Els EUA són diferents

La tossuderia és una actitud molt humana creada pel nostre cervell de la que gairebé tothom pateix o ha patit en algun cas. Qui no li agradi el nom, pot dir-ne Obstinació o Pertinàcia, en castellà Terquedad o com deien els feixistes Lealtad inquebrantable (reservada només per al seu Caudillo). La seva característica important és la resistència a la raó i l’evidència quan comprometen les creences or actituds del tossut.
Molta gent pensen que la tossuderia és un defecte del caràcter d’una persona, o potser fins i tot una mena de malaltia. Ben al contrari, qui llegeixi aquest apunt veurà que és una característica inevitable de la natura humana que cal acceptar i aprendre com confrontar-la. Trobarem tossuts a tots els bàndols d’un conflicte o disputa. És particularment evident en política, però s’estén a qualsevol àrea d’interacció social.

Els humans, gent molt irracional
La capacitat de pensar i treure’n conseqüències lògiques és una de les qualitats que més ens distingeixen dels animals que ens van precedir en l’evolució. Però encara que sí que la tenim, la fem servir? Podeu anar a una escola postgrau de Psicologia i els estudiants us ensenyaran moltes proves de la irracionalitat profunda dels humans. Fa ja anys, foren els psicòlegs de la Californiana Stanford University els primers que ho van demostrar.

Van buscar un grup d’estudiants explicant que volien estudiar actituds sobre la pena de mort. La meitat creien que aquest càstig està bé i serveix per prevenir crims i l’altre meitat estava en contra. Els van donar a llegir dos articles que semblaven d’una publicació seriosa però que eren falsos i havien estat escrits per professors. Un d’ells afirmava que la pena de mort era molt eficaç, i l’altre deia el contrari. Tots dos estudis contenien proves en forma d’estadístiques igualment contundents i convincents, a favor i en contra que si haguessin estat veritat haurien provat la conclusió sense cap dubte (eren també mútuament excloents, cosa que ningú va notar). Els estudiants van escriure comentaris, acceptant cadascun només l’article que confirmava la seva opinió prèvia, que quedava reforçada i ridiculitzant i denunciant les falsedats i feblesa de l’altre article. I així va tot. Les proves convencen només quan confirmen allò que el lector ja creu i accepta.

Als EUA tenim el problema que moltes famílies es neguen a vacunar els nens d’escola, cosa que posa en perill la comunitat i sobretot la gent, tant menuda com gran, que no poden ser vacunats i depenen de què els altres ho estiguin. La comunitat científica, la literatura i tots els pediatres ho recomanen sense fractures, però els que es neguen diuen que el govern es vol ficar en coses que no l’importen. Era una decisió exclusivament familiar. N’hi ha encara també que segueixen creient que les vacunes causen autisme, una afirmació d’un estudi fraudulent, no obstant haver estar negat contundentment fins i tot per la revista que ho havia publicat.

I l’escalfament global? El nou cap de l’Autoritat Federal de Protecció Ambiental (EPA), Trump i probablement milers o milions de persones no hi creuen, no obstant les proves tan clares. I també segueix havent gent que no creuen que els homes hagin trepitjat la lluna.

Què passa quan hom gosa confrontar un tossut
Prou que ho veiem en aquests que cada dia entren als fòrums internet del país insultant els Catalans. El tossut en general accepta o ignora i rebutja les notícies de diari o d’on sigui que el contradiuen, però accepta les que el suporten; ell prefereix fer la seva sense parlar-ne però respondrà durament a qualsevol comentari que se li faci; rebutjarà qualsevol prova que se li presenti atacant qualsevol petit error que hi trobi o simplement la font, acusada de ser falsa i mentidera; si la baralla no s’ha acabat començarà a atacar l’honradesa i amor a la veritat de l’interlocutor i acabarà tractant-lo de fals i estúpid. Contràriament a allò que molta gent es pensa, el senyor tossut en general creu de debò en tot el que diu.

Cal parlar també del famós “bias de la confirmació”que vol dir que acceptem i confirmem les notícies que ens agraden i rebutgem o ignorem les que no. Ho fem molts.

Una cosa semblant va passar amb el web “Breitbart.com” del conseller Steven Bannon, del què Trump fa molt cas. El Breitbart pren notícies verdaderes i en fa cites fora de context, afegint-hi alguna invenció i alguna notícia completament falsa. Els Trumpistes hi creien cegament, Trump inclòs, i va ajudar molt a guanyar les eleccions. La falsedat i absurditat transparents del web no els perjudicaven. I molts experts que surten a la TV a explicar coses, en general són gent amb opinions molt fortes que trien arguments a favor del que diuen, més que analitzar proves. I si us trobeu amb un grup d’amics a parlar de les guerres a l’Orient Mig, de la política americana i l’Iraq, el més probable és que no tingueu idea de què parleu. No fa gaire, en 2014 algú va invitar un grup a parlar de la crisi a Ucraïna i què haurien de fer els EUA. A més van demanar als participants que identifiquessin Ucraïna a un mapa sense fronteres. Tots els que la van identificar a més de dos mil qm de distància eren partidaris d’una invasió militar.

Qui s’hi interessi pot llegir el llibre Denying to the Grave: why we ignore the facts, per Jack i Sara Gorman, Oxford Press

Perquè els éssers humans pateixen d’Obstinació?
Això és l’aspecte més interessant del problema. Tot allò que som i tenim prové de l’evolució de la nostra espècie, però d’on va sortir i de què serveix una característica gairebé universal que sembla perjudicial? Ens en parla el llibre The enigma of reason, de Hugo Mercier i Dan Sperber, Harvard Press, Aquests autors ens traslladen al moment on els nostres ancestres van aparèixer a la terra, fa molts milions d’anys, quan l’única forma de sobreviure era formar un grup, banda o tribu i marxar pel món, sempre endavant, caminant, per la terra buida, recollint herbes i fruites per menjar i sobretot caçant animals amb cap o poques eines. Molta gent en els nostres dies ha creat grups. Oi que són difícils o impossibles de mantenir? Amb els Antics, seria igual. En cas de perill o problemes, tothom preferiria córrer per salvar-se ell mateix. Si hagués estat així, no existiríem. Hi som perquè els avis van aprendre a cooperar, a ajudar-se els uns als altres, a patir quan calia per la comunitat, a obeir el cap, a acceptar el repartiment de responsabilitats. Poderosa com era l’evolució, com es podia fer possible això? La raó sola, simplement aconsellaria només fugir. Aquests autors ho expliquen com la introducció del “bias dels meus” que vol dir una determinació absoluta d’identificar-se i acceptar com a propis els problemes dels companys, de ser socials i fer allò que la comunitat demana. Els primers tossuts havien aparegut al món. Els d’altres tribus no eren importants i no calia ni escoltar-los. La raó, com la tossuderia, són característiques adquirides durant l’evolució. La tossuderia seria el ciment que solidifica els lligams socials entre els membres d’un grup. Sense tossuts, pocs grups o associacions existirien.

Quan estem disposats a acceptar la raó?
Hi ha coses al món que serien molt diferents si no fos per l’obstinació i perseverança humanes: per exemple l’exèrcit, els partits polítics, la religió i moltes cosetes en la nostra petita biografia personal. Els estudis demostren que l’extrema dreta és molt més tossuda que l’esquerra, que en general està formada per gent millor educada i/o més intel·lectual.
Cal concloure que la raó no serveix de res? I ara! Si això fos veritat, no tindríem ni medicina, ni llei, ni indústria, ni tecnologia.

Probablement algun lector quedarà sorprès per la resposta, que és l’única conclusió que es pot derivar del text anterior:

La raó i les proves només són acceptades per la pròpia gent de qui les formula,

Joan Gil

Tags: Obstinació, Proves, Psicologia, Raó, Tossuderia

Va ser un dia feiner, però ahir el Govern, la premsa i la ràdio van commemorar el dia 2 de Març de 1834, quan Texas va declarar la independència de Mèxic a un lloc divertidament anomenat Washington-on-the-Brazos (el Brazos és un riu). Ahir mateix un dels Senadors per Texas va llegir al Senat Federal la carta tan emocional y patriótica escrita pel comandant de El Álamo pocs dies abans de la massacre. La declaració d’independència de la República de Texas fou signada també per alguns mexicans i el Parlament es va reunir a un local gran agricultural amb un President que treballava a una casa particular. Aviat un gran exèrcit mexicà es va posar en marxa contra els texans angloparlants rebels, que no tenien gaire defensa. Els EUA es van declarar neutrals. Sam Houston fou nomenat General… sense exèrcit.

Sam Houston, heroi nacional
La ciutat més gran de Texas s’anomena Houston, però ell era un nord-americà de Tennessee, militar de carrera… i indi de vocació. Es va ajuntar i va viure per anys amb una tribu indígena amiga, de la que ho va aprendre tot i va seguir practicant les danses i cerimònies tribals en secret per molts anys. Va anar a la guerra contra una sublevació índia hostil als EUA on fou ferit per una fletxa i es va fer amic del President dels EUA. Es va casar amb una noia índia, la qual dissortadament preferia un altre senyor i es va divorciar afirmant que la ferida de guerra patida per Sam a un lloc sensible li impedia complir les seves obligacions. Més tard en Sam es va tornar a casar i va tenir 5 o 6 fills. Va decidir emigrar al territori de Texas, en aquell moment sota sobirania mexicana.

Com es va arribar al conflicte
A la fi de la dominació colonial de Mèxic, Texas, actualment l’estat més gran de la Unió Americana després d’Alaska, estava buit, amb algunes poblacions, sobretot San Antonio, sempre al sud, prop de l’actual frontera. Hi havia moltes tribus indígenes, però la pitjor i més intractable eren els Comanxes, que havien reeixit en formar al centre de Texas un verdader reialme enorme amb molts pobles, la “Comanchería”, impenetrable i que robaven i assassinaven colonistes. Entrar a la Comanchería era una sentència de mort. La guerra contra ells duraria moltíssims anys. Als mexicans se’ls va acudir firmar amb certes companyies americanes de propietat immobiliària tractats permetent-hi la immigració i establiment permanent de nord-americans angloparlants a Texas. El volum inesperat d’aquesta immigració legal va estabornir a tothom. Una autoritat local va escriure en va a Mèxic que s’havia d’acabar o si no, malament. En el moment de la independència hi havia 30,000 anglos i només uns 7,800 mexicans.

