Els EUA són diferents

La visita inesperada del President Puigdemont a Delémont, capital de la República i Cantó del Jura, com es diu oficialment el 26è membre sobirà de la Confederatio Helvetica (en llatí), nom oficial de Suïssa, (encara que de fet és només una Federació) m’ha despertat memòries de com va anar, perquè ja vaig viure a Berna, capital federal i del Cantó de Berna durant part de la crisi independentista del Jura, entre 1966 i 1976.

Cal explicar algunes coses sobre el Cantó de Berna. Històricament havia estat una República Aristocràtica dominada pels “Patricis” que ja no tenen cap poder però són sovint reconeguts i tenen cases grans. El Cantó era molt gran i una mica imperialista, potser com Castella, i li agradava prendre territoris. El règim dels patricis es va acabar amb l’ocupació militar de Berna per Napoleó, que per primera vegada va introduir una forma democràtica de govern que va esdevenir la de la nova Federació Suïssa amb capital a Berna.

El territori bernès és generalment de parla alemanya com la majoria dels suïssos però tenia i segueix tenint parts i ciutats bilingües o francòfones sota les muntanyes del Jura, que separen Suïssa de França. Hi ha una equivocació molt estesa: els suïsos de parla alemanya no parlen alemany si no és per necessitat, però l’entenen i el saben escriure perquè ho han après a l’escola. I per això va començar la guerra amb els francòfons del Jura.

Potser les coses han canviat una mica, però en els meus temps els Suïssos parlaven exclusivament allò que ells anomenen el “dialekt”. Per als lingüistes una llengua al territori alemany és simplement un dialecte quan tots els altres l’entenen, o una llengua diferent  quan no. Puc assegurar que ni els alemanys ni els austríacs entenen el dialekt, que per tant és una llengua estrangera com per exemple l’holandès. Tinc entès que aquest dialekt és una variant del Hochdeutsch Mitjà parlat per tot el Reich alemany abans de la Renaixença. Tothom, inclosos els nens petits, el parla exclusivament i els nens aprenen alemany verdader ( Hochdeutsch)  a l’escola com una llengua que cal entendre i escriure. Molta gent vella significantment anomena l’alemany “Schriftdeutsch”, la llengua d’escriure. Es parla a pocs llocs: als sermons a l’església, a les Universitats, alguna vegada a la ràdio o TV. La premsa també. A la feina em feia gràcia que les secretàries que escrivien tot el dia a màquina l’alemany, no el parlaven o ho feien malament i lenta i amb errors gramaticals pitjors que els meus. Però un verdader problema és que els altres suïssos de parla francesa o italiana, una minoria, tampoc l’entenen ni saben parlar el dialecte encara que gairebé tots coneixen els rudiments del Hochdeutsch acadèmic, i així és com va començar el drama del Jura.

A mí m‘hauria interessat aprendre el dialecte però en aquells temps era impossible per la falta de llibres i la varietat a les diferents ciutats. Alguna vegada els bernesos parlaven amb admiració i respecte d‘algun francòfon que l‘havia après, però molt poques vegades. Ara sembla que els lingüistes han fet feina. Veig a l‘internet que hi ha gramàtiques i vocabularis i fins i tot una Wikipedia en aquesta llengua alemànica. Per a mi, això seria nou i a mi em va faltar.

L‘incident de sortida va passar abans de la meva arribada. Els suïssos sovint formen govern seguint una anomenada “formula màgica“ que dona el govern i els ministres a gairebé tots els partits al Parlament proporcionalment als vots que han tingut. No cal mai negociar coalicions. Al Consell de Govern del Cantó hi havia per tant dos ministres (Räte) francòfons del territori Jura. La majoria de Consellers (que és com es diuen igual que a Catalunya) es posaven a parlar Dialect entre ells a les sessions com feien sempre però els jurassians no els entenien i van demanar que parlessin alemany, el Hochdeutsch que entenien bé, a la qual cosa es van negar. Els dos jurassians es van aixecar indignats i  van abandonar el Govern de Berna.  La guerra del Jura havia començat.

Quan jo vaig arribar a Berna, hi havia activitats ciutadanes com l’11 de setembre a Catalunya però també havien explotat bombes sense fer gaire mal i hi havia hagut topades violentes. A Suïssa!! Els cantons són entitats sobiranes i els Jurassians exigien la independència de Berna, no pas de la Confederació Helvètica on es viu molt bé. La reacció general del públic, inclosos els diaris bernesos i els companys a la Universitat era molt hostil i negativa (com la que patim a Catalunya) i hi havia alguna activitat policial.

Vaig patir un petit incident del que em vaig sortir bé. Els jurassians es queixaven de que la Universitat fos exclusivament alemanya. Prop nostre, al Sud, hi havia la Universitat de Freiburg/Fribourg (un cantó diferent) que era bilingual i tot el Cantó de Berna era oficialment bilingual, però nosaltres no. Un dia, fent classe, un estudiant em va interrompre per provocar, fent una pregunta en francès. Es va fer un silenci mortal a la classe, un auditori molt gran. Em vaig quedar tot sol, com Gary Cooper al film High Noon (“Solo ante el peligro”). En aquells temps, jo parlava el francès molt millor que ara. Vaig respondre en francès, resumint tot seguit la classe en alemany i no va passar res més. Vaig anar a explicar-li al Director. Li va semblar que com jo era estranger, havia fet bé d’esquivar l’incident, però va parlar de l’estudiant provocador amb ràbia i insults.

Durant el meu temps ja s’havia acabat el breu episodi de violència i probablement ja feien negociacions secretes. Només vaig pujar un cop a Delémont, però hi havia molta gent pel carrer i no vaig poder aparcar enlloc. Les muntanyes del Jura no són ni de bon troç tan altes o espectaculars com els Alps. Les carreteres feien molta pujada i em recordaven els Pirineus. A mí m’agradaven.

Vaig llegir sovint la literatura jurassiana que parlava molt de la història diferenciada de Berna i dels districtes del Jura. Jo la conclusió que en vaig treure és que el Jura havia estat part de França i robada per Berna als tractats internacionals de Viena i no  van pertànyer mai l’antiga Confederació Suïssa. A mí m’agrada molt la història que és important i serveix per entendre coses, però aquesta mena de problemes han de ser resolts per la voluntat dels ciutadans vius, que al Jura hi era.

La nova República i Cantó del Jura francòfona sortida de negociacions i de molts comicis es va quedar sense poder incorporar una part considerable del territori francòfon o bilingual, que segueix al Cantó de Berna i ara volen recuperar. Jo em recordo molt bé de la petita ciutat de Biel/Bienne al peu del Jura, on jo anava tan sovint a passejar o dinar els caps de setmana, seu d‘una indústria rellotgera considerable. Eren tots bilingües i tenien una història medieval complicadíssima. Fins i tot havien intentat feia segles formar un cantó propi separat. Biel/Bienne tenia només uns 50 tants milers de residents i hi ha havia gent que només parlava dialecte o francès. Com s’entenien a una població tan petita? No semblava preocupar a ningú. Van rebutjar per referèndum afegir-se al nou Jura.

Els jurassians van assolir la independència de Berna i la sobirania per referèndum en 1979 quan jo ja no hi era i evidentment han esdevingut amics de Catalunya, cosa que em plau molt. Voldria afegir només que els Suïssos en la seva Constitució federal i costums establerts veuen la llengua com un dret personal dels residents històrics. Quan a un cantó en temps de la fundació després de les guerres napoleòniques hi havia gent que parlava dos idiomes, el Govern i el Cantó van haver d’esdevenir bilinguals, oferir escoles en els dos idiomes i publicar lleis en les dues llengües. En canvi, no esperaven mai que un ciutadà hagués de ser bilingüe,  només el govern. Jo crec que el bilingüisme forçat només a una part del territori és un abús exclusivament espanyol. Les fronteres lingüístiques suïsses semblen fixades constitucionalment de forma radical i són intocables per migracions internes o externes. Una llengua, o l’altra llengua i en alguns llocs les dues. Per sempre més. Aconseguit per la voluntat d’acceptar diàleg sobre tot. Un pare no vol enviar els nens a l‘escola amb immersió lingüística del cantó on viuen? Sempre podien pagar de la butxaca una escola privada. Si la ciutat era bilingüe en canvi, sovint podia triar.

Joan Gil

Tags: Cató del Jura, Dialecte Suís, Referendum, Suïssa

Acaba de sortir a la llum publica l’informe d’un Gran Jurat de l’estat de Pennsilvània sobre com sis de les vuit diòceses de l’estat han tractat el problema de la pedofília de capellans durant els darrers 60 o 70 anys. Altres estats semblen voler seguir el mateix camí i encara en sentirem parlar més. Aquest cop, el Papa Francesc ha estat obligat a demanar perdó i sembla haver acceptat finalment allò que semblava impossible: que els Bisbes i Cardenals poguin ser investigats i castigats com tothom. Demanar perdó sense fer reformes no satisfà.

L’informe ha trobat uns mil casos d’abús a menors per uns 300 capellans, tot conegut per la diòcesi i amagat, amb l’informe final a vegades tancat a una caixa per la qual només el Bisbe tenia una clau. Els culpables foren encoberts i simplement re-assignats. Sempre igual: encobriment i tolerància d’una cosa tan intolerable. És el mateix que fidels de tot el món denuncien, als EUA, com a Irlanda, com a Àustria, com a Austràlia, com a… Considerant la doctrina catòlica i la llei civil sobre el cas, com ha estat possible que tants bisbes per tot el món per tant de temps amb tan poques excepcions fessin el mateix? Els nous bisbes han d’anar a Roma a fer un curset abans de prendre possessió. Que els explicaven sobre el problema?

