Els EUA són diferents

Els Nord-Americans estem passant per un temps una mica anguniós, perquè el President Trump un dia diu una cosa i l’endemà (o una estona després) una altra. En lloc de fer-li notar, tots els funcionaris i membres del Partit Republicà (fundat, com cal recordar amb tristor, per Abraham Lincoln) intenten obeir instantàniament, perquè la primera condició per treure el càrrec era obediència incondicional al President. Què vol fer amb l’OTAN i què vol fer amb Ucraïna?

Molta gent no entén bé què vol dir el 2% que fins ara Espanya no ha pagat del tot? NO ÉS la contribució anual a l’OTAN, sinó el percentatge del pressupost que el govern té l’obligació de gastar en la seva defensa nacional a casa seva, sigui amb pagaments per mantenir l’exèrcit o en compres i millores d’armes. La burocràcia de l’OTAN es paga separadament o potser la paga la UE tota sola. Els membres de l’organització es queixen que Espanya sigui l’únic membre que no arribi al 2% manat i exigeixen compliment. Però pot ser molt pitjor encara: la Sra von der Leyen diu que hauria d’arribar potser el 3,5 % i Trump fa unes setmanes que va demanar el 5%. Són coses que haurien de passar nomes  en temps de guerra, quan hi ha militarisme públic descarat.

Història abans de l’OTAN

Fou un producte de l’esclat de la Guerra Freda encetada pel President Harry Truman sota el consell i la pressió d’un grup de milionaris americans que deien que no es podia tolerar una Unió Soviètica comunista al continent. Abans de la Guerra Mundial Stalin havia aconseguit participar en el comerç europeu, cosa que s’havia d’acabar radicalment. Stalin feia en va esforços per mantenir l’amistat americana i europea. Els guerrers freds van establir a Paris una agència que havia d’aprovar qualsevol exportació a l’URSS o als països que ella dominava. Sembla que molts europeus es pensaven que aquesta misèria imposada causaria una revolució, com les que hi va haver a Hongria i Alemanya Oriental, però la fi verdadera del mon soviètic va trigar molt de temps i fou poc violenta. Mentre tant, en temps encara de Lenin, molts països occidentals van participar a la guerra civil russa al costat dels “blancs” que lluitaven contra els “rojos”. Hi va haver entre els blancs molts estrangers dirigits primàriament per Churchill des de Londres, però els EUA van contribuir amb un exèrcit molt fort (alguns diuen que potser 100,000?) que va desembarcar amb un contingent japonès considerable prop de Vladivostok. Diuen que no va anar be a Sibèria topant amb grups jueus que van patir molt i no van aconseguir res. Aquesta guerra civil russa la va guanyar Lenin amb el seu gran amic Trotsky (que anys després moriria assassinat a Mèxic per un català), però absolutament ningú en vol parlar i molt pocs n’han sentit parlar.

La Guerra Freda es va estendre fins al punt que els EUA i la Unió Soviètica van esdevenir verdaders enemics. Retrospectivament però sense dubte la URSS va arribar a tenir un arsenal atòmic temible que la va salvar, però en gairebé tots els altres aspectes era molt inferior als EUA en tot. Els Guerrers Freds exageraven i a molts països petits del Tercer Mon gent va haver de morir víctima de les bales creuades de tots dos. Quan el Nord-Coreà  Kim Il-Sung va visitar Stalin poc després de la Guerra Mundial per segona vegada demanant ajut i permís per començar la Guerra de Corea, segons Kim (avi del President Kim de Nord-Corea actualment), Stalin va respondre que ell ja tenia una bomba atòmica i que era l’única manera d’evitar ser atacat per estrangers com Hitler havia fet contra Rússia. Es veu que encara se’n recorden d’aquest consell a Corea del Nord.

