Els EUA són diferents

 La pobre Mary

Tots els immigrants hem vingut buscant una vida millor i la llibertat que no sempre existeix al país d’origen. Hi ha qui prospera, hi qui no, però a pocs els tanquen tota la vida sense haver fet res, com li va passar a la irlandesa Mary Mallon.

La Mary va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Probablement va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, un país que no podia assolir la prosperitat sota la tutela colonial britànica . Probablement ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dolars, se’ls gastava amb el seu company, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. No tenia bon caràcter (cosa que probablement va acabar pagant molt cara) i quan no hi era la mestressa, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per una Salmonella que era és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu del què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, no pas per contacte directe entre malalts. De fet ara afegiríem que aquest organisme només es troba en les excrecions dels pacients infectats. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans tan sovint, o sigui que si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorqués Warren a Oyster Bay (un suburbi llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment se´n va anar.

Un detectiu fa fortuna gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorqués anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor es un dels fundadors de l’epidemiologia medica.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan i va identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots. Ho va confirmar investigant tots els llocs on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? Pregunteu massa.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors)  que transmetien la malatia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el primer cas trobat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb una forquilla de cuina, de les que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb un nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper se´n va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s´ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver se seure a sobre. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa.

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha un germà del sud a poca distància). Li van donar una caseta petita amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que anomenessin la teva dona “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat. Mary Brown apareix del no res.

Però al mateix temps, l’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Aquesta vegada, n´hi havia prou, van pensar tots.

La carrera de Mary s’havia acabat amb 47 malalts i tres morts.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de ser alliberada, a la que passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratory microbiològic, on feia feines com netejar ampolles i contenidors.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre lloc on anar i poc a poc s’havia fet massa gran per escapar-se.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van ficar a una habitació a l´Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital fou tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar i la van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de Laguardia i només a uns 500 m de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils adictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permis de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al Govern de l’Estat de tant en tant surt algú que hi vol fer alguna cosa.

Final

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies i no s’ho va creure mai. A mes van trobar poc després a la ciutat un altre  portador anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van dir que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent la cuina. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai mes a la cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis i tres morts,   però un home d’origen italia que era lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 malalties i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions.

Això sí, cap d’aquests dos és tan famós com Typhoid Mary.

Joanot

“Outsourcing”: Quan la feina se’n va a l’estranger llunyà

“Outsourcing” és una paraula terrible, odiada i temuda a tot el territori dels EUA però molt estimada com a font d’estalvis a les oficines dels directius de grans empreses. És molt senzill: quan una certa activitat o servei surt massa cara, l’empresa s’estalvia diners enviant-la a l’estranger, on els sous són més baixos. És el mercat lliure que tot ho anivella: els sous al país beneficiat pugen i els sous del país donant baixen. Els dels directius naturalment pugen sempre, sobretot quan aconsegueixen augmentar la rendibilitat econòmica de la casa. L’argument dels sindicats en contra és sempre que les empreses americanes no insisteixen al contracte en fer respectar les mateixes lleis del treball, de seguretat i de protecció ambiental a Mèxic com als EUA. És clar que no, perquè si ho fessin no s’estalviarien diners.  Quines coses de demanar!

L'”outsourcing” funciona no sols amb l’estranger. Interiorment també, perquè cal recordar que hi ha grups de treballadors amb sindicat i grups de treballadors que fan la mateixa feina sense sindicat. Diguem que l’empresa veu que les dones de la neteja són massa cares perquè porten anys amb la companyia i han guanyat millores de sou cada any i tenen molts beneficis secundaris, com ara caixa de pensions, certes assegurances, etc. Doncs la solució és fàcil: el departament de neteja queda dissolt i els empleats acomiadats i la feina se li dona a una companyia independent que la fa a la meitat de preu. No és que els antics empleats es quedin al carrer, no. La segona companyia els ofereix la mateixa feina que tenien abans a la meitat de sou i sense assegurança de malaltia. El capitalisme és fantàstic. “Outsourcing” és una eina útil. Expliquen sempre que ens en aprofitem tots, perquè els nostres fons de pensió tenen accions de la primera companyia, potser fins i tot de les dues. Si ells ho diuen…

NAFTA, oh rats!

A Nord-Amèrica hi ha un tractat anomenat NAFTA, del que hom ha parlat molt durant les eleccions. Anomeneu-la davant certs grups de treballadors i si no aneu amb compte, us escanyaran (“rats” és un renec). Però si esteu en companyia de mexicans, no se la pot atacar. Aquesta Associació de Comerç Lliure a Nord-Amèrica, que tants voldrien abolir, inclou els EUA, Canadà i Mèxic i no és ni ben tros igual que la UE. El resultat principal de la NAFTA és que fa molt fàcil per a qualsevol companyia tancar la fàbrica als EUA i traslladar-la a Mèxic, perquè la companyia pot importar els productes mexicans sense tassa. I així és com cada dia es tanquen més i més fàbriques als EUA. I cada dia més i més treballadors es queden sense feina i acaben treballant per la meitat de sou sense assegurança de malaltia (i a gràcies).

Ciutats moribundes

Amèrica era un gran país industrial amb fàbriques enormes, les millors del món, però ara cada dia se´n tanquen més i més i aviat el país estarà dedicat només als serveis, les finances i la recerca.

Hi ha exemples astoradors. Vigileu que no passi el mateix a Catalunya.

Hi ha algú a qui no li agradin les antigues locomotores de vapor? Potser queda encara qui se´n recordi de les magnífiques locomotores model Santa Fe. Què n’eren de maques! N´hi ha que estan als museus. Queden reproduïdes als trens elèctrics.

Gairebé totes les locomotores de vapor del món van ser fabricades a una ciutat al nord d’Albany (Capital de l’Estat de Nova York) anomenada Schenectady. Aquest ciutat estava de camí a la glòria: a més de les màquines de tren hi va ser fundada la gran General Electric. Imagineu-vos el futur! I no us espanteu del present tan trist. L’altre dia no tenint res més a fer, hi vaig anar en cotxe. Quina ciutat tan lletja, pobra i trista! Es veu que ara acaben de descobrir  la indústria de les llars per a jubilats. I GE els ha regalat un parc davant del jutjat, perquè se´n recordin de quan la companyia hi era.  D’alguna cosa han de viure, pobrets.  Jo no hi aniria pas a una d’aquestes llars.

I Buffalo, que era una de les ciutats industrials més importants no sols de l’Estat de Nova York sinó del món a finals del S XIX? Quan la indústria pesada va plegar ningú va saber com substituir-la. I cada any des d’aleshores la ciutat ha anat de baixa i encara no ha tocat fons. Té un centre massa gran i espectacular per a una ciutat trista i pobre. Les cases són baratíssimes. Tenen sort de tenir a les rodalies una atracció coneguda, anomenada Cataractes del Niàgara.  Sempre hi ha turistes despistats que van a Buffalo com si hi hagués alguna cosa.

Hi ha gent que no entén perquè s’anomena Buffalo si a Amèrica no hi ha hagut mai cap mal  anomenat “buffalo” (en realitat un bisont).  És un secret. No li digueu a ningú però és que fa segles grups de caçadors de parla francesa es van instal.lar a la vora del riu tan maco que hi ha, el quan van anomenar Beau Fleuve”.  Això no ho sap gairebé ningú.

Ara surten els Indis al Telèfon

Els serveis d’atenció als clients són un punt fluixíssim de les grans companyies a tot arreu del món. El suport telèfonic és sovint incompetent, sempre lent i a vegades  fins i tot desagradable i groller o desconsiderat. Així i tot costa molts diners.

Fa anys les grans empreses nord-americanes van descobrir també l'”outsourcing” per als serveis telefònics. És clar que els americans només parlen anglès, però cal recordar l’èxit lingüístic tan gran de l’Imperi Britànic. Sobretot els indis, que com els catalans són bilingües: tenen una llengua materna amb alfabet propi que no entén ningú fora del territori, i a més aprenen anglès que adopten com a segona llengua. La diferència és que l’anglès és una llengua que es parla a tot el món i que l’aprenen perquè volen. Les coses que són útils no cal imposar-les.

A més els indis són bons amb la tecnologia i la informàtica i són molt respectuosos, i quan viuen  a la Índia, cobren molt menys que els telefonistes americans. Amb els satèl·lits la distància ja no és res.  Són els candidats perfectes per a l’outsourcing de tots els serveis d’atenció al client telefònic.

Els cal estudiar una mica abans de poder fer-ho. Els donen classes de vida als EUA, de geografia i de certs costums, a més del coneixement propi de la companyia que representen. Molts indis tenen un accent terrible, però això la majoria de gent ho pot millorar. Avui llegeixo que Citibank, el gran banc en perill, acaba de vendre la companyia d’outsourcing que tenien a l’índia, que organitzava outsourcings per qui els necessites. Diuen que havien considerat oferir metges radiòlegs per interpretar a l’India totes les plaques de raigs X fetes a Amèrica.

Bancs, companyies de telèfon, proveïdors de l’Internet, venedors… totes les companyies grans tenen contractats els serveis telefònics a l’Índia. Els indis no són els únics: també hi ha les Filipines, la Federació Malaia, Indonèsia i segurament d’altres. La Xina no, perquè els xinesos tenen un problema massa greu amb l’anglès.

A vegades passen coses divertides. Jo li vaig explicar a un indi per telèfon l’altre dia que visc a Manhattan. Després d’un silenci, em va preguntar si això és a Nova York. I diuen que un altre va tallar a un client que encarregava un cotxe de lloguer i volia quedar en un lloc exacte per trobar-se “Senyor, no cal que es preocupi: el cotxe l’esperarà a l’aparcament de l’edifici” El pobre home es pensava que els edificis a Nova York tenen lloc per a un aparcament envoltant la urbanització, amb arbres i gespa, com els dels suburbis. Un altre no em va entendre quan li deia que el lloc on treballo està a la Cinquena. Què és la Cinquena? La Cinquena Avinguda. És un carrer això? Si, molt llarg. A Nova York. Un altre em va preguntar si el meu edifici està a una “gated community” (una urbanització voltada de muralles amb un guàrdia jurat a l’entrada). No n´hi ha d’això a Nova York. Una dona no entenia  perquè jo li deia que tot estava tancat si era dimecres. És que era el 1 de gener (que no és festa a tot el món). Finalment em recordo d’un dia quan la persona al telèfon d’atencio al client de Citibank tenia un accent indi tan fort que no el podia entendre. Vaig haver de plegar i deixar-ho córrer.

Com que visc aquí jo no sé si els espanyols també ho fan això. Als catalans ningú ens vol parlar en català, ni que la companyia estigui a Barcelona o Sabadell. Els indis segur que ho farien per diners si poguessin. I els sud-americans? Voldrien fer algun euro parlant pel telèfon amb clients  de l’estat? No sé, depèn de moltes coses, ja veurem…

Tags: Nova York outsourcing telefon servei d'assistència al c

Ja ho diu el títol d’aquest bloc: Nova York és diferent, i és diferent dels altres nord-americans i els nord-americans són diferents dels catalans. La raó és sempre la mateixa: és el resultat d’una barreja de raons històriques i ambientals, que cal entendre si es vol entendre com són els ciutadans d’un país.

El començament a la Pradera

Els EUA són ara i han estat sempre des del començament un país d’immigrants  (o emigrants, si us agrada més). Això tot sol els fa molt diferents dels europeus.

