Els EUA són diferents

El CSI…

… és una popular sèrie policial de la cadena CBS que es transmet en obert. Va tenir tant d’èxit que la mateixa cadena CBS va produir dos “spin-offs”, dues series similars ambientades a ciutats diferents. Es molt astut, perquè saturant el mercat ells mateixos, eviten els imitadors. L’original passa a Las Vegas, les còpies (tan exitoses com l’original) a Nova York i a Miami. No sé si les veieu a Catalunya o no. Aquesta setmana vaig mirar per casualitat una nova “CSI-New York” que s’anomenava Holding Cell.

Al començament, l’heroi principal de la serie va a investigar un assassinat a una casa de gran luxe a la ciutat, un brownstone. La víctima jau enmig d’una bassa de sang. Una policia poc important aclara que el mort és de Barcelona i que és propietari d’un local de nit a Nova York molt famós, on hi ha al sostre una mena de dutxa que escampa gotetes d’alcohol barrejades amb una substància medicamentosa que posa la gent molt alegre sense que hagin de beure (cosa molt il. lògica i de poca valua comercial). El mort té una mare i una nóvia també de Barcelona que acaben sortint i parlen entre elles la “lengua común”, abans anomenada “del Imperio” amb fort accent local i variacions hispanes. Almenys no semblen mexicanes, com passava abans quan sortien espanyols a les pel.lícules. Ara bé, hi ha un actor visitant principal, relacionat amb el Consolat, que segons un policia era dels Mossos d’Esquadra. I això què és?, pregunta el policia principal. Al costat seu, una col.lega molt llesta li explica que és la policia de Barcelona. Està clar, no diu de Catalunya, perquè això sí que ningú ho hauria conegut, però Barcelona és una ciutat molt famosa. I com ho sap? Perquè ella havia estat a Madrid investigant l’atac dels trens i li havien explicat (jo dubto que a Madrid haguessin ni nomenat els Mossos). Al final sortia el senyor que diuen que era un oficial dels Mossos. És gran, amb cabells molt negres, d’aspecte molt llatino-americà. I parla amb les dues senyores tambe en llengua sud americana. Jo crec que els Mossos només surten de pretext per donar una entrada a l’episodi a l’actor sud-americà.  Els Mossos queden bé. En un moment donat, els policies locals volen investigar si és veritat que un dia determinat la nóvia havia assistit, com ella ha declarat, a un casament a Madrid. Els Mossos suministren un video de l’esdeveniment ensenyant la noia ballant a una sala de festes de Madrid. Poc probable, diria jo, pero ara ja ho engraven tot. No vull explicar com acaba l’episodi per si ho ensenyen a Barcelona aviat.

Parlant de coses sense importància
És molt difícil trobar un tema per a un apunt frequent. No he sabut mai com s’ho fan els periodistes. El tema descrit més amunt evidentment no té cap importància. L’he triat perquè toca tangencialment coses que sí que són importants. Parlem-ne.

Barcelona i Catalunya als EUA
Es hora de nomenar un fet que potser tothom ja coneix: La ciutat de Barcelona ha adquirit un prestigi extraordinari als EUA per moltes raons. Es un destí turístic completament obligatori per a la gent que viatja. Sovint sentireu un grup d’amics parlant de Barcelona amb admiració i ganes de tornar-hi. Sovint apareix a anuncis de TV. Es allò de París, Londres…i ara també Barcelona pertany al grup de ciutats amb més prestigi. Quan la Vicky, Cristina, Barcelona es va estrenar, un crític del totpoderós New Yorker va parlar “d’aquesta ciutat fabulosa“. Quantes vegades m’han preguntat que perquè he vingut a NY sent de Barcelona. (tanco els ulls i veig la ciutat grisa i trist que vaig abandonar dominada per un dictador feixista). Madrid en canvi atrau poc i no treu bones crítiques amb l’excepció lògica dels museus.

Que en traiem de tot aixo? Pregunteu on esta Barcelona i si ho saben us respondran que al Nord-Est d’Espanya. Fins i tot el NYTimes ho diu. No sols perdem el crèdit, sino que ajudem a l’Estat a incrementar el seu.

Catalans o Catalonians?

És una d’aquelles coses que la Generalitat o l’Institut d’Estudis Catalans segur que no han investigat mai seriosament. Valdria la pena que ho fessin. En anglès, Catalunya es diu Catalonia i les dues formes del nom dels nadius, Catalans (amb accent a la segona a’ com en català) i Catalonians són  igualment acceptables. Nosaltres sempre preferim catalans, però el püblic americà ho entèn malament, no fa la connexió amb Catalonia i es desinteressa. Potser no estaria malament ensenyar als cursos d’idiomes que la traducció millor de Catalans a l’Angles es Catalonians.

No es hauríem de començar a identificar com “Catalonians from Barcelona“? Vull dir, els que som de Barcelona almenys…

Joanot

En sabem d’insultar i ofendre en català? Coneixem bons renecs? Utilitzem insults ètnics col.lectius? M’imagino més d’un lector responent que naturalment que sí que en coneix, però que ni usa aquestes paraules tan lletges ni permet als fills que ho facin. Si de cas, els nens, però mai les nenes.

Als EUA és igual o pitjor, però com a país d’immigrants que ja ha viscut moltes tensions entre nadius i novel arribats, els insults racials i ètnics hi estan molt representats. Hi ha qui no en fa cas o que riu, però els destinataris dels insults racials (ètnic “slurs”, se’n diu) s’ho prenen seriosament, pateixen molta ràbia quan els senten, i alguna vegada la topada podria acabar malament. A vegades fan anuncis a la TV destinats als pares: els “slurs” promouen l’odi racial i la intolerància. Els Americans en tenen per gairebé tots els pobles de la terra: italians, indis, irlandesos, hispans, xinesos, jueus… i negres.

Un consell que jo donaria a tots els estrangers d’altra parla materna que venen als EUA és que s’abstinguin d’intentar usar expressions informals o dialectals i que mirin de parlar un anglès tan acadèmic com puguin. Per usar correctament expressions dialectals o vulgars, que s’aprenen en mala hora de la TV o el cinema en versió original, cal conéixer el context social, considerar el grau d’educació i el càrrec dels interlocutors, les convencions lingüístiques i fins i tot a vegades la història del país. Si no, hi ha el perill de ser molt mal entés i quedar fitxat.

Mark Twain i la paraula prohibida que no es pot ni parlar ni escriure
Acaben de reeditar el “Huckleberry Finn”, una de les obres mestres de Mark Twain, probablement l’escriptor americà més important del segle XIX, que és un verdader patrimoni nacional. Naturalment, degut a l’ambient i a l’època, a l’obra surten molts negres, sovint esclaus i més d’una vegada són anomenats, com es feia sovint en aquell temps, amb una certa paraula ara classificada com a racista i completament prohibida, que a la nova edició ha estat substituïda per “esclau“, com si ser esclau no fos tan dolent ni ofensiu com pertànyer a la raça negra. Com si el problema fos la raça i no l’esclavatge… Cal notar, en qualsevol cas, que Twain nomes posa la paraula en qüestió en els llavis dels seus personatges, però no l’usa mai en la narrativa de l’autor. No hi ha cap base per sospitar que al segle XIX la paraula n—r fos racista o derogatòria. Fins i tot surt al títol d’una novel·la del temps famosa i  un escriptor com Dickens també la va utilitzar.

Hi ha molta discussió sobre aquest acudit de l’editor de voler canviar el passat i tractar a Mark Twain absurdament i sense cap motiu de racista, com fa sotmetent-lo a censura.

Com cal referir-se a un ciutadà negre
Històricament, s’ha fet de moltes maneres, segons l’època i la designació ha variat molt depenent de molts factors socials. La paraula censurada de què parlem que escriuré aquí perquè els lectors no coneixen el país ni (com jo) no voldrien ofendre ningú, és “nigger” en totes les seves seves variants com ara el dialectal urbà “nigga” o també “niglet“, (un nen negre). Està terminantment prohibit pronunciar aquesta paraula en públic o fins i tot escriure-la (però és acceptable escriure “n—–r“, perquè ens entenem). L’editor de Twan també ha eliminat “injun”, un epítet menys conegut pels indígenes nord-americans, ara substituït per “indi”, perpetuant un error absurd fet per Colom.

N—r sembla un mot alemany, que ara, encara que sembli difícil de creure,  està esborrat del Google, sempre tan progressiu. Fa un mes, una presentadora de dretes de ràdio fou acomiadada en l’acte per declarar en l’aire que ella no entenia perquè hi havia dret de prohibir paraules i es va posar a cridar el tabú en veu alta manta vegada. Ha desaparegut.  De fet les persones negres es declaren insultades i ofeses quan senten la paraula. Ara bé, l’expressió és corrent entre ells quan estan sols. Si algú es recorda de la famosa sèrie que passa a barris pobres de Baltimore infestats de drogues, “The Wire“, en anglès (que era molt difícil d’entendre perquè els actors parlaven un dialecte negre local) és difícil comptar quantes vegades ho diuen. Però ves en compte si ets blanc… No feu bromes amb això.

Fa anys els negres a més d’anomenar-se n—r també eren “negros” (en homenatge a la gloriosa participació de l’Estat en aquest assumpte i a la importància de la seva llengua), colored, blacks, africans. Alguns d’aquests noms han desaparegut i “black” és la designació més comú en els nostres dies. Ara fa uns anys, cervells molt grisos i savis van decidir que el nom millor i més respectuós seria “african-americans“. Originalment ben rebut pels mitjans de comunicació, el nom està caient en desús.

En el fons, a mí em sembla que el problema és la posició social i el passat dolents que tenen. Això fa que qualsevol designació sigui feble i no connoti el prestigi social que cerquen.

Preguntes per lingüistes
Sempre m’ha fascinat que en xinès la mateixa paraula, el mateix signe, tingui diferents significats segons l’altura  to a què es pronuncien les vocals, un problema que fa impossible la transliteració a l’alfabet llatí. . Quan parlen entre ells, els xinesos mandarins sembla que cantin. No ho tenim això aquí, gràcies a Déu, però el significat dels mots sovint no és fixe sinó que depèn de les circumstàncies. Seria fàcil trobar exemples de com una paraula vol dir coses molt diferents i tothom ho entén fàcilment, i és veritat sobretot parlant dels insults.
Com va evolucionar  n—r de paraula d’ús comú sense significat emocional ocult a impronunciable entre gent educada i bons patriotes, que per cert és una categoria de substantius molt rara?

