Els EUA són diferents

Francesc va introduir canvis profunds a l’Església que li van guanyar el reconeixement tant dels creients com dels que no en són. Sense canviar ni un punt de la doctrina, en va reformar a fons l’estil. Resumint en un rengle, ell va obrir les portes de l’Estat Vaticà, per tal que els que hi treballen dintre veiessin per primera vegada en molt temps el món on viuen els homes i dones del nostre segle i els problemes que tenen. No es tractava de rumiar i repetir constantment les prescripcions i manaments que calia fer observar, (sobretot en matèries sexuals) sinó de contemplar la injustícia social, les desigualtats en tot, les guerres tan cruels, l’armament, els palestins, els problemes de la immigració, la islamofòbia, l’escalfament global… Era d’això que calia parlar. Va topar amb molts a la Cúria que no hi estaven d’acord, però va tirar endavant i el món va aplaudir.

El problema de la pedofília estesa tolerada pels Bisbes esclata a Boston en 2002

Tot va començar amb un article d’investigació del diari Boston Globe (en aquells temps propietat del NYTimes) que exposava els abusos sexuals de cinc capellans de la diòcesi. Al mateix temps una periodista d’una publicació petiteta també havia descobert el problema però no va tenir prou diners per publicar abans que el Globe, que fou guardonat amb el Premi Pulitzer. En 2015, van fer una pel·lícula titulada Spotlight que guanyaria aquell any l’Oscar. Allò que el Globe no es podia ni imaginar ni potser entendre, és que l’escàndol animaria a sortir  i parlar en públic molts adults que de nens havien estat víctimes de la rapacitat d’un capellà per tot el país i aviat per tot el món, causant la crisi i l’escàndol més greu de l’Església Catòlica en segles. Aviat van arribar centenars, milers de queixes. Econòmicament, als EUA la crisi ha costat a l’Església uns dos mil milions de dòlars. Pederàstia és un crim però els fiscals es van trobar que la majoria de casos havien expirat. Els governs dels estats van aprovar noves lleis retroactives, però molts abusadors van acabar sent jutjats per un sol assalt recent que no havia caducat. La magnitud de la tragèdia va espantar: carreres destruïdes, suïcidis, bisbes encausats, difamacions… De pas, encara que no tenia res a veure, molts casos d’homosexualitat van ser exposats

Geoghan i Shanley

Paul Shanley i John Geoghan, tots dos capellans de la diòcesi de Boston per molts anys, foren els pitjors dels cinc clercs inicialment acusats. El cas de Shanley fou particularment repugnant: era un des fundadors d’una societat per internet odiosa, que volia estendre i facilitar “l’amor entre nens i adults”.

Geoghan, el nom més recordat d’aquells anys, sembla haver violat un mínim de 130 nens i nenes, alguna vegada amb violència i el van deixar treballar en molts llocs on tenia l’oportunitat de seguir atacant nens. En molts casos, el Bisbat acabava rebent una queixa. A Boston sembla que feien (o no) un examen psiquiàtric, es reunien amb la família explicant que era un cas raríssim i que si en parlaven, ajudarien als qui volien fer mal a l’església i que era millor no dir res més, i tornaven a enviar el capellà en qüestió a una altra parròquia, on la història es repetia moltes vegades, una mudança darrere l’altre. Per tancar el cas de Geoghan, aquest home fou condemnat a la presó per l’únic cas que no havia expirat, rebent la sentència màxima de nou anys. Ara bé: el fiscal, que havia interrogat en públic i acusat el Cardenal Bernard Law, lamentant no poder també ficar-lo a la presó, estava profundament ultratjat i ell tot sol va condemnar Geoghan a mort. El va ficar a una presó per criminals violents enlloc d’alguna detenció a un lloc més tranquil, sabent que la majoria de criminals greus van ser abusats quan eren nens i que odien a mort els pedòfils. Geoghan va ingressar el 2003 i va morir assassinat d’una ganivetada un any després. Fou justícia?

Sobre la qüestió de l’actitud del Bisbat, caldria afegir algunes coses que haurien degut recordar, tant si aconseguien tapar l’escàndol o no. En primer lloc que, contrari al que molts capellans semblen haver pensat, l’atac a un nen és sempre una violació no consentida (perquè un menor no pot consentir) enlloc d’un “pecadillo”, una d’aquelles coses sense importància que poden passar a tothom. Fa molt de mal a la víctima, que sovint patirà trastorns en el seu desenvolupament emocional i més d’una vegada acabaria cometent suïcidi. La primera preocupació hauria de ser sempre assistir i tractar la víctima enlloc d’ignorar-la com feien sempre.

El segon comentari és que haurien de saber deslligar completament els conceptes de pecat i de crim, que són coses molt diferents. Moralment, l’església pot perdonar qualsevol transgressió, però això no inclou mai protegir de la llei ni ignorar-la. La pedofília no és cap equivocació, sinó una activitat perillosa sortida d’un cervell probablement anormal contra víctimes indefenses i l’estat i la justícia tenen el dret i l’obligació de ficar-s’hi. Un jutge no perdona mai. Cal fer entendre al pecador que un sol acte d’aquesta mena li pot costar anys d’empresonament, entrar al registre de predadors sexuals per tota la vida, tenir fitxa policial, a més de la ruïna econòmica i pèrdua de la seva família i de la seva carrera. Així i tot hi ha qui reincideix. A alguns estats, la tercera vegada resulta en tancament a un manicomi per criminals per tota la vida, sense recurs. Hi ha gent que pateixen de certs trastorns que tenen impulsos tan perillosos que és molt problemàtic deixar-los en llibertat i no hi ha tractament. És el cas dels psicòpates criminals, com són els assassins serials. És un tema molt difícil del que ja es comença a parlar, però la societat te en qualsevol cas dret a ser protegida. No té res a veure amb la doctrina catòlica del penediment, confessió i absolució.

El Vaticà i la Crisi

L’actitud del Vaticà depèn sobretot del Papa. En Carol Wojtyla (Joan Pau II) en principi no en volia saber res i es va limitar a publicar un document dient les coses que tots sabem sense fer res. Les queixes en aquells anys acabaven sempre a la taula del Cardenal Ratzinger, que aviat esdevindria el seu successor. Una comissió nord-americana amb juristes i tones de documentació va anar a Roma i es va passar dies anant d’una oficina a l’altre demanant veure el Cardenal. Al final es van tornar a Chicago. En el moment d’aterrir, van rebre un e-mail anunciant que Ratzinger els rebria immediatament. Es van girar i van tornar a Roma. En Ratzinger els va rebre bé i es va passar molta estona escoltant amb una cara molt seriosa. Només va respondre que tot això li havien explicat a ell de forma molt diferent.

El Cardenal sens dubte va dur el cas a Wojtyla i no sabrem mai com va anar, però no es va prendre cap acció mentre l’escàndol s’anava estenent pels confins de la terra. Ratzinger no havia oblidat mai i un cop Papa va intentar resoldre el conflicte.  Era transparent que part del problema, potser la part principal, eren els Bisbes i va intentar disciplinar-los i enviar ordres. El NO fou un furiós, enrabiat i unànime crit de tota la Cúria. Els bisbes eren intocables (com els membres de la Cúria, molts d’ells amb problemes sexuals propis). El Papa Benet era un home de gran integritat personal però dissortadament un dèbil administrador.

El Cardenal Law, arquebisbe de Boston i responsable de l’inici de la crisi era un home prestigiós que fins i tot havia estat considerat “papable”. Fou la diana i objectiu principal del Fiscal General (Secretari de Justícia) de l’estat de Massachusetts que el va denigrar en una declaració institucional contra ell escrita després del procés de Geoghan. Molts fidels es manifestaven amb cartells a l’exterior de la seva residència i li giraven l’esquena a l’interior de la Catedral quan sortia a fer un sermó. Law es va veure forçat a dimitir i se’n va anar a Roma. Enlloc de ser castigat, va rebre una bona parròquia romana, una residència espectacular i va participar en molts comitès importants. Que jo sàpiga, encara és viu.

En canvi, el Cardenal australià George Pell esdevindria un mal problema pel Papa Francesc, que encara no està resolt.

El paper del Cardenal Pell a Roma

Fa uns mesos un apunt d’aquest blog descrivia els problemes de tota mena existents a la Cúria Vaticana exposats per dos llibres recents. Francesc havia comentat parlant dels llibres que ell ja ho sabia tot el que els autors explicaven. El problema més urgent era el caòtic estat de les finances vaticanes… amb els robatoris que tenen lloc sempre en aquestes situacions. Francesc va buscar un home dur amb coneixements econòmics, capaç de posar-hi ordre i va triar en George Pell. En Pell va esdevenir una mena de Super-ministre d’Economia i Finances i aviat va esdevenir membre clau d’un consell de cardenals que assessora el Sant Pare. Diuen que personalment era un home ben triat pel càrrec. Tenia l’estil dur i autoritari que calia donant ordres a gent de la Cúria, no aguantava ximpleries ni desobediència. Francesc no té l’aparença de ser un home dur i li venia molt bé tenir al costat una persona amb l’estil de Pell dirigint la política com ell volia. En resum, Pell era un home molt poderós en possessió del suport total del pontífex.
Fins que un dia el van obligar a tornar a Austràlia, probablement a ser jutjat.

El Papa i la pedofília

Fins i tot aquest autor es preguntava fa uns mesos com era possible que el Sant Pare posés en un càrrec tan visible i poderós un home que tenia una espasa de Damocles penjant sobre el seu cap. Pell ja havia estat acusat de pedofília ell mateix i d’haver fet possible una llarga sèries d’actes d’aquesta mena comesos per capellans sota la seva jurisdicció. La investigació havia durat  anys i semblava impossible que acabés sense responsabilitzar el Cardenal pels encobriments. Quant a l’acusació de pederàstia personal, es tractava d’un sol cas quan ell era encara un seminarista i les autoritats havien conclòs que el cas no era digne de crèdit i no hi havia proves. Cal tenir en compte que a Austràlia només 25% de la població és catòlica, però que Pell era un home d’anomenada i prestigi considerables. La comissió que ha investigat Pell afirma que un 7% dels capellans catòlics australians són pederastes. Sembla molt alt. No he vist enlloc cap xifra per altres països.
I Francesc no va valorar el perill d’aliar-se tan a fons amb aquest home? I si acabés condemnat i anant a la presó?

