Arxiu per a 'Eleccions Americanes' Categories

03 oct. 2015


Apaivagant el missatge del Papa Francesc als EUA

Kim Davis, la dona provinciana i fervent seguidora d’una secta religiosa més o menys de la denominació Baptista del Sud, ara als titulars, és el “clerk” de Rowan County a l’estat de Kentucky. El clerk  d’un districte o municipi és un càrrec administratiu, no polític. Una aproximació seria traduir el títol com cap de l’administració o a un lloc petit potser cap de l’oficina. La Sra Davis s’ha fet famosa per negar-se a aprovar llicències de matrimoni a homosexuals desitjosos de contraure matrimoni dient que fer-ho violaria la seva Llibertat Religiosa. Dos demandants la van dur a la presència d’un jutge que va determinar que el clerk només aplica la llei, però no pot canviar-la o substituir-la i li va manar donar el certificat. Altres empleats seus van dir que estaven disposats a firmar en lloc seu, però ella també ho va prohibir dient que la seva firma estava impresa al formulari i que el casament gay violaria la llei de Déu. El jutge la va empresonar per 5 dies per desobediència. Molts polítics es van posar al seu costat i sens dubte molts sectors de la població també. Al final, l’oficina va començar a donar les llicències firmades per altres empleats.

La llibertat religiosa de l’extrema dreta nord-americana

Des de fa algun temps, la dreta radical republicana, petita però molt vocal, ben organitzada i rica, va descobrir que els temes culturals i religiosos són molt més útils i fàcils de vendre al públic votant que els problemes verdaderament polítics. Exemples: guerra a mort als avortaments, a la teoria de l’evolució (que deixen ensenyar a l’escola només com una alternativa al creacionisme) i a la homosexualitat. El seu públic està encantat de discutir aquestes coses enlloc de la pobresa o les guerres i han fet decidir moltes eleccions a favor dels Republicans. Defensen el dret de qualsevol persona a negar-se a fer o dir coses que estan contra la seva fe, com els farmacèutics que es neguen a vendre anticonceptius o medicines que causen l’avortament, o (fixeu-vos aquí) un empresari que nega a les seves empleades que l’assegurança de malaltia que l’empresa ofereix pagui per contraceptius, cosa que violaria la seva llibertat religiosa. I el Tribunal Federal Suprem què diu? En el cas dels farmacèutics i empresaris (inclosa l’Església Catòlica) ha donat sempre suport a aquesta llibertat religiosa, que dona als rics i poderosos el dret de violar els drets i les decisions personals dels empleats i clients. És la llibertat religiosa que sembla una legalització de la intolerància i el fanatisme, quan són els poderosos que ho fan, mentre que la llibertat dels sotmesos no es reconeix. L’oposició al matrimoni gay és l’exemple més recent d’expansió del concepte de llibertat religiosa, que és un concepte cada dia més central en la ideologia i programari del Partit Republicà. La invocació de la motivació religiosa permet entrar a matèries ja legislades sense perill. La Sra Davis ha esdevingut un heroi i model a seguir.

I el Sant Pare rep i anima aquesta dona a la Nunciatura Apostòlica de Washington? No sembla lògic. Com ha anat?

La visita del Papa Francesc als EUA

Tres Papes anteriors ja havien vingut als EUA. Les seves visites tingueren ressò però no conseqüència. S’en van tornar a Roma i la visita fou aviat oblidada. No seria així amb Francesc. El seu missatge sobre els problemes socials, les guerres i la injustícia no s’havia sentit a Amèrica d’ençà del President Johnson fa més de 50 anys. I el problema de la caiguda dels sous, abús de poder dels empresaris, un sou mínim federal que obliga a demanar ajut a la beneficència (WalMart ensenyava fins fa poc als treballadors com demanar ajut al Govern per suplementar un sou insuficient), abús dels horaris canviats només amb hores d’avís sota amenaça de comiat (Starbucks ho fa molt), manca de representació sindical i un cinisme dels polítics que ignoren les veus dels qui pateixen, manca de temps lliure després d’un part i moltes altres coses que els poderosos prefereixen ignorar. Però el Sant Pare va anar al Congrés a parlar pels que no semblen tenir veu i a protestar contra les guerres i contra la destrucció del medi ambient i l’escalfament. I per un moment, va semblar que el poble i fins i tot algun polític (pocs) l’escoltaven. Francesc té un problema seriós amb l’anglès. En aquest idioma ha de llegir textos preparats però l’accent i pronunciació són fatals. A la TV li posaven subtítols i va haver de fer totes les reunions religioses en llengua argentina. Però el seu missatge es va sentir molt forçament.

El Nunci Apostòlic li fa una mala passada

Qui va tenir la culpa de fer a Francesc trobar-se (molt probablement sense saber qui era) amb la Sra Davis? Als EUA tothom la coneix, però probablement no a Roma. Ella parla sempre de llibertat religiosa i d’objecció de consciència que sembla molt bé quan no se sap què vol dir, però probablement al Vaticà no en sabien res.

