Els EUA són diferents

M’ha sobtat escoltar a la TV com algú deia que el Coronavirus només el transmeten persones que ja estan malaltes. És difícil saber si és veritat o no. Caldria fer molta investigació abans d’estar-ne segur, però és fàcil recordar molts casos de portadors en bona salut d’infeccions que no son conscients d’haver-les patit mai. Això passa en moltes malalties infeccioses. El cas de la desventurada Typhoid Mary al Nova York de finals del segle XIX és memorable i està citat a molts llibres de Sanitat Pública. Gràcies al esforços i perseverància d’un dels fundadors d’aquest servei als EUA hom va aconseguir prevenir una contaminació fecal de les aigües que hauria conduit a una desatrossa epidèmia de tifus a la regió. Així i tot, hi va haver morts. Reprodueixo el meu apunt sobre el cas publicat el 15/08/2017.

La desventurada Mary

La Mary Mallon va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Tenia no obstant un mal caràcter, que li costaria al final molts disgusts. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. Com queda dit, no tenia bon caràcter  i quan no hi era la mestressa de la casa, es barallava, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que  és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, sobretot aigua contaminada per les feces dels malalts, no pas per contacte directe entre malalts. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans ni es canviava de roba tan sovint com fem ara. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. En general, no obstant, la majoria de les víctimes havien begut aigua contaminada. El problema amb les cuineres era que sovint utilitzaven el bany sense rentar-se les mans.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment se’n va anar.

Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots aïllats. Ho va confirmar investigant totes les llars de gent rica on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? No ho sabrem mai.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors amagats)  que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el  primer cas seriosament estudiat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la Mary sabia molt bé que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte si en sentia parlar. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper se’n va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància) situada davant del Bronx. Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.

L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Es van reconèixer tots dos immediatament. Aquesta vegada, n’hi havia prou, va pensar tothom.

La carrera de Mary s’havia saldat amb 47 malalts i tres morts. Potser més a altres feines anteriors.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de fugir, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran en aquell cas). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit i ningú va contraure el tifus.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre família, amics o lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només està a uns 500 metres de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al  Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.

Comentari Final: Discriminació

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia amb morts coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.

Al poc temps van trobar  a la ciutat un altre  portador saludable anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis coneguts i tres morts,   però un tercer portador en bona salut d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions. Evidentment hi va haver discriminació i mals tractes contra la Mary, quan la comparem amb els altres dos portadors que havien causat més malalties.

Això sí, cap d’aquests dos homes va esdevenir tan famós com la Typhoid Mary.

Joan Gil

Tags: George Soper, Nova York, Portadors sans, Salut Pública, Tifus, Typhoid Mary

Quan vaig encetar aquest blog en 2008 vivia a la Upper East Side de Manhattan, després em vaig mudar a Fort Worth, a l’àrea metropolitana de Dallas, Texas, i ara he esdevingut un resident de Bethesda, situada a l’estat de Maryland, un dels suburbis més importants de Washington DC, la capital federal dels EUA. Escric aquesta pàgina perquè aquesta ciutat tan important és poc coneguda i entesa a Europa.

DC vol dir District of Columbia que és més o menys el nom donat al nou lloc per la Constitució del Segle XVIII que encara ens governa. Tots els locals es refereixen a la capital com a Districte o simplement DC; només els forasters i els diaris en diuen Washington.

 El DC fou concebut pels pares fundadors com una mena de County (districte) separat de tots els estats que contindria la Ciutat de Washington com a capital federal. En els nostres dies Washington omple àmpliament tot el territori del Districte i els llocs principals històrics, com la Casa Blanca, Capitoli amb les dues cambres del Congrés Federal, (que per costum no es diu Congrés Federal sinó Congrés dels Estats Units), i la majoria de Departaments (ministeris) federals. Gairebé tots estan al voltant de la Mall, una mena de llarg parc que s’estén del Capitoli fins al Monument de Lincoln i conté a l’El·lipse l’obelisc dedicat a Washington i la gran piscina longitudinal (reflecting pool), a més de l’Smithsonian amb molts grans museus, gairebé tots gratuïts, i molts monuments històrics i recordatoris. La Casa Blanca està a prop, a la Pennsylvania Avenue, concebuda originalment com una mena de Champs Elysees o Passeig de Gràcia, en els nostres dies dissortadament tancada i protegida per una tanca que ara estan substituint per una altra de més alta (i electrònica) i mesures de seguretat, al meu parer indignes d’una democràcia. Li haurien de dir Ciutat Prohibida, com a Pequin, només que a Pequin els turistes la poden visitar. Fa molts anys, la Casa Blanca també es podia visitar en part a certes hores i jo de fet vaig poder visitar l’Oficina Oval en temps del President Nixon, centre oficial del poder nord-americà, com si fos una mica el melic del món. A Nixon no li agradava i treballava a un altre lloc. Ara moltes coses han empitjorat. Almenys hi ha un Metro i un servei d’autobusos bastant bo. I un tràfic automobilístic infernal.

Molts ciutadans d’aquesta nació tan gran se senten obligats a visitar la capital almenys un cop a la vida, cosa molt bona per al turisme. De fet, la visita a Washington és un dels viatges preferits pels nois i noies que es graduen al final de la High School. A Europa l’interès turístic ha estat sempre més limitat, però no pas a Àsia, sobretot a la Xina i el Japó. De fet una de les atraccions turístiques principals amb milions de visitants, és el floriment anual dels cirerers (cherry blossom festival) que atrau gentades molt grans. Els cirerers en questió es troben al voltant del Tidal Basin, una mena de pantà artificial a l’est de la Mall que connecta el Riu Potomac amb el Canal de Washington. Als seus bancs a més dels cirerers hom pot visitar els monuments a Martin L King, al President Thomas Jefferson, probablement el més gran dels pares fundadors, i al President Franklin Roosevelt, l’aristòcrata d’esquerres elegit President quatre vegades que va acabar amb la gran recessió i va guanyar la II Guerra Mundial. El floriment tan esperat té lloc entre la darrera setmana de Març (el 25 de Març és el dia més freqüent en anys normals) i la primera d’Abril. Aquest any degut al Coronavirus, ja veurem què passarà amb el turisme. Altrament hi ha una gentada impressionant i un tràfic encara pitjor de de costum. El passeig al voltant del Tidal Basin és bastant considerable. Cal caminar molt.

El govern federal no hi cap dintre del Districte i per això s’ha estès pels dos estats veïns, Maryland al nord i Virgínia al sud. El Districte de Columbia  tot sol té uns 700.000 habitants. L’àrea metropolitana de Washington és difícil de definir però probablement arriba als sis milions de residents i els suburbis podrien sobrepassar el milió i mig. El Pentàgon, la CIA, el Cementiri Nacional d’Arlington, i la Base Militar de Fort Myers on està el Cybercommand nord-americà de Fort Myers, que son els guerrers de l’internet (projecte conjunt de la National Security Agency i el Pentàgon) i moltes altres agències estan a Virgínia; en canvi a Maryland tenim el NIH (National Institutes of Health), la Facultat de Medicina militar, el gran Hospital Militar Walter Reed i el Navy Hospital, on el President es fa cuidar (tots tres a Bethesda a quatre passes del meu pis), la Food and Drug Administration, i la seu central de la famosa National Security Agency (NSA). A Baltimore, també a Maryland,  una ciutat molt històrica que ha esdevingut gairebé un suburbi de Washington, hi ha l’Assegurança Mèdica dels Ancians i de la Beneficència (Center for Medicare and Medicaid), la Seguretat Social (que només paga pensions però no té res a veure amb l’assegurança de malaltia) i l’agència tributària federal (IRS=Internal Revenue Service). Abans deien que hi tenien tots els superordinadors, però ara es veu que han emigrat a una Cloud al cel. A més hi ha el Goddard Center que sembla controlar les missions espacials, encara que ningú sembla entendre-ho.

La majoria d’agències federals a Maryland estan al Montgomery County, com la meva Bethesda, que és un lloc curiós: molt pocs centres urbans estan incorporats, que vol dir que no son ciutats ni tenen govern municipal propi. Bethesda, com la majoria dels altres llocs de Montgomery County, només és un centre urbà sota l’administració de Montgomery County que ho fa tot: policia, bombers, carreteres, tràfic… Tothom està encantat. Ens estalviem impostos excessius, alcaldes corruptes i política local. Bethesda només és un agregat urbà amb uns 5 o 6 números d’adreça postal, però no és cap ciutat. Mentre tots els estats han d’estar dividits en counties amb un cert nivell d’autogovern, els ciutadans no tenen cap obligació d’incorporar-hi ciutats, ni falta que fa.

