Els EUA són diferents

Malgrat petites diferències regionals, els quatre noms del títol (DANA, Huracà, Tifó, Cicló) designen la mateixa tragèdia de la natura, però apareixen al món amb gran diferència de freqüència. Probablement és la Xina qui  més sovint pateix d’huracans, però aquí, els EUA com Mèxic i les illes Caribenyes (com la pobre Cuba) son sobretot els espais on huracans es presenten  mes sovint. En qualsevol cas, la illa de Taiwan està patint també un huracà molt greu ara mateix.
No hi ha cap defensa de cap mena contra un huracà, que és literalment un fenomen planetari intocable, però tenint la informació que un està en camí i a punt d’arribar (informació que ningú va rebre a València) hi ha dues coses molt útils que es poden i cal fer: 1)  avisar a temps a tothom que un d’aquests desastres s’acosta implacablement i 2) protegir la població (i evacuar quan cal) per limitar tant com es pugui el nombre de víctimes i reduir la destrossa que en resultarà. Aquestes dues coses, que no semblen haver existit al País Valencià estan molt ben desenvolupades als Estats Units des de fa anys, amb investigació molt avençada gràcies a dues organitzacions federals: 1) la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) en càrrec de la vigilància del temps en totes les formes i detalls i té un Centre Nacional dels Huracans, a més de fer tots els resums meteorològics diaris que surten als diaris, la radio i la TV. La Administració Central (que és l’adreça postal) està oficialment a Washington DC, però en realitat a Silver Spring, el suburbi de Washington a l’estat de Maryland on jo visc. Tenen dividit el país en regions i mantenen centres de treball amb laboratoris, especialistes i científics famosos a tot el país. 2) la FEMA, la branca del Departament de Seguretat Nacional amb els empleats, maquinàries i diners necessaris per presentar-se en l’acte per endavant a qualsevol lloc on hi hagi o estigués a punt de passar qualsevol desgràcia i mirar d’ajudar. Els recents huracans Milton i Helene a la Florida i Carolina del Nord van fer mal molt similar a la DANA, i van acabar amb grans danys materials i mínimes pèrdues humanes, moltes menys que en temps antics gràcies  sens dubte a la vigilància i ciència de la NOAA. La FEMA sap com organitzar refugis amb llits, evacuar gent massa exposada, repartir aigua i menjar, treballar en les runes netejant-les, enviar als Hospitals els malalts i ferits,  pagar necessitats immediates, muntar cases temporals, si cal al final adquirir en propietat cases destrossades sense remei dels damnificats i pagar alguns diners a totes les víctimes. Els treballadors de FEMA saben fer de tot, però si cal, el Governador pot mobilitzar  la Guàrdia Nacional sota les seves ordres i enviar soldats a ajudar en la neteja. És trist i preocupant que no sembli que la Unió Europea tingui res d’això perquè la natura seguirà causant desastres. Hom podria dir que tot això és massa car per un estat amb pocs huracans, però n’hi ha molts més a la Unió Europea.

COM ES FORMA UN HURACÀ

Huracans gairebé només existeixen a l’hemisferi nord de la terra (de l’equador fins el Pol Nord) amb una petita excepció per uns quants que rarament poden escapar de l’equador cap al Sud. Hi ha grans diferències geogràfiques en la seva freqüència. La majoria dels huracans arriben començant potser el Juny (rarament) i acabant al voltant de Nadal (excepte quan ignorant la regla es formen fora del període, perquè la Natura fa com vol). Que el lector imagini mentalment com la Terra gira al voltant dels seu eix 24 hores mentre es desplaça al voltant del Sol en un cicle de 365 dies i cal pensar en l’efecte que desencadenen els raigs i la calor solar sobre l’atmosfera gasosa que il.luminen i escalfen i la superfície terrestre del planeta, sobretot en certs temps com ara. Principalment en aquesta època de l’any hi ha una porció de la superfície de gasos que rep un escalfament excessiu que estarà a l’arrel d’un nou huracà. L’aire en contacte amb aquest escalfament pot esdevenir massa calent i alçar-se de la terra i creant al lloc evacuat una àrea de pressió massa baixa que s’alça cap amunt com un vàcuum atraient  l’aire i la humiditat de tot l’espai envoltant, menys escalfat, on aviat apareixen núvols que es troben i penetren fent pinya dintre la zona de depressió. Amb això la irregularitat tropical prèvia, que és molt freqüent, ja ha esdevingut oficialment  una depressió tropical i es la porta oberta per crear un nou huracà. Cal afegir, no obstant, que aquesta evolució  descrita més amunt passa molt sovint i la majoria d’aquestes depressions desapareixen totes soles (excepte les que no desapareixen, com passa sempre). L’origen ha tingut lloc en general damunt de l’equador, més o menys. Ara la depressió ha de començar la cursa i pujada cap al nord. De quina manera això s’aconsegueix ha estat discutit sovint per molts científics però hi ha una llei descrita el segle XVIII que no és possible discutir. És evident que la Terra es gira a la mateixa velocitat tant a l’equador com al Pol Nord, però la llargària de les línies paral·leles entre els cercles no coincideixen perquè l’equador es sempre molt més llarg que el Cercle Polar. Ara cal imaginar-se la depressió tropical carregada de núvols i aigua que ha sortit  disparada cap al pol nord des de l’equador. Quan va pujant, la superfície terrestre rotant veu la depressió emigrant cap amunt a velocitats variables degut a la reducció progressiva  del perímetre del planeta. El resultat és que les corrents d’aire acaben empenyent la depressió en una altra direcció corbada, que empeny fins al lloc on els huracans són més freqüents, generalment sempre els mateixos com ara el Carib, però certament no el Pais València que va tenir molt mala sort.

