Els EUA són diferents

Una de les moltes diferències entre els sistemes americà i europeu es la fixació en temps de la durada del nou President i del Congrés. A Europa estem acostumats a veure destituïts  governs que s’han ficat en un embolic i han de convocar noves eleccions. A més el sistema europeu generalment permet un nombre de partits. Res d’això passa a Amèrica, on els terminis han estat fixos i intocables  des del dia de 1787 quan la Constitució Federal fou aprovada (ha estat l’objecte de 27 esmenes, que ara semblarien  impossibles). Deu ser un récord mundial. En aquest temps hi ha hagut sempre cada quatre anys una elecció presidencial i del Congrés (cada dos anys) a tots els Estats, sense interrupcions, tant en la guerra com en la pau. Hi havia hagut una mena de Constitució prèvia que havia proclamat les 13 províncies que havien guanyat la Revolució i la guerra antimonàrquica, com Estats independents lligats només per una mena de trobada anual d’amics sense obligacions a Nova York. El sistema satisfeia molts desitjos però fou una catàstrofe que calia substituir. Els EUA haurien esdevengut un grup de nacions com a Sud-amèrica. En la nova Constitució, els nous Estats serien co-sobirans però ja no independents. Les dues Cambres del Congrés  tenen també un termini fixe de només dos anys per a la Cambra (Baixa) de Representants més una renovació cada dos anys del termini total de 6 anys del 33%  de Senadors (la tercera part dels 100 que hi ha). Les Cambres prèvies segueixen al poder i són  jurades i substituïdes pels nous el 3 de Gener després de l’elecció al congrés i el President comença els deus quatre anys el 20 de Gener. Res d’això es pot canviar. El sistema afavoreix el bipartidisme. Hi ha hagut al passat altres partits capaços d’obtenir alguns vots electorals però han durat poc. En canvi el Partit Republicà fundat per Abraham Lincoln (ara tornat anti-liberal per Trump) i el Partit Demòcrata d’Andrew Jackson segueixen en vida. Però després del resultat de la darrera elecció, moltes coses estan passant a ca’l Demòcrates. Què és la Democràcia? Perquè aquesta puntada de peu després de prop de mig segle de millors resultats? En tenen la culpa els Progressius culpables d’haver fundat un Grup progressista i haver imposat moltes coses a Joe Biden (grup basat en el Senador Bernie Sanders-que s’autoanomena Socialista i els Representats encapçalats per la Porto-riquenya de Queens Alexandria Ocasio-Cortés)?  El cas tenia relativa similitud amb el de Pedro Sánchez  i l’independentisme per raons diferents. Molts demòcrates en parlen amb odi i és evident que els progres no van guanyar res a l’elecció. El Partit Demòcrata no havia estat mai progressiu, sinó liberal mes o menys centrista, a favor del creixement capitalista que portaria progrés i felicitat a tothom. En Biden, un home de dretes bastant reaccionari fou forçat a seguir-los en un moment. Tot el que buscaven era millorar les condicions de vida de les capes baixes de la societat (seguiu llegint).

Ha quedat unificat l’estat Nord-americà?  Hom diria que no i caldria témer un conflicte social potencialment molt greu. Diuen que la societat actual consisteix en un 40% de gent  que viuen bé i un 60% que té problemes arribant a fins de mes, comprant menjar, pagant la targeta de crèdit, pagant el lloguer o la hippteca,  pagant despeses exorbitants a la consulta d’un metge o la farmàcia. Allò que no tenim aquí des de fa anys és atur, que sovint és inferior al 4% des de fa anys. El Govern Federal va introduir fa anys un sou mínim de $7.25/hora i el Congrés s’ha negat sempre  a millorar-lo, no obstant que fa difícil viure i alimentar una família. La llei del mínim federal no prohibeix ni als estats ni a les ciutats introduir-ne un altre de millor i de fet a molts llocs es cobren com a mínim $15 i ara fins i tot a bones feines $20 o més. No obstant, el mínim federal subsisteix generalment encara a estats pobres o agrícoles. Per sobreviure, potser cal rebre contribucions benèfiques. És un crim intentar millorar aquesta situació, com volen els progressistes?

