Els EUA són diferents

Woody Allen és un nom que ja fa riure només de sentir-lo. La tragèdia és que ell es diu de debò Alan Königsberg, cosa que només saben els seus biògrafs més íntims. En Woody es devia quedar molt sorprès en veure l’enrenou que la seva presència causava a Barcelona perquè a Nova York, la seva ciutat tan estimada, ja fa temps que ningú ni en fa cas ni vol veure les seves pel.lícules. Però, això sí, tothom el coneix. La meitat dels residents de Manhattan han sopat alguna vegada a un Restaurant prop d’ell. Jo el vaig veure fa una mica més d’un any fent un rodatge a un carrer lateral prop d’on visc. Jo vaig ser l’únic que es va aturar. Els altres vianants passaven al costat seu ignorant-lo, gairebé irritats.

En Woody ha fet de tot a Manhattan: teatre, pel.lícules, recitals de saxofó, d’escriptor, d’articulista. A ell li agrada molt recrear a la pantalla l’estil de vida d’un segment de la població local avidament interessat en aventures sexuals i parties. Us agradaria veure-us retratats a la pantalla un cop darrere l’altre? Algun dia, ja llunyà, els novayorquesos se’n van atipar.

En Woody es passeja o es passejava per la ciutat en un cotxe blanc mig antic d’aspecte esportiu que tothom reconeix. Vivia a un pis a la Cinquena Avinguda davant de Central Park, entre el Museu Guggenheim i l’Hospital de Mount Sinai. Per molts anys estava lligat a l’actriu Mia Farrow amb la tenia un fill a més d´haver-la ajudat a adoptar-ne molts per tot el món. La Mia vivia també davant del Park però a Central Park West, a l’altre costat i a vegades es feien senyals als balcons, a més d´entrar lliurement al pis de l’altre quan volien. La cosa va durar molts anys. Mentre tant, la vàlua de la Mia Farrow havia disminuït considerablement amb el pas dels anys. Ja només en Woody li donava papers als seus films. I tot anava tan bé.

Però un dia horrorós, digne de les seves millors pel.lícules (només que la Mia no volia riure), estant tota sola al pis d’en Woody, la Farrow va descobrir a un calaix del dormitori fotos de la seva filla coreana adoptiva Song Yi… despullada. El Sr Allen no va negar res. La noia, molt joveneta, li agradava i sí que es veien en privat. Cinc minuts després ja s’havien activat els advocats de les dues parts. En Woody va declarar en púbic que entenia que a molta gent el cas no li agradés, però que la Song Yi era major d’edat i era filla adoptiva només de  Mia Farrow. O sigui que no havia passat res. Quin escàndol tan deliciós! En Woody s’ho devia a la seva ciutat. La Mia el va acusar de molestar sexualment al seu fill, una acusació freqüent en baralles de separació dolentes i que probablement no era veritat però que va afegir molt de foc a l’escàndol. Aquesta gent estan per entretenir el públic.  La Mia Farrow hio va perdre tot, la Song Yi va creuar al final Central Park, es va reunir amb en Woody, el qual, enmig de la sorpresas general, es va casar amb ella, viuen molt feliços i potser algun barceloní la va veure durant el rodatge.

Per aquell temps hi va haver una de les crisis econòmiques que sacsegen els paisos capitalistes de tant en tant. I el productor li va cantar les quaranta al Sr Allen: que el públic s´havia atipat d’ell, que no omplia els cinemes i que ja n’hi havia prou de perdre diners. Li recomenava una bona jubilació.

Després d’un període d’inactivitat, en Woody va descobrir que encara podia fer films al Regne Unit i ara fins i tot a Catalunya i va encetar una nova carrera.

