27 set. 2021
RAFAEL L. TRUJILLO, dictador dominicà i gran amic de Franco
Quan jo era petit, un dia Espanya tingué l’honor de ser visitada pel Dictador de la República Dominicana Rafael Leónidas Trujillo, un dels homes més criminals i corruptes mai vistos a Amèrica, propietari de gran part de la seva República, rebut pel Generalíssimo amb grans honors de cap d’Estat que va intercanviar amb ell regals caríssims. Hi havia a Barcelona la fàbrica de camions Pegaso, hereva de la legendària Hispano Suiza, localitzada a Sant Andreu, que estava intentant fabricar un turisme de gran luxe i velocitat (que no van aconseguir posar mai en venda) i en Franco li en va regalar un. Al port hi havia una petita fragata de guerra dominicana que molts deien que era propietat personal de Trujillo. I un detall: havia canviat el nom de la seva capital de Santo Domingo a Ciudad Trujillo, un cas sense precedents. Gloriosament per a Espanya, està enterrat al cementiri d’El Pardo, prop d’on vivia el Caudillo.
Carrera d’un bandit
Entre 1916 i 1924 la República Dominicana estigué ocupada per l’exèrcit dels Estats Units, de fet potència protectora del territori carib. Van organitzar una força policial i militar local, que és on Trujillo començà la seva carrera militar, arribant en 1927 a Comandant de la Guàrdia Nacional. En Febrer de 1930 guanyà una elecció presidencial iniciant la seva carrera que hom no pot evitar qualificar de dictadura criminal, com si una màfia hagués pres possessió d’un país pobre i petit. Com passa amb moltes dictadures al començament tot semblava bé però moltes obres i inversions estrangeres s’obtenien només pagant una prima al Presidente. Al poc temps del nomenament, la ciutat de Santo Domingo fou gairebé esborrada del mapa per un huracà terrible. Trujillo la va reconstruir i sis anys després la va rebatejar Ciudad Trujillo. Ni a Hitler ni a Franco se’ls va acudir.
Al poc temps va introduir mesures econòmiques que ingressarien a la seva butxaca, i es va atorgar els més desvergonyits de tots els monopolis sempre propietat seva de la sal, la carn, el tabac (com el monopoli de la Tabacalera que el contrabandista Joan March va rebre de Franco) i l’arròs. Va sotmetre tots els diaris i mitjans de comunicació a un control absolut, brutal, molt perillós de violar. Els seus adversaris eren torturats i assassinats sovint en la seva presència i amb participació personal.
Una cita magnífica: A Trujillo li sabia greu haver nascut a un país tan pobre i insignificant com la R. Dominicana. Si hagués nascut als Estats Units podria haver dominat el món.
Els dominicans són un poble magnífic, maco, sempre alegres i amistosos, racialment molt barrejat, des de blancs i probablement indis a negres. Sovint les figuretes petites de ballerines que venen a turistes deixen la cara en blanc, reconeixent i acceptant són una barreja sense raça pròpia i que està molt bé. En Trujillo que era blanc no ho veia així i li molestava que vinguessin tants negres haitians encara més pobres a treballar i quedar-s’hi. No li agradaven els negres. L’any 1937 la massacre anomenada de Parsley va tenir lloc: per ordres seves 20,000 haitians foren massacrats. Fins l’any 1970 ningú en va saber res. El govern dominicà va acabar pagant la misèria de $ 525,000 de compensació per les 20,000 víctimes al govern veí haitià.
Així va seguir tot per 31 anys. Ell no fou sempre el president. Sovint hi anomenava titelles, el darrer dels quals que el va sobreviure i dirigir una mena de „transició“. Es deia Joaquín Balaguer, i malgrat els esforços tot va acabar en una guerra civil i una nova breu ocupació nord-americana, seguida per un règim democràtic que ha durat fins ara.
Perquè, per qui i com fou assassinat en Trujillo
Els anys 60 i 70 la majoria de països llatinoamericans eren dictadures militars, cosa que no agradava gens als EUA, que ja havien creat l’Organització d’Estats Americans basada a Washington i pretenien millorar-ho. A Veneçuela un home prometedor i democràtic, Rómulo Betancourt, fou elegit i els nord-americans van decidir ajudar-lo posant-lo com un exemple a seguir. En Trujillo l’acusava d’haver participat en una petita revolta a la seva República i va enviar assassins a Caracas a plantar una bomba al cotxe de Betancourt. Trujillo acabava de creuar la línia roja. Van morir dos guàrdies de seguretat. Betancourt, ferit però en vida, va exigir i obtenir sancions fortes de la Organització d’Estats Americans contra Trujillo i més encara, va notificar en secret als EUA que o acabaven amb el Dictador o ell deixava de ser amic. Els preparatius durarien un any.
