Els EUA són diferents

Malgrat petites diferències regionals, els quatre noms del títol (DANA, Huracà, Tifó, Cicló) designen la mateixa tragèdia de la natura, però apareixen al món amb gran diferència de freqüència. Probablement és la Xina qui  més sovint pateix d’huracans, però aquí, els EUA com Mèxic i les illes Caribenyes (com la pobre Cuba) son sobretot els espais on huracans es presenten  mes sovint. En qualsevol cas, la illa de Taiwan està patint també un huracà molt greu ara mateix.
No hi ha cap defensa de cap mena contra un huracà, que és literalment un fenomen planetari intocable, però tenint la informació que un està en camí i a punt d’arribar (informació que ningú va rebre a València) hi ha dues coses molt útils que es poden i cal fer: 1)  avisar a temps a tothom que un d’aquests desastres s’acosta implacablement i 2) protegir la població (i evacuar quan cal) per limitar tant com es pugui el nombre de víctimes i reduir la destrossa que en resultarà. Aquestes dues coses, que no semblen haver existit al País Valencià estan molt ben desenvolupades als Estats Units des de fa anys, amb investigació molt avençada gràcies a dues organitzacions federals: 1) la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) en càrrec de la vigilància del temps en totes les formes i detalls i té un Centre Nacional dels Huracans, a més de fer tots els resums meteorològics diaris que surten als diaris, la radio i la TV. La Administració Central (que és l’adreça postal) està oficialment a Washington DC, però en realitat a Silver Spring, el suburbi de Washington a l’estat de Maryland on jo visc. Tenen dividit el país en regions i mantenen centres de treball amb laboratoris, especialistes i científics famosos a tot el país. 2) la FEMA, la branca del Departament de Seguretat Nacional amb els empleats, maquinàries i diners necessaris per presentar-se en l’acte per endavant a qualsevol lloc on hi hagi o estigués a punt de passar qualsevol desgràcia i mirar d’ajudar. Els recents huracans Milton i Helene a la Florida i Carolina del Nord van fer mal molt similar a la DANA, i van acabar amb grans danys materials i mínimes pèrdues humanes, moltes menys que en temps antics gràcies  sens dubte a la vigilància i ciència de la NOAA. La FEMA sap com organitzar refugis amb llits, evacuar gent massa exposada, repartir aigua i menjar, treballar en les runes netejant-les, enviar als Hospitals els malalts i ferits,  pagar necessitats immediates, muntar cases temporals, si cal al final adquirir en propietat cases destrossades sense remei dels damnificats i pagar alguns diners a totes les víctimes. Els treballadors de FEMA saben fer de tot, però si cal, el Governador pot mobilitzar  la Guàrdia Nacional sota les seves ordres i enviar soldats a ajudar en la neteja. És trist i preocupant que no sembli que la Unió Europea tingui res d’això perquè la natura seguirà causant desastres. Hom podria dir que tot això és massa car per un estat amb pocs huracans, però n’hi ha molts més a la Unió Europea.

COM ES FORMA UN HURACÀ

Huracans gairebé només existeixen a l’hemisferi nord de la terra (de l’equador fins el Pol Nord) amb una petita excepció per uns quants que rarament poden escapar de l’equador cap al Sud. Hi ha grans diferències geogràfiques en la seva freqüència. La majoria dels huracans arriben començant potser el Juny (rarament) i acabant al voltant de Nadal (excepte quan ignorant la regla es formen fora del període, perquè la Natura fa com vol). Que el lector imagini mentalment com la Terra gira al voltant dels seu eix 24 hores mentre es desplaça al voltant del Sol en un cicle de 365 dies i cal pensar en l’efecte que desencadenen els raigs i la calor solar sobre l’atmosfera gasosa que il.luminen i escalfen i la superfície terrestre del planeta, sobretot en certs temps com ara. Principalment en aquesta època de l’any hi ha una porció de la superfície de gasos que rep un escalfament excessiu que estarà a l’arrel d’un nou huracà. L’aire en contacte amb aquest escalfament pot esdevenir massa calent i alçar-se de la terra i creant al lloc evacuat una àrea de pressió massa baixa que s’alça cap amunt com un vàcuum atraient  l’aire i la humiditat de tot l’espai envoltant, menys escalfat, on aviat apareixen núvols que es troben i penetren fent pinya dintre la zona de depressió. Amb això la irregularitat tropical prèvia, que és molt freqüent, ja ha esdevingut oficialment  una depressió tropical i es la porta oberta per crear un nou huracà. Cal afegir, no obstant, que aquesta evolució  descrita més amunt passa molt sovint i la majoria d’aquestes depressions desapareixen totes soles (excepte les que no desapareixen, com passa sempre). L’origen ha tingut lloc en general damunt de l’equador, més o menys. Ara la depressió ha de començar la cursa i pujada cap al nord. De quina manera això s’aconsegueix ha estat discutit sovint per molts científics però hi ha una llei descrita el segle XVIII que no és possible discutir. És evident que la Terra es gira a la mateixa velocitat tant a l’equador com al Pol Nord, però la llargària de les línies paral·leles entre els cercles no coincideixen perquè l’equador es sempre molt més llarg que el Cercle Polar. Ara cal imaginar-se la depressió tropical carregada de núvols i aigua que ha sortit  disparada cap al pol nord des de l’equador. Quan va pujant, la superfície terrestre rotant veu la depressió emigrant cap amunt a velocitats variables degut a la reducció progressiva  del perímetre del planeta. El resultat és que les corrents d’aire acaben empenyent la depressió en una altra direcció corbada, que empeny fins al lloc on els huracans són més freqüents, generalment sempre els mateixos com ara el Carib, però certament no el Pais València que va tenir molt mala sort.