La trobada no fou anunciada, però als pocs dies l’advocat de la Sra Davis va donar una reunió de premsa anunciant que en Francesc l’havia rebut en privat i aprovat els seus actes contra l’homosexualitat. El Vaticà ho nega radicalment. La senyora sí que hi era a la Nunciatura però el Papa només la va saludar de passada dintre la Nunciatura de Washington en un grup, regalant un rosari com feia amb tothom sense animar-la a res (i  sense saber qui era). L’única audiència privada que va donar fou un antic estudiant seu de quan ensenyava a una escola jesuita, que és gay i es va presentar amb el seu company de molts anys. Van xerrar una estona tot sols. El dia abans un periodista li havia preguntat si ell aplicava el tema de l’objecció legítima de consciència (que el Cardenal Bergoglio havia defensat moltes vegades) al cas de la Sra Davis. El Papa va respondre que no es recordava de tots els casos d’objecció de consciència que havia conegut. Evidentment no en sabia res.

I qui havia convidat aquesta dona?

Un periodista vaticà, indignat, ho va explicar en l’acte: el famós Nunci Apostòlic, i Arquebisbe d’Ulpiana Carlo Maria Vigonò

Qui era el Nunci Vigonò?

Havia estat una de les figures més fosques i controversista de la Cúria Vaticana. Després d’una carrera imparable, el Papa Benet XVI el va nomenar Secretari de l’òrgan de Govern del Vaticà, esdevenint de fet el Nr 2 de la Cúria, on immediatament es va encarregar de vigilar el Banc Vaticà, ja denunciat pels Italians com a niu de corrupció i participant en el rentat de diners il·legals i amb grans comptes individuals de propietari desconegut. Innocentment Benet XVI, un home sense cap experiència com administrador, li va encarregar la reforma del banc Vaticà. Vigonò va acceptar encantat. Hi hauria oportunitats.

I aquí s’embolica la troca fins arribar a la dimissió inesperada de Benet XVI. Els enemics de Vigonò dirigits pel Secretari d’Estat Bertone el van acusar d’haver estafat 2.5 milions d’euros en una trama fosca de dos fons d’inversió italians. Vigonò va protestar vigorosament. Era tot a l’inrevés: ell havia trobat i denunciat la corrupció i els robatoris i ara els seus enemics el volien destruir amb calúmnies acusant-lo del que feien ells. Va escriure cartes acusatòries amb aquest contingut a Benet XVI i al Cardenal Bertone. Què ha de fer un pobre Sant Pare tancat al Vaticà a qui tothom explica el que vol i calla també el que vol? I com esbrinar qui tenia raó? Al final Benet XVI va nomenar Vigonò Nunci als EUA per treure-se’l de sobre i va deixar Bertone al seu càrrec. En aquell moment el seu majordom va veure i copiar les cartes de Vigonò al Papa i a Bertone i les va passar a un periodista que les va publicar. Desesperat per l’escàndol i les revelacions, Benet va dimitir. No sabia a qui creure. Tothom li deia mentides.

I en Vigonò es va establir feliçment a Washington. Pot creure algú que un Ambaixador en aquesta situació no examinaria amb un microscopi les persones  invitades a trobar-se en privat amb el Papa? I que ni ell ni cap empleat sabia res d’un cas que per un mes havia aparegut diàriament a la premsa, ràdio i TV?  L’Arquebisbe haurà d’explicar millor com va anar (i salvar-se de la destitució) Però els efectes de la trobada (augmentat per les mentides de l’advocat de Kim Davis que presentaven al Papa com un paladí de la Llibertat Religiosa i l’objecció de consciència contra els gays) han estat fatals. Ha despertat sense fundacions  la ràbia i hostilitat de moltes comunitats i enfosquit el missatge de Francesc.

Entenent millor a Francesc

Aquest Papa és de llarg la figura més atractiva vista al Vaticà en generacions. El problema entenent-lo és que ningú en sabia res abans de pujar al Pontificat a l’edat de 74 anys. Qui era aquest home? Cal preguntar a Buenos Aires, i molts periodistes ho han fet.

Els seus col·laboradors diuen que en privat com en públic havia estat sempre un home bondadós i respectuós, que expressava compassió amb sinceritat i vivia humilment per convicció i no per fer teatre. Però no cal equivocar-se: era també un administrador dur, molt ordenat i sistemàtic, a qui no es podien explicar històries. És l’home perfecte per domesticar la Cúria. Doctrinalment, ell comparteix plenament tota la doctrina catòlica sobre qüestions sexuals i el celibat al sacerdoci, i ningú pot esperar canvis en aquest terreny. Hi ha una cosa curiosa: la seva darrera marxa de Buenos Aires cap a Roma, quan potser la seva conducta el va trair. Un Cardenal que va a Roma pel consistori potser podria estar-s’hi un mes, però el Cardenal Bergoglio va resoldre o revisar a fons meticulosament tots els afers pendents, deixant sumaris i notes i assegurant-se que tots els rebuts estaven pagats. Va parlar individualment amb tots els col·laboradors. I, una mica absurdament, va preguntar a un jove que estava visitant temporalment, quins plans tenia per la seva carrera! Sabia el senyor Cardenal-Arquebisbe quelcom que no deia? Sembla que sí. S’havia acomiadat com cal, sense deixar problemes a la taula.

