Els EUA són diferents

Com pot guanyar Facebook milers de milions?

Facebook té en aquests moments 2,2 mil milions de participants registrats per tot el món, que s’acosta al 25% de la humanitat. Probablement la majoria de lectors hi són. És gratis, no obstant l’organització, els empleats i els ordinadors enormes que els cal tenir. Com es fa el miracle de poder oferir això de franc? Tothom pot publicar fotos, enviar felicitacions, aventures sentimentals, discussions… Hi ha usuaris que visiten Facebook dues i tres vegades per dia. I es pensen que no paguen res. També hi ha el moviment #DeleteFacebook, només que donar-se de baixa és difícil i en part impossible.

No hi havia pensat mai fins l’altre dia. Confesso que he escrit una novel·la americana en anglès que serà publicada per una branca d’una gran editorial americana d’aquí molt poques setmanes. De moment la oferiran per llegir només a l’internet i per imprimir en paper i enviar-la a casa només quan algú la compri. Si es vengués bé, potser la podrien oferir a les llibreries. L’altre dia vaig parlar per telèfon amb una dona del marketing. Com us ho fareu per vendre-la? Ningú em coneix. És fàcil, em va aclarir: farem un llistat de problemes, temes, ciutats i coses d’interès que surtin a la novel·la i Facebook i Instagram ens donaran uns 4 milions de persones a tot arreu del món, interessades en algun dels temes i aquests rebran anuncis i ofertes per comprar el llibre. Em donaran un web capaç de vendre i tots els venedors mediàtics americans (Amazon, Kindle, etc) l’oferiran també pel món. I el mateix passarà amb l’ordre de cites on apareixerà la novel·la amb el cercador de Google. Google, com els browsers, també es gratis i també es guanya la vida minant i venent dades d’usuaris. És perfectament legal i és com es fan els anuncis i es promou comerç avui en dia. Trobarem compradors a molts països angloparlants i no angloparlants. A Alemanya compren molts llibres en anglès.

L’any 2017 el Tribunal Federal Suprem va acceptar estudiar una queixa d’un grup d’activistes que exigien prohibir l’accès a les plataformes socials de tots els condemnats per pedofília. Va anar inesperadament. Gairebé tots els nou justícies demanaven que els advocats els expliquessin què és exactament una plataforma social.  Sense saber-ho, no podien prohibir res. Van començar a dir coses quasi poètiques: Facebook és com un dels mercats urbans medievals, un lloc de trobada, un mercat públic, una biblioteca, un estadi… No van aconseguir res. La veritat? Una companyia que de forma solapada extreu dades d’usuaris que no en saben res.

Per descomptat cal pagar molt bé a Facebook i les altres companyies per obtenir aquests serveis derivats de l’espionatge d’usuaris. Facebook i en el fons també les altres companyies mediàtiques estan al negoci de recollir dades sobre els hàbits, interessos i personalitats de la gent, fer fitxers sobre aquests usuaris i vendre’ls molt cars als negociants. Jo visc a Fort Worth, una ciutat texana de 850,000 residents i sovint m’agrada llegir els webs de diaris catalans, alemanys i madrilenys. Quina sorpresa! A vegades aquests webs tenen espais blancs on surten anuncis en anglès de botigues, esdeveniments i restaurants de Fort Worth. Tinc entès que paguen uns cèntims al diari cada vegada que m’ho miro. Altres vegades surten pàgines grans en anglès que impedeixen llegir el diari. El Mundo ho abusa tant que he deixat d’anar-hi. M’han dit que potser no és sempre Facebook qui m‘ha venut. Podria ser Google, un altre browser o fins i tot la companyia que alimenta el meu Wi-Fi. Diuen que per evitar-ho caldria tenir un programa d’encriptació entre el meu ordinador i el Wi-Fi que AVG ofereix. Ni tan sols dintre de casa estem segurs. I en un futur pròxim, potser d’aquí uns mesos, el nou sistema ràpid LTE 5 obrirà un nou paradís a aquesta gent. Ja estan construint torres per tot arreu. I tot això no portarà amagat un perill per a la llibertat individual i política? Arribaran a fer-nos creure el que volen? Zuckenberg diu que la seva companyia promou el diàleg democràtic i l’enteniment. Ai, ai, que fa el contrari per diners.

