Els EUA són diferents

Els mitjans ens recorden cada dia de la tragèdia civil i militar que continua cada dia a l’Orient Mig i que ha arribat fins casa nostra, preocupant la nostra població civil i el nostre govern. Què ens expliquen dels islamistes? Denunciar els culpables com  terroristes és correcte però no explica res ni ensenya un camí que potser algun dia pogués conduir a millorar o resoldre el conflicte. Jo penso sempre que la Reconquesta d’Al-Àndalus (Península Ibèrica en àrab) pels regnes cristians va durar 800 anys degut a la invasió successiva de dues nacions gihadistes nord-africanes, el Almoràvits i els Almohades. Tornem a anar pel mateix camí? Aquest apunt intenta presentar la diferència central de com nosaltres veiem les relacions entre estat i religió i de quina forma tan diferent les veuen ells. Molta gent diu falsament que els islamistes són fanàtics religiosos, una cosa rarament confirmada per la gent que ha parlat amb ells o n’ha conegut algun. I a les mosques d’occident hi ha creients  musulmans molt devots que no pensen en posar bombes, ni els imams ni la majoria en volen saber res. Recordo que dos dels terroristes culpables de la destrucció de les Torres Bessones havien passat el seu darrer vespre a un local nocturn bevent alcohol. Quina és la verdadera motivació? Cal mirar enrere per entendre-ho.

Les religions en l’antiguitat

A l’aura de la nostra civilització, cada estat i cada nació tenien una religió pròpia d’ells amb déus propis i limitada al seu poble. Això encara s’observa a moltes tribus aïllades que queden pel món. Aquestes religions no es limitaven a oferir un culte sinó que invariablement contenien prescripcions i lleis de natura tant individual com col·lectiva que eren la seva legislació i legitimació i formaven una part inseparable de la personalitat, història, esperances i tradicions de la nació, tant com avui en dia una bandera, un himne o un idioma. Tant si un ciutadà era religiós com si no, una apostasia era inimaginable perquè hauria representat una traïció al seu poble. Proselitisme als estrangers seria una cosa absurda i ningú podia renegar de la religió. Amb certa lògica, alguns països musulmans castiguen l’apostasia amb la pena de mort.

Quan hi havia guerres, els déus hi participaven sempre i protegien al seu poble. El país perdedor, sovint esclavitzat i deportat, també perdia els ses déus, que eren més febles que els del poble vencedor i quedaven destruïts i oblidats. Els Romans tenien una actitud oberta poc comú: ja van apropiar-se dels déus grecs al començament de la seva expansió i després van seguir acceptant com a seus molts déus estrangers que anaven trobant.

El Cristianisme és diferent

La religió cristiana predicada per Sant Pau va diferir de totes les religions anteriors en un punt completament original que esdevindria fonamental: declarava ser universal, afirmava que tots els homes de qualsevol nació, raça, edat o gènere lliures o esclaus, eren iguals i podien ser convertits i acceptats a la nova religió que  no quedaria exclusivament vinculada a cap nació ni a cap autoritat. Això no s´havia sentit dir mai. Per deixar-ho encara més clar, l’Evangeli posa aquesta declaració inconfusible a la boca de Jesucrist: al Cèsar allò que és del Cèsar, a Déu allò que és de Déu. No hi podia haver cap discussió: església i estat eren coses diferents que havien de quedar separades. No ho havia dit ningú abans i era un canvi fonamental que poc a poc en el curs dels segles les societats civils i en el nostres dies la legislació  i constitució de la majoria de països d’arrels cristianes va anar incorporant i en els nostres dies és un principi intocable i suportat per tothom.

Naturalment a l’Església hi ha hagut sempre més pecadors que sants i les coses no han anat sempre com haurien d’haver anat. La història conté molts crims i abusos, guerres, persecucions, clericalisme, corrupció, imposicions, antisemitisme, etc. A Espanya cal recordar el tractament dels indis americans i la Inquisició, i més recentment el nacionalcatolicisme de Franco (Com deia el No+Do “el Caudillo Franco y la egregia dama Doña Carmen Polo de Franco  entraron en el Templo bajo palio y se acercaron a la Sagrada Mesa”). Al democràtic Regne Unit el monarca és el cap de l’església anglicana. I cal parlar d’Andorra? Diuen que el Papa Francesc vol acabar amb el Bisbe-Copríncep. Contradiccions, contradiccions! N’hi ha hagut i n’hi haurà sempre, perquè només som humans. Però el principi és molt sòlid i ho sobreviurà tot.

Minories a l’estat no-confesional

Tornant al tema principal, cal pensar ara en les minories no cristianes que viuen a països que han establert fermament la separació de religió i estat, diguem per exemple a casa nostra, els Musulmans i els Jueus, que als estats propis, no separen església i estat. Com s’ho prenen? En general en els nostres dies molt bé, abans potser era diferent. N’estan contents i són paladins entusiastes del laïcisme i la llibertat de religió, però tenen sempre un problema que no es pot resoldre: que el llibre en què creuen,tant la Bíblia com l’Alcorà, conté normes i lleis que s’haurien d’aplicar a la societat, cosa que és sovint impossible al lloc on viuen com minories. Sempre hi ha incidents, que en general són modestos i es poden arreglar amb bona voluntat. A Nova York els ultraortodoxos que viuen  certs barris intenten que l’ajuntament mani certes regles que no agraden a tothom (tranquil·litat els dissabtes, espais on es pogués empènyer cotxes d’infants els dissabtes, evitar aparadors amb temes sexuals explícits, etc). I altres prefereixen anar al país on no són cap minoria i poden aplicar plenament les seves creences tal com estan escrites al seu Llibre en l’organització i lleis de la societat civil.

I els musulmans? Terrible com sona i difícil d’entendre com és, hi ha una minoria que, rebutjant totalment el sistema democràtic, veu el poble musulmà, que té memòries lluminoses d’un passat imperial gloriós i d’una ciència, una literatura i un art que il·luminaven el món, ara dominat, oprimit i subjecte a abusos per una civilització falsa i perversa, cegada pels diners,i la corrupció i les obsessions sexuals i falta de respecte a les dones, que ha destruït la seva integritat territorial i l’ha fragmentat en països artificials en les mans de polítics i reis tribals que pretenen posseir l’or i el petroli patrimoni de tot el poble àrab. I que creuen que es pot lluitar per tornar-hi. Que aspiren a restaurar un món feliç i just on el desenvolupament humà seria  possible gràcies a la implantació de la Xaria com va passar al segle VIII.

Els qui veuen les coses així, són sempre petits grups que eviten parlar amb els imams o la religió musulmana oficial on no serien acceptats mai. Depenen molt per a la seva coordinació i aprenentatge d’Internet. Obama va dir l’altre dia que els imams havien de combatre aquesta actitud. Tant de bo poguessin! És ridícul dir als predicadors d’una altra religió què  haurien de predicar a les mosques però en aquest cas, els islamistes no volen saber res d’ells i no s’interessen per la religió individual tant com pel sistema social polític  i econòmic descrits a l’Alcorà que esdevindria possible només acceptant i fent respectar plenament la Xaria en un món on església i estat no queden separats.

J. Gil

La tragèdia dels ciutadans de Grècia fa plorar però almenys, per una vegada, és una crisi que no té res a veure amb els EUA. Va agafar a gairebé tothom de sorpresa quan la darrera setmana el Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa va deixar caure que el deute de  PR està en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir  que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons; jo ho traduiria en aquest cas per “empenta”). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat dels EUA. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico, Illes Virgin, Illes del Pacífic, etc) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van pronunciar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual). Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i la sobirania i incorporació a la Unió només poden ser reconegudes pel Congrés. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No -Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a Obama a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més difícils de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats  (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia  a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic molt considerable del bootstrap amb millora del nivell de vida i  Muñoz segur que podria seguir de Governador. Què diu Sr Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial  “Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA

Tanta il·lusió com això de l'”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada i que a un restaurant un nom interessant d’un menjar no diu de què està fet ni garanteix que ens agradi.