La llei canònica imposa el secret més absolut sobre els esdeveniments, arguments i baralles al Consistori per elegir un nou Papa, però la Cúria sempre sap coses. Fa poc un periodista americà va aconseguir introduir-se al Vaticà observant les Residències dels personatges coneguts per fora i alguna vegada per dintre, arribant a parlar amb alguns curials prominents i demanant informacions, cosa que jo crec que ningú havia aconseguit mai, i va publicar un llarg article al New Yorker, la revista oficial dels intel·lectuals novaiorquesos i probablement americans. Probablement aviat publicarà un llibre. Es veu que el Consistori per nomenar un successor a Joan Pau II, va acabar amb un aldarull, amb tots els Cardenals no europeus cridant contra els Italians i la Cúria, de la que estaven verdaderament tips i tenien la majoria de vots. Diuen que a la primera votació, ja va sortir el Cardenal Bergoglio, el qual va rebutjar, dient que el temps per canviar res no havia arribat. A la segona votació, va sortir Joseph Ratzinger, que va acceptar i esdevenir Benet XVI. Havent sentit parlar de l’escàndol de Vigodò i/o Bertone i el cas del majordom espia, al segon Consistori després de la jubilació de Benet,  el Cardenal Bergoglio sabia que l’hora d’un reformista ja havia arribat. Quan se’n va anar de Buenos Aires, es va acomiadar de tothom amb la seva cortesia i bonhomia naturals.

Joan Gil

 

2 respostes

07 set. 2012


Charlotte NC, els Demòcrates i la Bomba Nuclear

La ciutat de CHARLOTTE (Shàrlot) a l’Estat lliure i sobirà (com tots) de Carolina del Nord on es reuneixen aquests dies els Demòcrates és força maca i molt important. Té uns 700 a 800.000 residents i una regió metropolitana amb un total d’uns 1.7 milions. Perquè té un nom de dóna? La ciutat fou fundada en temps colonials poc després del casament del rei anglès George III amb la princesa alemanya Charlotte de Mecklenburg. El comtat on rau la ciutat fou anomenat Mecklenburg i avui en dia l’ajuntament parla de la “Ciutat Reina” i la policia circula amb corones reials pintades al cotxe, que són precioses.

Els Charlottencs es guanyen molt bé la vida. Originalment s’hi van trobar mines d’or que no eren gran cosa però foren explotades per més de cent anys. Avui en dia, seguint i cultivant l’interès tan sa dels avantpassats pels diners, la ciutat és la seu de dos bancs importants d’àmbit federal i de molts fons d’inversió grans. De fet en certs aspectes, sobretot volum dels dipòsits, la ciutat, malgrat ser poc coneguda, supera centres tan coneguts com Chicago i Los Angeles, i és segona només a Nova York. Potser haureu notat la Skyline de la ciutat, amb gratacels impressionants.

Però jo volia parlar de la bomba del Comandant Howard Richardson dissortadament desapareguda durant els anys tristos i sinistres de la Guerra Freda. Algú que potser ho sap tot em retreurà que l’artefacte tan amenaçador no desaparegué a Charlotte sinó prop de Savannah, damunt una illa a l’entrada del port. De fet Charlotte és una ciutat interior sense port a una distància respectable de Savannah. Però tot això està al famós Sud dels EUA, on la gent parla amb el mateix accent deliciós. Algú també es podria pensar que l’incident fou similar al de Palomares, molt més conegut però jo diria que no. Jo era petit quan va passar allò de Palomares. La darrera explicació que vaig sentir al Diario Hablado de Radio Nacional és que la Internacional Comunista i l’Anti-Espanya roja de sempre anaven escampant pel món mentides i difamacions sobre un petit accident militar ja perfectament controlat. Tot era fals. Als EUA el Govern tampoc va donar moltes més explicacions. En qualsevol cas durant la Guerra Freda, en l’època quan les bombes sortien a passejar-se en avió entre l’Occident i la URSS, van ser perdudes unes trenta bombes nuclears, gairebé totes sobre l’ocèan, algunes recuperades. Com a Palomares, hi va haver explosions, però només dels detonants, mai bolets nuclears. Ara que l’ensurt devia ser igual de dolent. I com que no se’n sabia res fins ara d’aquests incidents, tothom vivia tan tranquil. Els habitants de Savannah i els turistes en qualsevol cas no se n’han preocupat mai de la bomba que tenen.

L’accident
Era el 5 de Febrer de 1958, en el moment més àlgid i perillós de la Guerra Freda. El Comandant Richardson , pilot d’un bombarder nuclear del tipus B-47 estava fent un vol de prova d’una distància similar a la que hi havia entre les bases americanes i punts estratègics soviètics. El comand militar insistia en el realisme absolut de la prova i per això els bombarders que hi participaven duien una bomba d’hidrògen gegant del tipus Mark 15 amb un pes de 3,500 quilograms. Segons el destí i l’objectiu, a vegades aquests avions duien una sola bomba molt gran, altres vegades multiples bombes més petites. En aquest cas, l’artefacte era dels més grans. Quant al detonador, el comandant assegurava que la seva bomba no en tenia cap; la força aèria, en canvi, afirmava que sí que en duien perquè es volia un exercici realista. Al final el Pentàgon va declarar que segur que no, perquè en aquells anys degut a preocupacions tècniques, cap vol amb detonadors s’havia autoritzat, cosa que els països occidentals protegits pel programa contra l’ós soviètic probablement no van saber mai, perquè no feia falta.

El vol fou tranquil fins a les dues de la matinada. A aquesta hora tot era fosc (com és costum a aquestes hores) i en aquells anys els instruments electrònics de detecció no servien de gran cosa. El Comandant no va veure mai com s’acostava el caçabombarder sortit del no res que va topar contra la seva ala esquerra fent-hi un forat i deixant un dels dos motors penjant.

