Els EUA són diferents

Una Confederació neix a les Amèriques

Els colonialistes anglesos en general eren tolerants amb la població local permetent un grau alt d’autogovern, amb un governador elegit a Londres per defensar sobretot els interessos econòmics de la Corona. A l’Amèrica britànica les coses es van complicar degut als impostos i l’arrogància dels governadors. El problema va començar a Boston a la Província de Massachusetts, on els britànics van reaccionar contra protestes amb violència excessiva. Però de què serveixen les colònies sinó per fer diners? Les altres províncies, (n’hi havia 13 en total i totes tenien un parlament propi, però no un nom col·lectiu) es van declarar solidàries i van elegir un Primer Congrés Continental per tractar amb la monarquia. El problema era econòmic: no hi havia nacionalisme. Aquests dos Congressos Continentals de fet no eren representatius, sinó que consistien de gent enrabiada que en tenien prou i volien la Revolució. Els monàrquics s’ho van prendre malament i es van negar a renunciar res preferint continuar la repressió.  El Segon Congrés Continental va enviar un memorial de greuges i una petició per negociar a Londres, que els va ignorar. La Revolució i la Guerra Revolucionària (que així es diuen als EUA i no Guerra d’Independència) eren inevitables.

Apart d’estar situades a Amèrica, les 13 províncies tenien poc en comú i ni tan sols volien triar un nom, i va resultar que havien esdevinguts 13 nous estats lliures i sobirans embolicats en una guerra comú. Calia tenir un govern i algú que dirigís la lluita, però no es podien posar d’acord. Van decidir fundar una Confederació de nacions independents (semblant a la UE però focusada en la guerra, no pas l’economia). El Congrés va decidir escriure uns Articles de Confederació, que de fet eren una Constitució per a la nova nació. Hi va haver sis propostes i al final van acceptar la de Pennsilvània, però molt modificada.

L’article II de Confederació ja ho diu tot:

“Tots els Estats segueixen sent plenament sobirans, lliures i independents” La Unió era descrita com una lliga amistosa de països lliures. La Confederació seria responsable per la defensa, els tractats internacionals i l’exèrcit, resoldria disputes entre estats membres i podria emetre moneda. Però hi havia un problema que acabaria sent fatal: el govern confederal no podia imposar impostos ni regular el comerç interior.

Els Articles i després gairebé tot havien de ser aprovats per unanimitat de tots els 13 estats, com ara a la UE. Calia elegir un parlament central, però quants diputats enviaria cada estat? La proposta original era atorgar escons segons el nombre de residents, blancs i negres. Els esclavistes del Sud es van negar. Deien que caldria comptar només els blancs. El vot estaria basat en el preu de les propietats. La solució, almenys per triar el Parlament central, fa riure una mica: cada estat podria triar entre enviar 3 i 7 representants. Segur que algun lector es pensa que això no pot ser. Ah, però és que cada estat tindria només 1 vot. Els 3 o 7 representants s’havien de posar d’acord abans de votar. Hi ha qui retreu als pares fundadors, després d’escriure que tots els homes han nascut iguals, que no es preocupessin dels esclaus. Però l’ambient no acompanyava i tenien moltes dificultats. Aquí ja es veu un altre problema: era una representació dels estats, sovint dominats per camarilles, no dels ciutadans. Un cop alliberada dels britànics, la capital seria Nova York. El President, per un any seria el del Congrés. Cap d’aquests Presidents és reconegut al llistat de Presidents nord-americans.

L’últim estat que va ratificar després de moltes baralles, fou Maryland. El Congrés, ja en sessió, va proclamar que s’anomenava el Congrés dels Estats Units d’Amèrica. Una nova nació havia nascut sota el règim de la Confederació.

Algunes coses van bé, altres molt malament

Després de perdre la batalla final de York (1782) el Parlament britànic va decidir unilateralment cessar hostilitats contra els rebels dels EUA, però a Europa la guerra va continuar entre el Regne Unit, contra França i Espanya que va aprofitar per intentar recuperar el Penyal de Gibraltar però va rebre llenya. En 1783 el nou règim confederal de Nova York va firmar el Tractat de París que reconeixia la llibertat dels EUA i acabava amb totes les guerres.