Altrament la constitució porto-riquenya està bé i demostra la generositat nord-americana. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, traient certs passatges. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i jo crec que tenen molt més autogovern que Catalunya. El govern americà té una curiosa solució lingüística sobre el tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També hi ha duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no eren immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Afegit 1: Diuen que el govern de Puerto Rico està ja demanant permís per declarar-se en bancarrota. He escrit a l’apunt que la Casa Blanca haurà de fer alguna cosa però un amic m’ha comentat que probablement no. Hi ha hagut ja algun estat i sobretot moltes ciutats que han hagut de suspendre pagaments, la darrera Detroit (que ja se n’ha sortit). Als 70 la gran ciutat de Nova York va fer bancarrota total. En tots aquests casos, el Govern federal s’ha negat a fer res. En el cas de Nova York, hom atribueix al President Ford una vulgaritat (“Drop dead!”). El procediment que hauran de seguir és anar a un jutge, que nomenarà un comitè d’homes de negre que prendran tot el poder dels polítics elegits, tallaran les despeses tant com calgui i negociaran amb els propietaris de les obligacions sota l’autoritat del jutge. La gent-patirà molt,però al final tot s’arreglarà

Afegit 2: Ja hem sentit les primeres reaccions de Washington, relativament amistoses dels Demòcrates i amenaçadores dels Republicans. De rescats federals, ni en broma. Obama voldria deixar declarar l’anomenat Capítol 11, el govern de PR  aniria a un jutge amb un plan de reorganització i pagaments negociats, quedant protegit de moment dels deutes vells, mentre que deutes nous (per poder tirant endavant) tindrien prioritat i podrien ser pagats abans que els vells. Si el jutge no creu en el plan de reorganització, només queda la bancarrota i els homes de negre prenent el poder. La desesperació a PR és tan gran, que ja hi ha una fugida massiva de residents cap als EUA, aquest cop molt més a Miami i Philadelphia que a Nova York. Diuen que el 70% dels ciutadans podria anar-se’n gairebé immediatament.

Afegit 3: Que n’és de trist ser pobre! Ahir dilluns es van reunir a NY amb els acreedors i no en va sortir res. No tenen cap plan per sortir-se’n. I sí: la majoria d’obligacions estan garantides per la Commonwealth. La Casa Blanca calla i no ha donat permís per anar a un jutge. I al Congrés, com de costum, hi ha veus desagradables exigint un Comitè Federal per prendre control immediatament (els homes de negre). I s’ha sabut una cosa nova: resulta que la sequera a l’illa ja és tan greu que hi ha restriccions d’aigua diàries fins i tot a les residències. La causa? Els darrers anys no han tingut diners per drenar i aprofundir els llacs. Per tot això, tothom vol anar-se a la Florida. Com deiem abans, és molt trist ser pobre!

Tags: Anglès, Puerto Rico

Els estats nord-americans són absolutament sobirans amb autoritat sobre tot llevat de les poques coses que la Constitució Federal reserva a Washington. No comparteixen jurisdicció: ho decideix tot l’un o l’altre de forma final. I és per això que l’embolic amb la marihuana existeix. Els EUA que generalment rebutgen adherir-se a lleis internacionals van acceptar fa molt de temps la classificació de la WHO per substàncies restringides, assignant marihuana a la classe I, reservada per a substàncies com la heroina sens cap ús legal, prohibint de fet qualsevol possessió o utilització de la marihuana, recerca mèdica inclosa. La legislació sobre medicines és clarament una atribució federal, però els estats no veuen que la marihuana sigui un medicament i ja molts (potser uns 14) l’han legalitzat, la majoria per finalitats mèdiques (que sovint són una burla) i altres, començant amb Colorado, també per objectius recreacionals. Això ha creat un conflicte entre els federals i la policia estatal. Fa anys, policies a Califòrnia van plantar cotxes davant d’un edifici bloquejant els federals que volien fer un raid d’un negoci que a Califòrnia era legal. Tots dos combatents tenen por d’anar al Tribunal Federal Suprem. Conscient de la pressió política sembla que la Casa Blanca ha manat als seus agents deixar-ho córrer, però la prohibició segueix en força. Aquest apunt sumaritza uns quants fets coneguts d’interès.

La ciència

El fum de la planta conté, com el de tabac, moltes substàncies químiques d’efectes desconeguts, però l’únic element efectiu responsable pels efectes es diu tetrahidrocabinol, sovint anomenat TCH. Des de fa anys una forma sintètica molt efectiva existeix com a medicament perfectament legal i pot ser receptada per metges. Jo he preguntat dues vegades a oncologistes i m’han respost sempre que només va bé quan el malalt havia fumat marihuana abans de caure malalt, altrament és inefectiu. Vol dir que si algú ho necessita mèdicament, el metge ho pot receptar sense comprar ni fumar coses il·legals.

El TCH és efectiu perquè activa receptors presents a l’exterior de moltes cèl·lules del cervell. Jo comparo els receptors al butons d’un ascensor. Només cal prémer un (diguem una molècula de TCH arribant prop d’una cèl·lula) i l’ascensor tanca dues portes, posa en marxa el motor evitant sotracs, atèn usuaris a altres pisos, atura el motor i obre les dues portes. Sovint li deixo fer a un nét meu molt petit. La resposta és complicada però per posar-ho en marxa només cal tocar un botó i el meu nét sap fer-ho molt bé. No totes, sinó sols algunes cel·lules nervoses tenen aquest receptor, i els efectes de prendre TCH reflecteixen el potencial d’aquestes cèl·lules. Vet aquí un llistat de les coses que els usuaris de marihuana experimenten.

* Sentits alterats, sobre tot veure els colors més brillants

*Pèrdua del sentit del temps

*Canvi de l’estat d’ànim, sobretot més deprimit, altres vegades més alegre o trist

*Dificultats fent certs moviments amb el cos (potser caminant)

*Dificultats pensant i resolvent problemes

*Pèrdua de memòria (sovint no recorda res d’aquesta activitat)

*Alteracions de l’apetit

*Sovint insensibilitat al dolor.

*Augment de la freqüència cardíaca, sovint doblant el número de batecs del cor (cosa que sovint causa angoixa i pot desfermar un infart)

*Al·lucinacions

*Paranoia (desconfiança excessiva dels altres)

*Si el fumador té una malaltia mental, empitjorament

Respecte al pulmó, hi ha la qüestió dels efectes a llarg temps com passa amb el tabac, que es fan palesos als vint-i-tants anys. El fum de marihuana conté més òxid de carboni i més quitrà que les cigarretes de tabac i no es veu perquè els efectes haurien de ser diferents (càncer de pumó i gola, bronquitis, enfisema, atacs de cor, ateriosclerosi, càncer de bufeta urinària i moltes altres condicions que ja han costat milions de morts al món).

Jo tinc poca inclinació a dir a la gent què han de fer, però sense coneixement no hi ha llibertat. Que cadascú estudïi la paleta d’efectes descrita més amunt i que prengui la decisió decidint si paga la pena o no.

Una cosa sobretot està molt ben estudiada i provada tant en animals com en adolescents humans: el cervell dels nens i dels adolescents deixa de desenvolupar-se normalment. El cervell dels nadons està molt poc desenvolupat. Fins als anys vint més o menys les cèl·lules nervoses es multipliquen augmentant en nombre i desenvolupen milions de connexions. Els menors exposats a marihuana pateixen de defectes greus, canvien la personalitat i no són normals. De fet és una renúncia de l’adolescent a ser com hauria pogut ser.

Els efectes sobre la salut

La marihuana ha estat utilitzada per certes formes de medicina popular per anys, potser segles. Probablement hauria calgut estudiar fa temps si té efectes útils, però degut a la classificació com a substància de la classe I, això s’ha pogut fer només a l’estranger. Aquí, fins ara, es podria haver presentat la policia federal a tancar el laboratori i arrestar els investigadors. Afirmacions populars sobre cures miraculoses han de ser preses amb reserva i no és possible que cap autoritat s’ho prengui seriosament. En primer lloc la gent parla de casos que no han vist personalment i poden existir o no, després hi ha molts casos d’histèria col·lectiva (gent per exemple que diuen veure la verge i resulta en pelegrinacions en massa, o bolets amb efectes meravellosos, o cures pel càncer). Però el problema principal és allò que al món dels experiments clínics es diu l’efecte placebo. Aproximadament la meitat de la gent que estan apuntats a un experiment d’un medicament nou per tractar una malaltia, reben pastilles que semblen igual que el medicament però que només contenen sucre i si l’estudi és cec ningú, ni els metges ni els malalts han de saber quin malalt rep el medicament i quin rep el placebo. El codi no es trenca fins al final de l’estudi. Doncs bé, comparats amb els malalts no tractats i fora de l’estudi, els malalts que reben el placebo sempre milloren, sovint considerablement i cal fer estadístiques per estar segur que no milloren més que no pas amb la medicina. Això vol dir que el nostre cervell és molt poderós. N’hi ha prou de creure que t’estan ajudant i ja et sents millor.

