******************************************************************************
Antecedents: la situació social era dolenta
HACAT_PE5
La revolució industrial als EUA va tenir lloc a les grans ciutats, on la patronal trobava un nombre suficient de treballadors, gairebé sempre immigrants. Des del punt de vista dels propietaris de les fàbriques, ells tenien dret a fer allò que volguessin a l’empresa. Si a un treballador no li convenia, que se’n anés a una altra feina. A diferència del Regne Unit, als EUA no hi va haver mai una setmana de set dies, però als sis que eren feiners feien treballar diàriament de 10 a 12 hores. A més no hi havia cap mena de prestacions socials, assegurances o proteccions i les condicions de treball eren sovint perilloses. Aviat moviments obrers en defensa dels drets dels treballadors es van estendre per totes les ciutats industrials grans dels EUA: Nova York, Pittsburgh, Buffalo, Philadelphia, Milwaukee… però sobretot Chicago. Per entendre la situació dels immigrants a Chicago i Nova York a finals del S. XIX hom recomanaria llegir les novel·les de Theodor Dreiser, ell mateix fill d’un immigrant alemany.
Aquesta història té lloc al temps poc després de la Guerra Civil, quan el país estava esdevenint una gran potència industrial i la població augmentava ràpidament. Era l´hora dels sindicats. I dels anarco-sindicalistes, fundadors de les unions i cooperatives, els millors organitzadors sindicals mai vists als EUA.
Els anarco-sindicalistes lluiten per les Vuit Hores
Només vuit hores de treball diàries, era la imatge d’un paradís impossible de la classe obrera en aquells temps, una reivindicació inassolible. Vuit hores de treball, vuit hores de descans i esbarjo amb la família, vuit hores per a dormir, aquest era el somni més cobejat. No se sap qui ho va plantejar per primera vegada, però als EUA la idea tenia molta empenta gràcies als esforços dels anarquistes, molt arrelats en aquells temps. La patronal es resistia: calia plantar-se o si no aviat demanarien altres coses. Aquesta oposició era exagerada. Molta gent ja havien entès i acceptat que no estava bé obligar a 12 hores de feina física 6 dies a la setmana: tant el Govern Federal com molts Governs d’estat ja havien adoptat les vuit hores feineres i no passava res. Però la patronal controlava molts diaris i més polítics i el seu poder augmentava cada dia. En aquesta matèria, eren inflexibles.
La tragèdia s’apropa: a la ciutat de Chicago, el 1 de Maig de 1886
Hi ha hagut llibres i articles sobre l’incident. Jo recomanaria en aquest cas http://www.chicagohistory.org/dramas/ que té fotos i documents de tots els participants. Els organitzadors anarquistes eren bons de debò i se les jugaven contínuament. Imagineu-vos que aquell 1 de Maig, dia que no havia estat triat per cap raó especial, malgrat la dificultat de les comunicacions a un país tan gran, s’havien declarat en vaga entre 300.000 i 500.000 treballadors a tota la nació en suport de les vuit hores -encara que les xifres d’aquells temps no són sempre dignes de confiança-. I aquell divendres 1 de Maig, uns 90,000 manifestants van desfilar pels carrers de Chicago dirigits per Albert Parsons, un antic tipògraf ja acomiadat i amenaçat de mort pel cap de policia. Els números de participants del segle XIX cal considerar-los críticament. No hi havia cap violència, només exigència de drets humans.
L’organització fou perfecta. Totes les vagues i manifestacions van ser absolutament pacífiques, sense incidents ni amenaces. Aquell 1 de Maig, que acabaria essent tan famós va acabar molt bé per als sindicalistes, que tenien molt clara la necessitat d’evitar a qualsevol preu violència i provocacions. L’anarquisme, producte intel·lectual d’autors molt diferents, va tenir branques i organitzacions desiguals, però no pas més terroristes que totes les altres organitzacions obreres d’aquells temps. Potser algun dels membres de la patronal es va mirar la manifestació amb ràbia mal continguda, pensant que havia arribat l’hora d’escarmentar els treballadors de valent.
