Els EUA són diferents

Diuen que el poble japonès és originari de Corea. A més els japonesos no tenen prou territoris. Per això el 1910 van declarar tota la Corea una colònia japonesa que fou ocupada explotada i tractada amb considerable crueltat i abús. Durant l’ocupació, moltes famílies van fugir on van poder. Un dels fugitius, un jove nomenat Kim Il-sung,  avi del Kim actual, creixeria a Sibèria, on es va fer comunista i afiliar amb el PC Xinès de Mao, preparant-se per fer la guerrilla d’alliberació. La troca es va complicar quan enmig de la guerra civil xinesa, el Japó feixista va atacar a tots dos exèrcits xinesos i crear al nord de la frontera de Corea un estat titella prèviament inexistent nomenat Manchukuo. (Estat de Manxúria). Potser algun lector recorda el film “L’últim Emperador” Va existir de 1932 a 1945, amb una àrea de 1550 qm² i gairebé 31 milions de residents. Noteu que el mapa es refereix a Corea com Japó.

Kim Il-sung va entrar en acció. En closa col·laboració amb els xinesos, es va llençar a la guerrilla a Manchukuo i quan Japó va començar la Guerra Mundial contra els EUA, fou l’hora de Kim que va poder encetar la guerrilla a la colònia de Corea. Juntament amb quadres xinesos, va iniciar una campanya antijaponesa molt efectiva. Els Japonesos van crear una divisió militar especial contra ell, que acabà dissolta. Van raptar la primera senyora Kim i com que ell no es va voler rendir, la van assassinar. Els japonesos van crear una altra unitat policial anti-Kim especial, que el guerriller va literalment exterminar apoderant-se de tot l´armament. No obstant això, els Japonesos van organitzar una altra repressió militar brutal anti-guerrillera sense poder enxampar en Kim Il-Song, que havia esdevingut l’home més famós i admirat de tot Korea. El cap de la repressió, criminal de guerra i no obstant això dues vegades primer ministre a Tokio a la postguerra, Kishi Nobusuke, era l’avi d’Abe Shinzo, actual Primer Ministre de Japó que segueix barallant-se contra el nét de Kim Il-song. Tot ve de lluny.

Corea fou arbitràriament dividida en dos pels EUA: el paral·lel 38

Sense ni guerra ni cap participació del poble o els polítics coreans, Corea fou dividida en dos el dia després de la segona bomba atòmica a Nagasaki enllarg del paral·lel 38 pels polítics americans John McCloy del Departament de lÉxèrcit (encara no hi havia Pentàgon) i Dean Rusk del Departament d’Estat sense consultar ni el Congrés, ni el poble americà ni per descomptat el poble coreà i sense donar explicacions.

Perquè? Eren els darrers dies de la II Guerra Mundial i destacaments de l’Exèrcit Roig de Stalin baixant des de Sibèria als territoris ocupats pel Japó i sobretot Manchukuo havien aparegut ja al nord de Corea fent pinya amb Kim´s guerrillers. L’exèrcit americà, més que els polítics, ho va trobar inacceptable. A Washington Truman no havia començat encara la Guerra Freda però ja es parlava de contenció de la Unió Soviètica. Solució? Dividir el país en Nord i Sud amb una tanca al paral·lel 38, regalant el nord als comunistes i quedant-se ells al sud. Diuen que aquesta decisió va deixar estupefacte o estabornit a Stalin que no entenia què buscaven els Americans a Corea. En aquells moments, la URSS i els EUA eren encara al·liats. Mao Zedong tenia dubtes. No volia tropes dels EUA a la seva frontera. Corea del Nord li serviria de coixí.

Aquell dia, l’endemà de la segona bomba atòmica, dos polítics nordamericans acabaven d’iniciar la Guerra Freda. Quina culpa en tenien els coreans?

Els EUA funden Corea del Sud molt malament

No volien establir cap colònia, però no sabien com fundar un país democràtic que no ho havia estat mai sense parlar la llengua… ni tenir traductors. Apart d’això, el Govern americà del temps no obstant la guerra havia estat molt japanòfil, i el Japó fou ben tractat comparat amb l’Alemanya post-Hitler. Se’ls va acudir cridar al poder i establir l’administració amb molts membres de la casta feudal japonesa que havia oprimit i abusat tothom. El desordre es va estendre i els guerrillers van reaparèixer. A més, els americans no tenien ni traductors ni entenien res.

Van trobar a Hawai un home educat als EUA de passat dubtós i complicat, cap d’un Govern Coreà en l’exili que no pintava res i el van importar i fer cap del mig estat del Sud. Es deia Syngman Rhee, un nom que esdevindria infame. Fou un home brutal, corrupte i sanguinari que potser va eliminar 200 o 300.000 adversaris. Dissortadament no es preocupava gaire de l’exèrcit, mentre Kim Il-song bastia al nord una força militar formidable.

Una gran tragèdia comença en Agost 1950

Els del nord i Kim no havien acceptat mai la partició americana. Pera ells, només hi havia una sola Corea. Kim va marxar a Moscou a entrevistar-se amb Stalin, que li va prometre ajut si lluitava per la reunificació. Seguia molt enrabiat. Aleshores Kim va anar a veure en Mao Zedong, que no fou gens entusiàstic. Els EUA li semblaven massa perillosos i no volia americans a la seva frontera i veia que acabaria embolicat, com va passar.

Aquell Agost  de 1950 Kim Il-song va creuar el paral·lel 38 amb el seu exèrcit. Les forces de Syngman Rhee es van esfondrar i Kim es va presentar a les afores de Seul, que canviaria de mans quatre vegades.

El pont de Seul i la guerra

Syngman Rhee va adquirir fama immortal quan Kim estava ja a les portes de la capital. Va manar volar un pont sobre el riu… quan dissortadament hi havia uns 400 ciutadans civils al damunt. A més, dues unitats del seu exèrcit van quedar atrapades i foren perdudes.

El nordcoreà semblava haver guanyat. Al poc temps el territori pro-americà estava completament ocupat excepte per un racó a la costa sudest on tropes americanes i reforçaments arribats del Japó van lluitar com lleons. En aquell moment el generalíssim Douglas McArthur, vencedor del Japó, va designar un desembarc amb un exèrcit a Incheon, que fou un gran èxit i va girar la truita. McArthur era un gran estratega. El desembarc fou perillosíssim perquè els vaixells només podien accedir a la costa amb mareja alta, però el triomf fou extraordinari tallant totes les línies de suministre de Kim Il-song que va haver de retirar tot el seu exèrcit del sud. McArthur va entrar en triomf  a Seul i va empaitar els nordcoreans més enllà del parallel 38 cap a la frontera xinesa. McArthur esva vantar d’un èxit imminent.

Mentre tant els bombarders americans van iniciar un bombardeig brutal de tot Nord Corea. Diuen que més d’un milió de civils van perdre la vida. Stalin va decidir actuar, enviant els seus Ming, avions de reactors molt superiors que van destroçar la flota aèria americana. Però els americans van presentar els seus nous avions Sabre i hi va haver una batalla aèria sense precedents. Sembla que els americans van guanyar.

McArthur estava aquatre passes de la frontera xinesa, a punt de reunificar Corea pels EUA, però Mao Zedong ja havia dit que no toleraria mai Americans a la frontera. Un vespre divisions xineses van creuar silenciosament el riu i van creuar muntanyes impassables atacant els Americans per sorpresa. Es van defensar i als pocs dies els xinesos es van retirar.

McArthur va celebrar victòria i va donar una festa de Thanksgiving als seus soldats, que els xinesos, repetint el mateix truc van interrompre. Aquest cop els Americans van rebre de mala manera i McArthur va haver de manar la retirada. El seu grup més fort fou envoltat pels xinesos enmig d’una ona de fred de -25 graus i va aconseguir fugir cap a la costa on esperaven vaixells. Al poc temps Kim va tornar a entrar a Seul. McArthur semblava derrotat, però la truita tornaria a girar-se.

Els xinesos-nordcoreans van aconseguir, ja dintre del sud, encerclar una unitat militar americana fortíssima. Enlloc de fugir els americans, molt ben armats, van aguantar i derrotar els xinesos i van tirar cap al nord alliberant Seul (quarta vegada de canvi de mans)

Els americans van anar a les Nacions Unides denunciant que, al seu parer, Corea del Nord havia atacat un altre país independent, cosa una mica dubtosa que ignorava moltes coses, i moltes nacions (Canadà, Austràlia, Japó, Turquia, França, Regne Unit,…) van enviar soldats a lluitar contra el Nord i la Xina. Havia esdevingut una petita guerra mundial.

Els americans van tornar a creuar el paral·lel 38 però aquest cop els nordcoreans i xinesos haven creat una línia defensiva impassable una mica al nord del paral·lel 38, on tots dos exèrcits van quedar empatats i encallats per dos anys, sense esperança de poder tirar endavant.

I aquí és on va passar una cosa extraordinària. El President Truman va destituir el General Douglas McArthur dient que ho va fer per insubornació, però no ho va entendre ningú. Darrerament hem sabut perquè. McArthur insistia que els EUA fessin us de les bombes atòmiques contra Corea del Nord i Xina i si calia contra la Unió Soviètica com havien fet al Japó i tot el món seria democràtic. En Truman no en va voler fer cas i va témer que McArthur violés les seves ordres.

Elsdos exèrcits van haver de firmar un armistici tornant tots al paral·lel 38 amb una nova zona desmilitaritzada però cap tractat de pau i cap reconeixement del govern comunista fou acceptat. Els EUA van establir bases militars permanents i van començar a volar amb bombarders enllarg de la frontera. Cada any fins el dia d’avui fan un assaig general d’invasió prop del paral·lel 38. A més el país està permanentment envoltat per submarins amb prous coets nuclears per reduir el país a cendres i fins al final de la guerra freda una base americana magatzemava unes dues o tres centes bombes termonuclears. Ho va acabar el President Bush pare. Els nordcoreans se senten molt amenaçats pel poder nuclear americà.

Kim va haver de tornar a casa. En aquell moment, la primera explosió nuclear soviètica va tenir lloc. Kim, que havia iniciat un cult de la seva personalitat extravagant i una militarització i indoctrinació massives de la seva gent per si de cas, va pensar que ell també   podria construir un deterrent nuclear per protegir-se dels americans, que tanta por li feien. El seu fill i el seu nét han continuat igual iaixí hem arribat a la situació actual.

En 1988 Corea del Sud esdevé un país democràtic i lliure (i molt ric)

En Syngman Rhee va aguantar molts anys però al final va perdre totalment el control i els Americans li van salvar la vida ficant-lo en un avió de la CIA de tornada cap Hawai segons fonts no confirmades amb un milió de dòlars en efectiu.

Fou succeït per una Junta Militar en 1961 de la qual va sortir un altre home igualment dolent i perillós, Park Chung Hee, un ex-oficial japonès i dictador que duraria 15 anys que foren de violència i corrupció, fins que un antic company, cap de la CIA coreana el va convidar a un sopar i el va assassinar. Park era un home dur. Durant un acte oficial, un home havia intentat assassinar-lo però la bala va malferir i matar la seva muller, i ell va seguir fent el discurs mentre se l’enduien. La seva filla és la presidenta Park recentment deposada i empresonada per corrupció. Però en justícia cal afegir que ell va iniciar la revolució industrial que acabaria fent de Sudcorea un país ric i pròsper. Durant el seu mandat, no li va servir de res. I després d’un altre cop militar, un miracle va tenir lloc: la nació sudcoreana esdevingué un país exemplarment  democràtic i aviat molt ric. Miracles tenen lloc. Potser a Espanya algun dia..? Difícil.

Què vol Kim Jong-un, better nomenat Kim III

Potser el lector ha notat que aquest home és insultat i tractat de boig perillós i maniàtic cada dia, sense que ningú vulgui discutir els seus objectius. Vaig sentir un funcionari de carrera del Departament d’Estat explicant la veritat: un és un polític intel·ligent i hàbil, molt racional, que ha millorat molt l’economia i nivell de vida del país intentant seguir el model xinès. El seu pare (jo en dic Kim II) era un ximple incompetent que en un intent estúpid de millorar l’agricultura va causar un any de fam i desnutrició; ja fa temps que es va arreglar.

Un continua creient en la promesa del seu avi d’arribar a la deterrència nuclear per protegir-se i sembla que gairebé ho ha aconseguit. De debò? Prou que sap que està envoltat de submarins nuclears preparats a extingir el seu país de la superfície del planeta. Les explosions que ha fet comprometen l’atmòsfera i augment la polució però ni remotament amenacen el món.

Molts comentaristes fan notar que més que comunista, Corea del Nord és el país més militarista i indoctrinat que hagi existit mai. Tots els ciutadans han passat anys a l’exèrcit, après una disciplina duríssima i pensen que els EUA els odien i volen destruir i que l’única forma de salvar-se és l’obediència i lleialtat incondicional a Un. Si no fossin així, els espectacles increïbles de masses, colors, coordinació i lleialtat que donen contínuament i les fotos del dictador a cada llar no serien possibles ni tan sols imaginables a altres països. És molt simple: tenen por dels EUA. No sense raó. Corea no té petroli: la reducció de les importacions imposades per les sancions pot malferir l’economia i evitar la calefacció dels habitatges i la paralització dels cotxes. A qui ferirà més això?

