Els EUA són diferents

Hom ja ha parlat molt de Facebook, una companyia que per anys cobrava pels seus anuncis dirigits, basats en les manifestacions, comentaris i fotografies innocents dels usuaris més que totes les companyies publicitàries nord-americanes juntes. Era aixi d’efectiu. Què devia passar a Catalunya? El Sr. Zuckerberg tenia prou per pagar pel maquillador teatral diari que el fa aparèixer en públic com un ninot desagradable. Ja ha hagut de declarar i retirar mentides en públic manta vegada, però coses noves surten cada dia. El molestaven els veïns al voltant de la seva residència i  no va tenir més remei que comprar les quatre cases més pròximes. La seva intimitat el preocupa més que la  nostra.

Ell i la seva dictadora associada Sandberg deien que mai vendrien texts privats a altres, però el NYTimes ha demostrat que va guanyar molts milions venent precisament això, de fet incloent totes les adreces i coses que Facebook sabia d’una persona en els seus propis mots, perquè el comprador els pogués estudiar millor.

El preu de les seves accions ha caigut brutalment. Segueix estant en un perill molt greu per la qüestió de les lucratives inversions russes començades molt abans de la campanya del 2016. Sembla que Rússia va investir a Facebook per la campanya de Trump més de 30 milions.  Caldria ser molt ingenu per no entendre què feien. No sols Mueller sinó múltiples agències federals tenen i sovint publiquen els noms dels funcionaris russos implicats, gairebé tots des d’ una companyia privada a Saint Petersburg. No era tan sols Rússia: Facebook malgrat queixes i denùncies va permetre la campa

I això els Russos perquè ho feien? S’ho creien ells mateixos que Trump podria guanyar? Qui sap, probablement no. Allò que trobaven aprofitable era enxampar, donar força, veu, arguments i audiència als seguidors de Trump, grups poc educats sovint de classe treballadora i rural amargada pels desenvolupaments econòmics al país,  la pèrdua constant de nivell de vida i la desesperança.

Fa un segle, després de la guerra mundial, els capitalistes sabien que calia compartir els guanys amb tres grups necessaris de forma raonable: els accionistes, els treballadors i els clients. Per molts anys el nivell de vida de tothom va pujar, però avui en dia  els diners van sols als multimilionaris, als accionistes, mentre que els treballadors són empleats al preu mínim que es veuen obligats a acceptar i perden beneficis socials. Molta  gent esperaven una formulació d’un líder carismàtic i fàcil d’entendre: “Doneu-me poder i tornaré a fer gran Amèrica” La idea era efectiva però gens original: Hitler i els seus Nazis l’havien utilitzat molt bé. Els membres, jo diria víctimes d’aquestes tendències que només els perjudiquen, estan disposats a creure qualsevol bestiesa: xenofòbia, antisemitisme, supremacisme blanc, creus esvàstiques, dret a dur pel carrer armes de guerra,   racisme descarnat i queden contents sentint mentides que els agraden i estan disposats a repetir. I trien ignorar as fake news les informacions sobre la corrupció i incompetència dels seus líders, pensant que ells en trauran alguna cosa. I Trump proclama que hi ha molta bona gent entre ells.

Això esperaven els de Putin: estimular, fer agressius, visibles i amenaçadors aquests grups d’homes i dones, en el fons víctimes de les seves mentides, destruir, posar en ridícul i fer mal a la democràcia nord-americana, desprestigiant-la per toy el món. Com totes les guerres, és una guerra bruta amb víctimes. A l’incident de Charlesville va morir una dona jove i molts altres foren ferits.

Com la cara de la Dictadura moderna ha canviat

Hi va haver un temps quan els dictadors com Franco, Oliveira Salazar o Hitler es reconeixien com a tals: no hi havia eleccions, ficaven a la presó  o executaven a qui volien i no permetien cap premsa no controlada. A la ràdio només se sentien mentides.

Els beneficiaris del sistema van entendre que això és antiquat i no fa falta per mantenir-se al poder: es poden fer eleccions, es pot tenir una Constitució de qualsevol mena i interpretar-la com es vulgui,  es poden tolerar diaris adversaris perquè hi ha formes de manipular les eleccions, premiar o castigar líders, dominar els grans mitjans de comunicació. Hi ha governs elegits a Espanya però segueixen fent presos polítics i insulten i maltracten milions de ciutadans, hi ha eleccions a Nicaragua, a Veneçuela, a Polònia, a Hongria, a la Turquia, fins i tot a certs països àrabs i a la Xina. Tots afirmen see com Espanya democràcies vibrants. I al Myanmar, que va fer una neteja étnica dels Rohingyes després d’una campanya d’odi i difamaciò ben pagada a Facebook que ara diu que dissortadament no tenien proud gent que parlés la llengua.

I on més? No end cal cap altre Franco.

Això fou el gran descobriment de la Transició: el Dictador era antiquat: hi havia formes millors de frustrar els somnis catalans, escapar càstig i deixar que tot seguís igual com era. Fins i tot no caldria gastar tants diners en sous als treballadors. I si calia, hi hauria formes de tancar patriotes catalans a la presó. Els dos partits principals, un representant la dreta espanyola reaccionària tradicional i els ex-socialistes van firmar un acord per permetre, per breus períodes de temps, l’alternança de poder necessària en un règim que es presentava com si fos democràtic.

A Espanya no hi ha hagut mai bones constitucions. En més de 300 anys als EUA només n’hi ha hagut una, a Espanya segons el web del Congrés han estat 8, una pitjor que l’altra i això sense comptar la de la República Federal Espanyola, que el web del Congrés ignora. Tots els borbons han estat, potser amb la breu excepció d’Alfonso XII, mort de tuberculosi als 28 anys, sempre contra la constitució vigent que han suprimit arbitràriament moltes vegades. Els casos pitjors foren Fernando VII, “el rey felón” com li deia la gent pels crims que cometia i Alfonso XIII que va suprimir una Constitució legitíma i anomenava el seu amic i dictador Primo de Rivera orgullosament “el Mussolini español”. (No tenia la categoria). L’entusiasme constutucionalista dels dos darrers borbons té un vessant sorprenent considerant les posicions arrelades de la seva família.

Qui són els qui només parlen insultant

A Espanya i Europa cal seguir allò que hem après de la intervenció russa als EUA. L’AfB el FPÖ austriac, el Front Popular Francès es fan sentir incitant l’odi i demanant els vots de les minories xenòfobes que hi ha als seus països i odien els immigrants. Grups políticament similars a Espanya utilitzen com a arma única la vella i sempre segura catalanofòbia que alguns pensen que els pot dur al poder.

Diguem que a qualsevol país civilitzat, com ha passat tan sovint, la darrera vegada a Bèlgica, quan una dissensió greu apareix i milers de persones surten pacíficament al carrer demanant els seus drets democràtics, el que cal immediatament és negociar i parlar amb qualcun que sigui representatiu, no alçar la veu amb insults i amenaces i 155s. En un cas com Catalunya, els negociadors internacionals immediatament exigirien aturar les hostilitats, augmentar el poder i atribucions del país frustrat escoltant les queixes (com es va fer al Québec i a Escòcia) per veure si això satisfà prou o no, i establir un temps per a una solució final, un referèndum d’autodeterminació en uns quants anys quan tothom s’hagi calmat.

A Espanya en canvi hem tingut una explosió odi, judicialització i intolerància de la immensa majoria dels partits espanyols, el PP, el PSOE (inclosos els ex-socialistes provincials), Ciutadans, VOX. Tothom, llevat de Podemos que és ben poc. Catalunya és el país més obert i acollidor de l’estat i potser d’Europa, per això ens anomenen xenòfobs, som els més democràtics de l’estat, per això ens diuen nazis. Com ensenya en Trump, qualsevol mentida és acceptable si se sent de bon grau i es pot repetir tranquil·lament.

Gent com Casado, Rivera, Carrizoso, Arrimadas… hi ha algú que es pensi que volen reconciliar-se amb els catalans i fer la pau i restablir la democràcia que ells han trencat?? Ben al contrari. Ells saben que els seus seguidors són una minoria que volen fer créixer les seves minories dividint la societat civil per crear conflicte (A por ellos!), volen donar permís als seus simpatitzants per alçar la veu, amenaçar insultar i oprimir els catalans, assumint que pot acabar de forma violenta, que esdevinguin activistes anti catalans, fent possible una destrucció del país que els pogués dur al poder. De pau, reconciliació res, només dominació i un camí al poder com ja ha passat amb grups similars a altres països.

No cal preocupar-se’n gaire. No recordeu quan el PP pretenia que el valencià no era una variant oriental del català sinó que ja el parlaven els ibers (!!!). On han anat a parar els descobridors d’aquesta bestiesa? Algun esta a la presó i no pas per raons polítiques com els nostres empresonats. Aquesta gent que cada dia ens insulten acabaran igual, derrotats i oblidats, ofegats en la seva ignorància i manca de rècord. Cal evitar seguir-ne l’exemple. Violència i mal llenguatge MAI, MAI, MAI, perquè es el que ells voldrien i cauran tots sols. La manca de violència els ensorrarà a ells i als nostres els durà a la victòria. Sabeu una cosa que deia el President del Consell d’Europa Tusk que ens aniria bé? “Si necessiteu que algú us doni una mà ajudant-vos, mireu la que teniu al final del braç.”

I aquesta colla d’oportunistes que volen fer carrera al nostre coll,  acabaran com va començar el seu ambiciós  líder Albert Rivera: en pilotes.

Bon Nadal i bon Any Nou a tots, sobretot als nostres Presos Polítics.

Joan Gil

Tags: 155, Alfonso XIII, Arrimadas, Casado, Catalunya, Ciutadans, Constutucions Espanyoles, Fernando VII, PSOE

1. Entenen els lectors que passa a la Casa Blanca? Será Trump acusat d’alguna cosa? Serà destituït? Que fa el Fiscal especial Robert Mueller III? Mueller ha estat extraordinàriament eficaç prevenint filtracions de la seva oficina, cosa gairebé impossible a Washington, però així i tot ha sotmès tres persones a la justícia federal ordinària al Districte de Columbia i a Manhattan, cosa que l’ha obligat a escriure sumaris de les seves raons, referint-se a un misteriós Individual-1, mai identificat o directament acusat, que en part han estat públics. A més els grans diaris, el Times de NY i el Washington Post, contínuament insultats per Trump han conduit moltes investigacions independents. Mentre Mueller no publiqui els seus resultats tot són sospites i res és segur però poc a poc ja anem sabent coses.

Un detall preliminari que cal aclarir és que no entenent el sistema americà, molts lectors quedaran sorpresos llegint que el vell Congres d’abans de les eleccions de novembre segueix en funcions amb plena autoritat. El nou Congrés prendrà possessió el 3 de gener i fins aquell dia l’antic congrés pot seguir fer com vulgui. El costum americà vol que un polític o dignitari dies abans de la seva fi sigui un lame duck, un ànec esmorteït que no pot fer res que no sigui una emergència, però alguna vegada si que han fet coses per causar problemes als nous. I la seva legitimitat constitucional és inqüestionable.

Recordant “the Donald” del passat…

Tothom que viu o ha viscut a Nova York el recorda per la seva arrogància i poca vergonya. Era un playboy incorregible, un lliberti casat tres vegades, dues amb models, un desenvolupador de grans propietats urbans, exitós pero perillós pels socis: quan van obrir la tranquil-la ciutat d’Atlantic City a Nova Jersey als casinos, va fer una fallida fraudulenta on es va arruïnar però van ser els socis i accionistes els que ho van perdre tot. Es vanta sempre de no pagar impostos. Potser feia riure o entrenia, però els novaiorquesos no l’estimaven mai. Estava a favor del divorci i l’avortament pero en la seva versió actual associada amb la dreta religiosa, recomana la pregària després de cada cataclisme i va citar un cop la famosa epístola de Pau als Efesians, tan estimada pels Protestants. I vol prohibir sota pena de presó tots els avortaments.

