Els EUA són diferents

UNA EXCUSA: El teclat espanyol que tenia se m’ha declarat en vaga i per ara no el puc substituir. Ja havia tingut problemes amb entrades anteriors, però aquest cop ho he hagut de deixar córrer després d’una hora. Això vol dir que nomes puc escriure amb el teclat americà i el corrector català de Google que moltes coses no les fa i a vegades ni tan sols funciona. Oi que m’ho disculpareu?

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

La Geografia de Manhattan: Una Orientació

Els turistes que visiten Manhattan sovint es desorienten per  les mides de la ciutat però el principi es senzill: Amb els carrers cal dir sempre East o West. La frontera esta situada a la Cinquena Avinguda, o sigui que les dues cases als dos costats de l’Avinguda son anomenades respectivament 1 EastXth Street i 1 WestXth Street. Les Avingudes van de Nord a Sud i els carrers d’Est a Oest.  El sistema per entendre la cantonada mes pròxima a un numero de casa no es fàcil de descriure. La frontera entre Nord i Sud jo mateix no l’he entesa mai. L’unica Avinguda que jo conec que s’anomeni Sud es Park Avenue South que arrenca de Grand Central. Les dues coses de que vull parlar estan a l’Oest, Ground Zero definitivament al Sud i Times Square al Nord

Jo vull parlar primer del Ground Zero, lloc de l’atemptat terrible de l’11 de Setembre de 2001 i una de les visites obligades dels turistes. Després acabaré amb una passejada al vespre per Times Square.

Trobant Ground Zero

Gran com es, cal saber com trobar-lo. Esta al Districte Financer de la ciutat, a l’Est del fragment de Broadway entre l’Ajuntament i Wall Street. Jo personalment començo la visita sempre a la Pl. de l’Ajuntament, que es un petit edifici neoclàssic situat al mig d’una Placa i es el final de la línia 6 verda del metro. Abans que arribes el terror i la seguretat, era una placeta deliciosa. Te una font amb llums de gas, molts bancs i arbres, gespa i un medalló pel terra inscrit amb la historia de la ciutat. Ara el que passa es que la policia te tancat i defensat militarment tot el perímetre de City Hall i intimida molt, però l’Alcalde Bloomberg deu sentir-se molt segur. Noteu que l’edifici de City Hall esta orientat completament cara al Sud. El van construir després d’enderrocar l’antic Ajuntament a Wall Street, primera seu del Govern Federal (que estava al lloc de l’actual Federal Hall) i mira cap al Sud perquè cap al Nord nomes hi havia pagesos i vaques.

En qualsevol cas per arribar a Ground Zero cal sortir de la placeta i prendre Broadway nomes per una cantonada cap al Sud. En arribar a una Església d’estil colonial episcopaliana (anglicana) anomenada St Vincent cal creuar Broadway i darrere l’església trobareu Ground Zero. També hi ha estacions de metro (Fulton Street).

La Reconstrucció Lenta de Ground Zero

Si arribeu pel cami que he dit (i us eviteu la temptacio d’entrar als Grans Magatzems de  preus al discount, anomenats Century 21, una parada gairebé obligatòria dels visitants), el primer lloc amb que topareu es l’entrada provisional a l’estació del tren del PATH, un dels metros que van a Nova York.

El projecte final per a l’estació que diuen que algun dia es construirà es de l’arquitecte valencià Calatrava, que fa molts anys que viu i treballa a tres cases contigües a Park Ave. En Calatrava, a mes d’arquitecte de ponts i edificis es un escultor, cosa que es nota molt als seus edificis. El seu projecte per a l’estació del PATH esta culminat per dues grans ales d’ocell que s’enlairen cap al cel i haurien hagut de tenir un mecanisme que els permetria bellugar-se. En Calatrava insisteix que els edificis amb parts mòbils tenen un futur molt gran. Manhattan ha patit d’enca de la Guerra Mundial d’edificis alts, mediocres, vulgars i avorrits i potser per això el projecte e Calatrava fou rebut amb un entusiasme extraordinari. Un altre aspecte era el gran espai subterrani que connectaria tots els trens, que en dies especials (l’aniversari, dies assolellats) s’obriria deixant entrar el sol. Meravellós, però ai las, molt car. Ja li han tallat i reduït de mides les grans ales (se les volien tallar del tot) i potser la galeria subterrània podria tenir alguna columneta petita, que diuen que no molestaria gens i hi abaratiria tot. I no cal pas obrir el sostre, i ara! Ja veurem si aquesta estació la construeixen o no.

Per cert, quan li pregunten, en Calatrava diu sempre que viu a Nova York perquè els ponts s’estan fent molt vells i ell esta clar, ha dissenyat ponts molt macos. L’Obama diu que vol construir infrastructures, o sigui que ja veurem. Pero en Calatrava patira molt a Nova York.

Pel que fa als edicifis, se n’han de construir set. Al comencament hi va haver baralles molt greus entre la Port Authority, propietària del terreny i de les desaparegudes Torres Bessones i un senyor molt ric anomenat Silverstein que era propietari del “lease” de les Torres Bessones, el dret a explotar-les comercialment per molts anys, que de fet era com si en fos el propietari de tot el lloc i l’assegurança estava al seu nom. Es veu que en Silverstein i el public no tenien es mateixos interessos però el bon senyor insistia que era ell l’unic que tenia dret a edificar. Després de molts anys, l’Assemblea de l’Estat d’Albany va fer una llei distribuint la propietat entre tots dos i tancant la baralla. En Silverstein ja ha terminat dos gratacels enormes, les organitzacions publiques amb prou feines han començat.

Tothom que ve pregunta per que del retràs i no es fàcil respondre.   El problema sembla ser la falta de coordinació entre les diferents organitzacions dels governs locals. S’han gastat diners i diners i diners… Això passa a vegades amb les necessitats dels diferents projectes, el monument i museu (dues piscines al peu del que foren les torres amb unmuseu subterrani), l’estació i les noves torres, sobre tot l’emblemàtica Libery Tower. Topen l’un amb l’altre i cal aturar-ho tot fins que s’entenguin. Aleshores els agents de la seguretat venen i diuen que una certa coseta no es fer per por dels terroristes i les associacions de víctimes es queixen, etc, etc.

Els concursos públics per dirigir la reconstrucció van acabar tots molt malament. Hi va haver dos finalistes per al projecte d’urbanització, un d’ells el famós arquitecte David Libeskind (el del Museu Jueu de Berlín), que es natural de Brooklyn. A hores d’ara, anys després, encara no esta gens clar qui dels dos va guanyar. Hi ha una barreja de tot. Després hi va haver un concurs per construir la Liberty Tower, que va guanyar, aquest cop clarament, el Libeskind, amb un edifici que tindria exactament 1776 peus d’altura (es l’any de la Revolució Americana contra el Rei Georges). Però després van venir la gent de la seguretat, i una altra firma va ser encarregada amb “modificacions” i ara en Libeskind ha renegat del projecte. Un altre que havia perdut al concurs era el gran Norman Foster. L’edifici que van rebutjar, modificat, ja ha estat inaugurat fa anys prop de Carnegie Hall a la seu principal de l’editorial Hearst i es un dels meus millors nous edificis fets a NY els últims anys. Ara resulta que en Foster construirà un segon edifici al Ground Zero.

Un altre problema que ho va complicar tot, fou el cas de l’edifici de la Deutsche Bank, davant però fora de les Torres Bessones. L’edifici no fou destruït pels terroristes però va quedar cremat i malparat, o sigui que calia enderrocar-lo. Però hi ha corrupció a tot arreu. A la companyia d’enderrocament se li va acudir tancar l’aigua i les sortides d’emergència. Es va declarar un incendi i dos bombers van morir. Les querelles civils i la investigació criminal van durar molts anys. Ara al final l’estan enderrocant de debò i sembla que això permet moltes coses.

Times Square, la Nuit

Times Square es una placa de forma molt estranya perquè esta situada a la intersecció de Broadway, que es obliqua amb la Setena Avinguda. Es molt allargada i estreta. Fa anys era un centre de pornografia i de prostitució. La cosa havia arribat al punt que un frare franciscà, el P Richter havia fundat una obra per assistir als menors que eren explotats al lloc. El Pare Richter aviat va esdevenir un dels sants oficials vivents de la ciutat fins que un dia van sortir els primers rumors que un noi s’estava queixant d’abusos contra ell i després un altre i després hi va resultar que hi havia irregularitats amb els contractes. Una historia trista perquè l’obra era bona i ha seguit endevant. Ara ja fa molts anys que es dirigida per una monja. El Pare Richter es va retirar a una caseta petitona a Upstate New York, al camp. Va habilitar una habitacio amb una finestra per la que es veia la torre de l’esgl’esia com a capella i hi va dir missa cada dia fins la mort.

Peró tornant a Times Square, d’aquesta etapa tan dolenta del barri ja no queda gairebé res. Tots els gratacels son moderns i estan coberts de grans cartells lluminosos. Abans d’aquests cartells n’hi havia per tota la ciutat però molestaven els veïns, o sigui que ara nomes estan permesos a Times Square. N’hi molts, sovint amb pantalles de televisió grandioses que a vegades transmeten programes en viu de cable. N’hi que estan un damunt de l’altre, fins arribar molt amunt. La NASDAQ ofereix preus d’accions, per qui encara no estigui escarmentat. Cal anar-hi al vespre, però el llum a mi em sembla excessiu i m’amoïna una mica.

Les voravies estan tan plenes de gent que costa caminar. Sovint son famílies de turistes senceres amb nens que s’aturen a mirar coses. Els locals rarament hi anem. Una novetat aquest any son els venedors ambulants d’entrades als espectacles dels teatres que hi ha al voltant. Altres anys, calia patir molt per trobar entrades aquesta època de l’any. Ara les ofereixen pel carrer a bon preu.

Al nord de Times Square hi ha la famosa guixeta que ven entrades de teatre per al mateix dia a mig preu. Al darrere hi han bastit una escala de grades amb seients que al vespre s’il.lumina de vermell. Va sortir fotografiada el dissabte a la secció d’Opinió de l’Avui perquè hi havia un concurs de parelles fent-se petonets. L’escala amb els graons per seure es permanent i ofereix una vista molt bona de tot Times Square. A mi em molesta nomes una estàtua vella de bronze que hi ha al davant d’un capella que ningú ja no sap qui era.

Adeu siau, Any 2008

Vistes i videos de Times Square surten a tot el mon el vespre de Cap d’Any. Times Square pren el seu nom del diari New York Times, que ara esta situat a un gratacels gran, a prop però ja no a Times Square. L’antic edifici, que ara sembla molt petitet, si que esta conservat i es al damunt seu on hi ha el mastec del que cau la bola un minut abans de mitja nit i toca fons a mitjanit. Ningú no sap ben be d’on ve el costum. Hi ha qui diu que era un senyal antic als vaixells que tot anava be a la ciutat i podien entrar. Peró l’opinió dominant es que no se sap res.