Amb la Vicky Cristina ha tingut moltíssima sort. Per primera vegada en molts anys, la crítica americana ha estat molt positiva. A Nova York van estrenar prudentment a dos cinemes especials i quan van veure com s’omplien, els distribuïdors van estendre la projecció a vuit cinemes grans amb sales múltiples, on aviat es van formar cues. No és que sigui un èxit com el Dark Knight però Déu n´hi do. Tots els crítics han destacat la fotografia d’Aguirresarobe amb el curiós to taronja. A vegades sembla un documental de Barcelona i els diners de la Generalitat estan molt ben invertits. La Scarlett és una senyoreta també molt novayorquesa que fa goig de mirar. Si aprengués a actuar, encara faria més goig, però no cal demanar massa. En Bardem i la Pe estan molt bé tots dos. Es curiós que en l’accent divergeixen: en Bardem parla ja amb un accent nordamericà de qualitat poc corrent que no és que sigui ben be com el nadiu americà, però molts el voldríem. La Pe, en canvi, no ho aconsegueix. Em sap greu, perquè limitarà la seva carrera molt.

El crític de l’inefable gran setmanari el New Yorker, òrgan oficial de tots els intel.lectuals nordamericans es refereix a Barcelona com a “the magnificent city”. Catalunya no existeix pels Americans, però Barcelona ha esdevingut un lloc de gran prestigi.

Tot plegat, valia la pena? N´he parlat a la feina amb dues dones conegudes. Una, ja gran, m´ha dit que feia temps que no reia tant. L’altra que la fotografia de Barcelona estava molt bé però que no podia aguantar el diàleg cansat i avorrit (“stale”) de Woody Allen que només es repeteix amb temes similars i que ja en tenia prou. En una cosa, no obstant, en Woody a mí personalment m’agrada: tantes manies sexuals com té, però no ensenya mai actors despullats ni escenes de llit que passin de fotografiar els caps de la parella. Hi ha directors que ho fan  perquè és fàcil i no saben de quina altra forma fer quartos i atreure el públic

Tags: Javier Bardem, Nova York, Penelope Cruz, Scarlett Johanssen, Vicky Cristina Barcelona, Woody Allen

Com que veig que ben poca gent el visita aquest bloc, se m’ha acudit parlar de sexe entre la classe política nord-americana, a veure si la fortuna canvia. El meu admirat ex-Senador Edwards, el milionari esquerrà que volia ser President, m’ha servit l’oportunitat. Gràcies John.

En una cosa els novayorquesos són diferents dels americans: tots són molt o del tot indiferents a escàndols sexuals. NY és una ciutat molt tolerant i “liberal”, que aquí vol dir que és  progressiva i d’esquerres. Encara estan a la memòria de tothom els afers extramatrimonials múltiples i escàndols diaris de Rudy Giuliani quan era Alcalde, que només feien riure. El Rudy no va fer res per amagar-los, ben al contrari, deia bestieses sobre com la seva muller no l’ajudava a superar la impotència causada per la irradiació del càncer de pròstata i per això s´havia buscat la dona que té ara (que per cert és infermera). Sembla mentida, un home tan lleig… i antipàtic. Com s’ho feia? Ara en canvi l’Edwards s’ha vist obligat a donar explicacions públiques sobre un afer amb una coneguda que va durar algun temps, tot i negant que li hagi pagat diners (encara que podria ser que un amic milionari ho hagi fet, diguem $15.000/mes) ni que la seva infidelitat hagués resultat en una criatura  com afirmava el setmanari que l’ha fotut (nomes que dissortadament el “tabloid” ENQUIRER te una foto del Senador sortint d’un Hotel a les dues de la matinada, on l’ex-amant i la seva criatura estaven a una habitacio; una altra foto mostra l’Edwards mirant-se amorosament la petita criatura). L’Edwards estaria encantat se sotmetre’s a un test de paternitat, pero la mare de la nena tan preciosa s’hi nega. Que no pot ser, diu, que violaria la seva intimitat materna i la de la nena, per no parlar dels $15.000 al mes. Hi ha un altre col.laborador de l’Edwards que es senyor molt tranquil, incapac de fer res, i que a vegades diu que es el pare i a vegades ho nega. Penseu el que volgueu. Ha hagut de demanar perdó a tots els seus empleats a la campanya, a la seva muller (que pateix de càncer de mamella) i al poble americà en general. Jo ja he respost que encara que vaig votar per ell, amb mi no fa falta. El seu manager ha sortit a CNN declarant que el Senador l’havia decebut i i insultat a ell i tots els empleats i voluntaris de la seva campanya. Vaig tenir por que acabes passant-se a la Sra Clinton. Una part molt gran del poble americà i totes les xarxes de TV hi estan d’acord. Un escàndol molt gran, intolerable, horrorós. I si l’Obama..  Això mai! Cal aclarir-ho immediatament. Per sort tenim premsa lliure. Ara que del McCain ja se sap que sí que va tenir una amant però com que és vellet ningú no en fa cas. A més ell segueix negant-ho. No m’en fio gens.