I cal parlar també de l’altre 40% de la població. Inclou al capdemunt de tot els consellers  delegats i propietaris que cobren molt més d’un milió de $ a l’any. El director general d’una firma que em paga a mi una renda guanya un sou d’una mica més de 16 milions a l’any i es queixa que la companyia no guanya prou i ha de fer coses per fer-la rentable, com ara introduir noves deduccions. Perquè s’hauria de queixar ningú si ja en reben prou? Els seus 16 milions (que aquest any probablement augmentaran) no es poden tocar i la companyia troba formes de fer deduccions als petits clients per financiar els diversos sous de molts milions a tota l’administració. Tireu endavant i n’hi ha de molt pitjors i extrems que passen dels 20-25  milions de $ a l’any, fins arribar a Elon Musk amb els seus 500 milions. Com gosaria ningú posar en dubte el sou o els drets dels empleats?  Els que manen es pensen que l’objectiu de la companyia que dirigeixen és només guanyar diners i no es preocupen dels empleats (sempre que sigui possible substituir-los pel mateix salari). Elon Musk ja diu que cal acomiadar en l’acte qualsevol treballador que faci una vaga. No hi ha ni ombra de solidaritat social ni decència, perque aquesta gent, per molt que la llei els empari, no tenen dret a fer el mal que estan fent.

Això naturalment no són sols els membres del 40 % que viuen bé o decentment, sinó que el grup inclou molta gent molt per damunt del $7.50 i inclou tota una escala de sous. El salari mig d’un metge és al voltant dels $ 300-350,000, una infermera diplomada guanya uns $90,000 i hi ha les assistentes auxiliars que ajuden al metge a veure malalts i poden escriure receptes, que cada dia n’hi ha més, que passen molt dels $100,000. Hom podria anar per totes les professions i veure el mateix: hi ha molts empleats que es guanyen bé o molt bé la vida i després van baixant a nivells molt modestos, on troben problemes amb vacances, el lloguer o compra de la casa o el pis, grans despeses inesperades, l’educació dels nens a bones universitats, i altres coses. Ja no són rics.

La separació entre el 40% benestant i el 60% que no n’és està augmentant degut probablement  a l’agressivitat creixent dels grans milionaris que estan concentrant a les seves butxaques els diners que serien necessaris per assegurar la pau social, perquè fa encara relativament pocs anys, la gran majoria del poble americà vivia molt bé i el nivell de vida era envejat per tot el món.  Aquesta situació en els ulls de molts observadors podria ser el pitjor problema patit pels EUA avui en dia, la causa verdadera de la victòria trumpista i no es pot trobar ningú que vulgui o sàpiga fer res per millorar-la. El Partit Demòcrata és més aviat el dels super-rics però amb certa consideració humanitària. Els Republicans acaben de guanyar alineant-se  incondicionalment darrere els rics pero fent promeses de millores i felicitat al 60% més pobre que s’ho ha cregut.

L’afinitat entre els grups treballadors i l’extrema dreta és ben coneguda i rarament discutida. Ja va passar amb Hitler i Mussolini i ara es reprodueix a molts països benestants a Europa, igual que amb en Trump. Qui es recorda de la doctrina i les esperances del socialisme? On ens durà tot això? Coneix algú la resposta? Com acabarem?

Tornant a la infortunada Kamala Harris. Què li va passar? L’electorat nord-americà, a un país amb més de 330,000 milions de residents, inclou molts grups socials que sovint viuen barrejats però són molt diferents. Comencem amb els anomenats Hispans, o Latinos o Latinx o com el lector vulgui. Van votar en grans percentatges CONTRA la Sra Harris i esdevingueren els més notables fent-ho. En Trump seguia insultant els nous immigrants, sovint sud-americans, que serien tots lladres, violadors,  presidiaris fugits, negociants de drogues… Trump afegia sempre l’absurditat verdaderament absurda que en Biden els deixava entrar (van ser uns 4 milions el darrer any) per fer-los votar contra Trump. One even does not know how to respondre, there are no words. Això seria completament impossible! Però Trump ho repetia cada dia. Vaig veure un periodista que preguntava a un mexicà d’origen nacional i votant si no se sentia solidari amb la gent que Trump insultava i volia deportar massivament. El mexicà va riure, tocant-se la pell de la cara i respongué “Nosaltres tenim la cara molt dura i sabem com arreglar i aguantar-ho tot.” La Sra Harris no era una dona dura que parlés tan clarament com en Trump. Amb els negres Americans de naixement va passar una cosa semblant: la majoria van votar per Trump.

