Els EUA són diferents

Amb l’excepció notable del Barça, les coses van malament, no cal dir-ho. Ja hi ha gent que voldria trobar els culpables i oferir al poble una explicació simple de tanta misèria. Diuen que l’inefable President Bush s’emprenyava molt i picava un cop de puny a la taula quan un conseller li responia que un cert problema era complicat. Quan passa alguna cosa, el poble demana identificar i castigar els responsables. Hauria de ser algú fàcil d’identificar, de mala reputació i amb pocs amics. En la subversió comunista ja no creu ningú. Fa un segle, en aquests casos sempre hi havia els jueus, però ara, després de l’Holocaust, ja no es fa. Que l’economia és complicada? No, només hi ha qui s’ho pensa. Hi ha gent rica i pobre. Hi ha gent que muny la vaca, roba, explota i menteix, i prou.

Moody, Standard & Poor, i Fitch fan la seva feina

L’altre dia vaig passar davant la central de Standard & Poor a Nova York. Està al districte financer, a la punta sud de Manhattan i és un edifici lleig i mediocre, no gaire alt. Vaig quedar sorprès de veure que no tenien protecció policial. A la guillotina! Diuen molts ciutadans i les seves televisions que les “rating agencies” (agències de notació, en català) són vils instruments dels mercats i dels grans bancs, que els ajuden a escanyar el poble. Rebaixen el crèdit a un país que està treballant amb èxit i fent sacrificis per reduir el dèficit i degut a això tot un país va a la ruïna i ha ser intervingut i els treballadors perden la feina i cauen en la misèria i la pau social es trenca.   Cal tenir més proves?

No fa gaire, un periodista francès va investigar coses de les que cap equip de lideratge vol parlar. La més evident, que potser sorprendrà a molts lectors és que aquestes agències són pagades principalment pels governs i bancs centrals que semblen patir més pels seus dictats. És Espanya qui paga a les tres agències que li rebaixen el crèdit, perquè si no, seria impossible vendre obligacions de l’estat.

Tothom que ha sol.licitat un préstec sap que el banc no li donarà mai ni un cèntim sense assegurar-se que el sol.licitant té bon crèdit i per tant serà capaç de tornar els diners. En el cas dels negocis petits, la forma de fer-ho és fàcil: peritatge de la vàlua de propietats, mirar els llibres, història de pagaments, comentaris de socis o clients, etc. Si compres una casa als EUA el banc envia un pèrit a comprovar que el preu estigui bé i a assegurar-se que la propietat està ben conservada i parlen amb el teu cap a la feina. Però amb estats i grans bancs, com es fa això? Les obligacions de l’estat es compren sovint per coses com garantir les pensions de la seguretat social d’un altre pais i els inversors s´ho han de pensar molt abans de comprar i acceptar els interessos oferts. I sense l’avaluació d’aquestes agències ningú les compraria i ningú sabria quins interessos cal pagar.

Quan l’agència envia la darrera avaluació.

Les agències no són especialment secretives i mantenen relacions constants amb les entitats o governs que vigilen. Molts diaris escriuen que l’actuació de les agències és fosca, misteriosa i gens transparent, suggerint manipulacions especulatives grolleres o robatoris. És molt possible que els inversors a vegades siguin especuladors sense escrúpols, però no pas les agències, que fan diners cobrant de les entitats examinades i també dels inversors per la informació que venen, i es limiten a divulgar dades que haurien de ser públiques.  Ells només són examinadors de comptes. Aquesta prominència que tenen ara i els resultats polítics són una cosa nova,  deguda a circumstàncies extraordinàries que ni han buscat ni són culpa seva.

Els funcionaris responsables, per interès propi, mantenen contactes amb els governs o bancs que vigilen. La notificació d’un  “rating” diferent de l’anterior va sempre precedida de comunicacions personals i alguna discussió, i arriba per escrit, firmada per dos empleats (que a Europa sempre treballen a països diferents) que donen els seus números de telèfon i inclouen una explicació detallada de les seves raons pel canvi. La metodologia que utilitzen per arribar a un rating concret, és, com la fórmula de la Coca-Cola, un secret. Els ratings de les tres agències deuen estar ben fets, per la gran semblança que tenen, amb petites diferències. El servei és pagat i es fa pel benefici exclusiu des emissors i inversors d’obligacions de països sobirans, no del poble i fins ara ha funcionat bé i ha esdevingut una necessitat.

Els Americans també hem d’aguantar a casa agències de crèdit

Per al govern, hi ha també als EUA les mateixes agències que a Europa, però els ciutadans en tenim tres de diferents que serveixen per determinar si ens podem permetre una targeta de crèdit, comprar un cotxe o una casa, o una nevera a terminis. Aquestes tres agències mantenen arxius amb el número de la Seguretat Social de tots els ciutadans i reben còpies de totes les transaccions de crèdit fetes per un ciutadà. Després apliquen a tota aquesta informació un algoritme i produeixen un número de tres xifres anomenat el “FICO score” del que depèn quina casa o nevera et deixen comprar: amb 600 o 700 estàs bé, amb 300 o 400 et faran patir molt. Aquesta informació abans només la donaven als bancs o botigues però no als ciutadans que n’eren l’objecte però ara ja la pot veure tothom amb certes dificultats o contra pagament. Si no estàs d’acord amb ells, és poc probable que canviïn el rating, però et permeten afegir una nota amb una explicació que anirà a tothom que t’estigui considerant. Per exemple: fa dos anys no vaig poder pagar cada mes els rebuts perquè no tenia feina o la dona estava malalta, no per ser irresponsable. Hi ha queixes, a vegades fortes, però el sistema funciona força bé, no obstant la seva magnitud. Sobretot, seria molt difícil de canviar. Es pot lluitar per millorar els drets dels consumidors, però les agències tenen molts diners i lobbystes tant a les capitals dels estats com a Washington.

La pronuncia americana i Standard & Poor

Jo em miro sovint pel sistema de TV per cable de Time Warner les notícies i tertúlies del Canal 24h de TVE i també per l’internet programes de TV3. Els locutors pronuncien tan malament molts noms anglesos i un americà no els entendria però no he sabut mai on queixar-me. El país hauria de saber aprofitar els serveis dels Catalans al món.

No deixo de reconèixer la severitat del problema. Els peninsulars, sobretot fora de Catalunya, com els francesos, estan acostumats a veure la llengua com a un instrument propietat del govern que ho regula tot: gramàtica, vocabulari, pronuncia… Tot està sotmès a regles estrictes i obligatòries dictades per algun òrgan estatal i per això els espanyols es pensen que és igual a tot arreu, però no ha estat mai veritat per l’anglès.
Molts a casa tenen la idea absurda que el mot “dialecte” expressa menysteniment i menyspreu intencional d’una llengua o de la gent que el parla. Però un dialecte és simplement una variant d’una llengua que els parlants de la llengua principal poden entendre sense haver-la d’estudiar. L’anglès nord-americà que parlem tots aquí és un grup de dialectes de l’anglès original, que només difereix en accent i vocabulari, mentre que les diferències en ortografia i gramàtica són mínimes, i que qualsevol angloparlant entén fàcilment. Una cosa molt sorprenent de l’anglès nord-americà és que sigui tan homogeni a tot el territori. Només hi ha diferències d’accent però ens entenem tots i escrivim igual. Al segle XIX la qüestió de la natura de la llengua dels EUA fou discutida i en Daniel Webster, un filòleg molt important va publicar el primer Webster per substituir l’Oxford,, que fins als nostres dies és el diccionari nord-americà amb més autoritat. En Webster deia que la llengua local havia evolucionat tant que es podia parlar d’un dialecte unitari americà separat de l’anglès diguem-ne acadèmic, i que ell potencialment veia el dialecte americà com una possible llengua nacional. La cosa es va quedar sense resoldre però ni el Govern federal ni la Constitució federal han declarat mai una llengua oficial. Sí que ho han fet en canvi uns 28 dels 50 estats de la Unió, en general com a reacció contra els immigrants.

I la pronuncia? La pronuncia és un problema únic i especial per l’anglès. Quan un ciutadà sent una paraula per primera vegada, no ha de saber necessàriament com s’escriu i si veu una paraula escrita per primera vegada, tampoc entén  necessàriament com cal pronunciar-la. Però cada dia surten noves paraules. És per això que els diccionaris americans, altrament que els catalans o espanyols, sempre indiquen després de la paraula la pronunciaci0 en signes fonètics (explicats amb exemples al començament del diccionari). I quan hi ha dubtes, com es resolen? I l’accent, on es pronuncia? En això, fins i tot els veterans la pifiem de tant en tant. Els diccionaris també ensenyen on està l’accent.

Gran sorpresa per a les Reial Acadèmies del món: el poble ho decideix tot. La regla oficial és que la pronuncia correcta és la de ciutadans que tenen l’anomenada de pronunciar bé. En la pràctica, com es resol? No ho sé, però jo veig els consultants de pronunciació de les grans cadenes de televisió (gent importantíssima) trucant un nombre de gent coneguda demanant una opinió i acceptant la resposta majoritària. L’acadèmia de la llengua ha parlat. La gent comú en general va pel principi de l’analogia. Quan veuen un mot desconegut, miren si té components o si se sembla a alguna paraula que el lector ja coneix. Un locutor de TV desesperat probablement faria el mateix.

Però el problema per a estrangers és molt difícil. Penseu si no en el cas tràgic del verb “read”. Es pronuncia “rEd” en el pretèrit (vaig llegir) però “rId” en el present (llegeixo), però s’escriu igual. I el famós “oo” ha martiritzat molts estudiants i tots els locutors de ràdio i televisió catalans. Ara al final arribem a Standard i Poor, que era el meu tema.

Standard & PO (or), no Standard & PUr

Es horrorós haver de sentir cada dia gent dient Standard & Pur. Si mireu a la Wikipèdia anglesa l’entrada de “oo” pronunciation, ja veureu les variants que hi ha. En el cas de Moody, sí que es diu Mudy però Poor en canvi es pronuncia amb una una “o” llarga seguida dúna brevíssima i lleugera “r”, més o menys Po(or). I també hi ha casos quan “oo” és una “o” brevíssima o se sembla a una “a”. Sobretot Blood (sang) es pronuncia més aviat com a A, o potser una O que se sembla a una A. Sobretot, per favor, locutors, dieu Blad més o menys, no dieu BLUT perquè això és alemany.

El vostre

JOANOT

Tothom el coneixia, tant a Europa com a altres parts del món. Era el President Rodríguez Mentidero (afectuosament anomenat MP), autoritat màxima del Gobierno de Castanya, una gran nació del passat, ara en procés d’ascens vertiginós gràcies a MP i el seu Partit PSC (Partit Socialista de Castanya). En MP era un home d’un talant grandiós, somrient sempre, autoritari només en privat, mai en públic. Les dues passions que tenia eren el Barça i la unitat indissoluble de Castanya. Ateu però tolerant com era, havia assistit a una sessió de pregària organitzada per una secta religiosa integrista a Washington perquè també hi seria l’Obama. Adorava el President Obama, al que veia com si fos un germà malentès, un socialdemòcrata amagat, i per qui faria qualsevol cosa. Si Obama hagués seguit els seus consells!

Visita a Brussel·les

Ell havia estat president rotatori del Consell d’Europa. Hi ha molts que se´n recorden encara. A Brussel·les diuen que els seus sis mesos, conjuntament amb els sis d’Hongria, foren els dos pitjors de la breu història de la Unió Europa. Quan va veure que, degut a les seves preocupacions com a responsable de tot el món, molt a contracor l’Obama no va poder acceptar la invitació d’anar a la ciutat ex-musulmana de Magerit a fer-se la foto al seu costat, MP va plorar dia i nit per un mes, fins que algú, per consolar-lo, li va proposar noves mesures populistes. Podria regalar una mica de diners trobats a Catalunya que repartiria entre amics ja coneguts i respectables del sud peninsular, i així no hi hauria cap perill de corrupció. En MP era un progre molt ferm. Una vegada no es va voler aixecar al pas de les barres i estrelles, la bandera del gran aliat. Fou una equivocació i li van sortir nafres al cul immediatament, de càstig. Se li van infectar. Ja no ha pogut tornar a seure mai sense
recordar-se´n.

Només arribat a la capital europea per una reunió dels Caps de Govern de la Unió, va exigir que se li presentés en l’acte la traductora i que no se separés d’ell amb cap excusa. Ara be:la interpret no podia aparèixer ni a la tele ni a les fotos per tal que la gent no ho entengues malament. A la sala de reunions seien els 23 en una taula rodona. Increïblement, la Cancellera Merkel seia a una cadira com tothom a la mateixa altura que les altres, como si ella fos igual a tothom. En MP s’ho va mirar tot amb perplexitat. Es va posar a la cua dels qui volien saludar a Sarkozy i va arribar a encaixar amb ell, però es veu que segons la intèrpret no tenia temps per res més. Li va prometre, no obstant, que li enviaria una foto dedicada de la seva muller Carla, que li enviava petonets.

Li va costar trobar el seu seient. Hi havia molts noms estranys en llengües que ell no entenia, ni tan sols identificava. La senyora traductora el va ajudar prenent un seient darrere seu, molt a prop. A MP només li calia girar-se per parlar amb ella. Li va dir:

-Quédate bien cerca. Es una vergüenza que venga a una reunión de mi propia organización y que no hablen mi idioma, que es tan importante. Se perjudican ellos mismos al no hablarlo.

-Sí, president. Jo ho trobo igual. Ara que miri, em dona una feina pagada. A més cal tenir en compte que el seu idioma a la Unió no passa de ser el sisè més parlat, darrere l’anglès, francès, alemany, italià i polonès.

-Pero si el italiano y polaco no lo entienden en Hispanoamérica! Ven luego conmigo a ensenyarme donde estan los servicios de caballeros y senoras. Mira que no ponerlo en la puerta en una lengua que entiendieramos todos! Una vez tope con la Merkel dentro.

Es distribueixen papers amb l’agenda, que estaven en anglès. Els últims líders van anar arribant als seus seients. En MP no reconeixia a ningú. Qui deu ser el President de Malta? Què és, cristià o moro? Ell anava pensant:Albània no hi deu ser encara. Uf. Quan jo era President d’Europa, ja vaig intentar ficar-hi representants d’Amèrica Llatina, que són molt més importants, però no em van fer cas. En canvi quan la Merkel vol, fa entrar països desconeguts i em cal organitzar un referèndum, que ella no el paga. Les coses que hem d’aguantar nosaltres els demòcrates!

