Els EUA són diferents

Qüestió d’importància cabal! Sovint la culpa no és de ningú i ningú pot fer res per evitar terratrèmols. Caldria substituir la pregunta per una altra:  Qui té la culpa que hagin fallat els mecanismes de protecció?

Superficialment, sembla que un accident desastrós resulti sempre d’una intromissió inevitable del destí que ha neutralitzat totes les previsions, treballs i inversions fetes per evitar-los. Per això mateix en anglès nord-americà, l’accident es sempre un Act of God, una decisió impenetrable de la divinitat que ens cal acceptar. L’accident, no pas les seves conseqüències.

Us torno a recomanar un article molt recent del New York Times publicat el 22 de març del que no s’ha parlat prou (ni se’n parlara probablement):

http://www.nytimes.com/2011/03/22/world/asia/22nuclear.html?scp=1&sq=Japan%20nuclear%20inspector&st=cse

Hi ha coses que es poden prevenir i altres no perquè ni han passat mai ni se li ha acudit a ningú que la possibilitat existeix. Els reactors estaven protegits contra terratrèmols i tsunamis, però no contra les dues coses a la vegada.

Encara que no sigui possible evitar l’incident que ho posa tot en marxa, sí que es poden limitar les seves conseqüències. Comenci per les raons que sigui, el desastre acaba fent mal gràcies una cadena d’esglaons, els quals ofereixen  oportunitats d’e fer una  intervenció preventiva. El tsunami i el sisme no es podien evitar, però sí en canvi la fusió i liqüefacció  dels cilindres del reactor. I si això també arribes a passar, l’alliberació i escampament dels materials radioactius també es podrien evitar. Quan algú parla de la seguretat de la planta, es tracta sempre dels mecanismes que existeixen per tallar el mal i prevenir un desastre quan hi ha hagut un incident, no pas per prevenir amb despreses extraordinàries mals inimaginables.

Refrigeració

Només apagar el reactor,  en cas d’una irregularitat greu,  encara no ha fallat mai , però dissortadament no n´hi ha prou per tallar en sec el problema. Per anar bé i que no passi res, cal iniciar la refrigeració gairebé en l’acte, en segons, cosa que necessita electricitat.

En el cas d’un sisme el  més probable es que la xarxa elèctrica hagi caigut, o sigui que cal disposar d’una altra font d’energia. Això ho fan els generadors dièsel, necessaris per fer activar les bombes i fer circular el fluid refrigerant. Aquí és precisament on cal llegir l’article del Times.

Resulta que els inspectors del govern japonès que havien vingut a informar si la llicència dels reactor es podia estendre o no per 10 anys, van veure problemes amb la integritat de les parets que envoltaven els motors dièsel i alguns signes de deterioració en els motors mateixos. Ho van dir a l’empresa i l’empresa no va fer res. El terratrèmol va fer aturar el reactor i el tsunami va destruir el que quedava dels dièsels i com a conseqüència la planta va mig volar enlaire. Ningú sabrà mai que hauria passat si els motors haguessin estat en bones condicions. Potser  el tsunami  hauria destruït els generadors dièsel igual i potser el resultat hauria estat el mateix. I potser no, no se sabrà mai.  En qualsevol cas hi havia negligència de la companyia en el manteniment d’equipament sensitiu obligatori que hauria pogut limitar el problema. Les inspeccions de manteniment internes del reactor havien disminuït i no es feien com cal. La companyia propietària ha d’acceptar responsabilitat. I a altres llocs cal assegurar-se que la temptació d’estalviar-se diners no existeixi.

L’edifici de conteniment

Els conteniments són una mena de cúpules que ho resisteixen i són impermeables a tot. La majoria estan fets per capes concèntriques d’acer dur i de formigó. Són molt cares de construir. Un dels grans avantatges del model actual de plantes nuclears fetes per GE (apunts anteriors), anomenat d’aigua bullent es que, tal com GE va demostrar brillantment a la NRC nord-americana, no necessiten un conteniment tan fort (i car) com les que hi havia abans. La NRC hi va estar d’acord.

La funció dels conteniments és transparent. Si malgrat totes les precaucions el reactor no es pot refredar i el combustible es fon a milers de graus de temperatura,  el conteniment és la darrera defensa per evitar un desastre molt gran, com el que esta tenint lloc al Japó en aquests moments.

Una prova contundent de la utilitat dels conteniments: a Three Mile Island va tenir lloc una fusió del combustible parcial molt greu però no va passar gairebé res fora de l’ensurt perquè el conteniment subterrani ho va aguantar tot sense esquerdar-se ni deixar sortir la radioactivitat. A Txernòbil no hi ha havia conteniment (per què gastar-se rubles en una cosa tan cara quan de fet el reactor és molt segur i no podia passar res, devien pensar els Soviètics). Ara al Japó sembla que entre el tsunami i les explosions degudes a l’escalfament de les piscines on estava emmagatzemat el combustible ja gastat, parts del conteniment han estat destruïdes. I per això la tragèdia dura tant, i el menjar esta contaminat i no es pot donar aigua de l’aixeta a un bebè.

