Els EUA són diferents

Jo escric com a mínim un apunt per mes, cosa que inclou el mes d’Agost. Però ara la gent està de vacances i no vol llegir res seriós. A més, les notícies econòmiques i polítiques són com per voler enfilar-se a un arbre i oblidar-ho tot. Se m’ha acudit escriure una història (verdadera, com sempre) de lladres i serenos. A mí m’agrada pel final inesperat i una mica ridícul. Tots hem patit d’un grau variable de paranoia: en el cas pitjor, la víctima es pensa que tothom l’espia, que estan en contacte amb la policia i la CIA, tots el volen matar i fer-li mal. Què passa si un dia esdevé realitat que tothom t’espia, que estan en contacte amb la policia, que fins i tot els rocs s’alcen tots sols contra tu i que et voldrien matar… I tot això sense que la víctima,com a les tragèdies deKafka, entengui per què.

El cas que vull descriure tingué lloc a Los Angeles començant el 1985 i va durar més d’un any. El Nightstalker fou sentenciat a mort en 1988 i encara no ha estat executat. Què és un “night-stalker¨?  Li van donar el nom per una cançó que estava de moda en aquells temps. Un stalker is un que aguaita, vigila o segueix silenciosament a una persona, en general una dóna mirant-la, esperant-la al carrer, provant d’entrar a casa seva, enviant-li cartes, trucant-la… Es una cosa perillosa que sovint indica malaltia mental i inclinació a la violència i està prohibida a molts estats.

A la gran ciutat de Los Angeles, març del 1987

Era un nord-americà d’arrels mexicanes nascut a El Paso TX en 1960 i anomenat  Richard Muñoz Ramírez. Hi ha qui té el prejudici de pensar que la gent pobre i sense educació tenen poca intel·ligència, però no és veritat. En Ramírez era allò que avui en dia anomenem un psicòpata criminal. Havia estat molt poc educat però tenia un parent pròxim que sovint li parlava de la Guerra del Vietnam i de com ell havia matat civils, homes i dones i com és d’emocionant el perill i el sentiment de poder i victòria. Hi ha gent així.

En Ramírez va triar seguir una vida il-lícita, fora de la llei. No va tenir mai ni una professió coneguda ni una adreça fixa i amb 20 anys ja vivia a Los Angeles. Ves a saber què feia. Probablement es guanyava la vida amb drogues, robatoris, prostitució. No l’enxampaven mai. La característica més destacada del psicòpata criminal és que ha nascut amb una impotència absoluta per sentir emocions, com compassió, respecte, amor, solidaritat. Que feia mal a algú? Era una mica com aixafar una formiga o un mosquit. Que es preocupa algú per la família i el futur cruelment truncat d’una formiga? Ell veia els problemes dels altres homes igual. Fer mal i fer patir era un joc. Prou que sabia com ho veu això la societat i entenia que calia pretendre compassió quan algú patia. Però en privat, perquè? Hi havia càstigs que calia evitar. Un psicòpata criminal es diverteix burlant-se de la llei amb la seva intel·ligència superior, demostrant l’estupidesa dels adversaris. Hi ha qui es pensa que aquesta gent tenen un aspecte sinistre, que tampoc és veritat. En general els psicòpates criminals són gent de tracte agradable i tenen dots d’habilitat social, qualitats que troben molt útils. En casos extrems fan com en Ramírez, però molts altres troben feina amb ocupacions legals on poden dominar els altres, com l’exèrcit, la policia, consellers, autoritat… Hi ha darrerament estudis fets amb el MRI que proven certes activitats anòmales al cervell, en particular manca d’activitat als llocs on es processen les emocions.

En aquest moment, sempre surt algú que pregunta si és que això vol dir que com a malalts no se´ls pot castigar sinó que cal posar-los en tractament mèdic. D’això res de res. La societat té el dret de protegir les seves víctimes possibles i no hi ha cap tractament fora de posar aquesta gent on no puguin fer mal. La llei americana només exigeix que l’acusat entengui que el que fa és dolent i que ho faci amb intenció de fer mal, condicions que s’acompleixen perfectament en aquests subjectes d’enteniment intacte. Altrament, el jurat no fa diagnòstics mèdics.

