Arxiu per a 'Socialisme' Categories

16 jul. 2023


La Classe Treballadora i l’Extrema Dreta

Classificat com a General

Els partits d’extrema dreta estan avançant a molts països del món, incloent Espanya i el sector fortíssim del Partit Republicà que tornaria a votar per Trump als Estats Units. Quina sorpresa tan desagradable pels que crèiem que la fi de la Guerra Freda significava el triomf final de  la gloriosa democràcia basada en eleccions lliures. Cada dia hi ha més llocs governats per un home o un partit amb un sistema electoral pseudodemocràtic i manipulat on un governant es reelegit sense perill  tant com vulgui, com passa a la Turquia, Hongria, Rússia, Bielorússia, Xina i altres llocs a l’Amèrica Llatina i Àfrica. Potser això podria ser en molts casos el resultat d’un sentiment d’hostilitat i menyspreu de molts sectors contra classes polítiques democràtiques sovint corruptes o ineptes que semblen fer-ho tot malament. Allò que sembla més difícil d’entendre es perquè aquest partits guanyen eleccions amb el suport massiu de votants amb mitjans econòmics limitats. Es lògic això? No sembla que aquests ciutadans en traurien mes votant per l’esquerra? Els votants treballadors en tenen prou, no voler seguir aguantant la situació i voten per gent que podria finalment canviar les coses. Volen canvi i votaran per homes forts que ho prometin. Canvi a qualsevol preu.

Els partits han de preocupar-se sempre per la gent modesta perquè aquests representen la majoria de vots. Teòricament el sistema electoral hauria de servir per poder pensar analitzant els problemes i preocupacions actuals i poder oferir un programa per resoldre  aquestes dificultats i fomentar l’economia, però  el resultat del vot no depèn ben bé d’això, sinó de la forma com els votants (i no els polítics) veuen la situació econòmica, el futur,  l’ordre públic, l’educació i sobretot els sous i els habitatges que troben. Aquesta actitud és absurda perquè en el món actual un govern pràcticament no pot fer gran cosa per millorar l’economia i rarament és culpable de les crisis, depressions, inflació i bancarrotes que arriben puntualment.  Enderrocar un govern per posar-ne un altre no canviaria gran cosa. Si de cas, caldria vigilar què fan els grans banc centrals estrangers que són els únics amb el poder de canviar la direcció de l’economia, si els convé. Resumint, el resultat electoral dependrà sobretot d’allò que la gent creu, i no pas de les opinions d’economistes experts o del contingut de  la propaganda electoral. El cas històric més clar conegut es probablement el de l’Alemanya Nazi i el grup que Hitler intel·ligentment nomenava oficialment Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys. El camí al poder i realització  de les idees feixistes passava primer per crear i desenvolupar un suport agraït i obedient dintre de la classe treballadora alemanya, obtingut amb millores de sou, bons habitatges, hotels i platges de vacances, vaixells creuers per anar pel món fent turisme, aviat un cotxe VW per a tothom… També van jugar una part naturalment els agents vigilants de la GESTAPO, i conferències, ràdio i pel·lícules oficials. Una vegada feta la millora, la nova felicitat garantia al Führer una posició poderosíssima al timó del país unificat que no existia abans. Els rics van prosperar i disfrutar la pau social encara més que els treballadors. Tot això era un engany ple de mentides i al final ho van haver de pagar tots molt car. Potser la gent que vota en els nostres dies per l’AfD ni hi era en aquells temps ni en sap res. Repetiran?

Expliquen alguns partits que a gairebé a tots els parlaments lliures elegits hi ha sempre dos grups adversaris disposats a jugar l’alternança en el poder per sobreviure per molts anys: 1) els conservadors (com ara el PP) que creuen en el comerç gairebé lliure i es pensen que conduirà a la prosperitat, detesten lleis però escriuen lleis i decrets durs per castigar la dissensió, voldrien mantenir costums socials antics, demanen un exèrcit  fort, jutges estrictes, interés militarista moderat per guerres estrangeres amb suport limitat als milions d’emigrants i fugitius. Aquí als EUA algun polític demòcrata fa anys va resumir dient que aquests no volen fer res per la gent pobre, sinó que es pensen que els treballadors poden viure molt bé de les engrunes que cauen de la seva taula i que si els treballadors són lleials, la situació millorarà encara més i les engrunes esdevindran millors i més saboroses.

