Els EUA són diferents

Si encara visqués a Nova York, estic segur que em trobaria amb el matrimoni sirià que tan bé coneixia per lamentar amb ells la destrucció i dispersió de la seva nació. Eren Cristians ortodoxos, tots dos metges i acomodats, i no em van voler explicar mai quina llengua parlaven entre ells. He vist als llibres que molts Cristians parlen el Siriac, un dialecte Arameu. En qualsevol cas, l’amiga S. es va entusiasmar veient aquella pel·lícula recent on Jesús parlava l’Arameu a la pantalla. És la meva llengua, deia ella. Tenien un país meravellós, bressol de la nostra civilització, de l’alfabet, i de dues de les tres religions monoteistes i l’han perdut. Trets de les seves llars, arruïnats i empobrits, perseguits per bàndols criminals, els sirians han iniciat sovint a peu, amb nens i sense equipatge el camí de Turquia cap a Alemanya o Suècia, on ningú els vol i ningú entendrà la seva llengua ni reconeixerà els seus estudis. De camí estan posant en prova la bonhomia i humanitat de països menys desafortunats però pobres, han creat tensions polítiques a la Unió Europea que la posen en perill perquè no els saben resoldre i han despertat moviments feixistoides. Segur que molts han mort pel camí. Li sembla a algú que això pot acabar bé? Els occidentals en principi creiem que no hem de jutjar ningú. Però jutjar i entendre són dues coses molt diferents, i si no entenem perquè aquestes coses passen, podríem acabar repetint-les.

Síria al començament de la civilització

Fa uns 10,000 anys la nostra història hi va començar. Al territori ara anomenat Síria durant l’Edat del Bronze van aparèixer per primera vegada la ramaderia i l’agricultura i s’han trobat proves del primer desenvolupament de sistemes de rec. Les primeres ciutats fortificades i els imperis militars associats amb elles van aparèixer més aviat al nord i sud de l’Iraq veí entre el Tigris i l’Eufrates, els dos famosos rius, però en qualsevol cas Damasc amb uns 5,000 anys és una de les ciutats més antigues del món.

El territori sirià fou el bressol dels pobles semítics que per tants segles competirien amb els indoeuropeus (nosaltres) per la supremacia. Els àrabs són semites.    Avui en dia només els jueus s’autodenominen semites, però aquesta fou una gran família de nacions històriques. Jo em recordo sempre dels fenicis (originalment del Líban) i les seves colònies cartagineses (incloent les Balears i Cadis). Hi ha espanyols que ens anomenen “fenicis”. Volen dir en realitat “jueus” i es pensen que és un insult. Els fenicis van inventar l’alfabet i l’escriptura fonètica, la navegació i el comerç i el vidre. Durant l’edat de Bronze la gran llengua Aramea, primer idioma amb vocació mundial, es va formar i, increïblement, se segueix parlant. De fet la majoria de texts bíblics que coneixem van ser escrits primàriament en Arameu, així com el Talmud de Babilònia, llibre fonamental dels jueus sefardites, escrit segons sembla en una variant Aramea antiga dificilíssima d’entendre. L’hebreu també fou una variant de l’Arameu, abandonada després  de   pocs segles, que sobreviuria només en la litúrgia jueva i ha renascut recentment a Israel. En temps de Jesucrist, a Palestina, part de Síria, s´hi parlava Arameu i Grec koiné.

I de religions? La religió hebrea no podria haver sorgit enlloc més i fou el primer culte dirigit a un Déu benvolent interessat en nosaltres i en la justícia, que no havia existit mai. I el Cristianisme? Encara més. Palestina era una part de Síria però molts apòstols, sobretot a l’església de Jerusalem volien fer del Cristianisme només un corrent jueu i es limitaven a predicar a les colònies jueves disperses per la Mediterrània. Però St Pau va caure del cavall i es va convertir prop de la ciutat síria d’Antioquia (ara en territori turc) i des d’Antioquia va començar a predicar i dirigir una religió nova, independent de la nació i de qualsevol poder polític-militar i oberta a tothom. La tercera gran religió monoteista, la Musulmana, no va nàixer a Síria però hi està ara ben establerta amb nutrides representacions de la Sunna i del Xiisme. Cal recordar que Damasc fou la capital de tot l’imperi àrab sota la dinastia dels Ummayads, successors del Profeta, la família probable d’Abd Er Raman I, fundador d’Al-Àndalus.

