Els EUA són diferents

Nelson Mandela ja ha anat a ocupar el lloc que legítimament  li pertany al costat de Mohatmas Ghandi i Martin Luther King i esdevé el tercer home de color que va haver de lluitar contra la crueltat i barbàrie de que es capaç la raça blanca. Tres homes molt admirats, però ben poc imitats que van demostrar que no hi ha cap obligació d’obeir lleis injustes i opressives ni necessitat de combatre-les amb violència. El camí i el martiri de tots tres fou molt diferent. Dels tres, Nelson serà sempre el més influencial i probablement rellevant per al món modern, potser fins i tot per als Catalans. La vida natural de Nelson Mandela ja s’havia acabat el passat juny quan a l’edat de 95 anys, incapaç de moure’s i pensar i tornar a fruir de la vida com els homes volem, els metges i la família van faltar el respecte degut al seu cos sense esperit ni esperança de recuperació i li van negar la mort natural que es mereixia. Com acaba de dir l’Arquebisbe Tutu, Mandela fou un regal del cel. Tenen molta raó els que ara ballen i canten enlloc de plorar, celebrant la seva vida. Ell faria sens dubte el mateix.

Els Inicis

El seu pare, que tenia quatre dones, era el cap principal de la seva tribu (en diuen “clan”) però va morir jove i Mandela, que va aprendre l’anglès d’adolescent, va créixer amb un oncle que va governar enlloc del pare mort. D’aquest home ell va aprendre una cosa fundamental: governar no és sols manar, cridar i donar ordres, sinó parlar i escoltar buscant sempre el consens i la pau. No ho oblidaria mai.

Va anar a estudiar Dret a la Universitat, on va conèixer membres del Congrés Nacional Africà que havia esdevingut l’organització única lluitant en tots els fronts per l’alliberació del poble negre sotmès a la crueltat de l´Apartheid i la repressió. Nelson es va destacar aviat pel seu lideratge, lucidesa i habilitat oratòria. Així i tot, no anava pel bon camí perquè el Congrés volia restaurar la supremacia negra contra els blancs, que haurien de ser expulsats del país o quedar reduïts a la impotència. Una trobada pel carrer completaria la seva formació política. Descriu el biògraf una escena gairebé còmica: un dels líders del Partit Comunista Sud–africà estava a casa seva mirant per la finestra quan el va reconèixer passant pel carrer i va sortir corrent  a presentar-se i parlar amb ell. De les converses amb el grup comunista, Mandela va treure per sempre més la noció d’un futur on negres i blancs s’embraçarien en germanor compartint la pàtria comú africana. Aquesta noció cabdal l’inspiraria fins al final de la seva vida. Però ai las, eren els anys de a Guerra Freda i Mandela va quedar marcat com un terrible i perillós comunista, una qualificació que la premsa del règim feixista de Franco va cultivar amb entusiasme.

Apartheid vol dir odi

Els blancs minoritaris de Sud Àfrica tenien durant la guerra mundial un règim filonazi odiós, opressiu, undemocràtic i violent que veia amb por o recel la immensa majoria negra i estava determinat a mantenir–la subjugada. El país vivia econòmicament millor que molts gràcies en part a les mines d’or i les de diamants que els garantien un virtual monopoli mundial.

Un mal dia en 1948 van proclamar l’Apartheid, la separació oficial de blancs i negres sense pretensió d’igualtat. Algú es pensarà que això ha passat a altres llocs, que és veritat, però no va tenir enlloc la radicalitat, bestialitat i salvatgisme de Sud-Àfrica. La separació i les prohibicions als negres eren constants i extremes, sempre humiliants. La policia blanca era incompetent però sadista i barbàrica més enllà de la imaginació. Les escenes d’horror van pogut ser preservades per sempre gràcies a l’heroisme de molts periodistes i càmera-men i les hem tornat a veure aquests dies amb el mateix horror. Són difícils de mirar. Eren éssers humans aquells policies salvatges que disparaven sense provocació, trencaven ossos, torturaven, arrossegaven cossos pel carrer i sempre reien? Sens dubte hi havia blancs que protestaven, però no gosaven alçar la veu.

Un Mandela horroritzat abandona el pacifisme

Un incident gravíssim, una massacre filmada en detall que produeix angoixa de veure, va agitar molt els ànims a tot el món. Una manifestació pacífica i desarmada avençava cantant i ballant com sempre per la carretera, quan un vehicle cuirassat com un tanc, envoltat per policies amb rifles va aparèixer al davant seu. No hi havia encara per sort els fusells d´assalt dels nostres dies. Els agents blancs van obrir foc sense més. Hi va haver prop de setanta morts i gairebé 200 ferits. El món va començar a pagar atenció.

Un altre incident esgarrifós fou el del “Cavall de Troia” igualment filmat per càmera– men temeraris de la cadena CBS nord americana. Un camió civil carregat amb caixes de metall altes s’anava  obrint el pas lentament dintre d´una manifestació negra a un centre urbà, completament envoltat per manifestants  que no se’n preocupaven. Quan el camió va arribar al centre de la multitud, de sobte uns sis policies armats amb fusells que estaven amagats dintre de les caixes es van aixecar rient per la sorpresa i amb fusells van obrir foc contra els desgraciats negres a poquíssima distància. Era com disparar contra ànecs de cartró a la fira. Potser li van concedir a algú una medalla per la idea. Sense veure-ho, l’escena no es pot creure. Sembla una pel.lícula molt dolenta. Els agents de l’Apartheid eren inhumans. Altres films ensenyen cotxes de la policia avençant lentament pels carrers buits de Sowetho i disparant cegament contra les parets de barraques de fusta i llaunes. Es deixaven filmar. No temien res ni tenien escrúpols. Feien escarni del món.

Després de la massacre, en Mandela, que fins aquell moment havia dirigit només accions de desobediència civil estil Martin Luther King, va dir prou, declarant davant d’una càmera que en vista d’aquells crims, la política del pacifisme no es podia continuar i ell fundaria la branca militar del Congrés Nacional Africà. La majoria de les seves accions militars van ser sabotatges i no se sap que vessés sang, però sens dubte planejava una guerrilla a l’estil de Fidel Castro com ell mateix va dir. Des d’aquell moment, esdevingué un terrorista i comunista certificat. La policia el va enxampar pel carrer, segons se sospita, gràcies a un informant de la CIA. El seu procés judicial és famós pel discurs d’autodefensa que Mandela va pronunciar en defensa de la llibertat i la democràcia, per la que estava disposat a morir, una peça política admirable, digna de ser estudiada encara. El volien condemnar a mort però al final va treure empresonament per vida amb treballs forçats.

Winnie

Nelson i la seva estimada segona muller Winnie tenien dues filles molt joves. Un cop deportat el marit a l’illa Robben, Winnie va esdevenir una lluitadora ferotge pel seu missatge i llibertat. La policia se li va tirar al damunt. Fou arrestada, maltractada, empresonada però ningú la podia fer callar. Al final fou exiliada per força a l’estranger per uns anys. D’aquest temps es conserva una carta esfereïdora d’una filleta a Nelson: els nostres pares estan a la presó, per a nosaltres no hi ha festes, ni regals, ni jocs i estem soles. Perquè no podem ser com altres? Els fills no havien triat res i haurien volgut una vida normal.

Winnie va tornar de l’exili i es va establir com una figura molt important dintre del Congrés, sempre en contacte amb el marit, sobretot per carta i fent de portaveu de Mandela. Al final es va complicar la vida amb la tortura i l’assassinat d’un xicot acusat de ser un informant que era un futbolista a una organització dirigida per ella i després l’assassinat del metge del noi. Va donar en persona una pistola i 8,000 $ a un hit man. També va apropiar diners que no eren seus. I va tenir aventures sexuals mentre Nelson seguia tancat. Molts anys després fou jutjada i se’n va sortir amb una sentència suspesa. Winnie havia estat una heroïna nacional autèntica que havia evolucionat malament com tants altres alliberadors han fet. Nelson va haver de divorciar-la però mai va renegar d’ella. L’havia estimat de debò. Ell no oblidava mai. Winnie segueix  essent diputada al Parlament en els nostres dies i és membre del Comitè Central del Congrés

El poble dels Estats Units, contra l’Apartheid i per Mandela

Molts europeus jutgen Amèrica pels seus governants i la seva política exterior de govern, que ni aquí ni enlloc són el millor que tenim al país, però ignoren l’enorme potencial progressiu del poble immigrant que va venir a treballar, viure amb a família i, sense cap ideologia, creu fermament en la llibertat i democràcia per a tots. Ai de qui els desperti!  Ja feia molts anys que el tema sud-africà preocupava i feia molt de neguit. Poc a poc un moviment de boicot es va posar en marxa, exigint la liquidació de totes les accions de companyies que feien negoci amb un règim tan feixistoide i violent, i es va estendre per Europa. Poc a poc, corporacions públiques i universitats s’hi van afegir però la resistència fou molt gran. Es guanyaven molts diners a aquell país llunyà. Els sud-africans se’n burlaven. L’única cosa que els molestava era el boicot esportiu que no permetia als seus equips sortir del país ni anar a les Olimpíades.

Però després de la victòria de MLK en la guerra pels drets civils al sud, el moviment va créixer. Un dia un grup va organitzar una demostració de desobediència civil davant l’Ambaixada de Sud-Àfrica i molts participants van ser breument detinguts. Fou com un xoc elèctric. Els actes de desobediència civil es van escampar com el foc. Poc a poc, tothom que es respectava, inclosos polítics volien ser arrestats per la policia cridant contra l’Apartheid. Hi va haver un total d’uns 150,000 detinguts en total, sense morts o ncidents greus, molts d’ells gent poderosa i artistes ben coneguts.

I, oh miracle! El Congrés Republicà (!!!) va escriure i aprovar una llei de boicot i desinvestiment duríssima contra Sud-Àfrica. El Sr. President Reagan s’hi va oposar amb desesperació. Ell només sabia que els de l’Apartheid eren anticomunistes i Mandela era un terrorista. Deia que amb temps i una canya tot s´arreglaria. Va arribar a fer un discurs televisat demanant que el poble aturés el seu propi Senat i va vetar la llei. Però el poble americà s’havia sublevat. El veto fou anul·lat en segona lectura i la llei va entrar en força.

Aquell dia el règim africà va quedar ferit de mort i va entrar en una llarga i dura agonia que va durar uns quatre anys. L’hora de Mandela s’acostava.

Sortint de Robben i de la presó

Què pot fer un ancià de setanta-tants anys després de 27 anys d’empresonament? Nelson s’havia endurit. Era una versió quasi perfecta de l’home que havia entrat, ara disciplinat i fixat en l’objectiu únic d’alliberar el seu poble. El Congrés havia estat com tots els moviments d’alliberació un partit radical socialista a l’estil de Castro, i tenia la nacionalització de les mines com a objectiu principal. Però Nelson tot això ja ho havia deixat córrer. Només volia llibertat i democràcia i estava disposat a reconciliar-se amb els blancs. El cel i els anys li  havien regalat un somriure meravellós i tenia un dot natural per la política. I havia entès que calia perdonar per poder seguir vivint en pau. No tenia cap altre objectiu.

En 1990 el règim, dirigit ara el President FW. DeKlerk va decidir obrir negociacions amb Mandela. El cas sembla estrany. Negociar amb un presidiari septuagenari famós que havia passat tants anys lluny del món? La idea que aquells desgraciats tenien era convertir-lo en un titella que servís per calmar els negres sota la direcció blanca. El van treure de la cel.la i li van donar una casa amb una piscina i li van enviar una caixa d’ampolles de vi. Així de malament el coneixien. Però seguia empresonat.

Després d’uns mesos, DeKlerk es va presentar al seu Parlament declarant que l’interès nacional exigia l’alliberació immediata i incondicional de Nelson Mandela. L’endemà Nelson i Winnie van sortir agafats de la mà rient, puny en l’alt, per la porta principal de la presó i el món va cridar un gran hurra!

Però no s’havia arreglat res. Els blancs sentint-se traïts pel seu Govern, abandonats a un terrorista i espantats esmolaven els ganivets i preparaven les pistoles per defensar- se. I els negres feien el mateix, veient acostar-se l’hora de l’ansiada revenja. Calia un miracle per evitar la guerra civil.

1990-1994. L’era pre-constitucional a Pretòria, Capital de la Nació

Al film Invictus ensenyen una caravana de cotxes negres duent en Mandela a la propera ciutat de Pretòria. No va ser així. Un film contemporani ensenya a Nelson i Winnie asseguts als seients de darrere d’un petit Toyota vell i brut, amb un xòfer i un home de seguretat al davant. Sense descansar, Nelson va anar a l’ajuntament i des de les escales va parlar al poble, blanc i negre, congregat a l’exterior. No el coneixia ningú. Els blancs havien estat enganyats sobre qui era i el temien. La seva obertura, la primera en públic, fou digna d’ell… i fins i tot de Shakespeare. “Saluts a tothom! He vingut a dur-vos la pau, la llibertat, la democràcia i la reconciliació” Com a mínim va aconseguir intrigar molta gent. Potser sí que aniria bé? Amb un discurs no s’arregla res.

L’endemà va anar a una conferència de premsa. Només entrar a una sala, sobtadament va topar de nassos amb el President FW DeKlerk, l’encarnació de Satanàs, el cap odiat de l’enemic racista, un dictador. Si mireu el film, potser reconeixereu, com jo,  per una fracció d’un segon dubte, ràbia, potser odi a la cara de Mandela. Però en una exhibició d’autocontrol extraordinari, el vellet lluint el seu famós somriure meravellós va encaixar cordialment amb DeKlerk, l’home que acabaria treballant per a ell com a Vice-President i que no havia estat mai un dels homes durs del règim. En l´actualitat en DeKlerk diu que van acabar fent-se amics i que Mandela fou el fill més gran de la nació de tots els temps. A la sala hi havia tots els periodistes de l’apartheid que havien passat anys exigint mà dura contra ell i tots els negres, insultant, amenaçant i calumniant a ell i al Congrés. Mandela va anar directament al grup saludant cordialment i fent bromes. Fins i tot parlava una mica d’Afrikaans (holandès) com molts blancs. Va ser en aquell moment que alguns van començar a creure en ell. Però tot eren paraules.