2) el segon partit o grup de partits que existeix sempre són els progressistes, com ara el PSOE o la seva sucursal catalana, que abans es deien socialistes però que després de la II Guerra Mundial i encara més després de la Guerra Freda van renegar de qualsevol ideologia socialista, limitant-se a fer promeses electorals, parlar de forma compasionada intentant ajudar a la gent senzilla i als grups socials necessitats en dificultats degut a abusos dels conservadors. Altrament la seva ideologia suposadament progressiva i els plans econòmics i polítics coincideixen amb el mapa dels conservadors. Hi ha qui diu que la seva raó d’existir és permetre  l’alternança al poder,  que podria resoldre pacíficament situacions abusives perilloses. Al marge d’aquests dos grups majors hi ha sempre alguns que no lliguen del tot amb l’esquema però també es presenten a les eleccions, com ara el VOX a la dreta i la CUP a l’esquerra, confiant en ser considerats per coalicions.

Un cas addicional és el dels partits interessats principalment en un problema especial únic, com l’Independentisme a Catalunya, un problema molt complicat, que ja dura més de 300 anys i ha fet impossible governar el país en pau com els dos partits principals haurien volgut, però així i tot han seguit bandejant-lo i causant problemes greus i injustícies i no pot ser tractat com un problema entre els molts que té l’estat i no mereix ser tractat amb proritat. L’estat ha recorregut a mesures com el memorable 155 manat conjuntament fa uns anys pels Srs. Rajoy i Sánchez.

Amb saluts

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

2 respostes

04 nov. 2019


El Vot de la Classe Obrera

Classificat com a General

Com a exemple del que vull dir, voldria exposar una curiositat sobre el President Donald Trump. A diferència de presidents previs, és un home groller que insulta i menteix sense escrúpols, un llibertí que ha pagat moltes vegades a dones per fer-les callar, un individu que es pensa ser el dictador de tot el món i estar per damunt i fora de la Constitució, un home de negocis que explota la seva posició per fer diners, un ximple que afavoreix el supremacisme blanc de caire semi-feixista. Oi que caldria fer fora i potser empresonar un home així? Doncs totes les estadístiques des de fa dos anys ensenyen exactament el mateix: un 49% dels ciutadans estan contra ell, un 41 a favor i això no canvia faci el que faci. Perquè? Trump deu la seva elecció al vot gairebé unànime de la classe obrera nord-americana i dels agricultors pobres, gent poc educada que troba un home fort, arrogant, que sap com tractar dones, i desagradable, capaç de parlar com vol, al front d’una economia forta, admirable. Probablement perdria a l’elecció per vots individuals però degut al Col·legi Electoral (cada Estat té tants vots com representants al Congrés) podria ser reelegit fàcilment.

Lenta Millora de la Classe Obrera

Molts que parlen del Marxisme obliden en quines condicions tam horroroses, ja inexistents, nasqué a l’Europa Occidental i després als EUA. El tractament dels treballadors era inhumà i brutal: 12 hores de feina al dia, en algun cas 7 dies a la setmana, sous mínims que no alimentaven una família. Si volien calefacció, havien de dur el carbó. La policia era brutal contra gent que protestava. Cap protecció contra accidents (molt freqüents), cap ajut social fora de la caritat, cap vacança, cap dia lliure per malaltia, cap protecció contra comiats arbitraris. El Marxisme abraçat pels partits socialistes, anarquistes i després comunistes, oferia una lluita organitzada, una promesa digne de crèdit que no va reeixir mai del tot però va acabar fent por als governs i la burgesia.

Les classes dominants van anar aprenent la lliçó. Una discussion entre economistes al segle XIX era per quina raó calia pagar un sou als treballadors. La resposta més popular  era que calia pagar només prou perquè no es morissin de fam, que seria contraproduent però no reconeixien cap dret a res més. No feia cap falta ser així de brutal per guanyar diners i el perill social i polític que s’estava alçant era amenaçador. Cap al temps de la Primera Guerra Mundial les coses havien començat a millorar. Una excepció notable fou Rússia, dominada per un sistema feudal cruel que acabava d’enderrocar i empresonar el Tsar i establert un sistema parlamentari liberal de govern més o menys elegit amb vots que no servia de res ni havia acabat amb la fam i la misèria ni restaurat l’ordre. Durant la Guerra Mundial, gent treballadora que literalment es moria de fam o es moria d’un tret al front, sense provisions desesperada i sense direcció o programa sortí a carrer completament desorganitzada el Febrer de 1917 a fer la primera revolució social de temps moderns. Van establir un Soviet (assemblea) que es reunia al mateix edifici que la Duma liberal, amb la que tècnicament compartia el poder, els membres de la qual només s’insultaven i escridissaven sense aconseguir res.  Tenien molts dirigents, grups i grupets, (que s’entretenien discuting per hores propostes als diaris per arreglar-ho tot), i entre ells hi havia els autoanomenats bolxevics. El caos, la repressió feudal, sempre antisemítica, fam i desordre que van seguir la Revolució de Febrer eren impossibles. Entre els revolucionaris només un home anomenat Lenin, amb una visió pròpia del marxisme semblava saber de què parlava i què calia fer i l‘Octubre d’aquell mateix any va prendre molt fàcilment el poder a Sant Petersburg.

