fons. Em sap greu que les fotos em surtin tan malament a  aquest bloc, perquè aquí caldria una. El meu català no és prou bo per retre homenatge al lloc.

Sortint del jardí pel Nord, s’arriba a un llac anomenat Harlem Meer. Meer! Quina exageració! No és molt gran però té moltes coses i alguna platja petiteta perquè els nens puguin arribar a l’aigua. Hi ha molts peixos i a l’estiu deixen pescar als nens… a condició que tornin a deixar lliures immediatament les pobres bèsties. Aquest sistema es diu “catch and release”. Què en deuen pensar els pobres peixos?

Camino un bon dia per la vora nord del llac. Hi ha ànecs i cignes molt grassos. Deuen ser els residents que els alimenten i no pas la ciutat. Al darrera es veu l’altre vora, ondulant, amb molta vegetació. Hi ha un camí. Es pot la volta al Meer a peu. Sec a un banc prop de la caseta que fa de centre de visitants. Al costat meu hi ha una senyora grassa d’uns cinquanta anys, vestida pobrament, que no deixa de sospirar i gemegar. No deu ser pas per falta de menjar perquè de sobte es treu alguna cosa i comença a alimentar els ànecs. Al davant hi ha un paisatge d’una gran serenitat, al darrere el tràfic infernal i els autobusos del carrer 110th. La senyora segueix gemegant mirant el cel que no sembla escoltar-la, però els ànecs estan contents de la visita. Se m’acosten però no tinc res. Rondinen. Nyec, nyec, nyec. Em sap greu. A mi també em vindria de gust menjar però ara no puc.

Al davant meu,  a la dreta veig el bunyol arquitectònic horrorós del Lasker , que a l’estiu és una piscina enorme i a l´hivern té unes tres pistes de patinatge sobre gel. Si encara viu, caldria afusellar l’arquitecte per dessacralitzar el Parc. Només veig dos nens patinant però a una de les pistes el Zamboni està aplanant la superfície del gel a una pista. M´ho miro una estona i veig que la panxa tan gran de la màquina s’omple del gel arreplegat de la pista de patinatge. Aleshores baixa cap a la vora de l’aigua i buida la càrrega deb gel al costat, fent una pila blanca que vista de lluny a ningú se li acudiria que és gel triturat, com un cocktail d’estiu. Com que fa fred, segur que la pila durarà molta estona.

A l’Oest

No em cal caminar gaire per arribar-hi. La frontera oest del Park és Central Park West, que més abaix esdevé una adreça molt cara i prestigiosa on viuen molts milionaris famosos que paguen per la vista al parc.

El que més gràcia em fa és l’escala de l’entrada anomenada “Portal dels Forasters” (Strangers Gate) que obre el pas a una escala de molta altura davant del carrer 106th. Ara fa poc es va fer famosa amb una pel·lícula de la Jodi Foster on es veia com ella i el seu amic són agredits per una banda de desgraciats, que assassinen l’home (cosa poc probable en els nostres dies) i la Jodie es compra una pistola i comença a matar a trets gent dolenta que troba pels carrers. Pujant l’escala s’arriba al cim del Great Hill, la muntanyeta on els catalans vam celebrar la Diada fa uns anys. És un camp de gespa voltat d’arbres. El propòsit de l’àrea és que recordi la natura. Cal una mica d’imaginació, però sí que la recorda.

Molt a prop, pujant i baixant per caminets i evitant els cavalls que s´hi passegen, s’arriba al Pool, un estany alimentat per una riera, el Rivulet que es veu que ja hi era quan van construir Central Park. El Pool desemboca a una caiguda d’aigua. Fa uns anys, tot passejant-m´hi vaig trobar l’equip de Sesame Street. L’ocellot groc, el Big Bird, estava intentant beure agua a galet de la cascada, que no li sortia bé, mentre dos monstres desconeguts se´l miraven rient. Seguint la riera es pot arribar aviat o a la civilització tan bruta i incivilitzada del carrer 110th, o a la dreta a molts camps de joc de bèisbol.

Al costat d’un dels caminets prop d’una carretera va tenir lloc el crim.

19 d’Abril de 1989: una dona “jogger” de 28 anys cau

Me´n recordo molt bé del lloc: a l’estil de Nova York, gent desconeguda hi havia erigit un monument espontani recordatori amb flors, estampetes, cintes de colors, targetes fetes a mà animant la víctima…

La jove en qüestió era una dona blanca de carrera amb molt d’èxit. De professió era una “investment banker” que no he sabut mai com es tradueix però que són gent que aconsellen grans empreses amb problemes financers i cobren molts dòlars. Patia d’anorèxia nerviosa i com sovint aquests malalts era molt treballadora, seriosa i compulsiva. La tragèdia va passar perquè vivia a la West Side, molt amunt, potser massa i tot. Era de raça blanca i tenia el costum que endur-se feina a casa els vespres i després de sopar treballar fins a les 10 o les 11. Aleshores es canviava al vestit de jogger i sortia al carrer, fent un tomb per Central Park Nord als voltants de mitja nit.

Aquí caldria aturar-se i dir-li a la senyora que això era una bestiesa que li podria costar molt cara, sobretot en aquells anys, perquè a aquestes hores el parc estava desert sense policia i era molt gran. Ni a Nova York, ni a Barcelona ni a Palautordera. Però ella ho havia estat fent cada vespre per anys i no li havia passat mai res i no tenia cap por. A més era un lloc públic perquè Central Park no es tanca mai i els ciutadans tenen dret anar-hi tant com volguin a qualsevol hora.

La dona en qüestió fou trobada per uns nens d’escola l’endemà molt d’hora. Tant ells com els primers policies que van arribar la van donar per morta, però vivia. Estava estesa entre les mates prop de la carretera en una gran taca de sang, mig despullada amb una ferida oberta molt gran al cap on es veia el cervell, feta amb un roc que hi havia al costat.

El tractament dels traumes cranials és una ciència que ha avençat molt els darrers anys. Morta com semblava, la van dur a temps a un centre especialitzat i contra tot pronòstic va millorar, va recuperar el coneixement als 12 dies i es va recuperar. S´ha quedat amb problemes visuals i de pensament, però viu. El problema és que no recordava l’assalt i no podia ajudar la policia.

Un mal moment: el clima racial a Nova York

Anaven malament les coses. Hi havia un predicador negre demagògic i fals anomenat Al Sharpton (que ara s’ha tornat seriós) dient bestieses provocant i organitzant manifestacions i vivint de la denúncia diària de discriminacions racials, tant reals (que n´hi havia) com imaginades. I hi havia una campanya electoral amb un alcalde negre que estava sota atac (era molt bon home, però ho havia fet malament) amb el Giuliani fent les seves insinuacions racistes implícites. I hi havia un augment del crim i gent que es queixava de ser molestada al parc per grups de joves negres. Algú havia de rebre per trencar la tensió creixent.

Aviat cinc nois negres teenagers (15, 16 anys) van ser detinguts i acusats de la violació i intent d’assassinat d’una dona blanca. La cosa aviat va prendre tons racials. Mentre que la premsa majoritària es negava a publicar el nom de la víctima, els diaris de la minoria denunciaven el seu nom en lletres capitals: una blanca era igual com una negra i no s’havia de tolerar cap tracte diferent. Hi havia tantes violacions, però només se´n parlava quan la víctima era blanca. Era veritat.

Els cinc nois aviat van confessar. Eren  de bona família mitjana i amb certa educació que no tenint res més a fer es dedicaven a fer una cosa nova que ells anomenaven “wilding”, derivat de “wild”, en aquest cas significant brètol o gamberro, que volia dir anar en grup pel parc fent bestieses i molestant la gent. Això del “wilding” va acabar d’exasperar els ciutadans respectables de Nova York. Ja n´hi havia prou. Calia actuar amb mà dura.

Considerant que eren tan joves i que van confessar els detalls del crim i demanat perdó, van rebre sentències entre cinc i dotze anys i van ser enviats a la presó. Poc a poc la pau va tornar a la ciutat. La víctima vivia i els negres dolents estaven a la presó. En Giuliani havia començat el seu regne amb ma dura.

S´havia acabat el cas?

No, només era un entreacte que duraria 13 anys.

Un jove molt dolent anomenat Matías Reyes

En Matias Reyes era un porto-riqueny de naixement, que només tenia 17 anys el temps del crim. Era (és vull dir, perquè encara viu) un psicòpata criminal, que són la gent que neixen amb algun cargol mal collat al cervell sense sentit de pietat ni de moral, incapaços de tenir emocions, que maten i fan mal per distreure´s, sense cap raó, igual com altres van de cacera o juguen a les cartes. No hi ha res a fer, ni redempció i segueixen fent mal i burlant-se de la policia fins que els fiquen a una gàbia. La gent no entenen bé aquests criminals. En general són gent intel·ligent,  d’aspecte i formes socials agradables, que passen desapercebuts o són molt benvinguts a grups socials. Hi ha qui diu que haurien de ser tancats a un manicomi i no a la presó perquè són malalts, però és com una deformitat que dura tota la vida: si no són tancats tornaran a fer el mateix una i una altra vegada.