Hi ha casos on autoritats mèdiques raonables sí que sospiten que la marihuana podria tenir un efecte favorable (tot i recordant, com escrit abans, l’efecte placebo):

1) Glaucoma, una malaltia de la cambra anterior de l’ull, que pot produir la ceguera parcial o fins i tot total

2) Al SIDA, control de les nàusees i millora de l’apetit per recuperar el pes perdut. També control de la nàusea durant quimioteràpia

3) En certs casos d’epilèpsia greu, fins i tot en nens, millora i control del nombre de convulsions

4) Múltiple esclerosi, on podria controlar els espasms musculars

Sobre la cura del càncer, no gran cosa, però llegeixo al National Geographic que un grup al Regne Unit ha afegit TCH a un còctel de 3 o 4 agents en el tractament d’un tumor cerebral que per ara no té cura. No es coneixen encara els resultats.

Si aquestes sospites es poguessin confirmar, seria un resultat magnífic per millorar les condicions de vida miserables dels malalts. Però a aquests malalts no els caldria fumar ni prendre cap oli de marihuana, sinó que un cop identificats els receptors escaients, alguna firma farmacèutica se sortirà amb un producte sintètic millor, que vendran, com de costum, a un preu extravagant.

El negoci

S’hi ha muntat al voltant del conreu i venda de marihuana i els seus productes un negoci amb moltíssims diners que, als estats permissius, sobretot Califòrnia i Colorado, ha resultant en conreus gegants, altament automàtics i moderns, amb relativament pocs productors petits i barats. Hi ha problemes: en aquests temps de sequera i baralles per l’aigua, marihuana per crèixer en necessita molta. Pitjor encara és el problema dels bancs i dels diners en efectiu. En un temps quan tothom treballa amb diners de plàstic, aquests comerciants han d’exigir efectiu. La raó són els bancs, que es neguen a acceptar els seus diners o processar targetes de crèdit. La raó és transparent: un banc pot ser llicenciat pels federals o per l’estat on treballa, i gairebé tothom s’estima més una carta federal. Com que el negoci per als federals és il·legal, acceptar els diners podria ser vist com un crim federal i els bancs no en volen saber res. Els negocis tenen piles de bitllets de banc, que no poden dipositar. A més, molts es pregunten quant temps trigarà abans que el crim organitzat i els negociants de narcòtics, que estan acostumats als diners en metàl·lic i al blanqueig de capitals, s’hi fiquin a fons. Són molts diners!

Final

En una cosa, els partidaris entusiàstics de la marihuana lliure tenen raó: a diferència del que passa amb la morfina o la cocaina, els usuaris de marihuana pateixen poques morts de dosi excessiva. Això passa perquè al centre respiratori del cervell que ens fa respirar tots sols, desperts o adormits, no hi ha receptors per TCH, però n’hi ha molts per les altre drogues com l’heroina o morfina que causen un atur respiratori. D’això molts en treuen la conseqüència completament absurda que la marihuana és inofensiva. És un non-sequitur. Causa menys morts per OD, i això és tot.

Diuen que la marihuana no és més perillosa que el tabac. Però tampoc és menys perillosa i probablement és més addictiva. La gent que vigilen i protegeixen la salut pública són lents i sempre escèptics. I no es deixen impresionar per moviments polítics o crides emocionals. Podran evitar que marihuana esdevingui aviat un problema tan gran i tan mortífer com el tabac?

Joan Gil

Confesso que d’ençà que hi ha Internet al món llegeixo (o miro almenys) el portal de l’ABC de Madrid. M’ha semblat sempre que val la pena llegir qualsevol cosa escrita i que és molt important entendre els altres. No em deixo enrabiar mai i més d’una vegada m’han fet riure. Però a les meves lectures hi he reconegut un tret que sembla fonamental en la personalitat espanyola: que els agrada viure d’il·lusions que no toquen la realitat. Víctimes de la seva propaganda, sovint s’ho creuen. Els redactors de l’ABC, com els ministres espanyols diuen coses absurdes, les repeteixen i tornen a repetir fins que al final decideixen que són veritat i que tothom les ha acceptat. Un exemple constant: els comentaris i declaracions dels corresponsals de l’ABC als EUA. No fa gaire, un periodista va afirmar al portal web que segons certes enquestes, la popularitat de Ronaldo als EUA ja havia superat la de Messi. Quina imaginació! Messi, un jove fotogènic, d’aspecte agradable i somriure fàcil, és probablement l’únic futbolista del món verdaderament popular als EUA. Des de fa anys, la seva foto apareix sovint a anuncis i reportatges. L’Obama va dir una vegada en broma a un grup de periodistes que ell (jugant al bàsquet) no era cap Messi. Tots els diaris importants en parlen. Jo no dubto que els afeccionats al soccer americans, que ja n’hi ha molts, sobre tot entre els hispans, coneguin en Ronaldo, però no gaire més.

Una altra bestiesa gairebé inconcebible, és dir que els EUA podrien declarar la llengua espanyola oficial. No ho han fet ni amb l’anglès. Disbarats d’aquesta magnitud se senten només rarament. Com és que ningú respon  mai en aquests casos a les amenaces buides, invencions, petulància i manies de grandesa de Madrid?

Lliçó d’Anglès: “Catalan” o “Catalonian”?

Tots els Catalans, parlant l’Anglès, ens anomenem Catalans  i això ens ha perjudicat sempre perquè la gent de nivell educatiu baix o mitjà no associen aquest gentilici amb Catalonia, com probablement farien si ens anomenéssim Catalonians. En Anglès no hi ha cap acadèmia de la llengua però els dos diccionaris autoritaris, l’Oxford al Regne Unit i el Webster als EUA, accepten totes dues formes. Degut al meu accent, em pregunten sovint d’on sóc. Jo sempre responc que vaig nàixer a Catalonia. Sentint-ho,  sovint fan una cara de perplexitat. Aclareixo que C és un estat al NE de la Península Ibèrica i que jo sóc de Barcelona. Ah, Espanya! Per fer una gràcia, intenten dir un parell de mots en castellà apresos a l’escola fa molts anys,  la qual cosa sempre tallo explicant que els Catalans parlem i preferim una altra llengua. Si la persona té un nivell universitari o molta educació sovint farà un gest de complicitat, volent dir que ja entén de que va, però la majoria de gent per ara no entenen. En general el govern americà més aviat simpatitza amb nosaltres. Llegiu si no, el resum d’història espanyola de la Llibreria del Congrés o de la CIA. Entenen bé els problemes diferencials que tenim. La gent que mana, en canvi, per ara no en saben res, però si arribés el cas, serien aquests els llocs on trobarien informació.

Sens cap dubte, Barcelona i Catalonia no atansen un nivell comparable de prestigi i és una llàstima. La Barcelona del franquisme era una ciutat gris i trista que no entusiasmava. Com oblidar com el personatge principal de La Nàusea de Sartre sent la nàusea per primera vegada passejant per la Rambla de Barcelona! La percepció de la nostra ciutat ha canviat dramàticament en els darrers anys i no és fàcil entendre perquè. Factors evidents serien l’arquitectura de Gaudí, l’Olimpíada, els èxits repetits del Barça, el seny publicitari de l’Ajuntament, la pel·lícula de Woody Allen. Sigui com sigui, avui en dia Barcelona és una ciutat amb prestigi extraordinari que cap altre lloc d’Espanya comparteix. Surt sovint als anuncis de televisió de molts productes, és una destinació molt anomenada a sèries de televisió i films. Quan jo vivia a NY, pràcticament tots els meus amics l’havien visitat. Allò de París, Londres i Barcelona ja no feia riure. En canvi, tots els turistes, si hi havien estat, parlaven de Madrid amb irritació.

Catalonia és molt més coneguda que abans i de tant en tant, es poden llegir bons articles al NYTimes i altres revistes sobre nosaltres, però no tant com caldria. Els jugadors del Barça són sovint els Catalans (malgrat que de fet pocs en són). D’Espanya ja no es parla com abans, quan la gent la identificava amb el menjar i els costums mexicans però no ha arribat mai a un nivell alt de prestigi comparable amb el de Barcelona ni amb el d’altres països europeus. La situació queda ben sumariada a l’encontre fallit (però enregistrat en vídeo) de Mariano Rajoy amb el President Obama a una trobada dels 20. Rajoy, veient l’emperador assegut tot sol a una cambra, s’hi va acostar a fer conversa i va intentar tocar amb la mà la seva espatlla. El President, visiblement irritat, es va aixecar dient que ja aniria més tard a la recepció. Aquesta és la situació del govern espanyol al món en l’actualitat. Que no és com l’ABC es pensa.