Abans que el desastre d’Analytica, la deliciosa ignorància política de Zuckerberg ja s’havia manifestat en altres casos. Molts havien notat la quantitat d’anuncis polítics anti-Clinton pagats per agents russos. Recentment un grand jury a petició del fiscal especial Mueller ha inculpat dotze ciutadans russos… i en el document cita 35 vegades contactes sens dubte lucratius amb Facebook.

La propaganda i les Public Relations han evolucionat així i cal acceptar-ho per falta d’alternatives, però oi que fa neguit tenir algú al darrere teu que s’apunta per vendre la informació de tot el que fas? Caldria una mica de regulació.

I els fruits prohibits, Sr Zuckerberg? A Europa la Unió prohibeix a Facebook recollir informació financera o econòmica de gent particular, però als EUA no i ho fan. I les campanyes polítiques electorals americanes on es gasten centenars de milions? Són molt temptadores. No hi ha una mica de rosca per tothom? Sí…

El cas de Cambridge Analytica
És una companyia amb parentiu britànic creada ja fa anys als EUA per un multimilionari ultraconservador i el seu amic Steve Bannon pel propòsit d’influenciar i dirigir l’opinió política nord-americana cap als objectius de la dreta radical. La idea era simple: identificar les opinions de la gent interessada en política i mirar de dirigir-les, per les bones o les dolentes utilitzant mentides, suborns, falses notícies, calúmnies, prostitutes treballant a cambres amb televisió… De moment ningú els ha acusat de ser hackers com ho eren els russos amb objectius similars. En qualsevol cas, Facebook no ha patit cap hacking. Prou que ho preferirien ells. Com que són d’origin britànic, un jutge de Londres ha fet escorcollar la seva seu per saber què fan. Eleccions són sagrades.

Van ser contractats per més de 20 campanyes legítimes als EUA el 2012 (que no se sap si van acceptar el contingut brut o només la manipulació de cervells) inclosa la campanya de reelecció d’Obama.

Hi ha coses difícils d’entendre: A Washington DC hi ha una pizzeria exitosa que  mira d’atreure famílies i nens. Un dia abans de l’elecció algú va veure un dels principals de la campanya Clinton a la botiga menjant pizza. Falsa notícia a les xarxes socials? La Hillary hi tenia un negoci secret de rapte de nens petits que estaven amagats al sòtan de la botiga i es venien a xarxes de pederastes criminals. Li sembla a algun lector que una bestiesa d’aquesta magnitud se la creuria algú? Més de cent mil usuaris s’ho van creure. La pizzeria fou atacada dues vegades per bandes armades que venien a salvar els nens captius. El primer grup volia veure el sòtan, un problema greu perquè la botiga no en tenia cap. Fa poc un home va disparar un rifle a l’exterior. Poden aquestes plataformes i els seus manipuladors fer creure a la gent el que volen? Vigileu, que ja podrien estar a Catalunya. Avui he vist una carta en francès perfecte al web de LeMonde afirmant que l’independentista català Jordi Pujol era culpable del frau més gran de la història de la humanitat. Per sort, un lector havia contestat: Pujol no ha estat mai jutjat ni condemnat per res (i no per falta d’interès) i ell no fou mai independentista sinó que pretenia “encaixar” Catalunya i els espanyols no van voler mai negociar amb ell. Hom pot afirmar quasevol bestiesa i sempre hi ha enemics disposats a creure’s-ho.

A l’inici de la prrsidencial l’any 2016 van ser contractats originalment pel Senador federal Ted Cruz de Texas, un ultrareactionary radical de dretes, poc popular fora de Texas i un ximple molt gran i religiòs hipòcrita(en novembre serà sens dubte reelegit). La campanya es va girar en favor de Trump i Cruz va plegar afegint-se als seus adoradors trumpistes. Igualment Analytica va passar de Cruz a fer campanya a favor de Trump i Steve Bannon va aconseguir finalment entrar al cercle íntim de Trump encetant una lluita electoral contra Hillary Clinton que tothom donava per impossible. Potser seria el moment de dir que és completament impossible determinar els efectes de certes accions sobre el resultat. Qui va ensorrar a Clinton? Els Russos? Analytica? Trump tot sol? Zuckerberg? Cadascú pot pensar com vulgui, però a certs estats Trump va guanyar els vots electorals per la mínima.