Es molt difícil parlar amb la gent de moral i de què és o no és tolerable. La pujada de la dreta i de les denominacions religioses els darrers anys ho fan impossible.

Potser us enrecordareu que fa uns mesos va saltar el Governador de l’Estat de NY, Eliot Spitzer per haver passat l’estona amb una prostituta a un Hotel de Washington, que és la Sodoma i Gomorra del Riu Potomac. Això potser a un català li sembla sorprenent però el cas era molt diferent: la prostitució és a la majoria (no pas tots) dels estats un crim i l’Eliot era el Governador.

Allò que és difícil d’entendre és com i perquè va caure l’Eliot. Perquè no van mirar els policies per l’altre costat pensant que il.legal o no, la prostitució és una indústria pròspera? No podien. L’Spitzer, en els seus anys quan feia de Fiscal General de l’Estat es va divertir molt ensorrant gent poderosa i enviant intocables a la presó, i per tant havia fet molts enemics de mort i pocs amics. Era l’hora de pagar. El seu problema fou que inexplicablement va intentar manobres bancàries fosques per amagar els pagaments al negoci il.legal, enlloc de pagar simplement en efectiu, essent com és un home molt ric. El Banc se´n va adonar que el Sr Governador estava intentant amagar diners i va notificar l’FBI perquè quan un polític fa coses rares amb els diners, és gairebé sempre per tapar suborns. Millor que ningú gràcies a la seva experiència l’Spitzer hauria hagut de saber que un tenedor de llibres forènsic de la policia SEMPRE clarifica transferències bancàries. Quan els federals van trobar els diners a un compte propietat d’una empresa de gran luxe, ja era massa tard. Hi va haver a NY moltes discussions sobre el preu que pagava: la senyoreta en qüestió treballava altrament a un bar a Nova Jersey a preus més assequibles. Altres clients en canvi, no van ser molestats (que se sàpiga).

L´Spitzer fou succeït pel seu Vice, un senyor negre i cec molt afable, de Harlem que ja havia perdut l’esperança d’arribar mes enllà de Sotsgovernador degut a la seva incapacitat. I què va passar? El primer dia va cridar una conferència de premsa conjuntament amb la seva senyora per anunciar que tant ell com la seva dona havien prevaricat amb més d’una persona, però no pas amb professionals. Li semblava millor anunciar-ho que exposar-se a un article sensacionalista d’un setmanari . Es que la política a Nova York és escaient per a menors?

Encara pitjor és la situació a l’estat veí de Nova Jersey, sempre el subjecte de ridícol i xistes dolents. Deixa´ls que riguin: Nova Jersey té uns ingressos per càpita més grans que Alemanya. El Governador Demòcrata Greeley, casat i amb fills havia conegut un jove “bimbo” durant un viatge polític per Israel. El va importar a Nova Jersey i no obstant tenir vint-i-tants anys, ser estranger i sense experiència, li va donar una casa i el càrrec de cap de defensa antiterrorista de l’Estat amb un sou d’uns $150.000. Mira que ho tenia bé aquest jove, però l’avarícia i ambició desmesurada han ensorrat molta gent. Es veu que va començar a fer xantatge al Governador demanant més. Veient-ho negre, en Greeley va cridar una conferència de premsa i va anunciar que ell era un americà “gay” i que no sent capaç de seguir mentint havia decidit “sortir” i plegar del càrrec, que sí que ho va fer. El jove va ser investigat però no hi havia proves de res. La seva dona es va divorciar. Ja n´hi ha prou? Jo només llegeixo el NY Times, que no és precisament un diari d’escàndols i rumors. Així i tot hi vaig llegir que la Sra Greeley havia declarat davant el jutge que el Governador, son marit, ella i el xòfer del cotxe a vegades s’entretenien fent un “threesome” com s’en diu aquí. Caram. Estic segur que els jutges de l’Audiència Nacional no s’ho passen tan bé.