Cal posar-se al lloc dels immigrants originals britànics: els que van arribar a Plymouth el dia de l’Acció de Gràcies que tan aviat commemorarem eren protestants Puritans. Els qui van arribar a Jamestown i després a Williamstown, primera seu de govern britànica a Amèrica, eren més aviat Anglicans (que aquí als EUA s’anomenen Episcopalians). Quelcom que hagi estudiat la història d’Anglaterra de la Renaixença ja sens dubte reconeix el problema: els dos grups estaven a matar i de fet es van perseguir, executar i torturar mútuament unes quantes vegades. Després de la Reformació a Anglaterra, els protestants es van trobar dividits en dos grups: els anglicans que volien viure separats de Roma i que els capellans es casessin però mantenint una litúrgia i teologia gairebé iguals a les del catolicisme; els puritans que veien els bisbes i sacerdots anglicans com a institucions sacrílegues i volien que cadascú llegís en anglès i interpretés la Bíblia al seu parer. Ara que aquests dos grups havien arribat a les Amèriques buscant entre altres coses la llibertat de religió, començarien a perseguir-se i matar-se entre ells una altra vegada? Aviat s´hi van afegir altres religions: els luterans alemanys, els jueus sefardites del Brasil, els catòlics, els russos ortodoxos. Com acabaria? Hi havia perill.

Els pares fundadors, com els americans anomenen els autors de la Declaració d’Independència i de la Constitució, que eren homes de seny  van reconèixer el perill i van trobar una solució nova i original, que probablement és la forma definitiva de resoldre el problema: les religions ni serien adoptades oficialment ni serien simplement  tolerades: estarien al MARGE  i fora de la política. L’Estat no les podria ni afavorir ni prohibir ni tocar. Els americans serien per sempre més  lliures de triar i ningú els molestaria.

Desconfiança de l’Estat

Els europeus en general esperen protecció i ajuts del seu govern. Els americans, no. Només volen viure amb tan poc govern com possible. “Keep the government off our backs”, criden. Paguen els impostos més baixos del món industrialitzat, però contínuament es queixen dels alts impostos i volen rebaixar-los.

Una altra vegada, cal recordar qui eren i de fet qui som els emigrants americans. Eren (i som) gent que gairebé sempre van marxar del país original perquè en tenien prou d’abusos, de monarquies oligàrquiques, d’aristòcrates escanyapobres i alts impostos, perquè no volien aguantar antisemitisme i persecucions religioses i opressions, perquè en tenien prou d’haver d’estudiar ideologies, un dia del feixisme, l’endemà l´Stalinisme que deien coses rares i acabaven bastint camps de concentració. Perquè no volien seguir vivint a un lloc on no hi havia esperança d’un futur millor per als pobres.

I aquí els teniu baixant del transatlàntic a Ellis Island i arribant a un país enorme i obert. Amb imaginació ja podeu sentir-los cridant: Prou de Governs, Prou d’Impostos, Prou d’Exèrcits. Ara viuré tranquil amb la meva família i ja m’ocuparé jo mateix de resoldre els meus problemes. Si vull religió, ja me la triaré jo mateix.

I aquesta actitud es va transmetre a les generacions que van seguir i encara marquen el caràcter col.lectiu dels americans, que no volen saber res del govern i creuen moltíssim en la “self-reliance” que el meu Larousse tradueix molt malament com a independència però és l’expressió del desig de dependre d’ells mateixos només.

Armes de Foc

Molta gent ridiculitza els americans perquè es neguen a abandonar o reinterpretar l’article 2 del Bill of Rights que clarament (com acaba de decidir el Tribunal Suprem Federal) els dona el dret intocable de comprar armes. Diuen que a Europa això no passa encara que per exemple a Suïssa i Finlàndia el percentatge d’armes de foc en propietat privada és més gran.

A Nova York i a Washington tampoc no ens agraden les armes de foc. El Tribunal Suprem no ha prohibit mai als governs locals que regulin la possessió d’armes, només que les facin il.legals. A Nova York per comprar una pistola  cal tenir un permís que és molt difícil d’obtenir. I si la Policia et troba pel carrer amb una arma amagada la pagaràs molt cara. Dissortadament, els criminals encara poden prendre el cotxe i anar a estats el sud a poques hores de cotxe, com per exemple a Carolina del Nord i comprar-ne fàcilment. Però cal transportar lamercaderia i si t’agafen tindràs un problema molt gran.

La possessió d’armes es comprén només revisitant el passat del poble immigrant vivint tot sol a un país nou on calia practicar la “self-reliance” i defensar la família dels perills perquè ni havia ni ningú volia un govern. Va quedar enregistrat en l’esperit dels ciutadans per sempre més.

Els Baptistes  Evangèlics del Sud i l’Extrema Dreta Religiosa

Hi ha mols grups i grupets religiosos protestants, alguns formant part d’esglésies nacionals, altres simplement com a comunitats de veïnat que paguen un predicador pels sermons, casaments i serveis religiosos. A l’arrel de tots hi ha els Baptistes que de fet són els successors dels Puritans que van arribar d’Anglaterra i Països Baixos. Llegeixen pel seu compte i interpreten la Bíblia literalment i volen viure seguint les seves prescripcions.

Entre ells hi ha hagut grups extrems que s´han deixat utilitzar per esdevenir el braç de la dreta religiosa. Repeteixen sempre els solgans “socials”: estan contra l’avortament, el matrimoni gay, la contracepció, contra les aventures extramatrimonials, per l’ensenyament públic dels 10 Comandaments a l’escola. I gràcies al cinisme de Karl Rove, l’operatiu infame de George Bush que els va fitxar i convertir en la base del Partit republicà, també estan a favor de l’economia de mercat. No afavoreixen la justícia social sinó la caritat i generositat personals, com feien els primers immigrants. I afavoreixen entusiàsticament l’actuació d’Israel a Palestina. Un cop els jueus posseeixin tota la terra, Jeucrist tornarà per la segona vegada i a Armaggedon, com diu l’Aocalipsi, tindrà lloc la batalla final entre les forces del Bé i del Mal. Després d’això els jueus seran convertits al Cristianisme i serà la fi del món. S’oposen radicalment a la Teoria de l’Evolució i la lluita contra la ciència ja ha durat gairebé cent anys. Un dels problemes és que interpreten el mot “Teoria” malament com si volgués dir hipòtesi sense fonaments, que tothom pot rebutjar racionalment.

Aquesta és la basis del Partit Republicà. Aquests grups existeixen perquè existien al començament del país i s´han transmès l’actitud de pares a fills. Si un americà et dona el condol per una mort, et dirà sempre que “et recordarà a les seves pregàries”. I a un nen petit se li desitja “que Déu el protegeixi”. I els bitllets de banc diuen “In God we Trust”. I tots els perdedors i guanyadors d’una elecció accepten el resultat amb un discurs que acaba sempre en “Déu beneeixi Amèrica” De fet quan pregunten a Obama perquè s’oposa al matrimoni gay (qüestió absurda, posat que el dret familiar és de competència estrictament estatal i el President no hi pot fer res) l’Obama respon que exclusivament per raons religioses

Els Pares Fundadors i l’Elecció Presidencial

Molts es pregunten que perquè no hi ha elecció popular directa del President. Els Pares Fundadors van fer la seva feina a finals del S. XVIII precedint la revolució francesa i van crear una verdadera república, la primera que fou democràtica, l’edifici polític i constitucional més original i valuós que el món hagi vist mai.

Molts comentaristes han dit que els Pares Fundadors en la seva saviesa no es fiaven del tot del poble i van preferir fer elegir un Col.legi electoral de gent que sabés de què anava. Potser és veritat, però hi havia raons pràctiques.

En primer lloc la Constitució que van escriure establia clarament que totes les eleccions són exclusivament estatals i que no hi ha cap elecció federal. I així ha quedat. Sense eleccions federals l’elecció directa és evidentment impossible. Però encara es pot anar més enllà: les eleccions al segle XVIII consistien en reunions d´homes al veïnat amb discussió dels candidats, discursos de suport i al final un vot o en veu alta o alçant les mans o separant-se en grups (com es fa encara als Caucus). Evidentment aquest sistema no es podia quantificar i una elecció per un milió de ciutadans era impossible d’organitzar amb la tecnologia del temps. No va ser fins molt entrat el S XIX que es va inventar el “sistema australià”, el vot amb butlletes de paper que ho va canviar tot.

Perquè no ho canvien ara. primera perquè la Constitució no es toca sense motiu greu. després perquè ha anat sempre molt bé. En Lincoln, en Johnson, en Clinton van ser elegits també sense majoria de vots . En W també, però deixem-ho córrer. Era l’excepció. Si el Col.legi no es pogués decidir, l’elecció seria feta per la Casa de Representants, cosa que ha tingut lloc dues vegades, l’ultima a primers del segle XIX.

I els Pares Fundadors ho van preveure tot: els perills de la religió organitzada, els perills d’un Govern llunyà, la necessitat de garantir la independència de la gent i la necessitat de tenir jutges lliures i independents.

I sobretot van introduir la separació entre les branques executiva,  legislativa i judicial, un dels principis polítics més grans que s´hagin formulat mai

Tags: EUA Eleccions, Extrema Dreta Religió

La Insularitat de qui es creu fort

Fa unes setmanes, abans d’atorgar el Premi Nobel de Literatura, el secretari suec de l’acadèmia va declarar a un periodista que un americà no podria guanyar mai el premi degut a la insularitat del país i la manca de traduccions. Al seu parer, els EUA no participaven en el moviment cultural literari mundial.

En part és veritat, però els Europeus tampoc no saben gran cosa de la vida cultural americana. Els Americans amb les seves  llibreries enormes com el Barnes & Noble, el Borders, etc i les biblioteques a tot arreu probablement venen més llibres i llegeixen més per capita que qualsevol altre país.   Es fàcil anar a una editorial i queixar-se del nombre limitat de traduccions. Respondrien que ja ho han provat i que les traduccions es venen malament i que el seu públic només vol llegir obres americanes que tractin dels problemes americans. Un altre cas d’unilateralisme? O de grandesa?

És complicat. Caldria afegir que el país és molt gran i que les obres americanes són molt conegudes a Àsia, a la Xina i l’Índia. Un ciutadà podria pensar que el mon inclou nomes la diversitat dels residents, que es molt gran. En qualsevol cas és fals que els americans visquem allunyats de les preocupacions culturals del nostre temps, només que a Europa en sabeu poc. En suport ‘aquesta afirmació, voldria explicar el cas de l’estrena més recent a ‘Òpera Metropolitana de Nova York, que a Europa només s’ha vist a Londres.

La Met estrena nou Director General

Per molts anys el Director de la Met fou en Joseph Volpe, un home habilíssim i molt treballador que era famós per la tria d’artistes per als seus repartiments i que amb els diners que tenia posava a l’escena els millors cantants del món per cada paper. Però era un senyor una mica antiquat, acostumat al món dels vellets en salut precària i diners, vestits de fosc que sostenien generosament la institució , els quals s’estimaven coses maques i decorats i llums espectaculars però sense experiments ni agosaraments de cap mena.

Va anar bé per molts anys però al final el nombre d’assistents va començar a declinar. En Volpe no tolerava que ningú vingués a espantar els seus donants milionaris, tots ells republicans. Els vellets benestants s’anaven morint i no eren substituïts. Al final, l’any passat la Junta va anomenar Director General en Peter Gelb, un home molt diferent, nou i ple d’idees innovadores. Les cantants grasses s’havien acabat: a l’escenari tothom ha de fer goig. (Que no se senti al·ludida cap soprano famosa catalana) Hi ha molts cantants bons amb pes escaient que saben actuar. Cada vegada que comana una nova escenificació, en Gelb contracta directors i escenògrafs nous, sovint de Broadway o fins i tot de Hollywood. L’òpera ha d’esdevenir un espectacle grandiós, de masses. També ha encetat l’era electrònica, amb un canal de ràdio per satèl·lit  i vendes de música i DVD per l’Internet. Una nova època!