El problema de Facebook el va començar Analytica tota sola a una aplicació inofensiva oberta al públic per Amazon. Analytica volia identificar prou radicals de dreta disposats a lluitar per Trump. L’aplicació d’Amazon simplement permetia a gent amb certes habilitats oferir-se a altra gent que les pogués fer servir i calia pagar 1$ per registrar-se. Analytica va demanar voluntaris per un estudi: que la gent omplís un formulari descrivint la seva personalitat dura i opinions per fer feina política. Van rebre unes 270,000 respostes! És extraordinari però no n’hi ha prou per guanyar una elecció federal als EUA.

Aquí és quan Analytica va anar a Facebook amb el fitxer dels 270,000 individus. Com que tots devien ser probablement membres de Facebook, Analytica va demanar de Facebook els noms dels amics dels 270.000 (en general uns cent per persona, sovint amb opinions polítiques similars,que també tenen amicd). Pretenien que els participants identificats Només participarien a un estudi universitari omplint un formulari sobre la seva personalitat. Aviat el llistat va arribat als 50 milions (cinquanta), perquè els amics també tenien amics. Zuckerberg va demanar i obtenir un certificat dient que no volien els noms per res il·legal o polític. Està clar que no. Un empleat d’Analytica ha declarat que estaven sovint en contacte amb els tècnics de Facebook. Més tard, amb sospites d’utilització bruta i il·legal creixents, Zuckerberg va exigir que Analytica esborrés els noms que ell havia facilitat. Li van enviar un document ensenyant una marca x al lloc “esborrats” En Zuckerberg va quedar satisfet. És que guanyava molts diners amb aquests negocis. No tenia cap altra activitat lucrativa. De fet era el seu únic negoci. Si no fes això, que hauria de fer? Hi ha actualment molta gent intentant esborrar el seu nom de Facebook, però resulta que no té res de fàcil. Hi ha qui no es voldria deixar espiar ni que fos gratis. Diuen que és millor visitar Facebook amb l’ordinador o un tablet perquè el sistema funciona sobretot amb telèfons. I que quan hom rep la finestreta dient que una aplicació vol mirar la vostra locació geogràfica, cal respondre fortament NO!!! Però amb això no n’hi ha prou.

Fa molt poc, el Canal independent 4 de la televisió britànica amb ajut del NYTimes i d’un altre periòdic britànic va enviar un home encobert a parlar amb el director d’Analytica, un senyor Nix, presentant-se com un polític de Sri Lanka amb diners que necessitava ajut electoral. Van aconseguir fer un vídeo de l’entrevista amb àudio perfecte que molts hem vist. Deia el Sr Nix, cap de la firma que prometia fer guanyar eleccions que la victòria no té res a veure amb ideals, partits o problemes sinó amb emocions i que les emocions es poden influir. Hom podia inventar històries o fer acusacions falses, o, si no emplear prostitutes ucranianes amb càmeres de televisió, o es podrien retreure coses velles embellides i mal recordades o oferir suborns substancials atractius, etc. Aleshores només calia difondre-ho tot això a persones simpatitzants i blogs polítics.

L’organització havia aconseguit caracteritzar els activistes als seus fitxers en 22 categories i es pensaven que podien predir fàcilment què pensen, de quin partit son i com caldria parlar amb ells per fer-los reaccionar en una direcció. Per exemple, diria jo, fent campanya contra la independència, hom podria exaltar fàcilment amb llenguatge dur i insultant a gent com Boadella o els cridaners amb banderes franquistes, amb els del PP caldria rebaixar una mica el to, amb els del PSOE encara més i amb independentistes caldria expressar sentiment i dolor per la traïció i el desengany. I així es pot guanyar qualsevol elecció, que és una burla i una amenaça a qualsevol forma de democràcia i decència. És il·legal però no tant com la gent decent voldria.