La placa queda tancada tot el 31 amb grans mesures de seguretat i barreres i molta policia. Aixi i tot ja hi ha gent que es presenta abans de migdia per assegurar-se un lloc. El total d’assistents es al voltant d’un milio (!!!) Aquest any ha nevat una miqueta de no res durant el dia pero a la nit fara un fed que pelara. La temperatura anunciada es de 17 graus Fahrenheit, que se  quants Celisus son, pero probablement 5 o 6 sota zero.  Cal aguantar dret, esta prohibit entrar amb cap mena d’alcohol per escalfar-se i hi ha espectacles i videos. La gent es posen barrets de broma i ulleres amb el numero de l’any, i bufen a joguines que fan tu-tut i criden i aplaudeixen i es fan petonets i ho troben fantastatic. Miren de sortir a la TV cridant, ballant i fent senyals.

Aquest any a l’alcalde Bloomberg encara li queda un any. Altrament, com que el seu termini comenca a mitjanit de l’1 de Gener, sovint pren el jurament a Times Square. Pero l’alcalde te el privilegi d’apretar el buto que engega la bola de mitjanit. Aquest any ha convidat en Bill i la Hillary Clinton a que vinguin a ajudar-lo. Potser li cal ajut perque el buto deu ser molt dur d’apretar. Segur que els Clintons no venen amb barrets de paper ni bufaran tut-tuts

Es veritat que molts dels participants son turistes pero tambe n’hi ha molts de locals. Es que a vegades, els Novaiorquesos son difícils d’entendre…

JOANOT

Tags: Cap d'Any, General, Ground Zero, Times Square

Quan un Jurat no és jurat

Una de les obligacions més serioses i sovint desagradables dels ciutadans nord-americans és haver de respondre si es cridat per haver-se de presentar a un dels Tribunals de la justicia a veure si et volen prendre de jurat. La Constitució diu que un acusat té el dret sacrosant de ser jutjat en públic pels seus iguals. O sigui que estàs a casa tan tranquil i trobes al correu un sobre verd,  ja saps que has rebut. Cal presentar-se molt d´hora allà on et diuen amb pocs dies d’anticipació, potser una setmana o deu dies. Si no et presentes, et podrien posar una multa o fins i tot enviar-te a la presó.

Hi ha raons valides per negar-se, però no pas les que a mi em semblen mes raonables: Mirin, senyors, es que jo soc una persona de poc seny, o que els pobrets acusats sempre em fan pena o que em quedo dormit per seure  massa estona a una cadira escoltant però sense fer res mes.

No he sabut mai d’on es treuen els noms dels ciutadans afavorits amb la feina perquè no ho expliquen. Hi ha qui diu que és de les llistes de votants, altres es pensen que potser dels permisos de conduir.  En el meu cas és irritant perquè degut a circumstàncies que no són del cas, és poc probable que em prenguin.

Et fan omplir i enviar un formulari per correu als cinc dies de ser notificat. T’has de presentar puntualment on et diguin, el caldrà passar per la seguretat del jutjat com si fossis a l’aeroport i hauràs de seure i seure i seure fins que tinguin pietat.

L’empresa no et pot acomiadar per estar a un jurat, però evidentment si no et presentes a treballar, no tenen cap obligació de pagar-te el sou. Per això, las jurats estatals pots demanar que te’l paguin, el mínim almenys. Els jurats federals son molt mes generosos: et donen $40/dia, tant si l’empresa et paga com si no. A mes et fan dir on vius i et calculen ells mateixos (i reemborsen) el preu de la transportació al palau de justícia.

Per estar segurs que poden triar jurats que els convinguin, criden tres vegades més gent de la que necessiten. Et fan seure a una sala sense dir res, però et deixen anar a la comuna (gracies a Deu perquè hi ha senyors d’una certa edat) Al final una dona crida noms. Si el teu surt, cal formar en fila com al Cole i una senyora  condueix el ramat de ciutadans a una sala d’audiències. Un altre senyor treu noms d’una mena de bombo i si el teu surt, has de sortir endavant, seure a un dels seients del jurat i aguantar un interrogatori del jutge en públic i veu alta. Després d’això el jutge conferencia amb els advocats i fan fora tots els candidats que no necessiten. I cal tornar a la sala d’espera, a esperar que després d’una espera tot torni a començar.

Un cop terminat t’envien a casa i tens immunitat per quatre anys. Visca el Govern

Jutges Federals i Jutges de l’Estat de Nova York

A diferència del que passa a l’Estat on vaig néixer, els Federals no tenen cap jurisdicció sobre els assumptes de competència estatal. Gairebé totes les qüestions de dret civil, familiar i criminal han d’anar als tribunals de l´Estat, que a Nova York pomposament s’anomenen “Tribunals Suprems de l’Estat de Nova York”, encara que només són tribunals ordinaris. Si no estàs d’acord amb una sentència de l’Estat pots anar al tribunal d’Apel·lacions de l’Estat,  o fins i tot al Tribunal Suprem de l’Estat de Nova York però mai a un Tribunal Federal, que s’ocupa de coses molt diferents.

Per als ciutadans és molt diferent anar a un o a l’altre. Els jutges federals són gent molt important, anomenats per vida pel President dels EUA i  confirmats pel Senat. Els Presidents Republicans sempre trien gent ultraconservadora, que estiguin contra els avortaments, l’activisme judicial i els drets civils en general (fins al punt on es pot sense ensenyar les banyes). Aquest Jutge Federal que veig avui es jove i el Bush ha estat a la Casa Blanca vuit anys. Segur que ha estat anomenat per reaccionari. Ja m’ha caigut malament.

Els jutges estatals, que són els que surten a Law & Order i a la TV americana en general són molt diferents. Són triats pels ciutadans els dies d’elecció general. Si no passa alguna cosa rara, els candidats no són partidistes: han estat seleccionats per un comitè pels seus mèrits i el mateix nom d’un candidat a jutge surt a totes les llistes de partit. El seu termini dura uns quants anys només i s’han de presentar a la reelecció.

Tornem a la Sala d’Audiències

El cas davant nostre és una querella d’un presoner contra tres guardians de presó i contra el Fiscal General de Nova York per abús de poder. Es fàcil entendre perquè el cas ha anat a parar a un Tribunal Federal: el presoner evidentment està invocant violació dels drets civils que li atorga la Constitució. No en sabré mai els detalls.

Hi ha tribunals on els advocats interroguen els jurats potencials per triar-los. Aquest jutge d’avui no vol i ho fa només ell. Els jutges poden fer com volen. Al començament fa aixecar-se un per un perque els coneixem a tots els involucrats en el cas i els identifica per nom: el presoner s’aixeca i ens mira fixament. Aquest home em faria por si me´l trobés pel carrer a les fosques.  Que vol, que l’aplaudim? Apa, seu maco. Després els tres guardians de la presó (dos d’ells calbs)  i els seus advocats respectius, que són molts i van vestits molt millor que els guardians.  El presoner deu estar demanant una fortuna però tampoc ho sabré mai. Una de les seves advocades, com a la TV, és una senyoreta d’aspecte molt agradable i ben vestida.

El Sr Jutge es pensa que és un home graciós, però allò que es,  només és poderós. Li agrada fer brometes. Em pregunta on visc, si sóc propietari del pis o llogo, de què treballo i des de fa quants anys, si he estat ja a un jurat, si he estat víctima d’un crim, què faig al temps de lleure. Què l’importa tot això? Després em pregunta quina és la meva persona més admirada. M´ho penso. Potser en Messi o Pep Guardiola? Però aquí ningú sap res de futbol. Més val no fer bromes amb certa gent. Quan parlo els advocats prenen notes i no riuen gens. Contesto que el president Electe Obama i hi ha rialles a la sala. El jutge i els advocats també riuen. I si hagués contestat que en Fidel Castro? A part que més val no fer bromes, hauria mentit. La justícia social no ha d’estar en conflicte amb drets cívics i humans elementals. I l’Osama bin Laden? Ai no, ja soc massa gran però trobo que no m’hauria hagut de preguntar xafarderies que no fan al cas. La Constitucio garanteix el dret de lliure expressio, pero nomes serveix ples qui expressen lliurement opinions acceptades per tothom. Pel qui digui coses impopulars, hi ha mes llenya que proteccio.

Després el jutge interroga els altres candidats. Les respostes tenen un cert interès però no sé si a tothom li fa gràcia despullar-se en públic. Una senyora explica que té un fill a la presó des de fa deu anys i que el visita cada setmana. El jutge l’acomiada en l’acte. Un senyor jove molt ben vestit declara que comparteix un pis amb el seu company de tota la vida. Un senyor més gran diu que el pis el comparteix amb una amiga  molt ferma i agradable. Algun fins i tot esta casat. Un home explica que ell va estar a la preso quatre mesos pero que tot era un malentes. Dona una explicacio molt dificil d’entendre. Gairebé tots són classe obrera. Una dona diu que té parents que són guardians de presó i policies. El jutge també la fot fora en l’acte. Una dona darrere meva, amb nom clarament jueu es queixa que nomes pugui triar entre gent admirada que estiguin vius. Preferiria Moisès? El jutge la ignora i li fa triar un nom de persona viva, però no se qui es. La majoria han triat cantants o actors. Quina superficialitat.

Hi ha gent a Catalunya que es pensa que els jurats sempre tenen dotze membres. Es per culpa d’una pel·lícula de Henry Fonda. El nombre de jurats depèn. En aquest cas són vuit, sense suplents. Altres vegades són dotze o sis, amb suplents.

La interrogació ha acabat. Sembla que els advocats cars tenen consultants de jurat que es miren els candidats i escoltant les respostes decideixen si serien favorables a la querella o no. No es pot deixar res a la casualitat, a la fortuna… o a la justícia que ningú no sap que es. Hi ha un ajornament. El jutge torna a la sala seguit pels advocats. Un senyor crida que ens posem dempeus, cosa que jo faig amb certa dificultat temporal i se´m cau la gavardina per terra. Tinc por que el jutge se senti ofès. A mí no em prenen i em fan tornar a la sala d’espera. Prou que m’ho esperava.

Sortint al Columbus Park

Anant una mica despistat, surto del Palau de Justícia Federal (500 Pearl Street) per la porta de la Worth Street al Columbus Park, un dels llocs més centrals i amagats del Chinatown de Manhattan. Aquí no es veuen turistes, només cantonesos. Per als qui ens interessem per la història de la ciutat, aquest lloc és famós.

El sinistre Barri de les Cinc Cantonades

Fa uns anys, el gran novaiorquès Martin Scorsese va fer una pel·lícula monstre amb el Leonardo di Caprio, el David Lewis-Day i la Cameron Diaz que s’anomenava Els Gangs de Nova York. Fou un fracàs de públic però explicava una història verdadera. Vull dir que tenia alguna cosa de veritat, no exagerem.

Al lloc on està el parc (i en part sota l’Edifici de Tribunal de l’Estat que surt sempre a Law & Order) hi havia el segle XIX un barri principalment irlandès, de misèria, desesperació i crim anomenat “Les Cinc Cantonades” Hi havia una cerveseria, cellers foscos, crims, gangs i una història de violència. El barri esdevingué l’objectiu predilecte dels qui venien a denunciar la misèria i falta de justícia social de la nova nació . En Charles Dickens s’hi va passar temps i va escriure articles pels diaris esfereïdors i… lucratius. I altres també. Probablement venien turistes a mirar-se’l.

