08 jul. 2016
Dallas, els ciutadans negres i el problema de les armes
Dues tragèdies inesperades.
El 17 de juliol fou un dia molt dolent. Va començar amb la difusió d’un vídeo recent de Baton Rouge, capital de Louisiana. Es veia com dos policies abatien en lluita cos a cos un negre i el llençaven a terra. Quan l’home ja semblava indefens, el policia que estava al damunt, treia amb la mà dreta la pistola i matava al negre amb trets al pit. Diuen que la víctima era un ex-presidiari (cosa que el policia no podia saber) i que duia una arma il·legal a la butxaca, que no va exhibir mai. Això mereixia la pena de mort?
No ens havíem recuperat quan el segon vídeo arribava d’un poble prop de StPaul, a Minnesota. St Paul i Minneapolis són pràcticament la mateixa ciutat i funcionen com capital de l’estat. La policia havia aturat un cotxe ocupat per una parella jove negra (uns trenta anys) amb una nena de 4-5 anys al seient de darrere. La raó era només que un llum al darrere estava trencat i no funcionava, una cosa que ha passat a molta gent. Un policia es va acostar a la finestra. L’home, un treballador molt estimat a una Escola Montessori, honest i sense fitxa policial, va sortir i declarar innecessàriament i en molt mala hora, que duia al cotxe (però no al damunt seu) una pistola legal i amb permís, que la llei de l’estat efectivament li donava el dret de portar. A continuació va fer el gest de treure de la butxaca els seus papers i sense més el policia, sentint-se amenaçat, va disparar quatre vegades a molt poca distància. L’home, malferit, va aconseguir tornar al cotxe i caigué inconscient al seient de davant mentre sang apareixia damunt el pit i el braç. És ara quan la dona que l’acompanyava va aconseguir posar en marxa el telèfon connectat a Facebook, transmetent en viu l’escena. El seu home només volia ensenyar al policia el carnet de conduir. Ho va descriure tot amb una serenitat i precisió extraordinàries sense cridar o insultar. El policia, com un energumen cridava fortament manant a l’home que alcés els braços, cosa que no podia fer perquè ja estava mort. L’agent movia i agitava la pistola a poca distància de la parella ignorant la nena petita. La dona va acceptar i transmetre que el seu company estava mort. La van treure del cotxe i la van fer agenollar-se per terra, però el telèfon, caigut al terra, seguia registrant i transmetent el so en viu. Va dir que l’havien emmanillat sense haver fet res i parlava com una persona amb por que la matessin. Al final es va posar a cridar. I una veu de nena petita (que per casualitat mirant al terra va aparèixer per un segon al vídeo) es va sentir clarament: “No ploris, mamà, que tot s’arreglarà.” Facebook es nega a acceptar violència i morts en viu però deixa estar les coses que han passat. El governador de l’estat, clarament espantat, va aparèixer immediatament a la TV. Això havia d’acabar molt malament.
Al vespre quan em retirava, vaig posar en marxa la ràdio al costat del llit, on l’emissora pública a aquelles hores transmetia les notícies de la BBC. En aquell moment la locutora anunciava que durat una manifestació hi havia hagut un tiroteig al centre de Dallas, que 12 policies havien estat ferits i 4 eren morts (en van ser 5). Amb una ràbia inútil, vaig apagar la ràdio. Com fa l’estruç, a vegades hom prefereix ignorar.
Manifestacions
Com era previsible, aquell vespre s’havien organitzat manifestacions dirigides sobretot sota el lema Black lives matter (Vides negres són importants), que no és universalment acceptat perquè molts diuen que totes les vides són igual d’importants. De fet la policia mata anualment més gent blanca que negra, encara que cal considerar que els percentatges de víctimes negres d’abús policial en la població (273/100.000, comparats amb 76/100.000 per blancs) són molt més alts.
A Dallas i Fort Worth darrerament no hi ha hagut tensions racials greus i la policia és modèlica. La minoria negra és més petita que la dels mexicans i també hi ha molts vietnamites. Sobretot, Texas és un país ric i hi ha feina per a tothom, que és el problema a altres llocs. L’incident va acabar a Main Street dintre un dels edificis de El Centro College, un College Comunitari de dos anys com aquell a Miami on va anar la Carmen Chacón fa uns anys. Donen un diploma “associat” que obre algunes portes a gent que no han pogut anar al College i en general són institucions útils. El Centro dóna sobretot diplomes per obtenir feines a l’assistència de la salut. El lloc està a unes quatre cantonades del lloc on el President Kennedy fou assassinat.
La marxa havia estat organitzada per un Pastor baptista, un home molt seriós i de bona reputació. Hi van participar uns vuit cents manifestants, alguns d’ells de diferents races. Diuen que, com que una nova llei a Texas permet dur armes en públic, alguns pocs en duien, sobretot fusells però almenys un home amb una pistola al cinyell, segons ha confirmat el NYTimes. En qualsevol cas, l’assassí, un franctirador entrenat a l’exèrcit, que havia lluitat a l’Afganistan, s’havia acostat al lloc duent visiblement un fusell de guerra de precisió i evidentment ningú li va dir res.
La manifestació havia estat completament pacífica, legal i ordenada. Als carrers del centre al vespre no hi ha gaire gent perquè gairebé tots els edificis són negocis o oficines i hi ha bars i restaurants però pocs habitatges. Així i tot es van sentir aplaudiments, es van veure banderes i es van sentir crits de suport. La policia va preferir mirar-s’ho de lluny.