El començament: la denúncia inútil del monjo benedictí AW Richard Sipe

La crisi es d’origen nord-americà. Va començar a Boston. Qui vulgui pot llegir el meu apunt publicat el 21 de juliol de 2017, que ho explica. Una mare s’havia queixat al Bisbat contra un capellà. Li van assegurar que el cas era raríssim i que ja prendrien mesures, pero que no en parlés perquè hi ha gent dolenta que només volen fer mal a l’església i sobretot que no demanés diners. Un temps després la dona va anar per casualitat a una altra parròquia i es va sentir ultratjada trobant el mateix capellà en contacte amb nens. Va anar al diari GLOBE de Boston, on van encetar una investigació contra l’administració del Cardenal Bernard Law, que en aquells moments era considerat un “papable”. La investigació va resultar en un procés criminal contra cinc capellans, entre ells Paul Shanley, l’individu que havia organitzat una mena de grup social afavorint “l’amor entre nens i adults” i sobretot John Geoghan, culpable de 130 violacions de nens. Al judici, el fiscal es va encarar amb el Cardenal i li va dir que li sabia greu que la llei no li permetés enviar-lo a la presó com es mereixia per haver encobert i fet possible aquests crims. El poble li girava l’esquena a la Catedral i es feien manifestacions contra ell. Va dimitir i anar a Roma, on el Papa Wojtyla el va rebre molt bé, donant-li la ciutadania vaticana i fent-lo rector nominal d’una de les millors parròquies de Roma i membre de comités importants, residint a palaus de l’església fins la seva mort.

L’escàndol es va posar en marxa i aviat s’estendria per tot el món. El Vaticà va adoptar posicions insostenibles, impedint sobretot qualsevol investigació dels bisbes que ho havien fet possible, els quals eren intocables. Tot eren sempre mentides, calúmnies i ganes de treure diners i fer mal, deien sempre.

Sembla impossible que ningú fora del sistema s’hagués adonat i de fet hi va haver intents que van ser immediatament combatuts i apagats. Entre ells destaca sobretot l’ex-benedictí Richard Sipe, que va morir fa uns dies. Havia nascut a una família acomodada molt catòlica i després d’anar a l’escola  immediatament va entrar a l’orde benedictina i fou ordenat sacerdot en 1959.  Es va esverar quan servint de pare confessor a una escola va començar a sentir històries associant capellans amb nens i parelles adultes de tots dos sexes. Va començar a fer investigacions fora dels confessionals i sense poder aguantar més, es va sortir del sacerdoci en 1970 i es va casar i tenir fills. Va treballar continuant la seva feina a un institut psiquiàtric fent de conseller i terapista.

Les conclusions de Sipe eren esfereïdores: segons els seus papers fins als anys 80 SIS per cent de tots els capellans eren pederastes i molestaven nens i només CINQUANTA per cent respectaven el celibat!!!  Ell veia una relació entre el celibat i la pedofília (cosa que hom ha discutit molt i segueix discutint) Per ell, el celibat violat creava una situació de secretisme, complicitat, tolerància i hipocresia entre dirigents que feia la pràctica i encobriment de la pedofília possible, com si fos un “pecadillo” sense importància o conseqüències que es podia tolerar.

Ingènuament, en Sipe es va pensar que els Bisbes i les autoritats acceptarien agraïts immediatament el seu informe, publicat en forma de llibre, i es posarien a corregir el problema immediatament. Es va sorprendre quan tots se li van tirar al damunt intentant desacreditar-lo. Havia esdevingut un traïdor i calumniador. Pel que fa a les xifres donades per Sipe, per extraordinari que pugui semblar, estaven força bé. Alguns estudis han rebaixat el nombre d’eclesiàstics culpables del 6 al 4%, encara que a alguns llocs, sobretot a l’Amèrica Llatina i Austràlia, ha arribat al 7%. Sobre el 50% de no observància del celibat, ningú n’ha volgut parlar mai, encara que a diferència de la pedofília és un assumpte entre adults que han consentit i té poc interés públic.

Sipe va participar a discussions amb els reporters que van exposar el cas del Cardenal Law a Boston guiant-los i explicant coses, i si no m’equivoco, sortia al film Spotlight sobre el cas que va guanyar algun Òscar. El seu llibre principal es diu “A Secret World: Sexuality and the Search for Celibacy”

El problema de fons

La tolerància del Bisbes és notable considerant els ensenyaments tan radicals de l’església prohibint esterilització, divorci, avortament, contracepció, homosexualitat, casaments gays,   concepció artificial i qualsevol altra cosa nova que surti.

Els Bisbes i la Cúria vaticana només veien el cas com un pecat i una feblesa dels homes que treballaven per l’església, que calia protegir. Cal confessar i els pecats es perdonen. Hom no pot condemnar un home per un sol error, deien. Que li expliquin això a la policia o a un jutge. Anar a la presó per un sol robatori de banc? No semblen haver entés mai que la pederàstia no és sols un pecat sinó un crim legal, que fa molt de mal als pares i que posa en perill el desenvolupament normal del nen afectat. Qui es pot pensar que això s’arregla amb una confessió i canviant de parròquia? En aquest sentit la societat civil té una queixa molt gran. La Cúria va prendre la posició que els Bisbes eren intocables i que tots els atacs eren calúmnies i intents de fer mal a l’església, però eren ells els que feien molt de mal a l’església.

El cas de l’Ex-Cardenal McCarrick, finalment destituït i expulsat del Cardenalici pel Papa Francesc sembla important. Jo vivia a Nova Jersey a un suburbi de Nova York al territori de la seva diòcesi de Newark quan fou anomenat pel Papa Wojtyla Arquebisbe. Va substituir un home ja vell, molt progressiu i estimat per tothom. McCarrick es va presentar com un home dur ultraconservador dels que Wojtyla ficava a tot arreu per parlar sobretot cada diumenge d’avortaments i homosexualitat, i per tant predicava tesis no compartides. Cínicament va ser membre destacat de la primera Comissió episcopal que va estudiar sota pressió el problema de la pedofília i quines recomanacions calia fer. Va fer carrera arribant a Cardenal-Arquebisbe de la capital federal Washington DC, que és probablement el càrrec principal al que un eclesiàstic americà pot aspirar. Potser hem arribat al moment on el Vaticà es decideix  a acceptar i prendre responsabilitat. El Cardenal Wuerl, el seu successor a Washington, ja està essent investigat per encobriment a la diòcesi de Pittsburgh, on havia estat Bisbe. Un Grand Jury a Pittsburgh  sembla haver-lo declarat culpable d’encobriment i no és impossible que acabi jutjat.

Avui, 3 de Setembre és la Festa del Treball. Ahir durant el sermó a la Catedral de Washington, el Cardenal Wuerl va patir la primera confrontació. Un feligrès li va cridar Shame on You! (Vergonya) I una dona que parlava es va creuar de braços i d’esquena al Cardenal, va exigir que dimitís. Jo crec que els seus dies estan comptats.

Irlanda és potser el pitjor exemple d’abús eclesiàstic. No van ser sols els abusos sexuals a nens; les dones solteres embarassades eren obligades a donar  els seus nadons a desconeguts per adopció i sovint quedaven tancades sota la vigilància de monges a bugaderies, rentant roba tota la vida per pagar per un pecat que els clèrics també cometien  amb impunitat. També hi va haver tractes violents a les escoles, enterraments a llocs estranys, clericalisme i abús extrem d’influència política. Ara els irlandesos han dit prou i no quedaran satisfets amb paraules demanant perdó. A molts els sembla que l’Església necessitaria una segona Reformació, sortint totalment de la política, reduint els dirigents a l’estil de vida d’altres persones amb responsabilitat enlloc de viure com sàtrapes orientals i sobretot ajudant als homes i dones en els seus problemes, hores de tristor i por o patiments, promovent justícia social i tornant als principis de l’Evangeli. I acabant en l’acte amb el celibat dels capellans. A més d’ordenar les dones.

Serà veritat?

Joan Gil

Malgrat tot, el totpoderós Donald Trump no ha aconseguit aturar la investigació del fiscal especial Mueller sobre els seus tractes electorals probablement il·legals amb Rússia, i probablement serà citat pels seus intents d’aturar o desvirtuar la investigació (obstrucció.) I molts jutges federals han aturat algunes de les seves accions més malignes i un li ha manat reunir els nens d’immigrants amb els pares (cosa que està obeint a desgrat i només en part, havent deportat ja pares adults al país d’origin sense els nens i ha perdu els papers d‘uns 700 casos) En canvi, a l’estat espanyol, jutges com Llarena i Lamela, creient- ser sobirans es tiren tots sols damunt polítics elegits catalans pacífics, i els tanquen a la presó permetent molt poca defensa. Potser servirà d’alguna cosa preguntar-se com és que hi ha coses que passen a Espanya i no podrien passar mai als EUA. La resposta en el fons és simplement que els pares fundadors dels EUA van escriure una Constitució fantàstica que ja dura més de 200 anys que protegeix els drets i la llibertat de tothom, mentre que la mediocre Constitució espanyola el 1973 , una de les 8 oficials (n’hi ha hagut més, com la de la República Federal Espanyola que la web del Congrés intencionalment ignora). Foren moltes i molt dolentes per arribar  o adesenvolupar un espai propi en un enllarg de mig segle. Però cal aclarir detalls. Sembla com si l‘estat no fos capaç d‘aprendre res.

Independència judicial, teoria o realitat?

Teòricament, els jutges formen un de tres braços independents de l’estat. Els fiscals en canvi són membres de l’ecutiuperò no pas els fiscals que són part de l’executiu i estan molt subjectes al perill de destitució fulminant i a les pressions polítiques i financeres. La seva obligació és imposar i seguir només la llei, però a vegades ho tenen negre. Als EUA el Fiscal General és el verdader ministre de justícia. Molts fiscals, ordinaris o extraordinaris com Mueller han pogut sobreviure intents descarats de ser destituïts, cosa que Trump sens dubte té poder per fer-ho però sembla que fins ara ha seguit el consell seus advocats i no ha fet una cosa tan perillosa, que va costar el càrrec al President Richard Nixon durant la investigació del Watergate. Li podria costar el càrrec també a Trump?