La famosa fortalesa El Álamo a San Antonio havia estat una Missió, dedicada a l’educació i adoctrinació (amb rentat de cervell) dels indis, que aprenien la religió, abandonaven la seva llengua, filosofia, religió, creences i vida tradicional, esdevenint mexicans súbdits de Su Majestad madrilenya i s’establien a un poble. La Missió romania sempre propietat de l’estat i als 70 anys la feina dels frares missioners es considerava feta i l’havien d’abandonar. El govern sovint entregava els edificis als militars.

Texas de moment va acceptar la independència de Mèxic. El problema fou la pujada al poder d’un General-President anomenat Santa Ana, un dictador militar cruel, autoritari i antidemocràtic que va abolir la Constitució i intentà restablir el centralisme espanyol. Va aixafar brutalment totes les sublevacions i es va posar en marxa cap a Texas amb molt males intencions.

La Guerra de la Independència
Va començar a un petit poble anomenat Gonzales. El comandant del Àlamo havia prestat un petit canó, un tub sense rodes, als colonistes perquè es defensessin dels Comanxes i algun temps després va enviar un destacament a recuperar-lo. El van rebre a trets. La primera bandera texana era blanca volent representar aquest canó, no sempre fàcil de reconèixer, malament dibuixat, al centre.

Els patriotes, verdaders camperols descamisats amb una escopeta i cap entrenament militar, van ocupar dues antigues missions al sud, a Gilead i San Antonio. El General-President va despatxar un destacament cap a Gilead. Els voluntaris del Álamo, espantats per la proximitat de Santa Ana, havien demanat als companys de Gilead que vinguessin a ajudar i reforçar-los. Els desventurats de Gilead ho van intentar i van formar una columna amb carros tirats per bous que es va desorganitzar i mig destruir intentant creuar un riu. Per saber dirigir una columna cal haver estudiat a una escola militar. Es van tornar a Gilead notificant al Álamo que no podien anar-hi. El destacament mexicà poc després va conquerir fàcilment Gilead fent 300 presoners. Santa Ana va manar matar-los a tots. El general de Gilead, esverat, li va escriure que era difícil matar a 300 presoners però Santa Ana va insistir. Els van fer formar una columna amb soldats mexicans als dos costats, que van obrir foc contra els detinguts.

Poc abans del desastre, el nou General sense exèrcit Sam Houston es va presentar al Álamo advertint que la lluita heroica i patriòtica que planejaven contra un exèrcit professional ben armat era absurda i que serien massacrats tots per res. El que havien de fer era abandonar el lloc i anar amb ell al nord a fer la instrucció. El van ignorar. Santa Ana va atacar a les fosques de matinada i la lluita va durar molt poc. Tots els supervivents foren executats. Santa Ana va apilar el cadàvers a l’exterior i els va cremar fora del Álamo sense deixar-los enterrar.

L’arrogància i menysteniment de Santa Ana pels Texans fa de Texas una nació liure
Santa Ana i el seu exèrcit van iniciar la persecució de Houston cap al Nord. Aviat van arribar al territori dels colonistes, que Santa Ana va poder fàcilment prendre i destruir sense confrontacions. Els texans fugitius es volien sublevar contra Sam Houston que ho permetia tot sense defensar-los i el tractaven de covard i traïdor. Sam pensava només que si ell permetia en aquell lloc la destrucció segura del seu exèrcit, tot s’hauria acabat per Texas i va aguantar els insults i amenaces de destitució.

El seu dia va arribar el 2 Abril de 1836 vora el riu San Jacinto, prop de la ciutat llavors inexistent de Houston, després de més de dos anys de guerra. Santa Ana havia acampat al costat molt agradable del riu i esperava reforçaments. Els texans, en nombre molt inferior, estaven a distància, al davant seu, a un campament més alt situat al final d’una plana ascendent molt llarga. Tothom entenia que la batalla final s’acostava. Santa Ana va fortificar els accessos pel costat del riu però olímpicament va ignorar la plana al seu costat que el separava de l’enemic. Va pensar que com que ell era molt més fort, no gosarien mai atacar frontalment. Pobret.

Sam Houston va convocar un consell de guerra. Tots es van posar d’acord. L’exèrcit mexicà amb els reforçaments i l’equipament que tenien era invencible. Havien de recular i fortificar-se a una muntanya que tenien a prop. En Sam s’ho va escoltar. En sortir, va anar directament als subordinats anunciant que es preparessin perquè havia decidit atacar Santa Ana l’endemà a migdia, amb ell al capdavant.

L’endemà al matí el campament mexicà estava rebent els reforçaments. Tots reien contents i s’abraçaven. Menjaven, feien la migdiada, nedaven, netejaven les armes, s’entretenien amb les dones que els seguien…

A migdia, els Texans van atacar estil indi, amb una línia molt ampla amb tots els homes que tenien, acostant-se a tota velocitat. La manca de defenses a la plana entre els atacants i el campament i la manca de vigilància i preparació dels soldats mexicans foren desastroses. L’exèrcit clarament inferior de Sam Houston, que fou ferit, va destrossar en molt poca estona l’exèrcit mexicà. Els sobrevivents es van donar a la fuga. Santa Ana, entre ells, es va vestir en uniform de soldat pelat i va ser enxampat pels texans que sense reconèixer-lo el van ficar al camp de presoners, on els soldats, sorpresos, es van posar a cridar “EL PRESIDENTE”. Els soldats texans el volien penjar però Houston el va salvar. Com a President Santa Ana acabaria signant en nom de Mèxic un tractat reconeixent la independència de Texas. A Mèxic, no obstant fou destituït en absència i l’estat texà no fou reconegut a la capital.

Sam Houston, nou President de Texas, no volia la independència sinó, com molts altres, la integració a la Unió, on tots els estats ja no eren independents però seguien essent lliures i sobirans, amb moltíssimes atribucions exclusives, cosa que segueix essent igual el dia d’avui. Ho va aconseguir en 1845 deu anys després de la seva victòria esdevenint el primer Senador dels EUA per Texas.

La venjança de Santa Ana contra tot el món
D’una conseqüència d’aquella contesa hem patit tots. Com que el General-Ex-President no podia tornar a Mèxic, els EUA li van atorgar l’asil i es va establir a Nova York. Santa Ana, un home molt social, es va fer amic d’industrials, als qui va exposar una idea seva. Al seu lloc de naixement hi havia un indret anomenat “Xiclet” on es trobava una substància tova quan estava mullada que s’enduria molt després d’assecar-se i que en la seva opinió seria un producte barat i magnífic per substituir el ciment a la construcció. Ho van provar però els totxos eren massa febles i no servien de res.
Però a algú se li va acudir ficar-se un tros a la boca i li va semblar que amb una mica de sucre i algun extracte estaria molt bé. El Chiclet, la goma de mastegar, s’estendria, ai las, per tot el món.

Joan Gil

I

Tags: General Santa Ana, Independència Texana, Sam Houston, Texas

Aquesta història tingué lloc a la ciutat de Dallas. En 1970 dues advocades joves, feministes i progressives d’aquesta ciutat, Sarah Weddington i Linda Coffee, contra tota probabilitat van anar als tribunals federals exigint l’eliminació de la llei texana que prohibia l’avortament excepte en cas de perill de mort. Tres anys després van guanyar al Tribunal Suprem. Van triar com a exemple de la injustícia i com a titular nominal del procés una dona anomenada Norma McCorvey, que acaba de morir prop de Dallas fa uns dies als 69 anys. La Norma, ja embarassada de cinc mesos, va firmar un document jurat assegurant que havia demanat una terminació i li havia estat negada degut a la llei. Com que no era cas d’exposar-la a l’opinió pública, li van canviar el nom per “Jane Roe“, un nom genèric americà per una dona de nom desconegut. La queixa i el procés estaven dirigits contra el Fiscal General de Dallas, Henry Wade, que pel seu càrrec tenia l’obligació de defensar les lleis de l’estat de Texas.
El cas ROE CONTRA WADE havia nascut i faria mundialment famosos els dos noms oposats. Potser per sempre.

Les accions legals van durar tres anys i la Norma no va ser informada de res ni fou invitada a cap sessió dels tribunals. Es va assabentar del resultat llegint el diari i per deu anys, en vista de les reaccions violentes li va semblar prudent no donar la cara. El seu embaràs va acabar en el naixement d’una nena que va donar per adopció. Curiosament, no se sap que hagués tingut mai un avortament.

Biografia de Norma McCorvey, feta famosa com a “Jane Roe”
La Norma fou una pobre nena molt desgraciada, víctima de condicions socials dolentes i de la misèria. Fou una nena no desitjada i mal tractada, filla de pares divorciats i una mare alcohòlica. Als deu anys fou enxampada robant diners a una gasolinera i ficada a una institució per delinqüents juvenils. Fou alliberada per la intervenció d’un parent que la va endur a casa seva només per violar-la a plaer fins que ella es va escapar, per casar-se als 16 anys, ja engrescada amb alcohol i drogues. Es guanyava la vida fent feina domèstica o de cambrera a restaurants. Després del divorci, va quedar embarassada tres vegades per homes diferents (potser per violació). Després del primer part va dur la filleta a la seva mare i va desaparèixer, seguint amb les drogues i l’alcohol. A la tornada fou arrestada per haver abandonat un bebè. Ja alliberada, va firmar papers permetent a la mare que adoptés la criatura, que era neta seva. Va donar el segon i tercer fill per adopció. Havia estat sempre bisexual i arribada a la maduresa va triar una dona lesbiana com a companyona fins la seva mort.