Escrivint això, en part vull dir que Catalunya no és pas l’únic país del món on els ciutadans tenen motius per estar desenganyats amb els seus governants i parlamentaris. Els escàndols no estan limitats als Estats, com és molt natural. A Washington la corrupció és molt pitjor, ara com abans, com en els temps dels Pares Fundadors . Els homes tan poderosos no respecten res de res. Encara que en això potser se semblen a molts altres.

En parlaré la pròxima vegada, en la segona part

Tags: escàndols sexuals, Nova York, política

Com poden ser tan ingenus els Berlinesos? Jo no sortiria mai al carrer a expressar entusiasme per un candidat. Tots sabem què vol ell. Es el mateix que volem nosaltres? Perquè el van rebre tan bé a Berlin? Perquè era negre? Perquè parla molt bé? Sí que parla bé, però és retòrica, sense dir mai res. Potser perquè vol acabar la guerra, o perquè té bona figura? La guerra la vol acabar només a l´Iraq. No, jo no em fio de ningú.

Qui és l’Obama? Vet allí allò que tants Americans es pregunten. L’adversari que l’Obama ara té, a diferència de la Hillary, fa riure i no és competitiu. Es coix, parla de les moltes cicatrius que té (i del perill de mort pel melanoma) , s’equivoca i es contradiu contínuament, va dir que si cal, es pot continuar la guerra a l’Iraq per cent anys, es pensa que encara vivim als temps de la guerra del Vietnam, té mal geni, no li donen diners, el sector d’extrema dreta del seu partit li té mania… Serà una elecció això? En McCain per acabar-ho d’arreglar, té por de parlar en públic, si no és a llocs petitets, en família. Però els discursos són el punt fort del seu adversari!

Una elecció, no. Però la gent encara està estudiant en Barack Hussein Obama. D’aquí uns tres mesos faran un referèndum sobre l’Obama: Obama sí, Obama no. I si surt l’ Obama no, el senyor vellet de 72 anys acabarà guanyant i esdevindrà President sense haver fet res per merèixer-ho.

I qui és l’Obama, aquest home que ha sortit per sorpresa del no res i d’una embestida sembla haver conquerit el món? Tothom sap que el seu pare era un musulmà de Kenya i que ell va créixer a Indonèsia i no sembla ser veritat que hagi estat mai musulmà ell mateix en persona ni que hagi anat a una Madrassa, com contínuament repeteix l’extrema dreta. Es de debò un progre, com es pensen al PSOE?

El jove Senador Obama és un home que en acabar la carrera d’advocat a Harvard hauria tingut l’opció de practicar dret corporatiu com els altres graduats i guanyar milions. Però ell va decidir fer carrera política, cosa que no va amagar mai, ben al contrari. Els negres, la seva única base possible d’accés al poder, són una població urbana que només té pes de debò a Harlem, aquí a Nova York, i a Chicago. Totes dues ciutats fa molt de temps que estan dominades pel Partit Demòcrata però l’ambient és molt diferent.

L’Obama va decidir-se, sense tenir-hi ni amics ni connexions per Chicago, una ciutat on el Partit és una màquina hermèticament tancada. Per entrar-hi cal haver nascut o crescut a la ciutat i ser presentat per amics o pares que ja tenien connexions. Es comença molt baixet amb un càrrec de no res i si hom sap com fer-ho i és lleial i digne de confiança, va pujant i pujant fins que el deixen presentar-se a una elecció. I a l’elecció, el Partit sovint s’assegura que el seu candidat guanyi perquè el poder i la influència continuïn.

Com s´ho va fer l’Obama sense amics? S´ho havia estudiat. Es va ficar a un bufet d’advocats que es dedicaven als drets civils. Amb organitzacions negres, va fer campanyes, més d’una vegada amb el suport del famós Reverend Wright i la seva església. Li agradava que li presentessin gent. I sempre preguntava al nou conegut que a qui coneixia. I a qui més. I els anava a veure a presentar-se fins que va reeixir a parlar amb els líders.