La idea de construir una capital separada a un lloc llunyà amb pocs residents (en aquells temps) es deriva d’un incident que va tenir lloc a Filadèlfia, la ciutat que servia de capital dels rebels durant la guerra revolucionària que va conduir a la independència. Va passar poc després de la guerra. Unitats de l’exèrcit a punt de ser acomiadats es va estacionar a la perifèria del lloc on es reunia el Congrés (Independence Hall a Filadèlfia en els nostres dies) exigint pagaments. El Congrés va demanar auxili a un dirigent militar, el qual es va posar al costat dels insurrectes i els congressistes van haver de fugir una mica vergonyosament.  Durant la Revolució, el Congrés havia aprovat una Constitució Confederal que a l’article 2 dels Articles de Confederació reconeixia que les 13 colònies en guerra contra la monarquia anglesa havien esdevingut estats sobirans independents. Era una mica com la Unió Europea, però sense lligams econòmics. El Congrés estaria a Nova York i el President del Congrés seria cap d’estat. Va ser tot un desastre molt gran, amb conflictes comercials i territorials freqüents, però sobretot el problema era que els estats es negaven a pagar res al govern confederal de Nova York i a més els sudistes es negaven a anar a NY per res. Va acabar molt malament amb un incident doble: el govern confederal no tenia prou ingressos per retornar els diners de préstecs obtinguts a Europa per finançar la guerra i al mateix temps una insurrecció absurda va tenir lloc a Massachusetts i ni el govern d’aquest estat ni el confederal tenien un exèrcit per defensar l’estat (es va acabar gràcies a una milícia voluntària finançada per ciutadans rics). En aquest moment els pares fundadors van fer un esforç heroic per dur tots els estats a Filadèlfia a fer una Convenció Constitucional, enderrocar el règim confederal i substituir-lo per un règim federal amb un govern de debò i una Constitució aprovada unànimement pels 13 estats fundadors. Miraculosament, ho van aconseguir i va sortir molt bé. Aquí estem dos segles i mig després. Aquesta Constitució definia molt bé els drets individuals i deixava gairebé tot el poder intern en mans dels estats. Algú deia que el govern dels Estats Units només s’havia d’ocupar dels correus, la política exterior i les finances. Amb el temps, aniria ampliant rel seu poder.

Els autors de la nova Constitució es van inventar una nova capital al Districte de Columbia perquè la història de l’assetjament del Congrés a Filadèlfia I la fugida dels congressistes no es pogués repetir mai més. Com que no hi veien gaire residents permanents, no se’ls va acudir mai atorgar al Districte el mateix dret a l’autogovern i vots federals que tenien els estats (llegiu el pròxim apunt sobre com va anar). El lloc precís va ser triat per pel primer President federal George Washington prop de l’indret on tenia la seva hisenda, a la confluència dels rius Potomac i l’ara anomenat Anacostia, situat a la frontera dels dos estats sudistes de Maryland i Virgínia, entenent que tant Maryland (que hi tenia un port navegable des de l’Atlàntic pel riu Potomac a la ciutat de Georgetown, actualment un barri de Washington) com Virgínia (que hi tenia una ciutat anomenada Alexandria amb un gran mercat d’esclaus) donarien territori. Tots dos estats van accedir a cedir el territori. Les dimensions màximes exigides per la Constitució serien 100 milles quadrades (una milla equival a 1.6 qm). Com sembla natural i per tal de fer-ho senzillament, els constructors van designar un quadrilàter de 10 milles a cada costat a cavall de Maryland i Virgínia, i van posar fites frontereres (que encara existeixen) marcant el territori, que semblava un diamant girat 45 graus. Gairebé cent anys després, poc abans de la Guerra Civil Virgínia va exigir que li tornessin tot el territori cedit. Els residents, sobretot d’Alexandria, havien fet un referèndum que ho exigia. La raó oficial era que els federals estaven construint edificis de govern i monuments només a l’antic territori de Maryland i que els residents d’origen virginià se sentien menystinguts. La realitat, diuen alguns historiadors, era que el Congrés estava discutint no pas encara prohibir l’esclavatge sinó els mercats de compra-venda d’esclaus dels que vivia molta gent a Alexandria. El Congrés no tenia el dret d’exigir-ho a Virgínia, però sí al Districte. Així és com el Districte va acabar sent irregular, com un diamant trencat. En qualsevol cas, poc a poc, les oficines, laboratoris i bases militars del govern federal es van anar estenent pels suburbis tant a Maryland com a Virgínia, avui en dia connectats tots pel metro i per moltes autopistes i ponts i tothom sembla estar content.

Fins la pròxima

Joan Gil

Tags: Bethesda, Constitucio dels EUA, district of Columbia, Washington DC

És magnífic que un grup estigui representant la meravellosa òpera La Traviata de Giuseppe Verdi per popularitzar-la País Català. Aquest autor l’ha vist representada quatre vegades als escenaris (potser cinc), pot recordar el gran baríton mallorquí  Joan Pons cantant el paper de pare d’Alfred i fins i tot l’extraordinària versió cinematogràfica que va interpretar en Plácido Domingo. Es tracta probablement de l’obra mestra de Verdi i potser de la millor opera italiana. La història que exposa és ben coneguda: Alfred, un jove acabat d’arribar a París, s’enamora perdudament d’una cortesana de gran luxe anomenada Violeta i la convenç perquè es retiri vulgui viure sola amb ell al camp. El pare d’Alfred apareix i explica a Violeta que aquest escàndol tan gran, si s’arriba a conèixer públicament,  impedirà el casament d’una filleta innocent, germana d’Alfred. El pare arriba a oferir diners a Violeta. Ella els rebutja, però commoguda per la història, Violeta abandona Alfred i torna a París. Alfred la troba i la insulta en públic. A l’acte final, el pare ha fet comprendre a Alfred la injustícia del seu jutjament i la noblesa de Violeta i es presenten tots dos al llit de mort de la cortesana a demanar perdó. Massa tard.

En general, aquest argument segueix bastant bé el contingut d’una famosa novel·la francesa escrita per Alexandre Dumas fill, que fou molt exitosa. Al poc temps de ser publicada amb gran èxit, fou duta a l’escenari del teatre i interpretada per la famosa actriu Sarah Bernard i aviat Verdi en va fer una òpera. Dumas fill no va arribar a la mateixa categoria del seu gloriós pare, però fou sens dubte un gran escriptor que a més va declarar que la història era en part autobiogràfica. Qui sap. Ara bé: els objectius d’un compositor com Verdi i un escriptor com Dumas son molt diferents: una òpera busca primàriament despertar les emocions del públic i sovint fins i tot fer plorar als espectadors; un bon escriptor en canvi intenta retratar la societat on viu i denunciar la hipocresia i injustícia del temps. L’argument que Dumas havia relatat era el mateix que Verdi treu a l’escena, però explicat de forma molt, però que molt diferent. Podeu llegir, sisplau a continuació , un resum de la història creïble, gairebé naturalista i sovint cruel que havia escrit en Dumas:

La Dame aux Camelias, per Alexandre Dumas,fill

Alfred és un fill d’una família acomodada de les províncies que ha vingut a París. Ha pres com tothom una amant jove que no li agrada perquè no és prou refinada o educada i no la pot endur enlloc. Un dia veu a una parc la meravellosa Violeta i queda embadalit. Un amic seu li explica que és una cortesana i que si vol, li pot presentar perquè la coneix. No li donaria cap problema perquè estava malalta de tuberculosi i es moriria aviat. Alfred i el seu amic tornen a veure-la a la llotja d’un teatre (on sens dubte va a buscar negoci). La dona porta sempre sempre una camèlia al pit: gairebé cada dia blanca, excepte 2-3 dies al mes quan és roja. L’amic l’invita a pujar a la llotja durant l’entreacte a conèixer-la, però Alfred sembla tremolar de por. Violeta els saluda afectuosament però demana que li portin xocolates. Els dos joves van a la botiga del teatre, L’Alfred vol fer una selecció especial però l’amic li diu que no sigui ximple, agafa una caixeta ja embalada i diu que ja n’hi ha prou. Tornats a la llotja de la Violeta, l’Alfred segueix tan emocionat que no por parlar i avergonyit fuig de la llotja mentre Violeta riu.

Al poc temps, els dos amics es tornen a trobar. L’amic suggereix que vagin al pis de la Violeta que tant l’interessa, a veure si hi es. Alfred, horroritzat, respon que hom no pot visitar una dama sense haver avisat. Però la Violeta no és cap dama. El que segueix es una versió molt diferent del banquet on comença l’òpera amb el brindis Libbiamo, libbiamo, cantat pel tenor a una gran sala plena d’homes vestits de gala. Doncs no. Els joves troben la Violeta parlant amb un baró ja molt vell que sempre repeteix vol que vingui a viure amb ell i li porta regals caríssims, però la Violeta no el pot aguantar i aprofita l’arribada dels dos joves per engegar-lo. Volen dinar? Una minyona treu pollastre i tots tres seuen a la taula a menjar. Mentre l’amic intenta lligar amb la minyona, Alfred finalment aconsegueix parlar a la Violeta confessant la seva passió. La dona vol respondre però es posa a tossir sang i es retira precipitadament al seu dormitori. L’Alfred la segueix. La Violeta té una petita palangana de plata a l’habitació on pot escopir la sang i al final respon a Alfred. Molts homes, alguns d’ells joves, ja li han proposat el mateix que ell vol, dient que tenen diners, però al poc temps es presenta un pare indignat exigint que l’afer s’acabi o ell li retirarà els diners i l’herència. I la dona es queda penjada sense res. Fa un discurs lamentant la posició tan trista  de les prostitutes (sí que utilitza aquest mot enlloc de cortesana).

Però Alfred i Violeta (segon acte de l’opera) sí que acaben vivint junts tots sols en una casa al camp. Aleshores es presenta sense avís el pare df’Alfred que en aquest cas canta gairebé exactament la mateixa història lacrimògena de la pobra filleta que ell  té que perdria el promès que tant estima per culpa de l’escàndol de seu germà. Ara bé: el pare es troba amb Alfred a Paris i li diu que ha parlat amb la Violeta i la noia li ha agradat molt i que és una bona dona molt sensible i intel·ligent. I que ell de jove també tenia una amant i molts joves solters també en segueixen tenint una i que la Violeta és millor que moltes altres. O sigui que endavant i que tot s’arreglarà (Això no surt a l’òpera).