El nou Papa va condemnar durament la pederàstia al començament del seu Pontificat, com havien fet els seus dos darrers predecessors i moltes conferències episcopals. No podia ser d’altra manera. El problema era saber què més estaven disposats a fer els autors d’aquests declaracions. En molts casos als EUA el que volien dir era que els Srs Bisbes ja ho havien arreglat tot i ja no calia preocupar-se’n més. Alguna cosa va canviar, però no prou per satisfer els crítics o les associacions de víctimes.

El problema semblava senzill: totes les discussions havien assenyalat que la culpa principal havia estat l’encobriment episcopal. Encara més: com era possible que en un assumpte tan espinós pràcticament totes les diòcesis dels cinc continents haguessin fet el mateix? No hauria pogut ser una instrucció vaticana resultant de la indiferència i menysteniment de l’església vers aquest problema, que molts veien com si fos petit? Qui en tenia la culpa? És sabut que tots els capellans esdevenint bisbes per primera vegada han de fer un curset d’iniciació al Vaticà.  És això el que aprenen?

En Francesc d’entrada ho va tenir molt clar i va crear una Comissió Pontifical sobre la pedofília dirigida específicament als bisbes, que serien disciplinats. I aquí Francesc va topar frontalment i massiva amb tota la Cúria com havia passat al seu predecessor. Ningú podia tocar els bisbes. Això MAI, MAI i MAI. El temps va passar i la nova Comissió Pontifical va deixar d’existir sense haver fet res.
Com s’ho va prendre Francesc? Naturalment, ningú ho sap. Potser va acabar creient que de fet castigar bisbes podria acabar malament. Un indici? Fa poques setmanes fou instal·lat a Xile un nou bisbe antic col·laborador d’un arquebisbe previ de mala memòria completament desprestigiat sobretot pels casos de pedofília. Moltes víctimes es van presentar a la cerimònia cridant dintre la Catedral i girant l’esquena al nou bisbe. Un micròfon indiscret  va enxampar en Francesc parlant amb un altre eclesiàstic mentre mirava un vídeo de l’incident. “Son estúpidos e izquierdistas” va dir.

Afegit:

El Cardenal Pell de 76 anys es va haver de presentar davant el jutge avui dimecres 26 de Juliol (dia local) a Melbourne. Va entrar envoltat per policies d’uniform i advocats. Fou una sessió administrativa de pocs minuts de duració. Es va declarar innocent i el jutge va fixar el començament del procés pel 6 d’octubre. Diaris i TVs de tot el món han anunciat que es presentaran. Fins Octubre!

Joan Gil

Tags: 2, Església catòlica

El 4 de juliol, aniversari de la Declaració de la Independència ha tornat. La Revolució nord-americana fou desfermada pels mals tractes i abusos de les administracions reials britàniques de les tretze províncies. A un observador no li sembla que la Revolució fos un esdeveniment primàriament nacionalista. Era, això sí, tan legítim com profundament il·legal. Llegint o escoltant avui per la ràdio la Declaració escrita per Thomas Jefferson, hom té la impressió que està demanant perdó a l’imperi britànic per fer allò que havien de fer. L’assemblea continental reunida a Philadelphia havia enviat a Londres un memorial de greuges, al que només van respondre amb insults i amenaces.

Thomas Jefferson fou un home difícil de caracteritzar. Fou sens dubte un verdader geni de la teoria política de la democràcia. No totes les seves idees foren originals i algunes havien estat publicades per filòsofs anglesos, però mai realitzades en la pràctica. Per exemple, les tres branques del govern, la independència judicial, la forma republicana de govern elegit, el vot universal amb eleccions periòdiques, la Constitució en el sentit modern. Tot això continua sent sagrat al país.

TJ va tornar a oferir la seva inspiració quan la Constitució federal vigent fou finalment escrita 10 anys després de guanyar la guerra revolucionària, però no va ser mai un gran líder respectat com ho va ser en Georges Washington. Va esdevenir finalment el tercer President i va comprar de Napoleó el “Louisiana Purchase”, que va doblar el territori dels EUA. Però era un home truculent i rancuniós ple de contradiccions, buscat només per les seves dots intel·lectuals i per la capacitat de escriure molt bé, a més de ser un arquitecte notable. Va escriure que tots els homes neixen iguals però va tenir molts esclaus i va mantenir per molts anys relacions amb una esclava que li va donar molts fills, tots ells esdevenint esclaus a casa seva. Cohabitació amb una esclava era sempre una violació, perquè la dona no es podia negar.

La sorprenent religió secreta de Tom Jefferson
Avui en dia el Partit Republicà està dominat per polítics que semblen haver assumit públicament els tenets principals de la Comunitat Baptista amb les seves lectures literals de la Bíblia i l’hostilitat ferotge contra avortaments, contracepció, homosexualitat i la creença que és possible gràcies a les pregàries i devoció obtenir favors personals i premis de Déu, com per exemple èxit i diners. A vegades, els creients poden rebre missatges de Déu i un pla personal de vida. Hi ha extremistes al grup que afegeixen que la pobresa podria ser un càstig diví. En general creuen en la caritat personal però no volen que el govern gasti un cèntim en “enginyeria social.” Bategen els adults que esdevenen “born again”, renascuts. Potser algú es pensa que fou sempre així, però els Pares Fundadors eren molt diferents.

La majoria de ciutadans eren anglicans (dits episcopalians als EUA), la religió oficial protestant de la corona anglesa. Si algú visita Nova York i va al lloc on s’alçaven les Torres Besones, pot visitar també una església anglicana al costat que va ajudar molt com a lloc de descans i magatzematge pels treballadors del rescat. Us ensenyaran el banc on seia Washington. Però als segles XVII i XVIII hi havia un corrent de gent farta de les guerres religioses anomenat Deisme, que mantenia la fe en l’existència de Déu, però negava que es preocupés dels homes i els seus actes. Es preocupa algú pel destí de les abelles individuals i pel que fan? Sens dubte, la major part dels Pares Fundadors eren deistes.

I aquí és on Tom Jefferson es va tornar a distingir de forma única. Ho va fer en secret i la Fundació Smithsonian on està dipositat el document que ell va produir, no l’ha volgut exhibir mai a cap dels seus museus.

TJ va prendre una Bíblia i un llibre en blanc i, ignorant l’Antic Testament, va estudiar el nou, identificant, retallant i adherint al llibre en blanc tots els llocs on les paraules de Jesucrist eren recollides literalment. Va ignorar i treure tots els miracles i coses sobrenaturals. Només les paraules de Jesús l’interessaven i així es va crear una mena d’Evangeli personal. El llibre va anar a parar a la seva filla (de la muller blanca, s’entèn), la qual després de molts anys el va vendre a l’Smithsonian, on està dipositat. Jefferson fou i és un home icònic i calia estalviar-li coses controversials.

Un cas inesperat, que fa pensar molt

Joan Gil

Andrew Carnegie, el gran home creador de la Fundació Carnegie de la que viuen tants artistes, de museus, Universitats, escoles, teatres, música, literatura, fou un escocès de naixement, de família humil que, en dòlars actuals va arribar a tenir uns 450 mil milions i va superar a John Rockefeller. La història nord-americana recorda la Guilded Age, la edat daurada a finals del segle XIX dominada pels Robber barons, els barons lladres que van fer del país una potència industrial dominant i van viure com prínceps renaixentistes. Carnegie i Frick en foren exemplars notables.

Andrew Carnegie
Va arribar als EUA molt jove, fill d’una família de classe mitjana modesta que negociava en tèxtils. Es va interessar per les telecomunicacions (el telègraf) que la indústria considerava molt importants i va aconseguir ficar-se a una gran companyia de ferrocarrils. Durant la guerra va ajudar molt als Unionistes, ajudant a establir una superioritat tècnica i de transportació sobre els Confederats. Acabada la contesa va confrontar el seu primer problema gran: li van encarregar construir un pont ferroviari sobre el riu Mississippi, cosa cabdal per poder obrir línies de costa a costa i que tothom considerava impossible. Hi va reeixir. La gent dubtava que fos segur i per convèncer, va fer desfilar elefants amb música pel pont. Fou un episodi crític en la seva carrera. Es va adonar que estructuralment el ferro no era prou bo i que ja hi havia foneries que feien acer, però massa poques, petites i utilitzant mètods antiquats. Va deixar els trens i anant a Pittsburgh va fundar una gran companyia d’acer, important el mètode Bessemer europeu i altres millores. Els dòlars van començar a volar a la seva butxaca. No podia produir prou acer.

L’home havia topat malament amb John Rockefeller i li envejava la seva fortuna i nomenada. Perquè ell no podia fer tants diners? El problema semblava que ell era un home massa amable, caritatiu i bondadós i sembla que així no es fan grans fortunes. Per casualitat va conèixer en Frick que estava a NY fent la lluna de mel. Era un home brut que ni tenia escrúpols ni tolerava sindicats. Carnegie el va nomenar President de la seva companyia a Pittsburgh. Aviat superaria la fortuna de Rockefeller i podria dedicar-se a la vida social elegant, la filantropia i les obres de caritat. El mot hipocresia ve tot sol als llavis.

Henry Frick
Era nascut als EUA de família modesta i estava determinat a fer-se ric, cosa que aconseguiria plenament. La primera fortuna abans de prendre control de la companyia de Carnegie la va fer en la indústria del coke, el carboni purificat i preparat per anar directament a les foneries, creant una companyia molt efectiva i exitosa. A més seguint una tradició familiar dels avis, va obrir una gran destileria de bourbon, el whisky americà. Anys després durant la Prohibició va retirar el seu nom de la destileria, però va seguir fent el mateix. Les lleis no l’interessaven ni estaven fetes per a ell.