Es curiós que ell mai deia que volia ser President, però molts que el coneixien li ho deien a la cara: Tu seràs el primer President negre. Així ho va aprendre tot de la màquina de Chicago, com s’obtenen diners, com cal distingir entre poderosos i gent comú, quines coses cal dir, com s’ensenya la lleialtat. Es va casar molt bé, amb la Michelle que també era advocada i venia d’una família amb connexions. Connexions, amics… és com cal fer-ho.

I va arribar a Senador per Illinois, on va aprendre l’ofici parlamentari. Va fallar en un intent d’esdevenir Representant a Washington però ell es va examinar sense pietat per entendre la seva fallida i fer autocrítica. I al final va sortir una mica per casualitat la gran oportunitat d’anar al Senat de Washington. I quan es va presentar de candidat a la Casa Blanca, pocs que no el coneixien el van prendre seriosament, inclosa la Hillary que feia anys que es veia Presidenta i encara no s’ha recuperat de la sorpresa . La seva anomenada a nivell nacional(molt relativa) la va guanyar amb el seu discurs tan retòric a la darrera Convenció demòcrata. El discurs va agradar molt. es per això que ara el repeteix, amb modificacions, contínuament

I és progre o no? Em sap greu desenganyar a ningú, però és difícil dir-ho i jo ho dubto. Hi ha el problema del seu estil oratori maco però grandiloqüent i generalment buit. S’escolta ell mateix i sona una mica pedàntic i arrogant. Però tot això és estil i no té res a veure amb el seu programa, excepte que la oratòria que ell practica és poc apreciada per la gent senzilla. Un altre problema que té, és que totes les enquestes assenyalen que el poble americà dubta que ell comparteixi els mateixos “valors” com diuen aquí i no he sabut mai com traduir. Vol dir: què pensa de la religió? I de l’avortament? I dels matrimonis gays? I de la disciplina fiscal? Suporta els nostres soldats? Perquè no du la bandera al cau? Es patriòtic? I és negre! Ningú ho diria mai, però molts trobarien altres raons per no votar per ell. Tot plegat, si vol guanyar d’aquí tres mesos, ja pot començar a girar cap a la dreta. Ell es compara amb el Kennedy. El talent potser sí que el té, però en Kennedy tenia un “charm” personal irresistible, mentre que l’Obama sembla fred, llunyà. Jo personalment crec que no té cap ideologia. A Chicago era “progre” perquè la màquina n’era. Ja veurem què fa a l’Oficina Oval si hi arriba. Comparat amb en GW Bush tothom és d’esquerres.

Li he sentit dir alguna cosa bona: Sobre Bill Clinton, que com a polític, admirava molt el seu estil i èxits, però coma ciutadà la seva ètica l´ha deixat a vegades apavarat.

I sobretot, en va dir una que val la pena recordar: un polític no ha de mentir mai als seus electors prometent coses impossibles; el que ha de fer és presentar les alternatives realistes que existeixen i acceptar la tria que el poble fa . Santa paraula. Si s’en recorda.

Tags: eleccions, EUA, McCain, Obama, política

 Probablement tothom sap que als EUA el sistema electoral és  elecció directa dels congressistes, senadors o delegats a cada districte per majoria simple sense repesca com es fa al Regne Unit. Els Americans no entenen el sistema proporcional adoptat per tants països europeus. Hi ha hagut sempre discussions sobre quin dels dos sistemes és millor, una dubte que no té solució. Quan em miro a la tele catalana els vots al Congrés o al Parlament de Catalunya els trobo avorrits. Tots els diputats voten en massa com el grup els mana. Perquè cal elegir-ne tants? Si no tenen llibertat individual no seria més efectiu i senzill fer votar per e-mail als senyors Rajoy, Zapatero, Duran i als altres, cadascú amb els vots que té i estalviar-se els espectacles de mala educació que donen?

Amb el sistema electoral directe, la disciplina de partit val molt poc. A Washington la majoria i la minoria (només hi ha dos partits) formen grups parlamentaris i elegeixen líders respectius a les dues càmares però la veritat és que aquests líders han d’anar trucant d’oficina en oficina mirant què volen fer els seus i provant de convèncer-los, però no poden manar res. Hi ha parlamentaris que saben treballar molt bé pels passadissos, taules de dinar i són flexibles. N’hi ha que no. Els discursos es fan davant d’un auditori buit perquè cada congressista ha decidit el seu vot en privat a l’oficina assessorat per la seva gent. les cadenes de televisió pública C-SPAN transmeten tots els discursos però eviten ensenyar la sala buida. L´hemicicle només s’omple quan criden per un vot, en el qual cas els beepers, telèfons i les secretàries s’han d’activar per trobar el congressista i que hi hagi quòrum.