I els religiosos, sobretot de l’església baptista del Sud? Massivament a favor de Trump, no obstant que sigui un pecador tan evident. També agraïen molt a Déu que l’hagués salvat durant l’atemptat. I els musulmans? Van van rebre la Harris a Michigan on n’hi ha un mig milió, amb gran alegria i saluts amistosos, però tots van votar contra ella per Biden i l’horror de Gaza. I les dones, sempre tan entusiastes per la lluita a favor de la llibertat sexual i dels drets de les dones? Que els lectors es preparin que hi ha curves: la Tamala va treure molts menys vots que amb Biden o la primera elecció de Trump i fins i tot Obama. La gent pobre, els que segons la candidate s’ajudarien i estimarien mutuament i obtindrien millors sous lluitant amb solidaritat amb la seva Presidenta? Van anar a votar? No conec cap informació. I els sindicats, que Trump odia tant? No està gens clar. Hi va haver molts pocs que es declaressin per Harris.

Perquè va passar tot això? En gran part fou la falta i ambicions absurdes de Joe Biden. S‘ho­ mereixia la candidata que anava pel món predicant solidaritat, família, respecte als veïns, lluita per un futur i un clima millor? Una dona que sempre reia i mai insultava, que havia guanyat l’única disputa contra Trump? A més a més, com es van poder equivocar tants pollsters que donaven l’elecció per empatada? Em recorda una escena familar amb un fillet petit que té lloc a una casa a Catalunya. El nen té una pilota i de sobte pregunta: “Avi, que podria ser jo jugador del Barça quan sigui gran?” I l’avi, somrient, respon que sí,  que ell serà un gran jugador. El que molts votants treballadors volen és un home fort i dur que prometeixi coses clares i realitzables. I potser no era temps encara per tenir una Presidenta, una dona tan fluixa. Però la gent va passar-s’ho bé anant als seus mítings, veient-la i sentint-la parlar. Res més.

Joan Gil

Aquest any, a diferència de temps passats, la majoria de periodistes catalans han donat bones descripcions de la situació electoral, tan diferent que a vegades és difícil d’entendre per a estrangers. Imagineu-vos, una Constitució del segle XVIII! A diferència de l’espanyola, a la secció 8 del primer article trobareu un llistat de les coses encarregades i permeses al Congrés (la Unió), inclós crear una Capital. Les altres coses no citades pertanyen als Estats i no poden ser tocades per la Unió (Govern Federal) però la secció 10 de l’article 1 llista certes coses prohibides als Estats.  És el contrari de les Constitucions espanyoles que donen de mala gana el llistat de coses que els estats poden fer, sota l’autoritat suprema de Madrid. L’article II s’ocupa en detall de l’elecció i funcions Presidencials. Diu que els Estats hauran de triar delegats que votaran amb paperetes per un candidat (fent una reunió un dia al seu propi Estat). L’Estat recolliria i sumaria el total d’aquestes paperetes transmetent-les (en els nostres dies el Dia de Reis) al Congrés de la Unió reunit sota la presidència de l’encara Vicepresident. Aquest senyor comptarà els vots no obstant que tothom ha conegut el resultat per moltes setmanes  i com a Vice encara en funcions proclamarà qui és el nou President. És interessant de recordar aquest procediment perquè impulsats per l’advocat i ex-alcalde Rudi Giuliani, alternatius  personatges s’havien presentat aviat farà 4 anys a la sala del Senat amb llistes falses dels seus Estats diferents de les oficials que  haurien re-elegit Trump. Va fallar nomes perquè  el Vicepresident Mike Pence, no obstant la pressió i amenaces de Trump, com a home clau, era un individu honrat i s’hi va negar. Hauria estat un cop d’estat. Costa entendre per què Trump per aquest intent criminal i i per l’assalt al Capitoli no està encara a la presó. En Giuliani en canvi ho ha pagat molt car, en Trump no. El vot, que no s’ha d’entendre del tot com un vot federal, que no ha existit mai (no n’hi ha hagut mai cap) sinó com un vot conjunt de 50 Estats diferents, que han d’organitzar i finalitzar per ordre de la Unió i la Constitució una votació per triar un President el mateix dia cada 4 anys, i s’ha fet des del primer dia després d’aprovar la Constitució sense fallides. La data està identificada com el primer dimarts de Novembre, excepte quan el primer cau el dia 1. En aquest cas  el vot s’endarreria fins al 8 de Novembre. I com el vot és un esdeveniment estatal, cada Estat ho organitza com vol: seguint igual com abans, estenent el dret al vot per correu sense demanar justificacions, les bústies d’acer vigilades escampades per la ciutat i obertes 24 hores, vots anticipats (en algun lloc, dos mesos, en altres només setmanes o dies, en altres només el dia final. Les bústies d’acer obertes al públic amb setmanes o dos mesos d’anticipació semblen ser molt populars, perquè cada dos anys se’n veuen mes. En qualsevol cas, el dia d’avui, una data abans de la final, ja hem votat per diversos mitjans uns 76 milions de ciutadans. La papereta es rep per correu i és la mateixa  que hom utilitza pel vot postal, només  que a diferència de Correus no aquí no hi ha horaris, ni cal pagar per segells (a algun Estat com Texas), ni fer cues i hom pot votat les 24 hores dels 7 o 30 dies. Al meu Estat, el votant rep com resposta i confirmació dos e-mails: el primer reconeixent que la papereta ha estat rebuda i el segon anunciant que ha estat comptada.

