Els EUA són diferents

Hi ha gent que es queixa de certes coses que els polítics diuen en una campanya que semblen infravalorar la intel·ligència del poble votant. És que mentides, simplificacions, amenaces i interpretacions deshonestes serveixen d’alguna cosa? Als EUA hi ha un grup enorme d’especialistes en Public Relations que es guanyen la vida dirigint i influenciant l’opinió pública en l’interès de qui els pagui . Una de les seves característiques és la falta d’escrúpols. En les darrers dies hem vist diaris seriosos i altres mitjans repetint cegament coses com que tots els bancs abandonarien Catalunya (a quin país ha passat això?), exagerant comentaris diplomàtics de rutina interpretats com a suport entusiàstic, amenaçant que el Barça només podria jugar contra equips de tercera i altres afirmacions poc probables que a més ignoren la motivació econòmica, que és sovint l’únic argument guanyador. Pregunteu als banquers el dilluns pròxim. Com va tot als EUA que també s’acosten a una elecció? Millor, pitjor o igual? El problema és que en saben molt.

Els candidats Republicans a la Presidència dels EU: Donald Trump

Fa uns dies, la CNN va triar 12 dels 16 candidats actuals al ticket republicà per la successió d’Obama i els va facilitar  tres hores de disputa pública que es van  mirar voluntàriament uns 30 milions  d’espectadors. Els més destacats d’entre ells van dir coses memorables. Alguns han arribat al lloc on són a les enquestes degut a frustració del públic amb la classe política, una mica com els votants SYRIZA o del Podemos, només que en el cas dels Republicans n’hi ha molts que són una mena de llibertaris religiosos, aficionats a les armes de foc, molt de dretes. Deixo de banda avui als Demòcrates on està passant una cosa semblant en l’altre direcció suportant el Senador auto-anomenat socialista Bernie Sanders i ensorrant la Sra Clinton. Fa uns mesos, tothom donava per fet que ticket final consistiria de Jeb Bush contra la Hillary i que Bush guanyaria. En aquest moment, tots dos candidats estan en perill, però de cap manera eliminats. Tornem als 12 republicans.

El més exitós de moment és Donald Trump, el pallasso que ha fet tants milions en la construcció, els casinos i també com a figura principal a un programa de TV molt popular, un verdader novaiorquès de pel·lícula, valorat variablement a NY entre clown divertit o desagradable. Ara l’estan descobrint tots els Americans i de moment els fa gràcia. Va aconseguint votants possibles amb vulgaritats, crueltats i generalitzacions (totes les coses són blanques o negres), insultant els immigrants mexicans que tracta de violadors i terroristes potencials als qui no agrada treballar i ridiculitzant les dones. Va espetar bastant clarament a una periodista de FOX que potser estaria tenint la regla, cosa tan grollera que els mitjans gairebé no van gosaven reproduir. Però va agradar a molta gent, que van riure… Ha fet moltes coses pagades de la seva butxaca en públic. Una d’elles fou l’assumpte de la partida de naixement d’Obama que, segons ell era un musulmà amagat i havia nascut a l’estranger sense ser fill d’un ciutadà (en el qual cas no tindria dret de ser President) amb una partida de naixement falsa. La Casa Blanca va acabar publicant la versió abreujada del document, però en Trump deia que ell volia la versió llarga de la inscripció. El governador de Hawaii es va atipar de seguir rebent milers de sol·licituds de còpies llargues del certificat i va acabar penjant-lo de franc a l’Internet.  Així i tot, hi ha encara molta gent que ho segueix repetint, i en Trump no va recular.

Durant la disputa dels candidats a la CNN, un home al públic es va aixecar i va començar a parlar donant per segur que Obama era un musulmà secret, nascut a l’estranger. Enlloc de corregir-lo, en Trump  va escoltar atentament fent que sí amb el cap. Tota la premsa seriosa li ha retret aquest incident, però en Trump segueix tranquil. Quan la gent vol sentir una cosa, es pot mentir amb impunitat, com saben mol be els polítics de carrera. A un sector del poble li agraden les intrigues i els escàndols sucosos i no es preocupa per sentir argumentats racionals. Ser víctima d’una falsedat o difamació és un problema greu, sovint impossible d’arreglar. Els seus partidaris  seguiran repetint que Obama es un musulmà amagat nascut a Kènia de pare estranger.