I sobretot, qui decideix aquestes coses i amb quina autoritat? Qui ha dit que n—r només es pot escriure així? La cosa recorda el problema dels antics jueus que no podien ni escriure Yahvé, el nom propi de Déu. I perquè fracassa l’African-American?

He fet be de parlar de prohibició referint-me a imprimir o parlar el mot n—r? No hi ha cap llei ni a nivell estatal ni federal. Per altra banda, no hi ha a tot el país ni un sol editor de diari disposat a permetre’n la impressió. Quant a la radio, ja he mencionat el  comiat fulminant d’una presentadora fa un mes per plantar cara a l’ordre. Es tracta d’una resposta col.lectiva amb autoritat que no pot ser ignorada. Sovint hi ha gent que intenta fer campanyes per Internet però mai acaba amb aquesta mena d’èxit. Alguna autoritat deu haver parlat. O escrit.

Però està clar, quina autoritat tenen els lingüistes i qui els hi ha donat?

JOANOT

Tags: Anglès

Hi ha coses que ens han passat a tots. Estem a casa o a la feina quan inesperadament rebem un escrit d’una companyia, entitat, Ajuntament o persona de rang superior que té autoritat o poder sobre nosaltres. El que la carta anuncia no ens agrada gens, és un abús intolerable, un robatori, una falta de respecte, una violació de contracte. Decidim protestar fermament. Un parent ens aconsella rebaixar el to. La dóna també. Decidim anar en persona a negociar, a explicar perquè la decisió ens perjudica, a oferir bones alternatives i concessions mútues. Segur que s’atendran a raons i tot s’arreglarà.

Hi vas i tot acaba malament. Tu només ets una cuca lletja i estúpida que poden aixafar en qualsevol moment.  Apa, vagi tot seguit a un advocat, que nosaltres en tenim cinquanta. Amb vostè no hem de parlar de res perquè ni té drets ni ho entén. Ja ho hem considerat tot. Hem tingut massa consideracions amb el públic.  Prou, fora d’aquí mosquit fastigós, obeeix i calla o encara rebràs fort. La democràcia no és per a gent com tu, burro!

El projecte anomenat “Atlantic Yards”…
…per construir un agregat d’habitatges, en part amb cases de 16 pisos amagant al seu centre un Palau d’Esports fou desenvolupat per la firma “Forest City Ratner” amb dissenys de Frank Gehry. El (ara) desventurat Sr Ratner és un empresari de la construcció amb la mala anomenada comú a la branca. Diuen que aquesta gent són com venedors de cotxes usats, que és la professió més infame que hi ha als EUA.

El lloc seria Prospect Heights a Brooklyn, un dels millors terrenys de Brooklyn. Les cases altes de Gehry (que no n’havia fet mai) eren espectaculars i molt intrigants, com si fossin muntanyes. Els edificis es construirien a una plataforma cobrint les vies del tren de Long Island, al costat de l’estació de metro de línies múltiples d’Atlantic i Pacífic Avenues, prop d’una mall comercial presidida per un Target, molt mal feta i propietat de la mateixa companyia, però també prop de la Brooklyn Academy of Music i de moltes coses atractives. El projecte, presentat al públic cap a l’any 2000 fou rebut per les autoritats amb grandíssim entusiasme. Per assegurar-se’n l’èxit esportiu, el milionari Ratner es va comprar l’equip Nets de basquet de la NBA amb la intenció de portar-lo de Newark NJ a Brooklyn. Si els Jocs Olímpics haguessin estat atorgats a Nova York, és allí on haurien anat a parar els esports interiors.

El milionari Ratner s’equivoca gairebé mortalment
Encara que el terreny amb les vies encara descobertes estava lliure calia adquirir un edifici situat al voltant. Aquest edifici era de propietat horitzontal, cosa que feia difícil negociar la compra al mercat lliure. Ratner, sens dubte com a part d’un pla diví per castigar la seva supèrbia, va decidir demanar-ne a un jutge l’expropiació via “eminent domain” (interès públic), fixant el preu a $850/peu quadrat, que no està malament, només que un dels co-propietaris era en David (es diu verdaderament David Goldman) Ell és sens dubte l’autor de l’article sobre el cas a la Wikipèdia http://wikipedia.org/wiki/Atlantic_yards que podeu llegir. No obstant, ell no ho explica ben bé tot.

El problema amb en David era fàcil d’entendre: ell i la seva muller havien comprat el pisset dos anys abans per uns $480.000 i l’oferta de Ratner era $460.000, uns 20.000 més baixa. S’entén que David estigués disgustat (no ho explica a l’article) perquè els preus només havien pujat en els darrers dos anys.

Doncs, miri, jove, a vostè el van enganyar fa dos anys, que no és culpa meva perquè nosaltres hem pagat un avaluador molt bo i el jutge ho ha aprovat, o sigui que no hem de negociar res. Hi ha molts pocavergonyes al món i heu d’anar sempre amb compte. Adéu-siau, que tinc l’alcalde al telèfon.

Guerra, guerra, guerra a mort!
En David sabria com mobilitzar les forces que sempre existeixen i estan disposades a lluitar contra creixement i construcció. Tenia dons especials per fer-ho. Una regidora de la ciutat esdevingué el seu aliat més valuable. Els milions en donacions i els voluntaris aviat farien cua davant el pis de David. I en David sortí al carrer seguit per milers de manifestants, de webs… i de milionaris, honrats i també d’enemics i víctimes anteriors de Ratner. El moviment de David va llançar contra Ratner un exèrcit d’advocats seguint dues línies separades d’arguments, una als tribunals de l’estat i altres als federals (que no he volgut resumir aquí per falta d’interès. Prou sabien que als tribunals perdrien però és que els retards, els informes, las vistes havien de matar l’empresar. Un projecte d’aquesta magnitud no es fa amb diners efectius sinó amb crèdits, inversions, promeses… tots amb data d’expiració si no es fa us de l’opció. Els advocats no anaven a guanyar sinó a perdre temps cosa sempre fàcil de fer. Els anys passaven, els terminis arribaven, no hi havia cap resolució a la vista, molts bancs i institucions es negaven a renovar els crèdits, els altres empresaris es retiraven, en Frank Gehry va plegar, els bons arquitectes no en volien saber res, no hi havia diners per fitxatges i els Nets van esdevenir el pitjor equip de la NBA fins que van haver de ser venuts a un milionari rus que n’és el propietari ara. I a Brooklyn hi havia festes de celebració diàries. Desesperat en Ratner va intentar construir un palau horrorós, quadrat amb una pista de bàsquet al centre i grades al voltant que va ultratjar tothom a l’ajuntament.

Goliat cau i mossega la pols
Al final en Ratner veié el llum. Els productes intestinals en general van a la claveguera, però alguna vegada un home de seny ha de saber que cal menjar-los… sense protestar i amb un somriure. Un acord fou signat davant el jutge. A més de coses confidencials, en Ratner pagaria a David la suma de tres milions de dòlars, a canvi de la qual cosa en David posaria fi a tota la seva acvitat judicial i cívica contra el projecte. Els famosos $20.000 de diferència havien acabat sortint d’allò més car.

Final
Almenys fins ara. Les obres de cobriment dels Yards van començar gairebé l’endemà de la firma de l’acord amb supervisió judicial entre David i el seu Goliat. (vegeu els vídeos a videotube:  http://www.youtube.com/watch?v=BQrdxvay3ZM&feature=related)
En Ratner ha anunciat que de moment no té prou per concloure una obra que havia de durar deu anys comptats des de 2010 i ara en part està sense plànols i ha hagut d’allargar el període de construcció fins a vint-i-cinc anys. De moment es construeix el palau dels esports, fet no pas pel gran Gehry sinó per una firma que ja n’ha construït tres o quatre i diuen que ho fa força bé. Hi ha un problema amb una gran Plaça que Ratner vol construir davant l’entrada amb floritures pseudoarquitectòniques que fan riure molt als milers d’enemics. Diuen que li recomanen que faci enlloc s un aparcament que havia promès, que seria molt més maco.

I els Nets? El rus diu que sí que vindrà a Brooklyn i que ell vol ser propietari d’un equip que jugui a Nova York i no pas a Nova Jersey. Però la ciutat de Newark on estan ara, van construir un nou estadi fa un parell d’anys només per a ells i farà allò que calgui per retenir-los.  Ja veurem.

Jo personalmen em penso que el 2012 els Nets jugaran a Brooklyn.

I pels que gaudeixen meditacions sobre els límits del poder i la impredictibilitat de la vida humana , que recordin aquest cas mentre ja celebren d’un molt Feliç Bon Any!!! I els altres, igual.

JOANOT

N

Demà, dimecres 25 de Novembre és el Thanksgiving, la festa anual més important de l’any a Amèrica, la celebració de l’èxit de la nació immigrant, que va esdevenir la més rica i poderosa del món.

Significat
És la festa d’acció de gràcies per tot el que tenim. Potser algú es pensarà que aquest any tot va tan malament que no hi ha res per celebrar. Convoquen eleccions entre un poble descontent i frustrat en les seves ambicions. Hi ha gent que no tenen feina. Hi ha qui ha perdut o està en perill de perdre l’habitatge. Els sous no s’apugen. A l’horitzó l’amenaça terrible d’una intervenció econòmica que tornaria l’estat en un protectorat de la UE. I no oblidem,ara que parlem de la festa dels immigrants, el problema mal resolt del immigrants a Catalunya. Voldrien celebrar alguna cosa els que viuen entre nosaltres?

Però considereu per un moment el seny i el sentit comú que a vegades mostra la República dels immigrants.