En Parsons, un orador magnífic, sempre ben vestit, que entusiasmava, era un americà de socarrell, nascut a Texas però d’una família molt antiga. Els anarquistes tenien poca afecció al protagonisme individual, però en Parsons està considerat com el cervell i probablement el cap de tot el moviment. A més, probablement era l’únic dirigent que parlava bé l’anglès, perquè gairebé tots els altres líders del moviment eren alemanys de naixement, residents a Chicago que tenien diaris propis en alemany, clubs socials, i escoles. El més notable entre aquests era sens dubte l’August Spies, un tapisser que de fet no era un treballador perquè tenia un negoci propi, però estava profundament dedicat a l’anarquisme (que no té res contra la propietat privada i els petits negocis) i era l’editor del diari Arbeiter-Zeitung i a més l’impressor de tots els pamflets.
El començament de la topada
Tot es va espatllar el dilluns 3 de Maig. L´Spies va anar a la tarda a fer un discurs animant ells treballadors en vaga de la fàbrica McCormick a Chicago, que feia maquinària agrícola. El míting tingué lloc prop de la fàbrica i inesperadament es va sentir la campana anunciant la fi de la jornada. Molts participants a la reunió van decidir anar-hi a imprecar els esquirols que sortirien. Spies no els va aturar, però els va advertir que calia anar amb compte i evitar provocacions. Si haguessin cregut…
La fàbrica estava protegida pels detectius privats de la companyia Pinkerton, els quals van atacar primer amb porres i després van obrir foc amb els seus fusells i van matar sense cap raó dos treballadors.
Spies, profundament enrabiat va anar al seu despatx a l’Arbeiter-Zeitung, on sense pensar-s’ho gaire va escriure una editorial emocional menys assenyada que la majoria dels seus escrits. Per empitjorar-lo encara més, un col·laborador, sense demanar-li permís, hi va afegir la paraula venjança (“Vergeltung”, en alemany), que Spies no havia utilitzat en cap idioma.
Un grup independent mentre tant es reunia a un local anarquista planejant una resposta. Van decidir organitzar una trobada reivindicativa de masses l’endemà a la Plaça del Haymarket (mercat de la palla), que de fet era només una intersecció molt ampla entre els carrers Randolph i DesMoines al centre de Chicago, on els pagesos hi venien a vendre productes. La plaça existeix encara avui en dia i hi ha un monument en record de la tragèdia, però fou molt malmesa per una autopista urbana que la talla. El grup sindicalista va convocar una gran reunió a la Plaça del Haymarket l’endemà a les 7:30 del vespre. Algun imprudent va escriure al pamflet, mig en anglès i mig en alemany, que els treballadors haurien de presentar-se armats. Spies ho va veure. Ell sabia molt bé que no es podia ni preconitzar ni amenaçar la violència ni en feia cap falta. A ca’ls anarquistes oficialment no manava ningú, però ell va dir ben clar que o retiraven aquesta crida a les armes o no hi anava. Així ho van fer (però tots els diaris de la patronal van reproduir l’original amb les amenaces de resposta armada, que no havia vist gairebé ningú). Segons va explicar el diari hostil Chicago Tribune, els volants van ser distribuïts a la ciutat per un “home misteriós a cavall”. Potser devia ser un dels genets de l´apocalipsi.
La confrontació
No obstant la reputació dels anarco-sindicalistes de ser grans organitzadors, el míting del Haymarket fou un desastre total d’organització difícil de creure. A més s’havia posat a ploure de mala manera. A quarts de vuit ja es feia fosc i hi havia poca il·luminació. Hi havien convocat uns 20.000 vaguistes, però se’n van presentar menys de 2.000.
Algú s’havia descuidat de notificar els oradors anunciats, que no en sabien res. Una hora després del temps anunciat, al final a algú se li va acudir anar a l’Arbeiter-Zeitung, on estaven fent una tertúlia. L’Albert Parsons hi va anar tot seguit. Es va enfilar mullat i bastant a les fosques a la plataforma d’un carro espatllat que per casualitat hi havia (immortalitzat al monument actual) però va fer un discurs molt conciliador, com tots els altres que el van seguir. Prou que tots els dirigents entenien que amb violència no es guanyaria res i que el moviment fins aquell moment anava bé. S’hi havia presentat també a provocar l’alcalde de la ciutat de Chicago, que estava a la primera fila encenent un puro repetidament amb llumins perquè tothom el veiés. Potser la pluja li apagava el cigar. Al poc temps veient que no passava res, es va avorrir i se’n va anar. La policia s’ho mirava tot a una distància.