…tan diferent del President Trump actual

Hi ha raó per estar avergonyits de l’home que dirigeix el Govern federal. Fins ara els Presidents que jo he conegut, tant els bons com els mediocres, eren gent respectable i ben parlada que tenien l’interés de la nació com el seu objectiu final, no el seu narcisisme i set de poder. The Donald no és com els seus predecessors: és un home infamement mal parlat, que crida insultant en públic gent millor que ell, que escriu tuits ofensius amb faltes d’ortografia i mentides, incapaç de cap discreció, que va pujar al poder pensant que seria com el Caudillo Franco, que podria ignorar les lleis, manar el que vulgués sense respecte a la llei ni al Congrés, que exigia “lleialtat” personal (obediència) de gent com el cap de la policia federal i del Departament de Justicia, que només poden ser lleials als EUA i les seves lleis, que va intentar seriosament fer empresonar la Hillary Clinton i l’ex-Director del FBI Comey, que va intentar destruir sense substitució l’assegurança obligatòria de malaltia d’Obama i que segueix denunciant com una estafa xinesa el canvi climàtic, que està promovent la reintroducció de centrals que cremen carbó, que ha eliminat lleis contra la pol·lució dels autos, que ha reduït les mides i superfície dels pars nacionals i permès exploracions petrolieres a llocs sensibles, que diu que els immigrants centreamericans son criminals, terroristes i violadors, que ha manat a l’exèrcit a la frontera amb ordres de disparar a tocar contra immigrants desarmats, que ha separat milers de nens petits de les famílies, que a vegades insulta la OTAN i a vegades dona ordres, que destrossa tots els tractats comercials, que ell vol substituir per tractats bilaterals dictats per ell tot sol, que ha tolerat i suportat l’agressió d’Aràbia Saudita al Iemen, que condueix guerres no declarades pel Congrés a la meitat de països africans, que sense cap raó va reintroduir les poques sancions anti cubanes eliminades per Obama, que guanya diners extra fent propaganda dels seus hotels i golfs…

El pitjor de tot va ser l’incident de Charlottesville a North Carolina ara fa més d’un any. Moltes organitzacions de drets civils estaven fent campanya al Sud per fer desaparèixer les estàtues de figures i generals de la Confederació. Potser l’acció sembla exagerada pero és que els Negres les ressentien perquè moltes havien estat construïdes com a resposta orgullosa a la desegració racial. L’extrema dreta, una cosa així com Vox i totes els anti-catalans de Ciutadans, el PP i el PSOE units en una veu van convocar una odiosa manifestació en defensa dels militars esclavistes. Anaven armats, amb torxes i duien banderes nazis i cartells amenaçadors i hi havia crits antisemítics.  La policia, molt alarmada, va intentar arraconar-los tancant el centre i la gent democràtica i progressiva va organitzar una contramanifestacio pacifica multiracial. Va acabar molt malament amb l’assassinat d’una dona per un cotxe llençat contra la mani que a mes va deixar molts ferits molts ferits. En Trump va comentar que “hi havia molt bona gent a tots dos costats i que calia sentir a tothom” I que veia criminals als dos bàndols. Bona gent els que es manifestaven amb esvàstiques i amenaçaven als negres, jueus i hispans? Hem caigut molt baix. Vergonya, Sr. Trump!!

La Col·lusió amb Rússia

La intervenció russa amb abús de Facebook, grups socials i anuncis pagats havia començat molt abans de la campanya, probablement durant els anys de George Bush. Facebook en va treure legalment molts milions de $. La seva intenció era clara i no gaire diferent del què gent com Ciutadans o Vox volen contra Catalunya: crear dissensió i divisió  al pais, apujar el to de les baralles i actuacions, donant permís per insultar fins fer-les incivilitzades i, sens dubte obrir la porta a la violència sense estar-hi directament embolicats. Pretenen crear dubtes sobre la vàlua de la nostra Democràcia al país i amenaçant amb mala reputaciò a la resta del món. Quin interés  podrien tenir aquesta gent en ajudar en Trump? Cap, si no és que van veure una oportunitat molt gran per fer-nos perdre la fe que teníem en la nostra pau interna, sistema judicial i llei.

Trump, que té negocis a molts països del mon, ja feia temps que, impressionat pels nous multimilionaris russos, volia construir un gratacels a Moscou i potser fer altres negocis. Probablement van ser els russos qui es van acostar a la campanya de Trump amb propostes. Notable és una trobada a la torre Trump de la 5a. Avinguda, seu principal del clan, d’una agent russa amb els fills i el gendre de Trump,  i altres notables del grup, on li van fer saber que tenien materials bruts sobre la Sra Clinton. Oferien  publicar „trash“ i els trumpistes van quedar molt satisfets. Als actes electorals  cridaven „lock her up“ (tanca-la a la presó), cosa que el candidat prometia amb gran satisfacció.

Els e-mails i la Hillary Clinton

Té dues parts independents: la primera és que durant el seu temps de Secretaria d’Estat, enlloc d’utilitzar el servidor oficial, escrivia email utilitzant un servidor privat a casa seva. Quan això va ser exposat, abans d’entregar al govern còpies del seu tràfic, va esborrar uns milers d’emails, dient que eren coses privades. El problema es que entre altres coses utilitzava la seva posició oficial per facilitar l’accés al govern de donants a la (molt corrupta) fundació benèfica que ella tenia amb el seu marit, una font immensa de diners. Els donants no pagaven sols per fer caritat. Quan Trump es refereix als emails de la Hillary, es refereix a això.

La segona part es el hack d’emails del Comitè Demòcrata Central sobre la candidata Hillary, en particular del seu director de campanya boicotejant de forma bruta la campanya de Benie Sanders, que estava a punt de guanyar legitimament la candidatura contra Trump i els dubtes del cap de campanya sobre el caràcter, coneixement i capacitat de la Hillary. Un hack del que sigui als EUA és sempre un crim federal, comès sens dubte pels russos, pero no és cap crim sinó us de la llibertat d’expressió divulgar el contingut del hack. Això ho va fer el Sr Assange des de Wikileaks. Diuen (no confirmat) que el llavors  chairman Manafort de la campanya Trump va anar a l’Ambaixada Equatoriana a Londres tres vegades a discutir els detalls. És sens dubte aquest el material brut que havien oferit al clan Trump a la primera trobada.

Tapant boques perilloses

El Sr Trump sembla haver rebut sol·licituds econòmiques (xantatges) relacionades amb les seves relacions sexuals per llarg temps amb una actriu pornogràfica i una model de Penthouse. En tots dos casos a traves del seu advocat i noi de fer encàrrecs Michael Cohen, va pagar quantitats considerables a les dues dones. Resulta que això si que és un crim federal segons tots els juristes que n’han parlat. Pagar per fer callar gent amb informació negativa durant una campanya es il·legal. Si Trump no fos el President, podria ser encausat i jutjat, pero segons doctrina establerta això és impossible mentre sigui President en interés de la nació. Ara bé: n’hi ha prou per un impeachment i destitució? En qualsevol cas, el dia que surti de la Casa Blanca el fiscal l’estarà esperant. La protecció només és un ajornament. El fiscal federal del Districte Sud de NY a Manhattan actuarà. L’ “individual-1”  com diu en Mueller rebrà un nom.

El cas de Manafort

Paul Manafort, antic chairman de la campanya Trump es un individu molt desagradable que sembla haver irritat el fiscal Mueller amb les seves mentides i falta de vergonya. Ell es pensa que no està en perill perquè Trump l’indultaria.

Abans de  l’annexió de Crimea per Putin, Manafort havia esdevingut conseller electoral del President d’Ucraïna, en un règim colossalment corrupte, anti rus i ultra nacionalista. Va cobrar una fortuna molt gran que segons alguns arribaria al 300 milions €. Enlloc de pagar impostos, va rentar molts dels diners. Enlloc de retirar-se a viure la bona vida, va encetar un estil de vida exuberant i luxuriós que ni ell es podia permetre.Va entrar de Chairman a la campanya Trump per uns mesos, on va ampliar els contactes amb el Kreml, intentant organitzar una trobada Trump-Putin i arrencar la promesa que totes les sancions contra Rússia serien eliminades. Segons els documents de Mueller va continuar defensant interessos econòmics de Trump a Rússia, sobretot la construcció de la torre i probablement va seguir rentant diners, a més de visitar Assange. Va indignar Mueller perquè va trucar un testimoni contra ell per intimidar-lo, per mentir repetidament i potser per haver explicat a algú de la Casa Blanca quines coses preguntava Mueller. Com que encara no ha estat condemnat, tenia dret a la llibertat provisional (els EUA no són com Espanya) que Mueller va fer revocar per un jutge federal per la seva mala fe, mentides i falta de cooperació. De tot això, ni cal dir-ho, el Sr Trump no en sabia res.

Com acabarà tot?

Potser algun lector m’ho pot dir. Després d’haver succeït una estona amb les seves barbaritats, ara la Casa Blanca sembla estar enfonsant-se sense direcció i el Partit Republicà que semblava haver caigut en les seves mans, està trontollant. És curiós com l’home persevera amb les seves mentides. El Washington Post el tracta de Pinocchio. L’endemà dels seus tuits i discursos tots els diaris publiquen proves de les seves mentides. Ell ho repeteix tot una altra vegada ignorant-los.

Caldrà esperar a veure que diu l’informe de Mueller. Segons la llei actual, a diferència d’investigadors similars anteriors, no pot presentar-lo directament al Congrés, sinó sols al Fiscal General que sens dubte será fortament pressionat per fer-lo públic en l’acte. La paraula impeachment se sent cada dia mes. Potser la nova Casa de Representants ho faria però el judici ha de ser al Senat on tindria poques possibilitats

Impeachment perquè? La col·lusió entre Rússia i la campanya Trump va existir molt clarament, però era un crim? Els juristes tenen diferents opinions. Políticament fou una abominació i una bufetada a la cara de tots els ciutadans pero no està clar que fos un crim. Confiem que el nou Congres faci una llei.

Va cometre Trump algun crim economic, com per exemple rentar diners o amagar diners? Molts dels seus amics ho feien, pero ningu h pogut dir-ho de Trump.

Pagar diners a dues amants? La definició d’impeachment és que es fa com a resultat de “high crimes and misdemeanors” N’hi per tant? Amb en Clinton ho van provar per menys.

Per  les històries dels emails? Potser Assange rebrà algun dia, peròno Trump. Difondre coses publiques a aquest pais encara no pot ser un crim. Als hackers russos segur que no els enxamparan.

El gran i més amenaçador dels problemes de Trump és Obstrucció de Justícia, el disbarat absurd que va costar el càrrec a  Nixon. El paranoid Nixon havia manat una entrada il.legal a l‘oficina del Comitè Nacional Demòcrata a l’edifici Watergate. Nixon ho va negar tot i va intentar acomiadar els investigadors. I això sí que era un acte criminal. Trump ho ha estat fent descaradament i en públic com si fos un Caudillo intocable por la Gracia de Dios. És per això que de debò està en perill. Ara bé: per ser culpable d’obstrucció cal haver  comès un crim. Si Trump no va cometre cap crim en els seus tractes amb Rússia, té raó d ‘haver-se queixat de la investigació de Mueller i no hi ha obstrucció. Mentretant  en silenci el  Vicepresident Pence cada dia sembla més preparat per qualsevol esdevenimentk

O sigui que ja veurem. El Sr Mueller ja no pot trigar gaire.

Joan Gil

Tags: Advocat Cohen, Col·lusió Rússia, Donald J Trump, Manafort, Robert Mueller

Camí d’entrada als EUA al final de l’era glacial. El nivell de l’aigua de mar era molt mes baix.

Un Concili cristià es va haver de  reunir a Valladolid per debatre si els Indis (un nom absurd) tenien ànima o no. Quin menysteniment tan gran! Avui sabem que  homes d’origen asiàtic van entrar al continent americà cap al final de la darrera era glacial, potser fa 15 o 20,000 anys. En aquells temps quedaven a Amèrica encara dues glaceres o capes de gel enormes estenent-se des de Canadà fins al Sud dels EUA i per tant el nivell  de l’aigua era molt més baix que ara. L’estret de Behring era un camí sec connectant Sibèria amb Amèrica. Hi havia un corredor sense gel entre les dues glaceres i per allí van entrar els protoamericans als EUA. Una mica més tard una segona onada humana baixant per la costa pacífica es va establir a Califòrnia (són els Navajos, els Apaches, potser els Pueblo dels nostres dies). Com a resultat de l’aïllament de les tribus, van desenvolupar moltes famílies de llengües, mai escrites, sovint amb només 2-3 vocals o fins i tot sols consonants.