Un moment d’alarma

La sessió anava bé. En MP estirava les orelles, però al final s´havia de girar per tal que la dona li resumís. La intèrpret li feia un senyal quan calia riure o aplaudir. Però no era feliç.

-¿Sabes qué? Yo no entiendo cómo es que nadie más habla español aquí. Es una lengua importantísima. Si no fuera por los chinos, que se meten en todas partes,  el castañol sería la segunda lengua más hablada de todo el mundo. ¿Cómo es que nadie la habla aquí, si no por discriminación?

-No sé què dir-li, President. Ja li he dit que a Europa només és la sisena. Tothom parla la seva llengua pròpia.

-No es verdad, niña. Cuatro o cinco Presidentes hablan el inglés, a pesar de no ser su lengua propia. Si el español es la segunda, cómo es que ninguno la habla? Yo me voy a quejar.

-Però a qui vol queixar-se?

-A las autoridades competentes. En España damos el ejemplo con el bilinguismo. ¿Por qué no son bilingües aquí? La Constitución manda que todo el mundo que no sea de habla materna española, lo aprenda en la escuela. Que hagan lo mismo en Alemania y en Francia patra que todos nos entendamos. Pero los alemanes y gabachos sólo hablan su propio idioma, como si fueran catalanes. Necesitan cambiar la Constitucion y recurrir a jueces patrióticos tantas veces como sea necesario. Así lo arreglamos nosotros. Y en esto yo soy implacable. El español sería la mejor lengua internacional porque la pronunciación es tan fácil. Así nos entenderíamos todos. Bilingüe es todo aquel que habla el castellano. Asi es como puedo viajar por toda Castaña y entiendo a todos.

El Presidente tenia a la butxaca uns mots creuats de l’ABC  (que llegia en secret) i es va posar a resoldre´l. De sobte, li va semblar que a l’assemblea sonava el nom de Castanya.

-¿Qué dicen, qué dicen ahora? Estan hablando de Castaña. De qué se quejan ahora. Yo he hecho siempre lo que la Merkel manda.

Abans que la traductora pogués respondre, un empleat va venir amb un paper signat per Angela Merkel. Molt alarmat, en MP es va girar a la intèrpret.

-¿Esto que es? Qué más quieren que recortemos?  De cortar las pensiones nada, que para eso somos solidarios. Doña Merkel no es solidaria.

-Es que aquesta és de dretes i tant se li fot. La nota és un avís que no faci cas de la discussió i que aviat el telefonarà una de les seves secretàries que li donarà instruccions per resoldre el problema sota discussió.

El Presidente va estirar el coll amb ràbia continguda, però es va haver de callar. Tothom se´l mirava. Ell va fer un somriure amb talant. En veu baixeta va afegir

-El único problema de Europa es que no hay solidaridad. ¿Por qué sólo Cataluña tiene que pagar por la solidaridaz? La solidaridad con los andaluces y extremeños habría que extenderla por toda Europa. Que paguen también los bávaros y los franceses la misma solidaridaz que le sacamos a los catalanes y todo arreglado en Castanya. No es justo que ellos tengan tanto y los andaluces tan poco. Tendría que haber solidaridaz por toda Europa y todos los problemas quedarían arreglados.

Pa que lo sepan, jo vaig ser Presidente d’Europa. I l’Obama m’ha saludat dues vegades dient Hola Amigo i picant-me a l’esquena.Oyes? Me ha llamado amigo dos veces. I entro a les reunions dels 20 (encara que com a membre de la delegació de la Unió Europea i no amb dret propi  de Castanya) i em treuen una cadireta plegable perquè segui. . I en Sarkozy no va dir mai que jo fos estúpid. Fou un malentès i ell ho va aclarir. I vaig ser un dels President d’Europa més joves. ¿Què espereu de mi si no puc parlar amb vosaltres?

-Presidente, què vol que l’ajudi a trobar el seu lloc a la foto col·lectiva de tots els participants? Una vegada va tenir un problema.

-Fue por culpa de los alemanes. En Francia una vez por todas ya había quedado claro que las dos primeras letras de Castaña son E y S, como Dios manda. Entonces, los alemanes porque las tienen que cambiar a SP, si es evidente que no tenemos por qué saber que E se llama S en alemán y S se llama P? ¿Por qué tenemos que entender una lengua que no es la nuestra?

La intèrpret va sospirar. El Presidente no. Sort que ella amb el nou Presidente segueix tenint el càrrec garantit.

JOANOT

Origen

Són els Ocupants de Wall Street els mateixos del moviment dels Indignats vist a l’Estat espanyol?  La resposta és relativa. Són sens dubte similars en motivació i estil general.

El moviment dels Occupy començà seguint una crida molt específica d’una institució canadenca anomenada Adbusters i de la seva revista també anomenada Adbusters (Adbusters.org), domiciliada a Vancouver, British Columbia (Canadà). La revista es considera anticonsumerista (no l’he trobada mai als EUA) i ha aconseguit fer-se popular i fer diners gràcies a l’acudit de publicar spoofs, burles sarcàstiques d’anuncis de productes coneguts. Denunciaven com a objectiu principal la dominació de la política pel capital, que no és el que vol la nostra Constitució, exigint la formació immediata d’una commissió presidencial per estudiar-ho, la creixent desigualtat injusta en salaris i la impunitat absoluta dels estafadors que van desfermar la crisi mondial ara fa gairebé tres anys. La proclama citava la continuació de les línies de Tahrir Square i dels Indignats ibèrics. Però la resposta va venir de gent molt diferent. En l’actualitat Adbusters no controla de cap manera les activitats del grup, però segueixen oferint suport entusiàstic amb el seu web. Quan es van pensar que l’acció a NY per la seva gran visibilitat animaria gent a tots els països del món, van encertar plenament.

Els Ocupants Novaiorquesos
Ningú ha aconseguit definir-los bé. Sens dubte hi ha molts estudiants (un grup malferit pel preu escandalós ($40.000/any a molts Colleges privats), però la seva acció i les seves formulacions democràtiques han atraït molts sectors socials inesperats, que normalment no són activistes. Avui he vist a la TV una àvia de 80anys maltractada per la policia. Aviat va presentar-se al Zuccotti Park molta gent: artistes, sindicats, professors, intel.lectuals, polítics.
Sí, senyor. Els ocupants tenien molta raó. Ja era hora de cridar. Què està passant a la nostra Amèrica? Perquè no podem  viure bé com abans? A tot arreu se sentien comentaris favorables no obstant els atacs ferotges i intents de desprestigiar de certes fonts.
El moviment acceptava donacions. Aviat van tenir més de $500.000 en efectiu. Ho van celebrar organitzant una retirada massiva de comptes als bancs, portant els diners a les Credit Unions de la feina (una cosa que està molt bé però no ha existit mai a Catalunya). Van comprar generadors elèctrics per als ordinadors i webs d’informació diaris, una cafeteria que servia menjar gratis, purificadors per a les toilettes portables, un diari imprès…
Els bancs prou que els han près seriosament. Chase Bank acaba de donar $4.5 milions a la policia per hores extres. Fan la guerra amb les armes que tenen.

Lideratge
Fins ara ni en tenen ni en volen. Ho resolen tot per vots a Assemblees Generals. Si desenvolupessin un programa polític perdrien en l’acte molta gent. El poble perdria l’oportunitat d’expressar les seves queixes sense ser sospitats de ser agents de ningú.
Però i el futur? Ja molts crítics amistosos anaven dient que l’acampament no podia durar per sempre i que calia trobar una altra forma d’expressió més estable. En moltes ciutats els Ocupants han estat desallotjats per força, ells que tant la rebutgen. Ara què? Doncs ara en el món de l’Internet hi ha moltes possibilitats i moltes coses, sobretot l’organització d’accions populars. I a veure si surt algú per alçar la senyera. Potser ha sortit ja un candidat?

Robert Reich
Potser a algú li sona el nom. És un senyor més aviat petitet (pel pes del cervell que no l’ha deixat créixer), com Pujol però amb barba i més prim, que fou Secretari de Treball a l’administració Clinton i ara és Professor de Política a la Universitat de Califòrnia. Molts ja havíem notat els seus articles tan profunds i al meu parer encertats al NYTimes i a moltes revistes. Aquest vespre s’ha presentat a una assemblea de milers d’ocupants a Califòrnia i ha lliurat un discurs impressionant. Si voleu llegir-lo, res com anar al seu web: RobertReich.org. Cal saber anglès però no us ho perdeu. Serà el Messies que tots esperaven? No ho sé, però en ell parla un dels grans intel.lectuals i analistes millors de la situació.

En Resum, el moviment Occupy Wall Street és un fenòmen espontani, d’arrels molt profundes, el potencial del qual encara no està establert, que ara necessita una evolució.

I com un que ja té anys i ha vist moltes coses, sempre em recordo de com és de perillosa una revolta social d’arrels econòmiques. De fet hi molta gent bona i treballadors a Amèrica que no poden viure decentment. Veiem casos esfereïdors a la TV i als magazíns cada dia.  En això els Ocupants ho tenen claríssim, tant com jo: NO A LA VIOLÈNCIA!!! Ja ho hem vist massa a Europa. Sempre hi ha altres camins.

JOANOT

Tags: Adbusters, Occupy Wall Street, Social movements

Als EUA hi ha des de fa més d’un any un 9.1% d’aturats (que són uns 16 milions) i no hi ha perspectives de millora, la crisi econòmica empitjora, la gent perd el dret a pensions, uns 4 o 5 milions de cases han estat o seran desnonades (ara en queden 1 milió), les guerres continuen després de 10 anys i ningú entén perquè, el Congrés fa escenes vergonyoses  d’òpera còmica i fanatisme ideològic sense arreglar res, el President ha trencat totes les promeses que va fer, les retallades empitjoren l’atur… i sobre aquest intolerable rerefons, els consellers delegats de grans companyies es paguen més de 20 milions a l’any, hi ha hagut un manager de fons que va guanyar fa poc més de mil milions en un any, els banquers segueixen pagant 10 i 20 milions als bons empleats… Oi que n’hi ha prou? És com si fos un malson molt dolent!

El desastre, que els economistes anomenen la crisi Lehman per la gran companyia que va caure al començament, fou causat o desfermat o posat en marxa per l’estafa dels derivatius basats en hipoteques, per la qual certes persones o instutucions van guanyar uns quants milers de milions sense que ningú hagi anat a la presó fins ara. Vaig sentir fa uns dies com un ciutadà va preguntar l’Obama com era possible que aquesta gent no hagi estat portats a la justícia. I el gran President va respondre que hi ha coses que podrien ser immorals però no pas il-legals. Que s´ho torni a pensar.

L’estafa dels derivatius a final dels anys 90

Per mi és l’estafa més agosarada i important mai feta. En aquell temps els banquers buscaven desesperadament formes d’augmentar el rendiment de les inversions a qualsevol preu, tant si creaven riquesa com si jugaven amb comptabilitats creatives i pagaven salaris apocalíptics a qui sabés com fer-ho.

De primer i amb l’ajut del President Bush que volia que Amèrica fos una societat de propietaris, on tots els ciutadans tenien casa pròpia, van rebaixar les condicions per obtenir una hipoteca. Jo em recordo dels anuncis a la TV: Que necessites diners per pagar factures, o per comprar un cotxe, o per obtenir la residència dels teus somnis, o per pagar factures mèdiques? Si tens una casa, truca´ns i et donarem una hipoteca! No demanaven prova de nivell d’ingressos, ni bon crèdit: es pensaven que amb l’amenaça de desnonament el banc ja estava prou cobert. I això que aquí a tots els Estats hi ha hagut sempre dació en pagament! Que aquesta bestiesa acabaria amb milions de desnonaments a la taula a la primera crisi econòmica , no se´ls havia acudit!

Els banquers sempre han venut hipoteques a inversors particulars, que és un  negoci honest que no canvia per res els termes del contracte. Aquesta vegada, però, se´ls va acudir crear nous instruments d’inversió de vàlua molt més alta, derivats de les hipoteques (d’aquí el nom de derivatius). Enlloc de simplement llistar les hipoteques a cada inversió com s’havia fet sempre, les van agrupar en cistelles d’una forma complicadíssima que ningú entendria i sense considerar el risc diferent de cada hipoteca. I després encara van inventar segons derivatius basats en  els primers seguint fórmules matemàtiques difícils d’esbrinar, que encara s’entenien menys. I finalment els anomenats “credit swaps”, una assegurança dels valors, que més aviat era una aposta sobre coses de vàlua desconeguda.

Un català de seny preguntaria que com era possible que inversors professionals compressin valors sense entendre què són ni com estan protegits? Simplement això va passar perquè els oferien gairebé tots els bancs, inclosos llocs com Goldman Sachs, Citibank, Chase, etc. I tots deien que eren coses molt sofisticades desenvolupades per genis de la inversió que estaven completament protegides contra fallida. I la famosa agència Standard & Poor va examinar els papers i van certificar que eren segurs i de primeríssima qualitat, o altrament aquests bancs tan llests no els oferirien. (NB: Poc temps després que S&P rebaixés el crèdit dels EUA, fiscals federals van iniciar una investigació criminal per saber com S&P havia fet precisament aquesta certificació de les hipoteques, aparentment sense entendre què eren)

El desastre va començar amb la gent que durant una crisi periòdica sense gaire importància no van poder seguir pagant les hipoteques. L’assegurança va saltar en l’acte i els bancs no van poder pagar interessos, ni redimir els certificats d’inversió. Va resultar que totes les grans companyies d’inversió i pensions tenien una part considerable del seu capital enfonsat dintre aquests papers mullats, que ara ni pagaven ni es podien vendre (assets tòxics, en deien) i que havien esdevingut una burla. Degut a això, moltes companyies estaven en fallida o a punt. La resta és història. El Govern els va salvar a tots, excepció feta dels ciutadans que perdrien la casa. I el govern no va permetre als fiscals investigar res

Noteu, no obstant, que algú s’havia embutxacat els milers de milions que els inversors havien pagat per aquests productes sense vàlua. On han anat a parar aquests diners? Potser com l’Obama diu, hi ha coses que només són immorals però no il-legals. Però molts ens pensem una altra cosa. L’estafa més gran de la història del país, tolerada pel Govern!