Cal recordar que com queda dit, que la majoria d’aquestes depressions amb sort no faran res i desapareixeran. N’hi ha altres que sí que es transformen en huracans però no arriben a tocar terra i desapareixen al mar.  Al final, ja prop de la terra, els núvols dels huracans exitosos es fonen i una quantitat enorme d’aigua associada amb un vent fortíssim comença a treballar, seguint baixant i acostant-se a terra firm com una coberta enorme. El centre de la transformació es relativament prim però està envoltat per un nombre molt gran de núvols addicionals que son els que importen més aigua. A més, gairebé sempre es formen tornados a la perifèria. Si és al Carib on això està passant, ara ja tot el Centre Nacional d’Huracans no deixa de vigilar dissenyant el trajecte que l’huracà seguirà fins arribar a terra ferma i quant temps trigarà a fer-ho i també quina intensitat tindrà, i aquesta informació, un avís molt clar, apareixerà a tots els diaris, ràdio i TV mentre tots els serveis d’emergència es mobilitzen. Alguna vegada la policia circula en cotxe pels carrers fent anuncis. Com que un huracà no pot ser aturat, el que fan és preparar-se a salvar i protegir tanta gent i tantes coses com sigui possible. El governador freqüentment  mana l’evacuació obligatòria de les zones més  perilloses i hom prepara refugis amb begudes i menjar i sovint distribució de gasolina i comencen els plans per a la reconstrucció. Ni el país més ric podria fer res més, però Déu-n’hi do.

Una altra cosa molt perillosa als llocs costaners és l’alçament del nivell d’aigua oceànic creant allò que la gent anomena un tsunami, que podria destruir-ho tot en molta distància a l’interior més enllà de la platja i és molt mortífer. Als EUA els científics del NOAA ho van témer i avisar en un dels dos casos recents, però el tsunami per fortuna va ser molt baix i no va fer gaire mal. Els Tsunamis grans estan més associats amb terratrèmols marítims però són possibles.

La classificació dels huracans és senzilla i en general està basada en la velocitat del vent. Cal saber que el servei de vigilància, la NOAA, arriba a l’extrem, a més de tenir grans ordinadors i màquines d’investigació, d’enviar avions a l’interior de l’huracà en progrés. Sembla una bogeria que fa por a tothom, però no han perdut mai cap avió especial, que recull i genera informació importantíssima per predir què passarà. Fa un parell d’anys van permetre a un periodista amb una càmera entrar a l’avió i veure l’huracà molt de prop (pobre home).  Sí que feia por, i tant, però els pilots hi estan avesats i com queda dit no ha passat mai res. Vet aquí finalment la classificació senzilla basada només en la velocitat del vent (cal tenir en compte que molts països tenen classificacions i velocitats diferents i que l’original és nord-americà i està escrit en milles enlloc de qm) A més,  classificar els huracans per volum d’aigua caiguda no seria pràctic, perquè és impossible de mesurar:

1) Tempesta Tropical. Vents al voltant de 62-88 qm/hora. Relativament poc perillosa però cal pagar atenció.

2) Huracà 1: 119-153 qm/hora

3) Huracà 2: 154-177  qm/hora

4) Huracà 3: 178-208 qm/hora

5/ Huracà 4: 209-211 qm/hora

Hi ha científics que han pronosticat Huracans nivell 6 i fins i tot 7: no n’hi ha hagut cap fins ara i que Déu ens en guardi. Un dels dos huracans darrers catastròfics als EUA va ser un 5, cosa molt rara… fins ara. El canvi climàtic no augmenta el nombre d’huracans anuals, que ha estat sempre tan variable com difícil de predir, però l’augment de la temperatura de l’aigua permet als huracans assolir i incorporar més energia i esdevenir molt més amenaçadors. Diuen no obstant que l’escalfament global podria alentir la rotació o canviar la inclinació de l’eix de rotació de la terra, que si fos veritat tindria conseqüències molt greus.