La majoria de les nacions eren nomàdiques però hi havia excepcions Algunes tenien edificis per refugiar-s’hi a l’hivern. Els indígenes de les planes centrals van desenvolupar centres religiosos similars a les piràmides cerimonials asteques però no pas amb piràmides fetes amb rocs que no tenien sinó amb turons de terra. Al cim dels turons hi havia una mena de temples i alguna vegada enterraments. Unes quantes ciutats-turó han estat excavades a llocs diferents, la més gran amb milers de residents al sud d’Illinois. Ningú sap perquè foren abandonades, probablement per canvis climàtics.

Quan van topar amb Europeus

El diguem-ne “descobridor” d’Amèrica fou el viking Erik el Roig, que es va establir en 980 a Groenlàndia i també a diferents llocs de la costa continental canadenca, sobretot al Labrador. Sembla que les relacions amb els nadius van anar malament i els vikings es van retirar. Està tot documentat amb excavacions i troballes.

L’encontre amb la segona ona d’invasors europeus introduïts pel segon descobridor Colomb seria molt més tràgic i gairebé va causar l’extermini del grup. Es tractava de les epidèmies de variola, xarampió i malària, contra les quals els indígenes no tenien anticossos. És considerat l’incident de salut pública pitjor mai recordat a la història de la humanitat causant entre 3 o 4 milions de morts segons alguns autors optimistes i 18 milions segons un altre. Diuen que l’internament forçat a les Missions pel rentat de cervell creava contactes pròxims que van empitjorar molt el problema. Un altre  cosa que fou molt important i sens dubte fou causada pels espanyols va ser la reintroducció dels cavalls al continent. Històricament hom ho atribueix al robatori dels cavalls dels espanyols perquè no pugessin fugir de Santa Fe, però segur que coses similars van passar a molts llocs moltes vegades.El cas és que ben aviat tots els indis anaven a cavall. El canvi va ser molt fort i tingué conseqüències.

La diferència clau entre el pensament europeu i el dels l’indígenes

Són dues coses no negociables que farien impossible un acord de convivència just, i costarien vides humanes:

1) La gran majoria de nacions índies eren matriarcals mentre que els europeus eren patriarcals i tractaven les dones malament, cosa que els nadius no podien entendre.

2) Les nacions indígenes eren comunistes molt radicals que ni tan sols entenien què vol dir propietat privada i ho compartien absolutament tot per parts iguals. Però els colons havien vingut a adquirir terra i disparaven contra qui hi volgués entrar, veient els indis com salvatges, lladres i assassins. El gran líder Tecumseh (veieu més abaix) va espetar a un anglès: Comprar la terra? Perquè no compres ni  l’aire ni l’aigua dels ocèans?

Aquestes foren les causes reals de la tragèdia que s’acostava. El President Teddy Roosevelt va dir que els únics bons indis eren els que estaven morts.

Evolució de l’actitud nord-americana

Va canviat moltíssim depenent del moment social i polític. Els colons de parla anglesa que van fer la Revolució no se’n preocupaven gaire i els veien com a ciutadans d’un altre país i hi havia prou terra per a tothom. Però moltes petites guerres ja tenien lloc, com per exemple pels caçadors de pell o l’accés a l’aigua. El mateix George Washington va rebre llenya de mala manera durant una confrontació amb indis abans de la Revolució i va tenir sort d’escapar-se’n amb vida.

Després de la Revolució, Washington va veure els indis com pobre gent sense civilitzar que caldria integrar com si fossin nou-arribats. Al poc temps el Congrés es va sortir amb la idea que els indígenes eren membres d’una nació separada amb la qual calia signar un tractat de pau (cosa que va tenint encara molta cua). En qualsevol ni eren ciutadans ni tenien dret a votar, ni pagarien impostos.

Al cinema només veiem els indis de l’oest, però és que a l’est n’hi havia molts més, entre ells les “cinc tribus civilitzades”. Molts aquests s’havien declarat cristians, vivien a pobles com els mexicans, acceptaven la propietat privada i sobre tot se’ls havia exigit que tinguessin esclaus negres si volien viure al Sud. La tribu més important fou la dels Cherokees que estava molt ben organitzada, era molt democràtica i fins i tot tenia  una bona Constitució. Els pobrets es pensaven que tenien un futur assegurat. No van veure com els blancs cada dia volien més terra conreada per esclaus negres per plantar-hi cotó. Així va arribar una ordre congressista d’expulsió i relocació que en principi es referia només a ells, però a la qual s’hi afegirien molts estats com Nova York o Maryland sempre per hostilitat. La idea era clara: cap indi tenia dret a viure a l’est del riu Mississipi i calia fer-los fora a tots i enviar-los a un territori dintre el futur estat d’Oklahoma a l’oest del Mississipi.

La “marxa de les llàgrimes!!” havia començat. Els esclaus negres van haver de sortir amb els propietaris indis, tots mirant de sobreviure com poguessin i ajudant-se mútuament. Algunes relocacions organitzades per l’exèrcit van anar bé, altres van haver de ser fetes a peu, un guia incompetent va ficar el seu grup a una àrea amb fang, i aigua molt perillosa, on tots van morir, un trasllat d’una tribu per tren fou aturat per tot l’hivern sense menjar. Hi devia haver milers de morts però el grup es va instal·lar al nou territori on encara viuen. Anys després un polític desgraciat que anava pel nom d’ “Alphalpha Bill” va dirigir el procés de transformar el territori d’Oklahoma en un estat lliure i sobirà, com tots els altres de la Unió, però se li va acudir dividir l’estat en dos, un per indis i un altre per blancs creant una Constitució amb noms diferents. Va anar a explicar el seu projecte al President Thodore Roosevelt, un senyor mal parlat que sembla que va respondre amb una vulgaritat. Només hi hauria una sola Oklahoma.

La tragèdia no havia terminat perquè al començament del segle XIX hi va haver una gran expansió dels colons cap l’Oest, cap els territoris adquirits amb la compra de Louisiana. Si els indígenes se sentien molestats i es resistien, l’exèrcit es presentava a resoldre els conflictes. Els indis quedaven cada dia més i més arraconats. Tractats eren ignorats i promeses oblidades.

La idea de respectar les tribus com a estats sobirans va persistir i van firmar tractats de pau amb cerimònies… sense deixar de prendre terreny. L’exèrcit també parlava molt de fer coses per necessitat. El Congrés va fer una llei aclarint que sí que els indis eren nacions sobiranes amb autogovern total però que les reserves indígenes eren part integral dels EUA i subjectes a l’autoritat del govern federal. Al final també van ser declarats ciutadans americans amb el dret al vot per eleccions federals. Els indis en general diuen que ells només es tracten amb el Govern federal i ignoren absolutament l’estat on viuen. Altrament sí que tenen un nivell d´autogovern que per Catalunya voldríem i la judicatura és seva.si algú vol apel·lar una sentència tribal ha d’anar directament a un jutge federal. El govern ha reconegut i accepta més de 500 tribus, totes amb tractat de pau.

Finalment poc després de la II Guerra Mundial el President Truman va oferir als indis que volguessin fer-ho lliurement, ajut per instal·lar-se a la ciutat on vulguessin, cosa que va agradar molt. En l’actualitat hi ha menys de 3 milions d’indis a les reserves i uns 4 vivint pel seu compte a llocs diferents però mantenint la seva afiliació i molts costums.

Abans de plegar,cal fer un salut al gloriós Tecumseh de l’ètnia Shawnee, l’home que gairebé  va arribar a imposar als EUA un verdader estat indígena al sud dels Grans Llacs.

Tecumseh era un gran oradori i líder militar. Tenia un germà petit que s’havia autoproclamat Profeta i anunciava com l’home blanc seria expulsat de la terra índia a canvi de certes pràctiques religioses. Tecumseh s’hi va afegir exigint una Confederació  de totes les nacions sota el seu comand. Va fundar una ciutat que els blancs mofant-se en deien “Prophetville” que Tecumseh feia servir per crear un exèrcit fins que al final els colons blancs i l’exèrcit federal van reeixir en cremar-la i fer-la desaparèixer. La seva participació en guerres esdevenia cada dia més perillosa. La  gran oportunitat de Tecumseh fou l’absurda guerra del 1812 entre els EUA i el Regne Unit. Tecumseh es va posar a la disposició dels britànics. Al seu costat, ell va entrar victoriosament a cavall a la ciutat de Detroit.

Però hi va haver una altra batalla que els britànics perdrien i Tecumseh va caure. El seu cos fou mutilat i desacrat i no es va trobar la seva tomba. La Confederació bastida per ell amb tant esforç es va disoldre en l’acte. Al tractat de pau, els britànics van exigir que els EUA reconeguessin un estat indi entre l’Est i l’Oest amb la santa intenció de frenar l’expansio americana cap a l ‘Oest. No es va complir mai. Teecumseh esdevingue amb el temps un gran heroi nord-americà tant al Canadà on tenen monedes seves i edificis públics (els Canadencs anomenen els indis Primeres Nacions) com a Washington.

Historietes recents que fan somriure

Fa uns anys un Consell tribal va decidir que essent sobirans tenien dret a crear passaports. Un dia un grapat d’indis amb els nous passaports es van presentar a aeroports i passos fronterers amb Canadà. El cas era sense precedents i negociadors van haver de volar des de Washington. No senyor, el Tractat no els donava aquest dret.

Un altre cas fou molt més complicat. L’estat de Idaho és un dels que més indis té. A un County situat a la frontera amb Canadà hi ha una tribu que dominant l’art de moure’s ràpidament entre els EUA i Canadà no havia firmat mai un Tractat de Pau amb Washington. Molt  disgustats per la seva situació, van escriure i enviar per Correu una carta al President declarant la guerra als EUA. Les hostilitats consistien en tallar amb barreres les carreteres que travessaven el seu territori i fer pagar´peatge. Aquest cop, els negociadors van haver d’introduir al Congrés un projecte de llei aprovant el tractat de pau i els van donar una reserva que estava bé.

Potser en Borrell i altres han trobat a faltar les referències a cowboys i indis que Hollywood va popularitzar. Dubto molt que el Sr Borrell llegeixi aquest apunt, però és que ja entén com és de perillós posar-se a parlar de coses que no entén? Sembla viure en un món simplificat on la realitat es deixa transformar i adoptar per coincidir amb la ideologia i conveniència. Molts més de 4 indígenes van morir en les guerres entre els EUA i els nadius.

Joan Gil

Tags: Autogovern indígens, indígenes americans, Protoamericans, Tecumseh, War of 1812

Estem vivint, no sols als EUA sinó a gran part de Sud-Amèrica i Mèxic, una revifalla de l’atenció al patiment i les llengües dels pobles indígenes destruïts per la colonització. Cristòfol Colom no se’n salva. Recentment estàtues seves han caigut, noms de carrer han desaparegut. El Columbus Square a Manhattan probablement se n’ha salvat gràcies a l’adhesió i orgull que els Italians senten pel navegador.

El Pueblo de Taos recentment.

Fa només uns mesos va passar un incident a la ciutat de Santa Fe, estat de Nou Mèxic. Certes personalitats d’origen mexicà (“hispans”) havien volgut organitzar una festa amb vestits colonials per atreure turistes. Dissortadament se’ls va acudir fer sortir uns quants “Conquistadores” d’uniforme. La reacció dels indígenes locals (en queden molts) fou gairebé violenta i tothom va recordar l’any 1680 i els dotze anys de llibertat que van gaudir després de la fuga de l’exèrcit espanyol, gràcies a l’anomenada Revolta dels Indis de l’ètnia “Pueblo”. També entre nosaltres caldria recordar-ho.

Precedents

Hi havia moltes tribus i nacions índies per tot el Continent les quals en pocs casos estaven organitzades per poder defensar-se, com per exemple els Imperis Inca i Asteca. En general, els Conquistadores, com després els colonistes britànics van trobar només tribus aïllades, sovint nòmades  i desconnectades parlant moltes llengües diferents que no van poder resistir la invasió ni protegir la seva cultura, propietats i religió. El cas de Nou Mèxic i Colorado fou diferent: els residents vivien no pas a tendes sinó a llars sovint de dos i tres pisos, apilades a llocs protegits, com una cova o el cim d’una muntanya, que pels espanyols semblaven pueblos. El nom col·lectiu de Pueblo Indians que van donar al conjunt d’aquestes tribus segueix en us i està acceptat universalment. Ells mateixos no s’havien donat mai cap designació fora del nom del Pueblo on residien. Aquests Pueblos, cadascun seu d’una tribu independent separada sovint amb llengua i religió pròpies, eren sempre entitats polítiques acostumades a lluitar per sobreviure pero com tots els Americans nadius, encara vivien en l’edat del bronze i patien d’una inferioritat tècnica molt gran. Van haver de lluitar molt, però van aconseguir sobreviure fins al nostre temps.