I els jutges què fan? Per poder ser independent, un cos ha de ser elegit independentment i han de tenir la llibertat de plantar cara a qui sigui. Els jutges federals són proposats al Senat per l’administració, han de ser examinats en públic per un comité i confirmats en sessió plenària del Senat. Només poden ser destituïts en un judici públic al Senat, similar a l’impeachment del President. Fa molts anys del darrer cas.

Els jutges de primera instància, apel·lació i del Tribunal Suprem estatal i el Fiscal General de tots els estats, que és sempre el ministre de Justícia, han de ser elegits pel poble sovint al mateix temps que el Governador i alguna vegada el titular acaba obligat a fer campanya. Fins al final del seu termini, tenen una feina bastant segura.  Aquí a Texas i a Califòrnia i probablement a tots els estats, es permeten votacions per destituir jutges durant la pròxima elecció. (Es diu oficialment un recall i per fer-ho només cal reunir prou firmes. No estaria be que això es pogués fer en certs casos recents a Espanya? Fa unes setmanes durant les eleccions primàries els votants d’un districte californià van destituir un jutge per haver imposat una pena massa lleugera a un home que havia violat una dona inconscient. Què passaria als jutges de la Manada si això es pogués fer a Espanya?

Ha entés algun lector què cal fer a Espanya per esdevenir jutge? Ja he explicat què cal fer als EUA. Hi ha sempre opinions sobre el mètode de tria per vot secret, i tot i els homes rarament fem coses que acaben sortint perfectes. Jo afegiria una altra famosa dita de Winston Churchill: “La democràcia és la pitjor forma de govern que hi ha… excepte per totes les altres”

Els jutges no haurien d’investigar res

A l’estat se segueix el model francès del jutge instructor, deixant de banda que un investigador no és ni pot ser mai neutral. El mètode estava vist com un mecanisme progressiu. Investigacions crimals als EUA les fan la policia i els fiscals sense participació de cap jutge. La missió del jutge és seure a la taula, escoltar què diuen els fiscals i altres investigadors, escoltar l’acusat i els seus advocats i decidir qui té raó. És el millor sistema perquè el jutge no ha d’avaluar la qualitat de la seva pròpia investigació i pot reconèixer i fer respectar els drets de tothom. A Espanya el jutge és tot sol un delator, fa una investigació desigual intolerable i dicta sentències seguint i respectant només l’opinió pròpia. Al final  del procés, si l’acusat acaba declarat culpable per un jurat, el jutge, després de sol·licitar i rebre opinions  dels afectats i víctimes, imposa una sentència. En dictant la pena imposada cal recordar que la llei indica una duració de pena amb un marge considerable. Diguem per exemple que el càstig d’un cert crim ha de ser un mínim de cinc anys i un màxim de quinze. Aquí sí que el jutge té espai.Un jutge així, que no pot en general ni ser destituït ni fer carrera, sí que és independent. El dret d’un acusat a ser jutjat per un jurat del seus “peers” (gent comparable a ell) està fixat a la Constitució federal i és intocable. L’acusat, si vol i pensa que li convé, pot renunciar al jurat i sotmetre’s a un procés davant un sol jutge sense jurat. La sentència del primer tribunal no pot ser canviada per ningú en cap cas. Els tribunals més alts podrien en canvi manar al tribunal de primera instància repetir el judici. Però cap instància per alta que sigui pot canviar la decisió del tribunal original.

Amb els jutges espanyols el que passa és que els jutges superiors són triats coneixent el seu pensament i afiliacions i quan troben o se’ls dona un objectiu ja saben interpretar la llei com cal. Diguem que un ciutadà té llops que viuen a una gàbia. El propietari fica un conillet viu a la mateixa gàbia. Oi que no cal donar instruccions als llops. És així com la inpendència judicial teòrica s’esfondra.

Una altra absurditat del segle XIX que persisteix és l’aixecament de  cadàvers pel jutge d’instrucció. A països més adelantsdela tatat

Torno a repetir que en la immensa majoria de casos els tribunals d’apel·lació o suprem tant federals com estatals mai poden canviar una sentència. Un home trobat culpable per un jurat no pot ser declarat innocent per altres jutges. Ells es limiten a mirar si les lleis van ser respectades i ben interpretades i si l’acusat va rebre els seus drets constitucionals, i va tenir un advocat competent i el jutge va fer respectar les regles sense afavorir o perjudicar ningú. Si creuen que això ha passat, el que fan és identificar el problema i manar que el judici sigui repetit. Cal considerar a més que a diferència d’Espanya les atribucions dels estats i el govern federal són exclusives. Cap jutge federal pot ficar-se en un cas estatal si no és que els advocats defensors al·leguin violació de drets constitucionals de l’acusat.

Hem llegit sovint a la premsa que el tribunal Suprem federal s’ha negat a suspendre una execució. Cal entendre que el Suprem federal només pot acceptar al·legacions d’abús, representació legal incompetent o violació de drets, o que el procés fou mal fet, però en cap cas vol dir que el condemnat és innocent, perquè no tenen dret a declarar innocent un home que un jurat ha trobat culpable. Un Justícia Suprem encara en funcions, va espetat un cop a un advocat que si l’acusat era innocent o no, no tenia res a veure amb ells. En rars casos, el que poden fer també és manar que el judici es repeteixi.

Parlen molt de reformar la constitució actual de l’estat que estaria molt bé, però en vista dels esdeveniments recents que els nostres representants legítims i elegits estan patint, el que més caldria seria reformar el sistema judicial per acabar amb els nomenaments a les fosques i sobretot per acabar amb els jutges investigadors. Un jutge, per ser independent, ha de ser neutral, limitant-se a escoltar les parts abans de manar res i els investigadors no en són ni en poden ser mai. És una professió diferent.Com pot un home investigar un adversari polític, escoltar breument un advocat defensor i jutjar la seva pròpia investigació? El principi de la democràcia, igualtat de drets i protecció legal està en joc.

Un altre mecanisme propi del segle XIX és l’aixecament de cadàvers per un jutge d’instrucció. Què hi entén un jutge? Als països més civilitzats la policia sola pren control de l’escena d’un crim buscant proves i indicis. Si els sembla d’interès poden fer venir al lloc un metge forense. Un metge forense ha estudiat 4 anys medicina, ha fet 4 anys de residència a Patologia i dos anys d’internat a un servei forense aprovat. A més ha passat tres examens molt difícils. I els jutges què en saben d’estudiar crims?

Joan Gil

Tags: Drets polítics, Espanya, Independència judicial, Jutges, Tribunal Suprem

Detinguts sense causa, eren els nens d’immigrants presoners polítics?

Van esdevenir els nens detinguts per la policia d’immigració i separats immediatament sense explicacions de la família presos polítics? No, perquè segons les lleis de polítics autoritaris de certes nacions no hi ha hagut mai ni un sol pres polític. Tal com adverteixen les organitzacions que defensen drets humans, resulta que tots els detinguts han violat una llei existent interpretada per jutges amics  i han estat condemnats per un tribunal. Negar la qualificació de presos polítics a enemics empresonats i humiliats és una forma de tranquil·litzar la consciència dels seus torturadors: la víctima és de fet un criminal que havia violat la llei, mai un detingut polític. I tothom pot dormir tranquil i feliç. Tret dels presoners.

Durant un període de més d’un any nens de qualsevol edat, des de nens de pit fins adolescents, van ser separats per força dels pares que havien intentat entrar als EUA, tant si era per demanar asil desprès de presentar-se voluntàriament a la policia de fronteres, com si la policia d’immigració anomenada ICE (“immigration and customs enforcement”) els havia enxampat pel desert. No veien cap diferència. Sovint els pares o mares eren emmanillats i s’enduien en l’acte els fills, explicant que això els passava perquè estaven violant la llei i que no tornarien a veure els fills fins l’edat de 19 anys, perquè els ficarien a una llar d’acollida (“foster home”) i oferits per adopció, i que era perquè havien violat les lleis d’immigració i era culpa seva exclusiva. Se sap que un home es va suïcidar i els crits de les mares arribaven fins al cel. Diuen que a una li van arrencar un nadó del pit.

Als EUA hi ha presons privades, tant federals com estatals, i la companyia que es feia càrrec dels nens va cobrar uns 2 o 3 milers de milions per l’emmagatzemament. Resultava que efectivament els pares, també tancats, perdrien el contacte amb els fills i ningun els deia on els havien ficat. La majoria estaven empresonats encara a Texas a un supermercat abandonat, altres van anar a parar a llocs molt llunyans sense informar els pares. Estaven separats per edat. Hi havia sales d’infants petits, fins i tot de mesos en tants bressols com cabien a una habitació, altres per nens fins a 10 anys i finalment algunes per adolescent. Sembla que eren uns 2.400. En general dormien a matalassos per terra, pero algunes noies s’han queixat que ni això tenien i que havien de dormir assegudes per falta d’espai.

Ja feia temps que se sentien rumors i crits de les organitzacions que miren de protegir els drets humans i els negaven l’entrada a aquestes presons de nens incomunicats, fins que un Senador federal es va presentar a Texas exigint l’entrada acompanyat de periodistes i fotògrafs. El resultat fou un crit d’horror que es va estendre per tota la nació nord-americana i la majoria de diaris i programes de radio i TV ho van investigar i segueixen fent-ho. Totes les confessions religioses, la majoria de congressistes, antics presidents, el públic, organitzacions de dones, actors famosos es van alçar amb ràbia i hi va haver moltes manifestacions pels carrers. La premsa estrangera en canvi no se’n va preocupar tant com el cas mereixia. A més, l’atenció del públic no dura gaire. En Trump fa bestieses noves cada dia.