Síria no es transforma en una nació moderna i el petit Líban apareix

Seria molt avorrit descriure aquí els avatars històrics  al territori siri, sempre ocupada un darrere l’altre per tots els imperis locals i mediterranis, mai lliure i independent. Fa pena pensar en els nens d’escola aprenet història a Síria. La llengua Aramea, el gran tresor cultural, utilitzat  fins i tot  a l’immens Imperi Persa (que hauria estat ingovernable si no hagués declarat l’Arameu llengua oficial) fou desbancada com a llengua comú per l’arribada i conquestes d’Alexandre el Gran, que hi va imposar el dialecte grec que ell parlava anomenat koiné. L’Evangeli i tots els texts científics i literaris del temps foren escrits en grec koiné que va ser la llengua franca de la cultura i el comerç fins l’arribada del Llatí (i l’Anglès ara). Durant la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va prendre als turcs gairebé tot el món àrab, però, arribada la pau, França també va voler ficar-hi cullera com a nou poder colonial i els britànics els van cedir Síria (per civilitzar-la, es pensaven) sota un mandat de les Societat de Nacions acabada de fundar. França, que va haver de separar Palestina i tornar-la als britànics, ho va fer molt, però molt malament i el caos polític derivat no acabaria mai. Durant milers d’anys, Síria havia estat només una joia cobejada, mai un país independent. Un rei hachemita va prendre control, però va haver de fugir per canviar de país i tornar com a rei de l’Iraq. La seva família al final es va quedar amb Jordània, on encara regnen.

Perquè és el Líban un país independent de Síria?

No sembla ser fàcil d’explicar. Abans els historiadors deien que fou una invenció francesa. Al país hi ha una comunitat cristiana, els Maronites, que havia estat part de l’esglèsia oriental ortodoxa excomunicada per Roma però durant les Croades van decidir fer-se catòlics i així han quedat. Sembla que a França els feia il·lusió deixar un país amb catòlics al cor d’Aràbia, per minoritaris que fossin. Els libanesos ho neguen i fan palès que hi va haver patriotes lluitant per la llibertat del nou país. En qualsevol cas, els polítics libanesos ho van fer bastant bé creant un estat força pròsper i mig democràtic, on Beirut esdevingué el París de l’Orient. El seu secret fou la creació de 18 grups religiosos semi-independents amb membres obligatoris registrats sense separació entre església i estat: els membres de cada religió tenien lleis separades que seguien els seus preceptes religiosos sense molestar els altres, com petits estats compartint el mateix territori en un marc laic i tolerant però ignorant-se mutuament. Al final la tragèdia palestina i els atacs israelians ho van espatllar tot. Ara mateix ja fa un any que no hi ha Cap d’Estat i la caixa pública és insolvent. Síria ha estat sempre el Big Brother, que anava bé fins que, ja en temps de l’actual President sirià Bashir al-Assad, van fer assassinar al Primer Ministre.

Síria després de la Segona Guerra Mundial i la pujada al poder de la família Assad

Síria és un dels membres fundadors de l’ONU actual, però altrament els va costar molt estabilitzar-se enmig d’un caos grandiós causat sobretot per les moltes religions i manca d’experiència or desitjos democràtics, lligats amb tendències violentes, interessos estrangers i grups irresponsables. Durant la Dictadura franquista els catalans somniàvem amb la democràcia i la llibertat, però a Síria, com a l’Iraq, tenien altres esperances i preocupacions i massa tradicions violentes. El partit Baath va nàixer com un partit panarabista i socialista laic, aviat separat en dues branques, la iraquiana de Saddam Hussein i la siriana de la dinastia dels Assad. Molt absurdament, els baathistes aspiraven a fer-se comunistes, cosa poc escaient o raonable quan la majoria de la població no volia saber res del laïcisme i somniava amb la imposició de la Xaria. En qualsevol cas, la Unió Soviètica i ara Rússia es van fer amics i encara en són. El partit va abolir el Parlament decidint fer lleis dintre el partit per decret i la Constitució era paper mullat. Van patir molt pel conflicte palestí, com tothom a la regió, sobretot després del Setembre Negre.

Al final en 1970 el Capità de l’exèrcit Hafez al-Assad, pare de l’actual cap d’estat sirià, va prendre el poder per trenta anys fins la seva mort en 2000. Naturalment, Hafez era un dictador perillós que governava amb l’exèrcit gràcies al suport de la seva secta xiïta  Alawita, originària del nord del Líban i dels iranians. Sense ser Alawita no hi havia forma de treure res ni rebre un càrrec, però els Sunnites molt nombrosos seguien patint en silenci. Assad gaudia el suport no sols dels seus Alawites, sinó també de tots els Xiïtes i dels Cristians. Cal donar crèdit a Assad pare per certes coses: per primera vegada hi va va haver estat de dret i govern constitucional i va establir una societat laica amb drets civils per les dones i respecte a totes les religions. El mateix va ser el cas amb Saddam Hussein a l’Iraq veí, el qual no obstant a diferencia d’Assad governava amb els Sunnites i oprimia el Xiisme i els dos mig partits Baath s’odiaven a mort. En resum, Saddam i Hafez eren molt similars i governaven els seus paisos en un marc inestable,  laic i tolerant que per la regió, eren progressiu, només que Saddam era un Sunnita que oprimia els Xiïtes, a l’inrevés d’Assad. Tots dos, sobretot Saddam, eren dictadors desagradables, però podrien haver dit com Lluís XIV “darrere meu, el diluvi” i destituir-los sense tenir preparada una successió ben pensada i amb suport popular, era una bogeria gairebé criminal.