Tristíssim sobretot va ser el seu llarg comentari afirmant que les vacunes causen autisme, una qüestió que totes les autoritats sanitàries han denegat enèrgicament,  i que fou el resultat d’un frau científic cínic d’un home que volia fer carrera amb una mentida construïda amb falses dades. Aquesta afirmació ha causat brots epidèmics de malalties de la infància ja desaparegudes i  també ha posat en perill  molts adults que no es poden vacunar per raons mèdiques. La ciència i les conseqüències, no obstant, no preocupen al multimilionari. Va explicar que un amic seu havia tingut un nen molt maco que després d’una vacunació va tenir una febre i al poc temps va esdevenir autístic. Això demostra que les vacunes causen autisme, segons ell, un disbarat absurd i intolerable, que no obstant cal tolerar. Ningú pot fer callar a un candidat.

Els altres candidats

Hi ha algú que conegui el Dr Ben Carson, per ara segon candidat pel nombre de vots que treuria a la primària? Fins ara no s’havia ficat mai en política i només el coneixien a casa seva. És un negre, un cirurgià pediàtric notable que fa uns anys aconseguí separar dos germans siamesos units pel cap, cosa tan difícil que ningú més gosava fer. En entrevistes, on cal reconèixer que parla molt bé i fa bon efecte, ell diu que està contra la teoria de l’evolució, que afavoreix el creacionisme, com diu la Bíblia, i que voldria criminalitzar qualsevol forma d’avortament i desfer la nova llei d’assegurança contra la malaltia (milions de gent pobre en patirien les conseqüències). Sobre les vacunes, ell diu que són els pares els únics que poden decidir. A la disputa, es va expressar contra la immigració, un perill per la seguretat nacional (encara que no hi ha ni un sol cas conegut d’islamistes arribats per aquest camí), i va exigir la fortificació i construcció d’una muralla doble amb espai al mig per cotxes militars al llarg de tota la frontera mexicana, que son uns tres mil qm (inclou muntanyes i rius). Sobre les guerres a l’Orient mig, si els EUA s’hi fiquen, haurien de fer-ho amb tota la força militar que tenen, sense límits, enlloc de limitar-se a bombardeigs, com fa l’Obama. Sempre es refereix als immigrants il·legals mexicans, que pràcticament en l’actualitat han baixat a zero degut a les millores econòmiques al país, canvis fronterers i tractats amb Mèxic. Gairebé tots els immigrants actuals són centreamericans, sobretot d’Hondures i El Salvador, on molts principis de l’estat de dret ja no funcionen.

El Senador cubà Marc Rubio també estava per la muralla i contra els avortaments. Cal reconèixer que parla bé  l’anglès nord-americà sense cap mena d’accent, té habilitat política considerable, un atractiu personal  i podria esdevenir un candidat. O podria esdevenir un si no fos tan jove. Molts cubans són molt de dretes. No acabarà la carrera aquí.

La Sra Carly Fiorina, que segons els periodistes és qui va guanyar el debat, és una antiga consellera delegada de Hewlett Packard, destituïda de mala manera pel seu estil autoritari, decisions agosarades i mals resultats. En el fons, és l’única que semblava saber de què parlava, sobre tot en política estrangera,  que és on els polítics americans diuen més barbaritats. Va exigir coses com defenses antinuclears reforçades a Polònia, reactivació de la Sisena Flota, manobres militars als Països Bàltics i lluita contra Putin. Dissortadament, el President Obama fa temps  que ha manat i fet realitat totes aquestes coses. Es veu que no ho sabia. L’haurien d’haver avisat.

Ted Cruz, al qual certs espanyols falsament identifiquen com a hispà, cosa que probablement el molesta (va nàixer al Canadà fill d’un ciutadà americà d’origen cubà i no sap parlar ni una paraula de castellà) va exigir la cancel·lació del tractat nuclear amb Iran, que significaria la destrucció segura d’Israel i exigeix guerra sense límits a qui s’oposi als EUA. Aquest senador federal per Texas és famòs per les barbaritats extremistes de dreta que diu i poca gent fora de Texas el pren seriosament.

I tots van parlar contra l’anomenat Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria, que caldria eliminar sense ser substituïda per res. La Cambra de Representants a Washington va votar unes 10 o 12 vegades per derrogar-la, sabent que no tindria cap efecte. Diuen que ha destruit la Medicina nord-americana i que, un poc eliminada, tot s’arreglarà tot sol.  I tots exigeixen aturar les subvencions a Planned Parenthood, que ofereix assistència i tractaments ginecològics,  incloent  avortament, a milions de dones pobres.