El Comandant Howard Richardson estava ben preparat per assumir a responsabilitat en un cas tan evidentment greu i perillós. Havia de protegir la bomba, si es podia, però també la vida de la població civil, de la seva tripulació i la seva pròpia. Després d’experimentar amb manobres per estudiar l’estat de l’aparell, va comunicar-se amb a seva base amb un punt de vista molt clar: ell no tenia clar si podria aterrir sense provocar l’explosió i hi estava en contra de provar-ho. Es donava el cas que coneixia la regió que tenia a sota i li constava que degut a dipòsits fluvials procedents d’un riu, l’aigua no era profunda i la recuperació de l’artefacte infernal seria fàcil. Volia desprendre la bomba damunt del Wassau Sound (un sound és un braç d’aigua entre terra ferma i una illa) més o menys sobre l’illa de Tybee. Així ho va fer, només que la va haver de deixar caure manualment a una altura de 2,200 metres i una velocitat de 370 qm/hora. Quina precisió tindria aquesta operació? On va caure?

No hi havia testimonis a terra perquè era molt fosc. L’avió va aterrir feliçment sense víctimes a un aeroport militar pròxim (i el pilot del caçabombarder també es va salvar) i en Richardson va rebre una medalla militar molt important.

Però la bomba no fou trobada mai, malgrat tres setmanes de feina intensiva amb maquinària pesant, envoltades de l’obscurantisme oficial més misteriós. Va trigar temps fins que els locals en sabessin alguna cosa. I allà al sound segueix fins al dia d’avui, potser esperant l’Obama… O els seus demòcrates, chi lo sa! Ara fa poc, amb motiu del 50è aniversari (!), es va repetir la cerca intensiva amb el mateix resultat. Aquest cop es van fer articles de diari i documentals de TV i molts documents secrets van ser declassificats i publicats.
Un d’ells és tan surreal (o potser melodramàtic) que no em puc estar de parlar-ne:
Del comandant del programa de vols nuclears al Pentàgon: “Hem perdut una bomba d’hidrògen Mark15. En voldríem una altra de replaçament”

Bona Diada i quina sort que teniu de poder anar a la manifestació.

El vostre

JOANOT

No hi ha resposta

09 abr. 2011


Volen tancar un pederasta al manicomi i llançar la clau i 12 ciutadans han de firmar que el Govern té raó.

Què cal fer amb un pederasta perillós

Jo vivia feliçment al meu pis a Manhattan sense embolicar-me en res ni complicar-me la vida quan un dia inesperadament el Fiscal General de l’Estat de Nova York em va demanar permís per tancar un criminal perillós a una gàbia per sempre més. No hi ha dret. Potser és escaient que això es faci i potser a Catalunya caldria fer el mateix però no veig perquè ha de ser una responsabilitat meva.

El sistema americà de jurats

La Constitució Federal americana diu expressament que tothom té el dret de ser jutjat pels seus iguals. Si un acusat ho prefereix, pot renunciar al dret i acceptar ser jutjat per un sol jutge, cosa que pocs volen. L’únic problema amb el sistema és que cal  trobar els jurats i assegurar-se que són imparcials. I se’n necessiten molts cada dia.

No expliquen mai com trien els noms dels jurats potencials. Diuen que utilitzen les llistes de votants, els carnets de conduir i  la declaració de la renda.  Jo surto a les tres. A poca gent li agrada fer de jurat perquè fan perdre molt de temps, com a mínim dos dies. Si reps la carta (molt fàcil d’identificar sense haver-la d’obrir) et deixen negociar les dates però és molt difícil sortir-se´n. Ara fa uns anys li va tocar a Bill Clinton que es va presentar al jutjat somrient tan content, com fa sempre. No el van triar per cap dels processos que començaven aquell dia. Si algú no es presenta, s’exposa a una multa de $1000 o més i dos mesos de presó. Durant el temps de servei, hom perd la llibertat personal i cal obeir com si estiguéssim a l’exèrcit. Si el ciutadà jurat perd dies de sou, l’Estat el compensarà amb un màxim de $40 al dia. La situació em recorda la dels esclaus. Et fan anar a un lloc, et prohibeixen parlar del cas ni amb els companys ni amb la família, hi ha una pausa i t´has de tornar a presentar als 40 minuts i després una de dues hores i has de tornar l’endemà i no demanen perdó mai. Has de tornar de debò l’endemà? Com que no ho sap ningú, el  jurat té l’obligació de trucar un número de telèfon el vespre  i un ordinador et donarà instruccions. El sistema legal americà segueix sempre les tradicions medievals anglo-saxones de la monarquia anglesa. Fa anys escrivien a la citació “en el nom del vostre senyor (dux) us manem que us presenteu…” L’Estat com a  un successor dels reis d’Anglaterra és el nostre senyor ara. Però amb ordinadors i tanta policia, aquest d’ara són molt mes perillosos.

Un cop arribat, com funciona?

Al carrer cal passar per la seguretat amb detectors de metall, inbterrogacions i de tot. Un cop dintre del jutjat, tothom s’aplega a una gran sala d’espera amb tele, ordinadors, Wi-Fi, màquines venedores, lavabos, etc. La senyora en càrrec de la sala simplement diu que esperem, fins que algú es presenti a cridar-nos. Impossible obtenir cap informació addicional sobre res. Està clar, el nostre senyor feudal ens ha manat seure i callar o si no fem bondat, rebrem.

Al nostre Estat, als processos criminals hi ha 12 jurats amb un màxim de sis suplents, a les accions civils són 6 amb tres o quatre substituts. Al palau de justícia on hem quedat empresonats fan les dues coses o sigui que cal esperar a veure què passa.

