Els EUA són diferents

Aquest matí com sempre he obert la porta del pis per recollir el NY Times. A la capçalera s´hi veia la data ben clarament: “Sunday, July 18,2010” Serà possible? Una altra vegada? Però cap diari i cap web català en parlen. Se´n recordarà la gent o no? Jo sí. Durant els anys de la meva vida que haurien hagut de ser els millors, era la “Fiesta Nacional”, l’aniversari de l'”Alzamiento Nacional”. Ja em perdonareu pel castellà: hi ha coses tan alienes a Catalunya i el seu espirit que no es poden traduir. Sembla que els joves ni en saben res ni en volen parlar, cosa que  deixa una mica frustrats als que ho vam haver d’aguantar amb impotència per tants anys. Es parla de la memòria històrica quan ja és massa tard per recordar ni tan sols de què va la memòria històrica. Una vegada a un mercadet de monedes pel carrer vaig preguntar a un xicot venedor que si tenia monedes de la República Espanyola. Em va respondre que quina república, que no hi havia hagut mai cap república a Espanya. Així va tot.

Recordar coses és legítim? Hi ha opinions diverses. L’escriptora llibertària Ayn Rand deia que parlar de coses velles és sempre una condescendència absurda i inútil, un signe de feblesa i impotència. Però tota la gent gran en som de febles i impotents.

Aquest dia no és famós sols per l’aniversari del famós Alzamiento Nacional: també és el dia quan en Bahamontes esdevingué el primer espanyol a guanyar el Tour de França. Al Diario Hablado de Radio Nacional que tranmetien obligatòriament totes les emissores de radio de l’Estat van aclarir, abans d’engegar el sermó politic de sempre de les festes del règim (de com el Caudillo Providencial i el Glorioso Movimiento Nacional ens van salvar, i de les calúmnies i difamacions escampades pels masons i la Internacional Socialista, les cremades d’esglèsies durant la república i el covard assassinat del protomàrtir José Calvo Sotelo). Al final afegien que “este 18 de Julio, el de Bahamontes, no habría sido posible sin aquel otro 18 de Julio” Jo crec que hauria guanyat el Tour abans, perquè era molt bo.

Coses que passen pel cap

Jo no podria escriure mai un llibre de memòries perquè no sabria posar-les en forma consistent i progressiva i aniria saltant d’un lloc a l’altre.

Encara em veig anant a un petit poble de Castilla la Vieja al començament dels anys 60′ a enterrar un oncle que s’acabava de morir als vuitanta-tants. S´hi havia retirat després de jubilar-se. Em constava que havia estat militant de la UGT, el sindicat socialista i votant del PSOE republicà (molt diferent del d’ara). I que al poble era famós per haver dut la seva mare en una cadira a votar pel Front Popular el 1936, però ja feia molts anys d’això. El mort amb el taüt estaven exposats damunt una taula a una sala darrere la porta principal. Els homes del poble s´hi apleguen quan arriba l’hora, alguns a dintre, alters a fora. Un home desconegut ja gran del poble se m’acosta i m’espeta sense cap meva d’introducció: “Tu tio era un hombre muy peligroso y tendríamos que haberlo fusilado” Això, trenta anys després de la Guerra. Miro qui hi ha més. Veig una mena de cosí remot que és l’Alcalde i Jefe Local del Movimiento. Potser podria parlar amb ell i queixar-me del ximple? No, més valia deixar-ho córrer. Al poc temps una altra cosina assenyala un camp: allí és on jeuen les restes dels assassinats aquell 18 de Julio tan famós: el mestre, el metge, un cap de sindicat… L’alcalde d’un poble veí va dur per molts anys orgullosament un anell pres a un dels executats. Tothom diu que al lloc de l’enterrament el blat creix més alt. Però ningú vol desenterrar els morts. Fins ara. No volen parlar-ne.

Visita a la comissaria

Rebo una ordre per presentar-me a la comissaria de policia. Perquè? M’han elegit membre de la junta d’una associació d’alumnes del meu Cole. Això ha de ser aprovat per les autoritats polítiques. Em rep un home jove assegut davant una màquina d’escriure molt vella. De quin partit era el meu pare durant la República? Home, no m’ho va dir mai però era un senyor que no es ficava en res. Que si tinc un permís d’armes de foc? Ai, no senyor, no m’espanti ara. I jo quines opinions polítiques tinc? No tinc cap intenció d’explicar-li. La resposta estandard és que no em fico en política. Tot va tan bé al país amb el Règim que no hi ha cap necessitat. Que si tinc un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional? Es clar que sí. Vaig anar a la delegació local i me’n van donar un que em feia falta per treure el títol de batxillerat i després un altre cop per matricular-me a la Facultat. En aquells temps, tots teníem el certificat d’adhesió al Movimiento. Que havia estat a la presó? No. Encara l’home era ben educat i no em va parlar de tu.

La pintura a l’oli del Caudillo

A la Facultat els estudiants no teníem res de res. Treballàvem com si estiguéssim al tercer món. Però això sí: al Paranimf hi havia una gran pintura del Caudillo, feta pel seu pintor oficial que se n’aprofitava per cobrar molt. A vegades organitzàvem sessions teatrals o literàries a alguna aula. Un dia en fem una amb tres poetes distingits. Un d’ells en Juan Goytisolo, un altre en Pere Quart. De sobte hi ha excitació a la sala. Se senten passes i veus a l’exterior. S’acaba de descobrir que el famós retrat ha desaparegut. El Degà està cridant tan excitat que la policia l’ha de calmar. A la porta de l’aula apareix un amic, en Joan S (que era un militant molt d’esquerres) que s’ho va mirar tot per un moment somrient i després va desaparèixer per reaparèixer a París, en seguretat. La foto del quadre va sortir a moltes revistes obreres prohibides.

El degà era un catedràtic amb el que jo havia estudiat. Fa uns anys durant una vaga estudiantil es va encarar amb la classe i els va dir amb cara d’energumen “Vosotros sois los hijos de los vencidos” Si noi, sort teníem que ell volgués perdre el temps ensenyant-nos coses. I ell era un aprofitat molt gran. Gairebé tots els professors del temps eren castellans i afiliats amb el Movimiento o a vegades amb l’Opus.

I em veig parlant amb un dels meus millors amics, que era el delegat (elegit) de la Facultat quan el van deixar sortir de la Comissaria a la Via Laietana després d’una redada. Quina alegria. La meva mare va obrir una ampolla de cava.

Cursos i conferències

Es van donar molts cursos sobre la història de Catalunya i el darrer estatut. Era perillós donar-los i era perillós assistir-hi. Sempre hi havia algun d’ells prenent notes. Jo estava amb un grup teatral que va organitzar un curset sobre Bertolt Brecht I em van demanar que jo presentés la Mutter Courage. Vaig arribar al lloc i se´m va presentar un senyor ensenyant-me la placa de policia que em va preguntar pel meu nom i adreça, que es va apuntar a un bloc. Va seure al primer rengle, fent notes de tot allò que jo anava dient. No el vaig tornar a veure mai més. Hi ha gent que no entenen què vol dir estar enfrontats amb l’Estat i tot el seu poder i el terror que produeix.

Un curset al que vaig aprendre molt fou el donat pel Sr. Coll i Alentorn a un Col·legi de Jesuïtes. Un di vaig arribar-hi i gent a l’exterior em van explicar que no es podia entrar i el curset s’havia acabat I en Coll estava detingut degut a la situació (que ningú no em volia explicar) Quina situació seria? Era l’episodi del Cant de la Senyera al Palau de la Música, del qual, com que no se´n parlava als diaris, jo no en sabia res. Pocs dies o setmanes després es va sentit dir que en Pujol havia estat torturat gairebé fins morir-se (que gràcies a Déu era una exageració) i que li havien dut l’Extrema Unció a la Comissaria on el tenien. Em vaig aplegar amb un grup molt gran davant l’Arquebisbat, perquè anessin a protegir-lo.

Jo em guanyava alguns diners treballant al temps lliure a una clínica privada. Hi havia oportunitat de trobar-se amb molta gent fina, per exemple amb el Cap de Policia que era un baró de debò i hi tenia una filla. Era un senyor simpàtic. Als pocs dies hi va haver una manifestació d’estudiants. Vam sortir de la Universitat caminant cap a la Via Laietana. La gent pel carrer ens mirava amb por i miraven d’allunyar-se, la policia es mantenia a distància perquè de moment érem masses per carregar. Veig un policia d’uniform que es fica a les files de manifestants donant empentes i dirigint-se a crits als manifestants, a vegades donant bufetades. Es el Sr Baró, el Cap de la Policia de la Ciutat. Ens trobem cara a cara. Se´m mira. M’ha reconegut. Tira endavant sense dir-me res. Quan el torno a veure a la clínica dies després em saluda molt amablement com de costum. I la manifestació? Fou dissolta amb aigua tenyida de roig. Jo em vaig escapar. Després em trobo un altre policia del poble castellà que ha vingut a casa a saludar-nos. Diu que els estudiants són tots uns covards que en lloc de lluitar com homes quan topen amb la policia, fugen corrents enlloc de plantar-se i lluitar. Deu estar de broma. I ve a casa a dir-m´ho això?

Trobo a la bústia de casa volants convocant a un aplec de protesta. Per distribuir, naturalment (cosa que vaig fer) No diu qui me´ls ha portat. He sospitat sempre un nom però no li vaig voler preguntar si era ell o no.