Deu anys després hi va haver grans moviments feministes en defensa del “Roe vs Wade” i va decidir revelar-se per enjoiar la glòria (encara que no havia fet res tret de firmar un paper i de fet només havia estat utilitzada). Ho va pagar car. Els enemics violents de la dreta religiosa la van perseguir. Va rebre escopinades a la cara, insults i amenaces i algú va disparar trets de carabina a la seva finestra. No obstant això, va pujar a la plataforma a una manifestació de 300,000 dones presidida per la Gloria Steinem amb Jane Fonda i Glenn Close i va escriure un llibre una mica vulgar que probablement no s’hauria hagut de publicar, trobant feina de consellera a una clínica d’avortaments per a dones pobres a Dallas.

Una cosa extraordinària va tenir lloc. Jane Roe es va passar a l’adversari. Els Baptistes que bloquejaven i molestaven les dones que volien entrar, van llogar un local al costat mateix de la clínica on Norma treballava i un Pastor va començar a parlar amb ella i la va convertir a la causa contra els avortaments. Va ser batejada seguint el ritus dels Baptistes i va esdevenir una “nascuda per segona vegada” esdevenint una militant activa protestant contra la causa anterior i va escriure un segon llibre, aquesta vegada contra les morts de bebès. Després d’algun temps, va determinar que els Baptistes eren massa donats a confrontació i fins i tot violents (hi ha hagut assassinats de metges per ser assassins de bebès) i va abandonar aquesta denominació per fer-se Catòlica, una església que també s’oposava als avortaments però de forma més tranquil·la. Al final de la seva carrera va anar a diverses manifestacions contra Obama, anomenant-lo “assassí de babies”.

Els arguments del Tribunal Suprem
Les dues advocades a l’arrel de Doe vs Wade van donar dues justificacions per la seva querella:
1) violació del dret a la intimitat (“privacy” explicat més abaix) i
2) violació de la igualtat de drets.
El primer dels dos arguments guanyaria el dia.

La “privacy” dels Americans és només en part igual a la nostra “intimitat“, que inclou només coses com ara la prohibició de fer públics secrets o coses confidencials d’una persona, o fer publicitat per destruir injustament la reputació d’algú o apropiar-se del nom o fotografia d’una altra persona.

La “privacy” en canvi inclou en primer lloc “la interferència intrusiva i no desitjada en els nostres afers personals” Hi ha coses molt personals que només l’afectat té el dret de decidir, diguin el que diguin els altres, per exemple si hom vol casar-se i amb qui, quina professió tria, si vol acceptar una religió o no, i moltes altres coses. El concepte religiós del pecat cau dintre aquest grup. I aquí tornem a la dona embarassada. Una de dues coses ha de decidir: si termina l’embaràs o si el continua fins el naixement i NINGÚ fora de la dona té cap dret a decidir per ella. Per això l’avortament no es pot prohibir. Què és això que l’estat mani a una dona tenir un fill? Si és moral o no o contrari a la religió ho ha de decidir la dona per ella sola.

El dret a la “privacy” no està formulat a la Constitució dels EUA, però hi apareix en esperit i intenció moltes vegades, com els Suprems han determinat. La noció fou introduïda explícitament a la jurisprudència americana pel famós justícia Brandeis, jutge del Suprem, en 1890 i identificat com un Dret Natural. Igualment la privacy està inclosa a la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

El Tribunal Suprem dels EUA (els Americans per costum en diuen així enlloc de Federal) va decidir seguint aquest argument per 7 a 2 el 22 de gener de 1973 i el Justícia Blackmun va escriure l’opinió molt explícita del Tribunal. Es tractava d’embarassos “que no eren desitjats per una o més raons com conveniència, planificació familiar, economia, desinterès per fills, la vergonya de la il·legitimitat…” Això és seguit per la bomba “Qualsevol dona té dret a un avortament si ho demana i troba un metge disposat a fer-ho”. I encara més clar: “La majoria del Tribunal manté aquest punt de vista: durant el període abans que el fetus esdevingui viable, la Constitució del EUA valora la conveniència, disposició emocional o capritx de la mare putativa més que la vida o vida potencial del fetus” Wow!

Va afegir, no obstant que a mesura que el fetus creix cap a la viabilitat, que podria arribar a les 20 0 22 setmanes, l’estat podria adquirir un interès legítim en la seva protecció i que lleis en aquest sentit serien permissibles, cost que va obrir un fenomenal forat per atacs dels adversaris. Hi ha molts estats que han imposat regulacions abusives que fan difícil o impossible l’avortament. El Sr Vicepresident Pence com a Governador d’Indiana ha estat un dels lluitadors més temibles, creatius i inflexibles inventant barreres per fer molt difícils o impossibles els avortaments. Que Déu preservi la vida del President Trump.

Els Suprems havien abrogat només la llei de Texas, però les feministes tenien un segon procés en marxa al Tribunal dels EUA a Geòrgia, exigint l’eliminació de les lleis contra terminacions de l’embaràs que tenien 24 estats. Aquest tribunal havia dubtat, però després de llegir l’argumentació del Suprem, van anular en l’acte les 24 lleis i a més van declarar que l’ordre s’estenia a tots els estats de la Unió. L’avortament havia quedat legalitzat.

Els arguments dels adversaris
Es troben a les files de la comunitat protestant dels Baptistes, fortíssima al Sud i moltes altres parts de la Unió que practiquen una metodologia molt agressiva i perillosa i no cedeixen mai. L’Església Catòlica hi participa plenament però sense violència. En temps del Papa Wojtyla, l’oposició militant a l’avortament era un dels criteris que ajudaven a ser bisbe o cardenal i els nous nomenats sovint apareixien en públic per primera vegada fent sermons fervorosos en contra i intentant manobres polítiques, cosa que sembla haver acabat amb el Papa Francesc, que manté la doctrina però ha acabat amb l’obsessió.

L’argument que tenen és sempre el mateix: que la nova vida comença a la concepció i que qualsevol avortament és un assassinat d’un bebè i per tant els metges que ho fan són criminals que a vegades es mereixen la mort.

Jo diria que la vida, fàcil de reconèixer però impossible de definir, només es va iniciar a la terra d’un cop per tots fa molts milions d’anys i ha estat transmesa d’un individu a l’altre i d’una espècie a l’altre sense interrupció, o sigui que ni s’ha acabat mai ni pot començar de nou. Totes les cèl·lules del cos, incloses les dels òrgans que treu un cirurgià són tan humanes com un ou fecundat però cal un grau d’organització considerable i un cervell que funcioni fins que es pugui parlar d’un nou individu, cosa que arriba només amb la viabilitat.

El cas de l’avortament ara ja des de fa més de 40 anys ha causat una interminable divisió dintre del poble americà en tot: vida comunitària, religió, política, eleccions, programes de ràdio i televisió i no hi ha indicis que s’estigui acabant. Els Republicans insisteixen en massa en nomenar un nou jutge suprem disposat a abolir el Roe vs Wade, que serà difícil però no impossible.

Joan Gil

Per més informació llegiu l’article “As Jane Roe, she symbolized abortion divide” al NYTimes del 19 Febrer 2017 que conté moltes referències i d’on he tret algunes dades.

Tags: Avortaments, Dallas, Jane Doe, Tribunal Suprem dels EUA

La feblesa humana i sobretot les obsessions sexuals han estat l’objecte de molts llibres i pel·lícules. Hi estan per damunt les persones molt educades? Al segle XIX, un professor de Harvard va assassinar un altre per un assumpte de diners i va cremar el cadàver a l’incinerador de la Universitat. Moltes vegades les emocions guanyen al seny. Jo vaig conèixer en Bill Douglas l’any 1977 quan jo estava passant un any a un laboratori de la Universitat de Miami dirigit per un vell amic. El lloc tenia una plaça vacant per a un candidat molt qualificat i em van demanar que fes les entrevistes. Això consistia en una llarga conversa sobre la feina del candidat, un dinar a Kay Biscayne i, si el visitant volia, un petit passeig en cotxe per Miami o Miami Beach, seguit per l’entrevista amb el cap.

Bill Douglas

Jo només n´havia sentit parlar per un sol article que havia publicat amb resultats que semblaven importants, encara que em sorprenia que hagués estat publicat a una revista poc prestigiosa (veieu comentari al final). En aquell moment seguia treballant a un laboratori de Citologia situat a la petita ciutat turística de Lake Placid, estat de Nova York, on probablement guanyava poc. Era massa gras, alt, amb entrades grans als cabells i una veu fina.
Uns mesos després em va trucar al meu despatx a la Universitat de Pennsylvania, a Philadelphia. Volia saber perquè el Director de Miami no li havia donat la plaça. Ni ho sabia ni tenia cap intenció de ficar-m’hi. Va ser el meu darrer contacte amb ell. Però 5 o 6 anys després vaig rebre notícies seves llegint com cada dia el Philadephia Inquirer:

Bill Douglas, un home de 53 anys, ja Professor a la Facultat de Medicina de Tufts University a Boston, casat i amb tres fills, havia assassinat a cops de martell al cap una noia de 21 anys El cas va produir una gran sensació. A més dels articles als diaris i revistes s’han publicat dos llibres, Hollywood en va fer un film i a la TV jo he vist dos programes, el darrer (dolent) de Discovery Channel. Qui vulgui, pot informar-se més al Google.

Robin Benedict (també anomenada Nadine)c
No hi he estat mai, però Tufts University està situada prop de l’anomenada Combat Zone de Boston, que era allò que en Català es diu un barri molt dolent i sens dubte perillós, que havia fascinat en Bill Douglas, originari d’una ciutat petita.
La Robin era una noia molt atractiva de 20 anys que havia estudiat disseny gràfic i tenia una feina regular, però es veu que els seus pares eren immigrants sud-americans i li faltaven diners i per això treballava els vespres. El bar on en Bill la va conèixer es deia Good Times, un nom que té connotacions explícites en anglès, amb una passarel·la on sortien a ballar dones poc vestides. En Bill, admirat per la seva joventut i bellesa, la va prendre per una persona regular i es va sorprendre quan la mossa li va citar les seves tarifes. Però la relació entre els dos va començar.

