Els EUA són diferents

Una de les moltes diferències entre els sistemes americà i europeu es la fixació en temps de la durada del nou President i del Congrés. A Europa estem acostumats a veure destituïts  governs que s’han ficat en un embolic i han de convocar noves eleccions. A més el sistema europeu generalment permet un nombre de partits. Res d’això passa a Amèrica, on els terminis han estat fixos i intocables  des del dia de 1787 quan la Constitució Federal fou aprovada (ha estat l’objecte de 27 esmenes, que ara semblarien  impossibles). Deu ser un récord mundial. En aquest temps hi ha hagut sempre cada quatre anys una elecció presidencial i del Congrés (cada dos anys) a tots els Estats, sense interrupcions, tant en la guerra com en la pau. Hi havia hagut una mena de Constitució prèvia que havia proclamat les 13 províncies que havien guanyat la Revolució i la guerra antimonàrquica, com Estats independents lligats només per una mena de trobada anual d’amics sense obligacions a Nova York. El sistema satisfeia molts desitjos però fou una catàstrofe que calia substituir. Els EUA haurien esdevengut un grup de nacions com a Sud-amèrica. En la nova Constitució, els nous Estats serien co-sobirans però ja no independents. Les dues Cambres del Congrés  tenen també un termini fixe de només dos anys per a la Cambra (Baixa) de Representants més una renovació cada dos anys del termini total de 6 anys del 33%  de Senadors (la tercera part dels 100 que hi ha). Les Cambres prèvies segueixen al poder i són  jurades i substituïdes pels nous el 3 de Gener després de l’elecció al congrés i el President comença els deus quatre anys el 20 de Gener. Res d’això es pot canviar. El sistema afavoreix el bipartidisme. Hi ha hagut al passat altres partits capaços d’obtenir alguns vots electorals però han durat poc. En canvi el Partit Republicà fundat per Abraham Lincoln (ara tornat anti-liberal per Trump) i el Partit Demòcrata d’Andrew Jackson segueixen en vida. Però després del resultat de la darrera elecció, moltes coses estan passant a ca’l Demòcrates. Què és la Democràcia? Perquè aquesta puntada de peu després de prop de mig segle de millors resultats? En tenen la culpa els Progressius culpables d’haver fundat un Grup progressista i haver imposat moltes coses a Joe Biden (grup basat en el Senador Bernie Sanders-que s’autoanomena Socialista i els Representats encapçalats per la Porto-riquenya de Queens Alexandria Ocasio-Cortés)?  El cas tenia relativa similitud amb el de Pedro Sánchez  i l’independentisme per raons diferents. Molts demòcrates en parlen amb odi i és evident que els progres no van guanyar res a l’elecció. El Partit Demòcrata no havia estat mai progressiu, sinó liberal mes o menys centrista, a favor del creixement capitalista que portaria progrés i felicitat a tothom. En Biden, un home de dretes bastant reaccionari fou forçat a seguir-los en un moment. Tot el que buscaven era millorar les condicions de vida de les capes baixes de la societat (seguiu llegint).

Ha quedat unificat l’estat Nord-americà?  Hom diria que no i caldria témer un conflicte social potencialment molt greu. Diuen que la societat actual consisteix en un 40% de gent  que viuen bé i un 60% que té problemes arribant a fins de mes, comprant menjar, pagant la targeta de crèdit, pagant el lloguer o la hippteca,  pagant despeses exorbitants a la consulta d’un metge o la farmàcia. Allò que no tenim aquí des de fa anys és atur, que sovint és inferior al 4% des de fa anys. El Govern Federal va introduir fa anys un sou mínim de $7.25/hora i el Congrés s’ha negat sempre  a millorar-lo, no obstant que fa difícil viure i alimentar una família. La llei del mínim federal no prohibeix ni als estats ni a les ciutats introduir-ne un altre de millor i de fet a molts llocs es cobren com a mínim $15 i ara fins i tot a bones feines $20 o més. No obstant, el mínim federal subsisteix generalment encara a estats pobres o agrícoles. Per sobreviure, potser cal rebre contribucions benèfiques. És un crim intentar millorar aquesta situació, com volen els progressistes?

I cal parlar també de l’altre 40% de la població. Inclou al capdemunt de tot els consellers  delegats i propietaris que cobren molt més d’un milió de $ a l’any. El director general d’una firma que em paga a mi una renda guanya un sou d’una mica més de 16 milions a l’any i es queixa que la companyia no guanya prou i ha de fer coses per fer-la rentable, com ara introduir noves deduccions. Perquè s’hauria de queixar ningú si ja en reben prou? Els seus 16 milions (que aquest any probablement augmentaran) no es poden tocar i la companyia troba formes de fer deduccions als petits clients per financiar els diversos sous de molts milions a tota l’administració. Tireu endavant i n’hi ha de molt pitjors i extrems que passen dels 20-25  milions de $ a l’any, fins arribar a Elon Musk amb els seus 500 milions. Com gosaria ningú posar en dubte el sou o els drets dels empleats?  Els que manen es pensen que l’objectiu de la companyia que dirigeixen és només guanyar diners i no es preocupen dels empleats (sempre que sigui possible substituir-los pel mateix salari). Elon Musk ja diu que cal acomiadar en l’acte qualsevol treballador que faci una vaga. No hi ha ni ombra de solidaritat social ni decència, perque aquesta gent, per molt que la llei els empari, no tenen dret a fer el mal que estan fent.