En Matias Reyes era responsable d’un seguit d’atacs violents a dones a East Harlem (prop de Central Park) que va arribar almenys a 8 violacions i un assassinat. Se´n va parlar poc perquè gairebé totes les víctimes eren negres o hispanes. Probablement va fer coses pitjors que no podien ser provades.

Va acabar sentenciat a 33 anys de presidi a una institució d’alta seguretat, una anomenada Super Max (molt mal lloc per viure-hi) a la frontera canadenca. Diuen que quan el van arrestar ja va dir a algú que era ell el culpable del cas de la dona jogger de Central Park però ningú li va fer cas perquè aquell cas ja estava ben resolt. Quin mentider!

Però li haurien hagut de fer cas perquè malgrat les confessions tan detallades dels cinc xicots del “wilding” l’única mostra d’ADN trobada per la policia no corresponia a cap dels cinc. La cosa hauria hagut de sorprendre: violacions repetides i l’ADN pertany a un desconegut que no es entre els violadors? Molt estrany.

L’any de gràcia de 2002, l’últim noi del “wilding” havent complert els 12 anys va sortir de la presó. Poc temps després en Reyes va espetar a algú que era ell i no els cinc nois qui havia violat i malferit la dona blanca al parc. El termini per perseguir criminalment una violació (statute of limitations) casualment havia expirat o sigui que la llei ja no podia fer-hi res.

Hom es pensaria que només sentir això tota la policia i els fiscals de Nova York es van mobilitzar. No, no. La cosa va arribar no obstant a les orelles d’un senyor que coneixia bé i estimava les famílies dels cinc nois (tots vivien al mateix edifici) i van decidir  contractar un detectiu privat perquè anés a la presó amb una càmera de TV a prendre declaració al Reyes. Veient aquesta declaració filmada al final el fiscal s´hi va interessar.

En Reyes va ser portat a Manhattan i va reconstruir els detalls del crim. Els policies no s´ho creien: però si els negres havien confessat donant tota mena de detalls i no s’havien retractat mai! Als EUA hi ha una institució anomenada “Projecte Innocència” que es dedica a pagar per anàlisis d’ADN per treure de la presó gent innocent i es van interessar pel cas. I si, l’ADN misteriós trobat a la víctima pertanyia a Matias Reyes. El fiscal va demanar oficialment a un jutge l’exoneració dels cinc joves. Per acusar en Reyes ja era massa tard però ell segueix tancat.

Van cobrar els joves una indemnització per l’ empresonament? Probablement, però no és gens fàcil. A la llei anglo-saxona hi ha una cosa que s’anomena “immunitat sobirana” que vol dir que el Rei sempre té raó i ningú es pot queixar sense permís. Per querellar-se contra l’Estat de NY cal que el Parlament de l’Estat aprovi una llei particular autoritzant-ho. Es pot aconseguir. Es per aquestes coses que els parlamentaris tenen oficines al seu districte on reben ciutadans. Però no té res de fàcil. Probablement els van pagar voluntàriament alguns diners.

Perquè van confessar? D’on van  treure els detalls?

Ara és el moment d’introduir una altra expressió d’ús corrent als EUA: railroading, que és el que la policia va fer als cinc nois. Literalment railroading invoca la imatge de posar algú damunt una vagoneta amb rodes sobre el carril de tren  i empènyer: després de l’empenta la vagoneta corre tota sola. Hi havia pressió popular per donar una lliçó sobretot a algun negre dolent (encara que no ho digués ningú, estava en l’aire). L’investigador principal, un home llegendari, era un mestre de la interrogació, un policia nascut a East Harlem que ho coneixia tot i parlava al mateix dialecte i entenia molt bé a tothom i coneixia la situació social i tots els costums. Sabia com inspirar confiança, com fer-se passar per amic i extreure informació. Què podien esperar? Hi havia proves contra ells. Si no confessaven tot seria pitjor. Ells no eren angelets sinó que havien fet molt de mal i traït els seus pares amb el wilding. Si demanaven perdó el jutge donaria una bona sentència. Si no… que no sabien com havien acabat tants amics? Era molt millor cantar. I els detalls? En part van sortir de la premsa sensacionalista i en part sens dubte de la policia que els va ajudar a formular-ho.

Railroading! Quantes vegades ha passat en aquest món? En Neró volia donar pa i circ al poble per satisfer-lo. A vegades el poble demana altres coses. I no és sempre bo. Ai, si alguna vegada sents que demanen sang i és la teva!

Joanot

ç

Tags: Central Park, crim, Nova York, railroading

Casos actuals

En Benjamin Franklin, un dels pares fundadors de la República,  deia que només dues coses són segures a la vida, impostos i la mort. Jo n’afegiria una tercera: corrupció pública, a la que tots els diaris han de dedicar espais regulars. Quants s’en surten? Probablement molts, perquè ningú escarmenta. El sistema que hi ha contra la corrupció és una llei federal de protecció als “whistleblowers”, que són els que denuncien el cas. No sols estan protegits contra represàlies, sinó que a vegades cobren primes considerables. Pero no he sentit dir mai que hi hagi fiscals especials anti-xoriços

En aquest moment corren dos processos judicials contra personatges molt notables. Un és a Nova Jersey, que de fet en gran part és un suburbi de Nova York i afecta un home poderosíssim. Fa uns mesos van enxampar i detenir en front de les càmares de TV uns 30 individus empatollats en un procés de pagaments il.legals. Un d’ells venia ronyons per transplants.

Abans d’ahir l’infame Bernard Kerik es va declarar culpable davant el jutge. Va plorar sabent que aniria a la presó. Pobret! En Kerik era un xulo muscular, un home sense educació que havia pujat al poder fent primer de xòfer i guarda-espatlles a Rudy Giuliani abans de ser elegit alcalde. Després va rebre ascensos sorprenents que sempre li permetien distribuir contractes de construcció mantenint sempre, això sí, relacions impecables amb la Màfia: director de presons a la ciutat i fins i tot cap de la policia de Nova York durant l’episodi de les torres bessones. El van enviar a Bagdad a entrenar la policia local i en Bush el va anomenar pel càrrec de Secretari (ministre federal) de Protecció Civil. Fou una equivocació molt gran, perquè va ser quan la gent que el coneixia va començar a parlar. El senyor ja tenia masses penques.

Tammany Hall

Estava a punt d’anomenar l’alcalde irlandès O’Dwyer, empleat de tota la vida i servidor lleial d’una de les famílies més importants de la Màfia novayorquesa, sobretot del Signore Anastasia, un assassí terrible. Quan les coses se li van posar negres, l’Administració Truman el va anomenar Ambaixador a Mèxic. No va ser el primer que va marxar al país veí: no m’en recordo del nom, però un altre alcalde mes antic  també es va escapar de Nova York cap a Mèxic sense acomiadar-se de ningú, amb efectius a una maleta. Quin món!

I després hi va haver el famosíssim Boss Tweed al Segle XIX, que ha esdevingut l’emblema oficial i sinònim del mot “corrupció”, pel caire extrem dels seus robatoris. Ell era el cap de Tammany Hall, que descriuré breument abaix, que en aquell temps era un club democràtic que controlava els vots i un cop al poder, es repartia els càrrecs i els diners. Com que era impossible destituir-lo a Nova York, al final en Tweed fou acomiadat per una intervenció del parlament estatal a Albany, jutjat i empresonat. Es va escapar i va reaparèixer a Madrid, on fou detingut una altra vegada. El “Boss” Tweed va morir finalment a la presó.

Parlem breument de Tammany Hall, que es mereixeria un apunt llarg a aquest bloc. Va existir entre el segle XVIII i mitjans del XX. Els seus càrrecs prenien noms indis (de la llengua Lenape, de l’Est) per accentuar la seva dedicació a valors locals. Després d’uns anys van començar a dedicar-se a l’ajut filantròpic dels immigrants, que s’ho passaven molt pitjor que ara perquè no hi havia prestacions socials. La seva lògica era que si Tammany Hall arribava al poder (a NY o a Albany) podrien ajudar als immigrants pobres i trobar-los feina i ajuts. I si que ho feien, però… Aquesta explicació innocent desperta mals pensaments (amb tota la raó). Altrament Tammany Hall també lluitava per objectius legítims del Partit Demòcrata. El fill mes gloriós de Tammany fou el gran Governador Al (Alfred) Smith, reformador de les administracions locals estatals i un dels millors polítics novayorquesos del segle XX, el primer catòlic que fou candidat a la Presidència dues vegades. L’Smith fou qui va ensenyar com es fa una administració moderna, per exemple amb el pressupost. Vull dir que Tammany Hall, que tenia locals socials a Union Square, fou un cas mixt i complicat de feina bona i útil i robatoris miserables, gairebé inconcebibles segons qui manes però la memòria popular que queda de Tammany Hall  és que van ser lladres. Pero per molts anys es cuidaven de la seguretat i la feina de grans grups de (votants) immigrants, els quals votaven per ells i els mantenien al poder. Molts altres que van seguir no s-han ocupat mai de la gent pobre. Una cosa que sempre feien era ocupar-se de les viudes dels seus homes quan aquests morien joves. Això és el tema dels dos casos notables que segueixen.