DeKlerk i els seus encara es pensaven que podrien mantenir-se al poder en alguna forma modificada i seguien provocant i perseguint al Congrés. Ara molts negres estaven armats i la violència augmentava cada dia i ja es cantava la guerra civil. Un Mandela exasperat va confrontar una manifestació negra. “Si algú de vosaltres té una pistola o un ganivet esmolat, llenceu-los al mar ara mateix! No és el camí” fou el seu consell. Parlava molt clar.

En Clinton a vegades diu coses inesperades de les que ningú més pot o vol parlar. Se sabia molt bé que els blancs de l´Apartheid havien desenvolupat amb ajut israelià un programa nuclear absurd però perillosíssim, i havien arribat a fer explotar amb èxit una bomba, potser seva, potser israeliana. Què en volien fer de les bombes atòmiques? Tenien un petit arsenal que segons sembla en Clinton va poder fer destruir completament l’any 1991 amb la cooperació plena de DeKlerk. El problema fou resolt, encara que a molts ens sembla que Israel hauria de donar explicacions.

DeKlerk va entendre que l’Apartheid s’havia d’acabar i va convocar un referèndum per abolir-lo. Només van poder votar els blancs però el 60% van triar l’abolició. Finalment, després de 48 anys horribles que no havien aconseguit pau i tranquil.litat per a ningú, sinó tot el contrari, tot canviaria.

En aquell moment el Premi Nobel de la Pau fou concedit a Mandela i DeKlerk. Sembla que al final DeKlerk, emocionat,  va veure el llum. Va posar-se a treballar amb Mandela, que també era un advocat, escrivint una nova Constitució inspirada en la Constitució americana i les lleis fonamentals britàniques amb l’afegit de les lleis de drets civils i llibertat individual més progressives del món, encara un exemple a seguir. Tant debò copiem aquestes disposicions a Catalunya algun dia.

I el 1994 tots els negres i blancs van votar junts pel nou President del nou règim sota la nova Constitució, sovint amb llàgrimes als ulls i abraçades i càntics. Ja no hi havia perill de guerra i el President Mandela  havia esdevingut Madiba (un títol honorífic  màxim del seu clan que és absurd voler traduir). Nelson havia entrat a la glòria, però no era ni perfecte ni un sant. Ell ja deia que només era un pecador que seguia lluitant… A la família li semblava que els havia abandonat. Un vespre, ja President, va voler fer un petó a la filla més jove abans de retirar-se. Inesperadament, la dona li va girar la cara dient amb ràbia “Tu sí que deus ser el pare d’una nació, però no has estat mai el meu pare”

La “Truth and Reconciliation Commission” (Comitè per la Veritat i la Reconciliació)

Aquesta fou una de les obres mestres del President Mandela per assolir una pau estable i tancar per sempre un passat horrible. Aquesta comissió, nominalment presidida per l’Arquebisbe Tutu tenia l’encàrrec d’identificar víctimes del terror i donar als ciutadans la possibilitat d’explicar-ho en públic, de cridar i acusar. Igualment els torturadors i criminals de l ‘Apartheid  tingueren l’oportunitat de presentar-se, confessar i obtenir així el perdó. La comissió es va reunir en públic per primera vegada a Cape Town en 1996. Una cadena local de TV va transmetre la primera sessió pública i després Noruega va pagar per la transmissió per ràdio de la resta. Van tenir un problema molt gran per les diferents llengües que parlaven els indígenes i les dues dels blancs.  Notable fou el testimoni de DeKlerk. Amb el cap cot, va demanar perdó per l’Apartheid i per tots els crims de règim. Tothom que es va presentar rebé una amnistia sense càstig. També es va haver de presentar Winnie Mandela, que era culpable de moltes coses lletges, per no parlar d’un trist discurs que va fer un dia en mala hora. L’Arquebisbe la va invitar a demanar perdó però ella, orgullosa i combativa com sempre va donar una resposta gens clara. El grup va fer moltes recomanacions que foren incorporades a la llei. Noteu la diferència entre això i l’amnistia cega de la transició espanyola, que només va fer callar les víctimes innocents i va regalar immunitats sense contrapartida. L’exemple Sudafricà ja ha estat copiat manta vegada, com alternativa necessària i superior al sistema de Nüremberg o a l’espanyolada de la transició. Naturalment, hi va haver detractors però la majoria pensa que fou una de les victòries i lliçons més grans del Lleó de Robben Island. En general, el poble no vol sang, però cal deixar parlar i escoltar i al final les víctimes tanquen el capítol, porten flors al cementiri, ploren i resumeixen la vida! Perquè ja ho han fet tot i el rellotge no pot fer marxa enrere. Madiba va fer molts gestos com aquest i ho entenia millor que ningú. Sud-Àfrica viu i és un país lliure multiracial (el “rainbow”, en deia Nelson) on més de dues races viuen juntes. Si no, com ells diuen, ara seria un país com Afganistan o Síria.

Fou Mandela un bon President?

Mandela tenia, a més del somriure, una habilitat política, habilitat social i un autocontrol extraordinaris. No tenia sinó un sol objectiu en la seva vida i el va assolir plenament contra l’opinió de tothom. El seu nom esdevingué un símbol per democràcia, llibertat i resolució pacífica de conflictes intractables. Però apart d’això, va governar bé?

En Mandela no era un tecnòcrata i hi havia coses que no entenia. A més el seu primer gabinet era una coalició de gent blanca i negra de diferent faccions que semblaven odiar-se mútuament. La seva pitjor fallida fou que no va entendre el perill i la gravetat del SIDA, cosa que el ximple que el va succeir de President encara va empitjorar. Les escoles públiques i l’economia el van fer patir molt. La política exterior, fora de la defensa dels seus principis, li era un misteri. Va tenir una topada pública amb el President Bush per seguir defensant Castro. “Els seus enemics no són els meus. Els enemics de vostè no són enemics meus.” Als negres va regalar la llibertat i la dignitat però no va poder fer gran cosa  per millorar el seu nivell de vida. Tenia ja prop de 80 anys i no va voler servir un segon mandat, al revés de tants alliberadors pel món que s’han instal.lat al poder per sempre. Avui en dia, el país pateix de corrupció i mal govern i mala economia i desesperança. En sortiran, com tants altres països

La feina de Nelson, però, estava molt ben feta. Ara el lleó pot dormir.

JOANOT 

En aquells dies, fa cinquanta anys, Dallas era una ciutat poc popular, sudista i encara sense reformar, racista, plena de prejudicis. Què en treia el President Kennedy de voler anar-hi? Avui en dia és molt diferent. Dallas, juntament amb les dues ciutats satèl.lits de Fort Worth (on jo visc) i Denton, totes dues lligads a la metròpoli per trens de rodalies i per moltíssimes autopistes, és molt diferent i ha esdevingut la capital indiscutida de Texas del Nord. En part la millora és deguda als dipòsits subterranis immensos de gas natural amb els ingressos derivats, a un plan hidrològic extraordinari digne d’Aràbia Saudita que ha convertit el desert en un paradís urbà verd amb arbres, flors, parcs, llacs i habitatges magnífics. Fins i tot hi viu el poc estimat George W Bush (el seu pare, també presidencial, en canvi viu a Houston, que és la ciutat més gran de Texas però està molt lluny). Fort Worth (700 o 800,000 residents) no és Dallas però es mereixeria més respecte i reconeixement del que rep. En JFK hi va passar la darrera nit. El seu assassí Lee Harvey Oswald hi està enterrat. I la nova superlínia aèria acabada de fundar per l’AAA estarà basada a Fort Worth i no a Dallas com ha dit tota la premsa del món. No hi ha dret.

La pregunta que plantejava al començament és fàcil de respondre. En JFK va venir a Texas del Nord perquè s’acostaven les eleccions i ell es preocupava amb raó. Es llegien i s’escoltaven moltes mostres d’hostilitat i insults contra ell, sovint amenaçadors i violents.  El Vicepresident Johnson (d’Austin, Capital de l’Estat de Texas) li assegurava que guanyaria molt amb el viatge i que també hi havia texans que se l’estimaven i l’admiraven de debò (No pas ell)

Els germans Kennedy i també Lady Jacqueline, la Primera Dama, s’havien beneficiat d’una propaganda extraordinària de les seves persones practicada conjuntament de forma habilíssima (tots ells tres persones ben atractives i molt educades, ben vestides i agradables, intel.ligents sens dubte), del curiós accent de JFK i de la seva imatge i estil oratori en general. Sens dubte JFK fou un President important, però fou ell també un gran President? O només un Playboy ric de  l’Alta Societat que sabia fer molt de teatre? Va guanyar o perdre el país amb la pujada al poder de Lyndon Johnson? Molts periodistes tracten en JFK de gran home sense oferir cap detall en suport d’aquesta opinió.  Vet aquí les tres àrees principals de a seva gestió que jo destacaria:

1)  Sense dret, ni raó, ni justícia, ni necessitat ni seny va encetar la Guerra fatal del Vietnam. Al final, 25,000 soldats americans i moltíssims més militars i civils vietnamites moririen. Va fer destituir i probablement assassinar el President Diem, que se li hava sublevat i va crear una tragèdia als EUA que va enterbolir el mandat dels seus successors Johnson i Nixon. Els drets civils de molts ciutadans van ser violats. Hi hagué molts ferits i algun mort civil. Els ciutadans es van radicalitzar i l’odi es va escampar per tot el país. Al final, fou la primera gran desfeta nordamericana en segles. I avui en dia, els EUA manté relacions poítiques i econòmiques excel.lents amb el Vietnam comunista! probablement gràcies al patrocini del Senador John McCain, símbol del patiment sense objectiu ni benefici. Què en va treure, Sr President?

2) Els cas tan perillós dels 13 dies crítics de la crisi de Cuba i els missils nuclears soviètics a l’illa de Fidel Castro tingué lloc durant el mandat de JFK. Aquí sí que cal donar a JFK un premi d’honor. Els missils soviètics enviats per Khrustxev eren inacceptables, naturalment, i calia fer-los treure. Però com? El líder soviètic ja havia semblat divertir-se fent el boig més d’una vegada i aquesta provocació tan absurda podria ser-ne la prova final en el sentit més estricte de la araula “final”. La majoria de caps militars i consellers presidencials americans eren anticomunistes rabiosos que volien bombardejar els missils soviètics a Cuba. Aquest atac hauria desfermat una confrontació suïcida impossible de guanyar amb la URSS, que podria haver dut el món  fàcilment un holocaust nuclear, i potser si haguessin guanyat ni jo estaria escrivint aquí ara ni els lectors estarien llegint res. En JFK va aconseguir fer callar a tothom i va analitzar la situació fredament. Al final va aconseguir la retirada dels missils a canvi només de la retirada de les bases de missils americanes a Turquia que estaven també a la frontera soviètica però que amb l’abast limitat dels missils d’aquells anys importaven poc. Ni JFK ni el seu germà acceptarien el joc de “Dare” (atreviment) contra les armes soviètiques a veure qui perdia els nervis abans. Els nens americans a tot el país (i probablement a la URSS) ja estaven aprenent del mestre com calia protegir-se de les bombes atòmiques i els refugis ja nuclears s’estaven omplint de queviures en llaunes i aigua. I en JFK i en Khruitxov van dir NO a la guerra. El món no havia  viscut mai en un perill similar. Valia l’incident de Cuba la destrucció del món? JFK va imposar en aquell moment tant el seu lideratge com el seu seny. Per la resolució d’aquest incident, en JFK rep cent punts. Nikita Khrutxov fou destituït de tots els seus càrrecs al poc temps. Jo li hauria pintat a més les orelles de Mickey Mouse a la calba… I potser l’hauria tancat a un manicomi.

3) En JFK va perdre o rebutjar l’oportunitat d’esdevenir l’heroi dels drets civils dels ciutadans negres americans. El lector que s’hi interessi pot trobar a un apunt meu recent la història de Martin Luther King i la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Drets Civils, que tingué lloc pocs mesos abans del magnicidi. La resposta del Govern fou un xic absurda, si no plenament ridícula, fortificant la capital per por que la marxa intentés enderrocar el Govern dels EUA. I ara, Sr Kennedy! Quines coses de pensar! Al President, el moviment pels drets civils i en Martin Luther King no li feien cap gràcia però amb el sentit comú que sens dubte tenia per la política, JFK havia arribat a la conclusió que no hi havia més remei que negociar amb ells degut a la força, el nombre de negres, la raó i les raons que tenien.  Aquesta conclusió fou una victòria immensa per Martin Luther King i per la Desobediència Civil Pacífica, que havia pogut derrotar una altra vegada com abans a l’Índia lleis abusives, inhumanes i injustes sense necessitat de recórrer a la violència. El govern se sentia obligat contra ka seva voluntat a negociar amb ells i el seu exèrcit pacífic victoriós. I per això el President Kennedy va rebre els dirigents de la marxa prometent una Llei de Drets Civils que acabaria amb la discriminació racial. Però no va donar detalls i no estava gens clar que estigués disposat a anar a torçar braços al Congrés per aconseguir una bona llei.  Retrospectivament, les seves interaccions amb el Congrés no li van sortir mai gens bé i en aquest cas a més la confrontació havia de ser (i va ser al final) molt dura. Els congressistes no es deixaven impressionar per la propaganda del famós Camelot ni per la bellesa indiscutible de la primera parella.

Al final, els Drets Civils van esdevenir el clam a la glòria, ben merescuda, del seu successor Lyndon Johnson. En Johnson va patir al poc temps d’un infart de miocardi del que es va recuperar bé. En JFK no ho hauria ni volgut ni pogut fer igual.

********************************************************************************

Com és de terrible un magnicidi. Quina commoció produeix! Aquell dia, em diuen que totes les botigues van tancar espontàniament. I hi havia colles de gent que atacaven les  que encara estaven obertes. I altres anaven cridant pel carrer enlairant  banderes americanes. Apart i més enllà de la violència i el vessament de sang, sempre indignes de la nissaga humana, hi ha l’aspecte polític de la violació dels drets de la nació. Qui era un jove desequilibrat per decidir tot sol sense discussions i imposar a tothom la seva voluntat de canviar el destí d’una nació tan gran i poderosa? Era una figura fosca i perillosa d’intencions inescrutables que s’havia alçat tot sol contra la seva pàtria, la seva constitució i tots i cadascun dels seus conciutadans. Només així es pot entendre la ràbia i la desesperació d’aquell dia ara fa 50 anys.