Un problema molt greu fou aturar les manies de grandesa de molts estats, que veien els territoris deshabitats de l’Oest com a expansió natural per crear un verdader imperi. Ja hi havia molts interessos financers de per mig. Els estats sense fronteres amb l’oest no ho volien  tolerar. Ho va arreglar el gran Thomas Jefferson: els nous territoris, quan arribessin, esdevindrien territoris no-incorporats (com Puerto Rico avui en dia; preferien no utilitzar el mot colònies) i quan tinguessin prou ciutadans podrien proclamar-se sobirans i ajuntar-se a la nova Unió com estats iguals. Amb aquesta llei, acabava de formar més de la meitat dels EUA moderns, perquè els estats fundadors eren 13 i ara són 50.

Hi va haver molts incidents, grans i petits, com incidents violents a les fronteres, boicots comercials, anul·lacions de lleis confederals i sobretot, negatives a pagar contribucions o impostos al govern central. El país seguia en perill: els britànics seguien fent un boicot als comerciants americans i mantenien guarnicions a llocs prohibits pel Tractat de Paris.  I hi havia moltes dificultats amb el comerç interior que el govern no podia resoldre i tampoc podien crear ni mantenir infraestructures. Altrament, el país anava prosperant.

La Confederació mor, la Constitució neix en bona hora

El desencadenant de la defunció de la Confederació fou doble: 1) una sublevació de camperols a Massachusetts (Shay’s war), que el govern de l’estat no semblava poder aturar. Va resultar que ni el govern de Nova York que no tenia els mitjans ni ningú més volia ni podia fer res. Al final Massachusetts va reclutar una milícia forta amb donacions de particulars i homes de negoci i va restaurar la pau; i 2) no obstant les moltes necessitats, el govern central no havia rebut ni la meitat de les contribucions degudes i no podia fer res. De què servia el govern central?

En els moments greus, als EUA sempre han aparegut tota la gent de seny que calia. Van convocar una reunió a Annapolis (capital de Maryland) per tractar del problema econòmic, però sols 5 dels tretze estats es van presentar. Així i tot, van trobar la solució: convocar una Assemblea constituent, dissoldre la Unió existent, modificar els Articles de Confederació i refundar el país amb una Constitució justa. Tècnicament, del que es tractava era només de reformar els Articles de Confederació, cosa que exigia que el resultat hauria de ser confirmat per unanimitat.

El Congrés hi va estar d’acord. Serà possible? Un parlament que és raonable i creu en les seves obligacions! Molts no n’hem vist mai cap.

L’Assemblea Constituent de gloriosa memòria es va reunir, com el Congrés Continental havia fet per proclamar la Independència, a la ciutat de Philadelphia. Molts estats no volien anar-hi, i calia que hi fossin tots, però al final es van reunir el 25 de Maig de 1787. Van debatre en secret, però el resultat final que van enviar a Nova York era diferent de la Confederació i l’encert més gran en la història del país. El nou règim que acabava de nàixer, va reafirmar i preservar la sobirania dels estats, només que seria compartida pel Govern Federal en certs casos. Les jurisdiccions d’estats i govern federal serien separades: certes coses serien de jurisdicció federal, però la majoria quedarien sota l’autoritat sobirana de cada estat. Els jutges vetllarien per mantenir-les separades. Sobretot, el govern federal podria imposar impostos i regular el comerç interior.

La Constitució fou ratificada pel darrer estat en 1789, dotze anys després de la Declaració d’Independència, i ha estat esmenada 27 vegades  (cosa que exigeix 2/3 del Senat i 2/3 dels Estats membres de la Unió). Devia ser bona perquè 227 anys després segueix en plena força i gaudeix del suport incondicional de la població. I mireu on han arribat els Estats Units d’Amèrica.

Comparant amb la Unió Europea

Només hi ha comparacions en que nominalment totes dues Unions eren entre estats independents que havien de votar unànimement en tot. La raó per crear la Unió americana era la guerra i les relacions exteriors mentre que el comerç i l´economia quedaven exclosos. Als EUA en canvi tota l’economia quedava exclosa de regulació. Però les picabaralles, intrigues i secretisme i poca democràcia eren iguals. El desencadenant de la crisi a Amèrica fou la ruïna del govern central que no podia pagar les seves obligacions i la sublevació intractable de Shays a Massachusetts, tots dos casos inacceptables. A Brussel·les sembla ser la crisi dels immigrants, el Brexit, la manca de democràcia i l’autoritarisme dels dirigents. Però la crisi americana fou resolta molt be. Què passarà a la Unió Europea?