Poc a poc es presenten policies judicials uniformats venint de la part d’un jutge que està a punt de començar un procés. Cada agent ha vingut a buscar un ramat d’uns seixanta possibles jurats que l’hauran de seguir-lo a una sala d’audiències. La idea és que amb 60 n’hi haura prou per poder triar-ne els 18 o 10 que de debò fan falta. Al moment que el jutge ja ha triat tots els jurats que necessita, engega a tots els que no han estat elegits, que han de tornar a la sala d’espera a veure si algú els vol prendre. S’estan guanyant els $40.

Com de costum la saleta és massa petita i no hi cabem els 60, però els policies ens troben un seient incòmode a tots. Aleshores el jutge ja assegut al seu púlpit tan alt i vestit amb una toga negra, ens saluda i explica de què va.

Presentació d’un indesitjable

Això sí que ningú s´ho esperava. No es tracta de condemnar a ningú sinó d’adjudicar una queixa d’un criminal ja condemnat contra el Departament de Justícia de l’Estat de Nova York que ha manat que l’individu sigui tancat per la resta de la seva vida natural a un manicomi per a gent perillosa (“for the criminally insane”). El demandant, en canvi, exigeix ser alliberat un cop hagi servit la sentència. Potser seria el moment d’explicar que a aquest estat l’Attorney General, o Conseller de Justícia, que és membre del Govern de l’Estat no és anomenat pel Governador sinó elegit pel poble per 4 anys. Amb això se´l fa independent dels polítics.

El jutge fa que l’home s’aixequi perquè tots els veiem. Ell mira de somriure però aviat tothom se´l mirarà amb fàstic. Ningú li dirigira la paraula, encara que molts parlaran d’ell en to vexatori. Quina situació! Va vestit de presidiari, de color taronja. Al seu costat té una lletrada, darrere seu tres policies. Es un home gran, prim, d’ètnia difícil d’identificar.

El cas

El demandant és un pederasta violent i repetidor ja condemnat tres vegades. La primera vegada, havia seduït nens, la segona havia utilitzat amenaces i forca, a la tercera havia estat ja molt violent arribant a raptar la seva víctima, un malson molt gran per als pares de la víctima. Potser, avisava el jutge, al procés caldria ensenyar detalls explícits dels crims però en cap cas hauríem de decidir si l’home era culpable perquè ell ja ho havia confessat tot i havia estat sentenciat.

La decisió del Fiscal General…

havia estat que aquest individu, un pederasta violent, patia d’un defecte mental que li feia impossible conviure com un home lliure a la societat, per la qual cosa ell sempre representaria una amenaça intolerable. Enlloc de servir una sentència i ser alliberat, hauria de ser tancat per sempre a una institució per a malalts mentals d’instints criminals. Segons vaig entendre, la llei de l’estat de Nova York li permetia queixar-se contra la Conselleria i demanar que un jurat anul·lés la condemna. I això seria la feina dels jurats en aquest cas. Com que el procés era criminal, la sentència sobre si tenia un defecte mental o no hauria de ser per unanimitat. No hi havia forma d’escapar-se. Tots els jurats havien de firmar o si només un es negava, l’individu guanyaria.

En aquest moment jo ja m’imagino la totalitat dels lectors cridant que molt ben fet i que a Catalunya caldria fer el mateix i que en el nostre lloc ningú dubtaria a votar contra el presidiari.

A mí també em sembla bé però francament preferiria que s´ho fessin sense la meva participació. És que cal jurar que la decisió es basarà exclusivament en les proves presentades sense cap mena de prejudici i que en qualsevol cas, la responsabilitat és molt gran. Tothom dirà quan li preguntin (veieu més avall) que com a jurat serà responsable i imparcial però penso que tothom mentirà. Potser s´ho pensen de debò els companys d’aventura però les deliberacions seran una forma legal de linxament. Serà així com ha de ser? L’individu demandant no inspira cap compassió. Fa fàstic i evito mirar-lo.

L’al·legació de l’Estat de NY i les complicacions

L’Estat no afirma de cap manera que el criminal estigui malalt. Per diagnosticar una malaltia cal anar al metge i no pas a un tribunal de justícia i la cosa no interessaria gens al govern.

El Fiscal General diu que es tracta d’un defecte mental. Es com un client que ha comprat un article i troba que ve amb un defecte de fàbrica i no funciona. Decideix tornar-lo a la botiga. Igualment, aquest home té un cervell que no és normal sinó que funciona malament i per tal de protegir la societat no se li pot permetre sortir en llibertat al carrer. Faria mal a innocents, sense remei o esperança de millora. Té la culpa o no de les salvatjades que ha fet? No es pot resoldre ni té interès. Cal retirar-lo de la circulació perquè és un perill públic. Certs portadors d’infeccions també poden ser tancats contra la seva voluntat per tal de protegir el públic encara que siguin innocents. Penseu si us plau en el cas de la Typhoid Mary (apunt a aquest bloc del 8 Novembre de 2008), una cuinera immigrant irlandesa innocent que acabà tancada per tota la vida a una illa amb un Hospital del Bronx perquè sense estar malalta era portadora del tifus sense saber-ho.

