Els EUA són diferents

29 març 2023

http://Joangil.Pubsitepro.com

Wichita (Kansas), ciutat aterrida per un criminal per 30 anys

Classificat com a Dennis Rader,General,serial criminal,Wichita KS

Wichita és la ciutat més gran de Kansas, i així i tot actualment no passa dels 400,000 habitants a la ciutat i uns 650,000 a l’àrea metropolitana. La ciutat té poc més de 100 anys, però l’any 1541 una expedició d’aventurers espanyols dirigida per Vasco de Coronado va visitar la regió buscant or o joies dels nadius per robar-les i es va trobar a la regió els indígenes Wichites, que ni sols sabien què és l’or. La ciutat és famosa per la indústria de l’aviació i els pous de petroli i gas. La gent hi vivia bé fins que en 1974 es va obrir una crisi aterridora que duraria 30 anys sense que la policia hi pogués fer res: un criminal desconegut, un home verdaderament malvat i cruel, va començar una seva sèrie de crims que ningú sabia aturar. En general, només assassinava dones que vivien soles i no va actuar mai a cap altre lloc que la petita Wichita.

A Catalunya ara també es veuen films de crims reals, que als EUA ja fa temps que són molt exitosos. L’autor pot rebre al televisor amb la petita antena d’interiors, segons el temps que fa, entre 40 i 50 programes, 3 dels quals fan només això les 24 hores amb afegits addicionals de la NBC i la CBS; també puc sintonitzar una cadena gratis de 120 emissores transmeses per internet, 12 de les quals només ensenyen el mateix, crims i policia. Em consta que n’hi ha més. Els films són majoritàriament nord-americans amb contribucions sobretot canadenques, però també britàniques i australianes. Hom es pregunta perquè aquests programes tenen tant èxit, però és que el públic ja fa molts anys que veu pel·lícules amb crims, guerres i violència inventades. Aquestes mostres no tenen res de nou, amb l’única diferència que són històries verdaderes i ensenyen coses que poden passar i a vegades s´hi veuen coses verdaderes però amagades sobre la societat.

Gener de 1974 a Wichita: el començament

Un desconegut sinistre i molt perillós entra en acció, penetrant a la casa de la família Otero, assassinant el pare i la mare, sotmetent dues filles a terribles abusos i matant-les també al final. Un fill de 15 anys aconsegueix fugir en vida i acaba ajudant a un dibuixant a fer un esborrany de la cara, que està molt ben fet però no va servir per res. L’assassí deixa una mostra de líquid seminal, cosa que no es repetirà mai, però no hi ha res per comparar els resultats amb un DNA conegut. Fa quaranta anys la ciència no estava tan desenvolupada, pero el material fou preservat per us futur.

A l’Abril del mateix any, el desconegut tan perillós maltracta, abusa i mata una altra dona, que el troba dintre de casa seva esperant-la. Dispara un tret al germà que ve amb ella. Aquesta segona vegada el cadàver està cobert de ferides per lesions rebudes quan estava lligada a les mans. No obstant, la policia troba pell de l’atacant sota les ungles que conté el mateix DNA, però és evident que la víctima s’ha defensat molt. Molts van començar a pensar si hi havia un problema greu, que sí que n’havia. Al mes de Desembre per primera vegada la policia troba un missatge del criminal a una llibreria pública dintre d’un llibre, identificada per un breu missatge rebut a un diari o TV. L’home ha escrit en un estil arrogant i insultant, desafiant la policia i firmant “el vostre CULPABLE” seguit pel nom que s’havia donat ell mateix: el criminal BTK, que eren les inicials de Lliga, Tortura i Mata (Bind, Torture, Kill). Seria conegut per sempre per aquestes tres inicials.

No passa res més fins Març del 1977, quan la policia es pensa que potser l’home havia mort o estava a la presó per altres raons. Una mare amb fills mor després que BTK tanqués els nens al bany. Quan molts especulen que probablement ell no era el mateix dels casos anteriors, en BTK, indignat, envia un altre missatge afegint-hi fotos i records del crims previs. Està escrit en un to arrogant i odiós, freqüentment insultant les víctimes o descrivint-les amb burles, poemes grollers i algunes vegades petites nines lligades de la mateixa forma que les dones, amb imatges pedofíliques afegides. Desafia la policia, que efectivament no sap que fer, posat que no hi ha cap lligam o contacte conegut entre les víctimes i l’agressor. L’assassí és molt intel·ligent, no s’equivoca mai i no comet errors. Calia esperar fins que cometés un error.

La tragèdia va continuar fins arribar als 10 assassinats, sempre dones que vivien generalment soles a Wichita, amb la desesperació i ràbia de la policia. Hi va haver una dona que tenia per alguna raó molta por i al vespre havia acabat anant a dormir a la casa d’uns amics. Quan va tornar a casa, va trobar damunt la taula una carta firmada per BTK, explicant que havia estat esperant hores i que li sabia molt greu no haver-la trobat. En un altre cas, BTK va trucar en persona la policia avisant d’un assassinat que acabava de cometre ell mateix. En un dels darrers crims, BTK va dur el cadàver de la morta dintre el maleter del seu cotxe per fotografiar-la en diferents posicions obscenes, llençant-lo després a un barranc. Era un malson. Cal notar el temps que passava entre un cas i el següent, sovint un o més anys, que ho ho feia tot molt més difícil. La policia pot avisar el públic d’un perill, però ningú en farà cas després d’anys. El darrer crim diguem-ne oficial, tingué lloc en Gener del 1991. Va passar tant de temps després d’aquest delicte que la policia va tornar a pensar que potser en BTK s’havia mort. Doncs va resultar que no, però sembla que sí que volia plegar. Van donar el cas per perdut, i un diari en va publicar un resum l’any 2005. BTK va protestar gairebé en l’acte, tornant a enviar un missatge deixant-lo amagat i donant pistes, com sempre feia, amb fotos i coses grolleres, insultants i obscenes mai publicades per provar que era ell. Se li havia acudit una altra idea. Preguntava a la policia que en cas que tornés a escriure podia incloure el missatge enregistrat en un disc “floppy”. Això només la gent gran ho recorda, però els discs floppy eren més grans que els discs de magatzematge actual i sobretot flexible i de poc pes. LTB preguntava directament si aquest sistema es podia utilitzar per perjudicar-lo. La policia va respondre posant un anunci a un diari: no, dissortadament, cap d’ells podria seguir la pista d’un floppy, que era molt segur (!). Molt content, BTK va respondre enviant-ne un. Inesperadament, el compte final havia començat, però no sense una sorpresa sensacional. La seva arrogància el va perdre. Feia massa temps del darrer crim i si hagués callat, ningú l’hauria pogut identificar.

La caiguda inesperada de BTK

La policia no va trobar res interessant al disc floppy, però se´ls va acudir dur-lo a un funcionari que entenia molt d’ordenadors. L’home hi va trobar enregistrada al disc una metadata, un missatge invisible excepte pels especialistes experts. Deia: Dennis Christ Luteran Church. Què era allò? Aquesta església protestant era molt coneguda i estava al centre de la ciutat però qui era aquest Dennis? La policia ho va investigar. Dennis es deia Dennis Rader, era el President del consell de la parròquia, un home religiós, molt devot i rígid que sovint feia de caixer i anava a l’Església cada diumenge. Era Dennis el famós BTK? Evidentment aquesta informació no era suficient per justificar un arrest, perquè cap jutge firmaria l’autorització d’arrest sense més proves i el cas provocaria un escàndol. Van decidir investigar d’amagat en Dennis, un home de 59 anys amb bona reputació, sense dir res. El primer resultat era el cotxe que conduïa, un Jeep vell de model antic. Hi havia fotos de les investigacions preliminars anteriors i testimonis que parlaven d’un Jeep sospitós aparcat al lloc dels crims. Ara sí que els policies s’ho van creure de debò. Va resultar que Dennis es guanyava la vida fent de guàrdia d ‘ordenances municipals sobre la construcció i la cura de les cases i jardins. Això li permetia passar hores passejant per la ciutat en cotxe observant dones que vivien totes soles i a quines hores. Probablement havia parlat amb algunes de les víctimes. En qualsevol cas, era un home molt estricte a qui agradava donar ordres i amenaçar amb multes. Era una feina perfecta. La seva perdició fou la seva família, que consistia en una muller i una filla, totes dues cansades d’aquest home. La policia va fer una cosa per demostrar que ell era en BTK, que era insòlita, de legalitat dubtosa, mai utilitzada en cap altre cas. No van explicar mai res i no està clar a qui se li va acudir o autoritzar-lo però el resultat era indiscutible i més que suficient per tancar en Dennis a la presó per sempre. Molts haurien preferit la pena de mort, però aquesta detenció tingué lloc durant els anys quan el Tribunal Suprem l’havia prohibit temporalment. Vet aquí com va anar: la filla de Dennis, una senyora ja gran, participava en el programa mèdic contra el càncer del coll de la matriu i li calia anar periòdicament al ginecòleg a que li fessin un anomenat Papanicolau, obtenint cèl·lules de la matriu per veure si contenia o no elements d’un càncer. Els policies van obtenir, no se sap com, materials amb cèl·lules d’aquest origen per analitzar-les i veure el DNA i poder-les comparar amb el líquid seminal i la pell de l’agressor sota les ungles de la víctima dels primers crims feia 30 anys. El resultat fou que la senyora era verdaderament la filla d’aquell criminal. Ara sí que el podien arrestar. Sobre el procediment, no van explicar res. Si la filla estava d’acord, hauria estat molt mes fàcil prendre una prova de l’interior de la boca.

Pocs dies després quan en Dennis tornava a casa en el seu Jeep pel dinar, uns cotxes de la policia li van tallar el pas envoltant-lo i acostant-se a peu amb pistoles a la mà. El cap de la policia va preguntar a Dennis si sabia perquè l’aturaven. Dennis va respondre que ho sospitava, però que volia demanar-li favor. Que podria notificar la seva dona que arribaria tard pel dinar?

La seva interrogació fou la clàssica en la majoria de cassos de crims serials. Dennis era un criminal indiferent a la vida i patiment dels altres, orgullós de tot el que havia fet per tants anys que es creia més llest que ningú. Volia sortir als diaris i la televisió i va anar explicant en detall tots els cassos. A casa seva tenia una petita cambra hermèticament tancada plena de records i fotos de totes les dones mortes. La seva muller va aconseguir divorciar-se per un procediment especial d’urgència. Hi va haver un problema, no obstant. Dennis va declarar que darrerament havia deixat d’assassinar dones perquè ell amb 59 ja no era tan fort com abans, però les dones en canvi li semblaven cada dia més fortes. Per aquesta raó havia decidit satisfer els seus instints assassinant prostitutes, que eren molt més fàcils i menys fortes. Si volien, podien desenterrar dos cossos que ell havia dipositat a un lloc prop del riu, cosa que la policia efectivament va comprovar. Li van explicar al fiscal, el qual només es va emprenyar i va respondre que en Dennis ho deia només per fer-se més important i que era tot mentida i que no necessitava cap complicació. Però si era fals, com sabia ell on hi havia dos cadàvers enterrats?

En Dennis Rader va rebre 10 sentències consecutives de presidi per vida, que serien uns 150 anys, sense possibilitat d’alliberament. I encara deu continuar a la presó més dolenta del país. Un malson s’havia acabat

Joan Gil

15 març 2023

La Seguretat Social als Estats Units, Avui

Classificat com a Data de Jubilació,Edat de Jubilació.,General,Pensió de retirament,Seguretat Social EUA

L’expressió Social Security als EUA designa exclusivament el pagament de pensions als retirats, invàlids, vídues, nens òrfenes i altres, però a diferència del que passa a Europa no té res a veure amb l’assegurança de malaltia, actualment també accessible als EUA a tots els ciutadans de 65 anys i més, que és oferta per una Agència Federal diferent anomenada Medicare, la qual addicionalment també distribueix sota el nom Medicaid una assegurança de malaltia mínima per a indigents. Essent com són el resultat d’una evolució llarga i complicada de les lleis i la política, aquestes dues agències, SS i Medicare, presenten programes essencials per a la població molt difícils d’entendre i encara més d’explicar. Aquest apunt tracta només de la SS. L’assegurança de malaltia Medicare s’ofereix sempre, a diferència de la Social Security, als ancians que compleixen exactament 65 anys tant si estan jubilats com si no.