El compositor John Adams

L’únic gènere musical autènticament americà és el jazz que no està malament. Però com qualsevol habitual de les sales de concert i d’òpera us explicarà, hi ha molts compositors, nadius i immigrants que fan música de qualitat, tradicional i experimental que es coneix poc a Europa.

Als EUA hi ha una casa d’òpera, la de San Francisco que des de fa anys disposa de donacions filantròpiques  i federals per promoure la producció d’òperes americanes i ho han fet amb moltíssim d’èxit. Paguen al compositor perquè pugui treballar sense preocupacions i gairebé sempre estrenen a San Francisco, portant l’obra després a llocs com Santa Fe, Houston, Chicago i potser fins i tot Londres. Rarament una d’aquestes obres arribava a la City Opera de Nova York però pràcticament mai a la Met.

San Francisco es únic promovent temes americans d’actualitat. A mi em va agradar molt el “Dead Man Walking” (la monja que atén un condemnat a mort) una nova opera que va seguir la trama del film de la Susan Sarandon i Sean Penn.

En John Adams és considerat el millor compositor americà vivent. Les seves òperes inclouen el “Nixon a Xina” sobre el famós viatge de Nixon i la contraposició de cultures, “Klinghoffer” sobre la captura del vaixell Achille Lauro per una banda de terroristes palestins i l’assassinat d’un vell home jueu en una cadira de rodes que fou llençat a l’aigua, que tractava del terrorisme, les religions i conflictes i arguments insolubles. “Estava mirant el sostre i sobtadament vaig veure el cel” era sobre el gran terratrèmol de Los Angeles el 1993 . “La transmigració de les ànimes” tractava de l’atentat de 11 Setembre. Els seus punts de vista són els d’un intel·lectual progressista, escèptic, que es fa preguntes sobre tot i es preocupa pel genere huma.

El Dr. Oppenheimer

La seva obra mestra és el “Doctor Atòmic” que ens explica els darrers dos mesos de Robert Oppenheimer a Los Alamos i escenifica l’explosió de la bomba atòmica aquella nit tan tràgica del 15 al 16 de juliol de 1945. El llibret és escrit per Peter Sellars, probablement el millor director de teatre i escenògraf del món, només que dissortadament es va  barallar amb el Sr Peter Gelb i com que els diners no comptaven, la Met va encarregar una nova escenificació a Petty Woolstock una Directora britànica menys coneguda que no havia dirigit mai una òpera (quina estrena, noi!). El text no és inventat. Gairebé tots els arguments i informació estan trets de documents fets públics. Les paraules posades a la boca d’Oppenheimer (anomenat “Oppie” algunes vegades), d’Edward Teller (pare més tard de la bomba d’hidrogen), dels físics dissidents i del General Groves  les van pronunciar els actors originals de la tragèdia.

Katty és la muller alcohòlica d’Oppenheimer. Tant ella com el seu marit són personatges intel·lectuals, amb lligams amb als partits comunistes legals i tolerats de l’època que tenen fe en el projecte però viuen torturats per les conseqüències tant imprevisibles com previsibles. El projecte l’havien començat per protegir-se dels nazis alemanys, però ara es parla d’utilitzar la bomba contra japonesos, que és molt diferent. Hi ha dubtes. L’Oppenheimer, un home molt erudit,  llegeix la poesia de John Donne, un clàssic anglès del S.XVII. El seu sonet “Batter my heart, three-personed God” esdevé una ària molt maca però també va servir per donar el nom al “Trinity site” el lloc de l’explosió al Nou Mèxic (que per cert es pot visitar). També llegeix el poema èpic hindú Bhagavad Gita i de fet Vishnu, la deessa de la destrucció apareix en un moment i el cor en canta algunes línies. La seva muller Kitty en canvi llegeix Baudelaire i canta una ària d’un poema escrit per la poetessa progressiva americana de primers del S.XX Muriel Rukeyser. La tragèdia està en l’aire, es mastega. Guerrers indis amb els vestits i màscares de les tribus “pueblo” locals apareixen. Un esdeveniment molt greu s’acosta.

Jo personalment no he vist mai enlloc res comparable a l’escena final del compte enrere abans de l’explosió que produiria angoixa a l’espectador més resistent. Dura 10 minuts interminables, marcat per un so de “boom” creixent electronic que surt dels altaveus acompanyat de música atonal o amb melodia, un cor frenètic, rellotges i crits de nadons. Els treballadors del projecte estan arrenglats davant el prosceni (la bomba està evidentment dintre l’auditori) en silenci, amb ulleres fosques, astorats. Una parelleta s’abraça, tan esfereïda com l’espectador. Evidentment representen la humanitat que no sap què passarà, com acabarà tot.

L’Adams explica que va dubtar molt amb el tractament de l’explosió. En aquesta era d’espectacles visuals extraordinaris i Star Wars qualsevol efecte practicable a l’escena només faria riure el públic. Em diuen que a San Francisco l’obra acabava en sec un segon abans de l’explosió. A Nova York no. Hi ha un moviment orquestral alt, angoixant. Les muntanyes del rerefons s’obren exposant signes misteriosos. Ningú no sap què ha passat. No hi ha cap erupció d’entusiasme. El general Groves es treu les ulleres i es frega la cara. L’Oppenheimer s’ho mira des del darrere sense dir res.

I aleshores pels altaveus se sent la veu feble d’una dona parlant en japonès: “Aigua, porteu aigua, necessitem ajut, aigua, aigua…”

W, un Polític Fracassat

El President George W Bush, popularment conegut com a W (“Dubya” enlloc de “Doble U”, com en diuen els Novayorquesos en el seu dialect)  està ensorrat i ha esdevingut un dels homes més odiats del país. Les enquestes són ben clares: no arriben al 30% el que estan estan a favor d’ell, el candidat demòcrata Obama tortura en McCain amb anuncis televisius que el comparen amb W, la Sra Palin acaba de declarar que la impopularitat de W és un dels seus pitjors problemes. No el van deixar ni parlar a la Convenció Republicana. Ja ningu va a visitar Crawford, on esta el seu Ranch i les botigues de records han hagut de plegar. Totes les enquestes pronostiquen un ensorrament gairebé catastròfic del Partit Republicà (Grand Old Party -GOP-, com se´n diu oficialment) el proper 4 de Novembre.

Qui és doncs aquest home, en W? Abans de la guerra de l’Iraq, la seva popularitat arribava als 80% . Es fàcil insultar-lo ara. Els que viviu a Europa li retraieu la guerra, el militarisme, l’unilateralisme i teniu molta raó.Però i els Americans? La guerra, les mentides, el fanatisme religiós creixent, el desenvolupament de l’Estat policial, la pèrdua de moltes llibertats civils, la vergonya per Guantánamo, un dèficit fiscal catasstròfic a diferència del superàvit que va deixar en Clinton, la vergonya per la mala gestió del relleu de l´huracà Kathrine, quan als deu dies de la desgràcia encara hi havia cadàvers sense enterrar pels carrers i un Hospital amb pacients es va quedar sense aprovisionaments per més d’una setmana, la pèrdua de protecció pel consumidor per falta de funcionaris, la caiguda imparable del nivell de vida de la classe mitjana americana, el desenvolupament d’una oligarquia adinerada cada dia més agressiva i perillosa, corrupció massiva però legal a les altes esferes de govern, pèrdua de llocs de treball i ara al final els grans focs artificials d’un desastre financer i econòmic inconcebible que s’està estenent pel món. Molta gent ha mort, però Ossama bin Laden que va planejar l’atac de les Torres Bessones segueix viu i lliure i fent el mateix. Caram, Sr W, quin èxit! El pitjor President de la història, diu molta gent.

Però la qüestió de qui és aquest personatge i com va arribar al poder no està resolta. I tindria interès saber-ho, si més no, perquè no es repetís mai. Hollywood ens ha oferit una interpretació biogràfica.

W, la Pel.lícula

El conegut Director Oliver Stone va anar a Yale al College el mateix any que en Dubya però no se sap si el va conèixer o no. En aquest film, fa un esforç per presentar-nos els orígens i la personalitat de W, al mateix temps que el seu fracàs com a President. L´Stone havia fet fa anys una pel.lícula sobre Richard Nixon interpretada per Anthony Hopkins on ens ensenyava la imatge d’un President tormentat, però la seva darrera obra “W” ens presenta un President que és tot el contrari: un home bonvivant i indiferent, sense motivacions o ideologia sencera, dominador i víctima d’un conflicte familiar amb el seu pare, el primer President George Bush (anomenat “Poppy”)  que el menysté, se sent decebut per en W i prefereix sempre el seu germà Jeb.

El film comença amb una imatge colpidora: en W tot sol a l’estadi de bèisbol dels Rangers, del que fou manager. Se sent una ovació. En W vol saludar, però l’estadi està buit. A l´home se’l veu atemorit, desconcertat.

L’obra consisteix d’escenes que salten d’una època a l’altra. El públic estarà interessat en les escenes del Consell de Seguretat Nacional que debat, prepara i engega la guerra fatal per assabentar-se després de que no hi havia armes de destrucció massiva. Després de cada sessió, en W fa pregar a tots els assistents.

La descripció no és cap fantasia, sinó que presenta gràficament l’essència de tot el que ja se sap. Una interpretació breu però fantàstica és la del gran actor Richard Dreyfuss com a Vicepresident Dick Cheney, l’home dolent, que fa una defensa aterridora de la necessitat d’anar a la guerra o si no, confrontar-se amb la fi del món civilitzat… i la pèrdua del control dels territoris petroliers de l’Iraq i l’Iran. L’argumentació de Colin Powell contra la guerra és colpidora. En Bush apareix com un home dominant però superficial. Durant la primera guerra de l’Iraq es va empipar molt que el seu pare no anés fins a Bagdad i ara vol acabar la feina. No s’ inventa les armes de destrucció massiva però està disposat a creure totes les coses que li diuen quan li convenen. Si no li convenen, es molesta molt.

Barrejat amb això veiem escenes de la seva joventut com a playboy alcohòlic (potser usuari de cocaine), dropo i inútil, vist amb fàstic pel seu pare. Poppy Bush és un gran senyor, descendent d’una família aristocràtica de Texas, un home seriós i treballador amb càrrecs molt importants. Comencem veient a W durant el rite d’iniciació a una confraria de Yale, quan és víctima de tota mena d’abusos i insults abans de ser admès. Poppy es queixa de les males notes. En W juga a football i després d’una gamberrada a Nova Jersey el fiquen a la presó. Com sempre i sempre més, Poppy ha de fer trucades i treure´l. En W ho fa tot malament. Abandona o és fotut fora de totes les feines que Poppy li troba. Promet casar-se amb una noia que no és escaient. Poppy ho arregla tot, com sempre i parla només amb admiració del seu fill modèlic Jeb que aviat arribarà a Governador de la Florida i potser, qui sap, a President! En Jeb és un fill com cal, en W és un borratxo inútil.

En W és una personalitat agradabilíssima, simpàtic i irresistible amb dones (com la Laura) i triomfa a les festes, caient per terra emborratxat. El pare no el pot aguantar. Quan ja està casat amb la Laura, Poppy es presenta per President i invita en W a la campanya, perquè no fa res. En aquell moment ell troba les connexions que utilitzarà després. Però després de l’elecció en Karl Rove li retreu que malgrat la seva edat (ja més de 40) no ha fet res en tota la seva vida (“you have done shit”).