La qüestió de la permanència de Catalunya a la UE

M’és difícil entendre perquè els diaris i la premsa no rebaten amb més energia les amenaces tan absurdes com simplistes d’expulsió de Catalunya en cas d’una DUI. Tampoc entenc que la Unió toleri ser utilitzada per fer por en una qüestió de política interior que per ara no els afecta. Val la pena parlar-ne perquè evidentment els espanyolistes han aconseguit espantar el sector econòmic i financer del país que no voldria sortir-se’n. Troben els espanyols al Tractat Constitucional de la Unió una sola sentència que sembla amenaçar Catalunya i ja està. Cas clos. Ja no es pot ni parlar-ne. Com en el cas de l’intent de fer-se amic de l’Obama, el Sr Rajoy sembla sobreestimar el seu poder, estatus i influència als òrgans de la Unió. Si la DUI es produís, vol dir això que la Unió aplicaria aquest rengle de text sense preguntar a Espanya perquè no ha negociat abans, confiant enlloc que la Unió li resoldria un problema intern com ell vol?  Probablement en privat ja tots els que tenen pes li han dit que cal negociar i ell els ignora. Ha considerat Espanya que la Unió perdria més de set milions de ciutadans amb bona economia i les pèrdues que això representaria? Tot perquè el Sr Rajoy no vol negociar. El Presidente es troba en una posició molt fluixa.

Molta gent ja han notat que el govern de la Unió no és gens democràtic i és ridícul creure que tots els membres són iguals i tenen la mateixa influència. Com van anar les admissions sense discussions dels països de l’òrbita comunista després de l’esfondrament de l’estat soviètic? És que no van ser admesos simplement per la pressió nord-americana amb el suport de l’eix Berlin-Paris? Hi va haver un sol vot en contra? I ara qui fa les negociacions amb la Turquia, Sèrbia, Macedònia, etc? Quines opinions té el govern espanyol sobre la matèria? Pregunten pel sentiment popular d’algú? Es pensa el Sr Rajoy que pot ficar-hi cullera? O que algú s’interessa per les seves opinions? O que ell pot trucar a Brussel·les i fer expulsar a Catalunya simplement fent una referència a la famosa frase triada per ell?

Preguntant a la UE

Quan el govern PP va introduir aquest argument de la possible expulsió de Catalunya, tant ells com els representants de Catalunya es van dirigir a personalitats triades per les seves relacions amistoses, dient que sí o que no. Al final el Gobierno central va declarar en triomf que faria que la Unió expulsés a Catalunya (fent la seva feina bruta de franc i sota les seves ordres). Però tot això només eren les opinions individuals de polítics i els espanyols es van guardar molt d’anar a l’administració de Brussel·les i demanar un peritatge oficial als seus experts, que hauria pogut ser molt diferent. Per cert, el govern britànic tampoc ho va voler fer amb Escòcia, probablement per les mateixes raons. Per por que sortís malament. Considerem dos punts:

1) Aquesta clàusula d’expulsió no s’ha utilitzat mai i caldria aprovar i introduir instruccions sobre la seva implementació (en català, caldria que els poders reals clavessin un cop de puny a la taula i expliquessin què vol dir)

2) És evident que la pèrdua de Catalunya, si es produís,  perjudicaria la Unió i per tant cal mirar d’evitar-la o resoldre-la immediatament. Es podria evitar l’expulsió, o readmetre-la amb un procediment accelerat o en el pitjor cas firmar un tractat d’associació lliure com ara Suïssa o Noruega. En cap cas deixar-la anar.

La UE no acceptaria un dany econòmic simplement perquè Espanya no vol negociar. Pel que fa a l’Euro, ara estem veient la feina que fan a Frankfurt per evitar que un soci tan problemàtic com Grècia se’n surti. Voldrien els de Frankfurt acceptar la pèrdua de Catalunya perquè Rajoy ho exigeix?

En resum, sense ser gaire més que un país petit, la nostra posició al món es molt millor del que la gent es pensa. Caldria perdre els complexes i respondre en veu alta i amb arguments contundents a les amenaces gratuïtes. Catalunya es quedarà dintre la UE passi el que passi i en algun dia poc llunyà el nostre representant seurà al costat del d’Espanya al Consell de Ministres. I a menys que hi hagi reformes, tots dos seguiran tenint molt poca autoritat. No, Srs de l’ABC. El món no és ben bé com vosaltres i el PP us penseu.

Saluts

Joan Gil:

Tags: Anglès, Espanya

La cerca de gas i petroli sota terra, poc productiva al començament del segle XXI no obstant l’amenaça d’una crisi energètica greu i imminent, fou capgirada per la re-introducció de la tècnica del fracking, que anys abans havia estat descartada pel preu excessiu. Ara en canvi aquest mètode ha canviat radicalment l’estat de l’aprovisionament de reserves. En aquest moment els preus de la gasolina cauen perquè n’han trobat massa. Deixant de banda que aquesta energia mineral no és renovable i que l’escalfament del món s’accelera, dos petits detalls que no interessen a la indústria totpoderosa, ara el problema que tenen molts ciutadans que viuen a prop dels pous és que el fracking causa terratrèmols. Aquí intentaré explicar perquè.

Com es fa el fracking

No és massa difícil d’explicar. Cal perforar un pou molt fons, potser de 3 qm o més que ha de quedar alineat per una tubera metàl·lica (quan això no es feia, hi va haver contaminacions de la taula d’aigua subterrània). Quan la perforació arriba a la capa (sovint de pissarra) on saben que hi pot haver gas o petroli, canvien la direcció horitzontalment per uns 90 graus, cosa que el permet explorar per uns quants qm aquesta capa d’interès paral·lelament a la superfície sense travessar-la ni sortir-se’n. Aleshores fiquen i explosionen càrregues a intervals a la perforació horitzontal i tot seguit introdueixen a gran pressió aigua barrejada amb certs productes químics misteriosos, uns quants milions de litres. La feina ja està acabada i el petroli o  el gas sortiran tots sols o ajudats per bombes. Han d’aspirar primer l’aigua a l’exterior; a més dels productes secrets afegits aquest líquid conté moltes altres  coses igualment misterioses i inesperades recollides a l’interior, sovint fins i tot radioactivitat. Aquest líquid el emmagatzemen temporalment a una mena de bassa. Fins fa pocs anys deien que o s’evaporava tot sol o el transportaven a plantes de purificació i que el netejaven i no hi havia cap problema. Això ho devien dir de broma. Qualsevol químic us explicarà que per eliminar un contaminant cal saber exactament què és, una condició que no es dona en aquest cas, i que a vegades ni així es pot. De moment l’única cosa que serveix per tractar aquesta mena de residus és l’anomenada “Membrana Koch”, molt lluny de ser perfecta. Jo un got d’aquesta aigua purificada no me’l beuria. Aleshores se’ls va acudir injectar aquesta aigua bruta uns quants qm dintre de la terra i no preocupar-se’n mai més. I els terratrèmols van començar.

Les petrolieres ho neguen tot del tot

A l’àrea metropolitana de Dallas on jo visc hi ha hagut sempre terratrèmols, però pocs, rars i fluixos. En general a l’escala Richter que en decideix la gravetat, la gent normal rarament s’adonen quan hi ha ha un terratrèmol grau 3 i no hi ha danys materials. Si és de 4 o 4 1/2 (que és molt diferent perquè el sistema Richter és logarítmic) gairebé tothom ho nota i ja hi ha pèrdues estructurals modestes. Doncs a una localitat anomenada Azle l’any passat van passar dels 400, alguns d’ells Richter grau 4 1/2 amb cases malmeses. Casualment, sense que, d’acord amb les petrolieres hi hagi cap mena de lligam, la ciutat d’Azle ha tingut recentment una activitat perforadora extraordinària. A la nostra zona al nord de Texas no hi ha petroli, però hi ha dipòsits enormes de gas natural. Segueixen perforant a tota la regió. A Fort Worth tenim uns 300 pous actius escampats per la ciutat; n’hi ha un al centre entre dos gratacels i tres prop de casa meva. La torre en general la desmunten tan aviat com troben el gas deixant’hi només equipament, un dipòsit d’emmagatzematge i pantalles de satèl·lit, però cap treballador. Segueixen perforant i ara han començat els terratrèmols d’escales 3 i 4 a Irving, prop dels estadis de beisbol i futbol americà de Dallas. I a l’estat d’Oklahoma? En els darrers cinc anys, n’hi han comptat uns 4.500! Aquest cas feia molta il·lusió a la indústria,  perquè a Oklahoma s’ha fet poc fracking!  Veieu com no té res a veure? deien ells. Seguiu llegint sisplau, perquè amagaven un petit detall. Amb unes penques dignes de causa millor, afegeixen que no hi ha cap prova  que el fracking en tingui la culpa. No obstant que es neguen a aprovar, encarregar o tolerar estudis de cap mena, segueixen repetint que no hi ha cap publicació científicament sòlida que provi una relació. De fet hi ha ja deu o dotze articles competents escrits per científics de bona reputació publicats a bones revistes denunciant l’associació. I fa només dies, el Servei Federal Geològic ho va confirmar: el fracking causa terratrèmols, fins ara lleus, amb perill  considerable però incert de cara al futur.

