Els EUA són diferents

Francesc va introduir canvis profunds a l’Església que li van guanyar el reconeixement tant dels creients com dels que no en són. Sense canviar ni un punt de la doctrina, en va reformar a fons l’estil. Resumint en un rengle, ell va obrir les portes de l’Estat Vaticà, per tal que els que hi treballen dintre veiessin per primera vegada en molt temps el món on viuen els homes i dones del nostre segle i els problemes que tenen. No es tractava de rumiar i repetir constantment les prescripcions i manaments que calia fer observar, (sobretot en matèries sexuals) sinó de contemplar la injustícia social, les desigualtats en tot, les guerres tan cruels, l’armament, els palestins, els problemes de la immigració, la islamofòbia, l’escalfament global… Era d’això que calia parlar. Va topar amb molts a la Cúria que no hi estaven d’acord, però va tirar endavant i el món va aplaudir.

El problema de la pedofília estesa tolerada pels Bisbes esclata a Boston en 2002

Tot va començar amb un article d’investigació del diari Boston Globe (en aquells temps propietat del NYTimes) que exposava els abusos sexuals de cinc capellans de la diòcesi. Al mateix temps una periodista d’una publicació petiteta també havia descobert el problema però no va tenir prou diners per publicar abans que el Globe, que fou guardonat amb el Premi Pulitzer. En 2015, van fer una pel·lícula titulada Spotlight que guanyaria aquell any l’Oscar. Allò que el Globe no es podia ni imaginar ni potser entendre, és que l’escàndol animaria a sortir  i parlar en públic molts adults que de nens havien estat víctimes de la rapacitat d’un capellà per tot el país i aviat per tot el món, causant la crisi i l’escàndol més greu de l’Església Catòlica en segles. Aviat van arribar centenars, milers de queixes. Econòmicament, als EUA la crisi ha costat a l’Església uns dos mil milions de dòlars. Pederàstia és un crim però els fiscals es van trobar que la majoria de casos havien expirat. Els governs dels estats van aprovar noves lleis retroactives, però molts abusadors van acabar sent jutjats per un sol assalt recent que no havia caducat. La magnitud de la tragèdia va espantar: carreres destruïdes, suïcidis, bisbes encausats, difamacions… De pas, encara que no tenia res a veure, molts casos d’homosexualitat van ser exposats

Geoghan i Shanley

Paul Shanley i John Geoghan, tots dos capellans de la diòcesi de Boston per molts anys, foren els pitjors dels cinc clercs inicialment acusats. El cas de Shanley fou particularment repugnant: era un des fundadors d’una societat per internet odiosa, que volia estendre i facilitar “l’amor entre nens i adults”.

Geoghan, el nom més recordat d’aquells anys, sembla haver violat un mínim de 130 nens i nenes, alguna vegada amb violència i el van deixar treballar en molts llocs on tenia l’oportunitat de seguir atacant nens. En molts casos, el Bisbat acabava rebent una queixa. A Boston sembla que feien (o no) un examen psiquiàtric, es reunien amb la família explicant que era un cas raríssim i que si en parlaven, ajudarien als qui volien fer mal a l’església i que era millor no dir res més, i tornaven a enviar el capellà en qüestió a una altra parròquia, on la història es repetia moltes vegades, una mudança darrere l’altre. Per tancar el cas de Geoghan, aquest home fou condemnat a la presó per l’únic cas que no havia expirat, rebent la sentència màxima de nou anys. Ara bé: el fiscal, que havia interrogat en públic i acusat el Cardenal Bernard Law, lamentant no poder també ficar-lo a la presó, estava profundament ultratjat i ell tot sol va condemnar Geoghan a mort. El va ficar a una presó per criminals violents enlloc d’alguna detenció a un lloc més tranquil, sabent que la majoria de criminals greus van ser abusats quan eren nens i que odien a mort els pedòfils. Geoghan va ingressar el 2003 i va morir assassinat d’una ganivetada un any després. Fou justícia?

Sobre la qüestió de l’actitud del Bisbat, caldria afegir algunes coses que haurien degut recordar, tant si aconseguien tapar l’escàndol o no. En primer lloc que, contrari al que molts capellans semblen haver pensat, l’atac a un nen és sempre una violació no consentida (perquè un menor no pot consentir) enlloc d’un “pecadillo”, una d’aquelles coses sense importància que poden passar a tothom. Fa molt de mal a la víctima, que sovint patirà trastorns en el seu desenvolupament emocional i més d’una vegada acabaria cometent suïcidi. La primera preocupació hauria de ser sempre assistir i tractar la víctima enlloc d’ignorar-la com feien sempre.