JOANOT

Fa poc vaig haver d’anar en persona a fer una gestió a una oficina del Govern de Texas.  Hi havia poca gent, cosa ben poc comú.  A l’aparcament vaig veure tres Mexicans (dos homes i una dona) que sortien d’un cotxe vell i estartalit. L’home més gran duia un barret negre i un bigoti espès; el més jove era un veritable indígena, fort, de pèl negre i pell fosca i anava en una camisa blanca mig cordada. Qualsevol Americà els hauria identificat “il-legals” o “wetbacks” (que es van  mullar quan van entrar al país pel Rio Grande). Ara que jo sempre m’he preguntat com pot ser “il.legal” un ésser humà? I com pot ser “il.legítim” un nen? Però el que jo volia explicar avui és que aquests tres havien entrat a l’oficina unes passes davant meu. Hi havia a l’interior senyals bilinguals indicant que calia formar una cua a certa distància del mostrador de la recepcionista (per no poder sentir de què es parlava), momés que jo estava badant com sempre i enlloc de formar cua darrere els mexicans, me’n vaig anar directament al mostrador. Com reaccionen els Catalans quan algú, ni que sigui un vellet com jo, es cola descaradament? Més val ni preguntar, però quan em vaig girar a disculpar-me, els tres Mexicans m’estaven guaitant amb els ulls fixos, sense dir res, ni tan sols parlant entre ells. Vaig intentar disculpar-me dient alguna coseta en anglès i fins i tot en mexicà però no em van respondre ni tan sols amb un moviment del cap. Em va costar, però al final els vaig entendre. Estaven dient que per favor no digués res ni em queixés, perquè no era culpa seva ni ells havien fet res. Així de trista podia ser la vida d’un il.legal. Passés el que passés, ells no tindrien mai raó i més valia que no es queixessin o encara podrien rebre o ser deportats. Callar i aguantar era sempre la millor opció. La raó, la llei, la justícia, la democràcia, la llibertat eren paraules buides amb poc significat. El SrNavarro, representant i líder màxim del PSOE a Catalunya em va recordar diafanament aquest incident perquè ell va descriure als Catalans com a criatures subordinades que si ens trobessim en la situació d’aquells desventurats Mexicans, que com tants indígenes i alguns Catalans ni tan sols parlaven bé l’espanyol,  faríem el mateix. El Sr Navarro, que pocs dies abans havia vessat llàgrimes d’emoció en esbrinar-se que els barons del seu partit, que poc abans l’insultaven, l’havien perdonat i readmès dintre el si de la lluita incondicional per la mare pàtria espanyola i el seu Estat, que pel PSOE i els altres partits estatals són com Déu i el Sant Pare per als Jesuïtes. Les llàgrimes adelantades ja a les que es vessaran després de la pròxima elecció, semblen haver inspirat la resolució ferma i transparent del seu Consell Nacional (nacional, provincial, autonòmic, subservient?) per escrit: el seu partit no acceptaria mai qualsevol vot no aprovat prèviament pel Govern d ‘Espanya, sigui qui sigui. Fixeu-vos bé: mani qui mani al seu Estat, tant si és el PSOE de Rubalcaba o el de qualsevol adversari, o la Rosa Diez o els comunistes o la LOPE o l’Opus una altra vegada, o Rajoy, els Catalans com qualsevol altre poble oprimit sense drets teníem l’obligació d’ajupir-nos, creure, callar i seguir treballant obedientment pel benestar econòmic de l’Estat suprem. I ell mateix i els seus acòlits? Jo no passo de politòleg aficionat però tant els Partits antigament socialistes com la dreta incivilitzada estil PP tenen en comú una fe en l’estat fort i totpoderós estil stalinista o hitlerià, al que els subjectes s’han de sotmetre sense qüestions pel bé comú a l’Estat. Ens pensàvem que els temps havien canviat però el Sr Navarro ens hi ha tornat a portar, enlairant amb llàgrimes  la bandera de la seva prioritat absoluta. Abans de qualsevol ideologia, del socialisme, de la religió, abans de tot, obediència total i cega a l’estat, mani qui mani. Els qui manan no seran mai els Catalans perquè som i serem sempre una minoria. L’Estat totpoderós del PSOE i del PP no ens permetrà a nosaltres Catalans mai recuperar la llibertat i votar per controlar el nostre destí. No cal que ens fem il.lusions. Mai, mai, mai, ni ara ni mai si depén de Navarro i el seu PSOE. 

Joanot

El terror de la Resistència Civil Pacífica
La Resistència o Desobediència Civil Pacífica contra injustícies i abusos de poder del Govern ja s’ha utilitzat a molts llocs per molts grups, però els noms de Ghandi i MLK són els que més sovint se senten i es citen donant legitimitat als moviments d’alliberació que aquells grans pro-homes van dirigir amb tant d’èxit. Ara parlem d’en MLK que a diferència de M. Ghandi i de tants altres va establir un lligam molt fort entre el seu moviment i els principis no-violents del Cristianisme, que la seva Església sovint ha oblidat.

Es mereixia en MLK l’anomenada que té o era simplement un predicador sense significat o importància polítiques? Quelcom que es pregunti això de debò no ha entès mai que és la Desobediència Civil Pacífica. I sobretot no ha entès mai el terror i el coratge que impliquen la confrontació amb el poder del Govern, les lleis injustes i la  policia. En MLK ho entenia perfectament i va aconseguir ensenyar-ho a una minoria de ciutadans negres als quals es negava tot excepte una vida miserable plena de patiment i humiliacions i que sentien una inclinació natural a l’ús de la violència com a única solució assequible.

Quan es parla de desobediència pacífica, cal entendre que només són els ciutadans agreujats els qui renuncien a l’ús de la violència, no pas als governs que l’aplicaran  amb gran determinació arribant sense dubtar als atacs físics el carrer, l’empresonament i sentències de presó sense oblidar per res els paramilitars que sempre surten al costat del govern i podrien anar molt més lluny. Ja el jutge Garzón ho va dir ben clarament una vegada: la desobediència pacífica és il·legal. N’és segons sembla, sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. En MLK es trobà sovint a la presó i fou maltractat. Els seus seguidors havien d’estar preparats a rebre el mateix tracte.

Les lleis anomenades de Jim Crow (1876-1956)
Era un paquet de lleis establint la segregació racial de jure (legalment) a totes els estats de l’antiga Confederació vençuda a la Guerra Civil. El seu propòsit era substituir el Black Code que havia existit abans de l’emancipació dels esclaus negres i que definia, sense tenir cap pretensió d’igualtat racial, el tracte que havien de rebre els negres lliures. Les lleis de Jim Crow, en canvi, establien dintre de la llei el principi “iguals però separats”, que era una burla de l’exigència constitucional d’igualtat per a tots. Els negres van veure establerta i legalitzada una segregació que els limitava a llocs profundament desiguals i a rebre serveis de mala qualitat. Cal entendre que la segregació al Sud no era el resultat de mals tractes dels ciutadans blancs sinó de la llei que la manava i que els tribunals federals no els podien trencar perquè era una qüestió interna dels estats fora de la jurisdicció federal.

Una cosa poc coneguda era d’on venia el nom Jim Crow pel que aquestes lleis eren universalment conegudes. Ningú n’està segur però sembla que era el nom utilitzat a l’escenari per un actor popular que sortia amb la cara pintada de negre i parlant amb l’accent dels negres. El nom va acabar essent un termini derogatori per a negres. Lleis de Jim Crow volia dir les lleis dels negres.

És per això que en MLK va haver de recórrer a la Desobediència Legal Pacífica: els racistes que martiritzaven conciutadans amb la segregació complien amb la llei a tots el estats del Sud. Els advocats i els jutges no hi podien fer res i la policia estava sempre contra les víctimes. Quina responsabilitat la d’un home que té el poder d’acceptar en nom propi i dels seus seguidors arriscar per a tothom la integritat física, l’empresonament i, sens dubte, fins i tot la mort d’algun participant!

El Boicot dels Autobusos de Montgomery (Desembre 1955-Desembre 1956)

Les organitzacions pels drets civil havien anat sovint als tribunals i havien guanyat sempre, només que els advocats i els jutges sempre trobaven forats per limitar la validesa de les sentències de tal forma que res canvies. No obstant, seguien provant. Les lleis municipals de Montgomery no manaven explícitament la segregació als busos, però autoritzaven als conductors a posar-la en efecte com si tinguessin l’autoritat de policies, que era el mateix però marejava la perdiu quan hi havia queixes. Tots els passatgers pujaven al bus i pagaven per la porta d’endavant. Els blancs seien començant prop del conductor. Els negres en canvi eren obligats a baixar i tornar a pujar per la porta de darrere i començaven a omplir els seients començant pel darrere. En principi, la cosa es quedava així si no hi havia prou passatgers per omplir els seients blancs, però el conductor posava una mena de senyal de fusta separant els seients blancs dels negres. Si a una parada posterior pujaven més blancs que negres, el conductor s’aixecava i movia el separador de fusta cap a endarrere, manant a qualsevol negre assegut davant de la nova posició del separador que s’aixequés. És això precisament el que va passar amb la Rosa Parks, que fou detinguda per negar-se a aixecar-se i deixar el seient a un home blanc, quan el conductor havia mogut el marcador de fusta al darrere seu.

La Rosa era una costurera de professió, iniciada en l’activisme pel seu marit, un barber, que en el moment de l’incident era la secretària d’en ED Nixon, el vell lluitador i director del capítol local del NCAAP i d’un sindicat negre, a mes de ser secretària del capítol, i experta en la investigació de violacions sexuals d’origen racial, i que acabava d’assistir a un curset sobre la desobediència civil pacífica. No cal afegir que el descontent sobre la segregació als busos estava molt estes entre els negres i que tothom demanava acció. En resposta, els dirigents locals de la organització ja estaven organitzant un boicot massiu als autobusos. La NCAAP, nou mesos abans, al mes de març, ja havia estat a punt d’organitzar una protesta massiva de suport a una altra dona, una noia de 15 anys, que havia fet el mateix i havia acabat emmanillada i mal tractada per la policia. En Nixon ho va haver d’aturar tot en el darrer moment quan es va descobrir que la noia estava embarassada. En aquells temps, aquesta noia quedava exposada a tota mena d’insults i calúmnies, o sigui que van preferir deixar-ho córrer. Quan ho va fer la Rosa Parks, en Nixon i tots els seus literalment van saltar d’alegria. Era la dona perfecta, mes digna de confiança i probablement ja n’havia parlat amb la gent del capítol.

Perquè ho va fer la Rosa? Aquell dia havia sortit molt cansada després d’un dia de feina fent vestits però sobretot perquè va reconèixer el conductor que la volia treure del seient. Era el mateix que un temps abans l’havia fet baixar del bus després de pagar per tornar a entrar pel darrere… i va engegar intencionalment l’autobús sense donar-li temps a pujar i deixant-la pel terra. I també va invocar la memòria de l’Emmett Till  (veieu l’apunt fa dos mesos), el noi assassinat per fer una broma a una dona blanca casada.

Fou condemnada a una multa de 10$ i a pagar pel judici 4 més, però tota la NCAAP i totes les organitzacions civils van sortir a la seva defensa. I molta gent blanca i llunyana va escoltar i va sentir explicar que era el Jim Crow i al final, després de tot un any de boicot el Suprem Federal va prohibir la segregació. Per cert, els taxistes negres havien rebaixat el preu a 10 cèntims per persona durant la vaga, però la ciutat va intentar multar a qui fos que demanés menys de 45 cèntims. El capitalisme ha de tenir límits.

En Nixon, un home respectat i prestigiós, però ja molt vell, va fer anomenar en Martin L King director del boicot i amb el temps successor seu. I va fer caure la primera llei de Jim Crow, la primera en els temps del fantàstic i imaginari Equal but Separated. La resta cauria durant la presidència de Johnson amb la la Llei Federal de Drets Civils, després de la Marxa de 200-300,000 persones, el 75% negres sobre Washington, el 28 d’Agost de 1963.

El “counter”(barra) del Restaurant dels Magatzems Woolworth a Greensboro, North Carolina (Febrer 1960)
Greensboro és una ciutat tranquil·la i agradable a North Carolina que tenia un Woolworth gran. Als EUA aquesta botiga venia articles barats i com moltes altres botigues (en part fins al dia d’avui) tenia una barra amb servei de begudes i menjar ràpid barat. Igualment la ciutat tenia una Universitat poc gloriosa, ja integrada, la North Carolina Agricultural & Technical State University. Com a moltes altres Unis, els estudiants del primer any havien de viure a una cambra del recinte en companyia d’altres. Entre aquests estudiants n’hi havia tres, tots negres, companys de dormitori, altrament desconeguts pel mon que sovint es passaven els vespres discutint la situació i la qüestió tan difícil dels  Drets Civils i de la Resistència Pacífica com a eina de lluita invencible. I un dia es van dir: ens passem els vespres parlant sense fer res i això no està gens bé. I així és com un dia de febrer al 1960, a la tarda es van presentar tots tres al mostrador de Can Woolworth al lloc reservat per als clients blancs i tot seient i somrient van demanar tres cafès. Ho van resistir tot: empentes, discussions, insults, precs de les empleades negres, preguntes de la policia, però no van cedir. Els seguidors de la NCAAP no en sabien res i van trigar dies a afegir-se: en MLK era molt prudent amb gent desconeguda.

Poc a poc s’en va començar a parlar. Els 3  xicots se n’anaven a casa quan tancaven la botiga i hi tornaven l’endemà quan s’obrien les portes fent sempre el mateix. Seien a les cadires i esperaven el cafè. Els espectadors, al principi estudiants, s’apilaven a l’exterior, mirant per les finestres: primer un parell, després 20, el segon dia 90, el tercer dia 200. I la policia no va fer res. Poc a poc l’epidèmia es va estendre. La direcció de Woolworth al final va invitar tots els empleats negres a venir a la secció blanca a prendre’s un cafetó gratis. La guerra dels somriures s’havia acabat. Altres botigues, altres ciutats i altres estats van seguir l’exemple. S’en va parlar per tot el món i va acabar amb la segregació per les bones a molts restaurants. Fou un exemple espontani magnífic de desobediència civil pacífica, perquè la segregació, no cal oblidar-ho, era la llei del país.