Ciutadans del 99% aixequen el cap

En aquest país hi ha discussions polítiques constants a la TV i al Congrés, però és que només s’escolten els interessos de l’1% poderós i dels problemes del 99% ningú en vol sentir parlar. És la famosa democràcia horitzontal, i no la democràcia vertical que voldríem Quan el moviment “Occupy Wall Street” aparegué, la primera demanda era ficar a la presó els culpables de la crisi. Ells deien que representen el 99% de la població que no guanya un mínim $200,000 per any (que vol dir els rics que volen seguir disfrutant de les reduccions d’impostos mentre el 99% s’enfonsa en la misèria). El 17 de Setembre van anunciar que volien acampar davent de Wall Street i eren un grapat d’activistes. La policia sense prendre´ls seriosament els va dir que a Wall Street no podien acampar perquè les ordinances municipals prohibeixen dormir al carrer o a parcs municipals. Però si volien podien anar a fer-ho al Zuccotti Park, a la cruïlla de Broadway i Liberty Street, de fet una comunicació molt ampla i un jardí entre Ground Zero i Broadway. El lloc no podria ser millor, molt més que les portes de Wall Street. Estava a un parell de minuts de Wall Street, molt a prop de l’Ajuntament amb molt tràfic de peatons. Seria fàcil trobar-los

Recordant Carod-Rovira

En Carod ja va escriure a aquest diari un dia sobre els indignats de la Pl. Catalunya que els recomanava anar a pixar a Espanya. És un tema molt seriós. Fins ara no tenen lavabos portàtils però al començar els organitzadors van recomanar anar al McDonald´s i al Burger King del costat. Hi ha un tercer local, un restaurant. El propietari es va enfadar perquè venien a dutxar-se pràcticament i li trencaven coses i va tancar la porta. En l’actualitat ja han muntat un sistema molt original de depuració d’aigües i el jardí i els vianants només veuen aigua fresca i neta anant a les plantes.

Tenen un generador elèctric principalment pels ordinadors que mantenen tants webs i videos com estan sortint a l’Internet i les convocatòries a manifestacions gairebé diàries, un centre de premsa i editen un diari, el Wall Street Journal dels Ocupants.

Ni cal dir que tenen adversaris, però la gran sorpresa és el grau de suport que han trobat entre la població tant local com d’altres ciutats. Hi vaig anar abans d’ahir i la majoria són joves bastant ben vestits i agradables, amb moltes dones i alguns vellets, que tenen pancartes, una cafeteria organitzada (he sentit avui que ja poden servir 500 àpats a migdia), grups de mims, zona de premsa. Jo caminava molt poc a poc per la gentada al costat d’un senyor molt ben vestit amb una cartera. De sobte l’home va dir en veu alta: Ja era hora! (“What took so long!“, un comentari molt Americà que se sent molt aquests dies) Els manifestants han esdevingut l’expressió del pensament popular que ja no pot aguantar les coses tan com van i ja en tenen prou de guerres, atur, mal govern, polítics falsos, mentides i amenaces a la Seguretat Social i l’assegurança de malaltia mentre els qui manen cobren milions. A mí em recorda molt el que passa a un altre país mediterrani.

El moviment s’estén

Poc a poc, cada dia hi havia més gent al parc i els participants estaven sempre disposats a parlar amb la gent. Un dea que era un ex-estudiant de gairebé 30 anys que no havia pogut treballar mai, una altra que no podia alimentar els fills, un tercer que havia perdut el pis, molts que no trobaven feina i estaven desesperats i que el Govern volia tallar les subvencions. Us passeu de ratlla, senyors del 1%.

La direcció del moviment és per ara molt democràtica. Fan manifestacions periòdiques a diferents llocs de la ciutat. Fa uns dies van topar amb una barrera policial inesperada. Els caps es van comunicar per walkie-talkies i van votar a favor de tirar endavant. La decisió fou comunicada a tothom, tot i donant a qui no volgués ser detingut l’oportunitat de marxar. En l’actualitat repeteixen sempre que no volen confrontar la policia, perquè això no té res a veure amb els seus motius, els fa perdre força i amaga el propòsit. Cap violència i cal obeir la policia! El dia que jo hi vaig anar, feiner, havien organitzat una manifestació al vespre. L’organització fou impressionant. Van formar-se tres columnes a tres llocs diferents que van marxar cap a la central al Zuccotti Park i van sortir d’allí cap al seu objectiu. Eren entre 10 i 15,000 persones.

Sensació

El suport anava augmentant però també aquesta setmana va passar una altra cosa: alguns dels sindicats novaiorquesos s’hi van afegir! Si això hagués passat a Catalunya? Què fan els Sindicats? A més d’oferir milers d´homes i dónes disciplinats i disposats a marxar, van donar diners, experiència i organització. I ara sí que els Ocupants han esdevingut un problema.

L’establiment s’amosca

Al començament ningú en volia fer cas, però ara tot ha canviat. les emissores de ràdio i els programes de notícies de la TV en parlen constantment. L’alcalde diu que li recorda la guerra del Vietnam (que va veure les darreres sublevacions populars al país) però que està en contra. La policia diu que estan acampats a un lloc de propietat privada que no ha demanat l’evacuació. A la ciutat hi ha molts parcs privats. Es perquè quan un empresari obté permís per construir un edifici molt alt, la ciutat a canvi li exigeix construir, mantenir i obrir al públic un parc amb arbres, plantes, bancs i cadires. La ciutat prohibeix dormir als seus parcs, però si és un lloc privat no hi ha res a fer. Cada dia se sent més i més gent que demostren comprensió i simpatia pel moviment. La gent del Tea Party, els Republicans i la majoria de polítics de carrera ja estan insultant i amenaçant. Als talk shows de la ràdio, els presentadors de dreta ja poc a poc s’estan pensant com enfocar el problema. I els diaris es preocupen. Com acabarà? Es veuran obligats a ficar a la presó els banquers? El New York Times, al començament era hostil, però ja han capgirat el to dels comentaris. Potser han votat els periodistes! Molta gent ja no poden aguantar més.

Mentretant, la ciutat viu i en Frank Gehry satisfà un somni de joventut

A més de  dues torres del World Trade Center ara ja en fase molt avançada de construicció, una gran novetat ha estat l’obertura de l’edifici que Frank Gehry ha enllestit. En Gehry que abans del museu a una ciutat d’Euskadi era conegut als cercles d’arquitectes però no era cap celebritat, ja té molts anys. Però ell segueix treballant i sempre havia dit que volia construir un gratacels però és que viu a Califòrnia on s’en fan pocs. Va voler fer un projecte molt gran a Brooklyn que va acabar malament per complicacions polítiques. Però ara sí, ja ha obert una torre d’uns 80 pisos molt interessant a quatre passes de l’Ajuntament i de Ground Zero. La torre descansa sobre un edifici vermell de quatre pisos, molt més ample que la torre, que és una escola pública. Curiosament té grans finestres de vidre i des del carrer es veu la Cafeteria i alguns llocs d’estudi dels nens d’escola. En general les Escoles no volen distraccions, però ara sembla que va molt bé i tot està canviant. A un dels quatre costats, la paret blanca de la torre és completament llisa, als altres tres costats és ondulant, formant una mena de serps que pugen i contenmen balcons i finestres. Sortint del metro a l’ajuntament, la torre és tan gran i està tan a prop que sorprèn i gairebé espanta

NB: He sentit a alguns mitjans catalans i espanyols anomenar “indignats” a aquest grup novaiorquès. Malgrat les diferències notables, com l’organització i el suport sindical, sens dubte la motivació, l’horror de la gent davant d’un món que s’empitjora visiblement, amb retalls del nivell de vida, amb polítics dolents i cap direcció, la certesa que els nostres fills ho tindran pitjor que nosaltres, amb el terror pensant que un home podria fer-se vell sense haver trobat mai feina, tot això té molt en comú amb els indignats. El nom en canvi no s’imposarà mai aquí. La traducció literal és indignants, però no és un mot popular ni ben entès, ni és fàcil d’usar. Per ara són els Ocupants, tant a Nova York com a les altres ciutats on el moviment s’escampa.

Un salut des de Nova York

JOANOT

Tags: Bancs, Crisi econòmica, Hipoteques, Nova York, Occupy New York, Occupy Wall Street

Les conseqüències polítiques i econòmiques

Prou que ho sap tothom com va ser de terrible aquell atac que no tenia precedents. A més d’un a vegades ens ha resultat difícil triar les paraules. Apart de la motivació dels terroristes i dels efectes immediats, la tragèdia es pot veure com un símbol històric d’un viratge radical, un declivi,  de la situació mundial: la fi dels anys de prosperitat sense precedents que van seguir la II Guerra Mundial i l’estancament dels sous de les classes treballadora i mitjana, manca de treball per a tothom, la fi del socialisme en gairebé totes les seves formes, el retrocés del benestar social, una crisi econòmica profunda que ningú sap  com resoldre, crisi de finançament en el camp de l’assistència mèdica, guerres, amenaces a la pau social. El món no ha millorat gens.

Però fins i tot si ens limitem a l’atac de les Torres Bessones, els culpables van assolir èxits notables: van aconseguir que certs grups musulmans declaressin una verdadera guerra de civilitzacions contra els EUA, que vol dir que calia disparar a matar contra soldats i civils Americans no pas per resoldre un greuge o problema concrets sinó simplement per ser Americans degut no a un cas concret sinó el conjunt de tot allò que aquest país fa. I els EUA estan embolicats en guerres grans i petites d’un cost polític i econòmic calamitós a l’Irac, Afganistan, Pakistan, Somàlia, Iemen, Bahrain, amb molts altres escenaris amenaçats. I moltes llibertats públiques s’han perdut. I la despesa de la protecció antiterrorista és immensa: la ciutat de Nova York ara manté un Departament de Policia amb una unitat contra-terrorista d’intel·ligència tan gran com tot l’FBI i més gran que la CIA per prevenir nous atacs contra la ciutat. I a Washington el Departament de “Homeland Security” (Seguretat Nacional) vol ara construir un edifici més gran que el Pentàgon. Potser el país és més segur ara però també molt més arruïnat. Per tot això cal pagar i si no hi ha més remei, ho faran amb els diners de la Seguretat Social i de l’Assegurança de Malaltia per a la gent gran. Prou que en parlen ja.

Resposta immediata

Els esdeveniments resultant de l’atac del 11 de Setembre esdevinguren ben aviat un fenomen col·lectiu sense personalitats notables. Potser queda per darrera vegada l’opció de somriure per una cosa que va dir l’alcalde Giuliani. Veient què havia passat, va intentar comunicar-se amb el Govern central. Diu que tenia el número de telèfon directe d’una personalitat molt important a la Casa Blanca, el qual va despenjar. En Giuliani li digué que la ciutat estava essent atacada per l’aire i que volia que el Govern enviés avions de guerra per defensar-la. La personalitat va respondre que no podia ser en aquells moments perquè el Pentàgon estava mig destruït i la Casa Blanca ja estava gairebé evacuada i no hi havia ningú per prendre la responsabilitat. L’alcalde va sobreviure una ocasió per morir d’un atac de cor, sens dubte.

No obstant l’evidència d’una resposta col·lectiva exemplar, cal parlar d’un home, el capellà franciscà catòlic d’origen irlandès Mikal Judge. El Pare Judge fou per molts anys el capellà del cos de bombers de la ciutat. Era un home molt popular i universalment estimat que coneixia personalment tots els bombers i els aconsellava en qualsevol cosa, els casava, consolava i enterrava i batejava els nens i els estimava, com tothom sabia. Quan passava alguna cosa greu, es vestia com ells i es presentava al lloc del sinistre. Era un capellà en funcions mig suspès per l’Arquebisbat catòlic per la defensa que feia de l’homosexualitat en públic i a la trona, però la seva popularitat i influència el feien intocable. Quan es va saber que era mort (el primer cadàver tret del lloc) es va dir que havia caigut administrant els sagraments finals a un ferit. No era ben bé veritat. Havia vist els bombers que amb tant coratge van tirar escales  amunt a les torres per morir als pocs minuts i volia seguir-los. Va córrer cap a l’entrada i un cop dins va morir sobtadament, probablement d’un atac de cor. Però l’Església Catòlica no perdona fàcilment als que defensen els gays, perquè homosexualitat es veu que és un crim esfereïdor. Cap figura prominent catòlica va anar al funeral ni es va afegir a cap homenatge dels bombers. Avui en dia hi ha un transbordador al riu i una placeta a Manhattan amb el seu nom. Però no pregunteu res al Senyor Arquebisbe.

I els bombers que van intentar pujar a les dues torres per l’escala? Ara fa uns dies vaig sentir com el Cap de Bombers en parlava, perquè és així com van perdre la majoria dels més de 300 homes del cos que van morir: si no hi haguessin anat, estarien vius però tothom els tractaria de covards. Aquells homes van fer la seva obligació i el cos estava molt orgullós d’ells.

La primera reacció

Tothom ho sabia ja a la ciutat. Era el desastre pitjor en la història de Nova York i calia fer alguna cosa. Al final van morir a les torres uns 1600 homes i dónes (inclosos els prop de cent que van triar saltar per la finestra) però el primer moment es pensaven que podrien ser 10 o fins i tot 20,000. Sobretot, no hi havia supervivents i tots els serveis uniformats, policia i bombers havien quedat delmats. Una discussió desagradable va esclatar al final entre els serveis uniformats i els organitzadors del monument: els bombers exigien una menció separada de la seva gent. No és igual, deien, morir per un atac al lloc de treball quan no hi ha cap tria o morir per haver-hi anat voluntàriament en un acte de servei. Al monument els noms estan barrejats, però els han fet un petit monument separat a un altre lloc. Què es podia fer?

Molts espontanis s´hi van acostar immediatament, però la
.temperatura i l’olor eren insuportables. Cal recordar que els dos avions havien vessat dintre de les torres uns 91,000 litres de combustible d’alta qualitat, que ara s’estava cremant juntament amb les despulles triturades dels edificis. Fou precisament aquest foc que va estovar i afeblir les bigues verticals que al final van fallar causant l’ensorrament dels edificis. La pila era com un turó relativament gran. Dintre de la pila no es reconeixia res: hi havia trossos d’home però pocs cadàvers sencers. Totes les obres de la construcció es van paralitzar a la ciutat i els obrers van marxar espontàniament cap a les runes de les Torres Bessones a mirar d’ajudar. Aviat la ciutat va aconseguir organitzar-ho i van començar a contractar i pagar treballadors anomenats “rescuers” dels que vull parlar avui. Quina feina tan dolenta. Tenien un sistema per avisar quan trobaven restes humanes. Tota la feina s’aturava i els treballadors es descobrien fins que les restes podien ser tretes i dutes a una tenda de Medicina Forense (“Medical Examiner”) que intentaria identificar-les i donar-les a la família. Més de sis mil peces queden encara sense identificar i aviat les volen enterrar.

