Els EUA són diferents

Abans els que vivim lluny no podíem seguir les campanyes electorals, però gràcies a l’internet ara sí que podem, encara que ja no ens deixin votar tan fàcilment com abans. Vaig trobar el debat amb insults entre Rajoy i Sànchez desagradable i lleig, com un picabaralles entre dos representants d’un món ja passat, que fou un mal aprenentatge de democràcia, un període gris a mig camí entre la foscor del feixisme i la lluminosat de les nostres esperances frustrades. El debat entre els partits catalans fou mol diferent, però tampoc em va agradar.

La Sra Terribes va anunciar que ella volia un debat entre els candidats i en va treure un debat a mitges. Els participants van defensar i contrastar els seus punts programàtics, però (si em permeteu especular) no van fer canviar cap opinió ni van resoldre els conflictes frontals i les incompatibilitats que existeixen. Això hauria hagut de ser l’objectiu d’un verdader debat.

I jo em pregunto si hi havia algú que sapigués alguna cosa de resolució de conflictes (potser el Conseller Homs fou l’excepció) ni de com tractar posicions inacceptables. Diguem per exemple que un imam musulmà s’acosta a un capellà catòlic i li espeta que Al·là és l’únic Déu i la religió musulmana l’única verdadera. Com s’ho prendria el capellà? Malament, de segur encara que, per miracle o casualitat, internament una veu li digués que l’imam podria tenir raó. Però ell fou iniciat en el catolicisme pels seus pares i va aprendre aquesta religió a l’escola. Va estudiar una carrera al seminari treballant molt. La seva família i tots els seus amics sabien qui era. El seu càrrec li garanteix una existència segura i si es fes musulmà ho perdria tot. Molts feligresos li confien els seus problemes. Acceptar allò que l’imam demana destrossaria la seva vida i tacaria de negre el seu passat. Ara imagineu que quan respon que no, l’imam el comença a insultar tractant-lo de mentider, hipòcrita, aprofitat, potser corrupte. Poden aquests dos entrar a un debat com voldria la Sra Terribes? Hi ha el precedent de la disputació de Barcelona sobre si el Cristianisme o el Judaisme són la verdadera religió en temps de Jaume I. No fou un incident maco.

Com que no conec personalment a cap dels participants d’ahir, he d’acceptar que tots creuen tant en allò que defensen com el capellà del meu exemple i que no podrien canviar fàcilment les seves posicions. Perquè haurien de canviar d’opinió quan altres comencen a escridassar-los i mig insultar-los? Qualsevol persona que entengui com intentar resoldre conflictes (que sovint és impossible) us diria que cal posar-se en les sabates de l’adversari i estudiar com ha format les seves opinions i en quines influències estan basades, quines conseqüències tem, per quines línies roges se sent amenaçat. I un cop aclarit, és quan hi pot haver debat. Cal recórrer amb ell el camí que ha seguit l’adversari per formar la seva opinió i ensenyar-li les sortides alternatives bones per a tothom que ell podria acceptar sense perdre o posar en perill la seva posició.

En el cas de Catalunya, potser enlloc de fer crits i declarar la guerra política, es podria presentar la sobirania com a punt final lògic i en interès de tothom a un problema que ha durat tres segles i ha fet molt de mal. Després d’enterrar la destral guerrera, podríem tots tenir un futur millor en amistat i germanor com entre fills que han abandonat la llar, però separats. També em sembla curiós que ningú s’adreci a la pretensió absurda que tot el poble espanyol tindria el poder de dictar-nos el futur en un referèndum estatal. Dissoldre i fer perdre el poder d’una minoria dissolvent-la en un altre col·lectiu on no podrà ser mai majoritària, s’ha intentat moltes vegades i ha estat sempre rebutjat fent reconèixer els drets de minories present a moltes lleis internacionals. Com és que ningú parla de minories nacionals a l’estat? Hi ha molts exemples a Europa. Jo ho vaig sentir per primera vegada quan era nen durant la Guerra d’Independència d’Algéria, on els francesos pretenien que tots els algerians de les dues religions eren ciutadans francesos i que la Constitució (que DeGaulle va canviar per dolenta) prohibia la independència. I que tots els que creiem en l’estat de dret som tan constitucionalistes com els del PP, però que això no vol dir que hàgim de suportar una Constitució que és dolenta i està escrita amb la intenció de frustrar les nostres aspiracions. I que la legitimitat i el desig i intenció de servir a TOTA la població (enlloc del contrari oprimint i frustrant un sector) són condicions per acceptar una llei com legítima. Els que vam viure el franquisme sabem què és una llei il·legítima. I podem reconèixer-la. Els que tant parlen d’obeir la llei, digui el que digui, estan mossegant la poma del paradís, com l’àvia Eva.

Feliç vot. I exerciu el dret dels ciutadans pensant en els molts que ara com en els temps de la Dictadura no podem fer-ho.

Joan Gil

Tags: constitució, Debats, eleccions, Votar

Hem arribat al punt on finalment existeix una opinió pública sobre un problema tan real, greu i amenaçador com és l’escalfament global i això vol dir sempre que hi ha política. En un règim més o menys democràtic una conseqüència inevitable és que estan en joc les eleccions i els polítics ho saben i els cal trobar una forma d’adaptar-se i aprofitar-se’n.

Preferentment, sembla que als polítics agradaria una resposta que no exigís responsabilitat i lideratge, enlloc de la demagògia que sempre estan preparats a oferir. Dissortadament l’opinió publica és sempre oportunista i incoherent, mentre que el problema, en aquest cas, es dificilíssim de resoldre i demana usar els cervells i coneixement de científics que probablement ni saben com influenciar el públic ni dominen la política. De fet, ni tan sols saben com parlar i convèncer al públic votant. L’objectiu d’aquest apunt és identificar la situació actual als EUA, que no és bona malgrat els esforços considerables dels activistes i l’administració Obama i el paper destacat de la ciència americana i fins i tot de sectors considerables de la indústria, que han entès bé el perill inevitable i la necessitat d’adaptar-se.

La temperatura a la superfície del planeta ha estat sempre variable
Les raons per aquesta variabilitat són diverses. El descobriment s’atribueix a un grec deixeble d’Aristòtil (tràgicament) anomenat Teofrast, que va escriure que eliminar un bosc fa apujar la temperatura perquè els arbres fan ombra i sense arbres el sòl s’escalfa més. En Teofrast havia reconegut encertadament que la radiació solar es pràcticament l’única font de calor que tenim.

Hi ha altres factors naturals capaços de canviar la temperatura que semblen més importants. Un exemple d’ells, anomenat albedo es refereix entre altres coses a l’àrea ocupada per gel, perquè el gel reflecteix la radiació solar retornant-la a l’espai i impedint que escalfi i fa baixar la temperatura; a l’inrevés, la pèrdua de gel entra a un cercle viciós i potencia la influència del desglaçament actual perquè augmenta i empitjora tota sola l’escalfament. Un altre factor és l’activitat solar, que canvia periòdicament. L’activitat volcànica finalment és un factor ben conegut perquè la cendra emesa durant l’activitat atura l’arribada de llum. De fet, la mini edat glacial viscuda als voltants de la guerra dels Segadors al 1640 s’atribueix a una activitat volcànica molt intensa combinada amb canvis solars. Tot això està fora del control humà, però en els milers d’anys que hem viscut a la terra no ha fet mai gaire mal. En canvi, l’efecte hivernacle (greenhouse en anglès) degut a la producció de molt més diòxid de carboni del que la Terra pot eliminar, causat per la humanitat i per la crema de carbó pel desenvolupament industrial, és responsable del problema que tots coneixem.

És veritat que en general el CO2 és inofensiu, però depèn de la concentració. Un accident horrorós al Camerun el 1986 il·lustra el problema, encara que la causa de la tragèdia fou natural i no industrial. Un volcà actiu havia causat una cavitat natural tancada que es va omplir de quantitats molt grans de CO2, el qual un dia fou alliberat. Uns 1700 homes que vivien als voltants van morir.

Els científics

L’interès científic en la temperatura de la Terra i les publicacions sobre el problema venen de molt lluny, fins i tot segles i no és legítim ni possible identificar una sola persona com a autor del descobriment ni cap destacat científic o laboratori que lideri la recerca. En canvi es pot parlar d’un home que fou i segueix essent més responsable que ningú cridant l’atenció i mobilitzant recursos al començament de la crisi actual. Parlo del Professor James Hansen, fins fa pocs anys Director de l’Institut Goddard de la NASA per Estudis Espacials i encara Professor a l’Institut de la Terra de la Universitat Columbia a Nova York.

Els primers crits seriosos d’alarma es van sentir en els anys 1970 provenint sobretot de Hansen que predeia la inundació irreversible de zones costeres, però a certs cercles ja s’hi parlava des dels 1950 i es van publicar alguns articles de periòdic amb poc impacte.

El GISS es un laboratori de la NASA interessat en planetes considerats globalment. Els fundadors des de la NASA sens dubte pensaven en els nous planetes que s’anirien descobrint, dels que no sabíem res però la Terra quedava enclosa i una de les coses que l’institut feia era recollir i publicar (al seu web ara) les temperatures de tota la superfície de la Terra. Aquí és on Hansen va veure el problema.

El President Jimmy Carter en va sentir parlar i, preocupat, va manar a l’Acadèmia Nacional de Ciències fer un estudi (any 1979), en principi simplement una revisió de la literatura amb testimonis personals d’experts. Pel poc que se sabia, aquest grup ho va fer molt bé i van escriure i publicar el primer avís seriós. En Hansen era un gran científic però tenia idees fixes que no sempre eren populars i potser cridava massa (com ha tornat a fer recentment a Paris). El seu argument constant és que ja hem perdut el tren i que totes les mesures d’alleujament ara proposades pels activistes, per exemple netejant i substituint el carbó, com tants han repetit a Paris, son una pèrdua de temps i que el sorpasso dels 2 graus de temperatura mitja ja està cantat o encara pitjor. Per a ell, la solució seria una política fiscal d’impostos a les companyies d’energia al centre de la crisi i també al mateix temps atractius fiscals ensenyant a les companyies que podrien treballar aturant l’escalfament i encara fer diners. Afavoreix a més l’energia nuclear, tan poc estimada pels activistes ambientals.

La credibilitat de Hansen augmentà molt gràcies a les prediccions puntuals d’escalfament que va ser capaç de fer i van ser realitzades exactament. Vet aquí que l’inoblidable President George W Bush en va sentir parlar i va manar a l’igualment inoblidable Vicepresident Dick Cheney trobar-se i parlar en persona amb Hansen. Després Hansen fou invitat a donar una conferència amb diapositives a un grup selecte de membres de l’administració i congrés. No va servir de res i el Professor va rebre el rebuig frontal i total de l’administració. En Bush ja va anunciar que tot eren teories i especulació i que esperaria fins que tot estigués demostrat. Al poc temps van prohibir a Hansen anar a conferències i van reclamar el dret de censurar prèviament qualsevol publicació sobre el tema d’empleats federals. Igualment, les taules amb dades sobre temperatures al món van haver de ser eliminades al web. Alguns estats van arribar a prohibir escriure enlloc les paraules escalfament global o fer investigacions sobre l’assumpte. Cal tenir en compte que la NASA és una agència federal que, a diferència de les Universitats, no garanteix la llibertat acadèmica. I Bush era Bush i era el President. Hansen va haver d’obeir.

Per tancar el tema, caldria afegir que l’Administració Nacional d’Oceanografia i Atmosfera (NOAA) també va participar com era la seva obligació, en els esforços inicials de Hansen a divulgar el problema de la pujada del nivell d’aigua oceànic amb al mateix resultat. En qualsevol cas, els webs d’aquestes dues agències federals són interessantíssims. Aquí hom pot trobar dades i exemples dignes de confiança, on es poden comprovar moltes coses que a vegades se senten dir sense saber si són veritat o no.