A la resta del món, l’evolució i camins cap a la millora serien molt diferents. Una bombolla econòmica al final de la Segona Guerra Mundial va dur alguna legislació social però sobretot va millorar els ingressos dels treballadors, molts dels quals finalment van acabar amb diners a la butxaca. Els empresaris i el govern acceptaven que els treballadors formaven una unitat amb els propietaris i els clients i que els beneficis dels bons resultats havien de rajar sobre tots tres. Perquè necessitaven socialistes? Aquests partits van començar l’evolució cap al centre i la dreta per esdevenir grups polítics amb poques preocupacions socials. I van deixar de ser marxistes, perquè aquest programa revolucionari, sempre violent, ja ni atreia ni era factible, ni necessari. Evidentment els treballadors occidentals vivien millor que els russos.

La Classe Obrera entre Guerres comença a votar pel Feixisme

Hitler, Mussolini… on haurien arribat sense el suport massiu dels treballadors que van enganyar?

El Partir hitlerià s’anomenava oficialment Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys. Una de les veritats i fets socials que han arribat fins als nostres dies, és que la gent treballadora viu a barris on troben poca esperança de millora i reben una educació limitada, que els permet acceptar sense anàlisi disbarats proposats per un líder fort, bon orador i popular (un macho com diuen els espanyols). Calia ensorrar tot el règim existent i començar de nou, calia passar comptes amb els francesos que havien derrotat injustament Alemanya, calia eliminar els enemics interns traïdors a la pàtria, restaurar la supremacia i destí de l’home blanc, acabar amb els jueus que no havien estat mai alemanys i volien dominar el món, disciplina, re-armament i orgull nacional! Com ara als Trompistes, tot això semblava bé a la gent i Hitler no va tenir oposició excepte pels adversaris socialistes i comunistes que estava ficant als primers camps de concentració.

El suport a Hitler va pagar molt bé, i els treballadors alemanys se’n van aprofitar moltíssim: millores a la feina, sous decents, centres de vacances i vaixells transatlàntics per a ells sols que fins aquell moment només els rics s’han havien pogut permetre. El poble alemany havia millorat i la classe obrera emmetzinada pel feixisme fou per una estona la més rica i feliç (i cruel) d’Europa. Durant els viatges i vacances sovint havien d’atendre discursos i tallers adoctrinants patriòtics i si algú feia mala cara, homes de la GESTAPO se’n encarregaven. Contra els jueus feien l’argument inconcebible que en el regne animal i al mar, els peixos grans es mengen sempre els petits i que això hauria de ser igual amb els homes. El més fort acaba guanyant sempre. Poc abans de la guerra va prometre un Volkswagen nou a tots els ciutadans. Amb això Hitler va gaudir el suport gairebé total i incondicional del seu poble, guanyat amb mentides i aliances amb la classe financerament aristocràtica. Tenia un país fort i unit entusiasmat per la guerra que s’acostava. No va explicar res dels assassinats en massa que planejava, la guerra brutal i la quasi destrucció final del poble alemany.

I ara com voten els Treballadors?

No els sembla que puguin treure gran cosa dels socialistes actuals i prefereixen els moviments neofeixistes i populistes de dreta europeus, Vox a Espanya,  que tenen una base obrera fortíssima i molt fidel, com la del multimilionari Trump. L’estil del pensament d’extrema dreta és clar, patriòtic i atractiu i estan sempre contra la corrupció (fins que pugen al poder). Els socialistes comptaven sempre amb els joves intel·lectuals i la classe mitjana progressiva, però tenen aquest suport encara? Semblen més aviat una variant moderada de la Dreta.

Totes les enquestes senyalen que els progressius dels nostres dies es concentren entre el joves que s’interessen pel canvi climàtic, la igualtat racial, lluita contra els salaris extravagants dels dirigents, el dret a la manifestació i la democràcia (s’anomenen Verds o fan moviments populistes d’esquerres) i als EUA a més per la lluita contra la proliferació d’armes al carrer.

I és per això que quan Sánchez després de l’inesperat absurd funeral d’estat a la mòmia del Valle, va declarar que contribuiria a la reconciliació a molts ens va semblar que es referia al PP amb qui voldria formar un aliança, posat que tots dos comparteixen l’anticatalanisme i molts programes polítics. Els votants de tots dos són molt semblants.