Frick causa un desastre horrorós a Johnstown
Ja establert com a multimilionari, Frick va decidir construir un paradís d’esport acuàtic a un llac artificial anomenat Lake Conemaugh, amb una illa al mig, accessible en vaixell, on va construir un club reservat per a ell i altres robber barons amics seus, entre ells el Sr Melon, el del banc i la famosa universitat, i naturalment en Carnegie. No van superar mai els 60 membres, que s’ho passaven molt bé, tots sols entre ells, sense ser molestats per gent vulgar.

L’embassament tenia un problema greu que els barons van ignorar alegrement: el dam, molt vell, que era només de terra i rocs. El propietari d’una foneria d’acer situada a Johnstown, uns 32 qm sota del pantà, s’havia queixat del perill moltes vegades, però es va morir. Originalment el dam tenia unes canonades de ferro per mantenir obert el desguàs en cas de perill, però el ferro era un metal preciós i algú l’havia tret i venut. Calia mantenir un equip de treballadors per reparar el dam contínuament. A més els milionaries hi havien instal·lat una xarxa per evitar que s’els escapessin els peixos.

Un dia el gran Frick s´hi va presentar en la seva carrossa daurada com la d’un rei. Volia creuar a l’altre costat damunt del dam. No pot ser, li va cridar el guarda: el carruatge era massa ample. Imbècil, va respondre el totpoderós, la meva carrossa està bé, el dam és massa estret! El va fer ampliar amb terra sense consultar amb un enginyer. Fou la gota final.

Johnstown, estat de Pennsylvania, el 31 de maig de 1889
El capataç sembla haver estat l’únic que ho va veure venir. A l’hivern havia caigut molta neu que s’estava fonent i quèia una pluja molt forta. El nivell de l’aigua era amenaçador. Va enviar treballadors al dam a mirar de reforçar-lo i obrir un desguàs. Veient que tot estava perdut, els va retirar a temps i va enviar un telegrama a Johnstown aconsellant evacuar la ciutat immediatament. El telegrama el va rebre un empleat vellet que no va fer res.

Com queda dit, Johnstown estava a 32 qm però sota el dam hi havia un poblet petit. Des del moment que el dam va saltar, no se n’ha sabut mai més res. Un tren acabava de sortir de l’estació de Johnstown. El maquinista va veure el començament de la riada, va fer marxa enrere a tota velocitat i va entrar a la ciutat tocant desesperadament el xiulet. Aquest acte de preocupació i solidaritat va costar la vida a alguns passatgers. Van morir exactament 2,209 persones.
Els barons s’en van sortir bé. Van establir un fons de compensació de 450 milions ($ actuals) i van resumir vida normal

La vaga tràgica anomenada del Homestead Steel a Pittsburgh (1892)
Fou un dels episodis més brutals i sagnants de la lluita laboral als EUA contra els Robber Barons. Frick mantenia un arxiu amb la seva correspondència. Hi havia hagut una depressió econòmica amb descens de la demanda i Frick va bescanviar cartes amb el propietari Carnegie explicant-li que s’acostaven temps dolents on caldrien mesures enèrgiques especials. No explicava res, però el que deia era fàcil d’entendre. Carnegie, sempre l’aristòcrata fi, sensible i molt ben educat respongué que tenia molta confiança en ell. Al final, però, hi ha una carta de Frick explicant en part la veritat, que no sabem si l’amo va respondre.

Després d’una provocació arrogant i amenaçadora de Frick, la Unió va declarar la vaga que Frick pensava trencar amb esquirols. No seria fàcil. Els treballadors van encerclar la foneria amb piquets sense permetre la entrada a ningú. Frick va respondre bastint una muralla a l’exterior amb filferro a la part alta. Era la guerra a mort. Frick va amenaçar els treballadors no sols amb el comiat sinó també amb el desnonament dels seus pobres habitatges. La violència havia començat i el setge continuava. Cal tenir en compte que eren probablement uns 2,500 o 3,000 treballadors.

Frick va tenir una de les seves idees genials. Va contractar 300 Pinkertons. Els Pinkertons originalment havien estat una força policial molt efectiva i meritòria salvant Lincoln d’un assassinat i capturant lladres de trens i altres criminals però en aquell temps ja només es dedicaven a rebentar vagues amb violència. Frick els va aplegar a una illa llunyana sobre el riu i posant a la seva disposició barques i basses especials, els va fer desembarcar armats fins les dents al costat dels vaguistes per capturar-los i obligar-los a ficar-se a les embarcacions per ser duts enlluny. Els Pinkertons van topar amb molta resistència i determinació. Es van haver de retirar sense presoners deixant 10 morts a terra i molts ferits.

Hi va haver un intent d’assassinat de Frick. Ell estava a la seva oficina parlant amb un empleat, quan va entrar un sindicalista armat amb una pistola i un ganivet. El primer tret va ferir Frick al coll (estava assegut). L’assassí es va acostar tornant a apuntar, però l’empleat va agafar la mà de l’invasor que amb el segon tret només va tornar a ferir Frick al coll. A més, el col·laborador havia aconseguit alçar dempeus a Frick i tots dos es van tirar sobre l’atacant caient per terra. El visitant va aconeguir apunyalar en Frick a una cama manta vegada. Però el President va poder tornar a la feina una setmana després. L’incident va fer mal als vaguistes, que van perdre suport popular. Al final un general enviat pel govern de l’estat es va presentar amb 8,000 soldats de la Guàrdia Nacional de Pennsylvania i va acabar amb la vaga. Generosament Frick va tornar a emplear alguns vaguistes retallant el sou exactament a la meitat. Quina victòria tan gran!

El drama de la vaga va acabar indisposant Frick amb Carnegie que va aconseguir destituir-lo. Frick ja era gran i es va tornar als seus antics negocis amb el carboni i el whisky, va fer inversions en edificis i propietats i també va dedicar-se al patronatge de les arts. Si algun lector va a Nova York li caldria visitar la Col·lecció Frick, a la seva antiga residència a la Cinquena Avinguda, relativament prop de la casa que fou de Carnegie (en l’actualitat un museu de disseny industrial) i també al sud del Museu Metropolità. És una col·lecció fabulosa d’alguns dels millors pintors de tots els temps, només que està feta sense coneixement, seny ni ordre, uns quadres al costat dels altres. Ara tenen curadors que intenten arreglar-ho.

I això sí: No us descuideu de passar un vespre sentint els millors intèrprets musicals del món al Carnegie Hall, com jo vaig fer tantes vegades. Tots dos llocs són coses meravelloses. Jo penso que haurien de ser monuments a la memòria de la pobre gent que les van fer possibles tant a les foneries d’acer com a Johnstown.

Joan Gil

Estant de camí al primer desastre climàtic creat pels éssers humans i la industrialitzaió descontrolada, és interessant considerar si efectes climàtics anteriors fa molts segles van arribar a influenciar seriosament la vida humana. La resposta és que hi ha evidència contundent de que sí, sobretot cap al final de l’Edat del Bronze, que també va marcar la fi de la darrera Era Glacial. Vet aquí tres incidents o esdeveniments que fins fa poc ningú havia aconseguit entendre.

Però primer cal parlar dels nostres Ancestres, que molts anomenem els Antics. Van veure la llum del dia tots a l’Àfrica, potser a Etiopia o potser a Àfrica del Sud, i van aconseguir una fita monumental: es van posar en marxa a peu i en uns quants mil·lenis, bellugant-se sempre i menjant el que trobaven o podien caçar, van aconseguir poblar la majoria dels racons de la terra. Nosaltres pertanyem al genus Homo i l’espècie sapiens. 

Els ossos dels nostres Antics més vells trobats tenen uns 100,000 anys. Pels primers 60,000 els avis no van fer gran cosa apart de viure, però de sobte fa 40,000 anys els ancestres es van despertar creant la primera cultura que are anomenem Cromagnon. Ara bé: la primera expansió per la terra no fou obra nostra, sinó d’altres Homos previs que ens van precedir en l’evolució. Recordem per example que tant l’Homo heidelbergensis (precedecessor únic tant dels Neanderthals com de nosaltres, però gairebé 600,000 o 1 milió d’anys més vell) com els Neanderthals foren descoberts a Alemanya i no pas a l’Àfrica.

Els primers agricultors a Europa ja havien creat el primer problema amb CO2, perquè van deforestar Europa i crear zones agrícoles molt grans, però no és això el tema d’aqest apunt. Veiem els tres exemples:

1) Noam, el de l’Arca, és una personalitat bíblica llegendària, que vol dir que existex només a aquest llibre sense cap altra prova independent. A una època similar i pròxima, l’èpica assiriana Gilgamesh descriu un episodi d’inundació massiva i diluvi molt semblant al de Noam. Resulta que en el moment màxim de la darrera glaciació fa més de 100,000 anys, la capa de gel tenia un gruix d’uns 3 o 4 quilòmetres, i el nivell del mar havia baixat uns 120 m. Al final cap als 11 o 12 mil anys abans de Christ els homes, podrien haver vist i conservat memòries de la pujada final d’aigües del mar amb pèrdua de territori deguda a la desglaciació que ells  només haurien sabut atribuïr a la pluja

2) L’Edat del Bronze va durar temps diferents, segons la regió, però a l’est de la Mediterrània (Palestina, Líban, Assíria, Illes gregues, Càucas i altres, la fi d’aquest temps i la transició a l’Edat del Ferro va dur a tota la regió una catàstrofe i un colapse polític i cultural sense precedent que va durar entre 1200 i 1100 abans de Crist, més o menys un segle. Al Llevant, Egipte estava vivint la seva època daurada millor, el Nou Regne. De sobte, sense cap mena d’explicacions, tot es va acabar. Ni una sola ciutat a la regió des d’Egipte a Síria es va salvar de la destrucció i la crema. Cultures van ser extingides. No queden ni runes, ni escrits, ni papirs ni monuments, ni memòries, ni res escrit  per saber què hava passat. Fou un gran desastre coincident amb la fi de la glaciació i la pujada inevitable del nivell del mar i un profund canvi climàtic que va causar una catàstrofe monstruosa. Al final del període una sèrie de noves nacions de pobles prèviament desconeguts d’origen fosc s’havien estabert als territoris destrossats, com per exemple els Hitites i els Iranians. Els filisteus, els de Goliat i de la història de Sansom, tan anomenats a la Bíblia, també apareixen sobtadament en aquell moment a Palestina. Diuen que provenien d’una illa egea, però no és segur. D’on havien sortit? Perquè van venir? I la gent que abans hi vivia? De Canaan no semblava quedar res. Egipte no va deixar d’existir però va haver de recrear una cultura i estructura inferiors, sense explicar què havia passat durant el segle negre. Aquells homes no tenien cap manera d’avaluar un canvi climàtic ni de resoldre’n les conseqüències. Un episodi digne del Game of Thrones.