La ciutat de Nova York no era gens indiferent i va intentar moltes coses per arreglar-ho sense èxit. Al final un periodista local famós, en Jacob Riis va escriure la sèrie d’articles finals. Prou, va respondre la ciutat. S’havia d’acabar.

Els planificadors municipals van trobar la solució: les Cinc Cantonades fou urbanitzada fora d’existència. En el seu lloc van aparèixer carrers, aquest Columbus Park i un palau de justícia. A ja ja ningú se´n recorda. Només l´Scorsese (i jo)

Després van arribar els xinesos de Hong Kong i el barri va sofrir el seu darrer canvi.

Els Xinesos fan coses al Parc

Al bell mig del parc hi ha una cantxa de bàsquet. Al centre, una dona tota sola, però vestida amb jeans i una camisola d’aspecte oriental, balla amb una gran espasa a la mà, del mànec de la qual penja un festó. Me la miro. Ella també se’m mira. Em vol empaitar amb l’espasa, em pregunto alarmat? Potser no la mirava ningú fins ara. Un artista sense espectadors no es res. Es veu que intenta bellugar-se harmoniosament però no ho aconsegueix. Ja millorarà. En qualsevol cas, jo tinc gana.

A l’esquerra veig un edifici maco, ben fet, relativament petit que em sembla que deu ser un temple xinès. M´hi acosto. Ai, no, és un WC públic. Quin dia de desenganys!

Al final del parc s´hi veu una glorieta elevada gran amb bancs que està plena de vellets i velletes xinesos, jugant, parlant. Se´ls veu contents. Ara que hi ha molts mes vellets que velletes.

La Mort que a Tothom Espera

Al carrer, davant però fora del parc hi ha dues funeràries. Una de les dues es veu que té un enterrament de luxe. Un banda de cinc músics vestits de negre creuen el carrer i es posicionen en un rengle al parc, davant d’una de les funeràries. Toquen rítmicament dos tambors molt grans i clarinets i fan un soroll estrany, com si estiguessin rascant la panxa a algú. Fent sorolls desagradables es veu que es pensen que el difunt al final sortira.Deu ser trist haver de ser acomiadat amb aquests sorolls.  A l’esquerra, l’altra funerària té un cas més modest. Quatre homes vestits de carrer però amb una mena de faixa blanca al cinyell estan carregant flors al cotxe funerari. Riuen entre ells. Estic segur, tan aviat com apareixi el taüt canviaran i faran una cara trista.

Un dels dos difunts se´n va amb bitllet de primera i l’altre de segona… o tercera. Jo me’n vaig amb el metro.

JOANOT

Tags: Nova York. Chinatown. Jurats. Justicia

Les Lleis de “Safe Haven” (Port Segur)

“Safe Haven” en aquest cas vol dir el dret dels pares d’abandonar un nadó en mans de l’Estat al poc temps del naixement.

Un infanticidi és terrible, un crim que ofèn greument. Com pot ser que hi hagi gent capaç de fer mal a una criatura tan petita i indefensa? No obstant passa i passa, ara igual com ha passat sempre tantes vegades. Hi ha vegades que abandonen nens tots sols davant una institució o una església, a veure si té sort i no li passa res. Això està molt malament perquè la policia té l’obligació de buscar els pares i en qualsevol cas el nadó no pot ser adoptat.

Passa perquè hi ha dones que es troben en una situació difícil i estan desesperades sense saber com sortir-se´n, perquè hi ha problemes econòmics,  familiars i socials que són intractables, per falta d’educació i de responsabilitat, per habitatges dolents, per falta d’escrúpols, pels mals records  d’infantesa.

L’ultratge de la gent que en sent parlar és comprensible. Fa uns anys les autoritats van trobar als carrers de Nova York una nena morta llençada amb les escombraries. Els bombers i els policies van recollir diners i li van pagar un funeral en gran estil, amb homes en uniform. Van treure el taüt de l’església a les espatlles, com si el nadó hagués estat un dels seus. Així van voler restaurar la dignitat humana, que desconeguts havien violat.

I  és per evitar aquests casos que els 50 Estats (però absurdament no pas el Districte de Colombia, seu del Govern Federal)  han fet lleis de “safe harbor”. Aquestes lleis permeten al pare or la mare abandonar un nadó per sempre, sense repercussions a diferents indrets, sovint les casernes de bombers o de policia, o les sales d’urgència dels hospitals. El nen queda sota la tutel.la de l’Estat i molt probablement serà adoptat immediatament, perquè sempre hi ha parelles esperant. Evidentment cap dona té una obligació de fer-se assistir durant el part per un metge o una llevadora (si viu a un estat on les llevadores puguin treballar, que no és a tot arreu), però violaria la llei si no donés el nen d’alta al Registre Civil o no el cuidés. Amb el “safe haven” s’arregla tot. La mare manté l’anonimat, el nen troba pares adoptius, l’Estat s’estalvia diners, la llei es respecta i fins i tot l’Església diu que s’eviten avortaments.

Les lleis dels Estats de la Unio sovint reflecteixen punts de vista similars però no són idèntiques. Els Estats són sobirans i els representants elegits poden escriure sense censura les lleis que els convinguin. Coses que varien entre els estats en les lleis de “safe haven” són si l’abandonament el pot fer el pare o la mare, quina edat màxima pot tenir el nadó (com ho podrien saber els bombers?), protecció als funcionaris per responsabilitat civil, si és anònim o cal identificar-se i alguna cosa perquè els advocats tinguin feina, com ara si la immunitat és absoluta i automàtica o només una “defensa positiva”, que potser els que veieu Law & Order sabeu què vol dir: que la policia pot investigar on ha anat a parar un nadó desaparegut, però que en el moment on l’ús del “safe haven” quedi provat, cal tancar la investigació en l’acte i sense repercussions.

Però a l’estat republicà de Nebraska, al cor de l’antic Oest van tenir un acudit que els ha posat als titulars dels diaris americans malgrat la crisi econòmica i l’Obama.  Mira que semblava difícil!

Nebraska

Hi ha molta gent a Europa que no coneix Nebraska i a la costa Est igual. En qualsevol cas, ningú en fa cas. És un estat enorme, mantes vegades la superfície de Catalunya, a la pradera americana i sense una sola muntanya. És completament pla amb rius molt amples que fan meandres i carreteres amb rectes interminables. Hi ha molts pocs habitants. La seva ciutat més important és Omaha; la capital és una ciutat molt bufona anomenada Lincoln a menys d’una hora d’Omaha. El Capitoli de l’estat, seu de l’assemblea bicameral i despatx oficial del governador és una torre de considerable altura al mig d’un parc. La residència del governador està al darrere del Capitoli. Hi ha museus que parlen d’un passat amb els colonitzadors de l’Oest, i amb cowboys i indis i  carros de vela travessant la pradera. A un parc tenen una família de bisons (“buffalos”). L’orgull de Lincoln és la gran Universitat de Nebraska, que està bé i té a més un estadi amb un equip de football dels millors i és la gran passió dels residents. A Omaha hi ha un  Museu d’Art bo. De pobles n´hi ha pocs i són petits. Passant amb cotxe s’hi veuen vaques i cavalls i mot conreu amb màquines gegantines. Els Nebraskans són gent molt religiosa i conservadora. A tot arreu es veuen escoles bíbliques.

Essent així, com se´ls va acudir una idea tan absurda com extraordinària?

La Nova Llei de “Safe Haven” de Nebraska

Quan hom menys s’ho espera, passa alguna cosa pel món que fa pensar a tothom. I mireu que haver de reflexionar és una feina molt dura i molts no hi estan avesats.

La nova llei va esdevenir famosa en l’acte per dues raons: primer que deia que es podien regalar a la custòdia de l’Estat fills o fills fins a l’edat de 18 (divuit) anys, tenint en compte que la majoria d’edat és als 19 anys i  segon que no deia enlloc que el dret estava limitat als ciutadans o residents de Nebraska. El segon punt va haver de ser eliminat immediatament degut a la por d’una arribada massiva de pares desesperats amb fills impossibles d’altres estats.

Fins als 18 anys segons la nova llei els pares tenien el dret de dur un nen a certs llocs i donar-lo per sempre més a l’Estat sense haver-se´n de preocupar mai més!

Hi havia raons. Gairebé tothom coneix alguna família amb fills boigs que són impossibles de controlar, que posen en compromís els pares, que ni estudien ni aprenen res, mal educats, amb mals amics, violents, bevedors, amenaçadors… Cal considerar també els casos tan cruels d’autisme, de síndrome de Down, d’altres malalties incurables que posen tan a prova la resistència dels pares.

Ja estava arreglat potser per primera vegada en la història de la humanitat. De fet la llei establia un divorci sense explicacions ni autorització entre els pares i els fills dolents, com si no haguessin nascut. Retorn a la fàbrica.

No havia passat mai a la República. La llei ja ha estat derogada, però 47 pares per diferents raons s´hi van acollir i els fills ja no són seus.

En un editorial el New York Times, font de saviesa infal·lible i inesgotable, ha cantat les quaranta als legisladors de Lincoln, Nebraska. Bones intencions, potser, però el que cal fer és millorar els serveis socials per a nens amb malalties cròniques, oferir assegurança de malaltia per a malalties mentals, donar suport als pares de fills malalts o difícils. I deixar-se de bestieses.

Perquè les lleis de “safe haven” són bones i no són escaients per a joves de 18 anys

**********************************************************************

Escric aquesta entrada el vespre que Thanksgiving, el Dia d’Acció de Gràcies, la festa més gran del calendari nord-americà, més important encara que Nadal o Cap d’Any. Es commemora l’arribada a Plymouth (Massachussets) del vaixell Mayflower amb els Pilgrims a bord, uns emigrants perseguits a Anglaterra i Europa perquè eren protestants puritans. Van ser ells els qui van donar el tret de sortida als EUA.

Al darrer Dijous de Novembre cada any es commemora un esdeveniment probablement històric: després d’un any difícil, havien tingut al final una collita i van decidir invitar els indis i celebrar-ho plegats per donar gràcies, potser menjant gall d’indi (si en tenien).

La festa fou introduïda originalment pel President Lincoln i en la forma actual del President FD Roosevelt.

Per un dia a l’any tothom seu a la taula amb la família. Està prohibit queixar-se, expressar frustracions o rondinar.   Avui és el dia de celebrar totes les coses bones que tenim. No hi ha cap ésser humà que no tingui alguna cosa que valgui la pena: vida,  família, amics, feina, salut, habitatge….

És veritat que Divendres tothom començarà a rondinar i queixar-se una altra vegada. Però el pròxim Thanksgiving ja estarà un dia més a prop.

A tothom, doncs, felicitats pel Thanksgiving i per tot allò que teniu.