Això del 76 milions de vots avançats ha preocupat molta gent, potser sobretot als pronosticadors: és molt més de la meitat resultant de qualsevol vot en anys previs. Si això vol dir, com sembla, que gent nova ha votat abans, els estimats recents fallen, perquè l’enquesta la fan sempre només amb gent coneguda d’haver votat previament, mai amb gent que no voten.  Les enquestes  semblaven molt clares:  hi havia un grup de trumpistes, la majoria gent pobre i poc educada i un grup favorable de Harris, al qual els votants sempre declaraven que tenien por de les barbaritats, historial i amenaces trumpistes. Al mig hi havia un grup relativament petit de gent que no havien triat encara,  els independents que potser votaran o no votaran demà. Naturalment, tots els analistes (que són molts) parlaven d’un empat, un cop amb la Harris un punt endavant o un punt endarrere, que no és sòlid. Què  farien els Independents? I sobretot, que faran els que no havien votat mai?

GRUPS IMPORTANTS

Els candidats tenen a la seva disposició un exèrcit de professionals del vot molt competents i cars que ho saben analitzar tot i s’interessen moltíssim pels grups, including la forma i contingut com cal parlar o fer anuncis televisius per arribar a interessar-los. Un cas esdevingut famós es el dels Musulmans a l’Estat de Michigan, uns 500,000, que són la majoria a molts llocs els quals juren que mai votaran per la Kamala Harris perquè en Biden ha  permès i  ajudat el  seu Bibi Netanyahu amb armes que només els EUA tenen i milers de milions de $ per cometre més assassinats barbàrics i horribles de Gazans i Libanesos. Pràcticament cap musulmà vol votar per Harris, la qual s’ha trobat en un conflicte impossible, sota l’autoritat de Biden que ella no volia posar en dubte. Ara bé,  cal recordar que Trump odiava i insultava els Musulmans i de fet va intentar prohibir la seva immigració als EUA. Votarien por la Sra Harris o el Sr Trump els Musulmans? No, de cap maners. Potser es quedarien a casa o triarien un tercer partit sense possibilitats, però mai la Kamala o Trump.