Alt nivell

Un bon amic de l’escola és capellà I dirigeix un gran cole fora de Barcelona. Em diu que un dia va oferir aixopluc a membres del Parlament de Catalunya, que vivia I treballava en l’ombra. Quan ja estaven reunits, es va veure que cotxes de la policia s’estaven arreplegant a l’exterior. L’escola estava ben triada perquè tenia moltes sortides i quan els policies van arribar a la sala d’actes, tothom s’havia fet fonedís. Els policies estaven molt enrabiats. Un d’ells va venir a veure el meu amic l’endemà. “Ya no tenemos miedo de los curas. Hemos interrogado y metido en la cárcel a muchos” El meu amic va respondre que les provisions del Concordat entre el règim i la Santa Seu el protegien. Va telefonar desseguida el Cardenal que li va respondre que sí que el protegien, només que els del règim no en feien cas. Que si serviria de consol molt gran quan estigués tancat a la presó, i que de fet ja n´hi havia molts de capellans.

Pel món

Trec un estipendi per passar l’estiu a una escola de traductors de Munic. Vull aprofitar per anar a Viena, que esdevindrà aviat la meva ciutat preferida. Vaig a la Unió d’Estudiants a la Universitat a veure si em donen una habitació a una llar d’estudiants barata a Viena. Em demanen els papers. Només tinc una targeta del SEU (Sindicato Español Universitario). Diuen que no, que això és una organització feixista no representativa. Tenen molta raó però jo què volen que hi faci? M’expliquen que no em poden reconèixer però que hi ha una altra cosa que podria fer. No els entenc. Acabo a un hotel de mala mort a Viena.

Surto a passejar. No em puc entendre amb ningú. Al final, asseguts a una taula a la terrassa d’un cafè molt elegant veig dos senyors que parlen castellà entre ells. M’aturo I els dic que és difícil sentir llengües ibèriques a Viena. Un dels senyors respon amb veu clara i serena: “‘Es que soy el embajador”

Saluts

Joanot, el 18 de juliol

Falta només una hora per la gran manifestació. La comunitat catalana a Nova York també ha preparat una trobada i un seguiment per ràdio i televisió. Jo no hi seré però encara que en general no em sembli oportú parlar de política posat que visc molt lluny i els daltabaixos polítics només m’afecten emocionalment però no em toquen mai la butxaca, aquesta vegada m’ha calgut trobar una forma d’afegir-m’hi.

Als que vam perdre els anys millors i més alegres sota la dictadura franquista sense que ningú ens hagi demanat mai perdó, no cal explicar-nos que la llei pot ser injusta. L’Estat té la força de fer-la complir, però no el dret de fer-ho i tothom  pot seguir la seva consciència i rebutjar-la. L’Estat mana com ha de ser la llei. Els cels ins inspiren a cercar la Justícia.

Recordem que la Constitució moderna més vella i exitosa del món fou la dels EUA, per la que tots els ciutadans americans senten una devoció sense límits. És així perquè fou escrita per crear un marc de convivència acceptable per tots i no, com l’espanyola del 78, per mantenir la supremacia d’una cultura i la submissió de dues nacions petites que tenen el dret sacrosant a la llibertat i al respecte. Veiem ben clar el fracàs de la política ingènua del peix al cove que pretenia que amb un raig de petits progressos freqüents seria possible arribar a resoldre per les bones i amb seny i raons el nostre conflicte. Al cove avui en dia només trobem les sardinetes d’una descentralització purament administrativa i compartida obligatòriament  per indiferents; en canvi la tonyina i el bacallà se´ls han quedat ells. I ells vigilen, no ens estimen, no volen res de nosaltres sinó els diners i no ho volen. Aquest aspecte de la política centralista ibèrica és igual ara com abans de la Transició. O pitjor encara perquè està més ben feta.

Des de Nova York, una abraçada

JOANOT

A la ciutat de Nova York l’esdeveniment esportiu actual de Sud-Àfrica, afavorit i embellit per la bona actuació de l’equip de futbol dels EUA, el Campionat Mundial, ha tingut un ressò extraordinari i sorprenent, almenys a Nova York. La situació del futbol americà sense ser brillant no està gens malament ara. No és comparable amb cap dels tres esports nacionals, tots tres americans de naixement (football, beisbol i bàsquet)  però aquest esport anglès ja té molts addictes: hi ha una Lliga Major de Soccer (que va seguir jugant malgrat Sud-Àfrica i moltes de petitetes, que sovint surten a la Tele ara que hi ha tants canals esportius, i sobre tot ha esdevingut molt popular a les escoles tant elementals com a les High Schools, sobretot com a esport per a les nenes.

Dintre de la terminologia americana, fins i tot ha nascut un nou terme per definir l’experiència de la vida feliç als suburbis: la “soccer mom”. És la dóna casada que viu a una casa molt maca amb herba al davant i al darrera i el cap de setmana duu els seus fills i filles en un gran cotxe a jugar o a veure partits de futbol escolar i es queda per animar-los i fer conversa amb altres soccer moms. Prop de casa meva hi ha la botiga majorista d’equipament més important de Nova York. Pengen sempre a l’exterior fotos molt grans de jugadors del Barça i el lema Més que un club (sense traduir, potser perquè no saben com fer-ho). I un dia l’hivern passat vaig veure pel carrer una senyora que portava per la cadeneta un gos vestit amb una samarreta del Barça amb escut. Les del R Madrid no van bé perquè semblen roba interior i no són vistoses.

Actitud Nacional: la Dreta Republicana diu NO!

M’he animat a escriure aquest apunt després de llegir un breu article al New Yorker que acaba de sortir escrit per l´Hendrik Hertzberg. Aquest periodista de gran luxe, un home amb un domini fabulós de la llengua anglesa, és l’editor en cap del New Yorker, la revista oficial de tota la intel·lectualitat nord-americana que ven un 3 milions d’exemplars cada setmana. Parlant del tema, se´n recorda de coses que gairebé tothom ha oblidat. Quan els EUA s’estaven presentant per obtenir la World Cup que jo crec que era el 1998, hi va haver un polític conegut, anomenat Jack Kemp, que va arribar a ser candidat a la Presidència, el qual va lliurar a la Cambra de Representants un discurs exigint que no es permetés a la World Cup venir al país. Deia que el soccer era un representant del Socialisme Europeu, i per tant antiamericà, mentre que el Football era el capitalisme democràtic. Sembla mentida les coses que arriben a dir els polítics. La sospita existeix i la mateixa gent que diu que l’assegurança de malaltia és la introducció del socio-comunisme als EUA, fan notar que l’Obama s’interessa massa pel soccer.

En Gordon Liddy, si algú encara s’en recorda fou un dels conspiradors que van anar a la presó pel Watergate durant els anys de Nixon. Aquest senyor va esdevenir després de ser alliberat, una personalitat a la ràdio conservadora. Un dia va explicar als americans l’origen del soccer. L’havien introduït als  EUA els hispans, els quals no són sinó indis que van ser obligats a aprendre una llengua europea. I aquests indis, abans d’arribar la civilització ja jugaven a soccer, però amb els caps del enemics vençuts. La historieta és una barreja curiosa de coses verdaderes mal interpretades, però s´ho va creure molta gent.

En qualsevol cas, molts conservadors militants segueixen expressant hostilitat contra el soccer, que veuen com una atracció forastera i antiamericana, importada d’Europa… com la majoria de ciutadans, fa notar el Sr Hertzberg. En qualsevol cas aquest any el canal Disney ESPN ha transmès tots els partits des de Sud-Àfrica i molts bars han anunciat els partits a l’exterior per atreure clients, com fan amb els esports més americans.

Tot plegat, es una promoció i un signe segur de l’avenç del socialisme als EUA.

Els jugadors del Barça fan patir

He sintonitzat alguna vegada aquest canal ESPN durant les retransmissions. Durant l’any també es poden veure els partits del Barça, tant en anglès com en una altra llengua per a immigrants nous. El que faig és escolat simultàniament  en Puyal per l’Internet (encara que no estigui mai sincronitzat). Poc a poc he arribat a reconèixer les cares i la figura de molts jugadors i fins i tot em consta quants € guanyen i quant costen a l’afició més d’enrabiades i desencís.

Em sap greu veure´ls ara vestits amb altres equipatges engrescats en exercicis nacionalistes desenfrenats de països que ni són els meus  ni m’interessen. Això també passa amb els del Madrid. Com és possible? Els equips són organitzacions privades que viuen del públic, les federacions són organitzacions privades i no obstant els governs s´hi fiquen, decideixen qui pot o no pot tenir una selecció nacional, ignoren la voluntat popular dels qui paguen, defineixen objectius nacionalistes propis i sobretot no sols utilitzen els serveis d’aquests prínceps de l’esport de franc i per força, sinó que a més els exposen a lesions greus. Això s´ha d’aguantar? No es podria anar a algun Tribunal Constitucional a queixar-se?

El Campionat dels Empassadors de Hot Dogs

És una cosa que se celebra cada any el dia de la festa nacional, el 4 de Juliol a Coney Island, a Brooklyn. Paren un taulat prop de la casa original de Nathan´s la companyia a la què s’atribueix l’èxit i difusió del hot dog (però no la seva invenció, atribuïda a a un carnisser alemany de prop de Chicago). La competició anual consisteix en veure qui es pot empassar més hot dogs en 10 minuts. És un esport com qualsevol altre i per això aquest any el canal esportiu ESPN va decidir transmetre´l en viu.