Joanot

Tags: EUA Nova York Nebraska Fills Safe Haven Llei

Els Catalans contemporanis sens dubte tenen una visió distorsionada de què són, què fan i què volen els pobles llatino-americans. La immigració prové sovint, gairebé sempre, de les capes socio-econòmiques ínfimes, gent poc preparada a representar el seu país. Hi ha naturalment la ràdio i la televisió, sempre preocupades pels ratings que suplementa el coneixement espontani urbà amb entrevistes de cantants, dades biogràfiques avorrides, fotos amb governants inútils i afirmacions polítiques gratuïtes. Tot això deixa de banda la realitat.

The Americas Society

Aquesta és una antiga associació d’intel·lectuals d’abast nacional  situada a un palau magnífic a Park Ave cantonada 68thSt, dedicada a educar el públic nord-americà sobre les facetes del veïns de l´Hemisferi. El seu objectiu és promoure l’enteniment econòmic, polític, social i cultural entre tots els pobles americans des del Canada fins a Xile i l’Argentina incloent el Carib.

A les seves reunions i revistes hom s’assabenta de l’existència d’un món molt diferent del que presenta el conjunt mediàtic jubilant del nacionalisme espanyol i que tampoc té res a veure amb la majoria dels immigrants.

Un intel·lectual discuteix els problemes i significat i evolució del món, inclòs el seu propi país, reconeix i denuncia la realitat, explora la natura humana, analitza les noves formes d´expressió, pensa en el futur, es preocupa per la política sense participar-hi, obre i contribueix a discussions de nous temes, fa criticisme literari, reflexiona sobre el passat històric. Si fos legítim comparar una societat amb un ser humà, els pensadors en serien el cervell. Potser la part del cervell amb les neurones motores.

La darrera reunió de l’Americas Society era una discussió entre els editors i participants en la darrera edició de REVIEW77 que acabava de sortir. Entre els membres hi havia un professor de Princeton, una antiga professora de Princeton ara la Universitat Autonònoma de Mèxic, una professora del Centre Postgrau de City University i dos autors mexicans residents a NY. Els professors eren universitaris de les humanitats que feien comentaris pungents, profunds sobre ells mateixos i la seva realitat en un anglès perfecte o excel.lent

La Veritat

L’Alvaro Enrigue (sí, amb “g”) és un escriptor mexicà relativament jove que ho va dir ben clar quan una de les universitàries va referir-se a Llatinoamèrica. És que els llatinoamericans com a comunitat cultural només existeixen a Espanya, més en concret a Barcelona (!) i a Nova York. En aquestes ciutats, emigrants que potser han hagut sortir del seu país perquè no els deixaven ni parlar ni escriure o els ficaven a la presó o no podien guanyar-se la vida, descobreixen a un país estrany companys que parlen més o menys una llengua similar, si no idèntica, amb els que es poden reunir, parlar de temes importants, discutir la seva feina i fer totes les coses que no els deixaven fer a casa.

Però, van afegir els participants, no hi ha cap solidaritat ni comunitat entre els paisos llatinoamericans, que cada dia són més insulars, més nacionalistes, més tancats al món intel.lectual estranger, als moviments internacionals. Perquè s´haurien de sentir solidaris els paisos per parlar la mateixa llengua?, es preguntava l´’Enrigue.

Tenia molta raó. Hi ha moltíssims països que parlen l’anglès. Què ha de significar això? Cadascú va a la seva.

Llatinoamèrica ha estat tradicionalment dominada pels EUA i tots els homes de negocis han de parlar i parlen la llengua anglesa. L’Organització dels Estats Americans rau a Washington, el tema econòmic actual més important són els intents de l’Administració Bush d’extendre-hi la zona de comerç lliure, sobretot a Colòmbia, en contraposició a l’alternativa de Chaves, Morales i Lula. Tot això es discuteix a reunions sense la participació de representants de Madrid, que només són invitats a trobades periòdiques de turisme polític sense conseqüències ni substancia.

Els darrers anys el govern xinès ha penetrat també fortament al mercat sud-americà i els japonesos mantenen bé el peu que tenen al Perú. Els russos ara estan fer tot el que poden per penetrar també. Tot això és bo per a Amèrica Llatina que fins ara havia depengut exclusivament dels veïns del nord

Espanya i Llatinoamèrica

És molt difícil sumaritzar què pensen els sud-americans d’Espanya. El passat colonial el veuen molt malament: els nens llegeixen a l’escola com els indis van ser exterminats, la corrupció i crueltat dels governants espanyols, l’esclavitud que van introduir, els atribueixen el desastre político-econòmic que en va resultar. La gent com s’ho prenen? En general bé. M’he trobat molts que s’alegren de parlar amb un espanyol. Sang pura espanyola a molts llocs és un amena de títol aristocràtic. A Nova York tots són molt amistosos. Miren amb orgull la presència espanyola a la UE i veuen el nacionalisme català molt negativament com a un obstacle o retrocès i una amenaça a la percepció d’importància de la seva cultura. Voldrien una Espanya gran i forta per sentir-se més importants ells mateixos.

El concepte de Llatinoamèrica del govern de Madrid no és sinó una defensa final de l’imperialisme espanyol, una reivindicació de fundació poc clara, que existeix només, com deia l’Enrigue entre llatinoamericans exiliats.

I de segur ni l’Obama, ni els EUA, ni Xina, ni Rússia, ni sobretot els països americans individuals, necessiten ni volen per res l’assistència de ningú de Madrid per parlar entre ells.

Les Nacions Unides (canviant de tema)

L’edifici de les Nacions Unides a l’East Side ja es fa vell i si no l’arreglen aviat no s’hi podrà treballar més. Des del punt de vista arquitectònic, aquest edifici tan racional i minimalista ha tingut sempre mala premsa, encara que ara es veu molt reivindicat. En qualsevol cas, és un dels punts més visitat de la ciutat. Ara que només els turistes  el visiten. Els novaiorquesos odien les NU i les molèsties anuals de l’Assemblea General (cap a la Mercè) amb obstacles del tràfic encara pitjors que les usuals i caravanes de gent desconeguda amb protecció gairebé militar. Tots engeguen un discurs que ningú se sent excepte els propis votants al país d’origen. I les manifestacions de gent desconeguda que no importen ningú a la ciutat. Ja els hi va dir l’ambaixadorde Reagan un cop: “You are welcome to sail away from the shores of New York” A més la gent que hi treballen no paguen impostos.

Projectes de renovació

Ja en els darrers temps de Kofi Annan la necessitat d’una renovació s´havia fet evident. El primer projecte, com no s’estan de res, era construir un segon gratacels a un parc públic a poca distància. Caram. Només que això d’edificar a Manhattan és un problema molt greu i que els novaiorquesos no volen sentir parlar de perdre parcs, per petits que siguin. A la qual cosa caldria afegir, com sempre, que les NU sén poden anar a …. No ho escriuré, però l’afecte de NY per l’ONU ja està ben documentat.

Després van començar a a buscar edificis buits a Queens, a Brooklyn… Sí que n´hi havia, però els senyors ambaixadors no volien anar tan lluny en vista del tràfic. I evidentment no es pot esperar que aquesta gent prengui l’autobús o el metro. I ara… Al final, vaig llegir ahir al NYTimes que es quedaran a Manhattan però no a un sol edifici sinó a diferent llocs mentre tot es refà: electricitat, aire condicionat, seguretat, comunicacions, oficines, parets interiors, espais col.lectius, etc. No llegeixo en canvi què faran amb el Consell de Seguretat o l’oficina del Secretari General o l’Assemblea General.

Però el NYT ens dona una dada important: el nombre de seients al Consell de Seguretat no s’ampliarà. Com ja fa temps que sospitem molts.

Joanot 

Tags: intel.lectuals, Llatinoamerica Nova York Nacions Unides ONU renovacio

 La pobre Mary

Tots els immigrants hem vingut buscant una vida millor i la llibertat que no sempre existeix al país d’origen. Hi ha qui prospera, hi qui no, però a pocs els tanquen tota la vida sense haver fet res, com li va passar a la irlandesa Mary Mallon.

La Mary va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Probablement va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, un país que no podia assolir la prosperitat sota la tutela colonial britànica . Probablement ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dolars, se’ls gastava amb el seu company, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. No tenia bon caràcter (cosa que probablement va acabar pagant molt cara) i quan no hi era la mestressa, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per una Salmonella que era és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu del què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, no pas per contacte directe entre malalts. De fet ara afegiríem que aquest organisme només es troba en les excrecions dels pacients infectats. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans tan sovint, o sigui que si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorqués Warren a Oyster Bay (un suburbi llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment se´n va anar.

Un detectiu fa fortuna gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorqués anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor es un dels fundadors de l’epidemiologia medica.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan i va identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots. Ho va confirmar investigant tots els llocs on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? Pregunteu massa.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors)  que transmetien la malatia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el primer cas trobat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb una forquilla de cuina, de les que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb un nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper se´n va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s´ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver se seure a sobre. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa.

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha un germà del sud a poca distància). Li van donar una caseta petita amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que anomenessin la teva dona “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat. Mary Brown apareix del no res.

Però al mateix temps, l’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Aquesta vegada, n´hi havia prou, van pensar tots.

La carrera de Mary s’havia acabat amb 47 malalts i tres morts.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de ser alliberada, a la que passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratory microbiològic, on feia feines com netejar ampolles i contenidors.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre lloc on anar i poc a poc s’havia fet massa gran per escapar-se.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van ficar a una habitació a l´Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital fou tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar i la van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de Laguardia i només a uns 500 m de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils adictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permis de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al Govern de l’Estat de tant en tant surt algú que hi vol fer alguna cosa.

Final

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies i no s’ho va creure mai. A mes van trobar poc després a la ciutat un altre  portador anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van dir que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent la cuina. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai mes a la cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis i tres morts,   però un home d’origen italia que era lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 malalties i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions.

Això sí, cap d’aquests dos és tan famós com Typhoid Mary.

Joanot

“Outsourcing”: Quan la feina se’n va a l’estranger llunyà

“Outsourcing” és una paraula terrible, odiada i temuda a tot el territori dels EUA però molt estimada com a font d’estalvis a les oficines dels directius de grans empreses. És molt senzill: quan una certa activitat o servei surt massa cara, l’empresa s’estalvia diners enviant-la a l’estranger, on els sous són més baixos. És el mercat lliure que tot ho anivella: els sous al país beneficiat pugen i els sous del país donant baixen. Els dels directius naturalment pugen sempre, sobretot quan aconsegueixen augmentar la rendibilitat econòmica de la casa. L’argument dels sindicats en contra és sempre que les empreses americanes no insisteixen al contracte en fer respectar les mateixes lleis del treball, de seguretat i de protecció ambiental a Mèxic com als EUA. És clar que no, perquè si ho fessin no s’estalviarien diners.  Quines coses de demanar!