Això naturalment no són sols els membres del 40 % que viuen bé o decentment, sinó que el grup inclou molta gent molt per damunt del $7.50 i inclou tota una escala de sous. El salari mig d’un metge és al voltant dels $ 300-350,000, una infermera diplomada guanya uns $90,000 i hi ha les assistentes auxiliars que ajuden al metge a veure malalts i poden escriure receptes, que cada dia n’hi ha més, que passen molt dels $100,000. Hom podria anar per totes les professions i veure el mateix: hi ha molts empleats que es guanyen bé o molt bé la vida i després van baixant a nivells molt modestos, on troben problemes amb vacances, el lloguer o compra de la casa o el pis, grans despeses inesperades, l’educació dels nens a bones universitats, i altres coses. Ja no són rics.

La separació entre el 40% benestant i el 60% que no n’és està augmentant degut probablement  a l’agressivitat creixent dels grans milionaris que estan concentrant a les seves butxaques els diners que serien necessaris per assegurar la pau social, perquè fa encara relativament pocs anys, la gran majoria del poble americà vivia molt bé i el nivell de vida era envejat per tot el món.  Aquesta situació en els ulls de molts observadors podria ser el pitjor problema patit pels EUA avui en dia, la causa verdadera de la victòria trumpista i no es pot trobar ningú que vulgui o sàpiga fer res per millorar-la. El Partit Demòcrata és més aviat el dels super-rics però amb certa consideració humanitària. Els Republicans acaben de guanyar alineant-se  incondicionalment darrere els rics pero fent promeses de millores i felicitat al 60% més pobre que s’ho ha cregut.

L’afinitat entre els grups treballadors i l’extrema dreta és ben coneguda i rarament discutida. Ja va passar amb Hitler i Mussolini i ara es reprodueix a molts països benestants a Europa, igual que amb en Trump. Qui es recorda de la doctrina i les esperances del socialisme? On ens durà tot això? Coneix algú la resposta? Com acabarem?

Tornant a la infortunada Kamala Harris. Què li va passar? L’electorat nord-americà, a un país amb més de 330,000 milions de residents, inclou molts grups socials que sovint viuen barrejats però són molt diferents. Comencem amb els anomenats Hispans, o Latinos o Latinx o com el lector vulgui. Van votar en grans percentatges CONTRA la Sra Harris i esdevingueren els més notables fent-ho. En Trump seguia insultant els nous immigrants, sovint sud-americans, que serien tots lladres, violadors,  presidiaris fugits, negociants de drogues… Trump afegia sempre l’absurditat verdaderament absurda que en Biden els deixava entrar (van ser uns 4 milions el darrer any) per fer-los votar contra Trump. One even does not know how to respondre, there are no words. Això seria completament impossible! Però Trump ho repetia cada dia. Vaig veure un periodista que preguntava a un mexicà d’origen nacional i votant si no se sentia solidari amb la gent que Trump insultava i volia deportar massivament. El mexicà va riure, tocant-se la pell de la cara i respongué “Nosaltres tenim la cara molt dura i sabem com arreglar i aguantar-ho tot.” La Sra Harris no era una dona dura que parlés tan clarament com en Trump. Amb els negres Americans de naixement va passar una cosa semblant: la majoria van votar per Trump.

I els religiosos, sobretot de l’església baptista del Sud? Massivament a favor de Trump, no obstant que sigui un pecador tan evident. També agraïen molt a Déu que l’hagués salvat durant l’atemptat. I els musulmans? Van van rebre la Harris a Michigan on n’hi ha un mig milió, amb gran alegria i saluts amistosos, però tots van votar contra ella per Biden i l’horror de Gaza. I les dones, sempre tan entusiastes per la lluita a favor de la llibertat sexual i dels drets de les dones? Que els lectors es preparin que hi ha curves: la Tamala va treure molts menys vots que amb Biden o la primera elecció de Trump i fins i tot Obama. La gent pobre, els que segons la candidate s’ajudarien i estimarien mutuament i obtindrien millors sous lluitant amb solidaritat amb la seva Presidenta? Van anar a votar? No conec cap informació. I els sindicats, que Trump odia tant? No està gens clar. Hi va haver molts pocs que es declaressin per Harris.

Perquè va passar tot això? En gran part fou la falta i ambicions absurdes de Joe Biden. S‘ho­ mereixia la candidata que anava pel món predicant solidaritat, família, respecte als veïns, lluita per un futur i un clima millor? Una dona que sempre reia i mai insultava, que havia guanyat l’única disputa contra Trump? A més a més, com es van poder equivocar tants pollsters que donaven l’elecció per empatada? Em recorda una escena familar amb un fillet petit que té lloc a una casa a Catalunya. El nen té una pilota i de sobte pregunta: “Avi, que podria ser jo jugador del Barça quan sigui gran?” I l’avi, somrient, respon que sí,  que ell serà un gran jugador. El que molts votants treballadors volen és un home fort i dur que prometeixi coses clares i realitzables. I potser no era temps encara per tenir una Presidenta, una dona tan fluixa. Però la gent va passar-s’ho bé anant als seus mítings, veient-la i sentint-la parlar. Res més.

Joan Gil