22 nov. 2025
Fi de la Tragèdia Ukraïnesa?
Ara fa més de dos anys un mal dia el President Biden, ja coneixedor de la invasió Russa a Ucraïna va performar molt enrabiat per a tots els videovidents comercials una verdadera dansa del terror, maleïnt al Presiden Putin i amanaçant-lo amb greus sancions i càstics tant a ell Putin, com al seu Estat i conciutadans, anunciant la derrota total i inevitable de Rússia. El que seguir fou més inesperat i inevitable. Putin de fet va manar la invasió pel seu exèrcit de tota Ukraïna, que ell veia com una simple regió de l’Estat Rus. Va acabar no obstant amb la quasi total desfeta i humiliant quasi fugida de l’exèrcit Rus, possiblement degut a l’entrenament intensiu per mesos amb ús de coets oferit per la OTAN que els Russos semblen haver menystingut, però estaven a punt d’aprendre. La pròxima etapa fou el lliurement de grans quantitats de coets de la més alta qualitat lliurats tant per Ukraïna al el seu exèrcit ja entrenat lo bé per’exèrcit nord-americà de Biden com pels països i diners de la NATO.
La informació prèvia que va precedir al desastre tan horrible que s’acostava, causat per la topada de Rússia amb Ukraïna considerada com una vulgar dependència Russa, sublevada amb ajut de l’OTAN i els EU, en gran part en mans del nou President Volodymyr Zelensky, un Ukraïnés de religió jueva però poc interessat, de parla Russa com tota la família i ben introduït al món dels negocis i afers finacials addicionals, com tots els homes poderosos. Era un petit actor, productor i a vegades director de teatre i cinema, molt popular a Rússia gràcies a les pel·lícules exitoses que havia fet, naturalment en Rus, i que sovint anava de vacances com altra gent a la península de Crimea. Zelinsky era un home obert i amistós que es pensava que parlant sempre es resolvien tots els conflicts, que ell es trobaria amb Putin i tot s’arreglaria. Sí que en va tenir l’oportunitat abans de la invasió, però Putin ni tan sols va discutir res amb Zelensky sinó que, molt molest, li va retreure que Ucraïna era territori rus i que les. proves documentals eren més que suficients. I que els seus escrits ja publicaven les proves! Putin no va discutir res, i Zelynsky, ja esverat, va tornar a casa.La tragèdia tan gran que seguiria va costar la vida o l’exili a milions d’éssers humans, homes, dones i nens, que van haver de patir fred i privacions i temor a seva extinció. És evident que molts o tot els lectors faran responsable de tot a Putin. I sens dubte ell fou el responsable màxim. Però quin paper va jugar l‘OTAN en aquesta història? Ells es van passant prop de tres anys regalant i finançant nous i més mortal coets de llargària cada dia més llarga i més destructius a l’exèrcit de Zelensky que els esperava tots i sempre buscava diners per comprar-ne més… i seguir causant la mort de gent innocent.
El President TRUMP digué ahir en públic que cada dia unes 400-500 persones de cada bàndol moren a les trinxeres. Sembla exagerat com moltes altres coses que diu però criden l‘atenció. Perquè passa aquesta atrocitat? Es pensava la gent que de debò moririen defensant l’honor, la llibertat i la indepència del seu país?. Es pensava quelcom que era possible guanyar la guerra a Rússia? Parlaven la gent de l’OTAN les different possibilitats, potser fins i tot una reconciliació? No, només parlen d’obtenir més diners per comprar o finançar nous coets· I van començar a exigir de cada país pagaments superiors. I la seva gent, sens dubte triada o aprovada pels EUA, guanyave accès a les millons emissions de TV per presentar discussions al públic, però només sobre els coets antirussos tan bons que tenien.més diners per reforçar totes les l’inies de defensa i les despesase individuals tant si ei recipient volia com si no. És potser una nova forma de democracia? Seran la guerra i les lluites entre nacions el futur de la humanitat?Cal fomentar encara més la producció d’armes cada dia més perilloses? Com sortirien d’aquestes competicions els nord-americans, xinesos i russos? Diuen que aquestes potències disposen d’arnes teledirigides capaces de destruir d’un sol cop grans ciutats.
Joan Gil
No hi ha resposta