Els EUA són diferents

Sovint els participants als fòrums catalans s’interessen per l’assumpte de la situació legal de la marihuana o haixix als EUA, entenent malament les notícies que es reben de tant en tant anunciant-ne la legalització. Sovint els EUA serveixen de model a tot el món, diuen alguns amb il·lusió gens dissimulada. Encara que jo personalment no he fumat mai marihuana, reconec que la humanitat s’ha interessat sempre i sembla que necessiti estimulants com ara el cafè, el te, la cervesa, el vi, la coca i probablement altres coses. La vida és dura i a vegades ajuda prendre’s llicències. Al capdavall fumar marihuana no és ni més ni menys perillós que fumar tabac (que per cert en els nostres dies no seria mai aprovat per l’ús lliure).  Vet aquí com està la cosa.

Fumar per tal de millorar la salut

Hom troba a tot arreu afirmacions i descripcions de les propietats curatives meravelloses dels derivats del cànnabis, la qual cosa es repeteix una i altra vegada pel propòsit principal de promoure´n la legalització. El que es diu més sovint és que combat la nàusea i el dolor que acompanya gairebé totes les formes de quimioteràpia i que tortura molt els malalts de càncer. Altrament també sembla ser un ajut combatent molts dels símptomes de la SIDA més avançada. És veritat?

La resposta és que potser sí però que no se sap de segur. Per poder saber si una substància és o no és eficaç  cal fer un clinical trial, un estudi clínic, cosa que als EUA per ara és impossible de fer (mireu més abaix perquè). A alguns països d’Europa probablement es podria fer legalment, però això costa moltíssims diners (milions de $) i anys de feina.En resum, les observacions sobre efectes beneficials del cànnabis són allò que els metges en diuen “anecdòtiques” que vol dir que  potser són veritat però no estan confirmades. Ja fa anys que als EUA es venen pastilles d’un medicament que és cànnabis purificat, la substància activa de la planta. És una medicina molt controlada (com per exemple la morfina) però els metges registrats a la DEA la poden receptar lliurement i ho fan, sobretot per a malalts que eren usuaris regulars de la droga. Què passa? Les observacions semblen indicar que alguns malalts en treuen els mateixos beneficis atribuïts a la marihuana i altres no. O sigui que és un més de tants medicaments que a vegades van bé i a vegades no però no és cap cura meravellosa.

Ara que hi ha tanta divulgació mèdica, probablement tothom ha sentit parlar dels receptors. Són molècules a l’exterior de les cèl·lules  que reconeixen el medicament i inicien la resposta cel·lular. Doncs bé: hi ha dos receptors que queden activats al fumar marihuana o prendre les pastilles que la contenen: els receptors del dolor i els receptors del plaer. Els efectes beneficials cal atribuir-los als receptors del dolor, i l’estimulació del receptors que acaben produint efectes mentals i emocionals  és una cosa molt diferent. En general en aquests casos les farmacèutiques proven de modificar la substància, si és possible,  per tal que afecti només un dels receptors desitjats i no l’altre. Jo crec, sense cap ànim de censurar ni jutjar a ningú, que és l’estimulació del plaer i benestar allò que motiva els usuaris que en demanen la legalització. Els efectes mèdics que s’addueixen, en canvi, són els derivats de l’activació del receptor del dolor. Mai fins ara havien tingut els malats greus uns advocats tan entusiastes, per sospitosa que sembli la cosa.

La situació a Amèrica: els Estats sobirans versus els US

És curiós però els Americans, parlant o escrivint entre ells no es refereixen gairebé mai al Govern Federal ni as Federals sinó als US (sempre US, mai en aquest context USA), o als United States, que és una mica desconcertant perquè sembla que parlessin d’un altre país i no del seu Govern Central. Els Estats Units no ho volen, diuen ells, com si fossin sud-americans o africans. De fet els 13 Estats originals fundadors de la Unió eren països lliures que no van perdre ni la llibertat ni la sobirania per firmar la Constitució, com no la van perdre els Estats que s´hi van afegir més tard. La jurisdicció dels Estats per tant ho cobreix tot excepte les matèries que la Constitució reserva als US, que es el contrari del que passa a a l’Estat espanyol. Com que la Constitució federal no diu res de marihuana, la jurisdicció pertany exclusivament als Estats. El consum o la prohibició de la marihuana és una d’aquestes coses que només els Estats tenen dret a regular i ja hi ha 14 que n’han aprovat l’ús, però exclusivament per aplicacions mèdiques (llegiu més abaix com funciona això).

Però en aquest cas, hi ha una complicació que ha obert les portes al govern dels EUA per embolicar-se en l’afer. Després de la II Guerra Mundial, les Nacions Unides per tal de combatre les drogues van introduir una classificació en quatre classes de les substàncies estupefaents que presenten perill d’addicció.  Els EUA tenen la tradició d’ignorar tractats internacionals, però a diferència d’altres països, aquesta classificació si que la van acceptar reservant-se el dret de classificar les substàncies en qüestió com els semblés. I la marihuana-haixix, ai las, va quedar classificada com membre de la classe I (substàncies amb poder d’addicció MOLT gran i CAP ús mèdic reconegut (com diguem l’heroïna o l’àngel dust) i que per tant no es pot receptar i els humans no la poden consumir. Ni es pot usar en”clinical trials”, ni per la investigació. De fet la impossibilitat d’obtenir la droga legalment ofegava totes els projectes d’investigació. Al final el NIH va aconseguir que la Universitat de Michigan pogués cultivar i vendre a certs investigadors marihuana. Perquè no compar-la pel carrer, que és tan fàcil? Primer perquè els US et poden ficar a la presó i segon perquè la qualitat i composició són variables i fora de control.

Durant els anys de l’enyorada Administració Bush, els agents federals a Califòrnia en un parell de casos van detenir i iniciar accions legals contra gent que havien comprat emparats en la llei de Califòrnia. Recordo una foto ensenyant cotxes de policia californians enfrontats amb cotxes del FBI, encara que no van arribar a disparar. Els casos van ser arxivats però van servir per espantar molta gent. Ara fa poc l’Administració Obama va distribuir una ordre als seus fiscals aturant aquests casos tan ridículs d’un policia contra l’altre. Els fiscals han d’imposar la llei però tenen discreció decidint quines coses s’han de perseguir judicialment i quines no.

El model de Califòrnia: els dispensaris mèdics de marihuana

Glòria a Califòrnia per l’acudit. I també a l’Oregon, un estat muntanyenc preciós, conegut per la tossuderia i originalitat dels seus ciutadans.

Com que l’argument usat pels partidaris de la legalització eren sempre els beneficis mèdics, a la Legislatura californiana se li va acudir autoritzar-ne la venda sempre i quan estigués reservada a malalts que poguessin presentar un certificat mèdic (una targeta, em penso). Per evitar que els “dispensaris” compressin de negociants il·legals o criminals de drogues, van establir certs llocs llicenciats, sovint a les muntanyes, on es permet el conreu i venta al per major de marihuana. A mes els propietaris del dispensari havien de ser corporacions sense anim de lucre, i no podien en cap cas rendir profit ni ser propietat individual.

Si aquest bloc fos interactiu, ara seria l’hora de preguntar els lectors com es pensen que això funciona en realitat a Califòrnia.  No sé si la fan a Catalunya o no, però l’any passat HBO va presentar una temporada del “Weeds”(weed és un dels noms més populars de la marihuana) centrada en una dona negociant de marihuana on es van passar l’any fent broma amb els “dispensaris”, ensenyant tot el que probablement passa. Tenien a la porta una placa amb el nom i adreça d’un metge de confiança que donava les targetes certificant malaltia i els mafiosos lluitaven pel dret de vendre als dispensaris, que eren molt bons negocis particulars enmig de la complicitat o indiferència total de la policia. A mes, a l’Estat hi ha tants dispensaris, que hom es preocuparia per l’estat de salut dels californians. No ho he vist, però m´ho crec.

Califòrnia és molt especial i és evident que cap autoritat es vol prendre el “problema” seriosament, però l’onada de descriminalitzacions ha arribat a Estats a l’Est que no fan broma mai, ni saben com fer-la, com ara el de Nova Jersey. Nova Jersey, que és lleig, massa industrialitzat i del que tothom es burla, és de fet el que té més anomenda amb lleis “socials” i de família. Acaben d’aprovar la venda de marihuana als dispensaris però han organitzat una estructura de vigilància per evitar usos alternatius que fa por. Han fet callar per descomptat tots els que anaven a l’Internet a parlar a favor dels pobres malalts de càncer. No tenen sentit de l´humor. No s´hi val.

El futur

El futur no el coneix ningú, encara que hi ha gent que s’ho pensa. Probablement la majoria d’Estats acabaran com Nova Jersey (o com Califòrnia). I a nivell dels US?

No caldria cap llei federal per acabar amb molts dels problemes, sobretot la falta d’investigació. L’administració podria avui mateix, si volgués i no tingués por dels Republicans en un any electoral, reclassificar la marihuana des de la Classe 1 a qualsevol altre. Amb això sol, gent interessada podria organitzar estudis clínics per veure què és veritat i què no ‘és i també es podrien fer estudis científics. Però no hi ha perill que ho facin. tenen altres problemes menys perillosos i més urgents. A més, la gent no ho entén la situació que queda descrita, o sigui que no s’en trauria cap capital polític.

Pel que fa als usuaris diguem-ne no mèdics, és difícil predir res. Acabaran venent marihuana lliurement als estancs? Jo ho dubto molt. En qualsevol cas la idea de legalitzar-ne als Estats individuals l’ús lliure (que s’està considerant a alguna de les nostres capitals) per ara no té ni la més remota possibilitat. Acabo de llegir que a Califòrnia, estat capdavanter en tantes coses volen fer un referèndum de debò el 8 de novembre d’aquest any amb l’objectiu de des-regularaquesta substancia i deixar-la vendre lliurement.

El cas del cafè o a la cervesa no és ben bé comparable, perquè hi ha quantitats de cafè o de cervesa que són segures i només hi ha perill quan hom abusa. En canvi la marihuana s’ha de fumar, que és sempre dolent, i no hi ha hagut mai una quantitat de tabac segura de no causar malalties. Entre els pacients que abusen la marihuana, els metges observen pràcticament totes les malalties i tots els efectes negatius que són causats pel tabac. Obrir la porta a la marihuana per a tothom probablement reproduiria la tragèdia del tabac. Els funcionaris de carrera no polítics que vetllen per la salut publica a Washington DC son professionals que no es deixen impressionar fàcilment.

I la lluita continuarà, perquè hi ha molta motivació. Vegeu el capítol pròxim

JOANOT

Tags: Estats americans, Estats Units, General, marihuana

Què seria el món sense artistes? On aniríem a parar sense escriptors, poetes, actors, músics? Ens enfonsaríem en el consumidorisme, la cobeja i la vulgaritat, reemplaçant  el sexe amb la pornografia. La vida s’empobriria, el país ens desenganyaria, el futur perdria el seu futur. Avui en dia no veiem les grans figures de l’art que hi havia abans, però hi ha molta gent jove i interessant que estan bregant, fent experiments, discutint entre ells i algun dia sortiran. El problema és que els ingressos provenint del públic no arriben mai a cobrir les necessitats d’aquests grupets i que els artistes joves són com les plantes i les flors, que sense aigua, menjar i prestacions socials es moren.

Cal subvencionar-los. Però està clar, jo no puc, diu tothom, perquè ja tinc prou problemes. Que vagin a demanar diners al govern o a la gent rica. El govern té encara més problemes que els artistes joves, perquè no pot canviar d’ofici i practicament nomes te una font d’ingressos, els contribuents que ja pateixen molt. Dóna poc ajut i només per coses molt visibles.

Per sort a Amèrica hi ha les fundacions creades per gent molt rica. En algun moment, aquests prínceps de les finances van descobrir que amb els impostos de successió (que hi havia abans) no podien deixar res als fills i l’estat s’ho quedava tot. El sistema millor era deixar els diners a una Fundació sense ànim de lucre, que no pagaria impostos, deixant el control de la institució amb dret a un bon sou i per tant molts dels beneficis de la fortuna als fills. Una dels fundacions públiques que més protegeixen l’art és la del famós “robber baron” (diguem-ne “bandit”) de la indústria de l’acer Andrew Carnegie. Cal afegir no obstant, que ni el capital i ni els ingressos de la fundació  permeten ajudar a tothom que ho necessita.

La ciutat tan gran de Nova York no sols és la capital artística i cultural del país sinó que atreu a gent de tot el món que venen aquí a aprendre, provar coses, assajar, conèixer gent, com al segle XIX anaven a París. Els ajuts venien sempre de la Fundació Carnegie però qui els pagava? Tot plegat la Fundació distribueix en l’actualitat uns 200 milions per any.La gent es pensava simplement que els benefactors eren donants anònims i així hauria quedat la cosa si no hagués estat per un desafortunat incident polític.

Glòria al Mecenes secret! Només a Nova York

La major part de Mecenes ho fan en públic i volen que tothom ho sàpiga i els admiri per la seva generositat, només faltaria. En aquest cas l’home que pagava els 200 milions anuals de la seva butxaca no en deia res de res. Era en Michael Bloomberg, alcalde supermilionari de la ciutat.  La darrera valoració pública de la fortuna de ¨His Honor¨ l´Alcalde Bloomberg apuntava a uns $16 mil milions, però ara segur que és molt més gràcies a la pujada de la Borsa. En Bloomberg va néixer a una família jueva de Boston de la classe mitjana i va haver de lluitar molt de jove fins que es va fer molt ric fundant tot sol la companyia Bloomberg. Com ja vam dir en un altre apunt,  la seva fortuna s’ha incrementat molt durant els seus anys d’alcalde i no pas a les espatlles i l’esquena de la ciutat. De fet es guarda molt de fer cap mena de negocis amb la ciutat i és un dels pocs alcaldes verdaderament incorruptibles que s’han conegut. A més ho fa de franc perquè només cobra un sou de $1.00/any. Sobre la seva vida privada ha fet descendir una cortina d’acer impenetrable i es molesta molt quan algú pregunta què fa els caps de setmana. Té cases a Nova York, les Bermudes, Los Angeles i Londres i un avió i un helicòpter i es passa el temps lliure un vol. Se sap que està divorciat però que manté molt bones relacions amb la ex, que entra i surt de les seves residències. Té una filla jove, encara soltera, (quin partit!) que sovint practica l’esport eqüestre. L’Alcalde té una companyona permanent. la qual sovint l’acompanya en públic en actes oficials i que no dóna entrevistes. Abans de ser Alcalde sovint apareixia a festes amb “babes” de luxe, però ara ja fa anys que no ho fa. En Bloomberg, un home que no li deu res a ningu, té les seves coses especials però en conjunt gaudeix un suport a la ciutat i una opinió favorable que el Sr Hereu i molts altres voldrien per a ell mateix. En Bloomberg no ha de provar res, està molt segur d’ell mateix i no necessita que ningú li faci reverències.  I no li deu res a cap partit. En això és molt diferent del seu predecessor Rudy Giuliani que feia conferències de premsa interminables, amb  insults, provocacions, i acusacions diaris que l’havien convertit abans del September Eleven salvador en l’home més odiat de la ciutat.Ja se sabia que la  Fundació personal d’en Bloomberg regala uns 120 milions de dòlars anuals a diverses institucions de mèrit però dels $200 milions a la Fundació Carnegie  en canvi no havia dit mai res. Ara això s´ha fet públic per un error d’un subaltern.

Fa uns mesos en Bloomberg es va empatollar en una certa maniobra política que necessitava vots populars i a aquest empleat, sense permís, se li va acudir acostar-se a un dels beneficiaris recordant-li que és l’alcalde qui paga els seus rebuts. Això és un disbarat molt gran que podria acabar enviant algú a la presó perquè vots són una de les poques coses que està prohibit comprar, almenys d´aquesta manera. Estem al novè any del seu mandat, o sigui  que si ha donat cada any $200 milions multiplicats per nou… Caram, caram,… I en secret! Déu n´hi dó! Evidentment un cas així només pot tenir lloc a Nova York.

Un vespre al Teatre amb  Scarlett Johanssen

A Nova York hi ha molts teatres públics que viuen de subvencions però també n´hi ha de privats. Una entrada de platea a un local comercial actualment costa uns $120. No tots els locals guanyen diners. De fet, produir una obra teatral o encara més un”musical” a Broadway és una aventura molt més emocionant que jugar-s´ho tot a Las Vegas. Tant s´hi poden perdre com guanyar milions. Darrerement s´ha vist clarament  que gairebé l’única forma d’omplir les butxaques i les butaques és posant a l’escenari actors i actrius famosos del cinema i n´hi ha contínuament.