Història. El problema de com una societat pot sostenir ancians que ja no poden treballar és evidentment molt antic. Entre finals del segle XIX i començament del XX el problema es va aguditzar requerint ajut dels governs. Aquest empitjorament d’un problema tan vell fou degut als canvis originats per la industrialització, sobretot l’augment de la població urbana treballant a fàbriques amb despoblació rural, nombre creixent de ciutadans, col·lapse de les famílies esteses tradicionals que quan existien acceptaven responsabilitat per ajudar els seus ancians, allargament de l’esperança individual de vida, formació de classes socials amb diferents drets i poder econòmic i social i vides molt més llargues.

El primer sistema de Seguretat Social fou introduït a Alemanya en 1889 pel Canceller Bismarck, però malgrat la necessitat des del punt de vista social, molts problemes econòmics i d’administració impedien una expansió. El problema semblava massa difícil i massa car per ser copiat. La història dels EUA al començament del segle XX i durant la Gran Recessió inclou molts intents, per grups religiosos, petites companyies, agitadors polítics, sovint ingenus o fins i tot tristament còmics. Cal afegir que al final de la Guerra Civil, el govern americà ja havia pagat a les vídues militars. Molt famós fou el cas de “l’script” a Califòrnia preconitzat per Robert Noble que pretenia i exigia que el Govern federal pagués $200/mes a tothom El seu moviment va arribar a reunir 300,000 adherents desesperats a Califòrnia. Van començar a distribuir “scripts” de paper suposadament garantits pel govern que van intentar utilitzar com bitllets de banc per compres com si fossin diners i van causar molts problemes. Recorda algú el film “Meet John Doe”?

El gran avenç fou l’elecció a la Presidència de Franklin Delano Roosevelt, probablement el dirigent més progressiu que ha tingut mai el país. Poc abans de la II Guerra Mundial, Roosevelt i el Britànic Churchill es van trobar i van firmar un document prometent compromís de resoldre el problema social.

En Marxa. La SS nord-americana fou creada per una llei federal firmada per Franklin Roosevelt el 14 Agost de 1935. Al principi només pagaria una suma annual als treballadors de 65 anys o més. Era dificilíssim d’organitzar, (sense ordinadors) però el programa estaria basat en el salari rebut pel pensionista que havia de pagar un petit impost proporcional i rebria després de jubilar-se un pagament annual únic. Es va posar en marxa el 1 de Gener de 1937, un any i mig després de la firma. Un cas còmic fou el del primer pensionat, que només havia cobrat poc per un sol dia de feina en 1937. Li van concedir seriosament una pensió annual de $0.01 (1 cèntim). Poc a poc les coses van anar millorant. Al poc temps la pensió començaria a ser pagada mensualment i hom va introduir les targetes d’identitat (sempre numerades de forma casual per evitar robatoris i usurpacions, que avui en dia sovint serveixen de document d’identitat, molt cobejat per estafadors i immigrants il·legals per poder treballar). El suplement per la carestia de la vida fou creat. En 1965 el President Lyndon Johnson (successor de JF Kennedy), l’home que volia transformar Amèrica en una “Gran Societat”, va crear també Medicare per assegurar contra malaltia tots els ancians. I en 1970 el President Richard Nixon (el de l’escàndol del Watergate) va crear l’Assegurança Suplemental per a gent pobre que no podien viure amb allò que cobraven de la SS.

Xifres. Avui en dia la Seguretat Social paga als pensionistes, que són un total de 70,862 milions d’ancians, pobres, vídues, nens òrfenes i molts altres un total annual de US$ 112,207 milions. Durant el període polític cobert, en general els Demòcrates han afavorit millores, mentre que un sector radical dels Republicans constantment es queixa del preu i exigeix retalls. A molts no els sembla bé que el govern pagui diners públics per objectius socials. Algú havia fet notar a Roosevelt que el seu sistema era regressiu, perquè feia pagar als beneficiaris. Hauria hagut de pagar de la caixa de l’estat. Rient, Roosevelt va respondre que si ell hagués fet allò, els Republicans destruirien el programa quan arribessin al poder, però no podrien fer-ho si el poble havia pagat per la pensió.

Pensió Mensual Màxima. És una cosa molt difícil d’entendre, perquè depèn de moltes coses. Diguem per començar que parlem de persones que altrament estan qualificats pel màxim, i han decidit demanar la pensió a l’edat regular de jubilació, diguem per començar als 65 anys, o a l’edat que exigeixi l’estat, però seguiu llegint. Relativament poca gent hi arriben:

Beneficis màxims:

Retirat voluntàriament als 62 anys…………. $2,572/mes

Retirat als 65 anys………………………………….$3,627/mes

Treballat voluntàriament fins als 70 anys…$4,555/mes

Però el país és molt gran. La pensió mensual més freqüent arriba actualment als $1,483/mes.

Com es calcula la pensió

Es calcula pels diners guanyats a la feina en 35 anys (o alternativament en els 35 anys de millor salari) amb un mínim de 10 anys de treball. No té res a veure amb l’edat de jubilació. Un cop aclarit això, hom pot explicar que en realitat no es tracta dels 35 anys sinó d’haver guanyat durant tota la vida laboral un mínim total de 40 crèdits i un màxim de 140 crèdits. Què és un crèdit? Un crèdit és una suma de diners determinada pel govern de forma desconeguda que en 2020 era $1,410 i en 2021 ja arribava als $1,480. Ara s’entén com van les coses: un empleat guanya un any només $1,470/mes: doncs aquest senyor obtindrà sols un sol crèdit de la SS per l’any. Si ha guanyat un sou de $1,470×2/mes: això li permetrà obtenir 2 crèdits. I el mateix passa si guanya encara més, arribant fins al màxim de $1,470×4, que dona lògicament 4 crèdits. Quatre crèdits són el màxim que es pot guanyar en un any. Una altra petita cosa que cal mencionar: el pagament d’impostos a la SS per finançar la pensió es treu obligatòriament del sou i és actualment un 6%, amb un altre 6% aportat per l’empresa. Si un empleat està molt ben pagat, potser guanyarà molt més de 4 crèdits al mes PERÒ els ingressos superant els quatre crèdits un any ja no han de pagar el 6% per la resta del sou mensual, cosa que semblaria absurda posat que no dona dret a res. No hi ha cap requeriment prescrit sobre com es poden guanyar crèdits o en quants anys: diguem que una persona guanya 40 crèdits en tota la seva vida havent treballat 10 anys, però un altre guanya també els 40 crèdits necessaris per la renta mínima treballant 20 anys i guanyant només 1 crèdit per cada any i tots dos acaben amb la mateixa pensió. La pensió es calcula sumant totes les contribucions dels 35 anys. Si algú no ha treballat tants anys li entraran un zero per cada any que falta per calcular la mitjana. Si a un matrimoni tots dos treballen, segur que tenen comptes de la SS separats. Si només un dels dos treballa, a la seva mort la vídua es queda nomes amb la meitat de la pensió.

A quina edat s’atansa el dret a la pensió ordinària de jubilació

Una cosa que sembla preocupant a molts europeus. Als EUA ha anat pujant amb el temps, però de forma lenta sense fer canvis sobtats. Allò que fan és simplement prendre l’any de naixement i calculant sobre aquesta base. Si algú ho desitja (i té els 40 crèdits mínims) pot jubilar-se quan vulgui a partir dels 62 anys, només que si ho fa abans de la data de jubilació oficial, la seva pensió serà permanentment reduïda, o també pot tirar endavant seguint treballant tant de temps com vulgui fins qualsevol edat mes enllà de la jubilació oficial guanyant una pensió més elevada. Per l’autor l’edat eren els 65 anys. Pels nascuts entre 1943 i 1954 l’edat regular de jubilació era 66 anys; per la quinta del 1955 ja eren 66+2 mesos, pels del 1956 eren 66 anys+4 mesos, i aquest autor es pensa que actualment l’edat recomanada pels mes joves és 67 anys o falta poc. Cal tenir en compte que no està prohibit seguir treballant i cobrant un sou després de donar-se d’alta a la SS. L’única cosa que passa és que et tallen la pensió per cada dòlar guanyat treballant, per exemple perdent $1 de pensió per cada 2 o 3 dòlars guanyats, mes enllà d’un cert màxim. Els únics que poden perdre la pensió per treballar són els invàlids si estan ben pagats, cosa interpretada per la SS com a prova que el pensionista no era invàlid. Un pensionat que ni treballa ni te cap ingrés separat, no ha de pagar impostos.

Cal passar temps estudiant com funciona això. És per això que la Social Security americana té tota mena de webs on hom pot entrar les seves dades personals. Aleshores un ordinador el busca utilitzant els seu número a la targeta d’identitat (diuen que ara el govern utilitza els ordinadors llogats d’Amazon) i amb això l’ordinador ja té tota la informació que cal per determinar la pensió, o assenyalar alternatives. Imagineu el problema calculant a mà!

Joan Gil

02 març 2023

Un Ridícul Notable: La “Pluja Groga” de la Guerra de Vietnam

Classificat com a General,Guerra de Vietnam,Hmong,HoChiMinh Trail,Vietcong

La Guerra del Vietnam (1954-1975) entre el govern fortament nacionalista i comunista de Vietnam del Nord i els Estats Units fou una de les grans tragèdies mundials a mig segle XX. Potser ja hi ha massa gent que no en sap res i cal descriure què va passar amb l’anomenada “Pluja Groga”. Aquesta precipitació va caure primàriament sobre els membres de l’ètnia Hmong que vivien a Laos i estaven aliats amb la CIA nord-americana, ajudant en els intents de tancar el famós “Ho Chi Minh trail” que comunicava el nord amb el sud del Vietnam i feia possible la infiltració del Vietnam del Sud per continuar una guerra espantosa (explicació més abaix). Ho Chi Minh, heroi nacional de Vietnam havia començat la guerra d’independència contra França poc després de la Primera Guerra Mundial, fundant la organització nacionalista i militar Viet Minh, derrotant a França de forma calamitosa i acabant amb l‘ocupació francesa de Vietnam amb la batalla de Dien Bien Phu. El President Ho va entrar a Hanoi i va llegir en públic i amb emoció la Declaració de la Independència dels EUA confiant que la tradició democràtica dels EUA permetria a Vietnam assolir la Independència i la reunificació. Un gran desengany l’esperava. El govern nord-americà, especialment John F Kennedy, va decidir que Nord Vietnam era el producte d’una conspiració comunista per dominar el món i va decidir lluitar contra Hanoi amb un règim corrupte de dretes que existia a Saigon (actualment Ho Chi Minh City). Res de nacionalisme ni de combatre el colonialisme. Tot era una agressió comunista i res més. La guerra duraria des de 1954 fins 1975. Pel nord, estava tot en mans del Viet Minh (ajudat per la URSS i Xina) amb lluitadors addicionals afins al Sud, anomenats Viet Congs i bons amics a Laos coneguts com el Pathet Lao. Per l’altra banda hi havia els EUA que durant molts anys van ser els que dirigien la guerra i prenien les decisions. Als EUA amb el temps un ressentiment profundíssim contra la guerra es va anar estenent. Els estudiants sortien al carrer (i quatre d’ells van ser morts per una Guàrdia Nacional a Kent State), notícies sobre crims de guerra s´anaven coneixent, molts joves cremaven les targetes per anar al servei, els films projectaven imatges de militars cruels i immorals, ningú volia oferir feina a soldats que retornaven i eren sospitosos de prendre drogues, no es parlava de res més i era el tema principal de les eleccions. Al final el President Nixon i el seu Henry Kissinger van firmar un tractat a París en Gener de 1973 i es van retirar de Vietnam deixant-hi un règim dubtós al poder a Saigon. La població americana estava tan dividida com si fos una guerra civil i era impossible seguir lluitant. Poc temps després, els exèrcits combinats dels insurgents al Sud i la República del Nord van acabar amb el govern de Saigon en poques setmanes. El país fou unificat, el nom de Saigon substituït per Ho Chi Minh City i aviat una cosa semblant passaria a Laos i Cambòdia i ningú se’n preocupa ni en sentim parlar gaire fins als nostres dies.