El sistema de colonització (i dominació i esclavització) dels nadius a l’Amèrica espanyola era similar: obligaven els indígenes a viure a una Missió, on eren forçats a adoptar la religió cristiana, aprendre la nova llengua i perdre i rebutjar totes les seves característiques culturals. Quan sortien després d’aquest rentat de cervell  ja havien esdevingut Mexicans. Sovint acabaven assignats a una Encomienda propietat d’un home poderós, on havien de treballar i obeir sense tenir dret a marxar. Els capellans, sovint monjos Franciscans, com veurem més abaix sovint fundaven i dominaven entre els Indis una societat teocràtica on ells manaven, sempre protegida pels Tribunals de la Inquisició. En honor a la veritat cal afegir que els Castellans van produir lleis d’Indies intentant protegir els drets indígenes, només que no era fàcil fer-les complir i alliberar els esclaus quan tenir-los era tan lucratiu.

Al tot el territori Pueblo, la situació era diferent i es van construir poques Missions. El que passava era que un franciscà s’instal·lava al bell mig del Pueblo i començava a donar ordres. Fins i tot en el seu zel s’allunyaven del respecte degut a les autoritats colonials civils.

Els Conquistadores van arribar al territori dels Pueblos en 1540, on hi vivien uns 40.000 indis,  i la primera trobada va acabar molt malament. Al final en 1598 l’espanyol Juan de Oñate es va presentar amb 129 soldats i 10 frares franciscans fundant la ciutat de Santa Fe, on va construir un palau fortificat pel governador que encara es pot visitar. Va haver de fer guerra contra el Pueblo Àcoma (situat al cim d’una muntanya que també es pot visitar, encara hi viuen alguns). Oñate va matar o esclavitzar centenars d’indis i va manar tallar els peus a tots els indis de més de 25 anys trobats als Pueblos. Els Franciscans en van prendre

Una postal ensenyant el palau del governador de Santa Fe i molts indis

possessió i van començar a convertir. Però ningú  havia oblidat. El sistema de Pueblos teòricament cristianitzats va substituir les Missions.

La corona espanyola va decidir abandonar el territori, massa perifèric, pero els frares van organitzar un gran bateig públic de 7000 indis (hi va haver franciscans que protestaven) que fou molt convencent. Un governador va intentar ficar-s’hi però el van denunciar a la Inquisició que va donar raó als Franciscans. Els indis creien molt en la seva religió i en les seves cerimònies secretes. Un frare va manar prohibir-les totes i destruir els símbols, manant que tothom es fes cristià. La mesura fou mal rebuda. El Governador va fer detenir homes acusats de bruixeria i falsa medicina. En va penjar quatre, però molts més foren torturats i tancats a la presó. Molts líders dels Pueblos es van posar en marxa amb tots els seus homes cap a Santa Fe. El governador estava preocupat per atacs dels Apaches (que no eren Pueblo) i hi havia enviat molts soldats que estaven massa lluny. Va optar prudentment per ser conciliador i alliberar els empresonats. Una equivocació molt gran. Un dels presoners es deia Ohkay Owingeh, cosa que els espanyols amb la seva coneguda facilitat per llenguatges van traduir com Popé (i els Anglesos com Po-Pay), una estàtua del qual està exhibida a la Cambra de Representants de Washington com un heroi que va lluitar per la llibertat del seu poble, com calia per un americà.

Com Popé va expulsar el Governador, els Franciscans i l’exèrcit de Santa Fe.

Popé es va establir al Pueblo de Taos (una gran atracció turística en els nostres dies) i va intentar formar una Confederació dels diferents Pueblos. Va atraure tots els que estaven prop de Santa Fe, pero els Pueblos més cap al Sud, ja a la vall de Rio Grande estaven ja bastant espanyolitzats i no eren de confiança. De fet el van trair denunciant als espanyols com Popé enviava els missatges. El plan de Popé era simple i fácil d’entendre. Al mateix dia, l’11 d’agost de 1649, els indis matarien tots els espanyols que es trobessin als Pueblos o a prop i tot seguit marxarien cap a Santa Fe per atacar el Palau i matar tots els espanyols i autoritats que s’hi trobessin. Començarien robant els cavalls espanyols perquè no es puguessin fugar, tallant l’accés a l’aigua de tota la ciutat i saquejant totes les hisendes i cases escampades, matant sense pietat homes, dones i nens. En total van morir uns 400 espanyols i 21 dels 33 Franciscans. El pla era senzill pero no va fallar.

El Governador estava sota setge i ell i tots els sobrevivents estaven en perill de mort. A la desesperada va formar un pelotó que va sortir trencant el setge a un punt i va fugir. Els indígenes el van seguir però sense atacar. Aviat van arribar a la vall de Rio Grande i van  aconseguir fugir amb un  grapat d’homes fins ElPaso. Alguns indis del sud que no havien participat s’hi van afegir i establir a ElPaso, on els seus descendents encara segueixen. Popé no va voler interferir i els va deixar marxar.

El breu regne de Popé

Poques vegades un líder ha aconseguit una victòria tan total i els espanyols no van poder tornar fins dotze anys després. Popé era un polític amb grans idees i ambicions que no tots els Pueblo indians compartien. Ell volia formar una mena d’estat permanent Pueblo amb una autoritat central, però els Pueblos només volien anar a casa seva i que ningú  es fiqués amb ells. Popé va predir que els deus antics els permetrien restaurar el món ja perdut que havia existit abans d’Espanya, i podrien esborrar tot allò que els ibers havien dut i fet, recreant els símbols i la religió, cosa de gran importància, i eliminant l’agricultura i ramaderia dels espanyols (sens dubte superior). No tothom ho veia clar. Hi va haver una sequera catastròfica i els Apaches i Navajos (tribus molt guerreres que no pertanyien a l’ètnia Pueblo) van atacar i fer molt de mal. En Popé fou destituït un any després de la victòria i va desaparèixer de la història per sempre.

Al segon intent, els espanyols tornen a Santa Fe dotze anys després

Un militar ho va intentar ja en 1681. Va sortir de ElPaso avençant per la vall de Rio Grande fins prop del llavors encara inexistent Albuquerque (que és on van situar la series “Breaking Bad”). Els Pueblos del Sud estaven destruïts pero hi vivia gent. Va guanyar una petita batalla enviant una delegació cap al Nord exigint la rendició dels Pueblos. El Conquistador frustrat va tenir coneixement que un gran exèrcit Pueblo s’estava formant al davant seu i va triar el camí prudent de retirar-se cap a ElPaso. Molts indis Pueblo del sud, enemistats amb els seguidors de Popé, van seguir els espanyols cap a ElPaso, augmentant la comunitat exiliada a aquesta ciutat (on es van quedar per sempre).

El 13 de Setembre de 1692 Diego de Vargas va tornar pacíficament i sense trobar resistència a Santa Fe. Duia 60 soldats, un franciscà i 7 canyons. Uns 1,000 indis Pueblo es van presentar pacíficament a Santa Fe i ell va els oferir pau, germanor i amor etern si acceptaven la religió cristiana i juraven lleialtat al Rei. Després de moltes discussions li van respondre que no se’n fiaven i l’atmòsfera va enfosquir-se. Vargas es va retirar però no cap a ElPaso sinó a veure el Virrei a Mèxic i va tornar amb 800 homes, dels quals uns cent eren soldats, els altres colonialistes. Aquesta vegada Vargas va topar amb resistència: uns 70 indis i les seves dones i fills li van plantar cara davant de Santa Fe. Vargas va executar els 70 guerrers i esclavitzar les famílies. Va haver de continuar per un parell d’anys una guerra petita separada contra certs Pueblos, però la resistència havia acabat. Molts indis van fugir cap a les planes americanes centrals o es van afegir als Apaches. Els franciscans també havien après la lliçó: la teocràcia es va acabar i van predicar només als indis que els volien sentir. La vella religió encara es practica, sovint barrejada amb elements cristians.

Joan Gil

Tags: America, Colonialisme Espanyol, Indis Pueblo, Missions, Santa Fe

Quina gran festa aquest Centenari de la Gran Guerra! Fins i tot Donald Trump ha estat invitat a la gran celebració! Imagineu-vos l’esdeveniment: entre el 28 de juliol de 1914 i l’11 de Novembre de 1918 (avui commemorat), 70 milions de soldats foren mobilitzats. Nou milions de combatents i uns set milions de ciutadans civils van morir -potser alguns de la grip espanyola- i uns quants genocidis van tenir lloc. Un total de 21 milions van ser ferits.

Jo visc a una ciutat on l’exèrcit és fort i té prestigi, i un carrer pel qual passejo sovint es diu Foch en honor del Mariscal que fou comandant suprem dels exèrcits aliats victoriosos de França, el Regne Unit i els Estats Units. Hi ha qui es pensa que Foch era català, que no és veritat: havia nascut a la petita ciutat occitana de Tarba a la Gascunya, al noroest de la Vall d’Aran i al nord de Lorda. Fou ell qui va acceptar la rendició total d’Alemanya al seu vagó de tren privat aparcat al bosc Compiègne. Es mereix aquest home ser recordat en glòria i aclamat com un heroi? Cal considerar primer les conseqüències de les condicions que va dictar a Alemanya, que aviat durien a un cataclisme encara pitjor.

La Guerra

Va començar degut a un embolic horrorós tan complicat com difícil d’explicar provocat per  l’assassinat per un terrorista aïllat de l’Arxiduc Ferran, hereu del tro austro-hongarès a Sarajevo. A diferencia de la Segona Guerra Mundial és difícil fins i tot entendre de què anava: França, Rússia  i el Regne Unit estaven units contra Alemanya, Àustria i Itàlia, com dues colles d’enemics violents que havien decidit veure’s les cares per la dominació d’Europa. Els objectius no van estar clars mai. Era tot molt patriòtic, pero hom no pot resumir en un rengle perquè van haver de morir 16 milions d’éssers humans. Un incident notable i digne de ser recordat és que un geni de la física, enemic molt ben conegut d’Albert Einstein, va inventar i utilitzar per primera vegada els gasos de guerra, que els militars veien com una alternativa humanitària a les armes de foc.

Sembla que es difícil entrar amb un exèrcit d’Alemanya a França degut al mal terreny i per això tot va començar amb l’ocupació de Bèlgica. Després, tot fou una guerra de trinxeres. aproximadament en una línia anant de Bèlgica a Suïssa. A Rússia després de la presa de poder pels bolxevics, Lenin va firmar una pau separada molt avantatjosa per Alemanya que va poder finalment enviar tots els soldats al front francès, obrint un forat i acostant-se a Paris. La notícia notificada al poble en persona pel Kaiser va ser molt celebrada però l’alegria duraria molt poc. Les trinxeres encara funcionaven i hi quedaven soldats, però tots els generals havien vist que l’exèrcit alemany estava ja destrossat i havia esdevingut impotent mentre que els francesos, britànics i nord-americans eren cada dia més forts. El comandant alemany Ludendorff va demanar i obtenir assistència mèdica psiquiàtrica i va fugir del pais amb ulleres negres i una barba de pega. El Kaiser Guillem II va  fugir d’Alemanya establint-se a Holanda i els seus militars finalment van haver de demanar a Foch les condicions d’un armistici. Tres cotxes alemanys amb la llum encesa i bandera blanca van creuar les línies alemanya i francesa acostant-se al lloc on Foch havia aparcat el seu vagó de tren, el bosc de Compiègne. Venien a demanar condicions honorables i la cessació immediata dels combats. No aconseguirien cap de les dues coses.