Què vol Trump discutir per fer-los abandonar les bombes nuclears i els coets? Podria per exemple acabar amb els vols nuclears amenaçadors, reconèixer l’estat de Corea del Nord, obrir el país al comerç, obrir les fronteres, acabar amb les sancions, reduir les bases militars al Sud.

És dubtós que els sudcoreans nascuts després de la guerra civil i vivint en gran prosperitat estiguin interessats en la reunificació, perquè, com va passar a Alemanya, costaria molt car alçar la infrastructura i nivell de vida dels comunistes. I al nord la indoctrinació és tan forta i sense resistència que sembla improbable que la vulguessin. Allò que van fer McCloy i Rusk en 1945 podria esdevenir una divisió permanent. Corea és el lloc on la Guerra Freda sobreviu.

Però ningú en vol parlar.

Joan Gil

Com pot guanyar Facebook milers de milions?

Facebook té en aquests moments 2,2 mil milions de participants registrats per tot el món, que s’acosta al 25% de la humanitat. Probablement la majoria de lectors hi són. És gratis, no obstant l’organització, els empleats i els ordinadors enormes que els cal tenir. Com es fa el miracle de poder oferir això de franc? Tothom pot publicar fotos, enviar felicitacions, aventures sentimentals, discussions… Hi ha usuaris que visiten Facebook dues i tres vegades per dia. I es pensen que no paguen res. També hi ha el moviment #DeleteFacebook, només que donar-se de baixa és difícil i en part impossible.

No hi havia pensat mai fins l’altre dia. Confesso que he escrit una novel·la americana en anglès que serà publicada per una branca d’una gran editorial americana d’aquí molt poques setmanes. De moment la oferiran per llegir només a l’internet i per imprimir en paper i enviar-la a casa només quan algú la compri. Si es vengués bé, potser la podrien oferir a les llibreries. L’altre dia vaig parlar per telèfon amb una dona del marketing. Com us ho fareu per vendre-la? Ningú em coneix. És fàcil, em va aclarir: farem un llistat de problemes, temes, ciutats i coses d’interès que surtin a la novel·la i Facebook i Instagram ens donaran uns 4 milions de persones a tot arreu del món, interessades en algun dels temes i aquests rebran anuncis i ofertes per comprar el llibre. Em donaran un web capaç de vendre i tots els venedors mediàtics americans (Amazon, Kindle, etc) l’oferiran també pel món. I el mateix passarà amb l’ordre de cites on apareixerà la novel·la amb el cercador de Google. Google, com els browsers, també es gratis i també es guanya la vida minant i venent dades d’usuaris. És perfectament legal i és com es fan els anuncis i es promou comerç avui en dia. Trobarem compradors a molts països angloparlants i no angloparlants. A Alemanya compren molts llibres en anglès.

L’any 2017 el Tribunal Federal Suprem va acceptar estudiar una queixa d’un grup d’activistes que exigien prohibir l’accès a les plataformes socials de tots els condemnats per pedofília. Va anar inesperadament. Gairebé tots els nou justícies demanaven que els advocats els expliquessin què és exactament una plataforma social.  Sense saber-ho, no podien prohibir res. Van començar a dir coses quasi poètiques: Facebook és com un dels mercats urbans medievals, un lloc de trobada, un mercat públic, una biblioteca, un estadi… No van aconseguir res. La veritat? Una companyia que de forma solapada extreu dades d’usuaris que no en saben res.

Per descomptat cal pagar molt bé a Facebook i les altres companyies per obtenir aquests serveis derivats de l’espionatge d’usuaris. Facebook i en el fons també les altres companyies mediàtiques estan al negoci de recollir dades sobre els hàbits, interessos i personalitats de la gent, fer fitxers sobre aquests usuaris i vendre’ls molt cars als negociants. Jo visc a Fort Worth, una ciutat texana de 850,000 residents i sovint m’agrada llegir els webs de diaris catalans, alemanys i madrilenys. Quina sorpresa! A vegades aquests webs tenen espais blancs on surten anuncis en anglès de botigues, esdeveniments i restaurants de Fort Worth. Tinc entès que paguen uns cèntims al diari cada vegada que m’ho miro. Altres vegades surten pàgines grans en anglès que impedeixen llegir el diari. El Mundo ho abusa tant que he deixat d’anar-hi. M’han dit que potser no és sempre Facebook qui m‘ha venut. Podria ser Google, un altre browser o fins i tot la companyia que alimenta el meu Wi-Fi. Diuen que per evitar-ho caldria tenir un programa d’encriptació entre el meu ordinador i el Wi-Fi que AVG ofereix. Ni tan sols dintre de casa estem segurs. I en un futur pròxim, potser d’aquí uns mesos, el nou sistema ràpid LTE 5 obrirà un nou paradís a aquesta gent. Ja estan construint torres per tot arreu. I tot això no portarà amagat un perill per a la llibertat individual i política? Arribaran a fer-nos creure el que volen? Zuckenberg diu que la seva companyia promou el diàleg democràtic i l’enteniment. Ai, ai, que fa el contrari per diners.

Abans que el desastre d’Analytica, la deliciosa ignorància política de Zuckerberg ja s’havia manifestat en altres casos. Molts havien notat la quantitat d’anuncis polítics anti-Clinton pagats per agents russos. Recentment un grand jury a petició del fiscal especial Mueller ha inculpat dotze ciutadans russos… i en el document cita 35 vegades contactes sens dubte lucratius amb Facebook.

La propaganda i les Public Relations han evolucionat així i cal acceptar-ho per falta d’alternatives, però oi que fa neguit tenir algú al darrere teu que s’apunta per vendre la informació de tot el que fas? Caldria una mica de regulació.

I els fruits prohibits, Sr Zuckerberg? A Europa la Unió prohibeix a Facebook recollir informació financera o econòmica de gent particular, però als EUA no i ho fan. I les campanyes polítiques electorals americanes on es gasten centenars de milions? Són molt temptadores. No hi ha una mica de rosca per tothom? Sí…

El cas de Cambridge Analytica
És una companyia amb parentiu britànic creada ja fa anys als EUA per un multimilionari ultraconservador i el seu amic Steve Bannon pel propòsit d’influenciar i dirigir l’opinió política nord-americana cap als objectius de la dreta radical. La idea era simple: identificar les opinions de la gent interessada en política i mirar de dirigir-les, per les bones o les dolentes utilitzant mentides, suborns, falses notícies, calúmnies, prostitutes treballant a cambres amb televisió… De moment ningú els ha acusat de ser hackers com ho eren els russos amb objectius similars. En qualsevol cas, Facebook no ha patit cap hacking. Prou que ho preferirien ells. Com que són d’origin britànic, un jutge de Londres ha fet escorcollar la seva seu per saber què fan. Eleccions són sagrades.

Van ser contractats per més de 20 campanyes legítimes als EUA el 2012 (que no se sap si van acceptar el contingut brut o només la manipulació de cervells) inclosa la campanya de reelecció d’Obama.

Hi ha coses difícils d’entendre: A Washington DC hi ha una pizzeria exitosa que  mira d’atreure famílies i nens. Un dia abans de l’elecció algú va veure un dels principals de la campanya Clinton a la botiga menjant pizza. Falsa notícia a les xarxes socials? La Hillary hi tenia un negoci secret de rapte de nens petits que estaven amagats al sòtan de la botiga i es venien a xarxes de pederastes criminals. Li sembla a algun lector que una bestiesa d’aquesta magnitud se la creuria algú? Més de cent mil usuaris s’ho van creure. La pizzeria fou atacada dues vegades per bandes armades que venien a salvar els nens captius. El primer grup volia veure el sòtan, un problema greu perquè la botiga no en tenia cap. Fa poc un home va disparar un rifle a l’exterior. Poden aquestes plataformes i els seus manipuladors fer creure a la gent el que volen? Vigileu, que ja podrien estar a Catalunya. Avui he vist una carta en francès perfecte al web de LeMonde afirmant que l’independentista català Jordi Pujol era culpable del frau més gran de la història de la humanitat. Per sort, un lector havia contestat: Pujol no ha estat mai jutjat ni condemnat per res (i no per falta d’interès) i ell no fou mai independentista sinó que pretenia “encaixar” Catalunya i els espanyols no van voler mai negociar amb ell. Hom pot afirmar quasevol bestiesa i sempre hi ha enemics disposats a creure’s-ho.

A l’inici de la prrsidencial l’any 2016 van ser contractats originalment pel Senador federal Ted Cruz de Texas, un ultrareactionary radical de dretes, poc popular fora de Texas i un ximple molt gran i religiòs hipòcrita(en novembre serà sens dubte reelegit). La campanya es va girar en favor de Trump i Cruz va plegar afegint-se als seus adoradors trumpistes. Igualment Analytica va passar de Cruz a fer campanya a favor de Trump i Steve Bannon va aconseguir finalment entrar al cercle íntim de Trump encetant una lluita electoral contra Hillary Clinton que tothom donava per impossible. Potser seria el moment de dir que és completament impossible determinar els efectes de certes accions sobre el resultat. Qui va ensorrar a Clinton? Els Russos? Analytica? Trump tot sol? Zuckerberg? Cadascú pot pensar com vulgui, però a certs estats Trump va guanyar els vots electorals per la mínima.

El problema de Facebook el va començar Analytica tota sola a una aplicació inofensiva oberta al públic per Amazon. Analytica volia identificar prou radicals de dreta disposats a lluitar per Trump. L’aplicació d’Amazon simplement permetia a gent amb certes habilitats oferir-se a altra gent que les pogués fer servir i calia pagar 1$ per registrar-se. Analytica va demanar voluntaris per un estudi: que la gent omplís un formulari descrivint la seva personalitat dura i opinions per fer feina política. Van rebre unes 270,000 respostes! És extraordinari però no n’hi ha prou per guanyar una elecció federal als EUA.

Aquí és quan Analytica va anar a Facebook amb el fitxer dels 270,000 individus. Com que tots devien ser probablement membres de Facebook, Analytica va demanar de Facebook els noms dels amics dels 270.000 (en general uns cent per persona, sovint amb opinions polítiques similars,que també tenen amicd). Pretenien que els participants identificats Només participarien a un estudi universitari omplint un formulari sobre la seva personalitat. Aviat el llistat va arribat als 50 milions (cinquanta), perquè els amics també tenien amics. Zuckerberg va demanar i obtenir un certificat dient que no volien els noms per res il·legal o polític. Està clar que no. Un empleat d’Analytica ha declarat que estaven sovint en contacte amb els tècnics de Facebook. Més tard, amb sospites d’utilització bruta i il·legal creixents, Zuckerberg va exigir que Analytica esborrés els noms que ell havia facilitat. Li van enviar un document ensenyant una marca x al lloc “esborrats” En Zuckerberg va quedar satisfet. És que guanyava molts diners amb aquests negocis. No tenia cap altra activitat lucrativa. De fet era el seu únic negoci. Si no fes això, que hauria de fer? Hi ha actualment molta gent intentant esborrar el seu nom de Facebook, però resulta que no té res de fàcil. Hi ha qui no es voldria deixar espiar ni que fos gratis. Diuen que és millor visitar Facebook amb l’ordinador o un tablet perquè el sistema funciona sobretot amb telèfons. I que quan hom rep la finestreta dient que una aplicació vol mirar la vostra locació geogràfica, cal respondre fortament NO!!! Però amb això no n’hi ha prou.

Fa molt poc, el Canal independent 4 de la televisió britànica amb ajut del NYTimes i d’un altre periòdic britànic va enviar un home encobert a parlar amb el director d’Analytica, un senyor Nix, presentant-se com un polític de Sri Lanka amb diners que necessitava ajut electoral. Van aconseguir fer un vídeo de l’entrevista amb àudio perfecte que molts hem vist. Deia el Sr Nix, cap de la firma que prometia fer guanyar eleccions que la victòria no té res a veure amb ideals, partits o problemes sinó amb emocions i que les emocions es poden influir. Hom podia inventar històries o fer acusacions falses, o, si no emplear prostitutes ucranianes amb càmeres de televisió, o es podrien retreure coses velles embellides i mal recordades o oferir suborns substancials atractius, etc. Aleshores només calia difondre-ho tot això a persones simpatitzants i blogs polítics.

L’organització havia aconseguit caracteritzar els activistes als seus fitxers en 22 categories i es pensaven que podien predir fàcilment què pensen, de quin partit son i com caldria parlar amb ells per fer-los reaccionar en una direcció. Per exemple, diria jo, fent campanya contra la independència, hom podria exaltar fàcilment amb llenguatge dur i insultant a gent com Boadella o els cridaners amb banderes franquistes, amb els del PP caldria rebaixar una mica el to, amb els del PSOE encara més i amb independentistes caldria expressar sentiment i dolor per la traïció i el desengany. I així es pot guanyar qualsevol elecció, que és una burla i una amenaça a qualsevol forma de democràcia i decència. És il·legal però no tant com la gent decent voldria.