El poble Hmong consisteix de gent estranya que generalment tenen mala reputació sense que un estranger pugui entendre fàcilment perquè. Quan els refugiats van començar a arribar als EUA, algunes agències es negaven a acceptar Hmongs. El seu habitatge principal està a la Xina, però també n’hi ha molts al Vietnam, Birmània, Laos, Cambòdia, i ells sovint prefereixen viure a llocs muntanyosos molt alts. Uns 300.000 van aconseguir venir als Estats Units. Potser algú recorda un film del vell Clint Eastwood fa pocs anys, on ell viu al costat d’una família Hmong a Los Angeles. En qualsevol cas, l’incident presentat en aquest apunt es va originar entre els Hmong locals de Laos els quals de sobte van començar a queixar-se a la CIA d’una pluja groga caiguda del cel, una cosa que no havia existit mai i els posava molt malalts.

Noteu la posició del camí exactament a la frontera de Laos amb el Vietnam del Sud

El Ho Chi Minh Trail (camí o carretera de Ho Chi Minh) fou bastit i al final durament combatut i defensat gairebé completament a Laos tocant a la frontera de Vietnam. Va existir perquè la connexió entre els dos Vietnams era molt estreta i ocupada per una zona desmilitarizada que era impassable, mentre que la costa de l’oceà estava fortament patrullada per la Navy nord-americana. L’única opció que quedava per poder conduir armament, soldats i municions del nord al sud era fer-los passar per un camí o carretera a l’interior de Laos, entrant al Vietman del Nord i sortint al del Sud. Fou una cosa èpica, amb pocs precedents històrics. Aquest camí travessa regions muntanyoses altíssimes i molts quilòmetres de selva completament coberta per arbres. Fou fet a mà, primer sobre terra fresca, després amb asfalt i fins i tot carrils. Per desconcertar els avions nord-americanes es feien moltes carreteres paral·leles. Els nord-vietnamites van començar a passar amb bestiar, amb bicicletes, a peu i al final amb camions que només podien circular quan era fosc (pels avions) i eren freqüentment conduïts per dones. Hi havia als costats grups de treballadors disposats a omplir forats fets per una bomba gairebé en l’acte. Al final hi van haver bateries antiaèries que podien acabar amb bombarders i fins i tot enxampar-ne algun. És en aquest lloc on els Americans van usar tan tràgicament l’Agent Orange, un defoliant molt poderós per exposar la carretera des de l’aire i evitar que els arbres servissin com un amagatall. No van aconseguir mai aturar el tràfic del Nord al Sud i el cas fou una més de les més grans tragèdies èpiques viscudes en aquells anys. Quina voluntat van tenir! Fins que els Hmong locals van començar a queixar-se.

===========

La Pluja Groga. Probablement l’incident va començar poc després de la fi de la guerra en 1978, culminant amb una acusació greu del Secretari d’Estat Alexander Haig a les Nacions Unides contra la Unió Soviètica en 1981 acusant els Soviètics de produir i dispersar un gas verinós de guerra amb l’intent d’exterminar pobles que s’oposaven a ells. Els Hmongs afirmaven haver estat ruixats per un material humit groc llençat des de helicòpters, pulveritzadors, coets, granades, llaunes i materials de guerra que resultava en lesions i símptomes neurològics, com paràlisi, dolor, febre i mort. Això passava entre ells, però també s’havia observat en altres països com Cambodja, Birmània i Índia. En deduïen que els Soviets els volien exterminar.

Al final, la CIA s’ho va prendre seriosament, va enviar un grup mèdic i va recollir mostres de la pluja groga a uns quants llocs. Sí que era veritat que existia i ningú n’havia sentit parlar mai. No obstant els metges feien notar que hi havia poca consistència i explicacions alternatives a les queixes amb moltes variants i sense que hom hi pogués reconèixer constantment una malaltia o lesió coneguda. El cos mèdic de l’exèrcit va declar no obstant que unes 10,000 persones havien mort recentment degut a gasos de guerra. Les queixes van anar estenent-se. Els de la CIA ho van veure com un gas de guerra prohibit i van presentar el cas a investigadors científics. Sí que hi van trobar alguna cosa, una substància sens dubte verinosa anomenada T-2 micotoxina i una segona menys freqüent. Ja estava tot aclarit. Els Russos usaven un nou gas de guerra per exterminar enemics. L’alarma, acabada de disparar pel Secretari d’Estat a les Nacions Unides, va preocupar a molta gent. Tant els grans diaris com les revistes científiques més serioses van publicar articles. Tothom ho veia intolerable i demanava acció. El cas va durar uns tres anys. Fins i tot els espies van determinar on es fabricava el gas: a una fàbrica de la KGB a Yekaterinburg, la ciutat on la família del czar fou assassinada. En Yelltsin, primer President de Rússia, l’home que va desfer la Unió Soviètica, deia que ell havia estat el cap d’aquella regió molts anys i no n’havia sentit parlar mai.

Hi ha gent que es nega a creure la veritat. La CIA havia dut mostres de la pluja a institucions prestigioses però al final en van enviar una a un famós professor de Harvard, anomenat Matthew Meselson. Ai-las, quina resposta tan cruel va donar! Era molt senzill: la substància groga contenia sobretot mig digerits pol·len i espores de plantes natives a la regió que sovint es podien agregar fins semblar com pluja. Es tractava de productes fecals incompletament digerit de les abelles de la regió. Sí que hi havia micotoxina en quantitats mínimes només que aquesta substància la sintetitzaven espontàniament plantes locals. En resum, la pluja groga era simplement caca d’abella, que no tenia res a veure amb gasos de guerra i queia en grans quantitats quan un núvol d’abelles gegants sobrevolava. Un entimòleg conegut havia capturat abelles gegants locals. Quan estaven treballant com abelles obreres al rusc tenien un diàmetre abdominal molt gran, però d’alguna forma rebien un senyal i sortien totes juntes al mateix temps a defecar i quan tornaven l’abdomen era més petit. I que dubtaven que algú es pogués morir d’aquest ruixat. Un cop sabut, van sortir per tot arreu homes que treballaven a llocs amb moltes abelles i deien que ells això ja ho havien sabut sempre. S’havien escrit nous articles sobre la suposada malaltia a algun altre país. El New York Times va publicar un article detallat.

Hom hauria esperat que un cop l’incident ha quedat clarament explicat, els responsables haurien d’estar disposats a acceptar-ho i demanar perdó o almenys callar. En aquest cas, van seguir insistint i publicant alternatives fins que cas fou oblidat. Les agències del govern són sempre poderoses i sovint arrogants. Recorda algú el cas de les armes de destrucció massiva que segons algunes entitats el Dictador Saddam Hussein tenia a l’Iraq, però ningú va poder trobar?

Joan Gil

14 febr. 2023

Recordant la República Federal Espanyola de 1873

Classificat com a Francesc Pi i Margall,General,Primera República Espanyola,Sublevacions Cantonals

Proclamació de la República Federal a Madrid

Sembla que hi ha la intenció de commemorar el 150e Aniversari de la extraordinària proclamació a Madrid de la República Federal, el primer intent seriós de retornar al model multiestatal de la Unió Peninsular originat en 1492 i destruït pels borbons francesos. El text que segueix fou publicat per primer cop en forma molt similar en aquest blog el 13 Març de 2018.

================================================

Vet aquí un llistat de VUIT anys: 1812, 1834, 1837, 1845, 1869, 1876, 1931, 1978

Aquests anys tenen una cosa en comú: son les dates de promulgació pel Congrés de Diputats de Madrid de vuit Constitucions diferents de l’Estat Espanyol. El portal web del Congrés en fa un breu resum, una mica tendenciós, i ofereix el text íntegre de cadascuna d’aquestes Constitucions, començant amb la PEPA (publicada el dia de St Josep) de 1812 i acabant amb la sacrosanta i intocable del 1978. Com pot ser sagrada i intocable una llei que dura tan pocs anys? Als Estats Units d’Amèrica només n’hi ha hagut una, amb unes quantes petites esmenes posteriors, des del 1787.. Fins ara, els polítics consideraven només que la Constitució no passava de ser una llei important que es podia canviar quan feia falta i no la veien com un document etern i intocable que es pot utilitzar per inhabilitar i fer presos polítics. La lectura de les Constitucions, totes fallides excepte la de 1978, es molt interessant perquè documenten la lluita interminable dels pobles espanyols contra una monarquia que insistia en que la sobirania nacional rau únicament i exclusiva en el rei i volia governar de forma totalitària. Hom hi pot trobar les pujades i abaixades, com també les il·lusions perdudes, els problemes constants i els desenganys. La conclusió es que la llibertat política a Espanya ha estat sempre molt difícil d’aconseguir i defensar, i que durat uns pocs anys. L’enllaç a la pàgina del web dels congressistes es podria probablement trobar a la web del Congreso.

És molt més interessant i actual parlar també de la Constitució de la República Federal Espanyola de 1873 que el web del Congrés prefereix ignorar (però qui vulgui pot anar a la Viquipèdia i buscar l’entrada “Primera República Española” de la que he tret les il·lustracions) Ara hi ha molta gent que parla del federalisme, però de la Primera República no parla ningú,ni tan sols el PSOE ni el seu PSC.

7 de Juny de 1873

Membres de la Federació segons Pi i Margall (Cuba i Puerto Rico també hi estaven encloses)

“Artículo 1: La forma de Gobierno de la nación española es la República Democrática Federal”

Abans de morir assassinat, el General Prim havia donat la corona a un príncep de la Casa Reial de Savoia, de tradicions més liberals que els borbons, que regnaria amb el nom Amadeo I. El rei Amadeo era ben triat, un home profundament liberal i democràtic, però no va poder aguantar el drama polític i les pressions contínues a Espanya i va plegar voluntàriament, deixant la memòria d’haver estat un rei respectat i liberal. Era el Febrer de 1873. El gran orador Emilio Castelar va explicar molt bé la situació al Congrés:

“Señores, con Fernando VII murió la monarquía tradicional; con la fuga de Isabel II, la monarquía parlamentaria; con la renuncia de don Amadeo de Saboya, la monarquía democrática; nadie ha acabado con ella, ha muerto por sí misma; nadie trae la República, la traen todas las circunstancias, la trae una conjuración de la sociedad, de la naturaleza y de la Historia. Señores, saludémosla como el sol que se levanta por su propia fuerza en el cielo de nuestra Patria.”

Barcelona saluda amb alegria la República Federal

La notícia de la proclamació fou rebuda amb gran alegria i entusiasme, com passaria anys després el 14 d’abril de 1931 amb la Segona República. La marxa de Riego esdevingué l’himne nacional per primera vegada. Les il·lustracions ensenyen el moment de la proclamació, gairebé per unanimitat a Madrid, i els ciutadans a Barcelona celebrant davant el Palau històric de la Generalitat. La Diputació de Barcelona immediatament va proclamar l’estat Català, com faria el President Companys molts anys després, però aquesta primera vegada la reacció de Madrid fou molt diferent. Ja hi havia un Govern presidit pel barceloní Estanislau Figueras (primer català que va esdevenir Cap d’Estat espanyol) amb el gran Francesc Pi i Margall (que aviat esdevindria el segon i darrer) de Ministre de l’Interior. Tots dos es van posar en contacte amb els Catalans i el President fins i tot va venir, demanant que esperessin la Constitució, que quedarien satisfets. No van ficar ningú a la presó.