Les condicions del Mariscal  Ferdinand Foch

1. Retirada immediata i incondicional de les tropes alemanyes.
2. Alsàcia i Lorena, augmentades en territori, esdevindrien províncies franceses.
3. El Rheinland, un centre industrial molt important pels alemanys seria ocupat per les tropes vencedores per temps indefinit.
4. Els alemanys estaven obligats a entregar immediatament als vencedors no sols tota l’amuniciò, canons, armes, vaixells de guerra, passatgers o de transport, avions, submarins sinó també 5000 camions, 5000 locomotores i 100000 vagons de tren
5. Un Congrés posterior (que es va reunir a Versailles) dictaria compensacions i pagaments addicionals altíssims.
6. Foch no ho va especificar, però a Alemanya es patia fam degut al bloqueig marítim total per la Navy britànica, una collita de patates fou perduda i els aliats boicotejaven tota mena d’ajut internacional fins que Alemanya firmés un tractat de pau final, sens dubte encara a molts mesos de distància. Finalment els EUA ignorant la mala voluntat dels seus aliats van distribuir tones de menjar gairebé per força. Van dir que no havien vingut a fer la guerra als nens alemanys.

Els militars alemanys van demanar un alto-el-foc immediat però Foch es va negar. Parlaven de coses com assegurar el terreny conquerit, gastar les bales i tota mena de provisions. Absurdament, la carnisseria va continuar per setmanes fins l’onze de Novembre. Foch havia decidit que la rendició i l’atur de les hostilitats tindria lloc el dia 11 del mes 11 a les 11 del mati. Li devia fer gràcia.

Conseqüències

Quan els alemanys van demanar l’armistici, tot estava ja molt clar, però Foch es va negar en absolut a acceptar l’alto-el-foc, cosa que va costar la vida inútilment a 67500 homes dels dos bàndols, mentre uns 15000 van ser ferits. Perquè? De fet les hostilitats s’havien accelerat.

Quan va arribar l’11 de novembre, els alemanys van anunciar que ho acceptaven tot a les 2 de la matinada, però Foch va fer esperar fins les 11, i aquell dia 2300 homes van caure morts per res, esperant que el rellotge toqués les 11. Fins i tot després de la firma oficial a les 11, Foch no va manar aturar les hostilitats fins 6 hores més tard. Volia donar una lliçó a l’enemic.

Hi ha memòria del darrer americà que va morir. El dia 11 tot sol va voler assaltar tot sol heroicament un niu de metralladores alemany amb la baioneta. Els alemanys li van cridar que se n’anés  perquè la guerra s’havia acabat. Va morir a les 10:59.

Reacció dels alemanys

Quan els diaris van informar de les condicions, el poble alemany va quedar estabornit, perplex. Resulta que el seu govern havia mentit contínuament sense explicar com estaven les coses. El Kaiser mateix havia assegurat que el pitjor ja estava superat i l’exèrcit gloriós seguia avencant cap a Paris. Quan els militars sobrevivents es van retirar tornant a les ciutats en formacions perfectes, molts alemanys van pensar que havien estat traïts per soldats i militars covards. La ràbia i la set de venjança els van posseir. El Kaiser havia declarat la guerra, però el poble alemany havia de patir les conseqüències i la humiliació. La classe obrera no ho toleraria.

Què va passar

A St Petersburg el nou govern bolxevic presidit per Lenin esperava, seguint la seva interpretació pròpia del marxisme, que una gran revolució comunista tindria lloc immediatament a tots els països industrialitzats, començant per Alemanya. Aquesta creença era com una mena de religió i es pensaven que Marx ho havia predit.

Gairebé això va passar a Alemanya. Grups de treballadors i ciutadans van començar a proclamar la Räterepublik (que vol dir República popular dirigida per comitès locals de consellers elegits, com Unió Soviètica) a diverses ciutats i regions com havia passat a Rússia. La Räterepublik  més notable i de més conseqüència fou la de Baviera. Un petit caporal sobrevivent anomenat Adolf Hitler feia de missatger i contacte entre el govern i exèrcit  diguem-ne oficials i els treballadors revoltats que exercien el poder als Räte locals.

Totes les “repúbliques” foren esclafades i parlamentaris de la nova República de Weimar van escriure una constitució. Era democràtica? En principi, sí, però el caos i el desacord i partidisme eren tan grans que van afegir perilloses clàusules donant poders extraordinaris al President en cas de necessitat. El també Mariscal Hindenburg fou elegit President. Era ja gran, militar, molt conservador, aliat amb els cercles de dretes i de la indústria. No hi havia forma de formar un govern amb majoria parlamentària i acabava sempre designant ell mateix un Canceller amb pocs diputats. Al final en va triar un anomenat Adolf Hitler que no havia guanyat cap elecció però prenia el poder de forma constitucional. Semblava un home massa exaltat i una mica radical, però Hindenburg va dir a amics que ell ja sabria com controlar-lo… si és que volia fer-ho. Va morir aviat i Hitler es va proclamar Führer. Els nazis van fer seva la set de venjança. I al final el gran Foch havia obert la porta a una nova tragèdia encara pitjor.

De pas, els Imperis alemany i austro-hongarès van deixar d’existir, el comunisme es va consolidar a Rússia. Polònia, Finlàndia i de moment els Països Bàltics van esdevenir independents de Rússia, a Europa de l’Est es van desenvolupar conflictes ètnics insolubles i l’Imperi Otomà va deixar d’existir substituït per Turquia creant països àrabs artificials i conflictes interminables que encara patim.

Verdaderament l’onze de novembre a les onze fou un moment molt històric que dissortadament no va resoldre res i ningú aconseguiria oblidar.

Joan Gil

Tags: Adolf Hitler, Ferdinand Foch, Gran Guerra, Hindenburg, Primera Guerra Mundial

Diferències entre els sistemes europeu i nord-americà

Als EUA els pronosticadors (“pollsters”) se les passen molt morades, excepte potser en les eleccions locals quan l’elecció és només entre dues persones al mateix districte. Un dels problemes és el pes enorme dels estats relacionat amb el federalisme. A Catalunya és molt més fàcil: diguem que 40% dels ciutadans triaran el Partit A, el qual en traurà uns 40 diputats i podria formar govern i ja està. Si fos tan senzill aquí! Diuen que aquest any el nombre d’enquestes ha caigut verticalment pels desenganys fa dos anys.

Enquestes (“polls”) només van bé amb els sistemes amb llistes de partit com a Catalunya, però no quan els diputats o senadors són triats individualment. Els elegits o candidats al Congrés Federal (la Cambra de Representants, popularment nomenada “la Casa” http://house.gov) o el Senat (http://www.senate.gov) han de fer campanya pel seu compte amb molt poca cooperació del Comitè Central del Partit i sense programa coordinat. Aquest any, mentre que els Trumpistes tenen un pla, els Demòcrates estan dividits entre un grup considerable de progressius i de “moderats centristes”, (massa semblants als Republicans, una mica com el PSOE amb el PP) i apart de pronunciar-se i denunciar els abusos, perills i mentides de Trump, no fan sinó promeses vagues.

La participació electoral és sovint feble i els votants han de registrar-se voluntàriament. Si no és durant l’elecció presidencial, la participació rarament arriba als o passa del 40% i a vegades, sobretot quan no s’elegeix un President com aquest any) molt menys. Aquest any sembla una excepció. Hi ha cues a tots els collegis anticipats. A la Florida, ahir ja havien votat 1.500.000 ciutadans, 6 dies abans de la final. Diuen que als estats on hi ha vot anticipat ja han votat uns 38 (!!) milions, en molts casos més del doble de l’elecció fa dos anys. En general, aquest col·legis van tancar ahir divendres al vespre. Ara sols queda la gran final el dimarts.

El nombre de Representants està fixat per llei amb un màxim i un mínim i en aquest moment tenen el màxim de 435 escons. Els membres de la Casa han de ser renovats cada dos anys, sempre el primer dimarts de Novembre de cada any parell. Cada deu anys cal fer un cens i els estats han de crear districtes amb el mateix nombre de votants. Noteu que els Representants són directament triats pel poble i que els estats amb més població envien molts més Representants al Congrés que els estats petits o amb pocs residents.

El Senat americà és molt diferent dels senats ridículs i inútils que hi ha  a certs països. Cadascun dels 50 estats, tingui la superfície i els residents que vulgui, envia per separat sempre dos senadors a Washington, per un total de 100. Tenen un mandat de sis anys i en cada vot general cal elegir o reeligir-ne el 33%. Aquest sistema revela el caràcter profundament federal de la Unió, que fou fundada pels 13 estats independents sortits de la Revolució antimonàrquica que va dur a la independència el 1716. La Constitució final va decidir preservar la personalitat, atribucions i drets dels estats, que perdien la independència pero seguirien sent lliures i sobirans. Serien els estats qui governaria la Unió. El problema és que aquest sistema afavoreix molt els estats petits. Un estat minúscul com Rhode Island o gran però amb pocs habitants com Montana o Wyoming té els mateixos dos vots al Senat com Nova York,  Califòrnia o Illinois. Des del punt de vista de la legislació, les dues cambres són idèntiques. Si no es poden posar d’acord sobre una llei, hi ha un anomenat “parlamentari” professional, no elegit, que convoca i dirigeix un comitè de negociació. Però el Senat té atribucions que la Casa no té, com nomenar i confirmar (i en certs casos destituir) tots els membres del Govern, els ambaixadors, tots els jutges federals i també sentenciar i expulsar el President en cas d’un impeachment) Hom sovint considera el Senat com la cambra més poderosa de les dues, encara que totes dues són iguals i titulars de la sobirania dels EUA.

El cas de les reeleccions

Sense saber-ho no es pot entendre el resultat. No es tracta MAI de saber com volen votar la majoria de ciutadans. Si 60% es declaressin demòcrates, per exemple, vol dir que aquest partit prendria 60% dels escons a la Casa? De cap manera!

La majoria de membres del Congrés en general volen ser reelegits després de només 2 anys de servei. Tots han de mantenir una oficina amb empleats al districte, han de respondre correus, anar a town meetings a parlar dels problemes que hi ha i justificar els seus vots, respondre preguntes del seus constituents sovint mirar de trobar diners federals per fer obres o eliminar problemes locals. Si és que no ho ha fet malament i no s’ha empatollat amb res o ha acceptat diners foscs, és pràcticament segur que serà reelegit amb molt poca campanya. L’altre partit sovint no pot trobar una persona de prestigi per fer el ridícul inevitable. En un cas actual local similar els Demòcrates no podien trobar ningú per competir amb la reelecció segura del nostre Governador Abbott. Només desconeguts es van presentar a la primària, que va guanyar una pobra dona anomenada Lupe Valdez que havia estat sheriff de Dallas. No hi ha ni competició ni dubtes. En el cas dels representants que esperen ser reelegits amb poca o cap campanya aquest any, representen prop dels 400 escons dels dos partits ocupats per gent que en principi se sent molt segura, encara que hom no sap mai i hi ha hagut sorpreses. Sempre hi ha algun risc. Prop d’on visc al Nordest de Dallas hi ha un congressista veterà molt poderós a Washington. Inesperadament li va sortir un altre candidat poc conegut, un senyor més jove, negre i progressiu i ara està a punt o en perill gravíssim de perdre l’escó. No se sap mai.

La lluita electoral es concentra només en els escons en disputa perquè l’ocupant s’ha mort o es jubila, o en té prou o ha fet un disbarat molt gran. O també perquè al seu districte hi ha hagut una immigració forta de gent diferent que podrien ser de l’altre partit. A la ciutat de NY rarament vèiem propaganda electoral perquè gairebé tots els votants eren demòcrates, mentre que a altres llocs en disputa els anuncis de TV es veuen contínuament. Els pollsters professionals dels dos partits són els qui detecten immediatament a quins districtes existeix una situació competitiva que podria canviar la balança de poder a Washington. Aquesta vegada per primera vegada el nombre de dones presentant-se i volent votar ha pujat espectacularment. Hom parla de gairebé totes les dones educades dels suburbis que odien en Trump. Hi ha sempre un esforç molt gran per fer anar a votar també els negres i mexicans, pero és molt difícil i els esforços han fallat moltes vegades. Els llatinoamericans venen de països hom no pot esperar res de bo del govern. Potser aquests els insults grollers de Trump ajudaran.

Pronòstic: la Casa dels Representants

Per guanyar la majoria els Demòcrates necessiten 23 escons i és a aquests districtes competitius on es concentra la lluita. El pronòstic actual és que els Demòcrates guanyaran entre 20 i 35 escons. En necessiten 23 per recuperar la majoria i totes les enquestes els afavoreixen. Per estar-ne segur, cal esperar fins el dimarts.

