Els EUA són diferents

Els relats històrics com el que és presentat aquí poden ser interessants i fins i tot divertits i sovint hi apareixen participants inesperats, sobretot al segle XV, temps inicial de la Renaixença.  Vet aquí quė feia el nou rei de la Casa castellaníssima dels membres de la casa  governant dels nous Trastàmara i dintre de quin conflicte s’hi trobava el Rei de la corona d’Aragó. En Joan II havia nascut com molts altres recents Trastàmares a Medina de Campo. El seu germà gran, Alfons V el Magnànim havia estat coronat rei però tenia una ambició curiosa i va informar a tothom que havia decidit marxar a Itàlia per sempre més i que nomenava regent el seu germà Joan. Va pujar a un veixell i va marxar sense tornar mai. Els Trastàmares, els nous reis, eren ambiciosos. En Joan havia estat casat i tingut fills amb la Reina Blanca de Navarra, un d’ells el Príncep de Viana, Carles. Quan Blanca es va morir va deixar la corona al seu vidu i també a Carles de Viana, també fill de la reina moribunda  amb el marit Joan i aquí va començar el drama perquè el Rei Joan i la seva nova muller, la Reina Juana Enríquez ja tenien nous fills, entre ells el preciós boi Fernandito. Important? Sí, sabent que aquesta criatura entraria als llibres amb el nom de Ferran el Catòlic, que tota Europa coneixeria. I el Rei volia que aquest nen petit i no pas el Príncep de Viana, havia d’esdevenir (de moment) Rei d’Aragó, de Navarra i Comte de Barcelona, cosa que el rei absolutament volia enlloc del seu primer fill Carles de Viana. I personalment per a ell mateix què desitjava Joan II?  Volia també ser rei de Castella, a més de preservar la Corona d’Aragó, cosa que només el seu fillet Fernando  atansaria molts anys després del seu matrimoni amb Isabel de Castella.

El metge jueu de Lleida que ho va resoldre tot.

En Joan II estava desesperat per la seva ceguera per les cataractes pràcticament final que cap metge sabia com tractar. Després d’informar-se tant com va poder, li van dir que hi havia un metge jueu a Lleida que sabia com tractar la seguesa. La tècnica que havia après sigui dels llibres o un altre metge havia estat introduïda per un metge persa a un llibre de medicina antic però molt important. La tècnica desesperada semblava una bogeria. Calia introduir una eina o ganivet al nas i usar-lo tallant la barrera cap a l’ull des de l’interior del nas, mirant d’entrar al bloc ocular i treient  fora les lents oculars cegues que impedien la visió. Això era tot.

El metge se les sabia totes però li feia una por terrible fer una operació tan perillosa amb el rei  o sigui que va voler agrair la visita però sense fer res. Ah, no, no. Ningú diu que no al rei. Ell li donaria monedes d’or per la feina, però tot seguit a treballar. El metge va veure que no hi havia res a fer, va acceptar i posar-se en contacte amb un rabí local per fer les pregàries i estudis de les dates i festivitats millors i va triar un dia. L’operació fou practicada a un sol ull i el rei es va recuperar immediatament saltant d’alegria. El metge va rebre l’or promès advertint al Rei que no operaria en cap cas al segon ull, tant si el malalt ho volia com si no, i es va tornar a Lleida. Poc temps després, com era d’esperar, va rebre l’ordre de tornar immediatament i operar el segon ull. Com no podia ignorar una ordre tan clara i li oferien més diners, va acceptar. Increïble com algú pot trobar, la segona operació fou igualment exitosa. Joan II estava boig d’alegria i va tornar a dirigir els seus exèrcit i estudiar els seus plànols.