El cas de l’Arsenal de les Muntanyes Rocalloses després de la Guerra  Mundial

Durant la segona guerra mundial l’Estat va fabricar coses horribles, com ara gasos de guerra. Arribada la pau, aquests productes constituïen un problema molt gran i un perill públic. Van decidir concentrar aquests materials, tan difícils de destruir, a un arsenal prop de Denver. Després de molts estudis, van acabar enterrant-los  a una gran profunditat. Al mateix temps els geòlegs van estudiar què passava i perquè aquestes perforacions de quilòmetres necessàries inesperadament provocaven terratrèmols i gràcies a això entenem una mica el problema actual. L’associació de la perforació amb el sisme era transparent i innegable: l’epicentre estava sempre al pou, però no el produïa la perforació sinó la INJECCIÓ DE FLUID, deixant-lo per sempre a l’interior a gran pressió.  Per evitar-los calia fer dues coses: 1) no perforar mai prop d’una fractura geològica de plaques tectòniques i 2) evitar perforar formacions de roques sòlides. Vigilar evitant aquestes dues coses reduïa molt el perill… sense suprimir-lo.

Els pous moderns

Durant el fracking injecten milions i més milions d’aigua al pou, però probablement no és aquesta la causa dels sismes. El que passa és que han de treure el líquid després de la compressió i fer-ne alguna cosa. Segons sembla han decidit que el millor és tornar a injectar-lo sota terra a gran profunditat i pressió, com es feia a l’Arsenal de Denver i sembla que és fent això com s’originen els terratrèmols, més que durant l’exploració.

El cas curiós d’Oklahoma

La situació ha deixat perplex molta gent, perquè la majoria de pous petroliers a Oklahoma van ser abandonats per ser poc productius fa alguns anys i hi ha hagut poc fracking. No obstant, és l’estat on hi ha hagut més terratrèmols, sempre a la zona petroliera. Resulta que els pous antics van ser abandonats perquè el petroli sortia barrejat amb massa aigua i era massa difícil i massa car purificar-lo. Darrerament en canvi un mètode barat de separar l’aigua del petroli gastant pocs diners existeix i és per això que les petrolieres han tornat a obrir vells pous tancats sense cap necessitat de fer molt fracking. Problemes amb això? No faltaria més: el procés resulta en l’alliberament a la superfície de milions i milions de litres d’aigua bruta i per fer-la desaparèixer la injecten a gran profunditat. I la injecció produeix els terratrèmols. Els periodistes es queixen de les grans dificultats que van tenir entenent què passava. Oi que sembla fàcil d’explicar? Les petrolieres, que sens dubte ho sabien, no volien explicar ni ensenyar res, tot i repetint contínuament que calia fer més estudis abans de concloure res.

La generositat tan interessada dels super rics

Hi ha països encara al món on per robar diners cal fer coses simples, però grolleres i que poden dur el culpable a la presó, com ara la corrupció i els suborns. Hi ha formes millors i molt més avençades. Ja deia el gran dramaturg Bertolt Brecht que el robatori d’un banc no es res comparat amb la fundació d’un banc. Els diputats tant estatals com federals han de ser elegits o reelegits individualment cada dos anys i els senadors cada sis i això costa moltíssims milions i resulta que els grans milionaris són la font principal de finançament. Diuen que això ho fan per facilitar el bon govern però que no demanen cap contrapartida. És clar que no, i ara! A més, el Tribunal Suprem Federal ha reconegut la llibertat dels rics d’expressar les seves opinions en públic a la ràdio i TV sense límits (sempre que no ho facin coordinant amb cap candidat) i les eleccions presidencials són de llarg les més cares del món. I no cal dir, que tots pretenen que les donacions són filantròpiques, per amor al país

A l’estat d’Oklahoma passava una altra cosa i l’estat ni investigava els terratrèmols ni tan sols es facilitaven les queixes dels ciutadans que havien sofert pèrdues. Enlloc de finançar-ho tot amb imposts, tenien un sistema pervers on totes les Universitats, institucions culturals, la beneficència i moltes agències públiques depenien de les donacions financeres generoses d’un grapat de multimilionaris que feien saber què volien, cosa perfectament legal. Oposar-s’hi exposaria l’estat i molts individus a la pèrdua de llocs de treball i d’institucions. La dominació de les institucions a vegades fa somriure tristament o plorar: van fer introduir un impost punitiu contra l’energia renovable (el sol i el vent) amb l’argument que els propietaris utilitzen la xarxa elèctrica de franc i no van permetre a la Universitat treballar en els problemes del fracking. No és que això sigui únic: se sap que un governador de la Florida va arribar a prohibir utilitzar la paraula “escalfament global” a cap document o discurs oficial. I després que una ciutat a Texas prop d’on visc prohibís el fracking al centre urbà de la població amb un referèndum, el Parlament acaba a retirar als municipis el poder de dir res en qüestions d’exploracions petrolieres.

I ara que tot això s’ha aclarit i que tothom actua estrictament dintre de la llei, hi ha esperança que el problema es resolgui? No a menys que algú a Washington aconsegueixi fer aprovar lleis que regulin el fracking.

Un afegit

Dies després de la publicació d’aquest apunt, acabo de llegir cartes a l’editor d’una revista obrint un altre problema. Als EUA s’han fet intents de generar electricitat amb energia geotermal (la calor venint del centre de la Terra que genera volcans i geysers) que a alguns llocs es troba a profonditats accessibles. A Califòrnia del Nord ja hi ha plantes geotermals en operació. Doncs resulta que això, generalment considerat una tècnica verda molt prometedora, també produeix terratrèmols. Es veu que el planeta no vol que juguem amb les seves capes. Els experts diuen simplement que la indústria hauria d’establir un fons de compensació per als damnificats. L’estat d’Oklahoma està discutint en l’actualitat establir una assegurança especial per a ciutadans contra terratrèmols. I diuen que més val que ens hi acostumem.

Afegit #2

Una correcció. Més munt, vaig escriure que a la ciutat de Forth Worth on jo visc hi ha 300 pous d’extracció de gas actius escampats per la ciutat que amb 800.000 residents  té una àrea urbana molt gran. Degut a un problema del que s’ha parlat recentment, un representant oficial de la companyia petroliera ha explicat que són uns 2.000!! Deu ser no obstant que aquí no fan desaparèixer l’aigua bruta sota terra, perquè fins ara no hem sentit parlar de terratrèmols.

Joanot (Joan Gil)

Tags: 1 Maig, 8 hours, Anarco-sindicalistes, Anarquisme, Haymarket, Socialisme

Hem sentit parlar massa i sense prou coneixement del paper que una malaltia mental ha pogut tenir en la recent tragèdia d’aviació. El resultat pot haver empitjorat encara més el sofriment dels pacients que en pateixen amagats i en secret, ja arraconats  per les dificultats en trobar ajut i tractament eficaç i estan exposats a tota mena de discriminacions i burles,  a les què ara caldria afegir la por de que puguin ser criminals i que cal protegir-se d’ells. Una malaltia mental no és diferent d’una malaltia del cor o del fetge i hauria de ser molt més fàcil trobar assistència sense necessitat d’amagar-se ni de patir recriminacions absurdes (“hauries de fer un esforç”, “només et falta la voluntat”, i molts altres disbarats).