Recordant el 1 Octubre
No tinc cap coneixement que cap d’aquestes tècniques, sovint molt cares, s’hagués utilitzat en aquesta ocasió tan memorable per molts de nosaltres. Però em pregunto coses que caldria discutir. Als EUA professors de política riuen escoltant aquestes revelacions. Ja fa molt de temps que passa i molts ja ho sabien.

Des de fa ja més de tres segles, no obstant les seves petites dimensions, Catalunya ha estat constantment i segueix sent el problema polític més gran i greu de l’estat espanyol sense que Castella hagi renunciat mai a assimilar-nos com a única i exclusiva opció i resolució. Negociar? MAI!!!

La darrera crisi va començar fa 10 anys amb la resolució del TC de la jutgessa Casas en resposta a una demanda de Rajoy presentada per la Sra Santamaría contra la resolució a favor d’un nou Estatut de dos governs, dos parlaments i un referèndum autoritzat. Com Pujol havia intentat abans amb el seu “encaix,” per deu anys tots i cadascun dels governs catalans van intentar negociar a Madrid una sortida amb concessions com havia fet el Canadà amb Québec o després en els nostres dies el Regne Unit amb Escòcia. A Madrid es van negar com de costum. Com pot ignorar un Govern el desig de milions de ciutadans que han sortit al carrer sense oferir una solució?

Quan va arribar l-O, no obstant el suport oficial al caràcter sacrosant de les fronteres, molts polítics a tot el món i molts mitjans de comunicació a tot el món van demanar negociació. En va. Ni abans, ni ara, ni mai.

Què van fer els partits opositors? Davant una crisi tan greu no hauria estat natural i lògic tenir una discussió oberta al Congrés amb diferents propostes? Doncs no: misteriosament els tres partits units, el PP, el PSOE-PSC i C semblen haver evitat o prohibit cap mena de discussió del problema i la història de Catalunya, limitant-se a cridar només a l’unísom i en cor Il·legal i inconstitucional! Una consigna sortida d’algun lloc. Els importava molt això quan a Espanya ja hi ha hagut vuit Constitucions sense comptar la de la República Federal de 1873 i quan un sector públic notable demana la substitució de la de 1978? I quan la resolució del problema belga va exigir sis esmenes constitucionals? No és estrany aquest silenci tan total i aquesta unanimitat dels tres amigos sense discussions ni projecte de resolució, com si estiguessin dirigits?

Joan Gil

Nota Final (18 Abril 2018) Vaig veure alguna hora del testimoni del Sr Zuckerberg davant d’un comitè del Congrés Federal. Ho va fer bé però va patir molt i no va convèncer gens. Aquest senyor no se sap quants milers de milions cobra cada any però Facebook, no pas ell, li paga 8.5 milions per seguretat personal i ús lliure d’un avió. 90% dels seus ingressos venen de la venda a companyies comercials de la informació derivada del seu espionatge de tots els usuaris. Una periodista del NYTimes que fa cròniques socials s´hi va apuntar fa uns anys. Sense escriure-hi mai res va triar (i esborrar més tard) 6 o 7 amics. Va exigir veure la seva fitxa i resulta que havia estat reportada a companyies comercials cinc-centes vegades. I el cas de Cambridge Analytica? Una equivocació? De debò Zuckerberg no sabia que era una companyia de política bruta? Quants milions va cobrar? Va intentar un procés contra el Guardian al Regne Unit per evitar que el cas es fes públic i s’oposa a molts projectes de llei per protegir els drets dels usuaris.

Molta gent fa notar que Facebook no hauria d’utilitzar dades personals sense permís explícit de l’usuari i que si en fa diners publicant informacions privades hauria de compartir-los amb els usuaris. Diuen que és poc probable que el Congrés faci lleis anti-Facebook aviat però el cas serà recordat. Esborrar-se no és fàcil (perquè?) però hom recomana esborrar totes les entrades i materials deixant la fitxa buida. Si no, cal resignar-se a que un senyor segueixi guanyant milers de milions espiant-nos i molestant-nos

Vet aquí un llistat de VUIT anys:   1812, 1834, 1837, 1845, 1869, 1876, 1931, 1978

Aquests anys tenen una cosa en comú: son les dates de promulgació pel Congrés de Diputats de Madrid de vuit Constitucions diferents de l’Estat Espanyol. El portal web del Congrés en fa un breu resum, una mica tendenciós, i ofereix el text íntegre de cadascuna d’aquestes Constitucions, començant amb la PEPA (publicada el dia de St Josep) de 1812 i acabant amb la sagrada i intocable del 1978.  Jo visc a un pais on només n’hi ha hagut una, amb unes quantes petites esmenes, des del 1787. Altrament no es fàcil trobar aquests texts. Fins ara, els polítics consideraven només que la Constitució no passava de ser una llei important que es podia canviar quan fes falta i no la veien com un document etern i intocable que es pot utilitzar per fer presos polítics. És  molt interessant perquè la lectura d’aquests texts documenta la lluita interminable dels pobles espanyols contra una monarquia que insistia  en que la sobirania nacional rau únicament i exclusiva en el rei i volia governar de forma totalitària. Veiem les pujades i abaixades,  com també les il·lusions perdudes, les coses constants i els desenganys. Hom pot treure la conclusió que la llibertat política a Espanya ha estat sempre molt difícil d’aconseguir i defensar, durant uns pocs anys. L’enllaç a la pàgina del web dels congressistes és

http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Hist_Normas/ConstEsp1812_1978

És molt més interessant i actual parlar  també de la Constitució de la República Federal Espanyola de 1873 que el web del Congrés prefereix ignorar (però qui vulgui pot anar a la Viquipèdia i buscar l’entrada “Primera República Española” de la que he tret les il·lustracions) Ara hi ha molta gent que parla del federalisme, pero de la Primera República no parla ningú.

7 de Juny de 1873

“Artículo: La forma de Gobierno de la nación española es la República Democrática Federal”

Abans de morir assassinat, el General Prim havia donat la corona a un príncep de la Casa Reial de Savoia, de tradicions més liberals que els borbons, que regnaria amb el nom  Amadeo I. El rei Amadeo era ben triat, un home profundament liberal i democràtic, però no va poder aguantar el drama polític i les pressions contínues a Espanya i va plegar voluntàriament, deixant la memòria d’haver estat un rei respectat i liberal. Era el Febrer de 1873. El gran orador Emilio Castelar va explicar molt bé la situació al Congrés:

“Señores, con Fernando VII murió la monarquía tradicional; con la fuga de Isabel II, la monarquía parlamentaria; con la renuncia de don Amadeo de Saboya, la monarquía democrática; nadie ha acabado con ella, ha muerto por sí misma; nadie trae la República, la traen todas las circunstancias, la trae una conjuración de la sociedad, de la naturaleza y de la Historia. Señores, saludémosla como el sol que se levanta por su propia fuerza en el cielo de nuestra Patria.”

La notícia de la proclamació fou rebuda amb gran alegria i entusiasme, com passaria anys després el 14 d’abril de 1931 amb la Segona República. La marxa de Riego esdevingué l’himne nacional per primera vegada. Les il·lustracions ensenyen el moment de la proclamació, gairebé per unanimitat a Madrid, i els ciutadans a Barcelona celebrant davant la Generalitat. La Diputació de Barcelona immediatament va proclamar l’estat Català, com faria el President  Companys molts anys després, però aquesta primera vegada la reacció de Madrid fou molt diferent. Ja hi havia un Govern presidit pel barceloní Estanislau Figueras (primer català que va esdevenir Cap d’Estat espanyol) amb el gran Francesc Pi i Margall (que aviat esdevindria el segon i darrer) de Ministre de l’Interior. Tots dos es van posar en contacte amb els Catalans i el President fins i tot va venir, demanant que esperessin la Constitució, que quedarien satisfets. No van ficar ningú a la presó.

Francesc Pi i Margall (veieu la foto) fou un intel·lectual, periodista i polític molt important, exponent cabdal del llibertarianisme, de la solidaritat social i la democràcia en el seu temps. Havia traduït al castellà obres del francès Proudhon, considerat com a pare del llibertarianisme. Proudhon havia estat un amic de Marx (i coneixia personalment en Pi i Margall,) però els seus camins s’havien separat radicalment. Marx anunciava la inevitabilitat de la revolució obrera mundial, mentre que Proudhon parlava de l’evolució o revolució pacifica de la situació de la classe treballadora i rebutjava violència.  Pi i Margall creia no obstant com Proudhon en la legitimitat dels pronunciaments populars, cosa que acabaria costant-li molt cara (llegiu abaix)

El primer President de la República fou el català Estanislau Figueras i de Moragas, que només va poder aguantar al càrrec uns quants mesos. Al  final a una reunió amb les discussions, crits i baralles diàries va anunciar al grup segons sembla en català que ja en tenia prou i no podia aguantar més. “I estic fins als collons de tots NOSALTRES” Va tornar a l’oficina i va deixar damunt la taula la carta de dimissió. Va anar a passejar pel Parc del Buen Retiro per darrera vegada i va prendre el primer tren cap a la frontera francesa. Pensant en les baralles actuals dels polítics, caldria meditar sobre aquest episodi. El bon rei Amadeo havia fet el mateix.

L’embolic era tan gran que el Congrés no podia triar un substitut. Sembla que tal com ja havia passat anteriorment i passaria molt més tard, la Guàrdia Civil es va presentar anunciant que d’allí no sortia ningú fins que hi hagués un nou President. Els moderats van triar inesperadament en Pi, Ministre de l’Interior fins aquell moment, que semblava un federalista amb principis i ideals molt democràtics. En  bon català, semblava un home de seny. Fou elegit amb una gran majoria. Una mica estabornit l’home va acceptar, tot i declarant a l’assemblea que ell no s’havia presentat a res i que no tenia cap projecte polític per formular en aquell moment davant la cambra.

Però va formular  el pla per a la creació dels nous “estats” membres de la futura Federació que podeu veure més amunt, pero que incloïen també Puerto Rico i Cuba. A més va escriure una declaració de política social que seria encara en els nostres dies un gran exemple per a  qualsevol  partit progressiu. Va fracassar degut a la immaduresa i inestabilitat de la nació que no volia sentir parlar de raons ni tenia seny, un problema crònic a Espanya que fins ara no ha estat resolt.

Pi i Margall va afrontar tres problemes insolubles que li van destrossar tot: 1) La Tercera Guerra Carlista, desfermada per l’abdicació del rei Amadeo, que va prendre control del País Basc, Navarra i Catalunya i no volia saber res de liberalisme, preconitzant el retorn a la monarquia totalitària dels borbons; 2) una guerra colonial fatal a Cuba, on els rebels semblaven a punt de guanyar i hi havia un problema amb els esclaus que Pi només va poder resoldre a Puerto Rico pero no pas a Cuba, on els propietaris es resistien; i 3) la catàstrofe de la rebel·lió cantonal.

La sublevació cantonal al sud de la península

Va començar quan Pi i Margall encara era ministre de l’Interior. En Pi, a més del seu ideari social progressiu,  reconeixia el principi de la sobirania popular  i el dret a l’autogovern local dintre d’un federalisme pactat, cosa que compartia amb Proudhon. A la península l’exercici d’aquest dret va esdevenir una bestiesa intolerable que feia ingovernable al país, sobretot al Sud. El problema va durar des de juliol del 1873 a febrer del 1874. Ho van començar tot els federalistes radicals sovint associats amb el partit de Pi i Margall, però que havien esdevingut impacients amb el procés de federalització que tirava endavant  poquet a poquet amb seny i molta prudència (i oposició). Ell va definir molt be el seu problema cabdal: calia fer els canvis des d’amunt cap avall i no a l’ inrevès. Els radicals en canvi van intentar transformar l’estat des d’avall immediatament amb sublevacions sobiranistes llibertàries locals. Cal afegir que aquests radicals que van promoure els cantons no tenien cap desig ni intenció de desintegrar l’estat i que els cantons independents volien ser part d’una república federal espanyola que pretenien accelerar. Però molta gent havien entès malament que és la llibertat i què seria el federalisme pactat. És molt difícil controlar als qui han pres el poder. I que consti que la revolució cantonal no va passar mai a Catalunya sinó a les parts del país que tant creuen en la unitat espanyola en els nostres dies. He trobat no obstant un web espanyolista que afirma (amb l’horror habitual) que Catalunya es va fer independent. A Catalunya com a Euskadi i Navarra no vam tenir mai ni un sol cantó. El que va estar més prop es trobava a Castelló de la Plana.

Com ensenya el mapa, on es poden veure al nord els territoris ocupats pels exèrcits carlins, els llocs principals de les sublevacions cantonals estan marcats amb flames. El drama va començar quan en Pi era encara Ministre i es van exacerbar de mala manera durant la seva breu presidència. Va intentar tractar amb els cabdills que hi havia a les ciutats sublevades i fins i tot va exigir Impostos amb el resultat que hom es pot imaginar. L’únic recurs que quedava era la força militar pero en Pi i Margall, reconeixent potser que el cas era una còpia dolenta i mal feta dels seus principis, dubtava molt i no volia cap repressió violenta. El van fer fora acusant-lo de feblesa. Calia fer la guerra als tres fronts.