Les dones són un grup interessantíssim. Tot va començar amb l’absurda prohibició de l’avortament després que Trump aconseguís per casualitat nomenar tres Justícies poc coneguts per cobrir tres places vacants amb gent que no necessitem per res de bo al Tribunal Suprem. Per molts anys gairebé tot els Republicans elegits o en posicions dominants  havien exigit que l’avortament s’havia de prohibir, sense matisos, però una sentència del Suprem de feia 30 o 40 anys declarava l’avortament com un dret individual de cada dona.. El nou Suprem trumpista, enmig de l’horror majoritari, va declarar que només els Estats tenien el dret a permetre o prohibir avortaments quan i com volguessin si volien, però  el Suprem previ feia molts anys havia decidit que incloïen drets fonamentals de la dona que semblaven protegits per la Constitució i ara quedaven greument violats per la nova gent. Els Parlaments estatals, sobretot a cert Estats interiors,  estan sempre dominats pels republicans que sembla que es van pensar en aquest cas  que les dones eren seves i que obeïrien tota mena de bestieses. Aviat la Radio i TV van començar a explicar coses que passaven, sobretot a Texas. Diguem que una senyora embarassada té una hemorràgia i va al seu metge que decideix si el fetus segueix viu o no. Ara això es consideraria un intent d’avortament il·legal i cal tornar a casa a veure com acaba. Res de fer legrats. La prohibició s’estenia a greus malformacions fetals, una crueltat, van intentar prohibir el medicament que fa avortar (un jutge el va tornar a permetre), van començar a vigilar les dones que anaven a altres Estats per un avortament, exigint interrogacions policials,  prohibicions de viatge i càstigs. Darrerament estan intentant obtenir una història clínica completa de dones que han marxat a un altre Estat on es tolera aquest crim. En el primer moment després de l’infame sentència del Suprem a Texas algú va proposar 90 (noranta) anys de presó a qualsevol persona participant o assistint en qualsevol forma en un avortament (metge, marit, germana, conductor de cotxe). I moltes coses més, totes absurdes i que violaven drets fonamentals de les dones. Els partidaris de l’avortament no imposen res a ningú, però els enemics sí que prohibeixen coses personals íntimes i amenacen amb càstigs i presó a moltes dones. En en molts casos fins i tot han prohibit la terminació a una dona patint  una de certes malalties que amenacen l’embarassada de mort sense avortament Mai, sense excepcions. A algun lloc van declarar que el fetus ja és un home i matar-lo és un assassinat castigat amb presó per vida. Si la dona es mor per manca de tractament, és la voluntat del Cel (cosa que hom podria dir de tots els malalts). I els metges i l’Hospital viuen espantats amb por d’acabar empresonats a uns quants Estats. Els Republicans es pensaven que era un dia de glòria, però cal imaginar la seva sorpresa quan les enquestes van ensenyar que 55% de tots els homes Americans i gairebé 70% de totes les dones afavorien l’avortament voluntari decidit per elles. Fou un cop duríssim per als Republicans, una pífia inconcebible, que els Demòcrates  encara estan aprofitant molt i  han permès fer perdre molts escons a la dreta. Una cosa es clara: es una violació greu dels drets individuals de les dones que semblen quedar sotmeses a la voluntat de certs homes casats o no, i no sols en la seva vida privada. La Kamala està aprofitant-se’n molt i en parla a molts discursos i anuncis de TV. Ningú te dret a disposar què han de fer les dones amb el seu cos. Es un problema greu per Trump, que no sap com parlar-ne. Quants avortaments deu haver pagat ell? A mi em sap greu que el Partit Republicà fou fundat per Abraham Lincoln. Per alliberar esclaus, no pas per controlar què poden fer les dones.

Les dones formen actualment un grup majoritari molt gran i digne de confiança dintre el seguici de la Sra Harris. En canvi tots els homes d’Amèrica donen una majoria similar a Trump. Qui guanyara? Allò que passa es que moltes dones no van a votar. La majoria de les dones és considerable, però aniran a votar?

I l’economia? És un verdader problema. Trump acusa en Biden d’haver-ho empitjorat tot, cosa que no és veritat. La inflació fou una gran desgràcia que es va estendre pel món i ningú pot dir que fos la culpa de Biden. Però tal com ho veu molta gent, la darrera Administració sempre té la culpa de qualsevol cosa que hagi passat recentment i no hi ha forma d’explicar el contrari a ningú. Biden va augmentar els sous però la inflació no es va aturar i els americans pobres van acabar pitjor (I hi ha actualment certes pujades de sou resultant de vagues importants amb demandes de 40 o 50% que ho empitjoraran tot). Dintre del mateix capítol hi ha també, aquí com a Catalunya, el problema del preu del lloguer i compra-venda d’habitatges. Pel que veig, el problema es idèntic, sempre amarg i no cal explicar-ho. Ha esdevingut un problema greu per la Sra Harris, que no en té cap culpa però Trump segueix amartellant-ho amb èxit i és sens dubte un problema.

