06 juny 2018
Primàries i Tribunals Estatunidencs: la Diferència
En un moment quan els ciutadans necessàriament parlen d’eleccions, escau comparar el que es fa a la Península Ibèrica amb les enlluernants (i caríssimes) eleccions nord-americanes, que són molt diferents.
En primer lloc, no hi hagut mai ni eleccions ni lleis electorals federals nord-americanes. Cada dos anys tota la Cambra de Representants i un terç del Senat han de ser renovats i cada quatre anys cal triar un President. Tots aquests són elegits independentment el mateix dia pels 50 estats membres de la Unió segons les lleis estatals que corresponguin, no pas pel govern federal. Els federals sols garanteixen el dret universal al vot i els drets civils de tots els participants com estan descrits a la Constitució dels EUA, pero com cal fer l’elecció es una qüestió interna de cada estat que no pot ser homogeneïtzada. Passen coses molt diferents. A Oregon no tenen col·legis electorals: la gent rep les paperetes per correu i les diposita a certes bústies guardades als centres de les ciutats. Les paperetes i els ordinadors són molt diferents als estats. Ara molts ja no deixen votar directament a l’ordinador, sinó que desprès que el votant hagi triat, imprimeixen els vots en paper que la mesa fica a un escàner per ser primer llegits oficialment però fent possibles els recomptes quan hi ha queixes. Com que sóc vell, a mi a Texas dues setmanes abans m’envien les butlletes per correu que torno igual (he de pagar el segell de tornada) i no em cal anar enlloc. A la majoria d’estats, els locals s’obren per anticipat una o dues setmanes abans del dia del vot, a vegades cada dia o només els caps de setmana. A Nova York no ho han volgut fer mai no obstant les cues i el caos als col·legis. Els horaris són també molt diferents.
El vot, com la majoria de coses que importen als ciutadans comuns, com ara la llei i els jutges civils i criminals, lleis socials, etc són facultats EXCLUSIVES dels estats, que per aquesta raó es declaren a les seves Constitucions i es veuen com a estats lliures i sobirans, sense ser independents. El govern central es sobirà en certes coses, i en altres ho son els estats membres de la Unió. Funciona perfectament. Hi ha també una jurisdicció federal separada sobre certes coses que rarament interessen els ciutadans normals. Tots els jutges estatals i de districte o municipals han de ser elegits localment. Els mecanismes de destitució existeixen i són variables. Fa un parell de dies els votants Californians van fer fora un jutge que havia condemnat un jove culpable de violar una noia inconscient a només 6 mesos! El poble li va fer pagar car. Oi que estaria bé poder fer això a Catalunya? Els jutges federals en canvi han de ser triats pel President i confirmats pel Senat. Per ser destituïts per força han de ser jutjats pel Senat en públic, que fa anys que no passa.
El President té dret a indultar qui vulgui sempre que hagi estat condemnat per un tribunal federal, però els condemnats per un estat només poden ser indultats pel seu Governador. Fan riure els que diuen que les anèmiques autonomies administratives peninsulars són entre les que tenen més poder al món. I ara!
Les eleccions primàries als EUA
Jo m’he pensat moltes vegades que són sobrevalorades i mal enteses. Es van crear com a mitjà per evitar que els dirigents d’un partit elegissin tots sols els candidats sense donar opcions a la ciutadania, però no són organitzades com a Espanya pels partits sinó pels 50 estats com una obligació oficial i per a tothom. Com de costum les regles són molt diferents a cada estat i hi ha de tot. Cal recordar que la butlleta de registració com a votant diu si vols votar com a demòcrata, republicà o independent. En canvi, no hi ha carnets de membre ni quotes de cap partit. A Nova York i Texas només deixen votar al partit que has triat al registrar-te, però hi ha altres llocs on pots votar només un partit pero et deixen triar quin (molt utilitzat pels adversaris per sabotejar). Finalment a Califòrnia i Washington van anar més lluny: prohibeixen als partits cap participació al procés electoral i el votant es troba amb una llista única de candidats que no poden identificar la seva afiliació a la butlleta. Aleshores declaren guanyadors als dos candidats amb més vots, tant si són del mateix com de diferent partits. L’elecció general pot acabar sent entre dos demòcrates o dos republicans. Aquest sistema ha fet molt de mal a les jerarquies sacrosantes dels partits i afavorit moltes insurgències (d’allò que ara en diuen populistes).