Cuidant vídues prematures abans que hi hagués pensions

Tammany Hall a vegades funcionava, a nivell baix, com un sindicat o club d’ajuts mutus. Si els membres en podien treure una mica de seguretat, els importava poc què fessin els capitostos. Hi ha una biografia d’un personatge important que explica quines coses es van trobar a les dependències municipals una vegada que una Coalició de ciutadans honrats contra Tammany Hall havia aconseguit arribar temporalment al poder.

En aquells temps entre les dues guerres, la gent sortia molt a peu i per això hi havia molts més lavabos públics que no pas ara, quan hom només es pot refiar dels Starbucks. Sobretot a les avingudes al costat de Central Park, n´hi havia molts i en general eren estrets i molt llargs. La feina de janitor (encarregada o dona de la neteja) era una de les preferides per a viudes. Ni cal dir, que no s’esperava pas que treballessin, només que es presentessin a les hores i estaven totalment protegides contra comiats per la Llei de Servei Civil.

Doncs com que aquestes comunes, a vegades subterrànies i a vegades a casetes a la superfície, eren grans, moltes titulars del càrrec es feien tancar la part de darrere, on cobrien els daixonses, milloraven la ventilació i hi ficaven cadires. Ho transformaven tot en una Saleta d’estar per rebre coneguts i fer festes i alguna vegada fins i tot per dormir-hi. A Central Park West hi va haver un lavabo on la dona només havia respectat dos seients per visitants necessitats i al darrere, amagat de la vista públic, hi havia posat un petit piano que se sentia tocar des del carrer.

Un altre cas notable, no sé si trist o repugnant, segons es miri, fou una dona que es van trobar als locals del Comissariat de Parcs. Estava asseguda a un balanci i feia mitja o cosia. El nou cap se li va acostar a preguntar quines obligacions tenia. La dona respongué que estava allí d’ençà de la defunció del seu estimat i que ningú li havia donat mai feina. Només faltaria després de tant com havia fet el difunt. Sovint es portava feina de casa. A més li havien assegurat que podia seure tant com volgués al balancí. Que hauria de dimitir? I un daixonses! Que no coneix vostè les provisions de la Llei del Servei Civil? Jo em presento aquí cada dia a les 9 i mentre no hi hagi altres ordres, sec al balancí i vostè no em pot tocar.

Però si a la feina et volen fotre fora no hi ha res a fer. Va dimitir després de ser assignada  a dependències municipals remotes i obligada a fer hores extres.

L’Alcalde Mike Bloomberg i el (encara) Governador de Nova Jersey Jon Corzine

Que és legítim comprar càrrecs públics si s’és molt ric? Comprar-los no, però fer-se elegir, sí. La llei prohibeix als candidats que reben subvencions públiques excedir un cert límit de despeses, encara que hagin tingut donacions per damunt del limit i també se’ls prohibeix usar el seus propi diners (que és una burla perquè està permès prestar-se´ls ell mateix, un problema molt greu que va tenir la Hillary fa un any). O sigui que el cas està arreglat i ser ric no té cap avantatge.

Ha, ha!  Si algú s´ho creu, n´hi ha per atipar-se de riure. El detall és que el límit només compte QUAN EL CANDIDAT ACCEPTA AJUTS PÚBLICS, però si tot ho paga de la seva butxaca pot fer el que vulgui i no hi ha cap límit.

En Mike Bloomberg, es un bilionari de molt mèrit que s’ho ha guanyat tot ell mateix i és molt caritatiu i solidari ($230 milions donats a obres de caritat el darrer any), té una fortuna d’uns 14,7 MIL milions i és el 8è americà més ric de la nació i està a la llista FORBES dels més rics del món (fa uns anys n’era el número 4). Es propietari d’un avió i un helicòpter privats (l’altre dia el seu helicòpter es va empatollar amb la policia de Nova Jersey que gairebé va detenir el pilot). Doncs ara fa 8 anys estava avorrit i no sabia què més fer i va decidir gastar-se-les en fer-se elegir alcalde. El seu adversari podia gastar el màxim d’uns 8 milions permès per la llei i el super milionari s’en va gastar trenta-tants. Contra tots els pronòstics va aixafar l’adversari demòcrata (que havia començat amb 20 punts d-avantatge) i va inaugurar l’era Bloomberg que ara ja ha passat dels 8 anys.

Quan una cosa semblant va tenir lloc per primera vegada hi va haver gent a qui li semblava malament. De fet gairebé cap candidat legítim pot resistir una tirada d’anuncis negatius a la TV (tothom està contra els anuncis negatius, però sempre són efectius) Ni la Mare Teresa s’en sortiria amb reputació intacta. Van anar als tribunals, després als tribunals federals i ai las, fins i tot al Suprem Federal. Resultat? És un simple cas de llibertat d’expressió. Si algú té milions, pot gastar-se´ls com vulgui i pot dir en públic allò que vulgui. I que el votant americà ja és prou madur per acceptar o rebutjar, que no n’estic segur. I així s’ha quedat. Cada elecció hi ha més casos. La nació esdevé una plutocràcia: govern dels rics, per als rics i pels rics. Que consti que el Cèsar Bloomberg és un home relativament progressiu i ha estat un bon alcalde. Va estar a punt de presentar-se per President. Això no és el problema.

En Jon Corzine, Governador de l’Estat veí suburbà de Nova Jersey, del que tothom es riu però que després de Connecticut té el segon per capita més alt del país (uns $38,000/persona)  fou un Cap Executiu del poderós Goldman Sachs, avui en dia el banc d’inversions més fort del país. Gents amb el seu càrrec estan a posicions dirigents a tot el país. Sempre n´hi ha un o dos al Gabinet Federal, tant amb Obama com amb Bush.

Com en Bloomberg, en Jon un dia es va avorrir i va decidir comprar-se (vull dir fent-se elegir) com qui diu res: el càrrec de Senador Federal per l’Estat de Nova Jersey. Va servir sis anys però es veu que es va avorrir també. Era un de cent senadors i no lluïa com calia i a més no podia imposar la seva voluntat a ningú. Va dimitir i es va presentar, fent campanya amb els seus dòlars, a Governador de Nova Jersey, un càrrec molt cobert per l’ombra de corrupció. Això era un avantatge molt gran: en Corzine no tenia perquè robar res (com en Bloomberg) i va ser elegit. Ell no ho va fer malament perquè sabia molt bé com tractar realísticament problemes financers però de primer va tenir mala sort sobretot per la crisi i de segon pel seu caràcter una mica arrogant i descarat. Per exemple en mala hora va tenir un afer amb una sindicalista amb la què l’estat negociava i li va regalar una casa. Quan se li va retreure, va respondre molt emprenyat que ell i la dona eren divorciats i no havien de donar explicacions i que ell amb els seus diners feia com volia i prou. Veia massa coses així . Se les va gastar a fons el mes passat a la campanya de reelecció contra un republicà limitat en les seves despeses. Tots dos es van acusar mútuament de corrupció dia i nit a la TV. El públic es va disgustar molt per l’absurditat de les acusacions. En Corzine va perdre. Per poc però va perdre el càrrec. Deu estar patint que la inversió li ha sortit malament.

Que vol comparar algú això amb el sistema de finançament dels partits a Catalunya? En Bloomberg s’ha gastat en la reelecció el primer dimarts de Novembre probablement prop de $200 milions !!!! (oficialment $90 però no és veritat). Això excedeix tot el pressupost dels partits polítics de l’Estat espanyol, sense parlar de Catalunya. A més hi havia un límit de 2 mandats consecutius que els votants havien aprovat en referèndum dues vegades. Però els referèndums a aquest Estat són facultatius no vinculants (com preguntar a un amic què es pensa d’un problema) i en Bloomberg va enviar els seus advocats al Consell Municipal a argumentar que la participació als referèndums havia estat tan petita (l’argument s’ha sentit molt a Catalunya) que no tenia credibilitat i el Consell va suspendre el limit perquè en Blooomberg pogués ser reelegit, que ja està bé i ha indignat molta gent.

Per cert en Bloomberg ha estat reeelegit amb MENYS vots dels que van votar fa anys pel límit dels dos mandats. Que li semblarà que el resultat és vinculant aquesta vegada? Va pagar uns $200 per cada vot dipositat

JOANOT

Tags: Bloomberg, corrupció, Corzine, Nova York, política, Tammany Hall

Parlo d’aquesta dona

Vet aquí una història verdadera. Podeu creure´m, no sóc cap polític.

A la ciutat els darrers anys el nombre d’invàlids en cadira de rodes ha augmentat molt. La raó és el progrés de la medicina. Gent que abans hauria mort o estaria immobilitzada al llit ara poden mantenir un cert grau de llibertat i desplaçar-se. A Nova York ja fa temps que tenim les millores ara introduïdes a Barcelona: els ascensors als autobusos, les rampes de la voravia  a les cantonades, habitatges escaients.