L'”outsourcing” funciona no sols amb l’estranger. Interiorment també, perquè cal recordar que hi ha grups de treballadors amb sindicat i grups de treballadors que fan la mateixa feina sense sindicat. Diguem que l’empresa veu que les dones de la neteja són massa cares perquè porten anys amb la companyia i han guanyat millores de sou cada any i tenen molts beneficis secundaris, com ara caixa de pensions, certes assegurances, etc. Doncs la solució és fàcil: el departament de neteja queda dissolt i els empleats acomiadats i la feina se li dona a una companyia independent que la fa a la meitat de preu. No és que els antics empleats es quedin al carrer, no. La segona companyia els ofereix la mateixa feina que tenien abans a la meitat de sou i sense assegurança de malaltia. El capitalisme és fantàstic. “Outsourcing” és una eina útil. Expliquen sempre que ens en aprofitem tots, perquè els nostres fons de pensió tenen accions de la primera companyia, potser fins i tot de les dues. Si ells ho diuen…

NAFTA, oh rats!

A Nord-Amèrica hi ha un tractat anomenat NAFTA, del que hom ha parlat molt durant les eleccions. Anomeneu-la davant certs grups de treballadors i si no aneu amb compte, us escanyaran (“rats” és un renec). Però si esteu en companyia de mexicans, no se la pot atacar. Aquesta Associació de Comerç Lliure a Nord-Amèrica, que tants voldrien abolir, inclou els EUA, Canadà i Mèxic i no és ni ben tros igual que la UE. El resultat principal de la NAFTA és que fa molt fàcil per a qualsevol companyia tancar la fàbrica als EUA i traslladar-la a Mèxic, perquè la companyia pot importar els productes mexicans sense tassa. I així és com cada dia es tanquen més i més fàbriques als EUA. I cada dia més i més treballadors es queden sense feina i acaben treballant per la meitat de sou sense assegurança de malaltia (i a gràcies).

Ciutats moribundes

Amèrica era un gran país industrial amb fàbriques enormes, les millors del món, però ara cada dia se´n tanquen més i més i aviat el país estarà dedicat només als serveis, les finances i la recerca.

Hi ha exemples astoradors. Vigileu que no passi el mateix a Catalunya.

Hi ha algú a qui no li agradin les antigues locomotores de vapor? Potser queda encara qui se´n recordi de les magnífiques locomotores model Santa Fe. Què n’eren de maques! N´hi ha que estan als museus. Queden reproduïdes als trens elèctrics.

Gairebé totes les locomotores de vapor del món van ser fabricades a una ciutat al nord d’Albany (Capital de l’Estat de Nova York) anomenada Schenectady. Aquest ciutat estava de camí a la glòria: a més de les màquines de tren hi va ser fundada la gran General Electric. Imagineu-vos el futur! I no us espanteu del present tan trist. L’altre dia no tenint res més a fer, hi vaig anar en cotxe. Quina ciutat tan lletja, pobra i trista! Es veu que ara acaben de descobrir  la indústria de les llars per a jubilats. I GE els ha regalat un parc davant del jutjat, perquè se´n recordin de quan la companyia hi era.  D’alguna cosa han de viure, pobrets.  Jo no hi aniria pas a una d’aquestes llars.

I Buffalo, que era una de les ciutats industrials més importants no sols de l’Estat de Nova York sinó del món a finals del S XIX? Quan la indústria pesada va plegar ningú va saber com substituir-la. I cada any des d’aleshores la ciutat ha anat de baixa i encara no ha tocat fons. Té un centre massa gran i espectacular per a una ciutat trista i pobre. Les cases són baratíssimes. Tenen sort de tenir a les rodalies una atracció coneguda, anomenada Cataractes del Niàgara.  Sempre hi ha turistes despistats que van a Buffalo com si hi hagués alguna cosa.

Hi ha gent que no entén perquè s’anomena Buffalo si a Amèrica no hi ha hagut mai cap mal  anomenat “buffalo” (en realitat un bisont).  És un secret. No li digueu a ningú però és que fa segles grups de caçadors de parla francesa es van instal.lar a la vora del riu tan maco que hi ha, el quan van anomenar Beau Fleuve”.  Això no ho sap gairebé ningú.

Ara surten els Indis al Telèfon

Els serveis d’atenció als clients són un punt fluixíssim de les grans companyies a tot arreu del món. El suport telèfonic és sovint incompetent, sempre lent i a vegades  fins i tot desagradable i groller o desconsiderat. Així i tot costa molts diners.

Fa anys les grans empreses nord-americanes van descobrir també l'”outsourcing” per als serveis telefònics. És clar que els americans només parlen anglès, però cal recordar l’èxit lingüístic tan gran de l’Imperi Britànic. Sobretot els indis, que com els catalans són bilingües: tenen una llengua materna amb alfabet propi que no entén ningú fora del territori, i a més aprenen anglès que adopten com a segona llengua. La diferència és que l’anglès és una llengua que es parla a tot el món i que l’aprenen perquè volen. Les coses que són útils no cal imposar-les.

A més els indis són bons amb la tecnologia i la informàtica i són molt respectuosos, i quan viuen  a la Índia, cobren molt menys que els telefonistes americans. Amb els satèl·lits la distància ja no és res.  Són els candidats perfectes per a l’outsourcing de tots els serveis d’atenció al client telefònic.

Els cal estudiar una mica abans de poder fer-ho. Els donen classes de vida als EUA, de geografia i de certs costums, a més del coneixement propi de la companyia que representen. Molts indis tenen un accent terrible, però això la majoria de gent ho pot millorar. Avui llegeixo que Citibank, el gran banc en perill, acaba de vendre la companyia d’outsourcing que tenien a l’índia, que organitzava outsourcings per qui els necessites. Diuen que havien considerat oferir metges radiòlegs per interpretar a l’India totes les plaques de raigs X fetes a Amèrica.

Bancs, companyies de telèfon, proveïdors de l’Internet, venedors… totes les companyies grans tenen contractats els serveis telefònics a l’Índia. Els indis no són els únics: també hi ha les Filipines, la Federació Malaia, Indonèsia i segurament d’altres. La Xina no, perquè els xinesos tenen un problema massa greu amb l’anglès.

A vegades passen coses divertides. Jo li vaig explicar a un indi per telèfon l’altre dia que visc a Manhattan. Després d’un silenci, em va preguntar si això és a Nova York. I diuen que un altre va tallar a un client que encarregava un cotxe de lloguer i volia quedar en un lloc exacte per trobar-se “Senyor, no cal que es preocupi: el cotxe l’esperarà a l’aparcament de l’edifici” El pobre home es pensava que els edificis a Nova York tenen lloc per a un aparcament envoltant la urbanització, amb arbres i gespa, com els dels suburbis. Un altre no em va entendre quan li deia que el lloc on treballo està a la Cinquena. Què és la Cinquena? La Cinquena Avinguda. És un carrer això? Si, molt llarg. A Nova York. Un altre em va preguntar si el meu edifici està a una “gated community” (una urbanització voltada de muralles amb un guàrdia jurat a l’entrada). No n´hi ha d’això a Nova York. Una dona no entenia  perquè jo li deia que tot estava tancat si era dimecres. És que era el 1 de gener (que no és festa a tot el món). Finalment em recordo d’un dia quan la persona al telèfon d’atencio al client de Citibank tenia un accent indi tan fort que no el podia entendre. Vaig haver de plegar i deixar-ho córrer.

Com que visc aquí jo no sé si els espanyols també ho fan això. Als catalans ningú ens vol parlar en català, ni que la companyia estigui a Barcelona o Sabadell. Els indis segur que ho farien per diners si poguessin. I els sud-americans? Voldrien fer algun euro parlant pel telèfon amb clients  de l’estat? No sé, depèn de moltes coses, ja veurem…

Tags: Nova York outsourcing telefon servei d'assistència al c

Ja ho diu el títol d’aquest bloc: Nova York és diferent, i és diferent dels altres nord-americans i els nord-americans són diferents dels catalans. La raó és sempre la mateixa: és el resultat d’una barreja de raons històriques i ambientals, que cal entendre si es vol entendre com són els ciutadans d’un país.

El començament a la Pradera

Els EUA són ara i han estat sempre des del començament un país d’immigrants  (o emigrants, si us agrada més). Això tot sol els fa molt diferents dels europeus.

Cal posar-se al lloc dels immigrants originals britànics: els que van arribar a Plymouth el dia de l’Acció de Gràcies que tan aviat commemorarem eren protestants Puritans. Els qui van arribar a Jamestown i després a Williamstown, primera seu de govern britànica a Amèrica, eren més aviat Anglicans (que aquí als EUA s’anomenen Episcopalians). Quelcom que hagi estudiat la història d’Anglaterra de la Renaixença ja sens dubte reconeix el problema: els dos grups estaven a matar i de fet es van perseguir, executar i torturar mútuament unes quantes vegades. Després de la Reformació a Anglaterra, els protestants es van trobar dividits en dos grups: els anglicans que volien viure separats de Roma i que els capellans es casessin però mantenint una litúrgia i teologia gairebé iguals a les del catolicisme; els puritans que veien els bisbes i sacerdots anglicans com a institucions sacrílegues i volien que cadascú llegís en anglès i interpretés la Bíblia al seu parer. Ara que aquests dos grups havien arribat a les Amèriques buscant entre altres coses la llibertat de religió, començarien a perseguir-se i matar-se entre ells una altra vegada? Aviat s´hi van afegir altres religions: els luterans alemanys, els jueus sefardites del Brasil, els catòlics, els russos ortodoxos. Com acabaria? Hi havia perill.

Els pares fundadors, com els americans anomenen els autors de la Declaració d’Independència i de la Constitució, que eren homes de seny  van reconèixer el perill i van trobar una solució nova i original, que probablement és la forma definitiva de resoldre el problema: les religions ni serien adoptades oficialment ni serien simplement  tolerades: estarien al MARGE  i fora de la política. L’Estat no les podria ni afavorir ni prohibir ni tocar. Els americans serien per sempre més  lliures de triar i ningú els molestaria.

Desconfiança de l’Estat

Els europeus en general esperen protecció i ajuts del seu govern. Els americans, no. Només volen viure amb tan poc govern com possible. “Keep the government off our backs”, criden. Paguen els impostos més baixos del món industrialitzat, però contínuament es queixen dels alts impostos i volen rebaixar-los.

Una altra vegada, cal recordar qui eren i de fet qui som els emigrants americans. Eren (i som) gent que gairebé sempre van marxar del país original perquè en tenien prou d’abusos, de monarquies oligàrquiques, d’aristòcrates escanyapobres i alts impostos, perquè no volien aguantar antisemitisme i persecucions religioses i opressions, perquè en tenien prou d’haver d’estudiar ideologies, un dia del feixisme, l’endemà l´Stalinisme que deien coses rares i acabaven bastint camps de concentració. Perquè no volien seguir vivint a un lloc on no hi havia esperança d’un futur millor per als pobres.

I aquí els teniu baixant del transatlàntic a Ellis Island i arribant a un país enorme i obert. Amb imaginació ja podeu sentir-los cridant: Prou de Governs, Prou d’Impostos, Prou d’Exèrcits. Ara viuré tranquil amb la meva família i ja m’ocuparé jo mateix de resoldre els meus problemes. Si vull religió, ja me la triaré jo mateix.