Alfred torna a la casa i troba que la Violeta se n’ha anat desprès de parlar amb el pare. Se sent traït, ofès, i jura venjar-se.

Tornats a Paris, tant Alfred com la Violeta surten amb altres companys. A l’òpera Alfred guanya al joc diners de l’amant de Violeta de torn, i llença els diners als peus de la dona en pagament dels seus serveis. Això no passa a la novel·la. En realitat, Alfred comença a perseguir I espiar la dona de forma amenaçadora per totes les sales de joc i llocs d’entreteniment de Paris, mirant-se-la fixament sense parlar amb ella. La Violeta pateix molt i no ho pot aguantar perquè secretament segueix estimant l’Alfred.

Finalment un dia es presenta desesperada al pis de l’Alfred i li diu que ja no pot més i que faci amb ella allò que vulgui. L’endemà, l’Alfred li envia al seu pis un sobre amb un bitllet de banc i una nota dient que era en pagament dels seus serveis la nit anterior. Desesperada, la Violeta accepta anar de viatge a Anglaterra amb un altre senyor que coneix, però de camí es mor de la tuberculosi i el seu cos és tornat per ser enterrat a París.

La novel·la comença i acaba amb un senyor desconegut que no té res a veure amb els esdeveniments que entra per casualitat al pis de Violeta ja enterrada a mirar la subhasta de la seva propietat per pagar els deutes que la dona havia deixat. És en aquest indret on el desconegut es troba i parla amb l’Alfred que està molt penedit de la seva conducta I ho explica tot. Tots dos homes van al cementiri i veuen que la Violeta està enterrada a una fossa comú sense nom perquè la seva família al poble era pobra. Paguen per desenterrar-la i traslladar-la a una tomba pagada amb una làpida inscrita amb el seu nom. De camí, Alfred demana que obrin la coberta del taüt per veure la dona per darrera vegada i veu que està ben vestida però la cara està ja descomposta. La tornen a enterrar. I en Dumas fill abandona el lector terroritzat i gairebé angoixat.

Sembla mentida que la mateixa historia hagi pogut ser explicada de dues formes tan diferents.  El personatge que més canvia és sens dubte Alfred. A l’òpera ell és un jove romàntic que fa una equivocació; Dumas el descriu com un noi acabat de sortir de l’escola, ingenu, tímid, socialment inepte però capaç de venjança i  crueltat quan les coses surten malament.

Joan Gil

Tags: Alexandre Dumas fill, La Traviata, Opera italiana, Verdi

Potser algun lector se sorprendrà veient un resident dels EUA escriure i publicar en anglès una biografia de Ramir II el Monjo, el rei d’Aragó que va ajuntar per sempre més Catalunya i Aragó. No va ser fàcil i em vaig haver de passar molt de temps llegint llibres i consultant, però és el meu tercer llibre. Jo volia sempre ser escriptor. Si algú s’hi interessa, es pot comprar no sols a Amazon i el seu KDP sinó a la majoria de negocis que venen e-books de forma electrònica o impresa. La meva motivació? M’irrita la forma com molts parlen a Espanya de la fundació de la Corona

La meva biografia novel.lada de Ramir II el Monjo

d’Aragó, com si Catalunya hagués estat una mena de província afegida a un país més poderós. La veritat fou molt diferent i aquesta unió, planejada per un rei feble i incompetent, però en molts sentits extraordinari, va acabar esdevenint el cop mestre de la història medieval espanyola. En aquells temps (principis del segle XII) Aragó era un país de parla aragonesa molt petit reduït a unes quantes valls pirenaiques encara al north d’Osca, ciutat que seguia en mans musulmanes. El pare de Ramir era al mateix temps rei de Navarra, la terra dels bascos i de llengua euskera. De fet aquest idioma es parlava a molts indrets aragonesos i Navarra afirmava que Burgos encara era navarrès. El Rei Sanç tenia tres fills barons. Com que Ramir era el tercer, no tenia cap possibilitat d’esdevenir rei i el seu pare el va enviar a fer-se monjo a un monestir prop de Tolosa del Llenguadoc. El germà més gran de Ramir, Pere I,  ja rei, va conquerir Osca, que aviat esdevingué la capital (a la coberta del meu llibre hom pot veure un petit dibuix del castell d’Ayerbe prop d’Osca on Ramir va regnar, que encara està ben conservat). No obstant la seva feta, el germà gran fou mort pels musulmans de Saragossa sense deixar fills i el segon germà Alfons I el Batallador, un dels guerrers més importants de tota la Reconquesta, va pujar al tro. A més de conquerir Saragossa contra els Almoràvits, una nació jihadista africana com ara ISIS o Al-Qaeda en els nostres dies que havia ocupat tots els reialmes musulmans, el Batallador es va casar amb la Reina Urraca de Castella, esdevenint sol monarca de tots els regnes cristians ibèrics excepte Catalunya (que els francesos consideraven un domini seu en rebel·lió i per això no van tolerar mai que fos declarat un regne). El problema era que Urraca era una viuda molt especial, bastant dissoluta, que ja tenia un fill del primer matrimoni i no volia saber res d’Alfons, el qual va acabat expulsat de Castella després que Urraca fes annular el matrimoni.  A més. ai las, Alfons el Batallador era homosexual i també moriria sense fills. Al final el gran guerrer va caure a un parany dels Almoràvits a la ciutat de Fraga i com el seu germà va sucumbir. Al Testament va deixar els seus regnes a Déu i la Verge Maria, representats per les Ordes Militars que tant l’havien ajudat.  Naturalment, tothom, inclòs el Papa, ho van rebutjar. Ramir era l’únic que quedava, però seguia essent un monjo solter i acabava de ser elegit Bisbe de Roda-Barbastro. Quines credencials!

Sabem molt poc de Ramir i res de la seva personalitat. El meu Ramir és un intel·lectual molt religiós, perfectament satisfet amb la seva condició de monjo solter, humanista i pacifista que veu malament la guerra contra els moros, ha patit molt veient la crueltat de la guerra i el patiment dels civils, i no volia castigar ningú ni volia ser rei. Els bascos de Navarra es van negar a acceptar com a rei un bisbe i es van separar d’Aragó donant la corona a una mena de cosí, Garcia V Ramírez el Restaurador (en el seu euskera Gartzea Remiritz) que surt molt a la novel·la.  Aragó ja havia perdut molt territori, pero el fillet de la Reina Urraca, Alfons VIII de Castella ja era rei i dient que Saragossa havia estat conquerida pel Batallador aragonès en nom d’una Castella determinada a arribar a València i el Mediterrani,  va ocupar l’antic regne musulmà de Saragossa com a propi, reduint Aragó a Osca i els Pirineus. Per acabar-ho d’arreglar, senyors feudals aragonesos es van sublevar intentant donar la corona a Alfons de Castella. A aquest període es refereix el famós poema de la Campana d’Osca. Diu el famós cantar que el Rei Ramir va tallar el cap d’uns quants enemics, els va lligar pels cabells i els va penjar a l’entrada del seu palau. Probablement no va passar mai. A la novel.la  surt amb una altra interpretació.

El desastre era imparable i a més Ramir tampoc tenia successors. Va triar com a dona una princesa viuda d’Aquitània, filla del Duc Guillem IX, Príncep dels Trobadors i senyor de gran part d’Occitània, anomenada Agnès, que ja havia tingut tres fills i encara era prou jove per tenir-ne més. La nova Reina Agnès, acostumada al luxe i benestar d’Aquitània, després de donar llum a una nena que seria batejada Petronilla en aragonès (i Peronella en català) en va tenir prou i se’n va anar de tornada a un monestir mixt (monjos i monges) de luxe a Aquitània, abandonant Ramir per sempre. Aquest cas és curiós, perquè en aquell temps l’Església dubtava si els sacerdots es podien casar o no, i Ramir s’havia casat pel seu compte sense demanar permís al Papa. Un Concili, indignat, va prohibir per sempre els matrimonis de capellans que dura fins ara.

Evidentment, Ramir havia vist el seu regne reduït  trencat i en perill i no sabia com sortir-se’n. Va tenir una idea que en retrospectiva fou genial. Es va reunir amb el jove Comte Ramon Berenguer IV, encara solter, al castell d’Ayerbe i li va oferir la seva nena de dos anys en matrimoni. El català va acceptar però aparentment no va voler esdevenir rei i va acceptar el títol de Príncep d’Aragó i tot el poder real, mentre que la corona va passar al petit cap de la nova Reina Peronella. Ni a Aragó ni a Catalunya hi havia cap precedent de fer cap d’estat una dona. Ramir, sens dubte molt alleujat, va viure encara feliçment prop de 20 anys.