Problemes que van oblidar

Amb només tres hores i dotze persones que es barallaven per tenir la paraula i pel privilegi de liderar el món, Catalunya inclosa,no van poder parlar del tot. Per exemple, es van descuidar l’escalfament global, l’atur, la caiguda dels ingressos de la classe treballadora, el sou mínim, com sortir de les guerres islàmiques, com millorar la infraestructura que s’està ensorrant, com ajudar els països pobres… i algunes altres cosetes. Qui sigui elegit ja se les arreglara.

Joan Gil

Tags: musulmans, Republicans

Si encara visqués a Nova York, estic segur que em trobaria amb el matrimoni sirià que tan bé coneixia per lamentar amb ells la destrucció i dispersió de la seva nació. Eren Cristians ortodoxos, tots dos metges i acomodats, i no em van voler explicar mai quina llengua parlaven entre ells. He vist als llibres que molts Cristians parlen el Siriac, un dialecte Arameu. En qualsevol cas, l’amiga S. es va entusiasmar veient aquella pel·lícula recent on Jesús parlava l’Arameu a la pantalla. És la meva llengua, deia ella. Tenien un país meravellós, bressol de la nostra civilització, de l’alfabet, i de dues de les tres religions monoteistes i l’han perdut. Trets de les seves llars, arruïnats i empobrits, perseguits per bàndols criminals, els sirians han iniciat sovint a peu, amb nens i sense equipatge el camí de Turquia cap a Alemanya o Suècia, on ningú els vol i ningú entendrà la seva llengua ni reconeixerà els seus estudis. De camí estan posant en prova la bonhomia i humanitat de països menys desafortunats però pobres, han creat tensions polítiques a la Unió Europea que la posen en perill perquè no els saben resoldre i han despertat moviments feixistoides. Segur que molts han mort pel camí. Li sembla a algú que això pot acabar bé? Els occidentals en principi creiem que no hem de jutjar ningú. Però jutjar i entendre són dues coses molt diferents, i si no entenem perquè aquestes coses passen, podríem acabar repetint-les.

Síria al començament de la civilització

Fa uns 10,000 anys la nostra història hi va començar. Al territori ara anomenat Síria durant l’Edat del Bronze van aparèixer per primera vegada la ramaderia i l’agricultura i s’han trobat proves del primer desenvolupament de sistemes de rec. Les primeres ciutats fortificades i els imperis militars associats amb elles van aparèixer més aviat al nord i sud de l’Iraq veí entre el Tigris i l’Eufrates, els dos famosos rius, però en qualsevol cas Damasc amb uns 5,000 anys és una de les ciutats més antigues del món.

El territori sirià fou el bressol dels pobles semítics que per tants segles competirien amb els indoeuropeus (nosaltres) per la supremacia. Els àrabs són semites.    Avui en dia només els jueus s’autodenominen semites, però aquesta fou una gran família de nacions històriques. Jo em recordo sempre dels fenicis (originalment del Líban) i les seves colònies cartagineses (incloent les Balears i Cadis). Hi ha espanyols que ens anomenen “fenicis”. Volen dir en realitat “jueus” i es pensen que és un insult. Els fenicis van inventar l’alfabet i l’escriptura fonètica, la navegació i el comerç i el vidre. Durant l’edat de Bronze la gran llengua Aramea, primer idioma amb vocació mundial, es va formar i, increïblement, se segueix parlant. De fet la majoria de texts bíblics que coneixem van ser escrits primàriament en Arameu, així com el Talmud de Babilònia, llibre fonamental dels jueus sefardites, escrit segons sembla en una variant Aramea antiga dificilíssima d’entendre. L’hebreu també fou una variant de l’Arameu, abandonada després  de   pocs segles, que sobreviuria només en la litúrgia jueva i ha renascut recentment a Israel. En temps de Jesucrist, a Palestina, part de Síria, s´hi parlava Arameu i Grec koiné.

I de religions? La religió hebrea no podria haver sorgit enlloc més i fou el primer culte dirigit a un Déu benvolent interessat en nosaltres i en la justícia, que no havia existit mai. I el Cristianisme? Encara més. Palestina era una part de Síria però molts apòstols, sobretot a l’església de Jerusalem volien fer del Cristianisme només un corrent jueu i es limitaven a predicar a les colònies jueves disperses per la Mediterrània. Però St Pau va caure del cavall i es va convertir prop de la ciutat síria d’Antioquia (ara en territori turc) i des d’Antioquia va començar a predicar i dirigir una religió nova, independent de la nació i de qualsevol poder polític-militar i oberta a tothom. La tercera gran religió monoteista, la Musulmana, no va nàixer a Síria però hi està ara ben establerta amb nutrides representacions de la Sunna i del Xiisme. Cal recordar que Damasc fou la capital de tot l’imperi àrab sota la dinastia dels Ummayads, successors del Profeta, la família probable d’Abd Er Raman I, fundador d’Al-Àndalus.