I aquesta actitud es va transmetre a les generacions que van seguir i encara marquen el caràcter col.lectiu dels americans, que no volen saber res del govern i creuen moltíssim en la “self-reliance” que el meu Larousse tradueix molt malament com a independència però és l’expressió del desig de dependre d’ells mateixos només.

Armes de Foc

Molta gent ridiculitza els americans perquè es neguen a abandonar o reinterpretar l’article 2 del Bill of Rights que clarament (com acaba de decidir el Tribunal Suprem Federal) els dona el dret intocable de comprar armes. Diuen que a Europa això no passa encara que per exemple a Suïssa i Finlàndia el percentatge d’armes de foc en propietat privada és més gran.

A Nova York i a Washington tampoc no ens agraden les armes de foc. El Tribunal Suprem no ha prohibit mai als governs locals que regulin la possessió d’armes, només que les facin il.legals. A Nova York per comprar una pistola  cal tenir un permís que és molt difícil d’obtenir. I si la Policia et troba pel carrer amb una arma amagada la pagaràs molt cara. Dissortadament, els criminals encara poden prendre el cotxe i anar a estats el sud a poques hores de cotxe, com per exemple a Carolina del Nord i comprar-ne fàcilment. Però cal transportar lamercaderia i si t’agafen tindràs un problema molt gran.

La possessió d’armes es comprén només revisitant el passat del poble immigrant vivint tot sol a un país nou on calia practicar la “self-reliance” i defensar la família dels perills perquè ni havia ni ningú volia un govern. Va quedar enregistrat en l’esperit dels ciutadans per sempre més.

Els Baptistes  Evangèlics del Sud i l’Extrema Dreta Religiosa

Hi ha mols grups i grupets religiosos protestants, alguns formant part d’esglésies nacionals, altres simplement com a comunitats de veïnat que paguen un predicador pels sermons, casaments i serveis religiosos. A l’arrel de tots hi ha els Baptistes que de fet són els successors dels Puritans que van arribar d’Anglaterra i Països Baixos. Llegeixen pel seu compte i interpreten la Bíblia literalment i volen viure seguint les seves prescripcions.

Entre ells hi ha hagut grups extrems que s´han deixat utilitzar per esdevenir el braç de la dreta religiosa. Repeteixen sempre els solgans “socials”: estan contra l’avortament, el matrimoni gay, la contracepció, contra les aventures extramatrimonials, per l’ensenyament públic dels 10 Comandaments a l’escola. I gràcies al cinisme de Karl Rove, l’operatiu infame de George Bush que els va fitxar i convertir en la base del Partit republicà, també estan a favor de l’economia de mercat. No afavoreixen la justícia social sinó la caritat i generositat personals, com feien els primers immigrants. I afavoreixen entusiàsticament l’actuació d’Israel a Palestina. Un cop els jueus posseeixin tota la terra, Jeucrist tornarà per la segona vegada i a Armaggedon, com diu l’Aocalipsi, tindrà lloc la batalla final entre les forces del Bé i del Mal. Després d’això els jueus seran convertits al Cristianisme i serà la fi del món. S’oposen radicalment a la Teoria de l’Evolució i la lluita contra la ciència ja ha durat gairebé cent anys. Un dels problemes és que interpreten el mot “Teoria” malament com si volgués dir hipòtesi sense fonaments, que tothom pot rebutjar racionalment.

Aquesta és la basis del Partit Republicà. Aquests grups existeixen perquè existien al començament del país i s´han transmès l’actitud de pares a fills. Si un americà et dona el condol per una mort, et dirà sempre que “et recordarà a les seves pregàries”. I a un nen petit se li desitja “que Déu el protegeixi”. I els bitllets de banc diuen “In God we Trust”. I tots els perdedors i guanyadors d’una elecció accepten el resultat amb un discurs que acaba sempre en “Déu beneeixi Amèrica” De fet quan pregunten a Obama perquè s’oposa al matrimoni gay (qüestió absurda, posat que el dret familiar és de competència estrictament estatal i el President no hi pot fer res) l’Obama respon que exclusivament per raons religioses

Els Pares Fundadors i l’Elecció Presidencial

Molts es pregunten que perquè no hi ha elecció popular directa del President. Els Pares Fundadors van fer la seva feina a finals del S. XVIII precedint la revolució francesa i van crear una verdadera república, la primera que fou democràtica, l’edifici polític i constitucional més original i valuós que el món hagi vist mai.

Molts comentaristes han dit que els Pares Fundadors en la seva saviesa no es fiaven del tot del poble i van preferir fer elegir un Col.legi electoral de gent que sabés de què anava. Potser és veritat, però hi havia raons pràctiques.

En primer lloc la Constitució que van escriure establia clarament que totes les eleccions són exclusivament estatals i que no hi ha cap elecció federal. I així ha quedat. Sense eleccions federals l’elecció directa és evidentment impossible. Però encara es pot anar més enllà: les eleccions al segle XVIII consistien en reunions d´homes al veïnat amb discussió dels candidats, discursos de suport i al final un vot o en veu alta o alçant les mans o separant-se en grups (com es fa encara als Caucus). Evidentment aquest sistema no es podia quantificar i una elecció per un milió de ciutadans era impossible d’organitzar amb la tecnologia del temps. No va ser fins molt entrat el S XIX que es va inventar el “sistema australià”, el vot amb butlletes de paper que ho va canviar tot.

Perquè no ho canvien ara. primera perquè la Constitució no es toca sense motiu greu. després perquè ha anat sempre molt bé. En Lincoln, en Johnson, en Clinton van ser elegits també sense majoria de vots . En W també, però deixem-ho córrer. Era l’excepció. Si el Col.legi no es pogués decidir, l’elecció seria feta per la Casa de Representants, cosa que ha tingut lloc dues vegades, l’ultima a primers del segle XIX.

I els Pares Fundadors ho van preveure tot: els perills de la religió organitzada, els perills d’un Govern llunyà, la necessitat de garantir la independència de la gent i la necessitat de tenir jutges lliures i independents.

I sobretot van introduir la separació entre les branques executiva,  legislativa i judicial, un dels principis polítics més grans que s´hagin formulat mai

Tags: EUA Eleccions, Extrema Dreta Religió

La Insularitat de qui es creu fort

Fa unes setmanes, abans d’atorgar el Premi Nobel de Literatura, el secretari suec de l’acadèmia va declarar a un periodista que un americà no podria guanyar mai el premi degut a la insularitat del país i la manca de traduccions. Al seu parer, els EUA no participaven en el moviment cultural literari mundial.

En part és veritat, però els Europeus tampoc no saben gran cosa de la vida cultural americana. Els Americans amb les seves  llibreries enormes com el Barnes & Noble, el Borders, etc i les biblioteques a tot arreu probablement venen més llibres i llegeixen més per capita que qualsevol altre país.   Es fàcil anar a una editorial i queixar-se del nombre limitat de traduccions. Respondrien que ja ho han provat i que les traduccions es venen malament i que el seu públic només vol llegir obres americanes que tractin dels problemes americans. Un altre cas d’unilateralisme? O de grandesa?

És complicat. Caldria afegir que el país és molt gran i que les obres americanes són molt conegudes a Àsia, a la Xina i l’Índia. Un ciutadà podria pensar que el mon inclou nomes la diversitat dels residents, que es molt gran. En qualsevol cas és fals que els americans visquem allunyats de les preocupacions culturals del nostre temps, només que a Europa en sabeu poc. En suport ‘aquesta afirmació, voldria explicar el cas de l’estrena més recent a ‘Òpera Metropolitana de Nova York, que a Europa només s’ha vist a Londres.

La Met estrena nou Director General

Per molts anys el Director de la Met fou en Joseph Volpe, un home habilíssim i molt treballador que era famós per la tria d’artistes per als seus repartiments i que amb els diners que tenia posava a l’escena els millors cantants del món per cada paper. Però era un senyor una mica antiquat, acostumat al món dels vellets en salut precària i diners, vestits de fosc que sostenien generosament la institució , els quals s’estimaven coses maques i decorats i llums espectaculars però sense experiments ni agosaraments de cap mena.

Va anar bé per molts anys però al final el nombre d’assistents va començar a declinar. En Volpe no tolerava que ningú vingués a espantar els seus donants milionaris, tots ells republicans. Els vellets benestants s’anaven morint i no eren substituïts. Al final, l’any passat la Junta va anomenar Director General en Peter Gelb, un home molt diferent, nou i ple d’idees innovadores. Les cantants grasses s’havien acabat: a l’escenari tothom ha de fer goig. (Que no se senti al·ludida cap soprano famosa catalana) Hi ha molts cantants bons amb pes escaient que saben actuar. Cada vegada que comana una nova escenificació, en Gelb contracta directors i escenògrafs nous, sovint de Broadway o fins i tot de Hollywood. L’òpera ha d’esdevenir un espectacle grandiós, de masses. També ha encetat l’era electrònica, amb un canal de ràdio per satèl·lit  i vendes de música i DVD per l’Internet. Una nova època!

El compositor John Adams

L’únic gènere musical autènticament americà és el jazz que no està malament. Però com qualsevol habitual de les sales de concert i d’òpera us explicarà, hi ha molts compositors, nadius i immigrants que fan música de qualitat, tradicional i experimental que es coneix poc a Europa.

Als EUA hi ha una casa d’òpera, la de San Francisco que des de fa anys disposa de donacions filantròpiques  i federals per promoure la producció d’òperes americanes i ho han fet amb moltíssim d’èxit. Paguen al compositor perquè pugui treballar sense preocupacions i gairebé sempre estrenen a San Francisco, portant l’obra després a llocs com Santa Fe, Houston, Chicago i potser fins i tot Londres. Rarament una d’aquestes obres arribava a la City Opera de Nova York però pràcticament mai a la Met.

San Francisco es únic promovent temes americans d’actualitat. A mi em va agradar molt el “Dead Man Walking” (la monja que atén un condemnat a mort) una nova opera que va seguir la trama del film de la Susan Sarandon i Sean Penn.

En John Adams és considerat el millor compositor americà vivent. Les seves òperes inclouen el “Nixon a Xina” sobre el famós viatge de Nixon i la contraposició de cultures, “Klinghoffer” sobre la captura del vaixell Achille Lauro per una banda de terroristes palestins i l’assassinat d’un vell home jueu en una cadira de rodes que fou llençat a l’aigua, que tractava del terrorisme, les religions i conflictes i arguments insolubles. “Estava mirant el sostre i sobtadament vaig veure el cel” era sobre el gran terratrèmol de Los Angeles el 1993 . “La transmigració de les ànimes” tractava de l’atentat de 11 Setembre. Els seus punts de vista són els d’un intel·lectual progressista, escèptic, que es fa preguntes sobre tot i es preocupa pel genere huma.