Hafez es va complicar molt la vida ficant-se al conflicte entre l’Iraq i l’Iran (atiat pels EUA que van engrescar a Saddam Hussein) on només podia rebre. Va patir un atac molt greu dels Germans Musulmans sunnites de l’Egipte, ja seguidors de la ideologia gihadista. Hafez va guanyar i va fer executar molta gent, alguns diuen 10,000 persones, altres 40,000. Els Germans Musulmans van perdre, però la llavor de l’islamisme ja va quedar plantada i regada. Per sempre més, evidentment.

A Hafez al-Assad li semblava natural que el poble volgués elegir unàniment com a líder el seu fill després de la seva mort. Va triar i preparar per la successió el seu primer fill, el qual es va matar en un accident de cotxe. Va haver d’acomiadar un altre fill per incompetent i ja només li quedava el jove Bashir, l’actual president, un intel·lectual moderat i poc interessat en política que havia estudiat la carrera de medicina a Damasc i vivia a Londres especialitzant-se en Oftalmologia. Diuen que no s’havien estimat gaire. Va haver de tornar de Londres a correcuita i el pare, ja malalt, va començar a explicar-li coses a la desesperada. Hafez va morir el 2000 quan Bashir només tenia 34 anys, menys dels 40 exigits per la Constitució que va haver de ser reformada per evitar la pèrdua d’un senyor tan intel·ligent i ben preparat.

En Bashir fou ben rebut al començament i va esdevenir popular, resultant ser molt més tolerant que el seu pare. Diuen que anava al cinema i es passejava pel carrer a peu amb la muller i una petita escorta. Aleshores el Primer Ministre libanès fou assassinat i tothom va acusar el règim sirià. L’ordre va sortir de l’entorn de Bashir, però probablement d’un parent per interessos financers. També va patir un bombardeig israelià poc entès. I al final va arribar la Primavera Àrab i el seu tro va trontollar. I Bashir va ensenyar al món un costat molt violent i perillós de la seva personalitat que tenia amagat i la guerra civil, crueltat extrema i un horror espantós van començar a escampar-se per tot el país.

Evolució

Com queda dit, es pot esbrinar la veritat sense necessitat de jutjar, i val la pena fer-ho. Donaré la paraula al famós milionari G. Soros: el règim d’Assad estava perdut quan el President Obama, molt vacil·lant va començar a ajudar de forma amagada alguns grups sunnites. Entenent que els EUA no enviarien tropes en cap cas, Bassir, desesperat i contra la paret, obtingué in extremis ajut militar de Rússia i de l’Iran, els amics de sempre i  va  girar la truita. Ultratjats per la intervenció iraniana, els Saudites van activar, finançar i engegar els gihadistes d’ISIL (Estat Islàmic) a Síria i a l’Iraq. Ultratjats també, els Iranians van respondre llençant els Houtis (xiïtes) a la conquesta del Iemen, situat als nassos i rereguàrdia dels Saudites, els quals van reaccionar amb el salvatgisme freqüent a la regió. L’aliança actual transparent entre Aràbia Saudita i els Gihadistes de l’Estat Islàmic és un pacte infernal entre gent que s’odien a mort.

I ara les columnes humanes van de camí a Suècia, tot l’Orient Mig està en flames i ningú veu el final.

I hi ha qui recorda els grupets de Neocons que aconsellaven al President George W Bush a la Casa Blanca. Era l’hora d’actuar! Acabada la Unió Soviètica, Amèrica era lliure d’imposar la dominació i solució militar amb democràcia a tots els conflictes del món, però sobretot al món àrab (ara s’ha acabat, però això els Republicans ho van anar dient per deu anys). I en Saddam Hussein era un malvat amagant armes de destrucció massiva i l’exèrcit americà seria rebut a Bagdad amb flors i música com una força alliberadora portadora de la democràcia i d’un temps nou. Tot canviaria.

I en això sí que van tenir raó.

Joan Gil

Tags: massacre, musulmans

El President de Burma-Birmania-Myanmar, després de molts anys d’aïllament va abandonar la seva nova flamant i desèrtica capital federal de Naypyidaw i la molt més popular ciutat de Yangon-Rangun i va venir a la sessió de les Nacions Unides a Nova York, que se celebra cada any per la Mercè. Aplaudit amb entusiasme inesperat a tot arreu, fins i tot va donar una conferència a la Casa d’Àsia a la Park Ave. Quina felicitat tan gran. Una altra transició meravellosa a l’espanyola. Tot s´havia arreglat a l’antiga colònia britànica, en els darrers anys un protectorat de fet d’Índia i de la Xina per resistir el bloqueig mig indiferent dels EUA. I les coses que quedaven sense arreglar amb els militars al poder estaven pel bon camí. L’exèrcit, abans una organització una miqueta criminal havia esdevingut ara una institució benigna i protectora de la democràcia. Fins i tot la Sra. Aung San, una aristòcrata un xic autoritària, però de gran bellesa i de virtut indiscutible amb una flor al cap que havia patit molt per la pàtria, va assistir a la darrera desfilada militar í(però fent mala cara, tot cal dir-ho). I moltes més coses rares i una mica desagradables que ha fet com a parlamentària amb algun poder.