Ramon Berenguer i Peronella van contraure matrimoni quan la reina tenia 14 anys a la Catedral de Lleida i la dona va esdevenir una esposa i reina excel·lent, substituint el marit i governant durant les seves absències. El seu marit va acabar fent-se molt amic d’Alfons de Castella, que es va casar amb la seva germana i essent ja família van anar tots dos amb el seus exèrcits a Andalusia a fer la guerra junts. Com que Alfons de Castella tenia molts problemes (Portugal se li havia declarat independent i els Almoràvits seguien apretant), va decidir tornar Saragossa al seu cunyat i Aragó sense guerra. Ramon Berenguer, que va prendre Tortosa completant així la Reconquesta catalana, va morir sobtadament a Itàlia del Nord quan anava de camí a visitar l’emperador Barbarossa.  El seu fillet encara menor va esdevenir el Comte Ramon Berenguer V de Barcelona però Peronella va retenir la corona reial d’Aragó encara per dos anys, fins que va abdicar a favor del seu fill, que va canviar-se el nom a Alfons II, esdevenint el primer sobirà únic de la Corona d’Aragó i verdader fundador del Casal de Barcelona que duraria set generacions. Peronella morí a Barcelona molt jove encara, als 40 anys, i està enterrada a un lloc perdut de la Catedral.

Vaig emprendre, escrivint el llibre, un esforç per pintar la vida de la gent comú als dos costats durant l’edat mitjana i, una mica per entreteniment, descric les barbaritats i escàndols del Duc d’Aquitània, sogre de de Ramir, al seu palau de Poitiers i les seves orgies amb trobadors. Fins i tot surt la lletra d’una cançó escrita per ell mateix. És històric que una vegada va empaitar amb l’espasa dintre la catedral de Poitiers un bisbe que es negava a pagar-li impostos. Després d’un breu matrimoni va tornar la seva primera muller al pare al·legant sense fer annular el matrimoni que no li servia de Duquesa i es va tornar a casar. Va raptar la dona d’un dels seus viscomtes (la Dangerosa) quedant-se-la per sempre al seu palau. Gairebé tot és històric i jo crec que entretingut.

Si Ramir no hagués fet allò que va fer lliurement, Aragó sens dubte hauria estat annexionat per Castella, la qual hauria conquerit fàcilment València i unificat tota la península sota la seva bandera. I Catalunya? Qui sap! Potser seriem un departament més de França. L’expansió marítima i comercial de Catalunya al Mediterrani, Itàlia i Grècia no hauria tingut mai lloc. Jo crec que val la pena recordar qui fou el Rei Ramir, un desventurat monarca que  només va durar 5 anys però va canviar la història d’Europa.

Em permeto afegir les cobertes dels dos llibres que havia publicat anteriorment, aquests dos disponibles només a Amazon i KDP sigui en versió electrònica o de paper. Estan bé per aprendre I practicar l’anglès i mirar d’entendre la vida dels nord-americans. Diuen que els qui no som nadius escrivim un angles més clar i menys complicat. Jo faig com puc. Recomanaria sobretot el primer llibre, Laia’sTakeover, que és el que més m’agrada personalment. Qui sap, potser algú els traduirà o tothom acabarà llegint anglès, com ara llegeix castellà. El futur és molt llarg i acaba passant de tot.

Saluts,

Joan

Tags: Agnes d'Aquitania, Arago, Castella, Peronella o Petronilla, Ramir II l Monjo, Ramon Berenguer IV, reconquesta

Epidemiologia és la branca de la Ciència i la Medicina que estudia els determinants externs que influeixen o amenacen la salut humana. En altres paraules, intenta aclarir quines coses de les moltes que ens envolten causen malalties. Inclou però de cap manera està limitada a les malalties infeccioses. Cal recordar el menjar que comprem, les malalties laborals, com ara els efectes de la respiracio d’amiant, els gasos ambientals, el plom a la pintura de la paret o en l’aigua de beguda, la radiació i moltes altres coses. Els primers que sospiten que hi ha un problema tenen sempre una visió i coneixement científics limitats, i podrien fer associacions gratuïtes; és molt fàcil dir que quelcom fa mal o causa malalties, però cal investigar si és veritat o no. Abans que el govern prohibeixi res, cosa que podria ser injusta i el resultat de propaganda interessada, cal assegurar-se que la relació entre la causa i la malaltia existeix i els únics que poden estudiar i comprovar o negar les sospites son els epidemiòlegs. A més de determinar les causes verdaderes d’una epidèmia que afecta un cert grup, els epidemiòlegs també determinaran l’extensió de l’epidèmia, forma de transmissió quan es tracta d’infeccions i les millors formes de protegir-se i combatre-la.

Epidemiologia està enclosa dintre les especialitats de la disciplina Salut Pública, que als EUA s’estudia a moltes escoles i Universitats a tots els nivells: Diploma de College, Masters i Doctorat. Per raons desconegudes, alguns a Catalunya es pensen que un epidemiòleg es un metge especialitzat en malalties infeccioses. A més de la World Health Organization, als EUA la central universalment reconeguda i autoritat màxima és el Center for Disease Control situat a Atlanta, encara que en molts casos en problemes infecciosos és el Dr. Anthony Fauci, Director de la Branca d’Al·lèrgia i Malalties Infeccioses de l’Institut Nacional de la Salut (NIH) i co-descobridor del virus del SIDA, qui dona la cara sortint a la TV. Ho fa molt bé. Sempre hi ha hagut metges entre els epidemiòlegs, però els cal estudiar addicionalment i treure un altre diploma. En el cas de l’epidèmia actual d’un nou coronavirus, provinent d’algun animal que havia entrat a l’àmbit humà probablement a llocs on animals vius son venuts als consumidors (sobretot la Xina), el paper dels metges diguem-ne normals i els seus laboratoris sens dubte va consistir en  reconèixer una infecció nova, prèviament desconeguda i determinar que hi havia un nombre insòlit de casos però no haurien sabut mai què fer per determinar l’extensió i gravetat del situació ni per aturar o almenys arraconar l’epidèmia, ni com aconsellar res a les autoritats.

L’autor va treballar molts anys a la Facultat de Medicina de Mount Sinai a Nova York, on va estar en contacte i va tenir el privilegi de col·laborar amb especialistes en salut pública i va poder observar alguns dels seus mètodes. Cal recordar que entre moltes altres coses, Mt Sinai fou el centre que va denunciar i clarificar els efectes tan nocius de l’amiant (asbestos) sota la direcció del Dr Irving Selikoff, que va acabar amb la prohibició i retirada d’aquest mineral de tots els habitatges humans, vaixells i llocs de treball, així com amb moltes compensacions econòmiques per les morts prematures causades. El resultat final, obtingut amb la cooperació dels sindicats, fou obtingut fent la comparació del nombre més alt de càncers i fibrosis pulmonars en treballadors de l’amiant causant la mort amb el nombre d’aquestes morts en la població general de l’estat, mai exposada a l’amiant. La conclusió fou final i convincent, i així ho van entendre tant el govern com molts jutges. La indústria naturalment havia seguit negat qualsevol associació mentre els treballadors patien i morien.

En general, els epidemiòlegs son experts en Estadística i en càlcul de probabilitats, que sovint és el punt final d´una investigació. Una altra eina necessària que utilitzen molt, son els entrevistadors entrenats. Es molt difícil trobar i anar a parlar amb les famílies i contactes de víctimes d’una epidèmia o malaltia, que és l’única forma d’identificar i aïllar la gent exposada al contagi i esbrinar la forma de transmissió. La majoria de gent no s’obren fàcilment a persones desconegudes que truquen a la porta preguntant coses personals o fins i tot intimes i no enten les conseqüències de les seves declaracions. Pot un lector imaginar-se com s’ho van fer els entrevistadors que estudiaven les causes del SIDA, que van ser completament desconegudes per anys. Temien els entrevistats els resultats del que deien? Era molt probable perquè en aquells tempos era dolent i perillós confessar homosexualitat i l’ús de drogues intravenoses és sempre il·legal i aquestes conjuntament amb les transfusions de sang contaminada son les formes de transmissió. Abans que això se sebés la població havia viscut aterrida causant incidents greus.

En l’actualitat el Govern Xines dona xifres esfereïdores sobre el nombre de gent exposada i ha dictat mesures autoritàries, dictatorials i excessives que inviten a desafiar-les. En quins estudies científics es basen? Tenen prou gent entrenada o han enviat soldats a preguntar? Fa uns anys amb intervals d’uns 8 anys es van declarar dues epidèmies de coronavirus diferents, la primera anomenada SARS a la Xina, que ho va tractar de forma incompetent. Probablement era relatada al costum de vendre animals vius per la consumició a la gent, o potser als ocells o porcs) , El virus SARS era molt més perillós que l’actual  i va causar moltes morts. Anys després el MERS, un altre coronavirus nou menys agressiu aparegut a l’Orient Mitjà va causar morts però també fou controlat. Aquesta vegada sens dubte el Govern xinès, potser tement un nou SARS, va voler provar al món com havien après, però van començar amb el secretisme usual, amagant sense avisar ni dir res el començament de la crisi fins que era massa tard per aturar-la o confinar-la i la seva actuació està exposada a crítiques serioses.