Qui són els immigrants

Els immigrants semblen ser diferents a molts països del món, però tots tenen en comú que volen fugir d’una situació intolerable, treballar i viure. I a tot arreu estan molt exposats a l’odi i la violència de la Dreta Alternativa que als EUA són els Trumpistes i sovint utilitzen banderes nazis i són violents. A Europa i Catalunya tenen altres noms.

Des de fa temps, hi ha pocs nous immigrants mexicans. La majoria venen de l’anomenat Triangle Nord, constituit per tres estats fallits, Hondures, El Salvador i Guatemala, un trist resultat d’allò que els franquistes còmicament anomenaven “la obra civilizadora de España en América”. No existeix a aquests països ordre públic ni policia efectiva i digna de confiança. Estan controlats per gangs criminals que poden fer com volen, robar, amenaçar, assassinar, cremar habitatges, violar dones (i tornar-hi per humiliar) robar i endur-se nens per adoctrinar-los amb impunitat total. La corrupció és indescriptible. És en va queixar-se i si hom ho fa, pot acabar molt malament. Vaig veure recentment un documental fet a Tegucigalpa. El barri del govern estava patrullat per soldats emmascarats i duent armes llargues. Era millor no prendre l’autobús perquè bandits els aturaven i robaven als passatgers. Barris sencers estaven buits perquè la gent decent havia fugit i no es trobava feina. Per això molts triaven el camí tan perillós d’intentar entrar als EUA, amb la frontera a milers de quilòmetres, esquivant lladres, policia mexicana, gastant els estalvis de tota la vida i tota la família i sobrevivint com podien. A molta gent li sembla que n’hi hauria prou per demanar asil polític als EUA, com la majoria fan, pero quan la ICE els enxampa, els diuen que la petició d’asil ha estat rebutjada (cosa que només un jutge té dret a decidir però ICE no se’n preocupa) I els prenen els nens com a càstig, dient que és per sempre. Es veu que els volen escarmentar. Ho fan amb tots els immigrants sense excepció.

La ruta tradicional dels immigrants era més o menys en llarg del Mar Carib a la costa mexicana, cosa perillosa d’ençà que Obama va començar a pagar Mèxic per fer tornar els desgraciats al seu país i també per les moltes bandes criminals que robaven els diners que molts duien amagats per poder pagar un coyote, un guia,  a la frontera americana. Sovint els centreamericans acabaven vivint de la caritat de bona gent mexicana.

Anys desprès, una cosa va passar. El gang narcotraficant de Sinaloa, a la frontera nord-americana cap al Pacífic va descobrir un nou negoci. Els immigrants havien d’arribar a Sinaloa pels propis mitjans però un cop arribats podien contractar el pas amb els narcos, que oferien guies, observadors al desert i sabien on es podia passar. Vaig veure a un documental  una escena colpidora. Hi havia dones immigrants fent cua davant una farmàcia. I això perquè? Resulta que, donant per fet que serien probablement violades, volien comprar anticonceptius mexicans, prohibits als països d’origen. En canvi, la farmàcia no tenia res per prevenir malalties venèries. Els qui no tenien diners, podien alguna vegada oferir-se als narcos a fer de mules, creuant la frontera sota la protecció i guia dels narcos duent una motxilla amb estupefaents a l’esquena. Peró si els federals americans els enxampaven, anirien a la presó per molts anys.

En l’actualitat, altres bandes criminals de narcos ofereixen transport per cotxe des de la frontera del Triangle fins al Rio Grande, com si fossin agencies de viatge. Diuen que en general cobren uns $1000 de passatge i accepten nens no acompanyats que tenen parents als EUA. Envien fotos fetes amb el telèfon a l’altra banda del riu a agents seus ciutadans americans que tenen els mitjans de treure els immigrants de la zona fronterera enorme, ocupada per l’ICE amb tota mena d’aparells electrònics. Els narcos mexicans no volen creuar mai ells mateixos la frontera. Està clar que hi ha gent que s’ofega o és assassinada pel camí. Potser algú ha vist el film Sicario 2 que coincideix amb coses verdaderes ja conegudes.

Condicions d’empresonament dels nens

Els grans diaris, el NY Times i Wall Street Journal ho han explicat.

Hi havia escola, molt dolenta i limitada,  habitacions massa petites, alguna joguina, alguna infermera, vigilants amb instruccions d’evitar tocar o prendre als braços els nens, que dormien  damunt matalassos per terra, molt prop un dels altres. La disciplina era duríssima: els nens s’havien d’aixecar al mateix temps, vestir-se i anar immediatament a netejar els WC i fregar el sòl del bany amb un raspall, estava prohibit seure per terra, calia anar a un lloc on donaven esmorzar i posar-se a fer cua. Estava prohibit tocar o fer una abraçada altres nens, ni que fossin germans i si cridaven podrien perjudicar el seu cas. Desprès hi hauria escola sobretot d’anglès i potser temps per jugar. Com queda dit, els encarregats (carcellers) tenien terminantment prohibit tocar o abraçar els nens. Les criatures havien quedat emmagatzemades sense cap mena d’informació o connexió amb els pares.

Molts pediatres i psiquiatres han parlat del gran perill per al desenvolupament i condició mental d’aquests nens separats sense comunicació dels pares ni coneixement de les causes ni del seu futur per mesos. Molts necessiten tractament per especialistes

Què deia el President Trump? Que la llei ho exigia. No hi havia cap tria. Que els Demòcrates canviessin la llei si volien. Que tot era la culpa dels immigrants per haver violat la llei americana. Si ho volen evitar que es quedin a casa. Que el viatge d’Hondures a la frontera americana era com un passeig per Central Park. Que eren criminals i violadors. El Fiscal General Sessions, confirmant, afegia que la Bíblia manava a tothom obeir les lleis del govern. Com tants republicans, es un senyor molt religiós. Oi que tot això sembla un malson que no podia passar als EUA? Tot això són cites literals.

De quina llei parlava en Trump? Durant els mandats de George Bush i Obama hi havia hagut un problema amb certs immigrants irresponsables o fins i tot criminals que havien vingut amb criatures joves que tractaven molt malament i de fet quedaven abandonades si el pare era empresonat. Vist que la policia o la protecció de menors  no tenien el dret legal de prendre les pobres criatures, el Congrés va escriure i aprovar una llei autoritzant la policia a prendre custòdia d’aquests nens. Aquesta llei no te res a veure amb l’ús malvolent que en feien en Trump i el seu Fiscal General. Segons sembla certa gent havien demanat que Obama també manés la confiscació dels nens a la frontera com ara fa Trump, pero es va negar. En canvi va establir una mena de presons conjuntes familiars. Una organització benèfica fou a un jutge federal a queixar-se de les condicions, per exemple que no hi havia cortines  al voltant dels higiènics i que l’educació dels nens era insuficient. Van guanyar.

Escàndol

Tot va arribar quan el Senador federal al final va entrar a la presó principal amb periodistes i va poder fer enregistraments esfereïdors immediatament  visibles a la xarxa i televisió. Era esgarrifador. Se sentien nens cridant, plorant i demanant veure el papa o la mama, altres deien que no havien pogut parlar amb els pares per un mes i no sabien on eren, les mides de les habitacions eren insuficients i els nens estaven apilats, hi havia igualment nens de pit i molts nens de pocs anys. La crueltat del cas era intolerable. La majoria de pares estaven tancats i no sabien com informar-se. Altres organitzacions periodístiques van exigir entrar. Va resultar que alguns nens havien estat volats ciutats llunyanes per raons fosques. Hi havia un número tècnicament gratis on es podia demanar informació, però els detinguts només podien sortir de la cel.la 15 minuts i el telefon no responia tan de pressa o un ordinador feia  preguntes interminables. Molts pares havien estat despatxats al pais d’origen sense fills.Encara pitjor, deien que la policia havia mantingut els fitxers molt malament i no podien connectar uns 700 nens amb ningú. Ara diuen que volen fer tests d’ADN, però només perquè jutges han manat resoldre el problema i reunir les families. Sembla que moltes no es podran reunir.

Les organitzacions de sempre van anar a jutges federals que van compatir la ràbia i fúria ciutadanes. Van prohibir a Trump tirar endavant i un jutge va manar que  en 24 hores tots els nens de menys de 5 anys havien de ser tornats. Al final Trump va haver de claudicar i aturar el programa. Ell ja havia demanat a l’exèrcit preparar barraques a camps militars per rebre encara més nens.  A més en Trump exigeix que la gent que retroben nens han de prendre immediatament l’avió de tornada cap a Hondures, fent l’esforç inútil i perdent l’oportunitat de l’asil polític, que molts tenen..

Però poc a poc, la fúria es calma i certa gent comença a girar-se contra els estrangers tan cruelment com a Europa, però al menys aquí els jutges defensen la Constitució i els drets humans. Fa pena perquè a tot el pais hi ha un boom econòmic i s’ofereix feina a tot arreu, i aquests pobres desgraciats s’ho van jugar tot perquè volien treballar i al lloc on van nàixer no els deixaven.

Els migrants del món, els Rohingyas, els de l’Orient Mig, de l’Àfrica i del Triangle Nord d’Amèrica Central viuen un mal moment. Obligats a fugir per poder sobreviure, ho fan posant en perill greu la seva vida i la de llurs fills. I el món els ofereix només empresonament, deportació, fronteres tancades, odi, violència, insults i pèrdua del poc patrimoni que tenien. Ningú troba una solució. Es pensa algú que el problema s’acabarà?