3) Els primers antropòlegs només es preocupaven d’Europa i de les expedicions africanes dels europeus. La resta no era res. Potser es pensaven que els indígenes americans o australians o fins i tot asiàtics havien aparegut per generació espontània. A Amèrica, en suport de la idea de la insignificància, fins fa molt poc no s’havien trobat mai ossos des Antics, però sí restes com fletxes i destrals i llars de foc. Resulta que els primers venint de la Sibèria van creuar l’estret de Behring, que en aquell temps amb l’aigua molt més baixa era un pont i es van trobar amb una tria molt difícil:

a) resulta que a l’oest del Canadà i els EUA hi havia una zona glacial enorme que arribava fins prop de Mèxic, però a l’Est van trobar un corridor sense gel, pel qual van baixar a peu. Molts va arribar a Texas i Nou Mèxic, on van trobar caça, peixos, flors, arbres i bon clima. El jaciment més famós fou excavat a Clovis, un trist poble a Nou Mèxic, i era potser d’uns 40 o 50 mil anys d’edat.

b) trobant el gel al davant altres dels que havien creuat l’estret de Behring van decidir-se per la navegació costalera, arribant fins a Xile, on s’han trobat restes de potser més de  100,000 anys, molt més antigues que Clovis. El més curiós i difícil d’entendre és perquè hi havia tan poques troballes arqueològiques al llarg dels continents nord- i sud-americà, una distància molt gran. Aquests Homos eren prou intel·ligents per navegar però no deixaven res a terra? No vivien a coves com tots els altres?

La resposta: les seves despulles, coves, destrals i fletxes estan sota l’aigua del Pacífic degut a la pujada del nivell que va acompanyar la desglaciació final. Una cosa relativament semblant passa a Gibraltar amb les coves dels darrers (?) Neanderthals.

En Resum: la nostra aigua ha existit sempre dintre d’un sistema tancat: ni entra ni surt de la terra i en tenim sempre la mateixa quantitat, però el seu estat físic (gel, líquid o vapor) es redistribueix segons el clima. Fins i tot en el cas dubtós que hom aconseguís aturar la producció de CO2, molt de mal ja està fet i no es recuperarà espontàniament en el temps previsible. La humanitat haurà de confrontar, no pas ara però aviat, les conseqüències de la pujada del nivell del mar i dels canvis climàtics, amb nous deserts i més inundacions amb perill de fam, violència i emigracions massives. La Sibèria seria un lloc particularment atractiu per començar una nova vida, quan el temps arribi.

Tindrem un nou episodi catastròfic com el del segle XI abans de la nostra era? Ningú ho sap.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, nivell del mar

Hi ha coses en política internacional que són tan difícils d’entendre i tan diferents de l’actitud comú de la nostra societat i líders polítics, que ningú en sap parlar. No obstant, l’excepcionalisme acceptat de dos països que surten cada dia als diaris explica moltes coses, sovint vistes com a negatives. El diccionari on-line de l’Institut d’Estudis Catalans ni tan sols recull la paraula, que designa una teoria, però tots els diccionaris anglesos ho fan.

Excepcionalisme comença amb l’actitud acceptada de ser diferent de la norma o superior a tothom. Probablement el lector es pensarà que és una actitud narcisista, reprensible i censurable, però no pas en política. Arrogància i prepotència són qualitats freqüents, sovint inevitables de molts governs, però l’excepcionalisme va molt més enllà perquè vol ser objectiu, patriòtic i tenir raó pel damunt d’altres.

• El Merriam-Webster, diccionari suprem de la llengua nord-americana, ho defineix clarament: Teoria que explica el caire excepcional d’una nació o regió.

Encara que alguna opinió excepcionalista surt a relluir a molts llocs de tant en tant, hi ha dos països on és doctrina oficial acceptada per la immensa majoria i discutida sense embuts als mitjans de comunicació, escoles i conversacions locals: Israel i els Estats Units d’Amèrica. No ho amaguen mai, sinó que hi insisteixen.

Excepcionalisme Israelià

A Israel hom pensa que degut a les revelacions bíbliques, el passat de persecucions tan trist, les fites culturals i tècniques del poble de les que estan justament orgullosos, els perills que han superat, les seves tradicions i religió, el poble jueu és una nació diferent de totes les altres i els actes d’Israel no poden ser jutjats pels criteris comuns. Religió, practicada o no, és un element fonamental inseparable de la seva nacionalitat i estat. No creuen en la separació d’església i estat.

Veuen la colonització forçada de Palestina i la submissió i mals tractes rebuts pels Palestins com una conseqüència lamentable però inevitable del projecte nacional sionista. La terra pertany a Israel i els palestins no tenen dret a ser-hi. Fa 50 anys gràcies al suport militar dels EUA, van derrotar quatre estats àrabs i ocupar molts territoris. Degut a la importància dels diners i ajut militar americans, Israel generalment obeïa les ordres americanes. Per exemple es van retirar del Canal de Suez, van retornar el Sinaí a Egipte, van retirar-se del Líban. Mentrestant, el seu grup lobbista, el AIAPAC, amb el suport de grans milionaris havia aconseguit adquirir una gran influència als mitjans i electorals polítics dels EUA, mai trencada fins al present, discutint i intentant dirigir favorablement qualsevol cosa que afecti l’estat d’Israel. El gran canvi que va preocupar a molts polítics, fou un incident doble durant els mandats de George W Bush als EUA i d’Ariel Sharon a Israel. Sharon va atacar militarment les posicions palestines i Bush li va manar retirar-se en públic. Sharon el va ignorar. La situació es va repetir i Bush fou rebutjat per segona vegada. Així va canviar la situació. Israel s’havia escapat de la supervisió americana, no obstant la continuació dels enormes subsidis i materials militars. En l’actualitat l’extrema dreta governant Israel sembla tenir un problema amb els jueus nord-americans que sovint no veuen gens bé la situació palestina i voldrien una resolució justa. Poc a poc, veus que estaven callades s’estan alçant. Cal recordar que l’Apartheid fou terminat als EUA.

En qualsevol cas, un que parli amb persones d’aquests països hauria de saber sempre què estan pensant i què han aprés a l’escola, o no s’entendran mai.

Excepcionalisme Nord-americà

El President Trump no ha estat el primer en practicar l’excepcionalisme americà, només que ell ho fa de forma barroera i insultant. El poble americà, els seus diaris i televisió creuen fermament en el caràcter únic de la nació, que és com una llumenera al cim d’una muntanya (a light on a hill) vista des de tot el món. El sentiment es deriva de la Revolució (falsament anomenada a Europa Guerra de la Independència), de la qualitat de la seva Constitució i la defensa de la democràcia, premsa lliure, govern elegit i drets humans en els que creuen molt sincerament. Se senten obligats a defensar aquests principis (i alguna vegada imposar) a tot el món, a canviar règims malvats i destituir homes perillosos. Ho vigilen tot i volen mantenir la pau. Aquests sentiments foren molt reforçats per la gloriosa II Guerra Mundial, quan van salvar Europa i mitja Àsia. Tota Europa occidental i el Japó van esdevenir democràcies. Altres vegades els resultats foren i continuen essent menys convincents.

Conseqüències de l’excepcionalisme americà? No es pensen que siguin iguals a ningú. Mantenen ha bases militars i soldats a molts països, no accepten cap tribunal o jurisdicció  internacional sobre els seus soldats o ciutadans,  i rebutgen ordres de qualsevol organització a menys que el govern dels EUA la controli, com passa amb les Nacions Unides. O la OTAN si arribés el cas.

Conclusió

És bo tot això? No ho sé. Dubto molt que ningú aspiri a establir una verdadera autoritat mundial. Després de l’ensorrament de la URSS, els EUA han esdevingut la potència hegemònica militar i comercial de tot el món, una posició única sense precedents en la història de la Humanitat. I que els Lectors s’ho creguin: malgrat certes coses com les que estan passant ara a Washington, són bona gent amb grans principis democràtics que al final s’imposen sempre. Com seria el món si la Unió Soviètica hagués guanyat la Guerra Freda? I si Hitler i Mussolini haguessin guanyat la Guerra?

Joan Gil

Tags: Israel

Jo i amics meus ens ho havíem plantejat més d’una vegada sota el franquisme, quan tota esperança semblava perduda. Les paraules tenen un significat ben definit que els diccionaris recullen, i jo havia llegit a algun lloc que una nació és un grup que se sent diferent i és vist pels altres com a diferent. És clar que sí que érem i som una nació. El pensament ens consolava.

Fa molts anys, el President Pujol va dir una vegada, després dels seus inútils però freqüents esforços pedagògics a Madrid, que ja tothom accepta que som una nació. El dia era assolellat, sense vent o pluja, i per això feia broma. Com és possible negar una cosa que és tan evident? Doncs sí que és possible i per poder entendre’s amb els qui ho diuen, la primera condició és saber de què parlen. La paraula Nació està definida a molts diccionaris normatius i caldria descobrir si parlem tots del mateix. O no.

Comencem amb la versió informàtica del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que ens donarà tota la raó.
Una Nació és una comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre
Al·leluia! Queda confirmat que som una nació.

Mirem ara l’Oxford on-line, gran jutge i protector de la llengua d’Anglaterra:
Un grup gran de gent unides per descendència, història, cultura o llengua comuns, habitant un estat o territori ben definits
Molt bé. Pel que diuen els diaris, jo crec que tant Rússia com els països d’Europa oriental comparteixen aquesta opinió, però no puc llegir cap diccionari seu.