La Victòria Final (o no?)
Les lleis de Jim Crow que feien de la segregació i la humiliació diària de milions de ciutadans americans una rutina havien durat  87 anys. I des de la guerra pacífica encetada per la Rosa Parks i els seus amics van transcórrer 8 anys de lluita dura i sovint sagnant. I cal recordar que el problema ni havia començat amb la Rosa Parks ni es va acabar amb la Llei Federal de Drets Civils.

Contràriament al que molts es pensen, la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Llibertat (sic) del 28 d’agost de 1963 no fou organitzada pel Martin Luther King sinó per un grup de vells sindicalistes, sovint d’afiliació comunista embolicats durant tota la marxa, degut a la manca de lidership en una sèrie de baralles gairebé còmiques per tot, als quals les organitzacions de drets civils, en MLK inclòs, es van afegir.
El President era en Jack Kennedy que s’ho veia molt malament i va intentar dissuadir-los amb l’argument que ell tenia la tercera via, la d’escriure una nova llei de drets civils que ho resoldria tot i que la llei no es podia trencar, un argument que els participants ja havien sentit molt sovint. El President era completament indiferent als arguments racials i socials i la història que li presentaven. Va negociar amb ells, no obstant, explicant als col·laboradors que reconeixia que els negres havien aconseguit organitzar-se en una força política considerable amb la que li calia negociar. I a més, això sí que podria fer riure, tant ell com el FBI d’Edgar Hoover tenien por que els manifestants intentessin un assalt violent contra el govern federal. Per en Hoover, tots eren comunistes buscant una oportunitat per enderrocar el govern dels EUA. Així és com va fer ocupar la ciutat per milers de policies i 3000 soldats federals amb equipaments militars pesants (tancs) al voltant de la ciutat en estat d’alerta. Els hospitals havien estat buidats per poder acollir les víctimes possibles, les operacions anul.lades i reserves de sang acumulades. I no va passar res de res de res, naturalment.
En Kennedy es va mirar les presentacions, actuacions musicals i discursos per la TV amb admiració. No va jutjar favorablement els moviments presents, però va alabar molt les habilitats i mètods d’en MLK. Poc temps després va rebre a l’Oficina Oval els organitzadors i els va prometre una Llei de Dret Civils, de la que no va saber donar detalls. Però seria en Lyndon Johnson qui al final la va dur a terme. Sens cap dubte molt millor de com hauria fet en Kennedy.

S’havien guanyat grans batalles, però a ningú li va semblar que la guerra estava acabada. El mateix es pot repetir avui. I demà. Fins quan?

Saluts

JOANOT

Tags: Jutges, Tribunal Suprem dels EUA

Un gran sermó escrit només en part:  Coses que poden passar
Fa 50 anys  al final de la Marxa sobre Washington Martin Luther King va pronunciar l’immortal sermó “I have a Dream.” Va llegir la major part del discurs, escrit sens dubte per ell mateix però revisat moltes vegades amb l’ajut dels seus col·laboradors (tres atapeïts fulls de format EUA mecanografiats a un sol espai). Buscar el “I have a Dream” al manuscrit és un exercici en futilitat: no hi és. En aquella ocasió memorable, un xicot negre voluntari, que amb el temps acabaria essent una estrella de la NBA naixent, va gairebé aconseguir preguntar al gran home al final del discurs si es podia quedar amb els papers, que en MLK semblava estar a punt d’abandonar. Abans que el gran home pogués respondre, una tempesta de crits i abraçades entusiàstiques el va envoltar i se’l va endur abans de poder donar resposta. El noi es va ficar els papers a la butxaca i després a casa els va usar per marcar pàgines d’un llibre que estava llegint sense preocupar-se’n més. Quinze anys després se’n va recordar i va re-descobrir els papers que ara exhibeix a visitants i és l’única versió original coneguda del sermó. Li han ofert milions pels tres fulls però l’home, ja vell i ben acomodat, diu que ni en broma. Canviem de tema per un moment.

Orígens immediats
Un contingut freqüent dels meus apunts són històries o historietes nord-americanes verdaderes però poc o gens conegudes a Catalunya. Han passat moltes coses bones a aquest país que també és la meva terra. És el lloc on he passat més anys de la meva vida. Una pel·lícula molt recent, “The Butler,” que intenta reconstruir com fou el món sota el pes dels anys de lluita per la igualtat racial comença referint-se al meu darrer tema, la tortura d’Emmett Till. El Director fins i tot ensenya per mig segon la coberta d’un diari de l’època amb una foto gran del taüt amb el cadàver mutilat del noi, que marca el començament verdader de la lluita.Aixo d’ensenyar coses tan breument ho fan perquè les veiem sense veure-les. La tensió racial d’aquells anys venia amb perill de mort. Poques vegades s’ha vist una discòrdia social interior tan violenta. Caldria anar a l’Alemanya d’abans de la guerra.
L’esclavitud o esclavatge per descomptat ha estat sempre un crim condemnat per qualsevol humà amb rectitud i consciencia, però poques vegades ha estat tan dolent com fou al Sud dels EUA. Per definició un esclau és un ser humà que té l’obligació de treballar pel seu propietari en les condicions que el propietari dicti i no pot exigir res ni anar-se’n si vol. Però ningú diu que un esclau hagi de viure sota les condicions inhumanes imposades als negres del Sud. Llegiu literatura clàssica, comèdies o història romanes i gregues antigues i hi trobareu esclaus o esclaves que són verdaders membres i amics íntims de la família, sovint estimats, en control de tot a la casa de l’amo, de la cuina, de l’educació dels fills, de les finances, de les compres. En temps de l’emperador Claudi, dos esclaus grecs  van governar de fet l’imperi. A les Índies els indígenes assignats a una encomienda eren sens dubte esclaus però tenien certs drets i podien casar-se i descansar els diumenges. No podien ser venuts i separats dels fills o la dóna, violats o morts a cops com si fossin bestiar. El poble del Sud en canvi, maco i cavallerós com sembla als films de Hollywood amb l´accent deliciós que hi posen, sotmetia els esclaus a un tracte cruel insòlit que, com deia el Catecisme vell, clamava venjança a Déu. I al final de l’esclavatge, una guerra civil i tot el segle següent no van arreglar res. I sense un home providencial com en MLK, s’hauria vessat molta sang.

Crec seriosament que la majoria de Catalans no han entès qui fou en Martin Luther King o, encara pitjor, es pensen que era una figura que va lluitar només pel problema negre de la segregació i sabia fer discursos macos (que sí que en sabia, i molt). El seu missatge, els seus anàlisis, la seva moral, la crida per la justícia social, el pacifisme, la solidaritat amb els blancs pobres, la seva fe en la democràcia radical de base col·lectiva, l’oposició a la guerra de Vietnam, els principis de la seva religió i la fermesa extraordinària del seu caràcter van fer la seva lluita i els seus principis tan importants per als negres, com per als blancs, àrabs o xinesos. I no obstant sovint passen desapercebuts. Potser no és tan important com en Ghandi, perquè fou el segon, no pas el primer, però molts van patir i morir invocant el seu nom a Tienanmen Square, als Països Bàltics, als Balcans, a l’Àfrica. Germanor, sempre germanor (mai revenja negra), res de partits ni de contactes amb polítics (les intencions dels quals no es coneixen però dels que sempre cal sospitar el pitjor), tret de quan no hi havia altre remei, i sobretot, com cal repetir contínuament, un MAI absolut i incondicional a la violència com a eina en la resolució de problemes. Sense excepcions. La religió cristiana baptista lliure era un aliat i un complement perfecte. Hi ha un episodi a la seva vida que sempre m’ha pres l’alè. Durant la vaga dels autobusos a Montgomery, que ell havia organitzat i dirigia, una bomba va explotar a la seva casa. Va anar de ben poc que la seva dóna i una filleta molt estimada de cinc anys se’n sortissin amb la vida. Al poc temps, els seus seguidors, astorats, van començar a aplegar-se a l’exterior de la casa, cridant i plorant de ràbia. MLK va sortir i va parlar més serenament que mai: “Vull que estimeu els vostres enemics“, digué. I van acabar tots plegats cantant una cançó espiritual negra. Neixen homes així encara? Acabava de sintetitzar el cristianisme amb la desobediència civil pacífica i la lluita per la justícia, cosa que en Ghandi no podia fer.

La llegenda de Mahàlia
En aquest bloc jo no explico històries inventades. Això de la Mahàlia, va passar de debò o no? No se sabrà mai però la Wikipèdia americana ho dona per segur!

Potser hauria d’introduir aquí la Mahàlia Jackson, una contralto negra amb veu meravellosa nascuda a Nova Orleans, la millor cantant de Gospel negre de tots els temps. Quanta gent sap què és el gènere Gospel (literalment evangeli)? Torneu en esperit al segle XVII a visitar els esclaus negres, patint sota la feina tan dura i separats de l’Àfrica solejada on van nàixer i on havien viscut en llibertat. Molts ja estaven convertits al Cristianisme baptista, que tant els consolava, però la llei, expressió no de la set de justícia sinó escrita per tal de servir als interessos dels propietaris, prohibia reunions de més de tres negres  sense que els deixessin expressar-se, cantar o ballar com els agrada fer. Els blancs potser anaven a escoltar el sermó per agrair a Deu els esclaus que posseïen. En algun moment a algun lloc van començar a tocar música i escoltar lectures bíbliques, sobretot textos de St Pau invitant-los a obeir, estimar i treballar pels seus amos. A partir d’aquí el gènere va anar millorant i canviant, esdevenint uns col·lecció de cançons, no sempre religioses, que parlaven del patiment i els anhels del poble sotmès. La Mahàlia, que tenia una veu molt forta, molt alta i bon coneixement de la música, apart de ser una lluitadora molt entusiasta pels Drets Civils va aprendre molt de Tom Dorsey. Va esdevenir una figura amb un programa regular de TV i va fer una pel·lícula amb la Lana Turner, amb anomenada internacional. Em penso que va morir durant un concert a Europa però per qui s’hi interessi és fàcil trobar enregistraments, com jo recomanaria. La Mahàlia va cantar el dia del I have a Dream i estava prop de MLK durant el sermó. Vull dir que sabem que hi era de debò en persona i no pas un angelet disfressat enviat pels Cels per salvar en MLK d’un fracàs i donar-li la glòria (que jo sàpiga)

El discurs no va començar bé. Estava naturalment ben escrit però parlava de la història d’Amèrica i de Lincoln i era un xic avorrit per gent amb poca cultura. No tothom el seguia. El públic era impacient. Potser li havien fallat els instints al Dr King. Evidentment en MLK notava que estava en perill de fracassar. I aleshores la veu de Mahàlia va sonar clarament a les orelles de molta gent a la plataforma així mateix, com un comand del Totpoderós:

“Martin, parla’ls del teu somni!”

I la resta és història. És veritat o no? Com cadascú vulgui! Li van preguntar una vegada a MLK com havia anat. El Dream en diferent versions consistia en unes sentències que ell havia ja utilitzat algunes vegades als seus sermons al Sud, potser sense l´èxit delirant  d’aquell dia. Ell prou que volia  ficar-les al discurs, però els seus amics i consellers que l’ajudaven amb el text de l’esdeveniment li havien dit que no, perquè al seu parer tot el material per aquell discurs tan important havia de ser nou. I com va gosar improvisar? És que cal tenir molts d’allò que no es diu. Home, ell era fill, nét i besnét de predicadors i ja havia improvisat força bé moltes vegades…

Jo personalment em quedo amb la llegenda de la Mahòlia. S´ho mereixia

Un ésser humà no pot ser perfecte
Deu estar escrit a algun lloc que un home no pot ser perfecte, perquè no seria un home. En MLK va arribar a dominar l’ús de la paraula com pocs, com pot testificar qualsevol que hagi sentit els seus enregistraments, però és difícil explicar com ho feia. El seu mètode estava  adaptat de molts predicadors, sols que ell ho feia millor. Sovint, com els altres, utilitzava cites literals de la Bíblia, dels Pares Fundadors d’Amèrica, d’escriptors i fins i tot feia cites erudites que sabia explicar. Tenia un Doctorat en Teologia. No ho feia d’amagat perquè eren fàcils d’identificar i d’ús comú però ell les interpretava, les posava en context i al seu lloc, en treia lliçons, a vegades les modificava com ningú més sabia fer. De fet, qualsevol expert identificaria  fàcilment cites d’escriptors importants i de la Bíblia parlant d’un somni on l´escriptor veia justícia i felicitat al món. Ningú ho va fer tan bé i a un lloc tan escaient com en MLK.

En canvi, escrivia malament. Parlar (o predicar) i escriure són coses diferents. Va publicar algun llibre, sempre ajudat per un dels escriptors sovint anomenats “negres” (No ho dic per ofendre ningú). Una vegada va escridassar un per haver canviat el text d’un sermó seu: “Tu potser escrius millor que jo, però jo parlo molt millor que tu“, li va dir.

Anava sempre amb cura de no escriure res del que s’hauria de penedir, com han fet tants homes, però en una carta escrita des de la presó de Birmingham, Alabama, gairebé va perdre el timó, queixant-se de la indiferència als valors morals i al patiment injust dels negres al Sud. El que deia era una mica com alguns jueus que es queixen que Pius XII no denunciés l´Holocaust. A ell li semblava que qualsevol cristià hauria de rebutjar la discriminació, violència i segregació racial que patien els negres al Sud i que hauria de rebre ajut dels catòlics i protestants blancs. No va ser així i el van deixar tot sol. En canvi, més d’un rabí jueu i les seves congregacions van posar-se al seu costat incondicional. L’Església Catòlica, tan cristiana com sempre també en això es va cobrir… de glòria. En aquells temps els Prínceps de l´Església, vestits de seda, estaven ocupats denunciant el divorci i l´esterilització voluntària de les dónes amb finalitats contraceptives, dos pecats molt greus que posaven en perill la institució del matrimoni. (Ara en parlen poc). Va acabar la famosa missiva de la presó afegint que aquells que avui el menystenien i es negaven a parlar amb ell, es veurien obligats algun dia a negociar amb gent violenta i no creient. Era veritat, però potser hauria estat millor guardar-s’ho per un altre dia.

