27 ag. 2021
La fi d’Ernesto Che Guevara
Famosa foto d’Ernesto
Che Guevara
El metge natural de Rosario (Argentina) Ernesto Guevara de la Serna (1928-1967) morí executat a un poble remot de Bolívia però continua essent tan o més famós com fou durant els seus 39 anys d’ existència, i segueix vist per molts com un model d’anticonformisme, rebel·lió, antiracisme i progressisme. Encara avui en dia hom troba a molts llocs la seva imatge fins i tot en T-Shirts . Fou, després de Fidel Castro, la figura més coneguda a tot el món de la Revolució cubana. Com passa sempre en casos similars els qui el volen jutjar trobaran racons foscos i coses admirables però sobretot una sinceritat revolucionària amb devoció per les classes oprimides que li van guanyar la gran popularitat del poble cubà i finalment del món. Allò que hom li retreu més és la seva actuació com a director de la presó d’Havana immediatament després de l’entrada dels castristes, on van ser afusellats molts ciutadans. Ja s’ho faran els historiadors. Vet aquí com va viure:
Començament
Nascut a una família benestant, es va fer famós interrompent els seus estudis de medicina per fer un viatge en motocicleta per la majoria del continent sud-americà, publicat (i filmat molts anys després) en forma de diari quan ja era metge. Va començar la seva carrera progressista a la desventurada nació de Guatemala, empobrida i explotada per la infame companyia bananera United Fruit. Quan un president legítim, Jacobo Árbenz, va intentar arreglar-ho amb una reforma agrària, fou enderrocat per un cop conjunt de la CIA i d’United Fruit. La Guerra Freda havia començat. Veien comunistes per tot arreu. El Che va fugir a Mèxic, on aviat es trobaria amb Fidel Castro i el seu germà Raúl. El Che i Raúl sense cap mena d’afiliació, ja es declaraven comunistes convençuts. En Fidel simpatitzava però de forma encara vacil·lant en aquells temps. Tots tres van sobreviure el viatge amb el vaixell desartillat GRANMA i, sobrevivint l’atac inicial de soldats en desembarcar, van aconseguir arribar vius a la Sierra Maestra. En Fidel nomenaria el Che “Comandante”. Pocs anys després, el Che manaria un dels dos destacaments que van derrotar l’exèrcit cubà a Santa Clara (on el Che està enterrat), obligant el Dictador Batista a fugir-se i donant el poder absolut a Fidel Castro. Poc temps després, Guevara aconseguí entrar al primer gabinet de Castro, que encara es reunia a una sala de l’Hotel Havana-Hilton, esdevenint ministre primer de finances i després d’indústria, càrrec on va seguir fins la seva disputa final amb Castro en 1965.
Al Poder
Mentre que avui en dia els nous ministres són sovint gent amb experiència i flexibilitat, en Guevara era un somniador romàntic d’ideologia tan ferma i revolucionària com inflexible. Era també un home molt sincer que connectava bé amb el poble i va esdevenir popular, un home molt recte i convençut en la seva ideologia i creença en un futur millor. La primera topada amb Fidel Castro fou el resultat d’un projecte de llei manant la industrialització ràpida de Cuba i accelerant el centralisme. En Fidel va arronsar el nas. El Che va anar de viatge a molts països des de la Xina a Nova York, fent discursos, cada dia més hostils a la Unió Soviètica i potser també discretament al règim cubà. La Xina i Mao Zedong l’atreien més. Calia seguir fent revolucions.
La Baralla
En Fidel el va cridar i van discutir per 40 hores. Al final de la llarga conversa, el Che havia sortit del govern i de Cuba (abandonant una companyona i una nena petita) sense explicar res a la nació, que va quedar molt sorpresa, com en Fidel tampoc faria. L’acord secret era que amb ajut cubà el Che aniria al Congo, l’ex-colònia belga que no tenia cap classe dirigent ni gent educada, on s’havia desenvolupat immediatament després de la independència un caos violent terrible. Al centre del gran país, Che Guevara suportaria el nou Primer Ministre progressiu Patrice Lumumba, que aviat fou enderrocat i assassinat. Che Guevara va fugir a Tanzània i després a Txecoslovàquia, on va necessitar tractament mèdic. Després va volar molt secretament a Havana a retrobar-se amb en Fidel, que seguia afirmant que d’ell no en sabia res.
La Mort a Bolívia
Van decidir entre els dos que era l’hora d’encendre i atiar la revolució contra minories dominants entre els indis i altres masses oprimides i pobres a Sud-Amèrica. No obstant el poc ajut que rebria de Castro, el Che va aplegar uns quants revolucionaris i va anar a un lloc remot de Bolívia. Tot va anar malament. Els nadius indis no eren receptius i sempre hi havia perill de ser delatats. El Che havia estudiat absurdament la llengua indígena Quèchua però dissortadament els indis locals eren Aymaras (com l’ex-President Evo Morales) i no entenien el Quèchua i poc el castellà.