El Grand Old Party (GOP) i l’escalfament global, avui
Sempre hi ha hagut coses al mon que són difícils de creure, com ara l’actitud del Partit Republicà en la crisi ambiental. Jo he cregut sempre que convé que al món hi hagi partits conservadors i progressius que creguin en l’alternança, suposat no obstant que tots dos siguin civilitzats, intel·ligents i prioritzin l’interès del país com a motivació suprema. Potser la formulació és massa idealista i caldria demanar-ho als Reis Mags. El gran problema dels Republicans es que el Partit ha caigut en les mans d’una clique d’extremistes afins al Tea Party, que són llibertaris de dretes (també hi ha llibertaris d’esquerres, com ara el CUP, però no pas als EUA). Aquesta gent, sens dubte molt minoritaris al conjunt del país, es mantenen per l’escadussera proporció de votants (menys del 5%) que van a les primàries de rutina i també per la magnitud de donacions que atreuen. El partit no sap què fer per lliurar-se d’ells. Utilitza el partit un mitjà ideològicament seu amb tanta influència com la cadena FOX per atacar contínuament i mirar d’aturar el candidat Trump i no serveix de res. Els candidats radicals són molt populistes i desinhibits, interessats en expressions breus i fortes (one-liners) de l’estil sentit a converses de taula familiars o als bars, que generalment són bestieses. No volen coses complicades i sempre acaben parlant dels avortaments, d’anul·lar la llei d’Assegurança de Malaltia obligatòria, del creacionisme o interpretació literal de la Bíblia, la immigració il·legal (gairebé inexistent en l’actualitat), de la necessitat d’acabar amb els diners de bitllets de paper i tornar a usar l’or, de la homosexualitat i dels Cristians (com ells se’ls imaginen; fa uns dies vaig sentir un dir que pregava a Déu per una victòria americana contra els musulmans (sic))

Respecte a la conferència de Paris, cal recordar que els Republicans dominen totes dues cambres federals, la Cambra de Representants i el Senat. El President Obama sap molt be que no pot firmar cap tractat internacional, perquè el Senat no el confirmaria mai i està intentant preparar acords alternatius que no necessitin confirmació. Ja han indicat que s’oposen a qualsevol enteniment o oferta que Obama pugui haver fet a Paris i que miraran de bloquejar-lo amb lleis. Pel que fa als límits en la producció d’òxid de carboni per les centrals elèctriques, diuen que cap llei serà aprovada i que n’escriuran les que faci falta per aturar ordres en aquesta direcció. Si cal, aniran als Tribunals fent plets contra l’Administració i que el nou President Republicà elegit un any d’ara anul·larà tota la legislació i regulacions ambientals d’Obama. Es queixen sempre que els xinesos i els indis no fan prou sense considerar que no han acabat encara el seu desenvolupament i ignorant els projectes de protecció ambiental molt avençats i les inversions altíssimes de la Xina.

Fa uns dies, un representant Republicà, president d’un Comitè, dient que hi ha una conspiració de mentides entre els investigadors, ha enviat una subpoena (una citació) a un centre d’investigacions per fer enviar al seu comitè documentació explicant les investigacions que fan i les dades obtingudes. Diu que tot és una estafa, que demostrarà que les conclusions són inventades i que ell ho exposarà. Anem bé perquè els pallassos alegren molt la vida.

Una altra coseta. Em permeto traduir les declaracions del cap de la majoria republicana al Senat, Mitch McConnell, publicades al New York Times d’avui diumenge 13 de desembre: “Abans que els socis internacionals obrin les ampolles de xampany, haurien de recordar que l’objectiu del tractat és impossible d’assolir i està basat en un plan d’energia domèstic que és probablement il·legal, que la meitat dels estats han presentat recursos judicials en contra i que el Congrès ja ha votat per rebutjar-ho” El diari explica a més que tots i cadascun dels candidats republicans a la presidència han denunciat com a falsa i rebutjat la ciència del canvi climàtic i s’oposen als punts de vista del President Obama. Acabo d’escoltar a la ràdio com el Senador Ted Cruz de Texas ha anunciat que les dades sobre temperatura indiquen que el món s’està refredant i que tota la ciència és falsa. Mentre tant, ja hi ha evidència d’inundacions greus a la Florida, on la frontera entre l’aigua salada i dolça cada dia entra més a l’interior i casos documentats de sequeres i inundacions abans desconeguts. Però el Partit Republicà per ara mana i no ho veuen així.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, Goddard Institute, James Hansen, Temperatura global

Demà Dijous 26 de novembre Amèrica celebrarà la festa anual del Thanksgiving, la més important de l’any. La família dels fills d’immigrants seu a la taula i, un per un, tothom identifica en veu alta per quines coses estan agraïts. Aquest any això serà fàcil, només cal engegar la televisió o llegir un diari per veure les coses horribles que, per .ara almenys, no patim.

George Takei
Reconeix el lector el nom? És l’actor d’origen japonès que interpretava Mr Zulu a la sèrie televisiva Star Trek Era també conegut pel seu activisme en defensa de l’homosexualitat. Fou un dels primers gays californians que va contraure matrimoni. Ha escrit un musical sobre la seva infantesa després de l’atac japonès de Pearl Harbor i l’entrada a la guerra mundial dels EUA. Tant en George com la seva mare eren americans de naixement i no es ficaven en política, però no es van poder salvar de l’ona d’odi antijaponès. El govern federal (de Franklin Roosevelt) va decidir que els japonesos eren estrangers hostils i perillosos. Una ordre els va manar vendre i liquidar per efectiu totes les seves possessions en un termini de dues setmanes. No cal imaginar què va passar als preus dels habitatges. A les dues setmanes un soldat en vestit de guerra i amb una baioneta es va presentar a la seva llar manant que tota la família sortís amb maletes en l’acte. Els van dur a un antic estable de cavalls on van haver de passar dies dormint a terra. Després un tren els va endur a un camp d’internament a Arkansas, on van passar la resta del temps de guerra. Recentment els sobrevivents han rebut diners i algun reconeixement però en general ningú en vol parlar.
I amb els ciutadans originaris de les altres potències de l’Eix? Els alemanys i italians van acceptar l’uniform i van lluitar contra el feixisme amb lleialtat examplar. Ningú va dubtar que fossin verdaders Americans i patriòtics com qui més. Després de la guerra molts van servir als governs d’ocupació fent d’intèrprets. Els japonesos haurien fet el mateix. A què vé tot això aquí?

Les comunitats musulmanes, víctimes ignorades del gihadisme
És trist que hi hagi tanta gent i tants periodistes que diuen que els gihadistes són fanàtics religiosos, no obstant que molts testimonis diuen el contrari. Els gihadistes són nacionalistes àrabs de qualsevol raça que aspiren a restablir i reconstruir l’imperi fundat al segle VIII, vist per ells com un món gloriós, feliç, harmònic i just gràcies a la Xaria com a llei suprema. Vaig escriure apunts descrivint la qüestió de la inseparable identitat de la religió amb l’estat i la ideologia gihadista inspirada pel pensament del Germà Musulmà egipci Sayyid Qutb, arxivats els mesos del Juliol i Agost d’enguany i que el lector interessat pot trobar fàcilment.

Els gihadistes diuen ser musulmans practicant una branca de la religió sunnita anomenada Wahabisme, que és la religió oficial d’Aràbia Saudita. Per això hi ha tanta gent que sospita dels Saudites. Està establert que la financiació original d’ISIS fou donada per milionaris i fonts saudites. Probablement se n’han penedit. Sense estar dintre d’un estat laic, que ells veuen com una blasfèmia, són lliures d’acceptar i adoptara plenament els signes i manifestacions exteriors de la religió, com ara pregàries, vestits, costums socials, paper de les dones, policia religiosa i coses semblants, que ells veuen com atributs identitaris més que actes religiosos. En canvi, la religiositat individual i fe són coses personals difícils d’avaluar.

Aquest problema de la suposada religiositat dels gihadistes em recorda la situació als països cristians durant l’edat mitjana: semblava que la religió era tot, es feien guerres de religió, els dissidents eren cremats, construien esglésies. Però moltes biografies de personatges del temps demostren que individualment eren molt poc religiosos. De fet, hi va haver alguns Papes que ignoraven la moral cristiana. Tot eren aparences i instruments de poder. Una cosa semblant passa amb els gihadistes.

La ideologia del wahabisme i de l’egipci Sayyeed Qutb estableixen que els musulmans actuals que hi ha pel món són de fet infidels que neguen la verdadera religió i estan a l’ull de mira dels canons dels rebels. Serien, de fet, les primeres victimes. Si algú no s’ho creu, pot mirar què està passant a les poblacions civils de l’Orient Mitjà i sobretot als odiats Xiïtes. Un periodista que va gosar entrar i va poder sortir del seu territori, va preguntar als Gihadistes quin resultat final esperaven per proclamar victòria. Tot el món (no sols els països àrabs) acceptaria políticament el nou estat i la religió com ells la veuen. I els que es neguin a acceptar aquesta religió? Els matarem, responien amb naturalitat.

I les comunitats musulmanes que viuen entre nosaltres, ni en tenen la culpa, ni poden fer gran cosa. Així i tot, han esdevingut l’objectiu d’hostilitat popular i de mals tractes per part de les autoritats. Recorden allò que passava amb els gitanos i amb els negres americans. Són molestats només per ser qui són.

Història d’Isis, o Isil o Daesh
Fou una gran sorpresa quan un dia inesperadament els mitjans van anunciar que una organització gihadista anomenada Estat Islàmic ocupava més de la tercera part d’Iraq i Síria, amenaçava prendre Bagdad i havia triat un Califa, és a dir un cap successor del Profeta que a més de ser l’Emir o Dirigent d’un país, té autoritat religiosa sobre tots els creients del món. No en sabíem res. D’on havien sortit? Evidentment van sortir de la malestruca guerra de l’Iraq.

Al començament, AlQaida, sempre Sunnita, tenia encara un paper molt important en la insurrecció contra els EUA i contra els Xiïtes. El líder local antiamericà dominant fou un home temible nascut a Jordània anomenat Abu Musab al-Zarqawi, aviat conegut per la seva crueltat i eficàcia extremes. Havia jurar lleialtat a AlQaida, que el va anomenar Emir del País dels Dos Rius. Zarqawi va acabar barallant-se amb binLaden i la seva Qaida, perquè Qaida volia primàriament lluitar contra els EUA, mentre que Zarqawi es concentrava en la lluita contra el règim xiïta de Bagdad install.lat pels EUA. A més Qaida no volia prendre cap territori. En canvi Zarqawi rumiava un pla per establir un estat sunnita. Fou ell qui va aprofitar un error americà catastròfic: la dissolució humiliant i el comiat sense paga de l’exèrcit i la Guàrdia Republicana de Saddam Hussein, cossos militars ben entrenats i armats, que en els nostres dies constitueixen el centre de tota la milícia gihadista. El comandant suprem militar d’ISIS és un antic coronel de l’exèrcit iraquià. Al final un dron va mostrar com Zarqawi estava a una casa, aviat visitada per un bombarder nord-americà que hi va deixar caure dues bombes enormes, a més d’alguns míssils llençats pels drons. Però, ai las, una de les condolències fou publicada per una Shura o Parliament format per una aliança de grups gihadistes. No ho sabia ningú, però ISIS acabava de nàixer.

Una de les coses que caracteritzen (i honren) als ciutadans americans, és com malgrat els errors del lideratge tenen sempre el desig d’actuar com cal amb justícia i voler ser un exemple. El cas tan horrorós de les tortures i fotos de la presó Abu Ghraib (un dels culpables segueix a la presó) i allò que tothom deia de Guantánamo va engrescar l’exèrcit a establir un cap d’internament model amb bones cel.les, esports, i serveis religiosos a Camp Bucca, prop de Basora, que va arribar a tenir 20.000 ocupants capturats per l’exèrcit. Ni cal dir-ho, però Camp Bucca va viure sublevacions, assassinats i violència. Però sobretot hi va haver indoctrinació gihadista i el lloc està considerat haver estat l’incubador i el bressol de l’Estat Islàmic. Sobretot hi havia un presoner que era un antic mullah a Baghdad i parlava poc i malament però semblava inofensiu i manso. Degut a aquesta opinió fou alliberat després de quatre anys. El seu nom era Abu Bakr al-Baghdadi i és en l’actualitat el Califa i cap suprem d’Estat Islàmic.

Bona festa d’Acció de Gràcies a tots els lectors.

Joanot

Tags: Baghdadi, Camp Bucca, Estat islàmic, gihadistes, Iraq, P

Molts no sabíem que el memorable Primer Ministre Canadenc Pierre Elliot Trudeau tingués un fill actiu en política nomenat Justin Trudeau ni encara menys que aquest jove estigués a punt de seguir l’exemple del pare guanyant una elecció i esdevenint Primer Ministre. El seu pare fou no sols un polític habilíssim sinó també un verdader playboy que semblava divertir-se escandalitzant els diaris de boulevard i parlava l’anglès amb un lleuger accent francès.

Potser algun lector sentirà hostilitat per Pierre Trudeau, perquè ell gairebé tot sol fou l’home que va frenar l’independentisme quebequès. Però Trudeau pare fou un home de credencials progressives i democràtiques impecables, una de les grans figures de la història contemporània del Canadà. Fou un adversari temible, mai un enemic. En aquest món tots fem allò que cal fer al lloc on ens trobem. No goseu comparar-lo amb algun altre Primer Ministre al nostre estat en una posició semblant. Trudeau certament va fer la guerra, però de forma neta, fins i tot exemplar. El Canadà no tenia Constitució i estava governat per l’Acta de Westminster (British North America Act) atorgada pel Parlament Britànic ja enmig de les picabaralles entre anglos i francòfons, i que no passava de ser una mena de tractat d’amistat entre les províncies. El problema ve de molt lluny. Trudeau va veure una Constitució Federal designada per ell juntament amb un nombre de concessions oferides al Québec com el centre de la seva operació anti-independentista, que acabaria sent exitosa. Res d’insults o amenaces. De fet va intentar sense èxit fer proclamar al Québec una “societat diferent” de la resta del Canadà, que volia dir reconèixer que eren una nació diferent. Altres successors també han provat però alguns Parlaments provincials de l’Oest no en volen saber res. El moment culminant de Trudeau fou la Nit dels Ganivets, que va tenir lloc al Parlament del Canadà, on es va passar la nit escridassant als adversaris de la seva Constitució Federal i clavant cops de puny a la taula. Quan el sol va sortir, Canadà havia esdevingut un Regne Federal. S’ho havia fet gairebé tot sol.