La depressió,una malaltia freqüent

És poc probable que hi hagi  lectors que no hagin patit mai un episodi depressiu. Passen coses dolentes en la vida: desavinences greus amb la parella, una pèrdua econòmica, una mort sobtada, un accident… Com que tots sabem que cal superar l’episodi, ens en recuperem, però tots tenim familiaritat amb  la tristor i el desànim que aquestes coses produeixen, l’insomni, les premonicions, el desinterès pels esbarjos que abans ens agradaven… La majoria de gent se’n surten tots sols però sempre hi ha un grup que no pot i queda empresonat i aïllat  dintre un episodi depressiu que no li permet resumir vida normal. Als Països nòrdics tenen la depressió hivernal, que els ataca quan hi ha poc llum. Alguns d’aquests pacients podrien beneficiar-se d’alguna psicoteràpia que els ajudés a reestructurar els seus pensaments allunyant-los de les conclusions falses, a aprendre com identificar i rebutjar associacions negatives, a entendre millor les reaccions i punts de vista dels altres. El problema és trobar aquest tractament i perdre la por de quedar estigmatitzat com a malalt mental (com a un boig perillós, potser) per tota la vida.

Quan la depressió és greu o molt greu

Evidentment, la majoria d’episodis de depressió poden ser dolents però no són sempre greus. N’hi ha, no obstant, que en són i molt. Aquests casos, com sempre, són el resultat de factors genètics, ambientals, de l’educació i també d’algun incident desencadenant. El desventurat malalt veu literalment com la  llum del món i el sol s’apaguen i queda tancat en un món de tristor, desesperança, sentit de culpabilitat, pèrdua d’interès en tot, cansament, pèrdua de concentració, insomni o el contrari, pèrdua d’apetit i de pes o el contrari, i moltes vegades, plans de cometre suïcidi. En canvi, contràriament al que certs comentaristes semblen pensar, els malalts de depressió profunda no planegen matar ni fer mal a ningú si no és a ells mateixos. Sovint hi ha diferències entre els símptomes de les dones (sovint dominades per tristor i falsa culpabilitat) i dels homes (més irritables i amb més insomni). El tractament mèdic ha progressat considerablement i és possible ajudar a molts d’aquests malalts. A més, alguns episodis arriben només un cop en tota la vida, encara que també poden esdevenir crònics.

Això ens  porta al cas de l’aviador. Un problema és que els seus metges no poden parlar-ne. Als EUA el secret professional és una cosa molt seriosa amb lleis federals severes, però no sobreviu al malalt. Un cop mort, el metge, com qualsevol persona que ha conegut coses íntimes degut a les seves activitats professionals, ha de seguir sent discret sense difondre secrets del difunt però l’obligació absoluta del silenci professional ja ha caducat amb el traspàs del patient i a aquest país els metges poden parlar amb la policia i els jutges (que també tenen l’obligació de ser discrets). Ens quedarem probablement sense saber quina era la malaltia del co-pilot, que, a més de la depressió, podria haver patit  d’altres malalties mentals addicionals, cosa que és freqüent. Si el pacient no hagués aconseguit amagar la seva malaltia als metges de la companyia d’aviació, li haurien hagut de donar una llicència per volar? No, de cap manera. No és perquè la depressió sigui una malaltia perillosa, sinó perquè és impossible confiar una feina perillosa i de tanta responsabilitat a un home malalt, la ment del qual podria estar ocupada o bloquejada o alterada per medicines que pren en un moment de perill. Simplement, no es pot confiar en què pugui respondre a una emergència com cal. Segons sembla, el co-pilot s’havia recuperat del tot d’un episodi de malaltia mental durant la seva formació. Fins i tot, assumint que aquesta informació sigui verdadera, que la recuperació fos completa, cosa perfectament possible en el cas de la depressió, no se li pot donar la llicència perquè podria tornar a recaure en un segon episodi i amagar-ho, donades les conseqüències.

Els criminals serials i les malalties mentals

Els depressius no són perillosos, si no és per a ells mateixos. Altres malalties, en canvi, en ocasions rares sí que podrien ser perilloses. El problema és molt difícil d’estudiar perquè la investigació mèdica depèn d’observar molts casos i d’això n’hi ha pocs. Potser el lector recordarà com un noi jove armat fins les dents, després d’assassinar la seva mare va entrar a una escola primària a Connecticut i va començar a disparar contra nens petits, assassinat-ne uns quants. En aquest tristíssim cas, l’atacant havia estat diagnosticat amb esquizofrènia paranoide. El problema seria explicar com és que tenia accés a armes de foc de combat. El mateix sembla haver  passat  en el cas del  xicot que vestit de Batman va obrir foc a l’interior d’un cinema a Denver, matant espectadors després d’haver estat diagnosticat. Cal afegir no obstant que el diagnòstic d’esquizofrènia paranoide és relativament freqüent, violència és rara i que no hi ha una base racional per tenir por de la immensa majoria d’aquests pacients. Per als  professionals, el repte seria tenir una forma d’identificar els pocs que són potencialment perillosos. Vull canviar de tema, perquè esquizofrènia  és un  tema molt difícil del que no parla aquest apunt.

Els desordres de la personalitat

Sempre m’ha interessat el tema dels assassins serials, la gent que sense cap raó durant un període molt llarg, sovint anys cometen crims contra gent desconeguda, sense explicació. Quina és la relació entre aquests casos i la condició mental dels perpetradors? Sembla que gent normal no podria fer mai aquestes coses. Hi ha alguns estudis seriosos  publicats i també  investigadors que en parlen en públic. El problema és el de sempre: no hi ha prou casos estudiats per estar segur  de res. Sovint hom llegeix o escolta que hi ha gent “malvada” Si que n´hi ha, però és molt difícil definir què vol dir exactament aquesta paraula. Aquest autor no seria mai capaç d’explicar breument que són els desordres de la personalitat. Diguem això: tots tenim una personalitat, que la família, els amics i els companys a la feina coneixen. A vegades fins i tot es pot predir què farem en una situació  concreta i els amics saben quines coses ens agraden o no. Intuïtivament, doncs, tothom entén  què vol dir personalitat. La personalitat que tots tenim és el resultat de la interacció dels gens rebuts dels pares, del nostre entorn i també de l´educació. Una altra cosa que tothom sap,és que costa molt o es impossible canviar els trets bàsics de la nostra personalitat individual. Tots som com som. Com Déu ens ha fet, diuen alguns, que creuen més en la genètica.

Hi ha casos quan la personalitat d’una persona té característiques que fan perillós un individu o el posen en conflicte constant amb la societat. Viuen al món, però l’engranatge o l’encaix no funcionen i la situació  pot acabar malament. Potser algú recordaria un personatge de TV que ho va fer cèlebre: Dexter. A la series explicaven molt be el problema bàsic de la seva personalitat anormal. El problema no era que hagués adquirit una malaltia, sinó la forma com era. Dexter era generalment un home simpàtic i intel·ligent (com són sempre els psicòpates de la seva natura), però no podia sentir res pels altres. Tothom ha mort una formiga o una mosca. En sentim remordiment? A ell li passava igual matant éssers humans. No li feia res i ho feia simplement perquè podia fer-ho. Reconeixent el problema, el seu pare, amb una saviesa extraordinària havia aconseguit imposar-li un codi de conducta: només podria assassinar la gent que s’ho mereixia. Dissortadament, en la vida real hi ha Dexters sense codi moral inhibitori que se senten autoritzats a fer mal per entreteniment. Alguns psiquiatres han volgut introduir una nova categoria de psicopaties, anomenades psicopaties criminals, però aquesta novetat no ha estat admesa al llistat oficial de condicions que poden ser diagnosticades. Els casos greus son un problema molt gran, perquè malgrat els seus drets constitucionals, apart de ficar-los per sempre a una gàbia per evitar el perill que representen, no s’hi pot fer gran cosa. Hi ha formes no tan extremes de la condició. No assassinen ningú però es fiquen, si poden, als cossos de policia, a l’exèrcit o a posicions on poden exercir el poder que necessiten.

La BBC va fer entrevistes recents amb gent qualificada que havien volgut estudiar el problema dels assassins en massa. Un d’ells afirmava que el trastorn bàsic d’aquesta gent és el desordre de personalitat anomenat “narcisista” que és una sobrevaloració greu de la importància i intel·ligència de l’individu. Ell es pensa que es un nou Einstein o Steve Jobs o Leonardo Da Vinci, o Messi, una persona extraordinària que farà contribucions decisives a la Humanitat  i acabarà reconegut com un geni. Sembla que el co-pilot va fer una declaració en aquest sentit a una nòvia. Un dia o un altre, el malalt acaba de veure que aquesta glòria tan esperada no arribarà mai i s’enrabia per la indiferència o imbecil·litat del món on viu i planeja una sortida en flames per donar una lliçó a tots aquells que li van negar una oportunitat i al mateix temps immortalitzar el seu nom.