El Dr. Oppenheimer

La seva obra mestra és el “Doctor Atòmic” que ens explica els darrers dos mesos de Robert Oppenheimer a Los Alamos i escenifica l’explosió de la bomba atòmica aquella nit tan tràgica del 15 al 16 de juliol de 1945. El llibret és escrit per Peter Sellars, probablement el millor director de teatre i escenògraf del món, només que dissortadament es va  barallar amb el Sr Peter Gelb i com que els diners no comptaven, la Met va encarregar una nova escenificació a Petty Woolstock una Directora britànica menys coneguda que no havia dirigit mai una òpera (quina estrena, noi!). El text no és inventat. Gairebé tots els arguments i informació estan trets de documents fets públics. Les paraules posades a la boca d’Oppenheimer (anomenat “Oppie” algunes vegades), d’Edward Teller (pare més tard de la bomba d’hidrogen), dels físics dissidents i del General Groves  les van pronunciar els actors originals de la tragèdia.

Katty és la muller alcohòlica d’Oppenheimer. Tant ella com el seu marit són personatges intel·lectuals, amb lligams amb als partits comunistes legals i tolerats de l’època que tenen fe en el projecte però viuen torturats per les conseqüències tant imprevisibles com previsibles. El projecte l’havien començat per protegir-se dels nazis alemanys, però ara es parla d’utilitzar la bomba contra japonesos, que és molt diferent. Hi ha dubtes. L’Oppenheimer, un home molt erudit,  llegeix la poesia de John Donne, un clàssic anglès del S.XVII. El seu sonet “Batter my heart, three-personed God” esdevé una ària molt maca però també va servir per donar el nom al “Trinity site” el lloc de l’explosió al Nou Mèxic (que per cert es pot visitar). També llegeix el poema èpic hindú Bhagavad Gita i de fet Vishnu, la deessa de la destrucció apareix en un moment i el cor en canta algunes línies. La seva muller Kitty en canvi llegeix Baudelaire i canta una ària d’un poema escrit per la poetessa progressiva americana de primers del S.XX Muriel Rukeyser. La tragèdia està en l’aire, es mastega. Guerrers indis amb els vestits i màscares de les tribus “pueblo” locals apareixen. Un esdeveniment molt greu s’acosta.

Jo personalment no he vist mai enlloc res comparable a l’escena final del compte enrere abans de l’explosió que produiria angoixa a l’espectador més resistent. Dura 10 minuts interminables, marcat per un so de “boom” creixent electronic que surt dels altaveus acompanyat de música atonal o amb melodia, un cor frenètic, rellotges i crits de nadons. Els treballadors del projecte estan arrenglats davant el prosceni (la bomba està evidentment dintre l’auditori) en silenci, amb ulleres fosques, astorats. Una parelleta s’abraça, tan esfereïda com l’espectador. Evidentment representen la humanitat que no sap què passarà, com acabarà tot.

L’Adams explica que va dubtar molt amb el tractament de l’explosió. En aquesta era d’espectacles visuals extraordinaris i Star Wars qualsevol efecte practicable a l’escena només faria riure el públic. Em diuen que a San Francisco l’obra acabava en sec un segon abans de l’explosió. A Nova York no. Hi ha un moviment orquestral alt, angoixant. Les muntanyes del rerefons s’obren exposant signes misteriosos. Ningú no sap què ha passat. No hi ha cap erupció d’entusiasme. El general Groves es treu les ulleres i es frega la cara. L’Oppenheimer s’ho mira des del darrere sense dir res.

I aleshores pels altaveus se sent la veu feble d’una dona parlant en japonès: “Aigua, porteu aigua, necessitem ajut, aigua, aigua…”

W, un Polític Fracassat

El President George W Bush, popularment conegut com a W (“Dubya” enlloc de “Doble U”, com en diuen els Novayorquesos en el seu dialect)  està ensorrat i ha esdevingut un dels homes més odiats del país. Les enquestes són ben clares: no arriben al 30% el que estan estan a favor d’ell, el candidat demòcrata Obama tortura en McCain amb anuncis televisius que el comparen amb W, la Sra Palin acaba de declarar que la impopularitat de W és un dels seus pitjors problemes. No el van deixar ni parlar a la Convenció Republicana. Ja ningu va a visitar Crawford, on esta el seu Ranch i les botigues de records han hagut de plegar. Totes les enquestes pronostiquen un ensorrament gairebé catastròfic del Partit Republicà (Grand Old Party -GOP-, com se´n diu oficialment) el proper 4 de Novembre.

Qui és doncs aquest home, en W? Abans de la guerra de l’Iraq, la seva popularitat arribava als 80% . Es fàcil insultar-lo ara. Els que viviu a Europa li retraieu la guerra, el militarisme, l’unilateralisme i teniu molta raó.Però i els Americans? La guerra, les mentides, el fanatisme religiós creixent, el desenvolupament de l’Estat policial, la pèrdua de moltes llibertats civils, la vergonya per Guantánamo, un dèficit fiscal catasstròfic a diferència del superàvit que va deixar en Clinton, la vergonya per la mala gestió del relleu de l´huracà Kathrine, quan als deu dies de la desgràcia encara hi havia cadàvers sense enterrar pels carrers i un Hospital amb pacients es va quedar sense aprovisionaments per més d’una setmana, la pèrdua de protecció pel consumidor per falta de funcionaris, la caiguda imparable del nivell de vida de la classe mitjana americana, el desenvolupament d’una oligarquia adinerada cada dia més agressiva i perillosa, corrupció massiva però legal a les altes esferes de govern, pèrdua de llocs de treball i ara al final els grans focs artificials d’un desastre financer i econòmic inconcebible que s’està estenent pel món. Molta gent ha mort, però Ossama bin Laden que va planejar l’atac de les Torres Bessones segueix viu i lliure i fent el mateix. Caram, Sr W, quin èxit! El pitjor President de la història, diu molta gent.

Però la qüestió de qui és aquest personatge i com va arribar al poder no està resolta. I tindria interès saber-ho, si més no, perquè no es repetís mai. Hollywood ens ha oferit una interpretació biogràfica.

W, la Pel.lícula

El conegut Director Oliver Stone va anar a Yale al College el mateix any que en Dubya però no se sap si el va conèixer o no. En aquest film, fa un esforç per presentar-nos els orígens i la personalitat de W, al mateix temps que el seu fracàs com a President. L´Stone havia fet fa anys una pel.lícula sobre Richard Nixon interpretada per Anthony Hopkins on ens ensenyava la imatge d’un President tormentat, però la seva darrera obra “W” ens presenta un President que és tot el contrari: un home bonvivant i indiferent, sense motivacions o ideologia sencera, dominador i víctima d’un conflicte familiar amb el seu pare, el primer President George Bush (anomenat “Poppy”)  que el menysté, se sent decebut per en W i prefereix sempre el seu germà Jeb.

El film comença amb una imatge colpidora: en W tot sol a l’estadi de bèisbol dels Rangers, del que fou manager. Se sent una ovació. En W vol saludar, però l’estadi està buit. A l´home se’l veu atemorit, desconcertat.

L’obra consisteix d’escenes que salten d’una època a l’altra. El públic estarà interessat en les escenes del Consell de Seguretat Nacional que debat, prepara i engega la guerra fatal per assabentar-se després de que no hi havia armes de destrucció massiva. Després de cada sessió, en W fa pregar a tots els assistents.

La descripció no és cap fantasia, sinó que presenta gràficament l’essència de tot el que ja se sap. Una interpretació breu però fantàstica és la del gran actor Richard Dreyfuss com a Vicepresident Dick Cheney, l’home dolent, que fa una defensa aterridora de la necessitat d’anar a la guerra o si no, confrontar-se amb la fi del món civilitzat… i la pèrdua del control dels territoris petroliers de l’Iraq i l’Iran. L’argumentació de Colin Powell contra la guerra és colpidora. En Bush apareix com un home dominant però superficial. Durant la primera guerra de l’Iraq es va empipar molt que el seu pare no anés fins a Bagdad i ara vol acabar la feina. No s’ inventa les armes de destrucció massiva però està disposat a creure totes les coses que li diuen quan li convenen. Si no li convenen, es molesta molt.

Barrejat amb això veiem escenes de la seva joventut com a playboy alcohòlic (potser usuari de cocaine), dropo i inútil, vist amb fàstic pel seu pare. Poppy Bush és un gran senyor, descendent d’una família aristocràtica de Texas, un home seriós i treballador amb càrrecs molt importants. Comencem veient a W durant el rite d’iniciació a una confraria de Yale, quan és víctima de tota mena d’abusos i insults abans de ser admès. Poppy es queixa de les males notes. En W juga a football i després d’una gamberrada a Nova Jersey el fiquen a la presó. Com sempre i sempre més, Poppy ha de fer trucades i treure´l. En W ho fa tot malament. Abandona o és fotut fora de totes les feines que Poppy li troba. Promet casar-se amb una noia que no és escaient. Poppy ho arregla tot, com sempre i parla només amb admiració del seu fill modèlic Jeb que aviat arribarà a Governador de la Florida i potser, qui sap, a President! En Jeb és un fill com cal, en W és un borratxo inútil.

En W és una personalitat agradabilíssima, simpàtic i irresistible amb dones (com la Laura) i triomfa a les festes, caient per terra emborratxat. El pare no el pot aguantar. Quan ja està casat amb la Laura, Poppy es presenta per President i invita en W a la campanya, perquè no fa res. En aquell moment ell troba les connexions que utilitzarà després. Però després de l’elecció en Karl Rove li retreu que malgrat la seva edat (ja més de 40) no ha fet res en tota la seva vida (“you have done shit”).

Fent el “jogging” pel bosc en Bush, igual que Sant Pau, cau per terra il.luminat i sent la veu de Déu que el crida a la religió. En W va a visitar un pastor famós, es declara un cristià evangèlic “born again” i abandona l’alcohol.

Oliver Stone el martiritza: el fa anar per la pantalla en roba interior, l’ensenya posant-se els pantalons i fins i tot (oh horror suprem!) assegut a la trona, parlant amb la Laura que està al llit a través de la porta oberta del bany. Durant l’escena en W utilitza paper. Persones sensibles no haurien de mirar.  Es evident que l’Oliver Stone no s’estima gens l’antic company de College.

Enmig de la sorpresa i perplexitat general, en W anuncia que vol fer-se elegir Governador de Texas. El seu pare no hi està gens d’acord. Hauria de ser primer en Jeb que és elegit a la Florida i en aquest moment no pot presentar-se encara. La Barbara sempre se´l mira amb fàstic i menyspreu. Però en W incomprensiblement és elegit primer Governador i després President, mentre que en Jeb només fa una carrera relativament modesta, essent elegit més tard Governador.

Cap al final de la pel.lícula en W té un malson: El Poppy se li apareix a l’Oficina Oval (seu simbòlica del poder a la Casa Blanca) i li retreu que ha destruït el bon nom i la reputació de la família, que s´havia guanyat amb treball dur durant 200 anys i que a diferència de Jeb l´ha desenganyat. Així es queda el President W… esperant el crash econòmic de postres.