A mí m’interessava molt veure la “View from the Bridge” d’Arthur Miller, que va costar a l’autor una citació davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes de l’era McCarthy. Pocs s’en recorden avui en dia. La peça escenifica una tragèdia que te lloc  al si d’una família treballadora italiana a Red Hook (el port comercial de Brooklyn). El protagonista, un home sense fills viu amb la muller i amb una neboda jove i òrfena (la Scarlett), consumit per una passió secreta impossible per la noia que ja té 17 anys (per no mencionar l´aspecte físic). Admet a  la casa on viu a dos cosins italians que han entrat il·legalment a guanyar diners. Desesperat l’home veu com la neboda està a punt de casar-se amb uns dels dos il·legals. Per evitar-ho, arriba a l’extrem de trucar anònimament la policia d’immigrants perquè el vinguin a buscar. Els McCarthystes es van donar per interpel·lats. La comunitat es gira contra el denunciant. Els lligams i obligacions envers la comunitat i la famili van per damunt de tot. El segon il.legal que depenia de la feina per enviar diners a la seva dona i fills a Italia, mata el protagonista d´una ganivetada.El cas de la Scarlett és molt sorprenent perquè fins ara pocs espectadors havien atribuit l´èxit i anomenada que gaudeix a les seves habilitats escèniques. L’expressió immòbil i inexpressiva que feia sempre amb la cara era famosa. Aquest paperàs a la Bridge era molt difícil i la sorpresa general és que ho fa molt bé, com una actriu de debo. Potser ha pres classes, nomes te vint i tants anys. Pretenent ser una italiana, el color dels cabells era un problema i de fet la van tintar de negre però quan jo la vaig veure ja havia esdevingut una miqueta rossa fosca. De quin color deu ser naturalment? Potser li van ensenyar com es fa els dos superactors que li feien de pares adoptius, sobretot tot l’home, en Leiv Schreiber. I se la va veure molt senzilla. No obstant que la meitat de la gent havien vingut a veure-la a ella, va deixar saludar últim i al final al seu col·lega masculí com al primer actor que ell és. Van sortir de l’escenari tots dos rient i agafats pel braç.

Les estrelles de Hollywood no sempre saben actuar a l’escenari

Diuen que la pantalla i l´escena són coses molt diferents. Ara fa una mica més d´un any la famosa Julia Roberts, que viu a California es va atrevir a presentar’se en públic a Broadway. Molts dels crítics van preferir no parlar-ne gaire i es van concentrar en l´obra de teatre que feia. Malgrat el desastre artístic el teatre es va omplir cada dia i l´empresari va fer molts diners.

Un cas molt diferent vam experimentar fa molt poc a l´Academia de la Música de Brooklyn amb la Kate Winslett i la seva companyia australiana. La BAM havia anunciat amb mesos d´anticipació que vindria a fer el Tramvia Anomenat Desig de Tennessee Williams només un parell de setmanes. L´endema de l´estrena el crític del NY Times va declarar que la Winslett, que fa temps que disfruta l´anomenada de ser una gran actriu, era la millor Blanche mai vista a la ciutat, incloent l´equip de l´estrena mundial als anys 50 i de la pel.lícula.La BAM havia oferit entrades només als socis i benefactors i no hi havia forma de trobar entrades a cap preu. Van tenir la barra d´enviar per e mail una nota dient que per expressar agraiment als benefactors que volguessin donar $1000 a la Institució, se´ls “regalaria” una entrada per veure la Cate Winslett.  Jo encara no vull pagar  $1000 per una platea o sigui que em vaig quedar amb les ganes.

Un bon vespre

JOANOT

Tags: Arthur Miller, Arts, Carnegie Foundation, Mike Bloomberg, Nova York, Scarlett Johanssen

A mi em fan por els terratrèmols. Només n’he viscut un i era molt fluix. Em va espantar no perquè em posés en cap mena de perill personal sinó perquè em va fer viure íntimament la feblesa del nostre gènere. Resulta que quan la Terra en té prou de nosaltres, no passem de ser com formiguetes caminant per una superfície que el planeta pot sacsejar, eliminar i destruir tant i com vol.  Igual que els gossos quan  volen sacsejar alguna cosa a la pell que els molesta. I no tenim cap recurs i poques defenses. No és que els homes no siguem res, però som poca cosa.

El sisme del què vull parlar no és el més fort registrat mai (l´honor se l’emporta un altre a mig segle XX a Xile) però potser és el més notable. No se sap quanta gent va morir o va ser ferida, però probablement van ser pocs . En parlarem més abaix. Aquest cataclisme és recordat per les coses extraordinàries que van passar, no pas per les víctimes que va causar.

New Madrid

New Madrid en els nostres dies És una ciutat petita de poca importància a l’estat de Missouri, al sud dels EUA. En aquell temps era part del Territori de Luisiana i havia estat fundada a la vora del Riu Mississipi prop de Tennessee. Perquè ens entenem, la ciutat coneguda més pròxima seria Memphis, Tennessee (on juguen els Grizzlies dels germans Gasol) però en aquell temps Memphis encara hi era.

Al territori vivien molts més indígenes que blancs. Gairebé tots els europeus eren agricultors, pioners que havien abandonat el marc atlàntic fundacional dels EUA i havien començat l’expansió cap a l’Oest oberta per la navegació del Mississipi. Entre ells hi havia immigrants, i un d’ells devia provenir d’una certa vila al Sud-oest d’Europa , però no en queda cap constància. Vivien a cases de fusta construïdes per ells mateixos. Els pioners eren gent dura i valenta. Corrien els temps de la fi de les guerres napoleòniques.

Aquell any de 1811, els indis i molts blancs estaven molt preocupats pels signes celestials rebuts avisant d’un gran desgràcia que s’apropava : un cometa molt brillant i gran amb una cua molt maca que va durar mesos i un eclipsi de sol. Ningú sabia interpretar-los, però segur que eren  senyal dolents.

El sisme comença abans de Nadal

Era exactament el 18 de Desembre a les 8:15 del matí hora local quan els residents van percebre els primers sacseigs d’un terratrèmol d’intensitat 8 a l’escala Richter. No sabien encara el martiri que els esperava durant els tres mesos pròxims. Les pèrdues humanes foren limitades gràcies a la poca població i a les cases de fusta que són elàstiques i no són tan perilloses quan s’ensorren com les de pedra o ciment. El desastre més gran del que queda constància fou la destrucció d’un poblat indígena per un tsunami originat al Mississipi. Tots els residents van morir ofegats.

Hi ha descripcions notables del succés. Un home explicava que  ell i la seva dona es pensaven que havien tret fora de la casa tots els nens, però van notar que el més petit de tots s’havia quedat al bressol. El sostre ja estava ensorrat però el pare s´hi va tornar a ficar a buscar el nen. Li fou impossible caminar les quatre passes de distancia degut a les vibracions. Al final va arribar al bressol arrossegant-se per terra. Van quedar poques parets dempeus des del començament de la tragèdia.

Avisant que els mals temps només acabaven de començar, després d’unes hores de calma a les 16:15, el segon terratrèmol, encara més fort (Richter 8.2) es va fer sentir. Diuen que aquest va durar dos dies sencers sense interrupció. Els pioners eren gent dura acostumada a aguantar les vicissituds de la vida capaços d’adaptar-se a tot i és per això que molts se´n van sortir vius. Les properes setmanes foren dolentes. Diuen que en les 14 setmanes que va durar es van registrar uns 2000 sismes separats. El cop de gràcia va arribar el 17 de Febrer amb un super terratrèmol escala 8.8, el pitjor de tots que va destruir les poques coses que quedaven i gairebé esborrar New Madrid del mapa. Sobretot va canviar visiblement la geografia local.

New Madrid estava al Sud profund, però el sacseig dels tres sismes es va notar fins a la Casa Blanca, on el President Madison espantat va interrompre la feina a l’Oficina Oval, i fins i tot a Nova York i Los Angeles, on les vibracions van fer repicar les campanes de les esglésies  totes soles  i diuen que fins al Québec. L’àrea total coberta pel sacseig van ser uns dotze milions de qm2 (L’estat espanyol per comparació en té una mica més de mig). Apart de la destrucció total de moltes cases, els supervivents van tenir el privilegi d’observar esdeveniments extraordinaris que ningú més al món ha pogut veure. Vet aquí uns exemples de la senadura de la terra:

El riu Mississipi va canviar la direcció del fluix de l’aigua dues vegades de N-S a S-N i l’inrevés.

Al Mississipi es van formar (i desfer) dues cascades d’aigua enormes

El llit del Mississipi es va desplaçar fortament i així s’ha quedat.

El nivell de l’aigua al riu va pujar i baixar metres manta vegada en pocs minuts.

Els locals van observar la desaparició d’un petit estany local: el fons es va aixecar ràpidament transformant-se en un petit turó i vessant tota l’aigua a l’exterior. Seria interessant si avui en dia algú pogués filmar una cosa semblant.

Geysers, sortidors amb aigua calenta i sofre van aparèixer a molts llocs.

Un gran sand blow es va formar. Això és un sortidor de sorra provinent de la profunditat que puja enlaire a molts metres i cau a terra com una pluja. Així és com es formen les platges, de les qual en queda una en els nostres dies a New Madrid.

Una sinuositat del Mississipi va quedar segrestada donant lloc a un llac nou prou gran per sortir als mapes que encara existeix.

Un problema considerable eren les escletxes profundíssimes (fault lines, falles) que apareixien a tot arreu, una mica com la superfície de la terra escalfada i seca, però profundes. La més llarga va arribar a tenir 140 qm i encara hi es. Quedar separat de tothom de sobte per una escletxa al terra d’una amplada de metres és un problema considerable i calia fer alguna cosa. Quan els pioners es van adonar que totes les falles anaven del N al S, van començar a tallar arbres preventivament d’Est a Oest per fer-los servir de ponts.

Sembla extraordinari, però molts blancs i indis van aguantar i sobreviure . Què passaria avui en dia en una situació semblant? Evacuarien la població?  Es pot repetir això? I tant que es pot repetir, però és poc probable.

Hi ha sismes i sismes…

No tots són iguals, i New Madrid fou un dels que són rars i generalment molt greus (a l’India en va haver un altre del mateix tipus encara pitjor).

La major part part de terratrèmols tenen lloc quan dues plates tectòniques xoquen una amb l’altra.  Si penetrem els 250 m més superficials de la nostra terra, que no és gaire, arribem a les plates, que són 12 illes enormes que floten damunt un material fluid però molt pastós i que es desplacen sobre aquest líquid. Tots els llibres de geologia descriuen que les plates es mouen a la gran velocitat de 2.5 cm per any, que és exactament la velocitat de creixement de les ungles humanes (ho diuen geòlegs; a qui se li va acudir la comparació?) La cosa és una mica com els autos elèctrics de xoc dels parcs d’entreteniment. 2.5 cm per any no sembla que sigui anar molt de pressa, però el problema és que les plates tenen una massa tan gran que no s’aturen per la col·lisió sinó que segueixen empenyent com si res. A la vora de dues plates que han xocat, doncs, es magatzema energia elàstica, la qual al final es desferma d’alguna manera empenyent terra i altres materials cap amunt amb gran violència. El resultat en són els volcans, els geysers, les falles i els terratrèmols.

Però també existeixen altres sismes molt diferents, com el de New Madrid. El problema en aquest segon cas no és la col·lisió de dues illes de plates, sinó una falla interna, una escletxa a l’interior d’una plata. Els dos costats de l’escletxa es belluguen de forma separada acumulant energia frustrada, la qual al final es desferma igual que abans. El problema per als geòlegs és que la situació de les vores de les plates és coneguda, sobretot als llocs on les muntanyes s’acosten a l’aigua de mar, però les escletxes amagades dintre una plata no són fàcils de reconèixer des de dalt. La que va causar New Madrid sí que és coneguda i s’anomena Realfoot Fault. És més llarga que Catalunya.

Casos concurrents interessants

Per passar l’estona, el primer cas que voldria presentar és un altre cop  la història del gran cometa de cua visible a tot el món que tots els Americans van relacionar amb el sisme. Començant amb els Evangelis, el món té la intenció de fer interpretacions apocalíptiques del significat dels cometes.  Els càlculs trigonomètrics orbitals són massa avorrits i difícils d’entendre. Com que és difícil veure connexions entre la mecànica celestial i les plates tectòniques i aquests fenòmens ja no són tan misteriosos com abans, jo personalment he arribat a la conclusió que aquest cometa no va sortir per anunciar el gran sisme de 1811-12, que s’acostava sinó la fi de Napoleó Bonaparte i el seu imperi. Queda publicat.

El segon cas ja és molt més interessant i instructiu. La navegació pel Mississipi fou essencial per a l’obertura de l’Oest.  Va ser el Governador Grau de la Luisiana sota dominació colonial espanyola qui va introduiir els pagaments de peatges pel dret d’entrar o sortir del riu a Nova Orleans, una exigència molt lucrativa. Pel riu es transportava de tot, inclosos passatgers en aquells moments en barques planes que seguien la corrent o es movien amb rems. Però el gran Robert Fulton acabava d’ inventar el motor de vapor d’aigua, que ho canviaria tot acceleraria l’època industrial. El primer vaixell a vapor que apareixeria al riu Mississipi (de fet el primer als EUA)  fou lliurat al jove i dinàmic comerciant i capità de vaixell Nicholas Roosevelt, de Pittsburgh. L’havia designat en Fulton en persona i es movia gràcies a dues rodes molt grans als costat. Tenia només dues cabines per passatgers, una per homes i una per dones. L’home era jove i alegre i el va voler estrenar bé la nova era i al mateix temps anunciar-se. Va embarcar al Setembre de 1811 tota la seva família amb la dona tan jove que estava a punt de donar a llum la segona criatura i va tirar riu abaix des de Pittsburgh amb la intenció d’arribar en dos o tres mesos a Nova Orleans. En Nicholas Roosevelt volia que el seu nen nasqués a un lloc maco i tranquil, comprar i vendre coses el camí, ensenyar el vaixell, carregar carbó on es pogués, gaudir del paisatge, acceptar algun viatger per trajectes curts, visitar amics i companys de navegació pel camí i casar com a capità un dels seus homes amb la núvia que també estava invitada.  Quina vida tan feliç!!

Potser hauria anat tot perfectament si no fos perquè a mitjan mes de Desembre el vaixell estava prop de New Madrid. Els navegadors van veure el que passava a la vora i va notar com de sobte el nivell de l’aigua pujava i baixava, amb canvis de direcció. I van començar a baixar coses estranyes per l’aigua, com piles de serps mortes, estris domèstics, fusta, troncs d’arbres abandonats, etc.

Van atracar a una illa i el Capità Roosevelt va manar que allà es quedaven fins que la cosa s’aclarís. Tenien un gos que els avisava cada vegada que s’acostava un nou sotrac. Des d’aleshores es diu que els animals senten arribar els terratrèmols abans que els homes, que probablement és veritat. Al vespre la senyora Roosevelt, ja mare per segon cop, es va queixar de sorolls a l’exterior. El marit no li va fer cas, però l’endemà, amb el llum va resultar que l’illa on havien estat amarrats havia desaparegut. En Roosevelt deia que devien haver navegat durant la nit però el pilot se li va emprenyar, dient que reconeixia algunes coses a les vores del riu i que estaven al mateix lloc. I que ell plegava, que fins ara no havia vist desaparèixer cap illa de sobte i que tot això passava de rosca.

També van tenir problemes amb els indígenes. Al final un home indi els va explicar  de què anava i perquè els indis semblaven tan hostils: algun científic blanc havia dit que el terratrèmol passava perquè el cometa havia caigut al riu (!!!) i els indis veien en el fum i les espurnes sortint del vaixell una al·lusió al cometa i es pensaven que que aquell monstre tan estrany tenia tota la culpa dels sisme. Unes quantes vegades durant les seves breus visites a terra per buscar combustible i menjar, en Nicholas i els seus companys es van haver de salvar de bandes d’indis hostils corrent a tota velocitat de tornada al vaixell. Fins i tot el van arribar a empaitar amb piragües darrera el vaixell de vapor. Sembla que podien remar tan de pressa com el vaixell anava, però el que els faltava era la constància. No aguantaven per tanta distància com l’enginy de vapor. El Capita Roosevelt, la família, els navegants i fins i tot el vaixell es van salvar i van poder tornar a Pittsburgh per explicar-lo.

En les bones pel·lícules segur que aquests incidents haurien acabat a trets, amb els blancs de guanyadors, però els pioners i els indis tenien massa seny. Ja n´hi havia prou amb aquell sisme absurd que canviava la geografia de la terra i no volia acabar-se mai

Saluts

JOANOT

Tags: Indis Americans, Mississipi, Sisme, terratrèmol, Vaixells de Vapor

A ca la NBA

El Palau d’Esports més famós del món, l’anomena sempre l’empresa propietària i probablement és veritat. Me’n recordo perquè inesperadament un vell amic que feia temps que no veia, m’envia un e-mail dient-me que li sobra una entrada i preguntant-me si voldria anar amb ell a veure un partit de la NBA, entre els New York Knicks, que no van gaire bé aquest any i els Los Angeles Clippers, que encara van pitjor. Accepto immediatament. El meu amic B. que és de la mateixa professió que jo, és un home mundialment famós, del què m’enorgulleix ser amic. És molt alt, gairebé un gegant i com és natural entre gegants, de jove havia jugat al bàsquet d’afeccionats.

