Els EUA són diferents

Fa una setmana, l’equip “Commanders” de la capital dels Estats Units es va presentar a Madrid a fer una exhibició (de futbol dolent i perdedor contra un equip tan modest com Miami). Cal recordar que als EUA la paraula “football” es refereix exclusivament al futbol com fan equips com ara els Commanders, mentre que el nostre futbol es diu “soccer” tret de l’Anglès. Aquest football consisteix en veure com un equip amb jugadors vestits com si anessin a la lluna aconsegeix prendre la pilota a l’adversari utilitzant col·lectivament l’equip, les mans, les tirades per terra, les piles de jugadors. Utilitzen un baló en forma de meló inflat amb aire i poden jugar amb les mans, els peus, el cap o tot el cos (hi ha regles). Guanya qui aconsigueix ficar la pilota més sovint darrere la línia terminal de l’altre. Si l’equip que acaba de llençar la pilota la perd a un adversari, aquest té el dret d’atacar enlloc de l’equip perdedor i esdevé atacant, que és exactament allò que passa sempre als Commanders i per això perden tots els partits. Aconseguir-ho dona 6 punts però si un xut additional entra a la “porteria” és un punt extra i l’acció és un “touchdown” Per un xut sense touchdown dirigit a la “porteria” es guanyen 3 punts. El partit dura molta estona degut als aturs després de les topades freqüents de molts jugadors. Aquest futbol ha esdevingut el primer esport dels EUA, relegant el béisbol a segona plaça. I el bàsquet a tercera.

I qui són els Commanders (“Comandants” en Català)? Esportivament, fins ara no són gran cosa, perquè deixen caure a terra en mans de l’elenemic moltes pilotes que haurien hagut de ser seves. A Madid fou la 5na vegada consecutiva on rebien per haver perdut massa pilotes. Van tornar als EUA amb 5 derrotes per recollir aviat a casa la sisena (i potser avui la setena, qui sap). Ui, si el Barça fes el mateix!

La qüestió del nom potser és interessant, perquè és nou. Abans es deien “Red Skins”, Pels Rojes de Washington, que va durar molts anys ignorant les protestes de tots els indígenes locals i allunyats, que trovaven el nom insultant i ofensiu. Després de moltes protestes i articles de diari, un nou propietari va accedir a obrir el tema parlant amb tothom. Va acceptar al final el nom Commanders, Comandants en català, potser perquè agradava als molts militars que tenim aquí. El nom ha estat ben triat i molt acceptat. Sembla que els indis han quedat satisfets. L’equip segueix jugant a un estadi petit i dolent a un suburbi de Washington, ja a l’estat veí de Maryland (on aquest veí jambé resideix) Estan a punt que construir un nou estadi ja dintre del Districte de Washington, que trigarà 3-4 anys. En Donald Trump ja ha anunciat que l’estadi s’anomenarà “Estadi Donald J Trump”. Potser caldria recordar que l’estat veí de Virgínia va intentar desesperadament rebre i construir el nou estadi. Fins i tot va arribar al límit de prometre una nova línia del metro de Washington que hauria arribat fins la porta del no estadi! Cal recordar que els equips juguen sota la direcció d’una assemblea de propietaris que poden manar com vulguin i no estan sujectes a cap autoritat superior o política. Hi ha guanyador amb copa cada temporada (el “Superbowl”) però no hi ha descensos perquè l’organització està tancada. çSovint els equips són propietat individual d’algun senyor molt ric.

PERSONALMENT aquest joc no m’ha agradat mai. El meu problema pitjor és que és violent i demana topades individuals i aggressions que poden ser greus, i ho són. Prefereixo sempre el “baseball”, béisbol, d’origen local, sense joc violent o només molt rarement un jugador és ferit per una pilota. Però molts juguen amb un casc molt bo.

Joan Gil

Tags: American Football, commanders, Washington DC

Ara fa més de dos anys un mal dia el President Biden, ja coneixedor de la invasió Russa a Ucraïna va performar molt enrabiat per a tots els videovidents comercials una verdadera dansa del terror, maleïnt al Presiden Putin i amanaçant-lo amb greus sancions i càstics tant a ell Putin, com al seu Estat i conciutadans, anunciant la derrota total i inevitable de Rússia. El que seguir fou més inesperat i inevitable. Putin de fet va manar la invasió pel seu exèrcit de tota Ukraïna, que ell veia com una simple regió de l’Estat Rus. Va acabar no obstant amb  la quasi total desfeta i humiliant quasi fugida de l’exèrcit Rus, possiblement degut a l’entrenament intensiu per mesos amb ús de  coets oferit per la OTAN que els Russos semblen haver menystingut, però estaven a punt d’aprendre. La pròxima etapa fou el lliurement de grans quantitats de coets de la més alta qualitat lliurats tant per Ukraïna  al el seu exèrcit ja entrenat lo bé per’exèrcit nord-americà de Biden com pels països i diners de la NATO.