 

Joan Gil

No hi ha resposta

22 abr. 2015


El Primer de Maig de 1886

Classificat com a General

El Primer de Maig és festiu a gairebé tots els països industrialitzats excepte a la nació on la tragèdia commemorada tingué lloc. L’anomenat “aldarull del Haymarket” a Chicago, com en diuen, fou oficialment repudiat pel Congrés com a festa comunista fa molt anys, quan va establir enlloc la Festa anual del Treball celebrada el primer dilluns de Setembre. El socialisme sovint intenta apropiar-se’n, que també és injust perquè els anarco-sindicalistes que van morir lluitant per les 8 hores de feina al dia creien en els mercats lliures i abominaven l’estat poderós benvolent somniat pel Marxisme. Podeu llegir tot seguit, sis plau, com va anar  (Apunt publicat originalment l’Abril de 2008)

Antecedents: la situació social era dolenta

La revolució industrial als EUA va tenir lloc a les grans ciutats, on la patronal trobava un nombre suficient de treballadors, gairebé sempre immigrants. Des del punt de vista dels propietaris de les fàbriques, ells tenien dret a fer allò que volguessin a l’empresa. Si a un treballador no li convenia, que s’en anés a un altre lloc. A diferència del Regne Unit, als EUA no hi va haver mai una setmana de set dies, però als sis que eren feiners feien treballar diàriament de 10 a 12 hores. A més no hi havia cap mena de prestacions socials, assegurances o proteccions i les condicions de treball eren sovint  perilloses. Aviat moviments obrers en defensa dels drets dels treballadors es van estendre per totes les ciutats industrials grans dels EUA: Nova York, Pittsburgh, Buffalo, Philadelphia, Milwaukee…però sobretot Chicago. Per entendre la situació dels immigrants a finals del S XIX caldria llegir les novel·les de Theodor Dreiser, ell mateix fill d’un immigrant alemany.

Aquesta història té lloc al temps poc després de la Guerra Civil, quan el país estava esdevenint una gran potència industrial i la població augmentava ràpidament. Era l´hora dels sindicats. I dels anarquistes, els millors organitzadors sindicals mai vists als EUA.

Els anarco-sindicalistes lluiten per les Vuit Hores

Només vuit hores de treball diàries, era la imatge d’un paradís impossible de la classe obrera en aquells temps, una reivindicació inassolible. Vuit hores de treball, vuit hores de descans i esbarjo amb la família, vuit hores per a dormir, aquest era el somni més cobejat. No se sap qui ho va plantejar per primera vegada, però als EUA la idea tenia molta empenta gràcies als esforços dels anarquistes. La patronal es resistia: calia plantar-se o si no aviat demanarien altres coses. Aquesta oposició era exagerada. Molta gent ja  havien entès i acceptat que no estava bé obligar a 12 hores de feina física 6 dies a la setmana: tant el Govern Federal com molts Governs d’estat ja havien adoptat les vuit hores feineres i no passava res. Però la patronal controlava  molts diaris i més polítics i el seu poder augmentava cada dia. En aquesta matèria, eren inflexibles.

Tragèdia: a la ciutat de Chicago, el 1 de Maig de 1886

Hi ha hagut llibres i articles sobre l’incident. Jo recomanaria en aquest cas  http://www.chicagohistory.org/dramas/                                                                                                                     que té fotos i documents de tots els participants. Els organitzadors anarquistes eren bons de debò i se les jugaven contínuament. Imagineu-vos que aquell 1 de Maig, dia que no havia estat triat per cap raó especial, malgrat la dificultat de les comunicacions a un país tan gran, s’havien declarat en vaga entre 300.000 i 500.000 treballadors a tota la nació en suport de les vuit hores. I aquell divendres 1 de Maig, uns 90,000 manifestants van desfilar pels carrers de Chicago dirigits per Albert Parsons, un antic tipògraf molt pacífic ja acomiadat i amenaçat de mort pel cap de policia.

La organització fou perfecta. Totes les vagues i manifestacions van ser absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquell 1 de Maig, que acabaria essent tan famós  va acabar molt bé per als sindicalistes, que tenien molt clara la necessitat d’evitar a qualsevol preu violència i provocacions. Potser algun dels membres de la patronal es va mirar la manifestació amb ràbia mal continguda, pensant que havia arribat l’hora d’escarmentar els treballadors de valent.

En Parsons, un orador magnífic, sempre ben vestit, que entusiasmava era un americà de socarrell, nascut a Texas però d’una família molt antiga. Els anarquistes tenien poca afecció al protagonisme individual, però en Parsons està considerat com el cervell i probablement el cap de tot el moviment. A més, probablement era l’únic dirigent que parlava bé l’anglès, perquè gairebé tots els altres líders del moviment eren alemanys de naixement, residents a Chicago que tenien diaris propis en alemany, clubs socials, i escoles. El més notable entre aquests era sens dubte l’August Spies, un tapisser que de fet no era un treballador perquè tenia un negoci propi, però estava profundament dedicat a l’anarquisme (que no té res contra la propietat privada i els petits negocis) i era l’editor de l’Arbeiter-Zeitung i a més l’impressor de tots els pamflets.