Joan Gil

Jo en la meva vida he viscut 7 mesos a l’antiga Alemanya Federal de l’Oest, 10 anys a la Confederació Suïssa i bastant més de 40 anys als Estats Units, que probablement són la Unió més forta en existència. Tot això eren i son, ara encara més que abans, països rics i pròspers amb una estructura federal molt clara i ben organitzada, molt allunyada de les barbaritats i absurditats de l’organització de les regions ibèriques impotents, algunes d’elles obligades a entrar dintre l’organització per força per reduir el pes de Catalunya. Es veu que a Madrid accepten Euskadi i Navarra com a diferents però ningú més. El federalisme fortíssim dels EUA és molt diferent de l’Europeu i els Americans no han tingut mai res comparable amb la Unió Europea. Però als EUA si un problema és de jurisdicció estatal, els Federals no s’hi poden ficar de cap manera. Hi ha gent que s’admira que cap Estat americà s’hagi volgut independitzar mai (deixant de banda la Guerra Civil, que era molt complicada). Jo crec que caldria estar molt malament del cap per voler independitzar-se als EUA. Els Estats tenen llibertat, executius forts, drets intocables i majoritàriament considerable prosperitat. Califòrnia i Texas tenen indústries i economia superiors a les de molts països independents. Tant debò aquesta convivència existís entre Catalunya i Madrid, però no existeix i la culpa no és pas nostra.

I ara parlem del famós atribut SINGULAR, un mot que segons el cas o qui parli té un significat positiu o negatiu, com qualsevol ciutadà que parli i entengui català o castellà pot establir. Fou clarament introduït per ajudar al PP, veient fàcilment com seria usat per activar els seus creients i per fer impossibles de realitzar els acords  fets amb Junts per Sánchez per obligació i contra branques del seu PSOE per atiar la creuada sacrosanta contra Catalunya i lliurar-se de la promesa feta per Sánchez. El PP s’agafaria a la Singularitat i l’ensorraria. El mot, mal interpretat, arribaria a molts ciutadans. Sens dubte la paraula assassina en questió ve de l’oficina del Sr Pedro Sánchez, patró del seu exministre Salvador Illa, al seu servei. No, ningú es pensa que Sánchez sigui una persona d’intel·ligència o seny limitats (com era en Rajoy), sinó tot el contrari. Un dia fa mesos ell estava arraconat per les dures peticions de Junts i la necessitat d’obtenir els seus vots. Quina cosa millor que introduir la bisexual paraula SINGULAR per encendre el foc i odi anticatalans, (sense recordar mai, com dit abans, Euskadi i Navarra) donant la impressió d’haver cedit amb dolor a una demanda  financera tossuda de Catalunya, que dissortadament el Congrés no li permetria satisfer perquè a Espanya totes les regions semi-autonòmiques tenen només el dret a rebre totes el mateix (?), no obstant el suport de Sánchez. El desenllaç no seria culpa seva. Arreglat. Una idea ben SINGULAR. Hi ha paraules i adjectius que poden matar sense que ho sembli. Hi ha genis del mal que també son singulars.

No he sentit dir mai que els estats (o com es diguin, Länder o Kantons o com sigui) es barallin entre ells per subvencions de llur Governs centrals ni encara menys que tots rebin exactament la mateixa quantitat de diners del Govern central, una cosa absurda perquè cadascú té necessitats i projectes diferents. Sap algú si tothom que treballa a una firma rep el mateix sou? Que contesten quan demaneu una millora de paga? I Alemanya i França reben els mateixos diners de la UE que Espanya, Portugal o Txèquia? I tenen aquests països el mateix pressupost nacional? O son SINGULARS, com jo em temo? No hauria de tenir Espanya a la butxaca tants diners com França? I seria Portugal com +Espanya? Segur que tots aquests països volen trencar la unitat de la UE? Hi veuria seny i sentit comú algú si això fos veritat? En llocs civilitzats els Governs Centrals en general han de distribuir sempre fons rebuts però si algun estat està embolicat en un projecte car però prometedor d’èxit, o ha patit una desgràcia molt greu i cara, difícil d’arreglar, com ara els huracans Americans, o està forçat a rebre ones imparables de refugiats, o han vist tancar fàbriques molt grans, un estat en aquesta situació sempre té l’opció SINGULAR de dirigir-se individualment al Govern Central a demanar ajut. Però els Federals no sempre accepten. Ja fa anys i està mig oblidat, però la Ciutat de Nova York, famosa a tot el món, un cop fa temps es va declarar insolvent i el President a Washington es va negar a ajudar en res, ni un cèntim. Va decidir que tot era culpa de Nova York. S’ho havien buscat. Van acabar sortint-se’n tots sols amb el temps sota la direcció d’un economista famòs, fent sacrificis. Contra la resolució del Govern Federal no hi havia recurs i els altres estats evidentment no donarien ni un cèntim. Aquí a Catalunya el PP i els del PSOE ho tenen arreglat millor. Catalunya està perdent contínuament pes econòmic i comença a ensorrar-se. Cal que es presenti Catalunya a la reunió de tots els altres Presidents que ens odien, i ens ho neguen tot per voler ser SINGULARS com ens va voler fer creure el superior de Salvador Illa? En aquest cas, que fou i és un cop magistral, astut i fosc del Sr Sánchez, probablement el PP i molta gent del PSOE li estaran agraïts. Ells volen un progrés comercial distribuït de forma més favorable ignorant comparacions amb Madrid o Euskadi i probablement esperen tenir aviat un èxit SINGULAR.