Pronòstic: el Senat

Aquest any, dissortadament uns 10 republicans en escons no competitius es presenten a la reelecció, molts d’estats pobres o agriculturals on la població afavoreix Trump. Avui entre reeleccions segures, i senadors en funcions que no s’han de presentar, els Republicans ja compten gairebé de segur amb 49 escons i els Demòcrates només amb 45. Els estats en joc ja estan identificats. Amb 50 escons, els vots quedarien empatats pero el Vicepresident pot aplicar el seu vot de qualitat i els Republicans també guanyarien , o sigui que els Demòcrates per prendre control en necessitarien 51. Veiem cada dia a la TV i als diaris els pronòstics als 6 estats que estan en joc. Misteriosament en Trump s’ha presentat 4 vegades a fer campanya a l’insignificant estat de Montana que té menys d’un milió d’habitants on un senador republicà se les passa negres. Tot sembla indicar que els republicans probablement guanyaran un o dos senadors extra. Però hi ha sorpreses. Fins al dimarts al vespre no s’ha perdut res.

La lluita electoral es concentra en uns pocs llocs.

M’havia descuidat: els dos temes principals que preocupen més són l’assegurança de malaltia i la immigració il·legal. Fa anys Obama va escriure una llei d’immigració molt ben preparada però els Republicans boicotejaven sense discussió totes les seves iniciatives. L’economia és bona però el nivell de vida dels treballadors ha caigut i segueix essent més baix que als anys 70′. Els aranzels de Trump afavoreixen alguns estats però perjudiquen altres.

Darrer dia: l’emoció i la magnitud i les cues amb 38 milions de vots anticipats als estats on es permet, les mobilitzacions per fer votar, else nous votants entre joves  i dones no s’havien vist mai. Acabo de veure un pollster del famós Cook Report anunciant que els Demòcrates guanyaran 40 o 50 escons a la Casa però que el Senat no es pot vaticinar afavorint els Republicans. Diuen que els independents decidiran. Fins demà no sabrem res.

Joan Gil

Tags: Cambra de Representants, eleccions EUA, Reelecció, Senat dels EUA

Cara de davant de la butlleta electoral (parcial, l’original te dues bandes)A pocs dies de les eleccions a mig termini se m’ha acudit fer una foto a la cuina de totes dues bandes de la butlleta electoral (mal fetes, perquè no en sé més ni tinc equipament) i ensenyar als lectors com ho fem. Perquè la tinc? A aquest Estat la gent de la meva edat tenim dret a votar per correu amb la gent absent sense haver d’anar al col·legi electoral. La butlleta me l’envien a casa sense haver de demanar-la i la tornaré per correu. Només haure de pagar un segell. A més els Col·legis electorals ja estan oberts, alguns d’ells fins i tot al cap de setmana. Els únics estats que no volen saber res del vot anticipat són els de la Costa Atlàntica (i Europa) i ningú entén perquè. Els dos darrers dies hi ha hagut cues llargues a tots els Col·legis oberts

Texas és un Estat molt llibertari

Cal entendre que aquest vot vinent no és de fet federal, sinó que és una elecció feta, organitzada i dirigida pels 50 estats de la Unió, que són completament sobirans en totes les facultats que la Constitució federal no atribueix al Govern de Washington, sempre que respectin  certs drets fonamentals. Les eleccions es fan de forma diferent a cada Estat, com és el seu dret. Elegirem Representants (els Diputats, termini de dos anys) i un senador (termini de sis anys, la tercera part elegida cada dos anys), que aniran a la capital sabent que entre altres coses han de representar l’estat i els electors que els han triat individualment. Si no ens respecten, si no responen missatges, si no fan reunions locals, si no expliquen localment els seus vots, que esperin la nova elecció d’aquí dos anys. Ni el Senat ni la Casa dels Representats poden ser dissoltes. Els nous elegits entren en funcions l’any nou i els vells se’n van a casa. El mateix passa amb les Assemblees i Governs estatals.

Potser a algú no li agrada la política actual dels Texans, molt de dretes i associada amb la dreta religiosa (certs predicadors baptistes), però cal reconèixer sense reticència que el país és lliure i molt democràtic. Els texans van haver de lluitar contra Mèxic per la seva independència. Van guanyar la guerra i uns deu anys més tard van demanar voluntàriament ser admesos a la Unió Nord-Americana i van deixar de ser independents, però hi ha pocs països al món que creguin més en la sobirania popular i l’elecció i control continus de tots els elegits tant a Austin (la capital) com a Washington.

Votarem d’aquí uns dies un Governador, un Vice-Governador, un Fiscal General,un Senador i un Representants de tots els districtes i molts altres càrrecs. Qualsevol demanda de fer despeses extraordinàries ha de ser sotmesa a vot popular per referèndum.

I sobretot TOTS ELS JUTGES són elegits per  terminis fixos, mai per tota la vida, des del Tribunal d’Apel·lacions, que és una mena de Suprem de Texas fins al Jutge de la Pau que resol baralles veïnals i desordre en públic.

Com elegir els jutges

Es una qüestió que s’ha discutit molt, pero els EUA la resposta és molt clara. Els jutges estatals han de ser elegits en eleccions generals. Perquè? Els Pares Fundadors tenien molta por del poder de l’estat que podria sens dubte ofegar els ciutadans que havien fet la Revolució. Execucions, empresonaments per ordre de l’estat a ciutadans? I van deixar ben clar que la sobirania rau en el poble que la delega per elecció universal en tres institucions independents: l’Executiu, el Congrés i els Jutges. Amb aquesta formulació queda claríssim que els jutges són independents però estan al servei del poble i si fan interpretacions absurdes i falses de la llei que molesten, o semblen corruptes o ximples, que esperin la nova elecció per passar comptes. Alguns estats permeten la destitució fora del termini per haver fet una bestiesa mal rebuda. Hi ha moltes lleis que es poden interpretar de manera diferent, veient sublevacions, rebel·lions i desobediència on no hi havia més que respecte al poble,  però hi ha coses que el poble no tolera. I aquí no tenen perquè tolerar-ho.

El problema a Espanya és que els jutges diuen ser independents, pero ho son només del poble, no pas de la gent desconeguda i no elegida que els ha anomenat i dels quals depèn la seva carrera. I es veuen com a governants per damunt i superiors al poble, que els ha d’obeir sense qüestionar-los ni poder controlar-los com fan els que manen. I els ciutadans, lluny de ser sobirans, esdevenen súbdits que han d’obeir sense dir res, com passava sota el franquisme i sota la monarquia borbònica. I com es pensa el jutge Llarena.

Es un malentès molt gran, perquè això ni és  democràcia ni llibertat.

Els jutges Federals

A la TV hom parla només dels jutges del Suprem Federal, però absolutament tots els Jutges Federals a tots els nivells  (no n’hi ha gaires) han de ser nomenats per la Casa Blanca i el seu nom ha de ser enviat al Comitè Judicial del Senat. El seu passat com advocat, trajecte i interessos són examinats i el candidat ha de respondre preguntes dels Senadors en públic. Si el Comitè l’aprova, el seu nom es enviat al ple del Senat que és qui l’ha de confirmar, si li sembla be.

Encara que una elecció directa pel poble és impossible, la participació pública d’un cos elegit com el Senat  és transparent i compleix la condició que el jutge ha de servir el seu poble i no a l’inrevés. Alguns dels Senadors que van aprovar Kavanaugh pel Tribunal Suprem Federal tindran dificultats d’aquí una setmana. Els cal pensar molt què volen fer i com s’ho prendran els seus constituents.

Joan Gil

Tags: eleccions, Jutges, Llibertat, Texas

Qui vulgui pot tornar a llegir l’apunt que vaig publicar el 22/06/2015 descrivint els efectes d’aquesta substància sobre el cos humà. Ahir el Canadà fou després de l’Uruguay el segon país en legalitzar-ne l’ús tant per objectius medicinals com recreacionals. Les coses han canviat molt darrerament gràcies a les accions dels entusiastes i de la cobeja de grans companyies financeres amagades afirmant tota mena de coses que ningú sap si són veritat o no. Volen estendre l’ús dels seus productes. Fa anys un amic em va dir que la marihuana no era més perillosa que el tabac. Bona comparació. Cada any moren als EUA uns 150,000 ciutadans, alguns d’ells joves de càncer de pulmó, sense parlar d’altres càncers, malalties del cor i dels pulmons com emphysema. A tot el mòn podrien ser un milió. La gent que van introduir el tabac d’Amèrica no sabien res d’això, pero és que nosaltres no sabem gran cosa sobre la seguretat i  els usos de la marihuana i certs multimilionaris volen popularitzar-la.

Perills transparents

La marihuana comercial és extreta d’una planta nomenada cànem (hemp in anglès) que té o tenia usos comercials molt legítims com a font de fibres molt resistents de les que tot el món feia productes tan útils com cordes, sogues, sacs i moltes més coses similars. Hi ha unes quantes varietats de cànem i la forma femenina d’una d’elles produeix grans quantitats de les substancies euforitzants de la marihuana, cosa que ha conduït a la seva massiva cultivació actual.

Fins fa pocs anys, la marihuana s’ingeria només fumant, pero això ha canviat radicalment: les botigues especialitzades venen dolços i galetes que nens poden menjar, tintures i pomades per la pell, mel barrejada amb marihuana, infusions per fer te, píndoles… Per acabar-ho d’arreglar, la firma que gairebé monopolitza les cigarretes electròniques, ara en ven amb marihuana dintre enlloc de nicotina, sabent quants nois en fan ús a les escoles.

Dolor i marihuana

Llegireu a molts llocs  que el cannabis soluciona molts dolors, ajuda a eliminar l’ús opioids, atura les convulsions, tracta la depressió i els vòmits i moltes més coses i no sabem si és veritat o no, perquè no ha estat estudiat com cal.

A un extracte de cannabis de bona qualitat hi ha dues substancies diferents: una d’elles és diu Cannabidiol o sigui CBD, responsable pels efectes possibles sobre el dolor però que no causa cap eufòria, i Tetrahydrocannabidiol (THC) que és el constituent euforitzant que atrau els usuaris.

Una forma medicamentosa sintètica del TCH ja fa molts anys que existeix almenys als EUA i a vegades els oncòlegs la recomanen a pacients amb càncer. Dos companys m’han assegurat que va bé si el pacient havia estat usuari de marihuana o si no ajuda molt poc.

El cas del CBD, en canvi, és molt més complicat. Fa poc una companyia farmacèutica va convèncer la FDA (l’autoritat federal competent) a deixar-la vendre comercialment als EUA sota el nom Epidiolex amb l’únic ús aprovat de tractar atacs epilèptics altrament intractables. Naturalment la companyia productora recomanarà sota voce altres indicacions addionals, sense provar,  als metges que ho vulguin prescriure. A diferència del CBD contra el dolor venut pels Carter’s i les botigues, el farmacèutic té concentracions constants i cap TCH per engrescar.

El Problema als Estats de la Unió

Els EUA, que no accepten mai cap organització estrangera que no puguin dominar, va acceptar fa molts anys una classificació internacional de substancies additives: Número 1 conté productes greument additius sense cap ús acceptat, com l’heroïna o una mica absurdament la marihuana. Numero 2 són substàncies additives com la majoria d’opioids que són legítimes i legals pero han de ser controlades estrictament (sovint requerint paper de receptes de la DEA); Numero 4 són substàncies additives però menys perilloses com el Valium o Xanax. I ara ve el problema: la llei federal prohibeix estrictament cap ús, compra, venda, experimentació o possessió de substàncies Typus 1 com la marihuana. Els Estats no ho veuen així, posat que la marihuana és un producte natural, un suplement que tenen dret inviolable a regular. Hi ha hagut confrontacions estúpides entre forces federals i locals. Hom recorda un cas a Califòrnia quan l’FBI, la policia federal, es va presentar a tancar un centre de producció de marihuana i cotxes de la policia estatal van aparèixer tancant-los el pas. Al final algú els va dir que deixessin de fer el el burro i se n’anessin a casa, com van fer. Hi havia un perill que no es podia resoldre com a Espanya, perquè els Estats són sobirans en l’exercici de les seves prerrogatives. Obama finalment va manar a l’FBI i als fiscals federals exercir discreció i deixar-ho còrrer. En Trump va anunciar que tornaria a intentar intervenir a favor del FBI però no ho ha fet.