La bomba provocadora d’origen desconegut
Eren les deu del vespre, seguia plovent i gairebé tothom se´n havia anat. Un dels organitzadors, en Samuel Fielden, va reconèixer que tot plegat la trobada era un fracàs total. Seguia plovent i només li quedaven menys de dos cents espectadors. Va pujar al carro a parlar.
A pocs minuts d’una tragèdia que acabaria costant li la vida, potser hauria hagut de recordar tothom els ideals anarquistes del futur món feliç sense coerció ni ambicions artificials, amb estat i força policial mínimes, amb mercats lliures, amb pagament als treballadors de tot el valor del seu treball, amb associacions polítiques voluntàries sense supervisió, amb governs municipals forts… Però ningú sap què va dir.
El capità de la policia se li va acostar i va exigir que dissolgués la reunió en l’acte. En Fielden va respondre que perquè, que tenien permís i la reunió era legal, i que en qualsevol cas estava plovent i ell acabaria en un parell de minuts i tothom aniria a casa. Perquè els volia dissoldre? Era una xuleria.
El capità va repetir que prou i que el míting s’havia acabat. Disgustat però disposat a obeir, en Fielden va baixar del carro.
I en aquell moment una bomba amb metxa encesa va volar per l’aire, probablement llançada des d’un pis. No se sabrà mai qui la va llençar malgrat les moltes especulacions i auto-acusacions que hi va haver. Podria haver estat fins i tot un provocador pagat dels Pinkertons. L’artefacte va aterrir a poca distància de Fielden i el capità de policia, matant en l’acte el jove agent de policia Matthias J Degan.
Tota la policia va obrir el foc contra els treballadors al mateix temps, en l’acte. El caos a les fosques en la pluja i amb el fum fou horrorós. Alguns es van escapar com van poder. Un home va anar pels carrers de Chicago cridant exageradament que la revolució mundial havia esclatat.
Al final, deu policies i dos o quatre anarquistes (segons les fonts) van quedar morts a trets per terra, molt probablement la majoria o tots víctimes de les armes policials i la foscor. Prop de cent persones (o més, sempre segons les fonts), gairebé totes les que quedaven a la plaça, van ser ferides.
A les poques hores la repressió es va posar en marxa. Ben aviat tots els líders laborals coneguts estaven detinguts.
El procés
Enmig de la gran jubilació de la premsa majoritària, les autoritats van dictar auto de processament contra vuit dirigents anarquistes, demanant per tots la pena de mort. Un dels vuit, el més important, Albert Parsons estava desaparegut. L’advocat defensor fou el Capità Black, un home molt competent i seriós, que no era membre del moviment anarquista però sens dubte els entenia i creia en la justícia. Tots els acusats van fer cara al jutge i el jurat amb orgull i convicció. A mig procés en Parsons va decidir tornar a Chicago i entregar-se voluntàriament. Sens dubte ho va fer per solidaritat però també per arrogància perquè era un home molt segur d’ell mateix, conscient de les seves dots oratòries i la seva habilitat, convençut que podria fer declarar innocent a tothom si el deixaven parlar. S’ho creia prou per jugar-s’hi la vida. Es va presentar dramàticament durant una sessió del tribunal. El Capità Black volia entregar-lo de forma teatral al jutge, però li van aixafar la guitarra. El fiscal, que ho sabia tot per un espia, es va girar el moment que Parsons entrava a la sala i el va assenyalar amb el dit cridant que un criminal buscat havia aparegut i que en demanava l’arrest immediat. Tot aniria molt malament.