Les cadires de rodes poden ser manuals o motoritzades. Gairebé totes estan pagades per Medicare, l’assegurança federal per a la vellesa i la minusvalidesa. No he sabut mai quin criteri hi ha per triar quines de les dues modalitats donen. Em sembla evident que una persona amb braços debilitats necessita una cadira motoritzada. Pel carrer i al bus veig molts ancians asseguts a una cadira de rodes en les mans d’una cuidadora gairebé sempre negra que l’empeny i fa alguna mica de conversació. A vegades em sembla que la dona ignora el malalt i el deixa arraconat al parc o al carrer encarat amb una direcció on no es veu res d’interessant. Deu ser trist. Qualitat de vida és el problema. Potser el malalt ho veu com un encontre esportiu: Desig de Viure 6, Qualitat de Vida 4. Qui guanya per ara? Però hom no pot triar res.

Vull parlar d’una dona amb cadira de rodes motoritzada  que viu a un altre edifici de la meva Coop. Aquí tots els edificis grans tenen un doorman, un porter uniformat que ajuda a trobar un taxi, a portar coses a l’ascensor,  i sobretot que no deixa entrar desconeguts. El doorman és molt útil per a gent amb problemes com aquesta dona misteriosa que a vegades m’ha fascinat. Els edificis de la meva coop estan construïts a un terreny inclinat, i per això a l’entrada hi ha graons. Això seria un obstacle si no hi hagués doorman, que quan la veu venir treu una rampa de fusta per cobrir els graons i ajuda a fe-la pujar or baixar. Diuen que si l’ascensor estigués espatllat, tenen una mena de plataforma motoritzada amb bateries que podria pujar la dona pegada a la barana, però no ho he vist mai.

Aquesta dona sembla petita, almenys asseguda a la cadira. Els seus vestits són grisos, poc vistosos i es veuen molt be perquè les cadires elèctriques estan obertes pel davant i són controlades per una palanqueta sota la mà dreta de la usuària. Sembla tenir quaranta-tants anys però no sóc bo calculant l’edat de la gent, sobretot si estan malaltes. Curiosament sempre va tota sola, que és difícil d’entendre. Algú l’ha de cuidar al pis. El primer misteri. Potser podria preguntar al doorman? No m’importa. A més no conec bé els porters de l’altre edifici. La dona no té una cara gaire amistosa. Però deu ser difícil fer bona cara a la paràlisi. No, no, no li puc retreure res. Però no m’he atrevit mai a saludar-la. Sempre sola! Com pot ser?

A l’interior de la mansana, entre el meu edifici i el de la senyora, tots dos bessons, vells i de 6 pisos hi ha un jardí molt maco amb un camí empedrat, gespa, llanternes, arbres florals. Moltes vegades m´hi passejo. Les quatre cases de la Coop tenen portes al darrera per entrar-hi. Una vegada vaig veure el cap de la dona davant d’una finestra mirant-se el jardí amb cara impotent. Em fixo per primera vegada: totes les entrades dels edificis tenen graons, un obstacle terrible. Perquè no exigeix que el doorman la tregui, si vol sortir? Potser no voldria. Els doormen tenen un sindicat molt fort i no treballen sempre de gust.

Curses al carrer

Un dia estava tornant a casa a peu al vespre quan la vaig veure venir davant meu, tota sola com de costum. Era fàcil de reconèixer pel seu cap distintiu i el perfil immòbil.

Venia per la vorera a una velocitat increïble. No sabia que aquestes cadires elèctriques poguessin anar tan de pressa. Gairebé he de saltar apartant-me del seu camí. Li veig la cara. Sembla contenta, somrient, gairebé riu, com una nena petita que està fent una entremeliadura.

S’acosta a la cantonada. No hi ha ningú més perquè el meu barri és molt tranquil. Pren la curva a una velocitat temerària. El vehicle s’inclina i patina una mica. La dona ha de corregir la direcció però no passa res. La veig com es perd a la nit en la vorera al voltant de la cantonada. El seu motor fa una mena de buzz com les abelletes.

Ara ho entenc: està fent tombs a la vorera al voltant del bloc, pels quatre costats.

Segueixo caminant i arribo a l’entrada de la meva casa. La veig, com esperava, davant meu, havent arribat per l’altre costat, però a metros de distància, aturada mirant la carretera. Potser sabia que jo m’acostaria i no volia que notés què estava fent. Per mi que faci tots els tombs que vulgui, només faltaria, però quant duren les bateries? Ben pensat a les ciutats aquests vehicles podrien ser un bon mitjà de transportació per anar a la feina. ocupen menys espai que un cotxe, s’aparcarien fàcilment i no produeixen CO2.  Ben mirat, no deixa de ser trist. Una dona gran que s’ha d’amagar dels ulls curiosos quan vol jugar! Quina altra cosa podria fer? Ha fet una bona demostració del potencial de les cadires.

Al vespre o la nit

Una cosa que no m’agrada gens dels gratacels que construeixen per tot arreu són els vestíbuls estrets, lletjos i mal il·luminats que els edificis alts nous invariablement tenen. Però la meva casa és relativament vella ,d'”abans de la guerra”com diuen aquí (la II GM) i té una escala i un vestíbul senzills però interessants, grans i lluminosos. Al replà davant la meva porta hi ha una finestra molt alta que s’obre al jardí interior. Als vespres a vegades surto i em miro breument el jardinet amb els fanals encesos a través d’aquesta finestra. També hi veig l’edifici bessó a l’altre costat del jardí, on viu la dona de la que parlo. Al vespre els pisos vistos des de l’interior són diferents. Tots els vestíbuls estan il·luminats i semblen com un decorat escènic d’obra de Tennessee Williams. Algunes finestres també tenen llums encesos, i a vegades estan tapades per cortines i a vegades no. Amb sort, s´hi pot veure gent movent-se.

Un vespre la dona va aparèixer. Havia sortit del pis en la cadira de rodes i s´havia aturat davant la finestra, mirant intensament el jardí prohibit. Estava com sempre immòbil, com una estàtua o una figura dramàtica a contrallum. Al pis damunt d’ella veig una dona sortir del pis amb les escombraries per llençar-les a l’abocador. La desconeguda camina potser a dos metros damunt la paralítica, però ni es veuen ni són conscients de la seva proximitat. Com separa un sòl! Tan a prop i tan lluny a l’hora.

Jo en general només em quedo a la finestra un parell de minuts però aquest vespre espero més perquè la dona segueix sense bellugar-se.

Al final, veig com la cadira es belluga, molt poc a poc, endavant i enrere, més endevant i més enrere, igual pero mes depressa. El replà és gran. La cadira passa per davant la finestra en les dues direccions i després comença a girar poc a poc, més depressa, molt depressa…

Al final ho entenc. Està ballant Continuï Llegint »

Una trobada afortunada a Central Park

El Quixot, que poca gent ha llegit, conté al Capítol IX de la Primera Part una confessió inesperada de Cervantes: ell no n’és l’autor. El Quixot fou escrit per un misteriós “historiador arábigo” anomenat Side Hamete Berengeli. El gran autor se´l  va trobar escrit en àrab a ca´l drapaire i va pagar a un moro bilingüe (com els Catalans) perquè el traduís (un sac de panses i un altre de blat).

Recordant aquest antecedent, jo seia un dia a un banc a Central Park a migdia menjant un paquet de patates chips (no fregides sinó cuites al forn) quan un senyor en bata blanca, probablement un metge d’un Hospital veí,  d’aspecte pakistanès, una mica esmorteït i cansat se´m va seure al costat.

Li vaig oferir un chip, però el va rebutjar: no podia, estàvem al Ramadà. Vet aquí el seu problema: ell viu a un barri musulmà de Brooklyn. Durant aquest mes, com que no es pot menjar ni beure entre la sortida i la posta del sol, tenen un tocador de tambors com els que hi ha al Pakistan que a quarts de quatre de la matinada toca a les cantonades per despertar els creients amb temps per esmorzar i atipar-se d’aigua abans que surti el sol. Però ahir s´havia ficat massa tard al llit i al matí es va despertar a les vuit i per això ja portava setze hores sense beure i ja no podia més.

Ai pobret! Sembla va com si fos una urgència mèdica.  Havia fet bé de venir a treballar a l’Hospital, per si de cas.

Per això no era tot. Diu que un cert diari europeu li havia comanat un article sobre la grip vista amb ulls americans i ell s’havia passat dues setmanes estuidiant i meditant sobre el cas i gastant electricitat per l’Internet. I al final el cert diari en qüestió va rebutjar l’article perquè era massa llarg. Tot havia estat per res.

Per res? vaig preguntar. Potser no, només per poc. Miri, amic, si vol, li puc penjar l’article a un bloc que tinc també a un cert diari europeau. No se´l llegeix ningú, perquè la secció de blocs està abandonada des de fa anys. Dels blocs destacats que tenen, tres són mig actius i nou estan tancats i abandonats des de fa més d’un any. Però així i tot si no sap què fer-ne, jo encantat. Està clar, amb mi tampoc es cobra. Tot s´ha de dir.