Pi i Margall, que es va exiliar però va acabar tornant després de la restauració borbònica esdevenint diputat per Figueres, va guanyar una gran reputació. Els grans pensadors no són sempre els millors polítics. Amb el temps es van formar partits que van adoptar la filosofia llibertària i pactista de Proudhon i Pi i Margall com a ideologia teòrica dels moviments anarquistes, cosa que Pi, un intel·lectual molt moderat i dialogant, sempre va rebutjar amb energia. En qualsevol cas, hi va haver molts partits llibertaris i sindicalistes completament diferents i  generalment igual de pacífics o no com el socialisme. Aquests partits van inventar coses com el sindicalisme modern i cooperativisme abans de desaparèixer. Hi ha hagut sempre llibertaris de dretes i d’esquerres que són molt diferents i en aquest moment estan tornant tots dos. Aquest autor creu que els llibertaris en formes noves prendran el centre de la vida política a molts llocs del món com estan fent ja en els moviments populistes.

Hi ha diferent versions de quines ciutats havien estat les primeres en declarar-se cantons lliures i sobirans.  Als Països Catalans el primer lloc fou València, seguida de Castelló. També alguns llocs a Múrcia i Albacete. A l’altre costat de la península, la revolució va començar a ciutats andaluses com Sevilla i Almeria  i també a Extremadura arribant fins a Salamanca i Àvila.

Però la sublevació cantonal que va durar més temps i va fer més nosa fou la de Cartagena, dirigida per un home anomenat Antonio Gálvez Arce “Antonete” El seu grup va arribar a prendre control d’un territori gran  i sobretot dels millors vaixells de la flota de guerra espanyola. Sota ordres de l’Antonete, els vaixells van salpar cap a ports andalusos buscant diners i partidaris, sovint desembarcant i atacant llocs. En vista del caos i enrenou produïts al Mediterrani, el govern de Madrid els va declarar vaixells pirates. Dues fragates estrangeres, una britànica i l’altre alemanya els van empaitar, capturar i fer presoners. L’Antonete encara va durar bastant temps. Cartagena va arribar a crear una moneda pròpia, el duro cantonal. Al final va formar un exèrcit que va sucumbir a una batalla campal contra l’exèrcit espanyol. En aquell moment la República Federal ja havia estat enderrocada per l’exèrcit després d’una breu dictadura militar. De fet el cantó de Cartagena havia sobreviscut la República Federal per un mes.

Joan Gil

Molts Catalans es pensen que els 40 anys del franquisme foren la primera dictadura feixistoid anticatalana patida pel nostre país i no entenen els precedents de la Catalanofòbia ni la similitud del que va passar llavors amb tot allò que està passant ara. Hi ha coses que venen de lluny i no canvien.

La catàstrofe militar patida per Espanya a mans dels EUA en 1898 fou extrema i horrorosa. Més que perdre una guerra, Espanya fou expulsada de Puerto Rico, Cuba, les Filipines i altres illes del Pacífic de forma humiliant. A la badia de Manila tota la flota espanyola fou enfonsada sense que els Americans patissin una sola baixa. L’esdeveniment tindria conseqüències a l’interior. El vaixell insignia Olympia pot ser visitat encara al port de Filadelfia. Ensenyen totes les banderes i trofeus espanyols conquerits. Per primera vegada, l’exèrcit havent perdut la missió a l’exterior, va començar a ficar-se en política interior i barrejar-se a la seva manera en la vida del país. La Mancomunitat de Catalunya funcionava molt bé i el problema català havia reaparegut esdevenint ja molt central en a política del país. L’exèrcit insistia a fer una guerra colonial al Marroc amb greus pèrdues, a Barcelona hi va haver la Setmana Tràgica en 1909. Hi va haver petites sublevacions militars i la famoa invasió de Macià per Prats de Molló va tenir lloc. El rei era un home mediocre amb pocs principis democràtics anomenat Alfonso XIII, besavi de l’actual borbó. No el mencionen gaire.

El General Primo de Rivera, pare del José Antonio que enlluernat per l’exemple nazi fundaria anys després la Falange,  era el Capità General de Catalunya. Va fer un cop d’estat militar entusiàsticament suportat pel rei Alfonso. Seguint l’exemple d’Itàlia, a Espanya hi hauria un Rei i un Dictador, com el Víctor Emanuel i Mussolini que es copiava. El mateix Alfonso XIII deia que Primo de Rivera era el seu Mussolini.

Com era natural, el nou règim va acomiadar el President de la Mancomunitat i anys després la va dissoldre, com va dissoldre tots els Ajuntaments i governs civils, perseguint judicialment a qui podia. Va arribar a l’extrem de declarar l’estat de guerra.”Ara la dreta i el rei parlen molt de la inviolabilitat de la Constitució, que en aquell temps era la liberal de 1876, però Alfonso XIII la va abolir totalment (no sols suprimint-la temporalment) governant totalitàriament amb el General Primo per sis anys sense Constitució i sense convocar eleccions. Per moltíss menys que això ara fan presos polítics.

La llengua catalana fou prohibida i perseguida, de fet il·legalitzada. Am fortes influències de la Itàlia feixista van crear un sistema de sindicats corporatius, clar predecessor dels sindicatos verticales del franquisme. A més van crear un partit únic ultranacionalista, la Unión Patriòtica, fortament influenciada per l’església catòlica. Curiosament el dictador va reactivar el Somatent i el va fer obligatori a tot l’estat. Potser li va semblar militarista.

I el PSOE, l’únic partit d’aquells temps que encara i per ara existeix, què va fer? Va fer de tot. Com passa ara amb Pedro Sánchez, molts socialistes van esdevenir col·laboracionistes sobretot als sindicats, encara que el futur gran demòcrata socialista republicà Largo Caballero va acceptar un nomenament al Consejo de Estado de la dictadura. El gran Julian Besteiro també hi va participar. Altres, en canvi, van fer l’oposició, que no servia de res. No hi havia Constitució ni proteccions legals. Molts noms que es farien famosos durant el règim franquista van aparèixer per primera vegada. Aquest règim fou més una dictadura militar autoritària tradicional amb tocs feixistes que un verdader sistema feixista amb la seva complicada ideologia i mobilitzacions de masses, però era un assaig i un començament.

L’únic èxit verdader de Primo de Rivera  fou guanyar la guerra colonial al Marroc amb el desembarcament d’Alhucemas. L’economia en aquell temps (els gloriosos anys vint, en anglès els “roaring twenties”) va millorar molt, resultat de canvis globals pels que el règim no tenia cap mèrit. Una cosa semblant passa ara amb el Sr Rajoy Brey.

Poc a poc, tot va començar a ensorrar-se, i la catàstrofe global econòmica de 1929 amb la Gran Depressió va començar. Els militars van esdevenir neguitosos i hi va haver petites sublevacions. Primo de Rivera s’estava morint de diabetis, intractable en aquells temps, i se li va acudir preguntar a tots els capitans generals si havia de seguir o no. Un error molt gran. Ell mateix s’acabava de destituir. Va haver de sortir de la Moncloa de mala manera en l’acte i morí al poc temps.

Su Majestad Don Alfonso XIII que seguia negant-se a deixar escriure una Constitució o convocar una assemblea constituent, va nomenar Primer Ministre un altre militar desconegut anomenat Dámaso Berenguer, que ningú sabia, ni ell mateix, si volia tornar al règim constitucional o continuar amb la Dictadura. El rei no il·luminava. El poble va començar a parlar de la Dictablanda, enlloc de Dictadura. Berenguer fou substituït pel darrer president de la monarquia, l’almirall Juan Bautista Aznar. Els tres darrers primers ministre del regim borbonic foren militars desconeguts sense experiencia politica, bons amics del rei.

La República

Certs prohomes reunits a San Sebastián van decidir acabar amb el borbó i proclamar una república democràtica i social enmig d’una crisi econòmica horrible. Els seus noms són coneguts, però no pas de què van tractar perquè no van deixar res per escrit. El pla que tenien era declarar la vaga general i fer un cop militar, perquè hi havia militars democràtics. La vaga va fracassar i absurdament uns quants militars es van sublevar a Jaca tots sols, dos dies abans del dia concertat. Els capitostos de Jaca foren afusellats. Les seves fotos acabariens penjades a la paret de la sala de sessions del Congrés durant la República. Al final hom va aconseguir que el rei convoqués eleccions municipals. La victòria republicana fou tan gran que Alfonso XIII es va haver de fugar a Itàlia a refugiar-se amb el règim feixista. Molts es pensaven que els borbons no tornarien mai.

Els prohomes de San Sebastián eren presos polítics en aquells moments, però aquell 14 d’abril de 1931 van sortir de la presó i van anar en taxi a prendre possessió de la República democràtica, que seria liquidada un altre cop per l’exèrcit espanyol només cinc anys després, aquesta vegada amb tonalitat clarament feixista i no simplement autoritària, com havia estat el cas sota Primo de Rivera.

Hi veu algú certa similitud amb la situació actual? Serà el Sr Rajoy Brey un dictablando i augura la situació política cada dia més inestable de l’estat un futur millor? Cap govern majoritari, cap oposició efectiva…

En qualsevol cas els Catalans vam sobreviure les persecucions de Primo de Rivera i de Franco per un total d’uns 50 anys i segur que sobreviurem el 155, que ni tan sols està envoltat per un marc protector legal suficient. I la família de Felipe VI no s’ha preocupat sempre de les constitucions tant com els darrers membres diuen ara. Per la seva tria, Alfonso XIII fou un monarca inconstitucional i antidemocràtic que va promoure i tolerar una dictadura militar profundament anticatalana.

Joan Gil

Tags: 155, Catalunya, Feixisme, Guerra de 1889

El fiscal especial Mueller s’acosta cada dia més a donar un disgust a Trump. No té la sort de poder prendre les mateixes llibertats com els fiscals espanyols, però acaba d’obtenir encausaments i ordres de processament contra tretze russos per frau contra els Estats Units, la Comissió Electoral i el poble dels EUA atorgada per un Grand Jury, un grup anònim de ciutadans americans. Aquesta gent havien vingut als EUA, creat una nova companyia d’internet a St Petersburg amb 80 experts que estudiaven la situació i les enquestes i escrivien tuits i mails falsos. Havien establert una xarxa d’ordinadors nord-americans, establert comptes fent-se passar per ciutadans interessats en política, treballat empleant matons professionals agitant on calia, pagat anuncis als diaris i fins i tot organitzat manifestacions, tot això per afavorir Trump contra Clinton i establir un nivell de caos i tensions  interiors que creessin dubtes contra el procés electoral de la nació i la seva democràcia. En un cas, els seus agitadors havien organitzat dues manifestaions els mateix dia a Nova York, una a favor i l’altre en contra de Trump. A Palm Beach a la Florida van llogar una actriu fent de Hillary Clinton dintre d’una gàbia i la van passejar pel carrer. Trump seguia repetint que ficaria la Clinton a la presó, com si tingués el poder de fer-ho. Hom pot reconèixer les males intencions. Facebook té un problema perquè van acceptar molts anuncis russos per molts diners. Van obrir també un web que pretenia identificar-se amb la dreta religiosa (que són organitzacions ultradretistes) i ensenyava a Hillary Clinton pegant cops de puny a Jesucrist

Li sembla a algun lector que el govern rus i Putin no tenien res a veure? Qui va pagar? Segons sembla, un bilionari molt relacionat amb Putin, Yevgeny V Prigozhin, conegut com a “Putin’s cook”, el cuiner de Putin, (hi ha una foto on se’l veu servint un dinar a Putin) per un dels seus principals negocis. Com han gosat fer una barbaritat semblant?! El pitjor insult i el més greu és que van guanyar contra totes les apostes. Cal afegir no obstant que aquestes activitats s’havien iniciat en 2014, però van culminar en l’elecció de 2016. S’ho havien estat preparant?

Els comentadors fan notar que aquesta revelació no diu res del hacking d’emails i la seva publicació per WikiLeaks que va ensorrar la Sra Clinton, ni de les connexions amb Trump. Altrament, l’FBI i el Departament de Justícia fan notar que ni ells ni ningú més sabrien determinar si això va influenciar el resultat de l’elecció o no. Que cadascú pensi el que vulgui. La connexió amb Trump establint complicitat encara vindrà, però de moment Mueller ja ha demostrat que un crim electoral insòlit existia. Què més seguirà? Sens dubte establirà el coneixement i cooperació de Trump en la conspiració. No obstant, el cop final, que hauria de conduir a l’impeachment i destitució, és que Trump repetidament va intentar tapar i evitar la investigació. “Obstruction” va costar el càrrec a Richard Nixon i va anar de poc amb El President Bill Clinton.

Les connexions de la campanya Trump amb la trama russa

El NYT ja ho ha explicat clarament. Hi havia un jovenet desconegut a la campanya anomenat Papadopoulos encarregat amb estudiar Rússia i fer contactes socials, que en principi no és cap crim. Es va introduir en cercles importants i un dia a un cocktail, torrat, va explicar a l’Ambaixador d’Austràlia a Londres que la campanya tenia material brut i comprometedor sobre Hillary Clinton, cosa que ningú sabia. Estabornit, l’ambaixador va notificar el seu govern que, perplex, no va fer res. Setmanes després, els emails comprometedors es van fer públics a traves de WikiLeaks i el Sr Assange. Els australians, veient-lo, van decidir informar immediatament el govern americà  Barack Obama fou notificat i va manar obrir una investigació, que va trobar que era veritat, però agonitzant pels dubtes, no va informar ni a Clinton ni a Trump. En canvi va imposar sancions a Russia sense explicar del tot la raó. En Papadopoulos va estar a punt d’organitzar una trobada de Trump amb Putin, que l’ara Fiscal General Sessions, membre de la campanya de Trump en aquell temps, va vetar per la falta de credencials i la joventut de Papadopoulos.