El voir dire o exhibicionisme públic obligatori

Així mateix s’anomena, voir dire, en francès i correctament pronunciat (que passa poc). Els jurats potencials són cridats i un per un han de seure a la caixa dels jurats i respondre preguntes del jutge i dels advocats de les dues parts. Algunes preguntes estan bé, altres em semblen tafaneria, per divertir els espectadors. On has nascut, on vius, si vius sol (em sorprèn veure quanta gent respon que viuen amb un company o companyona; deu ser molt comú a Manhattan), si algú de la família ha estat víctima d’un crim, on treballes, si et farà angúnia sentir una descripció de crims contra nens, si et sembla que pots ser imparcial… Els advocats prenen notes, però a més sovint tenen experts en selecció de jurats que prediuen com cadascú votarà i aconsella acceptar o rebutjar cada candidat. Dos dels testimonis són evidentment inacceptables: una noia és una fiscal del departament de lluita contra les drogues, un altre és un professor de Dret retirat. Es impossible que els prenguin, però han hagut de venir i aguantar-se com tothom.

La psiquiatria vista pel públic

El jutge adverteix que els únics testimonis que hi haurà seran experts psiquiatres que declararan sobre l’estat mental del criminal i que probablement el jurat haurà de prendre una decisió basada en això només. Estarien els jurats disposats a acceptar testimoni de psiquiatres? La pregunta em sembla una bestiesa, però resulta que el jutge coneix el públic de Nova York millor que jo. Hi ha rialles a la sala. Molts ni en fas cas dels psiquiatres, que no saben mai ni de què parlen. Tot és teatre i no entenen res. Quina diferència hi ha entre psicologia i psiquiatria? Parlen de la psiquiatria com si fos una secta religiosa. Jo crec que estan influenciats pel que veuen a la tele i al cinema. No hi ha dret. Si em criden, protestaré. Quatre anys de Facultat de Medicina, tres o quatre anys de residència, un o dos de fellowship i els psiquiatres han d’aguantar ser tractats d’aquesta manera? Tenen la culpa que les seves malalties siguin sovint incurables? Què farien les famílies dels malalts si no hi hagués psiquiatres? Si em criden, protestaré enèrgicament.

Intents d’escapar-se

Després de les explicacions inicials, el jutge va dir abans d’aixecar la sessió que ai a algú li semblava, havent escoltat de què va, que no podia ser un bon jurat per raons personals, que es quedés a parlar amb ell. Vaig decidir provar-ho. Resulta que hi havia una cua enorme. Dels 60, gairebé 40 volien parlar amb el jutge per sortir-se´n. Es que aquest cas, francament…

Jo em pensava que em farien entrar al despatx del jutge per parlar en privat amb ell, però res d’això. Entro a la sala i veig el jutge assegut a la trona, amb tots els advocats i policies i el criminal mirant-s´ho tot i una dona al costat meu prenent notes de tot el que dic. El jutge ha fet acordonar el passadís central i cal parlar amb ell en veu molt alta davant de tothom. Immediatament canvio el tema i no vull dir en aquestes condicions el que tenia pensat dir. El jutge gairebé no em deixa parlar. Però vostè pot ser objectiu i imparcial o no? Doncs a fer punyetes. Sí, amo i senyor, com vostè mani…

Consideracions finals

El meu nom no va sortir mai. Després d’aguantar per dos dies, em van certificar que ja havia servit sense fer res i me’n vaig anar. Les coses que pensava me les vaig haver de guardar.

El procés estic segur que s’ha acabat i no m´he preocupat mai d’investigar com va anar la sentència, però prou que m´ho imagino. Estic segur que aquest home ja no tornarà a molestar cap nen i el més probable és que la gran majoria de ciutadans pensi que el govern ha fet bé de tancar-lo per sempre. Jo també hi estic d’acord. S´ha demostrat moltes vegades que els pederastes són incurables. Gairebé sense excepcions tornen a repetir. Si a més són violents. com aquest home sembla que era, el cas és sense  esperança. Precisament és això allò que l’Església catòlica sembla que no pugui entendre. Quan denunciaven a un Bisbe que un capellà era un pederasta, li semblava que això era com un pecadet i que el bisbe tenia el dret d’absoldre i fer-li prometre que no ho faria més i que tot estava acabat. Però encara que el pedòfil juri amb bones intencions que no ho farà mai més, el perill de què ho faci és molt gran. Com a mínim, si se´l deixa anar, cal posar-lo a un lloc fora de temptacions i sota vigilància. Fer resar un parenostre no resol res ni satisfà les obligacions d’un superior. Si el pederasta resulta que és violent i ha ferit físicament o segrestat les víctimes, dissortadament al meu parer cal protegir d’alguna forma la societat perquè l’home és massa perillós. Hauria estat jo un jurat imparcial?

Però el cas fa reflexionar molt

Què deu voler dir que un home té un defecte mental? És una cosa de naixement?