I així vam quedar. En aquest cas l’article el vaig traduir jo mateix. Potser algun lector s’interessarà per l’escrit i consideracions ètico-cíviques del famós Doctor Ahmed Esvergínia sobre la grip, que em plau reproduir.

=============================================================================

DES DEL PAIS, ON LA  GRIP  S’ANOMENA  “FLU”

Hi ha coses que els metges fan bé, però també coses que per ara no saben fer bé. A la facultat i a la residència aprenen molt, però no sempre com parlar al públic, com crear una alerta necessària sense esglaiar, com fer entendre a gent que no sap medicina quina és la seva malaltia, com es pot tractar i quin pronòstic té. Aquí als EUA ja fa temps que el Govern i els metges han decidit que un pacient té dret a conèixer-ho tot, a demanar i llegir la seva història clínica i tots els documents pertinents al seu cas, a sentir la veritat explicada d’una manera que al seu nivell sigui entenedora. Les organitzacions de salut pública han de saber com fer el mateix amb tota la ciutadania sota la seva protecció.

La grip és una malaltia infecciosa de les vies respiratòries i del pulmó causada per un grup de virus, un verdader flagell, que han intentat ja més d’una vegada exterminar la humanitat. Fan com la majoria de virus: entren sempre amb l’aire inspirat, identifiquen les cèl·lules humanes d’interès, en aquest cas les que cobreixen els nas, els bronquis i els sacs alveolars del pulmó, penetren a l’interior, arriben al nucli, es multipliquen, maten la cèl·lula infectada i surten a l’exterior a buscar noves cèl·lules per destruir. Si el dany es limita al nas i bronquis, no passa gran cosa: el pacient té febre (més de 100 graus Fahrenheit, uns 38.6 graus Celsius, una gola irritada, secrecions nasals, mal a les articulacions, mal de cap, cansament, alguna vegada vòmits i mal de panxa. El malat ha de cuidar-se i sobretot prendre líquids i algun dels medicaments antiinflamatoris que es poden comprar sense recepta, però no pas aspirina si el pacient és un nen. Però diguem encara que les defenses del malalt funcionen malament perquè té per exemple un càncer, o és molt vell, o té una malaltia del fetge, o està mala alimentat, o pateix del SIDA o d’una infecció crònica o altres coses: en aquest cas el virus té la via lliure i arriba fins a l’interior del pulmó on destrueix totes les cèl·lules que cobreixen els sacs alveolars, omplen el pulmó de fluid i de sang i acaba en una pneumònia viral greu que causa una insuficiència respiratòria i pot necessitar pel perill de mort l’ingrés a una Unitat de Cura Intensiva. I aquí està el problema: determinar si la grip és una malaltia lleu (que és freqüent) o una malaltia mortal (que és rar).

El ciutadà i les decisions.

La gran qüestió és saber de què depèn la diferència. La resposta rau en una de dues coses: com és d’agressiu el virus i si les defenses i anticossos que té el pacient són fortes o febles. Ara en aquest moment, les autoritats sanitàries del món estan avisant que el virus H1N1 podria causar una catàstrofe gairebé universal però que no n’estan segures i que potser no passarà res. I aconsellen prendre la vacuna sense deixar de reconèixer que molta gent estaria millor sense prendre-la. Què ha de fer un ciutadà? És com un partit de futbol: un equip pot ser feble o fort, però el resultat depèn també de com sigui l’altre equip. La gent està acostumada a veure el seu metge de capçalera com una autoritat que sap sempre què convé i dóna bons consells, però si hi ha un cas on de fet no hi ha criteris, seria condescendent afirmar el contrari i callar el problema. Cal explicar el cas i deixar que cadascú trii com vulgui. Els ciutadans no han de ser tractats com nens.

La teoria de l’evolució i el virus gripal.

Tots els organismes han evolucionat, però tan poc a poc que no es nota. Els homes som col·lectivament diferents de Lucy (aquests dies exhibida al Times Square de Nova York) però ens assemblem molt als nostres avis. Els organismes rudimentaris en contrast sovint canvien, sempre a la cerca de més força i més invencibilitat i més capacitat de sobreviure i assolir els seus objectius… en aquest cas contra els interessos de la nissaga humana. Els virus (mireu la il·lustració) tenen al centre agregats de material genètic, els gens. No tenen cap membrana, però a l’exterior són compactes i acaben semblant com una petitíssima pilota de tenis que a l’exterior exhibeix una mena de xinxetes mig clavades que són els receptors que permeten identificar-los. Per entendre el problema, cal saber que tots els virus gripals tenen a l’exterior dos receptors que s’anomenen H i N. Hi ha diferent configuracions de H i N que són numerades. No cal ficar-s’hi però en el cas del virus nou els receptors d’interès són H1 i N1. Aquests receptors existeixen per permetre el virus sortir de la cèl·lula on s’ha ficat, com si fossin una mena de claus per escapar-se de la cèl·lula atacada i morta. I la configuració dels H i N és precisament allò que la defensa immunològica que tenim utilitza per reconèixer el virus i lluitar-hi en contra. Aquest punt és cabdal: per enredar el cos humà i deixar-lo indefens només cal substituir el H1N1 per un altre que no tingut mai i contra el qual no tenim anticossos, diguem H8N3 i no hi ha res a fer.

Drift i Shift.

Els científics a vegades se senten poètics i trien noms macos per coses que no s´ho mereixen. Shift i Drift són els dos mecanismes de transformació dels HN de la superfície del virus de la flu. Drift, que té lloc constantment, és l’evolució tranquil.la i inaturable dels dos receptors H i N, com la brisa que belluga els fulls de l’arbre. Però passa contínuament i resulta només en petits canvis a la superfície. Però ja n´hi ha prou perquè no se sàpiga mai si si una vacuna serà efectiva o no. La vacuna està basada en el virus de fa mesos, i llavors anava molt bé, però en tot aquest temps la brisa del drift no s´ha aturat, i els receptors han anat canviant poquet a poquet i el virus que al final arriba ja no és el mateix del què es va usar per la vacuna. L’esperança és que els canvis siguin mínims i el cos identifiqui el virus però no se sap mai. Imagineu-vos que un ciutadà o ciutadana s´ha fet cirurgia plàstica i us el/la trobeu amb un nas més curt, llavis més gruixuts, pits més grans… El o la reconeixeríeu? Probablement sí, però depèn. Cal considerar a més que el canvi podria anar en tots dues direccions: que el virus es faci més virulent (com ens temem ara amb el H1N1 de la tardor) o a l’inrevés, inofensiu.

El shift, el fenòmen tan temible responsable pel problema actual és molt poc freqüent i pot resultar en un desastre molt gran que en 1918 va causar la grip espanyola i la mort de 40 o 50 milions d´homes. Un shift deixa el nou virus que en resulta d’una forma que no pot ser reconegut per la defensa immunològica humana i té via lliure per entrar al cos i fer mal.

Afegim aquí que el virus gripal no viu sols a homes sinó també a certs animals, entre ells els ocells i els porcs. En general els virus que ataquen aquestes espècies són diferents els uns dels altres. El cataclisme del que parlem té lloc quan un d’aquests éssers (no necessàriament dintre el porc com es va creure al començament de l’epidèmia) queda infectat amb els tres virus. Es troben a l’interior d’una cèl·lula i es fonen, reorganitzant els tres grups de gens en ordres i formes noves i diferents. El resultat és encara un virus gripal, però monstruós, capaç de tot. I és exactament d’això que estem parlant. Gràcies als esforços de les autoritats sanitàries, sobretot el Center for Disease Control, el nou virus fou reconegut a temps de preparar una vacuna. Però el problema no ha quedat resolt del tot. Cal recordar el shift. El shift actua sobre tots els virus gripals, independentment de si han patit un drift o no i per tant segueix transformant els virus nous H1N1 i ningú pot estar segur que quan la malaltia arribi no siguin ja diferents i insensibles a la vacuna. La nova grip pot originar un desastre mundial o pot posar en ridícul les autoritats sanitàries. És impossible fer una recomanació sòlida basada en els fets coneguts. Cadascú haurà de decidir.

Història.

És dubtós que la nova grip s’originés a Mèxic. Els primers casos confirmats de debò van ser trobats el març de 2009 en dos nens que no es coneixien mútuament al Sud de Califòrnia, prop de la frontera. Al poc temps, gairebé simultàniament, es va declarar l’epidèmia a Mèxic. Nens d’una escola catòlica de Queens havien anat de vacances a Mèxic on es van contagiar. Al poc temps ja hi havia milers de casos a Queens. I ara ja està a tot arreu. Aquest virus sembla per ara poc agressiu però es transmet molt fàcilment.

Diagnosticar.

En l’actualitat diagnosticar la malaltia és fàcil, només que en aquest moment aquí costa uns $600. Cal prendre secrecions nasals i enviar-les al laboratori. La FDA ha aprovat un “kit” amb els reagents que s’utilitza amb una màquina anomenada RT-PCR, i el resultat s’obté immediatament. Si encara hi ha dubtes, es pot fer una cultura viral i un anàlisi d’ADN. Misteriosament la grip estacional més comú pràcticament ha desaparegut, almenys als EUA.