Un dia a l’any, demà no es permetrà queixar-se a ningú de res. Avui ens reunirem amb la família i els millors amics al voltant de la taula a menjar l’indiot i pensarem en  les coses bones que tots tenim. Oi que tenim una família bona, una parella que ens estima, menjar a la taula, una educació, feina (el que en tingui), el Barça per qui s’hi interessi, memòria de bons viatges, música que ens agrada escoltar, vestits que ens agrada dur, un auto o una moto, un pis o una caseta, bons amics… La llista podria ser molt llarga. Ja sé que a molta gent els falten moltes d’aquestes coses, però si s’ho pensa, tothom trobara que hi ha una llarga llista de beneficis que son seus. Els narcisistes poden mirar-se al mirall.  A ca les famílies americanes velles, avui cadascú al voltant de la taula abans d’encetar el gall dindi expressa en veu alta el seu agraïment per alguna cosa.

Evidentment, demà tots els problemes tornaran, però la memòria del darrer Thanksgiving enforteix i ajuda.

Demà rondinar i queixar-se estarà prohibit de costa a costa per 24 hores. No es podria fer el mateix a Catalunya? Potser es callarien fins i tot els polítics per unes hores. Un sol dia, sisplau.

Història
El que celebrem avui és el primer aniversari de l’arribada dels Pilgrims al Nou Mon a bord del vaixell Mayflower.
Tot havia anat malament. Molt malament. Els Pilgrims eren reformats protestants anglesos amb alguns holandesos que rebutjaven l’autoritat de qualsevol església i feien interpretacions personals i lliures dels comandaments bíblics. També cal afegir que estaven tots en perill de mort per les seves creences. Populars com són als EUA perquè simbolitzen perfectament el principi de la llibertat religiosa, potser molts preferirien no tractar-se amb aquests integristes tan radicals. Algun afeccionat a la literatura anglesa o al cinema recordarà la gran novel.la  La Lletra de D. Hawthorne o l’obra teatral The Crucible (Les Bruixes de Salem) d’Arthur Miller, on surten descendents dels Pilgrims, i es veu realísticament quina mena de gent eren.

Van salpar de Plymouth, Anglaterra, el 6 de Setembre de 1640 i batejarien Plymouth el lloc on arribessin. La idea era que anirien a la desembocadura del riu Hudson que es on esta Nova York però el capita del vaixell no ho van trobar i van acabar molt mes al Nord, a Massachussets. Eren al sortir 102 però només 63 arribarien al nou Plymouth. L’11 de Novembre van desembarcar a la punxa nord de l’illa de Cape Cod, on en els nostres dies existeix Provincetown, centre d’activitats artístiques i residència famosa de molts homosexuals. Després d’una quasi sublevació, van firmar tots un contracte (Compact) que facilitaria des d’aquell moment el seu govern.

A l’illa vivien molts indígenes que tenien coses d’interès per als viatgers, com ara conreus, menjar, coses de vàlua i dissortadament els Pilgrims enlloc de comprar van triar el robatori de menjar i la profanació de tombes. Van prosseguir el seu viatge quan, víctimes d’una epidèmia i gairebé la meitat van morir. Càstig diví, com deia la seva religió.
Van desembarcar i abandonar el vaixell a Plymouth entre el 21 i el 31 de Març de 1621 establint-se a un terreny pla que, encara que ells no ho sabessin, era el lloc on havia estat un poblat indi abandonat, on tots els residents havien mort d’una epidèmia desconeguda. Tampoc no sabien gairebé com s’havia de conrear el nou terreny, les llavors que duien no eren bones i va anar de molt poc que no es morissin de fam.

Però després d’un any dificultós, van tenir una collita de blat de moro i alguns llegums, havien après a caçar galls d’indi i pescar. Havien reeixit! La llegenda és que van fer una gran festa de celebració amb gall dindi i menjar local i hi van invitar els altres residents. Vull dir els indis.

Després de la colònia original de Jamestown, a Virgínia, la segona colònia de la corona britànica a Amèrica havia estat fundada. Els Pilgrims demostraven que un immigrant podia arribar sense res i tenir èxit.

Pobres gall dindis!
En aquests dies els veiem per tot arreu, a les parets, als anuncis, a les botigues, als webs… Moltes organitzacions miren d’assegurar-se que fins els pobres també en tinguin un. Cal menjar-lo amb un seguit de coses obligatòries, com si fos un ritual! Els restaurants oberts (perquè es tanquen més botigues que per Nadal) també n’ofereixen. I també els immigrants actuals en mengen. Es gairebé obligatori.

El President dels EUA té el costum de perdonar la vida a un indiot gras i farcit, que surt a la TV a una taula davant seu i després de l’indult és regalat a un zoo de nens. Vet aquí que és l’únic gall dindi que pot celebrar la festa personalment. Aquest any, una innovació: l’Obama acaba d’indultar DOS indiots. Si aixo no canvia, aviat ens quedarem sense carn de gall dindi per la festa d’Acció de Gracies.

I A TOTHOM, UN FELIÇ THANKSGIVING

Joanot

Al meu barri, votem a una escola. El problema és sempre trobar la taula escaient, perquè n’hi ha setze. Quan hi ha cua, no se sap mai a quina taula pertany cada cua. La primera vegada que hi vaig anar era una elecció presidencial. Al costat meu va entrar una dóna que era una novaiorquesa típica. Veient el caos, es va plantar i començà a cridar: “Necessito ajut! On està la meva cua? Que m’ensenyin la meva taula!”  Molt espantat, un jove voluntari va aparèixer tot seguit i ens va acompanyar.

No hi ha dia de reflexió

Ni ganes. Aquí està  perms gairebé tot mentre els locals estiguin oberts. L’única cosa prohibida és fer propaganda o dur signes de partits o de suport a candidats dintre d’una zona de 100 peus (33 m) als dos costats de l’entrada dels locals de vot. En general la policia  penja un cartell a un arbre avisant de la distància. Immediatament abans d’aquest avis, sovint hi ha una acumulació d’empleats de les campanyes repartint propaganda i anuncis o mirant de parlar amb els votants, que gairebé no deixen passar. A vegades fins i tot s’hi troba la família (muller sobretot, els nens) d’un candidat. Quan surto veig a un dels costats el candidat a la Cambra de Representants Federal del meu barri. Ho trobo ridícul. Va vestit de gran gala amb corbata. Al davant té un home invitant els votants a acostar-se al gran home, parlar o estrènyer la seva mà , al darrera té altres homes amb cartells amb el seu nom. Com un circ però sense música ni feres. L’ignoro. Jo com que ja he votat, no tinc interes. Però fou elegit.

El vot

A aquest Estat som antiquats i el govern sempre és lent, malgrat la majoria demòcrata aclaparadora a la ciutat, que ha estat sempre el refugi dels progressius Americans. Fins la darrera vegada teníem les màquines de votar prehistòriques, amb una palanca. Ara aquest any han introduït les butlletes de paper que cal marcar i introduir a un escàner. Hi ha hagut tota mena de queixes, com de costum.

A la butlleta hi ha massa coses. En general, cada columna és un partit, amb els noms dels candidates escrits individualment. No es pot triar simplement tots els candidats d’un partit, sinó que cal marcar els candidats individualment. A més dels dos grans partits, a Nova York n´hi ha tres o quatre de petits. El Partit Llibertari, tan similar al Tea Party hi ha estat sempre. També hi ha el Partit de les Famílies Treballadores (el progressista). Aquests partits no presenten sempre candidats propis sinó que escriuen a la seva columna candidates acceptables dels Partits Demòcrata o Republicà. Així aconsegueixen prou vots per poder quedar a la butlleta l’any següent, quan potser sí que tindran candidates propis.

Avui triem els Candidats a la Cambra de Representants federal, dos Senadors federals i molts càrrecs estatals importants: Governador, Ministres de Justícia i de Finances (triats directament pel poble, perquè el Governador no els pugui ni anomenar ni acomiadar). El Governador que teníem fins ara, un senyor negre i cec era un ximple molt gran,  que només feia bestieses i gairebé va acabar a la presó. També hi ha aquest cop per circumstàncies extraordinàries l’elecció de dos Senadors federals (normalment només un sol senador és elegit cada sis anys, però aquest any també cal elegir per dos anys una dona que substitueix la Hillary Clinton).

I els delegats a l’Assemblea bicameral  de l’Estat a Albany? Ai, quin dolor tan gran anomenar aquesta colla de bandits corruptes. El NY Times va recomanar votar qualsevol, mentre fos diferent dels que hi ha ara. Tenien molta raó, però la història és molt antiga. Tot l’estat és republicà, agrícola i reaccionari, menys la ciutat nostra, que penja al mapa de Nova York com si fos un afegit, que és demòcrata i un sinònim de progres i tolerància. En qualsevol cas, quan no hi ha oposició a un candidat, queda elegit automàticament sense vot. Al meu barri ni tan sols surten a la butlleta, que no se com s’ho fan.

Els jutges

A Nova York i que jo sàpiga a tots els Estats, els jutges són elegits com els polítics per vot universal i secret el dia de l’elecció general. Aquí avui en triem cinc, encara que no no acabo d’entendre del tot de quin tribunal.  Els jutges normals de primera instancia  a Nova York es fan anomenar tots “Justícies” i el seu tribunal és el “Tribunal Suprem” Manies de grandesa que tenen!  El Tribunal Suprem verdader de l’Estat en canvi es diu només Tribunal d’Apel.lacions.

El sistema d’elegir jutges està bé, per evitar per exemple les cosetes que passen a l’Estat espanyol amb els jutges. Si haguessin de donar comptes al poble…

Ara que a vegades passen coses. Vegeu un exemple mes aviat trist:

Potser algú encara s’en recorda que Iowa fou un dels estats on els jutges havien legalitzat els matrimonis homosexuals. Doncs bé: algú va organitzar una campanya de càstig i destitució contra ells i tots tres jutges de la majoria responsable per la sentència van saltar aquest vespre. Ja veurem si els nous estan disposats o no a tornar a prohibir el casament gai. La voluntat lliure del poble d’Iowa s’ha manifestat.

Comentari Final

Tot ha sortit com les enquestes deien. Els demòcrates i l’Obama han rebut llenya no pas per raons ideològiques, sinó perquè l’economia va malament. Hi ha un atur molt gran que en algun estat s’acosta al 20%. Tothom veu que el nivell de vida cau en picat. A Nova York en canvi estem bé. Els rics i els bancs guanyen molt però la recuperació no va acompanyada de la creació de posts de treball. Quan va pujar, l’Obama es va pensar que en dos anys tot s’hauria arreglat, però no ha estat així. També es va equivocar en moltes coses. En canvi, ningú ha parlat de la guerra. S’en parla molt poc en general. La guerra costa molts diners i vides humanes. Ulls que no veuen, cors que no senten.