Francesc Pi i Margall (veieu la foto), segon i darrer Cap d’Estat Espanyol català, fou un intel·lectual, periodista i polític molt important, exponent cabdal del llibertarianisme, de la solidaritat social i la democràcia en el seu temps. Havia traduït al castellà obres del francès Proudhon, considerat com a pare del llibertarianisme. Proudhon havia estat un amic de Marx (i coneixia personalment en Pi i Margall,) però els seus camins s’havien separat radicalment. Marx anunciava la inevitabilitat de la revolució obrera mundial, mentre que Proudhon parlava de l’evolució o revolució pacifica de la situació de la classe treballadora i rebutjava violència. Pi i Margall creia no obstant com Proudhon en la legitimitat dels pronunciaments populars, cosa que acabaria costant-li molt cara (llegiu abaix)

El primer President de la Primera República fou el també català Estanislau Figueras i de Moragas, que només va poder aguantar al càrrec uns quants mesos. Al final, durant una reunió amb les discussions, crits i baralles diàries va anunciar al grup segons sembla en llengua catalana que ja en tenia prou i no podia aguantar més. “I estic fins als collons de tots NOSALTRES” Va tornar a l’oficina i va deixar damunt la taula la carta de dimissió. Va anar a passejar pel Parc del Buen Retiro per darrera vegada i va prendre el primer tren cap a l’exili i la frontera francesa. Pensant en les baralles actuals dels polítics, caldria meditar sobre aquest episodi. El bon rei Amadeo havia fet el mateix.

L’embolic era tan gran que el Congrés no podia triar un substitut. Sembla que tal com ja havia passat anteriorment i passaria molt més tard, la Guàrdia Civil es va presentar anunciant que d’allí no sortia ningú fins que hi hagués un nou President. Els moderats van triar inesperadament en Pi i Margall, Ministre de l’Interior fins aquell moment, que semblava un federalista amb principis i ideals molt democràtics. Dit en bon català, semblava un home de seny. Fou elegit amb una gran majoria. Una mica estabornit l’home va acceptar, tot i declarant a l’assemblea que ell no s’havia presentat a res i que no tenia cap projecte polític per formular en aquell moment davant la cambra. Imagineu-vos, un President que en el moment de la seva elecció diu la veritat enlloc de començar a mentir.

Però va formular el pla per a la creació dels nous “estats” membres de la futura Federació que podeu veure més amunt, però que incloïen també Puerto Rico i Cuba, com esqueia a un bon demòcrata. A més va escriure una declaració de política social que seria encara en els nostres dies un gran exemple per a qualsevol partit progressiu. Va fracassar degut a la immaduresa i inestabilitat de la nació que no volia sentir parlar de raons ni tenia seny, un problema crònic a Espanya que fins ara no ha estat resolt.

Pi i Margall va afrontar quatre problemes insolubles que li van destrossar tot: 1) La Tercera Guerra Carlista, desfermada per l’abdicació del rei Amadeo, que va prendre control del País Basc, Navarra i parts de Catalunya i no volia saber res de liberalisme, preconitzant el retorn a la monarquia totalitària dels borbons; 2) una guerra colonial fatal a Cuba, on els rebels semblaven a punt de guanyar, 3) hi havia un problema amb els esclaus que Pi només va poder resoldre a Puerto Rico pero no pas a Cuba, on els propietaris es resistien; i 4) la catàstrofe de la rebel·lió cantonal.

La sublevació cantonal al sud de la península

Les sublevacions Cantonals. Al nord l’escenari de la sublevació carlina.

Les guerres cantonals van començar quan Pi i Margall encara era ministre de l’Interior. En Pi, a més del seu ideari social progressiu, reconeixia el principi de la sobirania popular i el dret a l’autogovern local dintre d’un federalisme pactat, cosa que compartia amb Proudhon. A la península l’exercici d’aquest dret va esdevenir una bestiesa intolerable que feia ingovernable al país, sobretot al Sud. El problema va durar des de juliol del 1873 a febrer del 1874. Ho van començar tot federalistes radicals sovint associats amb el partit de Pi i Margall, però que havien esdevingut impacients amb el procés de federalització que tirava endavant poquet a poquet amb seny i molta prudència (i oposició). El President Pi va definir molt bé el seu problema cabdal: calia fer els canvis des d’amunt cap avall i no a l’ inrevès. Els radicals en canvi van intentar transformar l’estat des d’avall immediatament amb sublevacions sobiranistes llibertàries locals. Cal afegir que aquests radicals que van promoure els cantons no tenien cap desig ni intenció de desintegrar l’estat i que els cantons independents volien ser part d’una república federal espanyola que pretenien accelerar. Però molta gent havien entès malament que és la llibertat i què seria el federalisme pactat. I que consti que la revolució cantonal no va passar mai a Catalunya sinó a les parts del país que tant creuen en la unitat espanyola en els nostres dies. He trobat no obstant un web espanyolista que afirma (amb l’horror habitual) que Catalunya es va fer independent amb una sublevació cantonal. A Catalunya com a Euskadi i Navarra no vam tenir mai ni un sol cantó. El que va estar més geogràficament a prop es trobava a Castelló de la Plana.

Com ensenya el mapa, on es poden veure al nord els territoris ocupats pels exèrcits carlins, els llocs principals de les sublevacions cantonals estan marcats amb flames. El drama va començar quan en Pi era encara Ministre i es va exacerbar de mala manera durant la seva breu presidència. Va intentar tractar amb els cabdills que hi havia a les ciutats sublevades i fins i tot va exigir Impostos amb el resultat que hom es pot imaginar. L’únic recurs que quedava era la força militar però en Pi i Margall, reconeixent potser que el cas era una còpia dolenta i mal feta dels seus principis, dubtava molt i no volia cap repressió violenta. El van fer fora acusant-lo de feblesa. Calia fer la guerra als tres fronts.

Pi i Margall, que es va exiliar però va acabar tornant després de la restauració borbònica esdevenint diputat per Figueres, va guanyar una gran reputació. Els grans pensadors no són sempre els millors polítics. Amb el temps es van formar partits que van adoptar la filosofia llibertària i pactista de Proudhon i Pi i Margall com a ideologia teòrica dels moviments anarquistes, cosa que Pi, un intel·lectual molt moderat i dialogant, sempre va rebutjar amb energia. En qualsevol cas, hi va haver molts partits llibertaris i sindicalistes completament diferents. Aquests partits van inventar coses com el sindicalisme modern i cooperativisme abans de desaparèixer.

Hi ha diferent versions de quines ciutats havien estat les primeres en declarar-se cantons lliures i sobirans. Als Països Catalans el primer lloc fou València, seguida de Castelló. També alguns llocs a Múrcia i Albacete. A l’altre costat de la península, la revolució va començar a ciutats andaluses com Sevilla i Almeria i també a Extremadura arribant fins a Salamanca i Àvila.

Però la sublevació cantonal que va durar més temps i va fer més nosa fou la de Cartagena, dirigida per un home anomenat Antonio Gálvez Arce “Antonete” El seu grup va arribar a prendre control d’un territori gran i sobretot dels millors vaixells de la flota de guerra espanyola. Sota ordres de l’Antonete, els vaixells van salpar cap a ports andalusos buscant diners i partidaris, sovint desembarcant i atacant ciutats. En vista del caos i enrenou produïts al Mediterrani, el govern de Madrid, impotent, els va declarar vaixells pirates. Dues fragates estrangeres, una britànica i l’altre alemanya els van empaitar com a pirates, capturar i fer presoners. L’Antonete encara va durar bastant temps. Cartagena va arribar a crear una moneda pròpia, el duro cantonal. Al final va formar un exèrcit que va sucumbir a una batalla campal contra l’exèrcit espanyol. En aquell moment la República Federal ja havia estat enderrocada per l’exèrcit després d’una breu dictadura militar. De fet el cantó de Cartagena havia sobreviscut la República Federal per un mes.

Joan Gil

03 febr. 2023

La Guerra per Guanyar Territori: EUA-Mèxic 1846-1848

Classificat com a General,Guerra EUA-Mexic,Independència de Texas,Mèxic,President Polk,Tractat de Guadalupe-Hidalgo

El drama va començar amb la Declaració d’Independència de Texas guanyada contra la República Mexicana en 1836. Ja una ombra molt negra havia començat a penjar sobre els Estats Units: la qüestió de l’esclavatge. Els colons nord-americans de Texas compraven i venien esclaus. A Mèxic estava prohibit, però les autoritats preferien no ficar-s’hi. Tal com molts lectors hauran vist al cinema o la Tele, els residents nord-americans de Texas s’havien declarat independents de Mèxic i el General-President Santa Anna va marxar contra els forts d’El Àlamo and Goliad, causant-hi dues massacres cruels, però l’heroi nacional i futur President texà Sam Houston havia format un exèrcit disciplinat que va derrotar i fer presoner Santa Anna a la batalla del Riu San Jacinto, prop de la ciutat actual de Houston. El President Santa Anna, captiu, fou obligat a reconèixer la independència dels texans firmant el tractat de Velasco que la República Mexicana no volgué reconèixer mai, preferint destituir Santa Anna com a President.

Territori en verd disputat entre Mèxic i EUA, origen de la guerra. Pertanyia a Texas?

Dimensions de Mèxic quan va obtenir la independència d’Espanya

El problema greu amb Mèxic es va posar en marxa al final del mandat del President Tyler, que el dia abans de plegar, havia firmat i enviat al Congrés l’admissió de Texas a la Unió. Mèxic va protestar dient que Texas era seu, pero el cas es va complicar molt quan el nou President Polk, un gran nacionalista, va determinar amenaçadorament que el tractat de Velasco, que ell naturalment reconeixia, establia la frontera de Texas al Rio Grande, territori encara ocupat pels Mexicans i no pas com pretenia Mèxic al Rio Nueces, molt més a l’est (que passa per San Antonio i Corpus Christi desembocant també al Golf de Mèxic). La distancia era considerable. Per Mèxic, Santa Anna ni havia tingut dret a reconèixer la independència de Texas ni encara menys a concedir-li territori addicional. Els EUA van enviar un grup de 80 soldats a prendre possessió del territori disputat al nord del Rio Grande entre de El Paso i el Rio Nueces prop de l’actual ciutat de Corpus Christi. Era una provocació i els Mexicans van atacar militarment matant tots els soldats nord-americans. La guerra havia començat. Els nord-americans, un nou país originat a la Costa Atlàntica, parlaven del Manifest Destiny que afirmava el seu dret a arribar al Pacífic i esdevenir una potència continental. I, ai las, els esclavistes volien reforçar-se amb nous territoris seus al Sud.

