Els EUA són diferents

El diumenge vaig veure el setè episodi de “The Borgias”, una sèrie televisiva de gran luxe feta per 45 milions de $ i dirigida pel notable director irlandès Neil Jordan. Està presentada per Showtime, una cadena de subscripció propietat de CBS que fa la competència a HBO, la mateixa que va fer “The Tudors” i més recentment “Boardwalk.” Avui en dia sembla que hi ha més diners a la tele que al cinema i és lògicament a la TV on treballen els millors guionistes, directors i actors. Espectacles tan extraordinaris com aquest programa són molt cars i només les cadenes de subscripció se’ls poden permetre. Abans feien només pel·lícules però ara ja hi ha massa canals. El meu sistema de cable al pis rep per exemple uns 350 canals. Aquests negocis de subscripció no depenen com la tele gratuïta  dels “ratings” sinó de l’èxit i reputació dels millors programes. Volen que la gent en parli. Que t’agraden els Borgias i els Tudors? Doncs t’has de subscriure a Showtime. Fins i tot a l’Internet retarden tant com poden la disponibilitat i demanen molts diners.

Els crítics sempre veuen malament coses històriques i les crítiques van ser tèbies. Estan tenint, no obstant, un èxit de públic molt gran, com ells volen. A la gent li agraden molt els escàndols sobretot quan afecten una institució tan respectable com l´Església Catòlica. La companyia està tan satisfeta que ja ha encarregat una segona temporada de 10 episodis.  Sens dubte la sèrie serà vista a Catalunya. A la web diuen que ja tenen tractes amb Telecinco. Pero serà molt trist si la doblen, sobretot per la veu inimitable de Jeremy Irons.

Jeremy Irons, un gran Alexandre VI
Es la gran estrella de la sèrie. La seva interpretació de Rodrigo Borgia, que pujà al tro pontifici amb el nom d’Alexandre VI i regnà entre 1492 i 1503 és completament inesperada. El primer dia em va deixar perplex  però poc a poc he arribat a admirar-lo i veure a seva credibilitat i profunditat. Quan se’l veu assegut majestàticament a la cadira pontifical, vestit de blanc i amb les tres corones sembla un Papa normal però seguint-lo, aviat se li veuen les banyes. Qui gosi plantar-li cara, pobre d’ell!

Dos Papes de parla catalana, zero de parla castellana
Quan Calixt III (nascut Alfons Borja), oncle de Rodrigo, accedí al Pontificat, un cardenal italià molt amoscat va cridar esverat “Mare de Déu, l’Església en mans dels Catalans!” i va durar anys. Un del PP que ho sentís diria: No! En mans dels Valencians! Ara, en canvi, amb prou feines l’Església Catalana està en mans dels Catalans. Amb Alexandre VI vam arribar als dos Papes de parla catalana. De castellans no n’hi ha hagut mai cap. En podem estar orgullosos? En Calixt, un professor de dret a Lleida amb 40 anys de col·laboració, feina diplomàtica i amistat amb el nostre Rei Alfons el Magnànim, establert a Nàpols, ja era vell i no va fer gran cosa apart de firmar a butlla que autoritzava el Regne de Castella a colonitzar Amèrica i esclavitzar indis. No estava clar si els indis eren homes amb ànima iguals a nosaltres o no. Va fracassar en els seus intents d’organitzar una Croada contra els turcs que acabaven de prendre Constantinoble però va salvar dels turcs la ciutat de Belgrad. El nepotisme estava an estès que era universalment acceptat i tothom va trobar natural que triés un nebot seu com a Vice-canceller de l’estat pontifici, una mena d’administrador i primer ministre.

Roderic Llançol i Borja, natural de Xàtiva
La mare d’en Roderic era una Borja, germana de Calixt III. Els Borja eren una família valenciana relativament prominent d’origen aragonès que en aquell moment pujarien a la glòria i assolirien el Ducat de Gandia. Quan el seu oncle el va triar per fer de Vice-canceller al Vaticà, el jove va decidir que Rodrigo Borja sonava millor. La família Orsini ja havia jurat matar tots els catalans, valencians i aragonesos que vivien a Roma. Però posats a matar, els Borja eren inimitables.
En Rodrigo era un home molt intel·ligent i un administrador molt capaç que durant 25 anys fou la mà dreta i el poder darrere el tro a Roma amb quatre Papes. Era bo amb els diners i sabia d’on se´n podien treure. Al Conclave de 1492 ja en tenia prou per comprar el càrrec de Suprem Pontífex dels Cardenals aplegats.

La bona vida a Roma
La carrera eclesiàstica no la triava ningú per raons espirituals o vocació. Era una bona carrera. En principi un capellà havia d’observar el celibat. Això en Rodrigo ho va fer sempre, perquè el celibat només volia dir que no es podia casar o viure juntament amb una dona, però no tenia res a veure amb les relacions sexuals, una cosa íntima molt personal. El Cardenal Borja (com després el Papa Alexandre) no s’havia de privar de res. Va tenir potser uns 12 fills de diverses dones però ell es va interessar només pels fills que va tenir amb Vanozza dei Cattani, per la que clarament sentia gran afecte. La Vanozza era d’origen aristocràtic però sens cap dubte havia fet de prostituta cara a Roma. Ha inspirat una obra francesa de Stendahl (La Cartousse, crec) En Rodrigo la va mig abandonar després de ser elegit pontífex però la seva gran passió fou mirar d’establir els seus fills d’aquesta unió, Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofré com a poderosos aristòcrates italans per sempre. Diuen (sense proves) que va intentar anomenar en Cèsar rei de la Romanya i potser fins i tot convertir l’Església en monarquia hereditària (!!). Probablement és llegenda.
Aquesta determinació de fer maldar la família és la taca política més negra del seu pontificat. Va eliminar molts nobles italians ximples que no servien de res i ho complicaven tot, i va enfortir molt i unificar els estats pontificis, però no pel bé de l’Església sinó de Cèsar que era pitjor. I els desventurats habitants de Roma van ser escanyats i van maleir els Borja moltes vegades, com es va veure després de la seva mort..

En una ocasió, l’Alexandre se’n va anar a fer la guerra amb el seu fill i va deixar al Vaticà la seva filleta Lucrècia en càrrec de tot amb plena autoritat. Un cas extraordinari: per uns mesos al segle XVI l’Església Catòlica fou governada per una filla il·legitima del Sant Pare de 23 anys. i no obstant aquest precedent, la qüestió del sacerdoci de les dones encara no s’ha arreglat.

Giulia Farnese
De Papa en Rodrigo va seguir tenint moltes amants, la més notable i constant sens dubte Giulia Farnese, anomenada Giulia la Bella, muller d’un home molt prominent. La coneixem gràcies a una pintura que va fer d’ella el gran Rafael. A la sèrie televisiva la Giulia demana una confessió amb el Sant Pare per un pecat reservat, durant la qual ella s’ofereix. Es va fer molt amiga de la Lucrècia i van viure juntes a una casa amb una porta secreta que donava al Vaticà. Amb el temps fou anomenada a Roma “núvia de Crist”. Va aconseguir que Alexandre fes Cardenal un germà seu (que amb el temps va arribar a Papa).

Una altra cosa notable que va fer fou el segon decret Papal autoritzant la dominació i esclavatge de fet dels indis americans, encara que no va tocar el problema de si eren éssers humans amb ànima o no. Al mateix temps va aprovar el Tractat de Tordesillas dividint el món entre castellans (no pas espanyols) i portuguesos. Qui era ell per regalar un continent que estava inhabitat?

De coses bones, també en va fer algunes. Va acollir tots els jueus expulsats de la corona d’Aragó, dictant moltes mesures de protecció. Això va molestar molt a Ferran el Catòlic. El seu enemic mortal, Giuliano Della Rovere (després Julius II) el va tractar de marrano (jueu secret), que probablement no era veritat, però qui sap. Seria l’únic converso arribat al Papat. Durant tot el seu pontificat va estar constantment  embolicat en les guerres entre França i el Rei Catòlic per la possessió de Nàpols, al final clarament guanyades pel Gran Capità.

I l’única obra memorable que queda d’ells fou sens dubte el patrocini de les arts per Alexandre i després Lucrècia. Ell va encetar les grans obres arquitectòniques tan monumentals de la Roma del Renaixement amb l’arquitecte Bramante, va reforçar el Castell de Sant’Angelo i va protegir a Michelangelo, a Rafael i a Pinturicchio. Va construir els apartaments dels Borgia, ara part del Museu Vaticà.

Corrupció en gran escala

Als anuncis, Showtime diu que els Borja van se els fundadors de la Màfia, “la Màfia orginal”. No és veritat, perquè els Borja tenien el poder absolut i eren la llei. Com l’antic Calígula, a diferencia dels Mafiosos eren lliures per fer com volguessin. Alexandre va inaugurar una era de corrupció, robatoris, assassinats sense precedent que és un motiu de vergonya per a a seva institució. Per diners, venia qualsevol càrrec i sense pagar no hi havia cardenalats, ni bisbats,  ni beneficis, ni favors, ni res.

Quan li calien diners, acusava alguna família rica d’algun crim, tancava a la presó o assassinava el pare i confiscava els seus bens. Com diu l’Enciclopèdia Catòlica, els seus pecats van ser rentats i compensats per la gran virtut del seu bisnet Sant Francesc de Borja.

Joan Borgia
En Joan va rebre el títol de Duc de Gandia, comprat de Ferran el Catòlic (per cert el títol de “reis catòlics” el va inventar i atorgar l’Alexandre VI). Joan fou el més mediocre de tota la colla. Morí assassinat misteriosament, sens dubte per ordres del seu germà Cèsar. El pare va preferir no  investigar a fons, però diuen que s’estimava en Joan i ho va sentir molt profundament. Va dir que es retirava de la política i les guerres i que des d’aquell moment nomes treballaria en la reforma de la església. La intenció no va durar gaire.

Cèsar Borgia

Es el membre mes famós de la família. Les salvatjades que va fer eren tan grans que jo personalment el veuria com un dels famosos psicòpates criminals que es diagnostiquen ara. Cal saber que gairebé tots els nens americans llegeixen a l’escola el llibre El Príncep de Machiavelli (que surt sovint a la sèrie de TV), un tractat de filosofia política exaltant cínicament la feina política eficaç, el qual posa Cesar Borgia com un dels seus models. A més, com en el cas de la seva germana, hi ha hagut una infinitat de llibres, una òpera, novel.les parlant d’ell com un malvat i un pervers  (que n’era) i un criminal. Tenia un amic  incondicional de la joventut, localment nomenat Don Micheletto, en realitat Micalet Corella (que no m’agrada gens a la sèrie) que era una mena d’assassí personal, responsable per la mort de moltíssims aristòcrates (i membres de la família). Es va especialitzar en enverinaments amb una forma d’arsènic que no es podia detectar, amagada en un compartiment secret dels gots (la copa dels Borja).

En Cesare fou primer Cardenal i Arquebisbe de València i Bisbe de Pamplona però després d’assassinar el germà s’en va sortir, es va casar i va prendre tots els  càrrecs civils i militars de la seva víctima Joan, anant al final a França i esdevenint Duc de Valentinois. Diu que va arribar un moment quan la gent li tenien tanta por que s’amagaven quan ell passava. Diuen que ni el seu pare s’atrevia a contradir-lo. Curiosament, no obstant la seva habilitat es va ensorrar molt fàcilment a la mort del seu pare. Ho va perdre tot i va acabar refugiant-se a Nàpols, ara ja en possessió de Ferran el Catòlic  i sota l’administració de Gonzalo de Cordoba, anomenat el Gran Capità. El Rei Ferran es va atipar de Cèsarl i les seves intrigues i el va fer arrestar i tancar a una presó a la península ibèrica. Morí al setge de Pamplona, ciutat de la que era o havia estat bisbe.

Lucrècia Borgia

Ai pobreta! No es mereixia ben bé la mala anomenada que ha tingut sempre. Se la pinta al teatre i als llibres com a una dona fatal i una criminal perillosa que assassinava també amb arsènic. No n’hi havia per tant. El primer matrimoni el va disoldre el seu pare per al.legada impotència del nuvi . La segoina vegada, amb un princep de Nàpols, en Micalet li va assassinar el marit davant seu per ordres de Cèsar. La tercera vegada va anar molt bé, esdevenint fins la mort una mena de princesa i mecenas de l’art fins la seva mort.

Parlant de Lucrècia, que és de tota la família la que surt mes als llibres, cal mencionar el cas del seu fillet Giovanni Borja, encara que sembli impossible creure les coses que es diuen. Després de 500 anys ja no hi ha factors humans que calgui respectar o sigui que tenim tot el dret de riure. Una de les acusacions que es feien contra aquests monstres es que hi ha havia incest a la família. Llegint els escrits i la partida de naixement de Giovanni Borgia no queda gens clar qui era el pare. Oficialment era un home membre d’una organització d’assassins professionals (!) que havia fet gracia a la Lucrècia, pero altres papers sense anomenar la mare diuen que el pare era en Rodrigo en persona o en Cèsar, el germanet. Quina situació tan greu! El nen fou adoptat per Cèsar i la Lucrècia anava a visitar-lo presentant-se com la tieta. Hi ha un joc al qual el nen es baralla amb els seus guardians perquè un dia estava parlant amb un vellet, quan se li va acostar el Micalet i li va dir que en aquest món calia ser dur i no tenir contemplacions. I per demostrar-ho va matar el vellet a cops. Aleshores el nen fuig i es reuneix amb la societat d’assassins del seu papa, on surt a mes d’una novel.la d’aventures. En realitat en Giovanni va desaparèixer de la història i ningú sap com o quan. Els Borja es van guanyar la seva llegenda negra a pols.