El problema és que la situació ha donat el pas a una colla d’ideòlegs ximples, amb propostes impossibles.

Ja ho diuen: cal reduir els impostos als rics i tot millorarà. Cal reduir les despeses de la Seguretat Social i eliminar l’Assegurança de Malaltia, perquè no ens les podem permetre i empitjoren el dèficit. És absurd alimentar gent que no treballen o no volen treballar. Si volen, que paguin ells mateixos una assegurança privada. (Lectors Catalans: no renegueu, que no serveix de res: cal tenir-los en compte per si venen al país) L’única cosa clara amb el del Tea Party es que no volen pagar impostos. Re-interpreten la historia i la Constitució dels EUA al seu plaer (com feien els comunistes amb la famosa Enciclopèdia Soviètica). Si que es veritat que la Constitució del S.XVIII no diu res de pagar impostos ni de regular la industria. I la moneda era or i plata, en canvi la Fed vol ara imprimir bilions de $ per devaluar la moneda. També semblen haver ressuscitat el problema del nativisme, l’hostilitat dels antics immigrants establerts contra els nouvinguts que volen amb la ma estesa a cobrar beneficència. Aixo ha passat moltes vegades a Amèrica. El Ku-Klux-Klan fou un moviment nativista dirigit originalment mes contra catòlics, irlandesos i jueus que contra negres. El nativisme ha estat violent moltes vegades i s’acosta molt al racisme, com demostra el cas del Klan. Heu notat que el monstre Obama, que ells tracten de Comunista i pervertidor de la Nació es negre? Hi ha trenta-tants Tea Party representants a la Cambra i dos Senadors. Aquesta gent no tenen cap programa factible i aviat estaran en conflicte amb els Republicans, negant-se a seguir la disciplina de partit.

El nou senador de Kentucky Rand Paul és un llibertari amb carnet de tota la vida (a mes de ser un metge oftalmòleg), fill de pare llibertari i a vegades se li escapen coses. Va dir un dia imprudentment que el Govern no hauria tingut dret de prohibir la segregació racial als restaurants. Llegeixo al MUNDO que això podria haver estat racista. Quina ximpleria. Consistent amb la doctrina llibertària, en Paul simplement negava que el Govern tingués cap dret de donar ordres a empresaris privats. Sovint li pregunten si el primer nom “Rand” el duu per honrar l’escriptora profètica  Ayn Rand. Diu que no, que el seu papà el va anomenar Randall i que la dóna li va retallar a Rand

Diuen que volen rebaixar els impostos i tallar el dèficit al mateix temps. Si algú sap com es fa això, no deixeu d’escriure. Per sort han triat de cap a la Cambra de Representants a en Boehner, un veterà de 20 anys. Si no, ja veig tots els vellets demanant caritat pel carrer per tal d’eixugar el dèficit.

Sessió “lame duck” del Congrés

A Europa hi ha molta gent que no entén que el Congrés americà no ha estat dissolt mai. El vell Congrés, ara derrotat, seguirà en funcions fins al 31 de Desembre i el nou quedarà instal.lat els primers dies de Gener sense cap cerimònia especial.

Aleshores què passa d’aquí al Gener? Dos mesos dels derrotats amb plena autoritat! Podrien fer els congressistes sortints alguna bestiesa per emprenyar els nous? Ha passat de tot. És una qüestió de responsabilitat.

Responsabilitat entre polítics? I ara!

JOANOT

Tags: Eleccions Americanes, Republicans, Tea Party

L’hivern del nostre discontent una de les cites més famoses de Shakespeare (Richard III) verdaderament ha arribat. Ara a molta gent li sembla que el dimarts proper, dia 2 de Novembre, l’Obama rebrà una batacada forta a les urnes. Els progressius americans estan pansits i es neguen a bellugar-se (els drets civils han empitjorat, fins i tot comparats amb l’era Bush; la guerra d’Iraq segueix i n’hi ha una de nova a l’Afganistan, gràcies a Déu hi ha una llei de l’Assegurança Mèdica, però està mal feta; el govern hat regalat diners als bancs i grans empreses com si fossin llaminadures, les festes a la Casa Blanca són com balls de gran luxe a la cort, el Sr President menteix, Guantanamo segueix existint, cap presoner ha estat dut a la justícia civil, ha fracassat a Palestina, les relacions amb els musulmans han empitjorat, hi ha un atur molt gran, la gent perd cases, els sous baixen o almenys no pugen… Per això ja en teníem prou amb en Bush. Una vegada ens vas enganyar, però ara prou.

Els Republicans, en canvi, estan vivint una fase exaltada de revifalla mesiànica, sobretot gràcies a la injecció d’entusisasme i fervor religiós atribuïda al moviment de l’anomenat “Tea Party” que enlloc de fer promeses concretes i tenir una plataforma, parla èpicament de refer Amèrica, de tornar al país que existia quan es va fundat, de reinterpretar la Constitrució, acabar amb el dèficit dels pressupostos, tallar els impostos, oficialitzar la Religió i reconèixer quie els EUA són un país cristià, reduir el tamany de l’Estat, acabar amb la immigració i canviar-ho tot, tot, tot, amb entusiasme, pregant cada dia… Els historiadors menteixen i ens amaguen la realitat del país. Volem tornar als pares fundadors del Segle XVIII i que tot torni a ser com llavors

Canvi, canvi, ens prometen sempre. Però qui són aquests? Sovint la premsa espanyola en parla com una forma de Dreta Extrema, cosa que sens dubte recorda a tothom el feixisme. Però són una cosa molt diferent. No se semblen en res al feixisme. El feixisme vol un estat gran i poderós, el Tea Party, vol afeblir i reduir l’Estat a un mínim, els feixistes parlaven de grans empreses nacionals al servei de l’interés col.lectiu, el Tea Party menysté cap forma d’interés colectiu o servei a la comunitat i predica sols capitalisme absolutament lliure, sense regulacions ni intervencions estatals, ni obligacions envers ningú. Els feixistes tenien certes principis ètics i aquests en tenen de molt diferents.

Es impossible sumaritzar què creuen el militants (suposant que tinguin creences comuns, que és suposar molt) però en canvi hom pot seguir els orígens de la gent que ha influenciat el moviment. La Sarah Palin seguríssim que tot això no ho entén, però cobra de 70.000 a 100.000 $ per cada presentació pública.

Els llibertaris

Si algú és familiar amb els llibres erudits que parlen d’aquestes coses, ja sabrà que no es posen d’acord mai en res. Jo voldria recalcar aquí només els lligams poderosos entre els pensadors llibertaris i els anarquistes, amb els que en algun moment s’haurien identificat. De fet els llibertaris més prominents en el Tea Party han fet seus i repetit per escrit molts dels elements bàsics del paradís utòpic de l’anarquisme:

1: Reducció de l’Estat a un mínim (o eliminació, si fos possible)

2: Reducció de la força policial a un mínim

3: Individualisme i llibertat personal absoluta

4: Eliminació de la coerció com a eina d’interacció social en totes les seves formes (cosa que segons els llibertaris moderns només vol dir que mai s´ha d’INICIAR l’ús de força, sinó que cal reservar-la per quan l’altre hagi començat)

5: Acceptar en principi només governs locals

6: Acceptar la propietat individual com un dret sacrosant

Hi ha no obstant dos grups molt diferents de llibertaris: els de dreta i els d’esquerres, i aquí és on les diferències es fan paleses. Els llibertaris d’esquerres tenen una agenda social considerable que afavoriria la classe treballadora, mentre que els de dretes són partidaris del capatalisme desenfrenat. Segons ells, l’home exitós aconsegueix ple desenvolupament en un món on ell pot fer amb els seus diners com vulgui. Així es crea innovació i progrés i un marc social benestant i un estat dels afers excel.lent, on la societat prospera i resol tots els seus problemes. Per exemple per combatre l’atur, cal reduir o suprimir els impostos i aleshores els rics poden investir, créixer, emplear treballadors adicionals i pagar millors sous. Els impostos i les regulacions només fan mal a l’economia.

Els llibertaris de dretes s’oposen a tots els programes de benestar social, a la Seguretat Social, l’Assegurança de Malaltia i la Beneficència perquè cal financiar-ho amb impostos que ells veuen com un robatori il.legítim. No són despietats: quan tot funciona bé, els rics són generosos i fan obres de caritat, però no se´ls pot exigir res.

Tea Party

Sembla dificilíssim esbrinar d’on ha sortit el nom. Evidentment vol invocar la memòria d’un episodi històric dels anys de la Revolució contra la monarquia, quan els ciutadans de Boston van triar cremar vaixells carregats de te al port de Boston ans que pagar impostos, al crit de : “No volem tassació sense representació” (No hi havia representats d’Amèrica al Parlament anglès que havia aprovat el nou impost). La primera vegada que vaig sentir el nom TEA Party, em van assegurar que era un acrònim per “Taxed Enough Already”. Els Americans avui en dia paguen els impostos més baixos de qualsevol país industriañitzat, però fins i tot poc és massa per als llibertaris.

Una influència memorable: L’escriptora Ayn Rand

Tothom a Amèrica coneix el seu nom i fins i tot el d’algun dels seus personatges, el famós John Galt, sobretot), molta gent està llegint i rellegint les seves dues novel.les més conegudes: “Atlas Shrugged” (Atlas arronsà les espatlles) i “The Fountainhead” (El Manantial). La raó és que per molts anys les Juntes Escolars, considerant que aquests llibres contenien els principis més admirables de la personalitat americana, els van fer de lectura obligatòria i que després de la Bíblia, són els llibres més venuts als EUA, encara que ningú enm sàpiga res a Europa.