Posant les coses en perspectiva

La Salut Publica disposa en els nostres dies de mitjans de protecció poderosos i efectius. Cal mirar com han mig aturat o almenys controlat les epidèmies d’Ebola (i d’altres malalties virals africanes horribles) que no han pogut estendre´s pel món. I la variola i la poliomielitis que va manar tants nens quan aquest autor era jove, estan erradicades i al menys en països desenvolupats, la humanitat gaudeix una certa seguretat. Com és de greu l’epidèmia del nou coronavirus, està justificat el seguiment alarmista que els mitjans de comunicació en fan i com acabarà? Naturalment no tenim per ara cap resposta, però els epidemiòlegs americans han fet una comparació que els desespera, de la que pocs parlen. La grip. Molts veuen aquesta infecció com una malaltia de poca importància, que és una equivocació. Moltes infeccions virals es limiten als bronquis i les vies respiratòries, i no passen d’aquí, però en algun cas penetren a l’interior del pulmó causant una pneumònia. Una persona jove i sana en general ho pot superar però no pas tots els ancians, la gent malalta, immunodeprimida, diabètica descompensada, ni nadons o nens petits. El resultat? Molts no ho volen sentir. L’any 2019, unes 180,000 persones van haver de ser hospitalitzades per la grip i 10.000 van morir. Aquest any l’epidèmia actual, particularment perillosa (que és sempre pitjor a l´hivern) ja ha causat unes 97,000 hospitalitzacions i 4,800 morts. I ni tan sols la vacunació ha aconseguit aturar aquest problema, perquè hi ha moltes classes de virus gripals i han de ser triats per fer vacunes sense estar segur que son els que vindran.

Potser seria l’hora de recordar el cas horrorós de l’anomenada Grip Espanyola (H1N1) de l’any 1918 durant la Gran Guerra, la pandèmia pitjor de la història moderna. Hom calcula que va afectar uns 500 milions de persones (la tercera part de la humanitat). El nombre de morts no ha estat mai clar, però el mínim seria uns 20 milions però probablement va arribar als 50 milions. Aquesta flu no es limitava a matar ancians, malalts i nens, sinó que atacava igualment gent jove i altrament sana. Gairebé ningú sap perquè se’n diu espanyola, quan aquest estat no hi va tenir res a veure. L’epidèmia fou descoberta i identificada als EUA a un camp militar d’entrenament. Era la Guerra Mundial i la censura militar de tots els països bel·ligerants en rara unanimitat van prohibir parlar-ne. L’estat espanyol no obstant era neutral i els diaris foren els únics que en parlaven. Imagineu-vos: Espanya defensant la llibertat de premsa! Aquestes consideracions del passat i present de la grip ens fan veure la nova epidèmia de coronavirus en un altre llum, perquè encara no sabem com és de perillosa ni ha esdevingut encara una pandèmia mundial. En la majoria de malalts la malaltia sembla lleugera i com passa sovint, les víctimes mortals semblen ser els nens petits, malalts i vells.

Alguns epidemiòlegs pensen que aquest nou coronavirus podria esdevenir una endèmia, o sigui una malaltia que es queda per sempre entre nosaltres, potser activada de forma estacional com la grip. Sens dubte hi haurà treballs per desenvolupar una vacuna i mirar de trobar un tractament, dues coses que no son gens fàcils, però no esdevindrà en cap cas el nostre pitjor problema. Cal considerar els grans èxits de la Salut Publica i la seguretat i els beneficis que ens ha portat. La vida humana s’ha allargat molt, moltes malalties abans greus i fins i tot alguns càncers poden ser tractats amb èxit, altres han estat erradicades, la majoria de ciutadans viuen en bona salut per molts anys. Però el món no ha estat mai perfecte ni ha estat lliure de perills ni ho serà durant la nostra vida.

AFEGIT: Ens hem assabentat amb consternació de la mort del Dr. Li, un oftalmòleg que havia identificat el set primers casos del coronavirus, tots clients de la botiga que venia animals vius, i havia temut que es tractés d’un nou SARS. El govern el va fer callar amb amenaces i el van obligar a firmar un paper desmentint-se per haver escampat rumors perillosos. En aquells temps un bon equip d’epidemiolègs hauria pogut acabar amb l’epidèmia. Ara resulta que el govern de Beijing ha manat entrar a cada habitatge de l’aglomeració de Wuhan amb 11 milions i mesurar per força la temperatura de tots els residents internant tothom que tingui febre. No hi ha precedents per un disbarat tan absurd i totalitari.

Joan Gil

Tags: Coronavirus, Epidemiologia, Grip, SARS, Xina

Ja en temps de Roma hi havia des de sempre una dreta i una esquerra polítiques, el Partit Aristocràtic i el Partit Popular. En en forma o l’altra això ha existit gairebé sempre fins als nostres dies. Molts veuen els Partits Socialdemòcrates com sistemes polítics que afavoreixen els grups socials en perill o la classe treballadora en general. És veritat això, o son els socialistes simplement part d’un sistema interminable d’estira i afluixa per tal que res no canvïi? Hi ha exemples presents i històrics que il.lustren el problema.

El Sr. Donald John Trump

Pocs homes han estat tan odiats i insultats… i infravalorats com el President Trump, el que no obstant ha demostrat una habilitat i sentit de direcció poc comuns, que l’han fet invencible i sembla anar abocat a la reelecció. Qui és ell? Un home viciós, cridaner, mentider, faldiller de finances dubtoses, sense experiència política i no obstant va aconseguint tot allò que semblava impossible gràcies al suport del votants de la classe obrera americana, tant camperols com treballadors, en total un 40% de la població que el segueix de forma entusiàstica passi el que passi, digui el que digui. Algú es pensarà que amb 40% no es pot guanyar cap re-elecció, però a un país federal on el President és triat per representats del estats membres, no pas directament pels ciutadans sí que es pot. Aquest senyor concentra la seva campanya als estats que necessita i té possibilitats de reelecció molt realistes. Com és que els seus representants republicans no l’aturen? La majoria de Representants i Senadors son gent molt cridanera sempre preocupats per les opinions al seu districte., però no pas en el cas de Trump. Trump domina totalment el seu partit com ningú més ha pogut simplement perquè ha aconseguit aterrir-los. Una paraula mal dita, un vot mal fet i la  carrera del parlamentari s’ha acabat. Fa molts anys que ningú havia vist un control tan sòlid i inflexible d’un dels partits nacionals. Un aliat inesperat i molt fort son els mal anomenats evangèlics, la dreta religiosa, en general seguidors de la teologia baptista que el suporten entusiàsticament per la seva oposició als avortaments i casaments homosexuals. Formen amb els seguidors de la classe treballadora un bloc formidable, gairebé impossible de trencar.

Trump, que ho entén molt bé, diu sempre als treballadors que ell ha fet molt per l’economia amb nous tractats internacionals i de comerç, frenant a la Xina, que l’atur és prop de zero, que la borsa ha pujat de forma astronòmica, que les grans companyies americanes fan molts diners (hi ha el Director d’una companyia farmacèutica que cobra 26 milions a l’any). Tot això és cert, però què en treuen els treballadors trumpistes? La feina que troben és cada dia de pitjor qualitat, monòtona i sense futur. Els sous no han pujat per uns 4-5 anys, mentre hi ha hagut una inflació entre 1.5 i 2% a l’any. El sou mínim federal que aquí s’expressa en dòlars per hora segueix essent des de fa molts anys $7.25/hora, encara que alguns estats i ciutats l’han apujat voluntàriament a $15/hora. Els $7.25 serien uns $13,000/any, sense assegurances de malaltia ni cap protecció i una família petita en aquest país no pot viure-hi. Cada dia es perden mes llocs de feina degut als ordinadors, competició, que son substituïts per feines dolentes i mal pagades. Per exemple Amazon no paga en l’actualitat ni un cèntim d’impostos, però maltracta amb impunitat  els seus treballadors amb mesuraments i vigilància constants del temps que necessiten, evitant el descans, cronometrant les visites als lavabos i a vegades ajudant a trobar subsidis estatals a la pobresa a empleats fixos. De fet els empleats treballen vigilats i a les ordres d’un computer. A Walmart els cursos en beneficència per a empleats son regulars. Als repartidors de paquets que tenen un ordinador amb cronòmetre al camió no els deixen aturar-se per descansar sinó que han de complir amb un mínim de lliuraments cada dia. De vacances alguns en tenen. Igual amb els camperols. Amb els aranzels molta gent s’han vist aturats sense poder vendre la collita i quan Trump resol el problema que ell mateix ha creat, anuncia a tot el món que acaba de crear milers de llocs de feina.  La qüestió de l’assegurança de maladia és massa complicada per ser resumida. Tan complicada com dolenta, quan n’hi ha.

Molts dels seus partidaris són supremacistes blancs, indiferents als mals tractes a la frontera mexicana, indiferents a problemes racials i entusiàstic propietaris d’armes de foc automàtiques de combat. Un dia Trump va dir que volia immigrants noruecs i no pas de països de merda. Després de disturbis entre una manifestació de supremacistes duent banderes nazis i una altra de gent mes democràtica que va acabar amb un mort i ferits, Trump va anunciar que hi havia bona gent a tots dos grups. Ell no tolera discussions serioses. Respon simplement a tot dient que son mentides, odi contra ell, insults i atacs polítics del Partit Demòcrata o que no importa. Les explicacions ni tan sols les volen escoltar els membres d’aquest 40% tan insòlitament sòlid que amenaça amb reelegir-lo. Perquè? Molts treballadors viuen desesperats per la seva situació econòmica i desenganyats de la politica i estan disposats a votar per qualsevol que prometi ensorrar-ho tot tornant a començar. Ser membres d’un grup supremacista fa feliç a molta gent. Parlar amb ells és com discutir el dret d’autodeterminació amb els de Vox.

Un altre exemple?