El començament de la topada

Tot es va espatllar el dilluns 3 de Maig. L´Spies va anar a la tarda a fer un discurs animant ells treballadors en vaga de la fàbrica McCormick, que feia maquinària agrícola. El míting tingué lloc prop de la fàbrica i inesperadament es va sentir la campana anunciant la fi de la jornada. Molts participants a la reunió van decidir anar-hi a imprecar els esquirols que sortirien. Spies no els va aturar, però els va advertir que calia anar amb compte i evitar provocacions. Si haguessin cregut…

Ai las, ai las!

La fàbrica estava protegida pels detectius privats de la companyia Pinkerton, els quals van atacar primer amb porres i després van obrir foc amb els seus fusells i van matar sense cap raó dos treballadors.

Spies, profundament enrabiat va anar al seu despatx a l’Arbeiter-Zeitung, on sense pensar-s’ho gaire va escriure una editorial emocional menys assenyada que la majoria dels seus escrits. Per empitjorar-lo encara més, un col·laborador, sense demanar-li permís, hi va afegir la paraula venjança (“Vergeltung”, en alemany), que Spies no havia utilitzat en cap idioma.

Un grup independent mentre tant es reunia a un local anarquista planejant una resposta. Van decidir  organitzar una trobada reivindicativa de masses l’endemà a la Plaça del Haymarket (mercat de la palla), que de fet era només una intersecció molt ampla entre els carrers Randolph i DesMoines, on els pagesos venien a vendre els seus productes. La plaça existeix encara avui en dia i hi ha un monument en record de la tragèdia, però fou molt malmesa                             per una autopista que la talla. El grup sindicalista va convocar una gran reunió a la Plaça del Haymarket l’endemà a les 7:30 del vespre. Algun imprudent va escriure al pamflet, mig en anglès i mig en alemany, que els treballadors haurien de presentar-se armats. Spies ho va veure. Ell sabia molt bé que no es podia ni preconitzar ni amenaçar la violència. A ca’ls anarquistes oficialment no manava ningú, però ell va dir ben clar que o treien aquesta crida a les armes o no hi anava. Així ho van fer (però tots els diaris de la patronal van reproduir l’original amb les amenaces de resposta armada, que no havia vist gairebé ningú). Segons va explicar el diari hostil Chicago Tribune, els volants van ser distribuïts a la ciutat per un “home misteriós a cavall”. Potser era un dels genets de l´apocalipsi.

La confrontació

No obstant la reputació dels anarco-sindicalistes de ser grans organitzadors, el míting del Haymarket fou un desastre total d’organització difícil de creure. A més estava plovent de mala manera. A quarts de vuit ja es feia  fosc i hi havia poca il·luminació. Havien convocat uns 20.000 vaguistes, però se’n van presentar menys de 2.000.

Algú s’havia descuidat de notificar els oradors anunciats, que no en sabien res. Una hora després, al final a algú se li va acudir anar a l’Arbeiter-Zeitung, on estaven fent una tertúlia. L’Albert Parsons hi va anar tot seguit. Es va enfilar mullat i bastant a les fosques a la plataforma d’un carro espatllat que per casualitat hi havia (immortalitzat al monument actual) però va fer un discurs molt conciliador, com tots els altres que el van seguir. Prou que tots els dirigents entenien que amb violència no es guanyaria res i que el moviment fins aquell moment anava bé. S’hi havia presentat també a provocar l’alcalde de la ciutat de Chicago, que estava a la primera fila encenent un puro repetidament amb llumins perquè tothom el veiés. Potser la pluja li apagava el cigar. Al poc temps veient que no passava res, es va avorrir i s’en va anar. La policia s’ho mirava tot a una distància.

La bomba

Eren les deu del vespre, seguia plovent i gairebé tothom se´n havia anat. Un dels organitzadors, en Samuel Fielden, va reconèixer que tot plegat la trobada era un fracàs total. Seguia plovent i només li quedaven menys de dos cents espectadors. Va pujar al carro a parlar.

A pocs minuts d’una tragèdia que acabaria costant li la vida, potser hauria hagut de recordar tothom els ideals anarquistes del futur món feliç sense coerció ni ambicions artificials, amb estat i força policial mínimes, amb mercats lliures, amb pagament als treballadors de tot el valor del seu treball, amb associacions polítiques voluntàries sense supervisió, amb governs municipals forts… Però ningú sap què va dir.