Sorprenentment, els Nord-Americans van decidir que la primera prioritat era ocupar Califòrnia, on els mexicans locals havien proclamat una República que va durar una setmana i de fet hi vivien molts mes indígenes que mexicans. El problema era el temor constant dels Estats Units que I ‘Imperi Britànic intentés prendre possessió de la costa pacífica. El Regne Unit fou un problema temut fins després de la Guerra Civil. L’exèrcit nord-americà va baixar des del nord (Oregon ja era seu des del Louisiana Purchase i el reconeixement diplomàtic britànic) prenent fàcilment possessió de tota Califòrnia inclòs aviat Los Àngeles. Poc després arribarien a Santa Fe, capital de l’actual estat de Nou Mèxic i anterior capital espanyola. Aviat toparien amb un problema greu: gran part de Texas estava ocupada pels indígenes Comanches i els Navajos, als quals la darrera administració espanyola havia subvencionat perquè no ataquessin, però que ara estaven en peu de guerra contra tots els invasors, mexicans, texans o estatunidencs. Els colons texans havien evitat establir-se prop dels seus territoris. Els Comanches ocupaven dintre de l’actual Texas un territori molt gran, gairebé tant com un estat, que els Mexicans anomenaven la Comancheria, on cap blanc que s’hi fiqués sortiria viu. No obstant, l’escenari principal de la guerra entre els dos països fou la Costa Atlàntica amb grans operacions nord-americans a Monterrey i un desembarco amfibi a Veracruz, seguit per una multitud de batalles terrestres, resistència de partisans mexicans i al final la captura pels EUA de la capital, Ciutat de Mèxic, després de la batalla final de Chapultepec, el turó a les afores de la Ciutat de Mèxic on encara existeix el Palau Imperial de Maximiliano I que molts turistes han visitat.

Els Mexicans van haver de rendir-se. La pau fou firmada en el Tractat de Guadalupe Hidalgo, desastrós per Mèxic, que va perdre el 55% del seu territori, no sols Texas i tota l’àrea nord del Rio Grande, sinó també Califòrnia, Nevada, Nou Mèxic, Utah, gran part d’Arizona i Colorado i parts considerables d’Oklahoma, Kansas i Wyoming. Els Estats Units van pagar als Mexicans un preu de compra de només 15 milions de dòlars, la meitat del que el govern de Polk havia ofert abans de la guerra.

El futur President Lincoln, molt jove, durant la seva disputa contra la Guerra de Mèxic quan era nomes Representant

La Guerra havia tingut lloc des del 25 Abril de 1846 fins al 2 de Febrer de 1848 i s’hi van formar gairebé tots els militars nord-americans que aviat combatrien a la Guerra Civil, inclosos el que esdevindria cap dels Confederats, Robert Lee, i el dels Unionistes, Ulysses Grant. El President Polk va acceptar Texas i la resta com un nou estat i com territori esclavista, cosa a la qual molts residents del Nord s’oposaven. El President Polk ho va presentar com un triomf gloriós i patriòtic del Manifest Destiny, però molts altres ho van veure com un reforç intolerable i amenaçador de l’esclavisme del Sud. Sens dubte, tots van començar a esmolar els ganivets pel desastre que es veia venir. Abraham Lincoln havia estat membre de la Casa de Representants per un sol termini i no es va voler presentar a la reelecció per una baralla amb el President Polk sobre la Guerra de Mèxic. Ulysses Grant, vencedor de la ja inevitable Guerra Civil, va escriure a les seves memòries que la destinació de 80 soldats al terreny entre les desembocadures dels Rius Nueces i Grande que va iniciar la guerra fou una provocació intolerable.

Joan Gil

11 gen. 2023

Autisme en els nostres dies

Classificat com a Autisme espectre,General

L’altre dia la inigualable Televisió Pública Americana (PBS) va transmetre un documental informatiu sobre el cas de l’anomenat Espectre de l’Autisme, nom justificat, enlloc de simplement “Autisme”, per la varietat i diferent severitat dels símptomes. Allò que abans s’anomenava Síndrome d’Asperger ha esdevingut ara una de les formes més favorables i tolerables de l’autisme. El documental començava amb la història commovedora de com era de cruel i inhumà el tractament que al segle XIX rebien els nens amb una malaltia mental, que eren abandonats, oblidats i tancats fins la mort a certes institucions. Un home, advocat, també havia deixat un fill a una d’aquestes institucions, però quan va tornar a visitar-lo, enrabiat i indignat pel tracte que rebia, va treure’l i va dedicar tot el seu temps lliure a parlar, jugar i mirar d’entendre el seu fill. Naturalment no sabia com fer-ho, però intuïtivament va aconseguir millorar-lo i integrar-lo bé a una comunitat, una ciutat petita, que el va acceptar com un home diferent que conduïa un cotxe propi, rebia visitants amb el mateix problema i jugava al golf. Aquest pare va escriure una descripció detallada de la conducta del seu fill que va enviar a un psiquiatre. Aquesta fou la primera descripció, gairebé perfecta no obstant que el pare no era metge, del problema que era anomenem autisme i que iniciaria el seu estudi científic. Fou un verdader cas d’amor paternal.

Què és l’autisme? És un error del desenvolupament del cervell humà que resulta principalment en problemes de llenguatge i d’integració social. Actualment n’hi ha un entre 44 nadons, és molt més freqüent entre nens que nenes (4×1), té moltes causes, entre moltes altres hereditàries (mal definides encara), sovint es pot diagnosticar ja al primer o segon any de vida (abans hom deia entre 4 i 6 anys), i no afecta l’aspecte físic del nen. Cal afegir que no sempre es diagnostica en nens, sinó també més tard en joves i adults, i que hi ha homes grans que ho saben i no diuen res. Abans hi havia l’opinió que era més freqüent entre fills de parelles molt ben educades o professionals, cosa que era un prejudici. Afecta totes les capes socials.

Com qualsevol altre error de desenvolupament, és incurable però no intractable i de fet si els pares tenen accés a terapeutes escaients o recursos econòmics per obtenir-los, aprenen les coses que ells també han de saber, i tenen la paciència que cal, la majoria poden esperar que el tractament resulti en millores considerables. Vet aquí molt simplificat el problema bàsic d’un infant autista: a diferència d´altres nens, no entén la societat on viu ni sap com adaptar-s’hi correctament. Si el lector permet un exemple una mica groller i sens dubte incomplet, pot imaginar-se què passaria si ell es trobés de sobte a un planeta llunyà on no entén ni els costums ni el paisatge ni res, ni sap què volen els residents o esperen d’ell. No es posaria també a cridar, colpejar o picar de peus? Tornant al món real, un documentari ensenyava una noia ja gran dient: “Ni entenc ni m’agrada la societat, però m’han ensenyat quines coses no puc fer o he de fer per força, i visc bé.” Aquesta noia descrivia un final feliç del tractament rebut. Havia après a integrar-se socialment. No és raonable pensar que tots els malalts puguin arribar tan lluny, però alguns atansen un futur acceptable. Als EUA moltes mares van haver de lluitar per anys per tal que els seus fills fossin admesos i aprenguessin a l’escola enlloc de ser rebutjats. Molts mestres es queixaven que aquests nens no obeïen el mestre, o es posaven a cridar enmig d’una llicó o es barallaven amb altres nens. Ara l’obligació d’ensenyar existeix però és difícil saber com de bé es compleix i sovint cal recórrer a escoles especials. I a queixes.

Símptomes més freqüents. Cal entendre que n’hi ha tants i són tan variables i diferents d’un pacient a l’altre, que és impossible llistar-los tots i sens dubte hi haurà pacients que dominen coses que la majoria no poden.

El símptoma més famós i estès de tots és que els pacients no poden o no volen mirar als ulls.

Dificultats parlant: n’hi ha que no parlen, altres ho fan sols en monosíl·labs o paraules soles, o sentències molt breus.

Sovint ignoren instruccions verbals, que no semblen processar o valorar bé. Hi ha autistes que no responen al seu nom o no accepten cap mena d’instruccions. Els mestres d’escoles especials saben que els pupils són més receptius a estímuls visuals com vídeos o escrits i alguna vegada fins i tot el mestre ha de recórrer a signes corporals que els alumnes entenen millor. Tenen formes pròpies de fer moviments, d’aprenentatge i de pagar atenció que el mestre ha de conèixer. Un altre problema que pot aparèixer a l’escola, és que aquests nens no fan amics fàcilment.

Els pitjors problemes surten a casa. Molts malalts tenen l’obsessió de fer moviments breus, repetitius amb els braços o les cames o el cos que repeteixen en públic durant molta estona. Accepten joguets i en tenen molts. Sovint tracten les seves propietats de forma escrupolosament ordenada i s’enrabien quan algú toca res i canvia coses de lloc. Al documentari de la PBS ensenyaven coses que semblaven còmiques: un nen posava tots els seus ninots al sòl en línia recta a través de tot el pis i no volia que ningú ho toqués. Un altre després d’alçar-se del llit, el cobria amb uns ninots d’animals que omplien tot el llit tocant-se l’un als altres. Però molt són notables per l’ordre en què mantenen les seves coses, llibres i papers. No obstant, també hi ha crits i plors desagradables. Un grup molt petit de malalts pateix de conductes horribles, com pegar els altres o estavellar el cap contra la paret. Són coses que han de ser tractades per psiquiatres. Molts d’aquests nens semblen tenir un interès poc comú per números i comptes, una cosa que dura tota la vida i probablement interessaria a moltes companyies comercials.

Un altre problema seriós es el de la vulnerabilitat. Poca gent entenen o respecten problemes especials individuals i hi ha qui es pot sentir ofès per la conducta atípica d’un autista i atacar-lo. Al documental es veia el cas d’un noi gran que tenia la mania de mirar si els panys de les portes dels cotxes aparcats pel carrer estaven ben tancats o no i la policia el va agafar sospitant que era un lladre.

Cal finalment acceptar la idea que no hi ha cap test o anàlisi per fer el diagnòstic, que sols es pot fer amb observació.

Els “Savants” paraula francesa freqüentment usada que vol dir “savis” i en aquest cas s’aplica a autistes que han desenvolupat una habilitat extraordinària, inaccessible a altra gent, tal com tocar de memòria peces llargues al piano, o fer esculptures, o dir sense dubtes quin dia de la setmana era el 20 d’abril de 1950, o multiplicar sense dubtes xifres de 4 o més números, o comptar les cartes a un casino per la probabilitat de predir quina seria la pròxima. Són verdaders nens prodigis i aquestes capacitats podrien ser utilitzables per trobar feina. Quan això s’ensenya a la TV o pel·lícules, és irritant que s’ignorin les parts més dures i difícils del nen autista, concentrant-se només en els èxits.

Cal afegir una cosa: els Savants demostren que el cervell humà sembla ser un ordinador amb capacitats addicionals no sempre usades, que alguna vegada poden aflorar. Per aquesta raó, encara que la majoria d’autistes tinguin un coeficient intel·lectual modest, el contrari pot passar i hi ha autistes adults amb intel·ligències fora de l’escala, destacant en recerca, negocis i universitats. Hi ha exemples al final.

Tractament. Hi ha diferents formes, que els professionals coneixen, però potser cal destacar la terapèutica “behavioral” (de conducta, o com es digui en català) on es tracta sobretot d’analitzar amb el malalt molt detalladament un per un tots els passos, raons i incidents que han dut a un problema o una crisi i fer entendre al pacient que li convindria pagar atenció i canviar. Sembla fàcil, però cal estudiar per saber com fer-ho. Addicionalment, una escola especial, quan n’hi ha una accessible, també és molt bona idea. En general, en la majoria de casos el tractament per professionals resulta en millores considerables

Com acaben. Hi ha de tot. Entre els perills a l’edat adulta en un cas no resolt, cal nomenar atur laboral, educació insuficient, dificultat formant una família i aïllament social sense cap amic. O tot el contrari. En medicina no es pot prometre mai res, però sempre anima molt sentir parlar de coses que van acabar bé. Vegeu si us plau tres exemples molt ben resolts (sense pensar que estigui a l’abast de tothom):

Warren Buffett, “Oracle d’Omaha” (estat de Nebraska), cap de la companyia d’inversió Berkshire Hathaway. Va arribar a ser l’home més ric del món, però ara amb una fortuna de només uns $110.000 milions ara no passa del cinquè. Té 92 anys. No fa gaire el PBS també va fer un altre documental ensenyant la seva condició d’autista amb un nombre de problemes. Aquest senyor tan important en general no pot sortir mai de casa sense anar acompanyat per estalviar-se problemes. És un home molt simpàtic, bondadós i caritatiu. Deixant de banda les seves biografies oficials, Berkshire Hathaway és una companyia que a més d’invertir a la Borsa compra i posseeix grans companyies industrials molt lucratives i vet aquí què ensenyava ell mateix al PBS sobre la seva forma de triar companyies per comprar: demanava els tres darrers llibres de caixa ensenyant tots (no sols els resums) els pagaments i ingressos fets per la companyia durant aquest període de tres anys i d’això deduïa si la companyia era bona i amb futur o no. Al començament de la seva carrera un periodista financer va escriure que era llàstima que a més de fer bones inversions fes coses tan rares. Desgraciat periodista! Si en Warren Buffett no hagués fet “coses rares” encara estaria treballant d’oficinista a un negoci d’Omaha.