El problema apareix poc a poc

El foc i l’escalfament de la pila van durar moltes setmanes. Un cop apagat els treballadors van poder fer via més depressa. Poc a poc molta gent va començar a preocupar-se per la qualitat de l’aire i per la pols que tants havien respirat. Eren el temps d’una administració federal republicana amb càrrecs anomenats per evitar que les agències de protecció als ciutadans fessin res per molestar la indústria. La directora de l’EPA  (Environmental Protection Agency) era una antiga governadora de Nova Jersey, Christie Whitman, una dona riquíssima que va sortir a parlar en públic anunciant que no hi havia cap problema i que l’aire havia estat sempre excel·lent. L’EPA va instal-lar estacions de control a totes les cruïlles de carrers prop del Ground Zero i els resultats es podien veure a l’nternet. Era típic republicà: tot anava molt bé, no calia preocupar-se per res. Desgraciada!

Aviat els diaris van començar a alertar. Hi havia una escola prop del lloc de la catàstrofe. Resulta que de sobte un nombre extraordinari de nois i noies s´havien fet asmàtics. Molts rescuers havien començat a tossir i no s’en anava (la famosa Tos del WTC). La qüestió era saber si l’atmòsfera a Ground Zero havia estat perillosa o no en algun o en tots els moments. Una pregunta terrible molt difícil de respondre. El coneixement mèdic  de causalitat sovint depén de repetir una situació de forma controlada en animals de laboratori, però la situació al WTC el primer dia era impossible de reproduir.

Es van crear partits d’opinió a la ciutat que van esdevenir molt emocionals. Hi havia els qui deien que els rescuers estaven en perill greu i hi havia qui deia que tot eren històries i comèdia amb l’objectiu de fer xantatge amb anuncis i declaracions ala TV i premsa i amb l’ajut de polítics, sempre ansiosos de trobar causes, per tal d’obligar el Govern a pagar, una cosa molt novaiorquesa. Es va crear un servei de vigilància a quatre hospitals grans on els rescuers amb símptomes de malatia podien anar a registrar-se i saber si els calia anar a un metge particular. El gran drama dels rescuers, en el que va acabar embolicat tot el cos mèdic dedicat al pulmó a la nostra illa, havia començat.

Però què hi havia hagut a l’aire? No se sabrà ben bé mai, però moltes coses. Un grup de Mt Sinai va fer una anàlisi química de biòpsies d’aquests malalts i hi va trobar (com a l’aire ambiental preservat) restes de la construcció, com a silicats d’alumini, fibres d’amiant (asbestos) i sobretot, inesperadament, nanotubes. Com molta gent sap, els nanotubes són un dels productes més importants de la recerca industrial recent i ja hi ha una indústria de nanotubs a tot arreu del món que factura milers de milions de $. Un nanotub és una mena de cristall de carboni en forma de cilindre, molt llarg i prim. Ara els nanotubes, sense que la gent en sàpiga res, estan a totarreu, però això encara no era veritat encara el 2001. Resulta, no obstant, que els nanotubs es formen espontàniament sobre una flama en presència d´hidrocarbons i metalls i això és precisament el que va passar els dies 1 i 2 després de l’atac. Perquè no s’havia dit al començament? En principi només es pot identificar allò que es busca o sospita i fins ara no hi havia cap exemple de toxicitat de nanotubes en homes, cosa de la qual las indústria té molta por, perquè els nanotubes són més petits però s’assemblen molt a les fibres d’amiant (asbestos) que són responsables per una tragèdia molt gran. I molt cara.

Les malalties dels treballadors de salvament del WTC

Ara ja no dubta ningú que les malaties d’aquest grup de treballadors són ben reals. En general incurables, ja han produït un nombre de defuncions i deterioracions de salut molt greus. Fa poc el Congrés federal, no obstant l’oposició dels Republicans a totes dues Cambres, va aprovar un projecte de llei assegurant la financiació de les clíniques i l’assistència mèdica als malalts que la necessiten.

Potser algú es pensi que deuen ser pocs els rescuers i s’equivocaria molt. No hi ha forma de saber quants van ser perquè tenien fonts de suport molt diferents i hi havia voluntaris i un servei molt irregular i ningú els va comptar i de desordre n’hi ha a tot arreu i no sols a Catalunya. Segons una publicació recent d’investigadors de Mount Sinai van ser  entre tot entre 50 i 60,000 homes, encara que hi ha qui diu que podrien haver arribat als 90,000. Pel que fa a malalts que hi eren el primer i segon dia, el mateix Hospital diu que al seu servei (i recordeu que n´hi ha quatre) tenen registrats uns 12,900. A més, cal recordar que no obstant que el perill fou màxim el primer i segon dia, ningú ha dit que els dies següents l’aire no fos encara perillós i que els veíns que no eren rescuers probablement van patir igual.

No conec la distribució per freqüències de les diferents malalties però és costum anomenar primer els problems psiquiàtrics, és a dir la depressió, la síndrome d’estres post-traumàtica i l’angoixa. Una queixa freqüentíssima és el reflux gastro-intestinal (el menjar que crema a l’epigastri), causat probablement pel fet que la gent s’empassa amb la saliva les mateixes coses que respira i finalment el munt de malalties respiratòries, destacant la sinusitis, asma, sarcoïdosis, bronquitis i bronquiolitis (inflamació de les vies respiratòries grans i petites) i sobretot, ai las, hi ha casos de malaltia intersticial del pulmó, comunment anomenada fibrosi pulmonar, per la que no hi ha tractament. Són aquests casos de fibrosi els que han resultat en transplants de pulmó i fins i tot algunes morts. Cal anomenar també que hi ha qui creu que aquests malalts acabaran patint de càncer. És perfectament possible però caldrà esperar molts anys abans d’estar-ne segur

I així és com, fins i tot després de la seva mort, l’agressió de Bin Laden contra el poble de Nova York continua. I ja van deu anys!

Com sempre, us saluda el vostre

JOANOT

Jo escric com a mínim un apunt per mes, cosa que inclou el mes d’Agost. Però ara la gent està de vacances i no vol llegir res seriós. A més, les notícies econòmiques i polítiques són com per voler enfilar-se a un arbre i oblidar-ho tot. Se m’ha acudit escriure una història (verdadera, com sempre) de lladres i serenos. A mí m’agrada pel final inesperat i una mica ridícul. Tots hem patit d’un grau variable de paranoia: en el cas pitjor, la víctima es pensa que tothom l’espia, que estan en contacte amb la policia i la CIA, tots el volen matar i fer-li mal. Què passa si un dia esdevé realitat que tothom t’espia, que estan en contacte amb la policia, que fins i tot els rocs s’alcen tots sols contra tu i que et voldrien matar… I tot això sense que la víctima,com a les tragèdies deKafka, entengui per què.

El cas que vull descriure tingué lloc a Los Angeles començant el 1985 i va durar més d’un any. El Nightstalker fou sentenciat a mort en 1988 i encara no ha estat executat. Què és un “night-stalker¨?  Li van donar el nom per una cançó que estava de moda en aquells temps. Un stalker is un que aguaita, vigila o segueix silenciosament a una persona, en general una dóna mirant-la, esperant-la al carrer, provant d’entrar a casa seva, enviant-li cartes, trucant-la… Es una cosa perillosa que sovint indica malaltia mental i inclinació a la violència i està prohibida a molts estats.

A la gran ciutat de Los Angeles, març del 1987

Era un nord-americà d’arrels mexicanes nascut a El Paso TX en 1960 i anomenat  Richard Muñoz Ramírez. Hi ha qui té el prejudici de pensar que la gent pobre i sense educació tenen poca intel·ligència, però no és veritat. En Ramírez era allò que avui en dia anomenem un psicòpata criminal. Havia estat molt poc educat però tenia un parent pròxim que sovint li parlava de la Guerra del Vietnam i de com ell havia matat civils, homes i dones i com és d’emocionant el perill i el sentiment de poder i victòria. Hi ha gent així.

En Ramírez va triar seguir una vida il-lícita, fora de la llei. No va tenir mai ni una professió coneguda ni una adreça fixa i amb 20 anys ja vivia a Los Angeles. Ves a saber què feia. Probablement es guanyava la vida amb drogues, robatoris, prostitució. No l’enxampaven mai. La característica més destacada del psicòpata criminal és que ha nascut amb una impotència absoluta per sentir emocions, com compassió, respecte, amor, solidaritat. Que feia mal a algú? Era una mica com aixafar una formiga o un mosquit. Que es preocupa algú per la família i el futur cruelment truncat d’una formiga? Ell veia els problemes dels altres homes igual. Fer mal i fer patir era un joc. Prou que sabia com ho veu això la societat i entenia que calia pretendre compassió quan algú patia. Però en privat, perquè? Hi havia càstigs que calia evitar. Un psicòpata criminal es diverteix burlant-se de la llei amb la seva intel·ligència superior, demostrant l’estupidesa dels adversaris. Hi ha qui es pensa que aquesta gent tenen un aspecte sinistre, que tampoc és veritat. En general els psicòpates criminals són gent de tracte agradable i tenen dots d’habilitat social, qualitats que troben molt útils. En casos extrems fan com en Ramírez, però molts altres troben feina amb ocupacions legals on poden dominar els altres, com l’exèrcit, la policia, consellers, autoritat… Hi ha darrerament estudis fets amb el MRI que proven certes activitats anòmales al cervell, en particular manca d’activitat als llocs on es processen les emocions.

En aquest moment, sempre surt algú que pregunta si és que això vol dir que com a malalts no se´ls pot castigar sinó que cal posar-los en tractament mèdic. D’això res de res. La societat té el dret de protegir les seves víctimes possibles i no hi ha cap tractament fora de posar aquesta gent on no puguin fer mal. La llei americana només exigeix que l’acusat entengui que el que fa és dolent i que ho faci amb intenció de fer mal, condicions que s’acompleixen perfectament en aquests subjectes d’enteniment intacte. Altrament, el jurat no fa diagnòstics mèdics.

Ramírez eixampla les seves activitats

L’home vivia a Los Angeles però no progressava gaire. S’avorria i tenia al cap la memòria dels relats de violència al Vietnam del seu cosí. Potser caldria provar això de matar algú.

La forma de treballar que va triar desesperaria la policia que en tot un any no van tenir cap pista per enxampar-lo. Gran com és Los Angeles, triava cada dia un barri separat i no coneixia les víctimes. Amb la tècnica d’aquells temps, la policia no tenia armes contra un que atacava casualment desconeguts sense raó i sense seguir cap principi.

El seu sistema era transparent: es buscava al vespre una casa on visqués una parella, sovint d’edat. Entrava quan estaven al llit, i matava en l’acte el marit, prenent-se més temps amb la muller, la qual sotmetia a violència, abús sexual i grans humiliacions, acabant gairebé sempre també en el segon assassinat. Als llocs de crim deixava sovint evidència de culte satànic, al que estava molt dedicat. El primer dia d’activitat, estava tan excitat que va penetrar a dues llars, matant un total de tres persones. I així va anar tot per més de dotze mesos. Al final, el Nightstalker seria condemnat per un mínim de 14 assassinats i moltes més violacions.

Els policies, vius com eren, no volien agitar massa la població . Com que no sabien què fer, més valia no parlar-ne gaire. Però al final l’alcalde ja en va tenir prou i va exigir que collessin els cargols. En Ramírez es veu que va veure a la TV com es parlava d’ell i li va semblar que era el temps de canviar d’ambient. San Francisco podria ser un lloc interessant

Va prendre el cotxe robat que tenia darrerament i va agafar l’autopista cap a San Francisco. A unes 50 milles va arribar a Mission Viejo (sic), a les afores de la qual va fer una entrada, matant com de costum el marit. Però va tenir problemes amb la dóna, la qual després de resistir molt va poder donar una descripció del cotxe i l’atacant. L’assumpte i els antecedents a LA van arribar a les orelles de l’alcaldessa de San Francisco (avui en dia una de les dues senadores per Califòrnia), la qual va començar a tractar les autoritats de LA de burros incompetents i desconsiderats. Aquell mateix vespre, en Ramirez molt enrabiat pel mig fracàs, va tornar a Los Angeles on va tenir temps encara per assassinar una dóna jove, que seria la seva darrera víctima. En Ramírez en aquest punt va decidir que era hora de visitar la  família d’Arizona i s´hi va anar en autobús.

Un nen fa la sarau a Ramírez

Aquell dia, un senyor amb un noi de 12 o 13 anys va entrar a una comissaria de policia. La conversa no està registrada, però me la imagino així:

-Doncs vinc aquí perquè tinc un nen que malgrat els meus avisos segueix fent coses perilloses. Imagini´s que s’amaga de nit al jardí per veure quina gent passen al carrer pel davant de matinada quan encara és fosc. L’he avisat moltes vegades que és massa perillós

-(Policia, badallant) Té molta raó, sí senyor.

–Imagini´s, nosaltres que vivim al costat mateix de la dóna assassinada pel Nightstalker ahir.

–Ah sí? Doncs ha fet molt bé de venir. Què va veure aquest nen tan entremaliat? Digues, digues.

–Un mexicà sortint de la casa, passant davant seu i ficant-se a un cotxe aparcat davant nostre.

-(Policia, prop d’un atac de cor) I al nen que se li va acudir apuntar la matrícula?

–Doncs sí que ho va fer, imagini´s el perill!

El cotxe naturalment era robat. Tota la policia de LA va sortir al carrer disposada a trobar-lo. Estava abandonat a un lloc remot. La tècnica policial no era com ara. Tot el que podien fer era buscar empremtes digitals. No n´hi havia cap. En Ramírez se les sabia totes. Però una dóna policia no volia deixar-ho córrer. Al final va aconseguir trobar una empremta d’un desconegut al vidre de darrere del cotxe.