La informació prèvia que va precedir al desastre tan horrible que s’acostava, causat per la topada de Rússia amb Ukraïna considerada com una vulgar dependència Russa, sublevada amb ajut de l’OTAN i els EU, en gran part en mans del nou President Volodymyr Zelensky, un Ukraïnés de religió jueva però poc interessat, de parla Russa com tota la família i ben introduït al món dels negocis i afers finacials addicionals, com tots els homes poderosos. Era un petit actor, productor i a vegades director de teatre i cinema, molt popular a Rússia gràcies a les pel·lícules exitoses que havia fet, naturalment en Rus, i que sovint anava de vacances com altra gent a la península de Crimea.  Zelinsky era un home obert i amistós que es pensava que parlant  sempre es resolvien tots els conflicts, que ell es trobaria  amb Putin i tot s’arreglaria. Sí que en va tenir l’oportunitat abans de la invasió, però Putin ni tan sols va  discutir res amb Zelensky sinó que, molt molest, li va retreure que Ucraïna era territori rus i que les. proves documentals eren més que suficients. I que els seus escrits ja publicaven les proves! Putin no va discutir res, i Zelynsky, ja esverat, va tornar a casa.La tragèdia tan gran que seguiria va costar la vida o l’exili a milions d’éssers humans, homes, dones i nens, que van haver de patir fred i privacions i temor a seva extinció.  És evident que molts o tot els lectors  faran responsable de tot a Putin. I sens dubte ell fou el responsable màxim. Però quin paper va jugar l‘OTAN en aquesta història? Ells es van passant prop de tres anys regalant i finançant nous i més mortal coets de llargària cada dia més llarga i més destructius  a l’exèrcit  de Zelensky que els esperava tots i sempre buscava diners per comprar-ne més… i seguir causant la mort de gent innocent.

El President TRUMP digué ahir en públic que cada dia unes 400-500 persones de cada bàndol moren a les trinxeres. Sembla exagerat com moltes altres coses que diu però criden l‘atenció. Perquè passa aquesta atrocitat? Es pensava la gent que de debò moririen defensant l’honor, la llibertat i la indepència del seu país?. Es pensava quelcom que era possible guanyar la guerra a Rússia? Parlaven la  gent de l’OTAN les different possibilitats, potser fins i tot una reconciliació? No, només parlen d’obtenir més diners per comprar o finançar  nous  coets· I van començar a exigir de cada país pagaments superiors. I la seva gent, sens dubte triada o aprovada pels EUA, guanyave accès a les millons emissions de TV per presentar discussions al públic, però només sobre els coets antirussos tan bons que tenien.més diners per reforçar totes les  l’inies de defensa i les despesase individuals tant si ei recipient volia com si no. És potser una nova forma de democracia? Seran la guerra i les lluites entre nacions el futur de la humanitat?Cal fomentar encara més la producció d’armes cada dia més perilloses? Com sortirien d’aquestes competicions els nord-americans, xinesos i russos? Diuen que aquestes potències disposen d’arnes teledirigides capaces de destruir d’un sol cop grans ciutats.