És una llauna entrar al Palau, perquè està bastit damunt un pont damunt les agulles de l’Estació de Tren de Pennsylvania, que vol dir que la pista de joc es troba a un primer pis molt alt. Els espectadors amb entrades bones utilitzen escales mecàniques i ascensors, però el poble comú ha de pujar moltes escales i fer exercici esportiu abans d’arribar al seient. Tenen pocs acomodadors i molta gent està despistada. En B. ho sap tot: amb alegria dirigeix el tràfic prop d’on seiem. M´ho explica tot: el locutor és una estrella antiga dels Knicks, com ara el Mike Jordan i seu allí. Assenyala amb el dit però ell veu molt millor que jo. Tot seguit m’ensenya orgullosament una foto que duu a la cartera amb ell tot sol amb el Mike Jordan. M’explica com s’ho va fer, però no l’entenc. Assenyala entre els espectadors alguns altres homes famosos de la ciutat que venen cada partit, sovint cada vegada amb una senyoreta diferent molt ben vestida. Ens mirem els fulls amb estadístiques que ens han donat a l’entrada i en B. m’explica com llegir les abreviacions. Tenen un jugador italià que funciona a mitges. La gran sensació avui és el debut d’un gran jugador que havia estar sense poder jugar degut a una lesion greu per tres anys i ningú el volia contractar, però els Knicks han decidit provar i donar-li una oportunitat. I n’hi ha un altre que viu al costat de la seva casa i sovint el saluda de lluny o quan es troben pel carrer. Sí home, ja sé que els jugadors de la NBA també guanyen molts diners.

La primera meitat del partit és avorrida. Jo he vist retransmissions de bàsquet per tele manta vegada i no se m´havia acudir mai que el que passa durant les pauses comercials al local és molt més interessant que el joc o els anuncis que es veuen a casa. Hi ha grans pantalles de TV, signes lluminosos, surten les anomenades “cheer leaders”, de fet un grup de ballarines professionals de música rock molt moguda vestides de biquini, es fan concursos esportius entre els espectadors, llencen samarretes empaquetades a l’audiència amb canons d’aire comprimit, dirigeixen moviments col.lectius de l’audiència, ensenyen a la TV missatges de gent popular i famosa. Apareix  Michael Jackson a les pantalles i la gent fa com un gemec de dolor per la seva pèrdua, seguit per aplaudiment entusiàstic. No dura gaire, perquè tot seguit treuen un nano d´uns dotze anys que va una imitació burlesca d’en Jackson. Tots rebentem a riure. A la mitja part, un jove fa el teatre de la declaració amb proposta de matrimoni a la seva companyona. Ella accepta amb llàgrimes, es posa l’anell, es fan un petó i tothom aplaudeix. Serà que estan tots a favor del matrimoni? En B. m’explica que un cop a Washington va veure una versió alternativa molt més divertida: un empleat de la companyia de molt bon aspecte va fer una declaració a una senyoreta que seia al costat seu… la qual no havia vist mai ni coneixia de res abans del partit. La dóna, enrabiada, després d’escridassar-lo va acabar fugint per les escales del palau enmig de les rialles generalitzades. El joc segueix essent avorrit, encara que inesperadament els Knicks acaben guanyant. I el nou jugador esdevé el millor del vespre. Cap al final, evidentment l’empresa intenta rebaixar el to. Les ballarines surten més tapades i anuncien pels altaveus que ja no es ven cervesa. Amb el preu que tenia, que se la quedin. Tot plegat ha estat un espectacle fabulós de llum, llamps, sons, trons, entreteniment general, música frenètica, ball i humor indescriptible. Era impossible resistir l’atmosfera de celebració i alegria de viure. El bàsquet, per a mi se´l podien quedar, perquè era la part més fluixa de l’espectacle.

Al MSGhan tingut lloc tants esdeveniments de significança en tots els esports, per exemple fou la seu de tres convencions presidencials demòcrates i una de republicana, el marc inoblidable de la festa d’aniversari del President JK Kennedy amb la Marilyn Monroe, vestida en una túnica tan ajustada que no podia caminar, cantant el “Happy birthday, Mr President…”. Aquest MSG avui és la seu de tres equips esportius professionals, els Knicks de la NBA, les Liberty de la WNBA (bàsquet per a dones) i dels Rangers de la NHL (hoquei sobre gel), a més de tenir un canal de cable propi, el MSG.  I tot això és propietat de Cablevision, la companyia de cable més gran del país. És com si fos un cartel que origina els espectacles i els distribueix al públic.

Però perquè es diu Madison Square Garden?

El Madison Square Garden neix a la Plaça Madison

Un empresari al S. XIX va construir a la Pl. Madison un local cobert per fer-hi espectacles esportius, probablement el primer del món. No va tenir gens d’èxit. L’edifici era lleig, molt fred a l’hivern. La Plaça Madison, que va acabar donant el nom a la institució,  és molt gran i està a la intersecció triple de la Cinquena Avinguda amb Broadway i el Carrer 23. Avui en dia és famosa per l’edifici que sembla una planxa de vapor antiga (el Flatiron). I també pel parc tan maco i tan gran al mig, on els nadius dels Països Catalans podem admirar l’estàtua del gran Almirall Farragut, fill d’una família de Ciutadella, fundador de la flota de Guerra nord-americana, que un dia, dempeus a la proa del seu vaixell i entrant en batalla, va respondre als qui l’avisaven temorosos que hi havia mines a l’aigua amb el famós (traducció lliure meva) “A fer punyetes les mines i endavant a tot vapor!” Els nens Americans ho aprenen a l’escola.

A molta gent li semblava que la idea del Madison Square esportiu  era bona, malgrat el fracàs econòmic i que calia tornar a provar amb un edifici millor i més gran. El famós arquitecte Stanford White, dissenyador dels palaus dels rics es va encarregar construir el segon local al mateix lloc en el seu estil peculiar Beaux Arts (que ha deixat empremta a Nova York), amb una torre que semblava la Giralda I amb un teatre-jardí amb restaurant a la terrassa, el Garden de Madison Square. El lloc aviat esvindria molt famós, sobretot el Garden, com veurem abaix. Per entendre perquè, cal parlar de Stanford White

El gran arquitecte novaiorquès Stanford White mor assassinat al Garden el 25 de juny de 1906

En White s’havia format sota la influència de l’art neoclàssic present a tants monuments arquitectònics d’un Imperi creixent amb voluntat de fer-se conèixer com eren ja els EUA. Hi va afegir elements decoratius originals macos, però sovint una mica carregats, que en qualsevol cas encisaven les grans famílies que pagaven per les seves residencies principesques d’aquells temps. De White només sobreviuen dues peces, una d’elles l’Arc del Triomf de Washington Square (l’altre a Brooklyn) però queden moltíssims exemples del seu estil arquitectònic notable i de la seva escola. En White no era cap Gaudí però va escriure un full a la història de la ciutat

Tenia un problema, que potser no a tothom li semblarà un problema, però n’és  quan algú en fa un gra massa. I que tothom sap que és perillós. Vivia obsessionat pels seus interessos sexuals, sovint dirigit a noies massa joves i s´ho permetia tot. No obstant estar casat i tenir un fill, les seves disbauxes i festes escandaloses eren famoses a la ciutat. Una de les seves contribucions a la cultura del país fou la invenció del gran pastís que s’obre al mig d’una festa d´homes, deixant sortir una noia mig despullada que hi estava amagada a l’interior. Tot això es va fer públic i fou explicat en gran detall al judici sensacional pel seu assassinat. Mantenia un pis a la torre del MSG on oficialment treballava dia i nit, que probablement sí que ho feia, però també ensenyava als visitants un famós gronxador de vellut vermell que oferia a les seves visitants femenines i tota mena de joguines del gènere. Hi ha qui diu que el seu niu secret estava al voltant de la cantonada, ocupant dos pisos sencers, a una casa enderrocada fa poc i no a la Giralda. Però altrament l’Stanford White era un bon home que es portava sempre bé i era molt generós tant amb les amigues com amb els amics.

El 25 de juny feia un temps preciós. Al Jardí al vespre s’estrenava una revista musical. Les taules estaven ocupades per gent rica que es divertien. El Sr White, ja un home de 52 anys molt digne i respectat, va aparèixer tot sol i va ocupar la seva taula de sempre al costat de l’escenari. Un home absurdament vestit amb un abric negre malgrat la calor va aparèixer. Es va acostar a la taula d’en White amb cara de pocs amics i després de dir-li alguna cosa, es va treure una pistola i va disparar tres vegades a la cara. En White va caure mort en l’acte. En aquell temps les bromes pesades en públic estaven de moda. Els homes es van posar a riure i les dones a xisclar divertides. Fins que algú va veure la sang i la pólvora a la cara de White.

Henry K Thaw, l’assassí que era un dels homes més rics d’Amèrica

Doncs Henry Thaw de Pittsburgh era l’hereu d’una fortuna immensa feta pel seu pare a la indústria minera i de transports. Era un dels anomenats “robber barons” originals, un nom que ho diu tot. Era un home de mal caràcter, inclinat a explosions de ràbia freqüents i perilloses. Havia estudiat dret a Harvard però un dia es va barallar amb un cotxer-taxista a Boston i el va empaitar pel carrer amb una escopeta de caça. Ell va explicar que no tenia importància perquè l’escopeta no estava carregada però el Degà el va expulsar de la Universitat.

I perquè aquest assassinat? En White sabia molt bé qui era aquesta senyor, però s´hi va tractar  poc, no era conscient de cap conflicte i probablement morí sense entendre el cas. Perquè fer un disbarat tan gran? Tractant-se de White, cherchez la femme, cosa molt fàcil en aquest cas.

La  muller de Harry Thaw era una jove ben coneguda al món de l’espectacle, anomenada Evelyn Nesbit. Era molt maca i semblava sempre com si fos molt joveneta.De fet tenia una mica  més de vint anys. Apart de Thaw, tothom sabia que havia estat una de les amants de White per molt temps, el qual l’havia compartit amb el gran actor John Barrymore. Diuen que quan van començar, l’Evelyn tenia només 16 anys. En Thaw era poc sociable, no parlava gaire amb la gent i tothom li tenia por pel mal caràcter i el to amenaçador amb el que parlava sempre. Curiosament sembla que es va prendre l’Evelyn per una verge angelical que no havia mort una mosqueta. La noia no  volia saber res d’ell al començament perquè també li tenia por, però en Thaw era molt persistent i va arribar a convèncer la seva mare a Pittsburgh. Tenia molts diners. Després del casament  se la va endur de viatge a Paris. A en White tot això li va semblar bé i fins i tot va regular a la noia  $500 de comiat, que era una fortuna.

Arribats a París, en Thaw va fer a la seva dóna una escena terrible a l’Hotel. Era una verge? Volia saber-ho tot. Com és que havia hagut d’anar al metge dues vegades per “appendicitis”? Horroritzada, l’Evelyn va respondre que quan nomes tenia 16 anys en White l’havia seduït amb el gronxador de vellut, li havia donat xampany barrejat amb estupefaents i l’havia violat. Què perquè havia seguit anant amb ell després d’un crim tan gran? És que vivia a la misèria i havia estat deshonrada per un home malvat i poderós! Això sí, havia patit molt.

Segons les circumstàncies, mentides es poden valorar de forma diferent. Sovint són una forma raonable d’aclarir l’aire, resoldre un problema i resumir vida normal. Aquesta mentida en canvi li costaria la vida a Stanford White.

Hi ha una altra versió de la motivació. El Garden estava decorat amb la famosa estàtua daurada de la deessa Diana la Caçadora, despullada, una de les millors obres del gran escultor Auguste Gaudens, que es pot admirar avui en dia al Museu Metropolità d’Art. En Thaw sembla que creia que la model havia estat la seva muller i el martiritzava que en White la tingués exposada en públic. En qualsevol cas, no era veritat. Tots els que tenien coneixement de les circumstàncies de l’estàtua ho van negar sempre.

Els rics guanyen sempre

Fatalment el procés havia d’esdevenir un espectacle de circ molt gran. Naturalment la família Thaw havia triat els millors advocats defensors i el fiscal de Nova York en canvi havia jurat que en Thaw acabaria a la presó. Fàcil de dir…

Entretant en Harry Thaw quedava tancat a les Tombes, la presó judicial a 100 Centre Street, que segueix al mateix lloc i on moltes vegades l’acció de Law and Order té lloc. En Harry s´hi passava el temps com pertanyia a un home tan ric. Es feia dur els àpats de Delmonico, un dels Restaurants més cars i famosos de la ciutat i havia cridat a Tiffany perquè li decorés la cel.la amb mobles i quadros i obres d’art.

Les línies de les dues parts eren clares. Els defensors insistien en acusar el difunt de perversitat comesa contra una menor innocent i delicada. I el fiscal  explicava a tothom la veritat sobre el passat de la poc innocent Evelyn Nesbit. Una de les coses divertides era que el fiscal va trucar a donar testimoni unes quantes amigues de la Nesbit, que es van presentar amb els vestits alegres escotats i de color roig de la professió, contrastant amb el vestit negre de matrona de societat que duia ara la Nesbit. El defensor es va queixar, però el jutge el va ignorar. I els diaris es van divertir. El judici “del segle” va acabar sense sentència, amb un jurat dividit. La majoria considerava que Thaw era un criminal, la minoria que estava malament del cap i havia estat enganyat per una donota amb moltes penques. Poc temps després un segon judici el va absoldre del crim declarant-lo malalt del cap. El jutge va manar que el tanquessin a un manicomi per criminals. En Thaw hi va anar amb un tren especial al que havia invitat tots els amics i amigues, amb begudes, cambrers, música i àpats de luxe. El manicomi no li feia gens de por. És clar que no. Al poc temps va fugir al Canadà. El fiscal, molt enrabiat, que es veia com el dit justicier de Déu, el va fer detenir al Canadà i va aconseguir l’extradició. Però el fiscal ja havia perdut. En Thaw havia esdevingut un heroi popular. La gent reia i aplaudia només de sentir el seu nom. Al poc temps quedava en llibertat i va viure feliçment per molts anys. No se sap que tornés a assassinar a ningú.

Desprès, què?

Tot va acabar bé.

El nom Madison Square Garden havia esdevingut molt conegut a tot el país i no era cas de llençar-lo i perdre´l simplement perquè el tercer MSG fou construït a un altre lloc lluny de la Pl. Madison. A la tercera va la vençuda, diuen. I tant! La boxa i el hoquei sobre gel van fer la fortuna dels nous empresaris d’aquell tercer MSG. Quan van construir el quart MSG al lloc actual, ningú va ni pensar en canviar el nom.

Evelyn Nesbit va tenir un problema amb diners. En el temps del judici ja estava embarassada i aquest vegada no va tornar a tenir cap apendicitis, però en Harry Thaw, que havia dit tantes vegades que Evelyn era una nena angelical i innocent, va negar la paternitat del noi. L’Evelyn va tornar a pujar a l’escena amb molts problemes econòmics, mirant d’explotar el seu nom. Quan parlava del crim, al començament repetia la història de la violació, però al final va acabar dient que l’Stanford White havia estat un bon home que es preocupava per ella i la va ajudar molt. Després d’uns anys tothom va començar a oblidar i la gent es va atipar d’ella. Al final en Thaw va afluixar i li va passar una petita pensió perquè tires endavant. Així s’acabaria la història si no fos perquè dos escriptors notables es van recordar d’ella. Primer la novel·la “La noia del gronxador de vellut vermell”, d’un autor poc conegut a Catalunya i després l’escriptor novaiorquès EL Doctorow que la va fer heroïna i protagonista principal de la seva millor obra “Ragtime”.

La pel·lícula del mateix títol , que algú deu haver vist, va guanyar un Oscar al millor film.

Costes les de Llevant, platges les de Lloret, deia el compositor. Escàndols, els de Nova York…

JOANOT

Tags: Evelyn Nesbit, General, Madison Square Garden, NBA, Stanford White

Jo sento una gran feblesa per les orquestres grans, que en el cas de Carnegie Hall també vol dir les grans orquestres. Carnegie Hall no té orquestra pròpia des de fa molts anys, però els millors artistes del món fan cua per venir a tocar. Els Filharmònics de Viena, aquest cop dirigits pel gran Daniel Barenboim tornen a donar tres concerts com cada any. Tant de debò pogués anar als tres, però almenys una vegada he d’anar-hi.