Les empremtes només servien en aquell temps quan n´hi havia d’altres per comparar. Una base de dades no existia. Però resulta que l’FBI sí que estava provant una amb targetes perforades i estaven disposats a veure si aquelles empremtes hi eren. Bingo, bingo! En Ramírez havia estat detingut només un mes abans en una redada policial per vagància i li havien pres les empremtes digitals. En minuts, tindrien el seu nom, historial, darrera adreça i una foto recent. Però ningú sabia que havia marxat a Arizona i no se´l podia trobar enlloc. La policia va imprimir i publicar la foto a tot arreu. Aparegué als diaris, a totes les estacions de TV, a les cantonades. On estàs Ramírez? La gent no parlava de res més.

Una paranoia ben real i viva!

En Ramírez, tot tranquil, va baixar de l’autobús de tornada d’Arizona a LA refrescat per les vacances i disposat a reprendre la seva vida normal. A l’estació d’autobusos va veure policies: Ell no sabia res de la seva celebritat, però en general topar amb policies no era mai bo, o sigui que s’en va sortir per una porta lateral que ell coneixia i va prendre un bus fins a la seva darrera residència.

És allí on el seu martiri inesperat va començar. Va entrar a una botiga de queviures propietat d’un xinès que el coneixia. Tot veient-lo, l’home va començar a cridar frenèticament que Ramírez era un criminal, un monstre i un assassí i que volia que vingués la policia. Caram, aquests orientals quines sorpreses et donen. Al Nightstalker li va semblar prudent retirar-se i prendre un altre bus en direcció a la casa d ‘un germà. No va arribar lluny. Els passatgers van començar a cridar histèricament i a assenyalar-lo amb el dit. El xofer va començar a buscar cotxes de policia tot i tocant la botzina a la desesperada. En Ramírez pogué saltar del bus i seguir a peu.

A un carreró petitet va trobar allò que buscava: una dóna sortia de la seva casa i es dirigia al seu cotxe amb les claus a la mà. Ja estava resolt! Tot arreglat. Ja tenia cotxe

Però la dóna era robusta, sabia repartir bufetades i la cosa es va posar molt negra. Aleshores un home va sortir de la casa, i després altres veïns, tots cridant Nightstalker i el seu nom verdader. Van trucar la policia. Al poc temps les sirenes es van sentir venint en totes direccions. Sens dubte, helicòpters estarien enlairats. En Ramírez va entendre molt bé la necessitat d’una retirada ràpida. Resulta que passava pel barri una autopista sense sortida.  En Ramírez va saltar la barrera a peu i la va creuar. Cap dels perseguidors va gosar seguir-lo.

Li calia seguir buscant un cotxe i el va trobar. Hi ha gent que no es preocupen de res. N´hi havia un aparcat davant un domicili amb la porta mal tancada. S´hi va ficar dintre. Fins i tot hi havia claus. Però resulta que sota del cotxe hi havia també el propietari que estava arreglant una coseta, el qual es va posar a cridar de mala manera que li robaven l’auto. Homes van començar a sortir amb pals de beisbol, olles i altres objectes contundents.En Ramírez, mentre es posava a córrer va tornar a sentir el seu nom verdader. Com era possible? La policia li va salvar la vida. Si no haguessin arribat a temps, l’haurien mort a pals.

Al final

En Richard Ramirez fou condemnat a mort després de confessar tots els seus crims.Probablement havia assassinat més de 14 dónes. Durant el procés va divertir-se fent signes diabòlics i amenaçant la família de les víctimes.

Aquesta gent sempre troben dones igualment malaltes del cap que els adoren. Una l’escrivia cada dia i al final es va casar amb ell a la presó. Això sí, molt castament, perquè a les cel-les dels condemnats a mort no hi ha visites conjugals. La nova esposa va declarar al propòsit que ella era una verge i que així seguiria per tota la vida. I que si en Richard era executat, cometria suïcidi.

L’any 2006 el cas arribà al tribunal suprem Federal, el qual va rebutjar les demandes de Ramírez. Tal com estan les coses, ja veurem si acaba executat o no, encara que a Califòrnia la pena de mort encara existeix.

Bon Agost i Bones Vacances us desitja

JOANOT

Tags: Anglès

Sovint confiem en les descripcions dels països estrangers que ens donen els visitants i corresponsals. Però hi ha coses que només les entenem els que hem viscut a un país per molts anys o en som ciutadans. Pregunteu a un estudiant català de Columbia University pel sistema de pensions, de salut i d’hipoteques dels EUA i ja veureu què poc en sap. Jo vaig viure un grapat d’anys a Barcelona però no vaig entendre mai que després de patir un desnonament i desallotjament de la casa o pis propis, encara calia seguir pagant al banc.

I ara! Això crea una verdadera situació d’esclavatge. Un home ha de seguir treballant per donar una part important del seu sou a un banc per molts anys. El més probable és que la víctima no aconsegueixi mai alçar el cap i  no podrà tornar a comprar un habitatge. És exactament allò que anomenem esclavitud, l’obligació de treballar per a un altre sense treure’n res. No he sentit mai dir que una cosa així passi a cap dels països on he viscut i ben segur que no ha  passat mai als EUA durant els meus anys. Una hipoteca no és un préstec personal: és un préstec per comprar un pis o una casa i està garantit exclusivament per la propietat. N’havia sentit parlar però no m´ho volia creure fins que he pogut llegir l’article il·lustrat sobre l’assumpte publicat aquest dissabte 14 de juliol al New York Times (Foreclosure protesters in Spain´s cities now go door to door). L’article descriu els esforços de certs grups a Madrid que impedeixen el desallotjament de ciutadans necessitats bloquejant les entrades a la casa quan arriben els policies. Expliquen que el ciutadà desallotjat segueix essent responsable no sols per la resta de la hipoteca, sinó també per l’afegit dels interessos, sobrecàrregues i de les despeses de jutjat. El sistema és el més dur de tota Europa, diu el NYT. I el més injust també, afegiria jo.

L’Amèrica feliç de fa anys

Hi va haver un temps durant la postguerra amb els seus anys de prosperitat al món capitalista, que semblava que no s’acabarien mai, quan la vida a aquest país era senzilla i els bancs decents. Ser propietari de la casa on hom viu és sempre important a tot arreu, però encara més als EUA, on tenir casa pròpia ha estat sempre part del somni americà. No arribar-hi mai és gairebé un fracàs personal.

En aquells temps els bancs tenien un sistema que anava molt bé: el sol.licitant tenia l’obligació de pagar una entrada entre 20-30% del preu. Els perits experts del banc anaven a veure la casa i en determinaven el preu basat en comparacions amb recents vendes de cases similars al mateix barri, per evitar enganys. Si algú no hi arribava, el banc es reservava el dret de fer una excepció i acceptar una entrada més baixa, però l’interès apujaria i a més s’exigiria una assegurança contra alts riscs. En qualsevol cas, la hipoteca no hauria de passar del 150 o 200% dels ingressos anuals bruts del comprador.La hipoteca seria casi sempre per 30 anys i l’interès quedava fixat per tot aquest temps. I no passava res. En aquells temps, a diferència del que passa ara, hi havia poques regulacions. El govern vigilava com un pare just i amorós, avisant quan alguna cosa no anava bé. Si el sistema no s’hagués canviat, ens hauríem estalviat moltes coses.

Tot empitjora. Els bancs guanyen més, els ciutadans perden

La primera deterioració fou la introducció dels tipus d’interès variable, que no havien existit mai. Si et donaven una hipoteca diguem al 3.5%, així es quedaria pels 30 anys. Però els bancs es veu que això no ho volien. Van començar a dir que et pots estalviar tants diners amb un interès variable, que estaria lligat a un cert índex públic i pujaria o baixaria un cop a l’any. En general el primer any era veritat que t’estalviaves diners, però el segon i els següents, ai las! Els agents hipotecaris seriosos i els advocats bé que et recomanaven que no hi pensessis ni en broma. Però els bancs cada dia promovien més els seus interessos variables. I els clients hi perdien. No calia ni mentir perquè la gent no ho entenia i només veia els estalvis del primer any.

La bombolla. El President Bush II i la societat de propietaris

En algun moment cap als 80 o 90 va semblar com si els bancs s’haguessin tornat bojos. Jo veiea els anuncis que feien a la tele, la ràdio, els diaris i no podia creure. Estaven oferint hipoteques amb entrades mínimes, al final fins i tot més grans que el preu verdader. Oferien segones hipoteques per “desfermar” la vàlua amagada de la casa i anar de vacances o comprar cotxes. Sobretot aprovaven tothom, animant la gent a comprar habitatges molt pel damunt de les seves possibilitats reals. Als EUA tenim un sistema de vigilància del crèdit molt dur, amb tres agències que mantenen fitxers i avaluen cada ciutadà que viu al país. Abans una família amb crèdit dolent, no podia comprar res a terminis ni prendre una hipoteca, però en algun moment els bancs es van deixar de manies. Deien clarament a la tele que crèdit dolent no importava, si de cas caldria pagar interessos més cars, però poc.

Com podien els bancs ser tan temeraris! Ells ho veien molt clar: Mentre el client tingui una casa, el banc està ben cobert. Si no paga, el desnonem i el fotem fora i ja està. En aquest moment, l’Administració de Baby Bush es va afegir al concert. En Bush volia fer propietaris de tots els ciutadans americans (com en Hitler volia que tots els alemanys tinguessin un Volkswagen). Una tal societat seria estable i conservadora. I feliç.

Però és que hi havia prou diners per donar una casa a tothom? En W era molt optimista. Fins i tot avui en dia hi ha gent que dona la culpa del desastre que va passar als ciutadans que prenien aquestes hipoteques que no es podien permetre i compraven cases palacials  que no eren per a ells. La gent de seny prou que ho veia, però el poble senzill no entén gaire de matemàtiques i només veia l’oferta a l’abast.

El preu de les cases va començar a pujar i pujar. Nova York, sobretot Manhattan, Washington DC i San Francisco eren els llocs més absurdament cars. Tots vam veure que en un any la vàlua dels pisos pujava en 10, 20%, fins i tot un cop 30%. La gran vida! Els venedors immobiliaris disfrutaven!

Els derivatius. Wall Street emplea doctors en física

Els bancs fan el seu negoci trobant clients, escrivint la hipoteca i venent-se-la a inversors. Pocs bancs es queden ells mateixos la hipoteca. I va ser en aquest moment quan els senyors banquers novaiorquesos van tenir una idea genial: empaquetarien hipoteques en cistelles d’hipoteques i les vendrien com a productes d’inversió d’alta qualitat. Després hi hauria una segona capa de derivatius amb diversos derivatius de la primera generació etc, i les tornarien a vendre encara per més diners fins crear una situació on ningú entenia res.

I no era per casualitat que ningú ho entenia. Un banc va tenir la idea de contractar doctors en física per escriure i aplicar les fòrmules matemàtiques que definien la vàlua i repartiment de les hipoteques a les noves cèdules d’inversió. Ningú ho entenia, però el Banc X deia que eren de bona qualitat i les agències de crèdit deien que si Banc X les oferia, havien de ser bones i els agents les venien com productes de primeríssima qualitat perquè les agències de crèdit les havien aprovat. Un esquema de Ponzi de primeríssima qualitat és el que era.

Quan amb la quasi depressió les hipoteques van començar a caure, el desgavell que hi havia als bancs es va fer palès. Havien de processar tants casos al dia que no hi havia prou personal. Enlloc de fimes requerides, hi posaven estampetes o deixaven en blanc, no sabien ni on buscar els títols de les propietats. Molts jutges es van emprenyar tant, que van començar a multar i castigar els bancs. I els inversors van descobrir que els seus derivatius no valien res, que havien esdevingut propietats tòxiques. Què havia passat amb els seus diners? Els inversors havien pagat i ara no tenien res. Els propietaris d’habitages havien perdut la casa que per altra banda ningú volia o podia comprar. Qui es va embutxacar els dinerets? Endevineu, endevineu… Com és que no ha anat ningú a la presó?

El lladre que roba a altres lladres, què es mereix?

Me’n recordo d’un cas que va passar a Califòrnia al començament de la crisi i va aparèixer a tots els diaris. Una dona va anar a un banc i va contractar una hipoteca per 120% de la vàlua de la casa que volia comprar. Li van donar. Ella va prendre possessió de l’habitatge amb 20% de més per a les despeses. No tenia cap intenció de pagar la hipoteca. El banc va amenaçar amb el desnonament, però això triga sempre més d’un any i ella va seguir vivint de franc a la casa. Quan va veure que sí que aviat la desallotjarien per força, com que estava sota l’aigua (que vol dir que la hipoteca excedia el preu de la casa que la garantia) que és la situació actual de més d’un milió de cases, va empaquetar, va tornar les claus al banc i se’n va anar, cosa que era perfectament legal. Potser se n’hauria sortit, però havia quedat tan contenta amb el sistema, que ho va repetir per segona vegada. Aquest cop sí que fou detinguda per estafa. Jo crec que el banc era un lladre molt més perillós que ella.

Perquè els banquers no han anat a la presó?

Això té una resposta molt fàcil: perquè ni l’administració de Bush II ni la d’Obama ho han volgut. Potser eren ells, potser els parlamentaris que reben tants diners de la banca. Ara ja fa dos anys el govern va repartir els casos dubtosos denunciats entre les fiscalies federals del país. Cal explicar que com que els afers de Wall Street són tan complicats l’única fiscalia que hi entén és la del districte de Nova York-Sud domiciliat a Manhattan.  I New York-Sud no va rebre mai cap cas d’aquests, els quals van ser investigats per juristes que no hi entenien prou.

Però així i tot, la cèlebre “dació en pagament” (jo vaig haver de consultar el diccionari de l’IEC per assegurar-me que es pot dir en català) és la regla en tots els casos. La pèrdua de la casa sempre significa l’extinció de la hipoteca. Per descomptat hi ha gent que tenen la intenció d’anar-se’n si el preu cau sota l’aigua però és per això mateix que un banc raonable haurà insistit en tenir en casos de pagament d’una entrada molt petita una assegurança de risc. I en qualsevol cas en temps normals està calculat que el client pot fer això quan cauen els preus dels habitatges. El govern federal insisteix en fer pagar impostos de regal als qui abandonen la casa en aquestes condicions, considerant que la diferència de preu és un regal de capital. I el crèdit personal de qui ho hagi fet quedarà molt damnificat i potser no podria trobar mai més cap altra hipoteca.