Obsessió fatal
En Bill va començar a obsessionar-se amb la prostituta, de la que cada dia demanava més i més atenció i serveis. Al final ella va acabar cobrant un total de 1,000 $ per dia, una suma monstruosa l’any 1982. Bill havia perdut l’enteniment. Poc a poc Bill va començar a demanar coses fora de les obligacions usuals d’aquestes dones, com anar a passejar a un parc, anar al cinema i menjar a restaurants. La noia seguia acceptant els seus pagaments però li repetia constantment que la seva relació era purament “professional” i que no es pensés res més. Va esdevenir gelós i Bill va entrar d’amagat al pis de la Robin, robant la màquina de respondre per telèfon per escoltar els missatges. Va demanar perdó, però enlloc de tornar la màquina li va regalar una altra nova, que li enviava un beep cada cop que hi havia un missatge i li permetia sentir-lo. Al mateix temps, oblidant la seva feina, Bill practicava allò que en anglès s’anomena stalking, és a dir seguiment pel carrer i llocs públics, i observació constant d’una persona, que a gairebé tots els estats és il·legal perquè molesta molt, fa por i sovint acaba malament.

La qüestió econòmica
Bill, que tenia una muller i tres fills a més d’una casa a un suburbi amb hipoteca, no podia permetre´s pagar els diners que Robin exigia. Sembla que la noia va arribar a cobrar en els 11 mesos que va durar l’afer, uns 67,000 $. D’on els va treure? Dels seus estalvis primer i després del crèdit per a la investigació al seu laboratori que la indústria li havia donat, i al final de la Universitat. Va aconseguir assignar a la Robin un sou com a “field co-worker”, una assistenta empleada que treballava fora de la Universitat i Bill va arribar a robar equipament car del seu laboratori per vendre’l i també a exigir pagament per viatges i despeses falses. No va trigar gaire fins que la Universitat va iniciar una investigació que li costaria el càrrec i la seva dona ja parlava de divorci. I la Robin li seguia dient que les seves relacions eren només professionals. O pagava, o res.

El crim
Va tenir lloc el 5 de març de 1983 al vespre. Cal tenir en compte llegint-lo que al procés, l’advocat defensor el va presentar com a un home innocent victimitzat per una prostituta dolenta i cobejosa i també que no hi havia testimonis de res.
Bill Douglas va explicar que un vespre, amb la família fora però a punt de tornar, la Robin es va presentar a casa seva duent un mall a la mà exigint pagament de 5,000 $ que segons ella Bill li devia per haver-li subministrat cocaïna. El va amenaçar i es va mostrar indiferent a la possible tornada de la família. Va alçar el mall per ferir-lo, però Bill li va prendre, matant-la amb tres cops de mall al crani. Va prendre la roba sanguinada de la dona, llençant-la a un barril pel carrer, on la policia la va trobar desseguida. Va ficar el cadàver al portamaletes del cotxe de la Robin i el va endur a una obra enorme a l’estat veí de Rhode Island, llençant-la a un vessador d’escombreries, on no seria trobada mai. Va abandonar el cotxe a Nova York prop de l’estació de tren i va enviar postals a la família dient que estava de viatge i que no es preocupessin d’ella. Però com la majoria de crims de passió, tot estava molt mal preparat i la policia el va enxampar molt aviat. La muller va declarar que de fet havia tornat a la casa durant el temps probable de l’assassinat i veient el cotxe de la Robin a l’exterior, se’n va anar sense voler entrar. I a un armari es van trobar sang i restes del cervell de la víctima.

El judici i la presó
No obstant les proves, el fiscal va tenir el problema que el cos no havia ni ha estat trobat mai i que no hi havia testimonis de res. Era només el que deia Bill. La llei criminal és competència exclusiva des 50 estats individuals, però en general se sembla molt a tot arreu. Condemnar un acusat per assassinat sense cadàver és pràcticament impossible. És molt difícil fer desaparèixer un mort, però Bill Douglas ho havia aconseguit. Al final Bill fou condemnat només per homicidi (una mena de mort involuntària per accident), no per assassinat, però el jutge li va imposar el màxim. Va ingressar a una presó, on va esdevenir un model d’obediència i virtut, donant classes de College als altres presidiaris. La seva muller naturalment es va divorciar però en Bill va trobar una altra dona lliure que participava als seus cursos i es van casar mentre estava encara empresonat. El van alliberar per bona conducta als nou anys i va declarar que tornaria a fer recerca mèdica. Viu amb la segona dona a algun lloc i no se n’ha sentit dir res més.

Anys després del cas, em vaig trobar amb el meu amic de Miami i li vaig preguntar perquè no havia acceptat en Douglas. Va respondre que havia telefonat científics interessats i li van explicar que ningú podia reproduir els resultats del seu famós treball, despertant la sospita de frau.

Joan Gil

Tags: Assassinat, Bill Douglas, Professor, Robin Benedict, Tufts University

Èxits i Fracassos
Fa relativament pocs anys que Google va anunciar per sorpresa que estava treballant en el desenvolupament d’un cotxe completament autònom. Apple va seguir l’exemple i ens vam assabentar que la majoria de les grans companyies automobilístiques, tant a Europa com als EUA, ja feia anys que treballaven en secret en el mateix projecte. Perquè volien emprendre tots de sobte un projecte tan difícil com car? La resposta que rebia tothom que preguntava era sempre la mateixa (per qui la vulgui creure): es tractava només de millorar la seguretat, d’acabar amb els milers de morts, accidents materials i desgràcies que tant ens afecten. Era veritat…també.

Hi ha hagut bons resultats: la càmera de vídeo per la visió enrere quan l’auto recula, el fre automàtic davant d’un obstacle o una persona, l’avís quan el cotxe se surt de les línies del carril. De moment, aquestes coses ja s’ofereixen en autos cars, però costen extra i hi ha autoritats i organitzacions de consumidors que demanen que siguin obligatòries, cosa que probablement arribarà. Una cosa que seia útil i fàcil d’implementar però sembla tenir poc èxit és l’aparcament automàtic. Hi ha algun model d’auto que ho pot fer pel carrer, cosa molt fàcil en vista de l’equipament, però del que es tractaria seria d’aturar-se davant la porta de l’edifici i manar al cotxe que anés a aparcar tot sol i que torni quan sigui trucat per un iPhone. Un dels grans avantatges seria que permetria aparcar molts més autos que ara, perquè caldria deixar molts pocs centímetres entre cotxe i cotxe.

Tot això està molt bé i qui vulgui ho pot tenir amb moltes marques per un preu extra. Però i els cotxes completament autònoms que obeirien ordres de dur-vos tots sols des de la Plaça Espanya a ca una tieta que viu a Vic? O a Figueres?

Avís dels Experts
Molts investigadors eminents en intel·ligència artificial han escrit articles avisant que l’intent és prematur, que arribarem sens dubte a aquests cotxes sense conductor, però que trigarem anys encara. La raó és que les tècniques d’ intel·ligència artificial no són prou dignes de confiança. És fàcil d’entendre perquè. Jo fa anys treballava al laboratori amb un programari comercial de Neural Networks, que nosaltres volíem entrenar perquè reconegués tot sol biòpsies de càncer. Calia començar ensenyant-li una col.lecció didàctica de casos ben diagnosticats perquè l’ordinador entengués quins eren els criteris utilitzats que ell sabia extreure; després hom podia ensenyar-li desconeguts per veure si els diagnosticava. La veritat és que sovint sí que ho feia, però a vegades sospitàvem que l’ordinador havia memoritzat coses i les super-imposava als casos desconeguts. Molt bé, però què faria quan se li presentava un cas que ell no coneixia? Feia un diagnòstic sense avisar que acabava de fer una cosa absurda, un disbarat perillós. El sistema no sabia tractar amb coses desconegudes.

No tinc cap dubte que en els anys passats des del meu temps la Intel·ligència Artificial deu haver millorat moltíssim, però els experts diuen que no prou per posar un monstre que pesa tones a gran velocitat pel carrer confiant en que el programari protegeixi tothom. En general el cotxe ho farà molt bé en totes les situacions que coneix, que són gairebé totes, però els humans i certs esdeveniments causen situacions úniques i imprevisibles que l’ordinador del cotxe no coneix ni sap què fer. Què farà en aquest cas? Potser molts lectors podrien explicar coses molt inesperades que els han passat anant per cotxe, o perills que han previst i evitat gràcies a la seva experiència i prudència.

El cas de Mercedes
Fa poc aquesta companyia ens va facilitar la resposta a un dels més grans dilemes ètics de la humanitat. Què cal fer quan hom està encarat amb una situació on cal decidir entre matar algú o sacrificar la pròpia vida? O matar a dos enlloc de tres? i si un dels tres té fillets petits?
Anant en cotxe, diguem que de sobte un grup de nens apareix davant del cotxe sense distància per frenar. Seria possible no obstant, girar a la dreta i caure a un barranc, on el conductor podria morir. Què cal fer? Atropellar els nens o triar la mort pròpia?

La resposta de Mercedes en els seus cotxes automàtics? Salvar la vida pròpia i matar o ferir els nens. Algú coneix una resposta més escaient? Mercedes va causar un escàndol, però com s’ho fan els altres? Hi ha coses de les que ningú vol parlar.

Exemples actuals
El cas més sensible fou el del conductor d’un Tesla que va morir quan estava al seient del xòfer llegint un diari mentre el seu cotxe circulava amb conducció automàtica. La companyia Tesla va afirmar immediatament que el conductor havia violat les instruccions deixant anar el cotxe tot sol per un lloc perillós, i que això, encara que evidentment possible, no estava ni previst ni autoritzat.

L’exemple més agosarat ens l’està donant UBER, que té taxis automàtics a la ciutat de Pittsburgh (Pennsylvania) i a San Francisco. En tots dos casos, la companyia posa un xòfer, el qual en principi observa sense fer res, i el servei està limitat a certes parts de la ciutat. A San Francisco s’han empatollat amb la policia de tràfic que ho volia prohibir. En qualsevol, el futur d’aquesta innovació dependrà molt de com s’ho prenen el públic i les autoritats a més de les companyies d’Assegurances.

El Futur
Que perquè dedicar tants diners i esforç a aquesta empresa tan immadura? Treballen per un futur que fa salivar d’alegria els empresaris i grans companyies, que s’imaginen com els taxis, camions i autobusos de línia podran circular en un futur pròxim tots sols sense xòfer i estalviar-se molts dinerets. Per ara només UBER ho està assajant, però potser aviat veurem el dia quan monstres de vuit rodes carregats circulin tots sols pel carrer.