El procés va ser un verdader ultratge contra el sentit comú, la decència i qualsevol noció de jurisprudència. Jutges d’aquesta mena segueixen existint. Van considerar prop de mil jurats per acabar triant-ne vuit representats dignes de confiança de l’establiment comercial, polític i religiós. Els prejudicis ho dominaven tot i el defensor no va poder fer res. Un testimoni, per exemple, va declarar que ell era l’expert en explosius de la policia i que havia trobat dinamita al local de l’Arbeiter-Zeitung. I com ho sabia que era dinamita? Perquè en va prendre una mica, la va portar a la vora del llac de Michigan, i va explotar. No hi havia cap dubte. Testimonis tampoc. Així d’estrictes van anar totes les proves. Van ser acusats d’anti-americanisme. Tècnicament, com que no es podia provar que haguessin fet res, la càrrega era conspiració per haver incitat a la insurrecció i la violència amb l’objectiu d’enderrocar el govern i abolir la Constitució (!), cosa que certament no havien fet. Era evident que cap dels deu era culpable dels fets tràgics del Haymarket, ni havien fet o preconitzat res que fos il·legal o violent. Així i tot, set van ser condemnats a mort.
Van apel·lar al Tribunal Suprem de l’Estat d’Illinois que va fallar contra ells. Després van apel·lar al Tribunal Suprem dels EUA que va respondre que en aquell cas la jurisdicció era exclusivament de l’Estat i que no els tocava ficar-s’hi. Diuen que al Regne Unit, on el cas se seguia apassionadament, en George Bernard Shaw va declarar que si volien executar a algú, ja tenien aquests jutges per començar.
No obstant l’horror d’Europa, on ja hi havia països sensibles a l’abús de justícia per tribunals, una data fou fixada per a l’execució de cinc anarquistes, mentre que dos van ser commutats. Aquest temps final a la presó no va deixar de tenir les seves curiositats. Tots podien donar entrevistes a periodistes que escrivien articles melodramàtics. A un dels condemnats li va nàixer un fillet. En Spies es va casar per poders amb una núvia, en Parsons va vendre les seves memòries a un periodista i per ajudar la família, va fer un bot de fusta amb un ganivet (!) que es va vendre per $150. Més incomprensible encara és la forma com es va poder suïcidar el dia abans de l’execució un dels sentenciats: algú li va portar un explosiu que ell es va ficar a la boca i va explosionar.
L’execució dels quatre sobrevivents tingué lloc l´11 de Novembre de 1887. Els condemnats van ser conduits a la forca vestits en túniques i caputxes blanques. Tots van cridar Hooray for Anarchy, el crit de combat de l’anarquisme militant a Amèrica. En Parsons va intentar dir unes paraules finals però van obrir la plataforma i van quedar tots penjats abans que pogués acabar la primera sentència. Hi havia uns 170 testimonis. A l’exterior, do-religionaris cantaven la Marsellesa. La Chicago Tribune ho va resumir tot: “Van morir com a Infidels i Anarquistes”. El cap de policia de Chicago es va vanagloriar: havia decapitat els moviments reivindicatius obrers per 50 anys. L’home era massa modest: havia eliminat l’anarco-sindicalisme als EUA per sempre.
Enterrament. L’odi s’institucionalitza
Un xic incongruentment, les autoritats van permetre una gran processó funeral des del centre de Chicago fins al cementiri alemany de Waldheim (avui en dia a Forest Hills, en cas que algú vulgui anar-hi). Hi havia banderes, pendons, cors, cançons alemanyes i americanes, etc. Al cementiri, el Capità Black, l’advocat defensor, va pronunciar una eulògia commovedora. Les víctimes havien somniat en un futur millor a un món diferent, però no havien volgut ni predicat cap revolució violenta. Fou seguit per discursos funeraris en alemany i anglès.