Fent el “jogging” pel bosc en Bush, igual que Sant Pau, cau per terra il.luminat i sent la veu de Déu que el crida a la religió. En W va a visitar un pastor famós, es declara un cristià evangèlic “born again” i abandona l’alcohol.

Oliver Stone el martiritza: el fa anar per la pantalla en roba interior, l’ensenya posant-se els pantalons i fins i tot (oh horror suprem!) assegut a la trona, parlant amb la Laura que està al llit a través de la porta oberta del bany. Durant l’escena en W utilitza paper. Persones sensibles no haurien de mirar.  Es evident que l’Oliver Stone no s’estima gens l’antic company de College.

Enmig de la sorpresa i perplexitat general, en W anuncia que vol fer-se elegir Governador de Texas. El seu pare no hi està gens d’acord. Hauria de ser primer en Jeb que és elegit a la Florida i en aquest moment no pot presentar-se encara. La Barbara sempre se´l mira amb fàstic i menyspreu. Però en W incomprensiblement és elegit primer Governador i després President, mentre que en Jeb només fa una carrera relativament modesta, essent elegit més tard Governador.

Cap al final de la pel.lícula en W té un malson: El Poppy se li apareix a l’Oficina Oval (seu simbòlica del poder a la Casa Blanca) i li retreu que ha destruït el bon nom i la reputació de la família, que s´havia guanyat amb treball dur durant 200 anys i que a diferència de Jeb l´ha desenganyat. Així es queda el President W… esperant el crash econòmic de postres.

Reflexions Finals

Aquí ho teniu: fins al 40 anys un playboy inútil, alcohòlic, fill dúna família poderosa, voltat de dones, malgastant els diners de la família, traient males notes,  un home de tracte agradabilíssim (un “charmer” en anglès), anant de festa en festa, barallant-se amb el pare, fracassant en tot, que un dia anuncia que s’ha convertit al cristianisme evangèlic, renuncia a la mala vida, es fa elegir Governador i dues vegades President dels Estats Units. Vet-aquí en Bush fill.

Oi que n´hi per fer-se´n creus?  L’Oliver Stone ens descriu W com un home buit, sense res al cap, amb idees fixes absurdes, autoritari, amb una religió poc sincera, que secretament segueix bevent alcohol, un ximple i un poca-solta com diríem en català.

Pot ser veritat això? Jo m’en recordo almenys d’una persona que vaig trobar que semblava externament molt similar al W, un desgraciat que només rebia insults i comentaris despectius sobre la seva intel·ligència i que no obstant va pujar i pujar i va arribar a una posició molt desitjable.

I en Franco? Va durar 40 anys. Ningú admirava el seu seny i capacitat.

Sembla que els que arriben al poder i s´hi aguanten tenen alguna cosa que els guia i els fa pujar i els ajuda a mantenir´s-hi. En anglès la paraula que els descriu és “cunning” que és de mal traduïr. No és pas el nostre “seny” perquè és pejorativa. potser “astúcia” barrejada amb una mica d'”enginy”.  El “cunning”, el saber com es fan certes coses, com es poden influenciar i dominar les persones que troben,  no té res a veure amb la intel·ligència convencional i s’hauria d’estudiar en detall als llibres de psicologia per saber en què consisteix.

Què cal fer quan es topa amb un? Com aturar-lo? Com protegir-se d’ell? Els Estats Units no van saber fer-ho fa quatre anys quan van tenir l’oportunitat. Són perillosos.

W, un Polític Fracassat

El President George W Bush, popularment conegut com a W (“Dubya” enlloc de “Doble U”, com en diuen els Novayorquesos en el seu dialect)  està ensorrat i ha esdevingut un dels homes més odiats del país. Les enquestes són ben clares: no arriben al 30% el que estan estan a favor d’ell, el candidat demòcrata Obama tortura en McCain amb anuncis televisius que el comparen amb W, la Sra Palin acaba de declarar que la impopularitat de W és un dels seus pitjors problemes. No el van deixar ni parlar a la Convenció Republicana. Ja ningu va a visitar Crawford, on esta el seu Ranch i les botigues de records han hagut de plegar. Totes les enquestes pronostiquen un ensorrament gairebé catastròfic del Partit Republicà (Grand Old Party -GOP-, com se´n diu oficialment) el proper 4 de Novembre.

Qui és doncs aquest home, en W? Abans de la guerra de l’Iraq, la seva popularitat arribava als 80% . Es fàcil insultar-lo ara. Els que viviu a Europa li retraieu la guerra, el militarisme, l’unilateralisme i teniu molta raó.Però i els Americans? La guerra, les mentides, el fanatisme religiós creixent, el desenvolupament de l’Estat policial, la pèrdua de moltes llibertats civils, la vergonya per Guantánamo, un dèficit fiscal catasstròfic a diferència del superàvit que va deixar en Clinton, la vergonya per la mala gestió del relleu de l´huracà Kathrine, quan als deu dies de la desgràcia encara hi havia cadàvers sense enterrar pels carrers i un Hospital amb pacients es va quedar sense aprovisionaments per més d’una setmana, la pèrdua de protecció pel consumidor per falta de funcionaris, la caiguda imparable del nivell de vida de la classe mitjana americana, el desenvolupament d’una oligarquia adinerada cada dia més agressiva i perillosa, corrupció massiva però legal a les altes esferes de govern, pèrdua de llocs de treball i ara al final els grans focs artificials d’un desastre financer i econòmic inconcebible que s’està estenent pel món. Molta gent ha mort, però Ossama bin Laden que va planejar l’atac de les Torres Bessones segueix viu i lliure i fent el mateix. Caram, Sr W, quin èxit! El pitjor President de la història, diu molta gent.

Però la qüestió de qui és aquest personatge i com va arribar al poder no està resolta. I tindria interès saber-ho, si més no, perquè no es repetís mai. Hollywood ens ha oferit una interpretació biogràfica.

W, la Pel.lícula

El conegut Director Oliver Stone va anar a Yale al College el mateix any que en Dubya però no se sap si el va conèixer o no. En aquest film, fa un esforç per presentar-nos els orígens i la personalitat de W, al mateix temps que el seu fracàs com a President. L´Stone havia fet fa anys una pel.lícula sobre Richard Nixon interpretada per Anthony Hopkins on ens ensenyava la imatge d’un President tormentat, però la seva darrera obra “W” ens presenta un President que és tot el contrari: un home bonvivant i indiferent, sense motivacions o ideologia sencera, dominador i víctima d’un conflicte familiar amb el seu pare, el primer President George Bush (anomenat “Poppy”)  que el menysté, se sent decebut per en W i prefereix sempre el seu germà Jeb.

El film comença amb una imatge colpidora: en W tot sol a l’estadi de bèisbol dels Rangers, del que fou manager. Se sent una ovació. En W vol saludar, però l’estadi està buit. A l´home se’l veu atemorit, desconcertat.

L’obra consisteix d’escenes que salten d’una època a l’altra. El públic estarà interessat en les escenes del Consell de Seguretat Nacional que debat, prepara i engega la guerra fatal per assabentar-se després de que no hi havia armes de destrucció massiva. Després de cada sessió, en W fa pregar a tots els assistents.

La descripció no és cap fantasia, sinó que presenta gràficament l’essència de tot el que ja se sap. Una interpretació breu però fantàstica és la del gran actor Richard Dreyfuss com a Vicepresident Dick Cheney, l’home dolent, que fa una defensa aterridora de la necessitat d’anar a la guerra o si no, confrontar-se amb la fi del món civilitzat… i la pèrdua del control dels territoris petroliers de l’Iraq i l’Iran. L’argumentació de Colin Powell contra la guerra és colpidora. En Bush apareix com un home dominant però superficial. Durant la primera guerra de l’Iraq es va empipar molt que el seu pare no anés fins a Bagdad i ara vol acabar la feina. No s’ inventa les armes de destrucció massiva però està disposat a creure totes les coses que li diuen quan li convenen. Si no li convenen, es molesta molt.

Barrejat amb això veiem escenes de la seva joventut com a playboy alcohòlic (potser usuari de cocaine), dropo i inútil, vist amb fàstic pel seu pare. Poppy Bush és un gran senyor, descendent d’una família aristocràtica de Texas, un home seriós i treballador amb càrrecs molt importants. Comencem veient a W durant el rite d’iniciació a una confraria de Yale, quan és víctima de tota mena d’abusos i insults abans de ser admès. Poppy es queixa de les males notes. En W juga a football i després d’una gamberrada a Nova Jersey el fiquen a la presó. Com sempre i sempre més, Poppy ha de fer trucades i treure´l. En W ho fa tot malament. Abandona o és fotut fora de totes les feines que Poppy li troba. Promet casar-se amb una noia que no és escaient. Poppy ho arregla tot, com sempre i parla només amb admiració del seu fill modèlic Jeb que aviat arribarà a Governador de la Florida i potser, qui sap, a President! En Jeb és un fill com cal, en W és un borratxo inútil.

En W és una personalitat agradabilíssima, simpàtic i irresistible amb dones (com la Laura) i triomfa a les festes, caient per terra emborratxat. El pare no el pot aguantar. Quan ja està casat amb la Laura, Poppy es presenta per President i invita en W a la campanya, perquè no fa res. En aquell moment ell troba les connexions que utilitzarà després. Però després de l’elecció en Karl Rove li retreu que malgrat la seva edat (ja més de 40) no ha fet res en tota la seva vida (“you have done shit”).

Fent el “jogging” pel bosc en Bush, igual que Sant Pau, cau per terra il.luminat i sent la veu de Déu que el crida a la religió. En W va a visitar un pastor famós, es declara un cristià evangèlic “born again” i abandona l’alcohol.

Oliver Stone el martiritza: el fa anar per la pantalla en roba interior, l’ensenya posant-se els pantalons i fins i tot (oh horror suprem!) assegut a la trona, parlant amb la Laura que està al llit a través de la porta oberta del bany. Durant l’escena en W utilitza paper. Persones sensibles no haurien de mirar.  Es evident que l’Oliver Stone no s’estima gens l’antic company de College.

Enmig de la sorpresa i perplexitat general, en W anuncia que vol fer-se elegir Governador de Texas. El seu pare no hi està gens d’acord. Hauria de ser primer en Jeb que és elegit a la Florida i en aquest moment no pot presentar-se encara. La Barbara sempre se´l mira amb fàstic i menyspreu. Però en W incomprensiblement és elegit primer Governador i després President, mentre que en Jeb només fa una carrera relativament modesta, essent elegit més tard Governador.

Cap al final de la pel.lícula en W té un malson: El Poppy se li apareix a l’Oficina Oval (seu simbòlica del poder a la Casa Blanca) i li retreu que ha destruït el bon nom i la reputació de la família, que s´havia guanyat amb treball dur durant 200 anys i que a diferència de Jeb l´ha desenganyat. Així es queda el President W… esperant el crash econòmic de postres.

Reflexions Finals

Aquí ho teniu: fins al 40 anys un playboy inútil, alcohòlic, fill dúna família poderosa, voltat de dones, malgastant els diners de la família, traient males notes,  un home de tracte agradabilíssim (un “charmer” en anglès), anant de festa en festa, barallant-se amb el pare, fracassant en tot, que un dia anuncia que s’ha convertit al cristianisme evangèlic, renuncia a la mala vida, es fa elegir Governador i dues vegades President dels Estats Units. Vet-aquí en Bush fill.