La classe treballadora dels Nazis

El Caporal Adolf Hitler va tornar viu de la Gran Guerra i va seguir a l’exèrcit estacionat per uns mesos a Baviera, on va viure l’anomenada Räterepublik, o República Socialista basada en comitès de treballadors que va intentar seguir l’exemple de Lenin. Hitler  fou anomenat enllaç entre els militars i els dirigents insurrectes al poder i va exercir per una estona. Prou que va entendre que els treballadors fan la majoria de la població i que calia conquerir el seu suport per fundar un país verdaderament sòlid i unit. Com es fa això? Segur que no amb votacions, que només divideixen. Treient-ne les conseqüències, va batejar el seu nou partit Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys. A diferència d’altres, un cop al poder es va dedicar a fons a millorar la condició dels treballadors que tant necessitava i li semblaven essencials. Va crear vaixells turístics que salpaven per tot el món en cabines que fins aquell moment només els rics es podien permetre, sempre naturalment amb sessions obligatòries d’adoctrinament i vigilància de la Gestapo per identificar i treure a temps les pomes podrides. Va construir a la platja Bàltica del nord centres enormes de vacances, els sou va millorar molt, va prometre un Volkswagen a tothom i tots va acabar creient que eren una raça superior i que Alemanya estava destinada a conquerir mig món,  eliminar els jueus i sotmetre els pobles eslaus. Una nació forta i molt unida va saludar amb entusiasme el projecte bèl·lic hitlerià. Els treballadors es miraven bocabadats i amb goig els espectacles nazis i els discursos del txef. Ja sabem com va acabar tot.

Seria fàcil trobar trobar altres exemples com ara Mussolini, o Franco amb els seus Sindicats verticals i habitatges protegits. Molts falangistes creien de debò que havien havien d’ajudar la classe treballadora empobrida per la guerra, aturada i emmetzinada per la propaganda “roja”. I avui en dia trobem masses o majories de treballadors sens dubte dintre de Vox, al Front Nacional francès, a l’Alternativa per Alemanya,a Hongria i a molts altres llocs.

I els socialistes què? Al capdavant d’un maldecap impossible de resoldre, han esdevingut allò que als EUA s’anomena un partit d’ames de casa i intel·lectuals benestants residents als suburbis de les grans ciutats que en el fons no passen de ser allò que l’autor escrivia al començament d’aquest apunt, el partit d’esquerres amb la funció de resoldre i esmolar els abusos de la dreta per tal que tot segueixi endavant però igual un cop eliminats els excessos pitjors de la dreta dominant. És veritat que hi ha hagut verdaderes revolucions obreres d’esquerres, com ara la de Rússia el Febrer i Novembre de 1917, la de Mao Zedong, la de Castro. El problema és que dissortadament totes han conduït a violència, mort i opressió. I al final ja veiem com han acabat a Rússia i la Xina.

Joan Gil

Tags: Classe Obrera, Donald Trump, Feixisme, Socialdemocracia

Reportatges a la premsa nord-americana indiquen que recentment durant els aldarulls i disturbis que per mes de set mesos segueixen tenint  lloc a Hong Kong, hom ha vist alguns manifestants duent la nostra senyera, indicant la seva voluntat d’imitar la lluita de Catalunya per la democràcia i la llibertat contra un enemic poderós. Per descomptat, el nivell de violència tant ciutadana com policial la fractura social amenaçadora que existeix a Hong Kong per ara ens ha estat estalviada, però el cas demostra el ressò i importància de la causa catalana vista al mon. i també certes similituds inesperades. Aproximadament un 20% de la població de 7.5 milions (com Catalunya) està participant de forma activa als aldarulls constants, ignorant el gran perill. Miraculosament, hi ha hagut molts ferits, però cap mort fins ara. La Xina ha enfornat la policia i l’exèrcit a la frontera, però  s’ha abstingut d’entrar a Hong Kong.

La raó dels aldarulls

Es difícil entendre-ho, o explicar-ho. En principi és una lluita per la democràcia, perquè l´acord entre el Regne Unit i la RP Xinesa que va tornar la colònia al domini xinès en 1997 establia una Regió Administrativa Especial amb un règim de govern híbrid. Això del govern híbrid voldria dir que uns pocs delegats al Concili d’autogovern son elegits democràticament pel poble, però molts altres son triats i imposats pel dit a Beijing. Amb el temps els xinesos han anat introduint-se a la zona i dominant més i més el govern i l’economia mentre el poble va perdent influència i poder. L’acord vigent amb la RP Xinesa preveu la fi del regim especial i l plena integració de Hong Kong a la RP Xinesa en 2047, que abans semblava molt llunyà. El conflicte va esclatar degut a una llei, ja suprimida, que hauria autoritzat l’extradició a la Xina d’acusats, però el problema verdader era la manca de llibertat i democràcia i l’augment asfixiant i progressiu del poder xinès. Res s´ha acabat amb la derogació d’una llei.

Caldria afegir també a l’anhel de llibertat, ara i en el futur, el sentit d’identitat no xinesa que sembla existir a Hong Kong i l’anticomunisme de grans sectors de la població, que ha conduït a molts ciutadans a optar per alternativa catalana i demanar la independència, cosa mai formulada fins al present.

La qüestió lingüística

Molts se sorprendran llegint això, però el problema, relativament secundari, existeix i és seriós. A la República Popular es parlen, com era d’esperar en un país tan immensament gran, moltes llengües i dialectes. La intenció del govern ha estat sempre imposar el mandarí xinès com a única llengua nacional i de fet hi ha una llei que mana l’estudi obligatori del mandarí a totes les escoles, Hong Kong inclòs. El que passa es que gairebé 95% dels habitants parlen cantonès, una llengua diferent. Els que només parlen el mandarí no la poden entendre, amb un detall curiós : tots dos grups utilitzen els mateixos ideogrames xinesos amb el mateix, o similar significat. O sigui, que pot passar que dues persones no es puguin entendre parlant però poden escriure´s cara a cara i ho entenen tots dos. Tot això és difícil d’entendre per estrangers però diuen que els cantonesos també tenen signes i ideogrames no compartits amb els qui parlen mandarí. La meitat dels ciutadans també parlen l’anglès de l’antiga potència colonial i molts, diguem-ne mandarins, potser la meitat però no tots, han après el cantonès. Hi ha un problema. Molts militants es neguen a parlar un mot de mandarí.

Fractura social

Molts ¨constitucionalistes¨ anti-catalans volen parlar de la fractura social imaginària, provocada intencionalment per ells, que diuen que existeix a Catalunya. Com si tenir altra intenció de vot fos un senyal de divisió!! A Hong Kong, sí que hi ha una fractura gravíssima entre els patriotes de Hong Kong i la minoria partidària de la RP Xinesa. L’assumpte ha creat una mena de paranoia sovint ridícula, sempre intractable. És molt difícil parlar amb un llíder que sempre insistirà en veure papers d’identitat i referències per assegurar-se que no es tracta d’un enemic, un infiltrador o agent de la policia. Si un periodista o visitant intenta iniciar una conversa política, la primera resposta és sempre: I vostè que en pensa? Un periodista nord-americà que parlava nomes mandarí va aconseguir una entrevista amb un banquer molt poderós i famós, naturalment partidari de la Xina. En sentir la primera pregunta, va fer imprimir un article que acabava de publicar a un diari, indicant que ja explicava totes les seves opinions, i prou. L’americà s’ho va llegir i va preguntar si l’home podria aclarir el significat de la seva conclusió que democràcia també requeria saber fer concessions. El banquer, molt irritat, respongué que el periodista no volia fer una entrevista sinó discutir amb ell i li va assenyalar la porta. Els activistes ferits pel carrer es neguen a anar a un hospital per por que els metges i infermeres treballin conjuntament amb el govern central.

Per qui s’estimi la història: recordant Deng Xiaoping

Es molt probable que molts lectors no hagin sentit mai parlar d´aquest senyor, però fou un dels polítics més importants del segle XX.

Nascut com tants comunistes dintre una família benestant, va viure temps a Paris, on es va fer membre del Partit Comunista. Durant la Guerra Civil va demostrar ser un home molt capacitat i intel·ligent i va esdevenir un dels col·laboradors mes íntims de Mao Tzedong. Un Mao ancià i senil, veient amenaces internes al seu regim socialista tan extrem, va desfermar l’anomenada Revolució Cultura, una barbaritat cruel que voldria declarar i solidificar la revolució permanent. Deng va caure. El seu fill més gran fou torturat i llençat a terra des d’un quart pis, quedant en una cadira de rodes. Deng mateix fou desterrat per dos anys a un lloc remot i obligat a treballar de feiner. Va aconseguir tornar a Beijing al cercle poderós de Mao, però va caure en desgràcia immediatament. Mao naturalment no podia viure per sempre i Deng va tornar a la política que aquest cop li donaria el poder absolut sobre tota la República Popular Xinesa, fins el dia de la seva mort en 1997. Recordo la seva visita als EUA. A Filadèlfia, Temple University li va atorgar un Doctorat d’honor que ell va acceptar repetint la famosa bajanada que per desgràcia ell ho havia après tot pel carrer. Molts en preguntàvem qui era, donat que no s’identificava amb cap títol. No va voler mai ser President o Primer Ministre, sinó Lider Suprem, diuen que per humilitat, però va mantenir fins la mort la presidència del Comitè Permanent del Partit Comunista, fent-lo de fet el successor de Mao… i el nou Emperador.