Això ens porta al problema de l’automatització creixent i la pèrdua progressiva de feina ben pagada. El Sr Trump es pensa que això és degut als EUA al pacte nord-americà de comerç lliure (NAFTA) que s’ha emportat tota la feina bona a Mèxic, però en realitat té més a veure amb la proliferació de robots a la fàbrica. Igual passa amb els gegants del comerç per Internet, com Amazon. Quan funden un centre de distribució, prometen més de 10,000 treballadors i no menteixen: podrien fins i tot arribar a més. El problema és que prenen la feina a tants empleats de botiga o més. Hi ha organitzacions que estudien formes de re-entrenar o si no es pot, per exemple perquè el treballador es massa vell, pagar un suplement per fer-lo acceptar una feina pitjor. Ja veurem

Afegit 21 Gener 2017. Finalment, després de set mesos,una agència federal ha publicat el resultat de la mort a la Florida d’un automobilista, quan un Tesla conduït automàticament es va estavellar a una velocitat de 115 qm/h contra un camió que estava creuant la carretera. L’informe ha absolt Tesla i el seu programari de tota culpa. L’accident va passar per una imprudència del conductor que es va posar a llegir al volant sense vigilar la carretera,cosa inacceptable que Tesla havia desaconsellat. En aquell cas l’autopilot va confondre el color del camió amb el cel. El sistema no pot funcionar en tots els casos perquè no sap què fer en situacions inesperades. Això es resoldrà algun dia però no pas ara. Cal tenir un conductor.

Joan Gil

Tags: autos autònoms, intel·ligència artificial

Barack Obama és un intel·lectual, un orador extraordinari i un home d’intel·ligència poc comú amb poca capacitat pel diàleg. Mentre que ser un intel·lectual és una necessitat per ensenyar a la Universitat, pot ser una càrrega feixuga per un polític. N’hi ha pocs. Diuen que és un home una mica arrogant, autoritari i orgullós, sovint de tracte difícil, incapaç de negociar quan topa amb resistència, capaç de sacrificar alguns principis quan li sembla que cal fer-ho gràcies al seu enteniment superior de la situació.

Problemes greus que no va saber resoldre
El primer és sens dubte l’odi i oposició total i inflexible dels membres republicans del Congrés, que per anys li van bloquejar sense discussions absolutament tots els projectes de llei i decisions, sense considerar per res els interessos dels EUA. En part fou degut a la presa de control de la delegació republicana per extremistes de dreta obsessionats amb coses com la lluita contra els gays, contra l’avortament, demanant retallada dels impostos (que són baixos en comparació amb Europa) i reducció del nombre de funcionaris federals i de l’autoritat de les seves agències. Guanyen les eleccions sovint malgrat la desesperació del Partit, que sap que la majoria dels ciutadans no comparteix aquesta ideologia, gràcies a la seva hàbil manipulació del sistema de primàries i la disponibilitat de grans sumes de diners.

Què va fer l’Obama per superar aquesta situació? No és la primera vegada que passa en la història. Hi ha molts exemples des del començament de la República. Jo em recordo sempre de la batalla campal que el President Lyndon Johnson va haver de lliurar contra el seu Congrés per fer aprovar la Llei Federal de Drets Civils, i després la llei del dret a votar, avui en dia orgulls de la nació. Fins i tot els congressistes demòcrates del Sud hi estaven en contra. Quan hom topa amb un problema, és fàcil culpar els adversaris, però les baralles són sempre un esport compartit. Obama va recórrer a l’activació a vegades insòlita i dubtosa del poder executiu, una tàctica sovint exitosa però que molts jutges federals, inclosos els Suprems, van tombar.

El segon problema que jo triaria, fou el desencontre insoluble amb l’esquerra del país, els progressius, que no obstant haver estat essencials en la seva pujada al poder, es van sentir enganyats i traïts per algunes de les raons exposades més abaix.

Obama va fer un discurs magnífic a la Universitat de Cairo explicant que als EUA, ni les lleis, ni les creencies, ni la història ni la Constitució eren enemics de l’Islam. Potser això podria canviar amb Donald Trump.

Tal com havia promès, va intentar de debò tancar la presó de Guantànamo, però el Congrés li va prohibir per llei traslladar aquests detinguts a una presó al sòl nord-americà. Aleshores ell va provar d’enviar-los a països amics estrangers amb resultats parcials no gaire bons. La presó seguirà oberta el proper 20 de Gener.

Obama establirà un nou rècord presidencial: serà l’únic mandatari que ha tingut el país en guerra del primer al darrer dia de la seva administració. I el final encara no es veu.

Es va mostrar molt sensible al problema de la manca de regulacions de les armes de foc i va intentar unes quantes vegades enviar projectes de llei al Congrés. Molt escandalosament, tots van ser rebutjats amb poca discussió.

Èxits
Cal anomenar dos, ara tots dos en perill per l’amenaça Trump: la seva lluita contra l’escalfament global (en la què ni Trump ni la majoria de Republicans creuen) i la creació de moltes àrees protegides en defensa de la natura, contra les perforacions petrolieres, i d’espècies animals en perill. Ha creat, sempre per vies executives sovint dubtoses, més parcs nacionals i zones de propietat pública que tots els Presidents anteriors.

El cas de l’Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria
Obama la veia com l’èxit més gran de la seva presidència, acabant amb la situació caòtica i hostil a la població pobre que hi havia. Els Republicans van jurar destruir-la des del primer dia, ressentint sobretot l’obligació de comprar una pòlissa (sovint amb subvenció federal per als pobres) o haver de pagar una multa. Deien a més, sense cap raó, que el govern governava l’administració de la medicina. És una acusació absurda.

La llei era molt necessària, sobretot certes disposicions (per exemple prohibint a les companyies d’assegurança negar assegurança a la gent amb malalties pre-existents) però a molts ens va costar entendre perquè obligava a la gent a acceptar una pòlissa privada amb co-pagaments i deductibles enormes (en l’actualitat, citant casos extrems, hi ha famílies que han de pagar $8,000 abans de tocar un benefici, però deductibles de més de 2,000 són comuns). En Bernie Sanders ho va explicar molt bé: hauria pogut simplement estendre el Medicare, l’assegurança federal dels que tenim més de 65 anys, a tothom, que funciona molt bé. Enlloc d’això va lliurar milions de ciutadans emmanillats en les mans de companyies privades dirigides per consellers delegats que cobren entre 16 i 20 milions a l’any i sobretot sense cap mena de control ni del preu de la cura mèdica ni dels medicaments. Ja veurem què passarà ara. Els Republicans per ara la volen suprimir però no està gens clar si la volen substituir o no. Prepareu-vos a sentir-ne parlar molt. Molts ciutadans tenen por.

Immigració
Potser molts europeus no ho entenen bé comparant el problema amb la immigració musulmana d’ara però és que els Nord-Americans som tots, excepte els indígenes, una nació d’immigrants i el problema és molt emocional i de fet encara hi ha feina per tothom que arriba. Ho veiem de forma molt diferent dels Europeus. El rècord d’Obama és mixt: per una part va intentar fer aprovar una nova llei d’immigració que estava bé, probablement hauria estat la millor de la història, però el Congrés com sempre es va negar a processar-la. Obama va intentar fer-la passar com a ordre executiva, cosa molt dubtosa, que els jutges federals van rebutjar.

Pel costat dolent, sense explicar res. Obama ha fet deportar més de dos milions i mig d’immigrants il·legals, més que tots els altres presidents plegats.En l’actualitat pocs mexicans intenten creuar la frontera del sud. Gairebé tots els il·legals són centre-americans fugint de la tragèdia d’Hondures, El Salvador i Guatemala, que tenen el problema d’haver de pujar milers de qm per la costa Atlàntica de Mèxic abans d’arribar als EUA. Obama ara paga a Mèxic per aturar el flux i repatriar els immigrants, com fa la UE a Grècia amb Turquia.

Les guerres
Va pujar al poder oferint una nova campanya a l’Afganistan com una “guerra de necessitat”, va tornar a empatollar-se a l’Iraq i sobretot, la seva conducta a la guerra de Síria fou desastrosa. Està clar que és fàcil parlar, però és difícil considerar la tragèdia siriana sense culpar a tots, sobretot els diversos estrangers, que hi estan participant. Durant el temps com a Secretària d’Estat de la Clinton, el món va empitjorar molt sense que ella fes gran cosa. Kerry, en canvi, verdaderament ha lluitat per bones causes. En qualsevol cas, el tractat amb l’Iran, que ara Trump vol derogar, va estar molt bé. Netanyahu, essent tècnicament incapaç de bombardejar com ell volia la central nuclear iraniana de Natanz, va intentar que els EUA ho fessin, però això hauria estat més una bogeria tràgica de resultats imprevisibles que un error. Els congressistes van invitar Netanyahu a venir a Washington a fer un discurs al Capitoli contra el Govern americà (!!!!) i l´home anava repetint insults i grolleries contra Obama. Com a premi, el govern Obama li ha concedit un nou acord d’assistència per 32 mil milions de $. Deu ser que paga la pena insultar.

Un altre aspecte de l’actuació militar d’Obama, que els historiadors jutjaran, fou el seu impuls a l’ús de drons per objectius militars, cosa que havia començat en George W Bush. En certes ocasions, sembla que ell mateix exigia aprovar-los personalment. Ja hi ha alguns periodistes i observadors que han escrit sobre el munt de problemes constitucionals i legals produïts, sense parlar de la mort d’innocents a la rereguarda, lluny del camp de batalla, molt diferent de la forma d’actuar de l’exèrcit. Aquest tema molesta molt i pocs en volen parlar. El problema està molt lluny d’haver-se acabat i pot tenir moltes derivacions perilloses. Ja veurem.