Persones afectades.

Cada virus té predilecció per certs grups de persones i en això aquest H1N1 és molt diferent. Es notable la predilecció per gent sota l’edat de 35 anys i el nombre de nens petits (però no nadons) que la pateixen. Les embarassades i la gent grassa i els malalts del ronyó també estan massa representades. I després queden els de sempre, la gent amb malaties cròniques i debilitats. Si les coses no canvien, per a la gran majoria de malalts la grip és una infecció lleugera i per ara el nombre de morts és més petit que la mortalitat causada cada any des de sempre per la grip estacional.

Tractament.

Els ciutadans sovint pregunten si cal anar a l´Hospital o no. La resposta és la de sempre: per una febre amb mal de coll en una persona sense risc especial sovint no cal ni tans sols anar al metge. Es tracta prenent líquids i els antiinflamatoris comuns que es troben a la farmàcia i es poden comprar sense recepta. En cas d’una verdadera pneumonia viral, evidentment sí que cal anar a l´Hospital, cosa que seria fàcil de reconèixer per la mala condició del malat. A l´Hospital a malalts greus se´ls pot administrar un de dos medicaments que són eficaços contra la grip nova: Tamiflu i Relenza. El que fan és inhibir els receptors N, evitant per tant que el virus surti de les cèl·lules infectades i s’escampi.

Tancarem les escoles o no?

Conec una companya que està deixant l’Hospital per anar a dirigir el programa anti-flu de la ciutat. Diu que l’alcalade li ha donat el permís exclusiu de tancar pel seu compte allò que calgui al seu parer. Però ella diu que no hi ha cap intenció de tancar les escoles ni res. Al començament quan la malaltia es va declarar a Queens, l’escola dels nens malalts on tot va començar fou tancada en l’acte i tot va acabar malament. Evidentment la majoria de nens ja estaven contaminats i hauria anat millor deixar-los dintre l’escola que treure´ls a que es passessin el dia pels carrers, anant en metro o de visita amb altres nens. Per la grip rarament s´han tancat escoles.

Transmissió.

La il.lustració adjunta, del CDC d’Atlanta ensenya fotogràficament les gotetes petites de líquid que un malalt expulsa de la boca amb la tos. És dintre d’aquestes gotes que està el virus i per infectar una altra persona, al virus li cal entrar a la boca o el nas. La distància màxima que poden volar aquestes gotetes és un metre, potser dos, o sigui que de fet només afecten les persones que es trobin molt aprop del malat. Es recomana cobrir-se la boca no amb la mà, sinó amb un mocador de paper o la mànega de la camisa. Pels que cuiden personalment malalts, la màscara de paper, seria suficient per aturar les gotes. Quan acaben de volar, aquestes gotetes tan perilloses, es dipositen per terra, sobre els mobles, sobre els vestits, als llibres, … a tot arreu. És impossible evitar que altres persones toquin aquests dipòsits de virus que, si es porta la mà a la boca, causaran una infecció. Aleshores l’objectiu seria que la gent o no es toqués la boca o que es rentés les mans sovint o que s´hi apliqués un d’aquests desinfectants que es venen a les farmàcies. Això és una defensa eficaç.

Fer petonets tant a la galta com a la boca és perillós, perquè a aquests llocs el malalt segur que ha dipositat virus. Dura com ha estat la vida al país degut a la crisi, els Americans no són gent disposats a perdre una oportunitat de fer broma i riure. La Sra Clinton, a qui es veu molt fent petonets a la galta als coneguts, va demostrar l’altre dia a la TV la tècnica nova de saludar fregant-se els colzes amb els amics. Altres han proposat tocar-se els punys tancats per saludar. Ja veurem.

Cal vacunar-se o no? La gent lliure ha de saber decidir

Les primeres vacunes per a grups o gent en perill estaran disponibles a mitjans d’octubre. Al començament deien que caldrien dues injeccions amb interval, cosa que hauria complicat molt el problema, però es veu que la vacuna és tan forta que només en caldrà una. A molts de nosaltres, se’ns prendrà la llibertat de decidir. Diuen que el nostre Parlament estatal a Albany està a punt de manar la vacunació de tots els metges i personal sanitari. Però la majoria de ciutadans podran triar.

Probablement els ciutadans voldrien que la classe mèdica o les autoritats sanitàries fessin una recomanació professional clara: cal o no cal vacunar-se. I enlloc d’això només escolten dubtes, opinions que no serveix de res, que la malaltia és inofensiva, etc. Com diu aquest article al començament és  veritat que no es pot saber exactament com serà de perillós aquest virus a l´hivern i si la vacuna és necessària o si les complicacions de la vacuna podrien ser pitjors que la malaltia. Cal recordar, no obstant, l’èxit enorme dels programes de vacunació mundial combatent malalties infeccioses. Fa gairebé cent anys de la grip espanyola. Potser no ha tornat a passar i no passarà mai més, gràcies a la vigilància de la Salut Pública. En aquest cas, tots els epidemiòlegs estan orgullosos d´haver pogut seguir la pandèmia des del dia 1. Aquests dispositius mereixen la confiança del públic, fins i tot malgrat el risc. Què diria la gent si fos a l’inrevés, una epidèmia dolenta que arriba sense avís ni precaucions ni defenses?

Els homes som relativament lliures. Moltes vegades hem de prendre resolucions sense conèixer totes les dades escaients ni poder saber com acabarà : cal triar una parella, una carrera, un lloc de treball, un pis, un cotxe, els amics, i moltes altres coses que tindran una influència profunda en el curs de la nostra vida i tothom fa com li sembla tot sol sense tolerar intromissions. Aquest cas no és diferent i hauria estat massa arrogant no advertir de la situació ni oferir remeis, com si tots fóssim incapaços d’entendre. I no, el doctor no està segur de com acabarà i només recomana la vacuna als ciutadans en perill. I si la por resulta que no estava justificada, molt, però que molt millor per a tothom.

Vaig sentir l’altre dia com el Director del CDC, autoritat federal màxima de la Sanitat Pública, deia que ell farà vacunar els seus fills. Els meus ja no tenen l’edat quan encara creien el seu pare, però si pogués, també els diria que ho fessin. Si el Director i jo ens equivoquem, no serà la primera vegada i en traurem les conseqüències.

=================================================================================

Adéu-siau i bona sort amb la grip. No he tornat a veure el Dr Esvergínia. Semblava molt debilitat per la fam i la set. Confio que la grip no l’hagi matat.

A reveure

JOANOT

Tags: flu, Grip, gripe, H1N1

Províncies! Què deuen ser les províncies? Els que hem crescut sota la dominació madrilenya prou que ho sabem: una província és qualsevol territori o ciutat diferent de Madrid. És evident que els espanyols ho diuen amb l’esperit de menystenir els així denominats perquè ens sentim inferiors. Ser diferent de Madrid no té remei i no és sempre dolent. Però hem pensat alguna vegada què vol dir de debò “província”? Al Canada per tradició “Province” és com els britànics anomenaven les seves unitats territorials i administratives colonials i avui en dia així s’anomenen els estats membres de la Federació Canadenca, com ara el Quebec, British Columbia, Ontario… i el mot no té res de derogatori.

Una de les tortures més grans que pateixen els nens d’escola americans és haver d’aprendre de memòria els noms de les capitals dels seus 50 estats. Algunes capitals són petitones i simpàtiques. La gent que hi viuen són sempre americans molt orgullosos de ser-ne i gent religiosa que creu en la Bíblia i l’estudia. El nivell de vida… home, el nivell de vida molts europeus el voldrien per als seus pobles i ciutats petites.

Per raons que no venen al cas, un dia em vaig trobar a una d’aquestes capitals desconegudes, a mig Amèrica, a les planes centrals. No dic el nom, però si pregunteu a un resident de la costa atlàntica, us respondrà que ni hi ha anat mai, ni sap de segur on està. Ara que es pensa que és una capital.

L, una ciutat feliç

Com deia un altre, la ciutat de L i l’estat que lidera és un lloc on tots els nens són macos i ben educats, amb intel·ligència per damunt de la mitjana, on les noies són rosses i encisadores, la pobresa no existeix, els polítics són honrats, el patriotisme és fort, l’amistat és la virtut suprema i hi ha museus. També hi ha, com passa sovint, una Universitat amb un equip de football de fama nacional que ha guanyat torneigs i cada any surt a la televisió. Cal ser un ex-alumne o tenir amics per poder comprar una entrada a un partit de competició. En moments emocionants a l’estadi, la cridòria se sent a tota la ciutat i el sòl tremola d’emoció, com si hi hagués un terratrèmol. Es troben WCs a tot arreu i són grans, nets, resplendents, fan bona olor. La casa del governador és una residència georgiana molt ben cuidada. Al voltant del capitoli estatal hi ha sobretot oficines d’advocats. De política, naturalment no es preocupa ningú. Quan hi ha guerres pregunten primer a quin costat està Amèrica i s´hi declaren també a favor, altrament els carrers es moren (potser d’avorriment) tan aviat com els oficinistes se´n tornen a la casa de suburbis on viuen amb la família. Estan orgullosos de servir a l’exèrcit. Tots els homes tenen barrets de cowboy. Activitat sexual està permesa i ben vista, mentre no sigui entre gais.