El banquet o ballet de les castanyes

Parlant de la llegenda negra, en gran part fou originada per un alemany anomenat Johan Burckardt, que fou el protonotari i mestre de cerimònies dels Borja… però no pas llur amic. Va escriure una crònica en llatí de tots els seus fets i crims i abusos, que després de la mort d’Alexandre va publicar. Quantes vegades hem llegit que la disbauxa d’aquest Papa era tan gran que feia ballar prostitutes despullades al Vaticà.  El protonotari només va descriure un sol incident semblant. Va ser Cèsar al seu apartament i no pas Alexandre qui va organitzar la festa i no està gens clar que l’Alexandre (que ja tenia 70 anys) hi participés. Aixi i tot, fou probablement l’orgia més gran de la historia. Qui no vulgui, que no llegeixi la descripció que segueix, que es la que va escriure el senyor protonotari immediatament després dels fets:

Era el 30 d’octubre de 1501. Cèsar Borgia havia convidar tots els seus amics a Roma (sense dones, s’entén) a un sopar. També va convidar-hi 50 prostitutes locals. Acabat el sopar, criats van escampar pel terra castanyes, mentre les dones es despullaven i llançaven  els seus vestits als convidats. Tot seguit, les dones, despullades com estaven, van procedir a recullir del terra les castanyes. I el concurs va comencar. Es tractava de determinar quins eren els homes més forts, per als que hi havia regals. Per guanyar calia tenir el nombre mes gran d’orgasmes i hi havia criats amb papers que anaven per la sala prenent notes dels resultats.

Ara només cal recordar que els Borja eren també uns assassins, que mataven per robar i que nomes feien nomenaments contra pagaments en efectiu i ja han quedat retratats. Verdaderament representen el punt més baix de degradació i corrupció que l’església hagi patit mai.

La mort i el difícil enterrament d’Alexandre VI

Mentre ell vivia, mes valia aguantar-ho tot en silenci però quan es va morir finalment tothom va poder dir que en pensaven. L’odi contra el monstre va esclatar de forma ben visible.

El Papa es va morir a les afores de Roma, al camp de la Romanya, probablement de malària, que era crònica. Ell i Cèsar havien donat una festa a un grup de notables i es van posar malalts al mateix temps. El fill se’n sortiria, el pare no. Com que les coses eren com eren, tothom va començar a dir que Alexandre i Cèsar havien intentat emmetzinar-se mútuament pero que a un dels dos li va sortir malament. El Papa va viure només uns dies. La noticia de la seva morta fou rebuda amb alegria poc dissimulada.

En Cèsar no va anar mai a veure’l i en nom seu, el Micalet va treure tot l’or i joies que va trobar a l’ apartament papal abans que ningú més les prengués, com passava sempre en aquells casos. Un cop  mort, li van perdre el respecte en l’acte.

El difunt fou vestit i dut a Roma, i del palau a la Basílica de Sant Pere. A l’entrada els capellans de la Basílica, amotinats, volien tancar el pas, cridant que aquell satanàs que acabava de morir no era digne d’entrar a una església. Hi havia rumors que dimonis disfressats de monos havien viscut a buscar la seva ànima. En Burkardt va poder entrar al final i posar el mort davant l’altar però cap capellà s’hi va voler acostar o dir una Missa. El cos va quedar abandonat, amb les portes obertes al poble. El cadàver es va descomposar rapidament i inflar de forma horrible. Van cridar fusters a que fessin un taüt. Els homes, insultant i renegant el van fer malament i massa petit. La mitra no hi cabia i la van posar al costat. Van embolicar el mort en una catifa i ho van ficar tot al taüt amb forca, picant amb instruments  i cops de puny per fer-ho entrar tot dintre la caixa. Al final no podien tancar la tapa i un home s’hi va enfilar dempeus al damunt per fer-la baixar. Fou impossible fer un funeral per l’odi contra la seva memòria.  Fins i tot el seu successor al tro li va negar el funeral. Hauria estat un sacrilegi, va dir.

De moment el van enterrar a la cripta del Vaticà, però aviat fou traslladat a l’església Santa Maria de Montserrat, on Alexandre VI encara jeu al costat de Calixt III. Embolicat en una catifa.

Aixi es van acabar els Borja a Roma. El que he escrit es la història verdadera. El relat vist a Showtime no es sempre gaire exacte, pero en general respecta el diguem-ne esperit de la història d’aquells temps. Hi ha sens dubte massa escenes de sexe i massa morbositats. Per exemple, no sé quantes vegades ensenyen el museu del rei Ferrante de Nàpols (fill il·legítim del nostre Alfons el Magnànim), on guardava els cadàvers dissecats o embalsamats dels seus enemics asseguts a una taula (que es veritat). Quins temps tan terribles! Una figura divertida es la Sança  de Nàpols, una duquessa molt maca  i jove que asseguda a la taula d’un banquet fa broma sobre els avantatges de ser una bastarda. Casada amb en Jofré, encetaria un afer amb el seu cunyat Joan. Es passa de rosca? No, això va passar de debò. Probablement va costar la vida a Joan.

Joanot

Tags: Borja, corrupció, Església catòlica, Napols, Roma, Vatica

Ara no fa gaire l’amic Miq (que en l’actualitat escriu un bloc de divulgació cientifica a l’altre diari (http://ciencia.ara.cat/laetoli) va publicar a la memorable Llumenera de Nova York (http://www.llumenera.com,   “Els Guastavino a Nova York“) un article sobre el gran Rafael Guastavino, l’arquitecte catalano-america (o valenciano-catalano-america, si voleu filar prim), famos per la difusió i construcció de la  volta catalana a tants llocs importants d’aquesta ciutat. En Guastavino va fer estudis tècnics importants: cal considerar com es de prima la capa de les teules que fan el sostre. Un dels comentaristes les compara amb una closca d’ou que suporta un pes enorme.

En Guastavino no ha estat mai oblidat a Nova York ni fou desconegut al seu temps. Qualsevol novaiorques educat sap i valora que es la “Catalan vault”, present a tants edificis destacats. Pel seu interes emocional, cal anomenar sempre el sostre de la gran sala d’espera d’ Ellis Island, al port, on els immigrants havien d’esperar per coneixer si havien estat admesos.  Pero la seva obra mestra fou molt probablement l’estacio de metro, tancada al públic des de fa molts anys, pero per la que encara circulen alguns trens, de l’Ajuntament de Nova York (la parada del metro de les linies 4, 5 i 6 que avui en dia s’anomena City Hall/Brooklyn Bridge).

L’enllac que segueix us dura a 11 fotos de les obres mes notables de Guastavino, la primera de les quals es la famosa estacio fantasma. Jo nomes havia vist fins ara alguna foto en blanc i negre i m’ha agradat moltissim la foto en colors que el diari ensenya avui. Expliquen que aquesta obra era tan famosa que quan en Guastavino va morir, fou recordat sobre tot com l’autor d’aquesta volta al metro. La utilització del color es notable, perquè altrament les voltes de  Guastavino eren sempre blanques. La memoria ben present de Guastavino es sens dubte la presencia mes notable de Catalunya a aquesta ciutat.

Em penso que ho deixen veure les fotos del NY Times d’avui sense estar subscrits al diari. Que us plagui tant com em va agradar a mi. Us recomano especialment les vistes panoràmiques, sobretot les de la Catedral de St John the Divine i la de l’estació, molt impressionants (premer el buto abaix a la dreta)

Curves of the City – Slide Show – NYTimes.com.

JOANOT

PS: perdoneu l’ortografia, pero els que vivim fora i treballem amb teclats estrangers  hem d’usar els correctors i el de Google es veu que no funciona millor i sobretot no s’interessa pels accents.

Què cal fer amb un pederasta perillós

Jo vivia feliçment al meu pis a Manhattan sense embolicar-me en res ni complicar-me la vida quan un dia inesperadament el Fiscal General de l’Estat de Nova York em va demanar permís per tancar un criminal perillós a una gàbia per sempre més. No hi ha dret. Potser és escaient que això es faci i potser a Catalunya caldria fer el mateix però no veig perquè ha de ser una responsabilitat meva.

El sistema americà de jurats

La Constitució Federal americana diu expressament que tothom té el dret de ser jutjat pels seus iguals. Si un acusat ho prefereix, pot renunciar al dret i acceptar ser jutjat per un sol jutge, cosa que pocs volen. L’únic problema amb el sistema és que cal  trobar els jurats i assegurar-se que són imparcials. I se’n necessiten molts cada dia.

No expliquen mai com trien els noms dels jurats potencials. Diuen que utilitzen les llistes de votants, els carnets de conduir i  la declaració de la renda.  Jo surto a les tres. A poca gent li agrada fer de jurat perquè fan perdre molt de temps, com a mínim dos dies. Si reps la carta (molt fàcil d’identificar sense haver-la d’obrir) et deixen negociar les dates però és molt difícil sortir-se´n. Ara fa uns anys li va tocar a Bill Clinton que es va presentar al jutjat somrient tan content, com fa sempre. No el van triar per cap dels processos que començaven aquell dia. Si algú no es presenta, s’exposa a una multa de $1000 o més i dos mesos de presó. Durant el temps de servei, hom perd la llibertat personal i cal obeir com si estiguéssim a l’exèrcit. Si el ciutadà jurat perd dies de sou, l’Estat el compensarà amb un màxim de $40 al dia. La situació em recorda la dels esclaus. Et fan anar a un lloc, et prohibeixen parlar del cas ni amb els companys ni amb la família, hi ha una pausa i t´has de tornar a presentar als 40 minuts i després una de dues hores i has de tornar l’endemà i no demanen perdó mai. Has de tornar de debò l’endemà? Com que no ho sap ningú, el  jurat té l’obligació de trucar un número de telèfon el vespre  i un ordinador et donarà instruccions. El sistema legal americà segueix sempre les tradicions medievals anglo-saxones de la monarquia anglesa. Fa anys escrivien a la citació “en el nom del vostre senyor (dux) us manem que us presenteu…” L’Estat com a  un successor dels reis d’Anglaterra és el nostre senyor ara. Però amb ordinadors i tanta policia, aquest d’ara són molt mes perillosos.

Un cop arribat, com funciona?

Al carrer cal passar per la seguretat amb detectors de metall, inbterrogacions i de tot. Un cop dintre del jutjat, tothom s’aplega a una gran sala d’espera amb tele, ordinadors, Wi-Fi, màquines venedores, lavabos, etc. La senyora en càrrec de la sala simplement diu que esperem, fins que algú es presenti a cridar-nos. Impossible obtenir cap informació addicional sobre res. Està clar, el nostre senyor feudal ens ha manat seure i callar o si no fem bondat, rebrem.

Al nostre Estat, als processos criminals hi ha 12 jurats amb un màxim de sis suplents, a les accions civils són 6 amb tres o quatre substituts. Al palau de justícia on hem quedat empresonats fan les dues coses o sigui que cal esperar a veure què passa.

Poc a poc es presenten policies judicials uniformats venint de la part d’un jutge que està a punt de començar un procés. Cada agent ha vingut a buscar un ramat d’uns seixanta possibles jurats que l’hauran de seguir-lo a una sala d’audiències. La idea és que amb 60 n’hi haura prou per poder triar-ne els 18 o 10 que de debò fan falta. Al moment que el jutge ja ha triat tots els jurats que necessita, engega a tots els que no han estat elegits, que han de tornar a la sala d’espera a veure si algú els vol prendre. S’estan guanyant els $40.

Com de costum la saleta és massa petita i no hi cabem els 60, però els policies ens troben un seient incòmode a tots. Aleshores el jutge ja assegut al seu púlpit tan alt i vestit amb una toga negra, ens saluda i explica de què va.

Presentació d’un indesitjable

Això sí que ningú s´ho esperava. No es tracta de condemnar a ningú sinó d’adjudicar una queixa d’un criminal ja condemnat contra el Departament de Justícia de l’Estat de Nova York que ha manat que l’individu sigui tancat per la resta de la seva vida natural a un manicomi per a gent perillosa (“for the criminally insane”). El demandant, en canvi, exigeix ser alliberat un cop hagi servit la sentència. Potser seria el moment d’explicar que a aquest estat l’Attorney General, o Conseller de Justícia, que és membre del Govern de l’Estat no és anomenat pel Governador sinó elegit pel poble per 4 anys. Amb això se´l fa independent dels polítics.