A Àustria, els Filharmònics, una de les orquestres més velles i importants del món, són una institució pública importantíssima amb un estil propi, molt esplèndid i luxuriós, dedicada sobre tot a enaltir i protegir els grans moments de la tradició vienesa. Fins i tot la gent comú del carrer parla dels seus problemes. Si passa alguna cosa o es tornen a barallar amb algú, és perfectament possible que surtin a la primera plana dels diaris. Diuen que els professors titulars guanyen d’entrada com a mínim uns 150,000 Euros. Però ser admès no té res de fàcil. Com diem els catalans, hi ha bufetades.

Daniel Barenboim

En Barenboim és el Director titular de la Deutsche Oper Unter Den Linden, i de la Staaskapelle de Berlín, però increïblement troba el temps per passejar-se pel món. Molta gent el va veure a la TV al Concert d’Any Nou fent bromes amb els músics que se n’anaven de l’escenari. No és que sigui una cosa nova perquè li ha agradat fer el pallasso sempre, però ara es veu que està decidit a encetar una nova carrera de còmic. Un home com ell pot fer com vulgui i tothom li riurà les gràcies.

L´he vist moltes vegades en persona, però la darrera vegada,fa unes setmanes, va ser a la sala de projeccions del Symphony Space  a la Upper West Side, on feien (per només $25) la transmissió directa de l’apertura de l’Scala de Milà, amb una nova Carmen interessantíssima cantada per una mezzo soprano nova georgiana de la cantera local que tenia una veu fabulosa. El bon Daniel Barenboim sortia al començament dels actes dirigint les obertures i   el qual sabent-se davant la càmera no podia resistir la temptació de fer el ximple amb al·lusions a la seva edat avençada. La primera actuació extramusical fou la qüestió de la banqueta d’esquena al públic on seia. Després d’instal·lar-s´hi va començar a fer cara d’estar incòmode amb els pantalons i la cua del frac, estirant-los, i després, com si el molestés alguna cosa al darrere va començar a fer bellugar en cercles la part inferior del seu cos fregant contra la cadira com si el molestés alguna cosa. El públic novaiorquès, consistnt en gran part de jubilats, perquè la transmissió en directe era a migdia hora local, va esclatar en rialles. Noi, quina sensibilitat tan fina. Llàstima que aquesta mitja part no es veiés a Milà. Després al començament de la darrera obertura, l’orquestra va començar a tocar tota sola i en Barenboim va fer com si estigués dormit i no ho sentís. Quan l’orquestra inesperadament va pujar, en Barenboim, fent cara d’espantat va obrir els ulls i bellugar el bastó. Un altre cop, els espectadors locals no van poder resistir. El públic a Milà, està clar tampoc veia res d’això. Quan aquest senyor (per a mi el conductor i pianista més gran que hi ha) surt al programa, alguna cosa passarà. No m´ho havia pensat mai que la Carmen fos una òpera còmica.

Carnegie Hall, ple de gom a gom

Com de costum. Hi ha sempre gent del país dels intèrprets.  Aquest vespre, a més del japonès, francès i italià (i angès) se sentia molt l’alemany amb el divertit accent austríac. Davant meu seu un matrimoni gran amb un accent austríac terrible que parla amb una altra senyora americana . Els accents són sempre terribles. Només les orquestres poden tenir un so personal i distingit. Feu cas de qui us parla…

Quin miracle! M´han venut una butaca al rengle B, el segon, una miqueta a l’esquerra. Fa anys vaig veure una vegada en James Levine, el Director del Met, assegut a aquest lloc amb la seva dona. Ara podré veure en Barenboim a un pam de nassos i amb l’angle podré també veure la seva cara quan està dirigint d’esquena al públic. Super!, com diuen els Americans.

Vigilen

A la meva esquerra seu una una senyora americana d’uns cinquanta que no diu res però es queda dormida. Al final, oh horror, comença a roncar en veu baixa. El senyor de la dreta i uns de darrere se la miren espantats. Jo també tinc por. En Barenboim la podria sentir. I si es gira, es pensa que sóc jo i em tira la batuta pel cap? Estem massa a prop. Hauria hagut de considerar els perills. El soroll augmenta, amenaçador. Per sort la música també i ho tapa. És com una cursa. Qui guanyarà? El programa em rellisca de la mà. Els seients són més aviat estrets i incòmodes. Va a parar a la faldilla de la bella dorment. M’atreveixo a recuperar-lo o no? M’agradaria poder demanar altres opinions abans d’actuar, però no es pot parlar. Som-hi, m’atreveixo. Avanço la mà lentament cap a la senyora. Sorpresa! Un mig segon abans que la meva mà hi arribés, la mà dreta de la senyora se m’adelanta, pren el programa i me’l ofereix sense bellugar ni dir res més. Noi, no ho hauria dit mai. Em recupero. Em porto la mà al nas. Ara és el senyor de la dreta qui gira el cap, visiblement espantat, en la meva direcció. Es temia que anava a burxar-me el nas. No, senyor no, que jo em vaig educar a una escola molt bona a Barcelona i ja sóc gran.

Serà el primer atac de paranoia? Quan en Barenboim entrava, els seus ulls passejant-se per l’audiència es van fixar en els meus per un segon, com si em reconeixés. L´he vist moltes vegades, potser hauria d’anar a saludar-lo a la mitja part.

Hi ha també senyores professores a Viena?

Noi, quina pregunta! Però els Filharmònics són molt especials. Quan hi ha una vacant a la plantilla titular, en general aquesta feina tan cobejada la donen a un músic que ja coneixen per haver fet suplències i els professors es presenten a les audicions i després voten entre ells a qui volen prendre. La direcció es guardaria molt de contrariar-los. I als professors no els agrada tenir dones a l’orquestra. A moltes orquestres es veuen més dones que homes però a Viena es veu que no hi ha res a fer. Fa anys al final en van admetre unaper primera vegadaen laseva història centenària, cosa que va sortir a tots els diaris (fins i tot al NYTimes) com una sensació. L’última vegada que els vaig veure, en tenien tres de dones, però no se sap mai si eren titulars o suplents. Abans de començar, quan els músics ja estan asseguts, sento com el senyor austríac del davant li explica la història a la seva muller. Caram, és austríaca i no ho sabia? El senyor diu que avui n´ha contat dues. No és veritat. Em fico a la conversa en alemany, cosa que els sorprèn. No senyor. N´hi ha quatre, tres violins i un clarinet. Però probablement toquen igual de bé, no s’amoïni. .Amb aquesta informació tan crucial, la parella es tranquil·litza. Em donen les gràcies. El nombre total de músics varia segons la peça que toquen, però jo crec que deuen ser al voltant dels 80. És curiós que passi això a Àustria, que és una mena de cosí germà dels alemanys i que a Alemanya sigui on viuen les dones més alliberades del continent. Que provin a fer-ho això a Berlín.

Ser músic pot ser perillós

Veig un senyor jove que toca el cello i seu al darrer rengle de l’orquestra, davant meu. Té al davant la partitura que comparteix amb un altre cello. En Barenboim dirigeix de memòria, però aquest senyor és encara jove i es veu que no pot. Sovint només toca les cordes de l’instrument amb la mà esquerra, però a vegades colpeix les  cordes amb l’arc, com si fos un martell i alguna vegada, ben poques, frega amb l’arc. De sobte…. Ai, ai, pobret. S´ha empatollat amb la mà i l’arc o potser no pagava prou atenció a la partitura, però ha anat a girar el full i l’arc ha tocat lleugerament el pedestal i ha fet soroll. L´he sentit perfectament. Era poquet, però m’estranyaria que el gran home no l’hagués sentit també. El músic se´l mira espantat però Barenboim l’ignora. El jove fa com si s’estigués concentrant però segueix mirant el Director de reüll. Es veu que no passa res, però hi ha el descans… Deu ser un substitut. Ai, quan votin per tu…

El segon incident no l’entenc. No sé de què va.  No en sé prou de música. El públic no ho pot veure, però jo estudio la cara de Barenboim  girat a l’orquestra i les coses que fa. De sobte se’l veu molt enfadat. Amb la mà dreta segueix dirigint però la seva mà esquerra ha quedat immòbil en l’aire, els cinc dits separats i rígids, en un caire clarament amenaçador, apuntant en una direcció. No puc veure qui és que l’ha ofès perquè no està a léndavant, però la mà acusadora segueix immòbil. Ja passaran comptes. Al final, oh horror, la seva boca s’obre i diu alguna cosa en veu baixa de cara al pecador, amb ulls mig tancats de ràbia. Què deu haver fet el desventurat senyor? I ara on ha anat a parar aquell vellet petit i grassó tan simpàtic que feia tanta broma?

En Barenboim segueix dirigint, alguna vegada amb els llavis. Els forma com una O, com si s’admirés, i el to puja. Fa relliscar el llavi superior sobre l’inferior i la música baixa…  Noi, quin poder tan gran.  Quan jo ho provo  no passa res.

Programa

Els programes dels Filharmònics no sempre són fàcils, però avui comencen amb la Pastoral (la sisena simfonia) de Beethoven. Això és un goig molt gran per a tothom, sense qualificatius. Qui diu que l’art de debò no està a l’abast de la gent senzilla sense estudis? Noi, quins solistes té aquesta orquestra! Sentint aquesta simfonia deliciosa, ho veiem tot, els pastors saltant alegrement entre els camps verds, la tempesta amb trons i llamps, la reunió i el cant al costat de la riera…

Molt ben fet, Daniel.

La segona peça és el Liebestod, una adaptació orquestral molt popular de la obertura i l’escena final de Tristan i Isolda. Aquesta òpera té una història curiosa. En Wagner no tenia ni cinc (vivia explotant dones grans que l’admiraven) i se li va acudir que podia aprofitar-se de l’anomenada que ja tenia escrivint una òpera senzilleta sobre un tema popular que fos barata de representar. Però  el Tristan va acabar essent una de les seves obres més complexes i a vegades difícils i va trigar sis anys per trobar qui li estrenés.

Però a Israel encara no volen  saber res ni escoltar en Wagner perquè era un antisemita molt gran. Això sí que és veritat. Ho va deixar ben clar per escrit. En molts altres sentits en Wagner era una mala bèstia però així i tot l’home ja fa molt de temps que és mort i les seves obres són el que són. En Barenboim, un jueu argentí que sempre ha estat a favor d’una resolució justa del problema palestí, un dia dirigint l’Orquestra Nacional Israeliana va posar una composició de Wagner al programa. Hi va haver l’explosió d’invectives i articles insultants de diari que eren d’esperar. En Barenboim només va anunciar que hi hauria una discussió amb el públic dirigida per ell abans de tocar, cosa que va fer. Després de sentir tota mena de crits i protestes al final no es van posar d’acord i ell va dirigir la peça. Alguns van sortir de la sala. Wagner fou interpretat a Israel per primera vegada.

Al final del programa, Barenboim fa la seva gràcia

L’últim component del programa era un recull de composicions orquestrals dodecafòniques d’Arnold Schönberg. És una història molt complicada. La gent sovint no pot aguantar ni la música atonal ni la dodecafònica, totes dues inventades pel vienès Schönberg, un gran mestre de la teoria musical. Ara bé: els músics de carrera insisteixen que Schönberg fou l´home més original, creatiu i meritori del segle XX i insisteixen a tocar-lo per fer-nos empassar-lo tant si volem com si no. De fet els tres concerts dels Filharmònics d’aquest any acaben amb peces de  Schönberg, que els vienesos veuen com part integral de la seva herència. És una mica com quan la mare vol fer prendre una purga als nens, que se l´han de prendre perquè es bona per a la salut tant si volen com si no. Hi ha gent que es pensa que la música de Schönberg i els seus còmplices és moderna. Estan de broma: ja té uns cent anys d’edat i la baralla no s’acaba. M’ha alegrat molt que el crític del NYTimes també s’ha sortit amb els cent anys, perquè jo ho dic sovint. Alguns compositors van aconseguir programar un concert exclusiu (“el concert de l’escàndol”) a una de les millors sales de Viena al voltant dels anys 20′. El públic justament enrabiat posant-se dempeus i enfilant-se a les cadires va interrompre la funció i alguns ciutadans ofesos van empaitar els compositors (si se´n podia dir així) fora del temple de la música pels carrers de Viena. M´hi afegeixo espiritualment. No es va resoldre res ni s´ha resolt encara.

Com passa sempre, durant la interpretació uns quants espectadors se´n van anar a mig concert, uns altres abans i hi va haver al final molt poc aplaudiment. En Barenboim va saludar, com ho fa sempre, una mica irritat i indiferent. No li agraden les ovacions ni les necessita. De sobte va assenyalar a l’orquestra que volia tocar una peça extra, un encore. I girant-se cap al públic, va dir en un anglès molt correcte: “I ara vull tocar una peça per enrabiar tots els que s’en van anar a mig Schönberg que s´ho perdran: Una polka vienesa de Johann Strauss”

Encara va acabar bé

JOANOT

Tags: Arnold Schönberg, Carnegie Hall, Daniel Barenboim, música, Nova York

Hi ha gent que té mala memòria de la cacera de bruixes i la histèria anticomunista promoguda pel Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Cambra de Representants (amb en Richard Nixon) i després pel Comitè McCarthy del Senat. Van fer molt de mal, tot plegat per res. Si veieu les pel·lícules de Hollywood d’aquell temps fetes per gent que tenien molta por, ja veureu el problema: presentaven històries d’una ama de casa completament normal, que fins i tot repartia galetes amb llet al nens del veïnat, però que era una comunista amagada, amb el cervell sota el control del partit. Un dia, la dona rebia una trucada telefònica anònima, feia cara de dolenta o de boja davant la càmera, treia una pistola amagada, assassinava per ordres del Partit el seu marit i fills i intentava matar el Governador de l’Estat amb la intenció d’implantar la tirania comunista als Estats Units i enderrocar la Constitució. Al final, algun ciutadà heroic i creient en  Déu salvava la pàtria i la comunista era morta a trets com un gos. Noi, quin realisme! Peró cal afegir que així ho veien el McCarthystes. I molta altra gent pel mon, per difícil que sembli creure-s’ho.

Aquesta idea tan popular, que tots els militants comunistes havien sofert un rentat de cervell i eren com robots automàtics molt perillosos sotmesos cegament a les ordres criminals del Partit per establir-ne el terror universal, va arribar a estar molt estesa. Fins i tot a Catalunya es deia. Si hagués estat possible aconseguir-ho, això de poder dominar a distància la voluntat dels membres per fer-los obeir fins i tot contra al seva voluntat, segur que a l’Stalin (i molts altres cap s de partit en els nostres dies) li hauria interessat. Un amic em deia que li semblava mentida que els polítics a vegades gosen dir coses que no poden ser veritat i que això és una ximpleria que els desprestigiaria. No sé. En aquells temps la CIA va anar al campus de la Universitat de Pensilvània a Filadèlfia i amb l’ajut d’un professor van distribuir ocultament LSD a estudiants que no en sabien res per veure si els podien fer obeir i seguir ordres. Al final van haver de pagar molts diners en concepte d’indemnització, però el cas demostra que hom pot escriure o dir en públic qualsevol beneiteria i per absurda que sigui, sempre hi ha algú que s’ho creu.

En va haver molts de comunistes als EUA que en general eren simplement intel·lectuals i joves angoixats pel drama humà de la misèria durant la Gran Depressió que es reunien per parlar i a vegades feien manifestacions o escrivien articles, com era el seu dret ciutadà sota la Constitució, en un temps quan la Unió Soviètica era una aliada dels EUA contra el feixisme. Però la famosa conspiració comunista per subvertir el govern dels EUA de la què la dreta sempre parlava no va existir mai i la histèria, de la que molts es van aprofitar, va fer mal a molta gent  que es van veure perseguits i inscrits a la llista negra establerta pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. La posició demagògica dels McCarthystes a l’opinió publica era tan forta i estesa que les bestieses que deien es prenien com articles de fe. I als periodistes els semblava prudent callar i participar en el joc, si tenien família per alimentar. Voldria recordar en aquest apunt com i amb quin coratge i nervi van actuar a la ciutat de Nova York dos antics amics, grans homes de bàndols oposats: Elia Kazan i Arthur Miller.

Elia Kazan

Aquest director, el millor de meitat del segle XX als EUA era un grec nascut a la Turquia, immigrat de nen amb els pares i que va anar a l’escola a Nova York. Aviat va esdevenir  primer un actor notable, co-fundador a Nova York de l’escola del famós “Mètode Stanislavsky” que va arrasar el món de la interpretació, després un director d’escena genial que va estrenar a Broadway i dur a la fama mondial Tennessee Williams (A Streetcar named Desire) i Arthur Miller  (Death of a Salesman) i un Director de film que va guanyar ell mateix tres Oscars al millor director però va dirigir pel·lícules que en van guanyar 21 i van ser nominades per més de 40. Com és que no té una estàtua enlloc i que tanta gent el va odiar a mort intensament fins a la seva mort? Ai, la política!