Tots els nadons són molt macos… Hi ha alguna forma de saber si té el cervell d’un ésser humà normal o defectuós? Potser amb anàlisi de l’ADN. Si hi hagués alguna forma, es podria fer una intervenció preventiva, com deixar-lo viure lliurement per uns anys i després tancar-lo abans que pogués fer mal? Recentment, vaig veure una pel·lícula on el govern prevenia crims enxampant el futur criminal abans que passés res. I els altres drets que un home té, se li haurien de prendre també’ Podria casar-se? Votar? Viatjar o treballar on volgués? I què passaria amb els règims polítics opressius? Adversaris polítics han estat sotmès per força a tractaments psiquiàtrics a molts llocs. La Unió Soviètica em ve a la memòria

Quan hom parla ‘aquestes coses, sempre surt algú que pregunta si és legítim enviar a la presó un home que ha fet certes coses perquè està malament del cap, volent dir que caldria fer-lo tractar per metges  enlloc de castigar-lo. Amb el sistema americà, això no pot passar mai, perquè la llei només pregunta al jurat si el culpable podia distingir entre el bé i el mal. Per molt malalt que estigui, si un home sap que allò que fa és dolent i està prohibit, no es pot escapar del càstig. De fet pràcticament tots els criminals que fan salvatjades incomprensibles com ara obrir foc en públic sobre desconeguts, o matar estudiants o polítics. són gairebé tots esquizofrènics. Rarament s’escapen d’una condemna com a criminals comuns.

Però per dir-ho tot, vista la formulació d’aquest cas del què he parlat, hi havia sobretot una cosa que em molestava: si es tractava de determinar que l’individu tenia un defecte mental, vistes les conseqüències tan greus d’aquesta determinació, a mí em sembla que caldria un sistema millor de fer-ho que no pas triar casualment dotze ciutadans i fer-los votar. Es que un ciutadà, encara que estigui a favor de la pena de mort, pot ser obligat a fer de botxí?

I que a mi em semblaria que el govern m’estava utilitzant per cobrir una cosa que ells ja havien decidit fer. Em vaig quedar amb les ganes de dir-li al jutge.

Joanot


wq

No hi ha resposta

03 nov. 2010


Primer Dimarts de Novembre, Dia de l’Elecció General a Nova York

Al meu barri, votem a una escola. El problema és sempre trobar la taula escaient, perquè n’hi ha setze. Quan hi ha cua, no se sap mai a quina taula pertany cada cua. La primera vegada que hi vaig anar era una elecció presidencial. Al costat meu va entrar una dóna que era una novaiorquesa típica. Veient el caos, es va plantar i començà a cridar: “Necessito ajut! On està la meva cua? Que m’ensenyin la meva taula!”  Molt espantat, un jove voluntari va aparèixer tot seguit i ens va acompanyar.

No hi ha dia de reflexió

Ni ganes. Aquí està  perms gairebé tot mentre els locals estiguin oberts. L’única cosa prohibida és fer propaganda o dur signes de partits o de suport a candidats dintre d’una zona de 100 peus (33 m) als dos costats de l’entrada dels locals de vot. En general la policia  penja un cartell a un arbre avisant de la distància. Immediatament abans d’aquest avis, sovint hi ha una acumulació d’empleats de les campanyes repartint propaganda i anuncis o mirant de parlar amb els votants, que gairebé no deixen passar. A vegades fins i tot s’hi troba la família (muller sobretot, els nens) d’un candidat. Quan surto veig a un dels costats el candidat a la Cambra de Representants Federal del meu barri. Ho trobo ridícul. Va vestit de gran gala amb corbata. Al davant té un home invitant els votants a acostar-se al gran home, parlar o estrènyer la seva mà , al darrera té altres homes amb cartells amb el seu nom. Com un circ però sense música ni feres. L’ignoro. Jo com que ja he votat, no tinc interes. Però fou elegit.

El vot

A aquest Estat som antiquats i el govern sempre és lent, malgrat la majoria demòcrata aclaparadora a la ciutat, que ha estat sempre el refugi dels progressius Americans. Fins la darrera vegada teníem les màquines de votar prehistòriques, amb una palanca. Ara aquest any han introduït les butlletes de paper que cal marcar i introduir a un escàner. Hi ha hagut tota mena de queixes, com de costum.

A la butlleta hi ha massa coses. En general, cada columna és un partit, amb els noms dels candidates escrits individualment. No es pot triar simplement tots els candidats d’un partit, sinó que cal marcar els candidats individualment. A més dels dos grans partits, a Nova York n´hi ha tres o quatre de petits. El Partit Llibertari, tan similar al Tea Party hi ha estat sempre. També hi ha el Partit de les Famílies Treballadores (el progressista). Aquests partits no presenten sempre candidats propis sinó que escriuen a la seva columna candidates acceptables dels Partits Demòcrata o Republicà. Així aconsegueixen prou vots per poder quedar a la butlleta l’any següent, quan potser sí que tindran candidates propis.

Avui triem els Candidats a la Cambra de Representants federal, dos Senadors federals i molts càrrecs estatals importants: Governador, Ministres de Justícia i de Finances (triats directament pel poble, perquè el Governador no els pugui ni anomenar ni acomiadar). El Governador que teníem fins ara, un senyor negre i cec era un ximple molt gran,  que només feia bestieses i gairebé va acabar a la presó. També hi ha aquest cop per circumstàncies extraordinàries l’elecció de dos Senadors federals (normalment només un sol senador és elegit cada sis anys, però aquest any també cal elegir per dos anys una dona que substitueix la Hillary Clinton).

I els delegats a l’Assemblea bicameral  de l’Estat a Albany? Ai, quin dolor tan gran anomenar aquesta colla de bandits corruptes. El NY Times va recomanar votar qualsevol, mentre fos diferent dels que hi ha ara. Tenien molta raó, però la història és molt antiga. Tot l’estat és republicà, agrícola i reaccionari, menys la ciutat nostra, que penja al mapa de Nova York com si fos un afegit, que és demòcrata i un sinònim de progres i tolerància. En qualsevol cas, quan no hi ha oposició a un candidat, queda elegit automàticament sense vot. Al meu barri ni tan sols surten a la butlleta, que no se com s’ho fan.