I si algú s’hi interessa per com va anar i té temps, pot llegir tot seguit l’apunt publicat originalment en Novembre 2014.

<em>A finals del S.XVIII, havent perdut una guerra, França va haver de cedir tots els seus territoris colonials americans, residents inclosos, al Regne Unit, que els va vincular als que ja tenia. Molts anys després, en 1868 els territoris es van federar formant el Dominion del Canadà, encara depenent de Londres però amb autonomia considerable. La colònia seria angloparlant, amb els francòfons reduïts a una minoria en vies d’extinció. Poc a poc, com els EUA a l’altre costat de la frontera, el Dominion va créixer cap a l’Oest i el Nord fins arribar a l’Oceà Pacífic i al Pol Nord i el nombre de províncies va augmentar. Per descomptat, els francòfons foren ignorats pel Canadà. “L’hivern del nostre descontent” com va escriure Shakespeare, va nàixer aquell any a la Província del Québec i no ha acabat mai.

En 1931 finalment el Parlament Britànic va aprovar l’Acta de la Nord-Amèrica Britànica amb la qual Canadà va guanyar sense haver de lluitar la Independència, immediatament reconeguda pels EUA i pel món. Cal notar, no obstant, que aquesta Acta reconeixia explícitament el dret de qualsevol Província a declarar la Independència després de fer-ho aprovar per referèndum. Diuen que això era necessari perquè no hi havia altra forma de què els francòfons aprovessin la independència. És una clàusula que en Rajoy deia que no existeix en cap Constitució. Quan Canadà va finalment arribar a escriure una Constitució federal canadenca en 1982, el Regne Unit va aprovar immediatament una nova Acta del Canadà que establia que tots els lligams legals quedaven tallats i que ja us les arreglareu. Les relacions entre els dos països segueixen i han estat sempre molt amistoses i Canadà segueix essent una monarquia nominalment dirigida per l’estimada Elizabeth II, representada a Ottawa per un Governador General elegit pel poble.

De l’agitació pel carrer al Parti Québecois de Levesque

El francès es parla a tot el Québec i a algunes parts de la Província de New Brunswick. A més hi ha gent francòfona de socarrell a molts altres llocs canadencs, sobretot ciutats grans. El moviment de resistència contra els anglos establerts a la província francòfona i per tant dirigit contra el Canadà va anar creixent des del primer dia. Hi van haver diferents organitzacions radicals que no eren partits. Feien desobediència pacífica, algun atac violent, manifestacions i sabotatge. Va costar feina lliurar-se de la gent violenta, que no tenien cap lloc a ocupar ni feien res de bo.

Al final l’ex ministre Canadenc René Levesque va aparèixer a l’escena. Era allò que voldríem els Catalans: un progressiu moderat, un home de seny i de gran sentit polític i coneixement de l’Estat, un orador convencent i un polític respectat i estimat. Era un verdader líder! Va fundar una agrupació pròpia que va atreure molts nacionalistes descontents. Quedaven dues organitzacions importants separades de Levesque, que aviat van començar a ensorrar-se degut a la competició enlluernadora. Una es va fondre amb Levesque i l’altre es va dissoldre. En aquell moment el Parti Québecois, un partit unitari de tots els sobiranistes, acabava de nàixer i aviat va guanyar electoralment prou pes i representació per parlar amb el govern central. En Levesque exigia la independència amb el suport probable de la gran majoria de québecois francòfons. Me’n recordo molt d’un dels seus arguments: que els molts immigrants arribant a Montréal de tot el món només aprenien anglès i que la fi de la llengua i la cultura franceses semblava inevitable si tot seguia igual. El partit havia identificat la llengua amb la nacionalitat, amb la cultura i l´essència nacional, com fem tant els catalans com els castellans.

Els mitjans catalans parlen amb molta simpatia del Canadà, una lloança merescuda si es refereixen només al govern federal, molt més amistós i tolerant que l’espanyol, però en canvi entre el poble canadenc hi ha va haver considerable hostilitat contra les pretensions del Québec, que ha anat empitjorant amb els anys. És la “quebecophòbia”, com diríem nosaltres. Una vegada el parlament provincial de Winnipeg fou l’únic que va rebutjar la ratificació d’una llei que oficialitzava el francès a tota la federació, malgrat els molts francòfons que hi ha hagut sempre a la capital Manitoba, que s’ho van prendre com una bufetada i no tenien res a veure amb el Québec.

El referèndum de 1980 i l’Associació fallida entre els estats sobirans de Québec i Canadà

Dintre de la legalitat contundent de l’Acta Britànica de Nord-Amèrica, el Parti Q. va convocar un referèndum limitat a la Província molt semblant al que volem els Catalans ara per establir la sobirania. Contràriament al que va dir la premsa espanyola i de gairebé tot el món, la pregunta no era si el Québec havia de declarar la independència o no, sinó autoritzar al govern de la província a negociar amb Canadà un estatut especial d’associació amb sobirania (potser confederal seria el mot que jo triaria) on la província acceptaria en principi la legislació canadenca però reservant-se el dret d’anul·lar les lleis que els semblés oportú, una exigència cabdal. A més el Québec esdevindria una entitat diferent i separada que en el llenguatge intern Canadenc volia dir que serien una altra nació diferent del Canadà. El referèndum fou perdut pels québequesos per una majoria considerable de més del 60%, tant per part dels anglos com dels francòfons. Segons sembla tant els desenganyats independentistes com els qui no volien canviar res convençuts pel Premier Trudeau van fer pinya. Al poc temps el Parti Q , no obstant tot, va guanyar la majoria absoluta al seu parlament i durant més de deu anys va governar sense tornar a parlar de la independència. Calia reflexionar.

La Constitució Canadenca i el pintoresc Pierre Trudeau

Pierre Trudeau era un Primer Ministre canadenc d’origen quebequès (a diferència d’Espanya amb Catalunya n’hi ha hagut uns quants). Era un polític divertit, que parlava molt bé, un playboy sempre ben vestit i un governant molt hàbil i capaç de protegir i promoure els seus interessos pro-canadencs, sobretot ensorrant el separatisme de sa terra natal. A vegades sortia als diaris per les relacions entre sa muller i un director-cantant d’una banda de música molt conegut. Quan al final en Trudeau va plegar, va fer dos tombs per la rotunda de la casa de govern conduint un cotxe descapotable petit agitant un braç per l’aire aplaudit pels seus subordinats que havien sortit a l’exterior a acomiadar-lo. Quina escena. Però fem enrere fins l’any 1982.

En Trudeau no tenia autoritat per aturar el Referèndum però se li va acudir dir que ell no toleraria mai la independència, que per cert ningú estava demanant en aquell vot. Sens dubte la seva campanya contra la demanda va contribuir al resultat negatiu, però tal com havia promès es va posar a treballar en una verdadera Constitució federal que ell es pensava ingènuament que satisfaria als seus antics compatriotes. De fet ja havia treballat en una Constitució durant el seu primer termini de Primer Ministre, un projecte que va fracassar per l’oposició quebequesa entre altres raons. La nova Constitució fou aprovada en 1982 pel Parlament central gràcies a un esforç titànic de Trudeau però havia de ser ratificada per tots els parlaments provincials. Fou publicada i firmada en persona per la Reina Elizabeth. A més del Québec, Trudeau havia hagut de considerar les opinions d’altres territoris.

Els Quebequesos, indignats, van rebutjar immediatament i per primera vegada la nova Constitució i, si aquest escriptor ho entén bé, cosa que no és gens segura, sembla que segueixen regits per l’Acta de la Nord Amèrica-Britànica. Potser algú podria aclarir aquest detall.

En Trudeau va seguir lluitant però va plegar el 1984. El seu successor Mulroney va convocar dramàticament tots els Primers Ministres provincials a una conferència tancada al públic a Meech Lake, on va intentar introduir a la Constitució moltes de les coses que els quebequesos havien exigit, sobretot que ells constituïen una societat diferent amb certes coses protegides d’intromissions federals. El projecte pretenia acabar per sempre amb les queixes quebequeses sense alterar l’estatus polític de la província, cosa que podria haver acabat per sempre amb el sobiranisme. Segons sembla uns quants Primers Ministres se li van anar de la taula i la ratificació pels Parlaments provincials fou un fracàs. En Trudeau ja havia patit molt per fer aprovar la Constitució tal com estava als parlamentaris federals (havia hagut de lluitar durant tota “la nit dels ganivets” escridassant a tot pulmó adversaris al parlament d’Ottawa) i amb aquest final de la trobada no quedava res a fer. En canvi, la Carta dels Drets i Llibertats que feia del francès una llengua oficial a tota la Federació Canadenca va anar bé excepte com queda dit al Winnipeg, que s’ho va prendre a l’extremenya. De fet, el bilingüisme introduït per iniciativa seva a tota la Federació i no sols al Québec com volen a Catalunya els espanyols, fou un dels èxits més transcendentals del mandat de Trudeau. La hostilitat popular contra el Québec i contra els francòfons va créixer molt en aquells anys. Trobarem els Catalans algun Trudeau a Espanya disposat a fer el mateix per nosaltres?

Quan el vell General-President de França Charles de Gaulle va anar a Montréal abans del primer referèndum se li va acudir declarar en públic que ensumava la mateixa olor com a França abans de ser alliberada dels nazis pel seu exèrcit. Un periòdic de Madrid va escriure que “els generals vells haurien de retirar-se a temps” i el règim, ofès per la referència transparent, va empresonar el Director, i multar el diari tan fortament que va haver de plegar. Amb el Caudillo no es feien bromes. En els nostres dies, no obstant, el President Sarkozy va condemnar el moviment separatista del Québec. Els temps canvien. Els generals ja no hi son.

El segon Referèndum de 1995

Durant els 10 anys següents el Parti Q. es va dedicar a governar sense voler parlar mai de l’assumpte. Encara que no s’havien separat del seu Estat, les coses econòmiques van anar malament. Moltes companyies, entre elles dues grans multinacionals, se’n van anar i els ingressos van caure perillosament. Fins i tot molts retreuen al Québec la caiguda vertiginosa del dòlar canadenc en aquells temps (molt recuperat en l’actualitat). Una picabaralla inesperada amb el Govern federal tingué lloc quan el Parlament del Québec es va tornar a negar per segona vegada a ratificar la Constitució federal de 1982. En peu de guerra, el Parti Québecois, no obstant l’emergència perillosa a la província de formacions anti-sobiranistes que aglutinaven molta gent cansada de seguir escoltant el mateix sense que passés res, va convocar el segon referèndum que aquesta vegada sí que clarament demanava la independència total sense lligams al Canadà.

Va anar de molt poc. Va ser pràcticament un empat: molt prop del 50%, però els Nos guanyaven per decimals. Les opinions i percentatges dels anglos i dels francòfons en favor o en contra van tornar a ser similars.

Aquí s’acaba la història, per ara. Tot ha quedat sense resoldre, tant al Québec com a Catalunya i Escòcia. Anys després del segon vot, el Parti Q. ha patit uns quants daltabaixos electorals greus. Un editorialista del País escrivia gratuïtament que això fou degut al cansament dels ciutadans amb el separatisme; sens dubte quan el seu PSOE i la seva agrupació regional catalana aviat pateixin una puntada de peu similar al lloc on l’esquena canvia de nom, serà degut al fracàs de l’estat de les autonomies.

És fàcil parlar del futur, però com deia un professor meu “el futur, exactament, no el coneix ningú” He d’acabar amb aquest signe per triplicat, com demana la burocràcia: ???

Sobre Margaret Trudeau, dona i mare de Primers Ministres
(Un afegit)
Aquest diumenge el NYTimes americà va publicar una llarga biografia de Margaret, que ja torna a aparèixer en públic a Ottawa. D’antuvi cal explicar una cosa que en els temps de Trudeau pare ningú sabia: Margaret patia d’una malaltia psiquiàtrica greu i era bipolar. Va acabar hospitalitzada i a una camisa de força per evitar un suïcidi.

Margaret i Pierre es van conèixer durant unes vacances a Tahiti. Ella li retreia que estigués llegint “La Caiguda de l’Imperi Romà enlloc d’anar a la platja. Fins poc abans en Pierre acabava de tenir una relació amb Barbra Streisand i Margaret s’havia passat un llarg temps fent de Hippie i vivint a colònies hippies al Nord de l’Àfrica. Sembla una mica estrany que un home en la seva posició estigués disposat a casar-se amb una noia tan jove que acabava de passar dos anys fent de hippie al Marroc. Pierre ho havia decidit en l’acte. El festeig va consistir principalment en Pierre anant a veure-la amb propostes de matrimoni. Ell tenia 51 anys, era ric, famós i estava a punt d’esdevenir Primer Ministre per primera vegada. Ella tenia 22 anys.