Altrament seguint contactes molt complicats, hi va haver una trobada a l’edifici Trump de Nova York entre representants russos d’afiliació molt sospitosa i la campanya Trump incloent el fill i el gendre de Trump, on es van oferir materials bruts que tenia Rússia sobre la Clinton. Els Trump van respondre que era molt interessant i que ja en parlarien més tard. El fiscal Mueller sembla tenir membres de la campanya “girats” disposats a donar testimoni.

Naturalment, el candidat Trump no en sabia res de tot això.  Eren tot coses dels subalterns. I Santa Claus existeix.

Obstrucció

No està gens clar per ara que els contactes de la campanya Trump amb els russos haguessin violat el Codi Penal federal, però obstruir una investigació sí que és un crim molt greu i Trump ho ha fet en públic amb molt poca vergonya i ignorant els seus advocats. Va amenaçar el seu amic i col·laborador Sessions, actual Fiscal General, perquè s’havia inhibit de la investigació contra ell enlloc de bloquejar-la; va destituir el cap del FBI després d’exigir-li en va lleialtat. Els empleats federals estan sota l’autoritat administrativa del President, però són lleials només a la Constitució, a la Llei i al poble americà i no accepten ingerències al seu treball (quin exemple pels fiscals espanyols!). Trump segueix amenaçant a Mueller amb destitució (que seria un suïcidi, com va passar a Nixon) I els tuits presidencials estúpids i les bestieses que diu a les conferències de  premsa sense guió escrit, més d’una vegada han sonat com confessions.

Potser hom podria afegir una certa admiració per l’atreviment descarat dels russos en un temps quan ningú creia en una victòria de Trump, que ni tan sols tenia preparat un discurs la nit de la victòria.  En temps passats, hauria estat un Casus belli, un motiu sense precedents per declarar la guerra o almenys trencar relacions. Trump sembla haver estat el regal de Putin a la nació Americana i al món. Sens dubte, ens odia.

Seran detinguts els tretze russos?

Probablement no, almenys que se’ls acudís anar a un país amb tractat d’extradició amb els EUA, però no aniria ni remotament com ha passat amb els presos polítics que seguim tenint.

Després que un Grand Jury o un jutge hagi determinat que hi ha causa probable per jutjar un individu, l’encausament és automàticament una ordre de detenció. L’acusat es presenta immediatament amb el seu advocat davant d’un jutge i demana la llibertat provisional amb una fiança proporcionada amb als mitjans disponibles del detingut. Aquest dret a la llibertat provisional és fonamental en la tradició legal anglosaxona: un ciutadà que encara no ha estat condemnat segueix en possessió de tots els seus drets civils i constitucionals i no pot ser privat de llibertat. El jutge pot fer excepcions. Per exemple els acusats de crims capitals amb proves convincents, gairebé mai són alliberats, i membres d’organitzacions criminals com grans traficants de drogues perillosos, tampoc surten. El perill de fuga ha de ser considerat en acusats riquíssims, però acaben acceptant arrest domiciliari vigilat amb un instrument electrònic. Mueller va denunciar un bilionari de la campanya de Trump (Menafort), propietari d’un avió, per rentar diners i fer negocis il·legals amb Rússia, i ara sembla que hi ha afegit estafa bancària. No obstant la seva condemna, els fiscals no han aconseguit encara ficar-lo a la presó perquè està apel·lant i segueix essent un ciutadà amb tots els drets.

Quin contrast tan gran amb la trista i undemocràtica realitat que pateix el nostre país! Caldria un país on fiscals i jutges independents  fossin lleials a la llei escrita, l’esperit d’una  Constitució verdaderament democràtica i el poble que serveixen i haurien de protegir, i que entenguessin que el poder dels polítics en el seu cas és només administratiu i que no accepten ordres en l’exercici del seu càrrec.

Fa dos dies el canal Fox, el més conservador i trumpista de tots, va entrevistar un ex-director de la CIA per parlar de la intervenció russa. La periodista va preguntar si els EUA també ho feien això de manipular eleccions estrangeres. L’entrevistat per un moment es va mirar el sostre i al final va respondre “Mmm… Només per bones causes”

Joan Gil

Vull explicar exactament què em va passar fa uns mesos a la ciutat de Dallas. Era un dia maco i vaig decidir anar a Dallas amb el tren suburbà i transbordar a un dels cinc trens lleugers o tramvies radials que cobreixen tot el centre d’aquesta ciutat. Volia visitar el meravellós parc zoològic que recomano a tots els turistes.

Vaig ser assaltat per un jove negre quan estava esperant el tramvia per tornar a Fort Worth a l’exterior del zoo. Quan el tren ja arribava, un jove que a mí em va semblar un teenager (m’equivocava, té 26 anys) se’m va acostar i em va espetar que necessitava el meu iPhone (que duc sempre a la butxaca de la camisa i probablement m’havia vist consultar mentre esperava), i que me’l anava a prendre. Va procedir a ficar les mans a la butxaca en qüestió estibant. Jo no hi vaig estar gens d’acord i vaig agafar fortament les dues mans de l’agressor. Jo no crido mai però vam començar a girar enganxats per les mans i la meva butxaca de camisa sense que cap dels dos fes progrés. Els altres que esperaven el tren van fer rotllo al voltant sense ficar-se en res. El tren va entrar a l’estació i es va aturar, obrint totes les portes i els passatgers van sortir a les finestres i portes obertes a mirar-s’ho sense dir ni fer res. Una estona va passar. Jo vaig rebre unes petites esgarrapades al braç i l´home em va estripar una mica la camisa. Em vaig mirar molt de prop la cara del lladre. Em vaig pensar (pel meu compte) que segurament era un pobre negre vivint sense mitjans que volia un iPhone i estava fent un disbarat; em podria haver fet mal i no ho va fer. Al final, després de 5-10 minuts, va anunciar que se’n anava i va fugir creuant les línies d’espectadors sense que ningú el molestés. Havia intentat robar però no havia semblat gaire violent.

Aleshores la revisora i el conductor es van presentar exigint que denunciés el cas. Molts espectadors em van felicitar per haver guanyat. Jo sentia una certa ràbia interior i no pas contra el lladre. Tinc 77 anys i ningú havia volgut ajudar. Al final, de mal grat, vaig cedir i vaig acceptar baixar a la pròxima estació a parlar amb la policia de trens i una patrulla de policies regulars que m’estaven esperant. Un dels policies va dir rient que hi havia una càmera de vídeo molt bona a l’estació. Uns senyora espectadora es va afegir exagerant la severitat de l’atac i demanant càstig dur d’allò que minuts abans havia tolerat sense obrir la boca.

Em van donar un telèfon on em podrien notificar quan el criminal estigués detingut. El vaig estripar. Quan detindrien als espectadors? Setmanes després, un ADA (fiscal assistent del districte) em va trucar a casa. El criminal ja estava empresonat i seria jutjat. Ell pensava demanar 25 anys, esperant sens dubte que jo em posaria a saltar d’alegria. 25 anys per intentar robar un telèfon? No, és que ell ja havia fet una altra cosa que no em va voler explicar. Des de fa uns dies, em telefonen demanant que vagi a testificar a Dallas el dia del procés a primers d’Abril. Els he enviat a fer punyetes. Volen que presenti aquell desgraciat que em va fer tan poca cosa com a criminal habitual i perillós i que ajudi a empresonar-lo per 25 anys. No pas jo.

El cas em va recordar la famosa tragèdia patida per la novaiorquesa Kitti Genovese de 28 anys a la porta de la casa on vivia a Kew Gardens, un barri treballador de Queens, a les tres de la matinada del 13 Març de 1964. La publicació al New York Times en primera plana de l’escàndol de 38 persones que ho van veure o sentir tot i no van fer res, va despertar interès i estudis en allò que avui en dia es diu “bystander effect” o a vegades síndrome de Kitti Genovese. I així vaig entendre que el que em va passar, la manca de solidaritat amb un home vell, era la regla, no pas l’excepció. En general un grup que és testimoni d’una desgràcia no fa gairebé mai res per ajudar, esperant que un altre ho faci. Això sí: tots senten gran simpatia per la víctima. Al tramvia, després de l’incident, la gent em somrèia i felicitava molt.

La violació i assassinat públics de la jove Kitti Genovese a Queens

La Kitti era una filla d’immigrants italians que vivien a Kew Gardens. Un dia la mare es va espantar molt veient un crim i la família va decidir marxar a un poble més segur a Connecticut, però la Kitti ja havia acabat High School i va triar quedar-se a la ciutat a fer la seva vida. Es va casar molt jove, però el matrimoni fou anul·lat. La Kitti va trobar una noia que l’estimava molt i van viure juntes fins el dia del crim.

La noia va començar a treballar de cambrera a bars i restaurants, on va cridar l’atenció pel bon caràcter, seriositat i la confiança que inspirava. De fet, molt jove encara, la van fer encarregada d’un bar bastant gran a un barri treballador, feina de responsabilitat que va fer de molt bon grat. En aquells temps, la Mafia era una part integral de la societat. No venien drogues encara, sinó que cobraven “protecció” dels negocis i locals, organitzaven prostitució (il·legal a NY tant ara com llavors) i sobretot acceptaven apostes esportives igualment il·legals. Un dia la Kitti fou enxampada per la policia amb diners i papers d’apostes de camí a trobar-se amb un boss mafiós. Va passar una nit a la Comissaria però l’endemà un advocat la va treure i els que la coneixien només van riure. La gent ho entenia tot. La Màfia era una part de la societat i les apostes agradaven a tothom.

El crim, a la matinada del 13/03/1964

Un dels problemes de ser l’encarregada d’un bar és que s’hi havia de quedar fins les dues de la matinada per tancar i havia de tornar a casa quan els carrers estaven buits i era fosc. La Kitti va tornar com de costum en el seu petit cotxe, que deixava sempre de franc a l’aparcament de l’estació de trens de Long Island, només a uns 30 m. de l’entrada del seu edifici. A la cantonada un home assegut al seu cotxe la va veure i va sortir del vehicle molt aprop amb un ganivet a la mà. La Kitti el va veure i va apretar a córrer cap a casa. L’home la va enxampar quan ja estava sota la paret del bloc on vivia, i sense dir res, la va apunyalar greument al pit causant el col·lapse d’un pulmó.

La Kitti va cridar a la desesperada demanant ajut. Una finestra es va obrir i un home va cridar: “Deixa en pau aquesta noia” El criminal, preocupat, es va retirar al seu cotxe, mentre la finestra es tancava i el veí molestat tornava al llit. La Kitti va aconseguir aixecar-se, sempre cridant i demanant auxili i va poder girar a peu o arrossegant-se la cantonada cap a casa. L’assassí s’ho va mirar tot i va veure que els llums s’havien apagat i no se sentia ni passava res. Podia tirar endavant. Als 30 minuts va sortir de l’auto a fer la segona part i acabar la feina. Va haver de buscar la Kitti, desapareguda al voltant de la cantonada, però la va trobar a l’entrada del seu edifici. Com passa sovint a NY, l’edifici tenia dues portes i per obrir la segona cal tenir una clau que la dona, malferida i mig inconscient, no va poder trobar, quedant atrapada, però sempre cridant. Ningú havia sortit.  L’assassí la va trobar, ferint-la més i violant-la sense que ningú reaccionés ni al soroll ni als crits. Hi havia un entrepís prop de la porta, i un veí ho havia sentit tot a través de la porta tancada posant-se a tremolar amb por de sortir però sense trucar la policia. La seva mare el va descobrir i va entreobrir la porta, veient el final de la tragèdia manant a l’home trucar la policia. Va ser ella qui va sortir i confortar la pobre Kitti ja agonitzant, que va morir a l’ambulància.

La policia va interrogar veïns que ho havien vist però no van fer res. Al final van trobar un home lleter que a aquelles hores repartia llet fresca a certes botigues que va dir que havia vist un home sospitós. El va descriure creant un dibuix que fou extraordinàriament ben fet.

L’assassí és detingut set dies després per dos vellets retirats

El criminal es deia Winston Moseley i tenia 29 anys. Tot feia creure que no seria trobat mai. Ell fou un dels pitjors i més odiosos psicòpates criminals mai vists a la ciutat, gent que cometen crims per divertir-se i no senten res per ningú. Vivia a Ozone Park, un altre barri de Queens i tenia molt bona vida. Tenia una feina molt bona on era molt respectat, estava casat amb una infermera, tenia tres fillets petits i era propietari de la casa on vivia amb la seva mare, la muller i els nens. A la nit sortia de casa i pujava al cotxe per anar de cacera. Ningú, ni la policia, podria creure que fos un criminal tan perillós. Un dels elements més freqüents dels psicòpates és la necessitat que senten de burlar-se de la policia i de tothom i de fer coses a la vista d’altre gent. Així és com va caure.