Però de treballar com a esclaus del banc, res. Això, que jo sàpiga, només passa a Espanya

Saluts

Joanot

Tags: Anglès

Sembla que avui la ciutat de Nova York s’ha vestit de gala per celebrar la nova llei autoritzant els matrimonis homosexuals. El mateix projecte de llei havia fallat  fa només un any. Allò que ha canviat en aquest breu període és el Governador de l’Estat, el relativament jove Andrew Cuomo que ja ho va prometre quan va prendre possessió al Gener. Per primera vegada en molts anys tenim un Governador amb cervell sota la closca i habilitat política, la qual cosa ja li ha permès resoldre un conflicte financer molt dolent.

Perquè el Sr Cuoma s’interessava tant? Està divorciat d’una dona dels Kennedy, amb la que té fills.  Des de fa anys viu amb una senyora molt atractiva, propietària de Sandra Lee, una marca coneguda de productes alimentaris, la qual a més de ser rica, és molt coneguda per les seves classes de cuina a la tele. Diuen que que la senyora té un germà que és overtament gay. Tan aviat com en Cuomo va prendre possessió, va cridar al despatx els cap de 5 o 6 col.lectius gays desorganitzats i els va dir què havien de fer. Va deixar intencionalment el projecte de llei pel final de la legislatura, quan els diputats cada any no poden tancar la sessió perquè queden uns quants projectes importants sense resoldre. El Parlament estatal és bicameral. A la cambra baixa en Cuomo tenia la majoria sense problemes, però al senat en canvi, els republicans manen.  Aquí, a diferència de l’Estat espanyol, els diputats no segueixen necessàriament les ordres del partit, sinó que cadascú vota seguint la seva consciència. En Cuomo va organitzar una campanya de pressió social que va acabar amb la resistència de molts senadors  republicans. Va firmar la llei a la mitja hora se ser aprovada. I avui estan al carrer per tot arreu celebrant… Davant de casa meva acabo de veure dos senyors d’edat madura que passejaven agafadets de la mà.  Això no es veia abans. A mí em sembla que no molesten a ningú.

En aquesta ocasió, em permeto reproduir el meu apunt sobre l’aldarull de l’Stonewall Inn publicat originalment el Juny de 2009.

Incidentalment, si algú va a visitar el lloc, sabeu que l’edifici és el mateix, però el bar no. L’original va ser tancat després del cas i completament demolit. Però el nou bar se segueix anomenant Stonewall Inn. Vet aquí com va anar tot

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.

La persecució de que van ser objecte els homosexuals pràcticament a tots els Estats del món tot el S. XIX fins ben entrat el S. XX és retroactivament difícil d’entendre. Lleis contra l’anomenada Sodomia castigaven aquest crim amb presó i exposaven els homosexuals a tota mena de vexacions, xantatges i pallisses. Fins poc abans de l’incident de l’Stonewall Inn el 1969 l’FBI mantenia llistes d’homosexuals amb informació sobre els seus costums i llocs de trobada; l’oficina de correus es negava a acceptar revistes homosexuals ni que estiguessin dintre un sobre tancat per ser pornogràfiques. Si heu vist el film sobre en Truman Capote fa un parell d’anys, recordareu l’amic escriptor amb qui en Capote compartia la seva vida. L’home va acabar a la presó per publicar un llibre d’interès gay. I malgrat els bars, els homosexuals tenien un problema molt gran buscant parelles sense embolicar-se encara més la vida.

Sembla que Nova York sigui una ciutat molt progressiva però no tothom identifica la causa gay amb el progressisme polític. La persecució anti-gay que va acabar en l’Stonewall Riot la va començar un alcalde que volia “netejar” la ciutat de bars gays en preparació de l’Exposició Universal i va continuar amb una sèrie de lleis municipals sobre la moral pública i sobre tot prohibint la venda d’alcohol que estaven dirigides a fer possible la detenció arbitrària de qualsevol gay. Això és el que va passar aquell dia.

I ara si us plau, acompanyeu-me al Greenwich Village la nit del 27 al 28 de Juny de 1969, avui celebrada al món com Dia de l’Orgull Gay.

L’ Stonewall Inn, a 53 Christopher Street

Entre la primera i la segona guerra mundial als EUA va passar una cosa absurda que va afavorir els interessos gays: la prohibició de consumir begudes alcohòliques. El cas és simple: beure alcohol era il·legal i estava prohibit, però la Màfia havia establert llocs on es podia beure sense perill perquè pagaven a la policia i als jutges; ser gay també era il·legal i estava prohibit. Era completament natural, doncs, que els gays es trobessin als llocs on es bevia alcohol per fruir de la protecció de la Màfia. Va anar bé. Amb el temps, la idea dels bars va tenir tant d’èxit que els bars van esdevenir el lloc universal de trobada entre joves de qualsevol inclinació. Però això no era encara el cas l’any 1969.

L’Stonewall era un bar amb una capacitat de 200-300 persones propietat de tres homes de palla connectats amb la Família dels Genovese, en aquells temps el grup principal de la Màfia novaiorquesa. El local estava dirigit només a clients gays. De fet el “bouncer” de la Màfia a la porta només deixava entrar a gays coneguts, transvestits o altra gent que al bouncer li semblés que fossin dignes de confiança. El propòsit principal era evitar que si li colessin policies de paisà, però aquell vespre se li en van colar quatre, dos homes i dues dones vestits de paisà. El bar era molt lucratiu: cobrava preus exorbitants i servia begudes aigualides però a canvi la Màfia pagava cada mes el suborn que exigia la policia per no molestar i tot anava bé. Més o menys.

A les 1:20 de la matinada…

…la policia va trencar la pau. Els policies de paisà de dintre van trucar els seus companys avisant que tenien proves de la venda il·legal d’alcohol i que ja podien venir.

Es van presentar set policies que van anunciar que era un raid i que no es mogués ningú. El pla que tenien era fer com ja havien fet abans sovint: detenir els/les transvestits/es i tots els altres que no tinguessin un document d’identitat (que en aquell temps era fàcil de falsificar) i naturalment els mafiosos, dur-los a la comissaria i presentar-los al jutge l’endemà.

Al començament no hi va haver cap resistència. L’escena potser era una mica còmica amb corredisses i gent escapant-se per la finestra fent crits i comentaris i els policies empaitant-los i mirant d’evitar que es tornessin a escapar. El problema va començar amb els transvestits perquè la policia volia que acompanyessin a una dona policia al bany per verificar-hi el sexe i hi va haver persones que es negaven, cosa que va resultar en la seva detenció. La policia havia deixat sortir a alguna gent però enlloc de fugir, els que sortien es quedaven a l’exterior i aviat s’hi van anar afegint altres, cada vegada més i més que semblaven hostils, cosa que no havia passat mai. A l’interior hi havia homes molt preocupats: no volien ser exposats  a que el seu nom o potser foto fossin publicats. A l’exterior, mentre treien els detinguts una veu va cridar sonorament, potser per primera vegada, Gay power! i els present van començar a cantar el We shall overcome, l’himne dels Drets Civils negres associat amb Martin Luther King.

La situació es deteriora

Fins aquell moment tot havia estat molt pacífic però els policies van començar a preocupar-se. Les seves víctimes no obeïen com de costum. L’aldarull de debò es va desfermar quan trien un altre transvestit. Hi havia ja unes 600 persones congregades a l’exterior, més de les que cabien al bar,  i només set policies. Un presoner va alçar les mans emmanillades i va cridar Perquè us ho mireu sense fer res? El crit sempre colpidor de totes les víctimes!

Els manifestants van atacar. Van rebentar els pneumàtics dels cotxes de la policia i bolcar una camioneta. Van calar foc a les escombraries i van començar a llançar-les amb rocs a l’interior. Espantats els policies va deixar anar tots els detinguts i es van retirar a l’interior tancant la porta  traient-se les pistoles en posició defensiva. Van quedar molt humiliats. De fet estaven fugint. Van trucar la Unitat Tàctica, els elements anti-aldarull entrenats a lluitar contra els manifestants contra la guerra del Vietnam.

Cal tenir en compte que la Christopher Street és relativament estreta. La unitat policial es va formar en una plaça veïna i va marxar lentament contra la multitud, esperant que tothom comencés a córrer de por.

Doncs no va passar. Els locals coneixen molt be tots els carrers i carrerons. De sobte la Unitat Tàctica va veure que tenien manifestants, més de 50 per cada policia al davant i al darrere i de fet eren ells els que estaven atrapats. Van començar a repartir llenya en totes direccions.

Però el col·lectiu gay se les sabia totes. Qui seria capaç de lluitar contra el ridícul i la vergonya (o la seva falta), quan s’està esperant la violència? De sobte els transvestits i algunes lesbianes havien format una línia de coristes davant la policia i alçant les cames com fan es coristes al teatre van començar a cantar Som les noies de l’Stonewall, seguit d’algunes obscenitats que no vull repetir. Es veu que la cançó còmica la coneixen bé.

Desconcertats, els policies es van aturar. Aleshores algú van preguntar en veu alta: Com és que veniu avui? Que la Màfia no us ha pagat aquest mes? Tot seguit algú els va llançar monedes pel cap. Tothom va seguir l’exemple.  Els policies ja no van saber què fer i es van retirar sota una pluja de pennys, níckels i dimes, m,és aviat humiliats i avergonyits. Ningú havia estat ferit. Quan es perd una batalla, s’ha perdut una batalla.

L’endemà

La notícia de la batalla, guanyada sens dubte pels homosexuals amb una barreja de violència moderada i burla es va escampar pel Village com corrent elèctric. Tots els diaris en van parlar (no sempre de forma elogiosa). L’endemà una segona manifestació amb encara més gent es va formar al Village i una altra dies després. Després va seguir l’acció política: la formació de grups de pressió, la fundació de diaris gays, el Moviment d’Alliberament Gay. No s’ha acabat mai en 40 anys.

Un any després, el 28 de Juny de 1970 el col·lectiu va fer un pas gegant. En celebració del primer dia de l’orgull gay establert per commemorar l’aldarull, el grup va demanar i obtenir el permís per manifestar-se al centre de Manhattan. El permís va arribar dues hores abans de la marxa però estaven llestos amb pancartes i volants i van sortir al carrer marxant des del Village fins a Central Park, més de 50 blocs. No va passar res però van ser rebuts per la ciutat amb un silenci esverat tan profund que perforava  les orelles. La gent se´ls miraven astorats, incrèduls, gairebé amb por.

JOANOT

La indústria i els polítics parlen. Cal perforar més i millor.

Poc a poc tothom va reconeixent els perills de la crisi energètica, i de la possible extinció dels combustibles no renovables, com ara el petroli. La consumició i demanda d’energia probablement s’estabilitzarà i potser fins i tot descendirà una mica als EUA i a Europa, però a l’Índia i a  Xina seguirà ascendent. Com que semblava que de petroli ja no s’en trobava gaire, molts van pensar en el gas natural, que fins fa poc tenia tan poca vàlua que es cremava, com a substitut. Hi havia diners en l’exploració però calia millorar-la per arribar a jaciments que fins a aquell moment semblaven impossibles. I així és com la famosa companyia Haliburton va inventar el fracking, la tècnica radicalment nova de perforació que ha obert una nova era en la cerca de petroli i gas. En ús de moment només als EUA, aviat apareixerà a Europa… i farà tremolar als qui es preocupem per l’habitabilitat d’aquest petit planeta on vivim. El moviment de protecció ambiental americà ha començat a reaccionar.

Fractura hidràulica

Explicar què és no té res de fàcil. Per qui s´hi interessi jo recomano anar al YouTube, entrar la paraula clau fracking i triar. Hi ha una introducció feta per una companyia canadenca que s’anomena Hydraulic Fracturing. Però hi trobaran altres films breus, amb esquemes i discussió dels problemes ja coneguts. Igualment el NYTimes ja ha publicat articles interessants que es trobaran sempre darrere la clau fracking.

Com probablement tothom sap, les capes geològiques terrestres són franges paral·leles a la superfície i concèntriques, que vol dir que la perforació vertical clàssica les travessa massa fàcilment. El fracking en canvi es fa de forma paral·lela en-llarg de la capa a una profunditat esfereïdora.

La broca comença verticalment fins arribar a la capa geològica d’interès, diguem a 2.000 m o més (!!!) Un cop dintre aquesta capa (típicament feta de roca sedimentada anomenada shale en anglès, o pissarra), la perforadora canvia de direcció  en un angle de 90 graus i continua perforant paral·lelament a la superfície dintre la capa d’interès,  per diguem un parell de quilòmetres.

Quan els sembla que ja n´hi ha prou baixen i col·loquen en posició dintre el tub càrregues explosives començant per l’àrea de la perforadora i tirant enrera a intervals. Les fan explotar en trams de cent metres. Com que l’espai està tancat, no pot crear una gran cavitat.  El que fa és crear escletxes que la indústria compara a les que es formen a la finestra d’un cotxe quan es pica el vidre amb un martell. Un cop aconseguit això, ja només es tracta d’ampliar les escletxes. Amb aquest objectiu injecten un fluid que és aigua barrejada amb productes químics per afavorir el procés (diguem uns 50 o 60,000 litres per començar) a gran pressió hidràulica. Les escletxes s’obren creant espais. Al final de la injecció, hi afegeixen una mena de sorra que cobreix les parets de les noves cavitats perquè no es tanquin i procedeixen a aspirar el fluid fins que surti a l’exterior.

Ja està. Les cavitats s’ompliran de petroli líquid o de gas que estava impregnant la pissarra i ja pot ser tret a l’exterior. Al final descriuré els llocs principals on s’està utilitzant, però ara voldria descriure els problemes probables que la comunitat ja està denunciant. Permeteu-me sisplau, dir una paraula expressant admiració per la feta tècnica aconseguida pels enginyers, que és extraordinària. Llàstima que no s’utilitzi per res millor. Estrictament el fracking no és nou. Ja s’en parlava fa 60 anys però fins ara  no es podia fer.

Problema Nr 1 del fracking: terratrèmols

La indústria diu que un dels avantatges del fracking és que redueix moltíssim el nombre de pous, posat que un sol pou pot cobrir una àrea molt gran. Però a molts dels llocs on s’ha utilitzat, ha desfermat terratrèmols de baixa intensitat que han espantat molt la gent. Sabent que els terratrèmols s’originen per l’energia acumulada a zones de fractura de la plata continental, és fàcil entendre que l’energia acumulada per la creació de les cavitats artificials pot desfermar-se i causar un terratrèmol. Diuen que són terratrèmols petites i que no cal preocupar-se´n.