Síria no es transforma en una nació moderna i el petit Líban apareix

Seria molt avorrit descriure aquí els avatars històrics  al territori siri, sempre ocupada un darrere l’altre per tots els imperis locals i mediterranis, mai lliure i independent. Fa pena pensar en els nens d’escola aprenet història a Síria. La llengua Aramea, el gran tresor cultural, utilitzat  fins i tot  a l’immens Imperi Persa (que hauria estat ingovernable si no hagués declarat l’Arameu llengua oficial) fou desbancada com a llengua comú per l’arribada i conquestes d’Alexandre el Gran, que hi va imposar el dialecte grec que ell parlava anomenat koiné. L’Evangeli i tots els texts científics i literaris del temps foren escrits en grec koiné que va ser la llengua franca de la cultura i el comerç fins l’arribada del Llatí (i l’Anglès ara). Durant la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va prendre als turcs gairebé tot el món àrab, però, arribada la pau, França també va voler ficar-hi cullera com a nou poder colonial i els britànics els van cedir Síria (per civilitzar-la, es pensaven) sota un mandat de les Societat de Nacions acabada de fundar. França, que va haver de separar Palestina i tornar-la als britànics, ho va fer molt, però molt malament i el caos polític derivat no acabaria mai. Durant milers d’anys, Síria havia estat només una joia cobejada, mai un país independent. Un rei hachemita va prendre control, però va haver de fugir per canviar de país i tornar com a rei de l’Iraq. La seva família al final es va quedar amb Jordània, on encara regnen.

Perquè és el Líban un país independent de Síria?

No sembla ser fàcil d’explicar. Abans els historiadors deien que fou una invenció francesa. Al país hi ha una comunitat cristiana, els Maronites, que havia estat part de l’esglèsia oriental ortodoxa excomunicada per Roma però durant les Croades van decidir fer-se catòlics i així han quedat. Sembla que a França els feia il·lusió deixar un país amb catòlics al cor d’Aràbia, per minoritaris que fossin. Els libanesos ho neguen i fan palès que hi va haver patriotes lluitant per la llibertat del nou país. En qualsevol cas, els polítics libanesos ho van fer bastant bé creant un estat força pròsper i mig democràtic, on Beirut esdevingué el París de l’Orient. El seu secret fou la creació de 18 grups religiosos semi-independents amb membres obligatoris registrats sense separació entre església i estat: els membres de cada religió tenien lleis separades que seguien els seus preceptes religiosos sense molestar els altres, com petits estats compartint el mateix territori en un marc laic i tolerant però ignorant-se mutuament. Al final la tragèdia palestina i els atacs israelians ho van espatllar tot. Ara mateix ja fa un any que no hi ha Cap d’Estat i la caixa pública és insolvent. Síria ha estat sempre el Big Brother, que anava bé fins que, ja en temps de l’actual President sirià Bashir al-Assad, van fer assassinar al Primer Ministre.

Síria després de la Segona Guerra Mundial i la pujada al poder de la família Assad

Síria és un dels membres fundadors de l’ONU actual, però altrament els va costar molt estabilitzar-se enmig d’un caos grandiós causat sobretot per les moltes religions i manca d’experiència or desitjos democràtics, lligats amb tendències violentes, interessos estrangers i grups irresponsables. Durant la Dictadura franquista els catalans somniàvem amb la democràcia i la llibertat, però a Síria, com a l’Iraq, tenien altres esperances i preocupacions i massa tradicions violentes. El partit Baath va nàixer com un partit panarabista i socialista laic, aviat separat en dues branques, la iraquiana de Saddam Hussein i la siriana de la dinastia dels Assad. Molt absurdament, els baathistes aspiraven a fer-se comunistes, cosa poc escaient o raonable quan la majoria de la població no volia saber res del laïcisme i somniava amb la imposició de la Xaria. En qualsevol cas, la Unió Soviètica i ara Rússia es van fer amics i encara en són. El partit va abolir el Parlament decidint fer lleis dintre el partit per decret i la Constitució era paper mullat. Van patir molt pel conflicte palestí, com tothom a la regió, sobretot després del Setembre Negre.