Un home gran anava passejant prenent el sol per la tarda per un carrer d’Ozone Park, a un barri treballador mixt, blanc i negre, amb cases petites individuals, humils però maques i ben cuidades que haurien estat el somni i l’enveja de molts treballadors pel món. El senyor va trobar un home negre (en Winston Moseley) que estava traient un televisor (molt car en aquells temps) i altres estris d’una casa on no hi havia ningú i ficant-lo al seu cotxe. Li va semblar que estava presenciant un robatori molt descarat en viu i va tenir el coratge d’interpel·lar el lladre, preguntant-li què feia. No, ell només estava ajudant els propietaris a mudar-se. I tan tranquil va tornar a entrar a la casa a seguir robant. El passejant va veure un veí també d’edat avençada que sortia a la porta i li va preguntar si era veritat que els seus veïns es mudaven. No! El segon ancià es va girar, manant un fill a l’interior trucar la policia. Però i si el lladre fugia amb el cotxe? Ah, no, el primer vellet sabia com evitar-ho. Va alçar la capota del cotxe i va arrencar els cables de les bugies (que el lector consideri que això era fàcil en cotxes dels 1960). El lladre va sortir i efectivament va intentar en va engegar el cotxe. Reconeixent la gravetat de la situació, va apretar a córrer, amb el segon jubilat corrent al darrere seu fins que es van presentar dos policies.

La policia

Els policies havien escrit  una pàgina desagradable l’endemà del crim. Van dur a la comissaria la companyona de Kitti a interrogar-la amb qüestions íntimes i suposicions. L’homosexualitat per se no era cap crim, però hi havia una ombra sobre els homosexuals de ser gent viciosa, indesitjable i perillosa, possiblement criminals, i van fer patir molt per hores aquella noia tan tresbalsada i absurdament acusada. Molts policies van reconèixer que havien escrit una pàgina vergonyosa.

Com que el crim de Winston Moseley (robar televisions) semblava poca cosa, el va entrevistar un detectiu jove, el qual es va admirar molt que una persona tan ben establerta, amb família, respectat i amb alguns diners robés televisions. Això ho fan gent molt diferent. Què ja ho havia fet abans?  Sí, unes quaranta vegades, va confessar en Winston tranquil·lament. Ara sí que el detectiu es va amoscar i va començar a buscar fitxers amb casos de robatoris recents amb assalts i violacions de dones que podrien estar relacionats. En Winston va reconèixer orgullosament que sí que ho havia fet tot i més i podia oferir detalls.

El detectiu va anar a buscar els altres investigadors responsables pel cas de la Kitti, encara sense aclarir. Es va mirar el dibuix fet amb indicacions del lleter i va dir que si buscaven aquest home, ja el tenia detingut. L’acusat va confessar fàcilment. Era un necròfil. Li agradava matar dones perquè eren més fàcils que els homes. Havia assassinat la Kitti perquè aquell vespre simplement havia tingut ganes de matar algú.

La policia es va trobar un altre problema molt gran. En Winston Moseley admitia i descrivia dos assassinats previs. El segon era particularment odiós i la premsa n’havia parlat molt (com ell volia).  En Moseley, passejant de matinada com sempre en el seu cotxe havia vist una dona que per la raó que fos havia sortit a l’exterior de la seva casa, mentre la família dormia al primer pis. En Moseley la va malferir i violar. Enlloc d’anar-se’n fugint, va ficar la víctima a l’interior de la casa calant foc a l’edifici. Hi havia un problema greu, perquè en aquell moment un altre home ja havia estat detingut i estava essent jutjat per aquest assassinat amb violació i la crema d’una casa amb residents dintre, que hauria significat la pena de mort segura. Com era la seva obligació, els policies van anar a parlar amb el fiscal, l’advocat defensor i van declarar com a testimonis explicant que l’home processat no podia ser el culpable. El fiscal es va molestar molt perquè l’acusat que ell tenia no era cap angelet, sinó que havia estat mirant d’empresonar-lo per temps i no ho va voler acceptar.  El desgraciat fou sentenciat. No he pogut saber mai com va acabar. Probablement algú el va indultar o commutar la sentència, qui sap.

Sentència de mort

Winston Moseley fou jutjat i condemnat a ser executat a Sing-Sing. Els seus advocats van apel·lar a la segona instància al·legant una formalitat tècnica i la sentència fou commutada per presidi a perpetuïtat. Al poc temps de estar empresonat prop de Buffalo, es va escapar. Va envair una residència, lligant el marit i violant la dona en la seva presència. Poc després va tornar a violar una altra dona. Fou re-arrestat i va rebre 15 anys addicionals per cadascun dels dos nous crims. Després d’això va fer bondat i va viure a la presó 51 anys, un rècord absolut per l’Estat de Nova York. Va morir en Març de 2016, cosa que Fou publicada al NYTimes i a molts altres diaris.

Denúncia d’un home amb consciència

Suposo que a Catalunya hom deu poder veure la sèrie televisiva Blue Bloods on surt el Police Commissioner de Nova York (cap de policia) que a vegades es molesta quan reconeix coses que no li semblen bé. Això va passar en 1964 després de la mort de Kitti Genovese. El cap de la policia de NY, molt indignat, va passar la llista de veïns interrogats que van admetre haver sentit els crits sense fer res a un periodista prominent del NYTimes, que ho va publicar a la primera pàgina, afirmant que 38 ciutadans havien negat assistència a una jove que estava essent assassinada. La indignació, l’escàndol i l’horror es van escampar per tota la nació. Al final sociòlegs i psicologistes ho van discutir. La reacció d’un grup (dit bystander effect o també Kitti Genovese syndrome a Amèrica) fou l’actitud del públic que calia esperar, pensant que un altre dels que ho veien ja hauria d’intervenir i no indicava manca de solidaritat. És un mecanisme social que persisteix i no pot ser evitat fàcilment. Potser algun lector hi pensarà i ho farà millor, si el cas se li presenta.

Per cert, el NYT va haver de rectificar una mica. Van ser algunes menys de 38 les  persones indiferents que havien ignorat els crits agonitzants de la Kitti durant mitja hora. Dues van de fet trucar la policia, que va respondre que devia ser una de les baralles familiars freqüents i que no se’n preocupessin.

Joan Gil

Voldria explicar aquí una història producte del terror Stalinista durant els anys de la Unió Soviètica. En els darrers anys, molts autors russos estan aconseguint traduir a l’anglès llibres que expliquen com va ser tot des de dintre durant el període comunista, molt diferent de com se’ls presentava en la propaganda de la Guerra Freda. Aquesta història tan terrible de coses que van anar molt malament però van ser sovint ignorades per la majoria de la població, podria fer-nos entendre perquè les víctimes del terror franquista segueixen sota terra on els seus enemics les van deixar.

El nou llibre explica la història d’un home que havia crescut a un orfanatge soviètic sense saber res dels seus pares. Arribat a l’edat adulta, en va sortir i va decidir lluitar per esbrinar la raó per la seva desgràcia. Curiosament l’orfanatge havia preservat el seu verdader cognom, però no el patronímic derivat del seu pare (com ara Ivanovitx), usat socialment molt sovint pels russos. Al final va rebre una trucada d’un registre civil donant-li el nom d’una germana, de la que no sabia res. La URSS ja s’havia desintegrat i hi havia un nou govern.

La germana era una dona bastant més gran que recordava haver tingut un germanet molt petit, quan un dia la policia es va presentar a casa i se’ls va endur a tots quatre sense que es coneguessin les raons. Els pares van desaparèixer a camps de concentració i la mare ja era morta. Els quatre van quedar dispersats sense saber perquè.  Els germans es van entestar a averiguar com havia acabat el pare.

No tenia res de fàcil, però van trobar la presó-camp de concentració on l’havien ficat i fins i tot el certificat de defunció. Els germans haurien volgut retrobar les seves restes, però semblava impossible.

Al final van trobar un senyor que els va aclarir unes quantes coses sobre certificats de defunció soviètics. La causa de mort era gairebé sempre falsa (sortien molts atacs de cor); el lloc de la defunció era inventat. L’única cosa digna de confiança en el certificat era la data de defunció. Aquest amic els va ensenyar una altra cosa: llegint un grapat de certificats, cridava l’atenció quanta gent havia mort el mateix dia que el seu pare. Conclusió? El seu pare havia mort en una execució massiva stalinista.

Al lloc de l’empresonament original això no constava que s’hagués fet mai i de fet el pare havia estat traslladat a un altre camp on potser es feien només execucions. Els germans hi van anar. Al final el nou govern del municipi on el camp estava situat es va declarar tresbalsat. No en sabien res. Després d’una verdadera guerra burocràtica, van poder entrar al recinte acompanyats d’una unitat militar equipada amb material per excavar.

No va costar gaire feina. A un lloc pla era fàcil reconèixer fosses d’enterrament, moltíssimes. En van excavar només una, on van trobar a poca profunditat uns 20 esquelets d’homes i dones, tots amb un forat de bala al cap (era el mètode d’execució soviètic), llençats sense respecte de mala manera. Què havien de fer? Van tornar a cobrir la troballa. Van comptar unes 350 fosses i el total nombre de víctimes eren uns quants milers, probablement 7,000. Seria impossible reconèixer el pare. Al final la ciutat, que verdaderament no n’havia sabut res, va bastir un monument públic amb tots els noms coneguts de víctimes i va arreglar i cobrir decentment les fosses sense obrir-les. Havien creat un cementiri memorial. Era el primer camp d’exterminació no-militar trobat a Rússia.  Altres camps d’exterminació soviètics serien aviat descoberts. Els germans es pensaven que el descobriment seria una sensació, però no en va ser i la premsa en va parlar poc. La gent no volien  sentir-ne res.

I això, què té a veure amb Catalunya o Espanya? Molt senzill: el govern Putin no ha prohibit mai l’exposició d’aquests o altres casos similars, però els ignora. Eren temps molt difícils. No serveix de res parlar-ne. Girem full.

Com a la transició ibèrica, el règim soviètic no fou enderrocat per una població amb set de llibertat i justícia i esperit democràtic sinó que el sistema fou voluntàriament desfet, començant pel famós discurs de la Perestroika del President Gorbatxev i acabant amb la dissolució de la URSS, oferint al poble Rus un nou estat amb votacions control·lables, lleis, la fi dels pitjors casos d’arbitrarietat, certes llibertats i drets… mentre la llibertat d’acció i el poder de l’antiga classe dominant i els seus successors quedés preservada. Ara tenen més poder i guanyen molts més diners que durant el règim soviètic.

I la conclusió final, tan vàlida a Espanya com a Rússia:

Sense poder marcar el final d’un període amb una línia roja clarament visible separant el passat del present, no hi pot haver memòria històrica, perquè el passat continua.

I tant que continua! Prou que ho demostren els presos polítics. I els antics botxins no tenen cap vergonya.

Joan Gil

Tags: Rússia, Transició

El dilluns 15 de gener de 2018 l’avió del Papa Francesc aterrirà a Santiago de Xile. Quan la seva visita fou anunciada en novembre un grup emmascarat va atacar un autobús distribuint volants contra l’església i personalment contra en Francesc. Ara és pitjor: fa un dia desconeguts van explosionar tres bombes incendiàries a l’exterior d’esglésies amb octavilles denunciant en Francesc, els bisbes xilens i amenaçant de mort el Sant Pare. La policia va aconseguir trobar a temps i desactivar tres bombes més. Un volant enclòs anunciava que la propera bomba petaria a la casulla del Sant Pare. La Presidenta Bachelet va haver  de sortir als mitjans demanant calma, respecte i solidaritat amb el Papa i ha hagut de mobilitzar forces de seguretat. Sobretot per la Missa que Francesc presidirà el dijous a Temuco, la capital dels indígenes Maputxe del sud (“Araucans” en temps colonials, inventat pels espanyols, és un nom que ara es considera insultant, encara que el nom oficial del territori es Araucaría). Hi hauran d’anar 4000 policies addicionals amb forces i equipaments especials.

(Afegit 16 Gener 2018: Al final el nombre total de bombes que  van explotar a l‘exterior de parròquies va arribar a nou. La majoria va fer poc mal excepte les dues dipositades a esglésies al territori Maputxe on van quedar totalment destruïdes. Els Maputxes tenen una religió ancestral molt diferent)

Sabent que el Papa Francesc ha guanyat a pols una reputació d’home pacific, solidari i tolerant, ple de compassió pels pobres, pels refugiats i pels que pateixen, molt més que els seus predecessors, perquè està passant això? Precisament volia anar a visitar i dir Missa a Temaco per denunciar la misèria dels indígenes. Xile és un país majoritàriament catòlic, encara que el nombre de catòlics ha baixat darrerement.