Van tenir des seguida tres fills, els dos primers nascuts un dia de Nadal. El tercer es va anomenar Michel a proposta de Fidel Castro i va morir a una allau de neu. Margaret va acabar descobrint les possibilitats oferides pel càrrec i poder del marit. Un dia a Caracas durant una visita d’Estat va prendre un famós bolet al·lucinògen (el peyote) i va fer un espectacle, apreciat, sens dubte, per la premsa de l’escàndol. No obstant les acusacions d’abandonar els seus fillets, va començar a passar temps a Nova York tota sola. Va tenir un afer amb el Senador Ted Kennedy, assistia sempre a les festes íntimes dels Rolling Stones, anava molt al Club 54, sobretot en companyia d’Andy Warhol i va aprendre fotografia de Richard Avalon, el retratista més famós del món. Tot això en presència de la seva guàrdia personal dels Policies Muntats del Canadà i empaitada per un exèrcit de periodistes. Després de ser exposada per la premsa durant una infame trobada a un Hotel amb un cantant famós, en Pierre va haver de divorciar-se. Segons els seus col·laboradors al final semblava amargat. Va trobar consol en els braços de l’actriu Margot Kidder, la Lois Lane del primer film de Superman, que també acabaria amb una malaltia mental greu.

Després d’un segon matrimoni Margaret va acabar tancada a un sanatori psiquiàtric i va desaparèixer de la premsa. En els nostres dies, ha tornat i ara és una defensora dels drets dels malalts mentals. I queda molt per dir sobre el comportament de la premsa. Van aconseguir demostrar que Trudeau era invencible. Poc abans del primer referèndum, el líder secessionista Levesque va intentar burlar-se dient que el seu nom mig, Elliott, demostrava que no era cap quebequès. En un míting en francès, en Pierre E. Trudeau respongué en veu molt alta, que Elliott no era ni anglès ni quebequès, sinó Canadenc! L’ovació fou memorable.

Joan Gil

Per descomptat, els casos dels Catalans i dels Palestins són molt diferents. Els Catalans en tres segles mai ens hem passat tan malament com els Palestins, però hi ha un problema greu que sí que compartim i que prevent una resolució: la hostilitat pública i agressiva de la ciutadania del país amb qui cal negociar.

Israel va nàixer per una resolució de les Nacions Unides que partia Palestina en dos i repartia les meitats entre els dos pobles, el jueu i el musulmà. Evidentment la lluita sionista havia aspirat a tot el territori palestí històric i va acceptar la partició de mal grat a canvi del gran benefici del reconeixement per les NU com a Estat. Quan al final de la Guerra dels Sis Dies tota Palestina va quedar ocupada no era gens difícil preveure que un sector israelià voldria quedar-se-la i colonitzar-la per sempre. La població palestina i els seus drets, vivint en camps de refugiats i ja expulsada de mitja Palestina en molts casos amb violència, no eren cap consideració d’interès. La vida és dura.

L’absurda pretensió de Netanyahu que Hitler va idear l’Holocaust a recomanació del Mufti de Jerusalem d’aquell temps, completament desprovista de base històrica i inacceptable pel públic alemany contemporani que coneix la veritat, ha servit per recordar-nos que un sector important de l’opinió pública, generalment alineat amb la dreta radical i el moviment dels colonistes, opina que la sola motivació per la violència i resistència palestines és antisemitisme. En altres mots, lluiten perquè odien els jueus i no accepten l’Estat d’Israel com ell vol ser, culminació del moviment sionista, i no perquè els seus drets siguin violats per l’ocupació. La repressió seria una reacció escaient.

El problema que els Catalans compartim amb aquest punt de vista és que fa completament impossible la negociació de cap pau ni el reconeixement d’un Estat Palestí. Qualsevol intent del Govern israelià en aquesta direcció toparia amb una bategada electoral molt severa i amb cancel.lació del tractat. La majoria del poble votant diria que no.

I a Catalunya i Espanya passa exactament el mateix. Aquesta campanya contra Catalunya coordinada o no de partits, polítics, diaris i mitjans basats a Madrid ha ressonat fortament en sectors del poble espanyol fent una resolució pacífica i racional del conflicte català molt difícil. A altres paisos l’emergència d’una tensió interterritorial o ètnica sempre mobilitza òrgans del govern i sobretot la presidència del país que miren de parlar, explicar, mediar, reconduir i entendre els problemes i preconitzar una solució amistosa. A Espanya no s’ha vist res semblant i la monarquia ha semblat alinear-se amb els catalanòfobs. Es neguen a acceptar cap solució negociada sinó que simplement volen el retorn al sistema del cafè para todos, en una forma actualitzada dictada des de Madrid. El Sr Sánchez del PSOE, que sembla molt autoritari, ja aclareix que no hi haurà concessions i ens va explicant, sense consultar, com seria el federalisme que ell s’imagina i ens voldria imposar. Ni això tindríem dret a decidir. El Sr Rajoy no accepta ni tan sols això. No vol concedir res de res apart de fer- nos callar.

La responsabilitat dels diaris (posem com exemple El País, que no sembla que hagués d’estar dintre aquesta línia) és considerable i reprehensible. Els llegeix gent seriosa que podrien tenir influència. Un aspecte fonamental de l’ètica periodística exigeix que informació i opinió han d’estar estrictament separades. Jo crec que haurien d’avergonyir-se. Als editorials poden dir com vulguin, però les notícies han de ser estrictament objectives i descriure els fets. Hi pot haver tot seguit uns anàlisi de les motivacions que han dut a una situació i els problemes que enfrontarà, però presentat de forma neutral, posant el periodista en el paper d’un observador interessat però neutral que es limita a explicar la situació i presenta sense passió els arguments de tothom. Mireu els articles amb notícies de Catalunya: cap explicació de fons, tot és un “desvarío” o una “deriva” del President Mas, o és per cobrir la corrupció, o que el separatisme ja està ensorrat, que hi ha una fractura social imaginada pels que no ens estimen. Res d’això és acceptable quan es tracta d’informar, no d’influenciar.

La personalització del cas contra el Sr Mas i la demonització que pateix és particularment absurda. Ni ell ni el seu mestre Jordi Pujol s’havien pronunciat mai per l’Independentisme i semblaven fixats en la idea de l’encaix de Catalunya a Espanya. En Pujol fins i tot va organitzar i pagar una exposició del catalanisme a Madrid per fer pedagogia (potser entenent allò que estic dient) I el Sr Mas fou el negociador del Pacte de la Moncloa!! I ara resulta que en un desvarío per mantenir-se al poder, ell tot sol ha fet manifestar-se i votar a milions de persones enganyades i creat un problema inexistent. Les actuacions del Gobierno que el van empènyer en aquesta direcció són amagades. I la majoria del poble espanyol, en vista d’un chor formidable format per les gents en qui confien, tots repetint el mateix, s’ho ha cregut. Ens tenen per ximples.

És per això que em sembla que tenim el mateix problema que els Palestins. Qualsevol proposta seriosa (si és que n’arriben a fer una) acabarà passant per un referèndum i per un vot a l’Estat. I com acabarà? No ho sé i francament, em preocupa. L’actitud dels poderosos a Madrid, que se saben recolzats pel seu poble i es pensen tenir totes les cartes, fa angúnia. I els nostres hauran de fer-ho molt bé.

Hi ha qui parla de la Tercera Via. Però tots els Presidents que hem tingut d’ençà de la mort del Dictador ho han intentat moltes vegades i només n’han tret sardinetes al cove.

Tags: Catalunya, Espanya, Independentisme, Palestina, Vot

Els països creats pels Nòrdics (Norses)
Quan jo era petit, la “llegenda” dels “descobriment” d’Amèrica pels Vikings era presentada a l’escola com un incident menor de realitat dubtosa en comparació amb la gesta gloriosa d’Espanya. La veritat és molt diferent. El regne medieval nòrdic, inicialment pagà, subsidiari de la monarquia noruec-danesa incloïa Islàndia (població actual 329.000 residents, tots nòrdics) ja independent, les Illes Feroe (50.000, també tots nòrdics) quasi-independent i Groenlàndia (56.000, la majoria de groenlandesos indígenes Inuits o sigui esquimals amb una minoria danesa). Groenlàndia com les Feroe també és gairebé independent.
Les Feroe i Groenlàndia són oficialment part del Regne de Dinamarca que té una superfície extraordinària però viuen en un règim d’autonomia molt avençat, una confederació, on gairebé tot llevat de les Relacions Exteriors i la Defensa està en mans del govern local. Així i tot quan els convé també fan política exterior. Per exemple després del boicot antirús de la UE manat pels EUA, Feroe va enviar una delegació a Moscou a millorar i aprofundir les relacions econòmiques. Ningú més a l’Occident ho ha fet. Naturalment poden tenir tants equips nacionals esportius com vulguin i els segells de correu de les Feroe són famosos. Quan Dinamarca va entrar a la Unió Europea en principi les Feroe i Groenlàndia haurien estat automàticament admeses. Les Feroe després d’un referèndum s’hi van negar. Groenlàndia sí que va entrar de mal grat a la Unió Europea però el 1982 van guanyar un referèndum per sortir-se’n dient que les lleis de pesca de la Unió sobretot protegint balenes els perjudicaven. Els vots al referèndum contra la Unió van ser gairebé unànims, per damunt dels 90%. La sol·licitud de sortir fou rebuda amb gran perplexitat a Brussel·les i la discussió sobre què fer va durar molts anys. Al final van aprovar la secessió de la colònia però oferint en canvi un Tractat d’Associació lliure com el que tenen Suïssa i Noruega, on el problema de la pesca quedava arreglat. L’escalfament global tornaria a plantejar el problema. L’illa està coberta per dipòsits grandiosos de gel, més grans que al Pol Nord (si es fonessin del tot, el nivell de l’aigua de mar al món pujaria uns 7 m.). El desglaç ja ha exposat terreny amb dipòsits minerals de gran interès econòmic si es poden explotar i un altre cop les lleis de la Unió els destorben. Hi compten per tenir prou diners per declarar la independència. El tractat existent serà anul·lat aviat. La Cancellera Merkel ja hi ha anat de visita.

No és un precedent de com anirà el cas de Catalunya? Perquè no s’en parla més? Després de lluitar tant pels 56.000 habitants de Groenlàndia, expulsaran a Catalunya perquè una persona com Mariano Rajoy així ho mana per raons emocionals? No tindria el govern espanyol l’obligació de respectar els interessos materials de la Unió? Li recordaran.

La colonització nòrdica de Groenlàndia

Els inuits (“esquimals”) que hi viuen no són una població autòctona, sinó que hi van arribar en temps històrics després dels nòrdics, probablement al segle XII. Els diguem-ne “antics”, la població autòctona prehistòrica, va arribar a l’illa fa uns 5.000 anys per un pont de gel que s’estenia del Canadà a l’illa però gairebé van desaparèixer tots sols i probablement no en quedava cap quan els Eriks van arribar. La vida era molt dura. A diferència de Colomb, els víkings sí que van descobrir Amèrica.

Erik el Roig, pare fundador de Groenlàndia, era un Norse (nòrdic) exiliat de la seva Islàndia natal per tres anys per haver mort un veí. Podria ser que conegués l’existència de Groenlàndia gràcies als pescadors de balenes. Es va presentar a G amb uns 14 veixells dels 25 amb què havia salpat d’Islàndia. Va trobar la costa occidental deshabitada però apta per suportar vida humana i imaginant els jardins i les collites que sortirien s’hi va instal·lar l’any 985. Els víkings tenien vocació d’agricultors i ramaders i patien molt pel mal clima que tenien a casa, cosa que els motivava a colonitzar algun lloc millor. Erik va tornar a Islàndia a buscar colons i va rebatejar l’illa “Terra Verda” (quin bon humor!) per mirar d’atreure gent. Fou el seu fill Erik Eriksson (convertit al cristianisme segons diuen pel rei de Noruega-Dinamarca en persona) qui de debò va fundar als anys 1000 quatre colònies vikingues a la costa occidental, cosa ben explicada a dues sagues islàndiques i confirmada per les excavacions arqueològiques. Han trobat restes d’unes 600 granges agrícoles i fins i tot runes amb parets d’edificis grans que els turistes poden visitar. Erik va voler estendre les seves fundacions amb poc èxit també a la península del Labrador al Canadà i s’han trobat monedes i objectes seus a alguns llocs dels EUA (en algun cas, producte de bromes de mal gust). Els víkings, ja convertits, van arribar a nomenar un bisbe cristià i es conserva almenys una missiva del Papa.  El projecte, que va veure l’arribada d’intuits també colonitzadors al segle XII es va ensorrar cap al segle XV no se sap perquè, potser per lluites amb els inuits. El problema de les relacions entre norses i esquimals és fosc i mal entès. Dinamarca-Noruega van perdre en aquell monent el contacte amb l’illa. La colonització nòrdica havia durat prop de cinc segles, aproximadament igual que la dominació castellana a Llatinoamèrica. Molt més tard, la monarquia de Dinamarca-Noruega va voler recuperar la colònia al segle XVIII, sense haver rebut notícies des de feia segles. A més de la qüestió econòmica, els luterans nòrdics tenien por que els nadius no haguessin sentit parlar de Martin  Luter i seguissin essent catòlics. Això es veu que no es podria tolerar. La sobirania noruec-danesa fou reconeguda pel món i per la història i els nòrdics efectivament van tornar a prendre possessió de G, instal·lant-hi un bisbe luterà. Així seguim fins ara.
Com que Dinamarca havia es tat ocupada pels nazis, la Guerra mundial va resultar en la formació d’un fort govern local que aviat va assolir una autonomia confederal molt avençada. Vivien bé de les balenes i anaven de cara a la independència. Però la indústria del peix es va ensorrar i la Unió va regular la pesca de balenes. El país va haver de sol·licitar una subvenció de Dinamarca (que encara reben) i van veure com la independència esdevenia impossible. Sobre el paper, la subvenció pretén ser un repagament al govern local per certs serveis als que tots els danesos tenen dret. El desglaç va exposar terrenys miners desconeguts i el somni de la independència ha tornat. G sembla ser l’únic país al món que es beneficia de l’escalfament global. Estan adherits al Tractat de Schengen (com les Feroe). I ara van per trencar el tractat d’associació lliure amb la UE, que estan a punt de sol·licitar.