La mort del Príncep de Viana i la bona sort del seu pare, el Rei

EN Carles de Viana, primer fill de Joan II i la seva primera dona Blanca era un home poc competent o llest que va atiar i conduir malament guerres contra el seu pare sobretot a Navarra perquè no volia ser substituīt com a rei pel seu petit germà l’infant Fernando. Va haver de fugir a molts llocs i al final va decidir anar a Nàpols, Itália a visitar el seu oncle Alfons, encara rei legítim de la Corona d’Aragó que aviat es va morir deixant-ho tot a un altre fill  que tambė tenia a Nàpols. En Carles se’n va tornar anar i va acabar a Barcelona no obstant les idees de violència política. El seu pare Juan II el va tornar a enxampar i emprissonar a Saragossa fins que els Catalans el van tornar a convėncer. El Príncep as va retirar, però després de tot el que havia passat la  població barcelonina estava disposada a saludar-lo entusiàsticament com a príncep hereu, a qui voldrien veure de rei.  No seria així. El Príncep Carles de Viana, probable hereu legítim del tron, paseguit i maleït pel seu pare el Rei, va morir bastant sobtadament a Barcelona d’una malaltia pulmonar sobtada (no pas assassinat com deien alguns). El dolor a la ciutat fou extraordinari. El seu taüt fou dut a la gran sala medieval que s’obre a la plaça del rei, i estava envoltat de cavallers i guerrers, fins i tot amb cavalls i genets armats, com si estiguessin encara a l’Edat Mitja.

La guerra s’acostava, amb topades i insults freqüents. Ni la Reina Juana Enríquez ni el petit Fernando podien evitar-ho. Havien arribat a Barcelona per residir-hi perquè la Generalitat exigia que el Rei o un familiar seu havia de residir sempre a Barcelona. El dia de l’arribada, no estava gens clar que les portes de la muralla estiguessin  obertes i es van haver de refugiar a un monestir que hi havia al carrer Valldoncella, en aquells temps encara fora de les muralles. A l’interior de Barcelona gent mig boja havien determinat que en Carles era un sant que havia pujat al cel i  atorgava miracles. Es pensaven que a Roma estaven a punt de canonitzar-lo. Tant anant pel carrer com  envolvant el sarcòfeg  a la catedral havien robat del mort robes i coses de  de tela com si fossin relíquies i quan la Reina Juana va arribar amb el nen Fernando de 9 anys, es va negar a oferir cap mena de veneració o respecte al sarcòfeg de Sant Carles.

La situació al govern de la Generalitat i el nom de partits i demandes, detencions i execucions estava conduïnt a un final bèl·lic molt dolent.  Hi participaven tots els partits i tendències, hi havia por d’assassinats. Sembla que el primer dia de la guerra la Reina el va passar a la ciutat però al segon va fugir cap a Girona a esperar la primera embestida de l’exèrcit de la Generalitat. Obrint la guerra un exèrcit de la Generalitat va assetjar el fort prop de Catedral que tenia dues muralles però no van poder passar de la primera. La Reina buscava desesperada el seu fillet Fernando. El va trobar a l‘exterior mirant-s‘ho tot amb gran interès. El seu destí era guanyar una guerra contra Portugal per fer Reina la Isabel, conquerir Granada, descobrir Amèrica, guanyar petites guerres a Itàlia i ai las, l‘expulsió dels Jueus.

Potser s’interessa algun lector pel català com parlaven en algun moment de conciliació el Príncep de Viana i son Pare el Rei?  Vet aquí:  “Senyor, perdonaume, que jo vul esmenar e esser fill obedient”
“Si tum fas fetes de fill, you fare fets de bon pare” La guerra que acabaria causant l’ensorrament de Catalunya com a potência política i comercial havia començat.

Joan Gil

Tags: FErran el Catòlic, Generalitat, Guerra Civil 1462, JOan II Rei d’Aragó, Reina Joana

QUI ERA HUGO CHÀVEZ. Contrast amb el seu successor

Un dia memorable per Veneçuela: aquell 5 de Març de 2004 el militar Hugo Chávez va jurar finalment el càrrec de President. Tota  l’esquerra sudamericana va alborar un nou futur. Aquest home fou un polític molt notable que havia estudiat amb horror el destí dels  veneçolans pobres entre els quals havia sortit. Chàvez era un militar de carrera molt interessat en el joc d’escacs i el passat històric del seu pais, protagonitzat per l’heroi de la lluita per la llibertat contra Espanya, Simón Bolívar,  del qual es conservava l’espasa i altres records. Arribaria en Chávez a afegir el now missatge  “República Bolivariana”? Doncs sí. El seu Vice-President, el successor anomenat Nicolàs Maduro fent el contrari que després de la mort el  substituiria, ho va fer gairebé tot malament, fins arribar a esdevenir un dictador cruel, corrupte i criminal.  No obstant en el moment de la mort en Chávez el va nomenar successor seu (potser l’error més gran que va cometre).