Arribats al final, el pastor va dirigir la paraula al grup, van pregar i van fer un minut de silenci. Abans de plegar, el Pastor va llegir algunes instruccions que la policia li havia donat. I la gent va començar a escampar-se cap el cotxe per tornar a casa. En aquell moment, els trets van començar a sonar a poca distància. Tothom va apretar a córrer, però no pas sense fer vídeos.
No està gens clar com va començar l’atac. La policia ha de tenir per força enregistraments que per ara probablement no voldran ensenyar. Segons sembla va començar a una cantonada quan un policia va veure i intentar interceptar l’atacant, que el va abatre a trets i no han dit si va ser un dels morts. Tot seguit, el franctirador va aconseguir entrar a l’edifici del Centro i va córrer fins un segon edifici (jo crec que era un parking) on es va fer fort darrere les columnes de ciment i va continuar disparant. Al començament la policia es va pensar que hi va haver una triangulació, trets des de diferent direccions per fer més mal, però el tirador va dir per telèfon que ell anava tot sol i podria ser veritat, però encara no està clar. Probablement estava sol, però com a guerrer amb experiència, anava corrent d’un lloc a un altre i el garatge és molt gran. Van detenir tres homes que segons sembla eren innocents. L’escena inicial fou aterridora. Policies al mig del carrer van haver d’avençar a peu contra una línia de foc i sense protecció, com passa a la guerra. El tirador en sabia molt. Aviat quatre agents estaven morts per terra, un cinquè s’estava morint i sis o set més estaven ferits. Cal entendre perquè aquest fusell, una arma semi-automàtica de guerra, era tan perillós. La severitat de la injúria depèn de la massa i la velocitat de la bala i aquests fusells disparen bales de gran calibre a molta velocitat i poden travessar armilles de seguretat, com sembla que els morts duien. El resultat és que la bala explota a l’interior de la víctima com si fos una bomba i la majoria de ferides són mortals. Les antigues pistoles només feien un forat, que era mortal només si tocava un òrgan essencial.
La policia no va poder o gosar assaltar la posició de l’atacant, que com a veterà de l’Afganistan verdaderament en sabia molt. Deia que també havia fet i deixat bombes per tota la ciutat (cap va explotar). Van poder parlar amb ell per telèfon per hores. Ell va assegurar que anava sol i que només volia matar policies blancs però no volia entregar-se. Li van dir que o s’entregava o el matarien i no es va entregar. Al final, per primera vegada en la història, li van enviar un dels cotxets robòtics amb càmeres utilitzats per desactivar bombes, carregat amb una bomba de la policia (trobo curiós que en tinguin) que fou activada a llarga distància al costat del criminal, matant-lo.
I tothom va tornar a casa a llepar les seves ferides. I potser a pensar en el problema del racisme, de les càmeres de vídeo omnipresents, de la violència i de la disponibilitat general d’armes tan perilloses. I a plorar pels morts.
Recordo molt bé l’escena que vaig viure a Harlem fa 8 anys, el dia de la presa de posició del President Obama, amb nens acompanyats de mestres cantant pel carrer de camí a alguna de les pantalles gegants de TV, amb gent ballant i embraçant-se dient que el problema racial s’havia acabat, tots repetint que no havien esperat veure el dia en tota la seva vida. Però no, el problema no s’havia superat.
Hi ha ja tres incidents gravíssims, causats probablement (ho dic jo) per malalties mentals de l’assassí degudes a fusells d’assalt semi-automàtics comprats legalment. Els fusells automàtics que disparen sense aturar-se prement el gallet només una vegada són pràcticament l’única arma prohibida als civils. A l’escola de Sandy Hook, un jove transtornat va assassinar la seva mare, un parell de mestres i vint-i-tant nens petits de 1r i 2n grau. Fa poc a Orlando un sol home va ferir més de cent víctimes, matant-ne més de la meitat. Hauria aconseguit el mateix amb una pistola? La majoria eren homes joves que haurien sabut defensar-se. I a Dallas, el franctirador va poder assassinar cinc membres de la Policia protegits per una armilla de seguretat que venien preparats per possible violència. La venda d’aquestes armes va estar prohibida per una llei federal per uns anys però el Congrès les va tornar a legalitzar. Quin ús legítim deuen tenir? Ningú gosaria matar un conill, un ànec o un cèrvol d’aquesta manera. Molts diuen que el nombre de víctimes d’aquestes armes semi-automàtiques és tan petit comparat amb els milers de morts anuals d’assalts, crims domèstics i suicidis per pistola, que la seva prohibició no canviaria res. Jo crec que sí que canviaria alguna cosa.
Joan Gil
Nota afegida: Molts no enteníem el vídeo de l’assassinat d’un policia al començament de l’incident. Es tractava d’un policia de guàrdia tot sol prop de El Centro que estava prop i al darrere de l’atacant quan es van sentir els primers trets. Amb més coratge que seny, sense esperar reforçaments, el policia va intentar acostar-se al tirador per darrere, cobrint-se amb les columnes de ciment. Però el franctirador era un un ex-soldat massa expert, i el policia de sobte es va trobar cara a cara amb ell, que li va disparar al pit. El policia va caure per terra i va ser rematat amb un tret al cap. Efectivament, fou un dels cinc policies morts.