Joan Gil

Tags: Guerra d’Ukraïna, NATO, Pres. zelinsky, Putin

Abans de començar, allò que segueix no té res a veure amb Catalunya o l’Estat perquè fa molts anys que  no hi visc i les coses a vegades poden ser diferents. El tema de la lluita entre el sector riquíssm i el des pobres ja ha estat tractat i discutit per revistes i polítics. Considereu sisplau la feina dels líders progressistes com sobretot  als EUA Alexandria Osorio-Cortez (1989) , representant de Queens a la Cambra Federal Baixa i  el seu amic Senador per Vermont Bernie Sanders (1941), que van per Amèrica fent discursos molt progressivs a sales que esgoten les entrades. Vist com estan les coses la inclinació del moviment no és seguir cap Partit (els Demòcrates estan destroçats amb poques esperances i els Republicans han esdevingut titelles de Trump)  sinò tractar d’analitzar com semblen estar pel món, sobre tot als meus EUA, les relacions entre el gran capital, cada dia més fort i poderós, i la classe obrera, que no té els mitjans de viure, com ells voldrien amb dona i fills, amb el menjar que els agradés, el pagament assequible del lloguer d’una  residència escaient, dret a vacances i viatges, una bona escola pels nens, protecció en cas de malaltia, retirament garantit, sovint un mitjà de transport com potser un  automòbil. Si hom fa una una enquesta, quants respondrien favorablement a totes questes condicions de vida? I quants han trobat un partit liberal que ho ofereixi de forma credible? Tots es limiten a dir que la situació econòmica millorarà o soprenentment que ja està millorant, que és veritat només pels més rics. La veritat és que el món demòcrata nord-america està dividit entre rics i pobres, amb els rics al poder i els més pobres pating amb poques esperances i augmentant en nombre. El problema ja ha s’ha discutit en diverses formes entre els polítics i pensadors del país. Hom voldria. saber què fer, sense violència, per arreglar-ho. Ho tolerarà el món dels oligarques?

Als Estats Units i a algun altre país dotzenes de Caps d’Empresa cobren milions de $ o € (des de 1 fins arribant a més de $20 per la seva feina) És això just i acceptable? Per descomptat el Director d’una empresa exitosa té dret a cobrar un sou mol més alt que el dels treballadors, però és que no hi ha límits raonables o regles? Quan jo era petit vaig sentir a la ràdio un directiu d’una cooperativa vantant-se que al negoci, ningú cobrava més de 12 vegades el mínim. Molts trobem que això s’hauria d’estudiar i regular, i que sense aquest esforç la pau social i el liberalisme estan en greu perill. No pot continuar per sempre. Sortirà al món liberal algú capaç d’intentar una solució? Hi ha molta gent i no sols els petits grups socialistes que queden que se n’ha adonat, però contronten  una realitat inexorable (apart de la resistència dels poderosos): la classe obrera tria preferentment partits d’extrema dreta abans dels democràtics d’esquerra. Proba contundent: l’Alemanya Nazi de Hitler. Aquest futur dictador havia observat de jove el  poble que volia dominar i entès bé els desitjos multitudinaris d’una vida millor i un entusiasme  patriòtic que faltava amb enemics interns ben definits (jueus i socialistes) que caldria eliminar. La vida que el nou règim va oferir fou meravellosa: millores en tot, gran centres de vacances al país, sobretot a les platges—sempre amb vigilància política-, un veixell enorme que portava turistes treballadors de vacances per tota Europa, un auto, el VW promès (però no lliurat) a tothom. I quan Hitler va declarar la guerra, una fe ben apresa a l’escola per la pàtria i superoritat alemanya. Els obrers alemanys del temps van guanyar moltíssim… fins ser destruïts al final del règim. El liberalisme democràtic amb el seu model econòmic frou introduït amb gran èxit pels EUA. Va resultar que el model polític feixista de dictador suprem únic i obediència total acabava malament.

L’altre dia vaig veure un programa molt intessant a la Televisió Pública Nordamericana, una companyia de tele lliure impossible de dominar. Transmitien un extraordinari documental llarg i complexe del feixisme alemany anual el del passat (ja descogut gairebé en tot excepte potser en el seu antisemitisme criminal) comparat amb els grups i partits feixistes emergint en l’actualitat. Feia por mirar-s’ho sense sentir horror. Després van passar a enseyar i discutir la l’AfD (Aliança per Alemanya), el partit feixista alemany, que sembla imparable i molt amenaçador. Sembla mentida com parlaven i en quin entusiasme (o por) eren rebuts. Tenen dues figures importants, un home que fou perseguit pel Govern per parlar massa fort del nazisme i una dona que és la candidata acrtual a Primera Ministra Federal i m’estalvio intencionalment els noms. Un, no obstant vull repetir: Elon Musk, el trilionai. Es va dirigir a una sessió important per televisió i oh sorpresa! Aquest senyor parla sense llegir en alemany  ingairebé de forma perfecte un text llerg llargs en llenguatge clarament favorable a l’AfD. Tindran diners.

El reportatge va acabar amb una revisió terroritzant dels grups neofeixistes europeus, des d’Italia i Hongria a Suècia. Amics, penseu-vos-ho bé abans de votar.

Joan Gil

Tags: A Osorio-Cortez, DEMOCRÀ++, Democracia, General, Liberalisme, Lluita de classes