El segon comentari és que haurien de saber deslligar completament els conceptes de pecat i de crim, que són coses molt diferents. Moralment, l’església pot perdonar qualsevol transgressió, però això no inclou mai protegir de la llei ni ignorar-la. La pedofília no és cap equivocació, sinó una activitat perillosa sortida d’un cervell probablement anormal contra víctimes indefenses i l’estat i la justícia tenen el dret i l’obligació de ficar-s’hi. Un jutge no perdona mai. Cal fer entendre al pecador que un sol acte d’aquesta mena li pot costar anys d’empresonament, entrar al registre de predadors sexuals per tota la vida, tenir fitxa policial, a més de la ruïna econòmica i pèrdua de la seva família i de la seva carrera. Així i tot hi ha qui reincideix. A alguns estats, la tercera vegada resulta en tancament a un manicomi per criminals per tota la vida, sense recurs. Hi ha gent que pateixen de certs trastorns que tenen impulsos tan perillosos que és molt problemàtic deixar-los en llibertat i no hi ha tractament. És el cas dels psicòpates criminals, com són els assassins serials. És un tema molt difícil del que ja es comença a parlar, però la societat te en qualsevol cas dret a ser protegida. No té res a veure amb la doctrina catòlica del penediment, confessió i absolució.

El Vaticà i la Crisi

L’actitud del Vaticà depèn sobretot del Papa. En Carol Wojtyla (Joan Pau II) en principi no en volia saber res i es va limitar a publicar un document dient les coses que tots sabem sense fer res. Les queixes en aquells anys acabaven sempre a la taula del Cardenal Ratzinger, que aviat esdevindria el seu successor. Una comissió nord-americana amb juristes i tones de documentació va anar a Roma i es va passar dies anant d’una oficina a l’altre demanant veure el Cardenal. Al final es van tornar a Chicago. En el moment d’aterrir, van rebre un e-mail anunciant que Ratzinger els rebria immediatament. Es van girar i van tornar a Roma. En Ratzinger els va rebre bé i es va passar molta estona escoltant amb una cara molt seriosa. Només va respondre que tot això li havien explicat a ell de forma molt diferent.

El Cardenal sens dubte va dur el cas a Wojtyla i no sabrem mai com va anar, però no es va prendre cap acció mentre l’escàndol s’anava estenent pels confins de la terra. Ratzinger no havia oblidat mai i un cop Papa va intentar resoldre el conflicte.  Era transparent que part del problema, potser la part principal, eren els Bisbes i va intentar disciplinar-los i enviar ordres. El NO fou un furiós, enrabiat i unànime crit de tota la Cúria. Els bisbes eren intocables (com els membres de la Cúria, molts d’ells amb problemes sexuals propis). El Papa Benet era un home de gran integritat personal però dissortadament un dèbil administrador.

El Cardenal Law, arquebisbe de Boston i responsable de l’inici de la crisi era un home prestigiós que fins i tot havia estat considerat “papable”. Fou la diana i objectiu principal del Fiscal General (Secretari de Justícia) de l’estat de Massachusetts que el va denigrar en una declaració institucional contra ell escrita després del procés de Geoghan. Molts fidels es manifestaven amb cartells a l’exterior de la seva residència i li giraven l’esquena a l’interior de la Catedral quan sortia a fer un sermó. Law es va veure forçat a dimitir i se’n va anar a Roma. Enlloc de ser castigat, va rebre una bona parròquia romana, una residència espectacular i va participar en molts comitès importants. Que jo sàpiga, encara és viu.

En canvi, el Cardenal australià George Pell esdevindria un mal problema pel Papa Francesc, que encara no està resolt.

