24 gen. 2018
Memòria històrica fallida: quan el passat segueix sent el present
Voldria explicar aquí una història producte del terror Stalinista durant els anys de la Unió Soviètica. En els darrers anys, molts autors russos estan aconseguint traduir a l’anglès llibres que expliquen com va ser tot des de dintre durant el període comunista, molt diferent de com se’ls presentava en la propaganda de la Guerra Freda. Aquesta història tan terrible de coses que van anar molt malament però van ser sovint ignorades per la majoria de la població, podria fer-nos entendre perquè les víctimes del terror franquista segueixen sota terra on els seus enemics les van deixar.
El nou llibre explica la història d’un home que havia crescut a un orfanatge soviètic sense saber res dels seus pares. Arribat a l’edat adulta, en va sortir i va decidir lluitar per esbrinar la raó per la seva desgràcia. Curiosament l’orfanatge havia preservat el seu verdader cognom, però no el patronímic derivat del seu pare (com ara Ivanovitx), usat socialment molt sovint pels russos. Al final va rebre una trucada d’un registre civil donant-li el nom d’una germana, de la que no sabia res. La URSS ja s’havia desintegrat i hi havia un nou govern.
La germana era una dona bastant més gran que recordava haver tingut un germanet molt petit, quan un dia la policia es va presentar a casa i se’ls va endur a tots quatre sense que es coneguessin les raons. Els pares van desaparèixer a camps de concentració i la mare ja era morta. Els quatre van quedar dispersats sense saber perquè. Els germans es van entestar a averiguar com havia acabat el pare.
No tenia res de fàcil, però van trobar la presó-camp de concentració on l’havien ficat i fins i tot el certificat de defunció. Els germans haurien volgut retrobar les seves restes, però semblava impossible.
Al final van trobar un senyor que els va aclarir unes quantes coses sobre certificats de defunció soviètics. La causa de mort era gairebé sempre falsa (sortien molts atacs de cor); el lloc de la defunció era inventat. L’única cosa digna de confiança en el certificat era la data de defunció. Aquest amic els va ensenyar una altra cosa: llegint un grapat de certificats, cridava l’atenció quanta gent havia mort el mateix dia que el seu pare. Conclusió? El seu pare havia mort en una execució massiva stalinista.
Al lloc de l’empresonament original això no constava que s’hagués fet mai i de fet el pare havia estat traslladat a un altre camp on potser es feien només execucions. Els germans hi van anar. Al final el nou govern del municipi on el camp estava situat es va declarar tresbalsat. No en sabien res. Després d’una verdadera guerra burocràtica, van poder entrar al recinte acompanyats d’una unitat militar equipada amb material per excavar.
No va costar gaire feina. A un lloc pla era fàcil reconèixer fosses d’enterrament, moltíssimes. En van excavar només una, on van trobar a poca profunditat uns 20 esquelets d’homes i dones, tots amb un forat de bala al cap (era el mètode d’execució soviètic), llençats sense respecte de mala manera. Què havien de fer? Van tornar a cobrir la troballa. Van comptar unes 350 fosses i el total nombre de víctimes eren uns quants milers, probablement 7,000. Seria impossible reconèixer el pare. Al final la ciutat, que verdaderament no n’havia sabut res, va bastir un monument públic amb tots els noms coneguts de víctimes i va arreglar i cobrir decentment les fosses sense obrir-les. Havien creat un cementiri memorial. Era el primer camp d’exterminació no-militar trobat a Rússia. Altres camps d’exterminació soviètics serien aviat descoberts. Els germans es pensaven que el descobriment seria una sensació, però no en va ser i la premsa en va parlar poc. La gent no volien sentir-ne res.
I això, què té a veure amb Catalunya o Espanya? Molt senzill: el govern Putin no ha prohibit mai l’exposició d’aquests o altres casos similars, però els ignora. Eren temps molt difícils. No serveix de res parlar-ne. Girem full.
Com a la transició ibèrica, el règim soviètic no fou enderrocat per una població amb set de llibertat i justícia i esperit democràtic sinó que el sistema fou voluntàriament desfet, començant pel famós discurs de la Perestroika del President Gorbatxev i acabant amb la dissolució de la URSS, oferint al poble Rus un nou estat amb votacions control·lables, lleis, la fi dels pitjors casos d’arbitrarietat, certes llibertats i drets… mentre la llibertat d’acció i el poder de l’antiga classe dominant i els seus successors quedés preservada. Ara tenen més poder i guanyen molts més diners que durant el règim soviètic.
I la conclusió final, tan vàlida a Espanya com a Rússia:
Sense poder marcar el final d’un període amb una línia roja clarament visible separant el passat del present, no hi pot haver memòria històrica, perquè el passat continua.
I tant que continua! Prou que ho demostren els presos polítics. I els antics botxins no tenen cap vergonya.
Joan Gil