El seu pacifisme era profund, i autèntic, però una vegada… Tres treballadors del seu moviment havien estat assassinats a una petita ciutat del Sud anomenada Philadelphia i els cadàvers no es podien trobar. (Una història interessant seria què va fer el FBI per trobar-los però avui no toca). En MLK hi va anar i va començar a parlar a un grup de periodistes i ciutadans a les escales del jutjat: “Potser els assassins estan prop de nosaltres“, digué. I una veu odiosa al costat seu el va interrompre: “No saps com estan de prop“. En MLK es va girar atacant el que havia parlat. Fou l’únic cas conegut. Ningú li va retreure, però no estava bé.

Tots vivim dintre una casa amb les portes tancades o que es poden tancar, i hi ha coses que només els més íntims, potser la muller, coneixen. Malgrat estar casat amb quatre fills, en MLK no va poder controlar mai el seu apetit sexual desordenat. Aquesta inclinació ja s’havia fet palesa en la seva joventut al College. Com  a estudiant postgrau, increïblement, va mantenir un llarg i complicat afer amb una dona blanca, un assumpte perillosíssim en aquells temps. Veieu sinó en l’apunt previ el cas tràgic d’Emmett Till. La dona es va negar a trencar la relació per molt de temps, creant un problema considerable, que li podia haver costat un disgust. En aquell temps el FBI estava dirigit per un home sens dubte competent però molt malvolent anomenat Edgar J Hoover, també vist a les pantalles recentment. Tenia la mania que tothom 1) era un comunista amagat i 2) tenia secrets sexuals perversos. Potser s’ho pensava perquè ell era un homosexual, cosa que en aquell temps calia amagar perquè era considerada una perversitat, sovint il·legal, i vivia amb un home al que havia anomenat Sotsdirector del FBI i cobrava un sou molt bo del govern federal (cosa que fins i tot avui en dia li costaria un disgust). Hoover mantenia arxius secrets  (corrupció, passat, dónes) amb la vida d’homes importants als EUA, cosa que feia por a molta gent poderosa. Qui sigui sense pecat, que llenci la primera pedra. En Hoover no era exactament un home sense pecat, però era perfectament capaç de llençar el primer i tots els subseqüents rocs… i podria sortir-se’n. Diuen que tenia el seu arxiu secretíssim amagat al dormitori. Diuen també que després de la seva mort sobtada, el President Johnson va aconseguir fer-se amb i destruir l’arxiu, però no se sap de segur.

L’arxiu a més de mostrar tots els intents que van durar anys de provar que en MLK era un comunista ateu, subversiu i perillosíssim recollia tots els seus nombrosos afers extramatrimonials. En Hoover va intentar usar aquest material contra MLK. És molt fosc com va anar i en tots els relats de l’incident hi ha elements d’especulació. Sembla que  en Hoover va anar al President JF Kennedy o al seu germanet Bobby, que l’odiaven a mort però li tenien por. El President JFK era ell mateix un playboy amb hàbits i necessitats sexuals malaltisses. No obstant estar casat amb una dóna com Jacqueline Kennedy, empaitava de forma gairebé pública i un xic repugnant a totes les actrius de Hollywood que podia enxampar, alguna vegada al cotxe oficial. La Shirley Maclaine en particular explicava que fou gairebé violada al cotxe davant els ulls aterrorits dels agents del Servei Secret, que havien jurat defensar la llei. Mantenia un annexe a l’oficina oval, a la qual el Servei Secret no permetia l’entrada a Jacqueline i feia dur a la Casa Blanca prostitutes (que era i segueix essent il·legal al Districte de Colúmbia). Alguna vegada va sortir a un passadís prop de l’oficina oval vestit només amb una tovallola. Li va faltar poc per caure en un embolic molt perillós amb una call girl argentina que li va oferir en Frank Sinatra, la qual al mateix temps era l’amant regular de Sancana, cap de la Màfia de Chicago (cosa que en Sinatra es va descuidar d’explicar, probablement). La noia en questio era una de les dues que treballaven al bar propietat de Sinatra a Las Vegas i que estaven reservades per a clients importantíssims. En JFK era en aquells temps un senador federal a punt d’encetar  la campanya presidencial. A aquest senyor president amb tanta historia la idea d’exposar a Martin L King en públic i a la premsa només per alguna escapadeta de res li semblava malament. I ara! Va engegar en Hoover a fer punyetes.

En Hoover, enrabiat va decidir apropar-se a ML King en persona, el qual ja sabia des de feia molt temps que el FBI l’espiava. El Sr Director del FBI va exposar una sèrie de demandes que ell tenia per afeblir i apaivagar el Moviment de Drets Civils amb els comunistes imaginaris que hi havia en aquells temps per tot arreu. Si no les complia, Hoover personalment enviaria el dossier a la Sra King (!!!)  Xantatge del Govern Federal! Ho fan encara? Qui sap

L’Edgar J Hoover, no havent obtingut res d’un home amb un defecte però de gran integritat, va enviar el sobre a la Sra Coretta King. No va passar res. Les mullers d’homes que són així en general ho saben perfectament, hi han pensat molt, han considerat moltes coses i ja han decidit què volen fer. En Hoover, malgrat el seu poder no va gosar mai filtrar el cas a periodistes de confiança. Punt final.

La segona part tractarà del President Kennedy i les seves opinions del Moviment pels Drets Civils. O sigui que fins aviat.

Joanot

L’Emmett Till era un noi de la raça negra nascut el 25 de juliol de 1941 a Chicago i mort assassinat als 14 anys al Delta del Mississippi el 28 d’agost de 1955. La seva mare era una dóna molt intel.ligent i educada, nascuda al Delta que vivia millor que molts altres negres a Chicago, Illinois, d’una feina d’oficina que havia trobat a la Força Aèria dels EUA. S’havia divorciat del pare, Louis Till, el qual es va enllistar de voluntari a la II Guerra Mundial, i va acabar condemnat a mort per un Consell de Guerra a Pisa (Itàlia) i executat. La mare va rebre una carta del Govern anunciant l’execució per raons de caràcter, sense cap mena d’explicació. Per qui s‘hi interessi, l’ex-marit havia violat tres dones italianes i a més assassinat una de les tres.
En Till va créixer feliçment prop de la mare i d’un nou pare. No tenia res d’extraordinari però era un noi simpàtic i divertit amb molts amics, que l’anomenaven “Bobo” i reien amb els seus acudits . Era molt tartamut, segons deien per culpa d’una pòlio que va patir de menut. Aquell fatal estiu de 1955, la família rebé la visita de l’oncle Mose Wright de la petita ciutat de Money al Delta del Mississippi. Era un parent que servia també de pastor lliure i predicador als negres locals. L’Emmett volia saber-ho tot del lloc d’on venia la seva mare i va voler anar-hi tot seguit aprofitant les vacances d’agost, agafant el mateix tren que l’oncle. La mare era molt reluctant però va acabar cedint, no sense explicar-li moltes coses sobre la realitat racista de l’estat de Mississippi. Si un blanc diu que l’has ofès, agenolla’t davant d’ell i demana perdó, fou una de les seves recomanacions. L’Emmett no en sabia res, perquè la ciutat de Chicago estava més o menys integrada.

Un incident fatal
Hom pot avisar un xicot de 14 anys tant com es vulgui i no serveix de res. L’Emmett aviat es va reunir amb altres nois negres de Money MI, als quals va començar a explicar que ell anava a una escola integrada i tenia una foto d’un grup d’estudiants biracials que ell deia que eren els seus amics. (No era veritat: l’Emmett havia anat sempre a una escola per a nens negres) Ensenyava una foto d’una noia blanca de colors impresa de les que es troben a l’interior de carteres o bosses noves, dient a tothom que era la seva nòvia i que, a més ja havia tingut relacions sexuals amb moltes blanques. Tenia, cal recordar-ho, 14 anys acabats de complir.
Hi havia al poble una petita botiga de queviures anomenada “Bryant’s Grocery and Meat Market“. Encara existeix avui en dia la ruïna d’aquest edifici, declarat un monument històric nacional. Darrere el mostrador hi van trobar la Sra Carolyn Bryant, la jove muller del propietari que tenia 21 anys. Els nois negres amb l’Emmett havien entrat a comprar llaminadures i goma de mastegar. No s’ha sabut mai com va anar exactament. Uns diuen que l’Emmett va xiular a la dóna com es feia pel carrer a dónes maques; segons altres com era tartamut quan es trobava en dificultats, a vegades xiulava i era només per recuperar aire i poder acabar la sentència; la dóna va dir que l’Emmett li havia agafat una mà i intentat de passar-li un braç pel cinyell, demanant una cita per sortir junts. La Sra Bryant, molt espantada davant d’un cas tan insòlit, ofesa i incapaç de veure-ho com una broma, va sortir corrents de la botiga cap al seu cotxe aparcat, del qual va treure una pistola carregada que hi duia sempre. Els nois també van apretar a córrer guiats per un xicot més gran que tenia por que el cas acabés en una desgràcia. De moment la cosa no va passar d’aquí perquè el marit estava fora del poble.

Cerca i captura
Quan en Ron Bryant, propietari de la botiga, va tornar, es va trobar amb la dificultat de trobar un noi que ningú semblava conèixer. Amb l’ajut del seu mig germà JW Milam, va començar a interrogar tots els negres que coneixia. Al final del segon dia, ja tenia una resposta: el jove tan impertinent era un visitant del predicador Mose Wright, a la casa del qual vivia. S’anomenava Emmett Till. A la matinada, els dos germans (i probablement algú més) van pujar a la camioneta d’en Ron Bryant i van anar a la casa dels Wright. El matrimoni Wright va quedar astorat i incapaç de dir o fer res en veure’ls aparèixer a aquelles hores. Els invasors blancs van exigir que sortís l’Emmerett Till. El noi dormia compartint el llit de dos cosins. El van fer vestir sense dir què volien, només que els havia d’acompanyar tot sol. Poc a poc els Wright (que no sabien res de l’incident a la botiga) van entendre de què anava. El predicador va intentar usar totes les capacitats dialèctiques que tenia (que eren considerables) i la seva muller va treure tots els bitllets de dòlars que havia estalviat i els va oferir als dos blancs si deixaven anar el seu estimat Emmett. No hi va haver res a fer. Els dos homes van treure l’Emmett, li van lligar les mans a l’esquena i el van fer pujar a l’espai de càrrega de la camioneta, cobrint-lo amb una lona. El Rvd Wright era impotent. Avisar la policia en aquell moment no serviria de res i encara podria ser perillós. Li tocava callar i aguantar.

La tortura
El martiri d’Emmett va durar unes tres o quatre hores i els detalls no són ni seran mai ben coneguts. El van portar a algun lloc tancat vora el riu Tallahatchie. En un moment donat, el noi va reconèixer que l’estaven matant i, deixant de parlar amb els racistes que l’havien capturat, començà a recitar pregàries de la Bíblia i va poder morir dignament. L’estudi forènsic fet amb els seus ossos anys després documenta les pitjors ferides. Tenia fractures a un fèmur, als peus i mans, als húmers, tantes fractures al crani que estava deformat, costelles i (tal com ensenyen les fotos del temps) un dels ulls del noi estava penjant d’un nervi davant la cara. No li van deixar un centímetre sa. Les lesions de teixits tous, sense participació d’un os, no van quedar documentades enlloc.
Després d’aquest tracte els dos homes (el marit i el seu germà, probablement amb algú més, mai identificat) van carregar el cos a la camioneta i van tornar a la botiga, on aviat s’hi van ajuntar altres homes a més de la muller suposadament ultratjada. Després d’una discussió absurda sobre si el xicot estava mort o no, li van disparar amb una escopeta de perdigons al cap, damunt de l’ull i van decidir que el millor seria llençar-lo al riu. Van tornar al lloc de l’atac i a una fàbrica abandonada van trobar una mena de ventilador molt gran que van lligar amb filferro de punxes al coll del noi abans de llençar-lo a l’aigua, on romandria per tres dies. Qualsevol metge forense podria explicar que aquest tracte, una duplicació constant durant hores de ferides greus completament innecessàries constitueix sempre una prova d’odi extrem, set de revenja. Durant els temps de l’esclavatge legal, gairebé tots els propietaris havien cohabitat amb les esclaves negres i per això la majoria de negres americans són mestissos. Però en canvi, les relacions entre blanques i homes negres seguien essent un tema tabú, i estaven protegides per una línia de separació roja. No es podia ni parlar del tema.

Abans del procés contra els germans
El pastor Wright va denunciar la desaparició del seu nebot al Sheriff el segon dia. Aquest policia, ja d’edat avençada, es va declarar indignat i, sense entendre què havia passat de debò va declarar que buscaria al jove Till i als segrestradors i que el pes de la llei, etc, etc.
Al tercer dia uns civils van descobrir el cadàver a l’aigua. Els lligams al ventilador que li penjava del coll eren febles i mal fets i s’havien trencat. L’aparença del mort era esfereïdora, degut en part als mals tractes i en part als tres dies a l’aigua. Era impossible identificar-lo. Al final la dóna del pastor Wright va fer una identificació basada en un anell amb les inicials LT del pare del nen difunt i en algun vestit que es podia reconèixer. La mare a Chicago va exigir que li enviessin el cadàver. Mentretant el Sheriff havia començat a sentir coses i versions i rumors i va canviar la seva opinió amb una altra hipòtesi: l’Emmet Till no estava mort. S’havia escapat i estava amagat per venjar-se dels botiguers i probablement treure’n diners. El cadàver no es podia identificar i l’anell no volia dir res. Els diaris van publicar difamacions contra l’Emmett, la seva mare i els seus oncles, exaltant molt en canvi la virtut de la Sra Bryant,la botiguera a l’arrel del desastre. Deien que el dia abans de la troballa del mort, un cadàver havia estat robat d’una mortuòria a un altre poble. I ara encara en Till, un criminal, s’amagava per sotmetre els Bryants a xantatge! Aquestes opinions es van estendre i foren acceptades per tothom, juntament amb tota mena de mentides i falsedats, fins i tot per algun negre esverat per un incident tan incomprensible com perillós.