Joan Gil

Tags: President Trump

Diuen que ara l’us dels Tasers, una mena de pistoles elèctriques,  per la policia ha estat autoritzat. Ja fa molt de temps que s’utilitzen per les policies locals als EUA i es consideren útils, pero no són inofensius, han causat morts i poden ser molt cruels en mans poc expertes. Als EUA han estat aprovats per la majoria d’estats de la Unió però sovint només per a policies entrenats. Pràcticament tots els Tasers que hi ha al món són fabricats per una companyia anomenada AXON situada a Scottsdale, prop de Phoenix (Estat d’Arizona), la qual produeix també versions per a l’ús de ciutadans privats, que afortunadament pocs estats permeten i confio que no arribin mai a Catalunya. Hi ha a YouTube un video d’un representant d’AXON tractant d’esclaus als residents d’estats que no els autoritzen.

Aplicacions

Sens dubte la policia ha d’intervenir en casos quan un home perillós o armat per les raons que sigui (un criminal armat enxampat al lloc del crim o resistint arrest, un malalt mental greu, una persona en estat emocional extrem) està amenaçant ciutadans o la policia que el vol arrestar. Sovint, almenys als EUA, la policia ho arregla sovint a trets que pot ser molt injust i violar drets.

La propaganda d’AXON  presenta el Taser com un mitja inofensiu de reduir a la impotència un home amenaçador sense ferir-lo fent possible el seu arrest i evitant l’ús d’armes de foc. És veritat? Gairebé, amb matisos. En general sí, però no és tan inofensiu com ells diuen.

Descripció

AXON fa bastants models, la major part reservats a la policia amb un abast d’uns 10.5 m. i altres més petits per a ciutadans particulars amb un abast de només 4 o 5 m.

L’arma ve amb una bateria molt especial capaç d’emmagatzemar electricitat segons ells amb un voltatge de 50,000 Volts (!!) Els físics diuen que això no pot ser veritat. L’electricitat d’un Taser produeix un arc entre dos elèctrodes a 1 cm de distància que en cap cas podria excedir uns 30,000 Volts. La companyia sembla admetre que potser només serien uns 1,200 Volts (només). Als EUA i Canadà, l’electricitat domèstica en té només 120.

A més la bateria controla una explosió d’aire comprimit (abans diuen que havia estat pólvora) que propulsa un projectil cap a la víctima i a més il·lumina un llum làser. Sovint un malfactor que veu una llum làser al pit i l’arc voltaic a la boca del Taser, s’ho pensa i ja no cal disparar.

És possible tocar la víctima amb el Taser amb l’arc voltaic encès sense disparar els elèctrodes, cosa que fa molt de mal, pero la majoria de cossos de policia ho tenen prohibit perquè enrabia la víctima sense fer-lo inconscient i encara esdevé més perillós.

Què passa quan el Taser es disparat?

En la majoria de models surten de l’instrument a gran velocitat dues agulles  doblegades com un ham o ganxo, però molt esmolades i penetrants a la punxa per travessar la roba fins 5 cm (diu AXON) i  penetrar dintre la pell. Un dispositiu ham, una bifurcació de l’agulla a poca distancia de la punxa i dirigida enrere serveix per evitar que la víctima se’l pugui arrencar.

Aquestes agulles, verdaders elèctrodes, queden connectats amb la pistola Taser per fils conductors prims pero molt resistents que condueixen la càrrega elèctrica administrada a la víctima, que és l’objectiu final d’aquesta electrocució parcial. És per això que l’abast té un límit d’uns 10 m, perquè els fils conductors que surten del canó Taser no poden ser més llargs.

El Taser dispara dos hams, però molts models més cars poden repetir la descàrrega elèctrica depenent del preu pagat per l’instrument. Cosa interessant, al mateix temps que surten les agulles, el Taser dispara i escampa per terra una mena de papers petitons de confeti amb identificació escrita de l’instrument utilitzat.

Què passa a la víctima?

En breu, els elèctrodes implantats subministren una descàrrega elèctrica que fa contraure i paralitzar tots els muscles del cos, produint dolor extrem que fa caure la víctima per terra, sovint inconscient.

El voltatge ni mata ni fa per se mal a ningú. És com l’alçada d’un salt d’aigua. Si fa mal tocant terra depèn no de l’alçada sinó del corrent, el caudal o volum d’aigua que cau. La quantitat de corrent elèctric que circula és mesurada en Amperes. Una torradora elèctrica en necessita 5 Amperes, una de les bombetes elèctriques velles només 0.5. És sempre desagradable tocar una presa de corrent, però la pell intacta és molt resistent a l’electricitat… i poc resistent quan està mullada, en el qual cas, hom pot rebre una cremada greu o pitjor.

Tornem als Tasers: la companyia diu que els elèctrodes clavats a la víctima que han penetrat la pell només deixen passar entre 0.002 i 0.03 Amperes, segons el contacte que hagin aconseguit fer (recordem que en general són dos)

Efectes: la contracció brutal de tota la musculatura produeix un dolor horrible i una paràlisi que gairebé sempre fa caure la víctima indefensa per terra. Amb considerable penques AXON mostra un film ensenyant els efectes d’un atac amb Taser a un home voluntari fort, amb bona salut i entrenat sostingut per dos homes. L’atacat cau per terra, però s’aixeca immediatament com si no hagués passat res. En escenaris reals, no acaba així.

Hi ha hagut moltes morts atribuïdes al Taser. L’any 2006 als EUA en van declarar 180, encara que sovint foren el resultat d’agreujament d’una causa pre-existent. Les primeres morts conegudes foren per atur cardíac i en general hom aconsella als policies apuntar a l’abdomen i evitar el pit de la víctima. Els portadors de marcapassos i desfibriladors implantats també estan en greu perill. Un altre problema es la caiguda per terra instantània i sense protecció, que sovint acaba en lesions serioses al cap. Quan els elèctrodes estan clavats al coll o clatell degut al dispositiu ham cal anar a l’hospital a desenganxar-los. Diuen que un 40% de les víctimes han d’anar a l’hospital, però que la mortalitat es minimal.

Les discussions més grans son les referides a l’ excited delirium, una condició gravíssima de pèrdua total de control, incapacitat de respirar i de parlar, sovint atribuïda a múltiple ferides de laser o a maltractament policial subseqüent. Els afectats es poden recuperar. Aquest diagnòstic no és acceptat per tothom però ja surt a la literatura del NIH i els metges d’urgències hi creuen.

Conclusió

Que es la meva personal. Hi ha dissortadament pel món gent molt dolenta, amenaçadora i intractable amb la que és impossible parlar. Trobo horrorós veure gent morta a trets per la policia pel carrer i no tinc dubte que el Taser es una alternativa millor. Peró enganyen els que diuen que es una arma inofensiva i cal exigir bon entrenament en el seu us. I que surtin aviat altres mètodes millors però efectius de controlar gent perillosa.

Joan Gil

Molts Catalans diuen que l’únic estatut que necessitem és el que té Portugal. Potser seria l’hora de recordar quina fou la història de Portugal quan estava sotmès als reis de la branca espanyola dels Habsburgs i com va recuperar la independència.

Durant el regnat a Espanya de Felipe II, fill de l’emperador Carles V, el rei de Portugal va morir sense successors, i va pujar al tro un monjo de la família que també va morir als dos anys sense hereus.

El rei Manuel difunt no va deixar fills, pero va resultar que tenia molta família, i van aparèixer a molts llocs uns quants aristòcrates que eren de la família de Manuel I. Un d’ells va aconseguir instal·lar-se a Portugal com a rei, però un altre era el  poderós Felipe II d’Espanya, el qual va enviar el seu Duc d’Alba a Portugal amb un fort exèrcit, que va destruir fàcilment la resistència portuguesa. Era l’any 1580 i per 60 anys sota tres Felipes (II, III, i IV) Portugal esdevindria un més dels regnes propietat de la corona de Gran Castella, com Catalunya, València, Aragó i altres.

El Duc d’Alba esdevingué Virrei de Portugal i Felipe II introduí més o menys el mateix règim que tenien els altres regnes sota el seu domini, que avui en dia es definirien com a una Confederació. Portugal va gaudir molts privilegis i astutament el rei  va facilitar als nobles l’accés a Madrid i va distribuir coses i propietats entre ells per tenir-los contents.  El govern de Lisboa tenia autoritat final en gairebé tot excepte en Política Exterior i Exèrcit. Fins i tot els van permetre seguir encunyant la moneda pròpia. Ja ho voldríem els Catalans tot això. Perquè va acabar malament?

Sembla que els assumptes estrangers no haurien de preocupar massa a ningú, pero depèn.  A vegades sí. Portugal ja era un imperi molt lucratiu basat en les seves colònies i excel·lents xarxes comercials  que s’estenien per Àsia, molt superiors a les espanyoles. A més Portugal havia tingut des de l’Edat Mitjana un fort tractat d’amistat amb Gran Bretanya, que aquest pais comprensiblement  ja no respectava d’ençà que havien esdevingut espanyols. Espanya semblava indiferent i no se’n preocupava ni defensava els interessos  comercials i econòmics dels lusitans, que veien com tot el seu tinglat s’ensorrava per manca de protecció reial. Holanda estava creant un nou imperi a costa seva i ja els Portuguesos havien perdut tot el nord del Brasil sense que Espanya hagués fet gran cosa. La corona estava preocupada amb assumptes europeus i religiosos, guerres religioses i explotació de les seves pròpies colònies i la noblesa portuguesa perdia diners i el pais  A diferència de Catalunya, on el poble es va sublevar, a Portugal va fer el mateix la classe aristocràtica dominant.

