Els EUA són diferents

Acaba de sortir a la llum publica l’informe d’un Gran Jurat de l’estat de Pennsilvània sobre com sis de les vuit diòceses de l’estat han tractat el problema de la pedofília de capellans durant els darrers 60 o 70 anys. Altres estats semblen voler seguir el mateix camí i encara en sentirem parlar més. Aquest cop, el Papa Francesc ha estat obligat a demanar perdó i sembla haver acceptat finalment allò que semblava impossible: que els Bisbes i Cardenals poguin ser investigats i castigats com tothom. Demanar perdó sense fer reformes no satisfà.

L’informe ha trobat uns mil casos d’abús a menors per uns 300 capellans, tot conegut per la diòcesi i amagat, amb l’informe final a vegades tancat a una caixa per la qual només el Bisbe tenia una clau. Els culpables foren encoberts i simplement re-assignats. Sempre igual: encobriment i tolerància d’una cosa tan intolerable. És el mateix que fidels de tot el món denuncien, als EUA, com a Irlanda, com a Àustria, com a Austràlia, com a… Considerant la doctrina catòlica i la llei civil sobre el cas, com ha estat possible que tants bisbes per tot el món per tant de temps amb tan poques excepcions fessin el mateix? Els nous bisbes han d’anar a Roma a fer un curset abans de prendre possessió. Que els explicaven sobre el problema?

El començament: la denúncia inútil del monjo benedictí AW Richard Sipe

La crisi es d’origen nord-americà. Va començar a Boston. Qui vulgui pot llegir el meu apunt publicat el 21 de juliol de 2017, que ho explica. Una mare s’havia queixat al Bisbat contra un capellà. Li van assegurar que el cas era raríssim i que ja prendrien mesures, pero que no en parlés perquè hi ha gent dolenta que només volen fer mal a l’església i sobretot que no demanés diners. Un temps després la dona va anar per casualitat a una altra parròquia i es va sentir ultratjada trobant el mateix capellà en contacte amb nens. Va anar al diari GLOBE de Boston, on van encetar una investigació contra l’administració del Cardenal Bernard Law, que en aquells moments era considerat un “papable”. La investigació va resultar en un procés criminal contra cinc capellans, entre ells Paul Shanley, l’individu que havia organitzat una mena de grup social afavorint “l’amor entre nens i adults” i sobretot John Geoghan, culpable de 130 violacions de nens. Al judici, el fiscal es va encarar amb el Cardenal i li va dir que li sabia greu que la llei no li permetés enviar-lo a la presó com es mereixia per haver encobert i fet possible aquests crims. El poble li girava l’esquena a la Catedral i es feien manifestacions contra ell. Va dimitir i anar a Roma, on el Papa Wojtyla el va rebre molt bé, donant-li la ciutadania vaticana i fent-lo rector nominal d’una de les millors parròquies de Roma i membre de comités importants, residint a palaus de l’església fins la seva mort.

L’escàndol es va posar en marxa i aviat s’estendria per tot el món. El Vaticà va adoptar posicions insostenibles, impedint sobretot qualsevol investigació dels bisbes que ho havien fet possible, els quals eren intocables. Tot eren sempre mentides, calúmnies i ganes de treure diners i fer mal, deien sempre.

Sembla impossible que ningú fora del sistema s’hagués adonat i de fet hi va haver intents que van ser immediatament combatuts i apagats. Entre ells destaca sobretot l’ex-benedictí Richard Sipe, que va morir fa uns dies. Havia nascut a una família acomodada molt catòlica i després d’anar a l’escola  immediatament va entrar a l’orde benedictina i fou ordenat sacerdot en 1959.  Es va esverar quan servint de pare confessor a una escola va començar a sentir històries associant capellans amb nens i parelles adultes de tots dos sexes. Va començar a fer investigacions fora dels confessionals i sense poder aguantar més, es va sortir del sacerdoci en 1970 i es va casar i tenir fills. Va treballar continuant la seva feina a un institut psiquiàtric fent de conseller i terapista.

Les conclusions de Sipe eren esfereïdores: segons els seus papers fins als anys 80 SIS per cent de tots els capellans eren pederastes i molestaven nens i només CINQUANTA per cent respectaven el celibat!!!  Ell veia una relació entre el celibat i la pedofília (cosa que hom ha discutit molt i segueix discutint) Per ell, el celibat violat creava una situació de secretisme, complicitat, tolerància i hipocresia entre dirigents que feia la pràctica i encobriment de la pedofília possible, com si fos un “pecadillo” sense importància o conseqüències que es podia tolerar.