I no passa mai res. I tothom hi viu contentíssim. Tenen més autonomia política i autogovern que totes les autonomies ibèriques plegades. Hi ha qui es pensa que ser feliç depèn de tenir una incisió profunda prèvia al lòbul frontal del cervell, però no és veritat. A L no fan cap falta les lobotomies. És un lloc on Amèrica és naturalment com cal. A vegades la gent diu amb fàstic “Allà baix, a la costa Est” i parlen de nosaltres, a Nova York

Harry Potter i el llibreter Barnes & Noble

Barnes & Noble és una cadena de llibreters molt gran que hom troba a tot arreu : venen llibres, cafès, CDs, DVDs. etc. Aquell dia que jo em passava a L per casualitat va ser el dia quan va sortir l’últim llibre amb les aventures del bruixot Harry Potter. Ja havia vist a la TV que B&N obriria les portes de les botigues a mitja nit i que es preveien cues molt llargues pels que volguessin ser primers en comprar l’obra. Jo no n´he llegit mai cap de Harry Potter, però no em molesten gens i trobo que està molt bé fer llegir als nens joves. Hi havia una B&N al davant del motel on jo estava. La meva cita encara trigaria hores , o sigui que se´m va acudir entrar a B&N a veure què passava.

Al principi, no vaig veure res d’especial. La botiga era més petita que les que hi ha a Nova York. Només entrar vaig veure la pila on havien estat els llibres de Harry Potter. Només en quedava un. Els únics clients érem jo i un jovenet negre

Veig un altre home entrant a la botiga. No ha de buscar gaire. Troba el darrer llibre de Harry Poptter  i respira alleujat. Es veu que havia tingut por de desenganyar els fills. Pren el llibre i se´n va a la caixa. El jove negre obre la boca. Potser tenia l’esperança irracional de comprar-lo ell però li faltaven diners?

Sorpresa

El darrer client camina cap a la caixa, on hi ha dues empleades joves, maques, somrient i rosses. El senyor posa el llibre damunt la taula de les caixeres. Però una de les dues noies ja havia avisat l’altre de l’esdeveniment que s’acostava. De sobte, totes dues somriuen al mateix temps i tot rient es treuen de sota la taula dos barrets negres de bruixes, que es posen al cap. Tot seguit una de les senyoretes resulta que té una campaneta a la mà i la fa sonar: tilín, tilín. Ara riu tothom: les noies, el client, el jove negre.  No vull dir si jo ric o no. Les joves venedores encara canten a l’uníson: Congratulations, HarryPotter! Així sácaba l’escena i tothom riu i riu i riu…

No trobo les paraules. He de prendre aire. Necessito una estona per recuperar-me i meditar.

Reflexions

Sort que no era jo qui va comprar el darrer exemplar, perquè m’haurien tocat la campaneta a mí.

Hauria estat dolent això? Què es deu sentir quan dues desconegudes es posen a fer comèdia només per a un observador? És una experiència que no he tingut mai. M´hauria agradat? Potser seria una forma de girar el curs de la vida i triar les coses que de debò són importants i deixar-se de punyetes. Potser fins i tot faria possible unir-me a la comunitat de residents de L i esdevenir tan feliç com ells.

Què passaria si jo trobés a un racó un Harry Potter oblidat i el portés a la caixa? Repetirien exactament  el mateix? Sobretot la campaneta la voldria sentir a qualsevol preu, perquè és la que avisa que la vida continua i que hi ha qui, com Harry lluita pel bé de tota la humanitat. Si cal, hauria insistit. Quina cosa tan extraordinària m´he perdut!

Miro el nen negre que s’ho ha seguit tot de prop. Ell sí que està desenganyat, no sé si de no tenir prous diners o de no tenir el llibre. Probablement m´hauria de recordar els problemes socials que es troben als llocs més paradisíacs del món. Els joves idealistes sovint es pensen que per millorar el món, cal arreglar el rerefons i la molla dels problemes socials, però no és veritat: amb arreglar les aparences n´hi ha prou. Potser $30 pel llibre haurien estat suficients, però ara resulta que no he fet res. Després de reflexionar tant, decideixo sortir a l’exterior. El cotxe llogat, amb les mides d’una sala de ball sobre rodes, m’espera.

Rush Limbaugh

No m’han donat amb el cotxe cap ràdio de satèl·lit. En aquest cas no em sap greu, perquè així puc escoltar les emissores locals, que diuen molt sobre la personalitat del lloc. En freqüència modulada, gairebé totes les estacions fan rock, música contemporània d’adults o “country music”. Però en ones mitjanes, ah… Les emissores o fan programes bíblics o porten “talk shows” de personalitats de l’extrema dreta, una mena de Losantos, però encara pitjors. Cal reconèixer que de la forma que parlen, aquesta gent entretenen molt. Capgiren tot allò que fa el Partit Demòcrata o qualsevol polític mitjanament “liberal” (que als EUA vol dir d’esquerres, o progressiu). I criden, i criden, i interrrompen els que telefonen, i insulten la gent. El més notable de tots aquests predicadors de la dreta radical és un individu gran, gras i corrupte anomenat Rush Limbaugh (pronuncieu Limbo) que transmet sempre per la cadena ABC i ha guanyat moltíssim milions i molta distinció entre els quadres republicans. Perquè deu ser que a tanta gent aquests presentadors li semblen entretinguts o divertits, encara que no hi estiguin d’acord?  Adéu, Rush, queda´t al cotxe amb les ames de casa i els naturals de L tornant a casa.

Cavalls, bous, cuixes, vaquers

Estic a l’aparcament d’un Burger King a una avinguda molt gran i ampla, plena de cotxes però buida de vianants. Ja m’en vull anar però veig un parell de cotxes de la policia obrint el camí a una petita caravana publicitària. Tothom ja riu i agita els braços en salutació, sobretot els nens que surten amb les mares del Burger King. Riure, somriure, quina és la diferència? Els que practiquen l’art, el troben agradable. Els espectadors, a canvi, com a mínim estan més disposats a aguantar-ho gairebé tot.

Resulta que al vespre fan a a ciutat un rodeo, la festa on els cowboys (i cowgirls alguna vegada) miren de muntar bèsties salvatges i aguantar-hi al damunt i fan exercicis de destresa eqüestre i disparen trets i juguen amb pallassos i tots els espectadors riuen i aplaudeixen. Al menys, a diferència de l’assassinat de braus a la Península Ibèrica, no fan mal a les bèsties,  que sospito que no en gaudeixen gaire.

La processió propagandística és breu. Després de la policia segueixen quatre noies en maillot ensenyant les cames i agitant els seus pompons a l’aire, seguides de 4 o 5 cowboys muntats al damunt de cavalls que semblen una mica cansats. Tanca un cotxe obert guarnit amb llaços i betes de colors amb un cartell molt gran. Seient al darrere, dues noies que saluden a tothom. A mí també. Que potser em coneixen de Nova York?

Estan a casa a L. Els cowboys ho entenen i els espectadors també. Estic segur que tindran molt bona entrada, però jo no penso anar-hi. A veure si al cotxe encara puc sentir el bon Rush Limbaugh.

JOANOT

Tothom té les seves idees sobre com passar el temps mort. Jo ja de petit vaig tenir l’acudit de prendre el metro o l’autobús i anar fins a l’estació final, a veure què hi ha havia. Després vaig seguir fent-ho a totes les ciutats on he viscut. Nova York és un lloc on aquesta mena de viatges amb destí desconegut sovint acaben de forma entretinguda.

La línia 1 (“roja”) del metro de Broadway

Com tantes altres línies de metro, el número 1 que transcorre sota Broadway, té un trajecte molt llarg i és molt lent perquè és local, que vol dir que s’atura a totes les estacions. Al Sud el seu trajecte tan distingit comença al port de les ferrys principals, les que van a Staten Island, a Governor’s Island, a l’Estàtua de la Llibertat, i a Ellis Island i després de moltes milles acaba al costat del gran Van Cortlandt Park, al noroest del Bronx. Tot el trajecte val la pena i hi ha molts llocs on un turista intel·ligent es podria aturar. Hi ha per exemple Canal Street amb el Barri Xinès, Times Square, l’Estació principal de trens de Pennsylvania, els teatres i sales de concert del Lincoln Center, la Universitat de Colúmbia amb tots els seus premis Nóbel, la Catedral protestant inacabada de Sant Joan el Diví, City College, el college de la City University, arrelat al cor de molts novaiorquesos on tantíssima gent intel·ligent sense diners ha aconseguit encetar una carrera (gent com Henry Kissinger, Colin Powell, quatre futurs premis Nóbel) l’Hospital Presbiterià amb la Facultat de Medicina de Columbia, un dels centres mèdics més prestigiosos del món. I al final al carrer 242nd el gran Van Cortlandt Park, on tants novaiorquesos han après alguna cosa del món natural i de la vida a l’aire lliure.