La Guerra dels Segadors complica la Guerra dels 30 Anys

La Guerra dels 30 anyss fou una verdadera guerra mundial europea, teòricament entre els catòlics i els protestants -si es que algú s’ho vol creure- De fet s’acabaria gràcies a la intervenció de França, governada pel Cardenal Richelieu a favor dels protestants!

Espanya havia entrat a la guerra contra els francesos que ja havien pres posicions fortes al nord dels Pirineus. El Gobierno molt centralista del Comte-Duc d’Olivares sota Felipe IV havia enviat a Catalunya un exèrcit, que robava i molestava molt als Catalans i pretenia reclutar soldats en violació de tots els nostres Estatuts i Lleis. El descontent popular de la classe treballadora i agrícola i l’oposició al Comte-Duc van créixer fortament. Què importava als rabassaires pagesos catalans  la Guerra dels 30 Anys i perquè havien d’aguantar abusos, alimentar i allotjar soldats a casa seva?

En 1640, la població treballadors i rural de Catalunya es va alçar en armes, assassinant (probablement) el Virrei i donant lloc a la Guerra dels Segadors dirigida tant contra Madrid com contra sectors de la noblesa i la burgesia local. L’exèrcit català va derrotar decisivament el primer exèrcit espanyol dirigit per un aristòcrata espanyol incompetent a la batalla de Montjuïc, però evidentment a la llarga no podien contra la corona i van acabar oferint el Comtat de Barcelona al rei de França. Amb això, el perill per a Espanya era tan greu que es van veure obligats a abandonar altres conflictes i concentrar-se en combatre l’amenaça franco-catalana. Portugal se n’aprofitaria.

Portugal s’en aprofita i torna a esdevenir un pais lliure en 164o

Les hostilitats, l’anomenada Guerra de Restauració, ja havien començat  abans de la Guerra dels Segadors a l’altre costat de la península. La noblesa, més que el poble com passava a Catalunya, molt preocupada pel declivi econòmic,  es va organitzar al voltant del Duc de Braganza que també deia que era un altre descendent de Manuel I i va encetar accions militars. Normalment el Comte-Duc els hauria pogut derrotar, però tot l’exèrcit espanyol tenia massa feina a Catalunya. Per exemple fins i tot el gran escriptor Calderón de la Barca estava orgullós d’haver passat tres anys a l’exèrcit lluitant contra els Catalans.

A finals de 1640 després d’una lluita oportunista molt ben conduïda, el Duc de Braganza fou coronat com a  Rei Joan IV del Portugal restaurat i independent. La dominació espanyola s’havia acabat. En mans del seu nét Pedro, Portugal esdevindria per segles un país poderós i riquíssim. Els espanyols van trigar més de 20 anys a reconèixer la independència dels lusitans. Recentment, no obstant, en temps d’Alfonso XIII, amb el seu dictador Primo de Rivera, el Mussolini espanyol com l’anomenava el rei,  Portugal ja havia esdevingut un país dèbil i inestable, hi va haver intrigues a Madrid per restaurar l’anomenada Unió Ibèrica. I Franco va visitar el també Dictador feixista Oliveira Salazar per firmar un Pacte Ibèric.

En Resum, els Catalans tenim raó de mirar Portugal i esperar amistat i suport, perquè en un moment crític no vam tenir l’oportunitat de lluitar junts però sí que els vam ajudar.

El Resultat de la Guerra dels Segadors

Com de costum en totes les guerres, els Catalans van patir molt. Vàrem aconseguir fer saltar a Madrid l’odiat Comte-Duc d’Olivares, i el Rei Felipe IV va venir a Barcelona a jurar tots els privilegis, lleis i estatuts Catalans. I ai, las, vàrem perdre els territoris al nord dels Pirineus, sobretot el Rosselló. França ja havia intentat manta vegada prendre’ns-el. La primera vegada fou durant la Guerra Civil Catalana del Segle XIV, quan el Rei Joan II de la Corona d’Aragó va quedar tancat a Perpinyà envoltat per l’exercit francès. El va salvar en una  de les seves primeres gestes militars el seu jove fillet Fernando, després anomenat “Catòlic,” que es va presentar davant de Perpinyà amb un exèrcit per aixecar el setge i alliberar el seu pare. Però el Rosselló i els Pirineus com a frontera tenien una atracció irresistible pels francesos.

Joan Gil

En un moment quan els ciutadans necessàriament parlen d’eleccions, escau comparar el que es fa a la Península Ibèrica amb les enlluernants (i caríssimes) eleccions nord-americanes, que són molt diferents.

En primer lloc, no hi hagut mai ni eleccions ni lleis electorals federals nord-americanes. Cada dos anys tota la Cambra de Representants i un terç del Senat han de ser renovats i cada quatre anys cal triar un President. Tots aquests són elegits independentment el mateix dia pels 50 estats membres de la Unió segons les lleis estatals que corresponguin, no pas pel govern federal. Els federals sols garanteixen el dret universal al vot i els drets civils de tots els participants com estan descrits a la Constitució dels EUA, pero com cal fer l’elecció es una qüestió interna de cada estat que no pot ser homogeneïtzada. Passen coses molt diferents. A  Oregon no tenen col·legis electorals: la gent rep les paperetes per correu i les diposita a certes bústies guardades als centres de les ciutats. Les paperetes i els ordinadors són molt diferents als estats. Ara molts ja no deixen votar directament a l’ordinador, sinó que desprès que el votant hagi triat, imprimeixen els vots en paper que la mesa fica a un escàner per ser primer llegits oficialment però fent possibles els recomptes quan hi ha queixes. Com que sóc vell, a mi a Texas dues setmanes abans m’envien les butlletes per correu que torno igual (he de pagar el segell de tornada) i no em cal anar enlloc. A la majoria d’estats, els locals s’obren per anticipat una o dues setmanes abans del dia del vot, a vegades cada dia o només els caps de setmana. A Nova York no ho han volgut fer mai no obstant les cues i el caos als col·legis. Els horaris són també molt diferents.

El vot, com la majoria de coses que importen als ciutadans comuns, com ara la llei i els jutges civils i criminals, lleis socials, etc són facultats EXCLUSIVES dels estats, que per aquesta raó es declaren a les seves Constitucions i es veuen com a estats lliures i sobirans, sense ser independents. El govern central es sobirà en certes coses, i en altres ho son els estats membres de la Unió. Funciona perfectament.  Hi ha també una jurisdicció federal separada sobre certes coses que rarament interessen els ciutadans normals. Tots els jutges estatals i de districte o municipals  han de ser elegits localment. Els mecanismes de destitució existeixen i són variables. Fa un parell de dies els votants  Californians van fer fora un jutge que havia condemnat un jove culpable de violar una noia inconscient a només 6 mesos! El poble li va fer pagar car. Oi que estaria bé poder fer això a Catalunya? Els jutges federals en canvi han de ser triats pel President i confirmats pel Senat. Per ser destituïts per força han de ser jutjats pel Senat en públic, que fa anys que no passa.

El President té dret a indultar qui vulgui sempre que hagi estat condemnat per un tribunal federal, però els condemnats per un estat només poden ser indultats pel seu Governador. Fan riure els que diuen que les anèmiques autonomies administratives peninsulars són entre les que tenen més poder al món. I ara!

Les eleccions primàries als EUA

Jo m’he pensat moltes vegades que són sobrevalorades i mal enteses. Es van crear com a mitjà per evitar que els dirigents d’un partit elegissin tots sols els candidats sense donar opcions a la ciutadania, però no són organitzades com a Espanya pels partits sinó pels 50 estats com una obligació oficial i per a tothom. Com de costum les regles són molt diferents a cada estat i hi ha de tot. Cal recordar que la butlleta de registració com a votant diu si vols votar com a demòcrata, republicà o independent. En canvi, no hi ha carnets de membre ni quotes de cap partit. A Nova York i Texas només deixen votar al partit que has triat al registrar-te, però hi ha altres llocs on pots votar només un partit pero et deixen triar quin (molt utilitzat pels adversaris per sabotejar). Finalment a Califòrnia i Washington van anar més lluny: prohibeixen als partits cap participació al procés electoral i el votant es troba amb una llista única de candidats que no poden identificar la seva    afiliació a la butlleta. Aleshores declaren guanyadors als dos candidats amb més vots, tant si són del mateix com de diferent partits. L’elecció general pot acabar sent entre dos demòcrates o dos republicans. Aquest sistema ha fet molt de mal a les jerarquies sacrosantes dels partits i afavorit moltes insurgències (d’allò que ara en diuen populistes).

I la participació general? És molt diferent els anys presidencials, quan arriba al 40% i algun cop més quan l’interès és molt gran. Als anys sense elecció Presidencial com aquest, les primàries alguna vegada no arriben al 1%. Hi ha excepcions, sobretot quan un sector descontent fort de la població vol fer fora un Senador o Representant. Un problema molt clar que tothom ha reconegut és que la majoria de votants a les primàries són els militants incondicionals i més entusiastes, que sempre són una minoria insignificant a l’elecció general. Així i tot, el sistema esta molt arrelat, encara que molta gent parla de reformar-lo. Ja fa anys que en parlen.

Darrera noticia: L’Estat de Maine acaba d’introduir i aplicat per primera vegada un mètode nou de fer primàries. Accepten primàries separades per als dos partits, pero enlloc de posar una creu, els votants han d’establir un ordre, des de 1,2… fins a l’últim candidat. Compten naturalment el primer, pero si no arriba a la meitat dels votants, eliminen el darrer de la llista i redistribueixen els altres números dels votants del candidat eliminat. I si cal, ho tornen a fer fins que algun candidat guanyi la majoria absoluta. Això s’anomena ranking i hi ha qui ho vol fer a totes les eleccions per evitar repesques.