Cal saber, per entendre el cas del tot, que Ayn Rand havia nascut i crescut a Sant Petersburg, on va viure i pair molt malament la Revolució Boltxevic, de la qual parla sovint a les seves obres sense anomenar-la mai. Profundament hostil al Comunisme, va desenvolupar una teoria totalment contrària que incloïa elements de l’Anarquisme, tan odiat pels Comunistes. El principi de la Sra Rand era claríssim: La virtut principal que un home ha de tenir és l’individualisme, que ella sovint equalitzava sense por amb l’egoisme, font de tota activitat i tot progrés. Rebutjava amb horror i gairebé fàstic visceral qualsevol forma de col.lectivisme o servei a la comunitat. A les seves novel´les, quan surt un personatge que diu que es vol dedicar al servei públic o a una causa humanitària, és expulsat de l’habitació amb insults. No tolerava Ayn Rand l’idealisme, del què tant parlaven els comunistes. Individualisme i servir l’interés propi com a font de prosperitat i dret inalienable. La paraula “regalar” havia de quedar prohibida.

Les dues obres citades són llarguíssimes i descriuen l’ensorrament de tota l ‘economia mundial quan tots els estats del món han quedat “col.lectivitzats” i han esdevingut estats populars, però no escriu mai la paraula comunisme o socialisme que tant odiava. A mi personalment m’interessaven molt certes descripcions de com una fàbrica col.lectivitzada s’ensorra sense propietari i tothom perd la feina. Sens dubte ho havia vist durant la Revolució Soviètica.

Ayn Rand va venir de jove als EUA. Adminava molt els films de Cecil B deMille i va intentar trobar feina al seu estudi però no la van prendre. Desesperada va sortir al carrer i va topar de nassos amb el Sr de Mille que li va trobar una feina en persona. Amb el temps va esdevenir una escriptora de cinema i de novel.les en anglês, al mateix temps que encetava un moviment filosòfic anoment “Objectivisme” que exigia creure només en les coses que hom podia veure, negava la religió, exigia no tolerar mai un conflicte entre la raó pròpia i la consciència. Durant els anys McCarthy va donar testimoni contra els comunistes i animar el Comitè d’Activitats Unamericanes, cosa que va irritar a molta gent. Potser no surt tant com hauria de sortir als llibres de Literatura Americana, escrits per professors.

Ja va morir fa molts anys, però els seus llibres se segueixen venent i aquesta gent de la nova Dreta la veuen ara com un heroi nacional.

Penseu-hi si els del Te guanyen molts escons: egoïsme com a primera virtut i motor del món, rebuig de les dedicacions a causes, rebuig de ‘estat de benestar, religió pública, rebuig dels impostos,… Probablement a Catalunya tot això sona impossible, però si les coses els van bé, ja aviat els veurem arribar i allò que diuen es podria escampar pel món, com s´ha escampat ara per Amèrica.

Caldrà anar amb compte

JOANOT

Tags: General 1

Beisbol

El beisbol és l’esport americà per excel.lència, ja des de fa més d’un segle, i Babe Ruth, afectuosament anomenat el “Babe” o mes sovint el “Bambino” és el jugador més famós de tots els temps, una verdadera figura “Folk” ja fa temps barrejada amb l’essència del poble americà, conegut per tots els ciutadans i nens del país. Sense ell, l’esport seria molt diferent. De fet, abans de Ruth el beisbol era un esport conegut; ara es l’esport nacional

http://blogs.avui.cat/joanot/files/2010/10/455px-Babe_Ruth21.jpg

Quan el Babe va començar, el beisbol s’estava morint d’avorriment. Era un joc lent, de posicions i estratègia que no duraria gaire. En Ruth el va transformar en un joc agressiu, ràpid amb molts punts com vol el públic. Els rècords establerts per ell ja foren superats fa temps però la seva memòria no n’ha patit gens. Els seus records personals són memòries i relíquies sacrosantes de preu incalculable. En futbol, no s’ha vist mai res semblant. Conegut per la seva vitalitat, eficacia, energia i excessos, hom pot creure qualsevol cosa que es digui d’ell. Aixi es com va acabar essent un fantasma venjatiu al Yankee Stadium del Bronx.

Babe Ruth
George Herman Ruth vingué al món i als EUA a la ciutat de Baltimore, estat de Maryland, l’any 1895, primer fill d’un matrimoni d’immigrants alemanys molt pobres que no van aixecar mai el cap. A l’edat de 7 anys, els pares el van ficar a un orfanatge catòlic, on va crèixer fins que algú es va adonar de la seva habilitat jugant a beisbol. Després d’algunes vicissituds es va trobar als Boston Red Sox, on va demostrar de sobres la seva qualitat extraordinaria. Aleshores, però…

La perdició dels RS estava escrita. Dues generations de Bostonians pagarien el preu pel sacrilegi que van cometre.

La infàmia
El propietari dels Red Sox va vendre en Babe als Yankees, cosa que el jove Babe va interpretar com un insult personal.

Que ningú s’estranyi si un dia un nen torna de l’escola dient que el professor d’història ha explicat que la venda d’Alaska per Russia als EUA fou el negoci més absurd i desigual de tots els temps… amb l’excepció de la venda de Babe Ruth, el Bambino, als Yankees. Hi ha pocs Americans que no sàpiguen de que va.

Hi ha hagut investigació universitària per esbrinar les verdaderes causes d’aquesta tragèdia. Al començament tothom deia que el propietari necessitava diners perque els havia perdut amb la financiació d’una certa revista musical que va fracassar. Però resulta que la revista en qüestió fou estrenada cinc anys després de l’incident. Aleshores els especialistes van concloure que el Bambino, poc conegut per la seva diplomàcia potser havia alçat la veu demanant massa dòlars. En l’actualitat científics han descobert que de fet el propietari si que havia investit en un musical malhaurat d’un nom similar al que abans es citava, que es va estrenar l’any del traspàs tan desventurat. Res d’aixo serviria d’excusa acceptable

La maledicció del Bambino
El Babe es va declarar ofès, sobretot perquè en aquells moments els Yankees eren un equip moribund que jugava a un petit camp llogat. Però el Babe va crèixer i florir molt a Nova York. Gràcies a ell i als jugadors extraordinaris i llegendaris que els Yankees van contractar, els Yankees van esdevenir i són encara l’equip de beisbol millor, més ric i poderós del món. El Babe és commemorat (recordeu-lo per més avall) amb una placa de bronze al costat del camp de joc, dintre l’estadi.

Però el Babe va jurar que els RS la pagarien cara. Els va maleir dient que no aconseguirien mai derrotar els Yankees als playoffs i entrar a la World Series (la sèrie final del campionat entre els campions de l’American i la National League, que es juga cada tardor, com ara). Tant els RS com els Yankees juguen a l’American, o sigui que cal passar per damunt dels Yankees per arribar a la World Series, cosa que els els Red Sox trobarien impossible per mes de 80 anys, fins fa molt poc. Així de poderós és el Bambino!

Perquè el Babe esdevingué tan famós? Era el seu caràcter, la seva efervescència amistosa, la seva simplicitat, la seva camaraderia i respecte als altres jugadors,  el seu amor als nens i als febles. Un cop es va presentar torrat a jugar. Li van voler prohibir l’entrada però ell va insistir i va fer una actuació memorable. Va visitar un nen molt malalt i li va prometre i complir que faria dos Home Runs (quadrangulars, en diuen els portorriquenys) en el seu honor. La seva anèctoda més memorable és que un cop quan batejava va assenyalar al pitcher descaradament que la pròxima seria un Home Run i fins i tot per on sortiria la pilota (una cosa impossible de predir, per molt bo que hom sigui).  Un altre cop va llençar la pilota no sols més enllà de la barrera sinó per damunt de la tribuna al carrer, cosa que ningú més ha aconseugit fer fins ara.

En la seva vida privada era com calia esperar. Estava casat però empaitava totes les faldilles que veia a prop i amb prohibició d’alcohol o sense, bevia molt.

Simpàtic com era, no va oblidar mai la seva maledicció i fins i tot després de la mort va seguir barrant els Red Sox de la World Series.

Tardor de 2003 . Miracle a l’Estadi dels Yankees.
Vuitanta anys sense guanyar la competició. Imagineu que el Barça no pogués guanyar la lliga o el campeonat d’Europa per vuitanta-tants anys seguits, perquè guanyava sempre el Madrid. I no és que els RS fossin un equip feble. Ben al contrari foren sovint un equip fantàstic que ho guanyava tot menys els playoffs contra els Yankees, on la maledicció de Babe Ruth els ho impedia.

Mentretant els Yankees esdevenien l’equip més fort del món. Fins ara han jugat la World Series 40 vegades i guanyat 29. I els BS res de res de res. Quina lliçó!!

Però l’any 2003 les coses només anaven bé a mitges i els RS tenien un equip fenomenal. Com tantes altres vegades, el playoff pel campionat de l’American League va tenir lloc a set partits entre els Yankees i els Red Sox de Boston.
Els Yankees trontollaven contra un equip superior. Van aconseguir arribar al setè partit, empatats a tres guanys i tres derrotes contra els RS. La confrontació final, el setè i darrer partit tindria lloc al Yankee Stadium, als sud del Bronx. El guanyador aniria a la Word Series. El cor dels bostonians bategava amb força. Finalment! Avui no ens ho impedira ni el Bambino, deien, pobrets.

L’inning final
Cal dir que els novaiorquesos ho veien també negre. L’equip tenia massa problemes. El Babe està enterrat a un gran cementiri a Queens. Molta gent hi va encara en peregrinació a visitar l’enterrament i dipositar-hi flors. Mentre la final tan perillosa s’acostava, els novaiorquesos van dipositar la seva fe en la protecció i promesa del Sant Bambino. Tothom va començar a parlar-ne. No, el Babe no abandonaria la seva ciutat.

Les flors van proliferar damunt la tomba i les pregaries es repetien. Els diaris en publicaven fotos i s’unien a la invocació del sant fantasma protector. A moltes botigues, la foto del gran home va aparèixer a l’aparador. El Babe va esdevenir el tòpic general de conversació a la ciutat, a la TV local, als diaris. El Babe els salvaria !!!! Visca el Bambino!!!!

El dia fatal va arribar. Al camp de joc, les coses no anaven bé. Gens bé. Preocupadissims , alguns locutors van fer notar que si el Babe no feia alguna cosa aviat… Però l’esperit benvolent no feia res i el desastre s’acostava. Els Yankees van entrar al darrer Inning perdent 5-2 . Es dificil pero tres carreres en principi es poden superar, nomes que en aquest cas  els bostonians eren massa forts.