Hi ha qui creu que també podria ser dissolta i una nova Unió creada creada només pels estats que creguin en el govern democràtic i vulguin aprofundir seriosament la Unió.

Joan Gil

Insensats! Dieu que no us en vàreu adonar? Doncs ara us donaré una lliçó.

Així parla l’administrador  de la companyia financera de Bernie Madoff nomenat per la jutgessa. El cas Madoff és sens dubte l’estafa més gran de la història del món capitalista. Enlloc de robar legalment als consells d’administració i al govern com es fa a Wall Street, en Madoff va robar a directament a inversors grans i petits i obres de caritat jueves.

Una piràmide és una inversió fraudulenta on els primers inversors cobren beneficis sovint extravagants pagats amb els diners dels nous inversors, amb un lladre ficant-se la diferència a la butxaca. Al principi va bé fins que un dia no hi ha prou inversors nous i el sistema peta.
La darrera crisi econòmica va ensorrar en Bernie a finals del 2008. Les primeres avaluacions parlavan d’una estafa de 62 bilions americans, o sigue 62,000 milions de dòlars. Quan tot va estar fet i dit, l’home fou condemnat només per 17 bilions (!!!).

La jutgessa
En Madoff es va declarar culpable.  Abans de ser sentenciat, la jutgessa va sol·licitar cartes de víctimes. En va llegir una a la sentència: una vídua havia perdut el marit molt jove quedant-se amb fills petits. En Madoff va anar al funeral i posant el braç a les espatlles de la dona, li digué que no es preocupés, que gràcies a les inversions a la seva firma, el futur estava assegurat. A més, unes quantes obres de caritat van haver de dissoldre’s en l’acte al perdre tot el capital. En alguns casos, en Madoff era membre de la junta! Va robar de nens pobres hospitalitzats i de gent en lla misèria mirant-los als ulls. La senyora jutgessa el va enviar per sempre més a l’infern d’una presó per lladres comuns.

I ningú se’n havia adonat?

Una companyia d’inversions que paga cada any entre 1981 i 2008 dividends anuals del 12% i a ningú se li va acudir que això és impossible i que només pot ser una estafa? I ara, senyors financers. Em desenganyeu. I potser no.

Un que ho dubta molt és l’administrador que ara està intentant recuperar diners dels “innocents” que no tenen perdó.

No era l ‘únic

Quan l’escàndol va esclatar, va sortir un home de nom grec a Boston cridant en públic amb la felicitat de l’observador que havia tingut raó: ell era un analista financer i el seu director l’havia emprenyat molt dient-li que trobés algun sistema tan exitós com el de Madoff. Ell s’ho va estudiar i va arribar a la conclusió que Madoff era una estafa. El va denunciar a la SEC (agència federal que vigila la borsa) SET vegades i no va aconseguir mai que l’investiguessin seriosament. Era ell l’únic home de seny entre tots els professionals? Semblava que sí, però aviat va resultar que no.

L’administrador ja ha obtingut prop de 2 bilions de certs innocents i ara ha posat un plet a dos inversors ben importants: el Banc JP Morgan Chase i el club de béisbol Mets de Queens, NY.

JPMorgan Chase, un gran banc novaiorqués

Resulta que tenen gent que vigila internament els comptes de les companyies d’inversió. Un grup d’aquests funcionaris bancaris un dia (dos anys abans del final)  van anar a la direcció denunciant que Madoff era un estafador. Perquè? Als comptes de companyies d’inversió hi ha contínuament entrades i sortides per operacions de compra-venda de valors. En Madoff no en tenia cap. Totes les entrades eren d’inversors legítims i les sortides anaven sempre als mateixos llocs estranys. Els directors no van voler fer res. Ara la pagaran ben cara, amb prop de 2 bilions americans

Els Mets

Els Mets de la Lliga de Beisbol Nacional són el segon equip de NY, com l’Espanyol al Barça però sense política. El propietari principal era un amic íntim de Madoff i feien tota mena de coses junts i tenien cases iachts als mateixos llocs i aquest senyor  té un associat i co-propietari que és una mena de lluminària de Wall Street. Resulta que Madoff tenia els dits a la construcció del nou estadi i investia els pagaments fets a jugadors i altres equips per fitxatges. I aleshores la lluminària i l’amic íntim no sabien res?  El plet de l’administrador de Madoff ara els demana que tornin més de 300 milions que no tenen. L’equip haurà de ser venut.