L’ex-comunista Kazan es penedeix i denuncia els seus companys

És que un home de la intel·ligència de Kazan s’interessava de debò per la política o només volia seguir treballant i estava disposat a ballar qualsevol música que toquessin? Ell havia estat membre fundador d’un grup teatral molt progressiu a Nova York, el Group Theatre, tots els membres del qual eren simpatitzants o militants comunistes, inclòs l’Elia Kazan mateix. El Comitè d’Activitats Antiamericanes ja havia fitxat aquest grup com a subversiu i perillós. En qualsevol cas, el Comitè inquisitorial ja tenia els noms de tothom quan van cridar a Elia Kazan a donar testimoni.

El gran director es va baixar els pantalons confessant els seus errors passats i demanant perdó. I a diferència de molts altres que havien callat orgullosament davant les acusacions disbaratades, va repetir o confirmar de fet o donat els noms dels seus companys comunistes al grup teatral, tots amics i col·laboradors de molts anys, demanant-ne el càstig, la depuració i la inscripció a la llista negra. A més hi va afegir dos noms més (i això sí que molta gent s’ho va prendre malament) que havia reclutat pel comunisme ell mateix! Aquests s’ho van passar molt malament: foren denunciats, insultats, difamats i se’ls va fer impossible trobar feina.  En Zero Mostel, un gran actor còmic jueu  va filmar molts anys després una pel·lícula interpretant una víctima del “blacklisting” que acaba suïcidant-se quan ja no pot mantenir la seva família. Va passar més d’una vegada. Si a algú l’interessa, el nom dels inscrits a la llista negra es pot trobar a la Wikipedia principal.

L’odi de Hollywood contra Elia Kazan fou profund i silenciós. No se’n podia parlar en públic. Molts anys després, el 2002 quan a punt de morir se li va concedir un Òscar en reconeixement de la seva carrera, encara hi va haver manifestants amb pancartes al carrer fora del teatre demanant el seu cap pel que havia fet i per les vides i carreres que havia destruït, després de prop de 50 anys.

Arthur Miller respon

El  més prudent era tancar la boca hermèticament i mirar d’escapar-se sense fer soroll, però no seria pas l’escriptor teatral Arthur Miller qui seguiria aquest consell. Cal saber que Miller i Kazan havien estat amics íntims, col·laboradors freqüents que s’entenien perfectament. Com queda dit abans, en Kazan havia dirigit les estrenes a Broadway de All my sons i The Death of a Salesman i estava a punt de filmar un llibret d’Arthur Miller. Artísticament, aquests dos genis ho compartien tot.

Però en Miller era un intel·lectual d’esquerres orgullós que no va poder pair les activitats de Kazan ni les denúncies difamatòries d’antics amics. Arthur Miller era novaiorquès,nascut al carrer E110, prop d’on està ara l’Hospital de Mount Sinai. Els seus javien estat gent benestant, jueus polonesos immigrats, que s’havien arruïnat completament durant la crisi del 1929 i en Miller havia crescut molt pobre. L’última vegada que Miller i Kazan van parlar, ja després de les denúncies, en Miller es va acomiadar de mala manera i va anar a Salem MA a investigar un incident de bruixes que havia passat al segle XVII (veieu més abaix què en volia fer). No tornarien a trobar-se ni a parlar mai més, no obstant haver estat amics íntims per molts anys i no obstant viure en Kazan a Manhattan i en Miller a Connecticut, un Estat que és una mena de suburbi molt ric de la gran ciutat.

Arthur Miller passa a l’atac en públic: Les Bruixes de Salem

En general ser crític teatral a uns dels diaris o revistes de Nova York és una feina molt agradable i de molt prestigi. Imagineu-vos l’horror i la consternació d’aquests dissortats periodistes quan van assistir a l’estrena a Broadway de The Crucible  (traduïda a les llengües ibèriques com a Les bruixes de Salem). L’obra reprodueix un episodi més o menys autèntic de la primera època colonial a Massachussetts entre cristians integristes fanàtics. Un grup de nenes, per amagar una cosa que havien fet i per por de ser castigades, s’inventen que certes dones del poble tenien tractes amb el dimoni i havien proferit maleficis secrets per fer morir i patir als ciutadans creients del poble. La gent i l’Església s’ho creuen: persones innocents són perseguides, torturades i executades per una mena de tribunal de la inquisició, víctimes d’una mentida absurda i de la histèria generalitzada.

Suor freda va cobrir les fronts dels crítics. Calia ser totxo per no entendre què estava dient en Miller. Quin desgraciat! I ara ell què volia que escriguessin als diaris? És que els crítics tenien família i fills i una feina per protegir. No hi havia dret. L’endemà, els crítics unànimement van fer com si fossin retardats mentals: era una obra històrica interessant, parlant dels problemes de la societat d’immigrants i d’actituds religioses ja superades i sense importància i prou. No calia parlar-ne mai més. L’obra no va tenir gaire èxit a Broadway però fou traduïda i representada a tot el món. A Barcelona la van fer en castellà al Teatre Comèdia, a la cantonada Passeig de Gracia/Gran-via. La censura del règim es veu que tampoc ho entenia. En qualsevol cas, l’expressió “Cacera de Bruixes” havia entrat i quedaria per sempre  per sempre al discurs polític. The Crucible no es la millor obra de Miller però segueix sent molt famosa i ha estat represa sovint tant a l’escena com a la pantalla.

Kazan respon i arrasa als Òscars: On the Waterfront

En Kazan es veu que es va prendre malament la bufetada que li havien administrat les bruixes i va voler respondre en la mateixa moneda. On the Waterfront, un nom que no he sabut mai com es va traduir a l’estat, és una de les millors pel·lícules de tots els temps, una obra mestra sobretot personalment de Kazan com a director i de Marlon Brando com a actor. En Brando va dir sempre que va tenir molt dubtes abans de participar per la seva ideologia  però ell havia estat educat a l’escola del “Mètode” (que era l’art d’expressar emocions amb participació de la veu i de tots els moviments del cos) mig creada per Kazan i es pensava (amb tota la raó) que hi hauria oportunitats per a ell. En Marlon era un jove molt pràctic.

El film, rodat al port de Newark a Nova Jersey, davant de Nova York però a l’altre vora del riu Hudson, en part amb comparses reals, explicava la història d’un xicot crescut al si del Sindicat d’Estibadors (treballadors de càrrega de vaixells al Port), que estava dominat per una mena de màfia criminal (cosa que verdaderament passava amb aquest sindicat). Els membres del sindicat li recorden que tant ell com la seva família són companys de tota la vida, crescuts junts, que el seu sistema està basat en la lleialtat de la que tots viuen i que li calia callar encara que no vulgués participar en els crims. Amb grans sacrificis i voluntat de ferro, en Brandon els planta cara i va a la policia i a declarar al jutjat a ensorrar-los jugant-s’ho tot. Més clar, aigua…

L’Elia Kazan es va quedar descansat després de dir això. Com està escrit més amunt, l’èxit fou grandiós. En Brandon va quedar consagrat com el gran actor de “mètode”. Hi ha qui el veu com el millor actor de tots els temps, sense especificacions. Fou capaç d’anar-se del pisset petit on vivia a l’edifici de Carnegie Hall (prop de Robert Redford) i va encetar una carrera gloriosa a Hollywood.

Arthur Miller torna a la càrrega: A View from the Bridge

No ha estat mai una de les millors obres de Miller, potser perquè fou escrita i estrenada a corre-cuita, primer en un acte, després en dos però va demostrar la voluntat indomtable de l’escriptor,. L’obra, ara convertida en una dels òperes americanes mes exitoses dels anys recents i crec que ara fins i tot en una pel·lícula a punt de ser estrenada, explica la història d’un xicot a Brooklyn que pateix la temptació de voler separar-se de la seva gent i anar-se’n per sempre a través del pont cap a Manhattan, però que al final tria la lleialtat als companys de tota la vida i es queda amb ells. Explicat sense embuts.

Esdeveniment inesperat: Marilyn Monroe entra en acció i salva a Arthur Miller

A Hollywood la Marilyn, un gran símbol sexual era el prototip de les dones rosses ben desenvolupades i tontetes que nomes sabien fer bé una cosa que no anomenaré. Però potser caldria recordar que el paper de tonta era només el que la Marilyn Monroe feia davant les càmeres de cinema. La Marilyn, ja en els seus trenta-tants, havia estat una noia pobre amb molt poca educació formal, però cal distingir entre falta d’instrucció i estupidesa o banalitat que són dues coses molt diferents. Ella tenia els seus principis i els seus neguits. Es va dir sempre, tant si es veritat com si no, que en els bons temps de l’amistat entre Elia i Arthur ella era compartida per tots dos i que els tres s’entenien molt bé.

Al poc temps de l’estrena de la View  from the Bridge, en Miller estava arruïnat i ensorrat i no trobava feina. Vivia de fet dels diners de la Marilyn, que sense dubtar un segon s’havia posat al seu costat malgrat el perill transparent. L’hora de passar comptes amb el descarat Arthur Miller s’acostava i Miller va rebre l’ordre de presentar-se davant Comitè d’Activitats Antiamericanes. Va acceptar amb la condició que no li demanessin noms i es va presentar acompanyat inesperadament per la Marilyn que feia gràcies i guinyols a tothom i la sessió esdevingué un circ. Quin homenot era aquell Arthur Miller! Tothom vivia terroritzat pel Comitè, que podia fer tant de mal però en Miller es va presentar a burlar-se d’ells en públic davant les càmeres de TV i els micròfons de ràdio. El cas havia d’acabar molt malament perquè ell no estava disposat a col·laborar en res. El Comitè tenia el poder d’enviar-lo a la presó. Li havien promès que no demanarien noms, però es exactament el que van fer amb gran indignació d’Arthur Miller que es va negar a cantar res. Arthur Miller, que sense els diners de la Monroe ni tan sols tenia els mitjans de defensar-se perquè era gairebé indigent, fou sentenciat a un mínim de 30 dies de presó i a la llista negra. Va apel·lar a un jutge però la cosa es veia tan negra com la llista a la què havia quedat inscrit.

Marilyn, Marilyn, temptació i somni de tants homes! Per casualitat la Marylin estava divorciada en aquell moment, i es van casar tots dos a Nova York. A partir d’aquest moment els agents de relacions públiques de la Monroe van prendre la direcció del contraatac mediàtic. La primera conferència de premsa semblava com si hagués anat malament. La Monroe va repetir somrient i fent petonets  com s’estimava a l’Arthur i que anirien de lluna de mel al Carib i serien tan feliços. Els periodistes se’n burlaven, dient que potser passarien la lluna de mel a la presó, si el Comitè ho permetia. Però la Marilyn, que seguia pagant tots els comptes, sabia molt bé el que feia i com fer-ho. Es va limitar a seguir interpretant el mateix paper d’estrella tonteta i enamorada: donava entrevistes explicant com tots dos s’estimaven i quant la feien patir per coses que no tenen res a veure. Una vegada i una altra i una altra… L’opinió pública al final va començar a girar-se contra el Comitè i a favor de la parelleta de coloms.  En aquest clima, el jutge va donar la raó en tot a Arthur Miller que no va anar a la presó. El seu nom fou esborrat de  la llista.  Ningú va haver d’anar a la presó. Al Comitè també li va semblar que més valia aquesta sortida, que ja tenien altres preocupacions.

En Miller i la Monroe no van durar gaire. Van anar a Hollywood a filmar la pel·lícula The Misfits escrita per ell i interpretada per ella. El rodatge va esdevenir un malson. El film fou dolent en tots els sentits i tot va acabar malament. Es van divorciar aviat. Dinou mesos després la Marilyn Monroe es va suïcidar quan encara era  jove i estava en tractament psiquiàtric.

Conclusions

A diferència d’altres apunts que he escrit en aquest bloc, aquesta vegada no hi ha finals inesperats. La cosa es va acabar com queda dit abans. Al final els McCarthystes i el Comitè van caure, la guerra freda i la histèria anticomunista també es van aturar i els membres de la llista negra que van sobreviure van tornar a treballar. La llista negra, una violació gairebé inconcebible de procés degut i de tots els drets constitucionals, havia estat feta pel Govern i fou pública i oficial fins que un jutge la va declarar  il·legal manant que quelcom que la observés quedaria obligat a pagar indemnitzacions econòmiques als llistats. Alguns es van recuperar, però no pas tots i havien passat desgràcies personals que no es podien resoldre.  I les ames de casa sota control del Partit amb designis secrets d’assassinar el President dels EUA també van desaparèixer de la pantalla. Només el Manchurian Candidate ha sobreviscut fins als nostres dies.

Com cal jutjar l’Elia Kazan? Perquè va denunciar i vilificar amics i companys de tota la vida ensorrant-los i posant-los en una situació tan greu? És que era un home de dretes i es pensava de debò que els denunciats representaven un perill per a les llibertats públiques i polítiques del poble Americà, com pretenia el Comitè? Potser la bestiesa era massa grossa per a un home amb el seu intel·lecte. Com podia ser ell tant de dretes si havia militat lliurement al Partit Comunista per anys i fins i tot havia reclutat gent? Era un vulgar oportunista? Ric i poderós com era, havia de tenir tanta por del Comitè? La natura humana es molt difícil de copsar. Al món a vegades hi ha topades molt fortes que fan mal a gent innocent. Quan el conflicte s’acaba, resulta sempre que gent innocent van patir per res, que molts van prendre partit per coses que no eren importants i es van emocionar i van acabar lluitar per causes sense mèrit. La política sempre ha estat molt més emocional que racional. Ves a saber que creu la gent! Una raó molt gran per adherir-se al pacifisme.

Que parlin tant com vulguin els poderosos però que no facin guerres. Els morts no ressusciten. Els poderosos segueixen vivint i maldant

BON ANY 2010

us desitja de tot cor

JOANOT

Al Nord, Central Park acaba al carrer 110th, que és el primer del Harlem oficial. Hi ha molts turistes, probablement enganyats per històries de com eren abans les coses, que tornen a casa explicant a tothom que la visita a Harlem va ser molt perillosa i que van veure escenes de misèria i opressió indescriptibles.

No és veritat en els nostres dies. Harlem és el barri negre, encara que cap al Sud cada dia hi ha més senyals de “gentrificació” que aquí vol dir invasió per gent acomodada que millora el barri i fa apujar els preus, forçant la gent pobre al carrer. L’assumpte de les relacions racials a aquesta ciutat, sempre tan progressiva i oberta, és una cosa complicada que ni vull ni podria descriure aquí. Cal viure a Nova York molts anys per entendre-ho. Però a mi m’agrada passejar pels carrers de Harlem. He trobat sempre que col·lectivament i en general els negres són gent més alegre i divertida i llampant que molts altres. I el Nord de Central Park és un pulmó magnífic per als nens, els vellets i els joves del barri. I caminar per Harlem és menys perillós que fer-ho pel Raval: amb sentit comú no ha de passar res. El crim ara ja fa temps que és molt baix a la ciutat, sobretot a Manhattan.

A l’Est de Central Park Nord

Voldria recomanar a tothom el Conservatory Garden  que ha sortit a tants films i escenes publicitàries, un oasi meravellós de serenitat i bellesa, probablement el meu lloc predilecte a l’illa. L’entrada està a la Cinquena Avinguda  a l’altura del carrer 105th, al nord de l´Hospital de Mount Sinai i del Museu de la Ciutat. S´hi entra per una gran porta de ferro, treta d’una mansió enderrocada a un altre lloc, i consisteix en dos jardins, Nord i Sud, cadascun amb una font centrada per estàtues delicioses i voltat de plantes florals i jardins molt ben cuidats per voluntaris. Entre els dos jardins hi ha una gespa verda amb una plataforma elevada al fons. Em sap greu que les fotos em surtin tan malament a  aquest bloc, perquè aquí caldria una. El meu català no és prou bo per retre homenatge al lloc.

Sortint del jardí pel Nord, s’arriba a un llac anomenat Harlem Meer. Meer! Quina exageració! No és molt gran però té moltes coses i alguna platja petiteta perquè els nens puguin arribar a l’aigua. Hi ha molts peixos i a l’estiu deixen pescar als nens… a condició que tornin a deixar lliures immediatament les pobres bèsties. Aquest sistema es diu “catch and release”. Què en deuen pensar els pobres peixos?

Camino un bon dia per la vora nord del llac. Hi ha ànecs i cignes molt grassos. Deuen ser els residents que els alimenten i no pas la ciutat. Al darrera es veu l’altre vora, ondulant, amb molta vegetació. Hi ha un camí. Es pot la volta al Meer a peu. Sec a un banc prop de la caseta que fa de centre de visitants. Al costat meu hi ha una senyora grassa d’uns cinquanta anys, vestida pobrament, que no deixa de sospirar i gemegar. No deu ser pas per falta de menjar perquè de sobte es treu alguna cosa i comença a alimentar els ànecs. Al davant hi ha un paisatge d’una gran serenitat, al darrere el tràfic infernal i els autobusos del carrer 110th. La senyora segueix gemegant mirant el cel que no sembla escoltar-la, però els ànecs estan contents de la visita. Se m’acosten però no tinc res. Rondinen. Nyec, nyec, nyec. Em sap greu. A mi també em vindria de gust menjar però ara no puc.