Després del desastre de Caracas, la dèbil resistència dominicana va mig-alçar el cap. Molt notable fou la mort “accidental” de les tres prominents germanes Mirabal, una de les quals havia estat la primera dona del món asseguda a un organisme de les Nacions Unides. Les tres eren activistes. Un dia anaven en cotxe per carretera quan van ser aturades. Els agents de Trujillo van assassinar el xòfer, van treure les tres dones del cotxe, les van maltractar i escanyar. Van ficar els cadàvers dintre el cotxe i el van llançar a un barranc. Un accident lamentable. Però el clima ja s’havia escalfat massa.
Documents del govern nord-americà ja disponibles indiquen que la CIA, havent preparat l’acció, va demanar permís al govern per fer allò que calia i el van obtenir. L’endemà el Secretari d’Estat del President Eisenhower, John Foster Dulles (per qui l’aeroport principal de Washington és anomenat) va trobar una còpia del telegrama d’autorització al seu despatx i horroritzat va fulminar una ordre manant que s’aturés. La CIA dominicana va respondre l’endemà que era massa tard. Tots els dominicans amb qui he parlat deien sempre que fou assassinat per la CIA, que només sembla veritat a mitjes. Dels set assassins, dos eren generals dominicans i dos no van poder ser mai identificats però les armes que els set duien no es podien comprar localment.
En Trujillo mantenia pel seu entreteniment personal una casa molt gran prop de la costa on hi tenia unes quantes noies molt jovenetes i ell hi anava sovint en cotxe només amb un xòfer a visitar-les. Aquell vespre de maig de 1961 un escamot de set homes armats fins les dents l’estava esperant quan tornava per la carretera. El problema era que, tal com va anunciar molt endolorida la Radio Nacional de España, 24 hores després de l’atac ningú podia trobar encara el cadàver. Al final el van trobar a un dipòsit d’escombreries.
El seu fill gran Ramfis (un nom tret de l’òpera AIDA) va intentar recuperar el mateix control que tenia el seu pare però va durar poc. Va desenterrar en Rafael Leónidas i va intentar fugir amb el mort en un vaixell cap a Europa. El van enxampar al port però al final el van deixar anar en companyia del difunt que fou primer re-sepultat a París. Després d’uns pocs anys, en Ramfis va triar Madrid per l’exili permanent dipositant el pare al cementiri d’El Pardo, on segueix. Fi d’una gran amistat.
Les restes de Colomb
Mentre que Espanya diu que l’almirall (tan odiat actualment per tota Amèrica) està enterrat a Sevilla, els Dominicans ho neguen. La història que expliquen és digna de crèdit. En Colomb fou enterrat, com el seu fill després, sota l’altar major de la Catedral de Santo Domingo, com ell havia disposat. En el moment de la fi de la dominació colonial espanyola, el Governador abans de fugir va manar a un subordinat anar amb treballadors a la Catedral a recuperar a tota pressa el cadàver per endur-se’l. Van excavar sota l’altar trobant-hi efectivament una caixa de ferro amb certes lletres i inicials que feien pensar que era en Colomb i van endur aquesta caixa al vaixell sense buscar res més. Però si haguessin seguit excavant l’altar, haurien trobat una segona caixa de ferro igual però amb el text Christophorus Columbus que es va quedar allí. Durant la meva visita els anys 70’ la tenien a un petit altar lateral dintre la Catedral, guardada per un marine dominicà armat i d’uniform.
Estaven construint i acabant un mausoleu per Colomb en forma de far bastit al cènit d’un turó al costat del port, on seria el llum que il·luminaria tota l’Amèrica. A mí em semblava molt lleig però sí que ho van acabar, instal·lant-hi a més una mena de museu colonial, que es pot visitar. Jo crec que allò que tenen a Sevilla és només el fill del Navegador ara tan desprestigiat i que el verdader Colomb es va quedar per sempre a Santo Domingo per culpa d’una administració espanyola incompetent.
Joan Gil