Una altra cosa que cal considerar comparant tots dos sistemes és que als EUA és dificilíssim fer saltar un incumbent. Si l’home o la dona ho han fet bé i s’han ocupat dels seus constituents, i han respost sempre amb bona educació i portat diners federals al Districte, tant si són Republicans com Demòcrates i tant si van votar per la guerra com si no és gairebé impossible treure´ls. O sigui que un canvi de majoria depèn no sols dels vents polítics sinó que es decideix pel nombre de congressistes que es retiren o que tinguin un problema perquè els seus votants estan descontents. En altres mots, es decideix pels districtes oberts, que sovint són pocs, però aquest any n’hi ha molts. Havent perdut el poder que tenien, molts Republicans volen plegar.

Però és del vot mateix que jo volia parlar

La llei federal diu només que les eleccions presidencials s’han de celebrar el primer dimarts de novembre. La resta, és competència dels Cinquanta Estats. El procés electoral no té res d’homogeni. Hi ha llocs on es vota un dia (com a Nova York) i hi ha llocs on es vota 1, 2, 3 dies. A Oregon tenen el sistema més original: només es POT votar per correu durant un parell de setmanes però el primer dimarts de novembre planten una mena de bústies grans a diferent llocs de les ciutats i qui no ho hagi fet, pot dipositar-hi el sobre. Els col.legis electorals estan suprimits.

Els horaris són diferents però sobretot les màquines electorals són diferents. Cal entendre que els Americans, bons i afables com són a casa seva, en el cas de les eleccions es malfien de tothom. Hi ha hagut moltes raons històriques. La lluita pel poder, pels diners i el lideratge que tant emocionen als Americans, ha estat responsable per moltes irregularitats, que cada dia són més difícils però probablement no s’han acabat mai. Recordeu, si no, el memorable cas de la Florida i l’anomenament de Georges W Bush fa vuit anys. Parlant de màquines electorals dignes del segle XXI, tothom insisteix que han de ser absolutament segures, impossibles de manipular i que no tolerin trampes. Hi ha llocs encara on s’utilitzen les velles cartes de tabuladora de la IBM, que es van fer famoses per les perforacions defectuoses a la Florida. A altres llocs hi ha pantalles tàctils, màquines registradores electròniques, màquines amb palanques mecàniques (com a Nova York), paperetes de paper, etc. Després de la tragèdia de la Florida tothom va començar a dir que calia sustituir totes les màquines de votar per noves màquines electròniques a prova de tot, fins i tot de bomba i de terrorisme i el Congrés va començar a oferir diners per qui els volgués. Gràcies a això molts districtes electorals i fins i tot Estats sencers van dir que comprarien màquines registradores electròniques noves.

Potser us sembla que tot això està molt bé i que el problema va quedar arreglat. Els qui coneixem Amèrica no ens ho creuríem mai. Això fou el començament d’un altre drama nacional .

El primer problema és que les màquines havien de ser ABSOLUTAMENT a prova de manipulació. De coses absolutes la indústria en fa poques. Les companyies venedores van assegurar i jurar que sí, que sí, que eren a prova de tot però algú va preguntar que com ho sabien? Home, s´hi podria afegir fàcilment una impressora de paper per fer un rebut i així es podria comprovar. Mai, mai, mai! van cridar tots els que ho van sentir. Amb certa raó i recordant coses que han passat, a tothom se li va acudir que si es donessin rebuts amb el vot, molts votants cobrarien. Ara es fa igual, però els que compren vots s’han de fiar de la paraula dels votants. Moltes autoritats electorals malgrat tot van decidir comprar les màquines que es van començar a utilitzar. Va acabar tot en un desastre perquè a un districte darrere l’altre hi van haver grups de ciutadans que van anar als jutges a protestar que’havia fet trampa. Aleshores, el districte o el jutge procedien a contractar els serveis d’una companyia de seguretat informàtica per comprovar si la màquina era segura o no. Pràcticament en tots els casos un hacker de la companyia de seguretat aconseguia manipular els resultats en molt poc temps, sovint hores i sense deixar-hi res. Una darrere l’altra, totes les marques de màquines electorals electròniques van ser retirades i els diners perduts.