Elon Musk. No cal esforçar-se gaire en caracteritzar-lo perquè ell mateix ja ha dit en públic que ha estat diagnosticat com a membre de l’Espectre Autista. Aquest senyor tan notable, que ara sembla haver perdut el lloc d’home més ric del món, amb només uns $182.000 milions, és un Sud-africà de Pretòria nascut en 1971, esdevingut després anant pel mon ciutadà canadenc i ara nord-americà. Cal recordar que va fundar la companyia predecessora de Pay-Pal, després SpaceX, de llarg la millor companyia espacial privada (ha abastit l’estació espacial millor que la NASA i ofereix a milionaris estades de setmanes a l’espai), la Boring, una companyia que fa grans túnels per millorar el tràfic a grans ciutats, va mig fundar Tesla, certes companyies per recerques biològiques extravagants i naturalment ara es propietari del Twitter. Vida privada? Dues vegades casat i divorciat amb la mateixa dona amb 7 fills, un tercer matrimoni sense fills i dos fills addicionals amb una amant.

Peter Shor, fa anys als famosos Bell Laboratoris, ara a l’encara més famós Massachusetts Institute of Technology a Boston, no té problemes explicant que té dos fills autistes i que ell mateix també en té símptomes. Per exemple, no respon quan criden el seu nom i es tira a creuar carrers de quatre carrils sense mirar el tràfic. La seva taula a l’oficina està coberta de papers blancs on escriu fórmules que guarda acuradament a caixes molt ordenades. Que perquè és famós? Per l’algoritme de Shor que va demostrar amb gran horror del Departament de Seguretat Nacional i l’Exèrcit americà que un futur ordinador basat en la física del quàntum no tindria cap problema trencant el codi ultra-secret (encryptation) de qualsevol programari, per exemple el que duen les armes de guerra. Resulta que l’Administració Biden ara ha hagut d’organitzar un programa especial intentant superar l’amenaça demostrada d’aquest algoritme Shor (si es possible). No se sap mai, però aquest home podria guanyar un Premi Nobel. Seia el primer Nobel autista conegut (però potser no pas el primer.)

Final. No fa gaire el Scientific American va escriure que potser hauríem de deixar córrer la noció de voler transformar tots els autistes en persones “normals” i que seria millor acabant acceptant-los com persones diferents. Què deu voler dir normal? Tots tenim les nostres manies i defectes. Membres d’aquest espectre autístic es troben a tot arreu i com la resta d’humans n’hi ha que són molt i molt poc intel·ligents, que tenen problemes amb la família, mala salut de petits i hi ha qui fa carrera i qui no en fa, n’hi que estan ben empleats i n’hi ha que no, qui sembla estar bé del cap i qui ha d’anar a un terapeuta o un psiquiatra, hi ha qui es casa bé i qui ho fa desastrosament o no ho fa. Si trobem un senyor particularment ordenat i organitzat que no tolera que li toquin res al despatx, què caldria sospitar alguna cosa? No és cap crim…

Joan Gil

2 respostes

02 gen. 2023

Com són de diferents els Jutges Americans

Classificat com a General

La primera cosa a dir és que als Estats Units ningú té ni ha tingut mai Immunitat per res, ni els parlamentaris, ni cap govern, ni tan sols els jutges. I el President? Fins ara ningú ha gosat tocar-lo mai, però el Fiscal General Federal (el ministre de Justícia) ja ha dit que ningú està fora de la llei, sense excepcions. Alguna vegada un parlamentari és detingut per la policia, sovint per conduir un cotxe intoxicat i és tractat com tothom. I quan un parlamentari sembla haver fet una cosa dolenta o corrupta? Un fiscal el pot investigar però de cap manera el pot expulsar del Congrés, que és el representant directe i titular de la sobirania popular, centre de la democràcia north-americana i per tant intocable. En un cas així, el diputat o senador acusat pot ser referit al Comitè d’Ètica de la seva cambra, el qual, si el troba culpable, mirarà de convèncer-lo que més val dimitir. Si es nega, el Comitè pot convocar i fer votar un ple de la cambra per expulsar-lo. Però cap autoritat judicial pot destituir un home elegit ni encara molt menys, donar ordres a una Cambra del Congrés sobirà com passa a algun pais. Si l’acusat és un membre del govern, en general quedarà suspès en el moment de ser imputat i serà acomiadat si és trobat culpable (en cas que no hagi optat per plegar abans).

Com són elegits els jutges

És molt diferent quan es tracta dels jutges locals amb jurisdicció nomes a un estat o dels jutges federals.

Els jutges estatals, que són els únics que pràcticament sempre interessen el públic, són els que s’ocupen de coses com robatoris, crims, baralles comercials, estafes, abusos a dones,…. Hi ha 50 estats co-sobirans i aquest autor no pretén conèixer què fan tots o què tenen escrit a les seves constitucions, però que jo sàpiga tots trien els seus jutges de tots els nivells per elecció popular universal probablement per quatre anys amb reelecció pel mateix sistema. El sistema no és perfecte, com res n’és en administració publica, però els ciutadans en general n’estan satisfets. Hi ha estats on les candidatures són conjuntes dels dos partits, però tothom que sigui advocat s’hi pot presentar com a membre d’un partit o independent. Per descomptat un jutge que hagi fet una barbaritat impopular com ha passat algunes vegades a l’estat espanyol, no durarà gaire. Cal afegir que a diferència d’Espanya els jutges americans es limiten a arbitrar i fer observar les regles dels judicis i els drets de tothom, però no és la seva feina declarar culpable o innocent a cap acusat (a menys que un acusat l’hagi preferit a un jurat, com és el seu dret). Això ho fan nomes els jurats. Segons la Constitució tothom té el dret intocable de ser jutjat pels seus iguals, però si a un enjuiciat li sembla que li seria favorable, té el dret a renunciar al jurat i fer-se jutjar només pel magistrat presidint (només un sol jutge). Que jo sàpiga els jutges superiors dels Tribunals d’Apel·lació i fins i tot Suprem de l’estat també són elegits pel poble (almenys al lloc on jo visc).

Els jutges federals que tenen jurisdicció sobre coses sovint molt complicades afectant lleis federals, afers financers, oposició a noves lleis o ordres presidencials o esdeveniments que han tingut lloc a més d’un estat, són molt diferents. Tots són triats pel President dels Estats Units (aconsellat per qui ell vulgui) i presentats per confirmació al Senat, la cambra alta. El Senat els refereix al seu Comitè judicial, el qual cita els candidats, revisa el seu historial i els interroga. Si tot va bé, el cas passa al ple del Senat que vota per acceptar el candidat o dir que no de forma final. Si el candidat és acceptat, serà jutge federal per tota la vida o fins que es retiri voluntàriament. Si sembla que ho fa massa malament o és corrupte, l’única forma d’expulsar-lo és fer-li un impeachment (com els que fan intentant destituir un President) seguit d’un judici públic pel Senat (com també es fa amb els Presidents). Passa rarament perquè els acusats prefereixen deixar-ho córrer a una fase prèvia i plegar.

Els membres dels Tribunals Federals d’Apel·lació i del Suprem segueixen exactament el mateix procés: nomenats pel President, interrogats per un Comitè i votats a una Sessió plenària del Senat. Per tota la vida o fins que voluntàriament es jubilin. L’interès públic és molt gran quan ha de ser elegit un membre del Suprem. La composició depèn molt de quin president hi ha quan mor o es jubila un. Trump per exemple va aconseguir eliminar el dret federal a l’avortament perquè va tenir la sort de poder triar tres suprems d’oposició coneguda al dret de l’avortament i el seu Senat republicà ho va tolerar. Cal saber que encara que el nombre de Justícies Suprems no estigui fixat a la Constitució federal, han estat sempre nou però es podria canviar per llei si el President pogués trobar prou vots. Sempre hi ha qui en voldria afegir més si fos possible (com ara Biden) però l’únic que ho va intentar de debò fallant de mala manera fou el President Franklin D Roosevelt abans de la Guerra Mundial. A diferència de països com Espanya no hi ha diferents tribunals suprems per diferent problemes, sinó només un, exclusivament amb 9 jutges que tenen jurisdicció sobre qualsevol cosa però reben cada any un nombre enorme de sol·licituds i en trien les que poden o els interessen més, sense haver de donar explicacions.

Per descomptat, tothom sap que hi ha candidats progressius i candidats conservadors. En parlen molt, però tothom ho sap abans de votar. Com en Trump ho sabia.

Funcions dels jutges

Els jutges estatals, els únics que importen a la majoria de ciutadans, gairebé mai decideixen si un acusat presentat pels fiscals és culpable o no. Allò que fan més sovint és vigilar que hi hagi prou evidència per exposar un ciutadà a judici i que tots els drets de l’acusat i les regles de processament siguin observades escrupolosament. Trobar l’acusat culpable o innocent ho ha de fer el jurat tot sol. En canvi, la sentència (anys de presó o mort) sí que en general la dicta el jutge al final, encara que en cas de sentència a mort als estats on encara n’hi ha, sovint cal fer sessions addicionals exclusivament sobre l’assumpte i esperar una segona decisió dels jurats. Execució sí o no?

cal afegir que fins ara la llei federal accepta la pena de mort manada per un tribunal federal, també amb un jurat, com tothom. Hi ha pocs casos sempre per coses molt greus com terrorisme, traïció a una gerra, crims a l’exèrcit,… Per mostrar el seu poder, en Trump en va fer executar tres o quatre però Biden ja ha anunciat que no n’hi haurà cap sota el seu mandat. Una cosa curiosa és que els federals només poden executar a estats que accepten la pena de mort, perquè si ho fessin a un estat sense pena de mort, el botxí podria ser detingut per homicidi.

Si un acusat és absolt, ho és per sempre i el cas no pot ser obert o jutjat mai més. En anglès es diu que no existeix la double jeopardy, el perill doble. Si l’acusat és condemnat, els seus advocats poden apel·lar als tribunals superiors de l’estat però el judici no es pot repetir. Si els defensors haguessin trobat proves noves, els caldria anar al jutge original i demanar-li que obrís el cas de nou, però això el Jutjat d’Apel·lacions o el Suprem de l’Estat ni ho faran mai ni acceptaran noves proves. Els advocats s’han de presentar tots sols davant aquests jutges superiors sense acusats i intentar convèncer els jutges que el procés havia estat mal conduït, violant drets de l’acusat i alguna regla obligatòria del procés. Amb molta sort, pot passar que aquests jutges retallin l’import d’una indemnització exagerada, o que alliberin un detingut o que manin repetir un judici al tribunal original, però és molt difícil. I anar al Suprem Federal a Washington? Encara més, si cap molt més difícil, perquè els Suprems no tenen cap jurisdicció sobre la justícia d’un estat i caldria convèncer-los que un jutjat estatal ha ignorat o violat drets constitucionals federals. En principi, la decisió del jurat original de primera instància és indiscutible. Pel que fa a l’ajornament d’execucions, cada dia més rares afortunadament, un dels jutges suprems actuals va dir en públic que el simple fet que un condemnat a mort fos innocent, no justificava prohibir-ne l’execució. El jutge Thomas s’hauria hagut d’estalviar aquesta explicació per a ell mateix i els seus amics, però era com ho havien de veure els Suprems. De la condemna només és responsable l’estat i el Suprem no pot violar cap dret d’un estat, tant si és just com si no.