La vigilància electrònica
És aquí on hom troba sobretot l’arrel del seu conflicte amb els progressius. Obama va suportar totes les mesures de vigilància practicades, incloses les trucades telefòniques que molts veien com violacions de drets civils. A més va implementar mesures i ordres per acabar i empresonar els “whistleblowers”, la gent com Snowden, que denunciaven en públic abusos i actes il·legals del govern. El Cyber Command que entre altres coses emplea els hackers estatals nord-americans fou fundat per George Bush però ha estat fortament suportat i promogut per Obama i pocs saben què fan. I ha repetit moltes vegades que Snowden, considerat per molts com un heroi, hauria de ser jutjat i empresonat per traïdor. En això, com en altres coses, va seguir les passes del seu predecessor GW Bush.

Hi ha un aspecte curiós del problema dels drets civils que fou un tema en el moment de la seva elecció per acabar en no-res. Molta gent deia que Obama promouria els drets civils i benestar de la població minoritària i les diferents races del país. No ha passat. De fet sota el seu mandat hem vist aparèixer el problema molt considerable de les execucions extra-judicials de negres per la policia. Sembla en canvi haver simpatitzat molt (com la majoria de ciutadans americans) amb els indígenes, com acaba de demostrar fa poc en el cas de la pipeline en construcció a Dakota del Nord que hauria violat territoris sagrats dels Sioux i posat en perill la salut dels residents d’una reserva. Probablement molts europeus no entenen que les tribus índies, sense ser independents, són entitats sobiranes amb un gran nivell d’autogovern que van firmar tractats de pau d’igual a igual amb els EUA i només reconeixen l’autoritat dels Estats Units, mai les lleis o autoritat de cap Estat. El govern mira de respectar-los gairebé sempre.

Avui, primer dia feiner de l’any, molts càrrecs i el nou Congrés han pres possessió i la família Obama, que tindrà una casa molt maca a Chicago, deu estar empaquetant.

I com diuen sempre els polítics, “God bless the United States of America” (Déu protegeixi els EUA), com tots desitgem. I necessitem ara que Trump s’acosta

Joan Gil

Tags: drets civils, Guerres, Immigració, Obama, Protecció ambiental, Republicans

Fa uns mesos va ser estrenat un documental sobre l’origen, autoria i el significat del virus Stuxnet, tan admirat fins i tot per les seves víctimes, que en 2010 va destruir un 10% de les centrifugues iranianes que purificaven urani per fer bombes nuclears i tot seguit es va escampar fent mal a moltes parts del món. La pel·lícula, anomenada Zero Days va tenir poc èxit, que és molt trist per la importància del cas. Ara l’ensenyen a Showtime. Mentre que el programari del virus fou una obra mestra de la informàtica que molt poca gent podria escriure, entendre el problema i les conseqüències no és gens difícil.

Els polítics americans en aquest moment s’entretenen demanant una investigació sobre si els russos van influenciar l’elecció presidencial. Està clar que sí, tothom ho sap. És impossible trobar les persones responsables ni molt menys saber si treballen per Putin o no, però ja fa temps que se sap que l’origen de l’atac que va exposar els e-mails secrets del Comitè Demòcrata Nacional i de la Iniciativa Global de Clinton provenia d’uns ordinadors situats a les muntanyes de l’Ural, propietat d’un empresari que lloga ordinadors i va dir a periodistes que li van pagar en efectiu i que no sap qui eren aquella gent, ni l’importava. En traurà més la CIA?

Aquell atac va enviar a Wikileaks secrets poc favorables a Hillary Clinton, la veracitat dels quals no ha posat ningú en dubte. Què li retrauran als russos? Potser que van dir la veritat i ensenyar coses amagades al poble americà? A més, els grans diaris i els mitjans no van cobrir gaire el contingut, que poca gent va conèixer. En canvi, jo dubto que haguessin intentat canviar els nombres de vots durant l’elecció. Això es podria interpretar com un acte de guerra per posar un titella al govern i els hackers per ara no ho fan. Massa perillós. Les eleccions federals estan completament en mans dels estats i no del govern federal i això no ha passat mai. Hi ha hagut recomptes que no han exposat mai a cap estat més de 500 vots de diferència. Cal fiar-se’n

Estem acostumats a mirar els hackers com a gent desagradable que ens amenaça, ens pot robar i suplantar la nostra identitat, o ens espatlla l’ordinador per entretenir-se. En general, aquests individus estan buscant feina: si són prou bons algun representant potser de Google, Apple… o del Govern apareixerà a la seva porta oferint feina legal, ben pagada i sempre secreta. Molts governs, aviat probablement tots, han desenvolupat grups de hackers capaços d’atacar i entrar a fer mal a països hostils i ja fa temps que ho fan. Hom anomena en aquest context sobretot els EUA (ben protegits per Obama, que segueix repetint que Ed Snowden és un traïdor que hauria d’anar a la presó), però també Rússia, la Xina, l’Iran i Corea del Nord. I molts altres menys exitosos. I potser aviat tots.

Tenen potencialment la possibilitat de fer coses com fer caure tota la xarxa elèctrica, aturar els motors de tots el avions a terra o en vol, o de tots els cotxes, obrir les portes de pantans, paralitzar fàbriques… Molts fan notar que tot això es molt semblant a la situació amb els coets nuclears durant la guerra freda: els dos bàndols en tenien i si algú els disparava no hi havia forma d’aturar-los, però els altres farien el mateix abans de ser destruïts. L’expressió durant la Guerra Freda fou “Destrucció Mútua Assegurada”. Això mateix passa amb els atacs informàtics: no es poden aturar. Es possible, en canvi, represaliar els culpables, cosa que ja s’ha fet molt, però això sovint resulta en un contraatac. Que cal fer?

L’Equation Group
Hi ha moltes companyies grans treballant en qüestions de seguretat per ordinadors, no sempre conegudes pel públic, com ara la casa dels grups que van identificar i estudiar (sens dubte amb sorpresa i admiració que no es molestaven en amagar) l’Stuxnet, un virus terrible i magistral que tenia espantat a mig món, descobert per un laboratori a Belarús i caracteritzat per dos homes de la nord-americana Symantec i pels Laboratoris Kapersky, establerts a Moscou però de propietat britànica.

Kapersky ja feia temps que havia identificat un grup extraordinari de hackers d’uns 60 membres, anomenat per ell el Equation Group, per la forma com utilitzaven equacions dificilíssimes d’encriptació al programari. Els anava seguint per molts hacks exitosos que feien per tot el món i eren els autors sobretot un virus d’espionatge molt semblant a l’Stuxnet que sortia a tot arreu. No hi ha forma de saber qui eren aquesta gent i seguríssim que no s’identificaven mai, però en aquest cas, la religió pot ser molt útil. Cal recordar una cosa que ens ensenya l’Evangeli: Per les seves obres els coneixereu El Group ataca sempre al servei d’interessos nord-americans, sobretot a llocs com l’Iran, Síria, Iraq, Rússia, etc. A més, resulta que els programaris inevitablement contenen marques del temps i resulta que el grup treballa de 9 a 5 hora de l’Est dels EUA, de dilluns a divendres, cosa que no passa a qualsevol dels altres països amb capacitats de fer la guerra. I alguna vegada, els polítics n’han fet referències i sempre hi ha gent que parla en secret. Hom creu que el grup són els hackers del Cybercommand de la National Security Agency, basats a la base militar de Fort Myers.

Stuxnet
Els iranians en 2010 estaven a punt de tenir prou urani per fer bombes atòmiques, concentrant l’urani amb unes ultracentrífugues Siemens que havien obtingut probablement de Pakistan. Perquè se’ls va acudir un disbarat semblant? Diuen que la guerra dels EUA contra Iraq per les armes de destrucció massiva imaginàries els va espantar. Poc temps abans, l’Iran havia estat en guerra contra Saddam Hussein per vuit anys i no havia pogut guanyar. Ara havien vist amb horror com arribaven els americans i destrossaven l’exercit iraquià en un parell de setmanes. Van veure les bombes nuclears com una forma de protecció. Els israelians, tal com havien fet abans en altres països, volien bombardejar, però els seus avions no tenien prou abast i sense col·laboració dels EUA no podien passar. Van insistir que els americans ataquessin, però era un disbarat: els EUA ja estaven embolicats a més de dues guerres i l’Iran era massa dur, fort i perillós. Aleshores, durant el regne de George W. Bush algú va entrar a l’Oficina Oval amb la proposta de fer l’Stuxnet.

Era un projecte molt difícil. La fàbrica iraniana a Natanz era subterrània i totalment inaccessible i no en sabien res, ni tan sols els models de centrífugues ni de computers. Van tenir ajut inesperat d’un verdader imbècil gairebé còmic anomenat Ahmadinejad que era el President de la República Islàmica de l’Iran. Desafiant com era, se li va acudir visitar el lloc acompanyat de càmeres de TV d’alta definició en color i en va fer publicar l’enregistrament. Meravellós. He vist el vídeo a un canal americà i el disbarat és verdaderament inconcebible i increïble. No el va avisar ningú? Els EUA i el Mossad israelià van veure i poder identificar les cares dels enginyers principals que l’acompanyaven, un dels quals fou assassinat al poc temps, el model de les ultracentrífugues Siemens, hom va poder veure el nombre de rengles que tenien i de centrífugues a cada rengle i fins i tot al final el President va seure davant el comand principal deixant veure el model de l’ordinador. Va facilitar molt la feina. La resta el Grup de les Equacions la van identificar amb atacs a altres laboratoris perifèrics fins que en van saber prou.

Perquè l’Stuxnet era tan diferent? Va costar molta feina identificar-lo perquè s’amagava al disc dur, sovint dintre de Windows, no es deixava ni veure ni esborrar però s’esborrava tot poc després de fer la feina i no feia el mal en l’acte sinó que esperava 13 dies emmagatzemant informació diària dels dies normals, que transmetria durant als atacs fent pensar als controladors que tot anava bé. A més els atacs eren variables, alternant amb molt temps de diferència velocitats de les centrífugues molt ràpides amb molt lentes, amb temps de descans entre les dues condicions, mentre les pantalles de l’ordinador indicaven que no passava res. El resultat és que els tubs de metall de les centrífugues es dilataven esdevenint inútils. Des del primer dia, els observadors van notar que l’atac implicava coneixements de coses que només serien accessibles a una entitat governamental i mai a grups de hackers particulars o industrials.

