Els EUA són diferents

Acabem de veure una cosa extraordinària. Després d’una guerra interminable, un dirigent jihadista inesperat, identificat com a dirigent terrorista amb recompensa econòmica per part dels EUA per la seva captura i amb una llarga història de cooperació amb al-Qaeda, nomenat Mohamed al-Jawlani, s’havia establert com a comandant de l’exèrcit rebel sirià i enderrocat i conquerit el territori del Dictador Bashar al-Assad en només 12 o 13 dies. En Bashar, que ara s’ha refugiat a Moscou, era segon de la dinastia Al-Assad fundada pel seu pare Hafez, un militar que s’havia establert en un cop militar en 1970 i volia passar el càrrec al seu primer fill, que dissortadament es va matar conduint el seu cotxe quan el seu pare ja estava malalt. Enrabiat, Hafez va fer tornar de Londres (on ja era metge aprenent l’especialitat d’oftalmòleg) al segon fill Bashar no obstant que no s’estimaven gens i no quedava prou temps. El pare va morir i Bashar fou nomenat successor. Semblava un home civilitzat que havia viscut a Londres i va començar bé. Revistes i diaris l’ensenyaven caminant pel carrer amb la dona, anant a cinemes públics, conduint el cotxe tot sol i tothom deia que les coses havien millorat molt. Però van passar molts anys i un dictador intocable no pot seguir sent un sant per sempre. I a les seves presons feia torturar gent. I al final va esclatar una sublevació que ha durat fins ara. Els russos no havien tingut mai una base militar marítima al Mediterrani  i Bashar en va deixar construir una, amb una base aèria a un altre lloc al començament de la Guerra Civil, on els russos ajudaven amb avions. Altrament els turcs i els americans havien ajudat als rebels i els kurds havien estès el seu territori considerablement no obstant la ràbia dels turcs.

Perquè se m’acut parlar d’una història publicada a tot arreu? Jo vaig ser metge al Departament de Patologia de l’Hospital de Mount Sinai a Manhattan on, com attending (diguem “metge titular”) tenia l’obligació d’entrenar i fer aprendre coses als joves metges graduats que com demana la llei volien aprendre l’especialitat en 3 o 4 anys abans de poder practicar-la pel seu compte. Fèiem rotacions i la majoria de residents acabaven venint al meu despatx a ensenyar-me les coses que havien fet o volien fer a veure si les aprovava o les feia canviar. Durava uns 3 o 4 anys i per força tots acabàvem coneixent-nos força bé. Voldria parlar d’una jove resident siriana, casada amb un cardiòleg ja establert i guanyant molts diners a un altre gran hospital. El matrimoni era immigrant i eren gent molt simpàtica. La dona estava a punt de tenir un fill i vam acabar fent-nos amics. La noia va introduir un sistema que em va deixar perplex: m’invitava sempre a dinar el diumenge al vespre i trucava a casa oferint-lo a primeres hores de la tarda dues o tres hores abans del sopar. Vaig acceptar sempre perquè no tenia res més a fer i trobava sempre interessant visitar les llars d’estrangers. La primera vegada el matrimoni em va citar a un petit restaurant i després al seu pis a un gratacels enorme molt luxuriós a l’Upper East Side. El marit segur que feia molts diners.

Tots dos eren Cristians, membres d’una Església que havia de ser una de les més antigues, si no la més antiga de la religió. Com passa sempre amb els originaris de la regió, no tenien cap interés en parlar de política, un tema massa complicat i perillós però un diumenge al vespre es van presentar el pare i la mare de la resident, vinguts de Damasc a passar uns dies, i vaig aconseguir entendre un grapat de coses. A Síria hi havia molts grups de gent de diferent ètnia i religió i a vegades hi havia tensions entre ells. La funció principal del President Bassar al-Hassad era evitar que la gent es barallessin i trenquessin la pau. Com a Cristians, una minoria, ells estaven contents amb en Bassar. I les barbaritats i la corrupció? Estava malament per descomptat, però no hi havia hagut tortures i assassinats polítics per segles a tots els països europeus? La civilització sempre acaba arribant i cal tenir paciència. Però sobretot em va interessar una cosa sobre els Assad que és poc coneguda (que amplio una miqueta perquè el lector ho entengui millor).

Tant Hafez com Bassar al-Assad eren membres d’un gran grup ètnic i religiós anomenat Alawite, que viu sobretot en llarg  de la costa mediterrània (són uns uns 3 milions a Síria) però també a Turquia, Irak, Argentina i Alemanya. El nom ha acabat sent imposat per llei però molts altres caps d’estat han intentat canviar-lo per Nusayrites, seguint el nom del fundador de la secta  al segle IX, però el govern va acabar prohibint-lo. Aquesta congregació semblava a primera vista un grup de Xiites, però encara que n’eren al començament, van acabar malament amb massa diferències teològiques. Per exemple, els Alawites poden beure alcohol, accepten no sols l’Alcorà sinó també altres llibres sagrats i veuen al déu com una mena de trinitat. No observen el Ramadan i les dones no es cobreixen el cap. A Siria, doncs hi havia Alawites que el President sempre afavoria, Xiites ortodoxes, Sunnites, Cristians (un 10% probablement), Drusos, Catòlics i potser més. La barreja era explosiva. Amb seny, el govern va prohibir censos i recomptes de la població des de 1960. La rebelió que ha fet caure a Bashar fou originada per grups molt diferents sens dubte dirigits per musulmans. Sabent això hom pot comprendre millor el gran perill que la victòria de Mohamed al-Jawloni representa.

Una cosa oblidada de les meves converses amb el matrimoni sirià és l’assumpte del llenguatge. Evidentment no parlaven aràbic entre ells però no volien explicar res més. Fins que al final van estrenar una pel·lícula sobre la Passió de Jesucrist on tothom parlava la seva pròpia llengua. L’amiga, entusiasmada, em va oferir un disc amb el film perquè escoltés de la boca de Jesús la llengua Aramaica, que encara parlen molts Cristians Sirians i gairebé ningú més. Poca gent coneixia la llengua hebrea en aquell moment. L’aramaic havia estat la llengua comú de moltes regions (com l’anglès) fins que fou substituïda pel Grec Koiné, originalment el dialecte de Macedònia, introduït pel gran conqueridor Alexandre. És interessant recordar-ho perquè ètnicament els Alawites i potser els Cristians que parlen l’aramaic com Jesuchrist, semblen descendents dels Canaans, sense dubte precursors dels Jueus actuals.

UN FUTUR OBSCUR

Hem tingut oportunitat de veure a la pantalla expressions d’alegria incontenible per la caiguda d’Assad. Hem vist dones ballant i cridant “Llibertat” pel carrer, homes postrats per terra en accions de gràcies, malediccions contra Basser al-Assad, entusiasme per l’exèrcit alliberador en un temps increïble, crits… Quan periodistes han pogut preguntar, els dirigents han respost sempre que diferències entre grups no existien i que ells per exemple havien parlat per telèfon amb el Bisbe d’Alep, cap de l’església local, que estava molt content i que no hi hauria cap problema. Mentre tant Mohamed al-Jawlani, cap suprem i drigent del partit terrorista Hayat Fair al-Shams, (HFS), molt perseguit als EUA, i ara esdevingut Cap d’Estat, va fer un discurs victoriós…. dintre d’una Mesquita. De debó no hi ha raó per preocupar-se’n? Els turcs i els nord-americans s’ho miren perplexes i com tothom no saben ni què dir ni què pensar. Hi haurá un Califat com a l’Irak?

Joan Gil