Finalment, cal considerar el cas de la immigració un-regulada, sense visat. És una cosa commovedora molt difícil de resoldre. Probablement cap lector ho faria. El seu origín cobreix gran part del món, no sols (ni majoritàriament) Mèxic, inclosos asiàtics. Les famílies ho venen tot i surten junts, pare i mare amb nens,  exposant-se a robatoris, mals tractes, segrestament i violació de les dones (sovint compren anticonceptius a farmàcies mexicanes), expulsió sense diners, violència i mort, nens desemparats. Tot això perquè no podien viure o no els deixaven viure on van néixer i preferien conscientment jugar-s’ho tot en una aventura dubtosa i molt perillosa. Prou que deuen saber que Trump els tracta a tots de lladres, violadors, assassins, fugitius de la presó, negociants de drogues… Tots. El govern rarament publica el nombre de gent admesa. He llegit a una font seriosa que és molt variable però l’any passat va arribar probablement a 4,000,000 acceptats provisionalment (que probablement no aniran mai a un jutge per fer-ho legal) amb altres 4,000,000 expulsats mes enllà de la frontera. En Trump repeteix constantment amb èxit que la Kamala havia estat “el czar de la immigració” que és completament fals. Al començament del seu termini en Biden li va manar anar a Amèrica Central a parlar amb els governs i veure si es podria atreure fàbriques, que va resultar que no i ella va veure la frontera mexicana només  una vegada. La resta ho feia Biden tot sol, i ell tampoc tenia ni idea de què fer. Qui podria? Amb crueltat com Trump? En Trump ho vol arreglar tancant la frontera amb una muralla per sempre (com s’ha fet a certes fronteres europees) i deportant milions d’il·legals. I potser faria patir als nens com va fer la primera vegada. No agradarà a ningú. Caldria admetre que l’emigració cap a nou territoris és un fenòmen de causes greus i duradores i que no s’acabarà. Hi vol fer alguna cosa algun govern?

Les esglésies evangèliques són un cas especial encara que el nombre de creients sigui relativament baix. En Trump fa teatre quan es troba amb algun i és literalment adorat per aquestes comunitats (no se sap perquè). L’altre dia vaig veure com ell deia que s’havia salvat de l’intent d’assassinat per un noi per miracle gràcies a la protecció divina i va obrir els braços mirant al cel com fent una pregària d’accions de gràcia. Amb aquest grup no hi ha res a fer. Fa poc el seu shop va vendre bíblies per fer diners. Aquest home que sempre insulta i amenaça a tothom amb un passat tan horrorós  podria ser religiós? I una església l’admet?

La qüestió final dels immigrants nacionalitzats latinx (sud-americans) o porto-riquenys (que són tots ciutanans i tenen sempre el dret venir or marxar-se o votar tant com vulguin) es resoldria fent-los votar, que en general és dificil. Tenen una mala opinió de governs en general i no volen preocupar-se’n. Aquest any la Sra Harris també ha intentat lluitar pel seu vot. Un esdeveniment inesperat fou l’altre l’insult abominable d’un suposat còmic a Puerto Rico des de Nova York’s Madison Square Garden (una bassa d’escombreres flotant anomenada Puerto Rico). Fou una badada inconcebible dels treballadors de Trump, però la majoria d’entreteniments que van seguir també van usar termes ofensius contra els latinx) i Trump no sembla haver-se molestat massa. Després d’un huracà durant el seu termini, ell va trigar temps per anar   a la illa i es va queixar de tot sense prometre res. Va parlar a una sala d’un magatzem on va descobrir piles de paper higiènic i va divertir-se llençant-les al públic davant les càmeres de TV. El partit Demòcrata va activar-se, però a quin efecte si aquests no voten i ja coneixen prou en Trump?