Oi que n´hi per fer-se´n creus?  L’Oliver Stone ens descriu W com un home buit, sense res al cap, amb idees fixes absurdes, autoritari, amb una religió poc sincera, que secretament segueix bevent alcohol, un ximple i un poca-solta com diríem en català.

Pot ser veritat això? Jo m’en recordo almenys d’una persona que vaig trobar que semblava externament molt similar al W, un desgraciat que només rebia insults i comentaris despectius sobre la seva intel·ligència i que no obstant va pujar i pujar i va arribar a una posició molt desitjable.

I en Franco? Va durar 40 anys. Ningú admirava el seu seny i capacitat.

Sembla que els que arriben al poder i s´hi aguanten tenen alguna cosa que els guia i els fa pujar i els ajuda a mantenir´s-hi. En anglès la paraula que els descriu és “cunning” que és de mal traduïr. No és pas el nostre “seny” perquè és pejorativa. potser “astúcia” barrejada amb una mica d'”enginy”.  El “cunning”, el saber com es fan certes coses, com es poden influenciar i dominar les persones que troben,  no té res a veure amb la intel·ligència convencional i s’hauria d’estudiar en detall als llibres de psicologia per saber en què consisteix.

Què cal fer quan es topa amb un? Com aturar-lo? Com protegir-se d’ell? Els Estats Units no van saber fer-ho fa quatre anys quan van tenir l’oportunitat. Són perillosos.

Jo no sóc un humorista, però trobo que hi ha moltes coses que fan riure pel món i les explico. Les petites anècdotes que exposo a continuació són autèntiques (l’última potser una mica exagerada) i les he viscut de debò. Podrien aquestes coses haver passat a Barcelona? Jo no sé.

La Cafeteria a la Feina

Al lloc on em guanyo la vida tenim una cafeteria molt gran i jo hi vaig  a dinar. A migdia, entre les 12 i quarts de dues està molt plena i gairebé sempre cal compartir la taula, sovint amb gent desconeguda.

Vaig decidir seure al costat de dues senyoretes joves que evidentment es coneixien bé i estaven xerrant entre elles. Una de les dues parlava molt més que l’altra i va seguir parlant tan tranquil.la ignorant la meva presència.

Aquesta noia ens estava fent saber que tenia una relació molt difícil amb un jove metge que s’havia barallat amb la seva companyona prèvia, també de la mateixa professió. I aquesta predecessora de la professió mèdica havia exercit i encara estava exercint una influència sinistra sobre el seu amic i seguia dominant-lo malgrat haver trencat amb ell. Dolenta com era el seguia trucant cada dia no pas per mirar de fer les paus, sinó per torturar-lo pretenent interessar-se per ell i dient que volia seguir essent una bona amiga. I quan el xicot al final la va excloure de trucar pel telèfon cel.lular, ella va seguir molestant-lo  amb e-mails.

Sentint això, la segona senyoreta a la taula va sospirar amb horror. Jo també, però vaig seguir menjant. L’altra va tirar endavant amb les confessions:  que sanglotant el noi li confessava tot plorant als seus braços que la donota el tenia completament dominat i se li havia ficat al cor i no se la podia treure ni oblidar. I que als matins, al llit, ell  l’abraçava fortament  demanant-li que el perdonés, però que no era capaç d’oblidar l’altra i havia pensat en ella tota la nit. La senyoreta que només estava escoltant va preguntar que si s’havia enamorat de l’infeliç. No, respongué la benefactora, no pas encara, però em podria enamorar fàcilment: un jove de tan bon parer, metge, la família està bé, el seu cor està trencat i jo l’entenc…

Jo, per desgràcia, dino poc, i arribant a a aquest punt malgrat tenir llàgrimes als ulls ja havia acabat de menjar la meva plata i vaig veure que hi havia gent buscant seients i me’n vaig anar. Potser hauria hagut de preguntar alguna coseta considerant que aquesta dona estava disposada a compartir tantes coses interessants.

Ho escric pensant que potser el Sr Benet i Jornet llegirà aquest bloc i s’interessarà per l’argument. Si vol, li donaré l’adreça de la feina. Aquest gènere s’anomena en anglès soap operas (“culebrons”). Que algú potser es pensava que aquestes coses no passen? A Nova York passa de tot.

Telèfon sinistre

La feina a vegades és una mica avorrida. Tinc una oficina per a mi tot sol i deixo gairebé sempre la porta oberta. A l’exterior hi ha una intersecció de dos passadissos i a la paret hi ha penjat un d’aquests telèfons interiors que només serveixen per trucar un altre telèfon a la casa. Un dia, vaig veure un home jove en uniform blau dels que fan la neteja que estava marcant un número. Tot seguit va començar a parlar en una llengua diferent de l’anglès que entenc però no vull identificar llevat de dir que és una llengua importantíssima, que seria la segona en nombre de parlants al mon si no fos pel xinès (no sé si mandarí o cantonès) i que ara traduiré:

-“Hola, mama, com estàs? … Jo també estic molt bé… Que vols que ens trobem al parc per dinar? …  Molt bé, molt bé… Ara que et volia dir una cosa. Te´n recordes d’aquella noia morena, maca amb la que sortia? … Sí, mamà, sí, molt bona noia era. Doncs mira, et volia dir que la policia m’ha vingut a veure i no sé perquè sembla que es pensen que jo l’he matat. Ja m’havien dit que està morta, però mamà, oi que saps que jo no ho faria mai això?… Està clar… Així quedem pel dinar? T’he comprat un préssec gran, dels que tant t’agraden…”

Apa, Sr. Benet, animi´s que això és veritat.  No he sabut mai el final de l’història. Probablement ja s’havia acabat.

A Brighton Beach

Probablement algun lector haurà vist Brighton Beach a la tele o a les pel.lícules. És el barri rus de Nova York, al final de dues línies de metro, a Brooklyn, molt, però molt lluny de Manhattan. El metro triga si fa o no fa una hora. Potser perque és un metro molt vell.

A mí m’agraden molt aquests barris anomenats “ètnics”. Tot està escrit en ciríl·lic i pel carrer la gent d’una certa edat parlen només rus o anglès amb un accent fort. Les botigues, més aviat barates revelen el gust rus, que a mí em sembla cursi i  molt dolent. A la llibreria algun cop venen traduccions a l’anglès, però sobretot compro CDs de música clàssica que només estan tocats en rus, però no parlats com tots els DVDs.

Encara que s’ha parlat molt de Brighton Beach i els seus russos, la gent sovint no s’adona que és un barri de russos jueus, un dels pocs llocs on es pot anar de compres per Nadal i els carrers estan plens de gent. Hi va haver on moment durant la guerra freda quan, enmig d’acusacions d’antisemitisme, els russos, encara comunistes, van començar a repartir visats de sortida a tots els jueus que ho demanaven. Molts enlloc d’anar-se´n a Israel van preferir venir als EUA i n’hi havia que es van establir a Brighton Beach.

El barri està molt a prop de Coney Island, llar legendària del primer parc d’atraccions del món i lloc de naixement del hot dog. S´hi arriba o per metro o caminant per un “boardwalk” de fusta damunt la sorra de la platja, que és magnífic. Però quedem-nos a Brighton Beach.

Ignorant les venedores de menjars estranys descrits en rus que hi ha pel carrer em fico a una botiga econòmica molt gran d’aquestes que venen de tot, des de articles per a la cuina i TVs barats a vestits, tots restes de serie. El propietari és un senyor que fa la caixa  darrera una taula molt alta al fons de la botiga. Duu al cap una kippa negra molt gran i esta assegut tan alt que ho deu veure tot. (A Nova York la “kippa” es diu sempre “yarmulke”, en yiddish)

L’anglès mal parlat no crida l’atenció a ningú a Nova York; veig un senyor ja d’una certa edat que intenta obtenir explicacions sobre un article d’un venedor. Dissortadament, el venedor no el pot entendre. Jo tampoc. Després d’una estona, l’empleat, acostumat a la situació pregunta “Que és rus vostè?” “No, sóc albanès” contesta el client. El dependent reflexiona, s´ho pensa i té un acudit: “Que parlen espanyol els albanesos?” La resposta és despietada i seca: “No”. El venedor arronsa les espatlles. Ja ho ha provat tot.

He de confessar que escrivint aquesta pàgina de tant en tant he de mirar a un diccionari Català-Anglès Larousse que em vaig comprar al carrer Pelai durant una visita per veure com es diu en català una paraula anglesa. Ja em veig algun dia a les Rambles preguntant: “Do Catalans speak English?” I em contesten: “No, Sir, only Spanish”

Una Cursa Perillosa

Ja ho sap tothom que els carrers són perillosos per moltes raons, però a mi em preocupen els cotxes de nens tan grans que hi ha per tot arreu. Quan et venen dos de cara, un al costat de l’altre, són com si fossin tancs. Has de saltar i sortir-te del seu camí, o si no t’atropellen. Avui tornava a peu de la feina quan vaig topar amb tres dones amb cotxet i nen petit que havien format un cercle a la vorera parlant animadament entre elles i ignoraven els vianants. Vaig haver de saltar a la calçada, on un autobús gran i amenaçador se´m va acostar intentant enxampar-me. No hi ha dret. Quan vas a peu has d’aguantar de tot a Manhattan. Les mares parlaven entre elles, però què feien els menuts entretant? Què també s’entretenien entre ells o s’estaven asseguts avorrits sense poder fer res ni veure res? Quines mares tan desconsiderades! Això dels “baby carriages” no m’ha agradat mai gens.

Un diumenge a la tarda jo caminava per un barri mirant-me les cases típiques de primers del segle XX amb quatre pisos, escales d’escap en cas de foc al davant i escaletes de pedra per entrar-hi. Sovint gent seu als graons i fumen o parlen l’un amb l’altre o telefonen. Telefonar. Es una altra cosa que em molesta perquè la gent que telefonen no fan cas de res. Un dia a les escales del metro, va faltar poc perquè em tiressin per terra. A vegades conto quanta gent dels que em venen de cara pel carrer estan telefonant, que els reconec perquè sembla com si parlessin tots sols i miro de calcular mentalment  el seu percentatge comparat amb els que no ho fan. Hi ha vegades que els del mòbil guanyen.

Així va començar tot aquell diumenge per la tarda que hauria pogut esdevenir tràgic.  Al davant meu hi havia una “nanny” (el diccionari pretén  que se´n diu “mainadera” en català, però no m’ho crec) de la raça negra, una dona gruixuda i muscular, empenyent un cotxe de nens amb un menut dintre. Es veu molt pel carrer, perquè moltes mares que o treballen o no es volen molestar lloguen nannies per cuidar els nens i portar-los de passeig a prendre el sol. La vorera era relativament estreta i el cotxet prenia massa espai, però allò que em va molestar és que la nanny estava fent una trucada. Vaig decidir adelantar-la.

Però la nanny en qüestió, no es volia deixar passar i em bloquejava el camí. “Perdoni´m” vaig dir amablement. Com a tota resposta, la dona va penjar, va ficar-se l’aparell a la butxaca, va fer una mica d’espai a la seva dreta… i va accelerar.