Al final en 1970 el Capità de l’exèrcit Hafez al-Assad, pare de l’actual cap d’estat sirià, va prendre el poder per trenta anys fins la seva mort en 2000. Naturalment, Hafez era un dictador perillós que governava amb l’exèrcit gràcies al suport de la seva secta xiïta  Alawita, originària del nord del Líban i dels iranians. Sense ser Alawita no hi havia forma de treure res ni rebre un càrrec, però els Sunnites molt nombrosos seguien patint en silenci. Assad gaudia el suport no sols dels seus Alawites, sinó també de tots els Xiïtes i dels Cristians. Cal donar crèdit a Assad pare per certes coses: per primera vegada hi va va haver estat de dret i govern constitucional i va establir una societat laica amb drets civils per les dones i respecte a totes les religions. El mateix va ser el cas amb Saddam Hussein a l’Iraq veí, el qual no obstant a diferencia d’Assad governava amb els Sunnites i oprimia el Xiisme i els dos mig partits Baath s’odiaven a mort. En resum, Saddam i Hafez eren molt similars i governaven els seus paisos en un marc inestable,  laic i tolerant que per la regió, eren progressiu, només que Saddam era un Sunnita que oprimia els Xiïtes, a l’inrevés d’Assad. Tots dos, sobretot Saddam, eren dictadors desagradables, però podrien haver dit com Lluís XIV “darrere meu, el diluvi” i destituir-los sense tenir preparada una successió ben pensada i amb suport popular, era una bogeria gairebé criminal.

Hafez es va complicar molt la vida ficant-se al conflicte entre l’Iraq i l’Iran (atiat pels EUA que van engrescar a Saddam Hussein) on només podia rebre. Va patir un atac molt greu dels Germans Musulmans sunnites de l’Egipte, ja seguidors de la ideologia gihadista. Hafez va guanyar i va fer executar molta gent, alguns diuen 10,000 persones, altres 40,000. Els Germans Musulmans van perdre, però la llavor de l’islamisme ja va quedar plantada i regada. Per sempre més, evidentment.

A Hafez al-Assad li semblava natural que el poble volgués elegir unàniment com a líder el seu fill després de la seva mort. Va triar i preparar per la successió el seu primer fill, el qual es va matar en un accident de cotxe. Va haver d’acomiadar un altre fill per incompetent i ja només li quedava el jove Bashir, l’actual president, un intel·lectual moderat i poc interessat en política que havia estudiat la carrera de medicina a Damasc i vivia a Londres especialitzant-se en Oftalmologia. Diuen que no s’havien estimat gaire. Va haver de tornar de Londres a correcuita i el pare, ja malalt, va començar a explicar-li coses a la desesperada. Hafez va morir el 2000 quan Bashir només tenia 34 anys, menys dels 40 exigits per la Constitució que va haver de ser reformada per evitar la pèrdua d’un senyor tan intel·ligent i ben preparat.

En Bashir fou ben rebut al començament i va esdevenir popular, resultant ser molt més tolerant que el seu pare. Diuen que anava al cinema i es passejava pel carrer a peu amb la muller i una petita escorta. Aleshores el Primer Ministre libanès fou assassinat i tothom va acusar el règim sirià. L’ordre va sortir de l’entorn de Bashir, però probablement d’un parent per interessos financers. També va patir un bombardeig israelià poc entès. I al final va arribar la Primavera Àrab i el seu tro va trontollar. I Bashir va ensenyar al món un costat molt violent i perillós de la seva personalitat que tenia amagat i la guerra civil, crueltat extrema i un horror espantós van començar a escampar-se per tot el país.

Evolució

Com queda dit, es pot esbrinar la veritat sense necessitat de jutjar, i val la pena fer-ho. Donaré la paraula al famós milionari G. Soros: el règim d’Assad estava perdut quan el President Obama, molt vacil·lant va començar a ajudar de forma amagada alguns grups sunnites. Entenent que els EUA no enviarien tropes en cap cas, Bassir, desesperat i contra la paret, obtingué in extremis ajut militar de Rússia i de l’Iran, els amics de sempre i  va  girar la truita. Ultratjats per la intervenció iraniana, els Saudites van activar, finançar i engegar els gihadistes d’ISIL (Estat Islàmic) a Síria i a l’Iraq. Ultratjats també, els Iranians van respondre llençant els Houtis (xiïtes) a la conquesta del Iemen, situat als nassos i rereguàrdia dels Saudites, els quals van reaccionar amb el salvatgisme freqüent a la regió. L’aliança actual transparent entre Aràbia Saudita i els Gihadistes de l’Estat Islàmic és un pacte infernal entre gent que s’odien a mort.