El problema comença quan ens tornem als diccionaris nord-americans. Veiem què diu el Merriam-Webster, màxima autoritat en l’anglès dels EUA. La primera opinió diferent surt a relluir:

Una divisió territorial contenint un agregat de gent d’una o més nacionalitats, generalment caracteritzada per una àrea gran i per independència… una gran extensió de terreny controlada pel seu propi govern
Aquí ja hem rebut. Andorra encara més. Només Espanya o França i els EUA són nacions. De fet quan el govern dels EUA parla de la nació americana, es refereix a tots els residents de la Unió i de les colònies: tots els ciutadans són nacionals, però no tots els nacionals són ciutadans, diuen. El concepte “nacional” inclou els nadius de Puerto Rico, les Illes Verge, Guam, les Marianes… A vegades els Americans juguen amb la paraula Nacionalitat, cosa que sovint confon a la població i no entén ningú. Jo crec que a Espanya passa el mateix.

Vet aquí què diu l’American Heritage Dictionary que tinc a la meva taula:
1. Un poble, generalment resident a un territori definit, que comparteix costums, orígens, història i sovint llenguatge.
Molt bona. Els Catalans tornem a guanyar. Però la segona accepció ens aixafa la guitarra:
2. Un agregat de pobles units sota el mateix govern.
Per embolicar més la troca, encara afegeix una nota:
Nació vol dir en general una entitat política, més que un territori – ciutadans units sota un sol govern, sense consideració dels seus orígens
Com a consol, cal afegir que de forma un xic incoherent, el govern americà reconeix les tribus indígenes com a nacions.

Finalment donaré la paraula a la Real Academia de la Lengua Española amb el seu diccionari, “el más copioso que pudiera hacerse” Com que és tan copioso, recull les dues definicions contraposades de nació:

1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan el mismo idioma y tienen una tradición común

Ens escau la segona definició? Un mismo origen? Per exemple, cap dels meus quatre avis era Català, cosa que li deu passar a molta gent i no m’ha preocupat mai. Els catalans hem estat sempre orgullosos de ser acollidors i integradors. En Vidal Quadras és un català de socarrell, però pocs en som. Fa molts anys, una porsonalitat basca va fer una referència malestruca al ADN dels bascos, que tothom va rebutjar amb horror. D’això res.

Conclusió
La nostra auto-denominació de Nació està ben suportada i és molt legítima, però no és exclusiva. Per als espanyols, la paraula té un significat diferent que sembla incompatible. Quan s’inicia una discussió, caldria exigir que els participants definissin el seu concepte de nació abans de barallar-se. Qui digui en públic que som una nació, hauria d’adreçar el problema i aclarir els punts de coincidència amb la seva definició. A Espanya, una nació és el conjunt dels habitants d’Espanya. Per nosaltres, una nació som els que ens sentim Catalans i vivim aquí i volem fer com vulguem a casa nostra. Pels espanyols, abans d’esdevenir una nació hauríem de declarar la independència. Aleshores si que seriem una nació regida pel mismo gobierno, com exigeix l’Acadèmia. Cal prendre’n nota.

Joan Gil

Tags: Espanya

Aquest blog ja ha avisat els lectors dues vegades sobre l’imminent perill de desastre financer al Territori No-Incorporat de Puerto Rico, que és una denominació política nord-americana per colònies. Vol dir no-incorporat a la Unió com a Estat. El seu nom official imposat per la potència colonial en l’Anglès original és Commonwealth (Comunitat) of Puerto Rico>. El primer governador de l’autogovern ho va traduir amb permís de Washington com a “Estado Libre Asociado”, un nom sense significat triat per fer mal als independentistes que no vol dir res però ha enredat molta gent. Tenen un deute intractable, de quantitat poc clara, potser 120 mil milions de dòlars (ara diuen 70), estan amenaçats d’embargament judicial de tota la propietat i diners del govern, estan obligats a apujar els impostos contínuament mentre els residents empobrits perden la feina i no poden ni menjar ni viure decentment. L’atur, la desesperació, l’emigració i la ràbia s’estenen per l’illa. És probablement pitjor que el que va passar a Grècia.

Politica Colonial
La classificació política de PR va ser un problema des del primer moment de l’adquisició de colònies pels EUA com a conseqüència de la guerra del 1898 i ningú sabia què fer de Cuba, Puerto Rico, les Filipines, Guam i moltes altres illes. Dues sentències del Tribunal Suprem ho van aclarir al començament del segle XX establint una nomenclatura que persisteix. La paraula “colònia” no s’usa. Els residents de les colònies no són ciutadans dels EUA sinó nacionals. El Congrés ho va acabar d’aclarir: els anomenats nacionals no podien participar als vots federals ni són membres de la Unió ni havien de pagar impostos federals, però tenien dret a la defensa i representació diplomàtica nord-americanes i esdevenien immediatament ciutadans amb plenitud de drets quan abandonaven l’illa i s’establien a un estat nord-americà. I els faltava molt l’ajut ecòmic que els estats incorporats a la Unió reben. Per molts anys els porto-riquenys havien emigrat a Nova York; en l’actualitat van sobretot a Florida del Nord, a la regió d’Orlando, on sembla que hi ha molta feina.

En els anys 50′ el President Eisenhower i el Congrés sota pressió del Comitè de Descolonització de l’ONU va fer dues coses: 1) van atorgar a PR un nivell considerable d’autogovern amb una Constitució que era una mena de constitució genèrica dels estats nord-americans, sense les referències a la Unió que no pertocaven; 2) van establir un programa d’ajut econòmic anomenat “bootstrap“, que no els regalava diners però atorgava una exempció fiscal absoluta amb accès al mercat interior americà a qualsevol companyia que s’establís i obrís fàbriques a PR. Va resultar en un període de prosperitat sense precedent però el Govern de PR no sembla haver considerat que aquest tipus de lleis fiscals americanes en general expiren automàticament als 10 anys. Calia preparar-se i no ho van fer.

El desastre i les seves causes
El propietari d’un petit cafè restaurant prop de la Universitat de PR ho explicava a un periodista del NY Times: els estudiants no venen al seu negoci perquè no tenen diners; ell perd diners, ha d’acomiadar empleats i ja no pot comprar dels seus proveïdors, que en torn no poden comprar res dels agricultors. I quan els afectats volen comprar menjar, troben preus impossibles i així és com l’espiral es posa en marxa.

Quan hom s’interroga sobre la causa del desastre, que molts economistes ja van vaticinar en 2007, és difícil ignorar el mal govern, la incompetència i corrupció de sectors importants de la classe política. El mateix governador actual és fill d’un governador previ que va presidir sobre una administració escandalosament corrupta. Un nou polític elegit arribava envoltat d’un núvol de protegits que demanaven entrar a l’administració amb sous extravagants i poca feina. Oferien millores socials electoralistes que no es podien permetre. Hi havia robatoris. Els municipis seguien resolvent tranquil·lament els dèficits anuals amb l’emissió de noves obligacions sense confrontar els problemes. Veient que el govern ja no podia vendre obligacions, a algú se li va acudir una idea genial: oferir obligacions contra no pas la caixa general sinó garantides per impostos i ingressos específics i identificats (!!!) Mentre tant tot es deteriorava. No feien arreglar les centrals hidroelèctriques ni les centrals d’electricitat: la gent normal paguen cada mes centenars de dòlars pel llum. L’assegurança de malaltia, caríssima en l’actualitat, serà terminada l’any vinent per falta de pagament del govern. Les pensions no estan garantides. Han tancat 180 escoles i retallat els sous dels mestres. El subsidi a la Universitat ha estat reduït brutalment. Els impostos i els preus pugen cada dia. Els joves naturalment emigren als EUA com és el seu dret deixant enrere els ancians i jubilats. I moltes coses més. Els ciutadans no semblen creure que aquesta vegada la crisi pugi ser superada. Tothom a la Florida!

Reaccions. El problema de no ser un estat
El nou governador Rosselló va prendre possessió del càrrec en gener i amb l’ajut del representant sense vot que tenen a Washington, va aconseguir cridar l’atenció del President Obama. La llei i la Constitució Federal dóna al Congrés l’autoritat de fer qualsevol cosa necessària als territoris no-incorporats, sense haver-se de preocupar ni de la Constitució local ni de les lleis de PR. Degut al menysteniment que senten i les seves preocupacions fiscals, es van negar a donar ni un cèntim, però van aprovar una llei anomenada PROMESA que establia una Junta Supervisora de set membres nomenada pel President per imposar per damunt del govern de PR totes les mesures necessàries. Una de les disposicions (o lleis?) de la Junta fou imposar a tothom un moratori fins aquest mes de maig, que és la raó per a qual, arribat el maig, PR ha declarat la suspensió de pagaments en previsió de les querelles judicials imminents que prendrien literalment el pa dels pobres i tota la propietat del govern. La Junta de Supervisors  havia estat considerada colonialista i fou molt mal rebuda per tothom i el 1 de Maig hi va haver manifestacions amb violència pels carrers.

Als EUA la bancarrota de ciutats i fins i tot estats està prevista i tolerada i es pot superar gràcies a les garanties de l’anomenat Capítol 9 de la llei federal de bancarrotes. Segons aquesta llei, l’entitat que no pot pagar pot anar al jutge i convèncer-lo que han preparat un pla de reorganització que podria tenir èxit, només que els cal protecció contra els vells creditors, donant prioritat de repagament als préstecs nous (que sense això ningú els concediria) i manant als anteriors negociació per reduir el deute (70 cèntims per 1 $ és un resultat freqüent).

És això el que demanen els porto-riquenys PERÒ la llei federal de bancarrotes prohibeix explícitament als territoris no incorporats fer ús d’aquest recurs. Diu el Congrés republicà que seria una forma de robar i que prefereixen que els judicis tirin endavant. Cal donar una lliçó a aquests hispans. I així estem.