El jutge fa que l’home s’aixequi perquè tots els veiem. Ell mira de somriure però aviat tothom se´l mirarà amb fàstic. Ningú li dirigira la paraula, encara que molts parlaran d’ell en to vexatori. Quina situació! Va vestit de presidiari, de color taronja. Al seu costat té una lletrada, darrere seu tres policies. Es un home gran, prim, d’ètnia difícil d’identificar.

El cas

El demandant és un pederasta violent i repetidor ja condemnat tres vegades. La primera vegada, havia seduït nens, la segona havia utilitzat amenaces i forca, a la tercera havia estat ja molt violent arribant a raptar la seva víctima, un malson molt gran per als pares de la víctima. Potser, avisava el jutge, al procés caldria ensenyar detalls explícits dels crims però en cap cas hauríem de decidir si l’home era culpable perquè ell ja ho havia confessat tot i havia estat sentenciat.

La decisió del Fiscal General…

…havia estat que aquest individu, un pederasta violent, patia d’un defecte mental que li feia impossible conviure com un home lliure a la societat, per la qual cosa ell sempre representaria una amenaça intolerable. Enlloc de servir una sentència i ser alliberat, hauria de ser tancat per sempre a una institució per a malalts mentals d’instints criminals. Segons vaig entendre, la llei de l’estat de Nova York li permetia queixar-se contra la Conselleria i demanar que un jurat anul·lés la condemna. I això seria la feina dels jurats en aquest cas. Com que el procés era criminal, la sentència sobre si tenia un defecte mental o no hauria de ser per unanimitat. No hi havia forma d’escapar-se. Tots els jurats havien de firmar o si només un es negava, l’individu guanyaria.

En aquest moment jo ja m’imagino la totalitat dels lectors cridant que molt ben fet i que a Catalunya caldria fer el mateix i que en el nostre lloc ningú dubtaria a votar contra el presidiari.

A mí també em sembla bé però francament preferiria que s´ho fessin sense la meva participació. És que cal jurar que la decisió es basarà exclusivament en les proves presentades sense cap mena de prejudici i que en qualsevol cas, la responsabilitat és molt gran. Tothom dirà quan li preguntin (veieu més avall) que com a jurat serà responsable i imparcial però penso que tothom mentirà. Potser s´ho pensen de debò els companys d’aventura però les deliberacions seran una forma legal de linxament. Serà així com ha de ser? L’individu demandant no inspira cap compassió. Fa fàstic i evito mirar-lo.

L’al·legació de l’Estat de NY i les complicacions

L’Estat no afirma de cap manera que el criminal estigui malalt. Per diagnosticar una malaltia cal anar al metge i no pas a un tribunal de justícia i la cosa no interessaria gens al govern.

El Fiscal General diu que es tracta d’un defecte mental. Es com un client que ha comprat un article i troba que ve amb un defecte de fàbrica i no funciona. Decideix tornar-lo a la botiga. Igualment, aquest home té un cervell que no és normal sinó que funciona malament i per tal de protegir la societat no se li pot permetre sortir en llibertat al carrer. Faria mal a innocents, sense remei o esperança de millora. Té la culpa o no de les salvatjades que ha fet? No es pot resoldre ni té interès. Cal retirar-lo de la circulació perquè és un perill públic. Certs portadors d’infeccions també poden ser tancats contra la seva voluntat per tal de protegir el públic encara que siguin innocents. Penseu si us plau en el cas de la Typhoid Mary (apunt a aquest bloc del 8 Novembre de 2008), una cuinera immigrant irlandesa innocent que acabà tancada per tota la vida a una illa amb un Hospital del Bronx perquè sense estar malalta era portadora del tifus sense saber-ho.

El voir dire o exhibicionisme públic obligatori

Així mateix s’anomena, voir dire, en francès i correctament pronunciat (que passa poc). Els jurats potencials són cridats i un per un han de seure a la caixa dels jurats i respondre preguntes del jutge i dels advocats de les dues parts. Algunes preguntes estan bé, altres em semblen tafaneria, per divertir els espectadors. On has nascut, on vius, si vius sol (em sorprèn veure quanta gent respon que viuen amb un company o companyona; deu ser molt comú a Manhattan), si algú de la família ha estat víctima d’un crim, on treballes, si et farà angúnia sentir una descripció de crims contra nens, si et sembla que pots ser imparcial… Els advocats prenen notes, però a més sovint tenen experts en selecció de jurats que prediuen com cadascú votarà i aconsella acceptar o rebutjar cada candidat. Dos dels testimonis són evidentment inacceptables: una noia és una fiscal del departament de lluita contra les drogues, un altre és un professor de Dret retirat. Es impossible que els prenguin, però han hagut de venir i aguantar-se com tothom.

La psiquiatria vista pel públic

El jutge adverteix que els únics testimonis que hi haurà seran experts psiquiatres que declararan sobre l’estat mental del criminal i que probablement el jurat haurà de prendre una decisió basada en això només. Estarien els jurats disposats a acceptar testimoni de psiquiatres? La pregunta em sembla una bestiesa, però resulta que el jutge coneix el públic de Nova York millor que jo. Hi ha rialles a la sala. Molts ni en fas cas dels psiquiatres, que no saben mai ni de què parlen. Tot és teatre i no entenen res. Quina diferència hi ha entre psicologia i psiquiatria? Parlen de la psiquiatria com si fos una secta religiosa. Jo crec que estan influenciats pel que veuen a la tele i al cinema. No hi ha dret. Si em criden, protestaré. Quatre anys de Facultat de Medicina, tres o quatre anys de residència, un o dos de fellowship i els psiquiatres han d’aguantar ser tractats d’aquesta manera? Tenen la culpa que les seves malalties siguin sovint incurables? Què farien les famílies dels malalts si no hi hagués psiquiatres? Si em criden, protestaré enèrgicament.

Intents d’escapar-se

Després de les explicacions inicials, el jutge va dir abans d’aixecar la sessió que ai a algú li semblava, havent escoltat de què va, que no podia ser un bon jurat per raons personals, que es quedés a parlar amb ell. Vaig decidir provar-ho. Resulta que hi havia una cua enorme. Dels 60, gairebé 40 volien parlar amb el jutge per sortir-se´n. Es que aquest cas, francament…

Jo em pensava que em farien entrar al despatx del jutge per parlar en privat amb ell, però res d’això. Entro a la sala i veig el jutge assegut a la trona, amb tots els advocats i policies i el criminal mirant-s´ho tot i una dona al costat meu prenent notes de tot el que dic. El jutge ha fet acordonar el passadís central i cal parlar amb ell en veu molt alta davant de tothom. Immediatament canvio el tema i no vull dir en aquestes condicions el que tenia pensat dir. El jutge gairebé no em deixa parlar. Però vostè pot ser objectiu i imparcial o no? Doncs a fer punyetes. Sí, amo i senyor, com vostè mani…

Consideracions finals

El meu nom no va sortir mai. Després d’aguantar per dos dies, em van certificar que ja havia servit sense fer res i me’n vaig anar. Les coses que pensava me les vaig haver de guardar.

El procés estic segur que s’ha acabat i no m´he preocupat mai d’investigar com va anar la sentència, però prou que m´ho imagino. Estic segur que aquest home ja no tornarà a molestar cap nen i el més probable és que la gran majoria de ciutadans pensi que el govern ha fet bé de tancar-lo per sempre. Jo també hi estic d’acord. S´ha demostrat moltes vegades que els pederastes són incurables. Gairebé sense excepcions tornen a repetir. Si a més són violents. com aquest home sembla que era, el cas és sense  esperança. Precisament és això allò que l’Església catòlica sembla que no pugui entendre. Quan denunciaven a un Bisbe que un capellà era un pederasta, li semblava que això era com un pecadet i que el bisbe tenia el dret d’absoldre i fer-li prometre que no ho faria més i que tot estava acabat. Però encara que el pedòfil juri amb bones intencions que no ho farà mai més, el perill de què ho faci és molt gran. Com a mínim, si se´l deixa anar, cal posar-lo a un lloc fora de temptacions i sota vigilància. Fer resar un parenostre no resol res ni satisfà les obligacions d’un superior. Si el pederasta resulta que és violent i ha ferit físicament o segrestat les víctimes, dissortadament al meu parer cal protegir d’alguna forma la societat perquè l’home és massa perillós. Hauria estat jo un jurat imparcial?

Però el cas fa reflexionar molt

Què deu voler dir que un home té un defecte mental? És una cosa de naixement?

Tots els nadons són molt macos… Hi ha alguna forma de saber si té el cervell d’un ésser humà normal o defectuós? Potser amb anàlisi de l’ADN. Si hi hagués alguna forma, es podria fer una intervenció preventiva, com deixar-lo viure lliurement per uns anys i després tancar-lo abans que pogués fer mal? Recentment, vaig veure una pel·lícula on el govern prevenia crims enxampant el futur criminal abans que passés res. I els altres drets que un home té, se li haurien de prendre també’ Podria casar-se? Votar? Viatjar o treballar on volgués? I què passaria amb els règims polítics opressius? Adversaris polítics han estat sotmès per força a tractaments psiquiàtrics a molts llocs. La Unió Soviètica em ve a la memòria

Quan hom parla ‘aquestes coses, sempre surt algú que pregunta si és legítim enviar a la presó un home que ha fet certes coses perquè està malament del cap, volent dir que caldria fer-lo tractar per metges  enlloc de castigar-lo. Amb el sistema americà, això no pot passar mai, perquè la llei només pregunta al jurat si el culpable podia distingir entre el bé i el mal. Per molt malalt que estigui, si un home sap que allò que fa és dolent i està prohibit, no es pot escapar del càstig. De fet pràcticament tots els criminals que fan salvatjades incomprensibles com ara obrir foc en públic sobre desconeguts, o matar estudiants o polítics. són gairebé tots esquizofrènics. Rarament s’escapen d’una condemna com a criminals comuns.

Però per dir-ho tot, vista la formulació d’aquest cas del què he parlat, hi havia sobretot una cosa que em molestava: si es tractava de determinar que l’individu tenia un defecte mental, vistes les conseqüències tan greus d’aquesta determinació, a mí em sembla que caldria un sistema millor de fer-ho que no pas triar casualment dotze ciutadans i fer-los votar. Es que un ciutadà, encara que estigui a favor de la pena de mort, pot ser obligat a fer de botxí?

I que a mi em semblaria que el govern m’estava utilitzant per cobrir una cosa que ells ja havien decidit fer. Em vaig quedar amb les ganes de dir-li al jutge.

Joanot

wq

Tags: Eleccions Americanes

Només coneixem els perills causats per coses que ja s´han presentat alguna vegada, però és impossible prevenir coses que ni han passat mai ni se li ha acudit mai a ningú que poden passar. No hi pot haver protecció científica contra totes les causes possibles sinó contra les conseqüències d’accidents inevitables, que és el que hi ha a les centrals nuclears. Malgrat la confusió general, voldria sumaritzar un parell de  coses que sembla que sí que han quedat clares amb les discussions dels darrers temps:

Els mecanismes de protecció contra una dispersió de radiació atòmica a llocs habitats com a conseqüència d’un accident són o serien eficaços SI els operadors de les centrals haguessin complert les seves obligacions, gastat en manteniment del reactor els diners que cal i tingut sempre personal ben format vigilant de guàrdia. I si això fallés (com ha fallat tres vegades), cal que la central estigui envoltada per un edifici de conteniment impermeable a la radiació. Probablement molts altres accidents foren continguts pels mecanismes de seguretat i no han estat reportats mai. L’experiència dels tres casos greus coneguts ho confirma:

*A Three Mile Island, una vàlvula es va obrir quan hauria hagut d’estar tancada i els indicadors al control eren ambigus i duurant hores no hi va haver operadors qualificats per afrontar la situació. El magnífic edifici de conteniment va evitar que s’escapés la radiació.

* A Txernòbil els operadors van fer un experiment temerari que va acabar molt malament. Com que no hi havia edifici de conteniment, va acabar en una gran catàstrofe. Per cert. si algú vol, els ucraïnesos deixen visitar parts de la central amb un guia. Cobren uns $150 per persona i no tenen cap mena d’assegurança.

*A Fukushima Daiichi la causa immediata és un tsunami que els dissenyadors de la planta no havien previst suficientment en vista dels perills de la regió. Gran part de la tragèdia és deguda a l’atenció deficient dels operadors i falta de manteniment, no obstant els avisos dels inspectors del govern, de l’equipament. L’edifici de conteniment evidentment ha saltat per l’aire degut a les explosions perquè no estava prou ben construit.

Homes han fallat, no la maquinària o la ciència

Promeses, promeses…

Fa poc el President Obama va prometre crèdits per molts milers de milions per construir i modernitzar plantes nuclears. Aquesta promesa ha quedat sospesa ara, però la indústria ja ha fet descendre damunt dels legisladors a Washington exèrcits de lobbystes rics i poderosos. No està gens clar què prometen. En vista de què hi ha hagut accidents perquè els propietaris no se les volien gastar prevenint accidents que no haurien hagut de passar mai, semblaria racional que en el futur tots els operadors haurien de jurar per Déu i per la Pàtria que farien la seva obligació protegint les plantes contra accidents. O potser que una ordre religiosa dedicada al servei de la humanitat se´n ocuparia, o una branca del cos d’enginyers de l’exèrcit. Ens en podríem fiar? En qualsevol cas, no ho ofereixen i probablement acabaran aconseguint confondre a tothom dient coses que ningú entén.