Les Illes Feroe

Ho sap poca gent, però aquest país és un arxipèleg amb un bon aeroport situat a mig camí entre Islàndia i Noruega. No hi ha hagut mai cap població autòctona i les illes han estat colonitzades només per Norses, encara que els britànics van ocupar-les durant la Guerra per evitar que ho fessin els alemanys. La qüestió de quin idioma perlen és complicada, però sembla ser un dialecte danès que gairebé tots els nòrdics entenen. És un país molt maco, digne de rebre més atenció, no obstant els llargs hiverns foscos. Els dies estivals són llargs i atractius. És un dels paradisos per ocells millor del món que és la raó principal del turisme. Han resolt bé el problema de comunicació entre illes amb un sistema magnífic de carreteres, ponts i túnels. Per arribar a illes massa separades tenen un sistema de vols regulars d’helicòpters.
Van assolir un nivell molt considerable d’autogovern el 1948, que han anat millorant encara més sense voler trencar mai amb Dinamarca. Políticament són el més semblant a un país independent que es pot ser sense ser jurídicament independent. L’economia anava bé, sobretot gràcies a la indústria del peix. Quan tot el sector es va ensorrar, van acabar havent de demanar també com G una subvenció regular a Dinamarca, que encara reben però ha afectat molt, sense matar-los, els plans d’independència. Van rebutjar l’entrada a la Unió Europea amb un referèndum guanyat per quasi unanimitat.
Dinamarca es troba en una situació única: estan dintre de la Unió però amb colònies que no volen ser-hi. I a més Dinamarca ha de pagar a tots dos una fortuna anual per solidaritat. Molt diferent d’Espanya. Perquè no en parla ningú? Els segells de correu de l’illa són molt apreciats I alguna vegada els seus atletes apareixen a competicions esportives internacionals. I fan política exterior quan els plau.

I Islàndia?

És un cas bastant diferent perquè ja ha estat independent per molts anys i tenen molts més habitants. No obstant ser també víkings han tingut contactes i relacions històriques comercials amb els Escocesos i Irlandesos. Tenen 329.000 ciutadans, que és molt diferent de voler ser independents amb només 50 o 56.000. En 1973 es van negar per referèndum a entrar a la Unió Europea, com se’ls oferia, però en 1990 després d’un altre referèndum els van posar a la cua quan van demanar a Brussel·les l’adhesió. El cas no sembla progressar, que potser té a veure amb un escàndol bancari horrorós al 2008, quan molts ciutadans britànics van perdre els estalvis. O potser el problema d’acceptar una colònia com a membre titular, cosa possible però sense precedents. Un gran misteri, com tantes coses a la Unió Europea. Ja es declararan independents.
M’he descuidat intencionalment el Regne Unit de Gran Bretanya, allò sovint anomenat Anglaterra, en aquell temps dividida en múltiple reialmes separats. Després d’una invasió massiva, els víkings van arribar a establir per molts anys un estat nòrdic a Gran Bretanya, lògicament contra la voluntat dels anglos que ja hi eren. En aquesta colonització foren els blancs qui van acabar dominats. A Anglaterra el clima era molt bo per a l’agricultura i els víkings verdaderament s’hi volien quedar. No obstant haver guanyat moltes batalles, van perdre l’última i al final van ser llençats al mar després d’un desastre militar molt gran guanyat pel gran Rei Alfred del regne ja unit d’Anglaterra, el verdader model d’Artur de la Taula Rodona. El món hauria estat molt diferent. Els víkings també van provar a fer el mateix al territori francès part de l’imperi alemany amb poc èxit, com també a Galícia i probablement Cadis. A Normandia s’hi van quedar i van envair una altra vegada el Regne d’Anglaterra, aquesta vegada per sempre fins als nostres dies. Tot perquè buscaven terra amb bon clima per poder fer de pagesos.

I a Catalunya?

No ho sap ningú però a mi em sembla que acabaríem com va passar amb Groenlàndia. Després d’una llarguíssima discussió sobre si es podia accedir a la demanda de secessió o no que va durar anys (durant els quals l’autonomia de Groenlàndia va seguir essent membre amb plens drets) van acabar oferint un Tractat d’Associació lliure sense ser membres com el que tenen altres països com ara Suïssa i Noruega. A mí em sembla que tot dependrà de l’habilitat de la Generalitat i dels amics que tinguem. Ja veurem. Però de ser posats al carrer per un ordeno y mando d’un home tan poc important com Mariano Rajoy res de res. Tots hem vist les seves fotos a les reunions dels caps de govern, sempre aïllat i solitari. De fet motivacions emocionals com ara l’odi o la venjança amb les que amenaça no queden mai legitimades als tractats internacionals. Els set milions de ciutadans amb una economia pròspera, en canvi, són molt més interessants.

Joan Gil

Tags: Catalunya, Dinamarca, Faroe, Groenlàndia, Unió Europea

Kim Davis, la dona provinciana i fervent seguidora d’una secta religiosa més o menys de la denominació Baptista del Sud, ara als titulars, és el “clerk” de Rowan County a l’estat de Kentucky. El clerk  d’un districte o municipi és un càrrec administratiu, no polític. Una aproximació seria traduir el títol com cap de l’administració o a un lloc petit potser cap de l’oficina. La Sra Davis s’ha fet famosa per negar-se a aprovar llicències de matrimoni a homosexuals desitjosos de contraure matrimoni dient que fer-ho violaria la seva Llibertat Religiosa. Dos demandants la van dur a la presència d’un jutge que va determinar que el clerk només aplica la llei, però no pot canviar-la o substituir-la i li va manar donar el certificat. Altres empleats seus van dir que estaven disposats a firmar en lloc seu, però ella també ho va prohibir dient que la seva firma estava impresa al formulari i que el casament gay violaria la llei de Déu. El jutge la va empresonar per 5 dies per desobediència. Molts polítics es van posar al seu costat i sens dubte molts sectors de la població també. Al final, l’oficina va començar a donar les llicències firmades per altres empleats.

La llibertat religiosa de l’extrema dreta nord-americana

Des de fa algun temps, la dreta radical republicana, petita però molt vocal, ben organitzada i rica, va descobrir que els temes culturals i religiosos són molt més útils i fàcils de vendre al públic votant que els problemes verdaderament polítics. Exemples: guerra a mort als avortaments, a la teoria de l’evolució (que deixen ensenyar a l’escola només com una alternativa al creacionisme) i a la homosexualitat. El seu públic està encantat de discutir aquestes coses enlloc de la pobresa o les guerres i han fet decidir moltes eleccions a favor dels Republicans. Defensen el dret de qualsevol persona a negar-se a fer o dir coses que estan contra la seva fe, com els farmacèutics que es neguen a vendre anticonceptius o medicines que causen l’avortament, o (fixeu-vos aquí) un empresari que nega a les seves empleades que l’assegurança de malaltia que l’empresa ofereix pagui per contraceptius, cosa que violaria la seva llibertat religiosa. I el Tribunal Federal Suprem què diu? En el cas dels farmacèutics i empresaris (inclosa l’Església Catòlica) ha donat sempre suport a aquesta llibertat religiosa, que dona als rics i poderosos el dret de violar els drets i les decisions personals dels empleats i clients. És la llibertat religiosa que sembla una legalització de la intolerància i el fanatisme, quan són els poderosos que ho fan, mentre que la llibertat dels sotmesos no es reconeix. L’oposició al matrimoni gay és l’exemple més recent d’expansió del concepte de llibertat religiosa, que és un concepte cada dia més central en la ideologia i programari del Partit Republicà. La invocació de la motivació religiosa permet entrar a matèries ja legislades sense perill. La Sra Davis ha esdevingut un heroi i model a seguir.

I el Sant Pare rep i anima aquesta dona a la Nunciatura Apostòlica de Washington? No sembla lògic. Com ha anat?

La visita del Papa Francesc als EUA

Tres Papes anteriors ja havien vingut als EUA. Les seves visites tingueren ressò però no conseqüència. S’en van tornar a Roma i la visita fou aviat oblidada. No seria així amb Francesc. El seu missatge sobre els problemes socials, les guerres i la injustícia no s’havia sentit a Amèrica d’ençà del President Johnson fa més de 50 anys. I el problema de la caiguda dels sous, abús de poder dels empresaris, un sou mínim federal que obliga a demanar ajut a la beneficència (WalMart ensenyava fins fa poc als treballadors com demanar ajut al Govern per suplementar un sou insuficient), abús dels horaris canviats només amb hores d’avís sota amenaça de comiat (Starbucks ho fa molt), manca de representació sindical i un cinisme dels polítics que ignoren les veus dels qui pateixen, manca de temps lliure després d’un part i moltes altres coses que els poderosos prefereixen ignorar. Però el Sant Pare va anar al Congrés a parlar pels que no semblen tenir veu i a protestar contra les guerres i contra la destrucció del medi ambient i l’escalfament. I per un moment, va semblar que el poble i fins i tot algun polític (pocs) l’escoltaven. Francesc té un problema seriós amb l’anglès. En aquest idioma ha de llegir textos preparats però l’accent i pronunciació són fatals. A la TV li posaven subtítols i va haver de fer totes les reunions religioses en llengua argentina. Però el seu missatge es va sentir molt forçament.

El Nunci Apostòlic li fa una mala passada

Qui va tenir la culpa de fer a Francesc trobar-se (molt probablement sense saber qui era) amb la Sra Davis? Als EUA tothom la coneix, però probablement no a Roma. Ella parla sempre de llibertat religiosa i d’objecció de consciència que sembla molt bé quan no se sap què vol dir, però probablement al Vaticà no en sabien res.

La trobada no fou anunciada, però als pocs dies l’advocat de la Sra Davis va donar una reunió de premsa anunciant que en Francesc l’havia rebut en privat i aprovat els seus actes contra l’homosexualitat. El Vaticà ho nega radicalment. La senyora sí que hi era a la Nunciatura però el Papa només la va saludar de passada dintre la Nunciatura de Washington en un grup, regalant un rosari com feia amb tothom sense animar-la a res (i  sense saber qui era). L’única audiència privada que va donar fou un antic estudiant seu de quan ensenyava a una escola jesuita, que és gay i es va presentar amb el seu company de molts anys. Van xerrar una estona tot sols. El dia abans un periodista li havia preguntat si ell aplicava el tema de l’objecció legítima de consciència (que el Cardenal Bergoglio havia defensat moltes vegades) al cas de la Sra Davis. El Papa va respondre que no es recordava de tots els casos d’objecció de consciència que havia conegut. Evidentment no en sabia res.

I qui havia convidat aquesta dona?

Un periodista vaticà, indignat, ho va explicar en l’acte: el famós Nunci Apostòlic, i Arquebisbe d’Ulpiana Carlo Maria Vigonò

Qui era el Nunci Vigonò?

Havia estat una de les figures més fosques i controversista de la Cúria Vaticana. Després d’una carrera imparable, el Papa Benet XVI el va nomenar Secretari de l’òrgan de Govern del Vaticà, esdevenint de fet el Nr 2 de la Cúria, on immediatament es va encarregar de vigilar el Banc Vaticà, ja denunciat pels Italians com a niu de corrupció i participant en el rentat de diners il·legals i amb grans comptes individuals de propietari desconegut. Innocentment Benet XVI, un home sense cap experiència com administrador, li va encarregar la reforma del banc Vaticà. Vigonò va acceptar encantat. Hi hauria oportunitats.

I aquí s’embolica la troca fins arribar a la dimissió inesperada de Benet XVI. Els enemics de Vigonò dirigits pel Secretari d’Estat Bertone el van acusar d’haver estafat 2.5 milions d’euros en una trama fosca de dos fons d’inversió italians. Vigonò va protestar vigorosament. Era tot a l’inrevés: ell havia trobat i denunciat la corrupció i els robatoris i ara els seus enemics el volien destruir amb calúmnies acusant-lo del que feien ells. Va escriure cartes acusatòries amb aquest contingut a Benet XVI i al Cardenal Bertone. Què ha de fer un pobre Sant Pare tancat al Vaticà a qui tothom explica el que vol i calla també el que vol? I com esbrinar qui tenia raó? Al final Benet XVI va nomenar Vigonò Nunci als EUA per treure-se’l de sobre i va deixar Bertone al seu càrrec. En aquell moment el seu majordom va veure i copiar les cartes de Vigonò al Papa i a Bertone i les va passar a un periodista que les va publicar. Desesperat per l’escàndol i les revelacions, Benet va dimitir. No sabia a qui creure. Tothom li deia mentides.