Hi ha una altra cosa que pocs articulistes volen comentar: l’afer de l’odi anticatalà. No és dificil saber d’on va sortir, probablement de la Guerra de Successió i l’entrada fatal dels Borbons, però es curiós que hagi durat més de 300 anys amb tanta intensitat. No conec cap altre exemple. A la Bíblia podeu llegir com estaven d’oposats els jueus i els samaritans, però ja fa molt de temps que ningú en parla. Com és que hom ha vist i pot veure encara fàcilment molts odis nacionals, que prefereixo no anomenar, en força i en guerra, però en general aquests conflictes no han durat 300 anys i sobretot no son mai reservats o dirigits a un sol país. Hi ha sens dubte coses gairebé folklòriques que fan riure com a Alemanya entre els Bavaresos i el Prussians, o als EUA entre el Nord i el Sud o a Suïssa per petites coses indignants que potser no interessarien al lector. Però és sempre broma i tothom sap que els altres son germans. Seria intolerable que un estat membre insultés o amenacés un altre de la mateixa Federació o que volgués  ficar-se en els seus assumptes interiors, reputació o pressuposts. I això no ho han aprés mai a Madrid on segueixen insistint en assimilar-nos, com si Espanya encara fos una província única.

Saluts molt singulars a tots els estimats lectors

Joan Gil

Tags: Anticatalanisme, Federalisme, Pedro Sánchez, Singular

La BBC transmet noticies horàries freqüents a través del seus amics a la Ràdio Nacional Popular Americana, molt independent i digna de crèdit. Un dia, vaig haver d’apagar la connexió. Feien una entrevista a un metge americà que havia estat a Gaza, el qual explicava les operacions que havia fet als ulls de nens Gazans després d’un bombardeig, com l’ull havia estat destruït a un o als dos costats, com el baló de l’ull semblava desinflat i calia tallar els muscles… Prou per mi. Un conegut em va explicar que havia vist un home ensenyant a la càmera el cos d’un nen decapitat. Potser és veritat però jo no ho voldria veure tampoc. Dies després vaig veure una nena que, a més de perdre els dos pares i alguns germans, havia perdut feia setmanes l’ull esquerre. Per tapar el forat, li havien tallat a la mida un objecte de porcellana blanca com n’hi ha sempre a les cuines i l’havien aplicat tapant la cavitat. La nena reia i jugava, i al costat seu un home molt seriós no reia gens. Jo ja era viu durant la Guerra Mundial però era massa petit per recordar res. La Guerra Mundial fou brutal, però tant individualment? Personalment no recordo haver vist mai atrocitats tan cruels i inhumanes com n’hem vist darrerament a Gaza i al Líban. Qui en té la culpa?

*    *    *    *

Abans de parlar del Primer Ministre Netanyahu, cal recordar el seu pare Benzion Netanyahu (abans la família, d’origen rus, es deia Mileikovsky) que va morir fa poc als 102 anys. Era un professor universitari d’història famós pels seus nombrosos estudis sobre els Jueus Sefardites espanyols i les persecucions que havien patit. Ell era membre de la majoria dominant jueva Ashkenazy, but deien que tenen també una mica de sang Sefardita barrejada. Tinc al davant meu una còpia publicada per Random House en 1995 del voluminós llibre “THE ORIGINS OF THE INQUISITION in Fifteenth Century Spain” per B. Netanyahu. L’autor era molt competent amb molta documentació i el llibre, sens dubte un sumari de molts anys de recerca,  estava bé.Potser em va molestar que ignorés tant el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol. Semblava com si en veiés a tots com Espanyols castellano-parlants i tracta de Catalunya de forma breu i superficial. En qualsevol cas, en Benzion fou un bon professor i historiador a diverses universitats.