Com va acabar tot? No ha acabat encara. Dos enemics s’havien trobar cara a cara, i tots dos havien vessat sang i volien tenir raó. El Haymarket aviat fou embellit amb una gran estàtua de bronze del primer policia mort representat amb un braç en alt, inaugurada pel seu fillet petit. Va ser molts anys abans del salut feixista, però aquest braç molestava a tothom. El lloc va esdevenir el centre d’una commemoració anual de la dreta a favor de l’ordre i la llei. Els policies hi dipositaven flors, corones, disparaven salves d’escopeta, feien discursos. Les famílies dels policies morts sempre hi assistien. El monument del policia esdevingué un símbol, un magnet per als dos bàndols. A primers del S XX un tramviaire entrant intencionalment a una corba amb el tramvia a gran velocitat va fer xocar intencionalment el seu tramvia amb l’estàtua i la va enderrocar. Ja en tenia prou de veure-la cada dia amb el braç enlaire, va explicar. La ciutat la va reconstruir. Després van venir les pintades, la brutícia. Durant la guerra del Vietnam, radicals van explosionar una bomba entre els peus i la van fer malbé. La ciutat la va reconstruir per segona vegada. El mateix grup la va tornar a fer saltar. Fou reconstruïda per tercera vegada, però aquesta vegada la van posar al pati de l’escola de policia de Chicago, on segueix fins al present. Al final… ja ho veurem després.
També el cementiri de Waldheim esdevingué un lloc de pelegrinatges i homenatges anuals, aquest cop de l’esquerra. Hi van construir un monument amb una escultura de la justícia amb el cap cobert per una caputxa en horror. Fou inaugurat pel fillet de l’Albert Parsons. El paral·lelisme amb el policia del Haymarket era palès. L’esquerra també hi anava cada any.
Al final el govern va decidir que després de 110 anys, més valia fer les paus. Els Federals van posar una placa al cementiri declarant que els fets del Haymarket tenien interès històric nacional en la història dels moviments pel treball als EUA. I la ciutat va bastir al Haymarket un monument als sindicalistes: una reproducció del carro des del que havien parlat aquell vespre tan fatal. I el policia lleig amb el salut pre-feixista del braç alçat es va quedar per sempre a l’acadèmia de policia.
Després d’això i amb la Guerra Freda ja agonitzant, un grupet d´historiadors va anar als arxius a estudiar els documents del cas. Es van endur una sorpresa memorable: no en quedaven perquè en circumstàncies desconegudes havien estat traslladats a un altre arxiu a la ciutat de Berlin Oriental, capital de la desapareguda República Democràtica Alemanya. Com va anar això? Un altre misteri
Jane Addams o el Paternalisme Triomfant
La Jane Addams era una noia de paternalisme notable, filla d’un banquer molt ric, que al final va arreglar el problema de les vuit hores a Chicago. S’estimava molt les dones de la classe obrera. A vegades menjava amb elles i es passava un dia treballant voluntàriament a una fàbrica. Sempre deia que tot es pot resoldre amb amor, bona voluntat, comprensió i caritat. Enlloc de confrontacions i violència, calia parlar bé amb els responsables i fer-los entendre com són les coses, pobrets obrers. Al poc temps, la Chicago Tribune ja declarava que ara sense anarquistes ja es podia parlar seriosament de les vuit hores. I així, gràcies a aquesta santa dona, el problema de les vuit hores va quedar resolt a Chicago.
El 1 de Maig, esdevé festa del treball a proposta dels EUA
El 1889, el cap de la nova confederació americana del treball AFL, Samuel Gompers va escriure al Congrés de la Segona Internacional, que s’acabava de reunir a Paris que havia decidit organitzar una gran manifestació a tots els Estats Units a favor de les vuit hores que tindria lloc el proper 1 de Maig en memòria dels “màrtirs” de Chicago i que demanava que el Congrés de la Internacional s’hi afegís. Els assembleistes van aprovar immediatament. Havia de ser una festa lúdica del treball allò que volien, però era evident que tots tenien a la memòria la tragèdia recent del Haymarket, i la tria del dia era una commemoració dels americans morts. Les manifestacions del 1 de Maig a tot el món industrialitzat van ser un èxit tan aclaparador que es va decidir repetir-les anualment.
El 1889 ja hi havia una dissensió creixent i irreparable entre socialistes i anarquistes, que ja era oberta i pública i els anarquistes no eren ja membres de la Internacional.