Els drets d’un detingut

Els pares fundadors sentien horror recordant com forces de l’estat durant l’època colonial britànica tenien el poder d’arrestar un ciutadà i tancar-lo a una presó per sempre. No volien tolerar que això pogués passar a Americans ciutadans d’una república lliure. I es van assegurar que no pogués passar.

La Policia dels estats (sovint municipal) només pot detenir gent per coses evidents com enganxar un criminal in fraganti, o aturar un perill públic, o un atac armat, o un fugitiu, per exemple, però per arrestar com a resultat d’una investigació en general tant la policia com el fiscal necessiten obtenir abans una ordre (un warrant) judicial. Per obtenir-lo, cal que un policia o un fiscal vagi a veure un jutge en persona, li doni un paper descrivint per escrit les proves que tenen per sospitar un ciutadà i firmar fent un jurament que és tot veritat davant del jutge. I aleshores el jutge s’ho pensa i pot dir que sí i signar el warrant o respondre que no n´hi prou amb les proves presentades. Igual amb un permís per escorcollar un lloc privat, on cal descriure explícitament en detall al jutge quin lloc volen examinar i perquè.

Quan la policia dona un cas per tancat, no va a un jutge sinó al fiscal municipal o del districte, el qual pot acceptar el cas tal com se li presenta o iniciar una investigació pròpia addicional que sempre haurà d’aprovar un jutge abans de tirar endavant. Si la investigació és exitosa, porten l’acusat davant d’un jutge de guàrdia (vist molt sovint als vídeos i TV americans), i descriure en terminis generals l’acusació que hi ha. El fiscal sovint demana que el jutge el fiqui a la presó i l’advocat defensor que el deixi sortir. Moltes vegades aquest jutge imposa una fiança (cosa molt discutida actualment, perquè acusats rics poden pagar i anar provisionalment a casa i els pobres no). El pas següent és una sessió provisional davant del jutge que presidirà el judici, per veure si al jutge li sembla que hi ha prou indicis i proves per processar l’acusat o no, aquesta vegada davant els advocats defensors i sovint amb testimonis. Si al jutge li sembla que no, el cas s’ha acabat. Si diu que sí, el cas generalment encara ha de ser presentat a un Grand Jury secret. Curiosament el Gran Jurat com a protecció final d’un acusat contra un abús de la llei, és una invenció anglesa que el Regne Unit ja fa anys que va eliminar però que als EUA segueix manada. El Gran Jurat consisteix de 21 ciutadans de nom secret triats casualment que seuen a un lloc tancat i escolten les explicacions del fiscal de perquè vol jutjar un individu. Alguna vegada el fiscal porta testimonis i els interroga, com també poden fer els grans jurats secrets en aquesta instància. Poden interrompre i preguntar el que vulguin. Un advocat defensor pot estar present per saber de què va però no està autoritzat a parlar o interrompre. Al final el fiscal es retira i els jurats secrets parlen entre ells i voten. Si diuen que hi ha prou sospites per pensar que un ciutadà podria ser culpable, aquesta persona serà processada. I amb això, els processos previs han acabat sense violar els drets de l’acusat.

Joan Gil

Una resposta fins a ara

23 des. 2022

http://joangil.pubsitepro.com

L’Almirall David FARRAGUT, Gran Heroi dels Estats Units

Classificat com a David Farragut,General,Guerra Civil,Guerra Civil USA,Marina de Guerra USA

Pensant que l’any 2022 no ha acabat fent feliços els que voldríem la llibertat de Catalunya, per alegrar-nos el Nadal ens ajudaria considerar una figura gloriosa lligada als Països Catalans que tant i amb tant èxit va lluitar per la llibertat als Estats Units.

Foto de l’Almirall David Farragut

El gran Almirall fou fill d’En Jordi Farragut Mesquida, un mariner nascut a Ciutadella, actiu com a capità a la marina mercant, que desenganyat amb el seu país va emigrar als nous Estats Units d’Amèrica a temps d’afegir-se a la Guerra de 1776 contra la Monarquia britànica i a favor de la independència. Va contraure matrimoni amb una dona nascuda als EUA d’origen irlandès i escocès. El futur Almirall James Farragut (que després canviaria el nom de pila a David) nasqué el 5 de Juliol de 1801 a una petita ciutat suburbana prop de Knoxville (estat de Tennessee) anomenada en aquells temps Campbell Station, més tard rebatejada Farragut fins els nostres dies. En Farragut fou sempre, malgrat la lleialtat a la Unió del Nord que va demostrar durant la Guerra Civil, un Sudista. Els seu pare va traslladar la família a Nova Orleans, on dissortadament la dona Elizabeth va morir de Febre Groga quan el nen James només tenia vuit anys. El seu pare es va trobar en una situació dificil: ell havia de marxar sovint de viatge i no podia deixar un nen tot sol, o sigui que va acabar col·locant-lo amb la família d’un amic íntim que ell havia fet durant la Guerra de la Independència. Aquest home, cabdal en la seva adhesió a la marina militar i de qui Farragut va prendre el nom David per honorar-lo, tenia dos fills. Tots dos, igual que en Farragut, van acabar essent almiralls.

El pare adoptiu va trobar la primera feina naval per al noi quan només tenia 12 anys. Als 22 ja rebé per primera vegada la responsabilitat de capità de vaixell, i ja no se separaria mai de la Marina de Guerra fins la seva mort en 1870. Va encetar una llarga història de servei començant amb la batalla contra els anglesos a Valparaíso abans de la Guerra Civil, on fou fet presoner pels anglesos, després combatent pirates, contrabandistes i al final participant exitosament a la Guerra dels EUA contra Mèxic, adquirint una gran reputació. En aquests anys s’havia establert amb la seva dona i la família a Norfolk, estat de Virgínia, en els nostres dies una gran base de la Navy Americana. Sudista com era, ell va veure la Confederació esclavista amb l’amenaça imminent de Guerra Civil i el trencament de la Unió com una traïció intolerable i es va traslladar a una ciutat a la costa de Nova Anglaterra per deixar-ho ben clar abans que comencés la guerra. Així i tot va tenir problemes i molts dubtaven la seva bona fe. La primera missió amb un vaixell de la Unió estigué a punt de costar-li un disgust perquè li van manar bombardejar la ciutat de Norfolk, on vivien amics i família i s’hi va negar. Tot es va arreglar reconeixent que en Farragut era un Unionista convençut.

Pl Farragut a Washington DC

La Navy encara no era gran cosa en aquells temps. Molt notable fou la invenció dels “ironclads”, vaixells petits recoberts amb làmines de ferro, que tant els uns com els altres tenien i van esdevenir el primer cas al món de cuirassats, els vaixells de guerra moderns, amb els que en Farragut tingué una mala trobada al Riu Mississipi amb els seus vaixells de fusta (però amb molts més canons). En Farragut aviat va adquirir una gran reputació per les seves fetes històriques, la primera de les quals fou la conquesta de Nova Orleans al començament de la guerra, on en Farragut havia viscut de nen. La població sudista no el va rebre bé. Al poc d’arribar, passejant-se amb alguns dels seus homes pels carrers, una dona desconeguda li va buidar al cap un orinal des d’un balcó. Noi, quina falta de respecte. El Congrés es negava a concedir cap títol d’Almirall en aquell temps i van acabar fent-lo primer un Rear-Admiral, una mena de Quasi-Almirall, però amb el temps arribaria a Vice-Almirall i a primer Almirall de la Nació americana.

Va cometre una pífia molt considerable durant el setge de Houston. Després que el General Ulysses Grant hagués destruït el fort de Vicksburg al Mississippi que bloquejava el pas de veixells unionistes, de fet obrint el riu als Unionistes, Houston era l’únic forat comunicant la part East amb l’Oest de la Confederació i un gran exèrcit unionista s’havia desplegat a les afores de Houston per acabar amb aquesta situació. El general unionista en comand havia demanat suport marítim i en Farragut es va presentar amb la seva flota. El general li va explicar la complexitat del plan que tenia fet per l’atac, dient-li exactament a quina hora havia d’atacar. En Farragut es va molestar i va atacar com tenia per costum a les 9 del matí, quan els canons de l’exèrcit de terra encara no estaven llestos per disparar i protegir-lo. No va perdre cap vaixell, però va patir molts desperfectes i el setge va durar sense ell per molt temps, una mica per culpa seva.

La seva hora final de glòria fou la batalla i conquesta de la Badia de Mobile (Alabama). Fou allà quan l’Almirall es va sorprendre notant que el seu vaixell ensenya on ell era semblava reduir velocitat i es va dirigir al seu capità demanant explicacions. Li va respondre que un guaita havia vist a l’aigua “torpedes”, que en aquell temps era com s’anomenaven les mines i Farragut va cridar la famosa resposta “Damn the torpedos and full machine ahead”, que fins i tot els nens d’escola aprenen en els nostres dies. Fou una gran victòria que va obrir per primera vegada les portes de la reelecció a Lincoln. La gent va començar a creure que la guerra es podia guanyar de debò. Esdevingut una figura gloriosa, Farragut va seguir a la Navy fins la seva mort sobtada d’un atac de cor en 1870. Està enterrat a un cementiri de Brooklyn (Nova York).

Glòria pòstuma.

Un heroi tan gran no podia ser oblidat fàcilment. Com queda dit, la ciutat on va néixer va canviar el nom a Farragut. A la capital Washington DC té una plaça cèntrica molt gran a poca distància de la Casa Blanca anomenada per ell amb una estàtua al mig damunt d’una columna molt alta. Dues estacions de Metro en línies diferents porten el seu nom (Farragut Nord i Farragut Oest) Altres estàtues es poden admirar a la Pl Madison de Manhattan i a Boston. Té una pintura a l’oli al Museu de retrats d’homes famosos a Washington, a la Mall. El servei postal va publicar un segell en memòria seva i al Cementeri a Brooklyn hi ha una gran columna damunt la seva tomba. Definitivament el seu nom no ha estat oblidat.

BON NADAL a tothom i un 2023 MOLT MÉS FELIÇ us desitja cordialment

Joan

28 nov. 2022

La Guerra Total, important en la Guerra Civil dels EUA 1861-65

Classificat com a General,Guerra Civil als EUA,Ulyses Grant,William T Sherman

El concepte de Guerra Total ens diu que l’acció militar que inclou la infraestructura i les accions afectant els civils és legítima i que tots aquests són objectius militars vàlids i que les accions militars tenen prioritat sobre les necessitats civils. El principi fou originat pel pensador Carl von Clausewitz al segle XVIII. Per entendre-ho millor hom pot considerar algunes sentències i cites famoses del General de la Guerra Civil William Tecumseh Sherman, protagonista d’aquest article i l’home més odiat al Sud dels EUA: “La Guerra és un Infern”, “La Guerra és crueltat”, “Contra més cruel sigui, més aviat s’acabarà”. Si el lector ha anat seguint les moltes guerres que han tingut lloc al final del segle passat i començament del present, que potser n’ha vist alguna sense morts de milers de soldats i ciutadans, desallotjaments, emigració forçada, destrucció de ciutats, camps de detenció? Vet aquí com va acabar la Guerra Civil dels Estats Units.