El futur nostre

No en tinc cap dubte. Aviat, els inefables Presidents de tots els països locals afectats mirant amb els ulls a la càmera i somrient ens asseguraran que les centrals nuclears espanyoles són absolutament segures i que aquí no pot passar res. M’estranya que triguin tant a donar aquesta assegurança, donat que tot el public votant ho espera.

Al meu parer, a mes de la integritat estructural, un dels problemes principals és que les companyies elèctriques estiguin obligades a mantenir les nuclears com cal i que facin revisions periòdiques (encara que es pensin que és impossible que passi res) i que la discussió es centri en el tipus de central en servei (més que l’edat) i en els mecanismes de protecció, sobretot la refrigeració i el conteniment.

Peró també exigiria que ensenyessin el pla d’evacuació que han presentat a les autoritats i si s’han fet mai assaigs d’evacuació i si això ha estat explicat al públic com cal. Es curiós que tants governs de la terra acceptin plans d’evacuació sense fer res, sense ensenyar-los al públic ni als Parlaments ni posar-los en efecte. Potser aquests plans són una mena de tendó d’Aquil.les que tothom ha de tenir a algun lloc. Després de veure el pla dévacuació el més probable és que tothom es posi a riure frenèticament,  però potser algú enlloc de riure plorara de ràbia.

Pels qui decideixen que és millor combatre les centrals nuclears que intentar millorar-les (dues opcions possibles), que pensin que als EUA és la qüestió de les evacuacions la que ha tingut sempre un èxit contundent convencent l’opinió publica. Aquí a Nova York, la central de Shoreham a Long island no va poder ser oberta mai degut al pla estúpid d’evacuació. Ara ja cada dia es veuen més articles a la premsa sobre la central de Indian Point situada a uns quaranta qm de NY i es sobretot el problema de l’evacuació el que irrita tothom. Evacuar la Westchester County o la ciutat de Nova York?

Deu ser el dia dels Innocents avui.

Adeu-siau

JOANOT

Insensats! Dieu que no us en vàreu adonar? Doncs ara us donaré una lliçó.

Així parla l’administrador  de la companyia financera de Bernie Madoff nomenat per la jutgessa. El cas Madoff és sens dubte l’estafa més gran de la història del món capitalista. Enlloc de robar legalment als consells d’administració i al govern com es fa a Wall Street, en Madoff va robar a directament a inversors grans i petits i obres de caritat jueves.

Una piràmide és una inversió fraudulenta on els primers inversors cobren beneficis sovint extravagants pagats amb els diners dels nous inversors, amb un lladre ficant-se la diferència a la butxaca. Al principi va bé fins que un dia no hi ha prou inversors nous i el sistema peta.
La darrera crisi econòmica va ensorrar en Bernie a finals del 2008. Les primeres avaluacions parlavan d’una estafa de 62 bilions americans, o sigue 62,000 milions de dòlars. Quan tot va estar fet i dit, l’home fou condemnat només per 17 bilions (!!!).

La jutgessa
En Madoff es va declarar culpable.  Abans de ser sentenciat, la jutgessa va sol·licitar cartes de víctimes. En va llegir una a la sentència: una vídua havia perdut el marit molt jove quedant-se amb fills petits. En Madoff va anar al funeral i posant el braç a les espatlles de la dona, li digué que no es preocupés, que gràcies a les inversions a la seva firma, el futur estava assegurat. A més, unes quantes obres de caritat van haver de dissoldre’s en l’acte al perdre tot el capital. En alguns casos, en Madoff era membre de la junta! Va robar de nens pobres hospitalitzats i de gent en lla misèria mirant-los als ulls. La senyora jutgessa el va enviar per sempre més a l’infern d’una presó per lladres comuns.

I ningú se’n havia adonat?

Una companyia d’inversions que paga cada any entre 1981 i 2008 dividends anuals del 12% i a ningú se li va acudir que això és impossible i que només pot ser una estafa? I ara, senyors financers. Em desenganyeu. I potser no.

Un que ho dubta molt és l’administrador que ara està intentant recuperar diners dels “innocents” que no tenen perdó.

No era l ‘únic

Quan l’escàndol va esclatar, va sortir un home de nom grec a Boston cridant en públic amb la felicitat de l’observador que havia tingut raó: ell era un analista financer i el seu director l’havia emprenyat molt dient-li que trobés algun sistema tan exitós com el de Madoff. Ell s’ho va estudiar i va arribar a la conclusió que Madoff era una estafa. El va denunciar a la SEC (agència federal que vigila la borsa) SET vegades i no va aconseguir mai que l’investiguessin seriosament. Era ell l’únic home de seny entre tots els professionals? Semblava que sí, però aviat va resultar que no.

L’administrador ja ha obtingut prop de 2 bilions de certs innocents i ara ha posat un plet a dos inversors ben importants: el Banc JP Morgan Chase i el club de béisbol Mets de Queens, NY.