Els participants no són tan grassons com hom podria pensar-se. Fins ara hi havia un gran mestre americà, un verdader Messi de l’especialitat, que tenia un gran rècord de 68 i guanyava el premi de $20,000 cada any. Però el 2009 es va despenjar del no res un xicot japonès desconegut i molt prim que se´n va empassar 70 com si res. Té un bloc en japonès i molts seguidors. Per sort aquest any no hi era (o això s´ho pensava l’ESPN) però de sobte es va presentar cridant i fent empentes al gran campió americà. Resulta que la Federació que dirigeix el concurs i proveeix els àrbitres i els contractes havia exigit que tots els participants havien de firmar un contracte exclusiu que els prohibiria treballar fora dels partits oficials d’aquesta federació. El japonès s’hi va negar i no el van deixar entrar. Sense motivació, el campió americà només va poder empassar-se´n 54, una actuació molt fluixa. Però com que va guanyar la bossa de $10,000,es va quedar tranquil. Fins l’any proper…

Això sí, la vida a Coney Island va seguir normalment

Ben cordialment

JOANOT

Molts Europeus menystenen la vàlua i originalitat dels principis de la Revolució Republicana de la que van nàixer la nació Americana i la seva Constitució, la més antiga del món. Una de les coses que la seva Constitució va introduir fou la independència de la judicatura i que els tribunals poguessin resoldre conflictes entre ciutadans i l’Estat. Els primers que en van sentir parlar només van riure: un jutge podrà donar ordres a l’Estat? Que vagin en compte, doncs, o acabaran a la presó! O pitjor! Avui, en canvi, totes les entitats polítiques tenen alguna mena de Tribunal Suprem i la seva autoritat és respectada. Als EUA hi ha un Tribunal Suprem Federal a Washington i un altre Tribunal Suprem a la capital de cadascun dels 50 Estats. Però els jutges ni són infal·libles, ni, ai las, viuen fora de l’esfera del conflicte polític. Què fem, doncs, quan els jutges fallen i fan una barrabassada o es fiquen on no els importa? Ha passat molt, però el cas més notable  i amb més conseqüències que jo conec fou el de Dred Scott, que fou sentenciat pel  Tribunal Suprem Federal el 6 de Març de 1856.

Hi ha països que amaguen les seves vergonyes, però no pas els Americans: tots els nens d’escola aprenen qui fou Dred Scott i què va passar en aquell memorable cas que pràcticament va desfermar la Guerra Civil.

L’esclau Dred Scott

L’infortunat Dred era un negre nascut en l’esclavatge domèstic el 1795. Era un bon home, molt hàbil, que sabia fer moltes coses. El seu amo el va vendre per $500 (més o menys 10.000 E d’avui) a un metge cirurgià de l’exèrcit que estava a obligat a canviar sovint de residència quan  li manaven. En general els esclaus no podien casar-se perquè no tenien la capacitat d’acceptar obligacions civils ni firmar contractes, però quan en Dred va trobar una esclava maca i simpàtica, el propietari d’aquesta els va deixar casar i va regalar la noia al propietari de Dred perquè estiguessin junts. Tots dos van tenir fills i filles (De fet queden descendents avui en dia). Els desplaçaments del militar van incloure una estada a Montana, que en aquell moment ja tenia prohibida l’esclavitud. L’amo se´n va anar de Montana tot sol però en casar-se a Louisiana va escriure a Dred exigint-li que vingués amb la dona, cosa que la parella esclava fa fer. Anys després l’amo es va morir deixant els seus esclaus en propietat a la seva vídua. Aquesta senyora de moment tenia pocs diners, i va llogar en Dred a un negociant (o sigui que en Dred treballava i la seva mestressa cobrava el sou). En Dred, disgustat va intentar comprar la seva llibertat per $300 amb ajut dels fills del seu primer propietari, a la qual cosa la propietària es va negar.

Als Tribunals, als Tribunals!

El conflicte quedava definit: amb l’ajut d’advocats abolicionistes, Dred Scott es querellaria contra la seva propietària demanant la llibertat. El cas es va fer famós immediatament i  va durar molts anys. De primer van anar als tribunals de l’Estat de Missouri, on vivien, afirmant simplement que durant la seva estada a un territori lliure d’esclavatge, en Dred havia quedat automàticament emancipat. Van acabar al Tribunal Suprem de Missouri que va fallar contra Dred.  Els seus advocats van decidir provar fortuna amb els Tribunals Federals amb una afirmació més complicada: en Dred Scott havia quedat alliberat durant la seva estada a un territori lliure i per tant havia esdevingut ciutadà dels EUA. Un ciutadà no podia ser reduït a l’esclavitud.

Interferències: el cas cada dia es complica més

La que s’havia armat ja era molt grossa. En aquells moments el país estava ja molt dividit entre abolicionistes (representats pel Partit Demòcrata) i esclavistes (Partit Republicà, que havia estat fundat pel propòsit d’acabar amb l’esclavitud). L’apel·lació  a aquest Tribunal fou temerària, gairebé suïcida . L’Alt Tribunal estava dominat per ultraconservadors (com ara), dos o tres dels quals eren propietaris d’esclaus. El Justícia en Cap, Roger Taney era un partidari ben conegut de l’esclavitud i dels estats del Sud. Tot havia d’acabar malament (però no necessàriament tan malament com va acabar).

Tots els diaris parlaven del cas però un que s’hi interessava molt (massa) era el President Buchanan, acabat d’elegir. L’home tenia el seu principi: no barallar-se mai amb ningú, ni dir què pensava en públic i mirar que els altres resolguessin els seus problemes tots sols. L’assumpte de l’esclavitud ell ni el tocaria (a diferència dels ciutadans, que no parlaven de res més). O sigui que es va posar a discutir el cas de Dred amb el seu amic  Taney i va acabar enviant cartes a un altre justícia perquè canviés d’opinió. Tot això és tan horrorós, il·legal i intolerable que només de pensar-hi fa tremolar a qualsevol advocat. L’arma secreta del Sr President seria que l’Alt Tribunal dictés una sentència tan ben feta que resoldria tot el problema de l’esclavitud per sempre amb l’autoritat i el prestigi del Tribunal Suprem Federal. De fet el dia que Buchanan va prendre possessió, el Justícia Taney que administrava el jurament li va dir a l’orella que no es preocupés més, que el cas de Dred Scott anava pel bon camí i que hi hauria una sentència molt àmplia. Les sentències del Suprem cal acatar-les i tothom ho faria. Així de senzill ho veia el President Buchanan.

La sentència

El Tribunal va dictar la sentència amb una majoria de 6 a 2 amb una sola abstenció i en Taney va insistir que cada jutge havia d’escriure una opinió. Qui vulgui, trobarà totes les actes i sentència del cas a l’Internet però les diverses opinions se les haurien hagut d’estalviar com veurà qui segueixi llegint. El text és molt fort: lectors aprensius haurien de deixar-ho córrer.

Ni en Dred, ni cap Negre, ni cap Esclau, ni cap Africà són ni poden ser ciutadans

Amb això haurien pogut plegar. Com que al seu parer en Dred no era ciutadà dels EUA, evidentment no tenia dret a presentar una petició i no hi havia res a discutir. Però no van acabar aquí: la Constitució, van afegir pel seu compte, veia “els negres com a éssers d’un ordre inferior, incapaç i indignes d’associar-se amb la raça blanca ni socialment ni políticament, i tan inferiors que no posseeixen cap dret que els blancs tinguin l’obligació de respectar” Que la Constitució, els negava la ciutadania, no tenien dret a dir-ho perquè molts estats van permetre als negres votar durant la ratificació de la Constitució quan els Pares Fundadors encara vivien. Donen exemples de perquè els negres no poden tenir drets: “això donaria a les persones de la raça negra el dret d’entrar qualsevol estat quan volguessin… tindrien la llibertat de parlar en públic o en privat  de les mateixes coses que els ciutadans,  podrien organitzar mítings en públic i posseir armes”  Intolerable, verdaderament. Quin acudit. Un dels justícies va afegir que la recerca científica moderna havia demostrat que els blancs i els negres són dues espècies diferents i que per això Déu mateix havia posat els blancs i els negres a continents diferents (Europa i Àfrica).

Apart d’anular un pacte aprovat pel Congrés (en el què s’emparava en part la petició de Dred Scott) cosa que ningú havia demanat als Suprems de fer, van invocar una de les provisions més sagrades de la Constitució, la protecció i respecte de la propietat privada, per justificar l’esclavatge. Van dir que els esclaus són propietat privada i cap Estat té dret a separar un ciutadà de la seva propietat ni impedir-li disposar-ne com volgués. Com pot ser que una cosa et pertanyi a un estat i si creues una frontera ja no et pertanyi i si tornes al primer estat et torna a pertànyer? La degradació dels negres era total. Quedaven reduïts a articles de propietat personal.

I la gran final: qualsevol intent d’emancipar els esclaus seria un atentat contra la propietat privada i per tant inconstitucional. Quedava prohibit per tant que qualsevol estat o el Govern federal fessin res per eliminar l’esclavitud, identificada com un dret ciutadà. Hi hauria esclavitud per sempre! I acabava molt prop d’estendre-la per primera vegada per decisió judicial a TOTS els Estats i fer-la obligatòria, tant si volien com si no. Es van aturar a molt poca distància de fer-ho. Potser s´ho guardaven per la pròxima vegada

Reacció

És difícil imaginar que els Jutges es pensaven seriosament que amb aquesta sentència liquidarien per sempre el moviment abolicionista i que l’esclavitud duraria fins als nostres dies. De fet va enrabiar molta gent i es van sentir coses que a més d’un li semblaran familiars: el temps que havien trigat, que eren incompetents, una conspiració política contra els Republicans abolicionistes, una denigració per a un tribunal que havia estat prestigiós, una ofensa a la voluntat popular, prepareu-vos a la lluita, estan posant a prova la vostra virilitat, deien els abolicionistes en editorials incendiaris. Per acabar-ho de complicar tot, la sentència va desfermar una crisi econòmica molt greu que va afectar molt els Estats del Nord però no els del Sud, convencent a molta gent que el Sud no necessitava el Nord per a res.