Apoteosi
No se sap qui va cometre el gran error, però probablement fou un locutor de Boston que no savia el que deia. Mentre els bostonians ja encenien els puros, bevien cervesa i preparaven la desfilada a Boston, algú va burlar-se del Babe. Aquesta vegada, ho, ho, ho, ni el Babe us pot salvar. On està el vostre Babe?

Bogeria, imprudència! Perquè parla la gent de coses que no entenen? Com pot gosar algú provocar forces misterioses que controlen la nostra existència? L’esperit flotant del Babe va veure el patiment i les cares músties dels afeccionats i va decidir intervenir.

Al començament del darrer inning, la placa metàl.lica honrant el Babe es va il.luminar misteriosament, emitint un llum verd. Era el senyal a l’atac general cap a la victòria. Els jugadors Yankees semblaven posseits: ho feien tot. Un hit, un altre, un altre, bases robades, home run… Eren com un exèrcit celestial lluitant per una causa divina.

Jo havia canviat d’emissora perquè havia perdut la fe quan un locutor va dir una cosa inimaginable: que potser els espectadors preferirien canviar d’estació per veure què passava al Bronx, que ells no podien transmetre.

Al Bronx, tots els assistents estaven dempeus, afònics de tant cridar. Els cartells invocant l’ajut del Babe onejaven per l’aire. Fins i tot Giuliani i l’alcalde Bloomberg estaven ballant i cridant. Cal dir que l’alcalde Bloomberg es un senyor de seny que no s’excita gairebe mai i no se l’ha vist ballar i cridar mai mes.

5-2, 5-3, 5-4, 5-5, 5-6 i els Yankees acabaven de guanyar davant d’uns Red Sox impotents, aixafats. El llum verd, vam veure tots a la TV es va apagar. L’alcalde va declarar que l’estadi havia viscut un moment històric. Els bostonians es mossegaven els llavis de ràbia i alguns ploraven. Una altra vehgada! Els jugadors Yankees estaven per terra cridant d’alegria. La maledicció del Bambino vivia.

El Babe al final perdona
Més de vuitanta anys sense titol havien estat un càstig molt fort! Al capdavall, en Ruth era catòlic i estava disposat a perdonar, però no quan jugaven contra els seus Yankees.

L’any següent els Yankees, vivint una fase dolenta, no van arribar a la final. Els Red Sox sí que hi van arribar. Al final van aconseguir entrar a la World Series i van guanyar el campionat de la Lliga Americana i la World Series.

Les escenes d’alegria a Boston aquell any van ser indescriptibles. Havia plogut despres de mes de 80 anys de sequera. Cap persona vivent ho havia conegut. Un periodista va recordar que el seu avi morí feia molts anys somiant en una victòria dels seus Red Sox.

Somrient, des del cel, el gran Babe Ruth s’ho va mirar perdonant. Tot per la gloria de l’esport america.

Ara que, aixo si, els Boston Red Sox s’ho pensen molt abans de vendre jugadors.

Saluts

Joanot

Tant als EUA com ara a Madrid les anomenades eleccions primàries serveixen el propòsit de permetre als ciutadans triar el propi candidat i reduir la influència dels aparatchnik del partit, que es volen interposar sempre entre l’interès del país i el candidat i posen la lleialtat al partit (i els seus interessos materials) molt per damunt de lleialtat a l’elector i la seva nació. Però això es pot combatre de formes molt diferents, i les anomenades “primàries” a Madrid són massa diferents de les nord-americanes per permetre l’ús del mateix nom. Es podrien anomenar selecció interna, o vot de preferències, o enquesta interna, però no primàries.

Diferències

A Madrid el vot estava limitat als militants del PSM, una agrupació similar al PSC a casa, els quals probablament paguen una quota. Als EUA el votant, quan s’inscriu per rebre la seva targeta de votant, ha de declarar si ell és Demòcrata, Republicà o Independent. Pot canviar l’afiliació tant com vulgui si és que vol, però ha d’estar escrita a la targeta. Per descomptat no cal pagar res ni compromet el ciutadà a res. Les primàries cal celebrar-les obligatòriament a qualsevol demarcació on hi hagi càrrecs elegits sempre que es presenti més d’un candidat. Això en principi inclou a Nova York els jutges de jurisdicció ordinària que són elegits de les llistes de partits (encara que en general s’ha arreglat per fer possible que tots els partits recomanin el mateix candidat a jutge, fent-ho aparèixer menys polític).

I sobretot cal recordar que l’elecció general és sempre directa, amb un sol representant per cada districte, com es fa al Regne Unit, i no pas proporcional com a l’Estat espanyol Això ho canvia tot. L’única diferència entre el candidat triat a Madrid i els altres de la llista és que aquest, si guanyés, se suposa que esdevindria el Cap de Govern. Altrament es fa difícil entendre perquè només ell és triat i no pas els altres membres de la llista ni la posició a la llista dictada pel Partit. A Suïssa que també té un sistema proporcional amb llistes de partit, els votants, el dia del vot general, tenen el dret de canviar a mà l’ordre dels candidats a la llista, cosa que la primària madrilenya no preveu. Si es fes a Catalunya per exemple, els votants del PSOE podrien decidir si el Ministre Corbacho ha de ser tercer o vintè a la llista. La petita primària de Madrid no permet aquesta possibilitat. Si el guanyador a Madrid no guanya el càrrec de president, els seus diputats sens dubte obeiran al Partit que els ha triat i no pas a ell. Què ha guanyat el votant primari?

Què fa el diputat local americà?

Els diputats individuals per districte dels EUA són gent molt útil per als ciutadans. Al Parlament es passen la vida mirant d’atreure diners públics i avantatges per al seu districte. Tenen una oficina on donen informació i a vegades accepten queixes o iniciatives dels ciutadans i les presenten a autoritats superiors. Són responsables per les lleis particulars per posar remei a una injustíciapatida per una sola o per poques persones. Per exemple, hom no pot querellar-se contra el Govern sense rebre permís previ amb una llei particular. Sobretot, quan voten un projecte de llei, han de tenir molt en compte els sentiments dels seus votants, cosa que per exemple no es permet als diputats estatals del PSC quan voten a Madrid. I sovint el ciutadà necessita el seu diputat per coses com treure invitacions a certs actes, o per obtenir un subsidi o per entrar a West Point. El teu diputat és verdaderament teu. Els de Madrid segueixen sent només del PSOE

Que com és que hi hagi més d’un candidat? El partit sempre fa una tria, d’un home o dóna completament lleials al partit. Si hom es vol ficar en política, el millor camí és tenir relacions familiars o donar molts diners al Partit. Altrament cal anar a les oficines locals del Partit i oferir-se per treballar de franc fent coses com organitzar assemblees, trucar al telèfon, demanar firmes pel carrer, etc. Aleshores si hi ha sort, el nouvingut acaba essent presentat a certa gent i si fa bondat i és útil i lleial, potser algun dia li deixaran presentar-se de candidat a alguna coseta. Per qui s´hi ‘interessi un article al New Yorker sobre l’ascens metòdicament planejat d’Obama a Chicago publicat fa uns dos anys ho explica claríssimament. Aquest senyor havia estudiat a fons com es fa.

De tant en tant, hi ha candidatures insurrectes que es presenten a la primària per fotre el Partit. Cal només tenir un nombre de firmes. Jo he firmat pel carrer més d’una vegada. Perquè no? Sempre és millor tenir tria que no tenir-ne. Alguna vegada la baralla és molt forta i acaba costant molts diners, tants com si fos l’elecció de debò. Ara fa unes setmanes els Republicans de Nova York van tenir dues baralles molt dures (que el Partit va perdre). Però els polítics professionals entenen bé el fair play. Qui guanyi la primària comptarà (gairebé sempre) amb el suport del Partit. I al guanyador/a  ja se li acudirà que val més reconciliar-se i fer-se petons amb el partit. Altres vegades, la lluita és alguna ximpleria o una insurrecció d’algú que no sabia o podia conduir una campanya i el vot passa desapercebut excepte pels aparatchniks que hi envien prou gent a votar. El porcentatge de vots en aquests cassos és petitíssim, molt menys de 1%, però la primària és vàlida. I quan no hi ha oposició al candidat oficial del partit, evidentment no hi ha primària.

Les primàries estan sempre regulades per llei estatal i se celebren en dates diferents a cada estat. Hi ha diferències molt considerables d’Estat a Estat. A alguns, com Nova York, el sistema està tancat: si la teva targeta de votant diu que ets demòcrata, només pots votar pels demòcrates, però a altres llocs, és obert i el votant pot entrar al Col·legi i triar per la primària de quin partit vol votar. Fins i tot n´hi ha on el votant pot votar a les columnes de tots dos partits. A més hi ha sempre gent que voldria revisar-lo tot. Per exemple a Califòrnia parlen dèliminar l’afiliació a un partit, permetre votar individualment el candidat que es vulgui i després fer el vot general entre els dos candidats amb més vots, tant si són dels dos partits o del mateix (!!), o sigui entre dos demòcrates o dos republicans si aquests eren els que tenien més seguici.

Els terminis de les cambres baixes tant la Federal com les dels Estats, només són dos anys. Sembla poc, però alñ començament de la República n’era un només. El primer any, el nou diputat encara no ha entès que ha tocat el punt final de la seva carrera i en general es triga més d’un any per entendre com funcionen les coses. No és pas presentant raons a la cambra com es guanyen les disputes, sinó a porta tancada. Si un diputat s’ha portat bé amb els ciutadans del districte i és popular i no s’ha embolicat a cap història de corrupció, gairebé sempre serà reelegit sigui quin sigui el seu partit. Es important recordar-ho, perquè això vol dir que de fet només un nombre petit d’escons s’han de renovar cada dos anys, cosa que enrellenteix molt el procés d’ascens i davallada dels dos partits, molt més que en països amb vot proporcional, on un gran dalt avall és sempre possible.

RESUM

El vot madrileny és molt diferent de les primàries americanes per les raons següents:

1) Els votants americans no són militants sinó simpatitzants registrats.

2) El vot americà afecta més perquè les eleccions són directes. Amb eleccions proporcionals, la importància és molt dubtosa i caldria una adaptació molt difícil

3) Als EUA el procés és públic, regulat i financiat per lleis estatals i el Govern paga totes les despeses

Valdria la pena organitzar eleccions verdaderament primàries? Sense eleccions directes, no serveixen de gran cosa.