La Marxa Cap a l’Est

Fou el reclutament de tots els els estats d’Europa occidental que havien estat membres del Pacte de Varsòvia amb un règim comunista per a esdevenir membres de l’OTAN amb inclinacions anti-russes (malgrat l’absència total del comunisme). Durant la Guerra Freda hi havia un costat pro-Soviètic oposat als poderosíssims exèrcits Nord-Americans i un altre costat molt mes poderós pro-Amèrica. Tots dos semblaven grups militars aliats evidentment dirigits respectivament pels EUA i la URSS, que evitaven una guerra frontal horrible, impossible de guanyar, probablement atòmica. Els Soviets van fundar el pacte de Varsòvia i els Americans l’OTAN com a instruments militars dirigits per ells. En el moment de l’ensorrament sobtat i gairebé pacífic de la URSS i del comunisme i la desintegració territorial de Rússia, l’últim President Soviètic Michael Gorbatxov (un home que mereixeria ser recordat) va dissoldre en l’acte el Pacte de Varsòvia i molta gent es va pensar que els EUA farien el mateix amb l’OTAN, però va resultar que no en tenien cap intenció. Els seus polítics i govern van seguir pensant que Rússia per les seves mides i història seguia essent un perill, no obstant la pujada al poder d’un home ex-comunista però ja de dretes com Putin. Perquè aquesta fúria anti-russa quan el comunisme havia caigut de mala manera per sempre? Perquè no deixar-lo entrar a Europa per negociar fent diners com tothom?

Ucraïna

Es podria titular la tragèdia més gran i horrible de la post-guerra Freda. Per molts anys cada vegada que hi havia qualsevol revolució de dretes o d’esquerres a qualsevol país, un dels bàndols rebia el suport americà i l’altre el soviètic. Cuba en va pagar les conseqüències. En el cas de Ucraïna, Biden va cridar que el que feia era defensar la llibertat i independència del país però no va dir res del significat del moviment cap a l’Est amb culminació de la Guerra Freda que ara ell organitzava. Sembla que la negociació de Minsk prèvia a la guerra fou mal feta, Putin es va plantar i no va servir de res, però hi ha llocs com les Nacions Unides amb negociadors professionals que han salvar situacions. Biden va afirmar que n’hi havia prou de negociacions i que tots els països de l’OTAN estaven entusiàsticament i unànime a favor de donar armes al feble exèrcit, que els EUA ja havien estat entrenant amb armes modernes, les quals Biden mateix seguiria facilitant i ampliant a mesura que el conflicte s’allargava.  Fa uns dies, després de la seva baralla publica a crits amb Zelinskyy a la Casa Blanca, Trump va fer tancar les informacions als militars ucraïnesos sobre l’estat del camp de guerra estudiat pels satèl·lits nord-americans. Diuen que en aquell moment, l’exèrcit rus gairebé en l’acte va recuperar el territori rus conquerit per Ucraïna, atacar i creuar la frontera a diferents llocs i posar en gran perill unitats ucraïneses a l’interior, recuperant segons diuen una ciutat important. Potser espantats per això els Americans tornen a compartir informació amb els seus satèl·lits.

Com és de terrible haver de parlar d’això. Ningú coneix el nombre de víctimes als dos bàndols però hi ha qui diu que són 700 mil morts o més. I tres milions de dones han hagut de marxar a l’estranger amb els seus nens i hi ha milions d’homes fugits. I gairebé tota la generació d’homes de 20 anys han mort. En Biden no tenia ni dret ni raó de provocar això. Quasi qualsevol negociació dirigida per gent competent hauria atorgat a Rússia molt menys  terreny del que ara traurà.  Però Biden va viatjar per oferir els dos dolços, la EU i l’OTAN fer fer feliços i rics tant als Ucraïnesos com als Georgians si triaven seguir l’exemple Ucraïnès.

Va aconseguir convèncer els membres de l’OTAN que si no tiren endavant amb la guerra, Putin envairà i conquerirà tota Europa. De fet en Putin va pujar al poder suportat per una majoria estabornida per la desintegració de la URSS i la pèrdua de ciutadans russoparlants a nous governs nacionalistes perifèrics que els volien assimilar. Hi ha pel món molts caps de govern autoritaris, com Recep Tayyip Erdogan de Turquia, gran amic dels Americans. I molts més a l’Àfrica i Àsia Central. I no tenen cap intenció d’envair Europa. L’OTAN diu que el gran avantatge dels membres és que si un fos agredit, tots els membres vindrien al seu ajut. Qui intentarà envair Espanya? França, Portugal o Andorra? El Marroc no, perquè defensar una costa i un lloc tan internacional com l’Estret és massa fàcil. Quin avantatge que valgui el 2 o el 5% del pressupost que es necessiten?

Joan Gil

Molts lectors han notat sense dubte la disminució considerable d’informació diària als mitjans d’informació sobre Ucraïna, cosa que molt probablement reflexa l’aparent fallida de l’atac ucraïnès. Hom pot trobar a la Internet nombroses descripcions de la verdaderament extraordinària línia defensiva sense precedents que els russos han bastit i a molts militars els sembla impossible de passar. Dissortadament les fotos de satèl·lit dels diaris no es poden copiar  però es poden trobar fàcilment amb un ordinador. Hom recomanaria el material  de la BBC, que té un servei de verificació molt dur abans de deixar publicar res, i també del NYTimes que sempre h0 ha de confirmar tot. Fa un any l’exèrcit de la Federació Russa va donar un espectacle grotesc d’incompetència amb el seu intent d’anar a Kyiv com si fos un passeig triomfal que seria rebut amb al·leluies i banderes. Va acabar molt malament, però era absurd menystenir, com molts van fer, la capacitat russa de pensar-s’ho i tornar a començar. Vet aquí com semblen estar actualment les coses.

La barrera defensiva no fou bastida al lloc dels combats, sinó alguns qm enrere, basada sobretot en el banc sud del Riu Dniper. Els russos van introduir i desenvolupar màquines anomenades en anglès Trenchers, que poden excavar el sòl a gran velocitat i crear trinxeres de gran profunditat a una velocitat de més de 0.8 qm per hora. La barrera, originalment concebuda amb una llargària de 60 qm paral·lela al riu Dniper aviat fou allargada a prop de 1,000 qm pels dos extrems originals cap a l’oest i cap al nord incloent la costa marítima i la frontera de terra arribant a cobrir tota l’antiga frontera entre Rússia i Ucraïna, bloquejant  de fet tots els moviments ucraïnesos per terra en totes les direccions. És com si hagués atrapat i tancat al seu interior un fragment gros d’Ucraïna que no volen retornar. Les costes, tant a Crimea lluny dels ucraïnesos com a les zones de proximitat russa, han quedat fortament  fortificades. La barrera no és única. Hi ha una segona paral·lela alçada a alguns qm darrera la primera, encara que més curta, limitant-se a les zones més perilloses. Per si això no fos prou, els russos han buidat i envoltat amb trinxeres pròpies una petita ciutat anomenada Tokmat que ha estat buidada de civils i omplerta amb armes i soldats russos, una mica com un castell a l’edat mitja. Com que això no era prou, van estendre una línia ofensiva sortint de la barrera en llarg de la carretera E105 per on russos estan actualment avançant cap a Kharkiv (i potser, qui ho sap, fins Kyiv). La barrera contra tancs es encara mes impressionant. Tornant a les trinxeres de les muralles defensives, estan elles mateixes protegides pel davant i darrera per trinxeres addicionals amples i profundes contra tancs, que, a més, es trobarien si  arribessin a creuar aquestes precaucions amb grans concentracions per terra de dragon’s teeth, (dents de drac) obstacles igualment dedicats a no deixar passar els pocs tancs que hi poguessin arribar. Una altra innovació son certes màquines que poden excavar petites trinxeres circulars on hi caben dos o tres soldats confrontats al foc enemic fora de la trinxera normal i amb necessitat de protecció.
I deixant de banda la línia defensiva, com ha anat amb l’ajut rebut dels EUA i membres de OTAN? És variable i difícil d’informar-se. Un cas notable fou el dels HIMARS, les armes anti-projectil nord-americanes ensenyades tan sovint a les pantalles de televisió, que es consideraven invencibles. Sembla que la indústria militar russa va reeixir desenvolupant un mètode per neutralitzar-les i és per això que en l’actualitat els projectils llençats pels russos semblen poder arribar on volen sense poder ser aturats pels HIMARS. Al començament de la guerra molts membres de l’OTAN, sobretot Alemanya, van enviar diners i moltes armes però en l’actualitat sembla que només els nord-americans ho continuen fent. A molts països ja hi ha queixes, sobretot de l’extrema dreta. A Washington, l’ala Republicana trumpista a la Casa dels Representants més radical del Congrés, de fet comparable a la dreta ultra a Europa, amenaça amb bloquejar els 21,000 milions que Biden està demanant ara, cosa que faria pujar el total de les donacions americans fins ara a 70,699 milions. Dubto molt que aquest bloqueig de diners arribi a ser aprovat, però els congressistes podrien reduir la quantitat de la donació o exigir un temps límit per acabar. Fora interessant saber quant cobren els  fabricants d’armes que treballen dia i nit.

El cas de les remeses de blat des dels ports del Mar Negre sí que és un problema intolerable, perquè en aquest moment hi ha pel món un 300 milions d’éssers humans que no saben si ells i els seus nens trobaran  menjar demà i depenen exclusivament de les Nacions Unides i organitzacions benèfiques.  Molts d’aquests no tindran absolutament res si no són ajudats i els nens petits són els que més hi pateixen i més aviat moren.  La culpa d’aquest problema tan greu sens dubte la té l’OTAN. S’haurien d’haver presentat amb els EUA a l’ONU demanant que es declarés un estat d’emergència alimentària mundial i es permetés a algun vaixell americà o neutral supervisar els bots carregats sortint del Mar Negre, sense ficar-se en res més. Enlloc d’això el Sr Erdogan de la Turquia va organitzar un petit tractat quasi comercial entre ell, la Federació Russa i Ucraïna, que ha acabat malament. A més, els russos havien descobert que Ucraïna exportava grans també utilitzant un riu que anava a Croàcia i entrava al Mar Negre i ho van bombardejar. Els ucraïnesos igualment estan buscant una altre sortida pel Danubi que no sembla prometedora.

I les famoses sancions contra la Federació Russa anunciades pel President Biden a la TV sense poder controlar la seva ràbia? Hi ha de tot, però molt èxit no van tenir. A mi em molesten les sancions perquè quan jo era un nen vaig veure a tot arreu les cues per comprar pa negre i patates, cafè dolent de Riu Muni barrejat amb herbes i coses rares, dies sense carn, dies, dies, dies… targeta de racionament. Fou part de la decisió de l’ONU de bloquejar totalment l’Estat espanyol degut a la Divisió que Franco, fent costat a Hitler, havia enviat a la Unió Soviètica per lluitar amb els alemanys durant el setge de Leningrad (avui St Petersburg). Els ciutadans en van haver d’aguantar  les conseqüències, però no en tenien cap culpa. Nosaltres en vam haver de patir per anys, però el Dictador i els seus subsidiaris van seguir engreixant-se i jo em penso que deu passar sempre igual. Tot perquè?  Molts ni sabien que era Leningrad. Rússia ha trobat molts ajudants. La Xina fins ara no ha enviat armes de guerra, però sí altres coses, sobretot els xips necessaris per fer armes. Diuen els experts que 2/3 parts de xips electrònics de projectils russos trobats a Ucraïna són de fabricació americana. La indústria de l’armament russa sembla haver tirat endavant força bé.

Pronòstic?  Hom recordarà que Zelinsky havia manat incorporar-se a l’exèrcit a tots els homes fins l’edat de 60. Molts homes a Ucraïna com a Rússia han fugit a l’estranger. Ha creat un problema terrible. Els ucraïnesos han patit pèrdues molt greus,  però ara amb aquest atac que estem veient, les pèrdues de soldats joves han estat esfereïdores, fins al punt que ara els militars han de fer els seus atacs amb soldats més entrats en anys.  Segons els consellers estrangers disposats a parlar d’amagat amb els periodistes, no sembla que ells considerin altes les possibilitats de guanyar la guerra que tenen els ucraïnesos, i que ja pensen que aviat caldria obrir negociacions. Hi ha qui diu que els russos potser plegarien amb un 20% de guanys territorials, cosa que els ucraïnesos rebutgen absolutament. Potser amb 10%? Això serien els russos qui probablement ho rebutjarien.   L’única cosa important és que això s’acabi. Amb negociacions abans de la guerra, Rússia hauria pogut recuperar part del territori fronterer de l’ètnia russa perdut al caos de la ruptura i les declaracions d’independència al final de l’URSS, però qualsevol cosa hauria estat millor que de l’atrocitat abominable que hem estat contemplant. És el problema que hi ha ajudant un dels participants a una guerra: gràcies a l’ajut molts més soldats i civils moren i al final gairebé sempre tot acaba com hauria acabat. No és fàcil trobar una aproximació de les morts que han tingut lloc a Ucraïna, però hi ha qui sospita que són unes 250,000 amb uns 2-3 milions d’exiliats (no confirmat). És el que passa quan es regalen armes a combatents. La Guerra no és mai la Resposta.

=======

Quina sorpresa haver sentit parlar a la Tele i els diaris de NIGER, un país africà molt pobre que poca gent coneix i tothom confon amb Nigèria. Uns militars acabaven de fer un cop d’estat i empresonat el President elegit. Cops militars no són cap novetat gran (!), que ja ha passat moltíssimes vegades tant a aquest mateix com a molts altres estats africans pobres. Al país hi havia una guarnició francesa (que sembla que Macron, amargat, ja ha retirat), uns quants espanyols i uns 1,100 soldats americans, cosa menys coneguda. Es tracta de l’últim país pro-Occidental del SAHEL, una banda transversal gegant de terra desèrtica que s’estén de l’Atlàntic al Pacífic. La major part d’estats del Sahel s’ho passen malament, estan atacats contínuament per bandes jihadistes, alguns estan ocupats pels de Wagner, amb participacions xineses i riquesa mineral (or, diamants) amb poca aigua i molt desert. Niger era ja pràcticament l’únic SAHEL estat encara connectat amb França i els EUA. Declarant que es tractava com a Ucraïna  d’una lluita entre la Democràcia i una Dictadura, una organització de països de l’Oest africà anomenada ECOWAS sembla haver escoltat el consell dels americans i es prepara a fer la guerra (no obstant que hi ha hagut moltíssims cops d’estat previs sense que ningú fes res i que l’Organització Pan-Africana no hi esta d’acord). Perquè? Altres països del Sahel s’afegirien als militars i qui sap si els Wagners també i fins ningú havia dit res. Havia oblidat una cosa: a Niger es troba un jaciment d’urani a cel obert que produeix 5% de l’urani mundial. Es el millor que hi ha al continent africà. A més, acaben de descobrir un segon jaciment, que començarà a ser explotat tan aviat com hagin obert una carretera.

=============

Una baralla de caire comercial entre la nova Xina i els països més rics de l’occident (diguem els USA i la Unió Europea) ja es veia venir des de fa anys i semblava haver culminat amb en Trump, que odiava els xinesos. De fet, els tractats comercials  previs es van firmar quan la Xina encara era un país pobre i subdesenvolupat, però ara els termes dels contractes semblaven abusius. Amb en Biden ha resultat pitjor encara. No sols ha introduït moltes sancions (que aparentment fan riure als Xinesos) sinó que va començar a tractar la Xina d’adversari polític, encara que hom no entenia perquè, ni ningú havia notat accions amenaçadores contra països estrangers que semblessin agressives i costava entendre què volia dir el President. Biden sense deixar de repetir que els xinesos són verdaders adversaris, va organitzar una mena d’OTAN sud asiàtica per vigilar la Xina, amb les Filipines (on els USA han afegit NOU noves bases militars addicionals,  Austràlia (que ha rebut submarins nuclears) i Japó, que tenia fins ara un exèrcit exclusivament defensiu però ara gràcies a Biden ha estat ampliat per poder fer guerres si cal. Aviat hi participaran altres països, com per exemple Corea del Sud. A més polítics americans i també unitats militars van començar moltes visites i manobres anti-xineses provocatives a l’entorn de Taiwan. Ens feia falta, tot això? Cal entendre que una cosa així sempre esdevé una cursa d’armes perquè la Xina sense cap mena de dubte se sentirà obligada a enfortir la seva frontera.

I mentre tant, la tragèdia de l’escalfament global empitjora sense resposta ni pressupostos escaients, amb temperatures i sequeres mai vistes, la guerra d’Ucraïna genera molt CO2, les guerres als països pobres empitjoren (veieu si no Iemen, Sudan, Sudan del Sud, Palestins, Myanmar, Jihadistes,…), el nombre de fugitius i gent sense menjar ni metges augmenta, un gran moviment migratori interminable de gent desesperada s’està estenent pel món, sobretot a la frontera de Mèxic i a la costa Mediterrània. Què caldria perquè els polítics fessin al final alguna cosa?

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com