Al davant meu,  a la dreta veig el bunyol arquitectònic horrorós del Lasker , que a l’estiu és una piscina enorme i a l´hivern té unes tres pistes de patinatge sobre gel. Si encara viu, caldria afusellar l’arquitecte per dessacralitzar el Parc. Només veig dos nens patinant però a una de les pistes el Zamboni està aplanant la superfície del gel a una pista. M´ho miro una estona i veig que la panxa tan gran de la màquina s’omple del gel arreplegat de la pista de patinatge. Aleshores baixa cap a la vora de l’aigua i buida la càrrega deb gel al costat, fent una pila blanca que vista de lluny a ningú se li acudiria que és gel triturat, com un cocktail d’estiu. Com que fa fred, segur que la pila durarà molta estona.

A l’Oest

No em cal caminar gaire per arribar-hi. La frontera oest del Park és Central Park West, que més abaix esdevé una adreça molt cara i prestigiosa on viuen molts milionaris famosos que paguen per la vista al parc.

El que més gràcia em fa és l’escala de l’entrada anomenada “Portal dels Forasters” (Strangers Gate) que obre el pas a una escala de molta altura davant del carrer 106th. Ara fa poc es va fer famosa amb una pel·lícula de la Jodi Foster on es veia com ella i el seu amic són agredits per una banda de desgraciats, que assassinen l’home (cosa poc probable en els nostres dies) i la Jodie es compra una pistola i comença a matar a trets gent dolenta que troba pels carrers. Pujant l’escala s’arriba al cim del Great Hill, la muntanyeta on els catalans vam celebrar la Diada fa uns anys. És un camp de gespa voltat d’arbres. El propòsit de l’àrea és que recordi la natura. Cal una mica d’imaginació, però sí que la recorda.

Molt a prop, pujant i baixant per caminets i evitant els cavalls que s´hi passegen, s’arriba al Pool, un estany alimentat per una riera, el Rivulet que es veu que ja hi era quan van construir Central Park. El Pool desemboca a una caiguda d’aigua. Fa uns anys, tot passejant-m´hi vaig trobar l’equip de Sesame Street. L’ocellot groc, el Big Bird, estava intentant beure agua a galet de la cascada, que no li sortia bé, mentre dos monstres desconeguts se´l miraven rient. Seguint la riera es pot arribar aviat o a la civilització tan bruta i incivilitzada del carrer 110th, o a la dreta a molts camps de joc de bèisbol.

Al costat d’un dels caminets prop d’una carretera va tenir lloc el crim.

19 d’Abril de 1989: una dona “jogger” de 28 anys cau

Me´n recordo molt bé del lloc: a l’estil de Nova York, gent desconeguda hi havia erigit un monument espontani recordatori amb flors, estampetes, cintes de colors, targetes fetes a mà animant la víctima…

La jove en qüestió era una dona blanca de carrera amb molt d’èxit. De professió era una “investment banker” que no he sabut mai com es tradueix però que són gent que aconsellen grans empreses amb problemes financers i cobren molts dòlars. Patia d’anorèxia nerviosa i com sovint aquests malalts era molt treballadora, seriosa i compulsiva. La tragèdia va passar perquè vivia a la West Side, molt amunt, potser massa i tot. Era de raça blanca i tenia el costum que endur-se feina a casa els vespres i després de sopar treballar fins a les 10 o les 11. Aleshores es canviava al vestit de jogger i sortia al carrer, fent un tomb per Central Park Nord als voltants de mitja nit.

Aquí caldria aturar-se i dir-li a la senyora que això era una bestiesa que li podria costar molt cara, sobretot en aquells anys, perquè a aquestes hores el parc estava desert sense policia i era molt gran. Ni a Nova York, ni a Barcelona ni a Palautordera. Però ella ho havia estat fent cada vespre per anys i no li havia passat mai res i no tenia cap por. A més era un lloc públic perquè Central Park no es tanca mai i els ciutadans tenen dret anar-hi tant com volguin a qualsevol hora.

La dona en qüestió fou trobada per uns nens d’escola l’endemà molt d’hora. Tant ells com els primers policies que van arribar la van donar per morta, però vivia. Estava estesa entre les mates prop de la carretera en una gran taca de sang, mig despullada amb una ferida oberta molt gran al cap on es veia el cervell, feta amb un roc que hi havia al costat.

El tractament dels traumes cranials és una ciència que ha avençat molt els darrers anys. Morta com semblava, la van dur a temps a un centre especialitzat i contra tot pronòstic va millorar, va recuperar el coneixement als 12 dies i es va recuperar. S´ha quedat amb problemes visuals i de pensament, però viu. El problema és que no recordava l’assalt i no podia ajudar la policia.

Un mal moment: el clima racial a Nova York

Anaven malament les coses. Hi havia un predicador negre demagògic i fals anomenat Al Sharpton (que ara s’ha tornat seriós) dient bestieses provocant i organitzant manifestacions i vivint de la denúncia diària de discriminacions racials, tant reals (que n´hi havia) com imaginades. I hi havia una campanya electoral amb un alcalde negre que estava sota atac (era molt bon home, però ho havia fet malament) amb el Giuliani fent les seves insinuacions racistes implícites. I hi havia un augment del crim i gent que es queixava de ser molestada al parc per grups de joves negres. Algú havia de rebre per trencar la tensió creixent.

Aviat cinc nois negres teenagers (15, 16 anys) van ser detinguts i acusats de la violació i intent d’assassinat d’una dona blanca. La cosa aviat va prendre tons racials. Mentre que la premsa majoritària es negava a publicar el nom de la víctima, els diaris de la minoria denunciaven el seu nom en lletres capitals: una blanca era igual com una negra i no s’havia de tolerar cap tracte diferent. Hi havia tantes violacions, però només se´n parlava quan la víctima era blanca. Era veritat.

Els cinc nois aviat van confessar. Eren  de bona família mitjana i amb certa educació que no tenint res més a fer es dedicaven a fer una cosa nova que ells anomenaven “wilding”, derivat de “wild”, en aquest cas significant brètol o gamberro, que volia dir anar en grup pel parc fent bestieses i molestant la gent. Això del “wilding” va acabar d’exasperar els ciutadans respectables de Nova York. Ja n´hi havia prou. Calia actuar amb mà dura.

Considerant que eren tan joves i que van confessar els detalls del crim i demanat perdó, van rebre sentències entre cinc i dotze anys i van ser enviats a la presó. Poc a poc la pau va tornar a la ciutat. La víctima vivia i els negres dolents estaven a la presó. En Giuliani havia començat el seu regne amb ma dura.

S´havia acabat el cas?

No, només era un entreacte que duraria 13 anys.

Un jove molt dolent anomenat Matías Reyes

En Matias Reyes era un porto-riqueny de naixement, que només tenia 17 anys el temps del crim. Era (és vull dir, perquè encara viu) un psicòpata criminal, que són la gent que neixen amb algun cargol mal collat al cervell sense sentit de pietat ni de moral, incapaços de tenir emocions, que maten i fan mal per distreure´s, sense cap raó, igual com altres van de cacera o juguen a les cartes. No hi ha res a fer, ni redempció i segueixen fent mal i burlant-se de la policia fins que els fiquen a una gàbia. La gent no entenen bé aquests criminals. En general són gent intel·ligent,  d’aspecte i formes socials agradables, que passen desapercebuts o són molt benvinguts a grups socials. Hi ha qui diu que haurien de ser tancats a un manicomi i no a la presó perquè són malalts, però és com una deformitat que dura tota la vida: si no són tancats tornaran a fer el mateix una i una altra vegada.

En Matias Reyes era responsable d’un seguit d’atacs violents a dones a East Harlem (prop de Central Park) que va arribar almenys a 8 violacions i un assassinat. Se´n va parlar poc perquè gairebé totes les víctimes eren negres o hispanes. Probablement va fer coses pitjors que no podien ser provades.

Va acabar sentenciat a 33 anys de presidi a una institució d’alta seguretat, una anomenada Super Max (molt mal lloc per viure-hi) a la frontera canadenca. Diuen que quan el van arrestar ja va dir a algú que era ell el culpable del cas de la dona jogger de Central Park però ningú li va fer cas perquè aquell cas ja estava ben resolt. Quin mentider!

Però li haurien hagut de fer cas perquè malgrat les confessions tan detallades dels cinc xicots del “wilding” l’única mostra d’ADN trobada per la policia no corresponia a cap dels cinc. La cosa hauria hagut de sorprendre: violacions repetides i l’ADN pertany a un desconegut que no es entre els violadors? Molt estrany.

L’any de gràcia de 2002, l’últim noi del “wilding” havent complert els 12 anys va sortir de la presó. Poc temps després en Reyes va espetar a algú que era ell i no els cinc nois qui havia violat i malferit la dona blanca al parc. El termini per perseguir criminalment una violació (statute of limitations) casualment havia expirat o sigui que la llei ja no podia fer-hi res.

Hom es pensaria que només sentir això tota la policia i els fiscals de Nova York es van mobilitzar. No, no. La cosa va arribar no obstant a les orelles d’un senyor que coneixia bé i estimava les famílies dels cinc nois (tots vivien al mateix edifici) i van decidir  contractar un detectiu privat perquè anés a la presó amb una càmera de TV a prendre declaració al Reyes. Veient aquesta declaració filmada al final el fiscal s´hi va interessar.

En Reyes va ser portat a Manhattan i va reconstruir els detalls del crim. Els policies no s´ho creien: però si els negres havien confessat donant tota mena de detalls i no s’havien retractat mai! Als EUA hi ha una institució anomenada “Projecte Innocència” que es dedica a pagar per anàlisis d’ADN per treure de la presó gent innocent i es van interessar pel cas. I si, l’ADN misteriós trobat a la víctima pertanyia a Matias Reyes. El fiscal va demanar oficialment a un jutge l’exoneració dels cinc joves. Per acusar en Reyes ja era massa tard però ell segueix tancat.

Van cobrar els joves una indemnització per l’ empresonament? Probablement, però no és gens fàcil. A la llei anglo-saxona hi ha una cosa que s’anomena “immunitat sobirana” que vol dir que el Rei sempre té raó i ningú es pot queixar sense permís. Per querellar-se contra l’Estat de NY cal que el Parlament de l’Estat aprovi una llei particular autoritzant-ho. Es pot aconseguir. Es per aquestes coses que els parlamentaris tenen oficines al seu districte on reben ciutadans. Però no té res de fàcil. Probablement els van pagar voluntàriament alguns diners.

Perquè van confessar? D’on van  treure els detalls?

Ara és el moment d’introduir una altra expressió d’ús corrent als EUA: railroading, que és el que la policia va fer als cinc nois. Literalment railroading invoca la imatge de posar algú damunt una vagoneta amb rodes sobre el carril de tren  i empènyer: després de l’empenta la vagoneta corre tota sola. Hi havia pressió popular per donar una lliçó sobretot a algun negre dolent (encara que no ho digués ningú, estava en l’aire). L’investigador principal, un home llegendari, era un mestre de la interrogació, un policia nascut a East Harlem que ho coneixia tot i parlava al mateix dialecte i entenia molt bé a tothom i coneixia la situació social i tots els costums. Sabia com inspirar confiança, com fer-se passar per amic i extreure informació. Què podien esperar? Hi havia proves contra ells. Si no confessaven tot seria pitjor. Ells no eren angelets sinó que havien fet molt de mal i traït els seus pares amb el wilding. Si demanaven perdó el jutge donaria una bona sentència. Si no… que no sabien com havien acabat tants amics? Era molt millor cantar. I els detalls? En part van sortir de la premsa sensacionalista i en part sens dubte de la policia que els va ajudar a formular-ho.

Railroading! Quantes vegades ha passat en aquest món? En Neró volia donar pa i circ al poble per satisfer-lo. A vegades el poble demana altres coses. I no és sempre bo. Ai, si alguna vegada sents que demanen sang i és la teva!

Joanot

ç

Tags: Central Park, crim, Nova York, railroading

Casos actuals

En Benjamin Franklin, un dels pares fundadors de la República,  deia que només dues coses són segures a la vida, impostos i la mort. Jo n’afegiria una tercera: corrupció pública, a la que tots els diaris han de dedicar espais regulars. Quants s’en surten? Probablement molts, perquè ningú escarmenta. El sistema que hi ha contra la corrupció és una llei federal de protecció als “whistleblowers”, que són els que denuncien el cas. No sols estan protegits contra represàlies, sinó que a vegades cobren primes considerables. Pero no he sentit dir mai que hi hagi fiscals especials anti-xoriços

En aquest moment corren dos processos judicials contra personatges molt notables. Un és a Nova Jersey, que de fet en gran part és un suburbi de Nova York i afecta un home poderosíssim. Fa uns mesos van enxampar i detenir en front de les càmares de TV uns 30 individus empatollats en un procés de pagaments il.legals. Un d’ells venia ronyons per transplants.

Abans d’ahir l’infame Bernard Kerik es va declarar culpable davant el jutge. Va plorar sabent que aniria a la presó. Pobret! En Kerik era un xulo muscular, un home sense educació que havia pujat al poder fent primer de xòfer i guarda-espatlles a Rudy Giuliani abans de ser elegit alcalde. Després va rebre ascensos sorprenents que sempre li permetien distribuir contractes de construcció mantenint sempre, això sí, relacions impecables amb la Màfia: director de presons a la ciutat i fins i tot cap de la policia de Nova York durant l’episodi de les torres bessones. El van enviar a Bagdad a entrenar la policia local i en Bush el va anomenar pel càrrec de Secretari (ministre federal) de Protecció Civil. Fou una equivocació molt gran, perquè va ser quan la gent que el coneixia va començar a parlar. El senyor ja tenia masses penques.

Tammany Hall

Estava a punt d’anomenar l’alcalde irlandès O’Dwyer, empleat de tota la vida i servidor lleial d’una de les famílies més importants de la Màfia novayorquesa, sobretot del Signore Anastasia, un assassí terrible. Quan les coses se li van posar negres, l’Administració Truman el va anomenar Ambaixador a Mèxic. No va ser el primer que va marxar al país veí: no m’en recordo del nom, però un altre alcalde mes antic  també es va escapar de Nova York cap a Mèxic sense acomiadar-se de ningú, amb efectius a una maleta. Quin món!

I després hi va haver el famosíssim Boss Tweed al Segle XIX, que ha esdevingut l’emblema oficial i sinònim del mot “corrupció”, pel caire extrem dels seus robatoris. Ell era el cap de Tammany Hall, que descriuré breument abaix, que en aquell temps era un club democràtic que controlava els vots i un cop al poder, es repartia els càrrecs i els diners. Com que era impossible destituir-lo a Nova York, al final en Tweed fou acomiadat per una intervenció del parlament estatal a Albany, jutjat i empresonat. Es va escapar i va reaparèixer a Madrid, on fou detingut una altra vegada. El “Boss” Tweed va morir finalment a la presó.

Parlem breument de Tammany Hall, que es mereixeria un apunt llarg a aquest bloc. Va existir entre el segle XVIII i mitjans del XX. Els seus càrrecs prenien noms indis (de la llengua Lenape, de l’Est) per accentuar la seva dedicació a valors locals. Després d’uns anys van començar a dedicar-se a l’ajut filantròpic dels immigrants, que s’ho passaven molt pitjor que ara perquè no hi havia prestacions socials. La seva lògica era que si Tammany Hall arribava al poder (a NY o a Albany) podrien ajudar als immigrants pobres i trobar-los feina i ajuts. I si que ho feien, però… Aquesta explicació innocent desperta mals pensaments (amb tota la raó). Altrament Tammany Hall també lluitava per objectius legítims del Partit Demòcrata. El fill mes gloriós de Tammany fou el gran Governador Al (Alfred) Smith, reformador de les administracions locals estatals i un dels millors polítics novayorquesos del segle XX, el primer catòlic que fou candidat a la Presidència dues vegades. L’Smith fou qui va ensenyar com es fa una administració moderna, per exemple amb el pressupost. Vull dir que Tammany Hall, que tenia locals socials a Union Square, fou un cas mixt i complicat de feina bona i útil i robatoris miserables, gairebé inconcebibles segons qui manes però la memòria popular que queda de Tammany Hall  és que van ser lladres. Pero per molts anys es cuidaven de la seguretat i la feina de grans grups de (votants) immigrants, els quals votaven per ells i els mantenien al poder. Molts altres que van seguir no s-han ocupat mai de la gent pobre. Una cosa que sempre feien era ocupar-se de les viudes dels seus homes quan aquests morien joves. Això és el tema dels dos casos notables que segueixen.