I ara les columnes humanes van de camí a Suècia, tot l’Orient Mig està en flames i ningú veu el final.

I hi ha qui recorda els grupets de Neocons que aconsellaven al President George W Bush a la Casa Blanca. Era l’hora d’actuar! Acabada la Unió Soviètica, Amèrica era lliure d’imposar la dominació i solució militar amb democràcia a tots els conflictes del món, però sobretot al món àrab (ara s’ha acabat, però això els Republicans ho van anar dient per deu anys). I en Saddam Hussein era un malvat amagant armes de destrucció massiva i l’exèrcit americà seria rebut a Bagdad amb flors i música com una força alliberadora portadora de la democràcia i d’un temps nou. Tot canviaria.

I en això sí que van tenir raó.

Joan Gil

Tags: massacre, musulmans

Els lectors no n’han sentit parlar mai? Hi ha qui es pensa que Qutb fou el fundador dels Germans Musulmans a l’Egipte, que no és veritat: aquest escriptor tan radical, en l’actualitat rebutjat pel seu antic moviment, fou el membre amb més influencia, més reconegut i de més conseqüència del Germans Musulmans. Els seus llibres, en particular “Milestones” (Fites o Mollons en català) van constituir i són acceptades per tot el moviment com a les fundacions morals, polítiques i religioses de l’Islamisme. És impossible entendre aquest moviment sense llegir-lo perquè Qutb en va escriure el full de ruta. Per altra banda, si algun lector s’excita o indigna fàcilment, seria millor que no llegís aquest apunt. Hi ha coses que… Ho escric perquè em sembla una necessitat entendre el món i saber interpretar les coses que passen.

El món on Sayyid Qutb va nàixer

Nasqué el 1906 a un poble egipci sota el domini colonial britànic i va anar a una escola britànica. Semblava un nen prometedor de bona família amb interessos literaris, poètics i religiosos notables i va acabar fent-se mestre d’escola. Nascut sota dominació colonial, va estudiar el passat i la història de l’Imperi àrab. Aràbia havia estat una gran nació, vivint i il·luminant el món des del marc feliç creat per la Xaria, la llei alcorànica. L’imperi musulmà s’estenia per tot el món, des d’Àsia Central a la frontera francesa i va produir els savis i els artistes més grans del món en aquells temps. Els seus exèrcits i la seva tecnologia eren temuts i dominaven el món.

Què en quedava ara de tot això? La nació àrab havia estat conquerida primer per l’Imperi Otomà i ara pels Anglesos, els quals l’havien esquarterat en països artificials com Síria, Jordània, Pakistan, Iraq i molts més. Aquests països eren incapaços de promoure la unitat àrab i estaven dominats per dirigents i reis corruptes que ho controlaven tot i s’embutxacaven l’or i el petroli que eren el regal de Déu als musulmans, mentre perseguien als verdaders musulmans. Hi havia fins i tot estats absurdament laics on Religió i Estat existien mig separats, cosa que era una blasfèmia. Egipte era en aquells temps també una monarquia inventada que Qutb ajudaria a enderrocar. Seria possible encara restaurar aquell món feliç ara perdut?  A Qutb i als Germans Musulmans els semblava que valia la pena començar a lluitar per aconseguir-ho. Però hi hauria un conflicte molt gran entre la tradició i el modernisme. L’escriptor es va quedar amb la tradició i va condemnar el modernisme.

Era correcte pensar d’aquesta manera? L’Imperi Turc Otomà s’estava dissolvent en aquells moments i els països creats pel colonialisme encara estaven en vies de formació. En qualsevol cas, els Catalans ens recordem sempre de 1714. Deu passar molt això d’enyorar el passat.

Una estada fatal als EUA

El mestre d’escola Qutb ja era conegut a l’ambient de l’ensenyament públic i ja tenia més de 40 anys quan va rebre el 1950 una beca per venir als EUA a estudiar els problemes de les escoles. Tant debò no hagués vingut mai! En dos anys va estudiar a Washington DC, a Stanford University prop de San Francisco i sobretot a Greeley, a l’estat de Colorado, on hi ha una Escola de Mestres estatal de bona reputació. En Qutb ens explica en detall a un llibre com va anar.