Ara que coneixem la diferencia entre CBD i THC, ja s’entén millor la posició dels 47 estats més Puerto Rico i el Districte de Columbia (Washington) que han aprovat marihuana lleis: 18 han legalitzat només el CBD suposadament contra el dolor amb ús medicinal, ara amb un producte farmacèutic (els productes que es poden comprar diuen que són CBD, però molts contenen també THC per fer feliços els clients), i 31 estats han aprovat incloure la venda lliure de marihuana incloent THC, o sigui l’ús recreacional, com acaba de fer el Canada. Els grans milionaris que han finançat la campanya s’estan fregant les mans. Quin èxit tan gran!

És el CBD útil o no?

No ho sabem perquè no hi ha hagut estudis controlats. Hi ha sens dubte alguna publicació de bones institucions acceptant certes afirmacions però el problema és que la substància que els pacient estudiats han pres no era controlada i potser contenia CHD o potser THC o totes dues i la dosis i grau de puresa era variable i desconeguda. Voldria algun lector prendre un dia una pastilla d’una medicina receptada, l’endemà tres i demà passat dues? És això el que passa amb els usuaris de marihuana: ells mateixos no poden saber què prenen i la font original no està controlada no mereix confiança. Per això ni els millors articles publicats fins ara són dignes de crèdit, que evidentment no vol dir que les conclusions siguin falses: l’usuari que s’ho creu ha d’acceptar el risc. I hi ha molta escombraria publicada en papers editats pels milionaris que se n’aprofiten.

Vet aquí què cal fer per estar segur que una nova substància és segura i eficaç:

1. l’estudi ha d’estar basat en nous malalts que pateixen la condició que es vol tractar, sense considerar per res estudis, afirmacions  o sospites anteriors.
2. L’objectiu principal és saber front estadístiques si el nou medicament millora o empitjora la condició o no canvia res, i en quina concentració.
3. Saber si els pacients toleren la medicina bè a la concentració utilitzada o si pateixen d’efectes inacceptables
4. Finalment si el nou medicament té efectes nocius permanents, com canvis al cervell, o causen càncers o altres efectes dolents. No se sap mai.

Per ara això només s’ha fet amb el CHD i només ha sorry bé pel tractament de l’epilèpsia. La resta són especulacions,

Així és com s’obté l’autorització de la FDA per vendre i promoure noves medicines. Altrament la gent estaria usant productes in-efectius o perjudicials. Sabem poc dels efectes del CHD i res dels efectes del TCH.

Por de morir?

No és pas l’únic perill d’usar drogues il·legals. El tabac rarament mata immediatament (només després de molts anys), la marihuana tampoc, l’àngel dust rarament (és el producte que feia l’home de la sèries Breaking Bad) i les amfetamines tampoc. Però caldria escriure una llista molt llarga dels problemes greus i gravíssims que se’n deriven. La substància més assassina al mercat és el fentanyl. Es tracta d’un verdader medicament molt perillós del grup Nr 2, molt útil però només als hospitals i sota supervisió medica. El problema és que es molt fácil de sintetitzar, molt barat i molts xinesos l’ofereixen a bon preu per Internet. Ús d’aquest producte sense conèixer la concentració és tan temerari com un intent de suïcidi. Molts venedors il·legals de drogues ho barregen amb coses com la cocaïna o hidrocodona per engrescar els clients i fer-los comprar més. Molts americans han pagat amb la vida. Altres opioids també són perillosos i han causat defuncions. La heroïna causa una lesió pulmonar greu. El perill augmenta quan es barregen amb altres coses com l’alcohol, o Xanax o una segona droga ilícita.

Conclusió: No hi ha cap droga inofensiva. Si de cas, l’usuari no coneix encara els verdaders efectes i perills.

Joan Gil

Tags: CBD, Drogues, marihuana, THC

Visc a una regió subtropical amb xàfecs terribles que alternen amb temps de sequera. Ni aquí ni a Dallas tenim muntanyes aprop que juntament amb els huracans i tornados són la  causa més freqüent d’inundacions desastroses. En general no passa gran cosa però ara fa un mes tres persones van morir ofegades a un cotxe perquè el carrer on anaven durant una tempesta tropical no tenia un  drenatge suficient. Cal reconèixer no obstant que els mitjans per la raó que fos van preferir no donar els detalls d’una tragèdia molt insòlita. Aquests xàfecs fan molta por. Un dia jo em vaig espantar i em vaig amagar aparcant a un pàrquing alt que semblava segur. Vaig veure que molts altres havien fet igual.

D’on surten les inundacions sobtades greus (flash floods en anglès)?

A les zones de temperatura moderada com Mallorca és possible però poc probable que siguin  simplement causades per un ruixat local molt fort. És la geografia gairebé sempre que en té la culpa. La majoria de rius surten d’una font a una muntanya o muntanyeta i tenen una conca, un territori sovint triangular que suministra l’aigua. Mentre dura la tempesta el riu va recollint més i més aigua de torrents i rieres i el caudal va creixent ràpidament. No pot desbordar-se a tot arreu perquè la geografia ho impideix. Fins que al final arriba a un lloc plàcid, com un poble o ciutat bastits al nivell de la vora del riu, que és quan l’inesperat desastre té lloc. La ciutat afectada rep tota l’aigua caiguda a la conca del riu.

Els perills d’quests incidents són molt grans. El pitjor és evidentment la pèrdua de vides humanes, que és freqüent però la destrucció d’edificis, ponts i carreteres és molt cara i difícil d’arreglar. També estan en perill les collites, i els arbres, els jardins i les flors. Un perill additional són els cables caiguts per terra, sovint d’alt voltatge. Per fortuna, la major part han quedat desconnectats però cal evitar tocar-los per si de cas. Finalment cal observar que les aiguades per temporal sovint van acompanyades de vent molt fort que pot contribuïr als danys de forma significant.

Obres de prevenció

Seria possible avisar a temps. Sí però és difícil i l’avís del perill només es pot donar poc temps abans, potser una hora. En això les inundacions per temporal són diferents del huracans, que poder ser previstos i vigilats amb una setmana d’anticipació. A més les inundacions simples passen sovint a llocs petits, menus subjectes a vigilància. A les ciutats per descomptat cal tenir drenatges pels carrers a tot arreu, sobretot als carrers a parts baixes de la ciutat,  però així no es pot prevenir un desastre greu. Si la memòria no em falla, a Fort Worth la darrera inundació desastrosa tingué lloc en 1955 amb una altra seguint un tornado al 2000 (si no m’equivoco). He vist fotos del meu barri de 1955. Seguim tenint un edifici molt gran a láltre banda del meu carrer que era un centre de distribució de vendes per catàleg de Montgomery Ward, una mena d’Amazon d’aquells temps. La foto ensenya aigua fins al tercer pis i l’edifici sembla com si estigués al mig de l’ocèan. Darrerement hem rebut molts avisos a l’iPhone sempre amb poc temps, una o dues hores i a totes les emissores de ràdio i TV però ha passat poca cosa fora de les tres defuncions descrites més amunt.

Els residents de Texas i alguns altres llocs hi estem avesats. El problema és que la prevenció éss molt cara i en la majoria de casos no servirà de res. La defensa principal és establir parcs públics molt grans i amples tocant el riu i construir defenses de terra (“levees”) altes als dos costats del riu, entre el parc i la ciutat. Si arriba una inundació, el parc esdevé un llac enorme on l’aigua pot fer poc mal sense entrar a la ciutat. Que jo sàpiga això fins ara no ha prestat cap servei a Fort Worth, però sí a Dallas que té el mateix riu Trinity i ja ho he vist a la TV dues vegades. L’aigua arriba a una alçària de gairebé dos metros però a la ciutat no passa res i l’aigua es retira al poc temps sense haver fet gaire mal. En l’actualitat estan revisant les defenses a Fort Worth. Voldrien construir un canal de drenatge subterrani des del riu fins a Lake Worth, un llac enorme al nord, tan gran que les inundacions es notarien poc. Però el Cos Federal d’Enginyers sembla tenir dubtes i per ara no volen pagar. Ja veurem

Joan Gil

Tags: Dallas, Fort Worth, inundacions sobtades, Riu Trinity

Un article publicat avui a l’edició nord-americana del New York Times ha sumariat la situació actual al Quebec poc abans de les eleccions, a les quals per primera vegada en més de 20 anys, ningú, inclòs el Parti Quebecois, ha volgut parlar de la independència. És escaient comparar la reacció del Regne Federal del Canada davant les demandes quebequeses i els dos referèndums fallits (1980 i 1995, aquest darrer perdut per només 50.58%) amb la trista situació sense sortida previsible i l’ocupació policial patida i repressió amb empresonaments polítics a Catalunya. Els resultats són ben diferents

El moviment independentista quebequès té com el català una arrel molt profunda en allò que hom anomena angoixa cultural. Si hom no feia res, la llengua desapareixeria, els ciutadans perdrien la seva identitat i el Québec desapareixeria com a nació separada. Encara que tots els problemes nacionals són diferents en els detalls, en això sempre són idèntics.

No és difícil imaginar-se com els quebequesos veien el seu país fins als anys 70: la llengua francesa era gairebé insultada i ignorada com un dialecte de camperols (recorda algú el famós “Habla cristiano” dels temps del feixisme, equivalent en angles a “Speak White”, parla la llengua dels blancs); la llengua no es veia per molts carrers, els immigrants exigien aprendre l’anglès enlloc del francès, gent a Montréal o no sabien o es negaven a parlar francès, els periòdics en anglès eren preferits.

Finalment el 1977 el Parti Quebecois va guanyar les eleccions i va aprovar al seu Parlament immediatament la famosa Llei 101, sobre el règim lingüístic encara vigent: francès esdevindria la llengua del govern, dels tribunals, de les escoles i del comerç. Així mateix, sense qualificatius. La llei fou denunciada amb gran hostilitat i insults a gairebé tot l’estat canadenc i a l’estranger, però el Govern central no tenia autoritat per ficar-s´hi Com a Catalunya, moltes firmes comercials se’n van anar, sovint per sempre, del Québec. Sembla familiar? Allò que no ens és familiar del tot fou la resposta raonable i respectuosa del Govern Federal unionista, dirigit en aquells temps pel Premier Elliott Trudeau, pare de l’actual Justin, que també era quebequès i parlava l’anglès amb una mica d’accent. I entenia el problema i les arrels que tenia.

Trudeau pare va intentar explicar el problema i trobar reivindicacions culturals i polítiques on calia i es podia fer concessions i adaptar-se a una nova realitat. La majoria dels governs provincials no en volien saber res com a Espanya, però Trudeau va fer aprovar una nova Constitució Federal plena de possibilitats. Ell parlava clar contra la independència però ni insultava ni amenaçava ni feia ficar ningú a la presó i va fer concessions reals.

Avui en dia, a ningú se li acudiria derogar la famosa Llei 101, que ha esdevingut part integral de Québec. Molts ciutadans, probablement la gran majoria parlen bé o almenys es defensen amb l’Anglès i visiten sovint els webs en anglès per descarregar pel·lícules. Vaig seguir a la Tele la primera visita del Premier Justin Trudeau a la Casa Blanca. Va fer mig discurs en anglès i mig en francès al costat de Trump, que va haver d’usar la traducció automàtica. Els  periodistes canadencs van fer preguntes en les dues llengües. Fa poc un polític canadenc va declarar que renunciava a aspirar a la Presidència perquè no sabia prou francès. La llengua és no sols tolerada sinó oficial a tot el Canadà (hi ha fracòfons a molts llocs). La ràdio pública transmet programes en francès a tot el país. El govern quebequés ha rebut molt autogovern addicional, les finances han millorat, hi ha uns quants partits al parlament quebequès i ningú veu cap raó per demanar la independència, donat que han assolit gran part del que volien. La llei 101 no sols no era opressiva, sinó que va reafirmar la identitat del país i va crear una situació satisfactòria. L’angoixa cultural s’havia acabat, i l’estat ja no se’n preocupa. El Parti diu que no hi haurà cap altre referèndum fins almenys el 2022. La nació canadenca es va quedar tan tranquil·la com el Québec.