El truc
A primera vista, els efectes de l’atac semblen impossibles. Entrar a ordinadors es fàcil d’entendre, però espatllar màquines (van destruir un 10% de totes les centrifugues) és molt diferent. A casa podem rebre un virus a l’ordinador, però que algú que no ens estima pugués apagar els llums de l’habitatge o calar foc al forn o a la rentadora o espatllar l’auto seria molt fort. És això el que Stuxnet va fer.

L’explicació és una caixa contenint una mena d’ordinador dedicat que es troba a tots els instruments automàtics moderns: el controlador programable lògic (PLC en anglès). Quan jo era petit per fer anar un motor calia prémer un botó, ajustar la velocitat manualment i per aturar-lo tornar a prémer el botó. Avui en dia, el PLC amagat fa possible aturar i engegar diferent elements, fer seqüencies, aplicar diferent programes i moltes coses més. I n’hi ha un a tots els instruments (i autos i avions i centrals hidroelèctriques,…). Alguns són petits chips i altres són grans com verdaders ordinadors. Cal afegir que els del Grup van usar Zero Day atacs, que és com els hackers anomenen atacs aprofitant vulnerabilitats desconegudes dels PLC, probablement plantades per ells, que els fabricants encara no coneixien. D’aquí va sortir el títol del documental. Havien determinat quin PLC tenien les centrífugues Siemens i qui els fabricava i van programar funcions absurdes i destructives que el virus sabia amagar.

Els iranians van trigar molt a entendre que patien d’un virus i van començar castigant i acomiadant enginyers per no pagar atenció a la feina. Potser cal afegir que sabent que és impossible protegir-se de hackers governamentals, dintre l’edifici no hi havia ni un sol cable d’Internet ni hi permetien mòbils. Per això mateix, l’Stuxnet només es podia transmetre per una memòria a un stick UBS. Un agent com els que hom veu a la TV es va haver de jugar la vida per ficar-lo dintre.

Un episodi fosc és perquè el virus, que estava programat només per atacar el laboratori d’enriquiment d’urani, es va poder estendre pel món. He trobat mes d’una versió, però totes coincideixen en apuntar a un acte intencional dels col·laboradors israelians. El virus venia amb un dispositiu que demanava permís a la central dels hackers abans de començar a fer mal, per evitar precisament que l’escampament indiscriminat tingués lloc i protegir els innocents, una cosa molt americana. A una versió, diuen que els israelians van canviar la contrasenya lliurant el virus del control perquè pogués atacar tantes coses iranianes com volgués, cosa que va fer, causant un verdader desastre. A una altra versió, el que van fer fou substituir la versió original per una altra versió prèvia on no hi havia encara el control. En qualsevol cas el virus va fer molt de mal a Iran i grans parts d’Àsia i Rússia, costant molts diners i arribant fins i tot a algun lloc dels EUA.

Hi va haver una revenja iraniana? Per descomptat. Els hackers del govern iranià van enviar uns sis atacs cibernètics principalment contra bancs dels EUA causant esborraments massius de dates. L’atac va aparèixer a la premsa i va costar molts milions als bancs. Fou reportat als mitjans sense identificar la font de l’atac o explicar res. Diuen que també, per avisar, van prendre control d’una presa hidràulica a l’Est dels EUA, que haurien pogut obrir inundant un territori. Només que aquest disbarat hauria representat un atac de guerra i els bombarders americans podrien haver respost. Així estem! Li sembla al lector que potser els diaris n’haurien de parlar més?

Joan Gil

Tags: Centrifugues Siemens, cyberatacs, Hackers, Iran, Stuxnet

Hi ha molts turistes que visiten Salzburg, però pocs van al lloc on estava el Berghof (casa de muntanya), la residència principal del Führer, aquí nomenat AH. Cal prendre un auto, creuar la frontera alemanya amb Baviera per una carretera secundària cap a Berchtesgaden, pujar per una carretera alpina meravellosa fins arribar a un edifici onejant la bandera de l’orgullós estat lliure de Baviera: és el Memorial Històric bavarès amb un museu i un centre de documentació i informació erigit al lloc on havia estat el Berghof, un edifici tan gran com lleig amb una terrassa sobre l’aparcament a l’entrada. De la seu hitleriana no queda res, excepte els subterranis, encara intactes, que es poden visitar. La primera brigada americana que hi va arribar, va calar foc a l’edifici. Després una brigada d’enginyers ho va arrasar tot.

Només es va salvar de la destrucció el famós Niu de l’Àguila (Kehlsteinhaus), la caseta construïda al cim d’una muntanya de prop de 2,000 m, accessible només a l’estiu per una carretera molt espectacular (oberta només per autobusos oficials) muntanya boja, el regal del Partit a Hitler pel seu 50è aniversari. Com que és impossible arribar per carretera a un cim tan petit, a l’aparcament hi ha un ascensor que puja més de 100 m. Un regal molt bo, pagat pel poble alemany! Resulta que al Führer no li va agradar mai, però hi va fer pujar molts visitants i va esdevenir famós. Avui en dia dintre la casa hi ha un restaurant obert al públic i molts turistes hi van. La vista és fabulosa, però com sap molta gent, la visibilitat als Alps és molt dubtosa. Hi ha gent que es pensa que AH vivia al lloc, una cosa absurda. És petit i accessible només uns quants mesos. Vivia més abaix, al Berghof.

Obersalzberg
Al lloc hi havia un poble d’aquest nom que agradava molt al jove AH, el qual hi passava vacances i hi convocava reunions. Va pagar malament l’hospitalitat. Arribat al poder va comprar al preu que va voler amb amenaces i xantatge tot el poble amb església i tot, el va enderrocar i s’hi va construir el Berghof, on ell viuria amb Eva Braun i la seva cort molt mes sovint que a Berlin. Al costat hi havia la caserna de la Companyia d’Acompanyament, la seva escorta militar quan anava de viatge, i als voltants va permetre que els seus capitostos més notables hi construïssin petites casones. Excepte els subterranis, no queda res, però cal visitar el museu del Centre de Documentació. A més, hi ha al costat mateix la sortida d’una pista d’esquiar molt maca

Tenien moltes coses, velles fotos i entrevistes amb vídeo de gent que ho van viure tot, però jo el que no puc oblidar és un dels pocs papers exposats oficials que queden al lloc: és un document de l’oficina del Führer manant el començament del programa d’eutanàsia que va costar la vida a uns 200,000 minusvàlids. Com de costum, no està firmat per AH, que escrivia poquíssim, sinó per un assistent descrivint una entrevista al despatx del Führer amb certs oficials, on es va decidir allò. Hi ha una petita firma d’un desconegut a la part alts esquerra amb un segell validant l’autenticitat.
Era una ordre executiva (un Real Decreto a Espanya).

Amb el programa que va conduir a l’extermini de milions de jueus europeus, probablement va anar igual. A AH no li agradava escriure. El seu famós Mein Kampf, un llibre molt desorganitzat i mal escrit, fou dictat a companys empresonats com ell, probablement Rudolf Hess, sobretot. AH va expressar moltes vegades la seva febre antisemítica, malaltissa i irracional, i no hi cap dubte que el projecte exterminador va venir d’ell en persona, però no hi ha en canvi papers traçant-lo directament a ell, simplement perquè només donava ordres verbals.

Glòria a l’única persona a Alemanya que va gosar anar al Berghof a retreure-li.

Cara a cara: L’aventura de Henriette Von Schirach

Ho sabem gràcies a la secretària personal de Hitler que va presenciar la confrontació i pel vídeo d’una entrevista que Henriette va donar a la BBC, que he vist dues vegades.

Henriette era la filla d’un fotògraf que fou un dels primers militants nazis a Múnic i AH anava freqüentment a la casa a sopar i fins i tot a tocar el piano, òpera sobretot. El va conèixer quan era una nena de 9 anys i en AH li parlava de Tu, mentre que ella el va tractar sempre de Vostè i fou una de les poquíssimes persones que l’anomenaven Herr Hitler enlloc de Mein Führer com tothom. Era una noia atractiva que fins i tot va acabar sortint amb ell unes quantes vegades, no obstant la gran diferència d’edat, uns 30 anys. Al final es va casar amb Baldur Von Schirach, cap de la Joventut Hitleriana i després governador de Viena que fou condemnat a 20 anys de presó a Nüremberg. La Henriette es va divorciar.

El destí va dur la Henriette a Amsterdam durant l’ocupació alemanya, on va presenciar des de la finestra de l’hotel una escena esgarrifosa, de soldats i policies colpejant de mala manera, maltractant i empenyent un grup de jueus per fer-los pujar a trens de mercaderies. Va baixar a preguntar què era tot allò i li van explicar. Aleshores, deia ella, un soldat alemany també indignat, va afegir que tot estava molt malament i que serviria només per fer més enemics contra Alemanya. I que la pròxima vegada que anés al Berghof, que li expliqués al Führer. Sí, home…

Henriette va fer exactament això. Arribada a Múnic, va trucar al Berghof demanant una entrevista privada a AH, que li fou concedida. El Sr Hitler, com ella deia, la va rebre a la seva oficina, no pas en privat sinó envoltat d’assistents i la secretària. Què volia?

Henriette va començar dient que havia vist una cosa que estava malament i que estava segur que ell no en sabia res i per això volia cridar la seva atenció i va descriure l’escena d’Amsterdam. El color de la cara del Führer va canviar i va respondre sarcàsticament que ja veia que ella era una dona molt sentimental. Henriette va tirar endavant i la conversa va pujar de to i degenerar, amb el Führer molt enrabiat i cridant a tot pulmó. A la BBC, Henriette va descriure com va acabar:
“Sr Hitler, això que vostè fa està malament i no ho hauria de fer”
“Cada dia perdo al front 10,000 dels meus millors soldats, mentre que la gent als camps de concentració segueix vivint i això està alterant el balanç biològic europeu”

Ni la Henriette ni el seu marit van ser invitats mai més al Berghof, però en Baldur va mantenir la seva posició a Viena, on va continuar perseguint els jueus locals, fins al final.