Automació

Ho vaig sentir per ràdio ara fa un parell de dies. De fet, els mecanismes que hi ha ara ja són automàtics. Seria qüestió d’afegir un mecanisme extra en cas d’un accident. Algú ja té un pla per buidar una piscina d’aigua sencera damunt tots els elements radioactius en cas d’accident, ofegant-los i donant temps per activar la refrigeració perque no passés com ha passat a Fukushima, on el reactor es va poder escalfar massa temps abans que arribés la refrigeració.

Nous Models: el reactor de “pebbles”

Diu que els xinesos ja n’estan construint dos. Com de costum, qui s´hi interessi pot trobar una explicació clara a la gran publicació científica que és el New York Times:

http://www.nytimes.com/2011/03/25/business/energy-environment/25chinanuke.html?scp=1&sq=Nuclear%20plants%20China&st=cse

El model és radicalment diferent. Diuen que s´ho havien inventat físics alemanys però que van tenir un petit accident fa anys al mateix temps de la catàstrofe de Txernòbil i a tothom li va semblar que més valia deixar-ho córrer. Però hi ha molts països disposats a acceptar qualsevol risc per tal de tenir energia a bon preu. La Xina ho ha estudiat, va fer un prototip i ara estan construïnt dos reactors amb aquest model.

Com veieu a l’esquema del NYTimes. no hi ha una pila de barres radiactives sinó una cilindre ple de boles rodones radioactives petites que es finquen per dalt i surten per abaix, envoltades de grafit. Enlloc d’escalfar aigua, escalfen gas (hèlium), el qual transmet la calor a tubs plens d’aigua que són els que activen el generador.

Quina millora ens oferiran (si és que ens n’ofereixen una): més proteccions automàtiques o un model nou de reactors més segurs (o menys perillosos, si preferiu?  En qualsevol cas, estic segur que no tenen cap intenció d’explicar-ho.

On està emmagatzemat per ara el combustible gastat?

Es curiosíssim que no obstant les vegades que s´ha parlat a casa o a altres països o fins i tot als EUA on l’Obama ha intentat crear un dipòsit permanent a una muntanya desèrtica de Nevada (sense cap possibilitat d’èxit) i els anys que fa que el problema dura, ningú s`ha pres la molèstia de descriure la situació actual. Què fan ara amb les barres d’urani gastades?

La solució perfecta hauria estat la reutilització (recycling) només que ningú ha trobat una forma eficaç i a preu raonable de fer-ho. Els francesos tenien un programa molt car en el què s’havia cregut però resulta que no va bé i ni el govern ni la indústria americana el volen

Però centrals nuclears funcionen des de més de trenta anys. On està el combustible gastat que no serveix per res ni es pot reutilitzar però serà radioactiu per milers d’anys? Sembla que ningú vol parlar-ne.

La resposta és que segueix emmagatzemat al fons de piscines d’aigua a les mateixes centrals on es va utilitzar fa trenta anys.  No és gens fàcil entrar a una central nuclear, sempre protegida per guàrdies de seguretat i ara a més per policies antiterroristes. Ahir vaig veure un reportatge d’una de les cadenes de TV que havia pogut visitat una central molt vella  a Louisiana. Van haver de pujar escales i escales fins arribar a la vora d’una mena de piscina enorme a la qual hi havia 30 anys de barres de reactor gastades, cobertes per metres d’aigua, que estava a una temperatura agradable (uns 20 graus dels nostres). Ensenyaven els comptadors Geiger i no detectaven cap radioactivitat. El problema era que no hi havia forma de portar-ho enlloc i que l’espai s’havia acabat. Ara deien que s’estaven preparant una mana de barrils molt grans plens d’aigua i segellats i que això podria tornar a durar 30 anys més, fins que algú tingui alguna idea per sortir-se´n.

Què es guarda a les centrals catalanes i les de l’estat? No seria hora de parlar-ne?

I dels plans d’evacuació aprovats què? Quan els ensenyaran?

Un salut (preocupat) de

Joanot

Qüestió d’importància cabal! Sovint la culpa no és de ningú i ningú pot fer res per evitar terratrèmols. Caldria substituir la pregunta per una altra:  Qui té la culpa que hagin fallat els mecanismes de protecció?

Superficialment, sembla que un accident desastrós resulti sempre d’una intromissió inevitable del destí que ha neutralitzat totes les previsions, treballs i inversions fetes per evitar-los. Per això mateix en anglès nord-americà, l’accident es sempre un Act of God, una decisió impenetrable de la divinitat que ens cal acceptar. L’accident, no pas les seves conseqüències.

Us torno a recomanar un article molt recent del New York Times publicat el 22 de març del que no s’ha parlat prou (ni se’n parlara probablement):

http://www.nytimes.com/2011/03/22/world/asia/22nuclear.html?scp=1&sq=Japan%20nuclear%20inspector&st=cse

Hi ha coses que es poden prevenir i altres no perquè ni han passat mai ni se li ha acudit a ningú que la possibilitat existeix. Els reactors estaven protegits contra terratrèmols i tsunamis, però no contra les dues coses a la vegada.

Encara que no sigui possible evitar l’incident que ho posa tot en marxa, sí que es poden limitar les seves conseqüències. Comenci per les raons que sigui, el desastre acaba fent mal gràcies una cadena d’esglaons, els quals ofereixen  oportunitats d’e fer una  intervenció preventiva. El tsunami i el sisme no es podien evitar, però sí en canvi la fusió i liqüefacció  dels cilindres del reactor. I si això també arribes a passar, l’alliberació i escampament dels materials radioactius també es podrien evitar. Quan algú parla de la seguretat de la planta, es tracta sempre dels mecanismes que existeixen per tallar el mal i prevenir un desastre quan hi ha hagut un incident, no pas per prevenir amb despreses extraordinàries mals inimaginables.

Refrigeració

Només apagar el reactor,  en cas d’una irregularitat greu,  encara no ha fallat mai , però dissortadament no n´hi ha prou per tallar en sec el problema. Per anar bé i que no passi res, cal iniciar la refrigeració gairebé en l’acte, en segons, cosa que necessita electricitat.

En el cas d’un sisme el  més probable es que la xarxa elèctrica hagi caigut, o sigui que cal disposar d’una altra font d’energia. Això ho fan els generadors dièsel, necessaris per fer activar les bombes i fer circular el fluid refrigerant. Aquí és precisament on cal llegir l’article del Times.

Resulta que els inspectors del govern japonès que havien vingut a informar si la llicència dels reactor es podia estendre o no per 10 anys, van veure problemes amb la integritat de les parets que envoltaven els motors dièsel i alguns signes de deterioració en els motors mateixos. Ho van dir a l’empresa i l’empresa no va fer res. El terratrèmol va fer aturar el reactor i el tsunami va destruir el que quedava dels dièsels i com a conseqüència la planta va mig volar enlaire. Ningú sabrà mai que hauria passat si els motors haguessin estat en bones condicions. Potser  el tsunami  hauria destruït els generadors dièsel igual i potser el resultat hauria estat el mateix. I potser no, no se sabrà mai.  En qualsevol cas hi havia negligència de la companyia en el manteniment d’equipament sensitiu obligatori que hauria pogut limitar el problema. Les inspeccions de manteniment internes del reactor havien disminuït i no es feien com cal. La companyia propietària ha d’acceptar responsabilitat. I a altres llocs cal assegurar-se que la temptació d’estalviar-se diners no existeixi.

L’edifici de conteniment

Els conteniments són una mena de cúpules que ho resisteixen i són impermeables a tot. La majoria estan fets per capes concèntriques d’acer dur i de formigó. Són molt cares de construir. Un dels grans avantatges del model actual de plantes nuclears fetes per GE (apunts anteriors), anomenat d’aigua bullent es que, tal com GE va demostrar brillantment a la NRC nord-americana, no necessiten un conteniment tan fort (i car) com les que hi havia abans. La NRC hi va estar d’acord.

La funció dels conteniments és transparent. Si malgrat totes les precaucions el reactor no es pot refredar i el combustible es fon a milers de graus de temperatura,  el conteniment és la darrera defensa per evitar un desastre molt gran, com el que esta tenint lloc al Japó en aquests moments.

Una prova contundent de la utilitat dels conteniments: a Three Mile Island va tenir lloc una fusió del combustible parcial molt greu però no va passar gairebé res fora de l’ensurt perquè el conteniment subterrani ho va aguantar tot sense esquerdar-se ni deixar sortir la radioactivitat. A Txernòbil no hi ha havia conteniment (per què gastar-se rubles en una cosa tan cara quan de fet el reactor és molt segur i no podia passar res, devien pensar els Soviètics). Ara al Japó sembla que entre el tsunami i les explosions degudes a l’escalfament de les piscines on estava emmagatzemat el combustible ja gastat, parts del conteniment han estat destruïdes. I per això la tragèdia dura tant, i el menjar esta contaminat i no es pot donar aigua de l’aixeta a un bebè.

El futur nostre

No en tinc cap dubte. Aviat, els inefables Presidents de tots els països locals afectats mirant amb els ulls a la càmera i somrient ens asseguraran que les centrals nuclears espanyoles són absolutament segures i que aquí no pot passar res. M’estranya que triguin tant a donar aquesta assegurança, donat que tot el public votant ho espera.

Al meu parer, a mes de la integritat estructural, un dels problemes principals és que les companyies elèctriques estiguin obligades a mantenir les nuclears com cal i que facin revisions periòdiques (encara que es pensin que és impossible que passi res) i que la discussió es centri en el tipus de central en servei (més que l’edat) i en els mecanismes de protecció, sobretot la refrigeració i el conteniment.

Peró també exigiria que ensenyessin el pla d’evacuació que han presentat a les autoritats i si s’han fet mai assaigs d’evacuació i si això ha estat explicat al públic com cal. Es curiós que tants governs de la terra acceptin plans d’evacuació sense fer res, sense ensenyar-los al públic ni als Parlaments ni posar-los en efecte. Potser aquests plans són una mena de tendó d’Aquil.les que tothom ha de tenir a algun lloc. Després de veure el pla dévacuació el més probable és que tothom es posi a riure frenèticament,  però potser algú enlloc de riure plorara de ràbia.

Pels qui decideixen que és millor combatre les centrals nuclears que intentar millorar-les (dues opcions possibles), que pensin que als EUA és la qüestió de les evacuacions la que ha tingut sempre un èxit contundent convencent l’opinió publica. Aquí a Nova York, la central de Shoreham a Long island no va poder ser oberta mai degut al pla estúpid d’evacuació. Ara ja cada dia es veuen més articles a la premsa sobre la central de Indian Point situada a uns quaranta qm de NY i es sobretot el problema de l’evacuació el que irrita tothom. Evacuar la Westchester County o la ciutat de Nova York?

Deu ser el dia dels Innocents avui.

Adeu-siau

JOANOT

Fa algun temps vaig assistir a les Grand Rounds a un gran Hospital de Nova York. Com de costum, un ponent havia resumit un tema mèdic important en vista de progressos recents, cosa seguida per una discussió general. Un senyor de l’audiència va atacar les conclusions del ponent, el qual, visiblement enfadat, finalment va respondre amb el fatal  “I on ho ha llegit això vostè?” Sense pensar-s´ho, l’altre respongué “Al New York Times”

La rialla gairebé ensorrà l’auditori. La resposta era insòlita i per això va fer riure, però ningú va pensar que el cas era absurd ni que la font citada no tingués autoritat. En temps recents els escriptors de divulgació científica del Times han publicat articles il·luminants sobre molts del temes més importants de la ciència i medicina modernes, formulats en una forma que una persona culta pot entendre. Com s´ho fan? El secret és que qualsevol periodista pot trucar al científic més famós del món  identificant-se com a periodista del Times, i tothom troba el temps per parlar amb ell i explicar-li coses.

Oferir coneixement al públic és una tasca fundamental. No hi ha ni llibertat ni democràcia si la gent non entén què és el que voten.  El munt de persones que es passen la vida manipulant l’opinió pública prou que ho saben. Si es pot evitar que els ciutadans entenguin un problema o que puguin esbrinar a quin costat es troben els interessos del poble, és fàcil escapar l’escrutini i mantenir la seva dominació.

Com GE va millorar el disseny de les centrals nuclears

Ningú ho entén. Massa complicat. Només els experts poden parlar-ne. El govern invariablement diu El que va passar al Japó, no pot passar aquí. Les nostres plantes són diferents i molt més segures. No hi ha ni el perill més remot. No és veritat mai

Avui el NYTimes ens ha tornat a fer un altre favor amb un article breu i un dibuix publicat (almenys a Nova York) el diumenge a la secció amb el resum de la setmana. Us recomano que aneu a veure´l. Es pot llegir a l’Internet:

http://www.nytimes.com/interactive/2011/03/19/world/asia/reactordesign.html?ref=weekinreview

Resulta que hi ha dos tipus principals de reactors, els de pressió i els d’aigua bullent. Tots els reactors americans actuals són, com el Japonès, del tipus aigua bullent.