I la participació general? És molt diferent els anys presidencials, quan arriba al 40% i algun cop més quan l’interès és molt gran. Als anys sense elecció Presidencial com aquest, les primàries alguna vegada no arriben al 1%. Hi ha excepcions, sobretot quan un sector descontent fort de la població vol fer fora un Senador o Representant. Un problema molt clar que tothom ha reconegut és que la majoria de votants a les primàries són els militants incondicionals i més entusiastes, que sempre són una minoria insignificant a l’elecció general. Així i tot, el sistema esta molt arrelat, encara que molta gent parla de reformar-lo. Ja fa anys que en parlen.
Darrera noticia: L’Estat de Maine acaba d’introduir i aplicat per primera vegada un mètode nou de fer primàries. Accepten primàries separades per als dos partits, pero enlloc de posar una creu, els votants han d’establir un ordre, des de 1,2… fins a l’últim candidat. Compten naturalment el primer, pero si no arriba a la meitat dels votants, eliminen el darrer de la llista i redistribueixen els altres números dels votants del candidat eliminat. I si cal, ho tornen a fer fins que algun candidat guanyi la majoria absoluta. Això s’anomena ranking i hi ha qui ho vol fer a totes les eleccions per evitar repesques.
El Tribunal Suprem dels EUA i els judicis estatals
És un altre aspecte de la vida americana molt mal entès a Europa. Hom llegeix a la premsa que un cas ha arribat al Tribunal Suprem dels EUA i es pensa que és com a cert país europeu on els jutges poden canviar sentencies, encausar i empresonar gent o alliberar condemnats a mort. És una idea absurda: en la majoria de judicis, l’autoritat de l’estat originari és exclusiva i els Suprems l’ han de respectar. En aquests casos, els advocats d’un condemnat es presenten dient que han esgotat els tràmits al seu estat i que durant el judici drets fonamentals de l’acusat protegits per la Constitució Federal han estat violats. L’argument no té res a veure amb la qüestió de fons, sinó que es tracta d’una violació dels drets de l’acusat que el jutge original hauria tingut l’obligació de protegir. Si els Justícies Suprems es deixen convèncer, que no és fàcil, el que fan és enviar al tribunal estatal una ordre de repetir el judici considerant com cal els drets constitucionals de l’acusat.
Les penes de mort han disminuït molt els darrers anys, pero encara n’hi ha, sobretot a Texas i Luisiana. Sovint sentim dir que esgotats tots els recursos locals, que sempre inclouen el Tribunal Suprem de l’estat original, els advocats defensors van a Washington a demanar que els federals aturin l’execució, al·legant com de costum que el jutge original va violar drets fonamentals o que l’acusat és innocent. El Justícia mes desagradable de tots, Clarence Thomas, li va espetar la resposta a un advocat: “Si el condemnat és innocent o no, no ens importa” Un comentari desagradable, pero cert: els Suprems no poden tornar a jutjar ni anular la decisió d’un jurat popular. Poden manar que es repeteixi el procés, però això es tot. Sols un jutjat popular pot decidir si un acusat és culpable o no.
Alguna vegada, em recordo que el Gobierno del nostre estat ha anat a Washington a protestar l’execució d’un ciutadà espanyol, esperant que el Govern federal l’alliberés o canviés la sentència. La gestió era ridícula. El President no té dret a indultar mai un home condemnat pels tribunals d’un Estat, només els condemnats per un Tribunal federal. El Gobierno hauria hagut de posar-se en contacte amb el Governador de l’estat, l’únic que tindria dret a fer-ho. Però a Madrid només volen parlar amb altres entitats independents de la mateixa categoria que ells.
Joan Gil