Benjamin (“Bibi”) Netanyahu nasqué aviat farà 75 anys (aquest cap de setmana) a un lloc entre Tel-Aviv i Jerusalem. Va viure i créixer (i això és important) degut a la carrera universitària del seu pare passant algun temps a Israel i molt als Estats Units al voltant sobretot de Boston i Nova York. Parla l’Anglès gairebé com un nadiu. Ha estat dues vegades a l’exèrcit  israelià (forces especials). Va estudiar al gloriós  Massachusetts Institut of Technology (MIT) i va entrar a un Boston Consulting Group. Després d’algunes anades i tornades, va fundar a Israel un “Netanyahu Anti-Terror Institute” i va seguir fent feines a diferents llocs. Entre 1984 i 1988 esdevingué Ambaixador a les Nacions Unides, després  d’un període com a ajudant de l’Ambaixador d’Israel als EUA, que el protegia. Casat tres vegades (la segona breument amb una jove no-jueva britànica que deia que ell l’havia convertit al judaisme, cosa dificilíssima o impossible a Israel), ara viu amb la tercera muller i té tres fills de dues de les dones.

Tornat finalment dels EUA, va entrar a la política a Israel i en 1993 obtingué la gloriosa i molt desitjada elecció a President del Partit radical de dretes Likud, que marcaria la resta de la seva vida fins avui. Esdevingué Primer Ministre tres vegades, entre 1966-1999, 2009-2021 i actualment des de 2022, un total of 16 anys però interromput dues vegades. Va entendre molt bé com treballar amb l’AIPAC, el loby que garanteix la majoria pro-israelita al Congrés dels EUA. El primer govern sí que era Likud i relativament democràtic (com els del PP) però la segona i sobre tot l’actual tercera vegada va haver de buscar, per poder seguir essent Predident i salvar- se dels jutges i la presó, aliances amb petits partis d’extrema dreta, dels que n’hi ha molts a Israel, cada vegada més radicals i extremistes, que demanen un estat purament jueu i fan coses com per exemple anar als colons jueus  de Jordània a demanar que ataquin  els Palestins als pobles on viuen, al banc occidental, duent armes, assassinant i, si és que cal, amb verdaders atacs militars amb màquines de demolició i tancs, sense protecció de la llei ni reconèixer cap mena de drets pels Palestins. Estan pitjor que els negres a l’Apartheid Sud-Africà. No passaria mai res als patriòtic atacants, cap raó per preocupar-se’n. Aquesta gent, que s’oposa clarament a qualsevol tracte amb els palestins o a un estat àrab volen simplement lliurar-se d’ells , sigui matant, ferint, fent emigrar, empresonant o expulsant. Estan disposats a fer i fan tot això. En Netanyahu has adopted this policy dels partits petits feixistes d’extrema dreta i feixistoids simplement per lliurar-se de la persecució per corrupció que l’amenaça (llegiu abaix) i sembla indiferent a la tragèdia humana mentre els seus aliats estiguin contents. Fa comentaris cínics a vegades. Sembla com si fos un home de pocs principis. Per això gosa plantar cara a Biden. Si no perdria el càrrec i seria condemnat pels jutges (seguiu llegint)

Una de les coses més extraordinàries de Netanyahu és que no obstant rebre cada any tantes super-armes americanes com vol i uns 5 mil milions annuals per pagar-les, ell gosa enfrentar-se amb el President Joe Biden, fins i tot humiliant-lo repetidament en públic, rebutjant les seves demandes però insistint en tenir dret a suport continu com Biden acceptava silenciosament. Netanyahu ja havia parlat en discursos a Israel de què volia fer: buidar Gaza, passar comptes amb el Líban i finalment atacar l’Iran. En Biden havia demanat prudència i moderació a Gaza  amb negociacions pels ostatges i Líban. Respecte a Iran, Biden no vol cap guerra però ha insistit que Israel a Iran no ha d’atacar ni àrees nuclears amb radioactivitat ni pous de petroli que causarien un encariment brutal d’aquest producte. El Bibi respon que Biden només pot exposar les seves idees però  la decisió final sempre és sols seva i és ell qui decideix que és millor per Israel. Can tenir nassos per parlar així al President dels EUA i seguir exigint diners i armes. De fet, durant el darrer atac amb coets i drones d’Iran, la majoria de coets van ser aturats no pel sistema israelià sinó per anti-missils addicionals nord-americas i britànics. I en Joe sempre en silenci a la Casa Blanca,

Fa uns dies una periodista que es va acostar a ell (cosa molt difícil) li va preguntar què pensava de Netanyahu. Biden respongué que era un “son of a bitch”, anglès vulgar pel català “fill de p…”