Per tota la seva vida, en Chàvez va saber destacar a tot arreu i va arribar com a militar de grau mitjà a l’extrem d’organitzar una sublevació per replaçar l’ordre existent en 1994. Va fallar i Chávez fou empresonat fins 1998 quan va sortir de la presó a continuar la lluita per la pròxima presidència i la realització dels seus somnis. L’èxit s’acostava malgrat l’empresonament. Va aconseguir fer un Referèndum Presidencial en 2004.

El gran moment de Chávez en un breu time d’enorme prosperitat gràcies al petroli fou la designació d’obres i organitzacions al Nord del Pais al llarg de la costa, on la població estava patint gran pobresa i discriminació a diferència dels residents de Caracas que s’ho passaven molt millor. Cal dir que mentre van durar, les obres del Nord van ser un èxit magnífic, i la població va acabar adorant Chávez i el seu socialsme. Com sap tothom, molts pocs èxits duren per sempre i Chàvez va patir al final de la seva vida una crisi econòmica greu que va aturar en sec moltes coses…fins la seva malaltia i mort (quan tot va empitjorar).  Chàvez s’havia fet molt amic d’en Fidel Castro i a Cuba, que visitava sovint i on el drama de la seva mort va començar amb un tumor abdominal mai ben identificat, probablement del colon. Fou operat a Cuba, va rebre quimoteràpia i es va declarar falsament guarit per poc temps, morint probablement aviat a Caracas (hi ha qui creu que fou Havana) el 5 de Març  de 2013, aniverstari de la seva presa de poder i només a l’edat de 58 anys. Una empleada de la seva oficina l’havia trobat plorant desconsoladament damunt la seva taula. Li va explicar “M’estic morint tan aviat i no tinc cap successor preparat a substitur-me”. En Chàvez ho entenia tot i en això tenia moltíssima raó.

Una cosa molt notable era la filosofia de govern de Chàvez. Un dia le havien preguntat en públic si ell era socialista o comunista “Res dels dos” responguè. A ell,no l’interessaven llibres ni teories. Tot el que volia era ajudar a la gent que ho necessitava tan bé com es pogués i prou. No obstant, seguia un nombre de principis importants, sobretot contra el neoliberalisme una teoria de la dreta que sembla afavorir la llibertat individual però accepting també el poder del govern d’intervenir. En canvi, Chàvez acceptava obstant el control governamental dels recursos fonamentals com ara el petroli al seu país. També condemnava pràcticament tota la conducta econòmica dels EUA i en canvi semblava acceptar la propietat mixta del govern i inversors. Ell condemnava  fortament la pivatització d’empreses d’interès públic, tant com la desregularització dels mercats i sobretot qualsevol forma d’individualisme que per ell era la font de la pobresa i la injustícia. Així it tot, hom troba una certa complexitat amb contradictions que deixa, com queda dit, una barreja ideològica dintre del neoliberalisme. En Chàvez volia construir una economia nova i complexa, alternativa, basada en democràcia participant, cooperació Sud-Americana i més intervenció del Govern. També cal nomenar molt favorablement “missions” per proveir atenció sanitària, menjar i educació a tothom. Tot plegat, una barreja molt gran i complexa amb continguts molt diferents sortits de la boca d’un home molt autoritari. No obstant, ell va aconseguir una certa unficació d’ideologia i solidaritat llatino-americana. S’hi podria escriure un llibre molt llarg.

Sobre NICOLÀS MADURO. Un successor molt dolent.