Ningú sap com acabarà la tragèdia però a molts ens sembla que hi hauria d’haver un límit a allò que el Congrés i Govern dels EUA poden tolerar a un territori seu. Si vol, el Congrés podria fer una excepció i tolerar per llei el Capítol 9. Ningú està segur que això passi. Hi ha qui especula amb dues possibilitats: que el Congrés faci de PR un estat o que li atorgui la independència, coses que semblen poc probables. Si PR fos independent, podria sol·licitar diners del Fons Monetari Internacional, però caldria que els polítics aprenguessin més responsabilitat.

Joan Gil

PS1: En aquest moment el cas sembla ser tan complicat que les notícies que surten als diaris provoquen confusió. La bancarrota fou aprovada i presentada al jutge per la Junta de Supervisors perquè els acreedors es negaven a negociar. Els diaris diuen ara que el deute són només 70,000 milions però hi ha un embolic amb obligacions primàries i subordinades i sobretot el problema amb les obligacions garantides per un impost i els judicis per aquesta raó que ja hi ha contra tothom. Tenien els polítics dret a firmar una cosa així? Semblava com si el govern de PR estigués recollint impostos imposats per gent estrangera. Hi ha advocats que volen ficar a la presó els culpables. Alguns diuen que el deute total podria arribar als 17,000 millions de $ i que ni en 10 ni en 15 anys es podrien  repagar.

PS2: Ahir 17 de maig una jutgessa va obrir oficialment el procés judicial de la suspenció de pagaments del territori. Els advocats de PR van explicar que només hi havia diners per pagar 1/4 de la quantitat anual que exigeixen els bancs i fons d’inversió. A la jutgessa li va semblar que la situació és tan caòtica i entremaliada que ningú coneix de segur la magnitud exacta del deute. Algunes veus del poble de PR van expressar desengany, desesperança i molta amargor. La jutgessa va determinar que el procès davant seu duraria com un any o any i mig. També va exigir que els acreedors es presentessin per fer-los entendre el problema i començar a negociar si era possible. Per ara no hi ha indicacions que el Congrés dels Estats Units estigui disposat a atorgar a PR el famòs Títol 9 de la llei federal de bancarota. Així estem.

PS3: Com de costum, els mitjans no es preocupen gens de la situació a PR. Només el NYTimes acaba de publicar un article sobre la situació i els desordres a la Universitat de PR, que era l’orgull del país i havia assolit un nivell considerable. (Jo hi vaig anar fa molts anys a mirar-me un càrrec de Chairman a la Facultat de Medicina). Gràcies a aquesta institució hi havia a l’illa un nivell científic i tècnic atractiu pels inversors. El desastre actual és molt gran. S’han tancat molts programs, perdut professors i serà pitjor: la Junta de Supervisors que sembla estar a Nova York ha manat que tallin el pressupost per la meitat. Estan apujant el preu de les matrícules oferint cada dia menys. Fins i tot el Governador ha protestat.

Tags: Bancarrota, Puerto Rico

En els darrers temps s’ha vist una discussió creixent a Catalunya sobre el tema de la maternitat per encàrrec, subrogada o, si voleu, de lloguer. El tema i el procediment mèdic ja fa molts anys que estan en ús pel món i cal tenir en compte la desesperació de les parelles que volen tenir un fill i no poden. Hi ha gent disposada a pagar per tenir-ne un de propi enlloc d’un nen adoptat. El problema va començar a ser discutit als EUA als anys 80 i el públic seguia amb molt interés les discussions i notícies. No hi havia enlloc cap llei relevant ni sabia ningú què caldria legislar
No hi podia haver en cap cas una llei federal, perquè el dret familiar, civil i penal són atribucions exclusives dels estats en les quals ni els legisladors ni els jutges federals s’hi poden ficar. D’estats i de Tribunals Suprems estatals n’hi ha 50 i tots tenen opinions diferents sobre gairebé la majoria de problemes. En els anys 80 sovint es llegia que el Suprem de l’Estat de Nova Jersey, on jo vivia en aquell temps, era el que entenia millor el dret i els problemes de la família i que tothom esperava que rebés un cas de subrogació per veure què deien. Només cal esperar i tot arriba.

El cas originat a Tenafly NJ
Tenafly, un suburbi ben conegut de Nova York, és una ciutat més aviat petita a mig camí entre la meva feina i la casa on jo vivia en aquells temps. El procés havia estat originat per un senyor de la indústria farmacèutica amb un doctorat i diners. Ell i la seva muller havien trobat una dona casada amb tres fills i li havien donat diners perquè es deixés inseminar artificialment amb esperma del donant. En aquells temps la implantació d’òvuls fecundats del matrimoni contractant que es fa molt sovint ara, era poc coneguda, caríssima i fallava masses vegades. En el cas en qüestió, la inseminació de la mare gestant resultava en què la mare contractant no tenia res a veure amb la criatura. El problema fou que la mare gestant es va mirar la criatura acabada de nàixer i es va negar a entregar-la. Els contractants li ho exigien perquè havien pagat, a més d´haver cobert les despeses de gestió i part.

La sentència del Suprem de Nova Jersey
L’alt tribunal ho va deixar tot molt clar sense desenganyar a ningú. La Constitució de NJ dóna al Tribunal el dret de manar al parlament fer lleis sobre assumptes importants (però no de manar què han de dir). En quest cas no ho van voler fer, perquè els van semblar que el procediment, la inseminació artificial, era una rutina mèdica acceptada i mentre els participants ho haguessin acceptat lliurement, ningú tenia res a dir. Aquest aspecte estava tancat.
El verdader nus de la disputa era el pagament fet pel Doctor. Li van recordar que l’esclavatge es va prohibir als EUA feia molts anys i que a aquest país, nens no es poden ni comprar ni vendre. El pare s’estava querellant dient que el nen era propietat seva perquè l’havia comprat, i que tenia molta sort que el Tribunal no el fiqués a la presó.
El conflicte era simplement una disputa per la custòdia, la potestat pàtria i els drets de visitació sobre un nadó entre dos pares que no estaven casats i es podia litigar a qualsevol tribunal de l’estat d’acord amb la legislació existent. Al final un jutge va decidir a favor del doctor perquè podia oferir més i era més estable que la mare gestant.

Evolució
Ho van resoldre tot els jutges de NJ? Si algú s’ho pensa, no coneix Amèrica. Alguns estats, no tots, han escrit lleis. N’hi ha que fan una distinció entre gestació altruista i gestació comercial i alguns estats permeten una o totes dos. Això del pagament sempre és relatiu i es pot fer creure que es fa per diferents raons legítimes. Si resulta que els contractants han pagat, hi ha advocats especialitzats en recuperar per a la companyia d’Assegurances de Malaltia totes les despeses de l’embaràs i hospital cobertes pels altres. El Suprem de Califòrnia en 1990 va decidir el contrari de NJ: la mare que havia acceptat un pagament no tenia dret a fer-se enrere i negar l’adopció als contractants. Hi ha alguns estats que prohibeixen la subrogació, però no hi ha forma d’aturar pagaments amagats. I ningú pot prohibir a una mare que ha tingut un fill donar-lo per adopció. És sempre perfectament legal.

Problemes
N’hi ha de tota mena. Vet aquí alguns exemples.
La determinació de NJ de que tot plegat era una simple disputa entre dos pares no casats, pot ser veritat en un cas d’embaràs per inseminació, però no quan s’ha implantat un òvul fecundat dels contractants. Hi ha, doncs, un pare i dues mares? Això planteja molts problemes.
Tindria dret la mare llogada a establir contacte amb el fill?
Els feministes es pregunten si una dona té dret o no a llogar el seu cos.
Què passa si es descobreix una malformació fetal i no es poden posar d’acord sobre si cal un avortament?
En certs casos, quina nacionalitat té el nadó? Necessita una targeta d’immigrant?
Pel que fa a la religió, evidentment no cal preguntar res a l’Església Catòlica. Els jueus tenen un problema especial, perquè la condició de jueu la transmet només la mare. En cas d’inseminació, ha de ser la mare gestant; en cas d’implantació d’un òvul fecundat deu ser la mare donant la que ho determina.
I al costat d’això cal considerar la desesperació i el dolor de les parelles que volen tenir un fill i no poden. Hom recordaria una tragèdia de Garcia Lorca…

Joan Gil

AFEGIT 28 Setembre 2018

Benvolgut lector:

Em plau moltíssim veure com alguns dels meus apunts anteriors són llegits per nous lectors. Gràcies per venir! Les darreres setmanes he notat un nombre considerable de lectors que entren explícitament només per llegir aquest apunt, cosa que jo atribueixo a discussions actuals. Permeteu-me afegir quelcom:

1) No infravaloreu el dolor i la desesperació dels matrimonis que volen tenir fills i no poden. Qualsevol ginecòleg us explicarà que les mares frustrades estan disposades a tot: operacions, diners, prèstecs bancaris, medicaments, qualsevol cosa. Un metge no pot ignorar aquesta situació. És clar que hi ha adopcions, però no és fàcil i té molts problemes i la criatura no té la sang dels pares. Jo crec que la subrogació no pot ser discutida sense tenir en compte el dolor i desengany de la parella, i l’absència d’alternatives.

2) No tinc cap dubte que la majoria de subrogacions es fan per diners, però sisplau no infravalueu ni prohibiu els embaraços altruistes. Fa uns anys es va conèixer el cas d’una dona encara relativament jove que havia dut al món el bebé de la seva filla. Sens dubte, hi ha sempre casos semblants entre la família i els amics.

3) Quan una criatura neix, tots venen a veure’l i fer-li petons i somriure, però ningú parla de què ha calgut fer per tenir-lo. Hi ha un tabú probablement imposat per l’església: ni s’en pot parlar ni es poden tolerar intervencions que s’aparten d’allò que tots sabem. Però la medicina moderna ha intervingut en molts casos: tractaments d’esterilitat i anticoncepció, esterilització intencional, inseminació, fecundació artificial, protecció contra malalties, tractament de prematurs, cesàrees… Està malament res d’això? Hi ha sempre qui parla de “ventres llogats” per expressar menysteniment. Però tothom que necessita un sou per viure ha hagut d’aguantar abusos i humiliacions. Hi ha qui ha de netejar banys, fregar el terra, rentar roba bruta, feines perilloses que posen en perill la seva salut i vida. Perquè hauria de ser censurable allò que fa una mare gestant? Dona voluntàriament una alegria molt gran i no sembla fer mal a ningú.