Va ser ell tot sol qui desviant-se de l’ortodòxia comunista, va organitzar i dirigir la transformació de Xina en temps rècord de país del Tercer Mon a una superpotència mundial temible, i tot segueix igual com Deng ho va deixar. Sovint coses es poden resoldre amb una frase ben triada. Hong Kong? Dos sistemes econòmics diferents en un sol país. Com justificar el capitalisme que ell va introduir? Molt senzill: la Xina segueix essent comunista i no hi ha contradiccions, perquè el govern protegiria el treballadors enlloc de deixar-los exposats a l’explotació del mon capitalista. La Xina no faria cap guerra però obtindria un poder militar dissuasiu. La Xina influiria de forma beneficial els països pobres com a Àfrica amb diners i plans de desenvolupament, però evitaria parlar-me massa en públic. Es exactament així com les coses marxen avui en dia. Deng segueix en vida.

I fou Deng qui va imaginar i concloure el tractat sobre la devolució pacifica de Hong Kong a la RP Xinesa, la colònia de l’agonitzant Imperi britànic.

Deng no fou cap àngel amb arrels democràtiques. Ell va aprofundir la baralla amb la moribunda Unió Soviètica. També fou responsable per la repressió del poble tibetà a la seva pàtria. I, ai las, fou ell qui va donar personalment l’ordre d’obrir foc contra els estudiants i treballadors de la Plaça Tiananmen que també somniaven amb la llibertat i van pagar amb la vida. No content amb això, Deng va castigar i empresonar el membre de Comitè Central que havia estat en contra de la massacre.

Joan Gil

Tags: Capitalisme xinès, Catalunya, Deng Xiaopin, Hong Kong, República Popular Xinesa

Demà s’acaba l’any i potser es l’hora de recordar altres coses que també estan en perill de desintegració. I el patiment dels presos polítics s’acabara? Rebran Espanya i la nova dinastia Borbon-Franco una bona lliçó de com aquests problemes es poden tractar de forma civilitzada i democràtica? Haurien de superar la seva actitud històrica anticonstitucionalista i condemnar els seus avantpassats. Com gosen recórrer ara a pseudo-constitucionalismes hipòcrites?

El problema del Regne Unit

Com el nom diu, el Regne Unit es la suma agregada de diverses nacions que podrien rebel·lar-se. Fins després de la Guerra Mundial, el país era un imperi enorme, com no n’hi ha hagut mai cap altre al mon, la superpotència mes gran. Anglaterra feia com una mena de gran Castella (però democràticament). Sobtadament en pocs anys el Regne Unit va esdevenir un modest país insular amb gravíssims problemes socials i econòmics. Es van arruinar. Amb el dramàtic resultat de l’elecció recent dirigida per Boris Johnson per tal d’assolir el Brexit, a més del seu èxit personal, tres nacions encloses al Regne Unit podrien donar el pit.

Els llenguatges gaèlics o cèltics

Són llengües indoeuropees reconegudes per la UE. Famoses per ser tan difícils d’aprendre i pronunciar, n’hi ha unes quantes, però hom pot simplificar:

1) El Gaèlic parlat per sectors de la població irlandesa es lingüísticament similar al gaèlic parlat al nord de l’Escòcia. Tinc entès que es poden entendre mútuament, però tant si poden com si no, en els ulls d’un lingüista son la mateixa llengua.

2) Al país de Gales, en canvi, parlen un gaèlic dràsticament diferent i molt antic.

No obstant el grau de penetració variable, sovint modest,  amb l’anglès ja son tres idiomes diferents.

Escòcia

Els admirats bons amics escocesos ja donen per fet que d’aquí poc temps repetiran el referèndum i molts observadors creuen que podrien  guanyar. Ells volen quedar-se la Unió Europea, no obstant ser obligats a sortir-se’n ara degut al Brexit imminent. Quan intentin entrar tots sols, sense Regne Unit,  seran tractats igual com vam haver de patir els Catalans? Ja ho veurem. Jo crec que serien ben rebuts si el cas es presentés.

Irlanda del Nord

La frontera tan especial que separa la República Irlandesa de l’Ulster ha estat sempre el problema més greu i important del Brexit. Si Johnson fa un mal pas, la violència podria ressorgir. Cal recordar que els Catòlics del Nord tenen dret a votar com si visquessin a la República i envien diputats triats per ells al Parlament de Dublín i a ningú se li ha acudit dir que això sigui unconstitucional. La situació tràgica amb la violència de la IRA Provisional liderada per Gerry Adams que existia i que el mediador nord-americà Mitchell va aconseguir resoldre amb el Pacte del Divendres Sant, ha canviat molt. Els unionistes s’han mig ensorrat i perdut la majoria i ja fa anys que degut a la confrontació no poden o volen formar govern. En canvi els Catòlics son més nombrosos i poderosos que mai. El referèndum que ells voldrien no seria per fer-se independents sinó per unir-se amb la República Irlandesa, unificant la illa després de segles de lluita.

Gales

La gent en sap poc. Jo recomanaria els interessats l’episodi sisè de la tercera temporada de la sèrie de Netflix  La Corona. La reina envia el seu fill i hereu Carles a Gales per ser proclamat oficialment Príncep de Gales. Però la reina no ho fa pas estil espanyol. Mana a Carles anar primer a una universitat galesa a estudiar la llengua i fer el discurs ceremonial davant tot el govern britànic i el poble local televisat exclusivament en llengua galesa. Aquí en canvi, el príncep de Girona no es va dignar. Van triar de mestre per a Carles un professor que era republicà i fortament Nacionalista. Sense dir res, Carles va parlar amb la gent, es va informar i afegí al discurs expressions de simpatia pel poble galès que patia per no tenir autoritat per fer com els ciutadans voldrien per ser mestres del seu destí. Els nacionalistes acaben de guanyar fa unes setmanes amb bona majoria. Cal afegir no obstant que fins ara no han dit res d’independència, però  ja veurem com es prenen la situació si els Escocesos trenquen amb el Regne Unit.

Tot això son coses que cal anar seguint amb interès. En qualsevol cas, el Govern britànic no té les eines meravelloses „constitucionals“ de les que disfrutaven Rajoy i Sánchez, el seu company del PSOE, quan es van posar d’acord sense objeccions per suprimir els drets civils de 9 milions de ciutadans i empresonar uns quants dels nostres millors polítics. I fins ara el PSOE no ha millorat res ni demanat perdó i aconseguirà quedar-se a la Moncloa sense pagar lloguer.

Desitjant un Bon i Millor Any per a tothom us saluda des de Washington DC el vostre

Joan Gil

Tags: Anglaterra, BREXIT, Gales, Irlanda del Nord, llengua gaèlica, Regne Unit

Com a antic ex-resident de Manhattan i lector diari del NY Times em recordo molt bé de Giuliani (i del playboy Donald J Trump, anomenat “the Donald” localment). En aquells temps en Rudi vivia al famós carrer 86, i jo al 90, tots dos molt prop de la Gracie Mansion, davant de l’East River,  residència oficial de l’alcalde. Que tothom pensi com vulgui de les seves penques, ambicions i principis ètics, però ningú pot negar-li una intel.ligència i habilitat poc comuns.

El seu pare va estar a la presó per haver estat un “home muscle” de la Màfia, uns dels que venien a apallissar a algú que no pagava i a vegades trencaven osos. Rudi va començar a exercir d’advocat obtenint molt bons càrrecs al Departament Federal de Justícia a Washington, cosa que li va servir per ser nomenat Fiscal Federal del Districte Sud de NY, que vol dir de la ciutat de NY, que per molts advocats seria la culminació gloriosa d’una carrera. Per en Rudi no passaria de ser un esgraó per fer-se conèixer i seguir pujant. Fou molt competent contra el que quedava de la màfia i contra financers corruptes, però curiosament tot el que feia sortia als diaris amb la seva foto.

Va perdre la primera elecció a alcalde contra un home negre que ho va fer malament. La segona vegada va guanyar amb una gran majoria i molta popularitat. Recordo el seu discurs d’entrada per una cosa que va dir: que la seva dona, Donna Hanover, una presentadora de TV, era la seva amiga, consellera… i amant. No és que estigui malament, però ho diria tothom? Tots dos estaven ja al tercer matrimoni. Aviat tornaré al tema.