Un parc tan necessari com popular

Tothom associa Nova York amb Central Park, cosa molt justificada. Així i tot, tenint en compte que la ciutat té uns nou milions d´habitants i consta de cinc comptats, Central Park no és representatiu de tota la ciutat. La gent que s´hi veu en general són ben vestit, les dones exhibint modes recents, els pícnics són fets amb cistelles, estovalles, vaixella i coberteria maques i escaients, els nens van vestits de forma divertida i estan ben educats, els cotxets de nens petits són del darrer model. Ai las, món cruel que no és igual a tot arreu, que la bellesa i la serenitat en escampar-se pel món van ignorar i deixar de banda les classes treballadores fent lloc a la por i que res d’això ha canviat d’ençà de Dickens!

Hi ha molts parcs a la ciutat que serveixen a les classes treballadores i la majoria d’immigrants recents, legals o no. Al Bronx hi ha un notable barri bo i pròsper anomenat Riverdale, famós sobretot per la residència imperial del gran Toscanini, amb una vista impressionant del Riu Hudson. Riverdale està situat a Nova York, però al nord, tocant Yonkers. A la resta del Bronx no obstant hi viuen sobretot gent pobre de la classe treballadora. A diferència de Queens no hi ha gaire classe mitjana al Bronx.

El parc Van Cortlandt, que vaig visitar un diumenge a la tarda està situat prop de Riverdale i és molt gran, oficialment 1,146 acres que no he sabut mai  quant és en el sistema mètric, però no tan gran com Central Park. Estava ple de gent perquè el temps era molt bo.

Jo només vaig visitar un raconet del parc prop del metro però vaig haver de fer molt exercici caminant.

Hi havia una gran plana amb camps de joc com a tots els parcs. El tipus de joc, en canvi, està adaptat a la nacionalitat d’origen dels usuaris.

Juguen a criquet!

Criquet! Què deu ser això. Es l’esport més popular a una gran part del Tercer Món, a antigues colònies britàniques. Les superpotències mundials en aquest esport són el Pakistan  i Sri Lanka. Ara no fa gaire, els terroristes d’Al Qaeda van fer explotar una bomba quan l’autobús amb els jugadors del l’equip nacional de Sri Lanka estava punt d’entrar a un estadi prop de Lahore. Però la bomba només va matar gent normal: els jugadors van poder tornar a l’aeroport i salvar-se. Quina felicitat! Probablement jo sóc el darrer occidental que se´n recorda. Una de les raons que han impedit l’extensió del criquet pel món occidental fora del Regne Unit és la duració extravagant d’un partit. Diuen que ara hi ha una versió abreujada que estan provant.

El fet que es jugui criquet probablement vol dit que a l’àrea hi ha immigrants de les Illes del Carib, West Indies, on el criquet és popular. Veig els jugadors de lluny, tots negres, vestits amb un uniform blanc amb protecció de les cames des dels turmells als genolls. Espero i espero però no passa res. Al final un senyor surt amb un pal de fusta, molt més prim que els que s’usen al beisbol. Es posa en posició i li llencen una pilota que ll prova de tocar amb el pal. Però falla. Primer s’alça una polseguera, després s’alcen crits de victòria. Algú deu haver guanyat. No m´hi vull preocupar més.

A poca distància del camp de criquet, hi ha diamants de beisbol, encara que més que beisbol és mes aviat softball, que és gairebé igual però es juga amb una bola més gran i tova que la del béisbol, que és dura com si fos un roc. Probablement estan jugant als quatre diamants, però només en veig dos. A un dels dos, els jugadors porten uniform, a l’altre no, però estan molt a prop. Tots miren de no ser tocats pel softball, però no vigilen mai el softball dels veïns. Què passa si un et toca a la closca i et fa mal? Molts esports són perillosos. Jo, personalment només jugo als escacs.

Estic segur que més enllà del beisbol juguen al sóccer (que és com es diu el futbol de debò, el nostre) Ara no és la temporada del futbol americà. Decideixo plegar i canviar de direcció. Veig una casona on probablement venen begudes i menjar. Potser compraria alguna beguda, perquè fa molta calor. M’acosto però veig que seria l´únic client. No té res exposat, només hi ha cartells dient coses rares. Dintre la caseta hi ha dona mig dormida aprofitant l’ombra. Em mira amb ràbia poc continguda. És que la vull despertar i fer treballar? Dispensi, senyora, m’havia perdut però ara ja veig el camí.

La Casa Van Cortland

A molts parcs hi ha una casa històrica del segle XVIII on en Washington va dormir una nit perquè el parc era sovint la propietat del terratinent que hi hi vivia, un aristòcrata americà i algú va acabar regalant tots dos a la ciutat.

La casa és de pedra, molt maca . Vaja, vull dir maca només. Sembla que està tancada, cosa sorprenent un diumenge a la tarda i envoltada per una reixa de ferro molt forta. A un dels costats es veu una mena de runa: un tros de paret que sembla com si es mantingués de miracle amb una finestra, ja sense marc, al centre. Aquesta relíquia està envoltada també d´una reixa perquè ningú la faci malbé. Estic segur que deu tenir significat històric però a mi em recorda una llesca de gruyère. Van construir-la simplement per contenir una finestra? Segueixo voltant. A un costat entro a un camí molt agradable, sense asfaltar i passant per un bosc espès. Trobo que està bé. Però de sobte els meus ulls veuen per terra proves aclaparadores que el camí és utilitzat per cavalls. A mí no m’agraden camins d’ús mixt. Quan em surt un cavall de front, sempre em recordo dels romans davant els elefants d´Hanníbal. No s´hi val. Però el camí condueix a l’entrada principal de la mansió, tancada amb una cadena, pany i clau. Em sap greu. M’agrada visitar cases antigues. Hi ha una estàtua de bronze molt alta representant un militar desconegut

Entreu a la piscina però no feu foc per cuinar a la graella

M’acosto a un lloc on es veu moltíssima gent, gairebé tants com hi caben. En aquests casos, per mantenir la pau i poder gaudir la festa, la policia té el costum d’aparcar un o dos cotxes al bell mig de l’acció. Els policies es queden dintre, escoltant música o llegint, que probablement ho tenen prohibit.

Aquesta part del parc dona l’oportunitat de  veure el públic de prop. Jutjant pels accents, són una barreja de gent. N´hi ha que parlen amb el semi-dialecte castís del Bronx. n´hi ha molts que parlen amb accents antillans i també una minoria que parlen un cert llenguatge que és el segon en nombre de parlants només al xinès.  Em crida l’atenció que es veuen pocs xinesos i indis en aquest parc.

Hi ha per tot arreu cartells prohibint la barbacoa (la graella) i encendre foc de cap mena. Però és que el Bronx està a Nova York. Hi ha tants focs i s’està fent tant de carn a la brassa que gairebé fan mal els ulls. I els policies barrejats amb els estiuejants de diumenge? No diuen res. Un cas m’intriga particularment: degut al vent, la fumarada d’un foc va directe a la finestra d´un dels cotxes de policia, obligant l’agent a ensumar-s´ho. No diu res. M´ acosto a la graella en qüestió: una senyora molt gruixuda (com la majoria d’estiuejants) està cuinant carn barata amb molta grassa. Que li oferiran una mica al policia? Em miro la gent. Van tots vestits igual però la moda és molt diferent que a Manhattan. Sobre tot els nens petits, que sovint són tan grassos com els pares. Algú deu tenir mal gust, o aquí o a Central Park. Potser no existeixen ni el bon ni el mal gust. Tot depèn de la butxaca. Cal anar en uniform

Al costat de les barbacoes hi ha l’entrada a una piscina i s´ha format una cua molt llarga esperant el canvi d’usuaris a una certa hora. Veig la piscina per damunt d’una paret. La piscina està dividida en tres sectors, però només un està obert i ple de gent. Els ciutadans modestos estan avesats a la regimentació disciplinària. La cua dura molt de temps. N´hi ha que estan vestits amb una bata de bany, n´hi ha de carrer, n´hi ha amb pantaló de bany i les noies jovenetes només porten uns bikinis molt petits.

Em miro les cares de la gent fent cua: n´hi ha que són genèriques i les he vist moltes vegades a les notícies locals de la TV. Una veïna ha mort en un accident i alguna de les cares genèriques surt plorant i dient que era una senyora tan alegre i bona, sempre disposada a fer favors, si la víctima era un nen, tots els entrevistats asseguren que era molt intel·ligent i que hauria anat a College i que tothom se l´estimava. Les preguntes són sempre les mateixes, igual que les respostes. Perquè ho deuen fer a les televisions? Denúncia social? No, segur que no. Explotació barata de les tragèdies diàries a una ciutat tan gran? Alguna cosa així.

Què m´he perdut?

Només he visitat la franja oest del parc. Hi ha també endintre el camp de golf més gran de la ciutat. Hi ha les despulles mortals d’un antic viaducte, hi ha una riera llarga, amb ambient natural ben preservat, un llac, moltes bestioles, peixos i ocells. Un pulmó magnífic pels qui hi viuen.

JOANOT