Jo vaig viure per un temps a Colorado i no hi ha cap altre lloc on un estranger pugui ser millor tractat i rebut. Greeley és un poble conservador ple d’esglésies, on en aquells temps no hi havia cap bar ni cap cinema. La gent no poden ser més afables i acollidors; es barallarien pel privilegi de poder ajudar un visitant amb problemes i oferirien taula i sostre a qualsevol persona que ho necessités. Veient l’egipci molt sol, algú el va invitar a la reunió social per estudiants que un pastor protestant oferia els dissabtes. Feien jocs, discussions, lectures i al final acabaven sempre fent un ball. Li van dir que el pastor l’acceptaria encara que fos musulmà. Qutb va explicar a un llibre què va veure: L’escena del ball li va semblar infernal. Hi va veure noies mig despullades tocant-se amb homes, retorçant-se i ballant al so d’una música horrible, estrident i escandalosa que l’espantava. I el pitjor de tot: el Pastor, que pretenia ser un servidor de Déu no sols ho tolerava tot, sinó que a més seia ell mateix a tocar música en un petit orgue per aquesta indecència tan horrorosa!

Evidentment, Qutb no aprovava cap mena de música estrident i és curios que dediqués pàgines senceres a arremetre contra el jazz, que és l’únic estil musical genuïnament nord-americà en existència, com si fos una obra diabòlica. Acaba dient que per entendre aquesta música, cal escoltar una peça cantada perquè les notes altes demostren clarament fins a quin punt el soroll es inharmònic i intolerable i fa mal a les orelles.

Els Estats Units evidentment no li van agradar

Qutb  ja havia desenvolupat el seu principi més bàsic que va mantenir i divulgar tota la seva vida:  L’Islam ja NO existia i la comunitat musulmana estava extinta des de feia segles, havent caigut en una Godless Ignorance (ignorància sense Déu). Amb això, encara que no ho va voler aclarir mai, de fet declarava als musulmans, diguem-ne oficials, com infidels que no mereixen més respecte que els occidentals i de fet l’Islam que els oficials representen havia de ser reconquerit amb la Gihad, si calia. Prou que sentim parlar cada dia de bombes matant civils a l’Orient Mig. És cruel i absurd anar en els nostres dies a una de les mosques a l’Occident a queixar-se dels Islamistes i odiar aquesta religió, com si tinguessin la culpa de res.

L’autor va escriure una caracterització grollera de la dona americana, la seva forma de vestir i els seus costums sexuals i socials que prefereixo no repetir aquí perquè la trobo insultant. Només voldria afegir que explica seriosament una cosa que atribueix a una dona americana. Li va dir que sexe és una funció biològica que no cal complicar amb consideracions morals. Els cavalls i els bous fan el que han de fer, es reprodueixen i tot va bé i no se’n preocupen. Aquesta cita tan extraordinària ha cridat l’atenció a molta gent que fan notar que ni tan sols als anys 70 durant la revolució sexual, no hi va haver cap font, llibre o article nord-americans coneguts  que escriguessin una cosa semblant. L’autor hauria d’explicar millor d’on s’ho va treure abans de certificar que és una actitud nordamericana. En Qutb no es va casar mai no obstant dir que en tenia ganes perquè no va trobar mai una dona “amb la puresa moral i la discreció” que ell esperava. Es veu que cap dona egípcia hauria estat digna d’ell. Qutb va expressar indignació contra les lleis americanes del divorci, que per ell eren absurdament restrictives. Una dona havia de tenir dret a divorciar-se contra la voluntat del marit? I ara!

Qubt es va posicionar radicalment contra qualsevol forma de democràcia, no obstant que altres musulmans noten que l’Alcorà va establir la Shura, una mena de parlament, cosa molt progressiva al segle VIII.  Per a Qutb la democràcia és una mentida per enganyar la gent, cobrir la corrupció i continuar l’opressió i dominació dels musulmans. Per tenir un bon govern, l’única cosa que cal fer és donar el poder a polítics que entenguin l’Alcorà i prou. Estava contra totes les formes d’imperialisme, colonialisme o nacionalisme, perquè només servien per continuar la submissió dels musulmans. Creia en un antisemitisme verdaderament extrem. Estava contra qualsevol forma de socialisme o capitalisme perquè Islam prohibeix cobrar interès. Els partits socialistes europeus només eren còpies burdes del comunisme que demostraven la bancarrota d’occident. Els occidentals eren gent malvada i corrupta. Una qüestió interessant: pot un musulmà de debò anar a una escola a aprendre ciència o tecnologia d’infidels? De moment sí, però a la llarga caldrà tenir prou savis musulmans perquè no faci falta.