El capità de la policia se li va acostar i va exigir que dissolgués la reunió en l’acte. En Fielden va respondre que perquè, que tenien permís i la reunió era legal, i que en qualsevol cas estava plovent i ell acabaria en un parell de minuts i tothom aniria a casa. Perquè els volia dissoldre? Era una xuleria.

El capità va repetir que prou i que el míting s’havia acabat. Disgustat però disposat a obeir, en Fielden va baixar del carro.

I en aquell moment una bomba amb metxa encesa va volar per l’aire, probablement llançada des d’un pis. No se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions i auto-acusacions que hi va haver. Podria haver estat fins i tot un provocador pagat dels Pinkertons. L’artefacte va aterrir a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte el jove agent de policia Matthias J Degan.

Tota la policia va obrir el foc contra els treballadors al mateix temps, en l’acte. El caos a les fosques en la pluja i amb el fum fou horrorós. Alguns es van escapar com van poder. Un home va anar pels carrers de Chicago cridant exageradament que la revolució mundial havia esclatat.

Al final, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) van quedar morts a trets per terra, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts) van ser ferides.

A les poques hores la repressió es va posar en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estaven detinguts.

El procés

Enmig de la gran jubilació de la premsa majoritària, les autoritats van dictar auto de processament contra vuit dirigents anarquistes, demanant per tots la pena de mort. Un dels vuit, el més important, Albert Parsons estava desaparegut. L’advocat defensor fou el Capità Black, un home molt competent i seriós, que no era membre del moviment anarquista però sens dubte els entenia i creia en la justícia. Tots els acusats van fer cara al jutge i el jurat amb orgull i convicció. A mig procés en Parsons va decidir tornar a Chicago i entregar-se voluntàriament. Sens dubte ho va fer per solidaritat però també per arrogància perquè era un home molt segur d’ell mateix, conscient de les seves dots oratòries i la seva habilitat, convençut que podria fer declarar innocent a tothom si el deixaven parlar. S’ho creia prou per jugar-s’hi la vida. Es va presentar dramàticament durant una sessió del tribunal. El Capità Black volia entregar-lo de forma teatral al jutge, però li van aixafar la guitarra. El fiscal, que ho sabia tot per un espia, es va girar el moment que Parsons entrava a la sala i el va assenyalar amb el dit cridant que un criminal buscat havia aparegut i que en demanava l’arrest immediat. Tot havia d’anar molt malament.

El procés va ser un verdader ultratge contra el sentit comú, la decència i qualsevol noció de jurisprudència. Van considerar prop de mil jurats per acabar triant-ne vuit representats dignes de confiança de l’establiment comercial, polític i religiós. Els prejudicis ho dominaven tot i el defensor no va poder fer res. Un testimoni, per exemple, va declarar que ell era l’expert en explosius de la policia i que havia trobat dinamita al local de l’Arbeiter-Zeitung. I com ho sabia que era dinamita? Perquè en va prendre una mica, la va portar a la vora del llac de Michigan, i va explotar. No hi havia cap dubte. Testimonis tampoc. Així d’estrictes van anar totes les proves. Van ser acusats d’anti-americanisme. Tècnicament, com que no es podia provar que haguessin fet res, la càrrega era conspiració per haver incitat a la insurrecció i la violència, cosa que certament no havien fet. Era evident que cap dels deu era culpable dels fets del Haymarket, ni havien fet res que fos il·legal o violent. Així i tot, set van ser condemnats a mort.

Van apel·lar al Tribunal Suprem de l’Estat d’Illinois que va fallar contra ells. Després van apel·lar al Tribunal Suprem dels EUA que va respondre que en aquell cas la jurisdicció era exclusivament de l’Estat i que no els tocava ficar-s’hi . Diuen que al Regne Unit, on el cas se seguia apassionadament, en George Bernard Shaw va declarar que si volien executar a algú, ja tenien aquests jutges per començar.

No obstant l’horror d’Europa, molt sensible a l’abús de la justícia, una data fou fixada per a l’execució de cinc anarquistes, mentre que dos van ser commutats. Aquest temps final a la presó no va deixar de tenir les seves curiositats. Tots podien donar entrevistes a periodistes que escrivien articles melodramàtics. A un dels condemnats li va nàixer un fillet. En Spies es va casar per poders amb una núvia, en Parsons va vendre les seves memòries a un periodista i per ajudar la família, va  fer un bot de fusta amb un ganivet (!) que es va vendre per $150. Més incomprensible encara és la forma com es va poder suïcidar el dia abans de l’execució un dels sentenciats: algú li va portar un explosiu que ell es va ficar a la boca i va explosionar.

