10 nov. 2025
L’Hora Difícil del Liberalisme (Democràcia) Polític
Abans de començar, allò que segueix no té res a veure amb Catalunya o l’Estat perquè fa molts anys que no hi visc i les coses a vegades poden ser diferents. El tema de la lluita entre el sector riquíssm i el des pobres ja ha estat tractat i discutit per revistes i polítics. Considereu sisplau la feina dels liders progressistes com sobretot Alexandria Osorio-Cortez (1989) , representant de Queens i el seu amic Senador per Vermont Bernie Sanders (1941), que van per Amèrica fent discursos molt progressivs a sales que esgoten les entrades.
La inclinació del seu moviment no és seguir cap Partit (els demòcrates estan destroçats amb poques esperances) sinó que tracten d’’analitzar com semblen estar pel món, sobre tot als meus EUA, les relacions entre el gran capital, cada dia més fort i poderós, i la classe obrera, que no té els mitjans de viure, com ells voldrien amb dona i fills, amb el menjar que els agradés, el pagament assequible del lloguer d’una residència escaient, dret a vacances i viatges, una bona escola pels nens, protecció en cas de malaltia, retirament garantit, sovint un mitjà de transport com potser un automòbil. Si hom fa una una enquesta, quants respondrien favorablement a totes questes condicions de vida? I quants han trobat un partit liberal que ho ofereixi de forma credible? Tots es limiten a dir que la situació econòmica millorarà o soprenentment que ja està millorant, que és veritat només pels més rics. El problema ja ha aparegut en diverses formes entre els polítics i pensadors del país. El problema és saber què fer, sense violència, per arreglar-ho.
Alsl Estats Units i a algun altre país dotzenes de Caps d’Empresa cobren milions de $ o € (des de 1 fins més 20) per la seva feina. És això just i acceptable? Per descomptat el Director d’una empresa exitosa té dret a cobrar un sou mol més alt que el dels treballadors, però noés que no hi ha límits raonables o regles? Quan jo era petit vaig sentir a la ràdio un directiu d’una cooperativa vantant-se que al negoci, ningú cobrava més de 12 vegades el màxim. Molts trobem que això s’hauria d’estudiar i regular, i que sense aquest esforç la pau social i el liberalisme estan en greu perill. No pot continuar per sempre. Sortirà al món liberal algú capaç d’intentar una solució? Hi ha molta gent i no sols els petits grups socialistes que queden que se n’ha adonat, però contronten una realitat inexorable (apart de la resistència dels poderosos): la classe obrera tria preferentment partits d’extrema dreta abans dels democràtics d’esquerra. Proba contundent: l’Alemanya Nazi de Hitler. Aquest futur dictador havia observat de jove el poble que volia dominar i entès bé els desitjos multitudinaris d’una vida millor i un entusiasme patriòtic que faltava amb enemics interns ben definits (jueus i socialistes) que caldria eliminar. La vida que el nou règim va oferir fou meravellosa: millores en tot, gran centres de vacances al país, sobretot a les platges—sempre amb vigilància política-, un veixell enorme que portava turistes treballadors de vacances per tota Europa, un auto, el VW promès (però no lliurat) a tothom. I quan Hitler va declarar la guerra, una fe ben apresa a l’escola per la pàtria i superoritat alemanya. Els obrers alemanys del temps van guanyar moltíssim… fins ser destruïts al final del règim. El liberalisme democràtic amb el seu model econòmic frou introduït amb gran èxit pels EUA. Va resultar que el model polític feixista de dictador suprem únic i obediència total acabava malament.
L’altre dia vaig veure un programa molt intessant a la Televisió Pública Nordamericana, una companyia de tele lliure impossible de dominar. Transmitien un extraordinari documental llarg i complexe del feixisme alemany anual el del passat (ja descogut gairebé en tot excepte potser en el seu antisemitisme criminal) comparat amb els grups i partits feixistes emergint en l’actualitat. Feia por mirar-s’ho sense sentir horror. Després van passar a enseyar i discutir la l’AfD (Aliança per Alemanya), el partit feixista alemany, que sembla imparable i molt amenaçador. Sembla mentida com parlaven i en quin entusiasme (o por) eren rebuts. Tenen dues figures importants, un home que fou perseguit pel Govern per parlar massa fort del nazisme i una dona que és la candidata acrtual a Primera Ministra Federal i m’estalvio intencionalment els noms. Un, no obstant vull repetir: Elon Musk, el trilionai. Es va dirigir a una sessió important per televisió i oh sorpresa! Aquest senyor parla sense llegir en alemany ingairebé de forma perfecte un text llerg llargs en llenguatge clarament favorable a l’AfD. Tindran diners.
El reportatge va acabar amb una revisió terroritzant dels grups neofeixistes europeus, des d’Italia i Hongria a Suècia. Amics, penseu-vos-ho bé abans de votar.
Joan Gil