Cuidant vídues prematures abans que hi hagués pensions

Tammany Hall a vegades funcionava, a nivell baix, com un sindicat o club d’ajuts mutus. Si els membres en podien treure una mica de seguretat, els importava poc què fessin els capitostos. Hi ha una biografia d’un personatge important que explica quines coses es van trobar a les dependències municipals una vegada que una Coalició de ciutadans honrats contra Tammany Hall havia aconseguit arribar temporalment al poder.

En aquells temps entre les dues guerres, la gent sortia molt a peu i per això hi havia molts més lavabos públics que no pas ara, quan hom només es pot refiar dels Starbucks. Sobretot a les avingudes al costat de Central Park, n´hi havia molts i en general eren estrets i molt llargs. La feina de janitor (encarregada o dona de la neteja) era una de les preferides per a viudes. Ni cal dir, que no s’esperava pas que treballessin, només que es presentessin a les hores i estaven totalment protegides contra comiats per la Llei de Servei Civil.

Doncs com que aquestes comunes, a vegades subterrànies i a vegades a casetes a la superfície, eren grans, moltes titulars del càrrec es feien tancar la part de darrere, on cobrien els daixonses, milloraven la ventilació i hi ficaven cadires. Ho transformaven tot en una Saleta d’estar per rebre coneguts i fer festes i alguna vegada fins i tot per dormir-hi. A Central Park West hi va haver un lavabo on la dona només havia respectat dos seients per visitants necessitats i al darrere, amagat de la vista públic, hi havia posat un petit piano que se sentia tocar des del carrer.

Un altre cas notable, no sé si trist o repugnant, segons es miri, fou una dona que es van trobar als locals del Comissariat de Parcs. Estava asseguda a un balanci i feia mitja o cosia. El nou cap se li va acostar a preguntar quines obligacions tenia. La dona respongué que estava allí d’ençà de la defunció del seu estimat i que ningú li havia donat mai feina. Només faltaria després de tant com havia fet el difunt. Sovint es portava feina de casa. A més li havien assegurat que podia seure tant com volgués al balancí. Que hauria de dimitir? I un daixonses! Que no coneix vostè les provisions de la Llei del Servei Civil? Jo em presento aquí cada dia a les 9 i mentre no hi hagi altres ordres, sec al balancí i vostè no em pot tocar.

Però si a la feina et volen fotre fora no hi ha res a fer. Va dimitir després de ser assignada  a dependències municipals remotes i obligada a fer hores extres.

L’Alcalde Mike Bloomberg i el (encara) Governador de Nova Jersey Jon Corzine

Que és legítim comprar càrrecs públics si s’és molt ric? Comprar-los no, però fer-se elegir, sí. La llei prohibeix als candidats que reben subvencions públiques excedir un cert límit de despeses, encara que hagin tingut donacions per damunt del limit i també se’ls prohibeix usar el seus propi diners (que és una burla perquè està permès prestar-se´ls ell mateix, un problema molt greu que va tenir la Hillary fa un any). O sigui que el cas està arreglat i ser ric no té cap avantatge.

Ha, ha!  Si algú s´ho creu, n´hi ha per atipar-se de riure. El detall és que el límit només compte QUAN EL CANDIDAT ACCEPTA AJUTS PÚBLICS, però si tot ho paga de la seva butxaca pot fer el que vulgui i no hi ha cap límit.

En Mike Bloomberg, es un bilionari de molt mèrit que s’ho ha guanyat tot ell mateix i és molt caritatiu i solidari ($230 milions donats a obres de caritat el darrer any), té una fortuna d’uns 14,7 MIL milions i és el 8è americà més ric de la nació i està a la llista FORBES dels més rics del món (fa uns anys n’era el número 4). Es propietari d’un avió i un helicòpter privats (l’altre dia el seu helicòpter es va empatollar amb la policia de Nova Jersey que gairebé va detenir el pilot). Doncs ara fa 8 anys estava avorrit i no sabia què més fer i va decidir gastar-se-les en fer-se elegir alcalde. El seu adversari podia gastar el màxim d’uns 8 milions permès per la llei i el super milionari s’en va gastar trenta-tants. Contra tots els pronòstics va aixafar l’adversari demòcrata (que havia començat amb 20 punts d-avantatge) i va inaugurar l’era Bloomberg que ara ja ha passat dels 8 anys.

Quan una cosa semblant va tenir lloc per primera vegada hi va haver gent a qui li semblava malament. De fet gairebé cap candidat legítim pot resistir una tirada d’anuncis negatius a la TV (tothom està contra els anuncis negatius, però sempre són efectius) Ni la Mare Teresa s’en sortiria amb reputació intacta. Van anar als tribunals, després als tribunals federals i ai las, fins i tot al Suprem Federal. Resultat? És un simple cas de llibertat d’expressió. Si algú té milions, pot gastar-se´ls com vulgui i pot dir en públic allò que vulgui. I que el votant americà ja és prou madur per acceptar o rebutjar, que no n’estic segur. I així s’ha quedat. Cada elecció hi ha més casos. La nació esdevé una plutocràcia: govern dels rics, per als rics i pels rics. Que consti que el Cèsar Bloomberg és un home relativament progressiu i ha estat un bon alcalde. Va estar a punt de presentar-se per President. Això no és el problema.

En Jon Corzine, Governador de l’Estat veí suburbà de Nova Jersey, del que tothom es riu però que després de Connecticut té el segon per capita més alt del país (uns $38,000/persona)  fou un Cap Executiu del poderós Goldman Sachs, avui en dia el banc d’inversions més fort del país. Gents amb el seu càrrec estan a posicions dirigents a tot el país. Sempre n´hi ha un o dos al Gabinet Federal, tant amb Obama com amb Bush.

Com en Bloomberg, en Jon un dia es va avorrir i va decidir comprar-se (vull dir fent-se elegir) com qui diu res: el càrrec de Senador Federal per l’Estat de Nova Jersey. Va servir sis anys però es veu que es va avorrir també. Era un de cent senadors i no lluïa com calia i a més no podia imposar la seva voluntat a ningú. Va dimitir i es va presentar, fent campanya amb els seus dòlars, a Governador de Nova Jersey, un càrrec molt cobert per l’ombra de corrupció. Això era un avantatge molt gran: en Corzine no tenia perquè robar res (com en Bloomberg) i va ser elegit. Ell no ho va fer malament perquè sabia molt bé com tractar realísticament problemes financers però de primer va tenir mala sort sobretot per la crisi i de segon pel seu caràcter una mica arrogant i descarat. Per exemple en mala hora va tenir un afer amb una sindicalista amb la què l’estat negociava i li va regalar una casa. Quan se li va retreure, va respondre molt emprenyat que ell i la dona eren divorciats i no havien de donar explicacions i que ell amb els seus diners feia com volia i prou. Veia massa coses així . Se les va gastar a fons el mes passat a la campanya de reelecció contra un republicà limitat en les seves despeses. Tots dos es van acusar mútuament de corrupció dia i nit a la TV. El públic es va disgustar molt per l’absurditat de les acusacions. En Corzine va perdre. Per poc però va perdre el càrrec. Deu estar patint que la inversió li ha sortit malament.

Que vol comparar algú això amb el sistema de finançament dels partits a Catalunya? En Bloomberg s’ha gastat en la reelecció el primer dimarts de Novembre probablement prop de $200 milions !!!! (oficialment $90 però no és veritat). Això excedeix tot el pressupost dels partits polítics de l’Estat espanyol, sense parlar de Catalunya. A més hi havia un límit de 2 mandats consecutius que els votants havien aprovat en referèndum dues vegades. Però els referèndums a aquest Estat són facultatius no vinculants (com preguntar a un amic què es pensa d’un problema) i en Bloomberg va enviar els seus advocats al Consell Municipal a argumentar que la participació als referèndums havia estat tan petita (l’argument s’ha sentit molt a Catalunya) que no tenia credibilitat i el Consell va suspendre el limit perquè en Blooomberg pogués ser reelegit, que ja està bé i ha indignat molta gent.

Per cert en Bloomberg ha estat reeelegit amb MENYS vots dels que van votar fa anys pel límit dels dos mandats. Que li semblarà que el resultat és vinculant aquesta vegada? Va pagar uns $200 per cada vot dipositat

JOANOT

Tags: Bloomberg, corrupció, Corzine, Nova York, política, Tammany Hall

Tothom té les seves idees sobre com passar el temps mort. Jo ja de petit vaig tenir l’acudit de prendre el metro o l’autobús i anar fins a l’estació final, a veure què hi ha havia. Després vaig seguir fent-ho a totes les ciutats on he viscut. Nova York és un lloc on aquesta mena de viatges amb destí desconegut sovint acaben de forma entretinguda.

La línia 1 (“roja”) del metro de Broadway

Com tantes altres línies de metro, el número 1 que transcorre sota Broadway, té un trajecte molt llarg i és molt lent perquè és local, que vol dir que s’atura a totes les estacions. Al Sud el seu trajecte tan distingit comença al port de les ferrys principals, les que van a Staten Island, a Governor’s Island, a l’Estàtua de la Llibertat, i a Ellis Island i després de moltes milles acaba al costat del gran Van Cortlandt Park, al noroest del Bronx. Tot el trajecte val la pena i hi ha molts llocs on un turista intel·ligent es podria aturar. Hi ha per exemple Canal Street amb el Barri Xinès, Times Square, l’Estació principal de trens de Pennsylvania, els teatres i sales de concert del Lincoln Center, la Universitat de Colúmbia amb tots els seus premis Nóbel, la Catedral protestant inacabada de Sant Joan el Diví, City College, el college de la City University, arrelat al cor de molts novaiorquesos on tantíssima gent intel·ligent sense diners ha aconseguit encetar una carrera (gent com Henry Kissinger, Colin Powell, quatre futurs premis Nóbel) l’Hospital Presbiterià amb la Facultat de Medicina de Columbia, un dels centres mèdics més prestigiosos del món. I al final al carrer 242nd el gran Van Cortlandt Park, on tants novaiorquesos han après alguna cosa del món natural i de la vida a l’aire lliure.

Un parc tan necessari com popular

Tothom associa Nova York amb Central Park, cosa molt justificada. Així i tot, tenint en compte que la ciutat té uns nou milions d´habitants i consta de cinc comptats, Central Park no és representatiu de tota la ciutat. La gent que s´hi veu en general són ben vestit, les dones exhibint modes recents, els pícnics són fets amb cistelles, estovalles, vaixella i coberteria maques i escaients, els nens van vestits de forma divertida i estan ben educats, els cotxets de nens petits són del darrer model. Ai las, món cruel que no és igual a tot arreu, que la bellesa i la serenitat en escampar-se pel món van ignorar i deixar de banda les classes treballadores fent lloc a la por i que res d’això ha canviat d’ençà de Dickens!

Hi ha molts parcs a la ciutat que serveixen a les classes treballadores i la majoria d’immigrants recents, legals o no. Al Bronx hi ha un notable barri bo i pròsper anomenat Riverdale, famós sobretot per la residència imperial del gran Toscanini, amb una vista impressionant del Riu Hudson. Riverdale està situat a Nova York, però al nord, tocant Yonkers. A la resta del Bronx no obstant hi viuen sobretot gent pobre de la classe treballadora. A diferència de Queens no hi ha gaire classe mitjana al Bronx.

El parc Van Cortlandt, que vaig visitar un diumenge a la tarda està situat prop de Riverdale i és molt gran, oficialment 1,146 acres que no he sabut mai  quant és en el sistema mètric, però no tan gran com Central Park. Estava ple de gent perquè el temps era molt bo.

Jo només vaig visitar un raconet del parc prop del metro però vaig haver de fer molt exercici caminant.

Hi havia una gran plana amb camps de joc com a tots els parcs. El tipus de joc, en canvi, està adaptat a la nacionalitat d’origen dels usuaris.

Juguen a criquet!

Criquet! Què deu ser això. Es l’esport més popular a una gran part del Tercer Món, a antigues colònies britàniques. Les superpotències mundials en aquest esport són el Pakistan  i Sri Lanka. Ara no fa gaire, els terroristes d’Al Qaeda van fer explotar una bomba quan l’autobús amb els jugadors del l’equip nacional de Sri Lanka estava punt d’entrar a un estadi prop de Lahore. Però la bomba només va matar gent normal: els jugadors van poder tornar a l’aeroport i salvar-se. Quina felicitat! Probablement jo sóc el darrer occidental que se´n recorda. Una de les raons que han impedit l’extensió del criquet pel món occidental fora del Regne Unit és la duració extravagant d’un partit. Diuen que ara hi ha una versió abreujada que estan provant.

El fet que es jugui criquet probablement vol dit que a l’àrea hi ha immigrants de les Illes del Carib, West Indies, on el criquet és popular. Veig els jugadors de lluny, tots negres, vestits amb un uniform blanc amb protecció de les cames des dels turmells als genolls. Espero i espero però no passa res. Al final un senyor surt amb un pal de fusta, molt més prim que els que s’usen al beisbol. Es posa en posició i li llencen una pilota que ll prova de tocar amb el pal. Però falla. Primer s’alça una polseguera, després s’alcen crits de victòria. Algú deu haver guanyat. No m´hi vull preocupar més.

A poca distància del camp de criquet, hi ha diamants de beisbol, encara que més que beisbol és mes aviat softball, que és gairebé igual però es juga amb una bola més gran i tova que la del béisbol, que és dura com si fos un roc. Probablement estan jugant als quatre diamants, però només en veig dos. A un dels dos, els jugadors porten uniform, a l’altre no, però estan molt a prop. Tots miren de no ser tocats pel softball, però no vigilen mai el softball dels veïns. Què passa si un et toca a la closca i et fa mal? Molts esports són perillosos. Jo, personalment només jugo als escacs.

Estic segur que més enllà del beisbol juguen al sóccer (que és com es diu el futbol de debò, el nostre) Ara no és la temporada del futbol americà. Decideixo plegar i canviar de direcció. Veig una casona on probablement venen begudes i menjar. Potser compraria alguna beguda, perquè fa molta calor. M’acosto però veig que seria l´únic client. No té res exposat, només hi ha cartells dient coses rares. Dintre la caseta hi ha dona mig dormida aprofitant l’ombra. Em mira amb ràbia poc continguda. És que la vull despertar i fer treballar? Dispensi, senyora, m’havia perdut però ara ja veig el camí.

La Casa Van Cortland

A molts parcs hi ha una casa històrica del segle XVIII on en Washington va dormir una nit perquè el parc era sovint la propietat del terratinent que hi hi vivia, un aristòcrata americà i algú va acabar regalant tots dos a la ciutat.

La casa és de pedra, molt maca . Vaja, vull dir maca només. Sembla que està tancada, cosa sorprenent un diumenge a la tarda i envoltada per una reixa de ferro molt forta. A un dels costats es veu una mena de runa: un tros de paret que sembla com si es mantingués de miracle amb una finestra, ja sense marc, al centre. Aquesta relíquia està envoltada també d´una reixa perquè ningú la faci malbé. Estic segur que deu tenir significat històric però a mi em recorda una llesca de gruyère. Van construir-la simplement per contenir una finestra? Segueixo voltant. A un costat entro a un camí molt agradable, sense asfaltar i passant per un bosc espès. Trobo que està bé. Però de sobte els meus ulls veuen per terra proves aclaparadores que el camí és utilitzat per cavalls. A mí no m’agraden camins d’ús mixt. Quan em surt un cavall de front, sempre em recordo dels romans davant els elefants d´Hanníbal. No s´hi val. Però el camí condueix a l’entrada principal de la mansió, tancada amb una cadena, pany i clau. Em sap greu. M’agrada visitar cases antigues. Hi ha una estàtua de bronze molt alta representant un militar desconegut

Entreu a la piscina però no feu foc per cuinar a la graella

M’acosto a un lloc on es veu moltíssima gent, gairebé tants com hi caben. En aquests casos, per mantenir la pau i poder gaudir la festa, la policia té el costum d’aparcar un o dos cotxes al bell mig de l’acció. Els policies es queden dintre, escoltant música o llegint, que probablement ho tenen prohibit.

Aquesta part del parc dona l’oportunitat de  veure el públic de prop. Jutjant pels accents, són una barreja de gent. N´hi ha que parlen amb el semi-dialecte castís del Bronx. n´hi ha molts que parlen amb accents antillans i també una minoria que parlen un cert llenguatge que és el segon en nombre de parlants només al xinès.  Em crida l’atenció que es veuen pocs xinesos i indis en aquest parc.