Però Lincoln ja estava a punt de començar la seva campanya. L’esclavitud s’havia d’acabar i si els estats del Sud no ho volien, aniria a la guerra. I el bon Abe Lincoln esdevindria el President més astut i hàbil de la història de la República.

Final: Dred Scott

Com tantes coses a aquest país, el seu cas, tan seriós com havia estat, va acabar amb un número de pallassos. En Dred i la seva família van tornar a ser propietat de la vídua del metge militar. Aquesta senyora va decidir al final tornar a casar-se amb un polític local, que era un abolicionista convençut i militant. Sembla que la senyora s’havia descuidat d’explicar-li que ella era la propietària de l’esclau més famós de tota Amèrica. Un adversari polític se´n va adonar i va posar el nou marit en un compromís. En un fit de ràbia, va manar a la seva dona que tornés Dred Scott al propietari original de franc, cosa que ella va fer. Els fills del propietari original el van emancipar immediatament. En Dred es va quedar a Saint Louis de Missouri treballant a un Hotel de maleter. Esdevingué una gran atracció local però es va morir de tuberculosi set mesos després de la sentència.

És difícil saber quins mèrits tenia aquest home o si entenia del tot de què anava però avui en dia els ciutadans d’origen Africà i els lluitadors pels drets civils veneren el seu nom, que a més tots els nens d’escola coneixen. Jeu a una tomba molt maca a Saint Louis.

L’esclavitud s’acaba

Tothom sap que Lincoln va liquidar l’esclavitud amb una Proclamació. Cal afegir que potser recordant el problema creat pels jutges, va publicar la Proclamació no com a President dels EUA sinó invocant els seus poders com a Comandant en Cap d’una nació en Estat de Guerra.  Potser també no mereix tot el crèdit que rep perquè de fet no va abolir mai l’esclavitud a tota la nació, sinó, com un càstig,  selectivament només als Estats que s’havien separat de l’Unió i anaven essent reconquerits.

La solució final la va introduir el Congrés dels Estats Units després de la mort de Lincoln aprovant l’Esmena XIII de la Constitució “…slavery shall not exist within the United States” I encara millor amb l’Esmena XIV: “All persons born or naturalized in the USA are citizens of the US and of the State wherein they reside”

Dred Scott al final va guanyar plenament.

JOANOT

Memòries

El passat! Qui pogués tornar-hi! Era un temps meravellós. Tot era diferent. La gent eren amables i dignes de confiança. El tràfic estava millor. La gent no robava. Els amics eren per tota la vida. Es vivia molt millor. I sobre tot  tots érem molt més joves. Els psicòlegs parlen de l´”optimisme de la memòria”, que ens fa recordar les experiències bones del passat i oblidar les dolentes. Recordar pot ser una bona manera de passar l’estona. En general, els temps passats van ser molt dolents, però gràcies a l’optimisme de la memòria  és possible embellir-los. I anant per aquest camí arribarem al punt quan fins i tot la West Side era un lloc interessant. Fa cinquanta anys jo no hi hauria anat, perquè hi havia massa perill.

Clinton, el Midwest Business District

Quanta gent que han visitat breument la ciutat de Nova York s’han preguntat on estava la West Side! Tothom hi ha estat molt aprop, perquè era la part de Manhattan a l’oest de Times Square, una franja de terreny molt gran que s’estendria de Nord a Sud des del Lincoln Center fins a Soho  i a l’Oest fins al riu Hudson. El nom oficial d’aquest barri que inclou el Centre de Convencions Javits és Clinton, per un parc anomenat en honor d’un personatge de la Revolució Americana.

La West Side fou en el seu dia un barri d’immigrants pobres Irlandesos, que vivien com podien a habitatges molt dolents i carrers poc controlats per la Policia. Juntament amb els també famosos “Five Corners” era el lloc de Manhattan on la misèria era més gran i el crim més alt. La major part de gent associa la Màfia amb els Italians, però els Irlandesos també van tenir molt crim organitzat i la West Side era el seu territori. La situació era particularment perillosa a dos edificis de pisos, que eren com si fos un territori estranger.

El nom “Hell’s Kitchen”, que ha sortit a tantes obres literàries i a tants films, segueix en ús a Nova York. Ningú sap exactament d’on va sortir un nom tan original. Hi ha qui l’atribueix a un policia que amb un company estava observant (sense fer res) un aldarull que tenia lloc a poca distància. El company jove va comentar “Això és com l’infern!”. El policia més veterà respongué: “No, no. A l’infern hi ha un clima agradable. Això és la cuina de l’infern!”  Originalment limitat als edificis dolents, aviat el nom s’estengué a tota la West Side i no s’ha perdut mai perquè sembla divertit.

En qualsevol cas, la ciutat insisteix que l’únic nom oficial del districte és Clinton.

Regne del terror abans de la fi del barri

Amb els Irlandesos la cosa anava malament, però va empitjorar molt amb l’arribada al barri de grups de porto-riquenys, que aviat van formar les seves colles (“gangs” en Anglès, “pandillas” en Porto-riqueny). Les lluites amb les colles irlandeses era inevitable i va córrer la sang. Hi va haver un assassinat de quatre xicots portorriquenys i moltes altres coses i crim que s’exportava a tota la ciutat. Els periodistes tenien por d’anar-hi. Evidentment la situació descrita a la West Side Story era molt real.

Tot això s’havia d’acabar i la ciutat va recórrer al seu mètode predilecte de resoldre aquesta mena de conflictes: enderrocament i urbanització.

La part pitjor de Hell’s Kitchen era el lloc on s’aixeca en els nostres dies el Lincoln Center (seu de l’Òpera Metropolitana, la City Opera, el Fisher Hall, l’Alice Tully Hall, dos teatres comercials i la mundialment famosa Escola Juillard de música). De fet durant la filmació  les obres d’enderrocament i construcció del Lincoln Center ja estaven en marxa i van haver d’evitar-les.

Avui en dia

Clinton és un barri avorrit, generalment lleig i amb pocs atractius. Els transports públics estan malament, una cosa poc comú a Nova York, però en connexió amb una urbanització massiva, ara estan allargant la línia 7 del metro de Queens.

L’única atracció que hi ha són els estudis de televisió tant el principal de la CBS com els d’enregistrament de molts programes com el de David Leterman i el de la Daily Show de Jon Stewart, un programa de sàtira política molt conegut. També s´hi pot trobar l’estudi d’enregistrament de SONY d’on han sortit tants CDs famosos. I per la proximitat de Broadway, hi viuen molts actors famosos. Una altra indústria pròspera és la venda d’automòblis de luxe. Passant-hi es veuen sempre homes vestits amb camises blanques i corbata (cosa difícil de trobar) asseguts a taules. Deu ser un uniform. I també hi ha l’entrada al Lincoln Tunnel.

El barri està millorant contínuament sobretot per la existència de tant terreny per urbanitzar. No es fa més maco, però més gran i més gran. Molt més gran. I més alt.

Recordant el gran Leonard Bernstein

Evidentment la partitura de West Side Story, magnífica com és, no és de bon tros la cosa millor que Bernstein va fer a la seva vida. Va néixer a Massachusetts el 1918 al si d’una família immigrant jueva russa i després d’anar a Harvard es va instal·lar a Manhattan per tota la vida.  Fou un pianista i director d’orquestra clàssic extraordinari que va atansar tota la glòria i fama que la professió ofereix. De fet fou el primer músic americà que va arribar a tenir fama mundial. Fou el Director dels Filharmònics de Nova York, dels Filharmònics de Viena, del Covent Garden. Diuen que la seva ambició era escriure òperes però no havia nascut per això. Va produir una opereta, el “Candide” basada en la novel·la de Voltaire que encara se sent a moltes cases d’òpera. I al final el 1958 va compondre la West Side Story que és l’obra mestra americana del gènere i li va fer guanyar molts diners.

Vivia a un edifici famós, el “Dakota” que aboca Central Park. A aquest edifici hi han viscut molta gent famosa: Boris Karloff, Rudolf Nureyev i a la seva porta morí assassinat el Beatle Jack Lennon. Bernstein fou un home militant d’esquerres, sempre disposat a ajudar les causes progressives i amb un fitxer al FBI d’un metre de gruix. Després de la Guerra Mundial, quan tot el món odiava els alemanys i austríacs per la catàstrofe que havien causat, ell va anar a Viena a dirigir i es va presentar a la TV vestit amb la famosa xaqueta verda dels austríacs, invitant-los a refer-se i recordar el seu passat artístic gloriós. Un aspecte trist de la seva vida va ser causat per l’evidència que els rumors sobre les seves inclinacions homosexuals podrien haver ofegat el començament de la seva carrera. Tal com li van aconsellar va casar-se per les aparences i només es va separar de la seva muller poc abans de la seva mort el 1990.