És probablement un home més complicat que admirable. Va començar la seva vida com conductor d’autobús i líder unionista pujant aviat a càrrercs  polítics com ara Ambaixador, Ministre d’Afers Estrangers, president de l’Assemblea Nacional, Vice-President, President i actualmeng resident d’una presó americana a Brooklyn. Fou en Chàvez qui el va fer entrar en la recta final, potser veient-lo en el camí d’un alumne prometedor que li feia promeses, una equivocació greu.

En Maduro va pujar al poder enmig d’una crisi econòmica feta més greu pel bloqueig nord-americà, cada dia més dur, que Maduro apart del suport cubà no tenia gairebé res per combatre. El seu poble patia molt i el govern no podia fer gran cosa. Hi va haver una crisi horrible que va enfortir molt els seus enemics que a més amb el sistema de Chàvez permetien aconseguir sempre la majoria parlamentària i podien molestar però no destituir  al President. Així passarien anys. En Maduro era vist com un dictador cruel i perillòs, sempre envoltat per una guàrdia de seguretat cubana de franc, que ell pagava pels militars com pels mestres cubans amb petroli gratis. Què faran ara els cubans? Finalment, comptant que la  primera elecció de Maduro fou legítima però ni la segona ni la tercera, que eren estafes molt grolleres i transparents.

Hi ha la qüestió de si dirigia o no, com sempre deia Donald Trump, les organitzacions criminals de droguistes que repartirien cocaïna als americans. Cal afegir que la cocaïna ha perdut sens dubte popularitatal EUA. A molts ens sembla que la participació de Maduro en aquest negoci seria més que probable, però que sembla que el govern americà exagera el paper de la cocaïna i la mortalitat atribuïdaa la  participació de Maduro. Ja se les arreglaran quan els advocats comencin a parlar en públic durant el procés de Maduro malgrat la falta d’interés. El President americà actual havia ofert en cartells 25 milions de dòlars a qui donés informació sobre com detenir a Maduro. La detenció de la muller pels militars americans que havien entrat després de matar a trets uns 40 militars cubans de guàrdia a l’exterior del dormitori sembla exagerada. Ja s’ho faran. És transparent que els EUA han  violat lleis internacionals, però pel Sr Maduro poca gent s’interessarà.

========================================

PS. Considereu si us plau que vull afegir una cosa que no té absolutament res a veure amb Veneçuela sinó només amb la República Dominicana, governada per molts anys per un ex-militar corrupte i sense escrúpuls anomenat Rafael Leónidas Trujillo who ruled el país from 1930 until 1961. La capital es feia dir “Ciudad Trujillo” en lloc de Santo Domingo com ara i sempre s’ha dit. En Trujillo, un home força competent en negocis, els va estendre per tota la  RD, fins l’extrem d’esdevenir quasi propietary de tot. Va visitar el seu col·lega Francisco Franco i fins i tot Barcelona on tenia atracat un petit veixell de guerra de propietat seva i li van regalar un cotxe de la Hispano Suiza fet al barri de Sant Andreu. I com va acabar? L ’home, ja vellet, mantenia pel seu esbarjo una casa de nenes jovenetes que anava a visitar secretament a les afores de la “Ciudad Trujillo” molts vespres sense escorta. Un vespre, la CIA, farta de les queixes contra aquest home arribades sota la pressió de governants i funcionaris estrangers, va reunir un equip de quatre tiradors experts al voltant de la carretera on esperaven el retorn del senyor Trujilllo amb un sol xòfer. Així va morir. Darrera  pregunta: qui i com va trobar el cadàver?  Tota la policia i exèrcit van trigar més d’un dia. On estava?  El van trobar: cobert, sota  una pila d’escombreries. Una cita final sovint repetida per Trujillo? Li sabia greu ser poc important al món per haver nascut a un país tan insignificant com the República Dominicana. Si ell fos un Nord-Americà, seria molt més important.

Joan Gil

Tags: Esquerra Americana, Hugo Chavez, Nicolàs Maduro, Relacions amb Cuba