Com es compara això amb Catalunya, amb persecució judicial, presos polítics insults i amenaces feixistes pel carrer constants, limitacions de la llibertat d’expressió, exposició de la manca de judicatura  lliure i el ridícul a tot Europa?  A quants països europeus s’han posat en evidència acusacions falses de violència (venint de gent sovint molt violenta),  de cops d’estat (!), de voler destrossar Espanya, de trencar la Constitució, d’empresonament de polítics? El problema ve de molt lluny. El nostre problema es molt diferent del quebequès principalment perquè al Canada no hi havia ni Rajoys, ni Casados, ni Riveras. Potser és més fàcil d’entendre mirant el cas de Gibraltar. Québec no és diferent de Catalunya, però Espanya sí que és molt diferent del Canadà. Els espanyols ni entenen ni volen tolerar cap forma d’autodeterminació i demanen obediència, no pas sobirania popular.

Com negocia Espanya amb el Regne Unit sobre Gibraltar

Com negocien l’estat espanyol i el Regne Unit el futur de Gibraltar? L’únic problema és que Espanya es nega a tolerar cap mena d’autodeterminació. La llei, tant la seva vuitena Constitució actual com el Tratat d’Utrecht està sempre al seu costat. Els espanyols volen acabar amb el Gibraltar lliure i democràtic a l’esquena de la població, imposant un canvi de sobirania i de forma de govern acordats entre el Regne Unit i Espanya, sense que els gibraltarencs tinguin cap dret a expressar-se. En el segle XXI cap estat democràtic com el Regne Unit acceptaria aquest disbarat, i no es així com l’Imperi Britànic fou dissolt. Durant els anys d’Aznar Espanya va fer clar que no toleraria mai que un gibraltarenc segués a la taula de discussions. Durant els anys del PSOE, en un moment donat els espanyols van permetre a representants del govern local entrar a la sala i seure separats dels britànics, sense poder dir gran cosa ni decidir res. Mariano Rajoy va acabar amb aquest abús inconcebible i pretenent que l’afer afecta només E i el UK. Sempre parlen del tractat d’Utrecht firmat a primers del segle XVIII, quan encara hi havia monarquies absolutes i un món molt diferent. Diferent només per gent amb pensament democràtic, no pas per a tothom. A Gibraltar hi ha uns 35,000 residents, tots ciutadans britànics, vivint oficialment en un territori britànic d’ultramar, amb una forma d’autogovern govern molt democràtica que Espanya posaria en perill. El Regne Unit només ha retingut autoritat sobre Gibraltar en els afers estrangers i la defensa. La resta, sense excepcions és competència única final  i exclusiva del govern gibraltarenc. Es pensa algú que Espanya, el país de les semi-autonomies esquifides podria reconèixer això? Només Utrecht compta per tots els segles. Què més voldrien els Catalans!

Per segles, el govern britànic havia vist Gibraltar simplement com una base militar estratègica on vivien alguns civils sota l’autoritat de Londres i de l’exèrcit local. La Segona Guerra Mundial ho canviaria tot. Degut al perill transparent que Franco entrés a la Guerra com ell volia al costat de Hitler i estant indefensos contra atacs aeris nazis, les autoritats van manar l’evacuació obligatòria de tota la població civil a llocs exòtics, com el Marroc, Jamaica, Bermuda,… Acabada la guerra, els civils van ser repatriats però malament i massa poc a poc. Molts van pensar que això havia passat per culpa de no tenir autogovern i la política va entrar oficialment al Penyal. El RU els va atorgar des de Londres una mena de Constitució genèrica i un primer Parlament va obrir les portes. Espanya, horroritzada,  va formular explícitament les seves exigències basades en Utrecht. Van arribar a acordar una sobirania compartida amb el Regne Unit sense entrar en detalls. Els britànics, no obstant, van insistir en fer un referèndum al Penyal ignorant queixes i amenaces espanyoles. El projecte fou molt mal rebut perquè la gent sospitava que acabaria amb una invasió de Gibraltar i establiment d’una administració satèl·lit no elegida obeint ordres de Madrid. Hi hauria democracia, això sí, però amb el vot gibraltarenc com Catalunya diluït l’ocèan de l’Espanya centralista dominant. En 2002 el Referèndum va tenir lloc. Només un grapat petitet de ciutadans va votar a favor. La idea de la sobirania compartida havia mort, com hauria passat amb l’autogovern i la llibertat política. Els espanyols es van indignar, arribant a dir que el Referèndum era il·legal (!!!), violava els drets sacrosants d’Espanya i fins i tot de la Carta de les Nacions Unides. Oi que sona familiar? Les negociacions amb Londres es van concloure. Segons els britànics el Penyal podria declarar la independència si volia, però que ells no podrien fer res per evitar una annexió forçada a Espanya. Els gibraltarencs en 2006 van fer un altre referèndum constitucional, aquesta vegada per enfortir l’obligació de Londres de protegir el dret a l’autodeterminació local, que fou ratificat a Londres. Els votants i la Gran Bretanya hi van estar d’acord i el cas fou mes o menys arxivat. No se sent parlar gaire sobre negociacions i en qualsevol cas el Gobierno de Madrid, tant si és PP o PSOE s’oposarà sempre a qualsevol forma d’autodeterminació. Només volen parlar del Tractat d’Utrecht. I de la Constitució del 78. No som els únics.

I ara hem arribat al punt decisiu. Espanya no reconeix de fet cap forma de poder sorgit del poble, insistint que tothom ha de doblegar el genoll davant el govern  de tal forma que els Gibraltarencs no puguin fer res sinó obeir les ordres espanyoles “sense privilegis” per sempre més. I com ells sempre controlen les majories a Espanya, no hi ha cap perill que aquest i altres problemes puguin ser resolts democràticament

Opcions democràtiques

N’hi ha alguna a Catalunya? La història i l’actualitat demostren una Catalanofòbia forta amb immobilisme absolut per la major part de l’estat. A diferència de la majoria de nacions europees, a Espanya no ha existit mai un moviment democràtic o una revolució trimfant de base, que hagués reafirmat la sobirania popular. Hi ha hagut guerres al segles XIX i XX, revolucions i 8 o 9 Constitucions diferents, però hom no troba cap instància on un govern democràtic hagi pujat al poder de forma estable amb verdader suport popular. Sempre han acabat guanyant els poderosos capaços de controlar i manipular les opinions i els resultats electorals, on el  vot català queda diluït i marginat per ser sempre minoritari. I ens fan el sermó de sempre explicant que aquest mecanisme, vot manipulat i sense opcions que dura ja mes de tres segles, es la democràcia.

Reflexionant sobre l’experiència quebequesa, cal reconèixer que és la victòria electoral local de l’independentisme i la famosa llei 101 la que ha fet possible una evolució lliure i pacífica. L’autor de l’article mencionat al NYTimes ho diu explícitament: compareu com ha anat al Québec, on gairebé totes les aspiracions culturals i polítiques han estat ateses i com està anant a Catalunya on el Gobierno segueix retallant el poc autogovern que teníem. Pels carrers de Catalunya grups violents  afins a un cert partit, que utilitzen Catalunya i la Catalanofòbia tan esteses per Espanya com a un instrument per arribar al poder a Madrid, la política tant a Barcelona com a Madrid ha esdevingut un caos total i tothom en surt perjudicat. Quin futur tenim i quants patiments addicionals rebrem? Al Québec en canvi la gran majoria viuen contents. Canadà era diferent.

Durant la Transició per un moment va semblar com si alguna cosa havia canviat a Espanya, com si tot anés a ser resolt amb converses civilitzades. Però la Transició fou només un encobriment amb poca substancia que garantia la supervivència de la classe dirigent del règim franquista amb impunitat i per a nosaltres no significava gran cosa enllà d’il·lusions que acabarien en desengany. No era el resultat de cap moviment democràtic de base sinó un altre cop de força del poder centralista i el seu “ordeno y mando”

PSOE i PP

El PP representa la vella dreta reaccionària espanyola tradicional que ja existia al segle XIX, amb arrels fortíssimes i sense escrúpols. I el PSOE què? Podria o voldria resoldre el problema de les nacionalitats espanyoles irredemptes?

Cal mirar la història. El PSOE original de Iglesias era sens dubte un partit socialista d’esquerres defensant les capes més humils i indefenses de la població amb voluntat d’establir-hi un cert nivell de justícia social, sempre dintre del marc de l’espanyolisme més tronat. Queden referències del temps de la guerra civil. “España, antes roja que rota”. I que una dictadura militar no es tan dolenta, “perquè només dura uns anys, però que si Catalunya es feia independent, seria per sempre” Aquesta actitud trencava el caire suposadament democràtic del partit, que s’oposava frontalment, abans com ara, a qualsevol forma d’autodeterminació o politica al nivell de base. Només volien allò que els dirigents manaven. Alguns d’ells tenien bona voluntat a Madrid, però altres no en tenien gens ni mica i la gestió de la Segona República per aquest partit fou un desastre.

No era la primera deriva autoritària del partit. Increïblement, es va aliar amb el govern d’Alfonso XIII per formar i sostenir la Dictadura de Primo de Rivera pro Mussolini, a la qual alguns peixos grassos del PSOE van poder alimentar-se bé. El Partit sempre fou i es molt centralista. Perquè van suportar sense cap mena de criticisme o reticència tot el paquet anticatalà del PP? Amb el 155 i les detencions polítiques d’antics companys al Parlament sens dubte han creuat una línia roja que serà difícil d’oblidar. En l’actualitat el PSOE ha deixat de ser un partit d’esquerres dedicat a la millora econòmica i social de la classe treballadora. Ells diuen que fan política “progressista” però volen dir només mesures de caire general que estan be i ajuden alguna gent però no tenen ni la més remota possibilitat de canviar substancialment la condició de la classe treballadora. Se’ls veu com an club polític competint pel poder amb l’altre club de dretes del PP. Son instruments de la globalització i l’estil autoritari antidemocràtic i centralista de la història d’Espanya. Verdaderament el PPSOE viu i governa permanentment! No és  ni socialista ni obrer i veu la classe treballadora com una propietat personal que ells necessiten per pujar al poder.

Pel que fa a la Transició, caldria debatre si el PSOE simplement fou eviscerat i utilitzat per la Dreta que necessitava algú per mantenir sense perill l’aparença d’alternança al Gobierno, però en qualsevol cas tot el paquet Catalanofòbic havia quedat incorporat fins als nostres dies. Almenys per aquest costat, la discussió pacifica  que havia resolt el problema del Québec, seria impossible. El Partit simplement jugaria la carta anticatalana a les eleccions com feia el PP. On anirem? Si el problema de l’angoixa cultural no pot ser resolt, cada dia hi haurà més perills de convivència i fins i tot de violència, sense que això dugui enlloc. Els Catalans podem estar orgullosos d’haver evitat el perill de la violència oberta i les provocacions dels grups que ens voldrien fer creure que al país hi ha confrontacions. Hi ha diferent opinions com a tots els països quan els comicis s’acosten, però cap confrontació. Tant de bo que el nostre exemple sigui reconegut i que la gent que pateix abusos i amenaces pel carrer obtingui el reconeixement que mereix.

Joan Gil

Afegit: sobre el Sr Sánchez

El Presidente Sánchez acaba d’il·luminar la nació explicant que l’exili dels polítics Catalans elegits a països lliures europeus seria “com el Governador de Nova York fugint al Québec” Probablement si el Governador de NY declarés la independència, l’únic lloc on es podria refugiar seria un manicomi. Doncs miri, Sr Sánchez, durant la Revolució Americana els Articles de Confederació escrits per l’Assemblea Continental (fàcils de trobar a l’Internet) a l’article 2 establien que els tretze estats originals de l’Unió eren LLIURES, SOBIRANS i INDEPENDENTS (NY inclòs). Com que la Confederació funcionava malament, en 1787 van escriure la Constitució Federal en força, segons la qual i segons les Constitucions dels Estats membres, els Estats deixaven de ser independents però seguien essent lliures i sobirans, perquè exerceixen les seves atribucions de forma exclusiva sense que els Federals s’hi puguin ficar. Les competències estan clarament dividides. La sobirania és compartida però molt real. Els novaiorquesos són ciutadans orgullosos dels EUA sense queixes de la natura de les dels Catalans. Qualsevol demanda d’independència de l’Estat de NY faria riure com una bestiesa. I els nostres exiliats estan a països europeus que a diferència del Québec són independents. On veu aquest oportunista d’opinions variables de la Moncloa la semblança? Diu que és un doctor? Torna a demostrar la profundidat, ignorància i irracionalitat dels prejudicis anticatalans del PSOE

Tags: ?, Autodeterminacio, Catalunya, Espanyolisme, Gibraltar, Pedro Sánchez, PSOE, Quebec, Violència Política