I en Vigonò es va establir feliçment a Washington. Pot creure algú que un Ambaixador en aquesta situació no examinaria amb un microscopi les persones  invitades a trobar-se en privat amb el Papa? I que ni ell ni cap empleat sabia res d’un cas que per un mes havia aparegut diàriament a la premsa, ràdio i TV?  L’Arquebisbe haurà d’explicar millor com va anar (i salvar-se de la destitució) Però els efectes de la trobada (augmentat per les mentides de l’advocat de Kim Davis que presentaven al Papa com un paladí de la Llibertat Religiosa i l’objecció de consciència contra els gays) han estat fatals. Ha despertat sense fundacions  la ràbia i hostilitat de moltes comunitats i enfosquit el missatge de Francesc.

Entenent millor a Francesc

Aquest Papa és de llarg la figura més atractiva vista al Vaticà en generacions. El problema entenent-lo és que ningú en sabia res abans de pujar al Pontificat a l’edat de 74 anys. Qui era aquest home? Cal preguntar a Buenos Aires, i molts periodistes ho han fet.

Els seus col·laboradors diuen que en privat com en públic havia estat sempre un home bondadós i respectuós, que expressava compassió amb sinceritat i vivia humilment per convicció i no per fer teatre. Però no cal equivocar-se: era també un administrador dur, molt ordenat i sistemàtic, a qui no es podien explicar històries. És l’home perfecte per domesticar la Cúria. Doctrinalment, ell comparteix plenament tota la doctrina catòlica sobre qüestions sexuals i el celibat al sacerdoci, i ningú pot esperar canvis en aquest terreny. Hi ha una cosa curiosa: la seva darrera marxa de Buenos Aires cap a Roma, quan potser la seva conducta el va trair. Un Cardenal que va a Roma pel consistori potser podria estar-s’hi un mes, però el Cardenal Bergoglio va resoldre o revisar a fons meticulosament tots els afers pendents, deixant sumaris i notes i assegurant-se que tots els rebuts estaven pagats. Va parlar individualment amb tots els col·laboradors. I, una mica absurdament, va preguntar a un jove que estava visitant temporalment, quins plans tenia per la seva carrera! Sabia el senyor Cardenal-Arquebisbe quelcom que no deia? Sembla que sí. S’havia acomiadat com cal, sense deixar problemes a la taula.

La llei canònica imposa el secret més absolut sobre els esdeveniments, arguments i baralles al Consistori per elegir un nou Papa, però la Cúria sempre sap coses. Fa poc un periodista americà va aconseguir introduir-se al Vaticà observant les Residències dels personatges coneguts per fora i alguna vegada per dintre, arribant a parlar amb alguns curials prominents i demanant informacions, cosa que jo crec que ningú havia aconseguit mai, i va publicar un llarg article al New Yorker, la revista oficial dels intel·lectuals novaiorquesos i probablement americans. Probablement aviat publicarà un llibre. Es veu que el Consistori per nomenar un successor a Joan Pau II, va acabar amb un aldarull, amb tots els Cardenals no europeus cridant contra els Italians i la Cúria, de la que estaven verdaderament tips i tenien la majoria de vots. Diuen que a la primera votació, ja va sortir el Cardenal Bergoglio, el qual va rebutjar, dient que el temps per canviar res no havia arribat. A la segona votació, va sortir Joseph Ratzinger, que va acceptar i esdevenir Benet XVI. Havent sentit parlar de l’escàndol de Vigodò i/o Bertone i el cas del majordom espia, al segon Consistori després de la jubilació de Benet,  el Cardenal Bergoglio sabia que l’hora d’un reformista ja havia arribat. Quan se’n va anar de Buenos Aires, es va acomiadar de tothom amb la seva cortesia i bonhomia naturals.

Joan Gil

Tags: Anglès, Eleccions Americanes, Jutges, Llibertat religiosa

Hi ha gent que es queixa de certes coses que els polítics diuen en una campanya que semblen infravalorar la intel·ligència del poble votant. És que mentides, simplificacions, amenaces i interpretacions deshonestes serveixen d’alguna cosa? Als EUA hi ha un grup enorme d’especialistes en Public Relations que es guanyen la vida dirigint i influenciant l’opinió pública en l’interès de qui els pagui . Una de les seves característiques és la falta d’escrúpols. En les darrers dies hem vist diaris seriosos i altres mitjans repetint cegament coses com que tots els bancs abandonarien Catalunya (a quin país ha passat això?), exagerant comentaris diplomàtics de rutina interpretats com a suport entusiàstic, amenaçant que el Barça només podria jugar contra equips de tercera i altres afirmacions poc probables que a més ignoren la motivació econòmica, que és sovint l’únic argument guanyador. Pregunteu als banquers el dilluns pròxim. Com va tot als EUA que també s’acosten a una elecció? Millor, pitjor o igual? El problema és que en saben molt.

Els candidats Republicans a la Presidència dels EU: Donald Trump

Fa uns dies, la CNN va triar 12 dels 16 candidats actuals al ticket republicà per la successió d’Obama i els va facilitar  tres hores de disputa pública que es van  mirar voluntàriament uns 30 milions  d’espectadors. Els més destacats d’entre ells van dir coses memorables. Alguns han arribat al lloc on són a les enquestes degut a frustració del públic amb la classe política, una mica com els votants SYRIZA o del Podemos, només que en el cas dels Republicans n’hi ha molts que són una mena de llibertaris religiosos, aficionats a les armes de foc, molt de dretes. Deixo de banda avui als Demòcrates on està passant una cosa semblant en l’altre direcció suportant el Senador auto-anomenat socialista Bernie Sanders i ensorrant la Sra Clinton. Fa uns mesos, tothom donava per fet que ticket final consistiria de Jeb Bush contra la Hillary i que Bush guanyaria. En aquest moment, tots dos candidats estan en perill, però de cap manera eliminats. Tornem als 12 republicans.

El més exitós de moment és Donald Trump, el pallasso que ha fet tants milions en la construcció, els casinos i també com a figura principal a un programa de TV molt popular, un verdader novaiorquès de pel·lícula, valorat variablement a NY entre clown divertit o desagradable. Ara l’estan descobrint tots els Americans i de moment els fa gràcia. Va aconseguint votants possibles amb vulgaritats, crueltats i generalitzacions (totes les coses són blanques o negres), insultant els immigrants mexicans que tracta de violadors i terroristes potencials als qui no agrada treballar i ridiculitzant les dones. Va espetar bastant clarament a una periodista de FOX que potser estaria tenint la regla, cosa tan grollera que els mitjans gairebé no van gosaven reproduir. Però va agradar a molta gent, que van riure… Ha fet moltes coses pagades de la seva butxaca en públic. Una d’elles fou l’assumpte de la partida de naixement d’Obama que, segons ell era un musulmà amagat i havia nascut a l’estranger sense ser fill d’un ciutadà (en el qual cas no tindria dret de ser President) amb una partida de naixement falsa. La Casa Blanca va acabar publicant la versió abreujada del document, però en Trump deia que ell volia la versió llarga de la inscripció. El governador de Hawaii es va atipar de seguir rebent milers de sol·licituds de còpies llargues del certificat i va acabar penjant-lo de franc a l’Internet.  Així i tot, hi ha encara molta gent que ho segueix repetint, i en Trump no va recular.

Durant la disputa dels candidats a la CNN, un home al públic es va aixecar i va començar a parlar donant per segur que Obama era un musulmà secret, nascut a l’estranger. Enlloc de corregir-lo, en Trump  va escoltar atentament fent que sí amb el cap. Tota la premsa seriosa li ha retret aquest incident, però en Trump segueix tranquil. Quan la gent vol sentir una cosa, es pot mentir amb impunitat, com saben mol be els polítics de carrera. A un sector del poble li agraden les intrigues i els escàndols sucosos i no es preocupa per sentir argumentats racionals. Ser víctima d’una falsedat o difamació és un problema greu, sovint impossible d’arreglar. Els seus partidaris  seguiran repetint que Obama es un musulmà amagat nascut a Kènia de pare estranger.

Tristíssim sobretot va ser el seu llarg comentari afirmant que les vacunes causen autisme, una qüestió que totes les autoritats sanitàries han denegat enèrgicament,  i que fou el resultat d’un frau científic cínic d’un home que volia fer carrera amb una mentida construïda amb falses dades. Aquesta afirmació ha causat brots epidèmics de malalties de la infància ja desaparegudes i  també ha posat en perill  molts adults que no es poden vacunar per raons mèdiques. La ciència i les conseqüències, no obstant, no preocupen al multimilionari. Va explicar que un amic seu havia tingut un nen molt maco que després d’una vacunació va tenir una febre i al poc temps va esdevenir autístic. Això demostra que les vacunes causen autisme, segons ell, un disbarat absurd i intolerable, que no obstant cal tolerar. Ningú pot fer callar a un candidat.

Els altres candidats

Hi ha algú que conegui el Dr Ben Carson, per ara segon candidat pel nombre de vots que treuria a la primària? Fins ara no s’havia ficat mai en política i només el coneixien a casa seva. És un negre, un cirurgià pediàtric notable que fa uns anys aconseguí separar dos germans siamesos units pel cap, cosa tan difícil que ningú més gosava fer. En entrevistes, on cal reconèixer que parla molt bé i fa bon efecte, ell diu que està contra la teoria de l’evolució, que afavoreix el creacionisme, com diu la Bíblia, i que voldria criminalitzar qualsevol forma d’avortament i desfer la nova llei d’assegurança contra la malaltia (milions de gent pobre en patirien les conseqüències). Sobre les vacunes, ell diu que són els pares els únics que poden decidir. A la disputa, es va expressar contra la immigració, un perill per la seguretat nacional (encara que no hi ha ni un sol cas conegut d’islamistes arribats per aquest camí), i va exigir la fortificació i construcció d’una muralla doble amb espai al mig per cotxes militars al llarg de tota la frontera mexicana, que son uns tres mil qm (inclou muntanyes i rius). Sobre les guerres a l’Orient mig, si els EUA s’hi fiquen, haurien de fer-ho amb tota la força militar que tenen, sense límits, enlloc de limitar-se a bombardeigs, com fa l’Obama. Sempre es refereix als immigrants il·legals mexicans, que pràcticament en l’actualitat han baixat a zero degut a les millores econòmiques al país, canvis fronterers i tractats amb Mèxic. Gairebé tots els immigrants actuals són centreamericans, sobretot d’Hondures i El Salvador, on molts principis de l’estat de dret ja no funcionen.

El Senador cubà Marc Rubio també estava per la muralla i contra els avortaments. Cal reconèixer que parla bé  l’anglès nord-americà sense cap mena d’accent, té habilitat política considerable, un atractiu personal  i podria esdevenir un candidat. O podria esdevenir un si no fos tan jove. Molts cubans són molt de dretes. No acabarà la carrera aquí.

La Sra Carly Fiorina, que segons els periodistes és qui va guanyar el debat, és una antiga consellera delegada de Hewlett Packard, destituïda de mala manera pel seu estil autoritari, decisions agosarades i mals resultats. En el fons, és l’única que semblava saber de què parlava, sobre tot en política estrangera,  que és on els polítics americans diuen més barbaritats. Va exigir coses com defenses antinuclears reforçades a Polònia, reactivació de la Sisena Flota, manobres militars als Països Bàltics i lluita contra Putin. Dissortadament, el President Obama fa temps  que ha manat i fet realitat totes aquestes coses. Es veu que no ho sabia. L’haurien d’haver avisat.

Ted Cruz, al qual certs espanyols falsament identifiquen com a hispà, cosa que probablement el molesta (va nàixer al Canadà fill d’un ciutadà americà d’origen cubà i no sap parlar ni una paraula de castellà) va exigir la cancel·lació del tractat nuclear amb Iran, que significaria la destrucció segura d’Israel i exigeix guerra sense límits a qui s’oposi als EUA. Aquest senador federal per Texas és famòs per les barbaritats extremistes de dreta que diu i poca gent fora de Texas el pren seriosament.

I tots van parlar contra l’anomenat Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria, que caldria eliminar sense ser substituïda per res. La Cambra de Representants a Washington va votar unes 10 o 12 vegades per derrogar-la, sabent que no tindria cap efecte. Diuen que ha destruit la Medicina nord-americana i que, un poc eliminada, tot s’arreglarà tot sol.  I tots exigeixen aturar les subvencions a Planned Parenthood, que ofereix assistència i tractaments ginecològics,  incloent  avortament, a milions de dones pobres.