Els jutges

A Nova York i que jo sàpiga a tots els Estats, els jutges són elegits com els polítics per vot universal i secret el dia de l’elecció general. Aquí avui en triem cinc, encara que no no acabo d’entendre del tot de quin tribunal.  Els jutges normals de primera instancia  a Nova York es fan anomenar tots “Justícies” i el seu tribunal és el “Tribunal Suprem” Manies de grandesa que tenen!  El Tribunal Suprem verdader de l’Estat en canvi es diu només Tribunal d’Apel.lacions.

El sistema d’elegir jutges està bé, per evitar per exemple les cosetes que passen a l’Estat espanyol amb els jutges. Si haguessin de donar comptes al poble…

Ara que a vegades passen coses. Vegeu un exemple mes aviat trist:

Potser algú encara s’en recorda que Iowa fou un dels estats on els jutges havien legalitzat els matrimonis homosexuals. Doncs bé: algú va organitzar una campanya de càstig i destitució contra ells i tots tres jutges de la majoria responsable per la sentència van saltar aquest vespre. Ja veurem si els nous estan disposats o no a tornar a prohibir el casament gai. La voluntat lliure del poble d’Iowa s’ha manifestat.

Comentari Final

Tot ha sortit com les enquestes deien. Els demòcrates i l’Obama han rebut llenya no pas per raons ideològiques, sinó perquè l’economia va malament. Hi ha un atur molt gran que en algun estat s’acosta al 20%. Tothom veu que el nivell de vida cau en picat. A Nova York en canvi estem bé. Els rics i els bancs guanyen molt però la recuperació no va acompanyada de la creació de posts de treball. Quan va pujar, l’Obama es va pensar que en dos anys tot s’hauria arreglat, però no ha estat així. També es va equivocar en moltes coses. En canvi, ningú ha parlat de la guerra. S’en parla molt poc en general. La guerra costa molts diners i vides humanes. Ulls que no veuen, cors que no senten.

El problema és que la situació ha donat el pas a una colla d’ideòlegs ximples, amb propostes impossibles.

Ja ho diuen: cal reduir els impostos als rics i tot millorarà. Cal reduir les despeses de la Seguretat Social i eliminar l’Assegurança de Malaltia, perquè no ens les podem permetre i empitjoren el dèficit. És absurd alimentar gent que no treballen o no volen treballar. Si volen, que paguin ells mateixos una assegurança privada. (Lectors Catalans: no renegueu, que no serveix de res: cal tenir-los en compte per si venen al país) L’única cosa clara amb el del Tea Party es que no volen pagar impostos. Re-interpreten la historia i la Constitució dels EUA al seu plaer (com feien els comunistes amb la famosa Enciclopèdia Soviètica). Si que es veritat que la Constitució del S.XVIII no diu res de pagar impostos ni de regular la industria. I la moneda era or i plata, en canvi la Fed vol ara imprimir bilions de $ per devaluar la moneda. També semblen haver ressuscitat el problema del nativisme, l’hostilitat dels antics immigrants establerts contra els nouvinguts que volen amb la ma estesa a cobrar beneficència. Aixo ha passat moltes vegades a Amèrica. El Ku-Klux-Klan fou un moviment nativista dirigit originalment mes contra catòlics, irlandesos i jueus que contra negres. El nativisme ha estat violent moltes vegades i s’acosta molt al racisme, com demostra el cas del Klan. Heu notat que el monstre Obama, que ells tracten de Comunista i pervertidor de la Nació es negre? Hi ha trenta-tants Tea Party representants a la Cambra i dos Senadors. Aquesta gent no tenen cap programa factible i aviat estaran en conflicte amb els Republicans, negant-se a seguir la disciplina de partit.

El nou senador de Kentucky Rand Paul és un llibertari amb carnet de tota la vida (a mes de ser un metge oftalmòleg), fill de pare llibertari i a vegades se li escapen coses. Va dir un dia imprudentment que el Govern no hauria tingut dret de prohibir la segregació racial als restaurants. Llegeixo al MUNDO que això podria haver estat racista. Quina ximpleria. Consistent amb la doctrina llibertària, en Paul simplement negava que el Govern tingués cap dret de donar ordres a empresaris privats. Sovint li pregunten si el primer nom “Rand” el duu per honrar l’escriptora profètica  Ayn Rand. Diu que no, que el seu papà el va anomenar Randall i que la dóna li va retallar a Rand

Diuen que volen rebaixar els impostos i tallar el dèficit al mateix temps. Si algú sap com es fa això, no deixeu d’escriure. Per sort han triat de cap a la Cambra de Representants a en Boehner, un veterà de 20 anys. Si no, ja veig tots els vellets demanant caritat pel carrer per tal d’eixugar el dèficit.

Sessió “lame duck” del Congrés

A Europa hi ha molta gent que no entén que el Congrés americà no ha estat dissolt mai. El vell Congrés, ara derrotat, seguirà en funcions fins al 31 de Desembre i el nou quedarà instal.lat els primers dies de Gener sense cap cerimònia especial.

Aleshores què passa d’aquí al Gener? Dos mesos dels derrotats amb plena autoritat! Podrien fer els congressistes sortints alguna bestiesa per emprenyar els nous? Ha passat de tot. És una qüestió de responsabilitat.

Responsabilitat entre polítics? I ara!

JOANOT

2 respostes