Salut com sempre

JOANOT

Una violació de drets humans i civils, així és com els militants de la comunitat gay veuen la prohibició del casament. Potser sí que n’és però és evident que a aquest país encara hi ha molta resistència, molta més que a Europa. La dreta radical ha fet de l’oposició al casament gay un tema emblemàtic, gairebé una bandera. Voler una cosa ferventment no significa necessàriament que s´hi tingui dret. Ni tan sols l’Obama afavoreix aquests matrimonis, i pocs demòcrates ho fan. Es tracta evidentment d’una qüestió social, un tema difícil i la majoria dels ciutadans es neguen a veure-ho com un dret civil i és evident que només es resoldrà si la majoria canvia la seva opinió.  La meva intenció avui és descriure la situació legal actual i fer-vos sabedors d’un judici que està a punt d’acabar-se a un Tribunal Federal a San Francisco, que podria canviar totalment els termes del conflicte.

Fins ara, el matrimoni gay ha estat sempre un problema dels Estats

El col·lectiu homosexual va decidir fa temps confrontar el problema a nivell d’Estats individuals on els semblava que hi havia suport i obtenir una legalització per intervenció dels jutges estatals (no federals) afirmant sempre que el text de les Constitucions locals que sempre estableixen la igualtat dels ciutadans i el dret al casament s´ha d’interpretar en el sentit que permeten el casament d’homosexuals, que altrament quedarien discriminats. Han anat d’un Estat a l’altre plantejant el problema i han obtingut èxits notables. De fet, actualment hi ha 5 estats i el Districte de Colúmbia (Washington DC) als quals el casament gay s’ha pogut introduir per via judicial. A altres ha fallat. En qualsevol cas, la població s´ho ha mirat amb recel, si no amb hostilitat oberta.

Perquè no provar a un Tribunal Federal, afirmant que la Constitució Federal ho exigeix, en el qual cas el matrimoni gay quedaria legalitzat d’un cop a tota la nació? La resposta és diàfana: perquè tenien i segueixen tenint por dels jutges tan conservadors i reaccionaris del Tribunal Suprem Federal actual. La història està plena de sentències horroroses d’aquest tribunal, per exemple amb l’esclavatge i els drets dels negres. Amb el temps, s’han anat corregint bé però suprimir una sentència triga molts anys. Si entreveiessin una sentència dolenta en contra, no hi hauria res a fer pels pròxims 20 o 30 anys.  O sigui que més val seguir treballant als Estats que exposar-se a un disgust greu i prematur amb els Federals. Com veurem no tothom hi està d’acord.

La sentència del Tribunal Suprem de Nova Jersey

Potser algú es pregunta com és que la majoria d’Estats, no obstant ser tots sobirans, tenen lleis i Constitucions tan semblants? La resposta és una certa organització legal independent, formada per professors de dret prominents, jutges i advocats, que manté fitxers detallats sobre tots els problemes legals d’actualitat, comparant les lleis vigents als Estats, presentant les consideracions que s’han fet i oferint recomanacions. Quan el parlament d’un estat debat algun problema, els funcionaris que escriuen les lleis obtenen i estudien el dossier de l’organització sobre la matèria.

El Tribunal Suprem de l’Estat de Nova Jersey, malgrat la mala anomenada del territori té la reputació de ser el millor en qüestions familiars i sovint altres estats esperen una sentència seva definint la solució per escriure lleis escaients.

Al final els Suprems de Jersey van rebre la petició de declarar els matrimonis gays legals a Nova Jersey. Per a mi personalment el seu dictamen fou un model de sentit comú, posant la resolució on hauria d’estar, amb els ciutadans i el Parlament, sense expressar una opinió pròpia sobre el fons.

La Constitució actual de NJ no és gaire vella. Fou aprovada fa potser 40 o 50 anys però és evident que els autors no tenien cap intenció de legalitzar els (o prohibir) matrimonis gays, que era una cosa inconcebible en aquells dies. Si el Tribunal decidís a favor dels gays, el que faria seria escriure una llei nova independentment de la voluntat popular i fora de l’abast del poble. Això no és la funció dels jutges i ningú ho vol. Si els gays no estaven d’acord amb la situació actual, podien mirar d’influenciar el sentiment popular, fins que els afavorís majoritàriament.

No obstant els Srs Jutges van estar completament d’acord en què els homosexuals vivint en una relació estable estaven subjectes a discriminacions intolerables, i aquestes sí que violaven l’esperit i la lletra de la Constitució i s’havien de corregir. Per tant, van donar un termini d’unes setmanes al Parlament de Trenton per fer una de dues coses: O aprovar el matrimoni gay o aprovar una unió legal que els donés els mateixos drets. Aquesta resolució ha tingut molta influència sobre legisladors d’altres estats. El parlament de Nova Jersey es va negar en dues ocasions, sota gran pressió popular a legalitzar els matrimonis, però van introduir la unió legal, la qual dissortadament no atorga els mateixos drets com els que tenen els casats. L’ordre judicial no es va complir del tot.

El cas extraordinari de San Francisco: serà possible?!

Aquí entren en acció dos advocats molt importants, poderosos i coneguts anomenats  Theodore Olson (Republicà) i David Boies (Demòcrata). Potser algú amb molt bona memòria s’en recorda d’ells. Era l’any 2000 i a la Florida hi havia un cacau electoral sobre si George W Bush o Al Gore havien estat elegits President. El cas fou portat al Tribunal Suprem Federal, on els candidats foren representats pels senyors Olson i Boies. Com tothom sap va guanyar Olson i el seu candidat esdevingué President dels EUA.

Resulta que la idea fou de l’Olson, ja un home de certa edat, però en Boies s’hi va afegir immediatament. Anirien a un jutge Federal i afirmarien que la negativa d’autoritzar casaments gays a Califòrnia introduïda per l’èxit de la Proposició 9, violava les disposicions de l’Esmena XIV de la Constitució federal que tracta de drets civils: (“…no State shall deny to any person within his jurisdiction the equal protection of the laws”).

Van trobar una parella masculina que s’hi avenia i van presentar la demanda en el seu nom.

El cas fou vist amb horror pel col·lectiu gay, que com explicat abans no volia anar als Tribunals Federals de cap manera i que ara veu els seus esforços en perill, amb la possibilitat d’una prohibició absoluta a tot el país. Els Srs Olson i Boies no hi estaven d’acord i estaven convençuts que guanyarien.

Avui dimecres comencen els arguments finals. Seria massa llarg però la vista ha estat d’allò més interessant, amb una presentació molt clara i completa de tots els problemes i consideracions en el cas. El jutge que els va tocar sembla ser  favorable a la petició. De fet avui va demanar als advocats que en els arguments finals parlessin del significat de “choice” (lliure elecció) i de si al seu parer la Proposició 8 que va prohibir el matrimoni gay a Califòrnia era un intent d’imposar idees de moral majoritàries a tota la població.

Ja veurem què passa. No falta gaire. El jutge pot triar sentenciar en contra o a favor de la petició de forma que s’estendria a tot el país o podria dir també que parla només per als californians. Si perden l’Estat sens dubte recorrerà al Tribunal Federal del Districte  i segons com acabi al Tribunal Suprem. I aleshores veurem si és veritat que els Srs Justícies Suprems estan a favor o en contra, però contra la seva resolució no hi haurà altre recurs que escriure una nova Esmena constitucional (que para ara seria impossible). Cal afegir que els Justícies no tenen cap obligació d’acceptar tots els casos que se´ls presenten i que de fet en rebutgen la meitat. Però a mí em sembla que aquest cas no el rebutjarien.

Saluts

JOANOT

Continuï Llegint »

És que coneix algú un sol país al món on els ciutadans no estiguin preocupats per la immigració? No serien els EUA en cap cas. La gent en parla, s’excita, crida, amenaça… fins que al final rep algú.

El problema naturalment no és mai la immigració, sinó la immigració il·legal” . Els legals sempre hem estat bons per al país. És només de nosaltres que hom parla quan es diu que els EUA són terra d’immigrants. Entre els legals hi ha molts cervells, gent molt educada sense costar res als contribuents dels EUA, sovint professors universitaris, metges destacats, gent amb coneixement tècnic especial, també gent que ja tenen família establerta i que en qualsevol cas venen disposats a lluitar i a treballar per aconseguir el famós somni americà de la casa pròpia amb jardinet, els cotxes i els dos nens i les celebracions anuals de Thanksgiving.

Què cal dir dels altres? ‘Es culpa nostra que a Amèrica Central o Equador no puguin viure i hem de pagar pels seus problemes que no hem causat? En qualsevol cas no podem admetre tothom que no pugui viure com cal a casa seva i a nosaltres ningú ens ha regalat res. Individualment són bona gent, sovint simpàtics i treballadors però col·lectivament  fan augmentar la delinqüència, no tenen cap assegurança, necessiten tractaments hospitalaris gratis, escola pels nens, fan baixar els sous dels locals, empitjoren la manca d´habitatges. I sovint no entenen la llengua local. Prou, diuen molts ciutadans. Això s´ha d’acabar. Que és molt fàcil de dir. Per això cal recórrer a les mesures dures i prou contemplacions. Als bars després de beure els bourbons s’acaben així moltes discussions al final del vespre. En el fons, es pensa molta gent, el món no és tan complicat. Però sí que n’és

Racial Profiling

És un problema que per ara sembla que només ha estat reconegut als EUA. Hi ha algú a casa que no hagi sentit dir mai que els gitanos són lladres? Per descomptat que històricament molts gitanos han estat lladres, però imagineu-vos un home treballador i honrat de raça gitana que viu barrejat a una comunitat blanca. Que la gent que l’envolten el tinguin per lladre ja és prou dolent però les coses es compliquen molt quan també s´ho pensa la policia i cada vegada que el veuen pel carrer l’aturen i l’escorcollen per veure si duu coses robades. I això li passa avui i ahir i demà, i una altra vegada. I què pot fer? Se sent humiliat, insultat, amargat. Potser li neguen augments de sou o promocions per ser un lladre. Què pot fer? Pintar-se la cara? Potser els seus nens s’avergonyeixen d’ell.