El paper del Cardenal Pell a Roma

Fa uns mesos un apunt d’aquest blog descrivia els problemes de tota mena existents a la Cúria Vaticana exposats per dos llibres recents. Francesc havia comentat parlant dels llibres que ell ja ho sabia tot el que els autors explicaven. El problema més urgent era el caòtic estat de les finances vaticanes… amb els robatoris que tenen lloc sempre en aquestes situacions. Francesc va buscar un home dur amb coneixements econòmics, capaç de posar-hi ordre i va triar en George Pell. En Pell va esdevenir una mena de Super-ministre d’Economia i Finances i aviat va esdevenir membre clau d’un consell de cardenals que assessora el Sant Pare. Diuen que personalment era un home ben triat pel càrrec. Tenia l’estil dur i autoritari que calia donant ordres a gent de la Cúria, no aguantava ximpleries ni desobediència. Francesc no té l’aparença de ser un home dur i li venia molt bé tenir al costat una persona amb l’estil de Pell dirigint la política com ell volia. En resum, Pell era un home molt poderós en possessió del suport total del pontífex.
Fins que un dia el van obligar a tornar a Austràlia, probablement a ser jutjat.

El Papa i la pedofília

Fins i tot aquest autor es preguntava fa uns mesos com era possible que el Sant Pare posés en un càrrec tan visible i poderós un home que tenia una espasa de Damocles penjant sobre el seu cap. Pell ja havia estat acusat de pedofília ell mateix i d’haver fet possible una llarga sèries d’actes d’aquesta mena comesos per capellans sota la seva jurisdicció. La investigació havia durat  anys i semblava impossible que acabés sense responsabilitzar el Cardenal pels encobriments. Quant a l’acusació de pederàstia personal, es tractava d’un sol cas quan ell era encara un seminarista i les autoritats havien conclòs que el cas no era digne de crèdit i no hi havia proves. Cal tenir en compte que a Austràlia només 25% de la població és catòlica, però que Pell era un home d’anomenada i prestigi considerables. La comissió que ha investigat Pell afirma que un 7% dels capellans catòlics australians són pederastes. Sembla molt alt. No he vist enlloc cap xifra per altres països.
I Francesc no va valorar el perill d’aliar-se tan a fons amb aquest home? I si acabés condemnat i anant a la presó?

El nou Papa va condemnar durament la pederàstia al començament del seu Pontificat, com havien fet els seus dos darrers predecessors i moltes conferències episcopals. No podia ser d’altra manera. El problema era saber què més estaven disposats a fer els autors d’aquests declaracions. En molts casos als EUA el que volien dir era que els Srs Bisbes ja ho havien arreglat tot i ja no calia preocupar-se’n més. Alguna cosa va canviar, però no prou per satisfer els crítics o les associacions de víctimes.

El problema semblava senzill: totes les discussions havien assenyalat que la culpa principal havia estat l’encobriment episcopal. Encara més: com era possible que en un assumpte tan espinós pràcticament totes les diòcesis dels cinc continents haguessin fet el mateix? No hauria pogut ser una instrucció vaticana resultant de la indiferència i menysteniment de l’església vers aquest problema, que molts veien com si fos petit? Qui en tenia la culpa? És sabut que tots els capellans esdevenint bisbes per primera vegada han de fer un curset d’iniciació al Vaticà.  És això el que aprenen?

En Francesc d’entrada ho va tenir molt clar i va crear una Comissió Pontifical sobre la pedofília dirigida específicament als bisbes, que serien disciplinats. I aquí Francesc va topar frontalment i massiva amb tota la Cúria com havia passat al seu predecessor. Ningú podia tocar els bisbes. Això MAI, MAI i MAI. El temps va passar i la nova Comissió Pontifical va deixar d’existir sense haver fet res.
Com s’ho va prendre Francesc? Naturalment, ningú ho sap. Potser va acabar creient que de fet castigar bisbes podria acabar malament. Un indici? Fa poques setmanes fou instal·lat a Xile un nou bisbe antic col·laborador d’un arquebisbe previ de mala memòria completament desprestigiat sobretot pels casos de pedofília. Moltes víctimes es van presentar a la cerimònia cridant dintre la Catedral i girant l’esquena al nou bisbe. Un micròfon indiscret  va enxampar en Francesc parlant amb un altre eclesiàstic mentre mirava un vídeo de l’incident. “Son estúpidos e izquierdistas” va dir.

Afegit:

El Cardenal Pell de 76 anys es va haver de presentar davant el jutge avui dimecres 26 de Juliol (dia local) a Melbourne. Va entrar envoltat per policies d’uniform i advocats. Fou una sessió administrativa de pocs minuts de duració. Es va declarar innocent i el jutge va fixar el començament del procés pel 6 d’octubre. Diaris i TVs de tot el món han anunciat que es presentaran. Fins Octubre!

Joan Gil

Tags: 2, Església catòlica