Probablement tots els lectors saben que no es pot generar electricitat directament i sense intermediaris des d’un reactor de fissió nuclear. Electricitat industrial només la sabem produir fent girar les rodes d’una turbina, igual que a les centrals hidroelèctriques o les que cremen carbó o gas. Aleshores el que fa un reactor és simplement escalfar l’aigua continguda a un sistema tancat que passa per l’interior, fent-la circular cap a  la turbina. Després de fer la feina, l’aigua, ja menys calenta torna a l’interior del reactor a escalfar-se un altre cop i ja està. Tot això és fàcil de dir, però construir un model que vagi bé és una altra història.

Model d’abans i model d’ara

Les persones innocents es pensen que els canvis de disseny es fan per augmentar la seguretat, rendiment i eficiència. En realitat gairebé sempre es tracta d’estalviar-se diners i fer pagar a l’usuari quie no entén res. La famosa GE és una de les empreses constructores d’alta tecnologia més importants del món. Fan míssils, satèl·lits, scàners per l´Hospital, màquines Röntgen, neveres, microones, ràdios de butxaca. De tot.

Els reactors originals, com el de Three Mile Islander eren del tipus d’aigua a pressió, intuïtivament el més simple, amb tubs d’aigua tancats hermèticament i enterrament del reactor sota terra. Com que el model és relativament petit, la cambra de conteniment (perquè radioactivitat no s’ha d’escapar en cap cas) té un preu acceptable. A TMI no fou ferit ningú i els danys materials foren modests, o sigui que el sistema era molt segur.

General Electric va canviar el model per raons que no venen al cas, però que no tenien res a veure amb seguretat, ben al contrari. Van aconseguir convèncer la NCR, una agència federal, que en vista del nou disseny i seguretat augmentada (!) es podrien estalviar diners en seguretat, deixar el reactor a l’exterior i fer una cambra de conteniment no tan forta com abans

Des de fa temps tots els reactors nous són del tipus de l’aigua bullent. El que van fer fou introduir un torus, una forma geomètrica tridimensional amb forat, que sembla un donut molt ben fet. En física nuclear, un dels usos del torus seria el futur reactor de fusió (inventat per la figura de la guerra freda Andrej Sakharov), si és que arriba algun dia però en aquest cas tot el que el Torus fa és permetre als operadors controlar la pressió del vapor i per tant el voltatge produït. La resta seria igual com abans, excepte que afegir el torus ocupa molt espai, cosa que fa l’excavació sota la terra difícil i cara. La solució és soterrar NO el reactor, com es pensa tothom, sinó el torus, deixant el reactor damunt el sòl. I això no és tot: cal posar la piscina amb els cilindres gastats a algun lloc i l’únic lloc que queda és damunt del reactor. Potser algú s’ha preguntat perquè al Japó aquestes piscines de magatzematge tan perilloses estaven al damunt i no al costat del reactor i ningú ha volgut explicar-ho. Amb aquest disseny no hi ha cap alternativa sense exposar-se a deixar escapar la radioactivitat a l’exterior. A més d’això caldria afegir que la torre de la planta acaba essent molt més alta que la d’abans, i que a més a més oscil·la molt durant un terratrèmol.

L’estructaura de conteniment t’e una importància enorme. A Txernòbil no n´hi havia i l’accident va acabar amb un desastre històric. A Three Mile Island hi havia una estructura de conteniment fortíssima al voltant del reactor que era subterrani i per això no va passar res. Diuen que ni una bomba H explotant dintre hauria pogut trencar-la.

I ara al Japó, què? Doncs resulta que un i probament dos dels edificis de conteniment van ser destruïts per explosions, deixant sortir radiació a l’exterior, cosa que té i tindrà encara moltes conseqüències i probablement acabarà fent construir un sarcòfag com a Txernòbil.

Sabent tot i això, canviar el model dels reactors es va fer per augmentar la seguretat o per estalviar-se diners i feina? I això no ho haurien de poder discutir els ciutadans que acaben pagant-ho tot sempre i rebent moltes vegades?

Discussions racionals…

…només són possibles quan  és possible trobar tota la informació rellevant sobre un problema a algun lloc accessible. Avui en dia sentim coses absurdes: què preferiu, el perill tan remot, gairebé impossible, d’un accident nuclear o seguir pagant diners als saudites? No seria més fàcil que us atropellés un cotxe? Que un accident greu és científicament impossible. Que ja hi ha al govern gent competent que vigilen.

Seria molt més efectiu dividir el problema en parts i estudiar-les una per una. Volem informació sobre el tipus que reactors que tenim a casa, com funcionen i quants incidents han tingut. Després les formes, avantatges i desavantatges  de cada tupus de central. Quin carburant usen i quant costa. Quin serien els pitjors problemes possibles. Hi ha prou tècnics (com l’Homer Simpson) entrenats? Quina recerca s’està fent? Plans d’evacuació aprovats (molt important malgrat que ningú vol que se´n parli) Com està l’assumpte del magatzematge de residus? Fa anys deien que la reutilització seria aviat total, després que la reutilització era un fracàs total, ara tornen a suggerir que la reutilització va molt bé. Podria ensenyar algú una taula amb els fets? Les nostres centrals encara conserven tots els cilindres gastats? Al final és quan sabent-ho tot, seria possible votar sobre si volem o no volem reactors nuclears: Hi ha perills i hi ha beneficis. Cal comparar-los i decidir. Vull dir nosaltres, no pas els propietaris de centrals nuclears.

Probablement falten moltes coses a la llista. Per tallar en sec qualsevol possibilitat d’anàlisi pels usuaris només cal confondre la gent amb dades contradictòries que no volen dir res i guiar les discussions  a carrerons sense sortida.

No és veritat que la cosa sigui massa complicada per ser explicada i jo personalment no voldria deixar la resposta en mans de polítics, que són els que entenen menys de tot, però es deixen sovint convèncer pels rics i poderosos. Qualsevol professor  sovint es troba en la situació d’haver d’explicar coses difícils a una classe d’estudiants que ho han d’aprendre. Hi ha professors que saben com fer-ho i hi ha professors que són impossibles d’entendre. Vet aquí una funció nova per a la premsa: aclarir i explicar al públic coses difícils d’entendre, com la gent del NY Times saben fer. Hi ha qui ho entén: un altre diari a Barcelona ofereix blocs de ciència diaris.

El joc de les probabilitats: un, dos, tres

Es qüestió de temps fins que algun dels governants que patim a la península surti i ens asseguri que les mesures de seguretat a Catalunya i a l’Estat són tan impressionants que no poden fallar (com van fallar a països tan poderosos com la URSS, els EUA o Japó). Més que falta de vericitat, el que passa és que el mateix polític  que dóna aquestes assegurances NO HO SAP NI HO ENTÉN ELL MATEIX. I professionalment, els polítics són la gent que menteixen millor.

Es veritat que totes les centrals  tenen  múltiple mecanismes protectius automàtics que s’activen tots. Un per un és poc probable que Nr 1 falli, però que aleshores falli el segon és massa difícil, gairebé impossible i encara el tercer seria un miracle satànic, absolutament impossible. L’accident éno pot passar. Tant el PSOE com el PP us ho garanteixen. Tothom a dormir tranquil.

Això ens porta al problema famós del 1, 2, 3 en seqüència, que a molta gent es creu que donen seguretat absoluta. Si expresséssim aquesta probabilitat en números, resultaria que la probabilitat d’un accident greu és més gran que la de guanyar a la loteria. I molts que asseguren a la ràdio que 1,2,3 és impossible no dubten en comprar participacions de loteria o anar a jugar al Casino, on encara és molt més difícuil guanyar, pensant que el món natural suspendrà les lleis de la probabilitat matemàtica pel seu benefici. A més un cop 1 ja ha passat, les probabilitats que 2 arribi ja són incomparablement més grans, etc.

I sobretot, és que l’ 1,2,3 ja ha tingut lloc a tres centrals a tres països diferents, on era igual d’impossible. Es de debò tan impossible com ens volen fer creure?

Els accidents passen sovint per coses que a ningú se li havien acudit mai. Sempre és una cosa nova. Hi ha altres coses molt més previsibles. Es pensa algú que no es poden repetir?:

*Els operadors vigilant dia i nit al control són pocs i estan mal preparats per tal d’estalviar diners (Tot arreu)

*Triguen tres hores (de les quatre a les set del matí) abans de trobar una persona competent per dirigir la resposta (Three Mile Island)

*Els operadors fan coses temeràries. (Txernòbil) Un problema freqüent. Qui entén els conductors de cotxe tan perillosos que hi ha a les carreteres?

*Treball de manteniment ajornat per falta de diners

*Governants que no entenen res i donen a la premsa respostes estereotipades inventades sense relació amb la realitat

*L’empresa ha decidit que certa mesura de seguretat és massa cara i en realitat no es necessita per res.

Tornem a Nova York

Al meu post anterior ja havia mencionat el problema d’Indian Point, la central termonuclear al nord de Nova York, que ha estat sempre l’objectiu preferent dels activistes ambientals.

Es veu que els geòlegs de les universitats de NY estan fent hores extres, perquè ja havien dit que han trobat una fault line (fractura en la placa continental d’on surten els sismes) exactament sota el reactor. Ara ja resulta que són dues línies que es creuen exactament sota la central, cosa que augmenta el perill i fa qualsevol sisme encara més amenaçador.  I perquè no poguem dormir en pau, també n´han trobat una altra dintre la ciutat, a Harlem, exactament sota el Carrer 125th, artèria principal de Harlem.

Ara fa uns dies el govern americà va aconsellar als compatriotes residents al Japó que no s’acostessin a més de 8o milles de la central avariada. Doncs mira, si és que són conseqüents dintre aquest ràdius al voltant d’ Indian Point hi vivim vint-i-tants milions. On aniríem? Podríeu ensenyar sisplau el pla d’evacuació? Fins i tot el cercle més íntim al voltant de la central japonesa, totalment evacuat  on està prohibit entrar sense autorització, està ocupat per mig milió.

El moviment antinuclear a la ciutat ha estat sempre molt fort. Hi ha qui es recorda d’una manifestació de més de mig milió de persones a la part baixa de Manhattan, fa anys quan encara hi havia Twin Towers. El moviment ressuscitarà.

QUE NINGÚ ES DEIXI ENREDAR: TOTHOM TÉ DRET A EXIGIR  QUE LI EXPLIQUIN CLARAMENT SITUACIONS QUE AFECTEN LA SEGURETAT PÚBLICA

Saluts. Ben cordialment

JOANOT

Records personals de Three Mile Island (TMI)

Feia poc que jo havia arribat als EUA i treballava a una Universitat de Filadèlfia, l’antiga capital dels EUA, que és la ciutat més gran de Pennsilvània. La seu del govern de l’estat és Harrisburg, a cent milles. Als voltants d’aquesta ciutat hi havia una central nuclear molt admirada i moderna anomenada Three Mile Island. Aquell memorable 28 de març de 1979 a les quatre de la matinada el món va aprendre a tenir por dels àtoms.
L’accident, com el que va tenir lloc Txernòbil pocs anys després, si algú s’hi interessa, està ben descrit a la Wikipèdia americana i no cal ser un físic nuclear per entendre què va passar. Hi ha un aspecte que és monòton i s’ha repetit sempre a tot arreu, sigui quina sigui a causa: degut a raons no sempre conegudes  el reactor fa l’scram automàtic que atura (o intenta aturar) en l’acte la reacció nuclear  introduint certs cilindres a l’interior de la pila. Això probablement passa sovint i no té cap significat amb la condició que la refrigeració d’emergència alimentada per generadors s’inicii immediatament, diguem als 5 o 10 segons. Si la refrigeració no funciona, el combustible nuclear segueix escalfant-se i es pot arribar a fondre com si fos un liquid espès a milers de graus de temperatura, esdevenint una font de radiació a l’exterior gravíssima que els tècnics no saben com aturar. La crisi es pot desenvolupar de formes molt diferents i els detalls varien molt, però l’arrel del drama es sempre el que queda exposat.
Aquella matinada, un dels reactors de TMI estava aturat per bescanviar els cilindres que contenen el carburant radiactiu, treient els gastats i inserint-ne de nous. Quan inesperadament el reactor s’atura (scram) les bombes d’emergència del liquid refrigerant s’han de posar en marxa normalment i despres de trobar la causa de l’incident, els operadors poden resoldre-ho tot. El drama va comencar quan una vàlvula (l’anomenada PORV) que no hauria hagut de participar en la resposta immediata per res, es va obrir, cosa que ningú va saber diagnosticar (llegiu més abaix) establint una comunicació entre el refrigerant i un sistema de buit. Per aquell forat es va escapar ràpidament tot el liquid refrigerant del reactor en dificultats on l’scram (atur) d’un reactor acabava de tenir lloc, deixant el reactor sec i escalfant-se ràpidament. Aleshores es va activar de forma automàtica un tercer mecanisme, obrint comunicacions entre les tubàries ja seques del reactor en funcions amb un  ltre sistema, el qual dissortadament estava buit degut al canvi de les barres d’urani en procés  (una violació greu de mesures de seguretat). Amb això, el reactor, impossible de refredar va guanyar  la iniciativa mentre els operadors  seguien de bòlit sense saber què fer, ni entendre que havia passat. Veien que la situació era amenaçadora sense entendre perquè. Ja eren les set del matí, tres hores mes tard, quan un enginyer competent va entrar finalment a la sala de control a fer-se’n càrrec. Una mica tard, perquè una fusió parcial  irreparable de les barres radioactives ja havia tingut lloc. Cal dir que tot va acabar bastant bé sense morts ni ferits i amb pèrdues materials modestes.