El cas a Upper Saddle River (Nova Jersey)

Bergen County és el districte de Nova Jersey directament a través del riu Hudson, cosa que indica que és de fet un suburbi gran de la ciutat. Hi ha de tot, perquè és molt gran: aquí viuen els portorriquenys que van ser mig expulsats de Manhattan, els japonesos, moltes classes mitjanes que entren cada dia a treballar a la ciutat amb cotxe, bus o tren, algun pagès (ben pocs), moltes zones comercials enormes, i també  zones residencials per la gent riquíssima.

Upper Saddle River és un d’aquests municipis especials, fet famós sobretot perquè esdevingué la residència final de l’Ex-President Nixon. Vivint relativament prop, jo hi vaig anar unes quantes vegades a passejar-m’hi amb el cotxe. A llocs amagats que calia buscar, hi havia cases grans com palaus, i jardins que semblaven parcs amb una riera i ponts, i una residència tenia un petit hipòdrom , de piscina i canxes de tenis particulars a tot arreu, jardins molt macos i arbres forals que floreixen en primavera.

Doncs diuen que un bon dia a un senyor de la raça negra se li va a acudir anar al barri, aparcar el cotxe i posar-se a fer el jogging tot sol pels carrers, tot i admirant el panorama. La policia local el va agafar. Fou detingut i dut a la comissaria per ser interrogat. Hi va haver un escàndol molt gran i al final el senyor jogger va acabar cobrant una indemnització ben forta del municipi.

Racial Profiling a la ciutat

La policia té sempre les seves raons. Si parleu amb ells us diran que són molt conscients del problema i els sap greu, que entre ells hi ha molts negres que són racistes i fan el mateix. Però qualsevol persona d’una minoria no blanca (diguem negres o hispans) que vivia a la ciutat fa uns trenta anys us explicarà que era impossible sortir al carrer a certes hores sense ser aturat, escorcollat en públic i interrogat per la policia. Igual si el ciutadà tenia un bon cotxe. I anant per l’autopista el més probable és que fos aturat i castigat per qualsevol infracció. Tot això per culpa de no ser blanc.

Al final, els estats, les ciutats grans i fins i tot els federals van començar a introduir lleis contra el Profiling. Per molestar un ciutadà pel carrer, no n´hi havia prou que fos hispà o negre o totes dues coses: calia tenir també altres raons per sospitar que havia comès un crim. I així estem. O estàvem fins que als legisladors de l’Estat d’Arizona s’els va acudir legalitzar el racial profiling.

Amadou Diallo

Aquest jove tan infeliç era un immigrant mig legal de la Guinea que tenia 22 anys i provenia d’una bona família de prominència local al seu país. Tècnicament era un estudiant però es guanyava els diners venent coses diverses pel carrer al carrer 14 i tenia un habitatge a un barri pobre del Bronx.

Aquell 4 de febrer de 1999 un incident tràgic acabaria de desacreditar i enfosquir l’obra de l’alcalde Rudy Giuliani. No totes les fonts expliquen el cas igual pero el seguent sembla ben establert:

L’Amadou acabava de tornar d’esmorzar o de dinar i com que el temps era bo, se li va acudir en mala hora quedar-se a la porta de casa al carrer prenent la fresca. Un cotxe amb quatre homes mal vestits i d’aspecte amenaçador van sortir i es van dirigir a ell  a bon pas. No hi havia forma que en Diallo ho sabes però els homes eren policies de la Unitat de Crim de Carrer (desbandada en l’acte després de l’incident). es van sentir raons diferents: la policia va afirmar que es van pensar que se semblava a la descripció d’un violador que anava molt buscat. Altres van dir que se li van acostar demanant que els venes marihuana, cosa que ell no havia fet mai. En qualsevol cas Amadou Diallo va intentar  córrer cap a l’escala. Es va girar, ficant-se les mans a la butxaca i es va treure un objecte que als policies els va semblar metal·lic però era una cartera o un encenedor. Els quatre agents van obrir foc en l’acte, disparant 41 trets (!!!), dels quals 19 van tocar el pobre home, que caigué mort en l’acte. La víctima anava desarmat, naturalment. Evident el ser un jove negre i donar la impressió que no estava fent res, li van costar la vida. Els quatre policies van ser jutjats i absolts, però van abandonar el cos.

Arizona, país meravellós de jubilats

El 60% dels ciutadans d’Arizona són de la raça blanca i estan majoritàriament a favor de la nova llei (igual que el Senador McCain). 40% són hispans d’origen mexicà, alguns immigrats, altres d’arrels fortes i antigues al territori i hi estan en contra per raons evidents. La llei prescriu que cada vegada que la policia sospita un individu de ser un  il·legal, té autoritat per aturar-lo i interrogar-lo. Si el sospitós i no pot presentar en l’acte prova de ser un resident legal, pot ser dur a la comissaria i la Policia Federal d’Immigració seria notificada per que el deportin. Els Federals ja han contestat que gràcies però que no acceptaran cap denúncia d’aquestes i el President Obama ha denunciat la llei com un cas claríssim de racial profiling que ell troba intiolerable. Com sospitaria res la Policia si no fos perquè el sospitós és mexicà? Es violen els drets civils no sols dels immigrants, sinó també dels ciutadans americans d’aspecte i origen mexicà.

Com està la cosa ara?

Com que la majoria de ciutadans blancs d’Arizona (i probablement dels EUA) hi estan a favor, la llei entrarà en vigor el proper 1 de Juliol.  Aquí no hi ha Tribunals Constitucionals però els Federals estan considerant anar a un Jutge Federal a mirar d’invalidar la llei, però tots els experts que han publicat als diaris principals ho veuen molt difícil. En canvi dintre Arizona hi ha associacions civils i alguna ciutat que ja han presentat un plet als jutjats contra el Govern afirmant que la llei viola la Constitució d’Arizona que estableix la igualtat de tots els ciutadans i posa en perill l’harmonia i convivència racial que gaudeixen en l’actualitat. Ja veurem.

UTAH, l’estat dels Mormons, fa de  “Copycat”

Els Mormons han tingut sempre problemes amb els negres, encara que de moment viuen en pau. Al seu Llibre de Mormó, revelat per un Àngel al Profeta Smith al segle XIX,  ja diu que Déu va castigar Hafet, fill d’Adam pintant la cara de negre a tots els seus descendents. Molt mal començament, perquè si és Déu mateix qui va castigar els negres…  Ara que com que això no podia ser, el seu president que també és un profeta i rep revelacions divines, ja va aclarir que aquest text no vol dir el que diu.

De “copycats” (gent que copien qualsevol cosa) n´hi ha hagut sempre i ara Utah ja ha aprovat una llei d’immigració idèntica a la d’Arizona. Els arguments són els mateixos, però els mormons n’afegeixen un altre: la seva irritació creixent per l’ús d’una certa llengua estrangera que fan els immigrants. Hi ha llocs on no es poden fer entendre, i hi ha cartells pel carrer i publicacions i això l’estat no ho ha tingut mai i ells són americans i parlen només l’anglès americà i no tolerarien mai res més. És evident que els immigrants legals no tenim aquest problema i parlem tots l’Anglès (amb mal accent però en general ens entenen però els il·legals són gent humil de poca educació, sovint parlant llengües indígenes que tenen poca capacitat de parlar l’anglès amb fluència. Hom comentaria que és així sovint amb els immigrants però que a l’escola tothom aprèn anglès. Però dient això es toca un altre problema, perquè la majoria de xenòfobs anti-il·legals no volen que aquests fiklls d’immigrants vagin a l’escola que és molt cara. Jo trobo esgarrifós que es negui l’escolarització a nens per la raó que sigui però es veu que la vida és dura.

Seguiu l’afer, que segur que no s’ha acabat

Adéu-siau

JOANOT

Continuï Llegint »

Tags: New York Primavera Aparellaments

Sovint els participants als fòrums catalans s’interessen per l’assumpte de la situació legal de la marihuana o haixix als EUA, entenent malament les notícies que es reben de tant en tant anunciant-ne la legalització. Sovint els EUA serveixen de model a tot el món, diuen alguns amb il·lusió gens dissimulada. Encara que jo personalment no he fumat mai marihuana, reconec que la humanitat s’ha interessat sempre i sembla que necessiti estimulants com ara el cafè, el te, la cervesa, el vi, la coca i probablement altres coses. La vida és dura i a vegades ajuda prendre’s llicències. Al capdavall fumar marihuana no és ni més ni menys perillós que fumar tabac (que per cert en els nostres dies no seria mai aprovat per l’ús lliure).  Vet aquí com està la cosa.

Fumar per tal de millorar la salut

Hom troba a tot arreu afirmacions i descripcions de les propietats curatives meravelloses dels derivats del cànnabis, la qual cosa es repeteix una i altra vegada pel propòsit principal de promoure´n la legalització. El que es diu més sovint és que combat la nàusea i el dolor que acompanya gairebé totes les formes de quimioteràpia i que tortura molt els malalts de càncer. Altrament també sembla ser un ajut combatent molts dels símptomes de la SIDA més avançada. És veritat?