I resulta també que els consellers de Merryl Lynch es negaven a investir amb la companyia de Madoff sense explicar perquè. I que una fiscal jove el volia investigar però la van fer callar. I que un jove va anar a la junta d’una caritat acusant en Madoff i li van respondre que Madoff era un cavaller molt caritatiu i un pilar de la comunitat. Així va el món. I ningú va dir res en públic, perquè s’n aprofitaven.

Biografia

En Bernard Madoff va nàixer a la part més remota de Queens de pares jueus immigrats. Va començar a guanyar-se la vida fent de lampista però al final va aconseguir anar a un College i treure el diploma. Amb diners prestats va obrir un negoci financer com a “market maker” de penny stocks (comprava i venia accions de  preu baix directament sense que el client hagués d’anar a la borsa) Era bo. Va ser un dels pioners en l’ús d’ordinadors al món financer i va acabar sent el fundador principal i primer chairman del NASDAQ. Diu ell que un dia li van faltar alguns diners pel negoci i se li va acudir fer una piràmide temporalment. Però va esdevenir aviat massa gran per desfer-la i va tirar endavant… amb la complicitat de mig món financer.

I en Ponzi qui era?

En Carlo (Charles) Ponzi era un immigrant italià, primer al Canadà i després de sortir de la presó per primera vegada domiciliat a Boston, Massachussets. Fou deportat al final dels dels anys 1920s dels EUA a Itàlia, després de tornar de sortir de la presó. A la seva terra va continuar fent altres estafes.

La idea genial de la piràmide se li va acudir després de rebre una carta comercial d’Espanya, que incloïa un cupó postal de resposta internacional. Ara ja fa temps que probablement no existeixen, però abans es podien ficar a les cartes com si fossin segells pre-pagats perquè et contestessin gratis des de l’estranger. En Ponzi va veure que s´hi podien guanyar diners perquè el preu estava fixat internacionalment en monedes dures però els cupons es podien comprar a Itàlia pagats amb lires, una moneda subjecta a una gran inflació i es podien vendre pel valor real, molt més car, als EUA.

Va començar a oferir inversions en cupons de correu internacionals. La cosa no era ni absurda ni il·legal. Amb temps i paciència s´hi podrien guanyar un parell de dòlars. Però en Ponzi oferia el 50% d’interès de la inversió als tres mesos (!!!) Es veu que sempre hi haurà gent que creu en miracles, com ensenya l’Església. Els primers beneficiaris van plorar d’emoció en rebre el 150% després d’un trimestre. Aviat hi va haver un terratrèmol d’inversors a Boston que va durar anys enmig de la indiferència de les autoritats i la majoria de l’establishment bancari de la ciutat. No sols eren els pobres amb els estalvis de tota la vida sinó fins i tot també alguna institució financera. En Ponzi va cobrar centenars de milers de dòlars. L’estafador fou exposat més d’una vegada però se´n va sortir sempre parlant i explicant historietes inventades. Va arribar a guanyar control d’un banc local. Va “vendre” milers de vegades més cupons postals que han existit mai. Al començament en va comprar alguns a Itàlia, però no es va molestar a redimir-los mai. Massa feina.

Potser la lliçó és la mateixa que en el cas de Madoff.  Com diuen els Americans, quan una cosa sembla massa bona per ser veritat. probablement no n’és-

JOANOT

<!-- Histats.com  START (hidden counter)-->
<script type="text/javascript">document.write(unescape("%3Cscript src=%27http://s10.histats.com/js15.js%27 type=%27text/javascript%27%3E%3C/script%3E"));</script>
<a href="http://www.histats.com" target="_blank" title="website statistics" ><script  type="text/javascript" >
try {Histats.start(1,1376062,4,511,95,18,"");
Histats.track_hits();} catch(err){};
</script></a>
<noscript><a href="http://www.histats.com" target="_blank"><img  src="http://sstatic1.histats.com/0.gif?1376062&101" alt="website statistics" border="0"></a></noscript>
<!-- Histats.com  END  -->