Amb el temps molta gent ha intentat apropiar-se la memòria dels homes del Haymarket: primer els anarquistes que aviat desapareixerien de l’escena, després els comunistes i els socialistes. Què devien voler aquests del Berlin Oriental que es van quedar amb tota la documentació? Quan el 1 de Maig esdevingué festa oficial a la Unió Soviètica stalinista, el Congrés Americà va dedicar el 1 de Maig com a ”Dia de la Lleialtat” (durant la Guerra Freda “lleial” era una paraula codi volent dir anticomunista) i va confirmar que la festa americana del treball (Labor Day) se celebraria per sempre més el primer dilluns de Setembre, marcant la fi de l’estiu. Avui en dia, pocs americans saben res del cas del Haymarket. Si pregunteu, us respondran sempre que el ”May Day” és una festa comunista. Després Pius XII la va convertir en la festa de Sant Josep Artesà i fins i tot un Dictador espanyol el nom del qual no vull ni recordar, en va fer una festa oficial amb jocs obrers que tenien lloc davant seu a l’estadi de Chamartín del Real Madrid. I molts partits socialistes del món es pensen i afirmen per hostilitat a l’anarquisme que la diada es deriva de la festa popular anglesa del Maypole que tenia els seus orígens en temps prehistòrics i que fins i tot els primers immigrants a Amèrica ja la celebraven.
Però el drama de les vuit hores, almenys a la mateixa feina, ja s´ha acabat.
El resultat de tot
Del Haymarket i de les execucions se’n va parlar a tot el món excepte als EUA en general amb una simpatia considerable deguda a la causa justa de les vuit hores. La víctima més gran fou sens cap dubte el moviment anarquista, que havia anat de pujada fins aquell moment. Els seus enemics van aconseguir retratar-los en la visió popular com a gent violenta, anti-americana i sense seny. La caricatura tan exitosa de l’anarquista com a un home descerebrat amb gorra de treballador duent una bomba encesa a la mà dreta, que tothom coneix, publicada originalment per la Chicago Tribune, ho va dir tot i ha marcat la percepció d’aquest moviment fins al present. Avui en dia anomenen sovint ¨anarquistes¨a la TV qualsevol organització violenta. No és que no hi hagués hagut mai gent violenta entre els anarquistes, que sí que en va haver, però aquesta caracterització no la mereixen més que diguem els socialistes o la patronal, que també van produir molts terroristes i en qualsevol cas els del 1 de Maig no havien fet res. A més hi va haver organitzacions anarquistes d’orientacions molt diferents. L’odi dels comunistes i socialistes també va malferir la seva reputació.
Joan Gil
meu pis hi trobareu un memorial i una placa commemorativa, a un petit parc. L’avió que veieu en l’aire es gira seguint el vent. La història? Per conèixer-la cal llegir la placa: 
A la ciutat de Dallas sense suburbis les minories (mexicans, negres, vietnamites) ja fa temps que superen numèricament els texans blancs. Fort Worth té en l’actualitat prop de 880,000 residents. No he vist cap estadística, però hi ha raons per sospitar que els mexicans -i darrerament centreamericans- es deuen acostar a la paritat. Se’ls veu, 
treballant molt i molt bé per tot arreu. No se m’acudiria mai preguntar a algú si té papers, però hi ha raons per sospitar que la majoria no en tenen. La primera generació parla sigui llengua mexicana o indígena, la segona l’entén però no l’escriu i la tercera vol viure com un nord-americà qualsevol. Hi ha molts texans amb noms mexicans. De fet mexicans van participar a la revolució i guerra de independència que va establir -per deu anys- la independència de la República de Texas. Tothom diu que de mexicans aquí n’hi ha hagut sempre i els restaurants mexicans estan per tot arreu. No es pot dir que hi hagi un barri mexicà: n’hi ha molts, potser sobretot a certs llocs. No semblen estar exposats a la mateixa hostilitat que molts hispans pateixen a
mesures odioses de Trump i els insults gratuïts -criminals, terroristes, violadors de dones- que aquest senyor utilitza contra desgraciats que precisament s’escapen de tot això i molts trobem els camps militars de presoners i la separació de nens dels pares odiosos i gens americans. Llevat dels indígenes nord-americans que celebren la seva festa el 12 Octubre tots som immigrants, inclòs el Sr. Trump.