Adéu siau, i gràcies per venir a llegir-me

Joan

Els partits no donen carnets de membre
Potser els agitats articles recents sobre la política nord-americana hagin despertat la curiositat sobre com funciona un Parlament a un estat presidencialista com els EUA. És molt diferent del que passa a Barcelona o Madrid. Hi ha dos partits i també alguns congressistes que són independents. Per poder entendre, cal explicar que ni els ciutadans ni els congressistes ni els voluntaris tenen carnet de membre i no paguen cap quota. Quan un ciutadà es vol registrar per poder votar a l’estat i la ciutat on viu, ha d’omplir un formulari i ha de triar una de tres opcions: [] republicà [] demòcrata o [] independent. La tria, que és obligatòria, li donarà dret no sols a votar sinó a participar a les primàries en principi del partit triat però a alguns estats, com ara Texas, a qualsevol primària. Noteu que les primàries són oficials i es fan als locals oficials. Es pot canviar de afiliació, però a alguns estats com Nova York cal suar bastant per fer-ho. Per ser candidat, no cal ser membre de cap partit, però si el partit tria un altre, és un problema. Bernie Sanders no va ser mai membre del Partit Demòcrata i els gurus i barons del partit preferien una altra persona.

Els congressistes i el seu partit
És molt diferent de Catalunya i de l’estat madrileny. No hi ha llistes de partit sinó que cada congressista ha de guanyar l’elecció tot sol al seu districte o a tot l’estat si és un senador. Això afebleix molt el poder del partit sobre els congressistes. Formen un grup parlamentari (un Caucus) amb un líder de la majoria i un líder de la minoria que naturalment els volen dir com haurien de votar però no hi ha cap obligació de fer-ho així i tots els Congressistes diuen que l’única obligació que tenen és envers els seus votants. Quan un grup de ciutadans ho demana, el Congressista està disposat quasi sempre a tornar al seu districte i presentar-se a un town meeting explicant què ha fet i responent a preguntes. També ha de tenir una oficina local per ajudar a la gent que té problemes o donar entrades per visitar el Capitoli, o escriure cartes de recomanació (cal una per entrar a una Acadèmia militar). Encaixa amb tothom que vulgui i es fa selfies amb nens i mamàs.

Una conseqüència inesperada d’aquest sistema és que els votants són refractaris a fer fora als congressistes que siguin estimats i respectats. Per això, en cada elecció hi ha molts pocs escons que estiguin oberts de forma competitiva i un daltabaix electoral gran com els que es veuen a Europa és poc probable. Només hi ha canvis modestos i la majoria dels diputats són reelegits. Amb els senadors passa una cosa semblant, però sovint és més fàcil intentar fer saltar a un incumbent a un territori molt gran amb tota mena de gent.

El Congrés dels EUA
Per costum, el parlament federal es diu Congrés dels EUA (i no pas federal). En canvi, també per costum més que per llei, els parlaments dels 50 estats es diuen Assemblees. Tots dos (excepte un sol estat) són bicamerals: hi una Cambra de Representants elegida directament, i un Senat (que representen respectivament un estat a Washington, o els counties (districtes) a les Assemblees estatals. Si voleu saber més, podeu visitar els webs: House.gov (noteu que els representants nomenen la seva cambra House of Representatives) o si no el del Senat (Senat dels EUA.

Si preferiu veure què fan per la TV, hi ha una Fundació de televisió pública de propietat privada anomenada C-SPAN amb tres canals que transmet dia i nit tot el que passa al Capitoli, incloses sessions, vots, cerimònies i investigacions dels Comitès especialitzats. A mi m’agraden molt perquè ho presenten tot sense cap interrupció o comentari de persones sàvies, sinó que només transmeten el to original.

Qui és el President del Congrés
Al Senat es veu molt clar: és el Vicepresident dels EUA, en l’actualitat en Mike Pence. Aquest senyor creu que Déu va crear el món en 7 dies (i que els científics algun dia ho entendran), que si ell està a un local i veu una parella de gays, s’aixecaria i marxaria, que no entraria mai a un restaurant amb una dona que no fos la seva, i que els avortaments son una gran tragèdia. Diuen que potser en Trump no està tan malament i que s’espera que visqui els 4 anys (en té 70). El Vicepresident, no obstant ser el verdader President del Senat no es presenta sinó a cerimònies especials o quan l’avisen que a un vot hi haurà empat 50 a 50 per fer-lo votar a favor dels Republicans. Per les operacions normals, els Senadors trien un President ad temporem que tampoc te cap intenció de passar les tardes escoltant discursos avorrits i nomena altres senadors per substituir-lo.

A la Casa, la Cambra de Representants, el primer dia els diputats de la majoria trien un Speaker, en l’actualitat Paul Ryan, que esdevé una figura política importantíssima. No és del tot neutral perquè de fet és el cap del partit majoritary. I també tria amics per representar-lo i fer de President quan ell té altra feina.

Dintre del Congrés
Hi ha 435 diputats a la Cambra de Representants i 100 Senadors, dos per cada estat, al Senat, (i som uns 380 milions de residents, molts entre nosaltres també ciutadans). A la Cambra els terminis són sempre només per dos anys i al Senat per sis, que es renoven escalonats, 33 escons cada dos anys. Els terminis de la Legislatura comencen sempre el primer 3 de gener després de l’elecció cada dos anys fins l’arribada d’una fornada de nous diputats i senadors dos anys després.

Cal afegir que a diferència d’Europa el Congrés no ha estat mai dissolt i no pot ser dissolt. Està en funcions d’ençà de l’aprovació de la Constitució al 1787. Les lleis s’han d’aprovar per les dues cambres en qualsevol ordre i si la segona vol fer esmenes, cal anar a una Comissió permanent de resolució. Si una de les dues diu que no, el projecte de llei queda arxivat. Un veto presidencial es pot superar amb 2/3 dels vots de les dues cambres.

Apart de la funció legislativa, el Senat tot sol té l’autoritat exclusiva de confirmar o prohibir certs nomenaments presidencials, com ara tots els jutges federals (Tribunal Suprem dels EUA inclòs), tots els ambaixadors, els Secretaris en càrrec dels departament federals (ministres) i altres alts càrrecs.

Com es preparen les lleis
Abans de ser introduïts els projectes de llei són revisats i aleshores entren en un període molt llarg i agitat de discussió interna entre el líder del Caucus i els seus Congressistes. Tot és un intercanvi d’escrits, telefonades i discussions fins que el Congressista es decideix, cosa que comunica al seu líder. Aleshores el líder decideix si té o no té els vots que cal. Si no, comença una altra ronda de trucades, converses desagradables i reunions, fins que la cosa s’arregla o el Congressista dissident anuncia que no hi ha res a fer i que està fent allò que els seus votants desitgen, que és l’argument final sense resposta. Si el líder de la majoria veu que no té prou vots per guanyar, en general es nega a autoritzar el vot i la legislació mor. Tot menys fer el ridícul.

Durant el dia, les dues cambres permeten a vegades als membres fer discursos de tema lliure amb un límit de temps estricte. Però tenen sempre el dret d’aturar-se i cedir el temps que queda a un altre membre que vol parlar del mateix. Aquestes sessions soporíferes duren hores, són presidides per senyors o senyores desconeguts i cal saber que les al·locucions es fan sempre davant una sala buida excepte per la taula del president i l’orador. Les càmeres de C-SPAN eviten ensenyar-ho.

Els projectes de llei en canvi es discuteixen a portes tancades, excepte al final, quan s’acosta el vot. En la discussió final els congressistes sovint repeteixen en públic allò que han estat dient en privat per setmanes. Quan el moment del vot arriba, fan sonar un timbre molt fort i els elegits surten dels despatxos i caminen cap a la sala. El President dóna temps molt llargs per votar i els vots que ensenya C-SPAN van apareixent poquet a poquet, perquè es veu que hi ha congressistes vellets que no poden caminar de pressa. En general els vots, segons quants congressistes vulguin parlar a la discussió final, tenen lloc molt tard, alguna vegada a mitja nit o pitjor. Depèn de si els adversaris invoquen el filibuster per no deixar tancar la discussió o no (més abaix). [Molt diferent del què es fa a Catalunya on els vots no caldrien. El cap del grup parlamentari podria simplement enviar ell mateix un e-mail amb el seu vot en nom de tots els seus diputats i s’estalviarien feina.]

El cas dels “filibusters” explicat
Una cosa que els constitucionalistes americans diuen sempre és que els pares fundadors, sobretot el gran Tom Jefferson, un verdader aristòcrata autor de la Constitució en ús per més segles del món, no es fiaven ni del vot directe ni de les majories simples i van embolicar la troca intencionalment. Un exemple ben clar: el Col·legi electoral per triar un nou President. Ho van deixar en mans dels delegats dels estats (eren només 13 en aquells temps) en lloc del vot directe popular i ja ha passat manta vegada que la persona amb més vots perdi. I per certes decisions caldria tenir 2/3 dels vots i no n’hi hauria prou amb la majoria simple.

Al segle XVIII els Senadors, seguint aquesta línia van inventar el filibuster. Potser algú recorda una pel·lícula vella americana on un Senador idealista demana la paraula durant la discussió i es posa a llegir tota la Bíblia al ple sense deixar de parlar, per evitar que la sala tanqui la discussió i procedeixi a fer un vot corrupte. El Reglament era dur: es podia fer però calia aguantar sense anar al bany, menjar o beure. Això era el filibuster clàssic que era ja no es fa. Avui en dia cap senador és igual d’heroic i molts són ja massa grans. N´hi ha prou declarant a la cambra verbalment el filibuster i la discussió ja no es pot tancar. Per sortir-se’n, la discussió es podria tancar només amb 60 vots, que vol dir que només 41 vots dels cent que hi ha podrien bloquejar una llei o nomenament, o sigui que la majoria simple de 51 no val perquè no es pot arribar a votar.