El procés
Els dos mig-germans van ser processats al palau de justícia del comtat responent a les acusacions d’assassinat. Com que els jurats eren tots locals, blancs i ben triats, ningú hi veia problemes. El procés és no obstant memorable. La llei, allò que certs governants diuen que cal sempre respectar cegament o si no s’acaba l’estat de dret, prohibia als negres testificar contra blancs. Però com que no hi havia testimonis blancs i la víctima era un nen, van deixar parlar a l’oncle, el Reverend Moses Wright. Aquí els racistes havien caigut víctimes de la seva propaganda. Es pensaven seriosament que els negres tenien un cervell inferior, incapaç d’entendre coses complicades i matisos i que no podien parlar bé. El testimoni de Wright (mort ara fa tres setmanes a Chicago) fou una sensació. Ell va explicar clarament amb veu ferma i en bon anglès, descrivint-ho tot perfectament, el rapte, les emocions i l’angoixa de la família, l’alegria i l’amor del jove Emmett. Es va fer un silenci angoixós a la sala. Tots els periodistes en van parlar i aquest testimoni va canviar moltes coses.
Però la sentència fou innocent de tots els càrrecs! Per al jurat, en Till vivia i estava sens dubte amagat per poder fer xantatge. Els jurats van demanar perdó per haver trigat 64 minuts per rendre una sentència tan fàcil. És que primer havien de prendre refrescos perquè feia molta calor. Diuen que a vegades es bevia cervesa a la sala i que hi havia espectadors que duien una pistola ben visiblement.
Com és sabut, als EUA existeix la prohibició de la “double jeopardy”, el perill doble. Si algú és declarat innocent d’un crim per un jurat, no pot ser jutjat una altra vegada. És per això mateix que pocs mesos després els germans, ja absolts del crim, van acceptat 4000 dòlars per confessar els fets a dues revistes, és a dir el crim, descrivint com tot havia anat i perquè ho havien fet.
Els dos germans van marxar del poble, es van divorciar i van morir encara joves. La virtuosa botiguera es va tornar a casar amb el nom canviat, ha sortit a la TV pública americana i potser encara viu.

La mare Till
Aquesta dona tan ferma té tot el mèrit per la publicitat que ella va saber donar a la pèrdua del seu fill, que esdevingué el centre de la seva existència i va acabar per marcar el començament de la lluita de debò pels drets civils dels negres. Va fer dur el cadàver a Chicago, on el va fer vetllar en un taüt obert, perquè tothom veiés què havien fet els racistes del Delta. Hi va haver cues per entrar a la funerària i tots els diaris locals en van parlar. I va fer conferencies a tot arreu i va publicar escrits i distribuir fotos del taüt obert (que encara existeix i serà exposat al nou museu del poble negre americà en construcció a la Mall de Washington DC). Els seus esforços no foren en va. Ja a tot el Sud el moviment en defensa dels drets civils s’estava organitzant i aquest cas i els seus detalls van servir d’encenall per fer entendre a molts americans de què anava, si algú es pensava que uns ciutadans protegits per la Constitució havien d’aguantar aquest tracte per sempre.
En Martin L King, encara poc conegut en aquell temps, fou un home extraordinari, no sols per les seves dots oratòries sinó sobretot pel seu lideratge, la capacitat d’organitzar les comunitats presents a les seves esglésies negres i sobretot el seny de saber quan tocava fer-ho. Havia descobert molt jove la doctrina de la desobediència civil pacífica de Ghandi que és invencible quan es fa per una causa justa i va aconseguir fer-ho entendre als seus seguidors, gent que sovint no tenia cap educació. La llei no estava mai al costat seu, però la justícia i els drets humans sí. Sobretot, violència mai!
En els temps de l’horror d’Emmett Till, en King ja tenia perfectament organitzada la vaga d’autobusos de la ciutat de Montgomery, perquè la llei estatal prohibia als negres seure a l’endevant dels autobusos. Després de molts dubtes, en King havia triat per donar el tret de sortida a la Rosa Parks, una dóna reconeguda com una seguidora intel.ligent i fidel, de caràcter, valentia i conviccions ferms.
Deia ella que quan va veure com se li acostava el xòfer del bus, sens dubte per mirar de treure-la d’on seia i enviar-la al darrere, sabent tot allò que se li acostava, prement les dents, la Rosa Parks digué: PER TU, EMMETT TILL!

JOANOT

Jo, com la llengua valenciana, també sóc mes aviat antic. Al voltant dels 1890′ els meus avis van marxar de Castellnou, ara anomenat Castellnovo perquè nomes s’hi parla castellà, un petit poble d’origen molt àrab malgrat un castell romà situat a la comarca de l’Alta Palància, a la vista de Sogorb. Els avis encara parlaven valencià però ara ja no ho fa ningú malgrat unes restes arqueològiques que podrien ser molt bé iberes. Els ancestres no hi van tornar més. Van marxar perquè a finals del S.XIX, com ara, era més fàcil guanyar-se modestament la vida a Barcelona que a l’Alta Palància i també, perquè no dir-ho, per la germanor que ha existit sempre entre els pobles català i valencià. No era com anar a l’estranger.
Vistes les similituds entre Catalunya i el País Valencià i la bona economia que en general existeix a ambdós ja de petit m’estranyava que no hi hagués lligams oficials, que la primera autopista entre les dues capitals la van construir  tard, que les comunicacions per tren eren tan dolentes, les marítimes inexistents i a l’escola València no s’explicava diferent de qualsevol altra província insignificant de la gloriosa Espanya. Després de la mort del Dictador, un polític de Madrid ho va explicar a un periodista: Mira, és que els valencians i els catalans se semblen massa, tenen peles tots dos, parlen la mateixa llengua, són molt treballadors i algun dia podrien fer pinya contra Espanya. La raó del govern central per boicotejar tots els lligams dintre els Països Catalans era por, nua i freda. El que no havia passat és que un partit votat pels valencians participés en els insults més frenètics i odiosos de l’anticatalanisme, un virus del centralisme espanyol. Perquè ho faran això els PPeros valencians? Què en treuen ells? Que els diuen a Madrid? Voldria saber-ho. Que potser cobren per qualsevol iniciativa local anti-catalana exitosa? I, trist com és, una darrera pregunta: perquè ho toleren els votants valencians?
Dues generacions nascudes a Barcelona i encara em miro a l’internet les fotos de Castellnou i penso que és el meu poble perquè sense la determinació dels avis el meu pare i jo hi hauríem nascut. I és precisament per això que algunes de les coses que el PP fa per desfer els meus lligams familiars em fan angúnia. De segur que hi ha gent ferma que diuen que no val la pena amoïnar-se’n. Els PPeros encenen i atien un foc que només pren mentre el segueixin atiant, però tot sol es mor tan aviat com queda oblidat. Cal riure només.

Però fins a cert punt, hom voldria sempre veure els dirigents lliurement elegits del país com a gent educada, amb aprenentatge i educació, nomes bones intencions i assessorament superiors incapaços de fer bestieses com si no haguessin anat a l’escola elemental. Ho compararia amb el sentiment d’una persona que veu com els seus pares o germans han fet una ximpleria i s’han posat en ridícul en públic  exposats a un càstig or intervenció policial o a que tothom es mofi d’ells. És fàcil dir que els germans o cosins són grans, que ja se les arreglaran i que a tu no t’ha de venir a emprenyar ningú. Però, però… en el fons cou sempre i fa mal.

Considerem la bestiesa de dir que la llengua valenciana és d’origen ibèric al segle VI abans de Crist i que han enviat una carta signada i aprovada pel Parlament per a la Reial Acadèmia de la Llengua a Madrid per fer retirar del diccionari oficial (com diu ara) que el valencià és una variant del català. Jo em pregunto: perquè la Reial Acadèmia i no pas els editors d’Enciclopèdies i llibres de text que diuen el mateix? No van afegir (perquè no en sabien res probablement) que el valencià és la variant catalana oriental del sud. Com reaccionarà l’RAL en rebre aquest escrit? Essent a Madrid sempre és difícil de predir, però que jo sàpiga, la RAL és una institució científica seriosa i honesta. No ha ser condemnada només perquè no és dels nostres. El cas els deu haver posat en un compromís. Normalment, en un cas sensible i preocupant d’aquesta natura algú amb ma esquerra pren el telèfon, parla discretament amb ells i la carta és retirada. La retirarien els peperos? No se, Déu n’hi do la perseverança que tenen.

Si els de la RAL no entenen aquesta llengua tan antiga i venerable, sempre hi ha traductors a alguns dels ministeris. Se les donen d’erudits. Pretenen que la seva opinió, un disbarat complet de l’A a la Z, és compartida per filòlegs i científics, que jo voldria veure en un debat públic amb científics de debò. Saben ells que la llengua ibera que potser parlava la Dama d’Elx fins ara no ha pogut mai ser ben desxifrada? Només hi ha classificacions dels signes alfabètics i identificacions d’inscripcions funeràries i noms gràcies a alguna inscripció militar llatina bilingual, sense que la llengua o llengües hagin pogut ser estudiades clarament per falta d’un text bilingual avençat. La comunicació que la llengua ibera de fet és valencià (arcaic, potser) si es confirmés seria una de les descobertes filològiques més importants dels darrers segles. Felicitats, Fabra. Sou l’orgull de totes les modestes províncies de la Comunitat. Caldria afegir, no obstant, que a València hi ha poques inscripcions comparades amb les que hi ha a Catalunya. Diguem que el ibero-valencià potser era una variant de l’ibero-català.

Com era el món al segle VI abans de Crist?  Molt diferent. Com es que no ho expliquen? Roma era una petita monarquia en una ciutat-estat, que ni tan sols somniava en esdevenir un Imperi. Les destrals de pedra ja no estaven de moda però hi havia productes industrials: els etruscs propers als romans per exemple feien pots molt macos. A Espanya arribarien els segles pròxims moltes llengües tant locals com imperials, mentre que el valencià sobrevivia calladament entre els universitaris i erudits espanyols.

Vaig començar pensant que en el fons el tema és avorrit i no serveix de res. Ara veig que això no és veritat del tot. Si hom troba filòlegs seriosos i de bon humor a la UE, se’ls podria passar la carta com a un dYocument governamental important (que n’és), jurant que és veritat i invitant-los a fer-ne el que vulguin. Aleshores sí que riuríem tots plegats i fortament. Fins i tot m’imagino alguns dels pròcers científics davant nostre vestits en calçotets rosa, nas pintat de vermell, cabells verds i ulleres de savi. Jo recomanaria fins i tot triar al començament un grup alemany per allò del sentit de l’humor.

Joanot

Em va sorprendre que molts lectors s’interessessin pel tema de Myanmar (o Burma) del darrer apunt. Potser era per la simpatia i l’atracció evident exercida per la Sra Aung San Suu Kyi, Premi Nobel de la Pau, una figura que va passar uns quinze anys en arrest domiciliari o presó (1988-2010)  com a càstig per haver guanyat les eleccions generals en 1990 i sobreviscut un intent d’assassinat molt salvatge pels goril.les feixistes del règim militar. Ho va aguantar tot pacientment, malgrat les provocacions, sense cridar mai per la violència, un disbarat que hauria significat la seva perdició i el vessament inútil de molta sang. Em va semblar que per entendre-ho, calia llegir la història del país, sobretot els resultats de la de la fatal i tristíssima colonització britànica. No ho he trobat gens fàcil, però vet-aquí el meu sumari, tret de les fonts trobades a l’Internet.

La història coneguda comença al Segle II abans de Crist
Poc a poc els paleòlegs s’han alliberat de l’absurditat de pensar que l’evolució històrica va tenir lloc a Europa, cosa que projectava enrere la situació política existent al segle XX. Ara ja sabem que no. A l’Àsia i fins i tot a Amèrica van passar moltes coses dignes de crèdit al temps prehistòric. Però deixem-ho córrer: la història de Burma començà amb l’aparició d’un poble anomenat Pyu, que van entrar ocupant, com gairebé tots els successors la Vall d’Irrawaldly, un territori immens de clima més sec que està al centre del que és Burma en els nostres dies. No era gens fàcil establir-hi un estat coherent degut l’existència de selves  gairebé inhabitables que separen una ciutat de l’altre a distàncies enormes. Així els Pyu ja van inventar el recurs lògic contra aquest problema geogràfic: fundarien no un estat sinó moltes ciutats-estats i el seu reialme seria una confederació d’aquestes ciutats. A la perifèria de la Vall s’establirien amb el temps els territoris de les minories ètniques, unes 130 en l’actualitat. Aquesta situació originada fa prop de dos mil anys persisteix fins als nostres dies. Els Birmans, que són probablement un 60% de la població total, han lluitat en moltes guerres contra les minories que viuen a la perifèria.
Els Pyu foren seguits 3 o 400 anys després pels Mon, una mica més al sud, que van importar una llengua, ara poc coneguda que aviat esdevindria la lingua franca de tot el sud-est asiàtic. Els Birmans, en l’actualitat el poble titular de la nació, van arribar al voltant del segle X. Amb molts canvis i entrebancs, seguirien fins al segle XIX, quan els Anglesos van aparèixer interessats per les possibilitats econòmiques i decidits a evitar que França arribés a formar un imperi colonial. En els darrers segles, la política de l’estat burmés ha consistit sempre en guerres freqüents contra les minories ètniques perifèriques permanentment en rebel·lió contra els birmans del centre que dura fins als nostres dies. A més els monarques birmans van encetar guerres contra els Khmers (Cambòdia), la Xina, Índia i Siam (Tailàndia). Eren gent guerrera els birmans però cal afegir que no passava gran cosa. La guerra brutal, total, de terra cremada que ara semblen seguir contra els musulmans Rohingya la van aprendre de la Gran Bretanya.