Psiquiatria es una ciència molt complicada i amb molts problemes mal resolts i condicions difícils de tractar. Però una cosa clara és que molt pocs malalts mentals són perillosos. La resta de la gent en són molt més.

Joan Gil

Tags: Assassins serials, Aviació, Depressió, Esquizofrènia, Jutges, Malalties mentals, Silencing professional

Continuï Llegint »

Tags: Anglès, avortament, feminisme, Gloria Steinem

El tema dels cotxes que poden circular i fer-ho tot sense accidents ni conductors humans ja fa temps que s’ha discutit als mitjans de comunicació. Un dels problemes més greus d’aquest tema és el recel tant del públic com de tots els governs que ja estan estudiant les lleis que convindrien. Fa molts anys que es va fer a Nova York una exposició del món del futur. Es pensaven en aquells temps que els automòbils anirien l’any 2,000 per les autopistes guiats i protegits fins a un cert punt per ones de ràdio o per una mena de carrils magnètics, cosa que eliminaria els accidents. Les prediccions del futur han fallat desastrosament moltes vegades. En aquest cas sembla que el contrari està passant. La gent no es vol creure que la feina de xòfer podria desaparèixer a un futur molt pròxim.

Treient el cotxe del garatge.
Un dels problemes de viure tan lluny com jo és que desconec les ofertes comercials que hi ha actualment a Catalunya o altres llocs d’Europa, però als EUA aquest any ja es veuen anuncis per TV de cotxes nous que poden aparcar tots sols i fins hi tot n’hi ha tres (Ford, Honda, Subaru) que prometen fer impossibles les col·lisions frontals. No n’he vist encara cap, però la premsa tècnica ja fa temps que parla d’aquestes coses. Una altra aplicació inevitable és l’avís al conductor quan condueix tocant o passant la línia de separació dels carrils o les direccions. En algunes aplicacions, l’auto avisaria tres vegades fent sorolls diguem en un parell de minuts i si el conductor torna a fer-ho, l’auto frenaria i aparcaria tot sol, assumint que el conductor està massa cansat o intoxicat, o està escrivint missatges. Sempre surt algú preguntant què passa quan neva o hi ha boira. La resposta és que el cotxe té programaris diferents per aquests casos o es pot negar a funcionar automàticament.

A un país on, excepte a Nova York, gairebé tothom viu a cases individuals amb garatge, una de les coses que més preocupen i fan angúnia als ciutadans amb criatures petites a l’habitatge és enxampar un nen fent marxa enrere quan el cotxe està sortint al carrer amb visibilitat limitada. És una cosa molt tràgica que ha passat moltes vegades. Sabent-ho, ja fa temps que molts autos nous, probablement la majoria, venen equipats amb una càmera de televisió instal·lada al costat de la matrícula que ensenya al conductor la imatge de darrere a la petita pantalla de vídeo que normalment s’utilitza pel navegador o el GPS (amb la funció principal d’ensenyar els mapes locals i deixar escriure o buscar l’adreça on es vol anar). Aquesta tele activada quan el cotxe recula fou possible gràcies a les mides tan petites,la qualitat i el baix preu de les càmeres modernes. Hi ha alguns cotxes que a més tenen un segon mecanisme de seguretat encara més contundent: un sistema Sonar que frena el cotxe en sec si hi ha un obstacle de qualsevol mena al darrere. Perquè només al darrere?

Treballant en secret
Fa un parell d’anys Google va anunciar que estaven treballant en un cotxe de turisme que podria circular tot sol pel carrer. Molta gent va riure, afegint que no se’n fiarien mai. Però va resultar que Google no era el primer i que pràcticament la majoria de grans marques automobilístiques ja feia temps que hi treballaven sense dir res i que tots creien que aquest desenvolupament és inevitable i desitjable. Una de les firmes més convençudes es Volvo, famosa pels estudis exhaustius que sempre han fet de tots els accidents mortals i de com s’haurien pogut evitar fent canvis a l’auto. El gran premi de l’estudi no és produir una nova joguina cara sinó REDUIR EL NOMBRE D’ACCIDENTS. Perquè hem de viure amb la por constant de conductors intoxicats, drogats, desconsiderats, ineptes o escrivint missatges? O en el temor de la mala fortuna, d’un segon d’inatenció, d’una fallida dels frens? O la temptació d’anar a una velocitat temerària? Això no es pot resoldre fent campanyes de ràdio o posant anuncis. Un dia o altre, aquestes coses s’ha d’acabar. Els ordinadors no s’equivoquen i obeeixen ordres.

La llarga distància
Resulta que és no sols factible, sinó que està pràcticament resolt, programar i equipar cotxes per anar lluny, com diguem de Barcelona a Perpinyà o València. Els instruments de navegació són cars, ocupen espai (coses que es podrien arreglar) però dissortadament el cotxe no es pot fiar de càmeres o informació originada al nivell del cotxe i necessita una mena de torre molt lletja instal·lada al sostre. Quantes vegades hem trobat que el cotxe de davant no deixa llegir ròtules amb informació o veure el semàfor? Un sistema de circulació automàtic necessita veure per endavant a certa distància, en una caravana hauria de poder estudiar què fan els 4 o 5 autos que hi ha al davant, i per això cal la torreta, si no se li acut un remei a algú.

Però de problema no en queda cap. Unes quantes companyies europees han aconseguit fer anar cotxes sense xòfer actiu des de Munic a Hamburg per autopista, sense cap problema o accident, a bona velocitat i obeint totes les lleis i avisos de precaució. Als EUA hi ha hagut èxits comparables. El problema pitjor sembla ser convèncer les autoritats perquè deixen circular per vies públiques aquests cotxes preparats, i quines condicions formulen. Ja veurem què passarà quan comencin les discussions polítiques i públiques inevitables sobre el tema. A un dels Estats Units, quan van sortir els primers cotxes motoritzats, van obligar a fer córrer un home amb una bandera avisant del perill al davant del cotxe.

I localment, què passa? Va bé, però no tant com caldria per poder fiar-se’n. El problema són les coses inesperades que passen sempre a la ciutat i els acudits que te la gent pel carrer, que no es poden preveure i és molt difícil escriure programari de reacció. En un article, un periodista explicava com va acompanyar al director d’un programa de casa seva a la feina i que hi arribava cada dia sense problemes ni necessitar intervencions humanes fins que un dia va haver de fer una intervenció d’emergència perquè el cotxe no sabia què fer. Arribat al despatx, el tècnic es va posar a treballar en l’acte en un “patch” al codi per corregir el problema dient que tots els conductors de prova tenien instruccions d’escriure els detalls de l’incident i enviar-li en l’acte. Les coses inesperades que passen als llocs on viuen i es belluguen homes, vet aquí un problema difícil.

Atropellant un ninot
Hi ha una demostració que agrada sempre molt als experts. Un periodista que va anar al laboratori de Volvo ho explica així: el van dur a una pista de proves i el van fer seure al volant d’un cotxe preparat. Un empleat va treure un ninot molt realista vestit com un nen de 10 o 12 anys i el va plantar al mig de la pista, dient al periodista que posés en marxa el cotxe i atropellés el “nen”. Fou impossible. El cotxe tot sol o s’aturava davant del nin o feia un arc al voltant i recuperava la direcció original després d’evitar-lo. Almenys per ara això s’aconsegueix gràcies a l’escombrat per un raig de sonar que registra l’existència i posició exacta de l’obstacle. En aquest moment, sembla que aquesta millora, ja existent des de fa temps per la marxa enrere, pot ser implementada de forma tan fàcil com segura, però a un preu considerable que sens dubte baixarà. Acabara essent obligatòria.

Prediccions
Ja s’ha adonat molta gent que el futur no el pot predir ningú. No obstant es pot explicar allò que els experts es pensen. Diuen que hi ha un nombre de procediments automàtics que poc a poc, com totes les innovacions, s’aniran introduint als nous models. Els motors actuals són molt diferents dels que hi havia fa vint anys. L’aparcament i la prevenció de col·lisions en són exemples clars de coses que ja es poden fer sense problemes. La qüestió del preu sens dubte reduirà la velocitat d’aquestes innovacions sense aturar-les.

I quan podrem pujar al cotxe, triar a la pantalla l’opció “A visitar en Jordi”, prémer un botó i anar-hi com si s’estigués al metro? Ells diuen que potser arribarà als anys 20, i si no als 30. Però arribarà, encara que sigui als 40, perquè les morts i altres calamitats del tràfic s’han d’acabar. Per ara, si veieu que s’acosta un cotxe amb una petita torre de metall al sostre i un conductor llegint l’AVUI, sisplau, no us poseu a córrer que no hi ha perill.