Ingènuament, en Sipe es va pensar que els Bisbes i les autoritats acceptarien agraïts immediatament el seu informe, publicat en forma de llibre, i es posarien a corregir el problema immediatament. Es va sorprendre quan tots se li van tirar al damunt intentant desacreditar-lo. Havia esdevingut un traïdor i calumniador. Pel que fa a les xifres donades per Sipe, per extraordinari que pugui semblar, estaven força bé. Alguns estudis han rebaixat el nombre d’eclesiàstics culpables del 6 al 4%, encara que a alguns llocs, sobretot a l’Amèrica Llatina i Austràlia, ha arribat al 7%. Sobre el 50% de no observància del celibat, ningú n’ha volgut parlar mai, encara que a diferència de la pedofília és un assumpte entre adults que han consentit i té poc interés públic.

Sipe va participar a discussions amb els reporters que van exposar el cas del Cardenal Law a Boston guiant-los i explicant coses, i si no m’equivoco, sortia al film Spotlight sobre el cas que va guanyar algun Òscar. El seu llibre principal es diu “A Secret World: Sexuality and the Search for Celibacy”

El problema de fons

La tolerància del Bisbes és notable considerant els ensenyaments tan radicals de l’església prohibint esterilització, divorci, avortament, contracepció, homosexualitat, casaments gays,   concepció artificial i qualsevol altra cosa nova que surti.

Els Bisbes i la Cúria vaticana només veien el cas com un pecat i una feblesa dels homes que treballaven per l’església, que calia protegir. Cal confessar i els pecats es perdonen. Hom no pot condemnar un home per un sol error, deien. Que li expliquin això a la policia o a un jutge. Anar a la presó per un sol robatori de banc? No semblen haver entés mai que la pederàstia no és sols un pecat sinó un crim legal, que fa molt de mal als pares i que posa en perill el desenvolupament normal del nen afectat. Qui es pot pensar que això s’arregla amb una confessió i canviant de parròquia? En aquest sentit la societat civil té una queixa molt gran. La Cúria va prendre la posició que els Bisbes eren intocables i que tots els atacs eren calúmnies i intents de fer mal a l’església, però eren ells els que feien molt de mal a l’església.

El cas de l’Ex-Cardenal McCarrick, finalment destituït i expulsat del Cardenalici pel Papa Francesc sembla important. Jo vivia a Nova Jersey a un suburbi de Nova York al territori de la seva diòcesi de Newark quan fou anomenat pel Papa Wojtyla Arquebisbe. Va substituir un home ja vell, molt progressiu i estimat per tothom. McCarrick es va presentar com un home dur ultraconservador dels que Wojtyla ficava a tot arreu per parlar sobretot cada diumenge d’avortaments i homosexualitat, i per tant predicava tesis no compartides. Cínicament va ser membre destacat de la primera Comissió episcopal que va estudiar sota pressió el problema de la pedofília i quines recomanacions calia fer. Va fer carrera arribant a Cardenal-Arquebisbe de la capital federal Washington DC, que és probablement el càrrec principal al que un eclesiàstic americà pot aspirar. Potser hem arribat al moment on el Vaticà es decideix  a acceptar i prendre responsabilitat. El Cardenal Wuerl, el seu successor a Washington, ja està essent investigat per encobriment a la diòcesi de Pittsburgh, on havia estat Bisbe. Un Grand Jury a Pittsburgh  sembla haver-lo declarat culpable d’encobriment i no és impossible que acabi jutjat.

Avui, 3 de Setembre és la Festa del Treball. Ahir durant el sermó a la Catedral de Washington, el Cardenal Wuerl va patir la primera confrontació. Un feligrès li va cridar Shame on You! (Vergonya) I una dona que parlava es va creuar de braços i d’esquena al Cardenal, va exigir que dimitís. Jo crec que els seus dies estan comptats.

Irlanda és potser el pitjor exemple d’abús eclesiàstic. No van ser sols els abusos sexuals a nens; les dones solteres embarassades eren obligades a donar  els seus nadons a desconeguts per adopció i sovint quedaven tancades sota la vigilància de monges a bugaderies, rentant roba tota la vida per pagar per un pecat que els clèrics també cometien  amb impunitat. També hi va haver tractes violents a les escoles, enterraments a llocs estranys, clericalisme i abús extrem d’influència política. Ara els irlandesos han dit prou i no quedaran satisfets amb paraules demanant perdó. A molts els sembla que l’Església necessitaria una segona Reformació, sortint totalment de la política, reduint els dirigents a l’estil de vida d’altres persones amb responsabilitat enlloc de viure com sàtrapes orientals i sobretot ajudant als homes i dones en els seus problemes, hores de tristor i por o patiments, promovent justícia social i tornant als principis de l’Evangeli. I acabant en l’acte amb el celibat dels capellans. A més d’ordenar les dones.

Serà veritat?

Joan Gil