L’execució dels quatre sobrevivents tingué lloc  l´11 de Novembre de 1887. Els condemnats van ser conduits a la forca vestits en túniques i caputxes blanques. Tots van cridar Hooray for Anarchy!, el crit de combat de l’anarquisme militant a Amèrica. En Parsons va intentar dir unes paraules finals però van obrir la plataforma i van quedar tots penjats abans que pogués acabar la primera sentència. Hi havia uns 170 testimonis. A l’exterior, co-religionaris cantaven la Marsellesa. La Chicago Tribune ho va resumir tot: “Van morir com a Infidels i Anarquistes”. El cap de policia de Chicago es va vangloriar: havia decapitat els moviments reivindicatius obrers per 50 anys. L’home era massa modest: havia eliminat l’anarco-sindicalisme als EUA per sempre.

Enterrament. L’odi s’institucionalitza

Un xic incongruentment, les autoritats van permetre una gran processó funeral des del centre de Chicago fins al cementiri alemany de Waldheim (avui en dia a Forest Hills, en cas que algú vulgui anar-hi). Hi havia banderes, pendons, cors, cançons alemanyes i americanes, etc. Al cementiri, el Capità Black, l’advocat defensor, va pronunciar una eulògia commovedora. Les víctimes havien somniat en un futur millor a un món diferent, però no havien volgut ni predicat cap revolució.  Fou seguit per discursos funeraris en alemany i anglès.

Com va acabar tot? No ha acabat encara. Dos enemics s’havien trobar cara a cara, i tots dos havien vessat sang i volien tenir raó. El Haymarket aviat fou embellit amb una gran estàtua de bronze del primer policia mort representat amb un braç en alt, inaugurada pel seu fillet petit. Va ser molts anys abans del salut feixista, però aquest braç molestava a tothom.  El lloc va esdevenir el centre d’una commemoració anual de la dreta a favor de l’ordre i la llei. Els policies hi dipositaven flors, corones, disparaven salves d’escopeta, feien discursos. Les famílies dels policies morts sempre hi assistien. El monument del policia esdevingué un símbol, un magnet per als dos bàndols. A primers del S XX un tramviaire entrant intencionalment a una curva amb el tramvia a gran velocitat va fer xocar intencionalment el seu tramvia amb l’estàtua i la va enderrocar. Ja en tenia prou de veure-la cada dia amb el braç enlaire, va explicar. La ciutat la va reconstruir. Després van venir les pintades, la brutícia. Durant la guerra del Vietnam, radicals van explosionar una bomba entre els peus i la van fer malbé. La ciutat la va reconstruir per segona vegada. El mateix grup la va tornar a fer saltar. Fou reconstruïda per tercera vegada, però aquesta vegada la van posar al pati de l’escola de policia de Chicago, on segueix fins al present. Al final… ja ho veurem després.

També el cementiri  de Waldheim esdevingué un lloc de pelegrinatges i homenatges anuals, aquest cop de l’esquerra. Hi van construir un monument amb una escultura de la justícia amb el cap cobert per una caputxa en horror. Fou inaugurat pel fillet de l’Albert Parsons. El paral·lelisme amb el policia del Haymarket era palès. L’esquerra també hi anava cada any.

Al final el govern va decidir que després de 80 0 90 anys, més valia fer les paus. Els Federals van posar una placa al cementiri declarant que els fets del Haymarket tenien interès històric nacional en la història dels moviments pel treball als EUA. I la ciutat va bastir al Haymarket un monument als sindicalistes: una reproducció del carro des del que havien parlat aquell vespre tan fatal. I el policia lleig amb el salut pre-feixista del braç alçat es va quedar per sempre a l’escola de policia.

Després d’això i amb la Guerra Freda ja agonitzant, un grupet d´historiadors va anar als arxius a estudiar els documents del cas. Es van endur una sorpresa memorable: no en quedaven  perquè en circumstàncies desconegudes havien estat traslladats a un altre arxiu a la ciutat de Berlin Oriental, capital de la desapareguda República Democràtica Alemanya. Com va anar això? Un altre misteri

Jane Addams o el Paternalisme Triomfant

La Jane Addams era una noia de paternalisme notable,  filla d’un banquer molt ric, que al final va arreglar el problema de les vuit hores a Chicago. S’estimava molt les dones de la classe obrera. A vegades menjava amb elles i es passava un dia treballant a una fàbrica. Sempre deia que tot es pot resoldre amb amor, bona voluntat, comprensió i caritat. Enlloc de confrontacions i violència, calia parlar bé amb els responsables i fer-los entendre com són les coses, pobrets obrers. Al poc temps, la Chicago Tribune ja declarava que ara sense anarquistes ja es podia parlar seriosament de les vuit hores. I així, gràcies a aquesta santa dona, el problema de les vuit hores va quedar resolt a Chicago.