Recordant el 1 Octubre
No tinc cap coneixement que cap d’aquestes tècniques, sovint molt cares, s’hagués utilitzat en aquesta ocasió tan memorable per molts de nosaltres. Però em pregunto coses que caldria discutir. Als EUA professors de política riuen escoltant aquestes revelacions. Ja fa molt de temps que passa i molts ja ho sabien.

Des de fa ja més de tres segles, no obstant les seves petites dimensions, Catalunya ha estat constantment i segueix sent el problema polític més gran i greu de l’estat espanyol sense que Castella hagi renunciat mai a assimilar-nos com a única i exclusiva opció i resolució. Negociar? MAI!!!

La darrera crisi va començar fa 10 anys amb la resolució del TC de la jutgessa Casas en resposta a una demanda de Rajoy presentada per la Sra Santamaría contra la resolució a favor d’un nou Estatut de dos governs, dos parlaments i un referèndum autoritzat. Com Pujol havia intentat abans amb el seu “encaix,” per deu anys tots i cadascun dels governs catalans van intentar negociar a Madrid una sortida amb concessions com havia fet el Canadà amb Québec o després en els nostres dies el Regne Unit amb Escòcia. A Madrid es van negar com de costum. Com pot ignorar un Govern el desig de milions de ciutadans que han sortit al carrer sense oferir una solució?

Quan va arribar l-O, no obstant el suport oficial al caràcter sacrosant de les fronteres, molts polítics a tot el món i molts mitjans de comunicació a tot el món van demanar negociació. En va. Ni abans, ni ara, ni mai.

Què van fer els partits opositors? Davant una crisi tan greu no hauria estat natural i lògic tenir una discussió oberta al Congrés amb diferents propostes? Doncs no: misteriosament els tres partits units, el PP, el PSOE-PSC i C semblen haver evitat o prohibit cap mena de discussió del problema i la història de Catalunya, limitant-se a cridar només a l’unísom i en cor Il·legal i inconstitucional! Una consigna sortida d’algun lloc. Els importava molt això quan a Espanya ja hi ha hagut vuit Constitucions sense comptar la de la República Federal de 1873 i quan un sector públic notable demana la substitució de la de 1978? I quan la resolució del problema belga va exigir sis esmenes constitucionals? No és estrany aquest silenci tan total i aquesta unanimitat dels tres amigos sense discussions ni projecte de resolució, com si estiguessin dirigits?

Joan Gil

Nota Final (18 Abril 2018) Vaig veure alguna hora del testimoni del Sr Zuckerberg davant d’un comitè del Congrés Federal. Ho va fer bé però va patir molt i no va convèncer gens. Aquest senyor no se sap quants milers de milions cobra cada any però Facebook, no pas ell, li paga 8.5 milions per seguretat personal i ús lliure d’un avió. 90% dels seus ingressos venen de la venda a companyies comercials de la informació derivada del seu espionatge de tots els usuaris. Una periodista del NYTimes que fa cròniques socials s´hi va apuntar fa uns anys. Sense escriure-hi mai res va triar (i esborrar més tard) 6 o 7 amics. Va exigir veure la seva fitxa i resulta que havia estat reportada a companyies comercials cinc-centes vegades. I el cas de Cambridge Analytica? Una equivocació? De debò Zuckerberg no sabia que era una companyia de política bruta? Quants milions va cobrar? Va intentar un procés contra el Guardian al Regne Unit per evitar que el cas es fes públic i s’oposa a molts projectes de llei per protegir els drets dels usuaris.

Molta gent fa notar que Facebook no hauria d’utilitzar dades personals sense permís explícit de l’usuari i que si en fa diners publicant informacions privades hauria de compartir-los amb els usuaris. Diuen que és poc probable que el Congrés faci lleis anti-Facebook aviat però el cas serà recordat. Esborrar-se no és fàcil (perquè?) però hom recomana esborrar totes les entrades i materials deixant la fitxa buida. Si no, cal resignar-se a que un senyor segueixi guanyant milers de milions espiant-nos i molestant-nos