Ja només faltava algun Sr Felipe per tenir una còpia perfecta dels esdeveniments ibèrics. Amb el temps, la Sra Aung San i el seu partit acabaran fent de PSOE i algun general fundarà el PP.

Com de lluny han quedat els temps de la censura prèvia que no tolerava res, sobretot cap broma. Un cop van prohibir un article queixant-se de tenir massa mosquits, com a una referència intolerable. Els franquistes haurien fet el mateix. Ara las censura prèvia ha deixat d’existir però hi ha una cosa que de fet és una censura post publicació, que vol dir que escriguis el que vulguis, però cal anar amb compte amb el que escrius si no vols rebre.

Hi ha molts exemples il·lustrant la difícil convivència i tolerància forçada entre els militars i la Sra Diputada Federal Aung San Suu Kyi (sembla que potser caldria anomenar-la Suu Kyi, perquè el General Aung San fou el seu pare i alliberador de la pàtria, però no ho tinc clar). Vegem sinó el cas tristíssim dels ciutadans musulmans anomenats els Rohingya, que ara són uns 800,000 i viuen a l’antic regne indi de Rakhine, incorporat a Burma, víctimes repetides de genocidis i de tractament inhumà per part de molta gent. Burma reconeix oficialment unes 130 nacionalitats diferents al país, però no pas els musulmans Rohingya (Burma no és evidentment un estat tan uniform i unitari com l’Espanya del PP, però potser amb el temps sí que hi arribaran si segueixen per aquest camí). Segons l’organització de les NU per als refugiats, els Rohingya són el poble que més persecució i crueltat han patit en aquest món. Certes coses, potser algun lector les reconeixerà. No existeixen com una nació. Ni són ciutadans de Burma ni tenen cap dret de viure-hi. A vegades diuen que són descendents de nàufrags àrabs refugiats, altres vegades una barreja, però molt sovint són bengalís, originalment establerts a Bengla Desh i arribats il·legalment a Burma fa segles. Quan es volen escapar amb bots, els thais els arrosseguen a alta mar i els abandonen, disparant contra qui es vulgui girar i tornar a terra ferma.

I com que nosaltres som catalans, què passa amb la llengua? Doncs moltes coses. Estan pitjor que nosaltres. El mínim és que la llengua no existeix. Pobrets, pel lloc on viuen, han hagut d’aprendre a escriure en quatre alfabets diferents, i darrerament en un cinquè, que és el llatí nostre. Per cert, utilitzen la famosa Ñ i també la nostra Ç. La seva llengua pertany a la família indi-europea, mentre que la llengua birmana és tibetana-xinesa. Pràcticament, com que l’Alemany i el Català són totes dues llengües indi-europees, això vol dir que la diferència a Burma és molt més gran que la que hi ha entre aquestes dues llengües. Sense parlar dels cinc alfabets.

L’insult pitjor administrat per aquests peperos asiàtics és que la llengua no existeix sinó que sols és una variant del bengalí com demostraria el fet que els bengalís i els Rohingya s’entendrien perfectament. Només que no se sap d’on s’ho han tret. No s’entenen en absolut. Cap bengalí o rohingya s’ho creu.

Els Rohingya han estat víctimes de dos intents d’exterminació física nacionals dues vegades en temps moderns: el 1942 i ara recentment en ocasió de la transició actual. En aquest darrer cas, foren els monjos budistes que tant havien lluitat per la llibertat els perseguidors més acarnissats durant la dictadura militat i l’empresonament de la Sra Aung San Suu Kyi. Pel que fa al nom suposadament inventat Rohingya, diuen que se li va acudir a un periodista progressiu en un article publicat a un diari de Yangon-Rangun l’any 1950. Al poc temps, tots els Rohingya l´havien acceptat i se´l donaven un milió de persones, sens dubte per fer mal a Myanmar. Ja veurem què passa a l’Aragó i els Països Catalans

La Diputada Aug San Suu Kyi, els Rohingya i una Constitució inesperada

Els lectors a qui els agradi fer-se il·lusions, no haurien de llegir aquest final.

Pels qui hagin decidit seguir llegint, aquí van algunes sentències selectes de la senyora en una entrevista a la BBC. No són gaire originals:

*De drets civils, en tenen tots els homes, però no està clar de quin país són ciutadans els Rohingya.