Durant els anys d’Obama, els Republicans es negaven a confirmar cap jutge federal i les vacàncies causaven problemes. Al final els Demòcrates per primera vegada van aplicar l’anomenada opció nuclear eliminant els 60 vots i tornant als 51 per poder tancar la discussió i procedir a la nominació i aprovar jutges federals (però no pel Tribunal Suprem, molt especial). Els Republicans es van enrabiar i ara acaben de fer el mateix, l’opció nuclear numero 2 per eliminar la condició dels 60 vots de les eleccions del jutges del Suprem dels EUA i poder tancar la discussió només amb 51 vots, elegint el jutge radical de dretes Gorsuch. És un tema difícil, del que s’ha parlat molt. Fa pensar als parlamentaris. En qualsevol cas, és una regla del Senat i no està a la Constitució.

Reformar la Constitució
La Constitució dels EUA fou escrita en 1787, i segueix en vigor perquè va satisfer i segueix satisfent tant als estats membres de la Unió nord-americana com als ciutadans. No obstant ha estat esmenada 28 vegades per millorar-la o actualitzar-la i alguns intents han fallat. Totes aquestes esmenes han sortit del Congrés i foren aprovades per 2/3 dels vots, i a continuació confirmades per 2/3 de les legislatures dels 50 estats membres, que no té res de fàcil. Hi ha sempre un termini per confirmar. A la famosa esmena establint la igualtat de les dones li va faltar un sol estat per guanyar.
Hi ha un segon mètod del que tothom té por i no s’ha invocat mai, que seria que 2/3 dels estats demanessin un nou Congrés constituent. El problema seria que un parlament constituent podria fer el que volgués i no sols allò que els estats demanen. Sembla poc probable que passi, però hi ha qui en parla.

Joan Gil

Tags: Senat dels EUA, Tribunal Suprem

El divendres passat, amb la desfeta del projecte de llei sanitària a les mans del seu propi partit, la Casa Blanca va patir una de les humiliacions més grans de la seva història. Trump estava tan enrabiat com Obama fa 8 anys quan els Republicans ja es van negar a discutir el projecte de l’Obamacare, i va assegurar que plegava i ja no en volia parlar més. Havia intentat les seves arts negociadores i havia fallat tan desastrosament com Obama. Ara diu que vol posar en marxa el seu pla econòmic i fiscal per enfortir la indústria nord-americana i crear la feina que ell va prometre als treballadors. A veure si oblidem el desastre de l’Obamacare

El President Trump, elegit sense saber res de govern i poc de política, intenta realitzar els consells dels seus col·laboradors, sobretot els del seu estratega James Bannon, antic editor del web radical de dreta Breitart.com (Grans Projectes Economics del President Trump) el qual sembla voler dur-lo a la perdició. Vet aquí el model econòmic que Bannon i l’Speaker (President de la Cambra de Representants) Paul Ryan van discutir i acceptar. Es tracta de restablir el Proteccionisme. Es cobrarien i apujarien en un 20% els aranzels de tots els articles importats (que seria un cop gairebé de mort a Mèxic i un problema molt seriós per a la Xina), mentre que es retallarien els Impostos de tots els exportadors americans. Amb els diners extres ingressats, es reduirien els impostos corporatius de les empreses, en particular totes les despeses en noves inversions es podrien deduir dels beneficis al 100% el mateix any que es fan. Se suprimiria totalment l’impost de successió (els drets “reials” com es deia a Espanya). No és que l’impost de successió sigui molt alt en l’actualitat: només existeix per herències de més de 5 milions, sigui qui sigui el beneficiari. Amb aquest projecte tan genial la indústria americana, molt limitada en l’actualitat, renaixeria i s’obriria una nova època daurada. Amèrica tornaria a ser gran un altre cop.

Sona més aviat com una ximpleria digna de nens d’escola i jo espero que el Congrés tindrà el seny de rebutjar el projecte, encara que sí que rebaixaran els impostos corporatius. Estaria bé si algun economista volgués escriure un comentari, però jo veig el mot Retaliació escrit en grans capitals.

Obamacare, la llei odiada pels Republicans
Probablement molts europeus troben difícil entendre com va anar aquesta bestiesa tan fenomenal. La llei sanitària d’Obama és molt conservadora, perquè posava milions d’Americans, tots els qui no reben una assegurança de l’empresa on treballen, en mans de companyies d’assegurança amb consellers delegats que guanyaven de 16 a 20 milions de $ a l’any. De fet tots els grups progressius, com Bernie Sanders, demanaven que enlloc d’això s’obrís l’assegurança federal obligatòria de malaltia per als que tenim més de 65 anys, anomenada MEDICARE a tothom poc a poc. El cas va arruinar la relació d’Obama amb els progressius dels EUA. Però els Republicans què en tenien en contra? Projectes molt similars havien estat proposats per organitzacions molt conservadores.

Els Republicans absurdament i contra tota raó en van fer la seva bandera perquè Obama l’havia fet aprovar amb la majoria que tenia contra la seva oposició. Deien ximpleries intolerables i falses: que el govern controlava la salut dels Americans, que deixava morir als vells per estalviar diners, que estava fallant, que el poble americà no ho podia aguantar, que era massa generosa amb els pobres que no volien treballar i moltes coses més. De fet la majoria de la població estava a favor. Per 7 1/2 anys (!!!) el Partit Republicà va cridar a tots els seus mítings que abolir Obamacare i tornar el control de la seva salut als Americans seria la seva prioritat més gran quan guanyessin el poder. Feien moltes manifestacions locals amb pancartes insultants i quan un congressista cridava que volia abolir Obamacara, la gent cridava entusiasmada formant un cor.

Durant la Campanya Presidencial Trump repeteix que aboliria Obamacare el primer dia del seu mandat
Prometia establir una nova assegurança, fent l’assistència mèdica universal, barata i accessible a tothom, oblidant recomanar a la gent escriure-ho a Santa Claus per Nadal. No donava cap detall de com acompliria aquest miracle. És curiós i difícil d’entendre, però en 7 anys de parlar-ne dia i nit (la Cambra fa fer uns 60 vots simbòlics en contra) no va sortir ningú amb un projecte de llei diferent (!!!!). Només repetien que ho farien millor, sense dir com. Ni ells ho sabien, perquè no tenia res de fàcil.

El preu de l’assegurança Obamacare havia anat pujant, perquè els preus i les despeses mèdiques i farmacèutiques no estaven regulades, afectant tant les primes com sobretot els deductibles astronòmics, que per a una família comprant la pòlissa més barata podien arribar als 8,000 $ per any. Cal recordar que la majoria d’americans reben l’assegurança de l’empresa o el sindicat. L’Obamacare afectava una minoria, però eren molts milions. A més, és difícil d’explicar però els pobres estaven inclosos en la llei.

El projecte de llei preparat per Ryan deia que obria l’assegurança comercial totalment unregulada a tots els ciutadans sense obligació, eliminant el càstig, la multa, per als que no la volien (però anirien sens dubte a l’hospital si tenien un càncer i acabaria pagant el govern). Problema evident? Si feu això, la gent jove en bona salut no s’asseguraria, mentre que els vells o malalts sempre ho farien, amb la conseqüència que la gent gran hauria de pagar un preu astronòmic com a prima. Van establir algunes categories escalonades de preus segons la bossa de cada ciutadà: la gent gran naturalment haurien de pagar molt més perquè són un risc pitjor segons les lleis del mercat lliure. El nombre de gent coberta per MEDICAID, el pla per a la gent pobre, quedaria dramàticament reduït. Permetrien a les companyies oferir pòlisses bàsiques que no cobririen maternitat, ni malalties mentals, ni dependència de drogues, ni cap dels serveis ordinaris per petites malalties. Però aquí les companyies van tornar a intervenir: només els joves comprarien aquestes pòlisses, mentre que els vellets haurien de pagar una fortuna per la manca d’assegurats joves. Cap companyia firmaria, perquè perdrien diners. Al final, l’Oficina de Pressupostos del Congrès va anunciar que uns 25 milions d’americans perdrien l’assegurança. No era ben bé allò que els Republicans i Trump havien promès.

Els diputats americans mantenen una oficina d’ajut als ciutadans al seu districte i sovint hi tornen per fer town-meetings, reunions amb ciutadans per escoltar-los. Després de més de 7 anys d’escoltar promeses del paradís, la ciutadania havia ensumat la veritat i hi va haver verdaders aldarulls als town-meetings. En van ensenyar alguns a la TV i valia la pena mirar la cara que feien els congressistes republicans, acostumats als crits d’entusiasme. Molts congressistes van tornar a Washington espantats. Calia anar amb compte.

Fa uns anys els radicals al Congrés eren el Tea Party, cada dia més ignorat. Ara és el Caucus de la Llibertat, un grup parlamentari de Congressistes molt radicals. Hi ha qui falsament els anomena extrema dreta, que no és veritat. El que són és llibertaris de dreta que voldrien reduir al govern al no res (i en això es diferencien de la dreta, que vol un estat fort). Diguem que són una mica com anarquistes de dreta. Aquesta gent a vegades diuen coses com que si no hi ha diners, no es pot ser tan generós amb els ancians. No volen donar beneficència a ningú que no treballi. I no volen que ningú rebi diners del govern ni hagi de pagar impostos, ni hagi de pagar per protegir el clima o el medi ambiental i que el Govern no té cap dret de regular que fa una companyia ni prohibir cremar carbó. Cal recordar que arrels llibertaries han existit sempre al país. Diuen que el primer govern federal només s’ocupava de la defensa i els correus.

I el Secretariat d’Estat (Afers Estrangers) què
Trump els vol tallar el Pressupost en un 28% i ha nomenat un Secretari que era el Cap d’Exxon i no té experiència ni coneixements diplomàtics. A més Trump s’ha negat a nomenar els dirigent importants subordinats al Secretari que el podrien aconsellar i sabrien de què va. El President diu que això dels Afers Estrangers s’ha d’acabar i no cal perdre temps negociant amb ningú. Si passa alguna cosa perillosa, hi enviarà els Marines però de perdre el temps negociant res de res.

Joan Gil

Tags: Donald Trump, Economia dels EUA, Obamacare, Partit Republicà, Secretaria d'Estat