Problemes que van oblidar

Amb només tres hores i dotze persones que es barallaven per tenir la paraula i pel privilegi de liderar el món, Catalunya inclosa,no van poder parlar del tot. Per exemple, es van descuidar l’escalfament global, l’atur, la caiguda dels ingressos de la classe treballadora, el sou mínim, com sortir de les guerres islàmiques, com millorar la infraestructura que s’està ensorrant, com ajudar els països pobres… i algunes altres cosetes. Qui sigui elegit ja se les arreglara.

Joan Gil

Tags: musulmans, Republicans

Si encara visqués a Nova York, estic segur que em trobaria amb el matrimoni sirià que tan bé coneixia per lamentar amb ells la destrucció i dispersió de la seva nació. Eren Cristians ortodoxos, tots dos metges i acomodats, i no em van voler explicar mai quina llengua parlaven entre ells. He vist als llibres que molts Cristians parlen el Siriac, un dialecte Arameu. En qualsevol cas, l’amiga S. es va entusiasmar veient aquella pel·lícula recent on Jesús parlava l’Arameu a la pantalla. És la meva llengua, deia ella. Tenien un país meravellós, bressol de la nostra civilització, de l’alfabet, i de dues de les tres religions monoteistes i l’han perdut. Trets de les seves llars, arruïnats i empobrits, perseguits per bàndols criminals, els sirians han iniciat sovint a peu, amb nens i sense equipatge el camí de Turquia cap a Alemanya o Suècia, on ningú els vol i ningú entendrà la seva llengua ni reconeixerà els seus estudis. De camí estan posant en prova la bonhomia i humanitat de països menys desafortunats però pobres, han creat tensions polítiques a la Unió Europea que la posen en perill perquè no els saben resoldre i han despertat moviments feixistoides. Segur que molts han mort pel camí. Li sembla a algú que això pot acabar bé? Els occidentals en principi creiem que no hem de jutjar ningú. Però jutjar i entendre són dues coses molt diferents, i si no entenem perquè aquestes coses passen, podríem acabar repetint-les.

Síria al començament de la civilització

Fa uns 10,000 anys la nostra història hi va començar. Al territori ara anomenat Síria durant l’Edat del Bronze van aparèixer per primera vegada la ramaderia i l’agricultura i s’han trobat proves del primer desenvolupament de sistemes de rec. Les primeres ciutats fortificades i els imperis militars associats amb elles van aparèixer més aviat al nord i sud de l’Iraq veí entre el Tigris i l’Eufrates, els dos famosos rius, però en qualsevol cas Damasc amb uns 5,000 anys és una de les ciutats més antigues del món.

El territori sirià fou el bressol dels pobles semítics que per tants segles competirien amb els indoeuropeus (nosaltres) per la supremacia. Els àrabs són semites.    Avui en dia només els jueus s’autodenominen semites, però aquesta fou una gran família de nacions històriques. Jo em recordo sempre dels fenicis (originalment del Líban) i les seves colònies cartagineses (incloent les Balears i Cadis). Hi ha espanyols que ens anomenen “fenicis”. Volen dir en realitat “jueus” i es pensen que és un insult. Els fenicis van inventar l’alfabet i l’escriptura fonètica, la navegació i el comerç i el vidre. Durant l’edat de Bronze la gran llengua Aramea, primer idioma amb vocació mundial, es va formar i, increïblement, se segueix parlant. De fet la majoria de texts bíblics que coneixem van ser escrits primàriament en Arameu, així com el Talmud de Babilònia, llibre fonamental dels jueus sefardites, escrit segons sembla en una variant Aramea antiga dificilíssima d’entendre. L’hebreu també fou una variant de l’Arameu, abandonada després  de   pocs segles, que sobreviuria només en la litúrgia jueva i ha renascut recentment a Israel. En temps de Jesucrist, a Palestina, part de Síria, s´hi parlava Arameu i Grec koiné.

I de religions? La religió hebrea no podria haver sorgit enlloc més i fou el primer culte dirigit a un Déu benvolent interessat en nosaltres i en la justícia, que no havia existit mai. I el Cristianisme? Encara més. Palestina era una part de Síria però molts apòstols, sobretot a l’església de Jerusalem volien fer del Cristianisme només un corrent jueu i es limitaven a predicar a les colònies jueves disperses per la Mediterrània. Però St Pau va caure del cavall i es va convertir prop de la ciutat síria d’Antioquia (ara en territori turc) i des d’Antioquia va començar a predicar i dirigir una religió nova, independent de la nació i de qualsevol poder polític-militar i oberta a tothom. La tercera gran religió monoteista, la Musulmana, no va nàixer a Síria però hi està ara ben establerta amb nutrides representacions de la Sunna i del Xiisme. Cal recordar que Damasc fou la capital de tot l’imperi àrab sota la dinastia dels Ummayads, successors del Profeta, la família probable d’Abd Er Raman I, fundador d’Al-Àndalus.

Síria no es transforma en una nació moderna i el petit Líban apareix

Seria molt avorrit descriure aquí els avatars històrics  al territori siri, sempre ocupada un darrere l’altre per tots els imperis locals i mediterranis, mai lliure i independent. Fa pena pensar en els nens d’escola aprenet història a Síria. La llengua Aramea, el gran tresor cultural, utilitzat  fins i tot  a l’immens Imperi Persa (que hauria estat ingovernable si no hagués declarat l’Arameu llengua oficial) fou desbancada com a llengua comú per l’arribada i conquestes d’Alexandre el Gran, que hi va imposar el dialecte grec que ell parlava anomenat koiné. L’Evangeli i tots els texts científics i literaris del temps foren escrits en grec koiné que va ser la llengua franca de la cultura i el comerç fins l’arribada del Llatí (i l’Anglès ara). Durant la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va prendre als turcs gairebé tot el món àrab, però, arribada la pau, França també va voler ficar-hi cullera com a nou poder colonial i els britànics els van cedir Síria (per civilitzar-la, es pensaven) sota un mandat de les Societat de Nacions acabada de fundar. França, que va haver de separar Palestina i tornar-la als britànics, ho va fer molt, però molt malament i el caos polític derivat no acabaria mai. Durant milers d’anys, Síria havia estat només una joia cobejada, mai un país independent. Un rei hachemita va prendre control, però va haver de fugir per canviar de país i tornar com a rei de l’Iraq. La seva família al final es va quedar amb Jordània, on encara regnen.

Perquè és el Líban un país independent de Síria?

No sembla ser fàcil d’explicar. Abans els historiadors deien que fou una invenció francesa. Al país hi ha una comunitat cristiana, els Maronites, que havia estat part de l’esglèsia oriental ortodoxa excomunicada per Roma però durant les Croades van decidir fer-se catòlics i així han quedat. Sembla que a França els feia il·lusió deixar un país amb catòlics al cor d’Aràbia, per minoritaris que fossin. Els libanesos ho neguen i fan palès que hi va haver patriotes lluitant per la llibertat del nou país. En qualsevol cas, els polítics libanesos ho van fer bastant bé creant un estat força pròsper i mig democràtic, on Beirut esdevingué el París de l’Orient. El seu secret fou la creació de 18 grups religiosos semi-independents amb membres obligatoris registrats sense separació entre església i estat: els membres de cada religió tenien lleis separades que seguien els seus preceptes religiosos sense molestar els altres, com petits estats compartint el mateix territori en un marc laic i tolerant però ignorant-se mutuament. Al final la tragèdia palestina i els atacs israelians ho van espatllar tot. Ara mateix ja fa un any que no hi ha Cap d’Estat i la caixa pública és insolvent. Síria ha estat sempre el Big Brother, que anava bé fins que, ja en temps de l’actual President sirià Bashir al-Assad, van fer assassinar al Primer Ministre.

Síria després de la Segona Guerra Mundial i la pujada al poder de la família Assad

Síria és un dels membres fundadors de l’ONU actual, però altrament els va costar molt estabilitzar-se enmig d’un caos grandiós causat sobretot per les moltes religions i manca d’experiència or desitjos democràtics, lligats amb tendències violentes, interessos estrangers i grups irresponsables. Durant la Dictadura franquista els catalans somniàvem amb la democràcia i la llibertat, però a Síria, com a l’Iraq, tenien altres esperances i preocupacions i massa tradicions violentes. El partit Baath va nàixer com un partit panarabista i socialista laic, aviat separat en dues branques, la iraquiana de Saddam Hussein i la siriana de la dinastia dels Assad. Molt absurdament, els baathistes aspiraven a fer-se comunistes, cosa poc escaient o raonable quan la majoria de la població no volia saber res del laïcisme i somniava amb la imposició de la Xaria. En qualsevol cas, la Unió Soviètica i ara Rússia es van fer amics i encara en són. El partit va abolir el Parlament decidint fer lleis dintre el partit per decret i la Constitució era paper mullat. Van patir molt pel conflicte palestí, com tothom a la regió, sobretot després del Setembre Negre.

Al final en 1970 el Capità de l’exèrcit Hafez al-Assad, pare de l’actual cap d’estat sirià, va prendre el poder per trenta anys fins la seva mort en 2000. Naturalment, Hafez era un dictador perillós que governava amb l’exèrcit gràcies al suport de la seva secta xiïta  Alawita, originària del nord del Líban i dels iranians. Sense ser Alawita no hi havia forma de treure res ni rebre un càrrec, però els Sunnites molt nombrosos seguien patint en silenci. Assad gaudia el suport no sols dels seus Alawites, sinó també de tots els Xiïtes i dels Cristians. Cal donar crèdit a Assad pare per certes coses: per primera vegada hi va va haver estat de dret i govern constitucional i va establir una societat laica amb drets civils per les dones i respecte a totes les religions. El mateix va ser el cas amb Saddam Hussein a l’Iraq veí, el qual no obstant a diferencia d’Assad governava amb els Sunnites i oprimia el Xiisme i els dos mig partits Baath s’odiaven a mort. En resum, Saddam i Hafez eren molt similars i governaven els seus paisos en un marc inestable,  laic i tolerant que per la regió, eren progressiu, només que Saddam era un Sunnita que oprimia els Xiïtes, a l’inrevés d’Assad. Tots dos, sobretot Saddam, eren dictadors desagradables, però podrien haver dit com Lluís XIV “darrere meu, el diluvi” i destituir-los sense tenir preparada una successió ben pensada i amb suport popular, era una bogeria gairebé criminal.

Hafez es va complicar molt la vida ficant-se al conflicte entre l’Iraq i l’Iran (atiat pels EUA que van engrescar a Saddam Hussein) on només podia rebre. Va patir un atac molt greu dels Germans Musulmans sunnites de l’Egipte, ja seguidors de la ideologia gihadista. Hafez va guanyar i va fer executar molta gent, alguns diuen 10,000 persones, altres 40,000. Els Germans Musulmans van perdre, però la llavor de l’islamisme ja va quedar plantada i regada. Per sempre més, evidentment.

A Hafez al-Assad li semblava natural que el poble volgués elegir unàniment com a líder el seu fill després de la seva mort. Va triar i preparar per la successió el seu primer fill, el qual es va matar en un accident de cotxe. Va haver d’acomiadar un altre fill per incompetent i ja només li quedava el jove Bashir, l’actual president, un intel·lectual moderat i poc interessat en política que havia estudiat la carrera de medicina a Damasc i vivia a Londres especialitzant-se en Oftalmologia. Diuen que no s’havien estimat gaire. Va haver de tornar de Londres a correcuita i el pare, ja malalt, va començar a explicar-li coses a la desesperada. Hafez va morir el 2000 quan Bashir només tenia 34 anys, menys dels 40 exigits per la Constitució que va haver de ser reformada per evitar la pèrdua d’un senyor tan intel·ligent i ben preparat.

En Bashir fou ben rebut al començament i va esdevenir popular, resultant ser molt més tolerant que el seu pare. Diuen que anava al cinema i es passejava pel carrer a peu amb la muller i una petita escorta. Aleshores el Primer Ministre libanès fou assassinat i tothom va acusar el règim sirià. L’ordre va sortir de l’entorn de Bashir, però probablement d’un parent per interessos financers. També va patir un bombardeig israelià poc entès. I al final va arribar la Primavera Àrab i el seu tro va trontollar. I Bashir va ensenyar al món un costat molt violent i perillós de la seva personalitat que tenia amagat i la guerra civil, crueltat extrema i un horror espantós van començar a escampar-se per tot el país.

Evolució

Com queda dit, es pot esbrinar la veritat sense necessitat de jutjar, i val la pena fer-ho. Donaré la paraula al famós milionari G. Soros: el règim d’Assad estava perdut quan el President Obama, molt vacil·lant va començar a ajudar de forma amagada alguns grups sunnites. Entenent que els EUA no enviarien tropes en cap cas, Bassir, desesperat i contra la paret, obtingué in extremis ajut militar de Rússia i de l’Iran, els amics de sempre i  va  girar la truita. Ultratjats per la intervenció iraniana, els Saudites van activar, finançar i engegar els gihadistes d’ISIL (Estat Islàmic) a Síria i a l’Iraq. Ultratjats també, els Iranians van respondre llençant els Houtis (xiïtes) a la conquesta del Iemen, situat als nassos i rereguàrdia dels Saudites, els quals van reaccionar amb el salvatgisme freqüent a la regió. L’aliança actual transparent entre Aràbia Saudita i els Gihadistes de l’Estat Islàmic és un pacte infernal entre gent que s’odien a mort.