*No vull parlar-ne més perquè no crec que ajudés a millorar les coses

*Violents han estat els dos bàndols (aquesta és la millor declaració de totes)

*Si jo prengués ea d’algú, crearia més animositat

Es devia descuidar de dir que no volia que vinguessin a emprenyar-la més amb aquest assumpte.

Algú es preguntarà: Com és possible que hagi canviat tant aquesta dóna. Amb un total d’unes 120,000 víctimes segons les Nacions Unides amb molts més desapareguts i gent que ho han perdut tot, I ara calla com si res? A més, un comitè que ella presideix ha aprovat una sèrie d’oleoductes cap a la Xina que pràcticament destrueixen una ciutat i comunitat Rohingya.

La seva raó és de pes i es troba a la Constitució, escrita pels militars i aprovada pel poble! Amb la Constitució no es fan bromes. Cal obeir i prou! L’article 59(f) ho posa ben clar: “Cap persona esposa, pare o mare de ciutadans estrangers podrà ser President de Myanmar” Quin gran honor tenir un article de la Constitució dedicat especialment a una sola persona, per privar- la d’arribar a Presidenta! El seu difunt marit era estranger, un ciutadà britànic i els seus dos fills d’aquella unió, Alexander i Kim encara en són. I ella sí que voldria ser Presidenta, ja ho ha dit. I per canviar la Constitució que, com l’espanyola és sacrosanta i intocable, com si fos un general de dretes donant ordres, cal tenir 75% dels vots, que és molt difícil! La política és així i a qui no li agradi que es busqui un altre ofici. Els catalans ja sabem com hom se sent en aquests casos.

Com diu un article de la darrera New York Review of Books, òrgan oficial dels intel·lectuals nord-americans, l’únic altre sant polític canonitzable al món era en Václav Havel,de la República Txeca, perquè ell ho va entendre molt bé: fou un sant abans de ser un polític, ho va deixar córrer temporalment, almenys en part, al pujar al poder i va tornar a ser-ne un després de sortir del palau presidencial. Potser tothom n’hauria de prendre l’exemple.

*

Tags: Anglès, massacre

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia,  l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra.  I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent.  Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop.  Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua?  Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si  me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany  trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola  identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional  legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

Tags: Republicans, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols

El tema de la pena de mort sempre ha fascinat als Europeus, però pocs diaris i per tant pocs ciutadans ho entenen. Cap als anys 60′ i 70′ els Americans en tenien prou de  crim i violència i la dreta republicana va incorporar el pensament de càstigs durs i contundents. Prou que es veuen els resultats: en l’actualitat hi ha un milió i mig de presoners (el percentatge d’encarcerament més alt de qualsevol país industrialitzat) i a molts llocs la pena de mort subsisteix.
És fàcil trobar dades exactes i actualitzades gràcies a l’esforç de les moltes organitzacions que se´n preocupen i/o lluiten en contra. Vegeu, per començar l’extraordinari enllaç

http://www.deathpenaltyinfo.org

on trobareu absolutament tot que vulgueu saber sobre el problema, a mes de proveir altres enllaços importants (per exemple Departaments de Justícia i Fiscalies de qualsevol estat, articles de premsa, blocs i arguments a favor o en contra, noms, dates i fets memorables, i més)

Breu història de la pena de mort als EUA

Abans de la independència, execucions eren freqüents. El càstig per crims comuns és competència exclusiva dels Estats, encara que el Govern Federal i l’Exèrcit també en tenen (reservada a coses com traïció, crims militars, terrorisme). Per a la seva glòria, un dels nous Estats, Michigan, es va declarar contra la pena de mort, essent el primer estat occidental en fer-ho. La prohibició d’aquesta sentència ha estat sempre escrita a la Constitució de l’Estat.

L’any 1972 va semblar com si el Tribunal Suprem federal hagués prohibit execucions com a “càstig cruel i insòlit” per sempre més. El hiatus duraria només fins el 1976. El Tribunal va notar moltes contradiccions, bias racial, inconsistències, sentències de mort automàtiques, procediments judicials estranys, i van dir prou tal com estava. Però la sentència no va escriure normes clares per poder reintroduir la sentència. Enlloc d’això els justícies van escriure de dos en dos  les seves aprehensions i queixes, que sovint es contradeien. En aquell moment la pena era molt popular i la seva popularitat va seguir en ascens arribant en algun moment al 80% de la població, o sigui que inesperadament els Estats van tornar a provar a escriure lleis acceptables. Texas, com sempre, va prendre la davantera. Aquesta vegada, el Tribunal Suprem va acceptar una per una les noves sentències, encara que Utah fou el primer a executar un presidiari. En aquell temps les execucions es feien per cambra de gas o cadira elèctrica però Texas, degut a preocupacions segons diuen humanitàries, va inventar les execucions amb injeccions. El màxim d’execucions a tots els Estats Units va tenir lloc el 1998, arribant, ai las, a 99. D’ençà de la reintroducció, Texas ha executat 480 persones. Aquell ximple que volia ser President, el Governador Rick Perry, diuen que ha firmat tot sol unes cent ordres d’execució. En Bush tampoc tenia manies.