El problema més gran: contaminació de l’aigua potable

Ningú diu que la paret de la taula d’aigua no pugui ser afectada com qualsevol altra cosa per les explosions o pel fluid a pressió. A més, cal considerar que el gas natural pot emigrar perfectament pel sòl i arribar a llocs on no hauria d’arribar. L’aigua s’ha contaminat amb gas ja manta vegada.

Al YouTube trobareu un video d’un senyor que obre l’aixeta de l’aigua de casa seva, encén un llumí, l’acosta al raig d’aigua i s’encén una flama que surt de l’aixeta al costat de l’aigua. Sembla que no és perillós per a la salut (encara que sempre hi ha gent que es queixen per tot) però té mal gust i crea el perill d’una explosió a l’interior de la casa. Vaig veure una discussió a la TV l’altre dia i els enginyers de la indústria canviaven de tema, dient només que era un problema marginal i petit.. Es veu que no és fàcil d’arreglar.

El problema més amenaçador. El contingut del fluid injectat a pressió

El fluid utilitzat per la fractura hidràulica és tret sempre a l’exterior i ha de ser reemplaçat periòdicament. En primer lloc, la companyia hi afegeix ella mateixa tota mena de substàncies estranyes que diuen que afavoreix la dissolució i l’extracció subsegüent. Cap  d’aquestes substàncies, que són alliberades a l’exterior, ha estat estudiada mai per toxicitat humana i són materials industrials. La companyia el que fa és acumular el fluid a una gran bassa al costat del pou. Al final el carreguen en camions cisterna  i se l’emporten oficialment a una planta de depuració.

Dissortadament a la profunditat hi ha tota mena de substàncies rares, in particular molt ràdium radioactiu, o sigui que el fluid gairebé sempre és radioactiu. A més s´hi troben tota mena de substàncies rares i perilloses, mai estudiades, que probablement són tòxiques i que contaminaran l’aigua potable. Els homes no hem nascut per viure a 2 o 3,000 m de profunditat.

Hi ha gent que ingènuament es pensa que les plantes depuradores netegen qualsevol cosa que hi hagi dintre l’aigua. Dissortadament, això seria miraculós. En realitat la planta només neteja coses que està programada i habilitada per fer. En altres mots: caldria saber exactament què hi ha a l’aigua o si no, no pot ser netejada.

Els llocs més actius als EUA

Diuen que el primer lloc on la nova tècnica fou utilitzada va ser Texas, on encara queden grans depòsits de gas i de petroli. A aquest estat, altrament molt pròsper i ric, hi ha poques regulacions.

Seguint parlant de petroli, resulta que sota l’estat de Dakota del Nord i veïns s’ha trobat una bossa de petroli del tamany de la d’Aràbia Saudita, només que és difícil d’explotar perquè és prima (com la crema d’una galeta Oreo, diuen) Ara gràcies al fracking, sembla que finalment estan progressant.

I finalment queda el gran Camp de Marcellus, un depòsit immens de pissarra contenint grans quantitats de gas natural que s’esten sota els territoris densament poblats de l’Est dels EUA com Pnnsylvània i Nova York. A Nova York al començament el govern ho va prohibir totalment, però la indústria té poder i en l’actualitat el nostre Parlament està estudiant regulacions i sembla que s’aprovaran aviat.

En RESUM

En part gràcies al fracking la fi del petroli i les fonts no renovables d’energia no és imminent i es retrassarà per anys, qui sap, potser 50, potser 100 anys. Però el mètode és una font perillosa de contaminació a l’aigua potable i per descomptat no contribueix gens a lluitar contra els canvis ambientals. Hi haurà enegia barata per estona.

Saluts

JOANOT

Tags: Gas natural

Anant per Europa Central quan jo era jove i fins i tot després pels EUA em vaig trobar amb uns quants Iugoslaus que vaig arribar a conèixer relativament bé. Que això em serviria potser per entendre, en el moment de l’arrest del criminal Ratko Mladic, perquè va passar la tragèdia de Srebrenica?  Jo no sé si molts ciutadans a Catalunya o als EUA entenen bé què va passar a Srebrenica. La TV americana en va parlar molt poc i en el moment de l’atrocitat gairebé no hi havia periodistes interessats. No era pas com ara quan acompanyen Obama i es passen hores parlant de res. Jo no m’ho vaig creure quan en vaig sentir la primera descripció (que no feia justícia al crim). Això no podia haver passat a Europa. Els serbis, em vaig dir, sempre han tingut una premsa dolenta. Una amiga americana nascuda a Europa em va dir una vegada que els serbis eren gent dolenta. Fa uns anys vaig retrobar una antiga col·lega  amb la que fa anys havia publicat un article, ara de tornada de Belgrad, que em va dir amb sinceres llàgrimes als ulls que el món era injust amb Sèrbia, que no reconeixíem els seus problemes i la seva història i els seus drets, que tothom estava contra ells. És això el que va passar a Srebrenica?

Iugoslàvia, estat impossible. una equivocació molt gran

Unir en un sol regne tots els pobles i estats Eslaus del Sud, recentment alliberats dels Imperis Otomà i Austro-Hongarès, sense tenir en compte les seves diferències, problemes pendents, iconologia. ressentiments,mitologies,  ideologies nacionals, llengües, esperances? Així ho van decidir sense consultar ningú les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial a Versailles, ansioses de desfer per sempre l’Imperi Austríac.

El primer problema eren les relacions entre Croates i Serbis. Aquests pobles parlen la mateixa llengua, el Serbo-Croata, que els croates escriuen en llatí i els Serbis en ciríl·lic. Els croates són catòlics, els serbis ortodoxos. I s’odien a mort. I es tracten mútuament de criminals.

Al poc temps de la fundació del nou estat, els feixistes croates van crear el partit Ustashe a Croàcia, i un home, un titella dels alemanys i italians va assumir el poder absolut. Era el Poglavnik (Caudillo) de Croàcia, Ante Pavelic, uns dels homes més odiosos d’aquells temps. Volia resoldre el problema serbi (que no n´hi havia) eliminant els serbis, jueus, gitanos i altres indesitjables que habitaven el país.  Per als serbis proposava la solució final en tres parts: la tercera part de Serbis serien expulsats (no va dir mai a on), una altra tercera convertits al catolicisme per força i la tercera part… ai las, més val no preguntar. Però va muntar  i activar camps d’exterminació escaients, no tan ben fets i eficients com els alemanys. En Pius XII tenia molta comprensió amb ell i el va rebre amicalment i no el va voler condemnar mai. Això de les conversions al Catolicisme forçades ja feia segles que s´havia abandonat però podria tenir aspectes interessants. Un feixista pot tenir defectes, però  sempre és un home de mèrit i futur.

Un dia Pavelic va oferir una gran recepció als seus amos alemanys. De sobte a la festa, probablement per fer gràcia, van aparèixer unes plates molt grans plenes de coses rares rodones, més aviat blanques. Eren els ulls de presoners morts arrencats per les milícies Ustashe als difunts. Indignat,  l’Ambaixador alemany se´n va anar. Era el mal gust, no pas el crim.

Al final de la guerra, Palevic va fugir, amagat per prominents autoritats de l’Església Catòlica i es va refugiar a un Monestir italià fins que li van poder donar un passaport de la Creu Roja com si fos una víctima de persecucions.  Quan el nou Dictador iugoslau Tito es va queixar, l’Església va respondre que tot era persecució comunista contra els catòlics. Pavelic va arribar a Buenos Aires, on va prosperar sota la protecció de Juan i Evita Perón, igualment feixistes, dirigint descaradament grups polítics croates en l’exili. Agents iugoslaus el van enxampar i malferir, deixant-li una bala a la columna vertebral. Es va poder escapar una altra vegada a Madrid on sota la protecció del  també Poglavnik Francisco Franco morí en pau l’any 1959 i està enterrat al Cementiri de San Isidro (no pas a Cuelgamuros, com algú podria pensar).

Amics i coneguts iugoslaus

D’una cosa em recordo fàcilment. A tots els vaig preguntar què passaria amb Iugoslàvia a la mort del Dictador Tito, que havia predicat la unitat i amor fraternal tan improbables entre els pobles balcànics. Tots, sense excepció, em van respondre en l’acte que els iugoslaus es matarien els uns als altres. No puc recordar ni una excepció. Nosaltres també ens preguntàvem què passaria després del Franco, però no ens pensàvem pas que començaríem a matar-nos entre nosaltres ni que hi hauria una guerra (per molt que el perill existia)  Perquè ho deien això tots els iugoslaus que jo coneixia? Prou de dir que us matareu uns als altres! Hi creien  seriosament o era només conversa per passar l’estona? Què us passa?

Degut a la separació social estricta entre les classes socials que hi ha al món, tots els iugoslaus que jo vaig conèixer eren gent educada, sovint metges que anaven per Europa mirant de guanyar diners. He triat dos, amb els que vaig conviure algun temps:

En G. era un eslovè de nacionalitat ètnica alemanya, un home cridaner, una mica gras que explicava sempre com la seva família ètnicament alemanya (però iugoslava de sempre), havia estat amenaçada i perseguida pels partisans de Tito com a possible col·laboracionistes i la comèdia que havia de fer per anar a l’església i per declarar-se més comunista que el Papa, i com una tia seva parlava molt malament l’eslovè, que li feia molta vergonya. No tenia res a veure amb l’0cupació nazi (Eslovènia fou integrada al Tercer Reich, no pas a l’imperi de Pavelic) però fou sempre sospitat i arraconat pels eslovens. I la corrupció espantosa del comunisme. Tots parlaven sempre de la corrupció universal al país. L’home era il·lògic i barroer. No obstant tenir una muller i fills a casa, on calia enviar diners, organitzava escàndols sexuals que descrivia amb indiferència i alegria. Alguna vegada vaig anar amb ell a prendre una cervesa i un parell de cops es va barallar en alguna llengua que ell parlava amb altres iugoslaus al local, acabant a crits i empentes. I no volia explicar mai de què havia anat. Un vespre a Liechtenstein (que era prop d’on vivíem i treballàvem) vam anar a un bar propietat d’una senyora eslovena que ell coneixia i va aconseguir fer venir la policia a endur-se un altre iugoslau. Tot això em va irritar molt. No era una conducta escaient per un home educat amb responsabilitats, però semblava com si als seus compatriotes no els importés.  I sí, que els iugoslaus, tan aviat com el Josif Broz anomenat Tito morís, començarien a matar-se pel carrer i per les muntanyes…

La S. era una dona molt trempada i agradable natural de Sarajevo a Bòsnia, molt estimada a la feina i parlava molt bé l’alemany. Estava casada amb un ex-jugador de la selecció nacional de futbol iugoslava i tenia dos fills. De tant en tant, com que jo encara era solter,  m’invitaven a dinar els diumenges i acabàvem mirant un episodi del Columbo a la TV. Explicava coses divertides. Li eren molt simpàtics els russos i comprava sempre llibres en rus que eren molt barats. Comparàvem amb els preus locals. Un cop a una platja a Bòsnia es va fer amiga d’una turista russa. Li va explicar que ella (S) vivia a l’occident treballant per una companyia privada. Horroritzada, la russa va respondre que devia ser espantós haver de deixar-se explotar per capitalistes privats per poder viure. Inconcebible que algú es volgués quedar amb el benefici que el seu treball generava. Hi havia molta gent que patia de rentats de cervell en aquells temps. I perquè tinc una mala memòria d’ella? Per culpa d’una pregunta que li vaig fer. Aquells dies havien sortit als diaris els albanesos. El tema de les minories sempre m’interessava. Li vaig preguntar: Tu ets catòlica, els serbis són ortodoxos, els albanesos són musulmans. Apart dels albanesos, què teniu altres musulmans vivint a Iugoslàvia? Què li devia passar pel cap? Molt il·lògicament va vacil·lar  abans de respondre i va trigar un segon. Després va dir molt clarament: No, només els albanesos. No hi ha altres musulmans. Anys després, davant les pantalles de la TV, jo mirava el bombardeig de la seva Sarajevo, amb els minarets de les mosques i els cementiris musulmans de la ciutat recordant.me de S.  Havia negat la seva pròpia gent a la meva cara, sense cap raó o necessitat. Perquè? Odiava els musulmans? Jo no era ningú. Què passava amb els iugoslaus? No ho he pogut oblidar mai.

No diria mai que ells, o ningú més, fossin gent dolenta. Era com una situació prefixada pel destí, com a a les tragèdies gregues. Estava en l’aire i ningú ho podia aturar perquè els déus no ho volien. Potser els Iugoslaus estaven mal educats. Els Catalans, com els Serbis i els Croates també hem estat víctimes d’un destí històric cruel i injust i no gaudim la llibertat, l’autogovern i el ple enjoiament de la nostra cultura que ens mereixeríem. Però no veiem el món com una tribu hostil amb la que cal lluitar amb els punys i els ganivets. Som molts els independentistes, però no volem cap violència ni pensaríem mai en fer una guerra, encara que poguéssim. Aprenem de nens a parlar de pau, de solidaritat, de democràcia i mètodes pacífics i sens dubte  arribarem on volem, si prou Catalans ho volem. Però els Iugoslaus eren diferents. Ells sí que parlaven de revenja, de restauració heroica dels seus drets, d’injúries no resoltes i ofenses mai oblidades. Tot això amb odi a la cara, prement les dents. La guerra contra el desaparegut Imperi Otomà continuaria. Hi hauria una segona ronda i aquesta vegada triomfarien. Contra els turcs o els seus descendents. Els exaltats sovint s’equivoquen d’enemic.

Radko Mladic…

…era un militar iugoslau de carrera nascut a un poble bosnià serbi. Després d’anys fent una carrera normal, li va semblar que la presència de tants musulmans a la seva terra era una tragèdia històrica i un abús intolerable dels turcs que calia resoldre. Els moros ni eren compatriotes ni tenien drets ni probablement eren éssers humans. Curiosament parlaven un llenguatge molt semblant al seu serbo-croata i fora d’algunes dones, anaven vestits igual que ell i no se´ls podia distingir sinó per la religió i el nom. Però eren l’enemic.