Els primers tres mesos semblaven triomfals. El Che havia perdut en aquest breu temps sols un guerriller però mort 20 soldats bolivians regulars. Molt esverat i havent sentit rumors que el cap de la rebel·lió era en Che, el President de Bolívia va demanar ajut als EUA, que immediatament la van atorgar. Es van negar a enviar unitats de l’exèrcit regular però van organitzar una milícia forta d’exiliats cubans amb alguns “berets” americans (forces especials), entre ells el temible operatiu cubà de la CIA Fèlix Rodríguez, que acabaria amb la insurrecció. Si algun lector s’interessa, és possible llegir tota la correspondència desclassificada americana:
http://nsarchive2.gwu.edu/NSAEBB5/index.html
El Che havia arribat amb els seus a un poble indi perdut anomenat La Higuera, on una reunió amb els locals va acabar malament i es va retirar a la selva. Una pastora amb cabres els va trobar. El Che li va donar diners perquè no en parlés però sembla haver estat una equivocació molt gran. A més el Che sembla haver estat traït per un subaltern disgustat anomenat Ciro Bustros. En Rodríguez, el de la CIA, va revisar tota la informació disponible, va mirar el mapa i va assenyalar el lloc on els guerrillers havien d’estar, que fou exactament on estaven. Gairebé tots els soldats enviats al lloc eren bolivians. Tot va anar molt malament pel Che. Gairebé tots els seus guerrillers van caure sense vida ràpidament i el Che fou ferit a la cama. Com que no podia caminar, un company se’l va carregar a l’esquena intentant fugir però els perseguidors els van enxampar. Hi ha diferents versions de com tot va acabar però es segur que el Che viuria encara 24 hores. Sembla que el seu company fou mort a trets i que ell, ferit com estava, potser també al braç, ja era incapaç de disparar. Quan els soldats es van acostar a matar-lo, ell va dir que no ho fessin perquè era el Che Guevara. El van lligar de peus i mans ferit com estava i se’l van endur en una manta aguantada per quatre soldats cap a l’escola de La Higuera on el van tancar tal com estava, ferit i lligat, a una habitació amb altres companys morts o malferits, a passar la nit, sense assistència mèdica.
Hi ha entrevistes filmades amb en Fèlix Rodríguez que es va presentar a La Higuera en helicòpter a prendre càrrec. Ell diu que es va horroritzar veient l’estat del Che, ferit, lligat, mig despullat, sense sabates. En Che el va rebre amb insults, però en Rodríguez el va deslligar i li va parlar amb respecte, cosa que el Che va apreciar. El Che, sospitant què passaria, va dir que no volia morir amb la panxa buida i sembla que li van donar algun menjar.
En Rodríguez, en càrrec de tot, va haver de resoldre un problema molt greu. Els seus caps nord-americans insistien en tractar mèdicament al Che i enviar-lo a un lloc secret de la CIA per ser interrogat. Ja havien fet arribar un helicòpter que el conduiria a un avió que ja l’estava esperant. El President bolivià, en canvi, insistia en fer-lo executar en l’acte sense procés per evitar complicacions. En Rodríguez va reflexionar i decidir al final que la mort era el resultat més digne i que a més ell estava a Bolívia envoltat de soldats bolivians i li calia obeir el President. Havent fet la tria, va tornar a veure el Che i li va notificar. El condemnat li va encarregar transmetre uns missatges verbals per a la seva dona i… per a Fidel Castro. Després es va quadrar, esperant que Rodríguez el matés en l’acte, cosa que l’agent de la CIA no va va voler fer. Va sortir al passadís fora de l’habitació i va donar l’ordre d’executar en Che Guevara a un sergent bolivià que estava de guàrdia, de forma que semblés una mort de combat enlloc d’una execució. El sergent va entrar i veient el Che no va poder. Va tornar, no obstant, i el Che li va dir que no tingués por, que només li calia matar un home.
La premsa boliviana va anunciar la seva mort. Periodistes van venir i van fer i publicar fotos bastant denigrants del mort a una taula sense camisa. Era el 9 d’octubre de 1967. Li van tallar les dues mans per facilitar la seva identificació per les empremtes digitals, que van ser preservades en formalina i després analitzades per dos experts argentins. El cos fou enterrat sense cap identificació o marca a la perifèria d’un petit aeròdrom local. Recentment els locals han organitzat una petita industria turística ensenyant el lloc on el Che havia parlat i lluitat i on fou retingut i assassinat. Vaig veure un article a un periòdic.
Glòria Post-Mortem
El ministre d’Afers Estrangers soviètic Kossygin es va presentar a Havana a queixar-se que Castro promogués guerres a Llatino-Amèrica. D’això res, deia.
Els Cubans després de la seva mort ja havien començat en 1982 a construir a Santa Clara un memorial històric del Che amb fotos, records, escrits i un monument. Al final Castro va aconseguir que hom identifiqués la sepultura original a Bolívia. Fou desenterrat en 1997, fàcil d’identificar perquè a l’esquelet li faltaven les mans. Fou dut a Santa Clara per ser enterrat amb pompa i cerimònia al seu memorial i mausoleu de Santa Clara en companyia de 7 guerrillers morts al seu costat, amb més que hi van ser afegits posteriorment. Per a Fidel Castro la mort del Che havia estat un martiri gloriós i històric. Un milió de Cubans s’havien aplegat a una plaça d’Havana per sentir el discurs funerari. Quan Castro va acabar, es van disparar 21 canonades i totes les sirenes del país van sonar una llarga estona.
Joan Gil