La resposta és que potser sí però que no se sap de segur. Per poder saber si una substància és o no és eficaç  cal fer un clinical trial, un estudi clínic, cosa que als EUA per ara és impossible de fer (mireu més abaix perquè). A alguns països d’Europa probablement es podria fer legalment, però això costa moltíssims diners (milions de $) i anys de feina.En resum, les observacions sobre efectes beneficials del cànnabis són allò que els metges en diuen “anecdòtiques” que vol dir que  potser són veritat però no estan confirmades. Ja fa anys que als EUA es venen pastilles d’un medicament que és cànnabis purificat, la substància activa de la planta. És una medicina molt controlada (com per exemple la morfina) però els metges registrats a la DEA la poden receptar lliurement i ho fan, sobretot per a malalts que eren usuaris regulars de la droga. Què passa? Les observacions semblen indicar que alguns malalts en treuen els mateixos beneficis atribuïts a la marihuana i altres no. O sigui que és un més de tants medicaments que a vegades van bé i a vegades no però no és cap cura meravellosa.

Ara que hi ha tanta divulgació mèdica, probablement tothom ha sentit parlar dels receptors. Són molècules a l’exterior de les cèl·lules  que reconeixen el medicament i inicien la resposta cel·lular. Doncs bé: hi ha dos receptors que queden activats al fumar marihuana o prendre les pastilles que la contenen: els receptors del dolor i els receptors del plaer. Els efectes beneficials cal atribuir-los als receptors del dolor, i l’estimulació del receptors que acaben produint efectes mentals i emocionals  és una cosa molt diferent. En general en aquests casos les farmacèutiques proven de modificar la substància, si és possible,  per tal que afecti només un dels receptors desitjats i no l’altre. Jo crec, sense cap ànim de censurar ni jutjar a ningú, que és l’estimulació del plaer i benestar allò que motiva els usuaris que en demanen la legalització. Els efectes mèdics que s’addueixen, en canvi, són els derivats de l’activació del receptor del dolor. Mai fins ara havien tingut els malats greus uns advocats tan entusiastes, per sospitosa que sembli la cosa.

La situació a Amèrica: els Estats sobirans versus els US

És curiós però els Americans, parlant o escrivint entre ells no es refereixen gairebé mai al Govern Federal ni as Federals sinó als US (sempre US, mai en aquest context USA), o als United States, que és una mica desconcertant perquè sembla que parlessin d’un altre país i no del seu Govern Central. Els Estats Units no ho volen, diuen ells, com si fossin sud-americans o africans. De fet els 13 Estats originals fundadors de la Unió eren països lliures que no van perdre ni la llibertat ni la sobirania per firmar la Constitució, com no la van perdre els Estats que s´hi van afegir més tard. La jurisdicció dels Estats per tant ho cobreix tot excepte les matèries que la Constitució reserva als US, que es el contrari del que passa a a l’Estat espanyol. Com que la Constitució federal no diu res de marihuana, la jurisdicció pertany exclusivament als Estats. El consum o la prohibició de la marihuana és una d’aquestes coses que només els Estats tenen dret a regular i ja hi ha 14 que n’han aprovat l’ús, però exclusivament per aplicacions mèdiques (llegiu més abaix com funciona això).

Però en aquest cas, hi ha una complicació que ha obert les portes al govern dels EUA per embolicar-se en l’afer. Després de la II Guerra Mundial, les Nacions Unides per tal de combatre les drogues van introduir una classificació en quatre classes de les substàncies estupefaents que presenten perill d’addicció.  Els EUA tenen la tradició d’ignorar tractats internacionals, però a diferència d’altres països, aquesta classificació si que la van acceptar reservant-se el dret de classificar les substàncies en qüestió com els semblés. I la marihuana-haixix, ai las, va quedar classificada com membre de la classe I (substàncies amb poder d’addicció MOLT gran i CAP ús mèdic reconegut (com diguem l’heroïna o l’àngel dust) i que per tant no es pot receptar i els humans no la poden consumir. Ni es pot usar en”clinical trials”, ni per la investigació. De fet la impossibilitat d’obtenir la droga legalment ofegava totes els projectes d’investigació. Al final el NIH va aconseguir que la Universitat de Michigan pogués cultivar i vendre a certs investigadors marihuana. Perquè no compar-la pel carrer, que és tan fàcil? Primer perquè els US et poden ficar a la presó i segon perquè la qualitat i composició són variables i fora de control.

Durant els anys de l’enyorada Administració Bush, els agents federals a Califòrnia en un parell de casos van detenir i iniciar accions legals contra gent que havien comprat emparats en la llei de Califòrnia. Recordo una foto ensenyant cotxes de policia californians enfrontats amb cotxes del FBI, encara que no van arribar a disparar. Els casos van ser arxivats però van servir per espantar molta gent. Ara fa poc l’Administració Obama va distribuir una ordre als seus fiscals aturant aquests casos tan ridículs d’un policia contra l’altre. Els fiscals han d’imposar la llei però tenen discreció decidint quines coses s’han de perseguir judicialment i quines no.

El model de Califòrnia: els dispensaris mèdics de marihuana

Glòria a Califòrnia per l’acudit. I també a l’Oregon, un estat muntanyenc preciós, conegut per la tossuderia i originalitat dels seus ciutadans.

Com que l’argument usat pels partidaris de la legalització eren sempre els beneficis mèdics, a la Legislatura californiana se li va acudir autoritzar-ne la venda sempre i quan estigués reservada a malalts que poguessin presentar un certificat mèdic (una targeta, em penso). Per evitar que els “dispensaris” compressin de negociants il·legals o criminals de drogues, van establir certs llocs llicenciats, sovint a les muntanyes, on es permet el conreu i venta al per major de marihuana. A mes els propietaris del dispensari havien de ser corporacions sense anim de lucre, i no podien en cap cas rendir profit ni ser propietat individual.

Si aquest bloc fos interactiu, ara seria l’hora de preguntar els lectors com es pensen que això funciona en realitat a Califòrnia.  No sé si la fan a Catalunya o no, però l’any passat HBO va presentar una temporada del “Weeds”(weed és un dels noms més populars de la marihuana) centrada en una dona negociant de marihuana on es van passar l’any fent broma amb els “dispensaris”, ensenyant tot el que probablement passa. Tenien a la porta una placa amb el nom i adreça d’un metge de confiança que donava les targetes certificant malaltia i els mafiosos lluitaven pel dret de vendre als dispensaris, que eren molt bons negocis particulars enmig de la complicitat o indiferència total de la policia. A mes, a l’Estat hi ha tants dispensaris, que hom es preocuparia per l’estat de salut dels californians. No ho he vist, però m´ho crec.

Califòrnia és molt especial i és evident que cap autoritat es vol prendre el “problema” seriosament, però l’onada de descriminalitzacions ha arribat a Estats a l’Est que no fan broma mai, ni saben com fer-la, com ara el de Nova Jersey. Nova Jersey, que és lleig, massa industrialitzat i del que tothom es burla, és de fet el que té més anomenda amb lleis “socials” i de família. Acaben d’aprovar la venda de marihuana als dispensaris però han organitzat una estructura de vigilància per evitar usos alternatius que fa por. Han fet callar per descomptat tots els que anaven a l’Internet a parlar a favor dels pobres malalts de càncer. No tenen sentit de l´humor. No s´hi val.

El futur

El futur no el coneix ningú, encara que hi ha gent que s’ho pensa. Probablement la majoria d’Estats acabaran com Nova Jersey (o com Califòrnia). I a nivell dels US?

No caldria cap llei federal per acabar amb molts dels problemes, sobretot la falta d’investigació. L’administració podria avui mateix, si volgués i no tingués por dels Republicans en un any electoral, reclassificar la marihuana des de la Classe 1 a qualsevol altre. Amb això sol, gent interessada podria organitzar estudis clínics per veure què és veritat i què no ‘és i també es podrien fer estudis científics. Però no hi ha perill que ho facin. tenen altres problemes menys perillosos i més urgents. A més, la gent no ho entén la situació que queda descrita, o sigui que no s’en trauria cap capital polític.

Pel que fa als usuaris diguem-ne no mèdics, és difícil predir res. Acabaran venent marihuana lliurement als estancs? Jo ho dubto molt. En qualsevol cas la idea de legalitzar-ne als Estats individuals l’ús lliure (que s’està considerant a alguna de les nostres capitals) per ara no té ni la més remota possibilitat. Acabo de llegir que a Califòrnia, estat capdavanter en tantes coses volen fer un referèndum de debò el 8 de novembre d’aquest any amb l’objectiu de des-regularaquesta substancia i deixar-la vendre lliurement.

El cas del cafè o a la cervesa no és ben bé comparable, perquè hi ha quantitats de cafè o de cervesa que són segures i només hi ha perill quan hom abusa. En canvi la marihuana s’ha de fumar, que és sempre dolent, i no hi ha hagut mai una quantitat de tabac segura de no causar malalties. Entre els pacients que abusen la marihuana, els metges observen pràcticament totes les malalties i tots els efectes negatius que són causats pel tabac. Obrir la porta a la marihuana per a tothom probablement reproduiria la tragèdia del tabac. Els funcionaris de carrera no polítics que vetllen per la salut publica a Washington DC son professionals que no es deixen impressionar fàcilment.

I la lluita continuarà, perquè hi ha molta motivació. Vegeu el capítol pròxim

JOANOT

Tags: Estats americans, Estats Units, General, marihuana

Què seria el món sense artistes? On aniríem a parar sense escriptors, poetes, actors, músics? Ens enfonsaríem en el consumidorisme, la cobeja i la vulgaritat, reemplaçant  el sexe amb la pornografia. La vida s’empobriria, el país ens desenganyaria, el futur perdria el seu futur. Avui en dia no veiem les grans figures de l’art que hi havia abans, però hi ha molta gent jove i interessant que estan bregant, fent experiments, discutint entre ells i algun dia sortiran. El problema és que els ingressos provenint del públic no arriben mai a cobrir les necessitats d’aquests grupets i que els artistes joves són com les plantes i les flors, que sense aigua, menjar i prestacions socials es moren.