Vaig decidir que aquesta a mi no em guanyaria mai. Vaig apretar el pas, però hi havia perill. El sòl estava mal asfaltat amb forats per culpa d’una obra. Veia com les rodes del cotxet giraven vertiginosament, entrant i sortint dels sots, amunt i avall. El nen que no entenia el perill, feia “Pua, pua” i reia. Vaig accelerar més, però la dona era forta. Estava a punt de passar-la perquè els bots del cotxet  frenaven la meva adversària molt però vaig veure davant meu un cartell avisant d’un perill. Instintivament, vaig frenar però la nanny es veu que no sabia llegir i se’n va aprofitar per adelantar. En qualsevol cas, l’avís de perill era només pels que entressin a l’obra del costat. Vam sortir de la zona de l’obra amb lleuger avantatge de la dona i la criatura. La pista ja estava lliure. Tira endavant a tota velocitat, vaig pensar. Ara o mai. Gairebé la vaig passar abans d’arribar a la cantonada. Però en aquell moment una senyora embarassada va aparèixer sense avís per la dreta, venint del carrer de la cruïlla. Catapum!

No li vaig dir a ningú que sóc català.

Tags: Nova York. Soap operas. Vida diaria

Notícia de l’Esquerra Americana

Hi ha qui es pensa que als EUA no ha existit mai una esquerra política. Es una equivocació molt gran. Union Square a Nova York fou testimoni per per molts anys de les manifestacions sindicals del 1 de Maig, quan era il.legal i perillós  fer-ho. I el 1 de Maig que observa tot el món és una commemoració de la mal anomenada “sublevació” del Haymarket a Chicago, que fou un incident anarquista. I podríeu anar per una llarga llista d’artistes, escriptors, sindicalistes, fins i tot polítics ben coneguts que a primers del S XX, abans de la Guerra eren intel·lectuals progressius, algun d’ells potser fins i tot afiliat amb el petit Partit Comunista, però generalment homes i dones que havien viscut la Gran Depressió i s’interrogaven sobre el futur. Eugene Debbs, un socialista, es va presentar a President dels EUA des de la presó, aconseguint un nombre considerable de vots. I hi va haver el cas d’Henry Wallace, elegit Vice-President frls EUA al ticket de Franklin Roosevelt el 1940, que va perdre el seu càrrec per culpa d’ un discurs fervent pro-stalinista que en mala hora se li va acudir fer. Com que el 1944 ja era evident que Roosevelt s’estava morint, les forces vivents se li van presentar i el van convèncer que si volia ser reelegit Wallace no podia seguir de Vice. Era l’hora de Truman. A la primera elecció després de la mort de FDR, en Wallace es va presentar tot sol de President contra Truman però es va negar a rebutjar les acusacions de filocomunisme que li feien i es va enfonsar. Tota l’esquerra nordamericana va ser brutalment ferida de mort amb l’esclat de la Guerra Freda i el McCarthysme que, com el General Franco, no feia cap distinció entre les diferents formes i ideologies de gent d’esquerres. La gran majoria eren simplement intel.lectuals que no feien gaire més que parlar i reunir-se en grups de discussió però per al FBI eren tots comunistes i deien que estaven sotmesos a l’obediència cega del partit comunista que volia enderrocar el govern nordamericà i establir-hi una dictadura totalitària. A vegades s’afeguia que tenien intencions d’assassinar al President dels EUA. De fet, durant uns anys, els immigrants havien de firmar una declaració jurada que no arribaven amb aquestes intencions. Pobrets, no s´ho havien merescut això. Van desaparèixer entre l’espasa de l’anticomunisme militant esdevingut doctrina d’Estat i la paret de l’Stalinisme. L’incident d’abast mondial dels Rosenberg tingué ressò a tot el mon. Potser va fer escarmentar a gent de molts països. Ja no s’acceptaria mai mes que hom podia ser al mateix temps un ciutada lleial dels EUA i tenir ideologies d’esquerra.

Qui eren els Rosenberg

Els que tenen anys sens dubte se’n recordaran d’un dels incidents més tràgics i cruels de la Guerra Freda: l’execució del matrimoni Julius i Ethel Rosenberg a la cadira elèctrica de la  presó de Sing-Sing (a Ossining, al nord de Nova York)  el 19 de juny de 1953, que va desfermar manifestacions, vagues i protestes a tot el món. Deien que els Rosenberg eren innocents i que serien executats per ser comunistes, que el cas era un exemple d’antisemitisme, un verdader cas Dreyfus americà, una execució política. Tothom va protestar, des de Pius XII i JP Sartre a Albert Einstein, inclosos tots els premis Nobel i més d’un cap de govern i polítics de totes les tendències. Es van fer vagues de solidaritat i aturs del treball per tot el món.

La commoció durant aquest festival antiamericà fou indescriptible (excepte a Espanya, on regnava Franco que els hauria agarrotat sense parlar-ne tant.) Però al final del dia l’esquerra americana  havia après la lliçó: més valia callar, fer bondat i dedicar-se a altres coses. Havien quedat escarmentats i van capçar a fons la seva impotència col.lectiva. Com la majoria d’intel.lectuals occidentals. L’URSS era l’enemic irreconciliable i tots els esquerrans eren companys de viatge.

Julius R. havia estudiat enginyeria al City College de Nova York  esdevenint més o menys allò que a Catalunya se’n diu un pèrit electricista. Va servir a l’exèrcit durant la guerra amb el radar i es guanyava la vida reparant ràdios (els joves potser potser no s’ho creuran que les ràdios espatllades es portaven a arreglar, però calia fer-ho sovint). Va conèixer l’Ethel a la Lliga Comunista Americana i van esdevenir tots dos militants comunistes convençuts. Van contraure matrimoni i es van establir a un pis modest a la Lower East Side de Manhattan, que encara existeix. Van tenir dos fills. Tota la família va continuar actuant en defensa de la causa comunista públicament.

Acusacions

El 1950, ja en plena Guerra Freda,  Julius R. fou detingut com a espia soviètic. Les acusacionseren eren que havien venut el secret de la bomba atòmica a Rússia (com anomenaven sempre l’URSS), que havien reclutat per l’espionatge no se sap quants científics i acadèmics famosos. Ja sap tothom que sí que és veritat que un espia va passar els secrets nuclears als stalinistes, però que fou el britànic Fuchs i no pas aquest desgraciat.L’Ethel fou cridada a declarar a un Grand Jury i a la sortida fou dramàticament arrestada per l’FBI a les escales del Tribunal Federal de Manhattan (que està a Centre Street, al costat de les que ensenyen a Law and Order) acusada de ser una còmplice. Cap dels dos  tornaria mai a casa.

Els dos Rosenberg ho van negar tot fins a la mort. Estaven orgullosos de ser comunistes de tota la vida, però ells eren lleials ciutadans i no havien espiat malgrat que l’URSS havia estat fins recentment  un aliat. A més,semblava un disbarat que un home conegut a tot Nova York com a comunista militant fes d’espia. Diuen que el famós Edgar Hoover, fundador de l´FBI (un home molt de dretes) tenia la mania que Amèrica estava en perill per culpa dels ciutadans jueus, que eren tots comunistes amagats, una afirmacio semblant a allò que deia la Inquisició espanyola dels Conversos. Hoover volia que els Rosenberg rebessin una sentència exemplarque es podria canviar amb la condicio  que es penedissin en públic.  Després d’això els Rosenberg es dedicarien a anar de lloc den lloc denunciant el comunisme entre els jueus per apartar-los del mal camí. Si això és veritat, en Hoover es va equivocar molt perquè Julius i Ethel, firms en les seves conviccions no es van voler  doblegar, van acceptar una sentència brutal i tot va acabar en una tragèdia horrorosa, per un bluff que havia fallat.

Això de què eren jueus sens dubte fou un element important pel Govern, perquè tots els participants, acusats, defensor, fiscal, i jutge n’eren . El fiscal, Roy Cohn, mereix una menció especial perquè fou un dels homes més odiosos i cínics que s’hagin vist mai a l’escena pública americana. Va esdevenir poc temps després del procés la mà dreta de McCarthy, en privat i davant les càmares de televisió (diuen que es va oferir perquè MacCarthy necessitava algú per tractar amb la gent de “noms alemanys”, volent dir jueus-com ell-). A més de perseguir els seus coreligionaris, tot i essent gay ell mateix va  aconseguir fer xantatge a molts gays, entre ells al mateix Edgar Hoover (que vivia en una situacio domèstica amb el seu Vice-Director a l’FBI) i actuant d’advocat privat va robar diners a una clienta. Al final de la seva vida, en una entrevista digué que McCarthy no tenia gran intel.ligència, suggerint que moltes coses que van passar les havia muntat ell. En Cohn al final esdevingué una de les primeres víctimes americanes del SIDA.

Tornant al cas Rosenberg, es va presentar a donar testimoni el germà de l’Ethel, que era un mecànic de segona al projecte de la Bomba Atòmica a El Alamo. No s’acaba d’entendre com un home de tan poques qualificacions hauria pogut explicar a ningú com es fan bombes atòmiques, però ell va trair la germana afirmant que ella escrivia a màquina (saben encara els joves que eren les màquines d’escriure) els informes d’espionatge escrits a mà pel Julius.  Anys després, abans de morir, ho va desmentir tot explicant que els fiscals l’havien fet mentir i va afirmar que l’Ethel sabia que el marit espiava però no hi va participar mai.

Després hi havia en Morton Sobell, amagat a Mèxic, un company de carrera de Julius que havia treballat a la indústria de l’armament (v. més abaix). Tot això era interessant, però on estaven les proves? El fiscal Cohn va decidir que no en tenia cap. (Potser en aquest lloc caldria advertir al lector que n’hi havia de proves, només que els serveis secrets no les van voler ensenyar: l’antiespionatge americà havia interceptat missatges entre Julius i Moscou,  poc professionals). Aleshores Cohn va decidir que només els podia acusar d´haver CONSPIRAT per fer espionatge però que no calia demostrar que fossin espies, encara que era precisament això del què els estaven acusant cada dia al tribunal. El jurat els va declarar culpables de conspiració.

El jutge Irving Kaufman els van condemnar a mort tot seguit. La seva sentència és un verdader ultratge que indigna a tothom que l’ha llegit: va escriure i va dir que els Rosenberg eren traïdors als EUA que havien donat la bomba atòmica a Rússia i que eren culpables de la Guerra de Corea i de les agressions soviètiques a tot el món (!!).  Cap d’aquestes coses s’havia demostrat al procés ni era veritat. Més tard, el jutge  va explicar en confiança a certs amics que abans de dictar la sentència havia anat a la sinagoga a pregar. Volia dir que Déu mateix aprovava l’execució.

Tot seguit van intentar convèncer els Rosenberg per separat a renegar del comunisme i denunciar-se mútuament prometent que serien indultats. No van voler i van triar morir executats tots dos el mateix dia. L’escàndol que l’execució va desfermar al món no s´ha acabat mai. L’any 2003 amb motiu del 50e aniversari de l’execucio una multitud es va reunir a un des  teatres de Nova York a recordar-los. Hi eren, com sempre, la Susan Sarandon, la gran figura venerable de l’esquerra militant a Nova York i els dos fills dels Rosenberg que han escrit llibres i lluitat tota la vida per causes progressives. Un dels dos és Professor i Chairman de Ciències Econòmiques a una petita Universitat i l’altre és un advocat que dirigeix una fundació

La Veritat

Amb el temps se sap i s’aclareix gairebe  tot. Vull dir, alguna vegada.

Julius Rosenberg era un espia de poca importància reclutat per un agent del KGB. L’Ethel no era practicament res; fou executada per saber què feia el seu marit sense denunciar-lo i no va dubtar en acceptar-ho per la  ideologia que havia fet seva.