Vull deixar de banda la qüestió de la competència dels operadors en servei aquella matinada. S’en recorda algú que el genial Homer Simpson es guanya la vida treballant a una central nuclear? Cal mencionar no obstant l’assumpte del manòmetre encallat que va enredar tothom. La pel·lícula The China Syndrome de l’admirada Jane Fonda s’havia estrenat amb un cert èxit  tres setmanes abans quan la gent encara no es preocupava gaire de l’energia atòmica. Resulta que els operadors de TMI van repetir sentències i situacions que sortien al film (glòria eterna als assessors tècnics de la Jane). Fins i tot en una cosa que havia semblat ridícula als espectadors.

L’instrument de control que va fallar
Cal poder tenir confiança en els indicadors. Si entres a l’ascensor i prems el botó per anar  cinquè pis, esperes anar nomes al cinquè i no al tercer o al terrat o a un altre lloc. La companyia que el va construir no ho havia fet bé. A la pel·licula un dels actors assenyala una mena de manòmetre analògic de paret amb agulla dient que els valors són normals i per tant no passa res. Aleshores un altre actor arriba, cava un cop de puny a l’instrument, l’agulla es desencalla i assenyala mesuraments crítics desastrosos. Cal recordar que els anys setanta no hi havia gairebé res que fos digital i que la tecnologia  ara ens faria riure.
El que va passar a TMI fou diferent però semblant. Era l’indicador de l’anomenat PORV, que era la vàlvula connectant una refrigeració normal amb el buit, que ningú sabia que estigués oberta i era el problema d’arrel en aquell moment. L’indicador semblava completament normal, però és perquè els operadors no s’havien entès mai amb el fabricant Wilcox & Babcok. De fet l’indicador només anunciava que la vàlvula era inactiva, no si estava oberta o tancada. En aquell moment era inactiva però estava oberta, cosa que ningú sabia. Això i la falta de coneixements dels operadors fou probablement la causa principal del desastre.

Informació: el Govern sempre tan optimista
Jo estava dormint encara quan una parenta a Barcelona em va telefonar per preguntar si jo i els meus encara estàvem vius, perquè es temia que l’accident acabés amb una explosió nuclear apocalíptica que es podria estendre per tot el món en segons.
Caram, ningú ho hauria dit escoltant la nostra ràdio local o llegint els diaris. Deien que sí que hi havia hagut un accident lamentable, però que tot estava sota control. L’endemà, tranquil·litzant, ja anunciaven que probablement no hi hauria cap explosió nuclear perquè la concentració del combustible era massa petita, i que possiblement el núvol de radioactivitat afectaria poc la nostra gran ciutat, i que, com tot anava tan bé, era nomes per acabar amb el problema, per excés de prudència, que estaven organitzant l’evacuació de Harrisburg. De moment, ningú sabia on estava el Governador i els parlamentaris havien tornat prudentment a casa seva. Cap raó per preocupar-se. Van fer com el Franco després de la bomba atòmica caiguda a Palomares. Tot eren mentides escampades per la propaganda comunista i “l’Anti-España de siempre”. Deu ser que els governs disfruten mentint. Ells volen que estiguem tranquils i no ens preocupem de res.

I Txernòbil, què?
Una tragèdia horrorosa perquè aquesta vegada sí que van morir i quedar malferits molts i una ciutat fou esborrada del mapa. Sempre m’ha impressionat sobretot que tanta gent va estar disposada a oferir a seva vida per acabar a una desgràcia causada per la incompetència i temeritat dels operadors. El cas fou molt diferent.
Les centrals soviètiques velles eren perilloses. A l’estranger ho deia tothom, ficant el dit a les nafres d’un enemic, amb un somriure feliç dintre del marc ideològic de la guerra freda. Els comunistes no podien fer bé res delgut a a maldat intrínsica del sistema. Els guerrers freds es fregavn les mans de satisfacció esperant un accident. En el cas de Txernòbil, els operadors locals de la central es mossegaven els llavis. El perill, que era real, el patien també ells i els seus fillets. Diuen que també s’hi feia plutoni per als míssils continentals, cosa que no canviava res.

Un experiment fatal
El problema pitjor de Txernòbil era el temps que havia de transcórrer (entre 60 i 70 segons) entre l’ scram d’urgència (l’apagada del reactor), començament invariable de qualsevol accident i el funcionament de les bombes de refrigeració dièsel independents de la xarxa, que segons sembla eren gairebé 70 segons, cosa que els especialistes, tant comunistes com capitalistes, unànimement declaraven massa lent, inacceptable i molt perillós. Però a Txernòbil tenien el sistema que tenien i prou que sabien que el govern no el voldria canviar. Van començar a buscar solucions pel seu compte. Se’ls havia acudit que el temps d’espera es podria reduir potser a 15 segons utilitzant la inèrcia de les rodes de la turbina que generava l’electricitat, les quals seguien girant una estona després de l’apagada. Ho van provar tres vegades fracassant totalment. A la quarta va anar a vençuda.
Es evident que els operadors tenien bones intencions però diuen que als inferns és on acaben les bones intencions. En primer lloc no havien demanat permís ni estudiat el projecte amb experts independents, no obstant haver fallat tres vegades consecutives. La seva actuació aquell 26 d’abril de 1975 fou a successió de disbarats, imprudències i temeritats.
El govern, com de costum en aquests casos, va mentir sens vergonya. Probablement no tenien cap intenció de notificar a ningú, però als tres dies un observatori suec, a gairebé 2000 qm de distància, va exigir molt indignat explicacions del govern soviètic. Van manar l’evacuació de tota la ciutat dient a la gent que era una precaució provisional i que tots tornarien a casa en dos o tres dies… que es farien molt llargs. Ni un sol resident hi tornaria mai. A ciutat està abandonada i tancada com una Pompeii moderna. Molta gent van anar conscientment a la mort en un acte de servei, com ara aviadors, bombers, els bucejadors que van obrir a les fosques gairebé despullats les vàlvules de drenatge d’una piscina molt contaminada a punt d’explotar. Misèria de misèries… Qui podria pagar per haver causat aquesta desgràcia?

A la ciutat de Nova York
Als EUA funcionen en l’actualitat 104 centrals nuclears. La més antiga la tenim prop d’aquí, a unes 80 milles al sud (1 milla=1,6 qm) de la ciutat, localitzada (com no podia ser altrament) al gran estat veí de Nova Jersei. No hi ha forma d’escapar-se de les burles: qualsevol cosa que és estranya, rara, estrafolària, lletja, absurda o còmica ha d’estar sempre a NJ. La gent ja riu nomes de sentir el nom. Aquesta central anomenada Oyster Creek (riera de les ostres) té poca potència i serà apagada aviat sense remei. La gent s’en preocupa poc actualment.
Sobre la qüestió de l’edat d’un reactor nuclear, la Comissió Regulatòria de l’Energia Nuclear (NRC) respon sempre que no té cap importància perquè totes les parts són substituïdes i millorades continuament i  que de fet aquests reactors vells per dintre son els mes nous.

El cas d’Indian Point……

és molt més greu. Situat a la vora del riu Hudson, a uns 38 qm al nord de la ciutat, suministra un 30% de l’energia que necessita Nova York. A més dels seus advantatges culturals i intel·lectuals, cal afegir que Nova York, una ciutat amb tants gratacels, hospitals famosos i operacions financeres i de crèdit universals (cada vegada que algú utilitza una Master Card o Visa, el permís surt d’un edifici a Nova Jersei, a l’altre costat del Hudson), doncs aquesta ciutat no pot tolerar ni patir tallades elèctriques. Aixo s’aconsegueix organitzant de forma escaient les xarxes elèctriques adjuntes dels estats de Nova Jersei i Nova York. Aquesta xarxa elèctrica en general, malgrat algun blackout famós, funciona molt bé. Contrasta molt amb les tallades breus que son tan freqüents a moltes altres ciutats. I la metròpoli es veu a a la nit des de l’espai planetari, de tanta energia com podem malbaratar.
Indian Point, que ha funcionat sempre molt bé, ha estat sovint l’objectiu directe de tot el moviment medi ambiental local des de fa molts anys. Cal tenir en compte que dintre d’un cercle d’un radi de 25 milles (més petit que l’àrea evacuada al Japó) viuen vint milions de persones! Jo soc un d’ells. No fem bromes.
Ara a la companyia d’energia li ha sortit un problema molt pitjor defensant Indian Point. Resulta que exactament sota la central hi ha una “fault line” abans desconeguda, una línia de ruptura de la placa continental des d’on es generen els terratrèmols (veieu el meu apunt sobre el sisme històric de New Madrid, Missouri al segle XIX publicat el 2 de març de 2010). Els geòlegs expliquen que l’últim sisme a NY va arribar a 4.5 de l’escala Richter però que estadísticament aviat ens tocarà un altre. Segons la companyia, un sisme del 4,5 no faria ni pessigolles a Indian Point. Cap bon novaiorqués deixa passar una oportunitat de cridar exigint el tancament immediat d’Indian Point. Ara estan demanant la renovació de la llicència i tindran problemes. Cada dia ho repeteixen per radio i TV.

El cas absurd de Shoreham, a Long Island
La companyia del llum es va entestar el 1973 en construir una central nuclear a Long Island. Aquesta illa comença al terme municipal de NY (Brooklyn i Queens) i s’estén com un dit a l’est de la costa atlàntica fins a a zona feudal de super-milionaris dels East Hampton’s i el cap de Montauk. Long Island, el primer suburbi planificat dels EUA, està molt poblada. S’hi viu molt bé però per sortir-se’n només hi ha un tren, un petit aeroport, uns ferrys cap a Connecticut i tres autopistes permanentment atascades que han de creuar la ciutat de NY, on la velocitat efectiva màxima de circulació no deu passar gaire de 15 o 20 milles per hora.
Resulta que ningú necessita permís de la Comissió Regulatòria Federal Nuclear (NRC) per construir una central nuclear, però sí per obrir-la. Estava previst que Shoreham costaria mil milions de dòlars, però va excedir els dos mil milions. Els propietaris sempre s’havien pensat que acabarien treient la llicència, però el públic, malgrat la propaganda, cada dia estava més molest. L’any 1984, després d’onze anys de construcció, ja estava tot acabat. Fins i tot hi avien fet proves amb un reactor petit. Tot havia anat molt bé.
Les il·lusions se’ls van acabar en una audiència davant el NRC, que exigia un pla d’evacuació de Long Island aprovat pel govern estatal com a condició absoluta per concedir el permís d’operacio. Els delegats del governador, que hauria hagut de firmar un tal pla, van declarar que no, que no i que no, que era una imbecil·litat tan sols parlar d’evacuar Long Island i que ni l’actual governador ni cap successor ho farien mai, mai, mai. I que s’ho prenguessin com volguessin.
La companyia va llançar la tovallola. Van vendre la central, nova, maca i per estrenar per la suma de $1 a una companyia pública creada pel sol objecte de desfer i liquidar el complexe.

El ciutadà ha d’aguantar moltes coses en aquest país però no és sempre impotent. Imagineu-vos que algú volia evacuar Long Island! Ni amb sentit de l’humor! Apa macos!!!

JOANOT

Tags: Indian Point, Oyster Creek, Shoreham, Txern

Quien mató al Comendador?
Fuenteovejuna, Señor!
Y quién es Fuenteovejuna?
Todos a una!

Probablement, cap lector ha sentit mai parlar de Skidmore (Missouri). És molt natural.  Al darrer cens de 2010, aquesta petita ciutat agrícola al nord de St Louis comptava 342 residents. Però no era un d’aquests pobles on no passa mai res. La primera cosa digna de menció és que fou la residència final del famós bandit Jesse James. Potser algú va veure la pel·lícula i se’n recorda que en Jesse fou assassinat per l’esquena per un còmplice quan estava enfilat a una cadira penjant un quadre a la paret. Però ja fa més d’un segle d’això. Fa 30 anys va tornar a passar una altra de molt grossa.