Srebrenica, el 6 de juliol de 1995

Cal entendre que els serbis bosnians viuen a la perifèria de la nova República de Bòsnia-Herzegovina, com dues cireres pegades per la cua o una V a l’inrevés, amb dues cames amples tant a l’Est com a l’Oest però connectades només per una petita franja de terreny a la punxa de la V, que és el territori on encara està Srebrenica. I on gairebé només vivien Bosniaks de religió musulmana. Quan la pau al nou estat de Bòsnia es va trencar, el problema per a la nova Republika Srspka que Mladic servia era molt clar. Per mantenir la unitat territorial dels serbis bosnians calia assegurar per al poble serbi tota l’àrea de Srebrenica, o sinó les dues meitats, els costats de la V, quedarien separades (com Palestina i Gaza) i la Republika no tindria credibilitat ni continuïtat territorial. El problema era real i ha passat a molts llocs. Sens dubte s’hauria pogut tractar de forma civilitzada.  Els nous responsables serbis van respondre amb la infame Directiva 7 del Govern serbi-bosnià  manant al seu flamant exèrcit fer allò que calgués per assegurar que Srebrenica persistiria com a territori serbi, no bosniak. La neteja ètnica havia començat. En Mladic va comentar que no era tan fàcil desplaçar i substituir gent com els polítics volien i que allò que demanaven acabaria en genocidi.

I tant. Però Mladic va complir ordres i les seves paraules el condemnen. Un soldat decent i de carrera, ha de cometre genocidi si li manen? Contra els veïns de tota la vida?

Els serbis van començar a atacar pobles bosniaks. Venien de nit, miraven d’espantar tothom, disparaven, calaven foc les cases, mataven el bestiar i algunes persones de tant en tant i desapareixen. Les violacions de dones també eren un mitjà molt efectiu d’espantar gent. L’endemà igual, el dia següent més encara… Els Bosniaks aterrits ja en traurien les conseqüències i retornarien  a l’Imperi Otomà, que era on estaven a casa, deixant-ho tot als serbis. Cada dia tot anava pitjor i cada dia hi havia més assassinats de civils i més violència. Aquests “turcs” del territori, al començament uns 50.000, que segons el govern de la Republika Szrspa hi vivien sense cap dret, ja feia tants segles que havien sortit de Turquia, que ni sabien on anar, ni coneixen ningú a Turquia, ni parlaven turc. Per altra banda, el govern bosniak també tenia un exèrcit, que era feble, sense lideratge i amb poques armes i molt pocs militars de carrera. I hi havia guerra. La Divisió 28 dels bosniaks fou assignada a protegir Srebrenica. No tenien res per protegir ningú.

Les Nacions Unides van dir prou… sense fer res. El territori de Srebrenica, al començament d´uns 900 quilòmetres quadrats fou declarat territori protegit i desmilitaritzat i un destacament holandès hi va anar a protegir els civils. Molts capitostos internacionals també van anar a la ciutat garantint-ne la seguretat. Però ningú volia complir i els Cascs Blaus holandesos tenien prohibit intervenir. Com ho veien a Nova York?  El territori ni estava protegit ni desmilitaritzat. Perquè hi eren, doncs?

Després d’unes negociacions absurdes, l’exèrcit serbi va decidir avençar a l’interior del territori en disputa. Un per un, van anar prenent totes les posicions holandeses al sud sense disparar ni un sol tret. La població aterrida va fugir en massa cap al nord als voltants de Srebrenica, però els serbis van seguir avançant. No hi havia res, ni provisions, ni gaire aigua, ni esperança. Tenien entre ells la unitat de l’exèrcit bosniak que esdevindria tràgica, la Divisió 28. Però no els servia de res. Ni, a diferència de Mladic, eren gaire bons soldats. I molts soldats ni estaven armats ni tenien uniformes. Els holandesos es van retirar enmig de la desesperació dels civils.

Els  bosniaks van entendre clarament de què anava. Els serbis s´havien presentat reforçats amb una unitat feixistoide de fanàtics, els Escorpins (nom ben triat) i segons sembla una unitat grega voluntària de mentalitat similar. Volien intencionalment terroritzar i fer fugir la gent. I com ho feien! El foc i els assassinats més cruels i desvergonyits es repetien. Van aparèixer piles de cadàvers, hi va haver les primeres violacions de dones en públic per grups de soldats. Hi ha la famosa història del soldat serbi que s’havia molestat perquè un nadó plorava massa fort. La mare no va poder fer-lo callar, i el soldat es va acostar i amb un ganivet va tallar el coll del nen i es va posar a riure. Un soldat holandès s’ho va mirar petrificat sense dir ni fer res. Eren sers humans els membres de l’exèrcit de la Republika Srspka? O s ‘havien escapat de l’infern?

I la comunitat internacional va callar. Un avió de les NU va bombardejar uns tancs serbis però el temps es va empitjorar i van plegar. Perfecte. El món no en volia sentir parlar i els serbis de Mladic tenien via lliure. En aquell moment hi havia uns 25.000 civils a l’enclave. Hom es pot imaginar el terror. Els suïcidis de musulmans van començar i esdevenir un dels incidents més constants i pertorbadors de la tragèdia. Els empresonaments i els mal tractes es van estendre. La gent corria embogida d’un racó a l’altre, com ratolins a una trampa.

La columna

Aquí cal parlar finalment de la Divisió Bosniana 23, que gairebé no tenia res i no podia pensar en lluitar frontalment contra els serbis. No es rendiren mai perquè ja estava clar què feien amb els presoners. Els serbis els havien motivat: els presoners sense excepció eren maltractats, vexats i morts d’un tret al clatell. Molts preferien mirar de morir amb dignitat.Gairebé sense oficials professionals van decidir que perduts com estaven, intentarien aplegar tots els civils, formant una columna i mirarien de trencar el setge fugint cap a Tuzla, on estava la central del cos del seu exèrcit, que era un lloc molt segur. Però arribar al port de salvació seria molt difícil. Només provarien de fer-ho els homes i els joves. Era impossible prendre les dones i els nens

Semblava una bogeria. Tuzla estava a 55 quilòmetres. La calor i el sol de justícia eren intolerables, no hi havia ni menjar ni aigua, poques municions, poca sanitat, la caminada seria a través de muntanyes aspres i poc accessibles, els serbis els podien estar esperant a tot arreu, havien minat el camí i durant el setge havien bastit fortificacions fortes que no es podien passar. Però l’alternativa era encara pitjor o sigui que els bosniaks van tirar endavant..

Es van organitzar força bé. Hi hauria comunicacions, un escamot antimines, sanitaris i soldats amb armes al davant de cada grup, els civils dividits en grups. Van decidir que només prendrien els homes i joves confiant que els serbis no matarien les dones.

Inesperadament es van posar en marxa el 10 de Juliol a mitjanit sortint del nord de Srebrenica.  Consistia d’uns 5.000 soldats nominals (molts sense armes) i més de 10 o 15.000 civils amb vint-i-tantes dones i alguns nens. Diuen que la columna tenia  12-15 qm de longitud. Amb aquesta decisió van agafar per sorpresa els serbis que no s´ho esperaven, per lògic que aquest pas era. Seria un episodi èpic, irreal. Pels serbis, una cacera de rates, o com diuen els Americans, una pesca de peixos a l’estanya o una caça d’ànecs. Jo crec que ni a la Guerra Mundial havia passat una cosa així.

Hi havia un general serbi que estava molt a favor dels gasos de guerra. Al poc de sortir, un núvol groc va aparèixer damunt la columna de fugitius. Aviat els bosniaks van desenvolupar signes d’al·lucinacions, visions i deliris. A tot arreu hi havia paranys, emboscades, foc d’artilleria, malentesos. Sovint els serbis oferien coses a grups de fugitius: rendiu-vos i no passarà res, sereu presoners de guerra, us canviarem pels nostres, us enviarem nosaltres mateixos a Tulza. Tothom que s´ho va creure fou assassinat gairebé en l’acte. Fou durant aquests episodis que Mladic va exhibir davant la TV els seus intents de pacificació. Va fer distribuir xocolata d’una cistella a nens pels seus soldats (fa una estona ho he tornat a veure a la TV). Va prometre que no passaria res, que se separarien i que tot acabaria molt millor per a tothom. En algun cas, van utilitzar camions abandonats i cartells i uniforms de les NU per donar falsa confiança. Mladic va arribar a beure licor i brindar amb els presoners. Va demostrar un cinisme i una mala fe extraordinaris.

La marxa era un malson: calor, fam, indefensió. Aviat van topar amb una línia sèrbia fortificada darrere una carretera asfaltada i no hi havia forma de passar.  Però la desesperació en aquests casos ajuda molt. Dos germans havien robat un walkie-talkie serbi i van aconseguir comunicar-se amb l’exèrcit bosniak a l’altre costat, que  va identificar un forat per on es podia passar. Una altra vegada la meitat de la columna va quedar copada i milers de fugitius van ser fets presoners (i després duts a Srebrenica i assassinats). Van aconseguir prendre als serbis alguns canons pesants. Van arribar a la darrera línia sèrbia, molt ben bastida, amb tres línies de trinxeres paral·leles, una darrere l’altra. S´hi van llençar a la desesperada i en van passar dues. A la tercera els serbis van fer figa i declarar que deixarien passar els civils. Era el 16 de juliol i semblava impossible que ningú seguís viu. Els serbis van obrir un passadís entre les 4 i les 8 del vespre, pel qual van passar més de 5.000 homes del contingent bosniak, els que quedaven del dels 20.000 originals, la majoria civils. A l’altra banda hi havia Tuzla i la seguretat.

Deixant de banda les consideracions morals i humanitàries, l’actuació sèrbia fou completament absurda i motivada per emocions irracionals. Perquè no van deixar simplement escapar la columna? Era el que ells volien. I amb presoners vius en aquell moment, haurien pogut negociar treure molts avantatges i concessions fins i tot de les NU tan covards i indecises.

No queden ni testimonis

Es veu que l’entrada dels supervivents a Tuzla fou un espectacle i un esdeveniment tan memorable com tràgic, però gairebé no hi havia periodistes ni testimonis a la ciutat ni les NU en volien saber res. Els fugitius eren com espectres, esquelets vivents, com fantasmes, morts vivents, despullats, amb peus sagnants, molts víctimes encara d’ al·lucinacions pel gas i la calor, tot plegat uns 5.000. Però els homes eren víctimes de l’horror i el patiment. Irracionalment alguns van començar a disparar contra els amics i companys d’odissea i van continuar els suïcidis. Molts no sabien qui eren ni on estaven. Els soldats de la 28ena retreien als membres del Cos de l’exèrcit de Tuzla covardia i falta d’acció. Tot plegat una situació dolenta, impossible d’entendre o controlar, un gran perill que alguns no van sobreviure. Uns quants líders de la 28, que al capdavall havien reeixit en salvar 5.000 dels 20.000 homes van perdre la vida ja entre els seus. Una organització sanitària va haver de buscar tranquil·litzants on van poder per calmar els supervivents. Mireu la pàgina web en anglès de la ciutat de Tuzla: es queixen de la “massacre” de 30 residents en una altra ocasió a mans dels serbis, però de l’arribada dels 5.000 no volen parlar.

Alguns cineastes locals han intentat explicar la història, però definitivament ningú en vol sentir res. Es massa fort. Al final, resulta que després de tant patiment, els bosniaks es van quedar sense herois.

I ara és quan el genocidi va començar de debò a Srebrenica.  Fou aleshores quan els soldats serbis van començar a matar sistemàticament els homes i joves que s’havien quedat enrere o havien estat capturats. L’article de la Wikipèdia americana sobre la massacre, un verdader llibre,  ho explica tot en detall: la crueltat i propòsit, els llocs. No fou, com en tantes altres circumstàncies,  una absurditat o un accident resultant d’algun fanàtic incontrolat: l’exèrcit havia donat l’ordre, va supervisar l’operació i Mladic pot dir ara com vulgui. Durant dies i dies els soldats no van fer res més que matar i enterrar. Van caure uns 8.300 homes, alguna dona, molts noiets de menys de 18 anys i alguns nens, fins i tot nadons mentre les dones ultratjades eren traslladades d’un lloc a l’altre i subjectes a un espectacle odiós de violació, vexacions i humiliació. Els forenses han identificat fins ara unes 6.000 víctimes gràcies al ADN, que han pogut ser enterrades amb el seu nom.

Final

Probablement, malgrat totes les seves deficiències, el Tribunal de Crims de Guerra de  Den Haag seguint el model de Nürenberg és un dels pocs avenços de la civilització en els darrers anys. No hi haurà cap impunitat pels poderosos, que són els qui més culpa tenen. Els familiars de Mladic diuen que és injust, que ell no havia donat cap ordre, que la guerra sempre és cruel. I que ara el processament ja no serveix per res. Molts serbis es declaren solidaris amb Mladic, víctima de l’odi i prejudici anti-serbi que hi ha pel món. Després de tants anys, perquè? Els morts jeuen dintre de la terra.

Jo crec que serveix de molt. Aquí als EUA que jo sàpiga tots els estats declaren que l’estatute of limitations, la prohibició de perseguir criminalment després d’un cert nombre d’anys, no existeix per assassinats.

Els homes no tenim dret a matar, mai, en cap circumstància. Fer-ho és una violació extrema de la llei natural que no es pot perdonar ni oblidar. Fins i tot en situacions emocionals difícils, hom ha de tenir prou caràcter per reconèixer una línia roja que ningú té el dret de traspassar.

Dura com és la vida, els sers humans tenim coses bones que gaudim i ningú ens les pot prendre: les memòries, el bon temps, els fills i nets, les flors, el respecte, els jardins, l’art. la satisfacció per la feina ben feta.  Els vellets porten els seus nets a passejar i jugar quan fa bon temps, i seuen als bancs entre ells prenent el sol. Radko, no entenem què ets, però sabem que no ets un dels nostres. No volem compartir res amb tu.

Un cop terminada la tragèdia, en Mladic va declarar en públic des dels carrers de Srebrenica com un paó orgullós que en aquell dia de glòria, ell retornava la ciutat de Srebrenica al poble serbi, i que una sublevació popular contra els turcs els havia expulsat finalment de la seva pàtria.

Diu que no era culpa seva? No tenia cap dret a escapar-se del Tribunal ni de viure entre homes. Hi havia renunciat per sempre.

Joanot