Al final, els estats i la gent van començar a escoltar els arguments que feien els adversaris de la pena capital, que van canviar la tàctica. Això és molt important. El Tribuna Suprem federal no toleraria mai, com es feia abans, trobar culpable al reu i sentenciar-lo a mort al mateix temps en una sola fase del procès, ni cap sentència automàtica (per exemple per assassinar un policia o guardià de presons). És completament lògic: els tribunals gairebé sempre havien permès testimonis de caràcter, per exemple una mare plorosa explicant que el nen de petit l’ajudava tant i cantava a l’Església. Però en un judici d’una sola fase, és que hom hauria de declarar l’acusat innocent perquè ajudava molt la seva mare? Aquests testimonis no servien de res. Totes les lleis exigeixen ara separar la fase de culpabilitat de la de sentència, escoltades pel mateix jurat però organitzades com si fossin casos diferents.  Les organitzacions anti-execucions han entrenat defensors especialitzats que es presenten a qualsevol lloc de franc i saben com dirigir-se al jurat en la segona fase i evitar la pena de mort. Només que en general, si l’acusat se salva de la pena de mort, li donen presidi per la resta de la seva vida, sense cap possibilitat d’alliberació. Això és un altre problema tan greu com les execucions, però ja en parlarem una altra vegada.

La introducció de la fase de sentència separada ha fet molt per reduir les execucions, però hi ha altres arguments pesants que també s´han sentit.  Amb la caiguda actual de la freqüència de crims, l’opinió popular s´ha anat girant contra la pena de mort. A més, hom havia notat el cost extravagant d’una sentència de mort en molts milions de dòlars. El cop més decisiu tingué lloc a l’estat d’Illinois, quan de sobte el Projecte Innocència usant l’anàlisi d’ADN va exonerar no recordo quants detinguts que estaven esperant l’execució. Horroritzat, el Governador va canviar totes les sentències i la llei fou suspesa. Han quedat sospites considerables sobre una execució que dissortadament tingué lloc fa algun temps.

Gràcies a tot això, les execucions que van arribar a 99 l’any 1998, no van passar de 8 el 2011.

I a Nova York?

Potser els que es miraven LAW & ORDER no ho van entendre mai però ja fa més de 40-50 anys que ningú ha estat executat al nostre estat. Fa 16 anys un nou Governador, Georges Pataki havia fet campanya a favor de la pena de mort, encara popular en aquell temps. Cal tenir en compte que la ciutat és molt progressiva, però l’Estat de NY és molt gran, agrícola i arruïnat per la desindustrialització i sovint vota pels conservadors. Efectivament, en Pataki controlava l`Assemblea de l’estat i va fer aprovar i va signar la pena de mort. De fet, un nombre de criminals van ser condemnats a mort. Però ningú ha estat ni serà executat. Els adversaris van denunciar la llei a tribunals federals i es va desenvolupar el caos jurídic que era d’esperar. Al final, irritats, els membres de l’Assemblea van fer una cosa molt Americana. La llei de la pena de mort segueix existint però no està en força sinó que ha quedat adormida a un racó i no es pot aplicar. Els federals a Washington fan el mateix moltes vegades.

I als estats veïns, Connecticut i Nova Jersey, que són de fet suburbis de la ciutat de NY? A Nova Jersey va passar una cosa molt similar a Nova York i no hi ha hagut execucions des de fa moltíssims anys. I a Connecticut, pàtria dels ianquis, que és un estat riquíssim, només n´hi ha ha hagut una des de la reintroducció. I probablement no n´hi haurà cap més.

Emocions i Pena de Mort

L’administració de justícia no ha estat mai una cosa clara i objectiva com la Física o les Matemàtiques, sinó que té elements subjectius, emocionals que compartim tots els homes. Darrerement hi ha hagut un increment d’estudis en la mentalitat i conducta dels anomenats psicòpates criminals (com en Dexter, si mireu televisió), que en la Medicina americana són classificats com gent a “personality disorders”. Un cop enxampats aquesta gent són fàcils d’identificar i a diferéncia de Dexter, gens simpàtics. No senten res pels altres, ni saben què és pietat o respecte i fan coses monstruoses que gent normal no farien. La majoria d’assassinats a la nostra societat són els anomenats “crims de passió” en àmbit familiar o sexual, més o menys allò que el PSOE anomenava “machismo”. Però els crims dels psicòpates no tenen explicació, ni són coses familiars ni necessàriament fetes per guany econòmic. Aquests actuen perquè volen, i perquè no? Puc demostrar que la policia és estúpida i em burlaré d’ells, es pensen. I quan tot es descobreix els ciutadans enrabiats i horroritzats exigeixen la pena de mort. Vet aquí tres exemples, el primer molt recent a Connecticut:

1) Al ric estat de Connecticut, un dentista està passant el cap de setmana tranquil·lament a casa seva amb la seva família (muller i dues noies adolescents).  Dos individus entren silenciosament a la casa i troben el dentista adormit a la sala d’estar davant la Tele. Se li acosten per darrera amb un pal de beisbol i, sense despertar-lo, li claven un cop brutal al cap, fracturant-li ossos. Pugen al primer pis, on troben la mare i les noies. Les violen i lliguen totes tres. Després d’això, escanyen a mà la mare, roixen les dues menors lligades (que tenen ple coneixement) amb gasolina i les calen foc. Després d’això, es fuguen. El dentista va aconseguir arrossegar-se a l’exterior i ha viscut després de mesos passats a l’Hospital. Els dos criminals foren enxampats ràpidament. Un dels dos ja està condemnat a mort, l’altre rebrà igual aviat. Què faríeu?

2) Va passar a un dels estats de l’Oest americà, on la gent són cordials i socials i consideren ajudar la gent en necessitat més com una obligació que un favor: una senyora estava conduint per les afores un cotxe amb un nen petit al darrere (encara no hi havia telèfons cel·lulars en aquell temps) quan un pneumàtic del cotxe va rebentar. Gens preocupada, la dona va alçar la capota, indicant que necessitava ajut i va esperar. Un home es va aturar. Després de violar la dona, la va assassinar amb el nen. Fou condemnat a mort, o altrament els residents l’haurien volgut linxar.

3) A la Florida rural, no fa gaire: Hi havia un home que era un criminal de carrera i havia estat repetidament a la presó. Durant un període entre empresonaments, anava passejant en un cotxe per un lloc descampat quan va veure una noia de 19 anys que s’acostava-se corrent. Era una veïna seva, que corria cada dia 3 o 4 milles perquè s’estava entrenant pel programa esportiu de la seva Universitat. Fou violada, assassinada i el criminal es va negar a dir què havia fet .amb el cadàver que no es va poder recuperar (una cosa odiosa que sempre desespera a la família)

Potser algú trobarà curiós que això gairebé només passai als EUA, però és una qüestió de percentatges: amb més de 300 milions de residents, ens toca tenir aquesta gent entre nosaltres. Cal tenir en compte que aquests criminals són intractables i no hi ha cap esperança de rehabilitar-los. Si tornen a sortir, repetiran i la societat té dret a defensar-se i protegir-se. Vull dir: o execució o tancament per tota la vida. La defensa psiquiàtrica no els ajuda per res, perquè ells entenen perfectament què estan fent i que és dolent.

PS: He dubtat una mica abans d’escriure.  Veig algun canal de TV de casa i llegeixo webs i em consta com està de malament la cosa. Aquí ja ens hem recuperat bastant però prou que veig que a Catalunya el cel cada dia s’enfosqueix més. Voldria algú entretenir-se llegint coses sobre els problemes d’altri? Tant debò sigui així.

JOANOT

Tags: Tribunal Suprem

En sabem d’insultar i ofendre en català? Coneixem bons renecs? Utilitzem insults ètnics col.lectius? M’imagino més d’un lector responent que naturalment que sí que en coneix, però que ni usa aquestes paraules tan lletges ni permet als fills que ho facin. Si de cas, els nens, però mai les nenes.

Als EUA és igual o pitjor, però com a país d’immigrants que ja ha viscut moltes tensions entre nadius i novel arribats, els insults racials i ètnics hi estan molt representats. Hi ha qui no en fa cas o que riu, però els destinataris dels insults racials (ètnic “slurs”, se’n diu) s’ho prenen seriosament, pateixen molta ràbia quan els senten, i alguna vegada la topada podria acabar malament. A vegades fan anuncis a la TV destinats als pares: els “slurs” promouen l’odi racial i la intolerància. Els Americans en tenen per gairebé tots els pobles de la terra: italians, indis, irlandesos, hispans, xinesos, jueus… i negres.

Un consell que jo donaria a tots els estrangers d’altra parla materna que venen als EUA és que s’abstinguin d’intentar usar expressions informals o dialectals i que mirin de parlar un anglès tan acadèmic com puguin. Per usar correctament expressions dialectals o vulgars, que s’aprenen en mala hora de la TV o el cinema en versió original, cal conéixer el context social, considerar el grau d’educació i el càrrec dels interlocutors, les convencions lingüístiques i fins i tot a vegades la història del país. Si no, hi ha el perill de ser molt mal entés i quedar fitxat.