Part de l’Imperi Britànic
La guerra de la independència fou terrible, sense precedents. Va consistir de tres guerres separades, totes elles terminades amb un tractat dictat per Londres, per un total de 61 anys! Al final de la tercera, l’estat de Burma havia deixat d’existir. Els armaments avençats no s’havien vist mai a aquella part del món. La monarquia també va deixar d’existir. Burma fou incorporada a la colònia gegant  formada pels Índia, Pakistan, i Bengla Desh dels nostres dies amb un Virrei anglès únic i remot. L’interès econòmic principal era l’explotació agrícola, sobretot de l’arròs, en aquells temps molt car, però per finançar-lo industrialment resultava que calia prendre préstecs bancaris, cosa desconeguda al país, i com que els anglesos eren els únics que entenien els bancs, acabarien esdevenint amos de tot, després que els bancs haguessin pres la terra dels propietaris locals. Al centre del país hi havia pous amb petroli, que en aquell temps no servien de gran cosa sinó per fer llum al vespre. Aquí cal afegir el detall final que els birmans no es mereixien: els britànics tenien un interès una mica absurd, en qualsevol cas excessiu per les diferències i problemes ètnics. El problema era secular al país però les guerres, encara que sovint eren contínues, havien estat breus i es prenien poc tràgicament. Els amos colonials, però, van abandonar un país tan dividit com no havia estat mai, amb problemes nacionals i racials escampats per tot el territori.

La II Guerra Mundial, el pare de Aung San Suu Kyi i la independència: quan tot s’empitjora i els carrers se semblen a clavegueres
(Parèntesi: una cosa que m’amoïnava és com anomenen els birmans a aquesta senyora fora dels actes oficials. No fou fàcil, però ara ja ho sé: Aung San segur que no, perquè és el nom del seu pare, un heroi nacional que fins fa poc sortia als segells de correus. Els birmans no tenen primer nom ni cognom ni cap mena de noms de família i se’n poder donar de nom un, dos, tres o més, si així ho desitgen. A més, un adult es pot canviar el nom. El nom íntim de la senyora ha ser Suu Kyi o encara més simplement Suu. Ara bé: quan una dóna és gran i es mereix ser tractada amb respecte, cal precedir el seu nom amb Daw. Literalment, Daw vol dir en català Tia (jo prefereixo Tieta que em sona molt millor) que cal usar tant en privat com en públic quan se li adreça la paraula. Amb això l’enigma queda resolt: cal anomenar-la en persona Daw Suu Kyi o simplement, com jo faré, Daw Suu. Final del parèntesi).

La guerra mundial a Burma es veia venir de lluny. Abans hi va haver l’atac japonès contra la Xina, on ja existia una guerra civil entre els comunistes de Mao Tzedong i el Kuomitang feixista de Txang Kai Txec. La cosa va acabar en una guerra de tres, tots contra tots sense aliances ni pau. En aquell temps hi havia un jove estudiant molt ben educat anomenat Aung San, pare futur de la tan estimada Daw Suu que apart de dirigir tota mena de moviments patriòtics, havia fundat i dirigia el Partit Comunista de Burma. Considerant que la guerra entre Japó i la Gran Bretanya estava a punt d’esclatar, li va semblar que en qualsevol cas havia de lluitar contra el Japó i va intentar entrar a la Xina per començar a fer això. He consultat diverses fonts preparant aquest apunt. Una diu que Aung San volia anar-hi per ajuntar-se amb els comunistes i una altra amb els feixistes!! Però no hi va arribar mai. Els japonesos el van interceptar i convèncer que en qualsevol cas el seu futur era lluitar amb els japonesos contra Anglaterra i no a l’inrevés (!!!!!) El versàtil Aung San va tornar a Burma i reclutar 29 joves que el van seguir a entrenar-se amb els japonesos i visitar l’Emperador a Tokyo. Els “30” que en van resultar van esdevenir per molts anys un grup de pressió molt poderós.
Cap a mitja guerra, l’Aung San va decidir que els japonesos eren falsos i mentiders i sobretot que perdrien la guerra i va tornar a canviar de bàndol, fundant l’exèrcit burmés i ajudant de forma molt efectiva als anglesos.
Al final de la guerra, l’Aung San, ara afectuosament anomenat el General (Bogyoke), era de fet cap d’un govern provisional no sobirà, mentre que Burma tornava a ser part del Virreinat d’Índia. El Bogyoke va anar a Anglaterra i va negociar la independència amb el Premier Atlee en 1947. Mesos abans de la proclamació efectiva, dissortament un grup de pistolers va entrar armat amb metralladores a la sala de reunions d’Aung San i el va assassinar a ell i la majoria dels seus ministres. El gran caos havia començat. Deu ser complicat governar un país, però els militars es pensaven que sense saber res ho sabien tot. Van prohibir l’entrada a Burma de visitants estrangers. Un que es va colar va explicar que les clavegueres i els femers corrien pels carrers principals de les ciutats i que a molta gent li faltava l´aigua i l´electricitat  i que hi havia fam per tot arreu. Amb el temps, degut en part a l’empresonament de Daw Suu, molts països s´havien afegit al boicot de les Nacions Unides. Als militars els importava ben poc. Ara que als pocs anys algú es va recordar dels pous de petroli de l’interior, ara molt atractius. Aviat Índia i Xina es van declarar amics de Burma fins a la mort i van començar-ne l’explotació, donant al mateix temps ajut efectiu a un país no developat. Amb això, els militars van poder resoldre moltes coses i hi va haver millores fins i tot abans de negociar amb Suu Kyi. En l’actualitat fins i tot els EUA han aixecat l’embargo. Però el petroli i sobretot el gas natural estan perduts.

Final provisional: del General Aung San a la Tieta Suu Ky
Sembla que hi hagi acord entre els historiadors en la condemna de la Gran Bretanya per haver aguditzat els problemes del país sense haver intentat formar mai una consciència nacional organitzada, sense haver preparat Burma per a la Independència; en canvi els havien ensenyat un parell de coses dolentes, com l’odi racial, el desgavell econòmic, la superioritat militar, la crema de poblats i petites ciutats com a càstig i l’abús policial fins i tot amb tortura.
Mort en Aung San ningú sabia què fer. Tot va empitjorar ràpidament. Un general anomenat Ne Win, com no podia ser altrament, va prendre el poder i el va exercir de forma totalitària, encara que millor i més suaument que els qui el van seguir. Llàstima que tingués supersticions. Com que només es fiava del números 5 i 9, només va deixar imprimir bitllets de 63 i 45 kyis.
La seva dimissió el 8 del 8 del 88 (dia que segons els endevinadors seria molt favorable per Ne Win) fou un cataclisme, quan fou substituït per  generals absurds, totalitaris, criminals, el darrer dels quals fou Than Shwe, un general molt vell i misteriós que no apareixia mai en públic, ni rebia ningú. La sublevació d’aquest militars és anomenada sarcàsticament el cop del 8888.
Va ser en aquell temps que la Tieta es va ficar seriosament en política. Els militars havien autoritzar el 1990 una elecció general que va guanyar el partit de Suu Kyi amb una majoria aclaparadora. Va ser aleshores quan les condicions de l’empresonament es va empitjorar. Hi va haver un intent d’assassinat esgarrifador Nov 1996. En una sortida autoritzada, la seva caravana fou atacada per uns 200 homes forts d’una organització feixista oficial armats amb pals, ganivets i rocs (diuen que van cobrar 500 kyis per cap, una quantitat molt considerable al país). Suu Kyi es va escapar però diuen que molts seguidors (potser prop de 20 o 30) foren assassinats.
El martiri de Suu Kyi va acabar el 13 de Novembre de 2010 (com passa el temps!). Un president civil semi-independent havia estat triat quan al final en Than Shwe va decidir plegar sense que ningú sàpiga per què. El nou president va acceptar que Suu Kyi fos elegida i entrés al Parlament com a líder de l’oposició.
La majoria de les moltes guerres ètniques perifèriques estan suspeses en l’actualitat però ara fa molt poc es va repetir un incident molt violent contra els musulmans Rohingya del nord-est, degut a una hostilitat que ja ve de molt temps. Parlant amb la BBC sobre el cas, a Suu Kyi se li va escapar una opinió ingenua molt racista i cruel contra els Rohingya, una d’aquelles coses que no es poden dir (llegiu s.u.p. l’apunt anterior) Jo m’imagino que algú ja li deu haver explicat a la senyora allò de les coses políticament incorrectes que diem els occidentals. Ella s’ha disculpat i dit que tot era un malentès i que ella defensava que els Rohingya tinguessin els drets civils com tothom i que condemnava la limitació dels naixements Rohingyas a dos per matrimoni en certs territoris. A mí personalment em sembla que essent com és una birmana ètnica de naixement, sense pensar-hi gaire va repetir allò que els birmans diuen sempre i volen escoltar dels dirigents. I com que encara no ha nascut ningú incapaç de fer patinades, o de tenir un mal dia, o equivocar-se, o acontentar tothom, jo li accepto plenament les excuses.

Adéu-siau!

JOANOT

Hi ha moltes coses dels Americans que són difícils d’entendre pels estrangers que no coneixen a fons ni la història i la mentalitat nord-americanes, ni la desesperació dels llibertaris del Tea Party per haver perdut l’estàndard d’or del dòlar (que ja han tingut anys per anar-se acostumant però es veu que no poden per raons ideològiques) Diuen, com tanta altra gent, que pagar amb bitllets de banc és un robatori i una estafa i que caldria ficar a la presó o executar tots els funcionaris de la Banca Federal a Washington per fer de lladres imprimint notes de banc, que són paper mullat sense vàlua. Això ja dura segles de lluita contínua que no s’acaba mai, com allò del dret de tothom a comprar armes. De fet el Congrés va tancar el primer i el segon bancs federals negant-se a allargar la llicència de 10 anys atorgada inicialment pel govern per poder obrir fent de bancs. És difícil que torni a passar però ja veurem, sobretot si l’extrema dreta torna al poder. Parlen sempre d’executar en Bernanke, Governador del Banc Federal per traïció al seu país, no se sap si seriosament o no. En qualsevol cas, vegeu el comentari al final.

Un país independent necessita moneda. Els Americans, com els Anglesos abans, s´ho van passar malament perquè no s´havien trobat mines ni  d’or ni de plata als territoris americans. En la mentalitat del temps, un home honrat ha de pagar deutes amb silver o or amb un canvi acceptable però mai amb paper o metalls barats. En aquests moment es van presentar els encunyadors de monedetes del Mèxic, els cèlebres “conquistadores”que van descobrir que era possible enviar vaixells carregats de monedes de plata i d’or mexicanes als ports del nord, els quals tornarien carregats de productes i d’articles bons i interessants. Aquest tracte semblava bo, però a la llarga era molt millor pels Americans que pels Espanyols. Això no tenia res a veure amb la independència i va seguir funcionant després de la marxa dels Anglesos

Però no podia durar per sempre.llEvidentment va arribar el moment que calia tenir denominacions de diners altes per pagar preus elevats (diguem per comprar una casa) Els bancs privats van començar a imprimir notes firmades pel director banc oferint el pagament al portador de diguem mil dòlars en al canvi oficial de 20$/onça, que estava imprès. Molts ciutadans, insultats, respongueren que això de l’equivalència en or s’ho creuria potser la seva tieta però ells no. I hi va haver almenys una execució d’un ciutadà que es va negar a acceptar paper. Amb el temps cada dia hi havia més institucions que oferien cèdules contra préstecs cobertes pels depòsits en or (o no) i el govern no tenia més remei que oferir notes federals impreses per bancs federals. Però aquest sistema no funcionava, degut a l’hostilitat i desconfiança de la ciutadania.

Or, or, or i tothom canta feliç

Malgrat tota l´hostilitat contra el paper i les monedes de llauna, a primers del segle XX evidentment els pagaments en or ja no eren comuns, però fins als temps del President Franklin D Roosevelt (FDR) la llei permetia a qualsevol creditor exigir el pagament del deute de més de $100 en or. Com queda dit, el ciutadà podia anar al seu banc i canviar els seus diners per bulló d’or (en monedes d’or) al preu fixe d’uns $35 per onça. En cas d’una gran depressió, com la del 1929, evidentment tothom volia canviar el paper per or i es formaven cues davant

+-de les institucions financeres. Per tant una de les primeres mesures de Roosevelt per combatre la creixent fallida bancària durant la Gran Recessió després de la seva elecció fou eliminar el canvi lliure de l’or.

L’hora del famós decret executiu, infame per a molta gent que encara no s´ho han empassat (una mena de”REAL DECRETO”) #6102 amb data del 5 d’abril de 1933 contra l’acumulació d’or havia arribat. Aquest decret de fet prohibia el canvi de paper per or, l’ús d’aquest metall per transaccions i de fet comprar o tenir a casa depòsits d’or. Les caixes de depòsit serien segellades pels bancs i no es van poden obrir per anys sinó per vendre l’or al govern federal.

Aquesta mesura va valer a Franklin Roosevelt l’odi inexhaurible de la dreta americana per sempre més.  No fa gaire anys va circular a l’Internet la mentida que Roosevelt havia encautat el contingut de totes les caixes de dipòsit, cosa que era el robatori més gran de la història del país. No se sap bé d’on va sortir la mentida sinó és de gent afiliada amb el Tea Party que ho veuen com un acte greument inconstitucional, com si fos atribuïble a Catalunya. Fins ara ningú ha trobat proves. Es coneixen només dues apropiacions del contingut de caixes de dipòsit contra la voluntat dels propietaris degut a ordres judicials. Altrament, Roosevelt fou classificat immediatament com cap de l’esquerra americana i sens dubte comunista o socialista o europeu, que és tot el mateix com sabem els supervivents del franquisme i en van treure la conclusió tràgica que tot el nostre govern actual de lladres comunistes arribant fins a l’Obama és inconstitucional. Que ens tornin l’or!, criden sense esperança.

És que n´hi ha molt d’or a Manhattan. I d’això mateix voldria parlar, de quant or hi ha, què en fan i on està.