El Tribunal Suprem dels EUA i els judicis estatals

És un altre aspecte de la vida americana molt mal entès a Europa. Hom llegeix a la premsa que un cas ha arribat al Tribunal Suprem dels EUA i es pensa que és com a cert país europeu on els jutges poden canviar sentencies, encausar i empresonar gent o alliberar condemnats a mort. És una idea absurda: en la majoria de judicis, l’autoritat de l’estat originari és exclusiva i els Suprems l’ han de respectar. En aquests casos, els advocats d’un condemnat es presenten dient que han esgotat els tràmits al seu estat i que durant el judici drets fonamentals de l’acusat protegits per la Constitució Federal han estat violats. L’argument no té res a veure amb la qüestió de fons, sinó que es tracta d’una violació dels drets de l’acusat que el jutge original hauria tingut l’obligació de protegir. Si els Justícies Suprems es deixen convèncer, que no és fàcil, el que fan és enviar al tribunal estatal una ordre de repetir el judici considerant com cal els drets constitucionals de l’acusat.

Les penes de mort han disminuït molt els darrers anys, pero encara n’hi ha, sobretot a Texas i Luisiana. Sovint sentim dir que esgotats tots els recursos locals, que sempre inclouen el Tribunal Suprem de l’estat original, els advocats defensors van a Washington a demanar que els federals aturin l’execució, al·legant com de costum que el jutge original va violar drets fonamentals o que l’acusat és innocent. El Justícia mes desagradable de tots, Clarence Thomas, li va espetar la resposta a un advocat: “Si el condemnat és innocent o no, no ens importa”  Un comentari desagradable, pero cert: els Suprems no poden tornar a jutjar ni anular la decisió d’un jurat popular. Poden manar que es repeteixi el procés, però això es tot. Sols un jutjat popular pot decidir si un acusat és culpable o no.

Alguna vegada, em recordo que el Gobierno del nostre estat ha anat a Washington a protestar l’execució d’un ciutadà espanyol, esperant que el Govern federal l’alliberés o canviés la sentència. La gestió era ridícula. El President no té dret a indultar mai un home condemnat pels tribunals d’un Estat, només els condemnats per un Tribunal federal. El Gobierno hauria hagut de posar-se en contacte amb el Governador de l’estat, l’únic que tindria dret a fer-ho. Però a Madrid només volen parlar amb altres entitats independents de la mateixa categoria que ells.

Joan Gil

Tags: Estats Units

No hi pot haver democràcia parlamentària sense oposició. Prou que ho saben els dictadors que guanyen eleccions amb el 90% dels vots o més. Per aconseguir que el sistema funcioni,  l’oposició té certes obligacions que es poden i cal complir per mantenir el govern en ratlla i amb absoluta lleialtat al país.

Diguem el 155. Era un pas insòlit que mai havia tingut lloc i deixava moltes qüestions obertes, una de les coses que en qualsevol país normal haurien desfermat fortes discussions tant al Congrés com als diaris.  No era acceptable que el cap nominal de l’oposició anés al President i anunciés suport incondicional d’ell i dels acòlits a Catalunya sense condicions ni preguntes, aliat amb el PP i amb C sense condicions ni crítica, partits que semblaven tan allunyats de la ideologia socialista. Era una aliança? Ho haurien hagut d’explicar.

Després a les sessions parlamentàries, la situació, el problema més greu del’estat per centúries, hauria hagut de ser discutida. Quant de temps duraria el 155? Què feia el Gobierno d’amagat? Es respectaven les lleis de Catalunya i la Constitució del 78? Què fa el Gobierno contra la violència anticatalana pel carrer? Es protegeix la llibertat de premsa? No és estrany que tots els diaris de Madrid parlin igual de Catalunya? Està la independència judicial essent respectada? Com veu Europa els presos polítics? Quan negociarà el Gobierno la convocatòria d’un Referèndum pactat com demanen en privat tant els polítics com els diaris europeus? Què pensa el Gobierno del ridícul de jutges espanyols a múltiple països europeus? Sobretot, una altra vegada, quins plans té per acabar. Volen que els Catalans no tornem a parlar la nostra llengua, com va exigir el Caudillo feixista per 40 anys sense èxit? Amb el 155 que no atorga al Gobierno ni la meitat del poder de la Dictadura?

Però el Sr Sánchez no ha fet res d’això. Ha preferit callar i seguir en silenci les directives del PP i Ciutadans. En un país normal en cas d’una disensió civil greu, tant el Gobierno com els intel·lectuals i el Cap d’estat haurien parlat de reconciliació, tolerància, discussió i respecte als co-ciutadans. Aquí el Gobierno minoritari critica i insulta els independentistes per no arribar al 50%, ajuda els que lluiten per crear una verdadera divisió pel carrer a Catalunya, predica la catalanofòbia i no té plans per tornar a la normalitat i salvar la reputació de l’estat.

I el Sr Sánchez, què fa? Puja el to anticatalà encara més per por de Ciutadans i convoca un vot de confiança sense haver-ne parlat primer amb els que necessita.

No hi ha cap polític amb classe i seny a Madrid?

Joan Gil

Tags: 155, Catalunya, Oposició parlamentària, Pedro Sánchez, PSOE

Si algú s’hi interessa, pot anar a Amazon.es i comprar el llibre que acabo de publicar. Veieu les portades del eBook i de l’edició de paper de butxaca. És el mateix llibre, pero Amazon insisteix que han de tenir cobertes diferents. No es ben bé un anunci, perquè es tracta d’una novel·la de ficció escrita  en anglès. Potser algun traductor s’hi interessaria. No em va semblar que després de tants anys d’absència el meu domini de la llengua catalana fos suficient per escriure-hi un llibre amb qualitat literària. No vull ser un nou Boscan. L’heroïna, com el títol indica és una noia que ho supera tot en una situació molt difícil.

Jo em pensava que el nom Laia seria original als EUA, pero Amazon té un arxiu de 3.5 milions de llibres i hi vaig trobar unes 850 Laias i tres Joan Gils més. Hi ha autors Catalans. No puc estar-me de mencionar un llibre en anglès escrit pels nostres admirats i mai oblidats Carme Forcadell i Oriol Junqueras sobre Catalonia!

Història

El negoci de la publicació de llibres estava ben establert. Per publicar, calia tenir un agent (se’n troben molts a l’internet) que presentés un llibre a una editorial, la qual podia pagar un avenç a l’autor sota contract que se sostrauria dels beneficis de venda. Problema? Un desconegut no podia entrar al sistema i ser reconegut. Calia per aconseguir-ho ser ja conegut o tenir amics o recomanacions. Altrament,  era en va escriure o trucar i ni tan sols responien sense molestar-se en llegir mostres.

Google s’hi va ficar digitalitzant tots els llibres clàssics o de qualitat que va poder trobar a les grans llibreries, amb gran horror dels editors. Abans calia encarregar i pagar molts diners per aquests llibres, que sovint trigaven molt a  arribar.

A algú, no he sabut mai a qui, se li va acudir que la publicació de llibres a l’internet, tant en forma d’eBooks com de llibres impresos per demanda seria més barata i es podria oferir als independents que volien i no podien publicar, deixant que el públic decideixi. A més, i sobretot, molts autors frustrats estarien disposats a pagar per veure la seva obra mestra publicada.

Al començament, algunes editorials de molt prestigi van oferir una col·lecció separada de llibres per a independents (Indies en angles). Avisaven que no seria igual com el procés regular de l’editorial amb els escriptors professionals sota contracte i que potser no es vendrien a les botigues, però que els texts sotmesos serien revisats per professionals que podria oferir certes recomanacions i si quedaven acceptats, es podrien publicar… sempre que l’autor  l’autor estigués disposat a pagar. Un canvi fonamental havia tingut lloc: les editorials no farien diners venent llibres sinó traient els diners de les butxaques dels autors indies oferint possibilitats de difusió i venda molt modestes per preu addicional.

Aviat les editorials es van retirar del negoci venent el sistema: noves companyies comercials van començar a oferir publicacions a qualsevol autor independent… a preus molt considerables. Avui en dia, poden demanar entre $1,500 i més de 4,000 per llibre, segons els serveis contractats. Ja no es tractava de guanyar per als autors, sinó dels autors per al negoci, sense cap revisió professional per especialistes i correctors qualificats com existeix a les editorials.

Hi ha gent que es refereixen a aquesta indústria, dominada als EUA per un gegant anomenat Author Solutions, com a Vanity Publishing. És una burla injusta. Hi ha gent amb il.lusions i esperances, que es pensen que podrien fer una carrera com a escriptors

Què esperen els indies capaços de pagar aquests preus? N’hi ha molts, als EUA potser ja arriben a prop d’un milió, però no conec cap estadística. Les companyies citen exemples de gent que guanya uns comissions de més de $100,000 a l’any, d’un llibre que va aparèixer al Llistat del New York Times o considerat per premis literaris. És gairebé sempre veritat, però és com dir a la gent que poden guanyar la loteria, que també és veritat. Molta gent no passa de vendre 50 0 150 llibres, sobretot a amics i família. Però potser, qui sap… Hi ha qui paga per una il·lusió de fer-se famós i ser reconegut. El problema és el marketing. Cal pagar extra i sovint fracassa. Un llibre indie dura uns dos o tres anys al mercat actiu i després és oblidat desapareix a les entranyes profundes dels ordinadors.

En general els drets d’autor pagats als indies (si el llibre es ven) són més alts, sovint el 70% després de deduir les despeses, que allò que paga una editorial als seus professionals sota contracte. Per això, hi ha hagut escriptors que han trencat el seu contracte amb l’editorial per publicar pel seu compte com a indie, confiant en la seva reputació per vendre. Diuen que sí, que n’hi ha que efectivament han fet molts dòlars, (diuen que algú va arribar al milió de dòlars) però el  risc de fracassar és molt gran. Un autor sovint necessita el consell i assistència d’un corrector (editors com es diuen als EUA) Això es pot contractar d’experts lliures per internet, pero és car: per exemple $ 0.04 per paraula o $10.00 per pàgina de text en Word (mides pct 12, doble espai), o fins i tot $1.00 per línia. I és difícil examinar les credencials d’aquests editors. Jo vaig pagar per una i en vaig estar content. Es va acomiadar dient que era “a compeling love story with incredible difficulties.” Estava ben trobat.