Ramírez eixampla les seves activitats

L’home vivia a Los Angeles però no progressava gaire. S’avorria i tenia al cap la memòria dels relats de violència al Vietnam del seu cosí. Potser caldria provar això de matar algú.

La forma de treballar que va triar desesperaria la policia que en tot un any no van tenir cap pista per enxampar-lo. Gran com és Los Angeles, triava cada dia un barri separat i no coneixia les víctimes. Amb la tècnica d’aquells temps, la policia no tenia armes contra un que atacava casualment desconeguts sense raó i sense seguir cap principi.

El seu sistema era transparent: es buscava al vespre una casa on visqués una parella, sovint d’edat. Entrava quan estaven al llit, i matava en l’acte el marit, prenent-se més temps amb la muller, la qual sotmetia a violència, abús sexual i grans humiliacions, acabant gairebé sempre també en el segon assassinat. Als llocs de crim deixava sovint evidència de culte satànic, al que estava molt dedicat. El primer dia d’activitat, estava tan excitat que va penetrar a dues llars, matant un total de tres persones. I així va anar tot per més de dotze mesos. Al final, el Nightstalker seria condemnat per un mínim de 14 assassinats i moltes més violacions.

Els policies, vius com eren, no volien agitar massa la població . Com que no sabien què fer, més valia no parlar-ne gaire. Però al final l’alcalde ja en va tenir prou i va exigir que collessin els cargols. En Ramírez es veu que va veure a la TV com es parlava d’ell i li va semblar que era el temps de canviar d’ambient. San Francisco podria ser un lloc interessant

Va prendre el cotxe robat que tenia darrerament i va agafar l’autopista cap a San Francisco. A unes 50 milles va arribar a Mission Viejo (sic), a les afores de la qual va fer una entrada, matant com de costum el marit. Però va tenir problemes amb la dóna, la qual després de resistir molt va poder donar una descripció del cotxe i l’atacant. L’assumpte i els antecedents a LA van arribar a les orelles de l’alcaldessa de San Francisco (avui en dia una de les dues senadores per Califòrnia), la qual va començar a tractar les autoritats de LA de burros incompetents i desconsiderats. Aquell mateix vespre, en Ramirez molt enrabiat pel mig fracàs, va tornar a Los Angeles on va tenir temps encara per assassinar una dóna jove, que seria la seva darrera víctima. En Ramírez en aquest punt va decidir que era hora de visitar la  família d’Arizona i s´hi va anar en autobús.

Un nen fa la sarau a Ramírez

Aquell dia, un senyor amb un noi de 12 o 13 anys va entrar a una comissaria de policia. La conversa no està registrada, però me la imagino així:

-Doncs vinc aquí perquè tinc un nen que malgrat els meus avisos segueix fent coses perilloses. Imagini´s que s’amaga de nit al jardí per veure quina gent passen al carrer pel davant de matinada quan encara és fosc. L’he avisat moltes vegades que és massa perillós

-(Policia, badallant) Té molta raó, sí senyor.

–Imagini´s, nosaltres que vivim al costat mateix de la dóna assassinada pel Nightstalker ahir.

–Ah sí? Doncs ha fet molt bé de venir. Què va veure aquest nen tan entremaliat? Digues, digues.

–Un mexicà sortint de la casa, passant davant seu i ficant-se a un cotxe aparcat davant nostre.

-(Policia, prop d’un atac de cor) I al nen que se li va acudir apuntar la matrícula?

–Doncs sí que ho va fer, imagini´s el perill!

El cotxe naturalment era robat. Tota la policia de LA va sortir al carrer disposada a trobar-lo. Estava abandonat a un lloc remot. La tècnica policial no era com ara. Tot el que podien fer era buscar empremtes digitals. No n´hi havia cap. En Ramírez se les sabia totes. Però una dóna policia no volia deixar-ho córrer. Al final va aconseguir trobar una empremta d’un desconegut al vidre de darrere del cotxe.