El primer termini d’alcalde fou molt exitós per la seva lluita contra el crim. Ell deia que calia començar amb els petits deinqüents per crear un ambient de respecte a la llei. Va concedir poders extraordinaris a la policia (recordeu que als EUA la policia és sempre municipal) cosa molt popular fins que va perdre el control i va esdevenir racista i violenta. Dues salvatjades tràgiques van destrossar la seva reputació. Un negre havia estat detingut per un petit delicte i va gosar plantar cara als policies. El van arrossegar a la comuna de la comisaria introdïnt-li un objecte amb mànec llarg i causant una perforació intestinal. L’home fou dut mig mort a l’hospital on després de moltes operacions i alguns mesos va salvar la vida. L’altre cas fou molt diferent. Tenien els policies una “brigada de crim pel carrer” on agents vestits com la gent del barri circulaven en un cotxe vell, obsevant. La víctima fou un pobre immigrant africà que es guanyava la vida venent d’una manta coses diverses a Chinatown. Se li va acudir baixar del seu pis al carrer a prendre la fresca. Un negre aturat al carrer? Segur que venia drogues, van pensar els policies. Van aturar el cotxe i se li van acostar demanant drogues. Indignat, la víctima els va escridassar i com que volia fumar es va ficar la mà a la butxaca, treient un encenedor metàl.lic. Creient que era una arma, els policies el van matar a trets (uns 20, van dir)

Una tragèdia personal l’esperava. Un dia en Rudi sortia de Mount Sinai, el meu hospital, per un atri molt gran (fet pel gran arquitecte Pei). Visitar l’hospital podia tenir moltes raons i hom no pot deduir res de trobar algú. Un dia vaig topar gairebé de nassos amb el Cardenal-Arquebisbe. I què?  Doncs en Rudi anava sortint quan va veure un periodista famós i, espantat va intentar amagar-se. Perquè? Naturalment el periodista el va veure i va encentar una investigació. El senyor alcalde patia d’un càncer de pròstata. Això va obrir una discussió pública molt interessant sobre la tria entre la cirurgia radical (que sovint deixa el pacient impotent) i la irradiació amb quimioteràpia, que Rudi va acabar triant fent-ho públic. Segueix viu molts anys després.

Els problemes matrimonials amb la Donna (mare de dos fills) ja havien començat. Rudi es trobava sovint amb una infermera passejant amb ella (i els fotògrafs) pels carrers locals i sopant a restaurants del barri. Un dia ell i la seva dona van fer una verdadera escena de vodevil. Sovint la gent enrabiada fa disbarats. En Rudi havia invitat un grup d’inversors texans a jugar golf en companyia de la seva amant. Al final va invitar tothom a venir a la Gracie Mansion per refrescos. Els jardins com la planta baixa eren públics, mentre que la família vivia al primer pis. La Donna, enrabiadíssima va veure la donota al seu jardí (una grolleria intolerable de Giuliani). Al poc temps va sentir la dutxa al primer pis prop de la seva habitació. Va concloure que era la mala dona prenent una dutxa a casa seva. Furiosa, va marxar cap al bany, obrint la porta… on es va trobar un milionari texà en pilotes. Havia suat molt i en Rudi l’hi havia recomanat. Tothom va començar a cridar i la policia va evacuar tothom en l’acte per una porta secundària. Es va saber tot. Al poc temps en Giuliani va anunciar que havia tingut problemes sexuals degut al tractament mèdic i que sort de l’infermera perquè la seva dona no el volia ajudar. El divorci ja anava en marxa però no va poder treure-la de la Gracie Mansion com a alcadessa oficial que era. La senyora va evacuar la mansió amb els dos fillets minuts abans de la mitjanit del 31 de desembre al moment quan el termini de Giuliani acabava i ella perdia el títol d’alcaldessa. Hi havia entusiastes al carrer aplaudint. Jo vivia a molt poca distància. Hauria anat a veure aquesta sortida si s’hagués anunciat.

Però poc abans d’aquest final, la immensa catàstrofe de les Torres Bessones va tenir lloc. Rudi estava esmorzant quan el van avisar. Va voler anar a un Centre Coordinador d’Emergències que ell mateix havia creat però, ai las, estava a un sòtan de les Torres Bessones. Va aconseguir ficar-se a una caserna de bombers relativament pròxima, que estava buida. Tots els bombers estaven morts o a punt de morir. Rudi i els seus ajudants van veure amb horror la pluja de rocs quan una torre es va enfonsar. Va recordar que tenia un número de telèfon per trucar a l’interior de la Casa Blanca i va provar. Volia que l’exèrcit enviés avions de guerra a defensar la ciutat. Cal imaginar el seu horror quan va escoltar com li deien que la Casa Blanca estava essent evacuada i el Pentàgon estava en flames. N’hi havia prou per un atac de cor. Al final ell i els seus associats van sortir sense cotxes corrent cap al Nord, probablement per Broadway quan espantats van veure avions de guerra volant molt baixos. Al final algú va cridar: Son els nostres! i tothom s‘hi va afegir cridant d‘entusiasme. Tot seguit en Giuliani va començar a fer els seus discursos per ràdio i TV, que sens dubte va fer molt bé, esdevenint famós a tot el país: havia esdevingut America’s Mayor. I se n’aprofitaria.

Va fundar una firma de consultants internacionals contra el terrorisme, fent molts milions i pagant a la nova i quarta dona (de la qual per cert s’està divorciant en l’actualitat) un sou fantàstic de Vicedirector. Com a infermera,  es veu que entenia molt de terrorisme. I va decidir presentar-se com a candidat a la Presidència. Seria el fracàs més gran de la seva vida. A la Florida va fer un ridícul  tan gran que va haver de plegar. En persona, com el veien els votants interessats, era i és un home desagradable.

La seva reaparició pública més coneguda, ignorada intencionalment per la premsa seriosa, tingué lloc durant la campanya electoral del seu vell amic Donald Trump, de qui aviat esdevindria advocat personal. Va denunciar la corrupció dels Clinton. Aquesta família abusava la Fundació benèfica Clinton. Acceptaven donacions que els permetien fer negocis col.laterals beneficials i legals, i permetien als donants estrangers accès telefònic immediat a la Hillary i en Bill. Tothom esperava que ella seria la pròxima Presidenta i el tinglat es va ensorrar després de la desfeta quan la família ja era molt rica. Tot això dissortadament era veritat. En Bill Clinton és com en Rudi un senyor amb una cara molt dura. Trump va acceptar el relat, va començar a referir-se a la Sra Clinton com a “crooked Hillary” (corrupta Hillary) anunciant que ell la ficaria a la presó. Li va anar bé.

La feina de Rudi a la Casa Blanca és transparent: fer legals, canviant la formulació i la forma, les ordres escrites i amenaces de Trump. Per exemple, ell volia prohibir la immigració de musulmans, una bestiesa profundament inconstitucional, i en Rudi ho va canviar per un llistat de països dels quals no s‘acceptava gent, que jutges federals van aprovar. I així moltes coses.

Què ha het a l‘Ucraïna no està gens clar. La idea d‘acusar Biden de corrupció perquè el seu fill havia acceptat un seient al consell d‘administració d‘una firma dubtosa (amb un sou de $50,000 al mes), quan el seu pare estava encara al poder intentant fer entrar el país a la Unió Europea i l‘OTAN, probablement va sortir del cervell de Rudi. No estava bé, però no hi ha proves de corrupció, com ells volien que el pobre Zelinsky cerifiqués. Durant les seves estades al país Rudi va tenir entrevistes per profit personal amb grans oligarques i gent dubtosa de la Ucraïna. Va participar ell en la pressió contra Zelinski negant-li subvencions i ajut militar aprovats pel Congrés per obligar-lo a declarar contra Biden? Tothom es pensa que sí, però ningú trobarà mai proves comprometedores contra ell. Aquest senyor de ximple no té res.

Joan Gil

Tags: Alcalde de Nova York, Donald Trump, Donna Hanover, Rudi Giuliani, torres bessones, Ucraïna

En 1944 després de 12 anys al poder, el gran President Franklin Delano Roosevelt acabava de ser reelegit per quarta vegada (cosa actualment no permesa). Fou potser el President més progressiu i d’esquerres que hi ha hagut mai i de fet ja estava guanyant la Guerra Mundial. El problema és que tothom veia que s’estava morint, cosa que va passar en 1945. La fi d’un home que havia manat per 12 anys havia de causar problemes i enrenou polític i així va ser.

El propòsit d’aquest apunt és traduir un comentari que va fer en aquella ocasió un gran jutge i constitucionalista anomenat Learned Hand parlant a un mítin polític al Central Park. Primer en l’anglès original, després en català:

“I often wonder whether we do not rest our hopes too much upon constitutions, upon laws and upon courts. Believe me, these are false hopes. Liberty lies in the hearts on men and women.When it dies there, no constitution, no law and no court can save it. No constitution, no law, no court, can ever do much to save it”

”Em pregunto sovint si no confiem massa en constitucions, lleis i jutges. Creieu-me, això son esperances falses. La llibertat viu als cors dels homes i les dones. Quan és aquí on mor, cap constitució, cap llei i cap jutge pot salvar-la. Cap constitució, cap llei, cap tribunal pot fer gran cosa per salvar-la”

Ho dic pensant en els Catalans que ara semblen disposats a fer President a un home com Sánchez. Hi ha llibertat al seu cor, com n’hi ha al nostre? S’ha llegit de debò la vuitena constitució espanyola? No va aprovar ell també sense reserves amb el 155 la supressió de drets civils de vuit milions de ciutadans? No ha fet maltractar ciutadans pel carrer? ,Ha sentit algú parlar d’una altra constitució al món lliure que prohibexi l’exercici dels drets civils i l’ocupació indefinida d’una part del país o que permeti detinguts polítics? Els “constitucionalistes” volen una altra cosa molt diferent : l’assimilació de Catalunya dintre de l’estat de Gran Castella i la supressió de la nostra personalitat. De constitucionalisme res. Si de cas, jo en seria de la setena constitució que va establir la II República.

Aquest que negocien a Madrid allò que és innegociable es pensen que obriran els cors dels acòlits del PSOE a la llibertat, o a l’inrevés? I qui explicarà als espanyols què vol dir la paraula llibertat, que ells ni tan sols coneixen?

Joan Gil

Tags: Constitució espanyola, Franklin, Llibertat, Presos Polítics