Joan Gil

Tragèdia a Chapel Hill
El President Obama ja fa temps que va aconseguir desenganyar a tots els progressius (que és com l’esquerra és anomenada als EUA), sense els quals no hauria arribat mai al poder. Feia discursos fantàstics, posant-se al nivell dels millors oradors que aquest país ha conegut, va anar al Cairo a prometre una era i una política noves i la fi de la guerra impopular de l’Iraq. Un acadèmic va escriure recentment a la famosa revista Harper que ens va enredar a tots (fins i tot inesperadament al Comitè Nobel) presentant-se, abans que el coneguéssim, com una cosa que ell no era i que de fet ha resultat el President més imperialista de la història dels darrers temps. El drama tan recent a la ciutat on està situada la famosa Duke University a Carolina del Nord, ens ha tornat a fer pensar que o ell o els seus consellers o no toquen o no es preocupen per la tragèdia de la conversió al Gihadisme dels nostres ciutadans joves musulmans.

L’incident va començar a una urbanització de condominis (pisos i habitatges de propietat individual) a Chapel Hill, una ciutat molt tranquil·la amb universitats i instituts de recerca famosos. És un lloc agradable, més aviat pla i molt verd amb bon clima. Al lloc vivia un home desagradable, divorciat, de cinquanta-tants anys, que sempre publicava al seu Facebook fotos del fusell automàtic del que era propietari i de fet a vegades trucava a la porta de veïns que l’havien molestat amb el fusell a la mà. Era molt mal vist perquè confrontava als residents amb amenaces, queixes i ordres. Curiosament, ningú es va queixar mai a la policia. Sobretot semblava vigilar molt l’aparcament. Com que els habitatges són de propietat, no hauria estat fàcil treure’l fora.

L’home va veure arribar un mal dia el cotxe d’uns veïns musulmans acomodats i amb carreres, ocupat per tres joves estudiants, tots d’uns vint anys, que eren un matrimoni recentment casat i una germana de la dona. Va sortir amb el seu fusell i aviat es va desenvolupar una disputa amb els joves sobre si el lloc on havien aparcat era per residents o reservat per visitants, un tema que era una de les seves obsessions. L’home va disparar el seu fusell tres vegades i els tres joves musulmans, que naturalment anaven desarmats, van caure abatuts.

La Policia i la Casa Blanca no s’ho prenen seriosament
Per a la policia es tractava simplement d’una disputa entre veïns per un aparcament de cotxes, i van decidir ignorar el caràcter racista i xenofòbic del crim, que a tothom li semblava transparent. I si els tres morts haguessin estats negres enlloc de ser musulmans d’arrels al Pakistan? Curiosament la Casa Blanca, que fa tants sermons sobre la convivència i la tolerància tampoc s’hi volia ficar. Cal ser molt ignorant per no veure immediatament el perill, no sols pel gran nombre de musulmans que viuen al país, sinó també perquè els webs gihadistes a l’internet contínuament repeteixen al seu jovent que els musulmans són odiats i maltractats a tots els països occidentals i que no hi ha més remei que escapar per salvar la vida i lluitar a mort. El cas de la presó d’Abu Graib i les morts de civils al Mig Orient pels drons i atacs aeris dels EUA són dos dels arguments principals usats amb tant èxit pels reclutadors gihadistes que viuen entre nosaltres. Ara ja en tenen un altre.

Als dos dies del crim,i quan ja arribaven les queixes i els avisos de tot arreu, finalment a la Casa Blanca ho van entendre. Al funeral de les tres víctimes a Chapel Hill es va presentar tanta gent, que van haver de traslladar-ho a un camp de futbol. Musulmans van començar a manifestar-se a tot arreu i de sobte una multitud es va presentar fent una sessió de precs musulmans tocant el sòl amb el cap al Parc Lafayette davant de la Casa Blanca. Ara es veu que al final sí que el President ho ha entès i s’ha dignat fer una condemnació pública. Massa tard. Els gihadistes han tornat a marcar. Una disputa a un parking i si no, res?

Guerres, guerres i més guerres
El Sr Obama es va fer elegir amb la promesa d’acabar amb la guerra d’Iraq, cosa que va aconseguir molt poc a poc i tal com veiem ara, molt incompletament. Va encetar i no ha acabat mai la guerra d’Afganistan, que ja dura uns deu anys. A Palestina sí que va intentar imposar a Israel un tractat de pau, però el van fer recular amb la cua entre les cames. Noves guerres van esclatar a Síria, al Iemen, a Somàlia, al Caucas rús, al Líban, a Nigèria, a Cameroon, a Chad a Niger, a Mali, a Algèria, a Líbia, cada dia hi ha més conflictes i més règims que trontollen a Aràbia, i els israelians segueixen boicotejant qualsevol negociació am Iran, insistint en un bombardeig i una nova guerra. El Sr Obama ha presidit sobre tot això de forma molt impotent, simplement responent amb força i encara més violència. No es pot negar que certes coses necessitaven una resposta militar, però ningú viu sota la impressió que hi hagi també una resposta política contundent ni un anàlisi digne de crèdit de la situació. Seguirem veient guerres i destrucció fins i tot a l’Occident per molts anys. I l’esperit i els canvis anunciats al Cairo, on són? Tot sembla com un vaixell al mig d’una tempesta, que no pot anar on vol ni fixar la seva destinació. Si els temps feliços del President Bush poguessin tornar, quan nomes hi havia una sola guerra…

L’esquerra americana i Obama
El President no fa gaires conferències de premsa, preferint en canvi viatjar a ciutats provincials i presentar- se a”town meetings” (reunions i respostes a preguntes de gent suposadament comú, que no es preocupen d’assumptes massa complicats). No obstant, els periodistes han aconseguit preguntar-li la seva opinió sobre la hostilitat creixent dels cercles progressius a la seva política, ja tan dolenta com la dels Republicans. Ell contesta sempre de forma molt arrogant, com un emperador ofès per súbdits desvergonyits. Però, deixant de banda la qüestió completament descontrolada de les guerres gihadistes, hi ha altres coses:

Un exemple és la qüestió de la protecció de la intimitat i el magatzematge de trucades telefòniques, que ha posat els dos gegants de la indústria, Google i Apple, en peu de guerra. Imagineu-vos la seva ràbia i sorpresa quan fa unes setmanes, després de l’incident amb el Dictador Nord-Koreà, agents del govern es van presentar a la seu d’aquestes companyies a obrir físicament certs ordenadors i ficar-hi per força “chips” propis dient que els necessitaven per saber d’on havien vingut els atacs en defensa del Dictador. Tant Google com Apple han respost desenvolupant un sistema d’encriptació impossible de penetrar i negant la clau al govern sempre que el Congrés no faci una llei exigint-lo, cosa molt poc probable. I Obama segueix parlant d’Edward Snowden com un traïdor i un delinqüent que hauria d’anar a la presó per espionatge. Cada dia hi ha més gent que ho veu de forma diferent.

Un altre exemple seria l’assumpte de la llei establint l’assegurança obligatòria de malaltia, l’únic èxit legislatiu d’Obama. En principi, fou un succés notable però mirant els detalls, no sembla gens ben feta. Els qui no reben una assegurança de malaltia de l’empresa (com la que jo vaig tenir sempre durant tota la carrera) tenen l’obligació de comprar-ne una sempre d’una companyia privada, que només vol guanyar diners. Si no ho fan han de pagar una multa en forma d impostos addicionals. Ofereixen alguns plans a bon preu que exclouen moltes coses i sobre tot exigeixen co-pagaments enormes, de $7,000 en el pitjor cas (molt freqüent) Hi havia sempre l’alternativa de simplement admetre malalts més joves a Medicare, l’assegurança federal per als ancians de més de 65 anys, que funciona força bé. Enlloc d’això, el govern va oferir un negoci fabulós de milions de pòlisses noves obligatòries a una indústria privada, que segur que no farà res per controlar els preus cada dia més astronòmics. Podria ser molt be que el Tribunal Federal Suprem acabes amb un aspecte fonamental del programa ben aviat.

I l’assumpte de la falta de càstig o processaments contra els directors de bancs que van causar el desastre de 2008 i segueixen guanyant feliçment molts milions de sou? No són com l’Snowden, que cal empresonar.

Jo sempre dic que els polítics no han estat mai el millor que tenim als EUA. En qualsevol cas, ja queden menys de dos anys? Serà millor el successor? Ai, ai…

Joan Gil