Cal subvencionar-los. Però està clar, jo no puc, diu tothom, perquè ja tinc prou problemes. Que vagin a demanar diners al govern o a la gent rica. El govern té encara més problemes que els artistes joves, perquè no pot canviar d’ofici i practicament nomes te una font d’ingressos, els contribuents que ja pateixen molt. Dóna poc ajut i només per coses molt visibles.

Per sort a Amèrica hi ha les fundacions creades per gent molt rica. En algun moment, aquests prínceps de les finances van descobrir que amb els impostos de successió (que hi havia abans) no podien deixar res als fills i l’estat s’ho quedava tot. El sistema millor era deixar els diners a una Fundació sense ànim de lucre, que no pagaria impostos, deixant el control de la institució amb dret a un bon sou i per tant molts dels beneficis de la fortuna als fills. Una dels fundacions públiques que més protegeixen l’art és la del famós “robber baron” (diguem-ne “bandit”) de la indústria de l’acer Andrew Carnegie. Cal afegir no obstant, que ni el capital i ni els ingressos de la fundació  permeten ajudar a tothom que ho necessita.

La ciutat tan gran de Nova York no sols és la capital artística i cultural del país sinó que atreu a gent de tot el món que venen aquí a aprendre, provar coses, assajar, conèixer gent, com al segle XIX anaven a París. Els ajuts venien sempre de la Fundació Carnegie però qui els pagava? Tot plegat la Fundació distribueix en l’actualitat uns 200 milions per any.La gent es pensava simplement que els benefactors eren donants anònims i així hauria quedat la cosa si no hagués estat per un desafortunat incident polític.

Glòria al Mecenes secret! Només a Nova York

La major part de Mecenes ho fan en públic i volen que tothom ho sàpiga i els admiri per la seva generositat, només faltaria. En aquest cas l’home que pagava els 200 milions anuals de la seva butxaca no en deia res de res. Era en Michael Bloomberg, alcalde supermilionari de la ciutat.  La darrera valoració pública de la fortuna de ¨His Honor¨ l´Alcalde Bloomberg apuntava a uns $16 mil milions, però ara segur que és molt més gràcies a la pujada de la Borsa. En Bloomberg va néixer a una família jueva de Boston de la classe mitjana i va haver de lluitar molt de jove fins que es va fer molt ric fundant tot sol la companyia Bloomberg. Com ja vam dir en un altre apunt,  la seva fortuna s’ha incrementat molt durant els seus anys d’alcalde i no pas a les espatlles i l’esquena de la ciutat. De fet es guarda molt de fer cap mena de negocis amb la ciutat i és un dels pocs alcaldes verdaderament incorruptibles que s’han conegut. A més ho fa de franc perquè només cobra un sou de $1.00/any. Sobre la seva vida privada ha fet descendir una cortina d’acer impenetrable i es molesta molt quan algú pregunta què fa els caps de setmana. Té cases a Nova York, les Bermudes, Los Angeles i Londres i un avió i un helicòpter i es passa el temps lliure un vol. Se sap que està divorciat però que manté molt bones relacions amb la ex, que entra i surt de les seves residències. Té una filla jove, encara soltera, (quin partit!) que sovint practica l’esport eqüestre. L’Alcalde té una companyona permanent. la qual sovint l’acompanya en públic en actes oficials i que no dóna entrevistes. Abans de ser Alcalde sovint apareixia a festes amb “babes” de luxe, però ara ja fa anys que no ho fa. En Bloomberg, un home que no li deu res a ningu, té les seves coses especials però en conjunt gaudeix un suport a la ciutat i una opinió favorable que el Sr Hereu i molts altres voldrien per a ell mateix. En Bloomberg no ha de provar res, està molt segur d’ell mateix i no necessita que ningú li faci reverències.  I no li deu res a cap partit. En això és molt diferent del seu predecessor Rudy Giuliani que feia conferències de premsa interminables, amb  insults, provocacions, i acusacions diaris que l’havien convertit abans del September Eleven salvador en l’home més odiat de la ciutat.Ja se sabia que la  Fundació personal d’en Bloomberg regala uns 120 milions de dòlars anuals a diverses institucions de mèrit però dels $200 milions a la Fundació Carnegie  en canvi no havia dit mai res. Ara això s´ha fet públic per un error d’un subaltern.

Fa uns mesos en Bloomberg es va empatollar en una certa maniobra política que necessitava vots populars i a aquest empleat, sense permís, se li va acudir acostar-se a un dels beneficiaris recordant-li que és l’alcalde qui paga els seus rebuts. Això és un disbarat molt gran que podria acabar enviant algú a la presó perquè vots són una de les poques coses que està prohibit comprar, almenys d´aquesta manera. Estem al novè any del seu mandat, o sigui  que si ha donat cada any $200 milions multiplicats per nou… Caram, caram,… I en secret! Déu n´hi dó! Evidentment un cas així només pot tenir lloc a Nova York.

Un vespre al Teatre amb  Scarlett Johanssen

A Nova York hi ha molts teatres públics que viuen de subvencions però també n´hi ha de privats. Una entrada de platea a un local comercial actualment costa uns $120. No tots els locals guanyen diners. De fet, produir una obra teatral o encara més un”musical” a Broadway és una aventura molt més emocionant que jugar-s´ho tot a Las Vegas. Tant s´hi poden perdre com guanyar milions. Darrerement s´ha vist clarament  que gairebé l’única forma d’omplir les butxaques i les butaques és posant a l’escenari actors i actrius famosos del cinema i n´hi ha contínuament.

A mí m’interessava molt veure la “View from the Bridge” d’Arthur Miller, que va costar a l’autor una citació davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes de l’era McCarthy. Pocs s’en recorden avui en dia. La peça escenifica una tragèdia que te lloc  al si d’una família treballadora italiana a Red Hook (el port comercial de Brooklyn). El protagonista, un home sense fills viu amb la muller i amb una neboda jove i òrfena (la Scarlett), consumit per una passió secreta impossible per la noia que ja té 17 anys (per no mencionar l´aspecte físic). Admet a  la casa on viu a dos cosins italians que han entrat il·legalment a guanyar diners. Desesperat l’home veu com la neboda està a punt de casar-se amb uns dels dos il·legals. Per evitar-ho, arriba a l’extrem de trucar anònimament la policia d’immigrants perquè el vinguin a buscar. Els McCarthystes es van donar per interpel·lats. La comunitat es gira contra el denunciant. Els lligams i obligacions envers la comunitat i la famili van per damunt de tot. El segon il.legal que depenia de la feina per enviar diners a la seva dona i fills a Italia, mata el protagonista d´una ganivetada.El cas de la Scarlett és molt sorprenent perquè fins ara pocs espectadors havien atribuit l´èxit i anomenada que gaudeix a les seves habilitats escèniques. L’expressió immòbil i inexpressiva que feia sempre amb la cara era famosa. Aquest paperàs a la Bridge era molt difícil i la sorpresa general és que ho fa molt bé, com una actriu de debo. Potser ha pres classes, nomes te vint i tants anys. Pretenent ser una italiana, el color dels cabells era un problema i de fet la van tintar de negre però quan jo la vaig veure ja havia esdevingut una miqueta rossa fosca. De quin color deu ser naturalment? Potser li van ensenyar com es fa els dos superactors que li feien de pares adoptius, sobretot tot l’home, en Leiv Schreiber. I se la va veure molt senzilla. No obstant que la meitat de la gent havien vingut a veure-la a ella, va deixar saludar últim i al final al seu col·lega masculí com al primer actor que ell és. Van sortir de l’escenari tots dos rient i agafats pel braç.

Les estrelles de Hollywood no sempre saben actuar a l’escenari

Diuen que la pantalla i l´escena són coses molt diferents. Ara fa una mica més d´un any la famosa Julia Roberts, que viu a California es va atrevir a presentar’se en públic a Broadway. Molts dels crítics van preferir no parlar-ne gaire i es van concentrar en l´obra de teatre que feia. Malgrat el desastre artístic el teatre es va omplir cada dia i l´empresari va fer molts diners.

Un cas molt diferent vam experimentar fa molt poc a l´Academia de la Música de Brooklyn amb la Kate Winslett i la seva companyia australiana. La BAM havia anunciat amb mesos d´anticipació que vindria a fer el Tramvia Anomenat Desig de Tennessee Williams només un parell de setmanes. L´endema de l´estrena el crític del NY Times va declarar que la Winslett, que fa temps que disfruta l´anomenada de ser una gran actriu, era la millor Blanche mai vista a la ciutat, incloent l´equip de l´estrena mundial als anys 50 i de la pel.lícula.La BAM havia oferit entrades només als socis i benefactors i no hi havia forma de trobar entrades a cap preu. Van tenir la barra d´enviar per e mail una nota dient que per expressar agraiment als benefactors que volguessin donar $1000 a la Institució, se´ls “regalaria” una entrada per veure la Cate Winslett.  Jo encara no vull pagar  $1000 per una platea o sigui que em vaig quedar amb les ganes.

Un bon vespre

JOANOT

Tags: Arthur Miller, Arts, Carnegie Foundation, Mike Bloomberg, Nova York, Scarlett Johanssen