Cal recordar que com queda dit, que la majoria d’aquestes depressions amb sort no faran res i desapareixeran. N’hi ha altres que sí que es transformen en huracans però no arriben a tocar terra i desapareixen al mar.  Al final, ja prop de la terra, els núvols dels huracans exitosos es fonen i una quantitat enorme d’aigua associada amb un vent fortíssim comença a treballar, seguint baixant i acostant-se a terra firm com una coberta enorme. El centre de la transformació es relativament prim però està envoltat per un nombre molt gran de núvols addicionals que son els que importen més aigua. A més, gairebé sempre es formen tornados a la perifèria. Si és al Carib on això està passant, ara ja tot el Centre Nacional d’Huracans no deixa de vigilar dissenyant el trajecte que l’huracà seguirà fins arribar a terra ferma i quant temps trigarà a fer-ho i també quina intensitat tindrà, i aquesta informació, un avís molt clar, apareixerà a tots els diaris, ràdio i TV mentre tots els serveis d’emergència es mobilitzen. Alguna vegada la policia circula en cotxe pels carrers fent anuncis. Com que un huracà no pot ser aturat, el que fan és preparar-se a salvar i protegir tanta gent i tantes coses com sigui possible. El governador freqüentment  mana l’evacuació obligatòria de les zones més  perilloses i hom prepara refugis amb begudes i menjar i sovint distribució de gasolina i comencen els plans per a la reconstrucció. Ni el país més ric podria fer res més, però Déu-n’hi do.

Una altra cosa molt perillosa als llocs costaners és l’alçament del nivell d’aigua oceànic creant allò que la gent anomena un tsunami, que podria destruir-ho tot en molta distància a l’interior més enllà de la platja i és molt mortífer. Als EUA els científics del NOAA ho van témer i avisar en un dels dos casos recents, però el tsunami per fortuna va ser molt baix i no va fer gaire mal. Els Tsunamis grans estan més associats amb terratrèmols marítims però són possibles.

La classificació dels huracans és senzilla i en general està basada en la velocitat del vent. Cal saber que el servei de vigilància, la NOAA, arriba a l’extrem, a més de tenir grans ordinadors i màquines d’investigació, d’enviar avions a l’interior de l’huracà en progrés. Sembla una bogeria que fa por a tothom, però no han perdut mai cap avió especial, que recull i genera informació importantíssima per predir què passarà. Fa un parell d’anys van permetre a un periodista amb una càmera entrar a l’avió i veure l’huracà molt de prop (pobre home).  Sí que feia por, i tant, però els pilots hi estan avesats i com queda dit no ha passat mai res. Vet aquí finalment la classificació senzilla basada només en la velocitat del vent (cal tenir en compte que molts països tenen classificacions i velocitats diferents i que l’original és nord-americà i està escrit en milles enlloc de qm) A més,  classificar els huracans per volum d’aigua caiguda no seria pràctic, perquè és impossible de mesurar:

1) Tempesta Tropical. Vents al voltant de 62-88 qm/hora. Relativament poc perillosa però cal pagar atenció.

2) Huracà 1: 119-153 qm/hora

3) Huracà 2: 154-177  qm/hora

4) Huracà 3: 178-208 qm/hora

5/ Huracà 4: 209-211 qm/hora

Hi ha científics que han pronosticat Huracans nivell 6 i fins i tot 7: no n’hi ha hagut cap fins ara i que Déu ens en guardi. Un dels dos huracans darrers catastròfics als EUA va ser un 5, cosa molt rara… fins ara. El canvi climàtic no augmenta el nombre d’huracans anuals, que ha estat sempre tan variable com difícil de predir, però l’augment de la temperatura de l’aigua permet als huracans assolir i incorporar més energia i esdevenir molt més amenaçadors. Diuen no obstant que l’escalfament global podria alentir la rotació o canviar la inclinació de l’eix de rotació de la terra, que si fos veritat tindria conseqüències molt greus.

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS