Els EUA són diferents

Els Nord-Americans estem passant per un temps una mica anguniós, perquè el President Trump un dia diu una cosa i l’endemà (o una estona després) una altra. En lloc de fer-li notar, tots els funcionaris i membres del Partit Republicà (fundat, com cal recordar amb tristor, per Abraham Lincoln) intenten obeir instantàniament, perquè la primera condició per treure el càrrec era obediència incondicional al President. Què vol fer amb l’OTAN i què vol fer amb Ucraïna?

Molta gent no entén bé què vol dir el 2% que fins ara Espanya no ha pagat del tot? NO ÉS la contribució anual a l’OTAN, sinó el percentatge del pressupost que el govern té l’obligació de gastar en la seva defensa nacional a casa seva, sigui amb pagaments per mantenir l’exèrcit o en compres i millores d’armes. La burocràcia de l’OTAN es paga separadament o potser la paga la UE tota sola. Els membres de l’organització es queixen que Espanya sigui l’únic membre que no arribi al 2% manat i exigeixen compliment. Però pot ser molt pitjor encara: la Sra von der Leyen diu que hauria d’arribar potser el 3,5 % i Trump fa unes setmanes que va demanar el 5%. Són coses que haurien de passar nomes  en temps de guerra, quan hi ha militarisme públic descarat.

Història abans de l’OTAN

Fou un producte de l’esclat de la Guerra Freda encetada pel President Harry Truman sota el consell i la pressió d’un grup de milionaris americans que deien que no es podia tolerar una Unió Soviètica comunista al continent. Abans de la Guerra Mundial Stalin havia aconseguit participar en el comerç europeu, cosa que s’havia d’acabar radicalment. Stalin feia en va esforços per mantenir l’amistat americana i europea. Els guerrers freds van establir a Paris una agència que havia d’aprovar qualsevol exportació a l’URSS o als països que ella dominava. Sembla que molts europeus es pensaven que aquesta misèria imposada causaria una revolució, com les que hi va haver a Hongria i Alemanya Oriental, però la fi verdadera del mon soviètic va trigar molt de temps i fou poc violenta. Mentre tant, en temps encara de Lenin, molts països occidentals van participar a la guerra civil russa al costat dels “blancs” que lluitaven contra els “rojos”. Hi va haver entre els blancs molts estrangers dirigits primàriament per Churchill des de Londres, però els EUA van contribuir amb un exèrcit molt fort (alguns diuen que potser 100,000?) que va desembarcar amb un contingent japonès considerable prop de Vladivostok. Diuen que no va anar be a Sibèria topant amb grups jueus que van patir molt i no van aconseguir res. Aquesta guerra civil russa la va guanyar Lenin amb el seu gran amic Trotsky (que anys després moriria assassinat a Mèxic per un català), però absolutament ningú en vol parlar i molt pocs n’han sentit parlar.

La Guerra Freda es va estendre fins al punt que els EUA i la Unió Soviètica van esdevenir verdaders enemics. Retrospectivament però sense dubte la URSS va arribar a tenir un arsenal atòmic temible que la va salvar, però en gairebé tots els altres aspectes era molt inferior als EUA en tot. Els Guerrers Freds exageraven i a molts països petits del Tercer Mon gent va haver de morir víctima de les bales creuades de tots dos. Quan el Nord-Coreà  Kim Il-Sung va visitar Stalin poc després de la Guerra Mundial per segona vegada demanant ajut i permís per començar la Guerra de Corea, segons Kim (avi del President Kim de Nord-Corea actualment), Stalin va respondre que ell ja tenia una bomba atòmica i que era l’única manera d’evitar ser atacat per estrangers com Hitler havia fet contra Rússia. Es veu que encara se’n recorden d’aquest consell a Corea del Nord.

La Marxa Cap a l’Est

Fou el reclutament de tots els els estats d’Europa occidental que havien estat membres del Pacte de Varsòvia amb un règim comunista per a esdevenir membres de l’OTAN amb inclinacions anti-russes (malgrat l’absència total del comunisme). Durant la Guerra Freda hi havia un costat pro-Soviètic oposat als poderosíssims exèrcits Nord-Americans i un altre costat molt mes poderós pro-Amèrica. Tots dos semblaven grups militars aliats evidentment dirigits respectivament pels EUA i la URSS, que evitaven una guerra frontal horrible, impossible de guanyar, probablement atòmica. Els Soviets van fundar el pacte de Varsòvia i els Americans l’OTAN com a instruments militars dirigits per ells. En el moment de l’ensorrament sobtat i gairebé pacífic de la URSS i del comunisme i la desintegració territorial de Rússia, l’últim President Soviètic Michael Gorbatxov (un home que mereixeria ser recordat) va dissoldre en l’acte el Pacte de Varsòvia i molta gent es va pensar que els EUA farien el mateix amb l’OTAN, però va resultar que no en tenien cap intenció. Els seus polítics i govern van seguir pensant que Rússia per les seves mides i història seguia essent un perill, no obstant la pujada al poder d’un home ex-comunista però ja de dretes com Putin. Perquè aquesta fúria anti-russa quan el comunisme havia caigut de mala manera per sempre? Perquè no deixar-lo entrar a Europa per negociar fent diners com tothom?

Ucraïna

Es podria titular la tragèdia més gran i horrible de la post-guerra Freda. Per molts anys cada vegada que hi havia qualsevol revolució de dretes o d’esquerres a qualsevol país, un dels bàndols rebia el suport americà i l’altre el soviètic. Cuba en va pagar les conseqüències. En el cas de Ucraïna, Biden va cridar que el que feia era defensar la llibertat i independència del país però no va dir res del significat del moviment cap a l’Est amb culminació de la Guerra Freda que ara ell organitzava. Sembla que la negociació de Minsk prèvia a la guerra fou mal feta, Putin es va plantar i no va servir de res, però hi ha llocs com les Nacions Unides amb negociadors professionals que han salvar situacions. Biden va afirmar que n’hi havia prou de negociacions i que tots els països de l’OTAN estaven entusiàsticament i unànime a favor de donar armes al feble exèrcit, que els EUA ja havien estat entrenant amb armes modernes, les quals Biden mateix seguiria facilitant i ampliant a mesura que el conflicte s’allargava.  Fa uns dies, després de la seva baralla publica a crits amb Zelinskyy a la Casa Blanca, Trump va fer tancar les informacions als militars ucraïnesos sobre l’estat del camp de guerra estudiat pels satèl·lits nord-americans. Diuen que en aquell moment, l’exèrcit rus gairebé en l’acte va recuperar el territori rus conquerit per Ucraïna, atacar i creuar la frontera a diferents llocs i posar en gran perill unitats ucraïneses a l’interior, recuperant segons diuen una ciutat important. Potser espantats per això els Americans tornen a compartir informació amb els seus satèl·lits.

Com és de terrible haver de parlar d’això. Ningú coneix el nombre de víctimes als dos bàndols però hi ha qui diu que són 700 mil morts o més. I tres milions de dones han hagut de marxar a l’estranger amb els seus nens i hi ha milions d’homes fugits. I gairebé tota la generació d’homes de 20 anys han mort. En Biden no tenia ni dret ni raó de provocar això. Quasi qualsevol negociació dirigida per gent competent hauria atorgat a Rússia molt menys  terreny del que ara traurà.  Però Biden va viatjar per oferir els dos dolços, la EU i l’OTAN fer fer feliços i rics tant als Ucraïnesos com als Georgians si triaven seguir l’exemple Ucraïnès.

Va aconseguir convèncer els membres de l’OTAN que si no tiren endavant amb la guerra, Putin envairà i conquerirà tota Europa. De fet en Putin va pujar al poder suportat per una majoria estabornida per la desintegració de la URSS i la pèrdua de ciutadans russoparlants a nous governs nacionalistes perifèrics que els volien assimilar. Hi ha pel món molts caps de govern autoritaris, com Recep Tayyip Erdogan de Turquia, gran amic dels Americans. I molts més a l’Àfrica i Àsia Central. I no tenen cap intenció d’envair Europa. L’OTAN diu que el gran avantatge dels membres és que si un fos agredit, tots els membres vindrien al seu ajut. Qui intentarà envair Espanya? França, Portugal o Andorra? El Marroc no, perquè defensar una costa i un lloc tan internacional com l’Estret és massa fàcil. Quin avantatge que valgui el 2 o el 5% del pressupost que es necessiten?

Joan Gil

Tots patim veient l’horror d’aquesta guerra interminable i en voldríem esbrinar les causes, si més no, per evitar que torni a passar. Fins ara en tots els intents de negociació, Putin ha descrit sempre com a primera condició i evidentment preocupació seva principal la neutralitat d’Ucraïna, no obstant afegint comentaris insultants dient que Ucraïna no és cap país verdader sinó part de Rússia i que deu la seva existència a la Revolució Soviètica. No és veritat i no val la pena respondre perquè seria massa llarg. Podria ser que l’atrocitat que Rússia ha desfermat fos una reacció brutal a la política hostil d’expansió de l’OTAN, destinada a limitar el poder i la influència de Rússia al món introduïda a Europa quan la URSS i el Pacte de Varsòvia (fundat pels comunistes per oposar-se a la OTAN durant la Guerra Freda ja havien deixat d’existir? Recentment la coneguda historiadora de la postguerra mundial  Mary Elise Sarotte, Distingida Professora d’Estudis Històrics al Centre Henry Kissinger d’Afers Globals de la Universitat Johns Hopkins i Professora titular a la Universitat de Sud-California ha publicat un nou llibre sobre aquest problema a l’editorial de la Universitat de Yale sotal el títol America, Russia, and the Making of a Post-Cold War Stalemate, revisat molt recentment pel periodista i autor polític Fred Kaplan a The New York Review of Books. Vet aquí què diuen:

Putin, ja al poder, va veure ja al començament com l’OTAN volia penetrar el buit de poder als països ex-comunistes creat per la dissolució del Pacte de Varsovia i ha declarat recentment que en 1990 l’OTAN havia assegurat al govern soviètic que no volien prendre ni un centímetre de territori i que li havien mentit, cosa que fou un engany i una estafa. Però els EUA no van mai fer aquesta promesa. Fou només una proposta presentada sense autorització per un secretari d’Estat americà al mig d’una conversa en un temps molt incert. Veiem la realitat.

L’agonia de la URSS va durar des de 1988, quan Gorbatxov estava intentant transformar el seu país, encara intacte, en una república socialista democràtica, fins que va arribar el dia de Nadal (occidental), el 25 de Desembre de1991, quan la bandera russa fou hissada al Kremlin i Gorbatxov va fer un discurs de comiat televisat que molts vam poder viure en viu amb la boca oberta. Quin moment tan històric! El món acabava de canviar en front dels nostres ulls. La situació havia esdevingut un desastre insalvable.  Sens dubte, la URSS acabava de perdre la Guerra Freda, i perdria immediatament el Pacte de Varsòvia i el control dels països clients d’Europa Oriental. Però no caldria dissoldre l’OTAN al mateix temps?

1990: L’Alemanya comunista (DDR) acabava de caure també i el Canceller Federal  Helmut Kohl, reunificador d’Alemanya, estava a punt d’incorporar la DDR  a la seva República Federal que ja tenia previst el cas a la seva Constitució (encara que ningú es pensava que arribaria a passar). En Baker, Secretari d’Estat de G.W.Bush es va presentar a Moscou anunciant a Gorbatxov, encara cap d’estat soviètic, que l’OTAN volia que l’antiga DDR hi entrés integrada a la nova Alemanya unida, cosa que Gorbatxov va rebutjar indignat. L’americà va respondre que si tota Alemanya fos declarada neutral, un país tan gran ric aviat faria també bombes atòmiques. No li semblaria millor que el territori unificat entrés a l’OTAN acceptant el compromís de deixar el territori de la DDR fora de l’autoritat de l’OTAN? El Secretari Baker sense instruccions de Washington va intentar vendre a Gorbatxov aquesta concepció tan extraordinària de país unificat amb la meitat dintre i la meitat fora de la jurisdicció de l’OTAN. El rus, convençut, volia acceptar, però quan Baker va tornar a casa, el President Bush ho va rebutjar sense discussions. Els russos havien perdut i Amèrica havia guanyat. Prou. Al final el Canceller Kohl,  també va anar a Moscou a negociar, perquè de moment hi havia encara un exèrcit rus amb bases a l’antiga DDR i calia lliurar-se’n.  El Canceller va preguntar si a Gorbatxov no li agradaria  que fos el poble alemany qui decidís, i innocentment va respondre que sí, que li agradaria, sense concretar què volia dir. Kohl va tornar alegrement a casa explicant que els russos no s’oposaven a ficar la DDR a l’OTAN. Kohl va fer callar a Gorbatxov, indignat i mal citat, enviant milions de dòlars en ajut econòmic. L’expansió cap a l’Est estava en marxa.

Boris Yeltsin, un alcohòlic greu, va esdevenir el primer President de la nova Federació Russa en 1991. Es va declarar un enemic de l’expansió de l’OTAN. El seu primer ministre, poc conegut encara, es deia Putin, el futur successor que va seguir l’afer amb gran interès. El també nou President Clinton va intentar calmar a Yeltsin enviant-li ajuts econòmics considerables molt necessaris (que els polítics probablement es van repartir entre ells). Mentrestant en 1995 un senyor Javier Solana del PSOE fou nomenat Secretari General de l’OTAN amb gran satisfacció del seu partit. El van fer venir als EUA per anar a les ciutats importants del país donant entrevistes a la TV i als diaris sobre la glòria de l’expansió a l’Est. Lamentablement, ni un sol òrgan periodístic el va invitat a res, excepte una emissora independent de Los Ángeles. No hi havia cap interès públic en l’afer. L’OTAN era dirigida per la Casa Blanca i prou. En un moment donat van començar a estudiar les admissions d’Estònia, Letònia i Lituània, totes tres antigues Repúbliques Federatives Soviètics. Yeltsin va fer saber que ell (com Putin) no es deixaria humiliar amb una cosa tan intolerable. Clinton, sempre un bon polític, ho va tornar a arreglar: al món occidental hi havia el prestigiós grup dels 7 països més rics del món. Si Yeltsin es callava, Clinton l’invitaria i esdevindria el Grup dels 8 (anys després en 2014 Putin en fou expulsat després d’ocupar Crimea i ara ha tornat a ser el grup dels 7).

Cal afegir que a més dels Països Bàltics alguns altres estats europeus se la tenien jurada a Rússia, sobretot Polònia i la nova República Txeca. En 1989 un famós intel·lectual dramaturg txec empresonat pels comunistes anomenat Václav Havel havia estat elegit per sorpresa President de Txèquia. El seu govern volia entrar a l’OTAN però Havel no ho permetia, exigint en canvi una meravellosa unitat europea sense soldats ni dels EUA ni de Rússia. Al final a l’OTAN van tenir un acudit genial: començar a lluir i fer servir el famós capítol 5, que garantia que si un membre era atacat, tots els altres membres declararien la guerra contra l’atacant, cosa que de fer assegurava la independència dels petits i va persuadir immediatament a Havel, cap d’un estat molt petit, (ocupat en el seu dia per l’Imperi Austríac, Hitler i Stalin) però també a molts altres. Els polonesos tenen una llarguíssima història d’ocupacions i guerres amb els russos i havien estat una província de l’Imperi Rus per molts anys. El President Lech Walesa, que havia dirigit grans vagues contra el règim comunista i era molt conegut al mon,  va escriure una carta emocionada a Clinton a favor de l’ingrés  a l’OTAN de tots els ex-comunistes.  Els 12 membres originals esdevindrien 30 i ara estan estudiant admetre Ucraïna, Geòrgia i Bòsnia.

Molts Americans prominents no hi van estar mai d’acord. El famós General Colin Powell, un home molt conegut i respectat, va dir que ell ja no sabia què era l’OTAN. Funcionaris del Departament d’Estat van escriure una carta de protesta, dient que feriria la dèbil democràcia de Yeltsin i obriria la porta a un ultranacionalista (com en Putin, que ja s’ho estava mirant). Un grup de militars de carrera retirats van opinar que exacerbaria la inestabilitat i sobretot que “molts Russos es convencerien que els EUA i altres occidentals pretenien aïllar, envoltar i subordinar Rússia enlloc d’integrar-la a un nou sistema de seguretat” (santa paraula). Al final el New York Times va obrir el diari als adversaris: George Kennan, l’home més agressiu entre els Guerrers Freds va escriure que l’expansió de l’OTAN era l’error pitjor de tota l’era posterior a la Guerra Freda. Dos famosos senadors, van escriure demanant una pausa. Un gran amic de Clinton, Strobe Taylor, va escriure que els russos sentirien all coll un llaç que els escanyaria, però també era veritat que l’OTAN podria protegir contra altres perills (quins?). El President Chirac de França va afirmar que era una humiliació excessiva. Un altre va dir que per definició cada nova admissió seria un càstig o una neo-contenció perillosa i que algun dia (que ja ha arribat) passaria alguna cosa. George W Bush al final del seu mandat va fer un discurs pro ucraïnès, demanant admissions immediates de tots els països candidats, cosa que va indignar molt a Angela Merkel. Va dir que era una provocació innecessària i que Ucraïna en qualsevol cas no complia amb els requisits: hi havia corrupció descontrolada i a més havien muntat una xarxa d’ordinadors que els pitjors hackers del món utilitzaven per amagar la seva identitat i país.

Admetrien Ucraïna, o què? Semblava un candidat lògic, però altres reconeixien que era un problema delicat. A una reunió secreta algú va fer notar el paper del país com a ‘tampó” entre l’OTAN i Rússia, una cosa molt difícil d’analitzar i que caldria esperar. Algú va fer notar molt acuradament que el famós article 5 garantint protecció en cas d’atac era molt temerari i perillós en el cas d’Ucraïna i podria dur a una confrontació directa i una nova Guerra Mundial. El Secretari d’Estat va tancar la discussió dient que Ucraïna seria un cas especial per més tard.

Hi havia alguna alternativa a l’obriment cap a l’Est que algú havia manat? Aquí surt una altra vegada en Clinton. Cap al final del seu mandat, un grup  dels seus consellers, en particular el cap de l’estat major de l’exèrcit, li van proposar enlloc de l’OTAN una nova aliança que seria anomenada “Partnership for Peace” o PfP, una nova organització no militar que coordinaria l’economia i protegiria tots els interessos dels membres incloent Rússia. A Clinton i a Yeltsin els va semblar molt bé, però en Clinton va patir tot seguit un “impeachment” i no va tenir temps per organitzar-ho.

I així vam arribar als temps d’Obama i Biden que afirmaven amb un somriure feliç ignorant del problema i la situació pendent greu, que Rússia ja només era una potència regional, tirant endavant amb el projecte Ucraïna que aviat s’estendria a Geòrgia i a Bòsnia. Els Guerrers Freds no perdonaven i continuaven la lluita. I no van entendre l’amenaça gravíssima de provocar un dictador a vegades brutal molt perillós que sembla amenaçar amb la tercera guerra mundial, usant coets supersònics que els EUA  no tenen i contra els quals no hi ha defensa i està en possessió  d’un arsenal de més misiles intercontinentals nuclears que els americans, a més d’armes tàctiques nuclears que l’exèrcit de terra pot disparar i “ho netegen tot”en un cercle d’un quilòmetre. Caldria haver considerat tot això. Perquè aquest home ha mencionat les armes atòmiques ja dues o tres vegades i molts dels ajuts que envien a Ucraïna es podrien considerar confrontacions directes amb l’exèrcit  rus. No cal ni pensar-hi. Caldria més seny. La I Guerra Mundial va esclatar per menys, i no hi havia bombes nuclears encara. No queda ningú que sàpiga negociar?

Joan Gil

,

Tags: Guerra Freda, Putin