Els llibres més exitosos amb possibilitats de guanyar diners són els de cuina, els llibres amb dibuixos per nens petits, de viatges o de com s’arreglen coses trencades. Recordeu que la majoria d’americans viuen a cases. Als EUA els llibres religiosos de les moltes sectes protestants també es venen bé. La ficció és més problemàtica. Potser depén del tema. El meu es dirigeix a un públic que podria ser en part feminista. Sap algú que és la misogínia? És un dels molts problemes confrontats i resolts per la meva Laia

Amazon

El meu llibre ha estat publicat a Amazon perquè ho deixen fer  de franc (per ara). No costa ni un cèntim. L’autor s’ho pot fer ell mateix amb un programari força difícil d’entendre i navegar que es pot trobar al Kindle. Jo era escèptic, pero m’ho vaig fer tot sol en quatre hores un dissabte a la tarda. Calia pujar el manuscript, adaptar-lo a la premsa, triar imatges per les tapes, escriure la publicitat i unes quantes coses més, sovint difícils d’entendre. Hom troba al mercat applications que ajuden a fer aquests tràmits però jo vaig fer-m’ho tot sol. L’ordinador em va respondre que trigarien 3 dies a decidir si em volien publicar o no, però el llibre va aparèixer al web d’Amazon només 20 hores després de la meva epopeia triomfal. En principi Amazon no comparteix res amb altres webs, però ells són de lluny els més poderosos i els seus llibres, independents o no, es poden comprar fàcilment a tots els països del món, en qualsevol llengua. El seu catàleg sembla universalitzat.

Il·lusions d’atènyer glòria no en tinc cap. Estaré content si s’ho llegeix algú però el meu propòsit era deixar el llibre arxivat per sempre. Altrament hauria pogut desaparèixer quan fatalment el meu ordinador acabi a les escombraries. Ara desitjo a la meva Laia el mateix que desitjo als meus fills: que visqui molts més anys que jo.

Joan Gil

Tags: Amazon, Auto-publicacio, Escriptors Independents, Laia's Takeover

Fa uns dies vaig anar a la capital federal a visitar la família i es va donar el cas que era també el temps del famós festival anual dels arbres cirerers florits japonesos que atrau turistes de tot el món. Els arbres florals estan alineats a la National Mall (entre el Congres i el Monolit de Washington) i al voltant del Tidal Bassin, on es troben els monuments mes importants als herois, a les fetes i batalles dels EUA. Vaig aprofitar l’oportunitat per mirar-me i fotografiar els escrits permanents que es veuen en públic pels carrers en lletres grans, considerats tan importants que els ciutadans els han de veure i recordar cada dia, i que tenen significat per a la Catalunya torturada dels nostres dies.

Potser algú dirà que el govern americà no ha estat sempre tan exemplar com les inscripcions farien pensar. Jo respondria que en un sentit la política es com la religió: hi ha hagut sempre més pecadors que sants, pero els principis no canvien i la gent acaba tornant-hi i fins i tot  proselitzant. Per això estan escrits pel carrer, perquè ningú els oblidi.

A Constitution Avenue

 Està escrit en lletres molt grans a la paret d’una institució pública al barri del govern prop de la Mall. Vet aquí que diu:

El Congrés no farà cap llei limitant l’establiment d’una religió o prohibint la seva pràctica, o limitant la llibertat d’expressió de la premsa o el dret del poble a reunir-se pacíficament i demanar del govern la resposta als seus greuges.

Cap jutge, cap periodista, cap ciutadà té el dret d’oblidar-ho. Abans de començar la Revolució en 1776, el Congrés Continental havia enviat a Londres un memorial de greuges (Impostos excessius, restriccions al comerç, govern autoritari sense representació local). Sa Majestat a Londres se’n va fotre sense molestar-se a respondre. Ho va pagar car.

El gran Thomas Jefferson

Tom  Jefferson fou probablement l’home més important  en la història de la nació, l’autor de la teoria política en què tot està basat. No era tan impressionant en vida com el monument fa creure. Fou un latifundista a Virginia i es va casar bé esdevenint potser l’home més ric de tot Virginia.  Llegia molt i tenia molts llibres. Sabia de tot: era un escriptor, un estudiós, un intel·lectual, un arquitecte, un biòleg, un polític. Era una mica petit, no gaire simpàtic i parlava malament amb veu massa fina i només els que el coneixien el prenien seriosamlent. Es va ficar a comitès i impressionava sempre amb la seva comprensió, lògica i sentit comú. Aquell estiu de 1776 el Congres va decidir escriure la Declaració d’Independència i van donar l’encàrrec a John Adams, el més important desprès del General Washington. Adams no s’ho va pensar gaire i va passar en l’acte l’encàrrec a Tom Jefferson, que va escriure una obra mestra, dient que és evident que tots els homes naixem iguals (volia dir que no ens cal per res tenir reis ni aristòcrates), expressava sentiment per haver de trencar amb el Regne Unit no obstant els llaços i lligams explicant les raons. Jo no em perdo mai l’oportunitat de visitar l’Arxiu dels EUA on els originals de la Declaració (1776) i de la Constitució (1787) estan exposats (no deixen fer fotos) i hom veu com els nens d’escola i els grans s’ho miren amb la mateixa emoció. La revolució i la constitució havien donat drets a tothom, sense prohibir res.

En Tom havia estudiat texts polítics teòrics que ningú havia posat en força mai a cap país i els va adaptar a la nova realitat i esperit americans de forma meravellosa. El poder de l’estat sobre els drets que els individuals tenien el preocupava molt. No s’havia de permetre una reproducció de la monarquia. Va establir per primera vegada el principi de govern de la república per elecció secreta universal, que no existia enlloc, drets individuals a la llibertat fortíssims, la independència del poder judicial, els drets dels acusats que només han de sotmetre’s a judici quan un gran jurat civil ho mana, dret a ser jutjat per ciutadans iguals que l’acusat, fiscals i jutges generalment elegits pel poble que depenen administrativament del govern pero apliquen la llei independentment sense haver d’obeir-lo, dret d’apel·lació, respecte a les llibertats establertes per la Constitució. Tot això eren teories intel·lectuals que ningú havia posat en força.

Politicament, fou una mica marruller i truculent amb massa enemics, però al final va esdevenir President dels EUA i amb la compra inesperada de l’immens territori de Louisiana, que Napoleó acabava de prendre d’Espanya, va establir per sempre què esdevindrien els EUA.

Permeteu-me traduir que diu la cita de Jefferson que el lector si té bona vista veurà escrita a la paret a l’esquerra de la imatge:

No estic a favor de fer canvis freqüents en les lleis i constitucions, pero lleis i institucions han de seguir de prop el progrés de l’enteniment humà a mesura que esdevé més desenvolupat, mes il·luminat quan nous descobriments es fan, noves veritats són descobertes i els costums i opinions canvien amb el canvi de circumstàncies. Les institucions també han d’avençar per adaptar-se als temps. Demanar a un home que es posi el mateix abric que duia quan era un noi seria igual com voler que una societat civilitzada restes per sempre sota el règim d’ancestrals bàrbars.

El web del congres de Madrid ensenya que hi ha hagut a l’estat ja 8 Constitucions, ignorant la de la República Federal Española (Primera República), però cap va disfrutar de l’adhesió tan entusiàstica del Sr Rajoy Brey per la dubtosa constitució de 1978. Jo crec que Jefferson no hi hauria estat gens d’acord. Antecessors barbàrics? No m’estranyaria.

Parla Franklin Delano Roosevelt

El Emonument mes gran i espectacular al Tidal Basin és el de Jefferson, molt merescut, però al costat seu hom troba el del segon Roosevelt, antic governador de Nova York i paralitzat per la polio a una cadira de rodes, elegit 4 vegades President (ara els terminis estan limitats a 2), que va acabar amb la Gran Recessió i va morir deixant la II Guerra Mundial ja gairebé resolta. Era un aristòcrata amb pocs diners molt d’esquerres, creador de la Seguretat Social i molts drets, potser l’únic President progressiu que la nació ha tingut. Vet aquí la traducció

Hem de guardar escrupolosament els Drets Civils i les Llibertats Civils de tots els ciutadans, siguin qui siguin. Recordem que qualsevol opressió, qualsevol injustícia, qualsevol odi, és un atac a la nostra civilització. 

No m’estranyaria que el Gobierno prohibís als ciutadans que llegeixen anglès venir aquí a veure coses tan subversives. Fa pensar massa en els nostres presos polítics.

Al Cementiri Militar Nacional d’Arlington

Està situat naturalment a la ciutat d’Arlington, estat de Virginia, prop del Pentàgon pero hi arriba el metro de Washington (com hi arriba també al Pentàgon).

Aquesta foto ensenya el mast original del vaixell Maine, enfonsat al port d’Havana després d’una explosió, cosa que va originar la guerra del 1898. Després de la desfeta d’Espanya, fou recuperat i arreglat pels estatunidencs i plantat a Arlington envoltat per les tombes dels mariners i soldats morts. Recordeu el Maine, deien sempre els diaris exigint la guerra per alliberar les restes de l’Imperi espanyol com Puerto Rico, Cuba i les Filipines.

Joan Gil

Tags: Blooming Cherry Trees, Franklin Roosevelt, Maine, Tom Jefferson, USA Constitution, Washington DC