Joan Gil

Tags: Berghof, Guerra Mundial, Henriette von Schirach, hitler, Holocaust, Niu de l'Àguila, Salzburg

Els vicepresidents no pinten res… excepte quan el President es queda incapacitat o mor. Mike Pence no obstant els cabells blancs només té 57 anys, mentre que el més conegut Donald Trump ha complert els 70 i en tindrà 74 al final del mandat. Jo desitjo llarga vida i felicitat a tothom (la supervivència dels EUA em preocupa més; addicionalment, ja en tinc més de 74) però és evident que cal considerar la possibilitat d’una successió. Comencem per dir que Mike Pence és un home molt religiós, fill d’irlandesos catòlics però membre d’una comunitat baptista, com tants americans. Tant quan era un comentarista de ràdio com després de Congressista i Governador, ell deia sempre que era “primer cristià, segon conservador i tercer republicà”

Els Baptistes
La comunitat és sens dubte una branca protestant radical perfectament respectable. Semblen ser una revifada de l’Anabaptisme perquè rebutgen radicalment el bateig de nens. Només els adults creients poden ser batejats per immersió total després de fer una confessió pública de fe en Jesucrist i la Bíblia. La fundació s’atribueix a John Smyth, un anglès predicador separatista (vol dir de la nova església anglicana) domiciliat a Amsterdam, que creia que l’església oficial no era prou protestant. Els Baptistes van arribar molt aviat al segle XVII a Amèrica. Mentre que la majoria de pares fundadors de la nostra República eren anglicans (episcopalians, com es diuen ara) la comunitat baptista es va estendre, es va fer i segueix essent fortíssima als EUA avui en dia.

No és fàcil resumir en què creuen perquè no tenen cap catecisme normatiu excepte la Bíblia, sempre en la traducció anglesa anomenada de King James, en la que creuen literalment i són lliures d’interpretar. Tenen comunitats locals molt independents, que accepten la Teologia baptista, sovint regides per Diaques i un Consell d’Ancians que tria els nous predicadors, però cap capellà. Parlant de la comunitat político-religiosa tan forta i aparent al país, hom es refereix sempre als Baptistes. Fa anys van tenir una escissió que va acabar formant el grup dels Baptistes del Sud, que deien que l’esclavatge està descrit sense condemna a la Bíblia i també segueixen sent molt forts al Sud.

Pel que fa respecte a l’interpretació literal de la Bíblia, amb tot el respecte, jo diria que molts llibres de l’escriptura foren escrits originalment en llengües molt difícils de traduir, com l’arameu idioma probablement original del Pentateuc, el grec koiné i la Vulgata llatina i que la interpretació literal d’un text traduït manta vegada en cadena com aquest, ha de ser per força molt problemàtica. Un traductor professional actual patiria molt i s’exposaria a insults, amenaces i a articles crítics llargs. Oficialment l’Església Catòlica només reconeix la infal·libilitat dels temes purament religiosos, no dels continguts històrics o científics que s’hi troben, cosa absolutament lògica.

Mike Pence: biografia d’un fanàtic
Va viure, entretenir, representar al Congrés i governar sempre a l’estat d’Indiana, on segueix essent governador fins finals de Desembre. Nascut dintre una família catòlica, es va fer baptista i va esdevenir advocat. El seu caràcter és bo i agradable, no obstant les opinions tan extremes que sosté. És sempre amable, escolta i deixa parlar, negocia (sense cedir) i fou molt respectat al Congrés no obstant ser membre destacat del Tea Party i va entrar a fons a la direcció del Partit Republicà, que potser és la raó de la seva tria com a Vicepresident.

Va exercir d’advocat però es va fer famós com a comentarista molt destacat i exitós de ràdio, on era un conservador extrem però dolç i suau, que deixava parlar i no cridava ni insultava mai com la majoria dels seus col·legues fan. Després de dos fracassos, va aconseguir ser elegit a la Cambra federal de Representants tres vegades seguides, sempre fidel a les seves tres prioritats de sempre: religió, conservadorisme, republicanisme. Després fou elegit dues vegades governador d’Indiana. I ara, el lector ja sap què ha passat.

Ideologia i Acció de Govern d’un idealog
El seu èxit principal com a governador fou que va fer pressupostos estatals equilibrats sense dèficit, reduint o acabant amb el deute públic. Aquí és on els Republicans i tota la Dreta criden entusiasmats “My Hero!”

L’any 1990, molt aviat, va usar durant una campanya electoral per congressista un anunci amb la imatge d’un àrab grotesc i amenaçador manipulant el petroli. Ha emprès una lluita que potser algú anomenaria fanàtica contra els avortaments, una obsessió molt gran de la dreta. Gràcies al Tribunal Suprem no es poden prohibir, però els adversaris escriuen lleis regulatòries absurdes fent-los difícils, cars o impossibles. En Pence fou un dels més destacats en aquest moviment que molts estats religiosos comparteixen. Va intentar fer una llei manant que els fetus tinguessin funeral i fossin enterrats com adults, va intentar tancar Planned Parenthood, el servei caritatiu ginecològic per a dones pobres, va ajuntar-se als que exigien condicions impossibles per llicenciar clíniques (calia equipar-les com si fossin petits hospitals), obligació d’anar dues vegades al metge, obtenir permís dels pares i un informe psiquiàtric, veure fotos en color de fetus avortats, prohibir avortaments deguts a malformacions o gènere del fetus, prohibició de subvencions o pagaments d’assegurança per avortaments. Cal explicar que sempre es refereixen a un fetus com a “baby” i diuen que des del moment de la concepció té un dret constitucional a la vida. La majoria de clíniques que feien avortaments van haver de tancar. Per ara, els tribunals federals no han prohibit moltes d’aquestes coses, però la guerra amb els feministes continua. Ja veurem qui acaba guanyant, que no és gens clar. Hi ha molts estats amb una sola clínica a tot l’estat i de fet a molts llocs l’avortament és pràcticament impossible. El preu oficial total de la intervenció a una clínica de Planned Parenthood, són $1,000, però la dona pot trobar sovint subvencions, donacions i rebaixes, i acaba sent $300 o 400. En canvi, a la majoria d’estats l’assegurança no paga.

Pence es va fer famós pel seu suport i definició del nou concepte de “llibertat religiosa”. En el seu sentit tradicional, llibertat religiosa és un dels principis fonamentals de la religió baptista i tothom hi està a favor, però ara vol dir una cosa diferent: és el dret individual de rebutjar o ignorar lleis i drets quan estan en conflicte amb les creences religioses dels que estan al poder. Per exemple, sabent que la majoria d’americans obtenen assegurança de malaltia de l’empresa on treballen, un propietari, sovint un milionari, té dret a no voler pagar per comprar contraceptius o medicaments legals i segurs per avortar a les seves dones empleades. L’església catòlica s’hi ha afegit entusiàsticament i el Tribunal Suprem ja ho ha permès. És la llibertat dels amos i poderosos, no pas de les treballadores. Cal afegir, no obstant, que Obama va trobar una drecera legal i un xic complicada per acabar obtenint medicaments pagats per fer això. No em consta com funciona.

Una altra aplicació de la nova llibertat religiosa és la guerra contra els homosexuals i sobretot els casaments gais. Ha intentar fer aprovar lleis permetent negar serveis o complir obligacions afectant gais al·legant llibertat religiosa, com negar serveis a homosexuals als restaurants o floristes o negar-se a casar o fins i tot escriure llicències de matrimoni. L’objectiu final és molt evident: crear un escenari on els empleats del registre civil es puguin negar a deixar casar ningú al·ludint llibertat religiosa personal, no obstant la legalitat d’allò que ells combaten. Pence en persona va dir a un programa de televisió nacional que si ell estava a un restaurant i veia com servien a una parella gai, s’aixecaria i marxaria per no tornar-hi mai més. Això acabarà aviat al Tribunal Suprem. És trist pensant en els milers o milions de persones que han mort o estan morint a l’Orient Mig per confessar o tenir una certa religió diferent. Quin abús de la frase “llibertat religiosa”!

Un tema nou, tan profundament estúpid com feridor, és la guerra de l’ús de WC públics o escolars pels que han canviat de sexe. Volen obligar-los a fer servir els vàters del sexe original. Això ha desfermat a moltes escoles baralles intolerables entre nens, que probablement ni tan sols entenen el problema, incloïnt els pares.

Sobre les escoles, ha fet moltes coses difícils d’explicar a una audiència Catalana, sobretot afavorint les escoles privades a l’esquena de les públiques. Caldrien massa explications pels qui no entenen el sistema.

I la història del creacionisme, volent que el món fou creat literalment per Déu en set dies? Hi ha molta gent a Europa que no es volen creure que això passi de debò, però la dreta radical insisteix en fer aprendre el creacionisme com alternativa als relats científics, com la teoria de l’evolució, als llibres i classes escolars. Una cita de Pence: “Algun dia els científics se n’adonaran” Ens quedem esperant. L’autor del Gènesi va escriure les coses sobre el món com ell i la seva cultura (i no pas Déu) les entenien.

La darrera fi de setmana, Pence fou escridassat a Broadway al teatre on feien el “Hamilton”, una versió musical seriosa i irònica però lleugera de la història d’aquest pare fundador, que té molt èxit actualment. Els intèrprets són gairebé tots negres o latinos. Al final, quan Pence ja estava al pasadís sortint, el repartiment en ple va formar en línia a l’escenari. Veient que ja marxava, un actor negre abans de llegir un manifest descrivint la por i neguit de les minories i exigint protecció,es va dirigir a Pence demanant que els escoltés per cortesia. En Pence, fidel al seu caràcter, es va aturar i aguantà en silenci dempeus
la tirada de l’actor. L’escena fou Pence pur.

Ara imagineu-vos, estimats lectors, que aquest senyor esdevingués President. Una raó inesperada per desitjar llarga vida a Trump!

M’havia descuidat felicitar pel Thanksgiving, la festa joiosa i una mica triomfalista dels emigrants que havien arribat a la nova nació amb les mans a la butxaca i la cartera buida, però van acabar creant la nació més forta i rica del món. De de debò, Happy Thanksgiving to Everybody!

Joan Gil

Tags: Baptistes, Creacionisme, Llibertat religiosa, Mike Pence, Tea Party, Trump, Vicepresident