Hi ha per tot arreu cartells prohibint la barbacoa (la graella) i encendre foc de cap mena. Però és que el Bronx està a Nova York. Hi ha tants focs i s’està fent tant de carn a la brassa que gairebé fan mal els ulls. I els policies barrejats amb els estiuejants de diumenge? No diuen res. Un cas m’intriga particularment: degut al vent, la fumarada d’un foc va directe a la finestra d´un dels cotxes de policia, obligant l’agent a ensumar-s´ho. No diu res. M´ acosto a la graella en qüestió: una senyora molt gruixuda (com la majoria d’estiuejants) està cuinant carn barata amb molta grassa. Que li oferiran una mica al policia? Em miro la gent. Van tots vestits igual però la moda és molt diferent que a Manhattan. Sobre tot els nens petits, que sovint són tan grassos com els pares. Algú deu tenir mal gust, o aquí o a Central Park. Potser no existeixen ni el bon ni el mal gust. Tot depèn de la butxaca. Cal anar en uniform

Al costat de les barbacoes hi ha l’entrada a una piscina i s´ha format una cua molt llarga esperant el canvi d’usuaris a una certa hora. Veig la piscina per damunt d’una paret. La piscina està dividida en tres sectors, però només un està obert i ple de gent. Els ciutadans modestos estan avesats a la regimentació disciplinària. La cua dura molt de temps. N´hi ha que estan vestits amb una bata de bany, n´hi ha de carrer, n´hi ha amb pantaló de bany i les noies jovenetes només porten uns bikinis molt petits.

Em miro les cares de la gent fent cua: n´hi ha que són genèriques i les he vist moltes vegades a les notícies locals de la TV. Una veïna ha mort en un accident i alguna de les cares genèriques surt plorant i dient que era una senyora tan alegre i bona, sempre disposada a fer favors, si la víctima era un nen, tots els entrevistats asseguren que era molt intel·ligent i que hauria anat a College i que tothom se l´estimava. Les preguntes són sempre les mateixes, igual que les respostes. Perquè ho deuen fer a les televisions? Denúncia social? No, segur que no. Explotació barata de les tragèdies diàries a una ciutat tan gran? Alguna cosa així.

Què m´he perdut?

Només he visitat la franja oest del parc. Hi ha també endintre el camp de golf més gran de la ciutat. Hi ha les despulles mortals d’un antic viaducte, hi ha una riera llarga, amb ambient natural ben preservat, un llac, moltes bestioles, peixos i ocells. Un pulmó magnífic pels qui hi viuen.

JOANOT

Recentment s´han vist pel món monuments a les sabates llençades contra dignataris que s´ho mereixen, i potser n´hi haurà més. Algú es podria pensar que els monuments a sabates són una cosa nova, però poques coses són noves. Jo volia posar aquí una foto del Monument de la Bota al camp de batalla de Saratoga, la més important de la Revolució Americana, però a la darrera entrada les fotos em van sortir tan malament, que prefereixo referir-vos a l’article Boot Monument de la Wikipèdia americana, on hi ha una foto gran. Si el voleu visitar vosaltres mateixos (com jo he fet), el parc de la batalla està a una sortida de l’autopista de Montréal (“Northway”) al nord d’Albany i hi ha un signe. És un parc preciós que agrada molt a tots els visitants i que per molts anys tots els Presidents americans tenien l’obligació de visitar.

Al darrere del monument diu que és un monument al militar més heroic i meritori de la Revolució americana, però ni hi ha cap explicació, ni expliquen qui era el propietari de la bota commemorada. A l’Acadèmia Militar de West Point hi ha una placa honorant el general heroic de Saratoga, però una altra vegada cap nom. A un cert monument a la victòria hi ha un nínxol amb la imatge d’un militar, sense nom. Només la bota. Quin misteri tan gran! Els Americans que sempre glorifiquen tots els seus herois de la Revolució, estan amagant alguna cosa. resulta que el desconegut propietari de la bota pràcticament va guanyar tot sol la llibertat per a Amèrica i els nens d’escola ni tan sols aprenen el seu nom. El nom de l´heroi i traïdor més gran de la història de la República.

Benedict Arnold

Benedict Arnold era un ianqui en sentit estricte, un natural de Connecticut. Poc exitós amb els negocis va entrar a la milícia de molt jove i al començament de la Revolució es va ajuntar amb els rebels amb gran entusiasme destacant-se pel seu coratge i capacitat militars al decisiu Front del Nord, del què tan poc parlen els llibres. Dissortadament tenia mal caràcter, molts deutes i potser fins i tot una moral dubtosa i no en sabia de fer política, per la qual cosa altres li prenien el mèrit i la reputació que les seves fites mereixien i era discriminat sovint, i la ràbia li creixia al pit.

L’estiu de 1776 a Nova York

Va anar molt malament per als rebels. L’Exèrcit principal anglès estava a Staten Island (avui en dia uns dels Comtats de la ciutat de Nova York) sota les ordres del General Howe. Nova York havia estat sempre la capital de les colònies, però els marxants rics de la ciutat no tenien cap entusiasme revolucionari. En Washington es va presentar amb un exèrcit de broma a defensar la ciutat. Els anglesos van passar amb vaixells de Staten island a Brooklyn on hi va haver una topada (l’anomenada “batalla de Brooklyn”) i van començar a empaitar cruelment els homes de Washington per tota la ciutat. Des de Brooklyn van desembarcar a Manhattan a Kips Bay (a la Lower East Side), van lluitar a Central Park, a Harlem i al final a Westchester County, fins que el pobre Washington, tip de patir, va decidir que ja tornaria a provar un altre dia i es va retirar. Nova York va quedar en mans britàniques per tota la duració de la guerra.

Vet aquí el problema que tenien els anglesos: malgrat la seva superioritat en Howe havia acabat virtualment tancat a una franja de terreny a la costa des de NY fins a les Carolines, però havia quedat separat del Canadà, on hi havia forces angleses invencibles. El General Howe no s’en va preocupar per molt de temps ni s’ho va prendre seriosament fins al final.

L’heroi es fa famós

La missió més important de la guerra era evitar que un exèrcit anglès baixés per la Vall del Hudson des de Canadà fins a NY per reunir-se amb en Howe. Si ho aconseguien, tot estava perdut per a la nova República . En Washington no va voler lluitar personalment al Nord que va deixar en mans de gent que coneixien el terreny.

Després de moltes accions notables, l’Arnold es va oferir per capturar el famós Fort Ticonderoga al gran Llac Champlain, ja molt prop de la frontera, on hi havia molts canons. S´hi va acostar al vespre sense fer soroll i va prendre el fort quan els anglesos estaven dormint. La Revolució anava per bon camí. Una gran victòria. Sí que van trobar-hi canons.

L’Arnold i altres volen ocupar el Québec perquè es pensaven que els colons francesos s’alçarien contra Anglaterra (cosa que no va tenir lloc mai).  Un altre general va entrar fàcilment a Montréal i l’Arnold va assetjar Québec City, on estava el governador. Dissortadament els militars americans eren incompetents i mal preparats (no pas l’Arnold) i la cosa va acabar molt malament. Però el prestigi d’Arnold va créixer molt amb aquella campanya.

El General Burgoyne apareix i els Americans juguen a Charlie Chaplin

Poc després de la campanya fallida, a l’estiu de 1778 un exèrcit britànic terrible sota el comand del veterà General Burgoyne va aparèixer al Québec amb la missió que tant preocupava els Americans:  en Burgoyne s’havia citat amb el seu company Howe a Nova York. Es va posar en marxa cap al sud.

No calia ser cap geni militar per veure que Burgoyne anava pel dret cap al famós Fort Ticonderoga. Washington va manar defensar-lo a qualsevol preu. Però és que hi havia un problema: una petita muntanyeta davant el Fort. El lloc havia estat bastit quan els canons eren més petitets que en aquell moment. Degut a la força de la gravitat des del Fort no es podia tocar la cimera del puig, però a l’inrevés sí. Era evident que calia fortificar aquest turó. El desgraciat que manava al fort no ho tenia gens clar. Deia que no tenia prou homes o canons (ni sabia com fer-ho) i sobretot que era una feina inútil perquè era completament impossible pujar-hi canons. Massa pendent i cap camí. O sigui que no volia fer res. L’Arnold hi va anar i va escridassar al comandant, dient-li amb la seva delicadesa habitual que era un imbècil i que comencés a treballar. Però el comandant no va fer res. No es podien pujar canons al turo, prou.

L’exèrcit britànic va arribar. Els defensors se´n van anar a dormir. L’endemà, en despertar-se van veure la boca dels canons al  cim. Els anglesos els havien pujat  i emplaçat durant la nit. Els Americans van fugir en l’acte sense disparar un tret. El General Washington, enrabiat, va castigar a tothom. Un cop mes, l’Arnold era l’únic que tocava i ningú li volia fer cas. Sort que la seva hora s’acostava.

Cara a cara prop de Saratoga

La situació era greu. Entrar a les dolentes a la Vall del Hudson des del Nord no té res de fàcil degut al Macis dels Adirondacks, avui en dia una reserva natural meravellosa que és una zona de paisatge potser no gaire maco però molt escabrosa i difícil de travessar, fins i tot avui.

Els Americans havien aplegat un exèrcit mig entrenat sota les ordres del General Horatio Gates (un home incompetent i covard), al qual Benedict Arnold servia com a Brigadier. Els dos exèrcits van topar unes quantes vegades indecisivament (per part americana sempre gràcies a Arnold, perquè si no haurien rebut de valent) però entre els Americans havia aparegut un enginyer polonès, en Tadeus Kosciusko que coneixia les tècniques de fortificació militar prussianes i va bastir una línia inesperadament solida per als Americans. El general Gates es va amagar amb el seu exèrcit al darrere i evidentment no tenia ganes ni intenció de fer res més.

L’Arnold tenia molt mal geni i era mal parlat i es passava els dies escridassant el seu General i clavant cops de puny a la taula. En Gates en va tenir prou i el va destituir per insubordinació. Que se n’anés a Filadèlfia i que li donessin una altra feina. Fóra!  Sense que ningú sàpiga perquè, l’Arnold es va quedar al camp enlloc de marxar com hauria estat lògic.

Benedict Arnold perd la bota però guanya la glòria (eterna?)

Va anar molt diferent del cas d’en George W Bush. La bota l’Arnold se la va guanyar a pols.

El General Burgoyne tenia poques provisions i sabia que havia d’intentar passar.  Ell havia bastit les seves fortificacions pròpies a dos llocs i estava situat ell mateix darrere la principal. En Burgoyne  tenia la idea que el Gates era un imbècil i no sabria defensar una certa zona lateral de la seva línia (i probablement tenia raó, no se sabra mai). Va manar als seus mercenaris alemanys de Hessen, uns 500 homes manats per un Coronel, soldats durs i amb experiència, acostumats a tot que miressin de passar pel suposat forat a veure què passava.

Destituït o no, l’Arnold va sentir els trets i es va presentar al centre de la lluita. Diuen (que no s’ha sabut mai si era veritat o no) que el General Gates havia ja manat la retirada general. Qui sap! Arnold va anunciar a tothom que prenia càrrec de l’operació i que tothom l’hauria d’obeir. Probablement tots els oficials sabien que estava destituït, però també sabien que era el millor comandant que hi havia. L’Arnold va organitzar no sols la defensa sinó una contraofensiva molt ben planejada malgrat la falta de temps. Després posant-se al capdavant dels soldats que li quedaven, va liderar un atac frontal contra els alemanys. Al poc temps el Coronel alemany estava mort i els Hessians es retiraven en desordre. N´hi havia prou? L’Arnold, com un posseït els va empaitar fins a la fortificació principal dels anglesos amb tanta empenta que gairebé va arribar al cim.

Aleshores va perdre la bota. Un tret li va malferir la cama dreta i es va quedar coix per sempre, amb la cama dreta mes curta que l’esquerra. Va veure que no podia prendre el fort principal (una cosa gairebé inconcebible) i es va retirar. Hora de tornar a casa? No pas l’Arnold. Es va enfilar al seu cavall i coix o no va dirigir els seus homes a l’assalt de la segona fortificació anglesa, que era més petita. Aquesta vegada hi va arribar. El Brigadier dimissionari Arnold en un parell d’hores havia destrossat l’exèrcit britànic. Evidentment, afusellar-lo per insubordinació seria difícil.

En Gates sembla que es va mirar a batalla amb ràbia des del seu amagatall segur, desesperat que un l’Arnold guanyés la batalla pel seu compte i sense permís. La meitat dels seus soldats estaven al seu voltant i no els va deixar entrar mai en combat.  En Gates ja al començament havia enviat missatgers al camp de batalla aclarint que ningú no havia d’obeir l’Arnold que estava destituït. Una altra escena digna de Charlie Chaplin. Els missatgers que el seguien per tot arreu el van trobar finalment quan acabava de conquerir el segon fort. Amb el peu tan fotut, de tota forma no podia més.

Els anglesos havien quedat en una situació desesperada. Després d’un intent de reorganització, van intentar fugir cap al Québec però no tenien res de res. Uns 10 qm al Nord, en Burgoyne va hissar la bandera blanca. Es rendia i tots els seus soldats quedaven presoners.

Ecos a Europa

La notícia del desastre britànic a Saratoga va esclatar com una bomba a Europa i de fet ja va donar la victòria als revolucionaris. Els rebels havien derrotat i pres presoner tot un exèrcit professional anglès, cosa que pocs països havien aconseguit a Europa! França va firmar un tractat militar amb els EUA. Espanya els va reconèixer. Els holandesos van oferir vaixells i préstecs bancaris. I sobretot l’exèrcit colonial de Howe havia quedat tancat sense esperances de rebre ajut. El final s’acostava i era qüestió de temps. La guerra havia quedat decidida a Saratoga. Comes que no hi ha monuments a l’heroi Benedict Arnold per tot el pais?

En Benedict està cada dia més descontent

Li semblava que els seus esforços no eren reconeguts ni premiats com calia. En Washington no li volia donar un exèrcit propi perque no se’n fiava. El van anomenar governador militar de Filadèlfia. Amb la seva pota coixa es passava el dia anant a festes, rondinant, escridassant o insultant gent. Diuen que el general Gates el difamava i el tractava de traïdor que havia desobeït les seves ordres i que era ell qui havia guanyat la gran batalla. Insultava el Congrés, tenia deutes i ai las, acceptava suborns. La seva segona dona (ai las una altra vegada) era filla d’una família pro-britànica i cunyada de John André, el cap de la CIA anglesa del temps. Tot anava per molt mal camí.

Traïció, traïció inconcebible, alta traïció

Quan l’Arnold va demanar que els fessin comandant del Fort de West Point, al riu Hudson, i al nord de la ciutat de Nova York, tothom va respirar a Filadèlfia. Si, home, si, com més aviat millor. West Point estava prou lluny. Era un heroi molt desagradable i una mica corrupte.

West Point és un lloc amb un paisatge meravellós, alt sobre un meandre del Riu Hudson, a menys d’una hora de cotxe de la ciutat. El càrrec no tenia res d’insignificant perquè de fet el fort tancava la navegacio del riu als vaixells anglesos. Hi havia una cadena de ferro estesa a través del riu. Si els anglesos haguessin pogut prendre el fort, cosa gens fàcil, haurien pogut navegar el Hudson fins al punt on Burgoyle havia estat derrotat. El resultat seria una altra vegada l’obertura de la ruta del Canadà i la separació de Nova Anglaterra. Això podria haver costat la guerra als Americans. West Point no era encara cap acadèmia militar però era importantíssim.

Sembla mentida!

En Benedict Arnold va oferir als britànics a través d’intercanvis de correspondència secreta enviada per la seva dona a la família que lliuraria sense lluita el Fort de West Point a canvi de 65,000 lliures d’or, el perdó general, una pensió vitalícia i un càrrec de Brigadier a l’exèrcit, afegint que no tindria inconvenient en lluitar contra els compatripotes Americans que tan malament l’havien tractat.

I tant que van acceptar! Però dissortadament l’espia John André fou enxampat pels Americans, la correspondència traicionera d’Arnold trobada, l’André penjat i el General Washington avisat .  El pare de la pàtria, botant de rabia, va enviar un dels pocs vaixells que tenia al Riu Hudson amb homes que tenien ordres de detenir o matar l’Arnold a qualsevol preu. Però a l’Arnold no se l’agafava fàcilment. Es va escapar a un vaixell anglès anomenat de forma escaient el Vulture (el “voltor”). Esdevingué General anglès, va lluitar contra els seus compatriotes, i es va escapar acabada la guerra a Anglaterra, on el Rei el va rebre. Després va intentar obrir un negoci al Canadà, però va fer figa i va tornar a Anglaterra on va morir al llit. Hi havia anglesos que l’adoraven i altres que escopien al seu pas.

Li diuen a la cara

Durant els últims dies de la Guerra Revolucionaria  l’Arnold es va acostar a un presoner americà que probablement coneixia. Li va preguntar que què farien els Americans si l’enxampaven. El presoner respongué:

Us tallaríem la cama dreta i l’enterraríem amb honors militars a Saratoga. La resta del cos, la penjaríem d’una forca

Ben dit.

Joanot