Mark Twain i la paraula prohibida que no es pot ni parlar ni escriure
Acaben de reeditar el “Huckleberry Finn”, una de les obres mestres de Mark Twain, probablement l’escriptor americà més important del segle XIX, que és un verdader patrimoni nacional. Naturalment, degut a l’ambient i a l’època, a l’obra surten molts negres, sovint esclaus i més d’una vegada són anomenats, com es feia sovint en aquell temps, amb una certa paraula ara classificada com a racista i completament prohibida, que a la nova edició ha estat substituïda per “esclau“, com si ser esclau no fos tan dolent ni ofensiu com pertànyer a la raça negra. Com si el problema fos la raça i no l’esclavatge… Cal notar, en qualsevol cas, que Twain nomes posa la paraula en qüestió en els llavis dels seus personatges, però no l’usa mai en la narrativa de l’autor. No hi ha cap base per sospitar que al segle XIX la paraula n—r fos racista o derogatòria. Fins i tot surt al títol d’una novel·la del temps famosa i  un escriptor com Dickens també la va utilitzar.

Hi ha molta discussió sobre aquest acudit de l’editor de voler canviar el passat i tractar a Mark Twain absurdament i sense cap motiu de racista, com fa sotmetent-lo a censura.

Com cal referir-se a un ciutadà negre
Històricament, s’ha fet de moltes maneres, segons l’època i la designació ha variat molt depenent de molts factors socials. La paraula censurada de què parlem que escriuré aquí perquè els lectors no coneixen el país ni (com jo) no voldrien ofendre ningú, és “nigger” en totes les seves seves variants com ara el dialectal urbà “nigga” o també “niglet“, (un nen negre). Està terminantment prohibit pronunciar aquesta paraula en públic o fins i tot escriure-la (però és acceptable escriure “n—–r“, perquè ens entenem). L’editor de Twan també ha eliminat “injun”, un epítet menys conegut pels indígenes nord-americans, ara substituït per “indi”, perpetuant un error absurd fet per Colom.

N—r sembla un mot alemany, que ara, encara que sembli difícil de creure,  està esborrat del Google, sempre tan progressiu. Fa un mes, una presentadora de dretes de ràdio fou acomiadada en l’acte per declarar en l’aire que ella no entenia perquè hi havia dret de prohibir paraules i es va posar a cridar el tabú en veu alta manta vegada. Ha desaparegut.  De fet les persones negres es declaren insultades i ofeses quan senten la paraula. Ara bé, l’expressió és corrent entre ells quan estan sols. Si algú es recorda de la famosa sèrie que passa a barris pobres de Baltimore infestats de drogues, “The Wire“, en anglès (que era molt difícil d’entendre perquè els actors parlaven un dialecte negre local) és difícil comptar quantes vegades ho diuen. Però ves en compte si ets blanc… No feu bromes amb això.

Fa anys els negres a més d’anomenar-se n—r també eren “negros” (en homenatge a la gloriosa participació de l’Estat en aquest assumpte i a la importància de la seva llengua), colored, blacks, africans. Alguns d’aquests noms han desaparegut i “black” és la designació més comú en els nostres dies. Ara fa uns anys, cervells molt grisos i savis van decidir que el nom millor i més respectuós seria “african-americans“. Originalment ben rebut pels mitjans de comunicació, el nom està caient en desús.

En el fons, a mí em sembla que el problema és la posició social i el passat dolents que tenen. Això fa que qualsevol designació sigui feble i no connoti el prestigi social que cerquen.

Preguntes per lingüistes
Sempre m’ha fascinat que en xinès la mateixa paraula, el mateix signe, tingui diferents significats segons l’altura  to a què es pronuncien les vocals, un problema que fa impossible la transliteració a l’alfabet llatí. . Quan parlen entre ells, els xinesos mandarins sembla que cantin. No ho tenim això aquí, gràcies a Déu, però el significat dels mots sovint no és fixe sinó que depèn de les circumstàncies. Seria fàcil trobar exemples de com una paraula vol dir coses molt diferents i tothom ho entén fàcilment, i és veritat sobretot parlant dels insults.
Com va evolucionar  n—r de paraula d’ús comú sense significat emocional ocult a impronunciable entre gent educada i bons patriotes, que per cert és una categoria de substantius molt rara?

I sobretot, qui decideix aquestes coses i amb quina autoritat? Qui ha dit que n—r només es pot escriure així? La cosa recorda el problema dels antics jueus que no podien ni escriure Yahvé, el nom propi de Déu. I perquè fracassa l’African-American?

He fet be de parlar de prohibició referint-me a imprimir o parlar el mot n—r? No hi ha cap llei ni a nivell estatal ni federal. Per altra banda, no hi ha a tot el país ni un sol editor de diari disposat a permetre’n la impressió. Quant a la radio, ja he mencionat el  comiat fulminant d’una presentadora fa un mes per plantar cara a l’ordre. Es tracta d’una resposta col.lectiva amb autoritat que no pot ser ignorada. Sovint hi ha gent que intenta fer campanyes per Internet però mai acaba amb aquesta mena d’èxit. Alguna autoritat deu haver parlat. O escrit.

Però està clar, quina autoritat tenen els lingüistes i qui els hi ha donat?

JOANOT

Tags: Anglès