Que és l’opinió del vostre

JOANOT

Si veniu a Manhattan reconeixereu fàcilment el gratacels de Citibank al carrer 53 entre Lexington i la Tercera. És molt alt (279 m), té 120.000 m2 de superfície útil repartits en 59 pisos, però sobretot tothom el reconeix perquè la part de dalt, enlloc de ser plana està construïda en un angle de 45 graus. Que perquè? Quan s’estava projectant l’edifici a algun ambientalista aficionat se li va acudir que s’hi podrien posar miralls amb generadors solars d’electricitat. Bona idea, però impossible de realitzar: la posició fixa de la torre ho impideix. Però es veu que a algú li va fer gràcia i aixi es va quedar.

Deixant de banda l’antiga Mesopotàmia, els gratacels són una invenció novaiorquesa. Amb ells nasqué la necessitat d’una nova professió, la dels enginyers estructurals, experts en certes tècniques de la construcció, que havien de calcular la resistència del suport estructural perque el projecte dures mil anys i trobar solucions a problemes especials. William LeMessurier, mort fa pocs anys, era un dels enginyers més importants i originals del país, potser del món. Al disseny de la torre Citibank hi va introduir una sèrie d’innovacions, sobretot el bloc de granit muntat sobre articulacions de metall al cim de l’edifici per limitar-ne les oscil.lacions causades pel vent.

Errors! Fuig, quina paraula tan esfereïdora quan hom va al metge. Però no hi ha cap professional que no s’hagi equivocat mai. A vegades els professionals, per evitar la possibilitat de patinar, treballen en equip, confiant que algú se n’adoni a temps. Però tots som humans i un dia o altre…

Llegiu si us plau la història de la pífia memorable del gran LeMessurier, amb quina energia i determinació ho va resoldre en secret i com al final ho va confessar tot a un article publicat a un dels NewYorkers de maig de 1995, seguit d’una conferència magistral al Massachusetts Institute de Technology. El món va tractar el gran mestre amb benevolència i tothom va riure i el va felicitar. Ell fou un gran mestre de l’enginyeria de la construccio, pero es per una crisi ridicula que tothom coneix el seu nom. O potser mes que per la crisi, per la forma genial com la va resoldre.

Un estudiant impertinent exposa el mestre
Un dia a la tardor de 1979, els estudiants d’enginyeria de la gran Universitat de Princeton havien vingut a visitar l’oficina del famós LeM a fer pràctiques. Un d’ells va demanar si podia veure els càlculs de la torre Citibank, acabada d’obrir. Sí home, no faltaria més, els tinc per separat a aquest ordinador.
Una estona després, l’estudiant se li va tornar a acostar. És que no trobava una cosa que volia veure. Ell i el seu pare tenien un bot i eren molt afeccionats a la vela. Considerant l’angle de 45 graus de la superficie de la torre adalt de tot, era evident que la situació a la punxa de l’edifici era com si fos un veler i que no trobava a l’ordinador com s’havia tractat això.

Poc a poc en LeM es va posar vermell, morat, pàl.lid. Doncs mira, no se li havia acudit. El problema no tenia res d’insignificant. Juntament amb els vents horizontals, un vent huracanat tocant de front a 70 milles/hora (uns 100 qm/hora) sobre la superf’icie inclinada de 45 graus faria doblegar l’edifici entre els pisos 14 i 15. De fet, contràriament al que es pensa la gent, un huracà arriba a NY cada 55 anys i velocitats del vent de més de 70 s’han mesurat. I la primera temporada dels huracans s’acostava. No hi havia temps a perdre.

En LeMessurier vol assassinar una companyia de la construccio
De moment, en LeM no va veure ra’o per preocupar-se gaire. Per anar segur que l’edifici pogués resistir qualsevol problema inesperat que es pogués presentar, ell havia inclos especificacions perque la torre toleres dues vegades l’stress màxim que calia esperar. El problema de la vela augmentaria l’stress nomes en 40%, considerablement menys que el 100% cautelar previst, o sigui que no passava res. Una de les seves previsions cabdals era que les bigues d’acer enlloc de ser collades amb cargols, havien de ser soldades en profunditat, cosa que doblava la sea resistencia… Ai, ai.

En LeM va trucar la companyia constructora a Pittsburgh: oi que vàreu soldar les bigues? Silenci

Doncs no senyor, sí que em sap greu. És que soldar és molt car i es dificil trobar tants soldadors competents i els nostres arquitectes van opinar que era una redundància inútil i que ens podíem estalviar els dòlars. O sigui que vam collar les bigues amb cargols molt forts.

El món de LeM s’acabava d’ensorrar. Era l’hora negra del shock i la desesperacio. El primer huracà que arribés li doblaria l’edifici en dos (semblant al cas esdevingut anys després amb el WTC). I la temporada dels huracans estava a un parell de mesos. Calia tenir bons nervis. El rellotge estava en marxa: tic, tac, tic, tac…. 

A ca l’asseguradora
En LeM va acceptar plenament la seva responsabilitat i estava disposat a fer tot allò que calgués. El primer pas era parlar amb l’assegurança professional. L’agent era un antic amic de LeM, fins ara sempre content de veure’l. Quan va entendre el problema, va fer una escena histèrica. Estava arruinat per sempre. La seva família es moriria de fam. El cas sortiria a tots els diaris del món. Hi hauria milers de morts.

Apa, maco. El que cal és resoldre el cas, no pas fer teatre.

A ca’l banquer
En LeM va voler parlar immediatament amb el CEO, el conseller delegat i cap suprem de Citibank. Va decidir dir-li la veritat i proposar i discutir el remei. No obstant la seva personalitat i les seves afirmacions que es tractava d’una emergència va resultar que era dificilíssim parlar amb aquest gran senyor. Potser tindria deu minuts a la tardor… I ara!
Al final es van trobar. El banquer va resultar ser un senyor molt agradable.  Escoltant de què anava, es va posar a riure. Cal explicar que la seva oficina no estava pas al gratacels. Va acceptar el pla de recuperació. Els pisos 15 i 16 es buidarien i bigues d’acer de reforçament per evitar el doblec es ficarien a l’edifici i es soldarien. Els dos pisos serien despres reconstruïts. El banquer només va exigir que li paguessin les despeses de buidar i reocupar els dos pisos però va garantir,com a premi a la sinceritat, que Citibank no es querellaria. Ni en parlaria amb ningu.

Buscant bigues d’acer per tot Amèrica
Com queda dit abans, el pla d’acció era comprar bigues i usar-les per a enfortir els pisos amenaçats. I calia afanyar-se perquè la temporada dels huracans s’acostava.

Sembla que hauria de ser fàcil de fer, però el primer problema era trobar les bigues. En general, si hom necessita bigues d’acer de certa mida, cal encarregar-les amb anticipació. Miraculosament en LeM va trobar un negociant a San Francisco que les tenia magatzemades. Però el problema no estava resolt. Calia transportar-les a Nova York, que està a la Costa Atlàntica i no Pacífica com San Francisco. Molt lluny.
El transport de costa a costa normalment es fa per vaixell grans, a través del Canal de Panamà.

Ni en broma!, digué en LeM. Això trigaria de quatre a sis setmanes i la temporada dels huracans estava a punt de començar. Al final ho van resoldre amb una caravana especial de camions amples i als pocs dies increiblement l’acer va arribar a NY.

Ensurt, esglai, terror, èxtasi i pau amb victoria final
Les obres van començar en l’acte. No obstant estar obert i en servei, un exèrcit de treballadors i soldadors amb equipaments i grues van prendre possessió de l’edifici, que altrament va seguir obert. Treballaven nomes als dos pisos en questio. Una cosa curiosa és que l’operació, tan aparatosa i conduida amb maquines sorolloses en vista de tothom no sembla haver cridat l’atenció de ningú i ningu va demanar explicacions. Un miracle va ajudar l’enginyer: tots els periodistes de Nova York estaven de vaga, un episodi memorable que va durar mesos i que no s’ha repetit mai. El NYT per exemple no va anunciar mai la mort de Joan Pau I ni l’eleccio de Wojtyla per succeir-lo. Altrament, sense vaga molts periodistes haurien ficat els nasos preguntant que havia passat i algu els hi hauria explicat.

S’havia acabat tot? Estava tot resolt? Ai no, encara faltava la més grossa. Havien començat les obres tan depressa com van poder, però a les sis setmanes, quan encara no havien fet gaire via, la ràdio i televisió van transmetre les notícies pitjors, les informacions més aterradores: l’huracà Ella s’estava acostant en línia recta a NY.

Aquí es podrien escoltar diferent opinions sobre què hauria calgut fer. Si haguéssin anat a informar l’alcalde i la policia, sens dubte haurien fet públic el problem, s’haurien manat certes evacuacions, hi hauria hagut terror (i teatre) a la ciutat i les querelles judicials i els especials de TV haurien durat fins avui.

En LeM va decidir callar. Un altre cop, el seny i l’instint el van salvar. L’huracà va canviar d’intencions (com passa sovint), va girar a la dreta i va desaparèixer a l’Atlàntic Nord. La ciutat només va rebre una tempesta tropical amb vents molt més lents que 100 qph.

I després d’aquest episodi tan terrible, va quedar clar que el gran LeM havia donat un exemple inoblidable de lideratge, de nervis d’acer, i de seny. Perque ell ho savia es va decidir a publicar el cas i donar els detalls abans de la seva mort. Admirada, tota la professio el va aclamar i ja ningu es va mofar d’ell.

Està clar que era ell qui havia causat la crisi. Però els homes no podem ser perfectes. En la meva experiencia, en gairebe tots els errors professionals dels que he tingut coneixement, es tractava de verdaderes bestieses inconcebibles i impossibles d’entendre, i rarament de casos dificils on costa desenvolupar una opinio.  L’Einstein fou famós pels errors que cometia en públic amb fòrmules matemàtiques. Diuen que a vegades els seus deixables, avergonyits seien en silenci i no gosaven dir-li res. Ningú és millor. La funcio del cervell huma segueix essent un misteri.

I si us passegeu per Manhattan, us ho asseguro, no tingueu cap por que un gratacels s’ensorri damunt el vostre cap. No ha passat mai… encara.