PUNT FINAL

Demà  al mati obriran les urnes per darrera vegada. Les bústies públiques s’hauran de tancar i la resta de mitjans pelmvot s’hauran de tancar també a les 8 del vespre, i aleshores que? Hi ha molta angoixa circulant pel país. El resultat no serà conegut al vespre, sinó com diuen potser el dijous o divendres venidors. Parts de la situació estan clares, altres gens. Cada estat te un diferent nombre d’elegits demà per votar què cal enviar a Washington pel dia de Reis. El mínim són tres vots: un per cada Senador (o sigui 2 per cada Estat), un altre pel Representant o representants a la Cambra baixa, que depèn de la població. Al final com a mínim tots els Estats tenen dret almenys a tres vots. El nombre més gran del total de 538 electors  a la Unió en Estats grans (en cal 270 per guanyar) són Califòrnia, on n’hi ha 54 (!) i Texas amb 40. Amb el mínim de tres n’hi ha uns poquets com Wyoming o Providence. En realitat hi ha també tres vots que no provenen d’un estat sinó de la capital, Washington DC. Washington té uns 750,000 residents majoritàriament negres,i  com que no és un estat només  té dret a una alcaldessa sempre sota la vigilància i autoritat del Congrés dels EUA. The washingtònians han intentat guanyar la condició d’Estat moltes vegades, cosa que sembla que només fa riure als Congressistes, però fa anys van veure que no estava bé que Washington malgrat ser la capital no pogués votar i els van autoritzar a fer-ho amb el mínim nombre de tres vots electorals. O sigui que hi ha 50 estats + 1 votant.

Hom veu fàcilment molts núvols foscos a l’exterior. Els Republicans de Trump ja han declarat que si Trump torna a perdre serà sempre  per un joc brut dels Demòcrates i aquesta vegada no ho toleraran. En aquest moment ja hi ha 90 (noranta) demandes judicials exigint una supervisió local del vot sota la direcció d’un jutge. A un Estat han intentat fer una llei que dos Representants estatals havien de comptar els vots personalment a mà. Els treballadors dels centres estan preocupats. En Trump i els seus segueixen repetint una atrocitat fenomenal: que Biden permet als immigrants entrar per fer-los votar il·legalment contra ell. És absurd i estúpid. És dificilíssim deixar votar a un non-ciutadà i tots els dirigents del sistema de la votació a cada Estat  (que són sempre els Secretaris d’Estat dels diferent Estats, sovint Republicans) coincideixen en afirmar  que és TOTALMENT impossible deixar votar als no-ciutadans. Tenen moltíssims ordinadors que han reforçat i enxampen i empresonen en l’acte a qualsevol que ho intenti. Si algú ho intenta sobretot en eleccions locals, crearia potser 1 o 2 o 3 casos entre milions de vots. Res d’això preocupa a Trump. Seria un altre frau. Ell no pot perdre. Molts governadors han activat gent d’emergència  com ara soldats de la Guàrdia Nacional mig amagats (per ara). Normalment els Guàrdies Nacionals viuen a casa seva i només es presenten quan el Governador els crida.

A la majoria dels Estats (50+1) la situació és clara i els pronosticadors saben qui guanyara i per quant. A Nova York o Illinois o Califòrnia guanyen sempre els Demòcrates, a Texas els Republicans i amb això hom podria anunciar el resultat. El que passa es que hi ha també un grup de set Estats bastant grans on els dos candidats estan empatats i són les proverbials agulles d’una escala: Arizona, Carolina del Nord, Geòrgia, Michigan, Nevada, Pensilvania, i Wisconsin. Es aquí on s’acabara l’Elecció.

Hi ha una companyia d’informació que aquest autor sempre ha respectat moltíssim que és la BBC original britànica. Ho hauria de dir? He sentit amb les propis orelles com dos comentadors feien Trump el guanyador. Jo voldria simplement respondre que això no s’ha acabat, que hi ha altres possibilitats, que ja es veurà dintre d’un parell de dies i que l’esperança que tots tenim no la perdrem insobreviurà, perquè sinó, podria haver violència i patiríem molt no sols nosaltres sinó gran part del món.

Un salut optimista però preocupat. Quan jo era petit en un cas així duríem espelmes a Santa Llúcia a la Catedral.

Joan Gil

Tags: Donald Trump, Eleccio de President, Kamala Harris