Els volants que han aparegut amb les bombes semblen explicar-ho. L’hostilitat ve de tres direccions diferents, possiblement de tres grups independents. Primer, dels greuges no satisfets de la comunitat indígena dels Maputxes que segueixen queixant-se del tracte que reben i la política d‘assimilació cultural i econòmica; segon, la insatisfacció de sectors importants per la resposta de l’església romana i  a casos escandalosos de pedofília i la negativa de l’església de castigar o fer responsables als bisbes; tercer dels grups que no volen tolerar els ensenyaments catòlics sobre matèries sexuals, sobretot els avortaments, contracepció, la homosexualitat i els transsexuals. Ara el Parlament xilè està a punt de discutir una llei sobre l’adjudicació de gènere i els transsexuals. Prudentment, la cambra ha ajornat el debat fins la marxa de Francesc.

Cal recordar que Francesc es va negar a reformar en res la doctrina sobre aquests assumptes, però va canviar molt la forma de tractar-los, acabant amb l’obsessió de certs clergues i ultraconservadors, per exemple, amb l’avortament, que en els temps del Papa Wojtyla semblava haver esdevingut la primera i més important preocupació de l’església. Amb en Francesc sembla ser la justícia social. I l’amenacen amb un assassinat? És un problema que s’ha vist molt. A vegades hi ha revoltes, revolucions i eleccions que porten al poder homes que han promès canviar-ho tot i acabar amb abusos, cosa sempre rebuda amb il·lusió i entusiasme pels seguidors, que es pensen que tot canviarà. Fàcil de dir i molt difícil de fer. La dreta no tolera que li canviïn el discurs i aturin la guerra abans d’assolir la victòria; l’esquerra es queixa que amb bones paraules no ha canviat res i que no es veu res a punt de canviar. Francesc només havia canviat el discurs i la forma de parlar, irritant els dos bàndols.

1. El poble Maputxe

En els darrers anys tot el continent americà ha experimentat una revifalla molt gran dels moviments reivindicatius indígenes, encara no recuperats de  l’explotació colonial, sovint encara en conflicte amb les autoritats estatals. Als EUA la posició política dels indígenes es cada dia més forta. Fa poc es van afegir a les organitzacions negres que exigien retirar d’espais públics estàtues de personatges i militars sudistes que havien lluitat per mantenir l’esclavatge, que han obtingut èxits molts grans.  Els indígenes volen fer desaparèixer de llocs públics les estàtues de colonialistes europeus. Un dels seus recents objectius és la plaça de Colom a Manhattan amb una gran estàtua del navegador i esclavista dempeus sobre una columna al bell mig. Volien que la ciutat enviés l’estàtua a un museu i canviés el nom de la plaça. Al final, l’alcalde DiBlasio s’ha negat després de  molt debat, però diu que posarà plaques i cartells informatius al voltant explicant la injustícia, genocidi i destrucció de la cultura i llengua patida per les diverses nacions indígenes que van sorgir de la colonització ibèrica. Els grups italians s’identifiquen molt amb Colom  i el van salvar.

Els Maputxes són una nació important que ha defensat la seva cultura, personalitat, costums, les seves llengües, religió i economia dels espanyols en una guerra molt llarga (ells diuen 350 anys amb interrupcions) i finalment també dels governs de Xile i Argentina. Havien estat ramaders i agricultors fins que els invasors van desforestar el país i van haver de fer-se tots agricultors.  En l’actualitat tenen queixes molt importants contra els agricultors i companyies de fusta, a mes de problemes amb escoles, opressió cultural, i detinguts polítics. (Sona familiar?)

Originalment els Maputxe estaven repartits pel nord i sud de Xile a més de parts d’Argentina, però ara estan concentrats al sud, amb capital a Temuco, uns 700 qm al sud de Santiago. També n’hi ha a l’Argentina. El nou govern de la República de Xile va trigar temps a preocupar-se d’ells i en va resultar una altra guerra molt dura.

I això que té a veure amb el Papa Francesc? El que sembla, és que els indígenes, no sempre Cristians, donen la culpa de la seva explotació, patiment i misèria  a grups associats amb la jerarquia catòlica, de la qual Francesc és el cap nominal. Ha passat a molts altres llocs això també. Parlant i predicant amor, justícia social i tolerància està molt be, però no resol sempre els problemes. A més, sospito jo,  dona als Maputxes una oportunitat per fer-se notar al mon.

Em va molestar que a Myanmar Francesc per cortesia envers els burmesos, es negués a usar la paraula Rohingya, cosa que negava fins i tot l’existència d’aquest poble tan malaurat. Em va recordar que en els anys 1940 i 50 la censura feixista prohibia escriure el nom Catalunya a cap diari, anomenant-la en canvi “Cuarta Región Militar” Ho van fer per molts anys. Qui vulgui, pot mirar els arxius dels diaris del temps i ho veurà.

2) La pederàstia

No és la primera vegada que el problema torna a sortir. A Xile hi va haver un problema molt greu amb un rector de parròquia anomenat Fernando Karadima, que tenia uns feligresos molt afluents i fou patrocinador de molts capellans i bisbes que va abusar cruelment nens per molts anys amb la ignorància culpable o indiferència de bisbes que haurien pogut aturar-lo i evitar-ho. Molts altres cases de pedofília clerical foren reconeguts. L’home fou dut a Roma i condemnat per un tribunal eclesiàstic a una vida de pregària i penitència en privat. Amb això als Vaticans curials els semblava que tot estava arreglat. Oblidaven  que pedofília no és sols un pecat que ells tindrien dret a perdonar sinó un crim que perjudica molt i amarga la vida de les víctimes i que tots els culpables han de ser duts a la justícia i pagar indemnitzacions. Res d’això va passar. El Papa va fer Bisbe a un protegit i associat conegut del P Karadima, conegut per haver ignorat culpablement el cas, no obstant les protestes de la comunitat xilena. A l’ordenació episcopal els assistents van girar l’esquena a l’altar. Francesc ho va veure a un vídeo i un assistent li va sentir dir que eren tots “izquierdistas” A vegades dona la impressió que Francesc, com els predecessors, tampoc ha entès be el problema, que als EUA ja ha costat a l’Església uns dos mil milions de dòlars i molt desprestigi i desconfiança. En qualsevol cas, la Cúria no acceptarà mai que els bisbes tolerants i culpables puguin ser investigats o castigats i Francesc hi està d’acord. Per atenuar el problema creixent que tenia amb el seu bisbe, va oferir enviar-lo de sabbatical (vacances) a un altre lloc per dos o tres anys i tot quedaria arreglat. Es pensava de debò que amb un petit gest s’arreglava la cosa?  No és pas això el que els Catòlics xilens volien.

3) Els ensenyaments sexuals de l’Església catòlica.

Fins i tot coneixent els efectes devastadors de les doctrines de Sant Agustí, un ex-llibertí,  sobre el tema, hom troba difícil entendre l’obsessió malaltissa del Vaticà amb el tema, un que observant les regles de conducta personal, els clergues ni entenen ni estan qualificats per opinar. En qualsevol cas, la majoria d’humans ho veuen com un aspecte importantíssim de la psicologia i vida humanes, que no pot ser regulat a cops de decret i que probablement no importa a ningú més. En el conjunt de la moral i ètica no passa de ser només una de moltes coses, algunes de les quals podrien ser més importants i menys controvertides per a la comunitat.

Quan jo era petit, Pius XII tenia una mania prohibint absolutament i sense excepcions el divorci i en feia parlar molt as sermons. Prohibit, sense excepcions. Recordo al Col·legi una discussió sobre el drama d’un jutge catòlic obligat a presidir sobre un cas de divorci. Quina crueltat tan gran! Hi havia les “anulacions”, accessible sobretot a la gent rica i prominent. No han canviat mai la doctrina, però almenys ja no es passen el temps parlant-ne. Igualment, qualsevol forma de contacte sexual extramatrimonial sense excepcions era declarada pecaminosa. De fet, alguns teòlegs catòlics han dubtat que el matrimoni sigui un sagrament. On ho diu l’Evangeli?

Després van venir altres coses: Pius XII per sorpresa també va prohibir les esterilitzacions tant de dones com homes. I després tota mena de fecundacions o inseminacions artificials. Sota el franquisme com a conseqüència del Concordat del nacionalcatolicisme amb el Vaticà tots aquests decrets eren civilment obligatoris. Quan en aquell temps van sortir el primers anticonceptius farmacològics per dones, mal anomenats en aquells dies “anti-baby píndoles”,  el Pastor Angelicus (que es com es deixava anomenar Pius XII) es va afanyar a prohibir-les. Tot això segueix als llibres a Roma.

En els temps moderns, l’Església segueix mantenint una opinió completament tancada sobre el cas tan complicat dels avortaments i els intents d’imposar la prohibició a tota la població de qualsevol o cap religió. No reconeixen cap excepció, ni tan sols per violació. En Wojtyla als EUA sembla haver triat bisbes disposats a iniciar campanyes polítiques per fer-los prohibir i era una de les coses que aparentment el preocupaven més. De fet molts bisbes feien el primer discurs a la nova diòcesi demanant una intensificació de la lluita contra avortaments. Van introduir un llenguatge absurd i incendiari: que maten bebès, que un fetus ja és un ésser humà amb plenitud de drets civils, que la vida s’inicia en el moment de la concepció (que no era de cap manera un ensenyament catòlic establert). Francesc va acabar amb aquesta obsessió sense tocar en res la prohibició, pensant que això satisfaria a tothom. Naturalment, no ha satisfet a ningú.

Igualment, com era d’esperar, s’han oposat també a les fecundacions in vitro, a la subrogació i a qualsevol altra cosa que vagi sortint. Pel que fa als homosexuals, com que això és una emoció, no és pecat ni s’hi pot fer res, mentre les víctimes acceptin el celibat absolut.

Moltes d’aquestes coses acaben ser violacions de drets individuals o causen resultats i conflictes socials ominosos i el poble acaba veient tot això com hipocresies, i acaben despertant ressentiment contra el cap de l’Església.

Naturalment, el Sant Pare serà aclamat per la gran majoria de xilens, fins i tot a la capital Maputxe, Tamuco, i complirà la seva missió abans de continuar cap a Perú. Però caldria reflexionar. No s’hi val sempre dir a la gent que s’han d’estimar i oblidar sense resoldre els problemes. Hi ha pel món més víctimes que victimistes.

Es veu que molts argentins estan ja de camí per avió, tren i cotxe creuant els Andes amb l’esperança de veure el seu compatriota. Francesc, que ha visitat tants països llatinoamericans fins ara s’ha negat a posar els peus a la seva Argentina natal, no obstant haver rebut ja dos Presidents argentins al Vaticà. Diuen que el problema és polític però no ho ha explicat mai.

Joan Gil

Afegit

El Sant Pare ja ha marxat cap a Perú, aquesta vegada no pas tan feliç com en altres ocasions. La premsa nota la defensa que va fer del Bisbe que havia fet possible i tolerat els abusos del P Karadima, dient irritat que no hi havia proves contra ell i que sense proves tot eren calúmnies. Després de dir “calumnia” va afegit “Queda claro?” I va girar l’esquena.  Però algunes víctimes diuen que aquest bisbe va presenciar en persona els abusos de Karima i que hi ha acusacions contra un total de 80 capellans catòlics. S’han passat anys presentant proves. La gent sembla haver-s’ho pres malament. Es veu que la Cúria no tolerarà mai que un Bisbe sigui castigat.

Entre els Maputxes, abans de la seva arribada activistes van cremar una altra església catòlica, tres helicòpters, uns quants camions i una escola. Va dir Missa a una base militar que havia servit de centre de tortura durant el règim de Pinochet i que els indígenes afirmen que és territori robat a la seva nació. Al seu sermó Francesc va dir que la violència genera violència i que una causa justa perd legitimitat. Fins i tot la Presidenta Bachelet va demanar perdó pels mals tractes.

On s’havia ficat en Francesc! Li van interrompre el sermó fent sonar en to molt alt instruments musicals maputxes. Sembla que els mitjans internacionals han fet un seguiment mínim del cas. Els somriures i demanar perdó no ho arreglen tot

Aquell vespre marcaria el renaixement del catalanisme polític que conduiria a l’establiment d’una semblança d’autogovern i llibertat a Catalunya després de la deixa del Caudillo feixista.

L’alcalde de Barcelona era un home anomenat Josep M de Porcioles, representant de la burgesia catalana de dretes i pro-franquista sortida de la guerra civil, que creia que el règim estava bé i que amb somriures i bones cares i petonets l’odi anticatalà i l’opressió cultural de Madrid es podrien millorar. Molts altres s’ho han pensat. El Dictador havia acceptat una miqueta la campanya del seu fidel servidor Porcioles i havia vingut a Barcelona a presidir un dels seus Consejos de Ministros, ens va tornat el Castell de Montjuïc per primera vegada (jo crec que el van haver de tornar moltes vegades), va acceptar una Carta Municipal i sobretot va autoritzar que tingués lloc al Palau un homenatge a Joan Maragall amb motiu del seu centenari. El Dictador no hi assistiria, això hauria estat massa, però hi va enviar ministres presidits pel futur demòcrata del PP, Manuel Fraga Iribarne, que pocs anys després començaria a referir-se als polítics catalans com pitufos.  Tan importants com els de Madrid no hem estat mai, però  en Fraga va acabar de pitufo gallec.