En Morton Sobell (l’ex-company que s’havia escapat a Mèxic, on fou capturat), fou jutjat als EUA  i empresonat per 17 anys. Ara ja té 91 anys i havia negat sempre ser un espia, fins i tot parlant amb els fills dels Rosenberg però l’altre dia va cridar un periodista del Los Angeles Times i va confessar sobtadament i sense pressió de cap mena que sí que havia estat un espia igual que en Julius i que havia tramès a Julius detalls de la fabricació de sistemes d’artilleria i de radar, que al seu parer eren armes defensives. Ara s’ha quedat tranquil i morirà en pau. L’acusació que havien traït el secret de la bomba atòmica era un disbarat que no mereix comentaris. Havia reclutat gent en Julius? Hi ha qui diu que sí, hi ha qui no s’ho creu. Sembla que ell no era prou important ni tenia les connexions per apropar-se en confianca a gent important amb una proposta  tan perillosa. Quants espies tenia al seu cercle? Si se sap, no ho ha explicat ningú però llevat de Sobell i el cunyat de Los Alamos ningú més ha estat detingut o acusat mai. Eren espies, però no de primera. La lectura de les comunicacions amb Moscou, ara ja publiques,  es illustrativa del poc nivell de l’operacio. L’execució d’un espia de poca importància en temps de pau, sobretot sense proves, només per conspiració és un abus  que no s’hauria d’acceptar. La millor font per entendre el cas són les trascripcions de les comunicacions interceptades entre Rosenberg i Moscou, que es poden trobar a l’Internet. El xifratge és primitiu. Un cop, Julius es refereix al nom de la seva dona sense xifra (!). Sovint es queixa que no li paguen res i que té moltes despeses.

Altres espies petits se´n surten amb un parell d’anys i són sovint bescanviats per un altre espia de la potència adversària.Pel que fa a Ethel la seva execució fou un verdader crim polític sense fundació ni raó per obligar-la a recantar. Com que era petita, els electrodes de la cadira elèctrica no feien contacte com calia. Li van haver de donar tres descàrregues i al final de l´horror es va veure fum sortint del cap.

Ara fa molts pocs dies tambe es va morir als 91 anys l’advocat Katz,  defensor acarnissat dels Rosenberg, que per molts anys organitzava manifestacions amb pancartes davant del jutjat federal l’aniversari de l’execucio. La seva dona no li va voler dir i res de la confessio recent de Sobell  perque el difunt n’havia defensat sempre la innocencia i havia esgotat totes les sol.licituds de revisio de la sentencia i rehabilitacio dels Rosenberg

Hi ha una obra de teatre recent on es veu el fantasma d’Ethel recriminant a Roy Cohn al llit de mort: No en tenies cap necessitat…li diu

Tags: Comunistes Americans, Esquerra Americana, Guerra Freda, Julius i Ethel Rosenberg, Nova York

La Línia 7 del METRO

Jo sempre dic als visitants que haurien de visitar els altres “Boroughs” (o districtes judicials) de la ciutat, no sols Manhattan. Brooklyn és el més interessant. El Bronx és pobre. A Queens és on viuen els ciutadans de classe mitjana que no poden pagar els preus de Manhattan. A Staten Island deixem-lo córrer. Aquest Diumenge proppassat vaig decidir prendre un dels metros de Queens, el de la Línia 7, més conegut com a Orient Express i anar a la parada final, a Flushing (hi ha qui en diu Flu-Shing) on viuen milers de xinesos. Els turistes en general visiten Chinatown, al voltant de l’Ajuntament, a Manhattan i se´n van sense saber que hi ha un altre barri xinès, potser no tan espectacular, però molt més interessant, a Flushing, una part remota de Queens. Els xinesos de Chinatown parlen la llengua cantonesa i molt residents són originaris de Hongkong. Els de Flushing, en canvi parlen mandarí i mil altres llengües i dialectes que no sé identificar. Al començament tots els inhabitants eren  de Taiwan però ara ja estan molt barrejats i han  creat una zona comercial molt gran gairebé xinesa al 100%, on viuen molt de gust. Es com una ciutat xinesa moderna, sense turistes, on es parla i s’escriu relativament poc anglès.

La tirada amb el metro és llarga. Estudiant els passatgers, segons el lloc pel que passem es poden admirar les races i religions principals del món. Cal travessar sota terra i sota l’aigua l’East River. Després, poquet a poquet, bufant sota el sol de justícia, el tren puja a un tram elevat, que transcorre pel bell mig de Roosevelt Boulevard, un microcosmos de nacionalitats i llenguatges.

Arribem al Corona Park, on es troben els estadis de tennis. L’US Open s’està jugant. Veig gent dintre dels dos estadis principals. En Nadal encara no ha begut l’oli, però un dels estadis replendeix amb el llum emès pel Federer . La parada següent és l’estadi Shea de béisbol, on juguen els Mets. Al costat ja gairebé han acabat de construir un segon estadi nou, el Citifield. La temporada vinent estrenarem dos estadis de béisbol a Nova York i un de football a Nova Jersey. Tothom construeix estadis nous amb palcs i seients de luxe. Deuen tenir diners. Al costat de l’estadi vell, veig un anunci: Sou fans dels Mets? Compreu-vos a bon preu seients de l’Estadi Shea de record! Quin acudit tan ximple. Qui compraria seients del Camp Nou?

Els carrers de Flushing

Els carrers estan tan plens de gent com les Rambles. Es natural: la tarda és magnífica, fa sol, la temperatura ha baixat i ja és agradable. I els xinesos amb els qui comparteixo els carrers són una població urbana i volen sortir dels habitatges on viuen tancats. Tenen alguns parcs, no gaires. A mí m’agrada molt el Jardí Botànic, on sovint s´hi veuen casaments a un hemicicle molt maco, però avui vaig en una altra direcció.

Flushing és una zona comercial coberta de cartells en xinès, amb una botiga al costat de l’altra, amb venedors ambulants de llibres i de menjar. Hi ha molts Restaurants. Alguns estan especialitzats en el Dim Sun, allò de les cosetes petites que per als meus amics xinesos és la cosa millor que es pot prendre per un àpat i que ara s’està posant de moda per tota la ciutat. Els establiments bons sembla que estan sempre al primer pis perquè els clients no siguin molestats per la gent i els sorolls del carrer. També hi ha moltes galeries de minibotiguetes petites que venen de tot: vestits de dona, sabates, rellotges, menjar, roba interior. Baixo una escala i em trobo amb un restaurant petitó (una fonda?) que és evidentment només per nadius de l’Est. Els clients estan asseguts en una de dues taules comunals. El dinar o sopar es compra a l’entrada: hi ha tres pots grans calents plens d’un líquid espès i gelatinós amb trocets de carn i de verdures nedant per dintre. El contingut dels pots té tres colors diferents. Probablement l’olor també és diferent però no goso ensumar res. Veig un xinés que entra, treu menjar de dues de les calderes amb una cullera molt gran, s´ho posa a una mena d’escudella o tassa i va a la caixera. La noia s’ho mira breument i cobra. M’en recordo que jo a d’entrar tenia gana. M’atreviré o no? Estaria bé: el menjar és de color vermell, blanc o groc i marró. Els colors vermell i marró em farien il.lusió, però potser podria provar els tres. M’ho penso i m’ho repenso. Doncs apa, sí. Si no puc menjar-ho com que ja he pagat me’n vaig i s’ha acabat. Però aquesta vegada és que no. Jo crec que els altres clients s’haurien admirat molt si jo m’hi hagués assegut. Ara que la pròxima vegada, segur que sí que ho faig.

Una cosa que sí que m´ha agrada molt , són els molts forns-pastisseria-cafès que hi ha. Entres i agafes una plata i unes pinces i tries entre les coses que ofereixen, pans dolços plens de coses inesperades, com ara carn de bou, peix, mango, crema, cacauets, préssecs. També tenen pastissos molt interessants. Ho portes a la caixera i si vols pot seure i consumir-ho. Estan molt bé de preu.

Veig a una d’aquestes pastisseries una senyora negra amb un nen d’uns deu anys que està triant un pastís molt gran darrere el vidre, però el noi el vol veure fora abans de dir que sí a la mare. Es dificultós treure’l sense fer malbé la decoració del pastís triat o dels que hi ha al costat omplint l’estanteria, però una dependenta xinesa molt joveneta ho fa amb una habilitat increïble, com si estigués movent peces de domino: a la dreta, a l’esquerra,  afluixa, un xic més endavant, treu un altre pastís, fica’l a un altre lloc. Un art. Miraculosament el pastís triat apareix damunt el mostrador intacte. El nen somriu. La mare no tant, perquè ha de pagar.

Vida Cultural i Política

Hi ha parades de llibres nous, sovint com és natural diccionaris. Se m’acut que en canvi als barris immigrants de Barcelona probablement no es poden comprar diccionaris catalans pel carrer. Els amos d’aquestes parades són indis, no xinesos, però també es veuen botigues grans de llibreters xinesos, amb molts DVDs de pel.lícules  i  CDs. Hi ha revistes tant de Taiwan com de la RPX. Molts llibreters no venen res en anglès. Veig les piles de llibres a les taules. Com els àrabs i els israelians, els xinesos escriuen començant a la nostra darrere pàgina. Què deuen dir els llibres? Quina frustració tan gran no entendre res de res.  La imaginació vola. Seran llibres de cuina? D´història? Novel.les roses? Llibres eròtics? No se sap. No ho diu enlloc. No es pot preguntar. Jo ho sé: contenen la saviesa oriental, els secrets meravelloses de mags, bruixots imperials, flors de tots colors, ocells magnífics, tantes coses que només ells saben! No m’havia sentit mai tan analfabet com avui. Com és possible que hi hagi tanta gent que no volen aprendre?

Als aparadors es veuen molts cartells electorals. A Amèrica no hi ha llistes de partit: tots els candidats estan recolzats per un partit però es presenten individualment. Tots els anuncis ensenyen fotos, que és molt necessari perquè altrament pel nom tot sol no es podria saber si el candidat és un home o una dona. Gairebé tots els anuncis electorals són bilingües (per tria, no imposició de ningú) però n´hi ha que estan només en xinès. Què deuen prometre? Que també enreden o està prohibit entre ells? Els xinesos tenen poques manies, són treballadors i tiren pel dret. No es preocupen massa de minúcies legals ni de coses prohibides mentre estiguin en confiança. Com que es fan ciutadans tan aviat com poden, estan organitzant tenir pes polític.

Passo davant d’una antiga sinagoga amb una casa molt gran. La sinagoga té vidres de colors amb imatges, com les esglésies cristianes. Fa alguns anys, abans que arribessin els xinesos, Flushing era predominantment un barri jueu. Però vells i ruïnosos com són aquests dos edificis, són macos. Fa temps que hi ha un anunci a l’exterior oferint-los per vendre. El terreny es tan gran que sens dubte una immobiliària el comprara, derrocara els edificis i hi construirà un edifici. Noi, quina sala d’estar tan maca i gran per donar festes i rebre amics faria el temple. Potser massa gran. Ho deixo córrer. Ben pensat, hi cabrien moltes famílies xineses dintre.

Els xinesos no semblen tenir gaire preocupacions religioses, a diferencia de molts altres immigrants, que aviat comparteixen molts dels interessos  dels americans. Als turistes els estranya però l’Espanya Imperial també era molt religiosa. Quina fortalesa deu donar saber que Deu mateix esta al costat teu en tot el que fas!

La ciutat els ha bastit al barri una biblioteca molt maca i gran. Hi he entrat sovint. Tenen de tot tant en xinès comen altres llengües locals i sobretot molts audiovisuals i cursos d’anglès. Es una qüestió de temps: tots acabaran parlant l’anglès i els seus fills fugiran de Flushing per barrejar-se  i ser igual que tothom i altres immigrants prendran el seu lloc. Sempre ha estat així.