El resultat de tot

Del Haymarket i de les execucions se’n va parlar a tot el món excepte als EUA en general amb una simpatia considerable deguda a la causa justa de les vuit hores. La víctima més gran fou sens cap dubte el moviment anarquista, que havia anat de pujada fins aquell moment. Els seus enemics van aconseguir retratar-los en la visió popular com a gent violenta, anti-americana i sense seny. La caricatura tan exitosa de l’anarquista com a un home amb gorra de treballador duent una bomba encesa a la mà dreta, que tothom coneix, publicada originalment per la Chicago Tribune, ho va dir tot i ha marcat la percepció d’aquest moviment fins al present. Avui en dia anomenen sovint ¨anarquistes¨a la TV qualsevol organització violenta. No és que no hi hagués hagut mai gent violenta entre els anarquistes, que sí que en va haver, però aquesta caracterització no la mereixen més que diguem els socialistes o la patronal, que també van produir molts terroristes i en qualsevol cas els del 1 de Maig no havien fet res. A més hi va haver organitzacions anarquistes d’orientacions molt diferents. L’odi dels comunistes i socialistes també va malferir la seva reputació.

Entre els intel·lectuals i professors d’Universitat queden avui en dia molts pensadors familiars amb les obres publicades del corrent, només que ara prefereixen anomenar-se llibertaris i ja fa molt de temps que van trencar tota mena associació amb l’esquerra política. Proablement Noam Chomsky és la figura llibertària d’esquerres més coneguda. Quant als llibertaris de dreta, que també sempre n’hi ha hagut, estant a favor del comerç i els mercats lliures i sobretot de les llibertats individuals, als EUA s’han establert fermament com a corrents radicals però minoritàries dintre del Partit Republicà. La seva forma més visible és el moviment anomenat Tea Party i darrerement al Congrés el “Caucus de la Llibertat”.  En aquest moment els Senadors federals Rand Paul, Marc Rubio i Ted Cruz, que foren tots tres candidats a la Presidència amb poques possibilitats, en són exemples. Els Americans són un poble immigrant que va venir a treballar i vol que el deixin sol sense les ideologies, guerres i autoritats que hi havia a Europa. I vol quedar-se amb els diners que guanya i no li agrada reconèixer funcions estatals. Per això el llibertarianisme (sobretot de dretes) és tan fort al país. El seu centre intel·lectual és el poderosíssim Cato Institute a Washington.

El 1 de Maig, va esdevenir festa del treball

El 1889, el cap de la nova confederació americana del treball AFL, Samuel Gompers va escriure al Congrés de la Segona Internacional, que s’acabava de reunir a Paris que havia decidit organitzar una gran manifestació a tots els Estats Units a favor de les vuit hores que tindria lloc el proper 1 de Maig en memòria dels “màrtirs” de Chicago i que demanava que el Congrés de la Internacional s’hi afegís. Els assembleistes van aprovar immediatament. Havia de ser una festa lúdica del treball allò que volien, però era evident que tots tenien a la memòria la tragèdia recent del Haymarket, i la tria del dia era una commemoració dels americans morts. Les manifestacions del 1 de Maig a tot el món industrialitzat van ser un èxit tan aclaparador que es va decidir repetir-les anualment.

El 1889 ja hi havia una dissensió creixent i irreparable entre socialistes i anarquistes, que ja era oberta i pública i els anarquistes no eren ja membres de la Internacional.

Amb el temps molta gent ha intentat apropiar-se la memòria dels homes del Haymarket: primer els anarquistes que aviat desapareixerien de l’escena, després els comunistes i els socialistes. Què devien voler aquests del Berlin Oriental que es van quedar amb tota la documentació? Quan el 1 de Maig esdevingué festa oficial a la Unió Soviètica stalinista, el Congrés Americà va dedicar el 1 de Maig com a ”Dia de la Lleialtat” (durant la Guerra Freda “lleial” era una paraula codi volent dir anticomunista) i va confirmar que la festa americana del treball (Labor Day) se celebraria per sempre més el primer dilluns de Setembre, marcant la fi de l’estiu.  Avui en dia, pocs americans saben res del cas del Haymarket. Si pregunteu, us respondran sempre que el ”May Day” és una festa comunista. Després Pius XII la va convertir en la festa de Sant Josep Artesà i fins i tot un Dictador espanyol el nom del qual no vull ni recordar, en va fer una festa oficial amb jocs obrers que tenien lloc davant seu a l’estadi de Chamartín del Real Madrid. I molts partits socialistes del món es pensen i afirmen per hostilitat a l’anarquisme que la diada es deriva de la festa popular anglesa del Maypole que tenia els seus orígens en temps prehistòrics i que fins i tot els primers immigrants a Amèrica ja la celebraven.

Però el drama de les vuit hores, almenys a la mateixa feina, ja s´ha acabat.

Joan Gil

 

No hi ha resposta