Al poc d’escriure això va arribar una notícia del govern americà, on ja molts funcionaris fidels havien dimitit per culpa de la tragèdia de Gaza, inconsistent amb les creences morals dels EUA. Natanyahu sembla que acabava d’aprovar el Plan dels Generals pel nord de Gaza. Israel no havia tingut mai cap programa per Gaza i rebutjava el projecte dels dos estats que volia Biden. Els Generals volien evacuar tots Gazans del Nord, prohibir i fer impossible l’entrada de menjar o personal sanitari, per transformar el nord en una reserva militar tancada. Colons jueus serien invitats a repoblar Gaza. Si algun musulmà s’hi quedava, hauria de morir de fam. Sí, així mateix  ho deien i fou aprovat. S’havien tornat bojos? Amb quina cara deien els generals que els Gazans que es quedessin havien de morir de fam? De fet ja havien començat. La frontera del nord estava tancada i res podia entrar i havien manat a tots els residents anar-se’n. L’ultimàtum del govern americà és radical. O els Israelians milloren el tracte als Gazans en 30 dies, o s’havien acabat les armes americanes. I estaven obligats a deixar entrar a Gaza 350 camions amb queviures al dia. Ja era hora. Però 30 dies?

CÀRREGUES  DE CORRUPCIÓ CONTRA NETANYAHU I ESTAT ACTUAL DEL JUDICI

La Policia va començar a investigar el President Netanyahu per corrupció (les càrregues finals foren tres: suborn, frau, abús de confiança) des de 2016 i el fiscal va introduir les acusacions al tribunal en 2019. De les moltes coses  que van examinar, n’hi ha tres amb les que el fiscal i els jutges després de molta investigació i discussions s’han quedat, marcades 1000, 2000, i al final 4000.

1000: Cas afirmat pel tribunal  en 2019. Netanyahu va acceptar tota mena de regals preuats de dos individus. En primer lloc caixes de xampany i cigars molt cars per una vàlua d’uns $195,000 (donats fa anys)  i joies per a la seva dona actual per uns $3,100 i moltes altres cosetes. Un Primer Ministre no té dret a acceptar cap regal de ningú. Segons sembla, els benefactors van obtenir a canvi accés a certes rebaixes fiscals considerables. El mercat semblava obert.

2000: Aquest fou el cas d’Arnon Mozes, un importantíssim editor de la premsa política que s’havia presentat a Netanyahu. Es tractava de fer entendre al Primer Ministre que la seva reputació i futur depenien de com el tractaven els periòdics amics i que Mozes en persona també tenia enemics del seu diari i que podien fins i tot atacar i desprestigiar tota la família Netanyahu. Ja ho veuria.  Era molt millor fer-se amic seu. Va acabar oferint a Netanyahu un canvi substancial de com era tractat en els seus diaris i el Primer Ministre va acceptar. A partir d’aquell moment de glòria tots els articles sobre ell el lloaven i l’alabaven molt assegurant el seu futur i elegibilitat, o sinó tota la seva família hauria patit molt. No se sap quins intercanvis hi va haver al final per satisfer el canvi d’angle.

4000: Això, encara que no sembla tenir fins ara una pintura econòmica del tot clara, podria ser el cas més clar i greu.  Es tractava de la companyia de Telecom Bezeg que demanava canvis regulatoris, que van estar lligats a demandes de pagaments i conflictes d’interés ignorats. La policia personada al judici defensa una acusació de suborn que poden probar.

Netanyahu va anar a comitès  del seu Parlament a exigir que li donessin immunitat. Els jutges no l’havien pogut detenir o destituir com a Primer Ministre, pero l’havien obligat a renunciar a tots els altres càrrecs. El comitè parlamentari li va negar la immunitat i el procés tira endavant amb més de 333 testimonis, molts inesperats, i no se sap quan acabarà. En qualsevol cas, com a President es veu que no poden detenir-lo. Veurem si és que acaba. El procés tirava endavant però ara amb la guerra no sabem.

Els qui hem observat Donald Trump hem vist com advocats molt cars poden frustar la llei d’un país, però en principi el moment que Natanyahu perdi la majoria parlamentàris garantida pels petits partits extremistes i per tant el càrrec de President, la Policia podria arrestar-lo. Potser això explica alguna de les coses que fa.