Per als Americans el dret al vot és una de les coses més sacrosantes que existeixen. Quedar-se sense màquines o no tenir un sistema segur és un cataclisme aclaparador, una verdadera violació de l’única Constitució que han tingut i que tant s’estimen. Es veu que hi ha coses que no es poden arreglar fàcilment amb diners. Tinc entès que aquest any ja torna a haver-hi de tot, però que el mètode que sembla amb més futur són els ordinadors que llegeixen òpticament butlletes electorals marcades a mà. Jo em pregunto només a quina velocitat ho fan.

Una altra cosa que es molt diferent d’Europa, es que no hi ha cap dia de reflexió. Si el candidat vol i te els diners fins i tot el dia de l’elecció pot ensenyar anuncis a la TV i sovint anirà pels carrers encaixant mans i fent discursos. L’única cosa que esta prohibida es fer propaganda electoral a una certa distancia (uns 20-30 m) de l’entrada del local electoral. A vegades la policia penja signes dels arbres avisant. Com a resultat si l’elecció es apassionant, hi ha una barrera de voluntaris amb volants i propaganda exactament a la distancia permesa i sovint el votant ha de lluitar per fer-se pas, com si estigues envoltat de pidolaires.

I a Nova York? Doncs a Nova York, res de res fins ara. Seguim com  fa un segle amb les màquines de palanques. Hi ha una palanca molt gran al sòl. Quan la mous de la dreta a l’esquerra, es tanca la cortina i es poden moure les palanquetes petites, una per cada opció diferent, a la columna que es trïi. Es millor haver estudiat la papereta amb anticipació perquè les lletres són petites i hi ha poc llum. Quan has acabat, tornes a estirar de la palanca grossa, les cortines s’obren, i ja està. Ja veurem què passa al novembre i si l’Alcalde Bloomberg ens en haurà comprat de noves, perquè les màquines velles són un desastre i estan totes mig trencades. A més  es veu que un cop tancat el col.legi electoral, un policia llegeix números amagats, s’els escriu a una llibreteta i telefona o duu els resultats a l’Ajuntament. Al segle XXI? La ciutat més rica del món capitalista a vegades pot ser ben miserable.

Tags: eleccions, EUA, política

A vegades sento turistes parlant el català pels carrers de la ciutat. Tothom explica el mateix: el sacrosant $, popularment anomenat el Greenback, que abans era tan respectat, està molt bé de preu. Veig molts turistes comprant de tot, que ja va bé, en vista de la recessió que tenim. Aviat la recessió s’estendrà a Europa i ens tornarem a quedar tots solets prenent el sol a Central Park. Una cosa que els turistes europeus no compren mai són medicaments. Està clar que no venen amb receptes, però el problema de debò és el preu. A la farmàcia tot costa manta vegada més que a Europa.

La situació actual va començar fa uns anys amb una certa companyia molt famosa que no vull anomenar. Van posar en venda una medicació nova contra el càncer desenvolupada amb diners del NIH. Per la raó que fos, al Director se li va acudir demanar $2000/mes, a veure què passava. L’argument era que el medicament tenia molta vàlua per als malalts i per tant era lógic fer-los pagar més. Als EUA el Govern no ha regulat mai els preus farmacèutics. Voldria, però no pot perquè les lobbies farmacèutiques paguen tants diners a les campanyes de reelecció dels congressistes que no hi ha res a fer. Diuen que el mercat és lliure. Us sembla que el mercat de les medicines és lliure de debò? El malalt no pot triar. Sigui com sigui, la invenció dels $2000 va reeixir i les accions de la companyia van pujar. En vista de l’èxit, altres aviat els van imitar. I cada vegada que surt al mercat un medicament d’aquests nous es cobren $2, 3, 4, 10000 per mes, sense que passi res. Hi ha assegurances que paguen, i altres que no. Hi ha malalts que sí que reben els tractaments, n’hi ha que no, pel preu. El món sempre ha estat així. La vida no és fair, com diuen sempre els americans.