En molts aspectes els Americans són gent diferent de nosaltres, per la fe que tenen en els drets individuals, per creure en l’individualisme com a virtut màxima desitjable i per poc interès en projectes socials col·lectius. Aconseguirien els Americans fer una cosa com la que van fer els Egipcis recentment? Llegint aquest article potser algú arribarà a la conclusió que, quan cal, els Americans també saben tancar files i lluitar pel bé comú. La pregunta és si els Catalans estarien igualment disposats a fer-ho.

Acompanyeu-me, si us plau, a Skidmore (Missouri), a la fi de l’any 1980 a veure com va anar.

Ken Rex McElroy, un mal home
Era el rufià del poble i tothom li tenia por. Quan arribava a qualsevol lloc, molts ciutadans preferien allunyar-se per evitar topades. Era un home de quaranta-tants anys, veí del poble des de sempre, divorciat amb nens i una segona dona, bevedor, blasfem, violent, lladre, violador, pederasta, amenaçador, groller, mentider. Aquests eren els atributs d’un individu, que pràcticament no tenia amics i era odiat per tothom.

La llista de barrabassades era interminable: havia molestat a totes les noies i dones del poble, en algun cas havent arribat a la violació; tenia 10 fills extramatrimonials amb diverses dones, algunes menors d’edat; sovint s’entretenia disparant armes de foc sense raó a llocs perillosos; havia calat foc a alguns edificis;  havia fet malbé equipaments agrícoles i màquines; havia apallissat a molta gent, era arrestat però sempre sortia als pocs dies; havia rebentat festes; feia soroll els vespres, havia perseguit a gent que li plantava cara, els robava i havia amenaçat amb una escopeta. Després de molts anys d’aguantar, la ciutadania ja no podia més. En total aquest individu fou processat 22 vegades i va ser sempre absolt

El Sheriff

Aquest és qui tenia tota la culpa per no haver sabut fer res que fos efectiu. Ell havia detingut el bully manta vegada, però com queda dit, no hi havia mai proves o testimonis i encara el denunciant podia acabar rebent una altra vegada. El Sheriff sempre explicava molt bé a tothom que calia respectar la llei i que a vegades no es podia fer res. Parlava amb el malefactor, que no servia de res, i feia callar als que es queixaven. Proves, proves, doneu-me proves com exigeix la llei. La llei i a Constitució són la llei i són molt importants. Si hi ha problemes, paciència però no preneu la justícia en les vostres mans. Parleu amb ell i ja veureu com tot s’arreglarà.

Però no s’arreglava res. El Sheriff dormia tranquil. Els ciutadans no

L’incident final. Fins aquí hem arribat!

Va passar el Desembre de 1980. Com que el poble era petit i els pagesos gairebé sempre tenen menjar, només hi havia una sola botiga de queviures al poble i el propietari era un home vellet molt estimat i respectat de 70 anys. Un dia aquest propietari va observar com una nena volia endur-se una llaminadura sense pagar i hi va haver una escena, que en el primer moment no semblava gran cosa. Aquests casos passen sovint, però  la culpable era una de les filletes d’en Ken Rex McElroy. El papà s´ho va prendre molt malament i es va declarar insultat. Es va presentar a la botiga amb una escopeta carregada. Hi ha haver una lluita amb crits i empentes i l’escopeta es va disparar ferint el botiguer al coll. Això encara no havia passat mai i la ràbia va començar a bullir al cor dels ciutadans

Com és natural, el dolent fou arrestat pel Sheriff i conduït a la presència del jutjat del districte. Aquesta vegada en Ken Rex rebria de valent i aniria a la presó per molts anys, perquè hi havia testimonis. Això s’ho pensava tothom.

S’equivocaven. Fou jutjat i pronunciat culpable però com que era la primera vegada i no tenia precedents i el botiguer s’havia recuperat, el jutge li va imposar una sentència suspesa i el va deixar anar. No se sap si li va fer un petonet també.

Ràbia, fúria, indignació!!!  I ara què fem, senyor Sheriff?

Tenir paciència i sobretot respectar la llei. Era el  gener de 1981 i el bandit estava a punt de tornar al poble. El Sheriff va convocar tots els homes  a una sala de conferències i va parlar amb ells. Cal tenir paciència i seny. I va ensenyar als participants una sèrie de trucs i mètodes que podrien usar si es trobaven amb l’individu. Mentre tinguessin paciència, tot s’arreglaria.

El Sheriff va veure moviment i agitació a certes parts de l’auditori. En Ken Rex ja havia tornat i acabava de ser vist al poble. L’enrenou era visible. Ser Sheriff és molt difícil perquè hi ha gent que no el respecten. Ofès, el senyor va sortir del local per tornar a la seva oficina a ocupar-se de coses més importants. Ja se les arreglarien.

Pum, pum, pum!

Un parell d’hores després el policia seguia al despatx. Ningú el va trucar. Ell  va sentir els trets assegut a la taula. Sospirant, es va preguntar quina nova bestiesa hauria fet en McElroy. Va prendre el cotxe i va anar en la direcció d’on havien sortit els trets. No li va costar gaire trobar el lloc. Era a una cantonada, davant d’una taverna. La camioneta de McElroy estava aparcada, ell mateix estava per terra enmig d’una bassa de sang, mort a trets, la seva muller agenollada al costat cridant.

Però allò que de debò era estrany, és que el lloc del crim estava voltat d’uns seixanta residents del poble, que s’ho miraven tot en silenci. Semblaven mes interessats en el Sheriff que en el mort i no deien res ni semblaven excitats. Què ha passat aquí? Qui ha disparat? On estan les armes? Què heu vist?  preguntava el policia.

No hem vist res, no sabem res, no hem vist cap arma de foc. Quan sonaven els trets, jo estava mirant en una altra direcció i no vaig veure res. I jo vaig arribar després del tiroteig. Em sap greu però no el podem ajudar. Pregunti a qui vulgui.

Això no acabarà així. Us donaré una lliçó fins que apreneu a respectar la llei. Una llei que no havia pogut fer res per acabar amb el suplici dels ciutadans de Skidmore durant anys i anys.

El món descobreix Skidmore MO

Amb aquest final sí que es va armar una de molt grossa.  Es van presentar al poble periodistes i càmeres de TV de tota la República i de molts països del món. Hi va haver una pel·lícula per a la tele, comentaris editorials a tot arreu i s’en va parlar molt. Molta gent al país creu que les coses són o blanques o negres. El famós President George W Bush sempre deia que ell tenia claredat moral, volent dir que sabia distingir entre el be i el mal. Quan li volien explicar una cosa complicada, sempre tallava l’interlocutor: digues simplement quins són els nostres amics i quins són els nostres enemics. No hi ha res que sigui complicat.  Els tons grisos no han estat mai populars. La fallida de la llei que no va protegir els ciutadans era claríssima, però tenien el dret de matar a trets en Ken Rex McElroy en public davant de la seva família com si fos un gos rabiós?  Ni el fiscal, ni la policia de l’estat ni al final l’FBI ho acceptaven. Els ciutadans no poden imposar la pena de mort.

Finalment, la llei es mobilitza

Després de tants anys de dir a la gent que tinguessin paciència, que tot acabaria bé, d’absoldre repetidament un criminal incorregible sense fer res, ara si que volien castigar a qui el va matar. Va resultar que la víctima, si s’en pot dir, va morir amb trets disparats per dues armes que no van ser trobades mai, o sigui que hi havia almenys dos botxins. Al primer moment, la muller de la víctima, que ho havia vist tot de molt a prop, va identificar imprudentment un dels dos assassins, un home del poble que s’havia barallat amb el mort més d’una vegada. Tothom dóna per fet que era un dels tiradors. Però resulta que dos ciutadans de bona reputació van jurar que aquest home havia estat caçant amb ells tot el dia o sigui que de matar a ningú, res. S’en va sortir de la investigació sense ser acusat i fa poc que va morir en pau a casa seva. El segon culpable no va ser identificat mai. La vídua, que es va tornar a casar amb un home millor, encara viu però no diu una paraula ni que la matin.

Pel que fa a la investigació, de primer va provar el Sheriff, perquè la policia americana sempre és local. Quan fou evident que no s’en sortiria, va cridar a la policia estatal de Missouri que té més gent i recursos, però aquests també van topar amb la muralla del silenci. És curiós amb quina constància van intentar enxampar els culpables. Perquè no ho feien abans?

Com que no volien plegar de cap manera, desesperats van trucar l’FBI. En principi l’FBI, que és la policia federal no té cap jurisdicció en un crim d’aquesta natura, que ha de ser resolt només per l’Estat, però és que ells tenen molts més recursos. A més els seus agents sovint tenen educació superior. Fins i tot hi ha entre els agents advocats, metges, enginyers, científics. De fet si l’ADN ha esdevingut tan útil com és avui en dia, malgrat els intents de desprestigi fets pels advocats de la defensa al començament (recordeu el cas d’OJ Simpson?) és degut als esforços del laboratori de l’FBI que va preparar testimonis experts disposats a anar a qualsevol tribunal americà a defensar les proves d’ADN. I aquesta agència gairebé sempre està disposada a ajudar qualsevol agència local que els hi demani simplement per l’interès del govern central en fer complir la llei a totarreu.

Els agents federals van arribar i van interrogar a tothom. Van reduir el nombre de persones al lloc de l’assassinat de 60 a 32, creant confusió. Durant setmanes van emprenyar a tothom al poble, però com en l’obra de Lope de Vega, ningú va cantar. Al final van anar al fiscal del districte presentant un informe que segons ells permetria obrir un procés. El fiscal s´ho va mirar, s’ho va estudiar i no va voler fer-ho. Al seu parer, l’acció judicial fallaria i els ànims s’escalfarien massa.

Era la fi. Els ciutadans de Skidmore havien guanyat una pau que seguirien gaudint per anys.

Coses que passen a aquesta ciutat tan sinistra

Tothom pot pensar el que vulgui però l’incident era més aviat macabre i més desagradable que heroic. I està clar, tothom parla encara del bandit Jesse James, com es va amagar i morir al poble. Però al final tot s’oblida. Hi ha coses que passen… i tornen a passar… i una altra vegada.

L’any 2001 la ciutat fou commoguda per un cas  de desaparició d’un jove, que havia dit a un amic que necessitava prendre els cables de connexió per a bateries de cotxe que tenia al garatge. No va tornar a ser vist mai. Els cables no hi eren… però als pocs dies van reaparèixer misteriosament al lloc on el desaparegut els guardava. Es veu que hi havia vigilància. El cas no s’ha aclarit mai.

I el 2004 encara fou pitjor. Una dona embogida per la pèrdua d’un fill va assaltar a casa seva una altra dona embarassada i tot seguit li va obrir la panxa i va desaparèixer amb la criatura. Aquest cas sí que es va resoldre. La mare no viu, però el nen sí i està essent educat pels avis mentre la dolenta està a la presó. Es veu que hi ha alguns crims que sí que es resolen . De tant en tant.

Per allò que diuen que un Català que es cuidi pot durar molts anys, de moment jo potser preferiria no anar a visitar Skidmore.

Saluts

JOANOT

Insensats! Dieu que no us en vàreu adonar? Doncs ara us donaré una lliçó.

Així parla l’administrador  de la companyia financera de Bernie Madoff nomenat per la jutgessa. El cas Madoff és sens dubte l’estafa més gran de la història del món capitalista. Enlloc de robar legalment als consells d’administració i al govern com es fa a Wall Street, en Madoff va robar a directament a inversors grans i petits i obres de caritat jueves.

Una piràmide és una inversió fraudulenta on els primers inversors cobren beneficis sovint extravagants pagats amb els diners dels nous inversors, amb un lladre ficant-se la diferència a la butxaca. Al principi va bé fins que un dia no hi ha prou inversors nous i el sistema peta.
La darrera crisi econòmica va ensorrar en Bernie a finals del 2008. Les primeres avaluacions parlavan d’una estafa de 62 bilions americans, o sigue 62,000 milions de dòlars. Quan tot va estar fet i dit, l’home fou condemnat només per 17 bilions (!!!).

La jutgessa
En Madoff es va declarar culpable.  Abans de ser sentenciat, la jutgessa va sol·licitar cartes de víctimes. En va llegir una a la sentència: una vídua havia perdut el marit molt jove quedant-se amb fills petits. En Madoff va anar al funeral i posant el braç a les espatlles de la dona, li digué que no es preocupés, que gràcies a les inversions a la seva firma, el futur estava assegurat. A més, unes quantes obres de caritat van haver de dissoldre’s en l’acte al perdre tot el capital. En alguns casos, en Madoff era membre de la junta! Va robar de nens pobres hospitalitzats i de gent en lla misèria mirant-los als ulls. La senyora jutgessa el va enviar per sempre més a l’infern d’una presó per lladres comuns.

I ningú se’n havia adonat?

Una companyia d’inversions que paga cada any entre 1981 i 2008 dividends anuals del 12% i a ningú se li va acudir que això és impossible i que només pot ser una estafa? I ara, senyors financers. Em desenganyeu. I potser no.

Un que ho dubta molt és l’administrador que ara està intentant recuperar diners dels “innocents” que no tenen perdó.