Degut a l’autoritarisme i intolerància dels governants d’aquells temps dolents, van crear un conflicte innecessari que acabaria esdevenint històric. L’Orfeó Català tenia i segueix tenint el costum d‘interpretar  El Cant de la Senyera, el seu himne oficial, al final de les funcions. En aquest cas, cal recordar a més que la lletra fou escrita per Joan Maragall. Hi va haver discussions entre els dirigents feixistes, que probablement ni sabien qui era Maragall. El nivell d’opressió i vigilància que patíem en aquell temps tan terrible faria semblar el 155 actual com unes vacances primaverals. El Governador Civil del règim a Barcelona, un home difícil d’0blidar, va prohibir interpretar el Cant de la Senyera. Perquè?

Als pocs minuts de començar el concert, uns joves valents es van posar dempeus i van començar a cantar-lo repartint a més uns volants escrits per Jordi Pujol descrivint de forma escaient i acurada  qui era el Caudillo Franco. Es veu que s’ho estaven esperant, perquè immediatament les portes es van obrir i els policies grisos (nacionals) amb la porra la mà van entrar repartint cops i bastonades, maltractant tant als activistes com als altres espectadors, homes i dones de qualsevol edat. El 1 Octubre de 2017 no va ser la primera vegada que policies espanyols ataquen manifestacions civils pacífiques. Només que en aquell temps vam haver de callar tots. Els diaris del règim, tant escrits com els dos Diarios Hablados que TOTES les emissores d’Espanya estaven obligades a transmetre en viu (com passa a Corea del Nord), feien només referències obliqües i difícils d’entendre a la situació i tot seguit es posaven a parlar del Glorioso Alzamiento Nacional i de com la República havia estat dominada per rojo-separatistes i com cremaven les Esglésies i assassinaven capellans i monges. Sort que el Caudillo ens va salvar d’això i de moltes més coses feia ja més de 20 anys. Calia recordar-ho tot cada dia, cada dia, cada dia, sense deixar-se’n ni un. Els assassinats de monges i capellans per Republicans malvats durarien prop de 40 anys. Quina manca d’originalitat. El Sr Rajoy Brey no pot entendre que el seu 155 no pot ni remotament reproduir l’horror dels 40 anys de dominació feixista, que ens van fer patir molt però no van aconseguir res. Està condemnat al fracàs. La Dictadura de Primo de Rivera fou substituïda per una Dictablanda, que és el paper que el Rajoy està fent.

L’acte de protesta al Palau havia estat organitzat per Jordi Pujol, un graduat de la Facultat de Medicina que no va practicar, fill de família burgesa molt afluent, educat en l’esperit militant del patriotisme català i la religió catòlica. Curiosament va presidir sobre el desenvolupament de l’ungüent antibacterià per ferides Neo-Sporin, que tothom que vulgui pot comprar en l’actualitat  a qualsevol drugstore o supermercat nord-americà (però es diu Neosporin).

Pujol havia presidit ja la campanya molt exitosa contra l’adulador franquista professional i Director de la Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, que dirigia el diari per ordres de Madrid contra la voluntat del propietari. Aquest individu va anar a missa a una església de Gràcia i, indignat pel sermó en català, va anar a la sagristia a declarar en veu molt alta que Todos los Catalanes Son una Mierda i va deixar una targeta de visita explicant que ell era Director de la Vanguardia Española i Procurador a les Cortes franquistes. Penseu com volgueu de Jordi Pujol, però va ser una de les poquíssimes vegades quan els Catalans vam ensenyar les dents i guanyar. A més de repartir les octavilles escrites per ell, va aconseguir fer un boicot comercial d’anuncis al diari. Galinsoga, veient que havia perdut i estava a punt de saltar, va publicar editorials covards negant-ho tot. Però el van engegar de mala manera. En Pujol havia guanyat.

Jo era molt jove i estava anant a un curset de Coll Alentorn sobre història de Catalunya, que es va acabar en sec. Em penso que en Coll fou detingut també. Història s‘estava fent davant els nostres ulls. Els que hi érem, tenim l‘obligació d’explicar-ho.

En Pujol no va assistir al Palau de la Música aquell vespre, però havia organitzat la protesta. Hores després fou detingut, torturat i arrossegat a un Consell de Guerra (!!) per sedició i rebelió, com segueixen fent ara, i sentenciat a 6 anys de presó a Saragossa, dels quals en va complir 2 1/2, seguits per un any de residència forçosa a Girona. Havia esdevingut un pres polític, ni el primer ni dissortadament el darrer. Em recordo que quan l’acabaven d’enpresonar i es deia que el torturaven, jo vaig participar a una manifestació davant del Bisbat exigint que l’Arquebisbe anés a la Via Laietana a protegir-lo, posat que Pujol era tan religiós. El nom de Pujol va aparèixer aviat a tot arreu per les parets dels carrers. Diuen que van ser joves militants del PSUC els que ho van fer. Gràcies a aquestes pintades, Barcelona i Catalunya van aprendre qui era en Jordi Pujol.

Perquè hom no explica tot això parlant de les acusacions sovint difícils d‘entendre de caire econòmic i sovint personal que hi ha contra ell? Jo no he he aconseguit entendre-ho mai, ni m‘interessa, però els articles que he llegit acaben afirmant al·legacions de corrupció. L’única cosa que consta és que el President no va pagar impostos sobre l’herència del seu pare. És sens dubte una violació de la llei, però als EUA es veu molt diferent. El govern federal aquest any només fa pagar quan és més de 5.5 milions. Els Republicans sempre en diuen „Death tax“, un segon impost arbitrari, perquè el propietari ja ha pagat quan va adquirir els diners i fan notar els problemes, sobretot la destrucció de petites empreses familiars per haver de pagar. Sobreles actuacions empresarials i financeresdela família, el President Trump i els seus amics han fet coses pitjors i els rics no li retreuen res. Vull dir, que tant jo com probablement la majoria de lectors trobem malament certes coses atribuïdes als Pujols, però que gent del seu grup socio-econòmic potser no ho veuen així i en qualsevol cas, no n’hi ha per tant com voldrien els espanyols. No obstant els anys d’investigació i recerca intensiva dels fiscals i tribunals de l’estat, encara no he vist enlloc un “quid pro quo” demostrat, un favor a canvi d’un altre. És curiós aquest interès per la suposada corrupció d’altri venint del PP. I no invalida el significat històric i el patriotisme del President Pujol. Només el vaig veure personalment quan  va venir amb la Marta Ferrusola a NY en el marc d‘una tournée d‘acomiadaments que feia al final dels seus 23 anys de govern. Em veig assegut a la taula a pocs metros de l‘encara President mentre deia que ell només era “un enamorat de Catalunya” M’ho vaig creure. Vet aquí un home vell, políticament exhaurit, que no havia sabut retirar-se a temps, que repartia versions escrites del seu discurs mediocre i repetitiu, ombra trista del gran polític amb tanta empenta que havia sabut lluitar com un lleó per Catalunya i havia caigut abatut pel menyspreu i poder de l’Espanya que ell havia intentat servir. Jo no hauria votat mai per ell o la seva CiU però el dia de la seva visita a Nova York jo em vaig sentir orgullós de veure’l tan aprop i el meu cor es va aixecar veient per l’aire damunt el tràfic de Lexington Ave una versió inoblidable i molt gran de la nostra senyera. El President elegit de Catalunya estava a aquell Hotel.

No ha estat la primera vegada que Jordi Pujol fou atacat financerament a Madrid, no obstant ser un unionista que per anys va parlar contínuament de l’encaix ansiejat a Espanya que ell volia, probablement en forma d’un estat federal. Perquè es van negar a negociar amb ell? Perquè no li van agrair la defensa política del Gobierno durant l’odiós atac de la Guàrdia Civil al Congrés? El moment fou perillosíssim i Pujol ho va fer molt bé i va ajudar a restaurar l’ordre polític de l’Estat. El borbó pare li va dir el famós „Tranquilo, Jordi“ Ningú a Madrid el reconeix ni li va donar les gràcies. Jo estava a Philadelphia i com que ni sabíem què seria l’Internet, em passava temps escoltant l’ona curta. Un amic madrileny em va trucar desesperat a casa preguntant ni sabia alguna cosa del cop d´estat. No, vaig respondre. A Radio Nacional només tocaven música i en Pujol acabava de fer un discurs explicant als espanyols que no passava res i que tothom estigués tranquil.

Pujol va patir el primer atac financer personal de Madrid a la seva Banca Catalana, que a Madrid boicotejaven i amenaçaven contínuament. Perquè? En Pujol volia fundar un gran banc català, però no li van deixar obrir mai una branca a Madrid. Tothom sap fins a quin punt la gran banca està darrere el Govern, i les estructures de la macro-política, sense dubte espanyolistes. En Pujol era un de la seva classe social, però ell volia un banc per ajudar Catalunya, el seu poder i economia, no pas primàriament Espanya. Això no ho podien permetre a Madrid. La banca era un dels instruments de l‘espanyolisme seu. Veien a Pujol com un traïdor, que aviat esdevindria l’objectiu constant dels insults i mofes dels mitjans espanyols. „Pujol, enano, habla el castellano“ Era a Catalunya a qui volien insultar, no pas a ell.

La Banca Catalana aviat deixaria d‘existir. Un dia Europapress de forma irresponsable va anunciar que la Banca Catalana estava a punt d‘anunciar la bancarrota, cosa immediatament desmentida per altres mitjans. Era una punyalada de mort. Què cal fer si t‘anuncien que estàs a punt de perdre els estalvis de tota la vida? Ja podeu anar desmentint. Les retirades de diners van precipitar l‘ensorrament de la institució. Després es van presentar els fiscals d‘Espanya buscant amb lupa les transgressions horroroses que sens dubte en Pujol i els seus successors per força haurien comès. Només calia burxar i ja ho trobarien. Tenien tot el temps que fes falta. Busca i trobaràs.  Sobretot el crim era que havien usat el banc per projectes catalanistes i no espanyols com fan a Madrid. Es veu que els bancs de Madrid  no fan mai res d‘això. Deien que Pujol aniria a la presó, però el Presidente Felipe González, demostrant la indepèndencia de la branca judicial, va manar deixar-ho córrer. Ja havien fet com calia i Pujol era un home tocat que ballaria al vent i hauria d‘agafar-se al poder aguantant  . Acabava de perdre un dels elements centrals de les seves ambicions polítiques i el seu projecte ja no podia ser el mateix. A vegades ho saben fer a Madrid. I potser a Madrid encara no en tenien prou.

Els homes no tenim dret a jutjar a ningú. Tothom és com és i fa com pot. Però fent una crònica històrica, cal destacar les bones obres i separar-les de les dolentes. Als EUA hom parla molt de certes barbaritats (amb òptica actual) fetes pels gloriosos pares fundadors de la república, als que devem i venerem tant. Àngels i Dimonis, blancs i negres, sol i ombra… cal recordar-los per separat. Hi ha gent que diu que volen exposar males obres, però el que volen és emmascarar les bones.

I si teniu una petita infecció a la pell, no dubteu en usar el Neosporin, que no té res  a veure amb la política i està bé de preu i va molt bé. No en sé res, però dubto molt que els Pujols actualment en cobrin res.

Joan Gil

Tags: Alcalde Porcioles, Banca Catalana, Catalunya, Consell de Guerra, Jordi Pujol, Palau de la Música Catalana

No és sempre possible fer monuments, però als EUA tenim el costum d’escriure a llocs visibles els noms d’aquells que van lluitar i es van sacrificar per la seva nació. Volem que els ciutadans i els seus decendents no oblidin aquells que van patir persecució i injustícia i fan fer possible el triomf final de la llibertat i democràcia que gràcies al seu esforç aviat disfrutarem. Vet aquí els noms dels que per haver lluitat exemplarment, avui no poden estar  a casa:

Vicepresident Oriol Junqueras           Conseller Joaquim Forn

Jordi Sánchez                                              Jordi Cuixart

Si els coneixés bé afegiria aquí els noms dels altres ja alliberats i de tots aquells que van haver de patir procediments judicials degradants que no es podrien repetir als països democràtics. I el del President Carles Puigdemont, que va encertar plenament amb l’oposició incondicional a la violència que a Madrid volien i es va exiliar amb companys a al món lliure. Va aconseguir donar-nos a conèixer a tot el món.

Un aspecte molt odiós d’aquests incidents és el fet que alguns dels detinguts van ser l’objecte de tractes vexatoris per part dels policies. No és la primera vegada ni al nostre país ni al món. Aquests fets deshonren l’uniform dels que els cometen i embruten i traeixen el cos policial al que pertanyen. Demostren que aquesta policia ja no és la nostra. Un país democràtic amb judicatura independent hauria investigat i castigat durament els culpables. Igual amb els que ataquen amb bastons i bales de goma a manifestants pacífics i desarmats. El Primer d’Octubre hauria d’esdevenir la nostra festa nacional.

He llegit unes quantes vegades una cosa que els Americans diuen: Quina és l’emoció més forta que un home pot sentir en la seva vida? Resposta: És quan el teu enemic s’acosta amb la intenció de matar-te, però ets tu qui en surt en vida. Això va passar el 21 de Desembre.

Bones Festes

Joan Gil

Tags: Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, President Puigdemont, Presos Polítics, Raül Romeva