Quan se´ls pregunta que perquè les medicines noves costen tants milers, la indústria farma sempre respon que és per poder cobrir les despeses de la recerca i fer més progressos. Es emocionant la dedicació d’aquestes companyies. Però els economistes que s’ho han mirat, diuen que de fet es gasten molts més diners en propaganda i administració (els presidents guanyen 10-15 milions per any o més) i en pagaments a congressistes que en recerca. La propaganda la fan sobre tot a les cadenes de TV comercial.

Probablement els turistes no se n’adonen. Segur que ningú ve des de l’eixample a Nova York per seure a l´hotel i mirar la TV, o sigui que aquest espectacle increïble dels anuncis farmacèutics se’l perden. Els primers que hi va haver de Viagra (repetits dia i nit) encara eren divertits. Eren molt picants. Evidentment la companyia volia vendre l’article no per curar la disfunció erectil, abans generalment anomenada impotència, sinó com a afrodisíac, per fer disfrutar més de la vida dintre de l’ambit familiar, encara que això no ho ho deien mai perquè el govern només n’havia autoritzat l’ús contra la disfunció aquesta. Als publicistes no els va semblar que el tema de la DE s’hagués de tractar de forma discreta. A un anunci es veia un senyor de certa edat empassant una pilota de fútbol pel forat d’un pneumàtic. A gairebé tots els anuncis es veuen parelles d’edat que evidentment tiren pel recte. Després el govern va començar a exigir que els avisos de perills calia llegir-los en veu alta i poc a poc, referint sempre al metge. Teniu-ho en compte, sibarites del sexe: una veu pastosa us adverteix que podríeu quedar-vos cecs, que si patiu del cor no hauríeu de prendre Viagra. Un any després de la introducció de Viagra van sortir altres medicaments d’acció més perllongada, però l’avís que donaven era esfereïdor: una erecció que dura més de quatre hores pot ser perillosa i quan passa cal anar al metge. Caram! Com s´ho prenen la gent això?

Els anuncis de medicines es repeteixen incessantment a la TV. N´hi per controlar la bufeta urinària, que són diferents en homes i en dones. N´hi ha moltes contra l’osteoporosi. N’hi ha per prevenir el càncer de mamella. N’hi ha que són agents de quimoteràpia. Me´n recordo d’una que era per prevenir infeccions en malalts del càncer. També es veuen anuncis de medicaments per combatre la diabetis. Un que a mi m’espanta molt és el del Plavix per combatre Episodis Coronaris Aguts , que vol dir atacs de cor. Es veu un vas sanguini amb una placa al lumen i tot de trombocits que s´hi apilen i tanquen el vas i catapum, et mors (si no estaves prenent Plavix). Sovint han d’explicar de quina malatia parlen abans d’oferir un medicament per combatre-la. I les pastilletes contra el colesterol, sobretot el Lipitor, apareixen cada 5 minuts. Una altra veu terrible m’adverteix que si prenc les tabletes que ells venen, hauria d’avisar el metge en cas d’un transplant de medula. Això sí que ho faria. I si el transplant es de cor, tambe. Una leucèmia sense tractar pot ser molt dolenta. També m’escolto amb atenció creixent (amb els anys) els anuncis de coses bones que serveixen per reduir les mides de la pròstata. Pero a la radio hi ha altres anuncis de pindoles per nutrir la prostata. Quin dels dos triare? Ah, qui pogues ser metge uroleg amb els anys. Un vespre davant la TV és una forma d’aprofundir el coneixement mèdic

Llàstima que els malalts mateixos no es puguin escriure les receptes. No els caldria pas anar al metge. I tot això, de què serveix, potser us pregunteu. Doncs serveix de molt. Aquestes campanyes augmenten astronòmicament la consumició dels medicaments. Diuen que els malalts es presenten a les consultes i els exigeixen. I els metges, perquè s’han de molestar a negar res. No són pas ells els qui han de pagar.

La medicina nordamericana és la millor del món. Tothom n’està seguríssim