JPMorgan Chase, un gran banc novaiorqués

Resulta que tenen gent que vigila internament els comptes de les companyies d’inversió. Un grup d’aquests funcionaris bancaris un dia (dos anys abans del final)  van anar a la direcció denunciant que Madoff era un estafador. Perquè? Als comptes de companyies d’inversió hi ha contínuament entrades i sortides per operacions de compra-venda de valors. En Madoff no en tenia cap. Totes les entrades eren d’inversors legítims i les sortides anaven sempre als mateixos llocs estranys. Els directors no van voler fer res. Ara la pagaran ben cara, amb prop de 2 bilions americans

Els Mets

Els Mets de la Lliga de Beisbol Nacional són el segon equip de NY, com l’Espanyol al Barça però sense política. El propietari principal era un amic íntim de Madoff i feien tota mena de coses junts i tenien cases iachts als mateixos llocs i aquest senyor  té un associat i co-propietari que és una mena de lluminària de Wall Street. Resulta que Madoff tenia els dits a la construcció del nou estadi i investia els pagaments fets a jugadors i altres equips per fitxatges. I aleshores la lluminària i l’amic íntim no sabien res?  El plet de l’administrador de Madoff ara els demana que tornin més de 300 milions que no tenen. L’equip haurà de ser venut.

I resulta també que els consellers de Merryl Lynch es negaven a investir amb la companyia de Madoff sense explicar perquè. I que una fiscal jove el volia investigar però la van fer callar. I que un jove va anar a la junta d’una caritat acusant en Madoff i li van respondre que Madoff era un cavaller molt caritatiu i un pilar de la comunitat. Així va el món. I ningú va dir res en públic, perquè s’n aprofitaven.

Biografia

En Bernard Madoff va nàixer a la part més remota de Queens de pares jueus immigrats. Va començar a guanyar-se la vida fent de lampista però al final va aconseguir anar a un College i treure el diploma. Amb diners prestats va obrir un negoci financer com a “market maker” de penny stocks (comprava i venia accions de  preu baix directament sense que el client hagués d’anar a la borsa) Era bo. Va ser un dels pioners en l’ús d’ordinadors al món financer i va acabar sent el fundador principal i primer chairman del NASDAQ. Diu ell que un dia li van faltar alguns diners pel negoci i se li va acudir fer una piràmide temporalment. Però va esdevenir aviat massa gran per desfer-la i va tirar endavant… amb la complicitat de mig món financer.

I en Ponzi qui era?

En Carlo (Charles) Ponzi era un immigrant italià, primer al Canadà i després de sortir de la presó per primera vegada domiciliat a Boston, Massachussets. Fou deportat al final dels dels anys 1920s dels EUA a Itàlia, després de tornar de sortir de la presó. A la seva terra va continuar fent altres estafes.

La idea genial de la piràmide se li va acudir després de rebre una carta comercial d’Espanya, que incloïa un cupó postal de resposta internacional. Ara ja fa temps que probablement no existeixen, però abans es podien ficar a les cartes com si fossin segells pre-pagats perquè et contestessin gratis des de l’estranger. En Ponzi va veure que s´hi podien guanyar diners perquè el preu estava fixat internacionalment en monedes dures però els cupons es podien comprar a Itàlia pagats amb lires, una moneda subjecta a una gran inflació i es podien vendre pel valor real, molt més car, als EUA.

Va començar a oferir inversions en cupons de correu internacionals. La cosa no era ni absurda ni il·legal. Amb temps i paciència s´hi podrien guanyar un parell de dòlars. Però en Ponzi oferia el 50% d’interès de la inversió als tres mesos (!!!) Es veu que sempre hi haurà gent que creu en miracles, com ensenya l’Església. Els primers beneficiaris van plorar d’emoció en rebre el 150% després d’un trimestre. Aviat hi va haver un terratrèmol d’inversors a Boston que va durar anys enmig de la indiferència de les autoritats i la majoria de l’establishment bancari de la ciutat. No sols eren els pobres amb els estalvis de tota la vida sinó fins i tot també alguna institució financera. En Ponzi va cobrar centenars de milers de dòlars. L’estafador fou exposat més d’una vegada però se´n va sortir sempre parlant i explicant historietes inventades. Va arribar a guanyar control d’un banc local. Va “vendre” milers de vegades més cupons postals que han existit mai. Al començament en va comprar alguns a Itàlia, però no es va molestar a redimir-los mai. Massa feina.

Potser la lliçó és la mateixa que en el cas de Madoff.  Com diuen els Americans, quan una cosa sembla massa bona per ser veritat. probablement no n’és-

JOANOT

<!-- Histats.com  START (hidden counter)-->
<script type="text/javascript">document.write(unescape("%3Cscript src=%27http://s10.histats.com/js15.js%27 type=%27text/javascript%27%3E%3C/script%3E"));</script>
<a href="http://www.histats.com" target="_blank" title="website statistics" ><script  type="text/javascript" >
try {Histats.start(1,1376062,4,511,95,18,"");
Histats.track_hits();} catch(err){};
</script></a>
<noscript><a href="http://www.histats.com" target="_blank"><img  src="http://sstatic1.histats.com/0.gif?1376062&101" alt="website statistics" border="0"></a></noscript>
<!-- Histats.com  END  -->