No era l ‘únic

Quan l’escàndol va esclatar, va sortir un home de nom grec a Boston cridant en públic amb la felicitat de l’observador que havia tingut raó: ell era un analista financer i el seu director l’havia emprenyat molt dient-li que trobés algun sistema tan exitós com el de Madoff. Ell s’ho va estudiar i va arribar a la conclusió que Madoff era una estafa. El va denunciar a la SEC (agència federal que vigila la borsa) SET vegades i no va aconseguir mai que l’investiguessin seriosament. Era ell l’únic home de seny entre tots els professionals? Semblava que sí, però aviat va resultar que no.

L’administrador ja ha obtingut prop de 2 bilions de certs innocents i ara ha posat un plet a dos inversors ben importants: el Banc JP Morgan Chase i el club de béisbol Mets de Queens, NY.

JPMorgan Chase, un gran banc novaiorqués

Resulta que tenen gent que vigila internament els comptes de les companyies d’inversió. Un grup d’aquests funcionaris bancaris un dia (dos anys abans del final)  van anar a la direcció denunciant que Madoff era un estafador. Perquè? Als comptes de companyies d’inversió hi ha contínuament entrades i sortides per operacions de compra-venda de valors. En Madoff no en tenia cap. Totes les entrades eren d’inversors legítims i les sortides anaven sempre als mateixos llocs estranys. Els directors no van voler fer res. Ara la pagaran ben cara, amb prop de 2 bilions americans

Els Mets

Els Mets de la Lliga de Beisbol Nacional són el segon equip de NY, com l’Espanyol al Barça però sense política. El propietari principal era un amic íntim de Madoff i feien tota mena de coses junts i tenien cases iachts als mateixos llocs i aquest senyor  té un associat i co-propietari que és una mena de lluminària de Wall Street. Resulta que Madoff tenia els dits a la construcció del nou estadi i investia els pagaments fets a jugadors i altres equips per fitxatges. I aleshores la lluminària i l’amic íntim no sabien res?  El plet de l’administrador de Madoff ara els demana que tornin més de 300 milions que no tenen. L’equip haurà de ser venut.

I resulta també que els consellers de Merryl Lynch es negaven a investir amb la companyia de Madoff sense explicar perquè. I que una fiscal jove el volia investigar però la van fer callar. I que un jove va anar a la junta d’una caritat acusant en Madoff i li van respondre que Madoff era un cavaller molt caritatiu i un pilar de la comunitat. Així va el món. I ningú va dir res en públic, perquè s’n aprofitaven.

Biografia

En Bernard Madoff va nàixer a la part més remota de Queens de pares jueus immigrats. Va començar a guanyar-se la vida fent de lampista però al final va aconseguir anar a un College i treure el diploma. Amb diners prestats va obrir un negoci financer com a “market maker” de penny stocks (comprava i venia accions de  preu baix directament sense que el client hagués d’anar a la borsa) Era bo. Va ser un dels pioners en l’ús d’ordinadors al món financer i va acabar sent el fundador principal i primer chairman del NASDAQ. Diu ell que un dia li van faltar alguns diners pel negoci i se li va acudir fer una piràmide temporalment. Però va esdevenir aviat massa gran per desfer-la i va tirar endavant… amb la complicitat de mig món financer.

I en Ponzi qui era?

En Carlo (Charles) Ponzi era un immigrant italià, primer al Canadà i després de sortir de la presó per primera vegada domiciliat a Boston, Massachussets. Fou deportat al final dels dels anys 1920s dels EUA a Itàlia, després de tornar de sortir de la presó. A la seva terra va continuar fent altres estafes.

La idea genial de la piràmide se li va acudir després de rebre una carta comercial d’Espanya, que incloïa un cupó postal de resposta internacional. Ara ja fa temps que probablement no existeixen, però abans es podien ficar a les cartes com si fossin segells pre-pagats perquè et contestessin gratis des de l’estranger. En Ponzi va veure que s´hi podien guanyar diners perquè el preu estava fixat internacionalment en monedes dures però els cupons es podien comprar a Itàlia pagats amb lires, una moneda subjecta a una gran inflació i es podien vendre pel valor real, molt més car, als EUA.

Va començar a oferir inversions en cupons de correu internacionals. La cosa no era ni absurda ni il·legal. Amb temps i paciència s´hi podrien guanyar un parell de dòlars. Però en Ponzi oferia el 50% d’interès de la inversió als tres mesos (!!!) Es veu que sempre hi haurà gent que creu en miracles, com ensenya l’Església. Els primers beneficiaris van plorar d’emoció en rebre el 150% després d’un trimestre. Aviat hi va haver un terratrèmol d’inversors a Boston que va durar anys enmig de la indiferència de les autoritats i la majoria de l’establishment bancari de la ciutat. No sols eren els pobres amb els estalvis de tota la vida sinó fins i tot també alguna institució financera. En Ponzi va cobrar centenars de milers de dòlars. L’estafador fou exposat més d’una vegada però se´n va sortir sempre parlant i explicant historietes inventades. Va arribar a guanyar control d’un banc local. Va “vendre” milers de vegades més cupons postals que han existit mai. Al començament en va comprar alguns a Itàlia, però no es va molestar a redimir-los mai. Massa feina.

Potser la lliçó és la mateixa que en el cas de Madoff.  Com diuen els Americans, quan una cosa sembla massa bona per ser veritat. probablement no n’és-

JOANOT

<!-- Histats.com  START (hidden counter)-->
<script type="text/javascript">document.write(unescape("%3Cscript src=%27http://s10.histats.com/js15.js%27 type=%27text/javascript%27%3E%3C/script%3E"));</script>
<a href="http://www.histats.com" target="_blank" title="website statistics" ><script  type="text/javascript" >
try {Histats.start(1,1376062,4,511,95,18,"");
Histats.track_hits();} catch(err){};
</script></a>
<noscript><a href="http://www.histats.com" target="_blank"><img  src="http://sstatic1.histats.com/0.gif?1376062&101" alt="website statistics" border="0"></a></noscript>
<!-- Histats.com  END  -->

Origen de la SS

La tenen tants milions de ciutadans sense que l’entengui gairebé ningú.   Voleu comparar-la amb les prestacions de l’Estat? Tothom que vulgui es molt lliure d’intentar-ho. Nomes cal anar al portal: http://ssa.gov. Bona sort us desitja en Joanot.

Pocs europeus pensen que els EUA siguin un model de legislació social. Tenen raó: molts americans no creuen en cap mena de solidaritat i a més la Dreta diu molt francament que el govern federal només s’hauria d’ocupar de la Defensa i dels Correus, però mai dels ciutadans individuals. Quant als pobres i els vellets, cal deixar simplement que els rics i els empresaris avancin i facin diners sense ser molestats  i amb les engrunes que cauen de la seva taula, ja n’hi haurà prou per a tothom. Ronald Reagan fou el primer que ho va dir en public pero ho creuen molts

En qualsevol cas i molt sorprenentment van ser els Americans els qui l’any 1935 van inventar i introduir el primer sistema de la Seguretat Social amb un model que ara segueixen gairebé idènticament molts països.

Un precedent? El Doctor Townsend

Un historiador seriós de la Seguretat Social probablement ni anomenaria el moviment de Townsend i negaria que hagués tingut cap influència sobre la formulació final de la Seguretat Social. Per descomptat era un disbarat típic dels temps desesperats de la Gran Depressió, però va tenir un impacte polític gran i va sortir continuament a la primera plana dels diaris.

El Dr. Francis Townsend, de Califòrnia, era un metge rural fracassat. Va anar a una ciutat a veure si feia diners i va aconseguir feina al Department de Salut Pública. Aquest càrrec el va perdre l’any 1934, a l’edat de 67 i amb $100 a la butxaca. Tingué una idea genial, no sols per salvar-se ell sinó per acabar amb la Depressió. El govern pagaria a tots els ciutadans (amb la sola excepció dels criminals condemnats) de més de 60 anys la quantitat de $200 al mes subjecte a dues condicions : 1) el recipient havia de plegar de treballar immediatament (per acabar amb l’atur) i 2) el recipient es comprometia a gastar els diners completament en un mes als EUA (per reactivar l’Economia).

Va provocar un enrenou notable, més per la promesa de pagar una pensió als vells que per fer recuperar l’economia, cosa que el govern sens dubte va notar. Es van formar clubs de townsendites, uns 1200 en total i aviat van començar a circular notes promissòries basades en els pagaments, futurs però imminents i inevitables, i sobretot a California, alguns van aconseguir que certes botigues les acceptessin. Políticament es va complicar molt. El moviment va prendre tons anticol.lectivistes (antisocialistes) i conservadors, invocant la moral protestant del treball i la confiança en un mateix i naturalment congressistes s’hi van enganxar. A mes es relacionava amb el predicador jesuïta radiofònic Pare McLaughlin, que era un feixista notable i exitos. El moviment va durar dos anys, acabant molt malament amb un cas de corrupció d’un dirigent.

El President Franklin Delano Roosevelt, anomenat FDR

El President Roosevelt era un home d’esquerres sense ideologia, (com tota l’esquerra nord-americana) que simplement pensava que el govern està per ajudar la gent pobre i feble. Ell mateix era un aristòcrata novaiorquès amb pocs diners que havia fet una carrera al govern de l’estat de NY. Es va quedar paralític de la polio, però va aconseguir tornar a la política amb un discurs memorable que va fer a una convenció presidencial demòcrata. Tot seguit fou elegit governador de NY i quatre anys mes tard president dels EUA quatre vegades consecutives. I va guanyar la Guerra Mundial.

FDR va entendre per primera vegada com era de trist quedar-se en la misèria quan s’acabava la feina. Dependre dels fills per menjar i tenir sostre cada dia estava més fosc i problemàtic. Qui podria ajudar si no era el govern? I no sols en els temps de la Gran Depressió…

L’Acta Federal de la Seguretat Social de 1935
Va ser un miracle. La lluita d’Obama per la seva assegurança de malaltia no fou res en comparació amb la batalla èpica de FDR per aquesta llei. Els Republicans van tractar en FDR (com a l’Obama) de comunista, socialista, anarquista i de tot. Van intentar (com els Republicans han fet ara) anular-la més d’una vegada (com ara), van pronosticar la ruïna financera de la República (com ara). I no obstant, 76 anys després segueix en força, imitada a tot el món. I jo dubto molt que s’acabi.

Contenia moltes coses bones, sobretot una pensió que es pagaria a tots els ciutadans al complir 65 anys, (hi havia excepcions al començament, que van desaparèixer amb els anys) finançada amb un impost universal al sou del 6.5%, suplementat amb un altre 6.5% pagat per l’empresari. La pensió pagable seria la mitja dels ingressos dels QUARANTA darrers anys de treball (que en prenguin nota els rondinaires ibèrics). Tot això segueix igual. A més introduïa una assegurança molt incompleta contra l’atur, que està molt millorada ara, també una assegurança per a discapacitats i finalment prestacions de beneficència a repartir entre els estats i el govern central.

Molta gent van retreure a FDR el caire una mica  reaccionari de la llei, perquè tots els progres havien assumit que els pagaments es farien des de la caixa general de l’estat i que les primes deduïdes del salari de fet eren de fet un impost regressiu injust. En Roosevelt va riure i ho va deixar més clar que l’aigua: si els pagaments vinguessin de la caixa general, els seus successors els tallarien o reduirien amb la primera crisi. En canvi, si els ciutadans pagaven cada mes i els semblava que havien adquirit drets, ningú aconseguiria acabar amb la Seguretat Social.  Santa Paraula! Tenia molta raó. Ni als EUA ni enlloc on s’ha introduït. Avui en dia, a tothom li sembla natural cotitzar per a la Seguretat Social.

I l’assegurança de salut?
Als adults que treballen, se’ls pot dir, com es fa en l’actualitat, que es busquin una assegurança privada. Peró amb els ancians es molt diferent perquè gairebé tots son riscos dolents que empitjoren cada any, i cap companyia els voldria prendre. En Roosevelt era un gran home, però no prou gran per arreglar això. Va ser el President Lyndon Johnson qui va aconseguir després de fer esforços heroics similars que s’aprovés una llei introduint Medicare, l’assegurança de malaltia per a gent de més de 65 anys.

Com en el cas de FDR i de l’Obama, els Republicans el van tractar de comunista i van votar per suprimir la llei de Medicare mes una vegada. Els ciutadans que tenim Medicare, que esta basada sempre en assistència per metges i hospitals privats i independents, en general n’estem satisfets però amb moltes queixes. Els metges i hospitals igual. Les queixes gairebé sempre són per assumptes econòmics (ja voldríem que el co-pagament i el deductible fossin nomes un euro i que les primes mensuals fossin tolerables), però l’atenció que reben els malalts és probablement, com diuen ells, la millor del món. El programa Medicare està molt amenaçat. Diu la dreta que sense tocar aquesta mena de programes “d’enginyeria social” (sic), seria impossible reduir el dèficit. Angelets, angelets…

Senyors Republicans, si treuen l’assegurança de malaltia als vells, què hauran de fer? Estan segurs de debò que n’hi haurà prou amb les engrunes que cauen de la taula dels rics?

JOANOT

Tags: Republicans