Joan Gil

Tags: BENJAMIN BIBI NATANYAHU, Guerra de Gaza, Indefensió del President

Ja només falta un mes per l’elecció i els dos candidats estan intentant publicar i fer notar al públic febleses de l’altre, cosa molt seriosa que podria canviar el resultat. La Sra. Harris pateix dues acusacions: 1) que l’economia fou millor sota Trump que en els darrers anys i 2) que la senyora era el “Tsar de la Immigració” responsable per la frontera mexicana i ho va deixar empitjorar tot. Parlant de la immigració, és veritat que va augmentar però era Biden i no Harris qui manava. El President la va enviar a una missió a petits països d’origen com ara Guatemala o El Salvador a veure si podia convèncer alguna firma a obrir-hi fàbriques, cosa que hauria estat be però fou un fracàs i fou Biden qui era responsable de tot. A més cal recordar que Trump segueix insultant els migrants que arriben no sols de Mèxic sinó de tot el món (lladres, escapats de presó, violadors de dones, assassins, contrabandistes de drogues i animals perillosos per a la personalitat i tradicions dels EUA) i diu que en faria deportar milions fins i tot agafant-los pel carrer.

L’assumpte de l’economia és molt més difícil d’explicar, encara que els trumpistes atribueixin a Biden i la pobre Sra. Harris coses que pocs governs saben o poden controlar i que de fet el país va millorar durant el mandat de Biden no obstant tot. Però que és l’Economia? En principi una ciència complicada que s’estudia a les Universitats i atorga Diplomes de Llicenciat, Masters o Doctor a més de perspectives de trobar bones feines, però no és pas d’això del que parlen en Trump, la gent pel carrer i els polítics. La gent de la classe baixa o mitjana son precisament el més sensibles a la paraula “economia” com ells l’entenen i com els afecta. Hi veuen els mals sous que cobren, alguna vegada (poc sovint) les dificultats trobant nova feina, la terrible inflació que ha fet pujar tant els preus del menjar i no sempre permet el que volen o estaven acostumats a comprar, que han de comprar menys amb molts nens a qui falten coses essencials, per a molts a qui falta una bona assegurança de malaltia el preu estrambòtic dels medicaments, hospitals i metges (que ha dut a la mort sense necessitat molta gent pobre), els sous de milions que malgrat tot això es fan pagar moltíssims Consellers Delegats (mentre els ingressos dels treballadors milloren molt poc i cauen darrere la inflació), el preu dels habitatges, tant pisos com cases, que està pujant molt i sovint acaben en desnonaments, el preu dels cotxes i la gasolina (que en aquest país a la majoria de llocs son necessitats), problemes a les escoles dels nens, pujades als transports públics, rebaixes d’impostos als rics i pujades amagades als pobres, odis polítics entre la dreta feixistoide de Trump i els altres, abusos policials… D’això en diuen “economia”. Moltes d’aquestes coses en realitat han de ser atribuïdes al temps de Trump, i no de Biden, afegint-hi el menysteniment total de l’escalfament global i la ràbia contra els cotxes elèctrics. La gent no obstant tenen poca memòria i accepten que el darrer govern sigui culpable de tot el que està passant. De fet, només els bancs centrals i no pas el govern poden fer baixar la inflació, el nombre d’aturs als EUA és increïblement baix, uns 4%, els sous han pujat una mica més que sota Trump (però no compensen per la inflació i de fet els capitostos que cobren milions també reben millores quan els sous pugen i la distància entre els dos grups s’allarga encara més). Per intentar trobar un pis a tothom, cosa de la que Trump no parla, la Kamala voldria distribuir diners pagant fins i tot a qui compri una casa per primera vegada i també intentaria bastir edificis a territoris de propietat federal. No sé. Han fet moltes entrevistes a gent d’aquesta indústria i tots se’n riuen sense fer-ne cas.

Hi ha moltes coses que sense dubte han empitjorat en els darrers 30 o 40 anys i ara la gent viu pitjor que fa algun temps. En aquells anys feliços molts treballadors eren propietaris de la casa on vivien, cobraven bons sous, tenien feina segura, autos i un gran estil de vida que era l’enveja de tot el món i deixava sempre els visitants amb la boca oberta. Hom es pregunta quina és la causa de la deterioració. Potser l’abús, avarícia i manca de responsabilitat de la classe elevada. Cal estudiar els sous que reben: no es poden comptar els molys llocs on el Cap guanya més d’un milió de $ i fins i tot costa poc trobar els llocs on guanyen més de cinc i és fàcil també trobar companyies on el Boss rep 15 o 20 milions a l’any amb casos individuals molt per damunt, no sols en Elon Musk amb els seus 500 milions/any. Ni cal dir que aquestes persones són totalment irresponsables, perquè no s’ho mereixen i han creat un món separat on es tracta sobretot de guanyar més i més dòlars sense acceptar cap responsabilitat social i pagant als empleats allò que cal perquè no es morin de fam i segueixin presentant-se a treballar i guanyant diners per la casa. La seva pobresa creixent no sembla important, pero n’és i molt.  La separació entre els grups augmenta. I són els milionaris els qui paguen els diners que fa falta tenir per guanyar qualsevol elecció al Congrés i els parlamentaris beneficiats no poden oblidar a qui li deuen tot.