Les empremtes només servien en aquell temps quan n´hi havia d’altres per comparar. Una base de dades no existia. Però resulta que l’FBI sí que estava provant una amb targetes perforades i estaven disposats a veure si aquelles empremtes hi eren. Bingo, bingo! En Ramírez havia estat detingut només un mes abans en una redada policial per vagància i li havien pres les empremtes digitals. En minuts, tindrien el seu nom, historial, darrera adreça i una foto recent. Però ningú sabia que havia marxat a Arizona i no se´l podia trobar enlloc. La policia va imprimir i publicar la foto a tot arreu. Aparegué als diaris, a totes les estacions de TV, a les cantonades. On estàs Ramírez? La gent no parlava de res més.

Una paranoia ben real i viva!

En Ramírez, tot tranquil, va baixar de l’autobús de tornada d’Arizona a LA refrescat per les vacances i disposat a reprendre la seva vida normal. A l’estació d’autobusos va veure policies: Ell no sabia res de la seva celebritat, però en general topar amb policies no era mai bo, o sigui que s’en va sortir per una porta lateral que ell coneixia i va prendre un bus fins a la seva darrera residència.

És allí on el seu martiri inesperat va començar. Va entrar a una botiga de queviures propietat d’un xinès que el coneixia. Tot veient-lo, l’home va començar a cridar frenèticament que Ramírez era un criminal, un monstre i un assassí i que volia que vingués la policia. Caram, aquests orientals quines sorpreses et donen. Al Nightstalker li va semblar prudent retirar-se i prendre un altre bus en direcció a la casa d ‘un germà. No va arribar lluny. Els passatgers van començar a cridar histèricament i a assenyalar-lo amb el dit. El xofer va començar a buscar cotxes de policia tot i tocant la botzina a la desesperada. En Ramírez pogué saltar del bus i seguir a peu.

A un carreró petitet va trobar allò que buscava: una dóna sortia de la seva casa i es dirigia al seu cotxe amb les claus a la mà. Ja estava resolt! Tot arreglat. Ja tenia cotxe

Però la dóna era robusta, sabia repartir bufetades i la cosa es va posar molt negra. Aleshores un home va sortir de la casa, i després altres veïns, tots cridant Nightstalker i el seu nom verdader. Van trucar la policia. Al poc temps les sirenes es van sentir venint en totes direccions. Sens dubte, helicòpters estarien enlairats. En Ramírez va entendre molt bé la necessitat d’una retirada ràpida. Resulta que passava pel barri una autopista sense sortida.  En Ramírez va saltar la barrera a peu i la va creuar. Cap dels perseguidors va gosar seguir-lo.

Li calia seguir buscant un cotxe i el va trobar. Hi ha gent que no es preocupen de res. N´hi havia un aparcat davant un domicili amb la porta mal tancada. S´hi va ficar dintre. Fins i tot hi havia claus. Però resulta que sota del cotxe hi havia també el propietari que estava arreglant una coseta, el qual es va posar a cridar de mala manera que li robaven l’auto. Homes van començar a sortir amb pals de beisbol, olles i altres objectes contundents.En Ramírez, mentre es posava a córrer va tornar a sentir el seu nom verdader. Com era possible? La policia li va salvar la vida. Si no haguessin arribat a temps, l’haurien mort a pals.

Al final

En Richard Ramirez fou condemnat a mort després de confessar tots els seus crims.Probablement havia assassinat més de 14 dónes. Durant el procés va divertir-se fent signes diabòlics i amenaçant la família de les víctimes.

Aquesta gent sempre troben dones igualment malaltes del cap que els adoren. Una l’escrivia cada dia i al final es va casar amb ell a la presó. Això sí, molt castament, perquè a les cel-les dels condemnats a mort no hi ha visites conjugals. La nova esposa va declarar al propòsit que ella era una verge i que així seguiria per tota la vida. I que si en Richard era executat, cometria suïcidi.

L’any 2006 el cas arribà al tribunal suprem Federal, el qual va rebutjar les demandes de Ramírez. Tal com estan les coses, ja veurem si acaba executat o no, encara que a Califòrnia la pena de mort encara existeix.

Bon Agost i Bones Vacances us desitja

JOANOT

Tags: Anglès