I ara les columnes humanes van de camí a Suècia, tot l’Orient Mig està en flames i ningú veu el final.

I hi ha qui recorda els grupets de Neocons que aconsellaven al President George W Bush a la Casa Blanca. Era l’hora d’actuar! Acabada la Unió Soviètica, Amèrica era lliure d’imposar la dominació i solució militar amb democràcia a tots els conflictes del món, però sobretot al món àrab (ara s’ha acabat, però això els Republicans ho van anar dient per deu anys). I en Saddam Hussein era un malvat amagant armes de destrucció massiva i l’exèrcit americà seria rebut a Bagdad amb flors i música com una força alliberadora portadora de la democràcia i d’un temps nou. Tot canviaria.

I en això sí que van tenir raó.

Joan Gil

Tags: massacre, musulmans

Els lectors no n’han sentit parlar mai? Hi ha qui es pensa que Qutb fou el fundador dels Germans Musulmans a l’Egipte, que no és veritat: aquest escriptor tan radical, en l’actualitat rebutjat pel seu antic moviment, fou el membre amb més influencia, més reconegut i de més conseqüència del Germans Musulmans. Els seus llibres, en particular “Milestones” (Fites o Mollons en català) van constituir i són acceptades per tot el moviment com a les fundacions morals, polítiques i religioses de l’Islamisme. És impossible entendre aquest moviment sense llegir-lo perquè Qutb en va escriure el full de ruta. Per altra banda, si algun lector s’excita o indigna fàcilment, seria millor que no llegís aquest apunt. Hi ha coses que… Ho escric perquè em sembla una necessitat entendre el món i saber interpretar les coses que passen.

El món on Sayyid Qutb va nàixer

Nasqué el 1906 a un poble egipci sota el domini colonial britànic i va anar a una escola britànica. Semblava un nen prometedor de bona família amb interessos literaris, poètics i religiosos notables i va acabar fent-se mestre d’escola. Nascut sota dominació colonial, va estudiar el passat i la història de l’Imperi àrab. Aràbia havia estat una gran nació, vivint i il·luminant el món des del marc feliç creat per la Xaria, la llei alcorànica. L’imperi musulmà s’estenia per tot el món, des d’Àsia Central a la frontera francesa i va produir els savis i els artistes més grans del món en aquells temps. Els seus exèrcits i la seva tecnologia eren temuts i dominaven el món.

Què en quedava ara de tot això? La nació àrab havia estat conquerida primer per l’Imperi Otomà i ara pels Anglesos, els quals l’havien esquarterat en països artificials com Síria, Jordània, Pakistan, Iraq i molts més. Aquests països eren incapaços de promoure la unitat àrab i estaven dominats per dirigents i reis corruptes que ho controlaven tot i s’embutxacaven l’or i el petroli que eren el regal de Déu als musulmans, mentre perseguien als verdaders musulmans. Hi havia fins i tot estats absurdament laics on Religió i Estat existien mig separats, cosa que era una blasfèmia. Egipte era en aquells temps també una monarquia inventada que Qutb ajudaria a enderrocar. Seria possible encara restaurar aquell món feliç ara perdut?  A Qutb i als Germans Musulmans els semblava que valia la pena començar a lluitar per aconseguir-ho. Però hi hauria un conflicte molt gran entre la tradició i el modernisme. L’escriptor es va quedar amb la tradició i va condemnar el modernisme.

Era correcte pensar d’aquesta manera? L’Imperi Turc Otomà s’estava dissolvent en aquells moments i els països creats pel colonialisme encara estaven en vies de formació. En qualsevol cas, els Catalans ens recordem sempre de 1714. Deu passar molt això d’enyorar el passat.

Una estada fatal als EUA

El mestre d’escola Qutb ja era conegut a l’ambient de l’ensenyament públic i ja tenia més de 40 anys quan va rebre el 1950 una beca per venir als EUA a estudiar els problemes de les escoles. Tant debò no hagués vingut mai! En dos anys va estudiar a Washington DC, a Stanford University prop de San Francisco i sobretot a Greeley, a l’estat de Colorado, on hi ha una Escola de Mestres estatal de bona reputació. En Qutb ens explica en detall a un llibre com va anar.

Jo vaig viure per un temps a Colorado i no hi ha cap altre lloc on un estranger pugui ser millor tractat i rebut. Greeley és un poble conservador ple d’esglésies, on en aquells temps no hi havia cap bar ni cap cinema. La gent no poden ser més afables i acollidors; es barallarien pel privilegi de poder ajudar un visitant amb problemes i oferirien taula i sostre a qualsevol persona que ho necessités. Veient l’egipci molt sol, algú el va invitar a la reunió social per estudiants que un pastor protestant oferia els dissabtes. Feien jocs, discussions, lectures i al final acabaven sempre fent un ball. Li van dir que el pastor l’acceptaria encara que fos musulmà. Qutb va explicar a un llibre què va veure: L’escena del ball li va semblar infernal. Hi va veure noies mig despullades tocant-se amb homes, retorçant-se i ballant al so d’una música horrible, estrident i escandalosa que l’espantava. I el pitjor de tot: el Pastor, que pretenia ser un servidor de Déu no sols ho tolerava tot, sinó que a més seia ell mateix a tocar música en un petit orgue per aquesta indecència tan horrorosa!

Evidentment, Qutb no aprovava cap mena de música estrident i és curios que dediqués pàgines senceres a arremetre contra el jazz, que és l’únic estil musical genuïnament nord-americà en existència, com si fos una obra diabòlica. Acaba dient que per entendre aquesta música, cal escoltar una peça cantada perquè les notes altes demostren clarament fins a quin punt el soroll es inharmònic i intolerable i fa mal a les orelles.

Els Estats Units evidentment no li van agradar

Qutb  ja havia desenvolupat el seu principi més bàsic que va mantenir i divulgar tota la seva vida:  L’Islam ja NO existia i la comunitat musulmana estava extinta des de feia segles, havent caigut en una Godless Ignorance (ignorància sense Déu). Amb això, encara que no ho va voler aclarir mai, de fet declarava als musulmans, diguem-ne oficials, com infidels que no mereixen més respecte que els occidentals i de fet l’Islam que els oficials representen havia de ser reconquerit amb la Gihad, si calia. Prou que sentim parlar cada dia de bombes matant civils a l’Orient Mig. És cruel i absurd anar en els nostres dies a una de les mosques a l’Occident a queixar-se dels Islamistes i odiar aquesta religió, com si tinguessin la culpa de res.

L’autor va escriure una caracterització grollera de la dona americana, la seva forma de vestir i els seus costums sexuals i socials que prefereixo no repetir aquí perquè la trobo insultant. Només voldria afegir que explica seriosament una cosa que atribueix a una dona americana. Li va dir que sexe és una funció biològica que no cal complicar amb consideracions morals. Els cavalls i els bous fan el que han de fer, es reprodueixen i tot va bé i no se’n preocupen. Aquesta cita tan extraordinària ha cridat l’atenció a molta gent que fan notar que ni tan sols als anys 70 durant la revolució sexual, no hi va haver cap font, llibre o article nord-americans coneguts  que escriguessin una cosa semblant. L’autor hauria d’explicar millor d’on s’ho va treure abans de certificar que és una actitud nordamericana. En Qutb no es va casar mai no obstant dir que en tenia ganes perquè no va trobar mai una dona “amb la puresa moral i la discreció” que ell esperava. Es veu que cap dona egípcia hauria estat digna d’ell. Qutb va expressar indignació contra les lleis americanes del divorci, que per ell eren absurdament restrictives. Una dona havia de tenir dret a divorciar-se contra la voluntat del marit? I ara!

Qubt es va posicionar radicalment contra qualsevol forma de democràcia, no obstant que altres musulmans noten que l’Alcorà va establir la Shura, una mena de parlament, cosa molt progressiva al segle VIII.  Per a Qutb la democràcia és una mentida per enganyar la gent, cobrir la corrupció i continuar l’opressió i dominació dels musulmans. Per tenir un bon govern, l’única cosa que cal fer és donar el poder a polítics que entenguin l’Alcorà i prou. Estava contra totes les formes d’imperialisme, colonialisme o nacionalisme, perquè només servien per continuar la submissió dels musulmans. Creia en un antisemitisme verdaderament extrem. Estava contra qualsevol forma de socialisme o capitalisme perquè Islam prohibeix cobrar interès. Els partits socialistes europeus només eren còpies burdes del comunisme que demostraven la bancarrota d’occident. Els occidentals eren gent malvada i corrupta. Una qüestió interessant: pot un musulmà de debò anar a una escola a aprendre ciència o tecnologia d’infidels? De moment sí, però a la llarga caldrà tenir prou savis musulmans perquè no faci falta.

La restauració de l’Islam verdader s’obtindria per dos camins: conversions i eliminació de les estructures actuals ignorants de Déu (volia dir guerra contra estats musulmans). Una Gihad ofensiva seria l’única forma d’eliminar aquest estat d’afers no sols de la terra musulmana sinó de tot el món (!!!)

I sobretot i per damunt de tot: tota la humanitat hauria d’acceptar la llei sagrada de la Xaria oberta a tothom i vàlida a tot arreu que ho hauria de regular tot i portaria felicitat i harmonia al món. En Qutb tenia també una vena poètica. Al final de la seva desgraciada visita als EUA va pujar a una muntanya prop de San Francisco i emocionat per la bellesa del paisatge, es va sentir posseïdor de l’harmonia que l’obra de Déu i la Xaria durien aviat al món i la humanitat.

La fi de Sayyid Qutb

La monarquia ridícula que havia deixat el Regne Unit a l’Egipte fou enderrocada per un grup de militars dirigits pel que esdevindria un polític famós, Gamal Abdel Nasser, futur president-dictador d’Egipte per molts anys i figura mundial inoblidable del temps de la Guerra Freda, a la qual Nasser va mirar sempre de jugar la carta soviètica contra els EUA. Nasser havia estat un admirador molt gran de Qutb i dels Germans Musulmans… fins que va pujar al poder. Per molt temps, s’havia trobat gairebé cada dia amb Qutb, discutint el futur estat islàmic,  la reunificació d’Aràbia i el paper de la Xaria. Molt indignat, Qutb va reconèixer que el nou govern de Nasser sí que abraçava el Panarabisme proposant federacions amb Síria, Jordània i l’Iraq (que van ser un fracàs total) però no volia saber res d’un estat confessional islàmic. Per evitar la ruptura inevitable amb un home tan prominent, Nasser va oferir al seu antic amic qualsevol post de govern que volgués (Educació, per exemple), però en Qutb creia de debò el que deia i no hi havia res a fer quan les seves doctrines eren ignorades. Al poc temps Qubt fou empresonat enmig d’una gran persecució dels Germans Musulmans desfermada per Nasser. Després d’uns 5 anys molt durs, les condicions d’empresonament van millorar i va poder tornar a escriure, produint de fet en aquest moment la majoria dels seus 24 llibres, entre ells 30 volums de comentaris sobre l’Alcorà. I és també a la presó on va escriure Milestones, anomenada abans. No havia canviat gens. Als 10 anys fou alliberat per pressió del govern de l’Iraq però es va tornar a complicar la vida immediatament, fou detingut un altre cop i aquesta vegada va morir penjat a la forca. Per poder seguir participant en la política egípcia, els Germans Musulmans van haver de renegar de la doctrina

Una cosa bona que va deixar

Sense ell, el gran escriptor egipci Naguib Mahfouz, guanyador d’un Premi Nobel de Literatura  i una de les grans figures literàries mundials del segle XX, no hauria estat r econegut. No era cap mena d’Islamista i,  ja vell, fou gairebé assassinat per una bomba. La seva obra està traduida i, quan treballava a  una casa editora , la famosa Jackie Kennedy va editar una traducció d’una de les seves millors novel·les als EUA. En van fer una pel·lícula.

El lligam Islamista

Dir que Qutb és l’autor de la ideologia Gihadista no és cap especulació, sinó un fet reconegut per tothom que ha estudiat el fenomen islamista. Després del seu empresonament, un clèric que era germà seu va difondre molt efectivament tota la ideologia avui anomenada oficialment Qutbisme. Un dels seus deixebles destacats fou un metge egipci anomenat Zawahiri, per anys segon en comand de Qaida i en l’actualitat successor d’Osama bin Laden com a cap suprem de Qaida. Aviat Zawahiri va descriure els Germans Musulmans i els escrits de Qutb al seu company bin Laden, el qual per un temps es va instal·lar a Cairo assistint cada dia als sermons del segon Qutb. Aquesta teoria polític-religiosa fou oficialment acceptada i difosa per Qaida. Probablement, també és compartida ara per l’Estat Islàmic i, pel que es pot llegir a vegades al NY Times, sembla ser allò que els nous reclutes aprenen per Internet tant a Europa com als EUA.

I sabent tot això, li sembla a algun lector que la religió musulmana en té la culpa?  Sort que tenen si poden salvar la vida.  Es podrà resoldre el problema?

Joan Gil

Tags: musulmans