La cosa es repeteix a moltes branques de negoci, amb gent amb sous multimilionaris similars a la cimera. Les companyies farmacèutiques son dignes de menció perquè els preus als EUA són inconcebiblement més cars que a qualsevol altre nació o continent. És veritat que aquestes companyies tenen èxits notables que salven vides, però sovint demanen milers de dòlars al mes per medicaments que cal prendre per tota la vida, més de cent-mil $ per mes en algun cas especial. Es veu que hi ha malalties que és millor evitar. Fa poc un periodista va entrevistar un director farmacèutic nòrdic que ven a molts països un medicament molt bo: el preu als EUA era VUIT vegades més alt del que costa als països europeus més cars. Aquest senyor hauria sobreestimat el nombre de vaques de munyir que tenim aquí. El preu dels medicaments és tan brutal que fa trontollar pels milers de milions annuals  els fonaments de MEDICARE, l’assegurança de malaltia federal pels qui tenim més de 65 anys (que en general no trobaríem mai una assegurança privada). Cal afegir que l’ambició del Cap de guanyar més d’un o dos milions també s’ha estès a les Assegurances de Malaltia privades, cadenes de farmàcia i sobretot als Hospitals, on un Director d’un Hospital important pot guanyar 4 o 5 milions. Per ara el sou mig de la majoria de metges nord-americans, que són els qui treballen de debò, s’ha quedat en els $320 – 350,000, encara que super-especialistes en guanyen molt més. Cal afegir que molts metges independents han de cobrir despeses, però n’hi ha molts, cada dia més que treballen per companyies privades les quals s’encarreguen de tot i el sou es final. Pel que fa a les infermeres titulades, la majoria semblen estar per ara als $95.000.

A molts els sembla que aquesta actitud de la classe dirigent ha dividit la societat entre 1) riquíssims que només volen diners i 2) pobres que només voldrien sobreviure, menjar bé, tenir un pis decent, educar els fills i potser fer alguna vacança. Abans molts podien tenir tot això i ara ja no, i la divisió sembla empitjorar-se i no es veu cap remei. La Borsa trontolla però acaba sempre pujant i els números de l’economia seriosa pugen molt bé.

Tornant a l’Elecció, en Trump s’havia passat més d’un any mofant-se cada dia més amb mots grollers i insultants dirigits al President Biden, un home encarat amb una desfeta seguríssima que tothom llevat d’ell veia.

Trump anunciava tranquil·lament com atacaria certes limitacions constitucionals, es carregaria jutges, castigaria i potser enviaria a la presó molts enemics, i expulsaria milions d’immigrants sense contemplacions. La Kamala Harris era una antiga Fiscal (com a Fiscal General de l’estat era al mateix temps la Ministra de Justícia de Califòrnia), va esdevenir Senadora federal per un parell d‘anyets, era poc coneguda o respectada fora de Califòrnia, famosa també per seves equivocacions i les absurditats i malentesos que a vegades repetia. En Trump s‘hi va seguir rient molt al començament però aviat es va quedar congelat. La dona sortida del no res miraculosament va començar a guanyar partidaris per tot el país i va aprendre moltes coses, potser de Biden o dels nous empleats electorals que envolten tots els candidats.  Parla amb un accent una mica estrany que aquest autor no reconeix, però parla bé, com un bon fiscal davant del jutge, sempre amb respecte, sense insults o crits, sempre dient la veritat i amb conducta ordenada i a més amb pietat i simpatia pels pobres del món i per la classe baixa on ella va néixer. I ho fa sempre rient o somrient, sempre, un cas únic. Molta gent li retreia que haver estat fiscal no era cap títol per exercir l‘ofici de President i que hi havia massa coses que ella no entenia i per això li feia por donar entrevistes. Ella va respondre seguint estudiant, escoltant i aprenent dels seus col·laboradors. En Trump va encetar com ella els seus quatre anys horribles sense saber res sobre el governament dels EUA.

En l’actualitat, Harris ha pres el lideratge a les enquestes de molts (no tots) els professionals i sens dubte és la candidata preferida amb més avantatge, però tots els professionals electorals adverteixen que la distància de Harris pel davant de Trump és massa petita per sentir-se assegurada. O sigui que ja veurem i tant de bo…. Sobretot, prou Trump. És curiós recordar què va passar amb en Trump: primer va guanyar contra pronòstic a la Hillary Clinton i quatre anys després va perdre també contra pronòstic contra en Biden. No és pas sort allò que molts li desitgem.

Joan Gil

Tags: Diferencies en sou, Donald J Trump, Elecció, Elecció presidencial, Kamala Harris