Hi ha molts repartidors de volants i anuncis pel carrer. No s’entén què ofereixen. Evidentment no tinc cara de xinès perquè molts em veuen i no em donen res. Però una dona que porta un cartell damunt un pal és molt insistent. Jo responc que no, gràcies, sigui el que sigui. Ells indignada, em persegueix i al final entenc què diu: Massage, massage. Home, francament, probablement només ofereix massatges de debò, però contractar un massatge pel carrer d’una desconeguda… No, gràcies. Un català que es cuida pot viure molts anys

Finances

Tots els xinesos que conec ho fan molt bé amb els diners. Diuen que pel nivell d’ ingressos, sovint tenen estalvis increïbles. Me’n recordo que fa anys això mateix  també es deia dels catalans. Deu ser veritat perquè aquí, com a Chinatown, es veuen moltíssims bancs, no sols els locals sinó també d’altres amb noms exòtics. D’alguna cosa deuen viure. Fins fa poc els xinesos tenien un sistema de bancs familiars amb un vellet de la família que guardava els diners i els garantia amb la seva paraula d’honor. Però es veu que amb el progrés les coses interessants desapareixen.

Flushing té una posició privilegiada per a la gent que viuen a Long Island perquè si és aquí on vius, està a l’entrada de NY. Per això molts matrimonis xinesos venen al matí en cotxe de les seves llars suburbanes a LI, aparquen a un dels garatges i prenen el metro o un tren (o un taxi) cap a Manhattan. Al vespre es tornen a trobar davant del cotxe. Els dies es fan molt llargs.

Veig pel carrer una dona rossa, blanca, d’uns quaranta-tants que ha anat de compres i ara espera l’autobús. Estic aturat un moment i la sento parlar pel mòbil. Té accent de Madrid . Em cal reflexionar. Potser va baixar de l’avió al JFK fa anys com jo plena d’il.lusions i convençuda que faria fortuna… Potser n’ha fet i jo no ho entenc. Me´n vaig.

Em fan gràcia les botigues barates que venen de tot  per menys d’un dòlar. Els passadissos són molt estrets. Si topes amb un badoc que només mira, et quedes atascat. Arribo a la caixa a pagar per una coseta, a temps de veure una escena ridícula. Un jove d’aparença xinesa, ben vestit, entra i li diu a la caixera en un anglès perfecte, que ha vingut a parlar de la feina que anuncien. Però és que la caixera gairebé no parla anglès i no entén de què va. El jove que parla poc o gens de xinès s’explica: la feina de l’anunci. Anunci? Quin anunci? Aquí no tenim cap anunci i no oferim feina. Frustrat el jove se´n va a la porta de vidre i assenyala un cartell en xinès que hi ha pegat al vidre. Aquí, aquí ho diu. La dona surt i camina cap a la porta. I es fot a riure. El jove no sap llegir bé el xinès i es veu que ha confós l’ideograma amb una altra cosa ben diferent. Se´n va amb la cua entre les cames. Trobo que la botiga era miserable i no li hauria agradat

Déu-siau

Adéu, fins la pròxima. El metro està encara buit a aquest barri. Davant meu seuen un noi i una noia molt jovenets i modestos, sens dubte estudiants de High School. Ell sembla xinès, ella hispana. Porten bosses amb llibres escolars (en diumenge?) i ara comparteixen tan contents els auriculars d’un iPod. Quina imatge per a Nova York, un model de com acabarà aviat tot el món! Barrejat. Mestissatge total. I tothom encantat. I no passa res.

Tags: Costums, Flushing, Nova York, Vida als EUA, Xinesos

Els que ens interessem per la política, ens ho estem passant molt bé aquest any. La lluita electoral és de bon troç la millor, més emocionant i entretinguda que s’hagi vist mai al país. Resulta que ahir Dijous 28 d’agost, 38 milions d’americans vàrem veure la gran exhibició de competència i professionalisme de les telecomunicacions d’Obama i el seu equip al nou estadi de football de Denver. L’Obama és un dels millors oradors naturals que s’hagin vist mai al país i un home d’una astúcia i intel.ligència poc comuns (que les necessitarà totes dues) i ens va oferir un espectacle magnífic, gairebé com el de Pequín als Jocs Olímpics amb xistes, personalitats, discursos bons i dolents, entretenidores, dos escenaris espectaculars i un estadi ple amb 90,000 espectadors. I tot això gratis! Prepara´t, Mc Cain, vam pensar tots: La CNN va enxampar els tècnics de TV fent experiments amb quatre vestits de diferents colors davant el fons blau: eren de la Hillary, que al final en va triar un de color taronja. Jo prefereixo mirar les transmissions de les cadenes de pagades pel Congrés anomenades C-SPAN, perquè no tenen cap mena de presentadors. Ho ensenyen tot amb les càmares dirigides a l’escenari sense cometaris ni explicacions i hom s’estalvia haver d’aguantar els comentaris de teleespecialistes de CNN o les altres xarxes que es pensen que ho saben tot i només es repeteixen. Al final del discurs d’Obama ja vam donar  la campanya per finalitzada. Fins i tot en McCain s´hi va afegir. En una acció sense precedents, va pagar un anunci a les televisions nacionals dient a l’Obama que l’endemà es tornarien a barallar però que aquell vespre, felicitats “for a job well done”. Caram! Els polítics s’havien civilitzat. Ara que la gent dels anuncis per TV no s´havien civilitzat. Van fer seguir el salut del vellet amb un anunci d’un plan d’inversions per a la jubilació i amb un altre d’una medicina per fer créixer els cabells. Les oportunitats cal aprofitar-les.

Però l’endemà, el vellet McCain complia els 72 anys i en tenia preparada una de molt grossa. Va anunciar que presentaria el seu company/a de ticket aquell dia a un petit estadi (comparat amb el de l’Obama) per a 8-9,000 espectadors a Dayton, estat d’Ohio, que és un dels grans estats que no es pot predir com votaran i per això són molt importants. El vespre anterior, després de veure l’Obama ja els periodistes havien començar a discutir qui seria el company i tots estaven seguríssims que ho sabien i repetien el mateix nom. El divendres, cap a les 9 del matí, enmig de la sorpresa i desconcert generals, la CNN va anunciar que feia hores un avió particular de propietari desconegut havia aterrit, no a l’aeroport comercial de Dayton sinó a un aeroport petit de districte a 35 milles, enmig de grans precaucions i secret total, del que van sortir una dona amb marit i fills, que fou identificada aviat com la Governadora Sarah Palin, republicana, d’Alaska. Tothom va entendre. La Vice-Presidenta havia arribat.

Mira que és difícil desconcertar a la gent de CNN i els competidors, però en McCain ho havia aconseguit. Els presentadors es van quedar gelats. No tenien ni fotos, ni biografia, ni en sabien res d’aquesta senyora. Es possible això? Ho he vist jo mateix o sinó no m’ho creuria. Un presentador fins i tot va arribar a preguntar si algú sabia com cal pronunciar “Palin”. La veritat és que la senyora sí que estava a la llista, però ningú l’havia pres al seriós.

La presentació oficial a l’Estadi de Dayton començava a migdia. Quan les càmares van començar a trasmetre, es va veure el contrast catastròfic amb la perfecció d’Obama. Per entretenir, només tenien unes cheerleaders que eren nenes molt jovenetes d’una escola secundària amb uniforms lleigs que no aconseguien fer cridar els slogans del dia i sovint ni podien ballar ni es feien escoltar. Quan el McCain va entrar l’angle visual de les càmares estava completament bloquejat per banderoles i pancartes i no se’l veia. Al final, quan va començar a parlar, ens vam adonar d’una cosa que s’ha dit moltes vegades: el McCain té por de parlar en llocs molt grans. Se´l veia malament, incòmode, de mal grat, nervós. A vegades li deia als admiradors que deixessin d’aplaudir (increïble!). L’Obama verdaderament el fot obligant-lo a parlar davant audiències grans.

I la Sarah va comparèixer. Es una senyora de 44 anys i amb cinc fills, molt ben conservada i atractiva, amb un pentinat molt diferent al que portava recentment (es veu que sí que tenen professionals els Republicans). Té, com el Biden, un fill gran que està a punt d’anar a l’Iraq amb la Infanteria, està casada amb un senyor que ella diu que és un esquimal i que viu d’un negoci de pesca comercial. Un dels fills, l’últim, va néixer amb la síndrome de Down. Ella ho va saber durant l’embaraç, però consistent amb les seves creences antiaborcionistes, el va portar al món. Es partidària de buscar petroli a tot arreu a Alaska. Va fer la seva carrera fulminant acusant la gent de corrupció, amb la qual cosa va fer saltar el governador previ, també un republicà. No va néixer a Alaska, però l´hi van portar quan tenia tres mesos i no ha viscut mai enlloc més, excepte pel College que el va estudiar a Idaho. A l’escola jugava a basquet i l’hi deien Sarah la Barracuda, que en anglés sona mig ofensiu, mig afectuós.

L’opinió prevalent és que aquesta tria tan inesperada i desconcertant ha estat molt ben feta. El seu discurset a Dayton va anar molt bé. La idea és pescar (com diria el seu marit) totes les dones ex-clintonianes disatisfetes, que són moltes. Però ella té molts enemics. Això de la lluita contra la corrupció està molt bé, però és molt perillós. El Senador senior d’Alaska està als tribunals ara i era molt amic seu. Segur que a hores d’ara tots els professionals demòcrates ja estan burxant.

Hi ha una cosa que a mí no m’agrada gens ni mica: és una partidària entusiasta de la possessió privada de tota mena d’armes (hi ha fotos seves disparant armes automàtiques que semblen de guerra) i tal com el seu pare és una caçadora entusiasta. Però sabeu quin bestiar caça? Ants (“mousses”) i caribous! A mí em sembla terrible. Jo no faria mal a cap d’aquests animals tan grans i macos. Diu que el seu pare té la paret coberta de caps de bèsties dissecades. Cadascú amb el seu gust que jo no comparteixo gens ni mica. Això és gairebé com matar braus a la Monumental.

Hi va haver a principis del SXX un president, el Theodore (Teddy) Rooselvelt que a mi m’agrada perquè va lluitar per alliberar Cuba i pel qual és anomenat el “Teddy Bear” , que es feia dir el “Mousse” (l’Ant). No era perquè li agradés matar-los. Vet aquí la història:

En Roosevelt era un home una mica bèstia que feia discursos electorals llarguíssims sense ser un bon orador. Un dia, anat a un míting, un desgraciat li va disparar un tret amb una pistola al pit. Enrabiat el Teddy va manar a la policia que li portessin l’assessí fallit per interrogar-lo a l’escena. El va agafar pels cabells i sacsejant-lo va demanar que qui l’havia enviat a assassinar-lo(ell tenia sospites). Però el pobre delinqüent era un transtornat que només deia bestieses, o sigui que el Roosevelt el va deixar anar i se´n va anar a fer el seu discurs com si no hagués passat res. Cap al final, es va aturar i va obrir dramàticament la seva jaqueta, ensenyant una camisa coberta de sang i va anunciar èpicament que no l’importava morir per la pàtria i les llibertats (de fet el plec de papers amb el discurs havia mig aturatla bala) I abans que se l’enduguessin a l´Hospital encara va ponunciar la frase que el va fer famós: “Cal disparar més d’una bala per matar un “mousse””

Tags: eleccions, EUA, McCain, Obama, Sarah Palin