Or Americà i Or Estranger

Així és com es responen moltes d’aquestes preguntes. Si l’or és de propietat estrangera, els lingots (“builló”) d’or estan emmagatzemats a 32 Liberty Street, a la Ciutat Vella de Downtown, més o menys al nivell del Ground Zero però a l’altre costat de Broadway, com el gratacels de 80 tants pisos fet per en Gehry, ocupant un bloc sencer de la ciutat. És un edifici relativament venerable de primers del segle XX, d’estiu italià renaixença. La part més important no són evidentment les oficines damunt del sòl sinó les cambres cuirassades subterrànies que mesuren de profunditat 80 peus (24 metres) sota el nivell del terra i 50 peus (15 m) sota el nivell de l’aigua, ben propera. Hi ha unes quantes portes més aviat petites i els garatges tenen portes d’acer.  Potser algú se´n recordarà de la peli de 1995 Die Hard with a Vengeance de Bruce Willis i Jeremy Irons que pretenia escenificar un robatori absurd. No s´ha intentat mai. Diuen que l’edifici, anomenat formalment Banc de la Reserva Federal de Nova York conté un 80% de les reserves d’or conegudes del món occidental, dipositades voluntàriament. Com que aquests països utilitzen el dòlar com a moneda de reserva, els EUA no cobren pel dipòsit (els lingots estan identificats individualment com cotxes al garatge) però sí per examinacions i estudis especials (concentració, puresa, pes, etc)  Cobren uns $1.75 per lingot. Tot plegat hi ha unes 7,000 tones d’or. No es pot passar la porta sense autorització prèvia. Els camions per exemple, han d’anar a una revisió a un garatge a poca distància abans d’acostar-se a l’edifici, altrament les portes d’acer es tanquen. No obstant, contràriament al que tothom esperaria, les visites són permeses, però cal organitzar-les per grups a dates concertades. A vegades fins i tot donen records i deixen veure l’or des de molt aprop. No es pot, en canvi, acostar-se i comprar una entrada. Els americans no són els únics que accepten prendre lingots en custòdia. Els Francesos i els Anglesos també ho fan d’ençà de la II Guerra Mundial però tenen poc. Dels Suïssos no se sap res, perquè no en volen parlar.

L’Or de Propietat Americana descansa a Fort Knox, Kentucky

Fort Knox a l’Estat de Kentucky és una antiga base militar transformada en una Cambra Cuirassada que, de forma molt sorprenent, conté tots els lingots de propietat americana a més d’articles molt cars que no tenen cap altre lloc segur (per exemple la corona de St Esteve dels Hongaresos, depositada allí perque no la prenguessin els soviètics). Al darrer cens publicat fa uns anys hi havia unes 4,600 tones contra les 7,000 a Downtown Manhattan. Aquest or el va començar a acumular en Roosevelt amb la seva confiscació i el seu decret executiu (si és que hi va a haver confiscació, que el govern americà segueix negant) però a més a més aviat hi va haver una gran discussió sobre la necessitat de comprar or addicional al mercat lliure. Aquesta decisió, presa per FDR en persona, que va resultar en el comiat de gent al seu equip financer, estava basada en la idea que l’acumulació d’or pel govern evitava la deflació, la caiguda de preus que es veu que calia evitar a qualsevol preu. Potser en parlarem un altre dia però amb això en Roosevelt va augmentar molt considerablement la quantitat d’or present a la reserva nord-americana amb gran ràbia de la dreta, perquè evidentment calia apujar el preu o si no, ningú volia vendre. Fins el dia d’avui ningú sap si la compra d’or va tenir algun efecte o no sobre la deflació.

Quan els Alemanys recorden el Rheingold!

Agafeu-vos, que venen voltes!, avisen molts conductors quan el cotxe entra a una regió de muntanya amb moltes voltes a la carretera. Quan no es tracta de salvaguardar els passatgers d’un automòbil, el problema podrien ser no les voltes sinó els banquers alemanys preocupats pel seu or. L’amor que els ciutadans d’aquest país senten pel seu or no és avarícia, sinó un sentiment d’arrels molt profundes, com el d’un nen per les seves joguines més estimades o fins i tot per la mare. Es com el sumari de tota la seva feina, de tots els seus sacrificis, el resultat dels seus estalvis. De primer sentien una cosa similar pel Mark Alemany i probablement sense tenir l’or com a consol no haurien acceptat mai el canvi en euros. En l’actualitat tenen uns 183 mil milions de $ americans en builló d’or. D’on han sortit? Al final de la guerra quedava molt poc or al III Reich i el poc que quedava va desaparèixer misteriosament i encara hi ha qui el busca al fons de llacs o coves. Particularment memorable  és el transport d’or nazi a la Península Ibèrica via Canfranch  i , acabant sigui en els braços acollidors del Generalíssimo Franco o a Portugal a Can Oliveira Salazar. No s´ha sabut mai i és poc probable que se sàpiga. Si es troba quelcom, potser es podria usar per finançar el corredor interior que volen els espanyols. L’or actual germànic ve de la gran superproducció d’articles de gran qualitat per l’Alemanya de la Postguerra. El món occidental, fins i tot els EUA es barallava per comprar productes alemanys. I a Europa sempre hi havia el perill, una miqueta imaginari, d’una invasió soviètica. Evidentment els bancs centrals americans semblaven el lloc més escaient i segur.

Per sort, després de la guerra ja hi havia un Banc Central Americà, la Fed o Banc de Reserva. No fou gens fàcil tenir-ne una degut a la constant oposició dels polítics i el Congrés que només ho veien com un esquema per robar i malbaratar els estalvis del poble americà.  Els banquers en canvi entenien molt bé que amb política o sense, calia tenir un banc central i havien anant fundant bancs de reserva regionals a dotze grans regions geogràfiques. La mes important i prominent fou sempre la Reserva de Nova York. Un cap de setmana es van reunir en privat els governadors dels 12 sistemes regionals i van fundar sobre base exclusivament privada el Banc Federal de Reserva. Evidentment cal tenir un Banc Central, tant si els polítics ho volen com si no.

El Governador (en Bernanke ara) seria nomenat pel President i confirmat pel Senat. El VicePresident seria sempre el cap de Nova York, que igualment esdevindria el braç executiu del Banc Central Federal. Els polítics no van tenir més remei que confirmar-ho tot. Així segueix encara. A Washington només hi ha les oficines i la gent que dirigeix la política financera però quan volen fer alguna cosa han de telefonar a Nova York perquè es faci.

Tornant als Alemanys, en l’actualitat els seus  184 mil milions els tenen distribuïts: el 50% a Nova York, el 13% a Londres, un 11 % a París i la resta a casa a Frankfurt. Un dia al Bundestag se´n va armar una de grossa amb diputats cridant que ningú s’0cupava de l’or alemany i que el Govern ni sabia si estava ben cuidat o no i potser fins i tot s´havia perdut o robat. Quin escàndol tan gran! Van iniciar un estudi del seu or que està durant anys i no s’acaba mai. En un moment van muntar una demostració a Frankfurt ensenyant als diputats els instruments que tenen i com es fan els mesuraments i tothom es va tranquilitzar. Ara el NYTimes acaba de publicar un article dient que els alemanys estan a punt de retirar tot l’or de França, reduiran una mica l’or britànic i reduiran a la meitat l’or que tenen a Nova York.

Perquè ho fan això? Serà possible que no es fiïn dels seus amics i aliats? I l’Estat Espanyol, què? Quants lingots tenen? Perquè no en parla mai ningú? Què se sap de l’or alemany després de la Guerra Mundial?

JOANOT

Fa unes setmanes el Tribunal Suprem Federal dels EUA (altrament anomenat als diaris SCOTUS=Supreme Court Of The United States) va acceptar dictar sentència aquest any judicial en dos casos de gran importància per a la Comunitat Homosexual de Califòrnia i ( si els Suprems així ho decideixen) per a tots els Estats Units i probablement per a tota la societat nord-americana sobre el cas dels matrimonis gays als EUA.

Un dels dos casos és tan clar que ningú dubta com acabarà. Al començament de l’ona d’extremisme de dreta que afecta el país en l’actualitat, els parlamentaris de Washington, sabent que no tenien l’autoritat per anul.lar els matrimonis gays als estats on havia estat autoritzat sigui pels jutges locals o pel vot popular o per la llei local, van voler fer alguna cosa religiosa que estigués d’acord amb a seva interpretació de la Bíblia i van escriure una llei negant el reconeixement d’aquests matrimonis a nivell federal. Conseqüències? Moltes i molt greus! Per exemple els companyons gays retirats o morts no rebrien la Seguretat Social, ni tindrien dret a Medicare, l’assegurança de malaltia que tenim els vellets, ni dret a la representació d’un malalt greu a l’Hospital, ni drets testamentaris. Aquesta llei absurda, producte del fanatisme i digna del PP serà sens dubte tombada per SCOTUS, essent com és un disbarat monumental. Si hom està casat a una jurisdicció vàlida, els federals ho han de reconèixer, perquè la llei matrimonial és competència exclusiva dels Estats.

El cas interminable del matrimoni gay a Califòrnia i la Proposició 8

Això sí que és complicat… i perillós per a la comunitat gay.
Originalment el matrimoni gay fou introduït a l’estat de Califòrnia per decisió judicial… bastant més d’una vegada, degut a les controvèrsies i discussions interminables. Califòrnia és un Estat que reconeix un dret al referèndum gairebé il.limitat. Potser en aquest moment a Catalunya a molta gent li podrien semblar tota mena de referèndums polítics el no va més de la democràcia, cosa que sovint és una equivocació. Les lleis les ha de fer el Parlament però hi ha casos quan un referèndum és l’única forma de resoldre o acabar amb un problema difícil que està dividint i que no sembla com si es pogués resoldre políticament degut als interessos i coses sempre estranyes que passen a la Capital. Un Referèndum és com l’alcohol: en dosis prudents i quan l’ocasió s’ho val està molt bé. A vegades sí que troba la sortida a un problema greu; altres vegades, en canvi, esdevé una eina de la gent que no volen cedir de cap manera i pot esdevenir una notícia còmica als diaris internacionals. En el cas de Califòrnia, gent sense educació política n’han fet una eina perillosa, responsable per moltes crisis financeres de les que l’estat no se’n pot sortir, clarament l’obra de gent mal educada, demagogs i irresponsables. A mí tampoc m’agrada pagar impostos i voldria que no fes tanta calor a l’estiu. Els referèndums californians, com els suïssos, produeixen automàticament i sense necessitar confirmacio parlamentària un canvi constitucional, que vol dir que si s’aproven no hi ha res a fer. El poble sobirà de Califòrnia ha canviat la seva Constitució aprovant un referèndum originat pels ciutadans. Hi ha altres estats amb referèndums però amb ciutadans més civilitzats.

I el poble votant gràcies a les meravelloses oportunitats dels referèndums, amb la Proposició 8 va abolir el matrimoni gay introduït pels jutges. Naturalment, el cas no es va acabar. I els processos judicials van tornar. Al començament de la vista, es va produir un cas ben rar. Com que es tractava d’un atac contra una llei vàlida estatal, seria el govern de l’estat qui l’hauria de defensar. Però primer el minstre de justícia d California i després el Governador Schwarzenegger es van negar a fer-ho, al.legant que la Proposició 8 era una bestiesa indefensible i que seria contra lpqeea seva consciència fer-ho. El jutge Warren es va dirigir al comitè privat que havia organitzat el vot a favor de a Proposició 8 i els va manar que sense excusa es presentessin al tribunal a defensar-ho. Els gays van tornar a guanyar. Si el matrimoni és un dret fonamental, no es pot suprimir ni per Constitució ni llei ni res. Recordeu la famosa afirmació que l’existència de Déu no es pot aclarir amb un referèndum? El jutge estatal Warren, en un procés modèlic, com n’hi ha pocs, va dir que la gent de la Proposició 8 només tenien una motivació religiosa i que la Proposició era ilícita i el resultat invàlid i que el matrimoni gay quedava restaurat. Però sabent com són les coses i l’estat d’ànim popular es va negar a posar en força la seva sentència abans que el tribunal de cassació de Califòrnia ( el Suprem de Califòrnia) la confirmés, de fet exigint una revisió judicial de a seva pròpia sentència. Pocs jutges ho haurien fet això.

Fa unes setmanes, els Suprems de l’Estat van coincidir amb el jutge Warren. El cas semblava acabat a Califòrnia. Van posar data a la reintroducció del matrimoni gay. Al.leluiah! Tots reien sense mirar-se els únics que debò tenien dret a riure. Cas resolt. Cap complicació més.

No tan depressa. Curiosament el cas fou presentat i defensat conjuntament per dos advocats cars i famosíssims que fa anys havien defensat adversariament les dues parts oposades del cas electoral Bush vs. Gore, que fa anys va donar el triomf electoral presidencial a Bush II. Ara els dos homes ja famosos, els advocats David Boies and Theodore Olson, volien generosament i pagant de la seva butxaca restaurar el matrimoni gay a Califòrnia i, sense por, probablement a tots els EUA, via Tribunal Suprem. Grandiós, molt Americà… i massa arrogant. Què en volien treure? La glòria, que ells tots sols van acabar amb el drama. I si perdien, qui es quedaria amb la m… resultant?

Ai, Ai, Ai, van cridar molts. perquè us empatolleu, desgraciats? Mireu, les coses, tal com són, van bé. L’opinió pública, abans tan hostil, ha afluixat molt, el nombre d’estats que estan d’acord augmenta, els jutges locals cada dia són més favorables. Ara algun desgraciat inevitablement anirà als Suprems Federals. (Els dos propugnants deien clarament que ho farien). Si ells estan a favor (i si ho volen) establiran el matrimoni gay per sempre a tota Califòrnia però també, sempre si ells volen, el podrien prohibir per sempre més a tota la Unió per arguments federals i el cas s’haurà tancat molt malament per sempre més o per molts anys sense que s’hi pugui fer res. Veieu com és imprudent i perillós voler arreglar les coses que no estan espatllades? Hauria estar molt millor deixar que el cas prengués el seu curs natural.

SCOTUS durant l’any 2013 haurà de fer una audiència pública amb representats de les dues parts (cosa que els Jutges Constitucionals espanyols no fan mai) i dictaran sentència al final del curs. Segons ells vulguin la sentència podrà ser limitada a Califòrnia ( si volen ser prudents i respectar la voluntat popular) o ser aplicable a tota la Unió. En l’actualitat, el perfil dels 9 jutges suprems federals és clarament conservador. Dels 9′ n’hi ha quatre de conservadors (inclòs el President del Tribunal) i tres de progressius als bàndols que per tant tenen una majoria reaccionària permanent. Dels nou, queden al mig dos jutges més que semblen lliures i oberts a tot i són els que decideixen els casos fent de pèndol segons dicti la seva consciència.

La cosa no està gens, però gens clara. És prudent demanar-los una sentència? Perquè no anar al Casino a jugar amb daus, que és més entretingut?

Com acabarà? Espereu!

Mentre tant, Bon Any Nou a tothom!

JOANOT