La restauració de l’Islam verdader s’obtindria per dos camins: conversions i eliminació de les estructures actuals ignorants de Déu (volia dir guerra contra estats musulmans). Una Gihad ofensiva seria l’única forma d’eliminar aquest estat d’afers no sols de la terra musulmana sinó de tot el món (!!!)

I sobretot i per damunt de tot: tota la humanitat hauria d’acceptar la llei sagrada de la Xaria oberta a tothom i vàlida a tot arreu que ho hauria de regular tot i portaria felicitat i harmonia al món. En Qutb tenia també una vena poètica. Al final de la seva desgraciada visita als EUA va pujar a una muntanya prop de San Francisco i emocionat per la bellesa del paisatge, es va sentir posseïdor de l’harmonia que l’obra de Déu i la Xaria durien aviat al món i la humanitat.

La fi de Sayyid Qutb

La monarquia ridícula que havia deixat el Regne Unit a l’Egipte fou enderrocada per un grup de militars dirigits pel que esdevindria un polític famós, Gamal Abdel Nasser, futur president-dictador d’Egipte per molts anys i figura mundial inoblidable del temps de la Guerra Freda, a la qual Nasser va mirar sempre de jugar la carta soviètica contra els EUA. Nasser havia estat un admirador molt gran de Qutb i dels Germans Musulmans… fins que va pujar al poder. Per molt temps, s’havia trobat gairebé cada dia amb Qutb, discutint el futur estat islàmic,  la reunificació d’Aràbia i el paper de la Xaria. Molt indignat, Qutb va reconèixer que el nou govern de Nasser sí que abraçava el Panarabisme proposant federacions amb Síria, Jordània i l’Iraq (que van ser un fracàs total) però no volia saber res d’un estat confessional islàmic. Per evitar la ruptura inevitable amb un home tan prominent, Nasser va oferir al seu antic amic qualsevol post de govern que volgués (Educació, per exemple), però en Qutb creia de debò el que deia i no hi havia res a fer quan les seves doctrines eren ignorades. Al poc temps Qubt fou empresonat enmig d’una gran persecució dels Germans Musulmans desfermada per Nasser. Després d’uns 5 anys molt durs, les condicions d’empresonament van millorar i va poder tornar a escriure, produint de fet en aquest moment la majoria dels seus 24 llibres, entre ells 30 volums de comentaris sobre l’Alcorà. I és també a la presó on va escriure Milestones, anomenada abans. No havia canviat gens. Als 10 anys fou alliberat per pressió del govern de l’Iraq però es va tornar a complicar la vida immediatament, fou detingut un altre cop i aquesta vegada va morir penjat a la forca. Per poder seguir participant en la política egípcia, els Germans Musulmans van haver de renegar de la doctrina

Una cosa bona que va deixar

Sense ell, el gran escriptor egipci Naguib Mahfouz, guanyador d’un Premi Nobel de Literatura  i una de les grans figures literàries mundials del segle XX, no hauria estat r econegut. No era cap mena d’Islamista i,  ja vell, fou gairebé assassinat per una bomba. La seva obra està traduida i, quan treballava a  una casa editora , la famosa Jackie Kennedy va editar una traducció d’una de les seves millors novel·les als EUA. En van fer una pel·lícula.

El lligam Islamista

Dir que Qutb és l’autor de la ideologia Gihadista no és cap especulació, sinó un fet reconegut per tothom que ha estudiat el fenomen islamista. Després del seu empresonament, un clèric que era germà seu va difondre molt efectivament tota la ideologia avui anomenada oficialment Qutbisme. Un dels seus deixebles destacats fou un metge egipci anomenat Zawahiri, per anys segon en comand de Qaida i en l’actualitat successor d’Osama bin Laden com a cap suprem de Qaida. Aviat Zawahiri va descriure els Germans Musulmans i els escrits de Qutb al seu company bin Laden, el qual per un temps es va instal·lar a Cairo assistint cada dia als sermons del segon Qutb. Aquesta teoria polític-religiosa fou oficialment acceptada i difosa per Qaida. Probablement, també és compartida ara per l’Estat Islàmic i, pel que es pot llegir a vegades al NY Times, sembla ser allò que els nous reclutes aprenen per Internet tant a Europa com als EUA.

I sabent tot això, li sembla a algun lector que la religió musulmana en té la culpa?  Sort que tenen si poden salvar la vida.  Es podrà resoldre el problema?

Joan Gil

Tags: musulmans