JOANOT

¨La teva família havia viscut a Espanya per moltes generacions?”

Això m’ho va preguntar un dia un bon amic i company a la feina. Hi penso perquè avui és el Rosh Hashanna, el primer dia del setè mes del calendari hebreu, la festa de Primer d’Any. Li he desitjat bones festes a molts amics. El dia 18 serà la festa del Yom Kippur, la solemnitat més gran de l’any.

Els jueus són gent molt especial per a mi. De petit al Cole un capellà em va dir que podria ser perillós fer-se amic de persones que no són cristianes. Si li hagués fet cas, m’hauria perdut moltes coses i la meva vida hauria estat molt diferent. Es dona el cas que tots els meus mestres i superiors i després els meus companys han estat jueus. El judaisme és una religió, una filosofia, un estil de vida. Contràriament a tants prejudicis que corren pel món, hi ha jueus de tota mena. Tanco els ulls i tots els meus amics d’aquesta religió desfilen davant els meus ulls: un que no volia que ningú en parlés, un altre que es va escapar d’Alemanya als 14 anys amb una germana petita abandonat a la bona voluntat d’altres i que és un tros de pa, sempre disposat a ajudar, incapaç de fer mal; una altra, una Gran Dama i una universitària d’extraordinària educació que de nena va estar a un ghetto on no la deixaven anar a a l’escola perquè estava marcada per morir (i quan va poder anar-hi anys després, la mestra va intentar convèncer-la que el seu verdader pare era Stalin i no el que tenia a casa); hi havia aquell fill d’una família de quatre fills on només hi havia hagut diners per un passatge i haven fet un sorteig per veure qui venia a Amèrica; un altre senyor molt més perillós que la majoria de serps verinoses i finalment veig entre els memorables un que s’estimava massa els diners i un que tenia molta influència. Potser hauria d’anomenar els veïns que tenen marcada amb les escriptures l’entrada del pis a la meva escala. Rics, pobres, bona gent, mala gent, pocasoltes i homes de gran seny…Podreu trobar-hi de tot.

Judaisme avui

Molta gent parla d’altres religions, però pocs les entenen, o encara pitjor, accentuen les similaritats sense entendre les diferències, fent un diàleg seriós o una convivència positiva impossible.

Per als jueus, la religió és una part de la seva nacionalitat, que no és veritat entre nosaltres. Un català pot tenir qualsevol religió o cap, un jueu no. Dissortadament, a vegades sembla que parlant del món dels altres, els jueus es confonen en aquest punt i perceben un lligam excessiu o inexistent entre la nacionalitat dels europeus  i la religió cristiana. N´hi ha per exemple que acusen els Cristians de ser culpables de l’Holocaust. Hitler era alemany, els alemanys són cristians, ergo els cristians són responsables. Igualment no distingeixen bé ni entenen les diferències entre catòlics i les diferents esglésies protestants.

Però pocs catalans entenen que avui en dia el judaisme està dividit en tres corrents o tradicions diferents: els ortodoxos, els conservadors i els reformats  i totes les sinagogues pertanyen a una d’aquestes denominacions. Al diferència del cas entre els catòlics i protestants, la teologia i la doctrina són essencialment les mateixes pels tres grups. Allò que els separa és amb quina severitat cal interpretar la llei. Pels ortodoxos, cada dia més nombrosos però en minoria, la llei és rígida i cal obeir cegament i literal totes les seves prescripcions i prohibicions; pels altres dos, la llei és més aviat un indicatiu del camí, una guia, no pas una cosa que demani l’obediència estricta i estan menys inclinats de portar disputes sobre qualsevol cosa al Consell  local de Rabins, com fan els Ortodoxos.

Bíblia i Tanakh, Pentateuc i Torah

Els jueus estan orgullosos de tenir testimonis escrits de totes les èpoques, però hi ha forats. Un d’ells és el dels temps de l’Imperi Romà i es llegeixen els Evangelis amb curiositat. El Sanedrí? Què devia ser això? La religió jueva amb sacerdots hereditaris de la tribu de Leví (la gent que es diuen Cohen, Kohn, Conn, Kahane o similar) tal com es practicava abans de la destrucció del segon temple i la diàspora amb sacrificis d’animals no existeix. Fou substituïda per l’anomenat Judaisme Rabínic que tenim ara. Una sorpresa inesperada és que els Jueus actuals són de fet els successors dels Fariseus dels Evangelis. Totes les altres denominacions van desaparèixer durant la Diàspora. Jo crec, no obstant, que els Fariseus van tenir mala premsa als Evangelis.

Pel que fa als Cohens, a les sinagogues ortodoxes sovint se´ls demana que beneeixin la comunitat fent el famós signe amb la ma que Mr Spock va immortalitzar a la serie StarTrek desitjant prosperitat i llarga vida. L´actor, Leonard Nimoy, explica que ho va veure sovint a la Sinagoga on el portaven de nen.

La comunitat a la Sinagoga està dirigida pel Rabí (sovint una dona en els nostres dies),  que és un mestre, no pas un sacerdot. Una altra personalitat és el Cantor, que fa el que fan tots els cantants a les cerimònies i també a les festes, quan algú els paga. Quan els nens arriben a certa edat, fan un Bar Mitzvah, una festa molt gran on el nou Jueu puja al Santuari i canta un fragment de la Torah en hebreu. Ara el mateix existeix per a les nenes però es diu Bat Mitzvah.

En principi les Bíblies jueva i cristiana són gairebé idèntiques pel que fa respecte a l’Antic Testament (una cosa que es pot considerar gairebé miraculosa). La doctrina jueva té dues fonts que despleguen l’acord o aliança entre Déu i el Poble Israelià. Les fonts són la Bíblia, que els jueus prefereixen anomenar Tanakh i el Talmud que des de temps immemorials recull els escrits i interpretacions de la llei fetes per escolars rabínics famosos. La part més sagrada del Tanakh és el Pentateuc, anomenat Torah, una còpia del qual està sempre al santuari durant els serveis. La Torah fou revelada per Déu i escrita per Moisès sota inspiració divina.

Filosofia i ètica

Corren pel món concepcions molt diferents de què és i de què mana la moral. Hi ha gent que es pensa que les conviccions personals del que és bo i dolent haurien de ser les mateixes per a tothom i les religions sovint demanen exclusivisme. Aquestes coses acaben al bell mig de baralles i disputes entre gent diferent perquè a tots els participants els sembla que les seves creences són evidents, manades per Déu i no poden ser discutides.

Mirem per exemple el cas de la revenja i les represàlies. Un jueu probablement us diria que és una reacció completament natural i justa. Si algú t’ha fet mal tens dret a donar-li una lliçó. El comand evangèlic d’oferir l’altra galta és impossible d’entendre i sembla simplement il·lògic.

Un altre exemple és el cas de la visió del món i els seus plaers. Un jueu no pot entendre perquè l’església catòlica diu que vivim a una vall de llàgrimes, que hem nascut per patir i ajudar-nos mútuament, que vivim envoltats per perills, que el món és dolent i perillós i que tots som pecadors i que podrem ser castigats amb l’Infern. Els jueus aprenen que haver nascut al món és fantàstic i que cal disfrutar i treure de la vida tant com es pugui. Si hi ha patiment alguna cosa ha anat malament. Sobre la vida després de la mort, a les escriptures jueves no hi ha revelacions.

El judaisme avalua molt la vida humana que cal protegir a qualsevol preu. És per això que hi ha tants metges jueus? En qualsevol cas l’humanisme té arrels fortíssimes a aquesta religió.

La política

Un tema molt difícil. Els grups de pressió jueva que, quan es tracta d’Israel tenen a les seves mans el vot dels Congressistes contínuament afirmen que ells són els jueus. No és veritat. Sols representen alguns jueus. Representen amb tots els seus diners només els sectors més extremistes i radicals de la dreta de la societat israeliana, per no dir els més violents. L’afecció envers Israel i la seva existència sí que és universal entre pràcticament tos els jueus, però pel que fa a la situació a Palestina molts jueus,tradicionalment un poble progressiu, ho veuen amb horror. La partició i els dos Estats no estarien malament. Han intentat trobar la seva veu més d’una vegada però la superioritat en diners i mitjans de la dreta és aclaparadora.

Per acabar, els Sepharadim

Una vegada vaig entrar a l’oficina d’on treballava i una nova secretària em va dirigir la paraula. “Què és espanyol vostè? No li hauria de dirigir la paraula, perquè vostès ens van expulsar del nostre país” Jo? No pas els Catalans, li vaig explicar, que tenim sort d’estar vius encara.

És curiós que el nacionalisme espanyol vegi els Sefardites amb orgull i satisfacció (!?). Els primers jueus a Amèrica foren Jueus sefardites del Brasil. Van fundar la sinagoga més antiga de Nova York i a finals de S XIX van construir sinagogues, seguint la moda del temps, en estil Mudèjar, que cridava molt l’atenció. En l’actualitat els sefardites novaiorquesos estan completament integrats amb els asquenazites que van arribar massivament durant i després de la Guerra Mundial, però en queden molts.

Els espanyols semblen creure que tots els Sefardites són d’origen espanyol que no és veritat. Els jueus del Marroc, dels Balcans i de Turquia sí que en són però no es coneix cap connexió entre la Península i els jueus àrabs, sobre tot del Jemen (els anomenats Mizrakhis o Orientals) que practiquen la religió seguint en tot el ritu dels sefardites, una cosa que no s’entén fàcilment. En qualsevol cas,caldria parlar de jueus de ritu espanyol, no de jueus espanyols. Aquest ritu és molt diferent del dels jueus alemanys (asquenazites) que és majoritari al món.

La llengua que encara parlen alguns pocs sefardites es diu Ladino. I els catalans què? Amb l’expulsió vàrem perdre molts milers de bons catalans.  Aquests catalans van seguir utilitzant la llengua catalanica (oficialment judeocatalà) per segles, però com tantes coses al món, ja fa temps que es va acabar. Els darrers documents estaven a un museu de Sarajevo, Bòsnia, abans de la guerra

En qualsevol cas, Bones Festes de Cap d’Any a tothom! Tant de bo tots els lectors estiguin inscrits al llibre de la vida per un any més de felicitat.

JOANOT