Reflexions Finals

Aquí ho teniu: fins al 40 anys un playboy inútil, alcohòlic, fill dúna família poderosa, voltat de dones, malgastant els diners de la família, traient males notes,  un home de tracte agradabilíssim (un “charmer” en anglès), anant de festa en festa, barallant-se amb el pare, fracassant en tot, que un dia anuncia que s’ha convertit al cristianisme evangèlic, renuncia a la mala vida, es fa elegir Governador i dues vegades President dels Estats Units. Vet-aquí en Bush fill.

Oi que n´hi per fer-se´n creus?  L’Oliver Stone ens descriu W com un home buit, sense res al cap, amb idees fixes absurdes, autoritari, amb una religió poc sincera, que secretament segueix bevent alcohol, un ximple i un poca-solta com diríem en català.

Pot ser veritat això? Jo m’en recordo almenys d’una persona que vaig trobar que semblava externament molt similar al W, un desgraciat que només rebia insults i comentaris despectius sobre la seva intel·ligència i que no obstant va pujar i pujar i va arribar a una posició molt desitjable.

I en Franco? Va durar 40 anys. Ningú admirava el seu seny i capacitat.

Sembla que els que arriben al poder i s´hi aguanten tenen alguna cosa que els guia i els fa pujar i els ajuda a mantenir´s-hi. En anglès la paraula que els descriu és “cunning” que és de mal traduïr. No és pas el nostre “seny” perquè és pejorativa. potser “astúcia” barrejada amb una mica d'”enginy”.  El “cunning”, el saber com es fan certes coses, com es poden influenciar i dominar les persones que troben,  no té res a veure amb la intel·ligència convencional i s’hauria d’estudiar en detall als llibres de psicologia per saber en què consisteix.

Què cal fer quan es topa amb un? Com aturar-lo? Com protegir-se d’ell? Els Estats Units no van saber fer-ho fa quatre anys quan van tenir l’oportunitat. Són perillosos.

W, un Polític Fracassat

El President George W Bush, popularment conegut com a W (“Dubya” enlloc de “Doble U”, com en diuen els Novayorquesos en el seu dialect)  està ensorrat i ha esdevingut un dels homes més odiats del país. Les enquestes són ben clares: no arriben al 30% el que estan estan a favor d’ell, el candidat demòcrata Obama tortura en McCain amb anuncis televisius que el comparen amb W, la Sra Palin acaba de declarar que la impopularitat de W és un dels seus pitjors problemes. No el van deixar ni parlar a la Convenció Republicana. Ja ningu va a visitar Crawford, on esta el seu Ranch i les botigues de records han hagut de plegar. Totes les enquestes pronostiquen un ensorrament gairebé catastròfic del Partit Republicà (Grand Old Party -GOP-, com se´n diu oficialment) el proper 4 de Novembre.

Qui és doncs aquest home, en W? Abans de la guerra de l’Iraq, la seva popularitat arribava als 80% . Es fàcil insultar-lo ara. Els que viviu a Europa li retraieu la guerra, el militarisme, l’unilateralisme i teniu molta raó.Però i els Americans? La guerra, les mentides, el fanatisme religiós creixent, el desenvolupament de l’Estat policial, la pèrdua de moltes llibertats civils, la vergonya per Guantánamo, un dèficit fiscal catasstròfic a diferència del superàvit que va deixar en Clinton, la vergonya per la mala gestió del relleu de l´huracà Kathrine, quan als deu dies de la desgràcia encara hi havia cadàvers sense enterrar pels carrers i un Hospital amb pacients es va quedar sense aprovisionaments per més d’una setmana, la pèrdua de protecció pel consumidor per falta de funcionaris, la caiguda imparable del nivell de vida de la classe mitjana americana, el desenvolupament d’una oligarquia adinerada cada dia més agressiva i perillosa, corrupció massiva però legal a les altes esferes de govern, pèrdua de llocs de treball i ara al final els grans focs artificials d’un desastre financer i econòmic inconcebible que s’està estenent pel món. Molta gent ha mort, però Ossama bin Laden que va planejar l’atac de les Torres Bessones segueix viu i lliure i fent el mateix. Caram, Sr W, quin èxit! El pitjor President de la història, diu molta gent.

Però la qüestió de qui és aquest personatge i com va arribar al poder no està resolta. I tindria interès saber-ho, si més no, perquè no es repetís mai. Hollywood ens ha oferit una interpretació biogràfica.

W, la Pel.lícula

El conegut Director Oliver Stone va anar a Yale al College el mateix any que en Dubya però no se sap si el va conèixer o no. En aquest film, fa un esforç per presentar-nos els orígens i la personalitat de W, al mateix temps que el seu fracàs com a President. L´Stone havia fet fa anys una pel.lícula sobre Richard Nixon interpretada per Anthony Hopkins on ens ensenyava la imatge d’un President tormentat, però la seva darrera obra “W” ens presenta un President que és tot el contrari: un home bonvivant i indiferent, sense motivacions o ideologia sencera, dominador i víctima d’un conflicte familiar amb el seu pare, el primer President George Bush (anomenat “Poppy”)  que el menysté, se sent decebut per en W i prefereix sempre el seu germà Jeb.

El film comença amb una imatge colpidora: en W tot sol a l’estadi de bèisbol dels Rangers, del que fou manager. Se sent una ovació. En W vol saludar, però l’estadi està buit. A l´home se’l veu atemorit, desconcertat.

L’obra consisteix d’escenes que salten d’una època a l’altra. El públic estarà interessat en les escenes del Consell de Seguretat Nacional que debat, prepara i engega la guerra fatal per assabentar-se després de que no hi havia armes de destrucció massiva. Després de cada sessió, en W fa pregar a tots els assistents.

La descripció no és cap fantasia, sinó que presenta gràficament l’essència de tot el que ja se sap. Una interpretació breu però fantàstica és la del gran actor Richard Dreyfuss com a Vicepresident Dick Cheney, l’home dolent, que fa una defensa aterridora de la necessitat d’anar a la guerra o si no, confrontar-se amb la fi del món civilitzat… i la pèrdua del control dels territoris petroliers de l’Iraq i l’Iran. L’argumentació de Colin Powell contra la guerra és colpidora. En Bush apareix com un home dominant però superficial. Durant la primera guerra de l’Iraq es va empipar molt que el seu pare no anés fins a Bagdad i ara vol acabar la feina. No s’ inventa les armes de destrucció massiva però està disposat a creure totes les coses que li diuen quan li convenen. Si no li convenen, es molesta molt.

Barrejat amb això veiem escenes de la seva joventut com a playboy alcohòlic (potser usuari de cocaine), dropo i inútil, vist amb fàstic pel seu pare. Poppy Bush és un gran senyor, descendent d’una família aristocràtica de Texas, un home seriós i treballador amb càrrecs molt importants. Comencem veient a W durant el rite d’iniciació a una confraria de Yale, quan és víctima de tota mena d’abusos i insults abans de ser admès. Poppy es queixa de les males notes. En W juga a football i després d’una gamberrada a Nova Jersey el fiquen a la presó. Com sempre i sempre més, Poppy ha de fer trucades i treure´l. En W ho fa tot malament. Abandona o és fotut fora de totes les feines que Poppy li troba. Promet casar-se amb una noia que no és escaient. Poppy ho arregla tot, com sempre i parla només amb admiració del seu fill modèlic Jeb que aviat arribarà a Governador de la Florida i potser, qui sap, a President! En Jeb és un fill com cal, en W és un borratxo inútil.

En W és una personalitat agradabilíssima, simpàtic i irresistible amb dones (com la Laura) i triomfa a les festes, caient per terra emborratxat. El pare no el pot aguantar. Quan ja està casat amb la Laura, Poppy es presenta per President i invita en W a la campanya, perquè no fa res. En aquell moment ell troba les connexions que utilitzarà després. Però després de l’elecció en Karl Rove li retreu que malgrat la seva edat (ja més de 40) no ha fet res en tota la seva vida (“you have done shit”).

Fent el “jogging” pel bosc en Bush, igual que Sant Pau, cau per terra il.luminat i sent la veu de Déu que el crida a la religió. En W va a visitar un pastor famós, es declara un cristià evangèlic “born again” i abandona l’alcohol.

Oliver Stone el martiritza: el fa anar per la pantalla en roba interior, l’ensenya posant-se els pantalons i fins i tot (oh horror suprem!) assegut a la trona, parlant amb la Laura que està al llit a través de la porta oberta del bany. Durant l’escena en W utilitza paper. Persones sensibles no haurien de mirar.  Es evident que l’Oliver Stone no s’estima gens l’antic company de College.

Enmig de la sorpresa i perplexitat general, en W anuncia que vol fer-se elegir Governador de Texas. El seu pare no hi està gens d’acord. Hauria de ser primer en Jeb que és elegit a la Florida i en aquest moment no pot presentar-se encara. La Barbara sempre se´l mira amb fàstic i menyspreu. Però en W incomprensiblement és elegit primer Governador i després President, mentre que en Jeb només fa una carrera relativament modesta, essent elegit més tard Governador.

Cap al final de la pel.lícula en W té un malson: El Poppy se li apareix a l’Oficina Oval (seu simbòlica del poder a la Casa Blanca) i li retreu que ha destruït el bon nom i la reputació de la família, que s´havia guanyat amb treball dur durant 200 anys i que a diferència de Jeb l´ha desenganyat. Així es queda el President W… esperant el crash econòmic de postres.

Reflexions Finals

Aquí ho teniu: fins al 40 anys un playboy inútil, alcohòlic, fill dúna família poderosa, voltat de dones, malgastant els diners de la família, traient males notes,  un home de tracte agradabilíssim (un “charmer” en anglès), anant de festa en festa, barallant-se amb el pare, fracassant en tot, que un dia anuncia que s’ha convertit al cristianisme evangèlic, renuncia a la mala vida, es fa elegir Governador i dues vegades President dels Estats Units. Vet-aquí en Bush fill.

Oi que n´hi per fer-se´n creus?  L’Oliver Stone ens descriu W com un home buit, sense res al cap, amb idees fixes absurdes, autoritari, amb una religió poc sincera, que secretament segueix bevent alcohol, un ximple i un poca-solta com diríem en català.

Pot ser veritat això? Jo m’en recordo almenys d’una persona que vaig trobar que semblava externament molt similar al W, un desgraciat que només rebia insults i comentaris despectius sobre la seva intel·ligència i que no obstant va pujar i pujar i va arribar a una posició molt desitjable.

I en Franco? Va durar 40 anys. Ningú admirava el seu seny i capacitat.

Sembla que els que arriben al poder i s´hi aguanten tenen alguna cosa que els guia i els fa pujar i els ajuda a mantenir´s-hi. En anglès la paraula que els descriu és “cunning” que és de mal traduïr. No és pas el nostre “seny” perquè és pejorativa. potser “astúcia” barrejada amb una mica d'”enginy”.  El “cunning”, el saber com es fan certes coses, com es poden influenciar i dominar les persones que troben,  no té res a veure amb la intel·ligència convencional i s’hauria d’estudiar en detall als llibres de psicologia per saber en què consisteix.

Què cal fer quan es topa amb un? Com aturar-lo? Com protegir-se d’ell? Els Estats Units no van saber fer-ho fa quatre anys quan van tenir l’oportunitat. Són perillosos.