El President Lincoln i el General Ulysses Grant. Lincoln era un home profundament sincer dedicat a la causa d’abolir l’esclavatge i acabar amb la rebel·lió de tot el Sud, que havia començat amb les primeres declaracions d’independència el dia de la seva elecció i amb la formació de la Confederació rebel el dia mateix que va prendre possessió. Lincoln va ser elevat a la glòria després de ser assassinat, però no fou gens estimat durant el primer mandat. No era ell qui era culpable de la guerra on tants homes moririen (uns 620.000 al final), però és absurd pensar que era un sant. Era un polític astut, realista i molt hàbil (a més d’orador extraordinari). La Guerra va durar de 1861 a 1865, però en 1863, als tres anys, Lincoln tenia un problema gravíssim. A menys d’un un any de la reelecció tothom preferia votar per president un militar enemic seu que prometia negociacions amb els rebels. Lincoln no ho acceptava de cap manera perquè sabia que negociar significaria reconèixer la Confederació i perpetuar alguna forma d’esclavitud “light” i això ell mai ho acceptaria. Havia de ser reelegit!! I per aconseguir-ho calia fer progrés en la guerra per convèncer la gent que la victòria militar era possible. Els seus generals eren incompetents i no feien res per entrar al territori de la Confederació i acabar amb rebel·lió. Només feien batalles glorioses que no servien de res. Estava particularment enrabiat perquè la gran victòria militar de Gettysburg (al cementiri de la qual Lincoln havia pronunciat un discurs immortal, meravellòs que només va durar tres minuts) no va servir de gran cosa. Va evitar que el General Confederat Lee entrés a Pennsilvània, però Lincoln no entenia perquè el seus el van deixar escapar sense perseguir-lo a l’interior del territori rebel. Això s’havia d’acabar o estava perdut i fracassat. I llegint els sumaris de les batalles, el nom de Grant li va cridar l’atenció, perquè havia guanyat el mateix dia de Gettysburg una campanya dificilíssima de forma increïble a Vicksburg, Mississipi, reobrint el riu Mississippi per a la Unió i de fet tallant la Confederació en dos a més de conquerir Jackson, la capital de Mississippi. Aquest era el seu home per guanyar la guerra.

Potser algun lector recorda la meva descripció d’Ulysses Grant publicada fa unes setmanes. Era un alcohòlic perdut que havia estat expulsat de l’exèrcit i s’havia anat guanyant la vida venent fusta pels carrers i fent de dependent a una botiga. Quan va esclatar la guerra, va veure com els estats havien d’organitzar exèrcits de voluntaris però ningú semblava com fer-ho. Ell sí. Es va oferir i va organitzar els exèrcits primer d’Illinois i després de Nova York, on li van atorgar el títol de general (de Nova York, no pas dels Estats Units que vindria després). El van enviar a la campanya de l’Oest de les muntanyes Allegheny, per la que ningú s’interessava i on tots els generals l’odiaven i intentaven humiliar-lo. Però Lincoln llegia informes que cada dia li agradaven més. Quin homenot! Mai reculava, mai es rendia, si tenia un mal dia tornava a començar l’endemà, tenia una visió fantàstica, els soldats el respectaven. Així és com Lincoln, fent l’acció més agosarada i potser important de la seva carrera, va cridar Grant a Washington per nomenar-lo Comandant en Cap de tots els exèrcits de la Unió (als tres anys d’haver estat venent cuir a la botiga dels seu pare). Els generals, molt enrabiats, van presentar-se a la Casa Blanca. No podia donar aquest càrrec a un home que a vegades es presentava begut al camp de batalla. Lincoln, fastiguejat, va preguntar si sabien quina marca de whisky consumia en Grant, perquè volia enviar ampolles a tots els generals a veure si aprenien a fer-ho tot tan bé com Grant. Ulysses Grant era l’home que salvaria la seva reelecció i acompliria els seus objectius.

El General William Tecumseh Sherman. La seva mare va anomenar Tecumseh, nom de l’indi Shawnee que al voltant de la Guerra del 1812 contra els Britànics havia intentat fundar un estat independent indígena al mig de la nació americana i fins i tot ja tenia una capital, cosa que els britànics aprovaven. És considerat un heroi nacional al Canadà i té una estàtua dintre del Capitol a Washington. En qualsevol cas, el capellà que va batejar Sherman d’adult, va insistir que necessitava un nom cristià. A diferència del seu gran futur amic Grant, Sherman era un milionari, banquer i home de negocis que també havia estat militar com Grant, però se n’havia sortit anys abans voluntàriament. Havia tornat a enllistar-se quan va començar la guerra. Va salvar la vida, però li va anar desastrosament i va quedar deprimit i desesperat. Així estava quan es va trobar amb Ulysses Grant a la guerra de l’oest. Els van fer grans amics i Sherman va esdevenir un company segur, lleial, fidelíssim, sempre obedient. Va pifiar unes quantes coses, però Grant o l’ajudava a sortir-se’n o altrament el protegia. Va acompanyar Grant a Washington i tots tres van esdevenir amics. Amb gran satisfacció del President, tots tres es trobaven a discutir plans per acabar la guerra. Lincoln va retrobar l’esperança perduda. Van designar junts l’atac final que salvaria la reelecció. Cal afegir que tant Grant com Sherman eren partidaris del principi de la Guerra Total. Què era això que els Sudistes fessin festes i recollissin diners per ajudar els seus joves a anar a matar gent? No tenien dret a fer possible una guerra que destruiria la unitat del país i perpetuaria l’esclavitud. Al final el President Lincoln va respondre que ho autoritzava, amb la condició que no matessin civils. Una condició molt difícil. Tots tres van designar un plan final: Sherman entraria a fons al territori confederat del Sud amb 60,000 soldats, liquidaria la resistència i tornaria pujant per per la costa per afegir-se amb Grant a l’atac final a Richmond, capital de la Confederació. No fou del tot necessari, perquè en Grant havia acabat la feina tot sol.

Pel seu costat, al mateix temps, Grant sortia de Washington al capdavant de 120,000 soldats cap a la capital Richmond. La horrible Campanya “Overland”, la brutal confrontació final a vida o mort contra el famòs General Lee que li costaria 70,000 homes. Es tractava de travessar la Wilderness, el territori natural no-ocupat amb boscos, muntanyes i rius sense carreteres que tenia centenars de qm d’amplària i de profunditat i separava Washington de Richmond, amb el General Lee amb uns 60,000 homes (en perdria en total uns 30,000) a l’altre costat. Ja s’havia intent en va i es tenia per impossible.

La Guerra Total de Sherman comença a Atlanta, capital de Georgia. En principi la missió de Sherman era eliminar l’exèrcit confederat de Tennessee però va topar amb un general massa preocupat i potser una mica covard que no li va fer front i al final aquest exèrcit es va retirar d’Atlanta per tornar a Tennessee a fer una cosa diferent i Sherman va entrar fàcilment a Atlanta, segona ciutat de la Confederació. Va manar a tots els ciutadans evacuar immediatament la ciutat. El govern de la ciutat li va preguntar perquè. Sherman va respondre per escrit que això era una guerra i que quan la guerra acabés estaria disposat a ajuntar-se amb ells com un germà, però ara era la guerra i tots havien d’obeir i marxar. La ciutat fou a més cremada. Sherman va afirmar sempre (amb moltes penques) que ell no ho havia manat mai. El foc va començar a una reserva d’explosius confederats a un tren aturat a l’estació al centre de la ciutat que Sherman no necessitava i va manar explosionar-los, massa prop de les cases que van calar foc. Dies després, sortint d’Atlanta, va manar una altra vegada buscar cases amb utilitat militar i destruir-les. El foc va acabar amb la resta d’Atlanta. Res va sobreviure el pas de Sherman. Potser algun lector ho ha vist al film “Lo que el Viento se Llevó”.

Les possibilitats de reelecció de Lincoln ja havien millorat una mica amb la notícia que l’Almirall Farragut, gloriós fill d’un matrimoni immigrat natural de Ciutadella a les Illes, havia destruït tota la flota naval confederada a la Badia de Mobile (Alabama). Quan li van avisar que hi havia mines perilloses a l’aigua va pronunciar la frase avui en dia encara popular als EUA que es pot traduir lliurement com “A la merda les mines i endavant a tota màquina”. Era un bon quasi-mallorquí. Té dedicada una plaça molt gran i maca a Washington amb estàtua prop de la Casa Blanca. Amb això i les notícies d’Atlanta, Lincoln seria fàcilment reelegit. La Confederació seria derrotada.

Sherman havia demanat i va rebre permís de Grant i Lincoln per marxar des d’Atlanta cap al mar i la ciutat de Savannah a la costa. No estava gaire lluny però el camí esdevingué una mena de carretera de quilòmetres d’ample on no va deixar res en peu, ni camps agrícoles, ni mansions, ni bestiar, ni ponts, ni vies de tren, ni edificis públics. Als dos costats de l’exèrcit, naturalment sense que el General en sabés res, cavalcaven homes vestits de paisà buscant encara més menjar i coses d’interès per prendre-les o destrossar-les, i per fer callar a gent local que parlés massa fort. L’objectiu era naturalment terroritzar la població civil del Sud i deixar ben clar que tot s’estava acabant. El 22 de Desembre Sherman va entrar a Savannah, escrivint a Lincoln que li presentava Savannah com un regal de Nadal. Quan es va retirar tirant cap a l’estat de Carolina del Sud, dissortadament Savannah també fou cremada, aparentment per accident quan només volien destruir bales de cotó, només que el foc es va estendre. Carolina del Sud fou l’estat on la Guerra havia començat a Fort Sumter i es mereixia un càstig duríssim, que Sherman va administrar. Mentre estava allà va rebre una invitació de Grant per prendre un vaixell i anar a trobar-se amb ell a la casa des d’on Grant dirigia l’atac final a Petersburg, un suburbi de Richmond, que va durar 8 mesos però s’estava acabant. El president i la First Lady s’hi ajuntarien per celebrar els èxits militars i el final ja inevitable de la guerra. No se sap que discutissin res de la Guerra Total. Sherman, abandonant la molt batuda Carolina del Sud, va seguir pujant cap al Nord, entrant a Carolina del Nord, on fou una mica més benigne, només que per desgràcia quan ja marxava de la capital, Columbia, un altre foc també va destruir la ciutat. I efectivament Sherman no va arribar a temps per entrar a Richmond, on tot ja s’havia acabat. Però la unitat dels Estats Units havia estat preservada i l’esclavitud s’havia acabat per sempre. Hom es podria preguntar si el món seria igual en cas que Lincoln no hagués estat reelegit. Probablement hi hauria dos Estats Units.

Lincoln morí assassinat al Teatre Ford de Washington (que es pot visitar) nou dies després de la rendició del General Lee i la seva visita a la Richmond derrotada. Va entrar a peu passant per barris destruïts. Els blancs que sortien al carrer se´l miraven en silenci. No així els negres. Un se li va a acostar agenollant-se davant d’ell però Lincoln va respondre que ningú s’havia d’agenollar mai davant d’un home. El President va arribar a peu a la “Casa Blanca” del Sud i va voler seure a la cadira de Jefferson Davis, el President confederat en fuga. Tots els acompanyants esperaven que fes un discurs, però només va demanar un got d’aigua. Després del seu assassinat dies després fou substituït pel seu Vice-President Johnson, el primer que va patir un “Impeachment” de la hiatòria, un intent en va de destituir-lo. Va nomenar a Grant Secretari (ministre) de la Guerra. Quan el mandat de Johnson es va acabar, Ulysses Grant fou elegit dues vegades consecutives President dels Estats Units. Grant va fer Sherman cap de l’exèrcit i fou ell qui va acabar tancant tots els indis a reserves.

Probablement tots els visitants a Nova York han vist l’estàtua eqüestre daurada de Sherman a la plaça a la cantonada sud-est de Central Park, davant l’Hotel Plaza i la Cinquena Avinguda. L’estàtua de Grant probablement l’ha vist tothom a la TV. Sembla una taca negra endavant de l’edifici blanc del Capitoli de cara a la Mall, on hi ha les estàtues dels altres dos homes que com ell van salvar Amèrica, Washington i Lincoln. És el lloc on se celebren totes les preses de possessió i el jurament dels nous Presidents. No es veu a la capçalera d’aquest blog perquè hi ha massa washingtonians disfruntant del bon temps a la Mall.

Joan Gil